Reinicia el Museu Arxiu de Llavaneres el tremp expositiu de
la nova temporada, i en la seva sala d’exposicions de Can Caralt presenta els
més recents treballs de Jaume Ribas ( Palou.Granollers 1944), un dels més
interesants artistes del nostre país.
Jaume Ribas és autor amb reconeixement unànime d’experts, crítica i grans
afeccionats i massa desconegut del públic en general, a bon segur per aquesta malaurada
costum del nostre país de fer el gara gara
a obra i artistes que podríem considerar com històrics i deixar en l’oblit
o als llimbs, al nombrosíssim grup d’artistes de primer nivell dels que gaudim
i que sols semblen trobar aixopluc en les més importants col·leccions privades
, com ho puguin ser la Bassat i la Vila Casas.
Sols els grans afeccionats de Mataró i comarca recordaran
l’espaterrant exposició que Jaume Ribas ens va oferir a la galeria Minerva,
allà les acaballes dels vuitanta. Com deia Pepe Corredor- Matheos en el
catàleg de l’exposició coetània que
realitzà a la Pergamon: “Hi ha aquí determinació, seguretat, que
contrasta positivament amb la gran sensibilitat que tot revela. Res que no
sembli necessari, Això mateix que anomenem atzar es convocat perquè posi les
coses en el seu lloc precís, d’acord amb un impuls que procedeix de més enllà
de la pintura mateixa: és a dir, de la seva entranya més profunda”.
Unes frases definitòries del mestre que fou Pepe Corredor i
que ara trenta anys més tard mantenen tota la vigència. És així ja que Ribas, molt fidel als seus principis, no
és un artista que estructuri i cerqui en la seva obra, la fàcil il·lusió
visual. La seva intenció és altre ja que les seves obres queden saturades del seu
concepte i sentit interiors i porta a l’espectador a la reflexió i introspecció ,
compartint així seva realitat més vital.
Sempre he defensat que els pintors abstractes arriben a la mateixa per dos camins ben diferents. Uns des de l’exterior, és a dir aquells que mitjançant llargues evolucions i reflexions van despullant la seva obra de tota anècdota, de tot l’innecessari per arribar a la nuesa i quedar-se sols amb l’essència formal i conceptual del seu art.
L’altre camí és el realitzat per aquells el artistes que jo diria son
abstractes genètics. Encara que quasi tots ells, en especial aquells que tenen
ja una certa edat, han començat en camps figuratius, el seu salt a l’abstracció
ha sigut molt més directe, ja que és fruit de l’esclat d’un concepte
interioritzat, d’una necessitat d’expressió absolutament vital i front a la
qual no hi ha matisos ni dilacions.
Jaume Ribas és d’aquests. Home de gran formació
intel·lectual, és Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia, ciències
ambdues d’un concepte abstracte absolut. Per tant i en conseqüència l’abstracció sembla la possibilitat
artística més lògica i natural per expressar les seves sensacions , reflexions
i emocions. Alhora que sigui aquesta ,no una abstracció purament geomètrica , poètica o simbòlica o decorativa, que també ho és, però dominada sempre per un concepte abstractiu de caire més filosòfic i espiritual.
En aquest destriable però alhora monolític concepte que és l’expressió artística, Ribas es mou amb un domini profund de les tècniques i elements que li serviran per fer avinent les bastides visuals de les seves obres i crear així un entramat potent en el que dipositar la intencionalitat del seu concepte artístic.
Uns conceptes que de manera rítmicament simfònica s’expandeixen en el conjunt del seu treballs creant un ambient peculiar en el que l’espectador es submergeix , a voltes sota l’esquer de la forma i el color, però del que acaba sortint, imantat d'una mística especial.
Ribas empra essencialment les formes geomètriques per
estructurar , com si d’un agrimensor d’espais es tractés, zones, reductes i volums en els que depositar
les emocions i reflexions que vol expressar, a l’espera de ser rebudes i
completades per els espectadors.
A més Ribas té molt clar que el maridatge entre l'obra i l'espai
que l’acull és obligat. Per tant estructura els seus treballs no pas de manera
genèrica i si amb una certa individualització. No estructura de la mateixa manera ni amb les mateixes peces ,una exposició a Montserrat, que a la Universitat de València. Com tampoc ho fa si és en una galeria centre europea o en una galeria d'aquí.
Ara a Llavaneres i en
virtut de l’espai i el delicat moment en que vivim, Ribas deixa de costat la
mirada més enigmàtica que conreava darrerament, la que reflexiona al voltant de
Màlevitx , les seves estructures i el seu reduccionisme de tot tipus, inclós el cromàtic, per recuperar
les seves dèries més iniciàtiques com ho puguin ser Klee i Matisse, alhora que
converteix al color com protagonisme en el desig de que no ens envolti la
tenebra , com ell mateix especifica, i per que creu que aquestes també son
les que s’adiuen millor a les referencies
mediterrànies de Llavaneres que afloren presidint la vista exterior del Museu.
Juan Manuel Bonet va dir que “en l’obra de Ribas hi ha un dibuix que tremola i un color que flueix serenament”. I aquesta afirmació s’observa amb tota perfecció en aquesta exposició. Una exposició que en part es concentra en aquelles obres més reflexives en l’aparença, en la que les geometries tremoloses donen pas a un color que esclata en la totalitat amb obres com "Epifania" que presideix el catàleg. Sol vermell del que es destil·la tota la gama que en la seva suma el genera, fluint serenament, com indica Bonet. Fet que es repeteix en unes quantes obres mes, mantenint en la cridòria cromàtica la música de la reflexió a la que ens convida el treball.
No s’oblida però dels seu estimat Màlevitx ja que el seu
criteri genera la reflexió global de l’exposat amb aquella lliçó que dictava ja
fa unes dècades quan deia “Si es vol jutjar una obra d’art per el
virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la
il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut
de l’obra d’art”.
I avui Jaume Ribas
ens obliga en aquesta magnífica exposició d’obligada, lenta i pausada visita, a
la reflexió personal que depassant l'atractiu de la il·lusió visual ens porti a entendre i compartir la seva més passional
intimitat que l’identifica com a gran artista.
Si Jaume Ribas és un agrimensor d’espais i emocions, la
millor cloenda per aquest comentari podria ser el poema d’aquest altre gran
agrimensor de paraules i emocions que és Joan Margarit. Poema que s’escau
a al perfecció en aquets cas
“ Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè en trobar-la s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
i tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada