Vaig conèixer a Paco Rodón , allà a meitats dels anys
vuitanta quan entrà com a director del Museu
Monjo, encara que l’havia vist per primera vegada amb Alcoy i Rovira Brull,
allà a la sala Gaudí on els dos artistes n’eren poulains.
Era aquell Museu, o millor dit Gliptoteca, que era el seu
nom oficial. una paraula que espantava i quasi ningú sabia ni tan sols que
volia dir. En un tres i no res va capgirar aquell espai arnat i decadent per convertir-lo en el far que il·luminà
durant un quart de segle , no la vida cultural de Vilassar, si no la vida
cultural del Maresme, desplaçant especialment en l’artístic a Mataró, una
ciutat que no ha acostumat a fer mai una aposta cultural de nivell.
Cada primer dissabte de mes, a les vuit del vespre, la cita
era obligada , acudir a la inauguració de la nova exposició del Monjo. No feia
falta saber qui en seria el protagonista. Podies anar-hi a cegues ja que la
qualitat estava garantida . Per allà hi van passar quasi totes les patums
(Ràfols, Hernández Pijoan, Maria Girona i com no el seu gran amic Josep Guinovart...),
però també ens va descobrir tota la generació dels artistes dels 50 encara avui
en dia , la gran menystinguda (Todó, Garcia Vilella, Garcia Llort, Vila Grau , Carme
Garcés....),. I com no, va apostar per les joves fornades, en especial les de
la comarca (Brasó, Serra, Codina, ) . L’alterativa del jove artista aprenent es
produïa quan s’aconseguia exposar al Monjo.
Però a més , les presentacions anaven sempre a càrrec dels
crítics i intel·lectuals del més alt nivell. Això per no parlar de les
conferències, recitals, xerrades o taules rodones, amb les que completava
l’acció cultural. Allà hi vaig escoltar Giralt Miracle, F. Fontbona, Ainaud de Lasarte,
Corredor Matheos, J.M.Cadena, Vázquez Montalbán, Miralles, Nani Riera, Horta, J. Valverde, Paco Ibañez,
X.Ribalata, Ovidi Montllor, Raimon ,F Pi de la Serra... i tants d’altres
L’evangeli mensual de mossèn Rodon acollia mes a mes tots
els fidels culturals de la comarca. Una conyeta que li fèiem tant el que us
parla, com l’Isabel Ayala, la seva
infatigable secretaria i col·laboradora i en Jaume el seu marit, amb l’emprenyada general d’en
Paco que això que el comparessin amb un Mossèn el treia de polleguera.
Però és que al costat d’això. En Paco es llençava a generar
la revista zerovuittrescentsquaranta. Una revista ” de poble” en la que
escrivia la crème de la crème del país. Veure els llistats dels articulistes habituals
i principalment dels seus números especials
podia fer enrogir d’enveja a l’editor de qualsevol revista de pensament
del país. I orgullós està un d’aparèixer
al costat de tants grans articulistes i pensadors.
I a més s’apuntava a l’Aixernador, la gran experiència
cultural d’Argentona de finals del segle passat amb Joan Pannón, i escrivia
presentacions, tant per a les grans patums de l’art català, com per el jove que
encara estava en les beceroles artístiques. I guanyava premis nacionals amb
llibres tan especialitzats com el de les vidrieres modernistes i l’art del
vitrall.
I ara era jurat d’un concurs literari, i ara dels més
importants premis artístics , com per ex. les beques Endesa, i ara feia una
presentació o una conferència, o et muntava un jurat per una Biennal que era el
jurat amb més pedigrí de qualsevol
concurs que es realitzava tot l’estat ( com els primers jurats de la Torres Garcia,
encara que ara semblen haver-ho oblidat la gent del Sant Lluc).
Amb una capacitat de treball inabastable per a quasi tothom
, que en Paco realitzava amb la seva habitual bonhomia, és a dir rondinant soto
vocce o de forma ben explicita, maleint als polítics, en espacial als regidors
de cultura , i agafant el telèfon per trucar a qui fos, demanant la seva
col·laboració per la immediata nova activitat que preparava, sempre amb positiu
resultat final.
I això sols s’aconsegueix amb una fidelitat absoluta als
principis personals i, amb una entrega total i permanent a la cultura, entesa
no com espectacle i sí com a forma
d’educació, i conseqüentment com element clau per a un reequilibri social.
Un aspecte un xic adust, rondinaire, taxatiu en les
afirmacions, irònic, cínic i mordaç quan era necessari, el que feia que
qualsevol que tingués relació amb ell patís alguna forta topada en el decurs de
la mateixa. Aquesta era la cuirassa que servia per defensar-se dels mediocres i
dels culturetes interessats, aquell cert to de menysteniment marcant distàncies.
Però aquells que el coneixíem sabíem perfectament que tot allò era a fi de bé i
en defensa d’allò que més estimava, més enllà de la família: l’art en particular, la cultura en general i
el país com ens superior.
Ara però, tot això ja es història , i si filem més prim , ja
fa uns anys que és història, ja que en Paco i la seva influència s’havia anant
fonent amb el pas del temps, cosa que li pesava en l’ànima per que fins no fa pas
tant seguia creient en que encara tenia molt a dir.Però en aquests moments de
l’adeu definitiu sols em queda dir-te, Paco, GRÀCIES. MOLTES GRÀCIES . Per la
teva passió, per estendre a tots la teva saviesa , per el teu llegat i per
fer-nos entendre que al final L’ART I LA
CULTURA son els que ens salvaran
Adeu Paco, que el camí sigui lleu .I repetim el crit que
portaves amagat a l’ànima: VISCA L’ART , VISCA LA CULTURA.
Uns crits finals que de manera llastimosa i vergonyosament
vergonyant no ha corejat l’art i la cultura comarcal a qui va dedicar tants
esforços. Sols dos artistes , l’argentoní Josep Serra i Antoni Perna de l’Hospitalet,
van estar presents en l’acte del darrer adeu.
Tampoc hi eren els polítics que tant se li havien acostat per que servís de mitjancer
amb noms importants i ni gent d’associacions, grups, grupets i capelletes. Ni
la pròpia gent del Monjo que ell va ressuscitar i li ha permès ser el que és. Una
vegada en Paco ja no els hi era útil, l’havien borrat de l’agenda.
La mort de Paco Rodon ens provoca d’aquesta manera dues
pèrdues enormement sentides. La seva pròpia i la de l’honorabilitat i el
respecte per aquells que han treballat per la cultura. Qui no és capaç de
respectar el grans mestres no mereix el respecte de ningú .
Tot trist, tot molt trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada