Una de les múltiples i inacabades discussions del món de l’art
és aquella que filosofa de quin és el següent
pas que ha de fer el creador quan ha trobat el que considera el seu idioma
plàstic, en el que s’hi troba a gust , creu que desenvolupa millor el seu
pensar i expressa millor les seves emocions i sensacions.
Per a uns el que cal és depurar l’idioma fins a l’essència
en un caminar progressiu fins assolir el nirvana artístic particular ( cas Joan
Miró). Per altres en canvi un cop assolit el màxim i amb un futur que portarà ineludiblement
a la repetició s’ha de considerar la “pantalla” com superada , - per emprar un
llenguatge actual-, i reinventar-se per uns altres verals en la recerca d’una
nova “veritat” personal (cas Picasso).
Està ben clar que en aquesta discussió, l’opinió d’Antoni
Luis, el veterà artista mataroní, és la reinventar-se cada vegada per seguir gaudint
del misteri de la creació i de la gestació de la mateixa.
Si durant bona part de la seva vida artística , el dibuix i
el paisatge han estat la seva forma d’expressió
plàstica sempre per uns camins figuratius tradicionals, sota l’ombra del mestratge
que li donà Jordi Arenas, fa uns anys ja ens va sorprendre amb una sèrie del
que podríem dir “paisatge industrial” amb
una mirada penetrant en les despulles de les fàbriques tèxtils abandonades. Uns
treballs intensament viscuts que supuraven alhora enyor i història viva.
Darrerament ens vam acostumar a un Antoni Luis bevent del
pop, un pop personal, costumista i mediterrani que culminà amb una sorprenent i
ben girbada exposició al Col·legi d’Aparelladors sota el títol de “Con Junts”,
cònica de la qual podeu recuperar aquí , un conjunt d’obres individualitzades
però relacionades entre si en petits grups, que transformava el seu caminar artístic
dirigint-lo cap uns corriols cromàtics, alegres, esperançats però alhora
amb les suficients dosi de reflexió i
pensament . Amb dolçor i també amb ironia s’esplaiava en el seu mon personal.
Ara , dos anys i mig més tard, Antoni Luis fa capitomba sobre si mateix, i elimina la p del pop per passar-se a un llenguatge essencialment op ( òptic), en la que mitjançant 37 peces individuals, agrupades en tres grans políptics ens ofereix una simfonia coral, agosarada i a la vegada tranquil·la, en un equilibri formal quasi matemàticament controlat, però picant-nos l’ullet en fer-nos entendre que aquests son els políptics triats, però en podrien ser d’altres que deixa a la nostre imaginació.
Amb un equilibri total , tant en la construcció com amb l’ús perfectament
combinat del color, Luís ens ofereix tres políptics de bona mida, realitzats
amb acrílic i tempera sobre tauler, un en homenatge a Vincent V.G. , un altre un impressionat codi de barres
i un darrer , veritable encaix de geometries i colors, en les que tot jugant i
gaudint personal, estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de
color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment.
Malgrat l’aparença d’un divertimento, l’obra que ara ens
presenta Antoni Luis, és al demostració d’una activitat plena i una capacitat
de reinvenció artística envejable en i la demostració que tot artista mai ho ha dit
tot, sempre li queda una zona de la seva capacitat creativa per explorar i
explotar.
Felicitats.
Políptic. Antoni Luis
Col·legi d’Aparelladors. Mataró
El 18 de març al 18 d’abril de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada