EL POP MEDITERRANI D’ANTONI LUIS

Ple a vessar a la inauguració, ahir, de l’expo “CON  JUNTS” d’Antoni Luis a la sala d’Aparelladors. Ple merescut encara que fos tan sols com a reconeixement per la tasca que l’autor realitza al front de l’Associació Sant Lluc  i a més per el fet de que tota la recaudació econòmica que generi la mostra serà destinada a la residència Torre Llauder gestionada per Càritas Mataró, fet que s’ha d’agrair alhora que enalteix a l’artista. Ple important però també amb moltes absències d’artistes locals el que demostra una vegada més el d’individualista i desagraït que és el mon artístic mataroní.

Avui l’Antoni Luis ens mig sorprèn amb aquesta mirada pop que dona ala seu treball. I dic mig sorprèn, ja que habitualment en els esdeveniments “divertimento” que organitza la seva associació (Punts de llibre o 15x15 ) ja era habitual que aquest fos el toc de la seva obra presentada. Avui però sorprèn amb una dedicació complerta , trencant la seva visió paisatgista, o el cicle dedicat a espais fabrils buits, fora d’ús o desapareguts, ben interessant com queda palès en l’obra exposada a Can Serra en l’exposició dedicada a les darreres donacions a la ciutat.

L’art pop no ha tingut mai a Espanya i Catalunya un gruix important d’acceptació. Els grans mestres  de l’estil, Eduardo Arroyo i Equipo Crònica, l’han emprat com un element essencial de crítica social en el sentit de l’art com a punt fonamental d’evolució en el pensament.

No és aquest el desig d’Antoni Luis, que seguint de manera fidel l’estètica i el criteri de l’americà, resident de fa a anys a Barcelona, Philip Stanton practica una art hedonista  de cromatismes accentuats.

Antoni Luis segueix fil per randa el seu mestratge i ens ofereix essencialment un bon seguit de natures mortes i composicions, en les que la relació amb el menjar i la seva parafernàlia son evidents. Fet que complementa amb altres composicions de caire domèstic en les que hàbilment sap treure suc artístic a indrets  personals, que existeixen a cada llar, amb elements com el carro de la compra, l’ampolla de butà, la fregona o semblants. Obres aquestes darreres en les que denota la seva gran capacitat descriptiva
.

Recolzat en una composició que podríem considerar com pseudo cubista,amb un clar sentit de la il·lustració i amb un sentiment gràfic potent i evident, Luís resol amb habilitat , amb l’ús de reserves si s‘escau, els detalls tècnics més escaients per aconseguir uns resultats finals atractius i seductors, especialment en la llunyania i el conjunt global.

Exposició enormement atractiva que va més enllà del divertimento i en la que vista el seu caràcter benèfic s’ha de  disculpar el seu atapeïment en benefici de la intencionalitat en que s’estableix la mostra. De tota ella , un voldria remarcar el tríptic dedicat als oficis, certament brillant i que hauria de ser adquirit obligatòriament per la Unió de Botiguers, i totes aquelles obres que defugen del més formal ei en les que agosarament de l’artista s’evidencia.

 És allà on es mostra la qualitat d’aquest autor que va superant-se any a any, com si adquirís saviesa creativa en l’osmosi amb la qualitat d’art que passa per les seves mans cada any.

Hi ha una dita castellana que diu “A la vejez viruelas”. Antoni Luis està assolint ara en al seva maduresa el punt àlgid de la seva capacitat creativa com ho demostra aquesta exposició de la que recomano visita, i vist el caràcter benèfic, compra si és possible. 

Felicitats

CON JUNTS . Obra d’Antoni Luís

Sala del Col·legi d’Aparelladors.

De l’11 d’Octubre al 3 de Novembre de 2019

POLÍPTIC. ANTONI LUIS

 

Una de les múltiples i inacabades discussions del món de l’art és aquella que filosofa  de quin és el següent pas que ha de fer el creador quan ha trobat el que considera el seu idioma plàstic, en el que s’hi troba a gust , creu que desenvolupa millor el seu pensar i expressa millor les seves emocions i sensacions.

Per a uns el que cal és depurar l’idioma fins a l’essència en un caminar progressiu fins assolir el nirvana artístic particular ( cas Joan Miró). Per altres en canvi un cop assolit el màxim i amb un futur que portarà ineludiblement a la repetició s’ha de considerar la “pantalla” com superada , - per emprar un llenguatge actual-, i reinventar-se per uns altres verals en la recerca d’una nova “veritat” personal (cas Picasso).

Està ben clar que en aquesta discussió, l’opinió d’Antoni Luis, el veterà artista mataroní, és la reinventar-se cada vegada per seguir gaudint del misteri de la creació i de la gestació de la mateixa.

Si durant bona part de la seva vida artística , el dibuix i el paisatge  han estat la seva forma d’expressió plàstica sempre per uns camins figuratius tradicionals, sota l’ombra del mestratge que li donà Jordi Arenas, fa uns anys ja ens va sorprendre amb una sèrie del que podríem dir “paisatge industrial”  amb una mirada penetrant en les despulles de les fàbriques tèxtils abandonades. Uns treballs intensament viscuts que supuraven alhora enyor i història viva.

Darrerament ens vam acostumar a un Antoni Luis bevent del pop, un pop personal, costumista i mediterrani que culminà amb una sorprenent i ben girbada exposició al Col·legi d’Aparelladors sota el títol de “Con Junts”, cònica de la qual podeu recuperar aquí , un conjunt d’obres individualitzades però relacionades entre si en petits grups, que transformava el seu caminar artístic dirigint-lo cap uns corriols cromàtics, alegres, esperançats però alhora amb  les suficients dosi de reflexió i pensament . Amb dolçor i també amb ironia s’esplaiava en el seu mon personal.

Ara , dos anys i mig més tard, Antoni Luis fa capitomba sobre si mateix, i elimina la p del pop per passar-se a un llenguatge essencialment op ( òptic), en la que mitjançant 37 peces individuals, agrupades en tres grans políptics ens ofereix una simfonia coral, agosarada i a la vegada tranquil·la, en un equilibri formal quasi matemàticament controlat, però picant-nos l’ullet en fer-nos entendre que aquests son els políptics triats, però en podrien ser d’altres que deixa a la nostre imaginació.

Amb un equilibri total , tant en la construcció com amb l’ús perfectament combinat del color, Luís ens ofereix tres políptics de bona mida, realitzats amb acrílic i tempera sobre tauler, un en homenatge a Vincent  V.G. , un altre un impressionat codi de barres i un darrer , veritable encaix de geometries i colors, en les que tot jugant i gaudint personal, estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment.

Malgrat l’aparença d’un divertimento, l’obra que ara ens presenta Antoni Luis, és al demostració d’una activitat plena i una capacitat de reinvenció artística envejable en i la demostració que tot artista mai ho ha dit tot, sempre li queda una zona de la seva capacitat creativa per explorar i explotar.

Felicitats.

Políptic. Antoni Luis

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

El 18 de març al 18 d’abril de 2022

 

“TRES”. ANTONI LUIS A APARELLADORS.

 

Antoni Luis, després d’haver abandonat la direcció de l’Associació Sant Lluc ha trobat nous temps per allò que més li agrada com ho és la pràctica de l’art. Uns temps que li estan permeten entrar en una dinàmica més joiosa i de divertimento, ben llunyà al seu passat de pintor paisatgístic a l’estil del seu mestre i gran amic, Jordi Arenas.

Cada any a la Sant Lluc o en els punts de llibre o en el 15x15 , hem pogut anar veient les apostes que l’autor ens anava proposant, algunes ben interessants com “Con Junts” , exposició d’aire “pop” realitzada  fa justament sis anys, en la que , al meu entendre, és sens dubte la seva millor i més encertada aposta, o “Políptic” que ens presentà ara fa tres anys, en la que dèiem “ estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment”.

Ara , en el seu retorn expositiu, ens presenta en aquest “Tres” que ens ofereix de nou a Aparelladors, dues línies molt properes i continuistes al seu treball de “Políptic”, mentre que en l’altre cara ens ofereix un sèrie de retrats imaginaris en l’aire estètic de l’anterior “Con Junts”, tot en un conjunt destrament compaginat en la disparitat del global, confegint una mostra  atractiva visualment  i d’una amplíssima força cromàtica que crida l’atenció malgrat que al conjunt expositiu li manqui un element unitiu que el compagini, però el cert és que l’exposició és visualment atractiva i crida positivament l’atenció.

El millor està en l’evolució cromàtica i compositiva  dels seus treballs purament geomètrics, ben conjuntats i amb una encertada aposta cromàtica  que genera una dinàmica alegre i constructiva que en el cas de les columnes és fàcil retrotraure’s a la visió d’uns gratacels cromàtics d’una serena estilística i bellesa.

Al seu costat hi ha la sèrie de “retrats”  realitzats en un estil que tendeix al pop, en els que cal mirar més enllà de l’aparença. Una estètica d’aire trencador limita la seva fredor per comunicar amb l’espectador. Finalment ens presenta un conjunt de peces  de “pluja cromàtica” , les més parelles a la seva exposició anterior que serveixen per arrodonir la mostra.

Tres parts que formen una bastida ben organitzada en la que Antoni Luis ens demostra que l’art és un tema de permanent evolució. Que malament quan un cau i s’estanca en allò que tant bé coneix i no cerca nous camins per conrear. Just el contrari de quan un s’embranca en la recerca de nous camins per expressar de manera adient el seu ideari plàstic, que és el que fa en aquesta ocasió l’Antoni  Luis , amb aquesta exposició que mereix la visita.

 Tres. Antoni Luis

Del 26 de setembre al 26 d’Octubre de 2025

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

 

ANTONI LUIS

El passat diumenge el nostre bon amic Antoni Luís celebrà el seu 70 aniversari i ens plau, i molt, felicitar-lo per l’efemèride. I és així ja que s’ha de valorar com cal el seu treball en el camp de l’art especialment en el camp de la gestió associativa i en conseqüència, organitzativa i expositiva.

President de fa temps de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró la seva arribada va ser aigua de primavera per una entitat que anava en orris i que sota la seva presidència , - amb l’ajut i col·laboració incommensurable dels membres de la seva junta-, el Sant Lluc ha anat avançant amb una activitat incansable tant en l’expositiva amb les sales del casal, la Presó i el col·legi d’Aparelladors, com en la “monumental” amb l’organització de la Biennal Torres García, actualment una de les més importants del país, i la tradicional col·lectiva de Sant Lluc, com prenent part en qualsevol manifestació artística es dugui a terme a la ciutat. Es estranya l’activitat artística pública en la que el segell de la col·laboració del sant Lluc no hi sigui.

Amb totes les discrepàncies que es pugui tenir en el que pertoca a línies, tendències, manera de fer etc, seria de cecs no veure i entendre que la Sant Lluc és un motor ara per ara imprescindible per l’art i els artistes locals, i més  després de les dimissions en aquesta tasca , de la cultura municipal i la Fundació Iluro. I n’hem d’estar tots plenament agraïts. I entre els tots evidentment que jo m’incloc.

Per celebrar tan rodona data Antoni Luis ha decidit regalar-se una exposició titulada “auto” que ocupa la segona planta de l’Ateneu i en la que mostra amb escreix la seva obra i la seva trajectòria. Crec que qualsevol festa està bé si es fa a gust de l’organitzador com en aquest cas, per tant res més que repetir la felicitació i com comprendran, aquest cas especial no dona pas a una crítica ja que el presentat no és una exposició, és la festa d’un home que sent i estima l’art.

Felicitats Antoni. I a seguir.

 (Imatge: Retrat d'Antoni Luis realitzat per el seu gran amic Jordi Arenas)

ANTONI LUIS .- A RATLLES

 

Con de costum l’espai capgròs  llença el coet d’avís de començament de la temporada artística i en aquesta ocasió ho fa amb el treball d’Antoni Luís, el veterà artista local que segueix en el seu caminar de reinventar-se en cada moment.

No fa pas tan que exposava a Aparelladors (Políptic) en que donava una volta de cargol al seu camí pop que havia encetat un parell de temporades abans ( Con Junts ) i ara manté tarannà creatiu amb “A ratlles” que omple de color i geometria l’espai expositiu del Capgròs.

Luís és exemple perfecte de l’artista lliure que crea, en aquets cas pinta, el que més li complau. Si durant molt temps la seva estada i relació amical amb Jordi Arenas el va portar a practicar una figuració de caire tradicional, el seu contacte amb un art més actual, tant per la seva personal curiositat artística com per la relació amb altres autors de les més diverses estilístiques, fruit del seu paper en L’Associació Sant Lluc, va anar capdirigint la seva creació per uns camins , en aparença més lúdics, en els que la quotidianitat i especialment el color agafaven un protagonisme absolut.

Ara a l’espai capgròs segueix amb fermesa el camí dels cinetisme lineal que ens mostrava en la seva darrera presència a Aparelladors i que sembla un íntim homenatge a al seva primigènia professió. Les seves obres , que no deixen de ser uns paisatges, son  analitazts de manera estratificada de manera que la conjunció de les ratlles i els colors de cadascuna d’elles escenifiquin un tot homogeni que ens transporti a la realitat.

D’entre les obres presentades cal remarcar el seu estudi de les estacions que de manera obligada retrotrau al treball de l’alicantí Eusebio Sempere  que es troben al Museu de Cuenca y que tant populars van ser en temps de la transició.

Àgil i hàbil, amb profunditat de criteris tan tècnics com cromàtics Luis ens ofereix un cant al  moviment, el ritme i el color en una exposició que es veu amb plaer i que enalteix la vitalitat creativa de qui la signa.

 

Antoni Luis. A ratlles

Espai capgròs

Del 1 de setembre al 28 de setembre de 2022

 

 

D’AGRAÏMENTS I DESITJOS DE SORT

 

Tal i com ja sap quasi tothom del mon de l’art de la ciutat, fa uns dies i en l’assemblea general de socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró , es produí el relleu de la Presidència i de la seva junta directiva.

 Després de ,crec que més de vint anys de direcció, l’Antoni Luis deixava les regnés de l’entitat i amb ell marxaven la quasi totalitat de qui l’ha acompanyat en el seu mandat. Teresa Roig, Nuria Palomar, Quima Romero, Jaume Cot, Margarida March  i algun altre feien un ordenat relleu a un grup d’il·lusionats  socis que encapçalats per Isabel Llaquet com a presidenta tindran la difícil tasca de mantenir activitats i superar el nivell.

És doncs el moment adequat del balanç i en el cas de la junta presidida per ’Antoni Luis evidentment és més que positiu. Luis va agafar una associació rònega, arnada i decadent i l’ha convertida en un ens viu , actiu i amb un enorme pes en la ciutat. És obvi que ha tingut errades  i desencerts però aquests no han de fer ombra a un acció global amb la cirereta de la Biennal Torres García que ja ha assolit 9 edicions, al que ha acompanyat una acció expositiva que ha permès que Mataró segueixi viva en el camp expositiu del país . Per tant, tot i que no s’hagi pogut assolir tots els projectes i les il·lusions, és de tota justícia aplaudir el seu pas i donar les gracies de la manera més intensa i afectiva que puguem . Un agraïment que crec caldria oficialitzar-se d’alguna manera, ja que del seu fer no sols ha beneficiat l’art ans també tota la ciutat.

Ara toca doncs esperonar a Isabel Llaquet com  a presidenta, i a la seva directiva conformada per Carme Fageda, Jordi Santamaria, Set Simon, Catherine Lorton, Ricard Navarro, Marta Reniu, Mònica Vilert i Susi Vilaseca per a una tasca feixuga i complicda. Els hi cal continuar i reforçar els punts forts de l’associació i intentar redreçar aquells detalls que grinyolaven , adaptant-los als nous temps de l’art que estem vivim. Estic convençut que de les seves capacitats en sortirà una Sant Lluc enfortida i reforçada per la renovació que mantindrà com a mínim el seu pes específic en la xarxa cultural de la ciutat .

Per tant en el moment del canvi vull fer públic el meu agraïment als que abandonen la tasca i desitjar tota la sort del món al que prenen el relleu, tot recordant que la sort és de qui la busca i estic convençut que aquest serà el seu objectiu.

 

_DINS. COL·LEGI D’APARELLADORS. MATARÓ

 

Segueix temporada la sala d’Aparelladors amb la mostra col·lectiva “_Dins” protagonitzada per Ester Aliu, Máximo Almeida, Roser Busquets, Antoni Luis, Teresa Roig, Luisa M. Segura i Manuel Vegas.

Una mostra col·lectiva, sols s’estructura en aquest sentit de col·lectivitat quan entre els actors de la mateixa existeix un fil potent que vertebra la seva creació o la seva intencionalitat. No és aquest el cas en que sols el dibuix i la monocromia no son elements suficients per bastir l’entramat adequat que aguanti la mostra, ja que l’element essencial no s’explicita en el comú, per més que es palpi en el rerefons del conjunt i s’expliciti en la individualitat.

Així en aquest sentit conceptual, l’exposició passa de ser una mostra col·lectiva a un seguit de mostres individuals que intenten oferir, sense aconseguir-ho una exposició coral.

Dit això , el que implica el fracàs de la col·lectiva, s’ha d’apuntar que aquest fracàs coral  queda superat, davant l’interès particular dels diversos solos que la conformen. Solos especialment brillants en el cas d’Esther Aliu i Luisa M. Segura. Tant Aliu com Segura estan en el moment àlgid de la seva creació, ambdues semblen haver-se alliberat del passat i ara campen lliures i dominadores del seu llenguatge i la seva intencionalitat.

Queda molt lluny d’ara mateix aquelles aquarel·les quasi híper realistes amb que Segura s’estrenava per els nostres verals. Ara el realisme és menys real i més conceptual. Els treballs que darrerament ens està presentant en aquesta sèrie que podríem dir de l’home invisible, ens ofereix perfecció, intencionalitat i rotunditat plàstica. A més emanen un atractiu comunicatiu que atrapa a l’espectador obligant-lo a depassar la formalitat de l’exercici tècnic per endinsar-lo a reflexions molt més profundes.

Fet força parell succeeix en el cas d’Esther Aliu a qui artísticament sembla haver-li anat molt bé aquests temps estranys. El tancament envers si mateixa sembla hagi concentrat la seva gran força plàstica comunicativa, allunyant-se de la disparitat que a vegades la dominava. Ara la seva potència es tan gran com aquest superar els marges que ella mateixa explicita realment en el muntatge de les obres, en aquets puzles complexos relligats en si mateixos que atresoren un carrega plàstica i dinàmica que subjuga i sedueix. Simplement esplèndida.

Tots sabem del perfeccionisme realista de Máximo Almeida que en aquest cas fa un reduccionisme experimental per centrar-se en la petitesa de les coses, en la poètica del quotidià, a la cerca de la força dels objectes que ens envolten, a voltes com si fossin invisibles. La perfecció de les petites coses i de les petites obres.

Antoni Luis en canvi ens ofereix l’entramat arquitectònic ocult amb el que basteix els seus treballs, relacionats també amb l’íntim i el quotidià. I ho fa amb una perfecta dissecció oferint-nos per un cantó  l’entramat geomètric / volumètric de les mateixes i per l’altre el resultat final sense el toc de color que les caracteritza i les porta cap el món pop, com si les hagués rentat amb lleixiu l per tant decolorat.

Roser Busquets també fa palès el domini de l’ofici  i de la intencionalitat, en aquest cas amb un llenguatge de caire més subtil i poètic ,amb les mans i els  objectes  , ben contrastats amb un oportú color vermell que els hi dons força i alhora calidesa.

Teresa Roig sembla voler atrapar l’espai amb els seus jocs geomètrics i la interacció del blanc i negre, de la llum i les ombres. Roig arribada fa poc a una creació més constant i continuada segueix demostrant que té molta coneixença d’art i que ara explora de quina manera es pot expressar millor.

Finalment Josep Vegas  de nou juga amb la teòrica simplicitat de la línia i el disseny per atrapar la mirada i mostrar el seu potencial, que com va quedar ben palès a l’expo de la Fundació Iluro és prou important.

Resumint doncs, exposició que exigeix una mirada individual  que supera en potència, i per molt, el desig col·lectiu dels seus participants.

 

QUADERNS

 

La sala del Casal Aliança ha esdevingut un calaix de sastre, inconnexa com a tal, però absolutament necessari, com és a casa de tots aquell calaix de mals endreços, com es deia abans. Una necessitat convertida en virtut davant la manca d’espais expositius per a qualsevol creador, especialment per aquells que comencen o que encara no han assolit un cert nivell. Una manca, la d’espais expositius de la que en caldria parlar en profunditat.

Aquest més el Casal acull la mostra “Quaderns de viatge” amb el protagonisme de Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde. I seguint el caràcter general de la sala, ho fa acollint el concepte general en la seva màxima acceptació de la polièdrica possibilitat que abasta.

Els quaderns de viatge eren uns elements absolutament imprescindibles en el passat  ja que eren l’única manera de copsar un moment que l’artista pensava podria ser adient com a  fonament d’una nova obra. Amb les mutacions que va provocar l’impressionisme i les modificacions tècniques que provocaren la fotografia i la generalització de diversos components tècnics, el quadern de viatge va perdre  el seu sentit estricte per esdevenir una eina totalment diferent.

Ara , en questa exposició el Casal s’evidencia, en la diversitat conceptual que hi és present, que va des de notes soltes efectuades en diferents sortides, fins a la realització d’una certa història d’un viatge, mitjançant les notes millorades i tractades com llibre/agenda del viatge, com l’apunt de viatge ha variat des del seu concepte originari, fins a l’actual.

Sigui com sigui la mostra es veu amb simpatia i és reflex de la realitat creativa de cadascun dels participants, el que demostra l’eficàcia d’aquest recurs per a la realització d’uns treballs pictòrics.

Ps.- Encara que sigui sols en raó d’inventari no vull estar-me dir quatre paraules sobre l’obra de Tomàs Filbà que precedí a aquesta exposició en el mateix indret. Una expo que per oblit no va merèixer un espai en aquets blog, quan per la seva netedat, pulcritud i bon fer, bé ho mereixia.

Tomàs Filbà segueix en aquest mon d’equilibris interiors, amb la netedat del traç de les seves mirades geomètriques, quasi de delineant, tot en un aire d’aquarel·lisme anglès que tan agrada per aquelles terres. La recreació d’interiors , fugint de la passió però alhora llunyanes a la fredor impersonal , confegeixen una manera il·lustrativa que bé mereix el nostre reconeixement, i ala que cal donar el mèrit que mereix , un mèrit que supera amplament l’aprovat.

 

Sala Casal Aliança

Quaderns de Viatge:

Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde

Del 29 d’Octubre al 21 de Novembre de 2021

Aquarel·les Tomàs Filbà

Del 24 de setembre al 17 d’octubre de 2021

 

 

CA L'ARENAS

Vull, en un dia com avui, que les meves paraules estiguin encapçalades per una obra de Jaume Arenas. I ho vull, per intentar reparar l’irreparable, el fet inqualificable , i valgui en aquest cas la frase feta, ja que el fet es qualifica de moltes maneres i cap de bona, que en el dia que s’inaugurava Ca l’Arenas, és a dir el que fins fa quatre dies es deia el Centre d’Art GERMANS ARENAS ( i ho escric en majúscules per que algú observi la paraula germans) ni una sola obra de Jaume Arenas honori aquest centre d’art i que tan sols , i molt de trascantó se’n hagi fet esment de la seva figura.

Que cap obra seva , ni tan sols un retrat del Ferm , al que va fer famós, estigui exposada , no és un error, és una demostració de la ignomínia, de la manca d’ètica, de la irresponsabilitat , de la pocavergonyeria, si se’m permet dir, dels responsables del centre , és a dir PMC i Museu de Mataró, amb la propina corresponent als marmesors , que no han estat ni de bon tros a l’alçada, demostrant una manca total d’ètica, sensibilitat i intel·ligència , en un fet que jo personalment , per l’amistat que gaudia amb en Jaume , no penso oblidar, tot esperant que algú tingui la dignitat de reparar l’error i en els propers dies , una obra de Jaume Arenas ocupi el lloc de privilegi que mereix , en la que no oblidem, va ser casa seva.

(Això per no parlar del recordatori de la inauguració. De nou tan sols un Arenas. De seguir així potser caldrà canviar el logotip i anul·lar una de les “A” que el conformen)

INAUGURACIÓ

Avui ha estat el dia. El sol esclafava les pedres del pati de Ca l’Arenas, mentre el soroll del xup intentava aportar frescor a l’ambient. Un ambient de gent de Mataró, d’amics i coneguts, MTV de tota la vida que assistia a un acte social.
Un ambient amb molt pocs artistes, en allò que es diu que les absències varen dominar sobre les presències, marcant el signe que domina entre ells, el del desencís.

L’acte inaugural ha estat molt trist i burocràtic, sense cap mena de trempera. Ha estat com aquells funerals de tanatori en els que l’oficiant que sols coneix el nom del mort, empra paraules buides de sentit, contingut i emoció, que sols ha estat present en el cas de les referències personals de l’Antoni Luis.

Antoni Luis , representant dels marmesors, ha errat de totes totes en el plantejament de les seves llargues paraules. Ho tenia difícil. En el seu interior no pot estar content de cap manera, ja que coneixent de primera mà les intencions de Jordi Arenas, sap abastament que aquestes no s’han complert.Partidari de la teoria de la pluja fina , - amb això coincideix amb Graupera- , pensa que de moment l’important es començar i que ja tindrem temps de canviar , estratègia que a vegades val, però no en aquest cas, en que una vegada acceptat el pla d’usos, i acceptada la nefasta programació de l’any, no queda espai de maniobra i en quatre dies ens trobarem amb un centre absolutament mort, camí que ha iniciat avui mateix amb les seves exposicions,
I ho sento molt per ell, al que aprecio en el que val, i que sé ho està passant malament per que sap sobradament que aquest desarralament dels artistes amb el centre, sols el pot portar a la buidor.

Que dir d’en Jaume Graupera. Millor no dir res. Dedicar una sola línia a certs personatges és fer-ne exagerat premi.

Joan Anton Baron no estava content i se li notava. Sap que el tema se li ha escapat de les mans, voldria donar un com de puny a la taula, i reconduir la situació, ja que sap que l’actual no porta a enlloc, o millor dit, porta tan sols al trencament i entén que això seria fatal. Però no pot. Lamentablement els pactes són els pactes.

D’aquí les seves paraules acceptant errors ( per què ha estat ell el que ha acceptat errors i no en Graupera?) i fent crida a un foc nou , al diàleg i a un camí de futur. I m’agrada que ho hagi dit, encara que ens ( a mi i als companys de signatura) agradaria més donés rebut a la nostra carta de dimissió com interlocutors en el tema Fons d’Art . Un tema en el que és molt difícil retornar al camí . Hi ha masses afrontes, masses desprecis , massa maltracta del poder, envers aquells que tan sols volien dotar a la ciutat d’un Fons d’Art del que no disposa.
I a gent que intenta fer això no se la pot tractar com si fossin malfactors, que és el sentiment que he tingut en molts moments d’aquests quinze llargs i penosos mesos de camí.

L’EDIFICI

Magnífic , meravellós, excel·lent..... ( i vagin afegint adjectius positius). El treball dels arquitectes, industrials i de tota la gent que hi ha posat mà és de traca i mocador.
Ja ho vàrem dir quan la visitàrem , encara despullada de tot afegitó. Ara arrodonida en els seus detalls, es mereix el més fort i tancat dels aplaudiments.
Certament es pot discutir, i molt, la distribució final de l’espai. Però aquest responsabilitat no ha de recaure als signants del projecte que tenen per part meva, i per sempre, el sentiment del més absolut respecte i admiració,

EXPOSICIONS


SALA 1.- Manuel Cuyàs i Gibert. L’elegància del retrat.

Magnífica exposició la que ens fa retrobar amb aquest excel·lent dibuixant mataroní. Sens cap mena de dubtes és el més brillant de tot el presentat i en cal recomanar una detinguda i repetida visita.
De Manuel Cuyàs sempre hem demanat una antològica com cal i de moment tan sols en trobem tastets, però cap amb la qualitat del que avui ens ocupa.
Poques, però escollides peces, ens permeten endinsar-nos en el mon de capacitat del creador. El llapis i la ploma amb tinta xinesa son senzills elements que permeten dominar el gest, el ritme, la figura, i el més important l’ànima dels retratats.
Un recull de petits bombons a qual més gustós que ens apropen amb intensitat a la gran qualitat de l’autor.


MENJADOR.- CARA A CARA Arenas/Cuyàs

Jordi Arenas i Manuel Cuyàs van ser grans amics que de sempre van entrar en la juguesca dels retrats del contrari.
Ara en podem gaudir d’un bon ventall d’ells, en el que cal incidir més en la sensació de complicitat, que tant podia acostar-se per la ironia, com endinsar-se en el realisme, per anar confegint un llenguatge de lectura privada en el que el personal depassa el camp artístic, però sense oblidar-lo, per retornar sempre a un diàleg que sembla interromput , però disposat per recomençar.






SALA 2 .- Bénédicte Desrus
LA FINESTRA / LA GALERIA .- Coca Macías , Flashback.

“Dicen que la distància es el olvido... “.
Cal distanciar-se per així poder oblidar.
Pensar que dues sales d’exposicions de la Casa estan destinades a paridetes tan infumables , d’escassa qualitat i pèssim treball ( el video de Cova Macias és de jutjat de guàrdia) , pot excitar a qualsevol ment sensible i benpensant.
Això si no se li recorda que a Ca l’Arenas estan vedats tots aquells creadors de tècniques tradicionals .
Unes mostres en aquest jumelage amb Can Xalant ( que cal viure i amb tants enxufats els pressupost es dispara) que marquen fronteres i creen agravis comparatius que caldria solucionar
Un consell. Passi per alt aquestes sales. Això si no vol posar-se de mala llet.








PIS 1 .- MIRADES CONTRA EL TEMPS

La sala principal destinada al Fons del Museu acull aquesta mostra que hauria de ser l’estrella del conjunt i és potser la pitjor de totes.
Ho diem en el convenciment. Hi ha mostres , com les comentades just abans , que son patètiques en els seu plantejament ètic , però que tècnicament estan ben desenvolupades.
A la mostra “Mirades contra el temps” es junta tot. La molt escassa vàlua de l’exposat ( si això és del bo i millor del fons del Museu , està clar que patirem, i potser entendrem el paper del seu Director no mostrant-lo mai) , amb una realització pèssima en tots els sentits.

Sense lligam, mal montada , pitjor exposada amb casos que fan riure per la posició que obliguen a l’espectador si és que vol mirar la peça. Sense criteri qualitatiu en el moment de destacar les peces, que s’aparellen en un conjunt semblant al joc des disbarats, amb la traca final d’arribar a presentar reproduccions en color ( molt mal fetes per cert) d’algunes altres obres.
Sortosament és el retrat de la família Arenas la peça més remarcable , en un entorn provincià, rescomit, avorrit , sense generar cap mena d’atenció ni vibració.

I en aquest cas vull remarcar que no tan sols és opinió meva. És , i si no ho creuen, comencin a preguntar entre la gent de l’art, una opinió generalitzada. Això per no entrar en l’opinió dels experts , com el d’un mataroní amb responsabilitats en un dels més importants museus de tot l’estat espanyol, que no sabia quina cara posar quan li demanava que si estimava Mataró, fes el favor de donar alguna classe a la gent de la casa. M’ha dit poques coses, però potser que algú es posen en contacte amb ell per evitar exposicions tan impresentables com la d’aquesta sala principal.

(Obviament que malgrat l’avís el senyor Sentí (Centino) Surós , s’ha quedat en Santi (Santiago) Surós. Quan he reclamat pel fet la impertinent resposta del vigilant m’ha deixat glaçat. “Però si sols és un accent”. Lamento no haver-me fixat en el nom , però m’he quedat amb la seva imatge. M’agradaria que es digues Julià o Marià, i que per tan sols un accent tingués canvi de sexe.
I el fet de l’accent té dellonsis. L’obra que per cert està malmesa i precisa de restauració, porta una petita plaqueta amb el nom, i en ell s’observa clarament l’accent. Seguirem el seu camí).

COMPLEMENTS

El logo de Fradera ha millorat molt en les diverses versions. Quan li he comentat que m’havia decebut molt en el tarjetó de presentació. Ha estat d’acord i ha reconegut el seu error en deixar en mans d’Imatge de l’Ajuntament el resultat final, en el que el color dominat era un marró fosc, quan en realitat havia de ser negre amb el vermell de totxana del logo.
Una més d’Imatge , a bon segur el departament menys estimat per la gent de la casa ( sempre tenen por d’ells ja que generalment l’erren) i de la ciutadania ja que el que surt al carrer es quasi sempre absolutament desfasat i sense cap mena d’atractiu .

En el que pertoca als opuscles de mà , tenen bona aparença però son de mal ús. El desplegat és incòmode amb una tipografia que no facilita la lectura i a més són difícils de guardar per el molt espai que ocupen.
En caldria fer-ne una revisió , així com del fet del monopoli que Gasull / Cuyàs tenen en el PMC, que en algun cas depassa allò que en podríem dir incompatibilitats manifestes.


I per avui ja n’hi ha prou. Queden més coses en el tinter, en especial per parlar del Fons d’Art i de la mentidera nota de premsa que el mentider regidor Jaume Graupera va realitzar el passat dijous.
Podrem sucar-hi pa, en un dia que podia haver estat molt alegra i que s’ha quedat en gris, tirant a negre.
Però sortosament l’esperança és el darrer que es perd , i si hi ha sort, d’aquí un any hi haurà un veritable regidor de Cultura que posarà ordre en el desgavell i Mataró podrà gaudir del centre d’art que es mereix.
Per què jo, que voleu que us digui, no crec que Mataró mereixi un plantejament tan vulgar, trist i sectari com el que avui hem començat.

MIRADES POLIÈDRIQUES. PAELLA DE PEIX CONGELAT

Si fem un llistat dels vint-i-cinc artistes més importants de Mataró del segle XX, Jordi Arenas estaria allà en el límit. En canvi , si el llistat és dels artistes amb més influència en l’art mataroní, ningú dubta que estaria en llocs de privilegi, essencialment per el seu paper de mestre exercit a l’escola d’Arts i Oficis, i molt especialment agafant el relleu de la mateixa amb les classes que donava al seu domicili del carrer Argentona.

És per això que trobo molt encertat que en la mostra artística dedicada a commemorar el centenari del seu naixement, el protagonisme estigui compartit entre l’autor i els seus alumnes, que no deixebles ja que no creà escola, en el desig d’entendre millor el paper de Jordi Arenas en l’art mataroní.

Lamentablement però, el projecte  gestat per l’ocasió, de títol “Mirades polièdriques” i que acaba de presentar-se a Ca L’Arenas, justament el casalot de la família, és un nyap total i una exposició absolutament fracassada i que no mereix cap mena d’atenció per algú que vulgui entendre l’art com quelcom més enllà de la mirada superficial.

El projecte és  divideix en dues parts. La primera, que ocupa la planta baixa és una repàs puntual i encertat a la trajectòria multicultural de Jordi Arenas , posant accent en aquesta ocasió, en el que pertoca al pictòric, a les seves representacions paisatgístiques. Dedicant-se en els propers mesos a fer successivament una mirada al retrat i a la seva obra de caire religiós.

La selecció i el muntatge és encertat , especialment en el dormitori on cohabiten esbossos d’obres i les obres acabades. Allà és on es fa evident la gran realitat de Jordi Arenas. La realitat d’un excel·lent pintor i un mediocre artista. Resseguir la sala ens permet endinsar-nos en l’ànima de l'artista amb uns esbossos lliures, gestuals i intuïtius, de gran qualitat. Esbossos que perden del tot la seva màgia quan es converteixen en obres acabades en les que l’academicisme del pintor mata l’ànima de l’artista. En resum, un conjunt ben estructurat i convenientment disposat per entendre la personalitat artística i cultural de Jordi Arenas.

Res a veure amb el que es presenta  al primer pis i  que es mantindrà constant durant tota l’exposició, fins finals de febrer de 2021, en que se’ns ofereix el resultat de la proposta feta als artistes/alumnes participants per que triessin una obra del mestre i mentor i amb una obra seva dialoguessin a través de l’art. Una proposta no pas novedosa però que segueix donant molt de suc en aquestes circumstàncies.

Però no sé si és que els promotors no s’han explicat prou bé, o els artistes (Francisco Cabanillas, Mariano Cabellos, Marta Canals, Josep M. Codina, Rafael Codina, Marga Cruz, Carme Garolera, Trini Gómez, Diego Guirao, Anna de Jaime, Eduard López, Antoni Luis, Margarida March, Imma Merino, Josep Mora, Josep Munné, Joan Oltra, Artur Palomer (Pal), Perecoll, Jordi Prat, Pepi Roig, Tomàs Safont-Tria, Oscar Sanchís, Joan Solà i Roser Vinardell)no han entés el projecte o en bona part han passat de tot, el cert és que el resultat no s’aguanta per cap costat i esdevé en un resum vergonyant de la plàstica local del moment.

En primer lloc cal discutir i molt el llistat de protagonistes. Qui i com s’ha decidit?. Per què el resultat és absolutament inconnexa , tant per les lamentables i incomprensibles absències , que desconec si ho son per negativa pròpia a participar, o per que no s’ha dit res al artistes a qui correspondria. I la queixa s’ha de fer també en el que pertoca a presències amb noms totalment incomprensibles en la filosofia de l’exposició. De veritat dels més de 600 alumnes de Jordi Arenas, aquest es el millor ventall que es podia aconseguir. De cap de les maneres.

En alguna informació oficial que he llegit , s’insinua que el llistat prové del propi artista. Estic convençut que no és veritat, i si de cas que ensenyin el document. I més quan un dels participants m’explicava la forma casual amb el que ha arribat a participar en l’exposició , explicació que tomba per terra aquesta asseveració.

En la primera de les meves visites a l’exposició, una de les responsables de la mostra comentava amb admiració, davant d’una visitant. “Fins i tot alguns artistes han fet l’obra expressament” quant el tristament remarcable és justament el contrari. Tenint en compte que Jordi Arenas moria el 1998, és del tot impossible la seva influència en l’obra actual  dels artistes convidats, per tant l’obra nova de diàleg directe amb l’obra triada d’Arenas, era del tot imprescindible.

Per tant es tractava de fer una relectura a obres de Jordi Arenas sota la mirada de l’actualitat, donant de rebot vivesa al treball del mestre.

Pocs ho han entès. Alguns s’hi han acostat amb encert, com son els casos de Perecoll, Josep M. Codina, Jordi Prat Pons, Diego Guirao, i molt especialment Mariano Cabellos i Carme Garolera esdevinguda l’estrella màxima de l’exposició amb una autòpsia plàstica d'una obra el mestre, d’enorme qualitat i gran vàlua creativa i conceptual.

Altres han intentat acostar-se com en els casos de Pepi Roig, Antoni Luis i Marga Cruz, sense aconseguir els seus objectius i la resta han decidit que vist que l’Onyar passa per Girona, farem tergiversació total del concepte , i en comptes de fer lectura pròpia d’una obra de Jordi Arenas, el que farem és cercar una obra d’Arenas que es pugui relacionar amb una obra pròpia, d’aquelles que tenim en un racó de l’estudi , les lliguem i aquí no passa res.

 

Doncs si senyor, passa. I passa que amb el vostre orgull de posar el mestre a la vostre disposició i no en la reflexió contrària enfonseu una exposició que de poder ser valuosa es converteix en un desori que hauria de ser clausurada avui mateix.

El magnífic treball de Josep Mora n’és exemple fefaent. Una obra magnífica que si bé presenta uns certs paral·lelismes com la mirada i la pell arrugada i plena de solcs,  aquesta relectura s'estronca del tot  en veure la inexistència de relació entre el retratat(Samuel Beckett) i l'artista o la seva obra. Identificació pictòrica que existiria si es tractés d’una lectura made in Mora del propi ferm o dels ulls de Jordi Arenas omnipresents en l’exposició. Calia el treball personalitzat, no la recuperació d’antigues obres. I el mateix cal dir d’altres autors que queden delatats per les dates de les seves obres.

Però si en aquests casos hi ha un llunyà lligam, en altres es vergonyosa la proposta presentada. La presència d’un drac gaudinià enfrontat a una paisatge de Burriac, o uns paisatges tardorals o una natura morta, front a unes molt vives visions de la Costa Brava.  I així amb un bon gruix d’obres de referències totalment tangencials , en les que l’ego de l’artista s’imposa a la seva submissió estilística personal de l’obra del mestre.

I això per no parlar de l’ús d’una obra feta en homenatge a un artista i aprofitada ara per l’ocasió, alambinant el missatge de l’homenatge per mediació, com si de la darrera escena d’Emmanuelle es tractés.

I tota la broma té uns clars culpables. Per una part el gruix dels artistes participants que en comptes d’enfrontar-se al repte que es plantejava han preferit tirar pel dret i perdre l’oportunitat de demostrar la seva vàlua tècnica i conceptual.

 Però evidentment el gran responsable del fiasco total de l’exposició n’és el comissariat i la producció de l’exposició. Ho és des de la tria  fins al enfarfegat muntatge de l’exposició, passant com a punt culminant per l’acceptació d’unes obres que no havien de ser mai presents en aquesta exposició ja que no responien  en res a la filosofia de la mateixa.

Però lamentablement de fa molts anys , el Museu de Mataró té establerta una guerra genocida contra la plàstica local. Primer Carles Marfà i ara Anna Capella, intenten permanentment rebaixar el seu nivell qualitatiu per aconseguir l’excusa per foragitar-la de la realitat de la cultural oficial. Si “Alcoy i Rovira Brull son uns artistes mediocres”(Anna Capella dixit) cap dels mindundis plàstics mataronins mereix conseqüentment cap atenció.

L’exposició de Jordi Arenas era una obligació i una imposició. Per tant s’ha desenvolupat en aquestes condicions. I així ha esdevingut una burocràtica exposició gestada sense cap mena d’interès i passió per la mateixa amb els lamentables resultats finals que s’evidencien en la mateixa.

Per simple professionalitat i per el fet de que aquesta és l’única exposició plàstica que realitza Cultura Mataró en l’any 2020, i per tant per respecte a la ciutat, la cultura, l’art i els seus protagonistes, i especialment el fer de Jordi Arenas, calia una mica més de desig  i esforç i no del fàstic que supura cada cantonada de la mostra. I no val l'excusa del confinament. Quan es produí el mateix mancaven menys de dos mesos per la inauguració de l'exposició i per tant la mateixa havia d'estar amplament embastada.

Per tant bé faria Xesco Gomar, si de veritat té algun interès en la Cultura de Mataró, que ho dubto, en prendre les mesures pertinents per  esmenar tals malifetes i gestar un clima procliu a l’art i a la creació artística plàstica existent a la ciutat . I més tenint en compte el seu nombre i la seva qualitat.

Resumint  la mostra “Jordi  Arenas. Mirades polièdriques” és ni més ni menys com una paella , en la que la matèria base , l’arròs ( obra de Jordi Arenas), és prou digne i presenta un sabor de rerefons d’un acurat sofregit (esbossos ) però en el que la matèria afegida es diversa: un bon llamàntol ( Garolera), un marisc de qualitat (Cabellos, Codina ,Guirao, Perecoll) però la resta quasi tot és peix congelat , en la majoria de baixa qualitat, que en la seva cuina global dona una paella eficaç en l’aparença  però d’un gust horrible a la que en fas la primera cullerada. Una paella que s’ha de tornar al cuiner ja que és del tot immenjable.

O sigui que ja ho saben. Si es conformen en endolcir la mirada i veure un conjunt desgavellat d’obres , generalment agradables a la vista, poden passejar-se per el vell casalot del carrer Argentona. Ara però, si el que volen visitar és un homenatge a Jordi Arenas amb l’estimable participació dels seus alumnes , passin de llarg i s’estalviaran un bon disgust.

Mirades polièdriques és una exposició que tal com es presenta mai hauria d’haver vist la llum. Un lamentable insult a la memòria de Jordi Arenas i a l’art local en general.

Jordi Arenas. Mirades polièdriques

Ca l'Arenas del 24 de juliol de 2020 al 28 de febrer de 2021