dilluns, de gener 31, 2011

LA NIT D'EN JOAN PAU




Vaig conèixer a Joan Pau Blanch Ribó  fa un grapat d’anys i en un paratge tan inhòspit com el barracons de les campes militars de Saragossa., on coincidiren en la mateixa companyia per fer el llavors obligatori, servei militar. El vaig descobrir en observar que a mitja tarda , quan la gent anava a la cantina o escrivia a la novia hi havia algú que es dedicava a dibuixar en un bloc seriós i professional, i a més pel que vaig poder observar ho feia prou bé.

Van passar uns quants anys quan el vaig retrobar a Mataró i d’ençà llavors he seguit la seva trajectòria , a vegades dispersa i irregular degut als tombs impensats que a vegades ens dona la vida , fins ara mateix en que presenta a l’espai capgròs una vintena del seus treballs amb el nexe comú de la nit com a protagonista dels mateixos.

Joan Pau Blanch Ribó es troba ara en un estat d’interludi de la seva pintura. Existeix en el seu interior una densa lluita per expressar amb intensitat les seves emocions , i en aquesta baralla profunda , apareixen encerts en que mostra el seu nivell però alhora es produeixen esgarrinxades en el fet d’assolir obres en certa manera incomplertes.



Deia l’autor que se sent fauvista , però jo no diria tant. Per els fauvistes el color ho és tot , és principi,ànima i finalitat, i tot els elements que conformen una obra estan sotmesos al seu domini. Jo no diria que per Blanch Ribó sigui així. Per ell el color és molt important , però és més servei que finalitat ja que li serveix per accentuar les emocions que vol plasmar en aquestes visions nocturnes , en les que desferma tota la seva passió humanística , dons no ens enganyem, a l’igual que ha tramés a tants dels seus deixebles  dels que l’Eduard Novellas és el més important , l’home  en la seva presència o en la seva latència, és el veritable protagonista de la mostra.

Una exposició en la que cal destriar , ja que apareixen el dos plats de la balança. Jo em decanto per les obres més lliures i esbojarrades , en les que es nota el batec del creador , i deixo de costat aquelles peces més decoratives , més fetes com a contracor, en les que no assoleix el nivell. I m'apunto a remirar la carpeta d’obres sobre paper en les que hi ha veritables sorpreses que mereixien haver estat individualitzades.

Una mostra doncs amb diversitat de tons , en aquesta lluita per l’afermament personal que manté l’autor . Una fita que per aconseguir-la precisarà d’eliminar certes influències , - la dels Moscardó és evident -, i molt especialment haurà d’obligar a l’artista a una creació més meditada, el que no per això ha de voler dir menys fresca i potent , virtuts que avui per avui li son ben evidents.

Joan Pau Blanch.- “La nit d’en Joan Pau”
Espai Capgròs , del 27 de gener de 2011 al 23 de febrer de 2011


AL•LELUIA , AL•LELUIA , AL•LELUIA

Avui , en la nostra habitual visita al web municipal ens hem trobat amb l’agradabilíssima sorpresa de que , ja era hora, la COL•LECCIÓ BASSAT ja existeix en l’espai dedicat a la cultura.


Ha tardat 80 dies i de moment és un web molt escarransit , amb la corresponent informació d’utilitat ( ubicació, horaris, contacte ) i una mínima pinzellada que no ens fa ni cinc cèntims ni de la col•lecció i ni del consorci.
Un web que evidentment ha de créixer i millorar ( nosaltres seguirem a l’aguait ) però que de moment ha nascut , i que voleu que us digui, m’agrada pensar que la nostra insistència en la queixa , d’alguna cosa deu haver servit .

Ara ens queda dons mantenir el pols amb l’obra de Marc Llacuna , guanyadora de la Biennal Torres García. I voldria recordar als responsables que si per un ves a saber els hi agafa un rampell i decideixen penjar-la en lloc adequat , recordin que abans s’ha de restaurar ja que amb la desídia i l’abandó s’ha fet malbé. I no son invencions meves, i sí observació del propi autor.

O sigui que seguim

467 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA


diumenge, de gener 30, 2011

TRANSPARÈNCIA

Llegia avui a EPS la columna setmanal de Maruja Torres. He de reconèixer que darrerament m’avorrien bastant els seus comentaris , principalment quan fuig de l’estudi proper i comença amb el que podríem dir les seves “milongas” de Beirut i les seves històries llunyanes a la realitat d’ara mateix. Però tots sabem que qui en sap en sap, i per tant cal seguir , encara que sigui amb una lectura pel damunt, ja que de cop i volta estas segur que sortirà una altra columna amb la que coincidiràs del tot.



Això és el que ha succeït avui mateix amb el seu escrit “Promesas incumplidas” amb el remarcat : “Esto de ser de izquierdas hasta para los reproches ,és un sinvivir” , que reprodueixo a continuació,

Existe un consenso generalizado: los políticos no suelen cumplir las promesas que realizaron durante la campaña electoral que les llevó al poder. La ciudadanía acepta esta premisa con mayor o menor cinismo, pero me parece que los que nos consideramos de izquierdas somos mucho más rigurosos, a la hora de ajustar cuentas con los políticos de nuestra cuerda que nos defraudaron, de lo que se muestran aquellos que, en pleno ejercicio de sus derechos, votaron a la derecha para que defienda sus intereses.


Claro que partimos de una situación claramente desfavorable para cualquier Gobierno progresista. Éste debe prometer mucho más, pues son muchas las cosas que necesitamos para equilibrar un poco la balanza de las carencias de los menos favorecidos o los menos privilegiados o los más azuzados por las intrigas e insidias del nacionalcatolicismo, las tradiciones reinantes, los privilegios de los poderosos, etcétera. La derecha debe conservar, que es lo suyo. La izquierda tiene que arañar –ni siquiera recuperar: instaurar– derechos y débitos. Por eso nos desanima tanto cuando no cumple. Los conservadores sólo tienen que exhibir un propósito ante los suyos: que harán exactamente lo contrario de lo que han adelantado sus rivales. Existen muy pocas probabilidades de que sus electores se sientan defraudados, porque sólo tomando medidas progresistas podrían hacerlo. Y eso no está en su naturaleza ni en las líneas de su mano.


Escribo esto al amparo –mejor dicho, al desamparo– de la última promesa no cumplida por el Gobierno socialista, la decisión de no aprobar una Ley de Transparencia. Última promesa a añadir al saco: el 71% de su programa electoral de 2008, si hemos de atender –que no deberíamos– a una fuente especialmente pérfida, Intereconomía.


Pero más que lo que la derecha ultramontana reproche a estos gobernantes, me preocupa lo que les reprochamos nosotros, con razón. Lo que hemos visto ocurrir ante nuestros ojos, los retrocesos en los pocos avances que se habían logrado. Uno cree, cuando sale el partido al que ha votado y que considera que puede mejorar las cosas, que se lanzará en plancha sobre las injusticias, enderezará entuertos y pondrá todos los obstáculos posibles para que, de darse una vuelta de tortilla, el Gobierno entrante no tenga fácil hacer el cangrejo. Ahora que lo pienso, hacía años que no me oía pensar esta frase: “Vuelta de tortilla”. A nadie se la he escuchado pronunciar tampoco. Y, sin embargo, hubo un tiempo en que muchos soñábamos con dar la vuelta a la tortilla. Debe de ser por el colesterol, o porque ya sabemos que lo más que nos salen son unos huevos revueltos.


Pero a lo que iba. Mis últimas informaciones sobre el borrador de la Ley de Transparencia es que dicen que siguen dándole vueltas, porque tienen verdaderos reparos a dictaminar algo que les impida “salvaguardar” la “confidencialidad” y la “seguridad”. Confidencialidad y seguridad: cuántas aberraciones se han cometido en vuestro nombre. Eso dicen, pues, pero lo único seguro de lo que uno se entera confidencialmente es de que la espesura de las cuentas quedará salvaguardada. Ea.


Es una buena medida –y además funciona en el resto de la Unión Europea– que los servidores públicos rindan cuentas. Pero no. Aquí es más fácil enterarse de lo que tiene Belén Esteban que de asuntos turbios relacionados con Gürtel y sus lazos políticos.


Entonces los votantes, los ciudadanos que esperábamos un mundo mejor, nos quedamos atrapados por una mezcla viscosa. De un lado, la necesidad de sacudir a nuestros gobernantes hasta que caiga de sus ramas un modus operandi que no corresponde a su ideología; de otro, preguntarnos si no debemos tragar con todo porque el drama, nuestro drama, consiste en saber de antemano que, cuando la tortilla cambie de lado, nos van a servir la parte chamuscada.


Esto de ser de izquierdas hasta para los reproches es un sinvivir añadido a los muchos otros que conlleva el no pertenecer al conservadurismo cañí de la sociedad ni a ese tercio de tibios que al final deciden por nosotros. De hecho, me parece que tenemos más que motivos para aplicar –pero al revés– a las promesas incumplidas aquello que escribió Teresa de Jesús y que tanto mejoró Truman Capote sobre las plegarias cumplidas. Se derraman muchas lágrimas, en efecto, por todo lo que no se cumple.



Un escrit que m’ha portat a la ment les dades que llegia fa un parell de dies al respecte del que cobraven els diputats al parlament de Catalunya com a despeses per desplaçament, amb xifres que superen els 21.000 euros per a Barcelona i conurbació , o 28000 euros per a distàncies fins a 80 km.

Tenint en compte el preu d’una T-10, un entén perfectament els dubtes de Consol Prados d’acceptar un càrrec a l’Ajuntament de Mataró , sense deixar la seva cadira de la Ciutadella.

dijous, de gener 27, 2011

FLUÏDESA DE COLORS


Un dels problemes evidents que té el camp pictòric és la gran facilitat amb la que s’hi pot acostar qualsevol. Mentre que en altres camps creatius (literatura , música , interpretació, dansa.... ) son necessaris uns coneixements bàsics per a poder-los practicar, en el cas de la pintura tan sols amb quatre estris mal comptats hom pot començar a sentir-se artista.
I no diem ja si del que parlem és de poder-se presentar davant del públic. De tots és sabut les enormes dificultats per poder editar un llibres , protagonitzar un concert , realitzar un curt ...., en canvi son molts els espais expositius en els que ,amb diners o sense diners pel mig, qualsevol afeccionat , per novell que sigui, pot sentir-se artista del tot i omplir a vesar el seu ego.



Aquestes reflexions prèvies em venen molt sovint a la ment quan visito certes exposicions en que ni tan sols s’ha passat el filtre de l’exigència personal, i en part també les he sentit aquesta vegada tot enfrontant-me a l’obra de Mercè Muñoz que exposa aquests dies a l’argentoni espai d' “Art i Gent “ , és clar que en aquest cas amb una petita diferència a favor de la creadora ja que la mateixa té una positiva prèvia en això de les experiències creatives degut als seus treballs com a performer.

Però una cosa és una cosa i la plàstica i la pintura és altra. Mercè Muñoz s’hi acosta quasi nua d’equipatge i sense prevencions de cap mena. Autodidacta absoluta, pinta tal i com li raja de la ment, amb simplicitat o complexitat segons el seu impuls comunicatiu. A més ho fa emprant els materials que té més a mà en aquell moment, sense cap existència de premeditació ni en el fons , ni en les formes.

Així ens podem trobar amb que aposti en uns treballs per el color, mentre que en altres és el ritme i el gest el que conjuga la seva plàstica, deixant-se anar per l’abstracció, convertida en joguina en les seves mans. Uns vímecs que en una exposició, per més cataracta de sensacions , per pures que aquestes siguin, no son suficients per satisfer uns mínims exigibles.




Passejar-se per l’exposició de Mercè Muñoz és fer-ho per una col•lectiva d’ampla diversitat. Cert que apareixen espurnes , petits detalls , i per què no dir-ho, algunes obres reeixides ( les fotografies així ho indiquen ), però en un anàlisi objectiu semblen més fruit de la casualitat que no pas d’una intencionalitat pictòrica.

Ens trobem dons davant d’una exposició difícilment qualificable, en la que cohabiten tècniques , estils, tendències, personalitats i qualitats en un totum revolutum que ens pot permetre algun punt de sorpresa però que mereixerà atenció en el conjunt d’una mirada global.

Sortosament però, l’artista sembla ser conscient de que avui per avui la seva creació pictòrica té més de pràctica expressiva personal que no pas de sentit artístic estricte, un fet gens habitual en creadors que com ella és mouen en la paramètrica de les beceroles. És per això, i més tenint en compte els seus coneixements i la seva experiència creativa , que pot existir l’alè d’esperança si és que Mercè Muñoz vol seguir en l’afany de convertir la seva expressió plàstica en l’element creatiu més idoni per expressar les seves sensacions i emocions.

Mercè Muñoz. Fluïdesa de colors
Galeria Art i Gent. Del 14 de gener al 9 de febrer de 2011


De la resta, tot segueix igual . O sigui que nosaltres seguim amb el raca-raca

77 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


463 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

dilluns, de gener 24, 2011

 ALQUÍMIA FALLIDA




Després de molts anys d’absència Joan de la Ossa retorna a l’activitat expositiva en la seva ciutat tot presentant la mostra “Solve et coagula” a l’espai de Gal-Art.
Una exposició aquesta que el resitua justament al mateix indret on ja fa anys l’haviem deixat , fet que es pot observar des de dos angles contraposats, com ho pugui ser el pensar en el convenciment de l’artista de que aquesta és la seva “veritat” creativa i per tant mantenint-se fidel a ella, o al contrari, que el temps passat no ha estat aprofitat per evolucionar, tal i com cal, en la seva carrera artística. Sincerament, i al meu entendre , crec que la realitat es mou amb part d’ambdues tessitures.




Joan de la Ossa va prendre part allà els començaments dels vuitanta, d’un grup d’artistes que encapçalats per Gregorio Sabillón establiren a la zona l’estètica de l’anomenat “realisme màgic”, un concepte plàstic que beu del surrealisme però es diferència d’ell ja que intenta donar versemblança al fantàstic e irreal, mentre que el surrealisme es considera fruit d’un automatisme psíquic pur. Aquest realisme màgic s’estructura en una pintura de clara arrel figurativa i realista, que es modificada en les seves parts essencials per altres elements igualment reals , sense que existeix una connexió evident entre ells. Tot en un entorn en el que el magicisme, l’esoterisme i la no-realitat agafen protagonisme i volada.




Va ser aquesta una tendència que va disposar de força atenció degut al fàcil lligam que es podia establir amb l’anomenada Escola de Mataró ( Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Jordà...), encara que ambdues quedaven clarament diferenciades en la forma degut a que aquestos ,- amb l’excepció de Jordà-,no apostaven per un realisme estricte; i en el fons ja que la crítica social era contundent aquí mentre que en Sabillón , de la Ossa i companyia aquesta es diluïa en intensitat i en l’ús d’una certa necessitat de cercar una estètica més agradable.

Ara Joan de la Ossa ens repeteix la història però amb resultats molt menys escaients i aprofitats ja que queda coix en el plantejament formal d’aquesta tendència com ho és la perfecció del realisme , i també amb la intencionalitat del missatge de fons.




Formalment l’obra de Joan de la Ossa es presenta disminuïda en el seu obligat academicisme. Encara que l’aparença d’una mirada ràpida ens pot portar cap un cert engany de perfecció, un més detallat examen de les obres presentades ens mostra l’evidència d’un bon grapat de problemes tècnics diversos que van des de problemes de perspectiva en el cas d’elements diversos fins a una figuració humana plena d’impossibles en forma de postures i anomalies corporals vàries que a bon segur omplirien el gust de qualsevol cirurgià ortopèdic. Elements ells als que cal afegir el clar mimetisme envers certs autors ( el cas de Jordà és sagnant ) el que redueix de forma evident l’avaluació qualitativa del seu treball.




Però malgrat la importància d’aquests elements, el ser possible millorar-los fa que el neguit al respecte del treball de De la Ossa es traslladi al missatge que vol trametre.

Ës ben cert que el camí triat per l’autor és tan vàlid com qualsevol altra, però és igualment cert que cal un nexe comunicatiu envers l’espectador que vagi més enllà d’un fons fora de focus que ni atrau, ni commou, ni preocupa, és a dir que no emociona i per tant no comunica.
El fons de l’obra de Joan de la Ossa ha quedat tou i anacrònic , en uns moments com els actuals en que la reflexió vital de qualsevol obra d’art s’ha de moure en uns imputts i unes coordenades ben diferents, quan no oposades , a les que serveixen de fonament a la seva pintura.




Una reflexió que es resumeix en el títol de l’exposició “Solve et coagula”, una expressió fonamental en l’alquímia medieval i que expressa la filosofia del concepte” dissol i agrega”. Un concepte que s’estableix en diverses lectures que van des de la que ens parla de les forces oposades de la Natura ( matèria i esperit ) fins a les energètiques en la dissolució de l’objecte per refer-se en l’abstracció de l’energia, i fins i tot a psicològiques que vinculen els processos conscients i inconscients de l’home tot relacionant-los en la dualitat del pensament humà com a ser pur i com a ser “educat”.

Uns conceptes fonamentats en  l’obligat sentit químic de la paraula “solve” = solvent ( substància o líquid capaç de dissoldre un cos o altra substància), que res té a veure en la definició adjectival ( que mereix crèdit ja que acompleix amb les característiques necessàries ), tal i com es va expressar públicament .
Així avui per avui l’alquímia de Joan de la Ossa resulta fallida i no aconsegueix assolir justament una de les definicions més establertes de la seva frase titular que ens diu que “res de nou es pot construir si no creem espai tot desfent el vell “. En les seves mans i en les seves capacitats de retomar l’esperit estètic i plàstic del seu concepte interior, traslladant-lo correctament a les exigències comunicatives d’ara mateix, rauran les possibilitats de que el seu nom i el seu fer assoleixin un reconeixement, o com succeeix actualment passin desapercebuts per una manca de capacitat de comunicació.

Joan de la Ossa. “Solve et Coagula”
Gal-Art. Del 18 de Gener al 5 de febrer de 2011

CONSORCI  MUSEU BASSAT. NO ANEM BÉ


En la meva entrada diària al web municipal per veure si d’una vegada es dignen en ubicar la Nau Gaudí i la Col•lecció Bassat entre els elements culturals dels que disposem a Mataró , aquest cap de setmana em vaig trobar amb una notícia que em va deixar un sabor agredolç.

La notícia ens indicava en titular que la Col•lecció Bassat estrenava visites guiades amb els Amics del MNAC , tot afegint que en aquest mes de gener la col•lecció Bassat rebrà la visita de més de 120 persones , en quatre grups exclusius de l’Associació d’Amics del MNAC, encetant així un servei que posa a disposició de qualsevol grup de persones la possibilitat de visitar l’exposició que es va inaugurar el mes de novembre passat i que ja ha rebut més 2.000 visitants, així com la resta d’exposicions que ja estan en calendari fins al 2013. Aquest servei permet organitzar visites guiades concertades a càrrec d’experts en Història de l’Art fins i tot en horari fora d’obertura i durant el cap de setmana, fet que significa visites exclusives de l’exposició a la Nau Gaudí per als grups interessats. L’entrada és gratuïta i el preu de la visita guiada és de 3 € per persona,

No hi ha res a dir, la notícia és magnífica però cal dir en contrapartida , que ningú a Mataró crec en tenia coneixement , o si més no, en cap lloc s’havia explicat aquesta possibilitat de visita guiada de la que, oh sorpresa! , si en tenien notícia la gent del MNAC i ja en poden gaudir.

Em sembla que el Consorci del Museu Bassat no ha actuat bé, deixant de costat a la ciutat que l’acull i que n’és el seu actual mantenidor. Com s’ha de fer per poder gaudir d’una visita guiada?. Quanta gent cal per formar un grup?. A on s’han de dirigir els interessats?.Masses preguntes sense resposta degut al que ja és tradicional en el nostre Ajuntament, com ho és una més que deficient comunicació, a la que en aquest cas s’ha d’afegir un evident menysteniment envers els seus ciutadans.

Unes preguntes que exigeixen una ràpida resposta , acompanyada amb una més que obligada disculpa, que cal suposar no arribarà.

PS.- Pregunta amb mala llet:

Quan hi hagin visites guiades , estarà penjada l’obre puntal de la Col•lecció , que és el Mosqueter de Picasso , davant del qual, i ben riallers, es va fotografiar tothom en els dies inaugurals? ( veure foto )

I dic això ja que lamentablement de fa un temps , aquesta obra picassiana no es troba en la col•lecció per oficials problemes en les mesures de seguretat , que traduït al normal vol dir que no hi ha diners ni per la vigilància adequada , ni per poder cobrir l’assegurança.

O sigui que una capgrossada més. Obrim un museu i als quatre dies amaguem la peça cabdal, i a més , sense dir-ho, no fos cas de fer el ridícul.

De veritat que no comencem bé.

Però amb tot, nosaltres seguim

74 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


460 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

divendres, de gener 21, 2011

ELS DE SEMPRE




Juan José Millás és un dels millors escriptors en llengua castellana i la seva lectura és sempre recomanable, ja sigui acostant-nos als seus llibres com fent-ho a les seves columnes periodístiques que són alhora un increïble demostració d’intel•ligència literària i d’agudesa crítica , sempre des d’una òptica clarament d’esquerres.

La seva crítica, dirigida a tort i dret, té però generalment un punt de mira selectiu i va especialment dedicada al poder, sigui quin sigui i del tipus que sigui , amb especial atenció als polítics que fugen de la seva tasca de representants del poble i per tant , teòricament, parella a ell.

Avui a “El País” ens ofereix una columna magistral que no m’estic de reproduir i que mereix una ampla reflexió per part de tots , en especial per part de la classe política , encara que ja sabem que a aquests quan canten bastos , giren de manera impertèrrita la plana.

Un escrit per llegir-lo amb calma i aplaudir amb força al final.

LOS DE SIEMPRE.- Juan José Millás

Esto parece un juego de mesa siniestro en el que a medida que avanzas aumentan las posibilidades de caer en la casilla de la muerte, en la casilla de la indigencia, en la de la inmigración, en la de las drogas, en la de la cárcel, en la del paro, en la de volver a empezar... Se da además la circunstancia de que cada uno de los jugadores utiliza un folleto de instrucciones distinto. Este señor de 55 años, por ejemplo, acaba de caer en la casilla del paro, de la que no es previsible que salga en mucho tiempo. Este de aquí también, pero este de aquí es diputado, de modo que el Congreso se hará cargo de sus cuotas de la Seguridad Social hasta que sea menester.

 ¿Por qué esa diferencia entre unos y otros? Ya se ha dicho: porque no juegan con las mismas reglas. A esta mujer, por poner otro ejemplo, le han caído ocho años de inhabilitación por prevaricadora, pero según su folleto de instrucciones tiene derecho a la protección del partido político al que pertenece. Ese otro individuo es un ladrón, pero juega con una carta secreta por la que le prescriben los robos antes del juicio. Y no nos importa nada, nada, porque en los juegos de mesa jamás llega la sangre al río.


Si la realidad fuera auténtica, y no este sucedáneo, las iniquidades en curso provocarían motines, huelgas, asonadas, revueltas, levantamientos ciudadanos... La realidad artificial, en cambio, produce mayormente resignación, de modo que cuando nos tienden una trampa los jugadores nos culpamos a nosotros mismos de lo ocurrido: esto me pasa por negro, o por pobre, o por ingenuo, o por inmigrante, o por alto, o bajo, o listo, o tonto, o escritor, o fontanero... No sabe uno con qué folleto de instrucciones educar a los vástagos. Es como si el horno viniera con mil normas de uso, todas contradictorias entre sí. El problema es que los que se asan son siempre los mismos.


I els de sempre segueixen com sempre, o sigui que nosaltres seguim també amb el nostre raca-raca

71 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


457 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA



Post escrit tot escoltant a Don Mac Lean ( Greatest Hits – Live / For the memories ) (2010) amb 40 cançons i un “Somewhere over the rainbow” final absolutament increïble.

dimecres, de gener 19, 2011

DEIXEU-ME FARDAR

Qui em coneix en això de l’art sap abastament que les meves relacions amb l’oficialitat de l’Ajuntament han estat pel general molt dolentes , i de fa uns quants anys son del tot inexistents , després que un decidís donar-les per acabades cansat del menysteniment , del no rebre invitacions , catàlegs , comunicats etc, que la resta d’afeccionats si rebien.

I més quan demostrant l’alt grau de sentit democràtic del regidor de torn , he esta vedat per part de l’IMAC en les exposicions de tant grans amics com ho eren Eduard Comabella, Emília de Torres i , mes lamentablement encara , en el cas de Josep Novellas i la projectada exposició retrospectiva , que a hores d’ara ningú sap si s’arribarà a celebrar. ( Vista la premura del temps , millor que no es dugui a terme )

Degut a una trajectòria de 35 anys exercint de crític disposo d’un arxiu ( més desordenat del que voldria ) que recull quasi la totalitat d’exposicions celebrades a Mataró i que crec potser deu ser el millor de la ciutat. Un arxiu però amb un forat important: Em manquen bona part dels catàlegs de les exposicions municipals. És un fet que lamento profundament i que he intentat solucionar de moltes maneres però no ha estat possible.

Per això moltes vegades he comentat que mentre a casa , l’Ajuntament em nega el pa i la sal, rebo les més diverses convidades i els més inesperats catàlegs. Avui he tingut una de les més agradables sorpreses en aquest sentit.





Ja ho veieu. Aquí està reproduïda la invitació personalitzada , desitjos inclosos. Un acte important, amb professionals importants i en un lloc important. Lamentablement la meva veritable feina professional m’impedirà assistir-hi, però a mi em queda el regust que em sona a petit reconeixement a una tasca , senzilla i de poble, però feta amb passió, serietat i professionalitat.

Per això avui, i sense que serveixi de precedent, em permeteu que fardi una mica?.

Gràcies


dimarts, de gener 18, 2011

EL NOU PROTAGONISME DE LA CULTURA.



El nomenament de Ferran Mascarell com a nou Conseller de Cultura de la Generalitat , a més de tot l’aldarull polític i mediàtic que ha provocat , repetit ara  i amb alçàveu , amb el fitxatge del socialista gironí Joan Pluma, ha aconseguit un fet , si més no inusual en la política del nostre país, com és col•locar a la cultura , el fet cultural, la seva gestió i tots els elements inherents , en lloc preeminent del discurs i la discussió política.

Mai s’havia parlat tant de “cultura” en les pàgines polítiques i especialment en els articles d’opinió que han anat curulls de reflexions i posicionaments tan diversos que penso que hom, en tingui la visió que en tingui , haurà trobat el punt de mira que més s’acosta al seu pensament.
Avui, Xavier Bru de Sala en fa unes positives reflexions a “El Periòdico”. Sota el títol “Transversal” diu:

... El missatge és clar. Transversalitat. No rpovocació: Transversalitat ...
Una vegada pronunciada la paraula màgica, cal orientar-ne el sentit. La transversalitat de què parlem no es refereix als partits, a possibles acords entre partits per renovar polítiques en aquest camp. La cosa no va per aquí, ja que el desinterès dels partits i els seus dirigents per la cultura en els últims decennis ha estat no transversal , sinó compartit. Un concurs de crancs de gairell, si hem de ser clars....


Faran bé doncs els partits, un cop passats els afalacs o els atacs de banyes, a parar atenció a la veritable transversalitat, la que tot indica que s’establirà entre la conselleria i la mateixa cultura, amb el coprotagonisme imprescindible de la televisió pública. No se’ls demana doncs que siguin actors d’aquest procés, sinó que s’abstinguin de posar pals a les rodes.


Jordi Font , el culturalista més històric del PSC, admetia clarament les culpes dissabte passat en aquest diari. S’agraeix. També si prenguessin tots nota que el nou pacte no s’ha de fer entre partits i administracions, sinó entre Generalitat i cultura. No a base de clàusules sinó de sintonies”.


Un article , que tots els que hem anat reproduint en aquest blog , molt m’agradaria fos entès i se’n prengués nota al PSC de la nostra ciutat , i per al•lusions, en la resta de partits.


Fins aquí arribava l’esborrany del post d’avui, escrit abans d’anar a la inauguració de Joan de la Ossa a “Gal-Art” i a manca de la seva darrera correcció per a ser publicat. Però heus aquí que poc després m’arribava la sorprenent noticia que obliga a un pertinent afegitó.


La noticia diu que Consol Prados, la diputada mataronina , ha estat anomenada portaveu del PSC en la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. Una notícia, que ningú pot negar que ha estat una absoluta sorpresa ja que es podia pensar que Prados podria fer un bon paper en múltiples comissions, però crec que ningú l’hauria ubicat mai en l’àmbit cultural, espai del que no en forma pas part activa.

Consol Prados , especialitzada el tota la problemàtica de la immigració, tenia pelut seguir en el tema. El 6 de setembre ( veure post) comentaven la notícia apareguda a “El País” i que va passar del tot desapercebuda a Mataró, del fitxatge per part del PSC d’Ernesto Carrión , coordinador d’immigració d’ICV per ocupar aquest càrrec en el PSC. Llavors varem llegir la notícia en clau local , i ara s’escenifica en el camp parlamentari natural.

Avui Consol Prados ha declarat , a més dels tòpics parlamentaris escaients , que :” En les properes setmanes em vull reunir amb la gent i les entitats del món de la cultura de Mataró per posar-me al seu servei i establir i mantenir una relació de diàleg fluït i una col•laboració profitosa per la cultura de la ciutat”.

I un , no dubtant en absolut de les bones intencions de Consol Prados , tot anant llegint les mateixes s’ha anat encabronant mica en mica, per acabar amb un tòpic “quins pebrots “.

Dona la casualitat que el PSC , que ha guanyat totes les eleccions municipals celebrades d’ençà la recuperació democràtica sols ha VOLGUT assolir la cartera de Cultura en tres ocasions: Anna Comas en els començaments , Josep Fradera , quan va tornar del seu paper de secretari de Joan Majó a Madrid, i Remigio Hererro , quan s’assolí la majoria absoluta. No fa anar tant lluny per recordar els mandats de Carmina Benito, Jaume Graupera i el d’ara mateix de Sergi Penedès , tots ells ben galdosos , amb el més absolut silenci còmplice del PSC que ha callat sempre i ha deixat caure la cultura local al desastrós nivells d’ara mateix.

És per això que amb el respecte i estima que tinc per Consol Prados , companya de fatigues en el diari transport públic de la Casas, li vull dir que molt em plauria fes lectura positiva del comentari de Bru de Sala, i en fes cas.
Que escolti a tothom, ho faci amb les oïdes ben atentes i després que treballi tant com pugui, però principalment, que no posi pals a les rodes , com bé diu Bru de Sala.

Si em criden a aquesta reunió, que ho dubto del tot en ser una persona gens grata per la municipalitat , allà tindrà de viva veu les meves opinions , però de moment , i per començar a treballar, li recordo els punts d’accions culturals presents en l’acord de Govern per aquest mandat:

1. LA CULTURA
La cultura és un dret de tot ciutadà i ciutadana necessari per fomentar la igualtat
d’oportunitats i la cohesió social, desenvolupar l’esperit crític i millorar la seva formació
i sensibilitat.

1. Incorporarem, en els espais públics més emblemàtics que s’urbanitzin o
reurbanitzin, un element artístic de referència (escultura, mural...) per tal de
potenciar l’art a la ciutat.


2. Crearem la Mostra “Art de Mataró” que, a partir del Fons d’Art, s’exposi arreu del
país, així com als equipaments i dependències municipals, per tal que es puguin
conèixer i omplin d’art els espais quotidians.


3. Crearem una tarja cultural amb informació, facilitats, descomptes i serveis
concertant-lo amb empreses i altres municipis de la comarca.


4. Desenvoluparem un Pla de finançament i inversions de les activitats i els
equipaments culturals que inclogui la possibilitat de capital privat i de mecenatge.


5. Crearem espais d’agenda cultural i ciutadana en els mitjans audiovisuals
municipals.


6. Potenciarem el cinema en català


7. Crearem recorreguts i itineraris històrics i naturals que donin a conèixer el nostre
patrimoni.


8. Realitzarem un pla pel foment de la lectura.


9. Impulsarem mesures de centralitat cultural en els centres cívics i biblioteques, i
generarem nous espais culturals en els barris amb projectes singulars de ciutat.


10. Consolidarem un calendari festiu únic i de ciutat que integri a totes les festes de
barri i que tingui com a moment culminant les festes de Les Santes.


11. Ampliarem els horaris de les biblioteques.

Penso que tan sols amb la lectura , no hi ha res més a dir.

Però, esperançat o il•lús que és un , molt m’agradaria que tot servís per a bé, encara que un , a títol personal i com a petita prova , molt li plauria que Consol Prados tingués el detall de fer puntada en el nostre raca-raca habitual

68 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


454 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

Ps.- Tot això del PSC local i la cultura no deixa d’acabar essent incongruent del tot. Comentàvem el refús habitual del PSC per agafar aquesta cartera en el Govern de la ciutat i en canvi ara , els dos parlamentaris mataronins : Consol Prados al Parlament de Catalunya i Manuel Mas al de l’Estat , ambdós formen part de les respectives comissions de cultura.

Sorprenent , no ?.

MATARÓ I EL DOPING A L’ESPORT

El tema del doping a l’esport està plenament d’actualitat amb el cas de l’operació Llebrer. Avui “El País” publica que el corredor del FC Barcelona, José Luis Blanco ( bronze en els 3000 m. obstacles dels Europeus de Barcelona ), suspès per dos anys , ha declarat que havia adquirit 60000 ui. d’EPO d’origen xinès, a un venedor de Mataró, un habitual dels gimnasos que prepara a marroquins.

Llàstima que Mataró, on s’ha fet una lloable tasca de promoció esportiva , especialment en instal•lacions, sols surti a la premsa amb notícies tan desagrables com aquesta o com la no presentació de l’equip de futbol de la ciutat.

dilluns, de gener 17, 2011

TRISTES GUERRAS



Segueix Ca l’Arenas amb la temàtica de l’Art i la guerra, nexe unitiu en les dues darreres temporades, essent ara el protagonista de la sala 1 l’artista mataroní Carlos Soriano que presenta una desena de peces ( mixtes sobre tela i acrílics sobre paper ) que sota el títol de “Tristes guerras” estructuren plàsticament les seves reflexions al voltant del poeta Miguel Hernández i la seva obra , aprofitant l’avinentesa de la celebració del seu centenari.

Carlos Soriano recupera en aquesta exposició els trets pictòrics que han estat personals i identitaris en la seva trajectòria. Així les sevs pintures sobre tela s’enlairen per damunt d’una estructura de base fonamentada en el seu habitual treball textural, en una dinàmica que li serveix per donar cos a la peça, que quedarà culminada amb el gestual ritme gràfic que li és característic.




Unes obres que es mouen essencialment en la dualitat cromàtica del blanc i el negre , amb petits efectes de contrast per accentuar, sense mistificacions , el sentit dramàtic del tema.
L’autor aconsegueix així un conjunt compacte i equilibrat , molt Soriano , que li fa recuperar el to habitual, encara que al meu entendre hauria estat més atractiu si accentuant el dramatisme inherent, hagués optat per una mirada més punyent defugint del tot qualsevol possibilitat de mirada poètica, que penso no és escaient en aquest cas.



Una aposta, aquesta de la intensitat i l’expressivitat que si realitza en els acrílics sobre paper, trencant en part l’esquema monolític de les obres de mida més gran , mitjançant el fet d’accentuar el ritme i el gest, en la recerca del garbuix més transcendental i fugint d’equilibris més acomodaticis, plàsticament parlant.
Uns dibuixos però que essent molt més interessants plàsticament no acaben de ser reeixits del tot , però marquen clarament un camí que promet intenses emocions , i en el que bé faria Carlos Soriano d’insistir.

Una exposició dons aquesta de Carlos Soriano, compacta i segura en la seva línia, però a la que li manca un grau més de força per subratllar el dramatisme que vol transmetre, en un conjunt que es deixa veure i que serveix per recuperar plàsticament a un Carlos Soriano, amb poca presència artística en els darrers temps.

Carlos Soriano. “ tristes guerras “
Ca l’Arenas . Sala 1.
Del 17 de desembre de 2010 al 3 d’abril de 2011


Trist és també el menysteniment que segueix l’Ajuntament amb els temes de la Nau Gaudí i l’obra de Marc Llacuna, i que ens obliga a seguir insistint amb el nostre raca-raca


67 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

453 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

dimecres, de gener 12, 2011

PSC I CULTURA



Mal dia ha triat el bon amic Ramon Bassas per fer-se amic en el facebook del suplement “Culturas” de La Vanguardia . I dic mal moment ja que justament avui l’actual Conseller de Cultura, en Ferran Mascarell , habitual columnista del mateix s’acomiada fent públiques les reflexions personals , en forma de diari, dels dies al voltant de Nadal en els que es gestà la seva incorporació a l’actual Govern de la Generalitat.

He de dir que així com vaig defensar la resposta positiva de Mascarell,- com ho va fer quasi la totalitat del món cultural -, avui no m’ha agradat gens ni mica aquesta exposició pública que no serveix per res més que per enverinar l’ambient. M’ha semblat com el retop davant les també molt poc encertades declaracions dels dirigents del PSC , amb Nadal per davant.
Però deixant ben clar que crec que aquestes declaracions no venien al cas de cap manera, si penso que val la pena fer-ne anàlisi d’algunes de les coses que diu, amb tota la raó del món per cert. Com per exemple:

Catalunya necesita concertación, no confrontación. Además, sigo sin entender por qué razón los dirigentes del PSC nunca quisieron aplicar su propio proyecto cultural, por qué razón el PSC ha defraudado tantas veces al sector cultural en estos últimos siete años


Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos y progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos


Estoy convencido de que un país vale lo que vale su cultura. Estoy seguro de que la Catalunya democrática en pocas ocasiones ha hecho las políticas culturales que se corresponden con esa convicción. En las políticas culturales demasiado a menudo han prevalecido los intereses de la política corta antes que los de la cultura. Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado: debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir.



Definitori. Bé estaria que encara que fos d’amagatotis, per allò de la disciplina del partit , que la gent del PSC en general , i del PSC local en particular, en fessin lectura i anàlisi, i d’aquesta comencessin a pensar que ja toca agafar Cultura en el proper mandat, i més quan sembla que hi ha voluntari per anar al davant. Però fer-ho amb anàlisi extens i contundent i parlant amb tota la realitat cultural de la ciutat. Principalment en el que pertoca al nom del proper director de l’IMAC ja que el que nom que sona deixa indiferent a molts , agrada a ben pocs i encabrona a un bon grup després de les males experiències de gestió realitzades en anteriors concessions municipals.



Ah! , que no he dit els noms?. Son tan evidents que pensava els coneixia tothom. Ivan Pera com a regidor de Cultura i Gustavo Herraiz com a director de l’IMAC.

Esperem però que sigui qui sigui aquell que mani a Cultura presti atenció a fets com els que denunciem de fa ja temps i que avui per avui hem de seguir reclamant.

62 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

448 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

dimarts, de gener 11, 2011

ROMÀ VALLÈS , LA FORÇA DELS SIGNES




La Galeria Lolet Comas, no té per costum mantenir una temporada expositiva continuada i es limita a presentar en temps aleatori exposicions diverses en estil, nivell i qualitat. Aquest fet provoca que a vegades les exposicions que presenta siguin com “transparents” als ulls dels afeccionats i passin desapercebudes , fet que generalment és una llàstima, i més quan el nivell i la vàlua de l’exposat assoleix les alçades de veritable mestratge com és el cas que ara ens ocupa amb l’exposició “Visions de matèria” de Romà Vallès.

Qualsevol bon afeccionat coneix abastament la trajectòria i el nivell d’aquest gran artista (Barcelona 1923 ) al que sempre s’ha considerat un dels grans mestres de l’informalisme encara que , com ell mateix confessava en les paraules que va dirigir als assistents a l’acte inaugural , no li agradava gens aquesta perpètua associació que es feia del seu treball amb aquest isme , definit per un concepte ( informal ) que comporta, segons ell, més connotacionsnegatives que no pas positives.

Res hi pot fer però ja que la seva obra d’ençà els començaments i fins avui mateix , - tal i com queda palès en l’exposició amb treballs distanciats amb més de trenta anys -, s’estableix en la dinàmica que més es correspon a la definició de llibre que qualifica a l’informalisme com la tendència pictòrica establerta en la llibertat de l’imprevist , fonamentada en la taca i el gest i que rebutja el dibuix i la prèvia , endinsant-se en el concepte d’obra oberta , tan magníficament defensat per Umberto Eco.

És en aquest concepte de l’art com un gest pur , lluny de qualsevol idea preconcebuda en un ideari quasi cal•ligràfic pel personal, és per on s’ha mogut sempre el treball de Romà Vallès , amb estranya fidelitat a sí mateix, el que demostra l’absoluta autenticitat del per ell plasmat.




Una autenticitat que es fa patent tan sols acostar-se a cadascuna de les seves obres. En un mirar-se i remirar-se però curiosament sense caure mai en el cansament del mimetisme i la repetició, les obres de Romà Vallès es mouen en l’agosarada rítmica d’un gest dominant , equilibrat sempre per dos elements complementaris en la seva pintura com son la textura i el color, que son les que dirigeixen a l’obra cap un resultat final que pot ser colpidor en la seva força o poètic fins arribar quasi a un minimalisme d’esperit zen. Tot això envoltat per una teòrica asèpsia exterior que dona fonament i distància a l’obra que sura front de l’espectador l que no li cal cap més joiós remei que caure subjugat per la qualitat plàstica del treball presentat.

L’exposició que Roma Vallès ens ofereix a la Galeria Lolet Comas no pot tenir altra qualificatiu que el de magnífica i per tant quasi es innecessari remarcar el consell d’una densa i repetida visita, ja que de totes totes és una exposició que seria un pecat deixar-la de costat.

TORRES - GARCÍA


Quan ja poc semblava que quedava per veure de Torres Garcia en aquest veritable esclat d’exposicions , obres i mirades que darrerament podem observar al voltant del seu fer , avui ens arriba la convidada per demà mateix d’una mostra de dibuixos inèdits, a la sempre admirada galeria Oriol. Una exposició a la que no faltarem i en la que de nou estic convençut podrem esplaiar-nos amb el treball sempre excitant del que ens agrada considerar el nostre artista més universal.


I parlar de Torres García ens porta a la memòria la nostra queixa de fa temps, en la que avui de nou incidim

61 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


447 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

diumenge, de gener 09, 2011

ALÍCIA ROMERO. TRET DE SORTIDA





L’anunci de la renúncia d’Alícia Romero a formar part de les llistes del PSC local per a la propera convocatòria d’eleccions, ha servit com a tret de sortida oficiós per a les municipals, unes eleccions que havien quedat del tot amagades per les recents a la Generalitat.

La notícia no ha sorprès a ningú d’aquells que es mouen o ens agrada la política municipal, encara que hauria succeït el mateix si la notícia hagués estat la inversa , és a dir la de la seva confirmació com component de la partida. Feia temps que Alícia Romero havia dit públicament que estava meditant el seu futur personal i polític. Ara ha pres la decisió , aquella que ha cregut millor per a ella, i res a dir, ans el contrari, felicitar-la per la mateixa i desitjar-li el millor en el seu futur. El seu pas per la política local ha estat ben positiu i la seva absència resta molt pes específic a la propera llista electoral.

Al voltant d’ella s’ha dit de tot. La història , per aquells que la vulguin conèixer amb pels i senyals, l’explica amb la seva saviesa habitual en Joan Salicrú en el seu post de “Riera 48” en el seu blog personal (www.joansalicru.blogspot.com), per el que recomanant la seva lectura em permet no repetir conceptes. Salicrú, a bon segur el periodista millor informat de la política mataronina per les seves excel•lents relacions amb el poder i amb bona part de l’oposició, en fa anàlisi magistral i deixa entreveure el per què de tot plegat.

Un anàlisi que comparteixo del tot , encara que penso que es deixa en el tinter ( a bon segur per ser un professional estricte i íntegre ) un punt molt important , quan no cabdal de tot el cas, que és al meu entendre el que ha catalitzat la decisió envers la direcció d’abandonar , encara que sigui momentàniament , la seva activitat política. Un punt que no és altra que el desgavell absolut que hi ha actualment en el PSC local, amb una guerra , no larvada i sí evident , entre dues faccions que podríem qualificar com “baronistas” i “de l’aparell” , que està provocant més que tibantors i que afecten no sols al futur electoral ( programa i llistes ) ans també a la vida política municipal el dia a dia.
Alícia Romero, ambiciosa sí, però enormement pragmàtica , treballadora i amb visió de futur , ha vist que entre la crisi i les friccions internes , el proper mandat pot ser un veritable calvari polític, i ha preferit retirar-se de la vida pública , a la que sempre podrà tornar vist el bon balanç que pot oferir per la seva gestió en aquests anys.

Les friccions entre els diversos sectors d’un partit polític , son normals i habituals quan s’acosten eleccions, però evidentment aquestes tenen més importància quan del que es tracta és de “tastar” poder , ja sigui mantenint-lo com adquirint-lo. Un poder que en el PSC mataroní es té a la mà, existeix el convenciment ( que jo comparteixo) que es tornarà a posseir , i que presenta alguns trets diferencials en aquesta ocasió que cal mesurar amb perspectives de futur , com ho son els fets d’una important renovació de les llistes, amb les baixes obvies de Batista ( quin gran home i polític hem perdut) i Romero , i les quasi segures de Bassas, cremat per la seva febril activitat , i Ana Barrera esborrada justament pel contrari, per la seva absoluta ineficàcia que l’ha convertit a bon segur en la més inútil dels regidors en el poder de tota la història democràtica , lloc lluitat entre d’altres per Carmen Esteban, de la que també en caldria parlar-ne i molt.

I potser el que és més important , amb l’obligada decisió d’escollir un número “dos” que pugui substituir a Baron en mig del mandat i per tant esdevingui alcalde “in pectore”. Una persona que en el possible ha de ser del sexe femení, per complir amb l’estúpida postura de primar el sexe per damunt la vàlua , i actuar de manera políticament correcte i fer que Mataró tingui alcaldessa per primera vegada , que actualment ja és rara avis ja que quasi totes les ciutats importants ja han tingut a una dona al front del seu municipi.
Amb tots aquests condicionaments a les mans , lògic és que hom en vulgui treure profit i estiri cap a la seva “veritat socialista”.

A la primavera passada, tal i com vàrem “destapar” en aquest mateix blog , va existir un intent de “cop d’estat” encapçalat per Xesco Gomar , amb el recolzament de la gent de les JSC i entorn, en Carlos Fernández i tot el “clan de Pineda” , far de les seva manera d’entendre el poder municipal , que va ser durament avortat, amb una esbatussada important de Baron que , potser per primera vegada , va donar un cop de puny a la taula i va deixar les coses clares.

Encara que tant clares no devien estar , quan la revolta s’ha reiniciat. Per un costat tenim a Baron i els seus fidels Montse López, Quico Melero, Ivan Pera, Carmen Esteban , als que s’ha afegit Núria Aguilar, farta de l’habitual joc brut de Fernández i cia, que ja li va costar lloc a les llistes , desplaçada per Ana Barrera. Son els anomenats “baronistes” .

Per l’altra costat hi ha la gent més PSOE , gent de l’aparell del partit. Gent que pel general ha convertit la política en el seu modus vivendi, ja que semblen incapaços de fer altra cosa que medrar en menjadores oficials. Els noms, els de sempre : Carlos Fernández , Xesco Gomar, Javier Naya, Ana Barrera, la gent de les JSC amb Mohamed Belkaid al front , però que a més en aquesta ocasió tenen el per a mi molt sorprenent suport de dos pesos pesants com ho son Consol Prados i Esteve Terradas.

I aquest és el fet essencial del que caldrà parlar-ne amb molt més detalls en propers post. Una esquerda molt important, que l’observen abastament els que corren per la seu del camí de la Geganta i que és vox populi entre els periodistes polítics de Mataró, però que òbviament no poden explicitar-ho en les seves notícies ja que es tracta d’unes evidències no escrites , d’uns fets coneguts en les confidències personals, en l’off the record.
Uns fets que lògicament hom desmentirà, faltaria més , ja que el millor és demostrar l’aparença d’una unió inexistent, que per barallar-se ja hi ha els altres partits. Unes desavinences que han arribat a provocar evidents distanciaments personals.

És l’hora dons de començar a prendre decisions clares i contundents. Crec que Baron de nou ha de donar un , dos, tres cops de puny a la taula, o els que calguin , demostrar clarament qui mana i qui té el poder de fer i desfer moltes coses. Escoltar però no admetre pressions de cap mena , i menys aquelles que ell veu clarament son del tot perjudicials per a la ciutat que a fi de comptes és del que es tracta.

Això al menys és el que un , amb la simple força de ser un dels que l’ha votat i que malgrat que l’ha decebut en alguns temes generals i en algun personal, segueix pensant que és un bon alcalde per la ciutat i que és el millor de bon tros, de tots aquells que presenten candidatura.
Ara bé, li cal urgentment fer una llista amb qualitat, potencia i empenta , deixant enrera tanta “morralla” que l’envolta i que està ansiosa de poder.

Una demostració de poder , la de Baron, que potser si s’hagués produït abans no hauriem ara de parlar de l’abandó d’Alicía Romero i sí de que potser ella seria la primera alcaldessa de Mataró.

divendres, de gener 07, 2011

MENINES


Les  peculiars característiques físiques fan de l’espai Capgròs un lloc expositiu especial, que l’allunya per les mateixes del concepte general d’una galeria d’art i per tant hauria de servir als artistes , - al menys aquesta és la intenció dels seus promotors – per convertir-se en un indret on poder innovar en el que pertoca a la seva línia habitual i poder presentar així ,unes opcions que pel seu atreviment o per allunyar-se de la seva línia , no es poden realitzar en exposicions més convencionals. Josep M. Gomis , que és qui exposa actualment , és un dels creadors que han copsat aquest ideari de manera més contundent.

Josep M. Gomis és de tots conegut per la seva faceta d’escultor, i dintre de la mateixa , per exercir la mateixa en un entorn formal i acadèmic. Aquest coneixement general va començar a escrostonar-se amb l’ample diversitat de conceptes que va presentar en el darrer Sant Lluc, on va acudir com a convidat especial, i ara es desmunta del tot amb l’ampla diversitat que presenta en aquesta exposició sota l’eix central de les “menines”, que en les seves mans agafen la més ampla volada, ja sigui en el camp escultòric com en el bidimensional de la pintura i el dibuix.



Es diu que les tres icones més reproduïdes del món artístic son La Gioconda de Leonardo,les sopes Campbells de Warhol i les Menines de Velázquez. Però es diu també, que mentre que el treball al voltant de les primeres es limita a una manipulació de les mateixes , en el cas de les Menines el que hi ha és una constant relectura que les personalitza en el concepte artístic personal de cada creador.

Josep M. Gomis ens presenta les seves menines en el més ample ventall de mirades possible. Des del classicisme del dibuix acadèmic , fins al còmic més disbauxat , Gomis fa traspuar al personatge el munt de les seves sensacions i emocions i destil•la en elles, poseia , lirisme, sensibilitat i dolçor, però també ironia, cinisme i fins i tot un punt de malla llet quan s’escau. Conceptes tots ells desenvolupats amb una qualitat formal que arrodoneix el “producte” i el fa més captivador encara.

Una exposició aquesta la de Josep M. Gomis , que sorprèn agradablement per el què i per el “qui” i que sens dubte ha de provocar una revalorització important al treball d’aquest creador que ha estat massa temps amagat de la mirada pública i que explosiona amb qualitat en la seva diversitat.

Exposició de recomenable visita

“MARGARITA I COMPANYIA”. Josep M. Gomis
Espai Capgròs , del 30 de desembre de 2010 al 26 de gener del 2011



EXPERIÈNCIA

Magnífica l’experiència la que vaig tenir el passat dimarts , tot col•laborant amb “Valors” , personalitzats per en Joan Salicrú, a l’entorn de la gravació d’un capítol per la seva sèrie de TV , dedicat en aquest cas al valor de l’autenticitat.

Gravat a la Nau Gaudi, amb la presència inicial de Núria Poch i l’acompanyament , - com a parella de “protagonistes” -, del magnífic actor mataroní Albert Triola, reconegut en la popularitat per la sèrie “Lariera” i en la crítica per les seves magnífiques actuacions , ara a l’elogiada “Agost”, la xerrada fluïda i crec que molt interessant es va convertir en una gratíssima experiència que a un no li faria res respetir.

Per això el meu públic agraïment a la gent de “Valors” en general, i al bon amic Joan Salicrú en particular, per creure que un podia aportar quelcom en i amb , les reflexions que es proposen.

CUTRE


 

L’any passat ja vaig fer esment a la decepció que em provocà la Cavalcada de Reis a la que vaig acudir després de forces anys d’absència. Enguany he repetit visita i el resultat ha estat més decebedor encara ja que , com en tantes coses, Mataró no gaudeix d’una cavalcada dels Reis tal i com la ciutat mereix i precisa per la seva importància.
Els dos actes que apleguen mes gent de la ciutat son sens dubte els Focs de Les Santes i la Cavalcada dels Reis. Ambdós per la transcendència pública que signifiquen , i especialment per el sentit d’autoestima envers la ciutat d’un mateix , han de ser especialment cuidats. I més encara en el cas del Reis, per tot l’embolcall que arrosseguen.

A Mataró ja fa anys que aquesta festa s’ha deixat de costat. Han desaparegut els patges que durant uns dies permetien als nens portar la màgica carta, i tot s’ha reduït a l’arribada dels patge reial al Parc,que provoca una llarguíssima cua que fa abandonar a molts pares i infants. Sort que avui per avui hi ha el recurs d’Internet.
A la Cavalcada, el mateix del mateix. Les carrosses de sempre segueixen aguantant , però l’entorn és paupèrrim. La desfilada queda enganxosa , sense cap mena d’atrezzo musical que li doni cos,sense ritme, sense l’alegria que hauria de comportar.

Fa uns anys es decidí en aquest sempre mal entés concepte de “políticament correcte” eliminar l’apartat publicitari, cosa que no succeeix ni per exemple a Barcelona. A la capital entenen que els diners que aporten les empreses els hi permet fer una cavalcada cada any més lluïda , malgrat la crisi. Amb les possibles discrepàncies però, es pot acceptar l’aposta , el que és del tot inacceptable és haver substituït aquest embolcall , per la més casposa de les participacions populars , en forma de col•lectius de tota mena. Res tinc en contra d’aquest tipus de participació, però sí ho tinc, i molt, en la forma en la que es du a terme.

Si l’Ajuntament predica per arreu el concepte de l’excel•lència , lògic seria que al menys poses un filtre mínim de qualitat en aquesta participació que és difícil qualificar com a popular, i que en la gran majoria , per a no dir en la seva totalitat , és casposa, cutre salsitxera , de tercera regional i sense cap mena de factor positiu, ans tot el contrari.

Que Mataró que es vanaglòria en aquests dies d’haver estat considerada ciutat de la Ciència i la Innovació, tingui una cavalcada que començava per tres “carromatos” de la Penya al Andalus, la Hermandad de Jesus Nazareno ...i la casa de Andalusia , que responien al pas enrere als anys cinquanta , semblant qualsevol romeria d’aquells de pel•lícula en blanc i negre de “Filmax” presenta, és , per el tó i per la representació, simplement lamentable.(Impagables els rètols capdavanters)

No crec que s’hagi de demanar que la Festa dels Reis aconsegueixi el nivell d’Igualada , de qui bo seria prendre alguna que altra nota , però sí que cal fer un foc nou , en el conjunt de la festa , de manera immediata.

O és que algú s’imagina la cavalcada actual de Mataró, essent retransmesa per TV3?.



Però encara que fos amb aquesta trista cavalcada els Reis han passat per Mataró, però a l’Ajuntament no hi ha hagut manera que deixessin el desig de posar-se a la feina i que algú enfilés l’agulla en els temes Bassat i Marc Llacuna. Ai xí que nosaltres seguim amb el raca-raca

57 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


443 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.


Post escrit mentre sonava Aretha Franklin