dimecres, de febrer 27, 2008

Jubilats i emèrits

Acaba de morir Josep Palau i Fabre.
A Madrid, sota direcció i dramatúrgia d'Hermann Bonnín, té lloc, fins al 23 de març, al Teatro Español, que dirigeix Mario Gas, la representació de Don Juan, príncipe de las tinieblas. I, a més, una exposició (c. O'Donnell, 10), amb el títol Josep Palau i Fabre, el Alquimista, així com un cicle de conferències a la Fundació Blanquerna, que ja van posar en marxa Julià Guillamon, David Castillo i Perejaume, entre d'altres, amb lectura de poemes a càrrec de Montserrat Carulla. Aquesta setmana, nou col·loqui, amb la presència de Vicenç Altaió o d'Àlex Broch, i lectura de poemes a càrrec de Gemma Reguant. Ens havien dit que ell, l'amic d'Artaud, Octavio Paz i Picasso, potser seria present en un dels darrers actes. Un escriptoràs autoexiliat, a Barcelona i a París, nonagenari, de qui el pare havia imprès a la Pal·las A.G., el 1972, per encàrrec de Proa, Poemes de l'Alquimista, ocupa, ni que sigui massa tard, un lloc entre una generació de lectors molt més joves.
¿Què hauria passat si algú hagués volgut jubilar-lo als 65 anys? Penso en personatges com Avel·lí Artís-Gener, Tísner, o Agustí Bartra, o Anna Murià, entre els que ja no hi són, d'una obra tan sòlida en temps de jubilació sembla que obligatòria. I penso en els molts que són entre nosaltres, a la ratlla dels 80, tan indispensables com ara Josep M. Castellet, Josep M. Ainaud, Antoni Tàpies, Montserrat Abelló o Josep Benet. ¿Qui es creu amb dret i amb legitimitat per jubilar-los?
¿O d'altres de més joves, i tan actius com Paco Rodon, l'ànima del Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar i director d'una de les millors revistes de cultura dels Països Catalans, com és zerovuittresquaranta?
¿Que potser no seria hora de jubilar els jubiladors, si no entenen -els ajuda la figura universitària de l'emèrit- qui para dia a dia la taula de la subsistència cultural a casa nostra?

Manllevo títol i article a l’Ignasi Riera. Està publicat avui mateix a l’Avui . Ho faig ja que parla de dos noms ben propers Palau i Fabre i Paco Rodon , prohoms de la cultura dels que hem pogut gaudir en un cas ( Palau) i esperem encara gaudir molt en l’altra ( Paco Rodon ) en la nostra comarca.

De Palau ja en vaig dir la meva fa uns dies. Sortosament veig un sentiment generalitzat en el mon de la cultura de reconeixement unànime al seu paper cultural , però em preocupa que aquest sentiment sembla ara haver-se enganxat també als polítics. Dic això ja que he estat un seguidor fidel de les exposicions de la Fundació Palau ( totes elles magnífiques) i he sovintejat actes i inauguracions. He de dir que excepte els alcaldes de Caldetes i J.Rangel , l’actual delegat del Govern i home que va fer possible l’arribada de Palau a la població, mai he coincidit amb cap altre polític de les contrades. Com igualment han estat els casos de coincidència amb artistes de ciutat i comarca.

Ara sembla que tothom era “palauista”, ja m’agrada , potser així les activitats de la Fundació tindran un més gran ressò i la presència dels artistes no els obligarà a dissimular quan es parlava d’unes exposicions i una fundació que mai no havien arribat a trepitjar. I en el mateix del mateix en el cas dels polítics.

El cas Paco Rodon és també sagnant. Tot , absolutament tot el mon de la cultura sap el paper cultural que en Paco ha fet a Vilassar convertint-la en espai de referència per a la resta del país, en aquests vint anys d’activitat i agitació cultural des de la seu del Monjo. Ara mitjançant una vulgar i burocràtica carta signada per l’Alcalde de la població, se l’obliga a la jubilació el proper dia 31 de març.
Deixant de costat la resolució de la reclamació a tal ordre que ha fet en Paco a fi de mantenir el seu status i el seu drets , crec que tots aquells que sabem i hem pogut gaudir de les excel·lències culturals que ha anat preparant mes a mes en el seu casalot del Camí Ral , hem d’alçar la veu per protestar davant el govern municipal de Vilassar de Mar ( de CiU) per aconseguir que no s’apagui el fet cultural que emana de la seva tasca.

No és aquesta la primera vegada que el treball de Paco perilla, i sempre degut a les pressions de CiU , que va llençar ordre de caça i captura degut a que en el Museu es presentà el llibre polèmic escrit contra la figura del polític Sánchez Llibre. Manava llavors l’alcalde Cirera i era regidora de Cultura , Núria Pera , després responsable del Consorci de Normalització Lingüística del Maresme. Encara riem en Paco i jo quan recordem un article que em va demanar pel “zerotres...” que acabava dient “... ens han remenat les cireres i ens volen tocar la pera. “ .

Una tasca com la de Paco Rodon no pot anar en orris per una alcaldada en forma i manera de bretolada anticultural. Potser és que la gent de CiU tan amant de la cultura popular , sabent abastament que ens de Vilassar son penja ases , exigint el seu lloc de protagonistes en la cultura del país han agafat el paper d’ases , i el cert és que el porten amb tot honor i consideració.

dimarts, de febrer 26, 2008

ALBERT ALÍS




No deixa de ser curiós que els dos companys que m’han acompanyat en l’aventura de Proposta Mataró. Fons d’Art, inaugurin exposició en dos dies consecutius. En Josep Mª Codina ho feia dijous a l’Ateneu Caixa Laietana , exposició de la que en parlava en el post d’ahir , i l’Albert Alís ho feia el divendres a la prestigiosa galeria Anquins de Reus. Dues exposicions paral·leles amb més semblances de les que sembla.



Certament no he pogut visitar encara la mostra de l’Albert , però si he pogut veure forces de les peces que presenta en la petita delícia que sempre és veure el treball d’un artista en el seu taller , i moltes vegades tan sols embastat, podent intuir quin serà el seu caminar. A més la galeria disposa d’un acurat weeb ( http://www.anquins.com/ ) en el que es poden veure , amb fotografies de mida més que acceptable, totes les obres presentades ( exposicions – exposició actual , engrandir qualsevol obra i jugar amb les fletxes ) .
L’Albert està també en un moment pletòric . Les seves obres cada vegada es despullen més de l’accessori per romandre tan sols amb l’essència , en l’eix , en aquell detall apuntat i convertit en pedra capitular.

Cada vegada més , i malgrat la referència , fuig del reconeixible per cercar l’emoció que traspua l’indret i ens parla, no de llocs , espais , ciutats..., ens parla d’emocions , ambients , esperits. Sense voler ens parla amb art del color que transmeten les ciutats sense haver de caure en inútils elucubracions que alguns consideren contemporànies ( pobrets).


I en aquest caminar apareix un lligam amb la mostra de Codina. Mentre aquest sembla començar a fugir d’ell i a obrir-se al color, Alís cada vegada sembla endinsar-se més en la seva recerca , en aquest intent del caminar envers el buit del no res , en l’eliminació total de l’anècdota.


Alís i Codina, dos camins paral·lels en la recerca , en l’amor per l’ofici en el desig d’expressar sensacions i emocions , un en base a sí mateix , l’altre pels imputs que rep de l’exterior. Un en la figuració, l’altra en l’abstracció .
Dos camins de costat que ves a saber si un dia coincidiran.


EL DEBAT

Vaig ser un més dels milers que vaig veure l’esperat debat Zapatero vs Rajoy , i a bon segur soc també un dels milers de persones que en van sortir del tot decebuts.

El debat d’ahir va ser un bi - monòleg en que es va estar més pendent del “retrovisor” ( magnífica aquesta comparança periodística) que no pas de presentar propostes . Encotillat per un ritme marcat pels aparells del partit que el convertien en injugable , el match, guanyat això sí per Zapatero , va ser tediós , vulgar i crec que no va servir per convèncer a ningú ni dels indecisos ni de la part contraria.

Caldria que canvies molt la segona part . Caldria una millor llibertat d’acció ja que si no millor que cada primera intervenció temàtica vagi amb CD i fent play-back , així no hi haurà problema de temps i bo serà acabar amb la ridiculesa de cronometradors de bàsquet . I en la resta propostes, cos a cos, i que guanyi el millor , que evidentment és Zapatero.

Però hi veig massa por , necessitat d’estar tot programat , que ningú surti del guió no fos cas... Així, d’aquesta manera , poc s’incentiva a participar. La gran devallada de la participació precisa d’una actitud viva , en la que els ciutadans vegin que es compte amb ells i tenen dret a prendre part en la pressa de decisions.

Debats com el d’ahir sols satisfan als fanàtics i desencisen a la ciutadania. I vistes com estan les coses , potser aquesta aposta és un error de càlcul que pot petar a tot aquell que precisi de la participació per seguir viu.

CHACÓN
No vaig anar al míting de Chacón , però no cal patir , votaré PSOE.
I dic PSOE , ja que cada vegada és més evident el que els catalans del PSC sabíem, que no ens presentem a aquestes eleccions.
Aquests dies ho explicitaven molt bé alguns periodistes. Algú ha sentit a la Chacón parlar de grup parlamentari propi del PSC?. O de les balances fiscals?, O d’una posició fiscal propera al concert del País Basc?. O del traspàs de competències en Renfe , Aeroport de Barcelona , Port i demés. O del quart cinturó, la MAT , les seleccions nacionals catalanes ,....

Tot això és del que voldria sentir parlar en un míting del PSC. Per sentir parlar de Zapatero i Rajoy ja en tinc prou amb els debats personals, en els que de moment el nom de Catalunya , no ha quedat ben galdós precisament.

Per escoltar a Chacón parlant de “generals” ja la vaig sentir en aquell lamentable discurs de les municipals a la buida sala del Casal.
Però a més no hi he anat per diverses coses:

Per la patètica campanya d’emprenyadors SMS que volien jugar a detectius. Ara et dic qui ve, però no quan ni a on . Ara et dic hora però no dia. Ara hora i dia però no lloc. En resum per acomiadar al cap de premsa responsable.

Per usar un poliesportiu un diumenge al matí. A Mataró de poliesportius n’anem mancats, encara que anem per bon camí. El diumenge al matí és un dia de plena activitat. Impedir l’activitat esportiva i obligar a un bon nombre de canvis ( algun d’ells patit de ben a prop) es de molt poca vergonya .

Els hoolligans parlen de 700 persones , és a dir quatre centes a bon comptar. Que no hi caben al Monumental?. Cal fotre a un bon grapat d’esportistes joves i de base per un miting partidista?. En raó a que?. És aquesta la política d’esports del PSOE per la propera legislatura?.
Crec que els responsables haurien de disculpar-se als que han petit la malifeta.

(Per cert qualsevol dia de l’any entrar amb calçat normal al Millán és provocar esgarips que s’escolten a Burriac. Per quina raó , sí es va permetre accedir a la pista amb calçat normal?.)
Detalls que fan mal, molt mal, i que tiren enrera tota la tasca per intentar convèncer a una adolescent que cal anar a votar. Després del que li ha passat aquesta setmana la seva abstenció és absolutament justificable.

Igualment dues consideracions més. La primera , oblidar-se del “copiar y pegar”. Parlar d’un aparcament en un solar al costat del Mossos quan fa ja un any que s’està construint vivendes de Protecció oficial ( van pel pis 5) , és un error que cal esmenar, per no caure en la crítica del poc que coneixem els barris.
L’altra la disposició de la gent al voltant de l’empostissat. Després alguns es queixen si els qualifiquen de “palmeros”.
Amb tot això , es ben perdonable l'absència. O no?
Malgrat tot. Cal votar PSOE. És fonamental per la "bona" salut d'aquesta , la nostra nació.

dilluns, de febrer 25, 2008

JOSEP Mª CODINA. SORTINT DEL BLANC

En Josep Mª Codina ens presenta una magnífica exposició a l’Ateneu. Una exposició de les que marca fita , dit d’altra manera , fins ara en Josep Mª Codina era un bon pintor però ara forma part ja de l’élite dels artistes de la ciutat.

Aquells que hem tingut la sort de conèixer dia a dia el treball de Codina , que hem pogut seguir la seva trajectòria i hem vist el seu caminar artístic , teníem in mente aquesta exposició , una mostra rodona, palpitant , enormement viscuda i que crea en l’espectador un sentiment participatiu de sensacions que sols aconsegueixen els grans artistes.

Una exposició de “blancs” però fugint dels mateixos . mantenint així la seva tradició en les exposicions mataronines, ja que en totes elles sembla encetar un nou camí en el que apareixen noves qüestions, noves estètiques , noves plàstiques , noves ambicions.

Una exposició que mereix un ampla examen. Per això publico avui un text inèdit que havia de servir per el catàleg de l’exposició que celebrà en el País Basc, en la passada tardor i que per raons alienes a n’en Josep Mª i a mi es quedà fora del mateix. Fa tan poc , i l’obra es tan parella que crec que serveix perfectament per analitzar el treball de Codina , un artista que assoleix ara la seva plenitud.




OROGRAFÍA PERSONAL

“ Frente a un mundo impalpable
de aire y luz, alzo mi cuerpo
fenómeno que me muestra
hecho visible el misterio.”

La clara soledad
Gabriel Celaya

Josep Mª Codina tiene una mirada firme y clara que parece acentuarse cuando se acerca, pincel en mano, a depositar la dosis adecuada de pigmento en la tela. Aquella que ha perdido su blanca virginidad en una imprimación lenta y pausada con la que conseguir un blanco vivido, es decir lleno de tonalidades rosáceas ,azuladas, ligeramente parduzcas o amarillentas, establecida con mimo en una base plana de la que cual , si procede y a modo de encáustica , recuperará color y volumen según convenga a su proyecto.

El artista deposita su carga y tras dar un paso atrás, con mimo casi cual caricia, apuntala su intensidad mientras busca en el lumínico estudio el adecuado grafito con que completar la acción, a la que quizás ayude a posteriori un espolvoreado capaz de generar aquel halo brumoso, que contrastará con aquella capa cérea del ángulo superior y hará que....

No se puede comprender el trabajo de Josep Mª Codina sin entender su entramado profundo en el conocimiento y amor del oficio de pintor, como elemento esencial para sustentar en él toda su carga artística. Josep Mª Codina es un renacentista actual. Para él el oficio es medio pero también fin. Sin él no podría establecer adecuadamente su intención comunicativa.

Cree que el elemento artístico industrial es materia inerte, adocenada, vulgar, que solo puede volver a la vida tras el procedimiento vital y personal del creador. De ahí una telas trabajadas para no ser únicamente sustento pictórico y sí formar parte de la propia obra. Estos papeles, escogidos tras minucioso estudio o producto de personal fabricación manual, en el deseo de poder conseguir un óptimo de prestaciones que permita asegurar que toda la carga vital que expresa en sus trabajos llegue con la exacta y justa intensidad al espectador. Pinceles, pigmentos, tonos y tonalidades, sombras y claridades, color personal en suma. Y a su vez, gesto, pincelada, grosor, cera, grafito. Densidad e intensidades, ritmos y cadencias.

Todo lo antedicho es imprescindible en el artista para poder establecer las variables adecuadas en cada obra y ordenar las coordenadas móviles de los tres elementos fijos en los que se establece toda su creación: El hombre, la vida, el tiempo.

Por ello enfrentarse a la obra de Josep Mª Codina es recorrer junto a él sus personales e íntimas reflexiones alrededor de las tres preguntas míticas de la existencia: ¿Quiénes somos? , ¿De dónde venimos?, “¿Adónde vamos?. Lo hace de manera tan críptica y personal que a veces parece que no va a dar ninguna pista para penetrar en el entramado vital de su pintura, pero su enorme sensibilidad nos abre resquicio para penetrar en su interior, y poder observar las similitudes con cualquiera de nosotros.

En sus trabajos Codina expresa sus miedos y temores. Lo hace con un evidente respeto de modo que le cuesta explicitarlos plásticamente. Se sirve de este juego al engaño con su apuesta de esencia abstracta, en la que aparecen elementos figurativos claramente reconocibles. Así el autor va desnudándose en su capacidad de saberse débil, para sentirse arropado en la globalidad del conjunto que está en su misma situación.

El paso de la vida y el paso del tiempo. Elementos en apariencia paralelos que sin embargo a veces desincronizan su ritmo, alterando el equilibrio vital. La vida es siempre tiempo, pero a veces el tiempo no conlleva verdadera vida, en el sentido más estricto e íntimo de la palabra.
De aquí este cuerpo siempre presente, en la realidad o en la latencia. Este repasar sin pausa la piel en un escaneo sin fin. La piel, elemento que une y a la vez separa. Rudo y duro, pero de una enorme fragilidad. Elemento textural que en su relieve marca y diagnostica el paso del tiempo, hecho evidencia en una señalética personal, que nos identifica en sus detalles, dándonos aviso del ayer y siendo presagio del mañana, olvidando el presente que como casi todos sabemos, en realidad no existe.

Así las obras de Josep Mª Codina parecen ser reflejo de una orografía personal. Con sus valles y montañas, sus surcos y laderas. Planicies extensas convertidas en inmensos espacios de placer, y a su lado recodos en los que se hacen evidentes los restos de la batalla, con el interrogante añadido de no saber quien ha sido el vencedor y el vencido.
Lucha y victoria. Derrota pero sin resquemor. Incisiones y suturas. Pasado al que no se debe mirar y futuro que se antoja esperanzado a través de estas notas de color que cada vez van ganando terreno, obteniendo no solo más espacio y sí más protagonismo en el ritmo vital de la obra.

De nuevo el hombre, la vida, el tiempo. Y el arte que todo lo preside y lo hace evidente. Como en este surco húmedo y generoso que domina en algunos de sus trabajos. Un surco que parece creado por el caminar de una lágrima. ¿De alegría, de tristeza, de dolor... ?.

Para averiguarlo, solo hay un camino. Seguir el que magnetiza Gabriel Celaya. Alzar nuestro cuerpo para que se nos muestre, hecho visible el misterio. El nuestro y el de todos, el que intenta discernir Josep Mª Codina en la permanente búsqueda plástica e interior de su propia orografía personal.

(escrit fet a Mataró, en el setembre de 2007)


PS.- Magnífic l’editorial de capgros.com. I valgui amb ell una resposta a la pregunta del Sr. Baron del per què la poca presència de Codina i altres importants artistes mataronins a la ciutat.
Si vol resposta tan sols li cal mirar al costat , i veure l’actuació excluient d’un PMC sectari i partidista que ha renegat de tots aquells artistes que no han mantingut una postura artística , per ells definida com a “contemporania” (?).
Sigui coherent i reconegui que malgrat el seu recolzament personal, els artistes mataronins estan essencialment vetats en les seves possibilitats expositives. I bona part és culpa seva. Per un costat per la renuncia del seu partit a dirigir cultura , per l’altra per no fer una politica de govern que fos igualatoria estilísticament parlant i que tingués en la qualitat el raser del seu límit.

diumenge, de febrer 24, 2008

RECOBREM LA VEU

Han estat tres setmanes d’afonia escrita voluntària. Ha estat un silenci volgut en el pensament que així calia per aconseguir la fita. Tinc molt clar que acostumo més a ser esclau de les meves paraules que dels meus silencis , encara que d’aquests n’hi ha molts més del que es pugui pensar. No fa pas molt que un polític local em deia que llàstima que no m’agradés l’estil florentí , essent cert que no m’agrada per el de joc de l’engany que comporta. Acostumat a caminar amb cara descoberta em costa aquest tipus d’una certa deslleialtat. Soc en canvi absolutament pactista. No em costa res arribar a acords, això sí, amb les cartes damunt la taula i tenint tots molt clar quina és la veritat i a que renunciem els de la partida. I quan tinc clar que tinc raó, pactaré però demananant el reconeixement de la mateixa.

Vagi aquesta prèvia al fet de l’establiment d’una nova dinàmica en la possibilitat de que sigui realitat Proposta Mataró. Fons d’Art. Tots els afeccionats saben el que ha passat en aquests dies. La posta en marxa del projecte fet de manera unilateral per part del regidor de Cultura va encendre la capsa dels trons. Calia en la intenció de no fer morir definitivament el projecte , apaivagar el terrabastall. Ho hem fet amb silenci i cercant un pacte mitjançant una entrevista , que es va produir el passat dimarts , amb l’alcalde Baron , el regidor Penedès , els artistes Alís , Codina , i un mateix.

Va ser una entrevista tensa i cordial alhora, en la que crec que Penedès va poder copsar la realitat de l’esperit de la proposta de Fons d’Art , el que segons ells mateix va declarar , implicava per ell com un canvi de les regles del joc, mentre que per nosaltres era el manteniment del concepte en el que hem mantingut la proposta d’ençà el seu naixement.

S’ha obert dons un període de reflexió per part del PMC i estem a l’espera d’una nova proposta, en la que esperem poder-nos trobar i pactar , això sí amb serietat , ambició i desig de futur. Si no és així millor deixar-ho estar , ja que seria crear un ens mort en el seu naixement per manca de futur.

En aquesta espera estem. Cal una decisió i cal que sigui ben aviat. I seria magnífic que aquesta fos positiva.

JOSEP PALAU I FABRE
Com homenatge a Palau i Fabre he remirat el llibre “Picasso en Catalunya” , una magnífica monografia d’aquella vella col·lecció de La Polígrafa. Ha estat un record íntim al que hem afegit la lectura d’un parell de poemes.

L’arribada a Caldetes de Palau i Fabre , potser encara no fa cinc anys , ens ha apropat la seva figura. Vaig poder parlar una bona estona amb ell en un parell d’ocasions , i sempre ha caigut alguna paraula en les inauguracions a la seva Fundació , actes en els que apareixia com un veritable gentlemann , gaudint de l’art i de la companyia dels amics amb els que compartia passió artística i cultural.

La seva saviesa , recuperada en aquesta mirada propera , ens ha permès no tan sols recuperar la seva figura i la gran vàlua dels seus treballs, ans ha permès gaudir d’una Fundació Cultural amb tanta empenta , que quasi sense voler i mig d’amagatotis ha esdevingut element clau en la vida cultural de la comarca, i eix de propagació de la mateixa fora dels seus límits.

En la seva mort vagi el record i el desig de poder aprofundir en les seves capacitats i el seu callat mestratge.

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

S’han fet públiques les dades de visitants a l’exposició i aquestes son tan vergonyoses que crec que cal fer-ne reflexió pública i demanar responsabilitats a qui calgui.

1085 és la xifra oficial. Esperem que el compte estigui ben fet i no sigui la suma dels dos espais. Essent així i si restem les persones que varen multiplicar les seves visites , ens podem quedar amb uns vuit-centes visitants , essent generosos.
Per tenir una visió clara d’aquesta xifra hem de dir que l’antològica que fa uns anys va realitzar Josep Novellas va aplegar a més de deu mil visitants, que la darrera exposició d’Alís al Foment va depassar els cinc mil o que el Sant Lluc està cada temporada sobre els quatre mil.

Quan hi ha qualitat i no hi ha resposta és que les coses s’han fet malament , i en aquest cas cal dir que s’han fet molt malament. Sense publicitat , sense ressò, sense difusió comarcal , sense aposta escolar , els resultats no podien ser altres que els aconseguits.
Tenir una exposició d’altíssim nivell , com era aquesta , i no aprofitar-la és en certa manera una estafa a la ciutat i de totes totes és un malbaratament de cabdals públics.
Per tant cal exigir responsabilitats i fer-les públiques.

PS.- Mentre que l’exposició Torres-Garcia ( altíssima qualitat ) tenia una publicitat zero , la mostra d’art contemporani que s’ha inaugurat el passat divendres a Can Palauet ( qualitat discutible , però sempre molt inferior a la de Torres-García) , estava publicitada a vessar en el centre de la ciutat .
Les dades i els fets parlen per si sols.

dilluns, de febrer 04, 2008

MADRID I BARCELONA

Fa ben poc que parlàvem de les discussions que la marxa de Borja-Villel al CARS havia suscitat. El tema de la submissió cultural de Catalunya a Madrid i el fer que l’èxit català serveixi tan sols com a trampolí en la recerca capitalina, va portar força cua.



El cert però és que no hi ha color. Per capitalitat o desig , Madrid es troba artísticament parlant molt millor i més oberta que la reclosa Barcelona , que agafi el punt de mira estilístic que agafi , es queda sempre mirant-se el melic. Així ara mateix , tan sols una gran exposició emociona a la nostra capital. És ala galeria Toni Tàpies ,amb el pare Tàpies com a protagonista.



No puc negar la meva delecctació davant qualsevol treball del genial artista. Ara no és menys. Malgrat la seva disminució visual que l’obliga a pintar amb lupa ( els mataronins bé sabem el que significa amb el cas Alcoy) Tàpies segueix escrutant l’interior de l’home i el fa avinent amb les seves icones , la seva personal estètica , i principalment amb el seu llenguatge iniciàtic que aquells que ja estem avesats comencem tan sols a comprendre.


Mentre, a Madrid hi ha dos exposicions per caure de cul. Una al CARS , amb els Picassos provinents del seu Museu de Paris, el millor Museu Picasso que existeix. L’altra la mostra de Modigliani al Thyssen-Bornemisza.


De Picasso poc hi ha a dir. Malgrat ens pesi, el veritable Picasso està en el seu Museu del Marais parisien, lloc que sempre recomano ja que en ell es troba la més pura i nua raó del Picasso més artista. Ara , aprofitar els arranjaments al Museu per poder veure aquests treballs fora de la seva casa nadiua , ha estat una bona aposta del CARS que per si sola quasi obliga a una visita a la capital.


Visita que esdevé desig incontrolable si afegim el nom de Modigliani.

Per a mi com per a molts de la meva generació , Modigliani a més de ser un gran pintor va ser , mitjançant les seves obres , el gran recurs eròtic de la primera adolescència.

No fa falta ni dir com anava aquesta país allà en començar els seixanta. Les meves solucions eròtiques d’aquella primera adolescència era, fullejar d’amagat “Elle” una revista francesa que sovintejava per casa tot devorant els seus anuncis de cotilleria , espectaculars al meu entendre , i com no ,escapar-me a la llibreria per deturar-me en els llibres en que els nus de Modigliani dominaven en la seva més absoluta independència.

Ara ell , els seus amics i el seu entorn , ens ofereixen lliçó magistral en una exposició en que queda ben evident no sols la seva vàlua personal, ans el que és més important , el seu concepte artístic que sembla pont que uneixi l’Itàlia renaixentista i la modernitat.
Un somni d’exposició que ens agradaria molt veure.

PMC
Avui ja he quedat del tot confós. La meva filla Júlia té 13 anys acabats d’estrenar. Ha rebut publicitat del PMC convidant-la a participar en l’espectacle “Scrakeja’t”.
Lloc : el Clap. Hora: 9 de la nit. Preu: 6 euros

Tenint en compte que té tan sols 13 anys acabats d’estrenar, no és anar amb massa presa?.

És a dir , la gent del PMC quan no arriben és que es passen. Per quan una dimissió?.

diumenge, de febrer 03, 2008

SALVEM LA NAU GAUDÍ



Hi ha projectes que semblen maleïts de bon començament. No s’acaba mai de saber per què , però tot va malament. El projecte no acaba de ser engrescador , les obres tenen tots els inconvenients del món , el retard esdevé etern i al final el resultat es car i decebedor ja que res és com es desitjava. La Nau Gaudí n’és potser el millor dels exemples.

Amb quasi sis anys de retard , sembla que ara sí que la Nau Gaudí serà una realitat. Finalment s’ha realitzat un acurat treball en el que s’ha volgut ser el màxim possible de respectuosos amb el treball original del genial arquitecte , amb especial intenció en arcs i coberta , punts importants en aquest treball iniciàtic de Gaudí, aconseguint com així sembla, un resultat ben remarcable.
Potser per això encara és més difícil d’entendre que un element que dintre de poc tindrà el seu pes específic en el sempre minvat conjunt patrimonial de la ciutat , quedi adormit i menyspreat amb un insípid pla d’usos, dedicat a un adotzenat telecentre i un espai d’orientació laboral per a joves.

Mataró és una ciutat amb mancances importants d’espais nobles. És difícil per a no dir impossible trobar-ne un que serveixi per actes especials ja siguin culturals, empresarials, civils o de qualsevol tipus. La polivalència d’espais importants en les grans ciutats ha esdevingut element important en la seva promoció exterior. Ara , Mataró, en podria gaudir d’un d’ells i a més amb el pedegree de les beceroles gaudinianes.

Però no , malgrat una general oposició política i cultural que ha obert tot el ventall de possibilitats , el Govern municipal sembla entestat amb vulgaritzar l’espai donant-li uns usos que ni precisa ni mereix.

Queda encara temps per la marxa enrera , i bé farien els que manen en reflexionar sobre el tema , no fos cas que en el cert neguit ciutadà existent en el tema patrimonial aparegués una plataforma “Salvem la Nau Gaudí” , i en aquest cas no hi haurien excuses polítiques o comercials , seria la cultura i el patrimoni que aixecaria la seva veu davant l’evident estultícia municipal.

divendres, de febrer 01, 2008

AVUI NO VOLIA ESCRIURE

Així és. Demà treballo , caldrà matinar i després d’una dura setmana el cos no està per molta gresca , i a més tinc l’ànim empetitit després d’una conversa - reunió de la que he sortit amb fred als peus i gelor a l’ànima.

La gelor per un fet personal ,que de confirmar-se com així sembla, em portarà indefectiblement a l’exili interior i a un definitiu pany i forrellat en la meva relació cultural i vital amb la ciutat.
El fred als peus , el que diuen és el més difícil de treure , ja que el que he vist de primera mà és l’escàs , per no dir nul valor, que la cultura té en el concepte de ciutat.

Avui no volia escriure perquè quan s’escriu sota la síndrome de la decepció és fàcil caure en el parany del catastrofisme. Cal la companyia del coixí per poder veure les coses amb més claredat , en començar el dia.
Però és clar , un vol estar informat i abans d’anar a dormir fa ullada al capgros.com i es queda garratibat. ”La Nau Gaudí obrirà les seves portes com a telecentre i espai d’orientació professional per els joves”.

Però a que li doneu?. Heu perdut el poc senderi cultural que teníeu?. Com és possible tan alta bajanada , i el que és pitjor, estar satisfet de la mateixa?. La burla cultural que significa el pla d’usos de la Nau Gaudí deixa al descobert el menyspreu del Govern al que hem d’anomenar fet cultural.
Un edifici especial i peculiar exigeix un ús especial i peculiar. Un telecentre i un espai d'orientació professional per els joves es pot ubicar a qualsevol lloc i no precisa d'un entorn especialment diferent. La Nau Gaudí, amb el que significa i el que ha costat , hauria de tenir una finalitat més lluida que no pas la que se li donarà, el que indica clarament una mancança absoluta d'ambició cultural entre els que manen, i especialment entre els que han escollit aquesta opció que han quedat clarament retratats.

Per això no entenc la pantomima d’avui. Tan marejar la perdiu per a què?. Tan sols calia comentar el fet , del que heu callat com a putes , per saber que a bon segur s’hauria acabat immediatament la reunió, o com a mínim, el que això escriu s’hauria aixecat de la taula ipso facto, ja que no es pot anar defensant la cultura per un costat i amb la boca petita , i per l’altra fer-ne tant greu desgavell.

Per tant , bon vent i barca nova. Si algun dia el govern creu en la cultura, que no ens expliqui més sopars de duro i que ho demostri. Potser llavors podrem tornar a fer-ne confiança.

Mentre, dimecres vinent hi ha reunió de la Comissió de Cultura del PSC. Suposo , amic Ivan, que entens perfectament que no hi asisteixi.
I és que un , al no disposar de molt temps lliure , creieu que valora de cor el seu aprofitament.