dimecres, de juliol 29, 2020

FANG TASIA. PEP TREGON





La sala del casal Aliança ens presenta en aquests dies d’estiu la primera mostra individual de Pep Tregón, sota el títol de “Fang tasia”. Una enfarfegada exposició amb la que ens vol mostrar el món màgic que s’amaga en el seu interior, mitjançant la plasmació física dels éssers que el poblen.

Per a fer-ho exerceix de ceramista , tècnica que domina , i que és la que més coincideix amb  els seus objectius, ja que la seva ductilitat conceptual, formal i cromàtica li permet aprofundir en la realització dels seus “monstres” i obtenir-ne els resultats més adients.




J.M.Calleja encerta del tot en el text de presentació quan diu que l’exposició ens  convida a passejar-se per entremig dels camins subterranis, els somnis amagats, els oracles silents, els laberints de passió i així dialogar amb aquest “novell” artista. I just és el que succeeix en endinsar-nos en el munt de peces que ens ofereix l’artista.


 


Un excés d’obra, fet  molt habitual entre els artistes novells en això d’exposar, que en aquest cas , tot i essent comprensible, el perjudica amb intensitat ja que no permet establir aquelles associacions d’obres que configuren en el seu global, una de sola. Aquests “grups estables”, per emprar una nomenclatura ben pròpia de l’actualitat, imprescindible per gaudir en plenitud del món de l’autor.





Tot aquest garbuix crea una sensació d’un cert desori i fa baixar el to d’una mostra que podia ser més ambiciosa si existís una selecció general, i una subselecció grupal. Llavors podríem gaudir amb més claredat de l’essència d’un artista que amb el seu domini tècnic i la força de la seva inventiva creadora pot tenir un quelcom a  dir en el nostre entorn plàstic proper.

Pep Tregón. "Fang tasia"
Casal Nova Aliança. Mataró
del 24 de juliol al 16 d,agost de 2020




diumenge, de juliol 26, 2020

MIRADES POLIÈDRIQUES. PAELLA DE PEIX CONGELAT





Si fem un llistat dels vint-i-cinc artistes més importants de Mataró del segle XX, Jordi Arenas estaria allà en el límit. En canvi , si el llistat és dels artistes amb més influència en l’art mataroní, ningú dubta que estaria en llocs de privilegi, essencialment per el seu paper de mestre exercit a l’escola d’Arts i Oficis, i molt especialment agafant el relleu de la mateixa amb les classes que donava al seu domicili del carrer Argentona.

És per això que trobo molt encertat que en la mostra artística dedicada a commemorar el centenari del seu naixement, el protagonisme estigui compartit entre l’autor i els seus alumnes, que no deixebles ja que no creà escola, en el desig d’entendre millor el paper de Jordi Arenas en l’art mataroní.



Lamentablement però, el projecte  gestat per l’ocasió, de títol “Mirades polièdriques” i que acaba de presentar-se a Ca L’Arenas, justament el casalot de la família, és un nyap total i una exposició absolutament fracassada i que no mereix cap mena d’atenció per algú que vulgui entendre l’art com quelcom més enllà de la mirada superficial.

El projecte és  divideix en dues parts. La primera, que ocupa la planta baixa és una repàs puntual i encertat a la trajectòria multicultural de Jordi Arenas , posant accent en aquesta ocasió, en el que pertoca al pictòric, a les seves representacions paisatgístiques. Dedicant-se en els propers mesos a fer successivament una mirada al retrat i a la seva obra de caire religiós.

La selecció i el muntatge és encertat , especialment en el dormitori on cohabiten esbossos d’obres i les obres acabades. Allà és on es fa evident la gran realitat de Jordi Arenas. La realitat d’un excel·lent pintor i un mediocre artista. Resseguir la sala ens permet endinsar-nos en l’ànima de l'artista amb uns esbossos lliures, gestuals i intuïtius, de gran qualitat. Esbossos que perden del tot la seva màgia quan es converteixen en obres acabades en les que l’academicisme del pintor mata l’ànima de l’artista. En resum, un conjunt ben estructurat i convenientment disposat per entendre la personalitat artística i cultural de Jordi Arenas.



Res a veure amb el que es presenta  al primer pis i  que es mantindrà constant durant tota l’exposició, fins finals de febrer de 2021, en que se’ns ofereix el resultat de la proposta feta als artistes/alumnes participants per que triessin una obra del mestre i mentor i amb una obra seva dialoguessin a través de l’art. Una proposta no pas novedosa però que segueix donant molt de suc en aquestes circumstàncies.

Però no sé si és que els promotors no s’han explicat prou bé, o els artistes (Francisco Cabanillas, Mariano Cabellos, Marta Canals, Josep M. Codina, Rafael Codina, Marga Cruz, Carme Garolera, Trini Gómez, Diego Guirao, Anna de Jaime, Eduard López, Antoni Luis, Margarida March, Imma Merino, Josep Mora, Josep Munné, Joan Oltra, Artur Palomer (Pal), Perecoll, Jordi Prat, Pepi Roig, Tomàs Safont-Tria, Oscar Sanchís, Joan Solà i Roser Vinardell)no han entés el projecte o en bona part han passat de tot, el cert és que el resultat no s’aguanta per cap costat i esdevé en un resum vergonyant de la plàstica local del moment.



En primer lloc cal discutir i molt el llistat de protagonistes. Qui i com s’ha decidit?. Per què el resultat és absolutament inconnexa , tant per les lamentables i incomprensibles absències , que desconec si ho son per negativa pròpia a participar, o per que no s’ha dit res al artistes a qui correspondria. I la queixa s’ha de fer també en el que pertoca a presències amb noms totalment incomprensibles en la filosofia de l’exposició. De veritat dels més de 600 alumnes de Jordi Arenas, aquest es el millor ventall que es podia aconseguir. De cap de les maneres.

En alguna informació oficial que he llegit , s’insinua que el llistat prové del propi artista. Estic convençut que no és veritat, i si de cas que ensenyin el document. I més quan un dels participants m’explicava la forma casual amb el que ha arribat a participar en l’exposició , explicació que tomba per terra aquesta asseveració.

En la primera de les meves visites a l’exposició, una de les responsables de la mostra comentava amb admiració, davant d’una visitant. “Fins i tot alguns artistes han fet l’obra expressament” quant el tristament remarcable és justament el contrari. Tenint en compte que Jordi Arenas moria el 1998, és del tot impossible la seva influència en l’obra actual  dels artistes convidats, per tant l’obra nova de diàleg directe amb l’obra triada d’Arenas, era del tot imprescindible.

Per tant es tractava de fer una relectura a obres de Jordi Arenas sota la mirada de l’actualitat, donant de rebot vivesa al treball del mestre.

Pocs ho han entès. Alguns s’hi han acostat amb encert, com son els casos de Perecoll, Josep M. Codina, Jordi Prat Pons, Diego Guirao, i molt especialment Mariano Cabellos i Carme Garolera esdevinguda l’estrella màxima de l’exposició amb una autòpsia plàstica d'una obra el mestre, d’enorme qualitat i gran vàlua creativa i conceptual.

Altres han intentat acostar-se com en els casos de Pepi Roig, Antoni Luis i Marga Cruz, sense aconseguir els seus objectius i la resta han decidit que vist que l’Onyar passa per Girona, farem tergiversació total del concepte , i en comptes de fer lectura pròpia d’una obra de Jordi Arenas, el que farem és cercar una obra d’Arenas que es pugui relacionar amb una obra pròpia, d’aquelles que tenim en un racó de l’estudi , les lliguem i aquí no passa res.



 

Doncs si senyor, passa. I passa que amb el vostre orgull de posar el mestre a la vostre disposició i no en la reflexió contrària enfonseu una exposició que de poder ser valuosa es converteix en un desori que hauria de ser clausurada avui mateix.

El magnífic treball de Josep Mora n’és exemple fefaent. Una obra magnífica que si bé presenta uns certs paral·lelismes com la mirada i la pell arrugada i plena de solcs,  aquesta relectura s'estronca del tot  en veure la inexistència de relació entre el retratat(Samuel Beckett) i l'artista o la seva obra. Identificació pictòrica que existiria si es tractés d’una lectura made in Mora del propi ferm o dels ulls de Jordi Arenas omnipresents en l’exposició. Calia el treball personalitzat, no la recuperació d’antigues obres. I el mateix cal dir d’altres autors que queden delatats per les dates de les seves obres.

Però si en aquests casos hi ha un llunyà lligam, en altres es vergonyosa la proposta presentada. La presència d’un drac gaudinià enfrontat a una paisatge de Burriac, o uns paisatges tardorals o una natura morta, front a unes molt vives visions de la Costa Brava.  I així amb un bon gruix d’obres de referències totalment tangencials , en les que l’ego de l’artista s’imposa a la seva submissió estilística personal de l’obra del mestre.





I això per no parlar de l’ús d’una obra feta en homenatge a un artista i aprofitada ara per l’ocasió, alambinant el missatge de l’homenatge per mediació, com si de la darrera escena d’Emmanuelle es tractés.

I tota la broma té uns clars culpables. Per una part el gruix dels artistes participants que en comptes d’enfrontar-se al repte que es plantejava han preferit tirar pel dret i perdre l’oportunitat de demostrar la seva vàlua tècnica i conceptual.

 Però evidentment el gran responsable del fiasco total de l’exposició n’és el comissariat i la producció de l’exposició. Ho és des de la tria  fins al enfarfegat muntatge de l’exposició, passant com a punt culminant per l’acceptació d’unes obres que no havien de ser mai presents en aquesta exposició ja que no responien  en res a la filosofia de la mateixa.



Però lamentablement de fa molts anys , el Museu de Mataró té establerta una guerra genocida contra la plàstica local. Primer Carles Marfà i ara Anna Capella, intenten permanentment rebaixar el seu nivell qualitatiu per aconseguir l’excusa per foragitar-la de la realitat de la cultural oficial. Si “Alcoy i Rovira Brull son uns artistes mediocres”(Anna Capella dixit) cap dels mindundis plàstics mataronins mereix conseqüentment cap atenció.

L’exposició de Jordi Arenas era una obligació i una imposició. Per tant s’ha desenvolupat en aquestes condicions. I així ha esdevingut una burocràtica exposició gestada sense cap mena d’interès i passió per la mateixa amb els lamentables resultats finals que s’evidencien en la mateixa.

Per simple professionalitat i per el fet de que aquesta és l’única exposició plàstica que realitza Cultura Mataró en l’any 2020, i per tant per respecte a la ciutat, la cultura, l’art i els seus protagonistes, i especialment el fer de Jordi Arenas, calia una mica més de desig  i esforç i no del fàstic que supura cada cantonada de la mostra. I no val l'excusa del confinament. Quan es produí el mateix mancaven menys de dos mesos per la inauguració de l'exposició i per tant la mateixa havia d'estar amplament embastada.





Per tant bé faria Xesco Gomar, si de veritat té algun interès en la Cultura de Mataró, que ho dubto, en prendre les mesures pertinents per  esmenar tals malifetes i gestar un clima procliu a l’art i a la creació artística plàstica existent a la ciutat . I més tenint en compte el seu nombre i la seva qualitat.

Resumint  la mostra “Jordi  Arenas. Mirades polièdriques” és ni més ni menys com una paella , en la que la matèria base , l’arròs ( obra de Jordi Arenas), és prou digne i presenta un sabor de rerefons d’un acurat sofregit (esbossos ) però en el que la matèria afegida es diversa: un bon llamàntol ( Garolera), un marisc de qualitat (Cabellos, Codina ,Guirao, Perecoll) però la resta quasi tot és peix congelat , en la majoria de baixa qualitat, que en la seva cuina global dona una paella eficaç en l’aparença  però d’un gust horrible a la que en fas la primera cullerada. Una paella que s’ha de tornar al cuiner ja que és del tot immenjable.



O sigui que ja ho saben. Si es conformen en endolcir la mirada i veure un conjunt desgavellat d’obres , generalment agradables a la vista, poden passejar-se per el vell casalot del carrer Argentona. Ara però, si el que volen visitar és un homenatge a Jordi Arenas amb l’estimable participació dels seus alumnes , passin de llarg i s’estalviaran un bon disgust.

Mirades polièdriques és una exposició que tal com es presenta mai hauria d’haver vist la llum. Un lamentable insult a la memòria de Jordi Arenas i a l’art local en general.


Jordi Arenas. Mirades polièdriques
Ca l'Arenas del 24 de juliol de 2020 al 28 de febrer de 2021

dimarts, de juliol 21, 2020

ELS GRAVATS PICTÒRICS DE JOAN ROSELL





En aquest sorprenent domini del gravat en la temporada maresmenca, en la pre i en la post-coronavirus, agafa ara protagonisme el calellenc Joan Rosell Roura que amb “Metres d’art” presenta una supèrbia exposició a la sala d’Aparelladors de Mataró.



Diuen, i ningú ho refuta, que el gravat és droga dura, que una vegada endinsat en el seu complex món n’és molt difícil sortir-se’n i que com més s’aprofunditza en ell, més plaer es troba. Rosell, pintor per naixement i essència sembla que ha trobat amb el seu personal treball del monotip, la tècnica idònia per aconseguir els millors resultats “físics” a la seva idea mental d’art.




Fa un parell de temporades ja demostrava que estava en el camí en aquella, també magnífica, exposició a l’espai capgròs i ara, en aquesta expo d’Aparelladors ,Rosell ens demostra que definitivament ha trobat el seu camí pictòric. I dic camí pictòric i no artístic, ja que malgrat no emprar la pintura in stricto sensu, la seva obra calcogràfica és una obra absolutament pictòrica regida per el color, el gest, el ritme i la textura com si d’un quadre estàndar es tractés.



Rosell entén perfectament que la tècnica ha de ser sols el mitjà per aconseguir els objectius i per tant dedica el seu domini formal a aconseguir les seves intencions artístiques, llençades cap a un esteticisme que sense renunciar a la bellesa exterior, planteja uns motius emocionals interiors subjugants i enormement atractius.



Equilibrat en les obres de format més petit i simfònic en la composició d’aquestes etèries composicions de contradictoris i complementaris, Rosell fa una picada d’ullet permanent a l’espectador per que es submergeixi en la seva aposta estètica i sensitiva, més agosarada del que sembla en aparença.



I per culminar la mostra Rosell es llença a la piscina amb un allargassat treball calcogràfic disposat a modus i manera de peça tèxtil, front la qual l’espectador pot triar a on vol que comenci i acabi la seva peça d’art. Una aposta, aquesta d’art a metres , tant cridanera com eficaç en un món com el de la plàstica en el que la venda d’obres d’art sembla una quimera digne del somni d’una nit d’estiu.

Malgrat que per el temps en que estem ens pugui semblar estar fora de temporada, en els espais expositius reoberts trobem encara interesantíssimes exposicions que no hem de deixar passar per alt, i aquesta exposició de Joan Rosell n’és una d’elles.


Recomano la seva visita.




“Metres d’art” . Col·legi d’Aparelladors.Mataró
Del 17 de juliol al 9 d’agost de 2020



dimecres, de juliol 15, 2020

JOAN BARBARÀ. PINTURA I GRAVATS.




El Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres reinicia la seva activitat expositiva amb una mostra recordatori de Joan Barbarà, gran mestre tant en el relacionat amb l’activitat creativa com en el seu magisteri professional/artesanal en el que pertoca al món del gravat i de l’estampació pròpiament dita.

Repassar la biografia de Joan Barbarà és endinsar-se en la història de l’art del nostre país des de la postguerra. El seu aprenentatge a París, les seves exposicions amb debut a la mítica i exigent sala de les Galeries Laietanes. El seu tracte amb els grans dels grans (Picasso, Miró, Matisse, Dalí... ) i la confiança que obtingué d‘ells. El treball per l’editorial Gili i per la galeria Maegth. Fets tots ells que no poden ser assolits sense un marca de qualitat extraordinària.




Tot això és prou indicatiu el nivell de l’autor del que parlem , al que caldria ajuntar el respecte que en el món d l’art significà el seu taller de Vallcarca, lloc de peregrinació obligada per a tot autor que desitgés una cuidada edició de les seves estampes i al voltant del qual s’estructurà un planeta gràfic d’importància cabdal en l’art del país.



Ara a Llavaneres se’ns ofereix  aprofundida mirada de la seva activitat artística i creativa pròpia amb una selecció més que acurada del seus treballs, posant com no l’accent en la tècnica que l’apassionà i el convertí en gran mestre, el gravat.
Ja sigui com a pintor , ja com gravador, queda ben clar que la mirada de Barbarà és una mirada d’artista en la que l’intent de comunicació emocional amb l’espectador és absoluta. Clàssic i avantguardista alhora, barbarà és un creador natural d’ambients , pot seduir en el paisatge, la composició, en la senzillesa i en la complexitat i aconseguint sempre trobar el camí tècnic adequat per poder plasmar de la manera més adient les seves intencions artístiques
.


 Passejar-se per la sala de can Caralt és un petit i joiós plaer que ens apropa a l’art des de la visió personal i íntima d’un creador que va saber ser subtil i emotiu i alhora dur i complex. Cada peça és una sorpresa i alhora una admiració en una mostra que recomanen ferventment alhora que serveix per fer tornar surar a l’actualitat un nom que no s’hauria d’oblidar, el de Joan Barbarà.




Joan Barbarà. Pintura i gravats.
Del 3 de juliol al 20 de setembre de 2020
Can Caralt. Llavaneres




dijous, de juliol 09, 2020

SERGIO LANIADO. ENFASATS




Sergio Laniado és un nom absolutament desconegut en el món artístic mataroní, encara que  la seva persona i la seva personalitat son abastament conegudes de la ciutadania. I és que Sergio Laniado és la persona que de fa ja uns quants anys crea constantment mil i un personatges i escenes a La Closka, l’emblemàtica i màgica botiga del carrer Bonaire.



Quan fa ja un grapat d’anys Laniado arribava a Mataró des de la seva Argentina natal amb un parèntesi a Haifa ( Israel)  ja portava els gens artístics ben estructurats . Ell va ser el responsable de molts elements festius de les escoles, en un moment en que esclatà tot el moviment, però alhora era responsable de la decoració efímera de molts llocs d’oci, mentre guardava privadament el seu  sentiment pictòric més tradicional i bidimensional. Un el recorda participant amb els seus dibuixos i pintures en diverses col·lectives , o en el concurs internacional de dibuix Lola Anglada i formant part dels alumnes del taller de Gravat de Raúl Capitani.




Ara, molts anys després , ens sorprèn amb una magnífica exposició a l’espai capgròs , sota el títol d’ “Enfasats” en la que realitza una profunda i esperançada reflexió al voltant de que han significat quests mesos de confinament, en que a cada dia en seguia una altre d’igual i en que calia reinventar-se esperançat cada mati per no caure  en el desànim de la repetició del quotidià en uns llimbs tan monòtons com poc vitals.




I vitalista com és Laniado es nega a abandonar la viva paleta cromàtica que acompanya sempre el seu treball, i ja sigui en les visions intimistes del quotidià familiar, com amb aquells imaginatives visions externes que el retornen a la realitat ja perduda, Laniado dona lliçó d’art reflexiu però alhora d’un vitalisme i una esperança que s’agraeixen en aquest moments. I tot amb una demostració tècnica que podria servir per a molts, que li serveix per aconseguir plenament els seus objectius.




 I si bé la fogonada és un treball espectacular no hi cap mena de dubte que l’obra estrella és aquell banc del parc en el que es troben asseguts uns avis i al seu costat n’apareix difuminat un altre en real simbolisme d’aquells que ja tornaran a passejar per el parc. Emotiu, emocionant i de gran bellesa plàstica i conceptual.




És per això que us recomanem molt la visita a aquesta exposició que ens ofereix la cara oculta d’un gran artista al que sols coneixem per les seves figures quan alhora és un excel·lent dibuixant i pintor. Sergio, volem més presència pictòrica.

dimarts, de juliol 07, 2020

PUNTS DE LLIBRE







Acabat el confinament, mica en mica la vida cultural es va recuperant i en el passat cap de setmana, com a un sol senyal, les exposicions agafaven de nou volada i presència viva amb les inauguracions de

Reprenem també nosaltres l’activitat crítica i ho fem amb la mostra de Punts de Llibre que anyalment presenta l’Associació Sant Lluc pels volts de sant Jordi amb obres creades per els seus associats i que enguany per òbvies raons s’ha retardat a aquestes dades en  les que coincidirà també , amb l’especial Sant Jordi 2020 que tindrà lloc el proper 23 de juliol . A més a més ho fa abandonant l’espai habitual per guanyar salubritat per el tema Covid  i passa a ocupar la segona planta de l’Ateneu de la Fundació Iluro, amb l’afegitó de destinar tots les vendes a l’Hospital de Mataró per a la compra de material sanitari.



Fa molt de temps que mantinc que les dues exposicions més interessants que organitza la sant Lluc son el 15x15 i la dels Punts de Llibre. I ho dic ja que en ambdós casos per a participar-hi es precisa una obra realitzada expressament per a l’ocasió. Una obra que no pot ser qualsevol i sí una obra pensada i meditada , ja que les limitacions de mides obliga a un esforç metodològic i conceptual per assolir els objectius previstos. D’aquí que aquesta sigui l’ocasió idònia per veure com , mantenint el concepte habitual de l’autor, existeix aquella habilitat i versatilitat que permet oferir una nova mirada del seu fer.

Enguany , la llarga seixantena d’artistes participants  diria que s’han esforçat més que mai. A bon segur que el confinament els hi ha donat temps alhora que els ha permès fer volar encara més la seva imaginació creativa, i en conseqüència els resultats son en molts creadors més reeixits de l’habitual, encara que com en altres ocasions no cal fer distincions entre els participants i menys encara en aquesta ocasió per el caràcter benèfic de la mostra. A més crec que el fet del no paral·lelisme amb la diada de sant Jordi habitual ha ampliat el ventall creatiu, deixant de banda temàtiques més tradicionals com llibres, roses, dracs i semblants.



Malgrat creure que no cal  destacar cap artista pel damunt de la resta,  jo voldria afegir que en aquesta exposició sempre cal considerar com element positiu el punt d llibre “individualitzat” , encara que sigui seriat, que no pas aquell altre corresponent a una obra de mida superior posteriorment repartida entre els habituals quatre punts de llibre que conformen la participació de l’autor.

Resumint, crec que aquesta és una de les millors edicions, i que paga molt la pena la visita i la compra, tot tenint en compte el seu objectiu benèfic. I que ha estat tot un encert realitzar-ho a la Fundació Iluro  ja que els treballs llueixen resplendents, molt millor que en l’habitual sala el Casal, fet per el que estaria bé que l’organització es planteges aquest espai com habitual per mostra tan exitosa.

Exposició de molt recomanable visita .


(les imatges han estat extretes de la xarxa)