JORDI ARENAS EN LES COL·LECCIONS PRIVADES.

                                                 

 En el seguit d’actes organitzats a l’entorn de la commemoració del centenari del naixement de Jordi Arenas , la sala del Col·legi d’Aparelladors i sota l’organització de l’Associació Sant Lluc, ens ofereix ara  una exposició que recull diverses obres del mestre que es troben en col·leccions privades . I això , “Obres de Jordi Arenas en col·leccions privades” , hauria de ser el títol, i no l’ oficial de l’exposició: “Obres en col·leccions privades de Jordi Arenas”, un significat molt diferent a la realitat de l’exposat.

Evidentment el projecte d’aquesta exposició era important i molt interessant ja que hauria de permetre fer ullada a obres desaparegudes de la vista pública, però alhora era un projecte complex de recerca i investigació, i aquests condicionaments sembla ser no han estat reeixits i el resultat final de l’exposat és més aviat fluix i no respon per la qualitat de l’exposat al nivell del que calia esperar en una mostra homenatge a Jordi Arenas.

                          

L’exposició està formada per una vintena llarga d’obres , en les que els retrats ocupen la part més nombrosa, que no important, de la mateixa. Tots sabem el bon nivell i la gran habilitat de Jordi Arenas  en aquest aspecte, però en el que avui es mostra, la majoria del presentat és un seguit d’obres que cal pressuposar encàrrecs , i que esdevenen mostroari d’ofici a la recerca  de la simple aparença física però sense desvetllar, com cal en un bon retrat, l’anima del retratat.

Tan sols un petit retrat que sembla més nota improvisada que meditada, però nota de gran qualitat, i el retrat del pare escolapi ben situat en un ambient idoni mereixen el reconeixement de la qualitat que es reconeix de l’autor en aquest apartat.

A la resta, cal remarcar per damunt de tot una natura morta, de magnífica composició i desenvolupament. I més encara si observem que està datada el 1935, és a dir quan l’artista tenia catorze anys, el que demostra l’alt nivell de l’artista des de beceroles. Al seu costat cal emanar atenció a un paisatge de Mallorca realitzat amb una estilística propera a Anglada Camarasa, un paisatge marí amb unes interessants roques volumètriques de gràcil traç i un parell de mirades a Cadaqués, fora de l’habitual de l’indret. La resta paisatgisme  formalment d’ofici , ben resolt, però sense vibració .Anècdota pura i dura.

                   

Una exposició doncs massa escassa en detalls de qualitat en relació al nivell de l’artista i al projecte commemoratiu de l’exposició.

MIRADES POLIÈDRIQUES. PAELLA DE PEIX CONGELAT

Si fem un llistat dels vint-i-cinc artistes més importants de Mataró del segle XX, Jordi Arenas estaria allà en el límit. En canvi , si el llistat és dels artistes amb més influència en l’art mataroní, ningú dubta que estaria en llocs de privilegi, essencialment per el seu paper de mestre exercit a l’escola d’Arts i Oficis, i molt especialment agafant el relleu de la mateixa amb les classes que donava al seu domicili del carrer Argentona.

És per això que trobo molt encertat que en la mostra artística dedicada a commemorar el centenari del seu naixement, el protagonisme estigui compartit entre l’autor i els seus alumnes, que no deixebles ja que no creà escola, en el desig d’entendre millor el paper de Jordi Arenas en l’art mataroní.

Lamentablement però, el projecte  gestat per l’ocasió, de títol “Mirades polièdriques” i que acaba de presentar-se a Ca L’Arenas, justament el casalot de la família, és un nyap total i una exposició absolutament fracassada i que no mereix cap mena d’atenció per algú que vulgui entendre l’art com quelcom més enllà de la mirada superficial.

El projecte és  divideix en dues parts. La primera, que ocupa la planta baixa és una repàs puntual i encertat a la trajectòria multicultural de Jordi Arenas , posant accent en aquesta ocasió, en el que pertoca al pictòric, a les seves representacions paisatgístiques. Dedicant-se en els propers mesos a fer successivament una mirada al retrat i a la seva obra de caire religiós.

La selecció i el muntatge és encertat , especialment en el dormitori on cohabiten esbossos d’obres i les obres acabades. Allà és on es fa evident la gran realitat de Jordi Arenas. La realitat d’un excel·lent pintor i un mediocre artista. Resseguir la sala ens permet endinsar-nos en l’ànima de l'artista amb uns esbossos lliures, gestuals i intuïtius, de gran qualitat. Esbossos que perden del tot la seva màgia quan es converteixen en obres acabades en les que l’academicisme del pintor mata l’ànima de l’artista. En resum, un conjunt ben estructurat i convenientment disposat per entendre la personalitat artística i cultural de Jordi Arenas.

Res a veure amb el que es presenta  al primer pis i  que es mantindrà constant durant tota l’exposició, fins finals de febrer de 2021, en que se’ns ofereix el resultat de la proposta feta als artistes/alumnes participants per que triessin una obra del mestre i mentor i amb una obra seva dialoguessin a través de l’art. Una proposta no pas novedosa però que segueix donant molt de suc en aquestes circumstàncies.

Però no sé si és que els promotors no s’han explicat prou bé, o els artistes (Francisco Cabanillas, Mariano Cabellos, Marta Canals, Josep M. Codina, Rafael Codina, Marga Cruz, Carme Garolera, Trini Gómez, Diego Guirao, Anna de Jaime, Eduard López, Antoni Luis, Margarida March, Imma Merino, Josep Mora, Josep Munné, Joan Oltra, Artur Palomer (Pal), Perecoll, Jordi Prat, Pepi Roig, Tomàs Safont-Tria, Oscar Sanchís, Joan Solà i Roser Vinardell)no han entés el projecte o en bona part han passat de tot, el cert és que el resultat no s’aguanta per cap costat i esdevé en un resum vergonyant de la plàstica local del moment.

En primer lloc cal discutir i molt el llistat de protagonistes. Qui i com s’ha decidit?. Per què el resultat és absolutament inconnexa , tant per les lamentables i incomprensibles absències , que desconec si ho son per negativa pròpia a participar, o per que no s’ha dit res al artistes a qui correspondria. I la queixa s’ha de fer també en el que pertoca a presències amb noms totalment incomprensibles en la filosofia de l’exposició. De veritat dels més de 600 alumnes de Jordi Arenas, aquest es el millor ventall que es podia aconseguir. De cap de les maneres.

En alguna informació oficial que he llegit , s’insinua que el llistat prové del propi artista. Estic convençut que no és veritat, i si de cas que ensenyin el document. I més quan un dels participants m’explicava la forma casual amb el que ha arribat a participar en l’exposició , explicació que tomba per terra aquesta asseveració.

En la primera de les meves visites a l’exposició, una de les responsables de la mostra comentava amb admiració, davant d’una visitant. “Fins i tot alguns artistes han fet l’obra expressament” quant el tristament remarcable és justament el contrari. Tenint en compte que Jordi Arenas moria el 1998, és del tot impossible la seva influència en l’obra actual  dels artistes convidats, per tant l’obra nova de diàleg directe amb l’obra triada d’Arenas, era del tot imprescindible.

Per tant es tractava de fer una relectura a obres de Jordi Arenas sota la mirada de l’actualitat, donant de rebot vivesa al treball del mestre.

Pocs ho han entès. Alguns s’hi han acostat amb encert, com son els casos de Perecoll, Josep M. Codina, Jordi Prat Pons, Diego Guirao, i molt especialment Mariano Cabellos i Carme Garolera esdevinguda l’estrella màxima de l’exposició amb una autòpsia plàstica d'una obra el mestre, d’enorme qualitat i gran vàlua creativa i conceptual.

Altres han intentat acostar-se com en els casos de Pepi Roig, Antoni Luis i Marga Cruz, sense aconseguir els seus objectius i la resta han decidit que vist que l’Onyar passa per Girona, farem tergiversació total del concepte , i en comptes de fer lectura pròpia d’una obra de Jordi Arenas, el que farem és cercar una obra d’Arenas que es pugui relacionar amb una obra pròpia, d’aquelles que tenim en un racó de l’estudi , les lliguem i aquí no passa res.

 

Doncs si senyor, passa. I passa que amb el vostre orgull de posar el mestre a la vostre disposició i no en la reflexió contrària enfonseu una exposició que de poder ser valuosa es converteix en un desori que hauria de ser clausurada avui mateix.

El magnífic treball de Josep Mora n’és exemple fefaent. Una obra magnífica que si bé presenta uns certs paral·lelismes com la mirada i la pell arrugada i plena de solcs,  aquesta relectura s'estronca del tot  en veure la inexistència de relació entre el retratat(Samuel Beckett) i l'artista o la seva obra. Identificació pictòrica que existiria si es tractés d’una lectura made in Mora del propi ferm o dels ulls de Jordi Arenas omnipresents en l’exposició. Calia el treball personalitzat, no la recuperació d’antigues obres. I el mateix cal dir d’altres autors que queden delatats per les dates de les seves obres.

Però si en aquests casos hi ha un llunyà lligam, en altres es vergonyosa la proposta presentada. La presència d’un drac gaudinià enfrontat a una paisatge de Burriac, o uns paisatges tardorals o una natura morta, front a unes molt vives visions de la Costa Brava.  I així amb un bon gruix d’obres de referències totalment tangencials , en les que l’ego de l’artista s’imposa a la seva submissió estilística personal de l’obra del mestre.

I això per no parlar de l’ús d’una obra feta en homenatge a un artista i aprofitada ara per l’ocasió, alambinant el missatge de l’homenatge per mediació, com si de la darrera escena d’Emmanuelle es tractés.

I tota la broma té uns clars culpables. Per una part el gruix dels artistes participants que en comptes d’enfrontar-se al repte que es plantejava han preferit tirar pel dret i perdre l’oportunitat de demostrar la seva vàlua tècnica i conceptual.

 Però evidentment el gran responsable del fiasco total de l’exposició n’és el comissariat i la producció de l’exposició. Ho és des de la tria  fins al enfarfegat muntatge de l’exposició, passant com a punt culminant per l’acceptació d’unes obres que no havien de ser mai presents en aquesta exposició ja que no responien  en res a la filosofia de la mateixa.

Però lamentablement de fa molts anys , el Museu de Mataró té establerta una guerra genocida contra la plàstica local. Primer Carles Marfà i ara Anna Capella, intenten permanentment rebaixar el seu nivell qualitatiu per aconseguir l’excusa per foragitar-la de la realitat de la cultural oficial. Si “Alcoy i Rovira Brull son uns artistes mediocres”(Anna Capella dixit) cap dels mindundis plàstics mataronins mereix conseqüentment cap atenció.

L’exposició de Jordi Arenas era una obligació i una imposició. Per tant s’ha desenvolupat en aquestes condicions. I així ha esdevingut una burocràtica exposició gestada sense cap mena d’interès i passió per la mateixa amb els lamentables resultats finals que s’evidencien en la mateixa.

Per simple professionalitat i per el fet de que aquesta és l’única exposició plàstica que realitza Cultura Mataró en l’any 2020, i per tant per respecte a la ciutat, la cultura, l’art i els seus protagonistes, i especialment el fer de Jordi Arenas, calia una mica més de desig  i esforç i no del fàstic que supura cada cantonada de la mostra. I no val l'excusa del confinament. Quan es produí el mateix mancaven menys de dos mesos per la inauguració de l'exposició i per tant la mateixa havia d'estar amplament embastada.

Per tant bé faria Xesco Gomar, si de veritat té algun interès en la Cultura de Mataró, que ho dubto, en prendre les mesures pertinents per  esmenar tals malifetes i gestar un clima procliu a l’art i a la creació artística plàstica existent a la ciutat . I més tenint en compte el seu nombre i la seva qualitat.

Resumint  la mostra “Jordi  Arenas. Mirades polièdriques” és ni més ni menys com una paella , en la que la matèria base , l’arròs ( obra de Jordi Arenas), és prou digne i presenta un sabor de rerefons d’un acurat sofregit (esbossos ) però en el que la matèria afegida es diversa: un bon llamàntol ( Garolera), un marisc de qualitat (Cabellos, Codina ,Guirao, Perecoll) però la resta quasi tot és peix congelat , en la majoria de baixa qualitat, que en la seva cuina global dona una paella eficaç en l’aparença  però d’un gust horrible a la que en fas la primera cullerada. Una paella que s’ha de tornar al cuiner ja que és del tot immenjable.

O sigui que ja ho saben. Si es conformen en endolcir la mirada i veure un conjunt desgavellat d’obres , generalment agradables a la vista, poden passejar-se per el vell casalot del carrer Argentona. Ara però, si el que volen visitar és un homenatge a Jordi Arenas amb l’estimable participació dels seus alumnes , passin de llarg i s’estalviaran un bon disgust.

Mirades polièdriques és una exposició que tal com es presenta mai hauria d’haver vist la llum. Un lamentable insult a la memòria de Jordi Arenas i a l’art local en general.

Jordi Arenas. Mirades polièdriques

Ca l'Arenas del 24 de juliol de 2020 al 28 de febrer de 2021

PLANTA BAIXA. CA L’ARENAS (II)

HOMENATGE A POMPEU FABRA

La sala menjador del casalot dels Arenas manté fidel el record a Jordi Arenas, un record que si be és fàcil mantenir en el genèric costa molt més fer-ho a l’entorn d’un discurs que pretén ser estructurat com és ara el cas en aquesta temporada.

Així en aquesta ocasió es vol fer esment a l’homenatge d’arrel ciutadana que en l’any 1968 es va produir a Mataró per commemorar el centenari del naixement del mestre Pompeu Fabra.  Un homenatge visualitzat mitjançant un monòlit amb un medalló amb la figura de l’insigne lingüista i pedagog. Un homenatge amb tota transcendència ciutadana i política però de poca transcendència artística ja que s’establí en el concepte estètic clàssic i tradicional que tant bé dominava Jordi Arenas.

Potser per això el fet té uns límits ben reduïts en l’artístic. Algun que altre esborrany, algun detall en la concepció i en el dibuix del medalló, i ben cosa més. I justament això, aquests pocs detalls creatius son els que composen l’exposat en el menjador , en una pinzellada que resta com anecdòtica i sense cap mena d’interès més enllà de la curiositat natural de qualsevol afeccionat.

LLUÍS GÚELL

La monòtona i avorrida passejada per ca l’Arenas es trenca de cop i volta i de manera esplèndida amb el recordatori que es fa de l’artista banyolí Lluís Güell que va tenir passada per la nostra ciutat allà l’any 66 i que celebrà activitats diverses en la ciutat entre les que cal destacar la que realitzà allà el desembre del 66 en el Museu i que es convertí en el primer happening realitzat al nostre país.

Un acte , amb la corresponent exposició que era un fet conegut per molts , - encara alguns dels participants segueixen vius -, i que alguns coneixíem per transmissió oral però que va deixar molt poca petja a Mataró com ho demostra que mentre altres fets , com per ex. el sant Pere més Alt, han estat fins i tot mitificats , d’aquest mai se n’ha parlat com ho demostra la gran sorpresa existent per a la majoria de visitants de l’exposició.

No cal ni dir que mentre la gent del Museu menystén de manera continuada la plàstica , els espais de la sala 2 i la galeria de ca l’Arenas que estan organitzades directament per Cultura mantenen un nivell important, com és aquest el cas. I ho és per la vàlua de l’exposat i per l’anàlisi que es pot fer del protagonista, elements ambdós ben ajudats per aquesta “òrbita Güell” que pretén mantenir ben viva la flama del creador.

No cal ni dir que Lluís Güell era un artista complex. Ho era amb aquest art provocador, amb conceptes afermats , crític en el social, emparentat amb l’art pòvera , Un artista certament revolucionari en el concepte i a bon segur en la intenció però que curiosament practicava el seu art en l’entorn de la jove burgesia intel·lectual, aquella que en poc temps esdevindrà la gauche divine. Uns estranys companys de llit com queda clar en el llistat d’assistents a l’acte del Museu , el més granat de la burgesia mataronina no franquista amb l’afegitó d’algun que altre sindicalista i membres del PSUC , o el lloc on realitzà les seves performances com els magatzems Serras, el “Novoa” , - el primer snack-bar que existí a Mataró i que marcava nivell -, o el barceloní Taita , a Maestro Nicolau de Barcelona , on es reunia la joventut més pija de la zona.

Però està clar que el pas del temps ha variat els condicionaments socials, convertits ara mateix en elements de difícil lectura. Per això en acostar-nos a les obres exposades de Güell cal reduir-nos a la vessant plàstica i s’ha de dir que aquesta és espectacular. Prop de 50 anys més tard els treballs de Güell segueixen impactant. Potents , arrelats , sense quasi notar el pas del temps, renovats en la intencionalitat per l’estat actual de la qüestió, l’obra de Güell s’allunya del vintage en el que fàcilment podria caure per mantenir una força conceptual, una potencia estètica i una simbologia plàstica que centra la mirada , recull el pensament i obliga a anar més enllà com sols ho fan les obres d’art que han assolit justament aquest nivell.

La mostra que ens permet retrobar-nos amb el fer de Lluís Güell és una veritable lliçó de conceptes creatius i comunicatius que cap artista hauria de deixar de costat , en una exposició absolutament aconsellable que paga la pena visitar i gaudir amb intensitat , sabent perfectament que és l’únic que mereix atenció en aquesta disortada nova temporada amb la que ens castiga un cop més la gent del Museu i de Ca l’Arenas.

EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RON. CHIMPÓN

La planta baixa de Ca l’Arenas estarà ocupada per les exposicions temporals en aquest nou projecte d’usos del vell casalot. Per començar ho fa amb “Retrats del mar“ una mostra organitzada per la xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana , entre els que hi formen part el Museu de Mataró , el Museu de la Marina de Vilassar de Mar i el Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

Segons expliquen en el catàleg de mà que acompanya la mostra , la mateixa s’emmarca dintre d’uns dels seus eixos principals com és la difusió del patrimoni marítim del nostre país , però queda ben palès que una cosa és la defensa del patrimoni marítim, tasca que a bon segur realitzen perfectament, i l’altra és l’ús de la vessant artística que atresoren en els seus museus.

Dic això ja que segons ells “la mostra aplega una quarantena d’obres gràfiques contemporànies d’artistes locals” , quan les obres presentades ni són gràfiques en el sentit de que ni son dibuixos ni son susceptibles de reproducció mecànica , ni el concepte contemporani és l’escaient ni en el sentit temporal ni en l’ actualment més habitual d’obra emergent.

Però si ens centrem en la realitat de l’ exposat ens trobarem amb una exposició diversa , molt esfilagarsada per la varietat i el to de l’obra presentada ,que va des d’algunes peces que son veritables “cromos”  fins a un petit gruix de peces valorables com ho puguin ser per ex. les peces de Prim , el magnífic apunt d’Artigau , l’ encuriosit treball de Delhort o el curiós fer d’Anthony Gross., tots ells enllaçats per Jordi Arenas que evidencia aquí el seu nivell.

Una exposició molt més ben muntada que la general , a bon segur degut a la peculiaritat de l’espai que permet establir ritmes comunicatius, però malgrat això el conjunt expositiu esdevé fluix , carrincló, molt passat de moda en el sentit de que a moltes peces li pesa massa el temps passat , amb aquest  estil descriptiu apte per a decorativismes poc exigents i encara menys atrevits.

Una exposició per passejar per pobles menors en els que no acostuma a arribar mostres de nivell , però que no assoleix el mínim exigible per el nivell que cal exigir a ca l’Arenas si vol ser un centre de referència qualitatiu.

CHIMPON

No deixa de ser curiós que el punt principal del que s’ha parlat en la prèvia d’aquesta exposició , ja sigui en els mitjans d’informació com especialment en tot l’àmbit municipal i en l’entorn propi de l’IMAC , no ha estat de la mostra en si , de la seva qualitat , de les seves virtuts i dels seus vicis i si en canvi tot ha quedat emmirallat en l’aposta tecnològica que s’ha desenvolupat en la mateixa mitjançant el que en diuen “concepte de la realitat augmentada” que es tracta del fet de que mitjançant el reconeixement de l’objecte ( obra de l’exposició) a través  un dispositiu mòbil que disposi de la corresponent aplicació ( gratuïta ) la mateixa et redirigeix a l’article corresponent a Viquipèdia i per tant s’aconsegueix ampliar la informació al voltant de l’obra i l’autor.

Certament , i encara que a mi no m’afecta dons no disposo de cap aparell adient , em sembla una magnífica idea que cal aplaudir en el que val , i més quan les carteles de l’exposició son difícils de llegir per no seguir les recomanacions de primar tipus , mida de lletra i joc de tonalitats , per damunt del disseny de les mateixes.

La llàstima però és que les fitxes corresponents als artistes mataronins , que son amb els que s’ha realitzat el pertinent treball son tan lamentables en dades, informació, curriculum , bibliografia etc.., que és pitjor el remei de la informació que no pas la malaltia del desconeixement, com poden veure aquí en clickar sobre els noms dels corresponents protagonistes.

( Albert Alís, J.Mª Codina, Marta Duran , Pere Fradera, Jaume Arenas, Jordi Arenas) 

Però aquest mal fer , que certament és un menysteniment absolut envers els creadors , arriba al màxim en el cas de Perecoll.

Sortosament per a ell, el programa encara és imperfecte i la tonalitat dels seus negres torna boig al programa i no hi ha manera de realitzar el reconeixement. Dic això dons la gent del Museu de Mataró ha convertit a “Perecoll” , de nom real “Pere González Coll” en l’artista “Pere Coll”. Això per no entrar en les bajanades que es diuen del seu treball com dir que “treballa amb preferència el bronze” , quan hom sap que aquest és en realitat un acabat , o desmonta tot el treball de les seves pintures negres quan afirma la barrabassada de parlar de “ les diferents tonalitats de negre”.

Un conjunt absolutament vergonyós, de jutjat de guàrdia i digne de que rodessin els caps irresponsables que han permès aquest insult intel·lectual al fer i a la trajectòria d'aquests importants artistes mataronins.

I més encara quan , avisats pertinentment el Regidor i el Director de l’IMAC , a hores d’ara segueix l’error quan hom sap la facilitat que significa la correcció en un article de Vikipèdia.

De veritat , tant costava demanar als propis artistes les dades precises per construir unes fitxes correctes i que per tant fossin útils a l'esposició i als propis artistes?. Però clar , si anem a corre cuites ( la majoria de fitxes estan datades a hores de la inauguració ) els resultats son absolutament penosos i l'aventura tecnològica deixa de ser ser un útil exitós i sols aconsegueix la falsa brillantor de l'aparença , ennegrida per la realitat de la seva inutilitat.

Tecnologia i informació. Lluïm de progrés , de ser únics , i tenim tota la cas feta una merda i sense arreglar. Així us puc ben assegurar que en el moment en que escric aquest post ,  a la pàgina de Cultura del weeb municipal , recentment remodelat , no trobareu cap comunicació de l’exposició i si entreu al web de Ca l’Arenas us trobareu que encara domina “Art i Guerra” que ja fa sis mesos que s’ha acabat.

Potser menys fer el “merda” amb novetats tecnològiques d’última generació i treure la que tenim acumulada per notícies i exposicions “podrides” per el pas del temps.