A Mataró, com a tantes i tantes
ciutats, l’art no interessa ni gens ni gaire, no interessa, fora dels quatre
artferits que el defensen /em a capa i espasa. No em val la conyeta que sempre
en feia el gran i inoblidable Bis Lligonya , ànima màter de TVM quan em deia:
“Qui diu que l’art no interessa a la ciutat?. Per el 24 Hores ( TN de TVM) tinc
una queixa de tant en tant, per l’espai d’Art és estranya la setmana que no en
tinc un parell”. A Mataró sols hi ha dos esdeveniments que mouen opinió i fan
que es parli d’art. Un, en acabar temporada ( Cartell de Les Santes) i l’altre
al començament ( Sant Lluc).
I com que ha arribat la tardor,
això vol dir que comença la temporada artística i per tant el sant Lluc ja és
aquí, enguany amb un aroma especial ja que s’acompleix el 70 aniversari del seu
naixement , el que no vol dir que estiguem, com correspondria, a la 71 edició, ja que entre l’etapa inicial i
l’arribada de la primera recuperació per part dels nomenats “Santlluqueros” (
Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) hi v haver
diversos forats i entre ells i la primera recuperació per part de J. Puiggalí i
la següent absorció per part de la Sant Lluc hi va haver un altre forat d’un
any. Però setanta anys son molts, i en el manteniment d’una acció
cultural,encara més, fet per el qual cal felicitar i felicitar-se, encara que
de nou és más de lo mismo.
“Convengamos que en más de una
ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio”ante una exposición, peo
convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica
no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entuiasmo. Quedamos pues
en un 50%.
En la colectiva sant Lluc de la
presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables
a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”,
que en sí es el acierto de una exposición. Y lo bueno del caso es que esta
colectiva apunta hacia la diana y en algunos casos lo consigue en acierto. La
exposición es en todo momento correcta, excepto en unas pocas obras, pero eso
ya es apreciación personal”.
Aquests paràgrafs corresponen a la
crítica que el meu pare Pere Pascual Clopés PIC realitzara per la sant Lluc de
1974 i avui, quaranta dos anys després, segueixen essent absolutament vigents.
El sant Lluc de fa anys es mou en
la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no
la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors
artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els
interessa i han defugit de la participació, i altres , encapçalats per
l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa i que per tant la quantitat està per damunt
de la qualitat. I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense
pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com
sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no
dels pintors i dels aprenents. .I que precisament una associació que en el seu
nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.
Els organitzadors aprofiten
l’avinentesa de l’aniversari per portar aigua al seu molí col·locant en
l’escrit de presentació una frase d’un dels fundadors ( Jordi Arenas) tot dient
“ el que nosaltres volem és ajudar els
amateurs”, però hàbilment obvien el fet de que el sant Lluc que
organitzaven els mestres ( Arenas, Cuyàs, Estrany i cia) no era de lliure
participació i eren ells ( els professionals) els que en cada edició convidaven
a alguns amateurs als que elevaven de nivell amb el que aconseguien una mostra
diversa però amb qualitat i sense notes discordants.
Una postura , aquesta, prou
intel·ligent i que no estaria mal de repensar , uns quants convidats de primera
línia i que aquells convidessin a la vegada a uns altres i deixant un petit
racó per a les sorpreses , amb llibertat de presentació i selecció estricta.
Així potser s’assolirien els dos punts obligats i desitjats ( qualitat i
quantitat).
Potser així no succeiria una vegada
més que el pes de les absències fos tan significatiu. Unes absències que per
xifrar-les de manera més que empírica podríem qualificar amb dates com que per
ex dels 24 participants a Tempus Fugit ( hom va parlar d’acurada selecció en la
qualitat), sols en prenen part 6, és a dir un 25% , o dit d’altre manera un 75%
dels artistes històrics de nivell defugen de la mostra. Si a ells hi afegim els
noms de tots coneguts ( d’artistes de nivell més joves) haurem de coincidir
forçosament que per la part alta de la qualitat artística mataronina l’abandó en el que pertoca a la presència en
la col·lectiva és simplement brutal.
Ens quedem doncs essencialment amb
el que podríem dir la classe mitja de l’art mataroní que en una xifra superior
als vuitanta participants donen cos a una mostra que certament supera en nivell
al de les darreres edicions. Un nivell
superior però que curiosament provoca dos apartats negatius: la manca de molt
poques obres de notable que destaquin en una uniformitat d’aprovat qualitatiu i
el que és pitjor la manca absoluta de sorpreses, únic element que podria
permetre l’aposta actual per la quantitat i no la qualitat. I l’única sorpresa
existent a la mostra ( Marta Poca) queda enfosquida per un fet que
l’organització hauria d’explicar , com ho és que està fora de catàleg ja que es
diu pertany al nivell d’estudiants de batxillerat artístic , i en aquesta zona
esta situada, quan ha acabat ja la carrera de Belles Arts i per tant hauria de
trobar-se al mig del totum revolutum de la col·lectiva com si hi està, en les
mateixes condicions, l’artista Pol Peiró.
Però anant al detall del presentat
, amb benvolença i amb desig de diferenciació, Haurem de convenir que:
La millor obra , superant en molt
el nivell del conjunt, és la de l’esmentada MARTA POCA, titulada “Persona” ,
fil sobre llenç de 71x54 cm i que ja havia presentat a l’exposició Sense
Títol’15 a la Facultat de Belles Arts. Una obra intensa en la que es conjuguen
perfectament fons i forma, amb una estructura tècnica especial, molt ben
treballada i perfecta per aconseguir els objectius que no son altres que els de
la seducció d’una mirada giocondesca, que et segueix i persegueix i que
neguitejant crea emocions i sensacions molt interiors. Un magnífic treball que
denota el futur d’un autora de nom Marta Poca i que hem de deixar ja marcat en l’apartat
dels artistes seguir.
Al seu costat i confegint el poker
d’asos de la mostra hem de destacar els treballs de MANUEL CUSACHS (Caràcter
d’arbre i de xiprer) en el que Cusachs recupera la seva mirada poètica en el camí dels seus treballs més literaris.
Equilibrada , formalment en la seva línia, amb potència i seducció.Molt ben
acabada. Una magnífica obra.
ORIOL DE LA HOZ Amb el seu oli sobre
cartró “Els afores” expressa de nou la seva peculiar sensibilitat. Molt potent
tècnica i cromàticament parlant, explora amb al seva habitual aparent
simplicitat i senzillesa, la bellesa d’aquells elements que ja estan fixats en
el nostre interior mental. Una obra que
com ja ha succeït en les darrers ocasions, denota el nivell d’aquest autor al
qui cal l’empenta definitiva per ser ja un dels grans.
“Bifurcacions 8.3” és el magnífic
aiguafort d’EDUARD HUERTOS que malgrat la seva petita mida s’engrandeix convertint-se
en una de les grans obres de la col·lectiva. Un treball tècnicament excel·lent
i , objectualment de gran bellesa ,que atresora una mirada molt fresca a un nou
art , al que correspon als temps que estem vivint. Una peça magnífica que no
podem entendre de cap de les maneres (fora de l’evidència d’una intencionalitat
estilística) com no ocupa la portada del catàleg i sí ho fa una altre obra del
mateix autor, molt més tranqui-la i acomodaticia. No hi ha dubte que
l’intercanvi entre abdues hauria estat enormement significatiu en el que
pertoca al sentit i el concepte de la col·lectiva.
Per enquadrar aquestes obres més
significatives cal igualment valorar el recull d’obres de l’artista convidat,
l’escultor JUAN LÓPEZ MOLINA, un conjunt ben realitzat amb desig d’expressar
emocions i d’interrogar i interrogar-se de diverses situacions de l’home i la
societat en la que viu. Encara que hi ha moltes referències i influències i no
tot el conjunt reflexa originalitat , el resultat és prou positiu com per
fixar-hi atenció.
De la resta el més remarcable està
en les obres presentades per GLÒRIA BADOSA, en un estat creatiu en alça a la
que tan sols falta llimar els límits cromàtics per arrodonir els seus treballs;
MARIANO CABELLOS cada vegada mes entestat i certer amb el volum; TXEMA GARCÍA
amb el seu personal mon ple d’onirisme i color; JOSEP Mª GOMIS a qui la variació tècnica de la resina li
permet agilitat, moviment i frescor; RICARD JORDÀ en la seva línia dels darrers
temps , amb aquests collages que conviden a la reflexió humanística;DANIEL LLIN
amb una bonardiana figura de molt bona factura; CATHERINE LORTON que ha trobat
en el fotogravat un magnífic mitjà d’expressió de les seves sensibilitats;
CECÍLIA MORALES amb un carborúndum explícit en la seva potència gestual i
rítmica ben acompassada en el contrast cromàtic;TERESA OLLER, una de les poques
sorpreses, amb un gravat calcogràfic ben equilibrat i resolt;
FRANCISCO PADILLA potent en la seva peculiar personalitat que sempre interessa; POL PEIRÓ
apropant-se ja a les mides en les que haurà d’acostumar-se a treballar.
Interessant per ser la primera però calen nous equilibris; JOAN ROSELL a qui
cal destacar més per el que es preveu que pr el que es veu. Obra interessant a
la que encara manquen un parell de cuites.
TOMÀS SAFONT TRIA, suavitzant en
l’eteri el seu desfermat fauvisme expressionista. Molt interessant; Sorprès en
el treball escultòric de Mª LUISA SEGURA molt lluny del seu habitual fer en el
que el perfeccionisme formal pren domini; PEP TREGÓN segueix afanant-se per
aconseguir uns treballs ceràmics personals i a fé que ho està aconseguint; En
una col·lectiva sempre s’agraeix la frescor d’obres com la de BELEN
VILANOVA.Obra fresca, cromàtica, ben equilibrada. Potser es perd en la
lleugeresa i caldria donar-li un grau de potència més, això sí sense perdre la
frescor. I per tancar aquest seguit de destacats és de justícia afegir el nom
de SARA MARÍN que apareix entre els alumnes de batxillerat artístic però
desconec si la data és correcte.
“Creo que para el Sant Lluc anual
cada artista deberia mandar su mejor obra, exiiendos en un auto analisi de
valors. Entonces la colectiva tendria un clase sin discusión. Incluso puede que
el éxito le sonriera”. Extracte de la mteixa crítica de 1974 que encara és més actual
avui mateix ja que en la resta ,
mediocritat amb una vintena d’obres infumables que de cap de les maners
mereixen l’exposició pública i que ens fan tremolar pensant que si han estat
acceptades com haurien de ser les obres que han estat refusades?. També cal
considerar alguns apunts negatius ben lamentables en artistes de cert nivell
local que han presentat unes obres molt per sota de la seva vàlua. Ells sabran
les causes, però aquells que tan defensen la popularitat del sant Lluc estan
obligats , més que ningú, a presentar treballs dignes del seu nivell i no obres
que mai haurien d’haver signat.
Finalment cal recordar a
l’organització que sempre que hi ha un jurat de selecció l’organització està
obligada per ètica i transparència a fer-lo públic. Lamentablement el sant Lluc
no té aquest costum.I és clar que igual que podem jutjar als artistes ,s’ha de
saber qui son aquells que han acceptat engendres absolutament a les antípodes
del que s’ha de considerar una obra d’art que
a fi de comptes és del que tracta la col·lectiva.
2016. Un sant Lluc més, una mostra
que de nou està assolint un èxit de públic impressionant el que hauria de fer
reflexionar a l’organització en dos aspectes , en el d’avalar com obres d’art
alguns veritables engendres, i el de no fer el possible per aconseguir que el
Sant Lluc sigui la veritable mostra de l’art que es fa a la ciutat. Però està
clar que mentre mantinguem el criteri que la quantitat de participants i públic
estigui per damunt de la qualitat , no anirem enlloc. I els comentaris de fa
més de quaranta anys seguiran essent absolutament vàlids i actuals com ho son ara.
(les imatges que apareixen en el comentari son extretes de la xarxa, esencialment dels llocs de lla organització)
(per ordre d'aparició corresponen las treballs de Jordà, segura, Morales, Ollé, Tregón, Lorton, poca, Cusachs, de la Hoz, Huertos, Badosa, Peiró, Cabellos, Padilla, Safont Tria, Vilanova, Llin i Gomis)