divendres, de setembre 30, 2016

ENRIC SALA. ROSTRES




La Destil·leria inaugura temporada tot presentant el treball de l’escultor osonès Enric Sala. Un escultor que combina la vella escola de l’art de la pedra, el seu material de treball, amb la nova escola d’entendre l’art no com un element aïllat en l’unicitat de la peça i sí connectat amb la societat i la diversitat d’altres arts que comparteixen amb la plàstica el món del sensible.

L’escultura de pedra provoca unes especials sensacions, prou ho sabem els vells afeccionats de l’art local, recordant els magnífics treballs que realitzara  ja fa un anys en Manuel Cusachs que de la mà de Pere Barbany va dominar com pocs el treball de picapedrer en el seu concepte més sensible i creatiu.



Avui Enric Sala omple amb una vintena de peces l’espai de la Destil·leria centrades en els Rostres, reals, imaginats o totèmics, plens de personalitat i alhora de remembrances d’una història en la que el rostre en pedra esdevé una constant que quasi permet, amb el seu seguici, fer alhora repàs del concepte creatiu de cada època i moment


Uns rostres, diferents en el concepte formal ja que van des del realisme fins  a un imaginari personal relacionat amb altres cultures i /o mons ,uns rostres perfectament aparellats amb diferents tipus de pedra per a que l’ànima del material traspuï i atorgui la personalitat adequada a cada treball.



Una exposició compacte en la diversitat en la que un s’apunta als treballs més agosarats , a aquells en els que defuig de l’aparença i/o el realisme, i es llença per camins més abstractius,o simbòlics, jugant amb conceptes més estructurals que no pas realistes o figuratius. Una predilecció que en aquest cas es centra molt més en la sala petita, perfectament combinada en la diversitat que no pas en la dispersió idiomàtica de la sal principal.



Una exposició, la d’Enric Sala, que plau en l’aparença i que permet l’aplaudiment tancat per el seu domini tècnic, però que assoleix nivell d’alta sensibilitat en algunes d’aquestes peces que depassen amplament la lectura normal per assolir aquell punt d’interrogació que cal exigir a una obra quan pretén ser considerada una peça d’art.

Una bona i molt recomanable exposició que serveix de manera brillant per inaugurar temporada en els espais de La destil·leria. Ara sols cal mantenir el to durant tot l’any.

Felicitats.

(les fotografies han stat extretes del web de l'artista i no impliquen la presència de les obres en l'exposició)



diumenge, de setembre 25, 2016

WABA



Durant la primera quinzena de setembre els entorns de la Nau Gaudí de Mataró han acollit el treball en viu i directe de sis artistes del grup WABA, associació internacional d’artistes que tenen en el maó el seu element de creació.



Aprofitant l’avinentesa del Congrés Internacional de Cerámica celebrat a Catalunya, amb la relació entre la ceràmica i la construcció com a  eix, i enderiats per la magnificència i vibracions que els reportà una visita prèvia  a la Nau Gaudí,  varen acordar realitzar una de les seves instal·lacions de modus i manera que interaccionés amb la primerenca obra del gran arquitecte català.




Així el francès Jacques Kaufmann, realitzà un mur/cova que té el seu fonament en el mateix arc que magnifica la Nau. Al seu costat l’artista sueca Ulla Viotti realitzava un homenatge a Gaudi amb un seguit de pilars , enmig d’un jardí de pedres, dominats per una ceràmica blavosa signe de la mediterrània. l’alemany Fritz Vehring  jugava amb la dualitat idiomàtica del país amb un gegantí “jo” que al reflexar-se esdevé un “Yo”, l’anglesa Gwen Henney feia remembrança de Montserrat amb un metafòrica escalinata, mentre que el canadenc Robert Harrison , creava les seves atractives “Mataró Houses” amb rebuig ceràmic i finalment l’anglés Andrew Burton ens oferia el seu conjunt d’àmfores mediterrànies.




Sis accions, sis mirades, sis obres plenes de bellesa i intencionalitat plàstica que estan en aquest dies donant una nova vida i una nova mirada al fred i quasi inhòspit entorn de la Nau Gaudí. Sis lliçons d’art tant en el concepte plàstic i  d’homenatge com en el de capacitat tècnica , amb l’afegitó de dignificar al maó com element creatiu capaç de ser potència , resistència i alhora dúctil en la creació. Unes obres que molt ens agradaria es mantinguessin a l’indret ( en teoria sols està prevista la permanència del treball de Kaufmann)no sols per la seva qualitat , intencionalitat i bellesa ans principalment per el diàleg intens que mantenen amb la Nau Gaudí, element clau del minvat patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat.








 


Unes obres que equiparant-nos artísticament i per una vegada  a les ciutats més importants del món hauríem d’haver aprofitat millor, però el cert és que fora del tema creatiu, l’absoluta desídia municipal ha fet perdre una ocasió tant de promocionar a la ciutat, com la de donar als creedors locals la possibilitat d’interactuar , encara que sols fos en el coneixement, amb tant importants artistes.


S’ha de dir alt i ben fort, que l’actuació de Cultura ha estat lamentable. No sols ni tan sols han cregut en  l’avinentesa d’una actuació protocol·lària , amb una petita recepció oficial als artistes , ensenyant-lis els petits tresors de la ciutat ( Capella els Dolors, Torre Llauder, Cool i Regàs, la Confiança...), fet que era més publicitat per el govern que no pas per els artistes, però que era demostració d’un sentiment de respecte per el seu treball i per haver escollit Mataró per a dur-lo a terme. Ans tampoc ha cregut convenient conjugar una trobada amb artistes locals per  establir una comunicació tan teòrica com conceptual de l’art del volum, i molt especialment de l’ús del maó com subjecte creatiu. I finalment no han sabut, i ni tan sols han intenat, vendre la ciutat als quatre cents congressistes que s’acostaren a la Nau Gaudí en la cloenda del Congres i per inaugurar oficialment les instal·lacions escultòriques.


Per uns dies, esperem que més dels previstos, podem gaudir a Mataró de tan magnífiques reflexions escultòriques, aprofitem-les com el que son , unes magnífiques obres d’art que alhora exerceixen de  lliçó magistral del poder del fet artístic en l’entorn públic.



dijous, de setembre 22, 2016

SANT LLUC 2016





A Mataró, com a tantes i tantes ciutats, l’art no interessa ni gens ni gaire, no interessa, fora dels quatre artferits que el defensen /em a capa i espasa. No em val la conyeta que sempre en feia el gran i inoblidable Bis Lligonya , ànima màter de TVM quan em deia: “Qui diu que l’art no interessa a la ciutat?. Per el 24 Hores ( TN de TVM) tinc una queixa de tant en tant, per l’espai d’Art és estranya la setmana que no en tinc un parell”. A Mataró sols hi ha dos esdeveniments que mouen opinió i fan que es parli d’art. Un, en acabar temporada ( Cartell de Les Santes) i l’altre al començament ( Sant Lluc).




I com que ha arribat la tardor, això vol dir que comença la temporada artística i per tant el sant Lluc ja és aquí, enguany amb un aroma especial ja que s’acompleix el 70 aniversari del seu naixement , el que no vol dir que estiguem, com correspondria, a  la 71 edició, ja que entre l’etapa inicial i l’arribada de la primera recuperació per part dels nomenats “Santlluqueros” ( Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) hi v haver diversos forats i entre ells i la primera recuperació per part de J. Puiggalí i la següent absorció per part de la Sant Lluc hi va haver un altre forat d’un any. Però setanta anys son molts, i en el manteniment d’una acció cultural,encara més, fet per el qual cal felicitar i felicitar-se, encara que de nou és más de lo mismo.




Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio”ante una exposición, peo convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entuiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición. Y lo bueno del caso es que esta colectiva apunta hacia la diana y en algunos casos lo consigue en acierto. La exposición es en todo momento correcta, excepto en unas pocas obras, pero eso ya es apreciación personal”.


Aquests paràgrafs corresponen a la crítica que el meu pare Pere Pascual Clopés PIC realitzara per la sant Lluc de 1974 i avui, quaranta dos anys després, segueixen essent absolutament vigents.

El sant Lluc de fa anys es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres , encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat està per damunt de la qualitat. I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. .I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.



Els organitzadors aprofiten l’avinentesa de l’aniversari per portar aigua al seu molí col·locant en l’escrit de presentació una frase d’un dels fundadors ( Jordi Arenas) tot dient “ el que nosaltres volem és ajudar els amateurs”, però hàbilment obvien el fet de que el sant Lluc que organitzaven els mestres ( Arenas, Cuyàs, Estrany i cia) no era de lliure participació i eren ells ( els professionals) els que en cada edició convidaven a alguns amateurs als que elevaven de nivell amb el que aconseguien una mostra diversa però amb qualitat i sense notes discordants.



Una postura , aquesta, prou intel·ligent i que no estaria mal de repensar , uns quants convidats de primera línia i que aquells convidessin a la vegada a uns altres i deixant un petit racó per a les sorpreses , amb llibertat de presentació i selecció estricta. Així potser s’assolirien els dos punts obligats i desitjats ( qualitat i quantitat).


Potser així no succeiria una vegada més que el pes de les absències fos tan significatiu. Unes absències que per xifrar-les de manera més que empírica podríem qualificar amb dates com que per ex dels 24 participants a Tempus Fugit ( hom va parlar d’acurada selecció en la qualitat), sols en prenen part 6, és a dir un 25% , o dit d’altre manera un 75% dels artistes històrics de nivell defugen de la mostra. Si a ells hi afegim els noms de tots coneguts ( d’artistes de nivell més joves) haurem de coincidir forçosament que per la part alta de la qualitat artística mataronina  l’abandó en el que pertoca a la presència en la col·lectiva  és simplement brutal.




Ens quedem doncs essencialment amb el que podríem dir la classe mitja de l’art mataroní que en una xifra superior als vuitanta participants donen cos a una mostra que certament supera en nivell al de  les darreres edicions. Un nivell superior però que curiosament provoca dos apartats negatius: la manca de molt poques obres de notable que destaquin en una uniformitat d’aprovat qualitatiu i el que és pitjor la manca absoluta de sorpreses, únic element que podria permetre l’aposta actual per la quantitat i no la qualitat. I l’única sorpresa existent a la mostra ( Marta Poca) queda enfosquida per un fet que l’organització hauria d’explicar , com ho és que està fora de catàleg ja que es diu pertany al nivell d’estudiants de batxillerat artístic , i en aquesta zona esta situada, quan ha acabat ja la carrera de Belles Arts i per tant hauria de trobar-se al mig del totum revolutum de la col·lectiva com si hi està, en les mateixes condicions, l’artista Pol Peiró.
Però anant al detall del presentat , amb benvolença i amb desig de diferenciació, Haurem de convenir que:




La millor obra , superant en molt el nivell del conjunt, és la de l’esmentada MARTA POCA, titulada “Persona” , fil sobre llenç de 71x54 cm i que ja havia presentat a l’exposició Sense Títol’15 a la Facultat de Belles Arts. Una obra intensa en la que es conjuguen perfectament fons i forma, amb una estructura tècnica especial, molt ben treballada i perfecta per aconseguir els objectius que no son altres que els de la seducció d’una mirada giocondesca, que et segueix i persegueix i que neguitejant crea emocions i sensacions molt interiors. Un magnífic treball que denota el futur d’un autora de nom Marta Poca i que hem de deixar ja marcat en l’apartat dels artistes  seguir.


 Al seu costat i confegint el poker d’asos de la mostra hem de destacar els treballs de MANUEL CUSACHS (Caràcter d’arbre i de xiprer) en el que Cusachs recupera la seva mirada poètica  en el camí dels seus treballs més literaris. Equilibrada , formalment en la seva línia, amb potència i seducció.Molt ben acabada. Una magnífica obra.


ORIOL DE LA HOZ Amb el seu oli sobre cartró “Els afores” expressa de nou la seva peculiar sensibilitat. Molt potent tècnica i cromàticament parlant, explora amb al seva habitual aparent simplicitat i senzillesa, la bellesa d’aquells elements que ja estan fixats en el nostre interior mental.  Una obra que com ja ha succeït en les darrers ocasions, denota el nivell d’aquest autor al qui cal l’empenta definitiva per ser ja un dels grans.



“Bifurcacions 8.3” és el magnífic aiguafort d’EDUARD HUERTOS que malgrat la seva petita mida s’engrandeix convertint-se en una de les grans obres de la col·lectiva. Un treball tècnicament excel·lent i , objectualment de gran bellesa ,que atresora una mirada molt fresca a un nou art , al que correspon als temps que estem vivint. Una peça magnífica que no podem entendre de cap de les maneres (fora de l’evidència d’una intencionalitat estilística) com no ocupa la portada del catàleg i sí ho fa una altre obra del mateix autor, molt més tranqui-la i acomodaticia. No hi ha dubte que l’intercanvi entre abdues hauria estat enormement significatiu en el que pertoca al sentit i el concepte de la col·lectiva.
Per enquadrar aquestes obres més significatives cal igualment valorar el recull d’obres de l’artista convidat, l’escultor JUAN LÓPEZ MOLINA, un conjunt ben realitzat amb desig d’expressar emocions i d’interrogar i interrogar-se de diverses situacions de l’home i la societat en la que viu. Encara que hi ha moltes referències i influències i no tot el conjunt reflexa originalitat , el resultat és prou positiu com per fixar-hi atenció.

De la resta el més remarcable està en les obres presentades per GLÒRIA BADOSA, en un estat creatiu en alça a la que tan sols falta llimar els límits cromàtics per arrodonir els seus treballs; MARIANO CABELLOS cada vegada mes entestat i certer amb el volum; TXEMA GARCÍA amb el seu personal mon ple d’onirisme i color; JOSEP Mª GOMIS  a qui la variació tècnica de la resina li permet agilitat, moviment i frescor; RICARD JORDÀ en la seva línia dels darrers temps , amb aquests collages que conviden a la reflexió humanística;DANIEL LLIN amb una bonardiana figura de molt bona factura; CATHERINE LORTON que ha trobat en el fotogravat un magnífic mitjà d’expressió de les seves sensibilitats; CECÍLIA MORALES amb un carborúndum explícit en la seva potència gestual i rítmica ben acompassada en el contrast cromàtic;TERESA OLLER, una de les poques sorpreses, amb un gravat calcogràfic ben equilibrat i resolt;



FRANCISCO PADILLA potent en  la seva peculiar personalitat que sempre interessa; POL PEIRÓ apropant-se ja a les mides en les que haurà d’acostumar-se a treballar. Interessant per ser la primera però calen nous equilibris; JOAN ROSELL a qui cal destacar més per el que es preveu que pr el que es veu. Obra interessant a la que encara manquen un parell de cuites.
 TOMÀS SAFONT TRIA, suavitzant en l’eteri el seu desfermat fauvisme expressionista. Molt interessant; Sorprès en el treball escultòric de Mª LUISA SEGURA molt lluny del seu habitual fer en el que el perfeccionisme formal pren domini; PEP TREGÓN segueix afanant-se per aconseguir uns treballs ceràmics personals i a fé que ho està aconseguint; En una col·lectiva sempre s’agraeix la frescor d’obres com la de BELEN VILANOVA.Obra fresca, cromàtica, ben equilibrada. Potser es perd en la lleugeresa i caldria donar-li un grau de potència més, això sí sense perdre la frescor. I per tancar aquest seguit de destacats és de justícia afegir el nom de SARA MARÍN que apareix entre els alumnes de batxillerat artístic però desconec si la data és correcte.

“Creo que para el Sant Lluc anual cada artista deberia mandar su mejor obra, exiiendos en un auto analisi de valors. Entonces la colectiva tendria un clase sin discusión. Incluso puede que el éxito le sonriera”. Extracte de la mteixa crítica de 1974 que encara és més actual avui mateix  ja que en la resta , mediocritat amb una vintena d’obres infumables que de cap de les maners mereixen l’exposició pública i que ens fan tremolar pensant que si han estat acceptades com haurien de ser les obres que han estat refusades?. També cal considerar alguns apunts negatius ben lamentables en artistes de cert nivell local que han presentat unes obres molt per sota de la seva vàlua. Ells sabran les causes, però aquells que tan defensen la popularitat del sant Lluc estan obligats , més que ningú, a presentar treballs dignes del seu nivell i no obres que mai haurien d’haver signat.
Finalment cal recordar a l’organització que sempre que hi ha un jurat de selecció l’organització està obligada per ètica i transparència a fer-lo públic. Lamentablement el sant Lluc no té aquest costum.I és clar que igual que podem jutjar als artistes ,s’ha de saber qui son aquells que han acceptat engendres absolutament a les antípodes del que s’ha de considerar una obra d’art que  a fi de comptes és del que tracta la col·lectiva.
2016. Un sant Lluc més, una mostra que de nou està assolint un èxit de públic impressionant el que hauria de fer reflexionar a l’organització en dos aspectes , en el d’avalar com obres d’art alguns veritables engendres, i el de no fer el possible per aconseguir que el Sant Lluc sigui la veritable mostra de l’art que es fa a la ciutat. Però està clar que mentre mantinguem el criteri que la quantitat de participants i públic estigui per damunt de la qualitat , no anirem enlloc. I els comentaris de fa més de quaranta anys seguiran essent absolutament vàlids i actuals com ho son ara.

(les imatges que apareixen en el comentari son extretes de la xarxa, esencialment dels llocs de lla organització)
(per ordre d'aparició corresponen las treballs de Jordà, segura, Morales, Ollé, Tregón, Lorton, poca, Cusachs, de la Hoz, Huertos, Badosa, Peiró, Cabellos, Padilla, Safont Tria, Vilanova, Llin i Gomis)


dilluns, de setembre 19, 2016

ANIMALADES. ANTONI PÉREZ VALLS




La sala del Casal Aliança inaugura temporada tot presentant els treballs d’Antoni Pérez Valls, que sota el títol d,”animalades” presenta un conjunt escultòric representant una bona varietat d’animals estructurats amb l’amalgama d’elements naturals ( essencialment una base pètrea) a la que afegeix diversos elements provinents de deixalles per acabar estructurant la figura desitjada, el que podríem dir, salvant totes les distàncies, que son moltes, escultures d’art pòvera però obviant el conceptual i decantant-se vers un camí pseudo-figuratiu.



No hi ha dubte que Pérez Valls té imaginació i habilitat compositiva , però també que el seu fer està més en el camí de l’artesania que no pas en el del veritable art. Hi ha més de juguesca divertida que no pas de reflexió i compartiment d’emocions.La seva és una obra alegre, curiosa però alhora insubstancial en el veritable sentit artístic.






En aquesta exposició Perez Valls demostra molt bé el que sap fer, que té uns trucs que li funcionen i que amb això ja està satisfet i així aconsegueix una obra més de tenda de souvenirs que no pas de galeria d’art, però això no vol dir res, si de veritat vol ser artista. llavors cap capgirar el concepte i imaginar (crear) l’obra en el cap i llavors llençar-se a cercar els elements precisos. I com que el millor és un exemple, vagi el meu consell de veure el treball de Miquel Aparici ( galeria Víctor Lope) que el pot trobar abastament representat a Internet. És allà on ha d’estar el seu camí i el seu treball. Llavors podrem parlar d’un veritable artista mentre que ara sols ho podem fer-ho d’un simpàtic i agradable artesà, però com que ens sembla un autor amb grapa pensen que pot aconseguir-ho.

diumenge, de setembre 11, 2016

11 DE SETEMBRE. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA.




Que ningú pensi que la imatge d’aquest post porta un desig de provocació, per que justament  és el contrari. Aquest càntir de vidre , decorat amb la bandera que ara en diem espanyola i que en el moment en que es creà era la bandera monàrquica, està en el rebedor de casa al costat d’altres càntirs de vidre, però té una història molt especial.

Aquest càntir es va fer a les Cristalleries de Mataró en temps de la segona república i va ser un regal personal de Joan Peiró, mataroní i ministre republicà, que  va fer al meu avi, el farmacèuti Pere Pascual Rius, (farmàcia Pascual riera / c. nou), reconegut monàrquic com agraïment per uns favors personals.

I aquí va la raó de la presència. Temps controvertits i dos homes  reconeguts i afermats en opcions polítiques absolutament contradictòries, demostren que l’home ha d’estar per damunt de les ideologies. I un li fa uns favors (que desconec) i l’altre li agraeix amb un detall que sap li plaurà molt ( un càntir decorat amb la bandera monàrquica).

Lamentablement això avui en dia és del tot impossible. A Espanya per ex. , de la bandera espanyola se n’ha apropiat el PP, i anar amb una bandera espanyola, et converetix en un carca retrògrada.

Avui a Catalunya , és la Diada de TOTS els catalans, però lamentablement també ha estat usurpada per uns quants ( els independentistes) foragitant de la celebració a tots aquells catalans que no coincideixen amb aquest punt com a  desig de futur del país.

A més a més, enguany C. Puigdemont, aquest president no surgit de les urnes i sí del dit d’Artur Mas, com si d’un president borbònic es tractés, ha decidit expulsar de sota el seu mantell, en teoria aixopluc presidencial per a tots, a aquells que no tenim la independència ni com a far  ni com a fita, decidint assistir a una manifestació de part i en contra de la meitat dels ciutadans de Catalunya, desvirtuant del tot el sentit de la mateixa coma  festa de TOT  el país i de TOTS els catalans.

 CATALUNYA SOM TOTS es deia fa una anys a  Sant Boi( Miquel Roca Junyent) , en jornada que hem commemorat ara mateix, però malauradament alguns no volen que aquesta realitat sigui essent veritat.

Per això avui celebro la diada presidint-la amb aquest càntir, símbol de que les persones hem d’estar sempre per damunt de les ideologies, i que en la discrepància política sempre es possible trobar-hi aquell punt que ens acosta i no aquell que ns separa que és justament el que precisa Catalunya per anar endavant, sigui envers la direcció que sigui.

dimecres, de setembre 07, 2016

DESPERTANT LA BÈSTIA. JAUME SIMON






En Jaume Simon és un artista amb un amplíssima historia al seu darrera i amb un armari de bagatges a les seves esquenes. Aquells que no pentinem pel però sÍ anys , el recordem exposant a la per un llavors mítica galeria  Submarí Groc , aquella sala que es trobava al final de la botiga de discs, al Torrent, per un llavors San Rafael, i seguia la tradició d’espais culturals com la barcelonina Jaimes. Llavors practicava un cert constructuvisme  ple de ritme, amb una base cromàtica dolça i pastellada.

Després hi ha una llarga carrera treballant en el camp pictòric, l’escutòric i el conceptual amb accent especial al seu paper a CAPSA.
A la ciutat té diferents peces com obra pública, com els jocs de la Pça Occitània, l’escultura Cooperació,  a la plaça dels cooperadors , o la Matarona, de creació compartida amb Jordi Cuyàs que fins fa poc estava al rotatori de la pça França i ara està en espera d’una nova ubicació.

De fa anys però, per aquelles circumstàncies de la vida va desaparèixer de la vida creativa , menys petites aparicions en el col·lectiu CAPSA. Ara , i en una nova capitomba vital retoma el camí plàstic i ho fa amb una especial presentació de la seva obra en una exposició peculiar , que ell ha titulat com Underground, realitzada en uns locals cedits per amics i que omple amb una nombrosa i ben variada quantitat d’obres.



Una exposició que no pot ser considerada com a tal, si establim els paràmetres de costum, i dic això ja que després de visionar detingudament l’exposat la sensació que he sentit és la que correspon a un exercici personal semblant al fer dits que diuen els pianistes.

Jaume Simon el que crec que pretén i aconsegueix amb aquesta mostra és , en primer lloc sentir-se de nou artista viu, per que sentir-se artista estic convençut se n’ha sentit sempre, i vol recuperar amb ella, el “tacte” de l’obra , col·locar-se de nou amb l’olor , el color, la pintura i el vernís, i molt principalment poder fer un auto examen del que ha fet, i rebre alhora els imputs de qui la visiti. Per que tots sabem que les obres tenen diferent lectura quan estan col·locades adientment i en companyia d’altres que no pas quan s’amunteguen de qualsevol manera a l’estudi.

Moltes obres ( masses), diversitat de conceptes( normal) i un desig de retornar a la vida activa. Impossible determinar per quin camí encara que jo penso que el pitjor està quan inclou grafismes, que el món de la taca apunta però que cal acotar i polir, i que les millors obres estàn en les peces en la que una massa arbòria domina i marca territori.




Però avui per avui això és una anècdota. Ara de moment sols son exercicis de recuperació. Ara s’està despertant la bèstia creativa , però com que la hibernació ha estat llarga i feixuga, el despertar no és immediat i manca encara potència per aquest retorn del que sortosament el desig s’evidencia.

Despertant a la bèstia. L’esperem i que ja  estigui del tot despertaen la propera trobada.


Aquest és un vídeo de l'exposició extret del fb del propi autor



diumenge, de setembre 04, 2016

MESTISSATGE






Hi ha vegades que hi casualitats que hem de considerar curioses, com per ex. el fet de que les dues primeres exposicions de la nova temporada han estat a càrrec de dos artistes estrangers ,encara que residents de fa anys a  la nostre comarca i ambdós practicant l’abstracció cromàtica com a eix definitori del seu treball. Son els casos de l’alemanya resident a Caldetes  Elisa Schaar que amb la seva mostra “Huellas volátiles” es presenta a l’espai capgròs i la de l’italià Mario Ghislandi que sota el títol “una vida de color” fa recordatori dels seus seixanta anys d’activitat artística.

Encara que el concepte de mestissatge s’empra habitualment com a  la fusió de dues cultures diferents, crec que en aquest cas s’escau perfectament ja que ambdós practiquen l’abstracció amb el que comporta de mirada interior, i a més a més tenen com a clau de la seva comunicació el fet del color, que per tant és intern i intensament viscut. Però el color és un element  que es genera des dels començaments i s’adquireix de l’entorn. Ambdós artistes provenen de terres fredes, grises i en certa manera foscoses  (Aquisgrà i Bergamo) i ha estat en el contrast amb la llum tan especial d’aquest mediterrani tan nostre que s’ha gestat una modificació potent que ha abrillantat la mirada i ha reubicat la gama cromàtica per convertir-la en càlida i acollidora


Elisa Schaar omple a vessar , jo diria que com mai, l’espai capgròs, amb un acúmul d’obra ( en sobra més de la meitat) que la perjudica clarament. Una acurada selecció, i més tenint en comte que tota l’obra presentada es mou en la mateixa estilística hauria fet brillar algunes obres remarcables que marquen un camí positiu, alhora que hauria esborrat certs treballs anteriors que es perden , rebaixant l’interès del conjunt.

Schaar practica una abstracció cromàtica  que té en el seu component líric el punt fort. Un component que es fonamenta en la ductilitat de l’acrílic i en el fet de l’ús d’espàtules o paletes que li permeten donar aquest vol del que parla en el títol ( Huellas volátiles) però que a vegades cau en l’accent i llavors l’obra s’esmuny en un decorativisme  de poca potència.

Per això el millor de tot el presentat està en les obres més compactes, més dures en el concepte i la creació, com ho son quatre peces conjugades amb blaus d’una complexitat creativa ben resolta i que generen dinamisme i intenció. Obres que marquen un camí a seguir que forçosament ha d’anar acompanyat de la paulatina supresió dels seus treballs més elementals i que fracassen per la seva dooçor , i intentant èsser subtils, és queden en la rima pictòrica fàcil en al que manca de vibració creativa és evident.

Exposició doncs   que hauria de marcar una frontera en el treball de Scharr. Per un cantó entendre el que és una exposició , el que vol dir presentar el nombre just i acurat d’obres per a tal d’explicar una història , i per l’altre entendre que quan exerceix la força, quan la seva obra és més potent és justament quan la seva sensibilitat surt més a l’aire i captiva a l’espectador.



Mario Ghislandi presenta a Can Caralt de Llavaneres una retrospectiva que aplega el seu caminar en aquests seixanta anys de vida creativa. D’aquí que la mostra aculli des de les seves obres figuratives iniciàtiques , passant per el seu pas per l’abstracció eapaialista o còsmica, fins arribar a aquesta abstracció que jo qualificaria com “musical” en al que està treballant des de fa anys.



Color, gest i ritme son els tres eixos fonamentals de la pintura de Ghislandi. Uns elements però que usa de manera superlativa com si cada obra fos un veritable big-bang. Coincident amb Klee ( un dels seus ídols) en que el color i ell son un,que per això és pintor, i amb un aire kandinskià amb qui coincideix en el ritme gestual d les seves obres, entenent que el color és el fruit de la necessitat interior de l’artista , Ghislandi, aquest italià callat i reservat que després de quasi vint anys al nostre país, manté dificultats idiomàtiques i que conserva el dialecte bergamasc molt present en al seva vida habitual,es baralla amb els conceptes i amb si mateix per generar uns treballs densos, plens d’iconografies que estableixen uns diàlegs especials amb l’espectador a  imatge d’una complexa simfonia musical de caire coral.
Ghislandi i Schaar dos abstractes en les cares oposades , una en la suavitat , l’altre en la disbauxa, però ambdós esclaus del color, que per ells és fruit d’un cert mestissatge entre la seva arrel central apaivgada i la força del mediterrani que els acarona cada dia.