MESTISSATGE

Hi ha vegades que hi casualitats que hem de considerar curioses, com per ex. el fet de que les dues primeres exposicions de la nova temporada han estat a càrrec de dos artistes estrangers ,encara que residents de fa anys a  la nostre comarca i ambdós practicant l’abstracció cromàtica com a eix definitori del seu treball. Son els casos de l’alemanya resident a Caldetes  Elisa Schaar que amb la seva mostra “Huellas volátiles” es presenta a l’espai capgròs i la de l’italià Mario Ghislandi que sota el títol “una vida de color” fa recordatori dels seus seixanta anys d’activitat artística.

Encara que el concepte de mestissatge s’empra habitualment com a  la fusió de dues cultures diferents, crec que en aquest cas s’escau perfectament ja que ambdós practiquen l’abstracció amb el que comporta de mirada interior, i a més a més tenen com a clau de la seva comunicació el fet del color, que per tant és intern i intensament viscut. Però el color és un element  que es genera des dels començaments i s’adquireix de l’entorn. Ambdós artistes provenen de terres fredes, grises i en certa manera foscoses  (Aquisgrà i Bergamo) i ha estat en el contrast amb la llum tan especial d’aquest mediterrani tan nostre que s’ha gestat una modificació potent que ha abrillantat la mirada i ha reubicat la gama cromàtica per convertir-la en càlida i acollidora

Elisa Schaar omple a vessar , jo diria que com mai, l’espai capgròs, amb un acúmul d’obra ( en sobra més de la meitat) que la perjudica clarament. Una acurada selecció, i més tenint en comte que tota l’obra presentada es mou en la mateixa estilística hauria fet brillar algunes obres remarcables que marquen un camí positiu, alhora que hauria esborrat certs treballs anteriors que es perden , rebaixant l’interès del conjunt.

Schaar practica una abstracció cromàtica  que té en el seu component líric el punt fort. Un component que es fonamenta en la ductilitat de l’acrílic i en el fet de l’ús d’espàtules o paletes que li permeten donar aquest vol del que parla en el títol ( Huellas volátiles) però que a vegades cau en l’accent i llavors l’obra s’esmuny en un decorativisme  de poca potència.

Per això el millor de tot el presentat està en les obres més compactes, més dures en el concepte i la creació, com ho son quatre peces conjugades amb blaus d’una complexitat creativa ben resolta i que generen dinamisme i intenció. Obres que marquen un camí a seguir que forçosament ha d’anar acompanyat de la paulatina supresió dels seus treballs més elementals i que fracassen per la seva dooçor , i intentant èsser subtils, és queden en la rima pictòrica fàcil en al que manca de vibració creativa és evident.

Exposició doncs   que hauria de marcar una frontera en el treball de Scharr. Per un cantó entendre el que és una exposició , el que vol dir presentar el nombre just i acurat d’obres per a tal d’explicar una història , i per l’altre entendre que quan exerceix la força, quan la seva obra és més potent és justament quan la seva sensibilitat surt més a l’aire i captiva a l’espectador.

Mario Ghislandi presenta a Can Caralt de Llavaneres una retrospectiva que aplega el seu caminar en aquests seixanta anys de vida creativa. D’aquí que la mostra aculli des de les seves obres figuratives iniciàtiques , passant per el seu pas per l’abstracció eapaialista o còsmica, fins arribar a aquesta abstracció que jo qualificaria com “musical” en al que està treballant des de fa anys.

Color, gest i ritme son els tres eixos fonamentals de la pintura de Ghislandi. Uns elements però que usa de manera superlativa com si cada obra fos un veritable big-bang. Coincident amb Klee ( un dels seus ídols) en que el color i ell son un,que per això és pintor, i amb un aire kandinskià amb qui coincideix en el ritme gestual d les seves obres, entenent que el color és el fruit de la necessitat interior de l’artista , Ghislandi, aquest italià callat i reservat que després de quasi vint anys al nostre país, manté dificultats idiomàtiques i que conserva el dialecte bergamasc molt present en al seva vida habitual,es baralla amb els conceptes i amb si mateix per generar uns treballs densos, plens d’iconografies que estableixen uns diàlegs especials amb l’espectador a  imatge d’una complexa simfonia musical de caire coral.

Ghislandi i Schaar dos abstractes en les cares oposades , una en la suavitat , l’altre en la disbauxa, però ambdós esclaus del color, que per ells és fruit d’un cert mestissatge entre la seva arrel central apaivgada i la força del mediterrani que els acarona cada dia.