dimecres, de juny 29, 2011

EL MAL SOMNI D’UNES NITS D’ESTIU


Com calia esperar , l’affaire Shakespeare dona molt per analitzar. Sols cal escoltar, analitzar les mil una bajanades que diuen tots  encolomant el mort a l’adversari, i de pas intentar escoltar curosament en el silenci de l’executor.

Vistes i escoltades les parts de l’auca , és majoritària l’opinió de que CiU l’ha errat , i molt, amb l’eliminació del Shakespeare quasi a punt del toc del timbre d’atenció. Ha estat un greu error polític ( manca de comunicació amb la resta de grups polítics ), de ciutat ( la imatge de Mataró queda del tot malmesa ) , cultural  ( cap explicació fora de l’econòmica ) i principalment ha creat un sentiment de CiU , que molt m’agradaria no es convertís en real, com un grup que com Atila no deixa herba per allà on ha deixat petja.
Una postura , la de CiU, que a més s’estableix en el “mando i ordeno” , dons ha actuat i després no ha obert la boca per respondre a cap de totes les coses que s’han dit, algunes d’elles que precisen d’obligat aclariment com poden ser els cassos del dèficit de l’IMAC, la signatura del conveni amb la Generalitat, o la programació de la mostra.

Davant d’aquesta postura intransigent , - CiU s’equivoca no sortint a la palestra per explicar la “seva” veritat -, la resta de protagonistes es senten segurs i declaració va i declaració bé, i embolica que fa fort.
Penedès ,  a qui aniria con anell al dit la mítica frase del Borbó al dictador Chávez , es llença tan content a explicar irregularitats contables per “tapar” un dèficit real que no passaria l’anàlisi de qualsevol auditor per benvolent que fos.

Un dèficit al que ha ajudat la important quota del Màster en Gestió Cultural que s’atorgà Penedès a si mateix , en un màster dirigit per l’actual Conseller de Cultura , Sr. Ferran Mascarell, en el que per cert no va aconseguir plaça per mèrits ( obvi és quan no en tenia cap) i va aconseguir “entrar” per gestió directe d’una important creadora local, a la que després va “pagar” amb menysteniment i allò que vulgarment es diu “puteig”.

Però en aquesta carrera de despropòsits el PSC no vol ser menys i sorprèn amb un nota en la que textualment diu: ....De manera absolutament unilateral, sense cap mena de comunicació prèvia als grups municipals o als representants ciutadans a l’Institut Municipal d’Acció Cultural, que s’han hagut d’assabentar per la premsa local. Una breu nota de premsa per donar a conèixer la supressió d’un festival que havia estat aprovat pel Consell Rector de l’IMAC, ....

És difícil comunicar res als representants ciutadans  a l’IMAC ja que per norma cessen en la seva funció en acabar qualsevol mandat , però el que és d’un cinisme fora de mides és que el PSC parli de que el festival havia estat aprovat pel Consell rector de l’IMAC.

Si una cosa magnifica la deixadesa del PSC amb Cultura és el Consell Rector de l’IMAC. En primer lloc per consentir el viciat funcionament del mateix que tenia com a única funció l’aprovar allò que ja estava signat per part de la Regidoria , i mai va dur a terme el paper teòric de ser l’element promotor d’iniciatives que havien de ser recollides per la Regidoria per ser dutes a terme.


Però entenc la confusió. Ivan Pera , responsable de Cultura del PSC i sots president de l’IMAC , va acudir en comptades vegades a les reunions , però els representants anomenats pel PSC encara hi van acudir menys vegades . Xesco Gomar , crec que va tan sols acudir una vegada , i Anna Bruguera un parell més. Com té valor Baron per posar com a senyal de rectitud un Consell rector al que el seu partit va vilipendiar durant tot el mandant, amb el més evident menysteniment com és el de l’absència?.

I que dir d’IC amb cadàvers ben galdosos a l’armari com puguin ser alts càrrecs anomenats a dit que no responen en res a les obligacions contractuals de la seva feina.

Per no dir del trist paper de la directora del festival, Montse Vellvehí, que una vegada finiquitat el mateix es despenja amb una programació que era desconeguda per tothom fins avui mateix. Una demostració professional de deixadesa que hauria de provocar el seu acomiadament fulminat de cap càrrec de direcció.

Amb tot això el vodevil està ben servit. Tot és una història d’aquelles de campi qui pugui , però amb elements col·laterals als que caldrà fer molt de cas i seguir atentament . Per que no em diguin que tot el que està sortint al voltant de la manera d’actuar de l’IMAC no és per llogar-hi cadires , encara que el millor seria , - llàstima que el corporativisme no ho faci possible -, esbandir a tothom i fer tabula rasa , amb tot el que de bo comportaria per la ciutat.

dimarts, de juny 28, 2011

TO BE OR NOT TO BE … SHAKESPEARE DIXIT
MORA S’EQUIVOCA. BARON TAMBÉ...



La decisió de l’Ajuntament de Mataró d’eliminar el festival Shakespeare  d’enguany que havia de començar dintre de poc més d’una setmana ha sotraguejat del tot l’esfera cultural mataronina , però també ha sacsejat , i de quina manera , l’àmbit polític ja que la supressió de l’esmentat festival , i especialment el pes de les raons adduïdes , han servit per marcar territoris, ambicions , maneres de governar i fins i tot , objectius de ciutat.

Crec sincerament que Mora ha errat eliminant el festival a deu dies vista del seu començament , impossibilitant per tant cap mena de solució transitòria i donant-li un cop de mort absolutament definitiu.

No vull entrar en la baralla econòmica ja que no tinc les dades verdaderes. Metre CiU parla d’un dèficit, Penedès diu que nai nai del Paraguai. Mentre es parla de convenis amb la Generalitat no signats , Vellvehí ho desmenteix de manera taxativa....
Sigui com sigui el cert és que el Shakespere va arribar de retop a la nostra ciutat i no ha arrelat de cap manera , tant per la deficient programació d’espais, obres i dates , com per una absoluta manca de desig promocional imprescindible ja que es tractava d’un objectiu de ciutat , en el que l’IMAC  ha seguit com sempre en el seu to nefast , però tampoc s’ha vist gaire desig per part de la pròpia direcció del festival, a la que semblava ja li anava bé això d’anar ben resguardada a l’aixopluc d’unes massa generoses subvencions, si les comparem percentualment amb el nombre d’entrades de pagament.

Amb aquests vímets , i especialment  amb l’entorn econòmic que obliga a retallades mil , era impossible seguir aquest camí. Calia dons reconsiderar , per part de tots , la situació de futur i prendre , si s’esqueia , la decisió de suspendre , hivernar , o matar , el festival, però mai es podia actuar d’aquesta manera per decret, i menys a tan sols deu dies del seu començament.

Queda clar que les raons de la suspensió han estat única i exclusivament econòmiques però, hauria de ser així?. És evident que la celebració del festival hauria generat un important dèficit, però amb la seva supressió hi guanyem alguna cosa?. Jo ho dubto, i m’agradaria molt m’ho expliquessin , deixant ben clar quina és la quantitat final que ens hem “estalviat” amb la supressió, però sigui la que sigui penso que quedarà esborrada per la penosa imatge donada que avui ja ha merescut sageta vermella i negativa per a Joan Mora a “El Periódico” i comentaris gens galdosos als diversos mitjans informatius de tot a mena.

Però en aquesta carrera sense fre de gelosies que mantenen Baron i Mora, que tan mal fa a la ciutat , a Baron se li ha escalfat la boca i ha desbarrat a tort i dret, ja que crec sincerament a ell li toca més callar que parlar.

Dic això  en primer lloc per l’evident i directe culpabilitat que tenen Baron i el PSC en tota la nefasta gestió de cultura , que certament estava en mans d’un altra partit ( ERC ) per que va ser una cartera gràcilment regalada, però que essent tota la legislatura un constant cúmul d’errades que van treure de polleguera a tots els agents culturals de la ciutat , Baron mai va fer ni un pas per , com a mínim , tocar el crostó a tan nefast regidor , o com hauria estat lògic i natural si del que es tracta és de governar i no de fer la viu – viu , de destituir-lo del seu càrrec , que mèrits més que suficients havia desenvolupat per que això succeís.

Per tant , essent Baron responsable per govern i per deixadesa tant dels temes econòmics de l’IMAC, com de la certa asincronia en la que es movia el Shakespeare , no és de rebut anar ara de salvador de pàtries. Baron hauria fet molt bé defensant la seva idea de que el Shakespere era possible, però no seguint amb l’ideari emprat  dons a la tercera frase ja li cau pel damunt el Cruïlla ( amb més importància , arrel ciutadà i difusió de la ciutat ) que també  amb tota facilitat va ser eliminat de la programació local.



Però està clar, i aquí si que cal incidir com en un perill absolut , que la supressió del Shakespeare és un acte que vol ser significatiu i esdevenir senyal i bandera.

Justament aquest dissabte passat a la tarda vaig estar parlant molta estona del tema cultural mataroní , amb un dels que tenen veritable poder en el nou govern de la ciutat , amb el que vaig coincidir en la inauguració de l’exposició de Marc Llacuna a la casa Gòtica d’Argentona.
Sense embuts m’explicava que la política cultural s’havia de baremar per qüestions de rendibilitat, i quan un esparverat li retopava tot indicant que la cultura pública ha de ser deficitària  quasi per definició, la cosa es quedava en un entremig , de que ha de ser el menys deficitària possible, cosa que ja no em sembla pas malament.

Però al preguntar com es podia mesurar la rendibilitat , la cosa quedava amb el nombre de públic o la importància per a la ciutat . L’endemà quedava ben clar que el Shakespere al no tenir públic i no ser , al seu entendre , important per la ciutat , sols podia tenir un camí, el d’una mort , en aquest cas del tot indigne.

És dons moment d’estar a l’aguait. Quina és la cultura que vol CiU per a la ciutat?. Quin és el seu projecte i quin han de ser els elements emblemàtics del mateix ?. De moment la primera plantofada i sense previ avis , ja ha girat de cul al mon creatiu i actiu de la cultura de la ciutat , i li caldran molts esforços per aconseguir que aquest sigui al menys receptiu a escoltar-los.

Mora no ha entès res del tema cultural, potser per que l’importa molt poc , i no sap amb qui es juga els quartos, i caldria que algú ( Francesc Masriera fes aquest favor a la cultura mataronina ) li expliqués de quin pa es menja, ja que és massa definitori que amb molt poques hores de diferència amb la mateixa mà amb la que es signa en el llibre d’honor d’una associació d’arrel del sud, es signa la desaparició d’un festival amb certa història .

Potser tot està en que Mora , com tants polítics de cultura d’espardenya , segueixen creient en la cultura democràtica , pensament estúpid , absurd i aberrant , com molt bé dèiem no fa pas gaire en una positiva i casual xerrada amb en Perecoll i la Maria Rovira.

El que ha de ser democràtic sempre és el dret de tothom a accedir a la cultura , però quan es parla de creació la cosa no és així, l’element de ras no és l’ uniformitat i sí la qualitat.

Un concepte que pel que veiem , ni Mora ni CiU tenen clar , ni per casualitat.

I així ens va ( de moment ).......



dilluns, de juny 27, 2011

RECORDS



Encara que hom em situa en el camp cultural, el cert és que un l’ha simultaniejat durant molt de temps amb el camp esportiu , essent practicant de futbol i especialment de futbol-sala , especialitat de la que en vaig ser un d’aquells pioners als que ens putejaven ens els pavellons dons érem els darrers en arribar ( hi ha una molt bona anècdota amb  Esteve Terradas i el Millán ) , fins arribar a jugar tres temporades a la Divisió d’Honor , amb els grans mites de l’especialitat.

Aquesta setmana m’han tornat un munt de records en veure al Barça guanyar la primera lliga d’aquest esport i molt especialment amb una entrevista amb en Javi Llorens , ànima del primer Barça de Fútbol sala i amb qui vaig compartit , - com rivals – innombrables partits. Per que el cert és que el FS Mataró i el Barça, van anar de la mà , ascendint any rera any , de tercera fins a dalt de tot, i mai un oblidarà la primera vegada que vaig trepitjar el Blaugrana per jugar un partit , en el que vaig aconseguir el dubtós honor de carregar-me un focus amb el consegüent enrenou.

Records , històries i personatges que van passar pel meu cap ahir mentre veia el partit i que avui han tornat en veure la imatge d’en Sito Rivera , retornant als orígens , en una de les més interessants notícies de l’esport mataroní , amb un currículum per deixar bocabadat a tothom ( A Romania, Itàlia i el Japó, Rivera és considerat un dels entrenadors “craks” d’aquest esport”.

Records de vells temps, de joventut i de moltes històries entremig, que a més , - coincidència absoluta -, s’han arrodonit tot sopant unes mongetes verdes de l’hort d’en Toni Lamata ( el millor jugador d‘aquells temps) que han estat per cantar-hi els àngels.

Joioses coincidències que hem deixen feliç i em permeten deixar en segon terme  l’esclat cultural del dia com és la supressió del festival Shakespeare a sols onze dies de la seva inauguració, fet que haurà de merèixer demà un sucós comentari.
De moment , i per que ningú digui que un fuig d’estudi , diré que jo no hauria suspès aquesta edició però a bon segur , hauria obert un parèntesi per a properes edicions.

Però potser el suc no està en el festival i sí en l’IMAC. Ha explotat la saca dels trons i comença el festival , amb espetecs que esclaten per arreu. Allò que ja es temia al nou govern però no acabava de veure-ho clar. Tothom els hi deia , atenció amb l’IMAC i ara hi haurà gent que prendrà mal. El cert però , es que potser s’ho tenen ben merescut.

divendres, de juny 24, 2011

SANT JOAN



Estrany dia de Sant Joan per a mi el d’enguany , dons després de molts anys m’ha tocat “pringar” amb guàrdia ( que té continuació en aquest dissabte ) i òbviament no és el mateix. Espai diferent que no ens ha de fer oblidar la més cordial felicitació a tots els Joans , sense oblidar a ningú, començant per el meu germà, i seguint amb Salicrú, Safont, Pera ( sensacional l'apunt al seu blog al voltant dels conceptes "client" i "ciutadà" , Joan Mora dixit ), Baron i, noblesa obliga, a l'abans citat alcalde Mora.

Trencada abans del que un desitjava la sempre impagable conversa amb els més amics al voltant de la coca i la copa de cava , foragitades les rampoines espirituals cremades en la intensitat de les fogueres , el despertador et retorna  a la dura vida i amb ulls lleganyosos agafa la carretera , quasi buida , per introduir-te a l’encara més buida capital i badallar intermitentment entre observació i observació.

Migdiada de rigor i ullada al diari amb especial atenció a l’especial dedicat a Antonio Lopez que li dedica El País en motiu de la inauguració de la seva antològica al madrileny Museu Thyssen. Una exposició impagable que per si sola mereix el desplaçament al sempre agraït Madrid artístic i cultural. Un especial que us recomano molt i del que us ofereixo l’enllaç
http://www.elpais.com/especial/antonio-lopez/  .



Una exposició que tenia ben clar que havia de visitar com ja vaig fer a l’any 1993 amb l’antològica que li dedicà el Reina Sofia , amb aquell magnífic catàleg que ocupa lloc d’honor en la meva biblioteca i al que ja li faig lloc per la bona companyia del catàleg d’aquesta nova exposició amb 130 obres.

Una exposició que per la complexitat de quadrar el catàleg vacacional, -propi i familiar -, m’obliga a per un anys deixar de comptar quinze i apropar-me el dia 26 a la mostra. Una renúncia que estic segur amb donaré per ben pagat amb l’immens plaer de la cataracta de gran art , - sublim diria jo -, que l’Antonio López ens ofereix en aquesta gegantina mostra.

Una exposició a més que serveix clarament per fer trontollar els fonaments d’aquesta absurda i separadora definició d’art contemporani. Antonio López i Miquel Barceló, son potser la més ferma demostració de ser contemporani, molt lluny molt per sobre d’aquesta vaguetat , majorment insula, a la que el nostre ajuntament dedica el més gran boci del minse capítol econòmic dedicat a l’art.

dimecres, de juny 22, 2011

MARCEL MARTÍNEZ I LA MALA SORT



Marcel Martínez , el nou regidor de Cultura no ha començat amb bon peu el seu mandat, encara que no sigui per culpa seva.
 L’ínclit Penedès va voler deixar el darrer servei a la ciutat ben lligat. Sabedor que CiU, - com també el PSC -, tenien en el seu programa electoral el tema de Can Xalant i no estaven per la labor de continuar essent els “paganos” dels bons vivants de la casa , era qüestió de dificultar al màxim la més que segura revisió de la funcionalitat del centre.

Amb aquest objectiu, i després d’uns quants anys de fer la viu viu amb el concurs d’adjudicació de la direcció i gestió integral de Can Xalant , domini que es renovava periòdicament sense el pertinent concurs, l’IMAC va convocar, amb totes les legalitats pertinents  però mig d’amagatotis i de manera absolutament sorpressiva ,  en una acció que podríem considerar com d’una certa prevaricació ètica , si se’m permet el concepte , el Concurs per a la gestió integral de Can Xalant , aconseguit el premeditat objectiu , els actuals gestors guanyaven el concurs al que es van presentar en solitari.

Així , el 29 d’Abril del 2011 , a tan sols tres setmanes de les eleccions , Sergi Penedès signava la resolució del concurs en el que adjudicava a Trànsit Projectes S.L. , la direcció i gestió integral de Can Xalant per valor de 240.034,41 euros ( equivalent a quasi 40 milions de les antigues pessetes ), amb càrrec a la partida IMACO 33321.22703- contractes , segons el següent detall: Maig-Desembre 2011  160.022,94 euros
Gener- Abril 2012 80.011,47 euros.

Tota la història ha acabat el passat 16 de juny , dia en el que Marcel Martínez, nou regidor de cultura , i en una de les primeres signatures com a tal, dona validesa al contracte administratiu , per una durada d’un any, renovable per un altra si hi ha comú acord entre les dues parts fet que esperem i desitgem no tingui lloc.

O sigui que el darrer servei de Sergi Penedès a la Cultura de la ciutat ha estat regalar quaranta milions de pessetes de l’ala  a la gent de Can Xalant , mentre que es nega tota petició , per mínima que sigui , per altres activitats culturals.

Penso que el fet és tan flagrant que caldria una resposta i una explicació, que òbviament no hi serà. Però mentre deixeu-me que amb veu baixa , i per a mi solet , passi el rosari de tota meni d’improperis dedicat a tan nefast personatge. Estic segut que per grans i importants que aquests siguin no assoliran el nivell digne de qui ni tan sols mereix esser anomenat pel seu nom.

Passi-ho bé. Bon vent i barca nova i si desapareix d’aquests verals i decideix no tornar , que algú ens avisi. Farem Festa Major , encara que sigui en el més cru de l’hivern.

PAFFARD KEATINGE-CLAY



Avui , en una d’aquells casualitats especials, la contraportada de “El País” entrevista a l’arquitecte Paffard Keatinge-Clay, definit per The Guardian com el Zelig de l’arquitectura i que té l’orgull d’haver treballat amb els tres grans mestres , com ho son : Frank Lloyd Wright, Le Corbusier i Mies Van der Rohe.

De Le Corbusier explica que davant de la pregunta de quan un arquitecte pot trencar amb les regles, el genial arquitecte li va respondre: “Quan serveixi per enfortir l’art. Transgredir per que sí, no serveix per  a res”.


Estaria bé que la gent de Can Xalant llegissin aquesta entrevista i reflexionessin al voltant de la mateixa. I per això si algú que llegeix aquest blog té contacte amb ells, molt em plauria els hi fes arribar la reflexió, ja que un , sabedor del seu maximalisme quasi totalitari ( en el que pertoca a l’artístic ) més els fa com a lectors de “La Razón “ o “La Gaceta” que no pas de “El País”.

dimarts, de juny 21, 2011

DARRERES EXPOSICIONS



Quan qui més qui menys comença a somiar amb vacances i per tant les galeries comencen a preparar les seves col·lectives d’estiu, que alguns (Estudi Tenas. Canet ) ja han inaugurat encara en aquest darrer cap de setmana de juny hi ha exposicions per inaugurar , algunes ben valorables.
Així demà dimecres ,a dos quarts de vuit del vespre , la gent del Sant Lluc , que per cert acaben de treure la convocatòria de la tradicional col·lectiva , inauguren a la sala de la presó, la mostra “Fent i desfent” de l’autota Carme Bufí que realitza així la seva primera exposició que podríem considerar “seriosa”.



Divendres , a les set de la tarda , i a la casa Gòtica d’ Argentona és en Marc Llacuna que amb “Introspectiva segueix el seu reflexiu caminara l’entorn de la mutabilitat de l’obra d’art , sempre equiparable en l’essència però absolutament variable en la presència.

Però jo voldria destacar per damunt de tot l’exposició homenatge i record al gran aquarel·lista Amadeu Casals que s’inaugurarà just el dia de Sant Joan  a la una del migdia ,al Museu Monjo de Vilassar en l’entorn de la Festa major de la població.

Vaig ser convidat a inaugurar l’exposició, reconeixement que em va fer molta il·lusió dons era gran l’amistat , estima i respecte professional que em mereixia l’Amadeu , però justament la professió, - en aquest cas la meva -, m’impedeix dur-la a terme ja que justament en aquest dia , a un li toca “guàrdia” professional i en comptes de magnífiques aquarel·les , un estarà acompanyat per el microscopi i les pertinents preparacions.

El fet però no impedeix recomanar-vos enormement la visita a l’exposició (oberta sols els cap de setmana) , mentre que com aperitiu us deixo l’escrit de presentació del catàleg , que un ha realitzat amb el especte i l’emoció de tan bon amic i magnífic aquarel·lista.

AMADEU CASALS. PASSIÓ PER L’AQUAREL·LA





Fa ja un grapat d’anys que responent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva a la barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb una profunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.

M’ha tornat la reflexió al cap quan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostra retrospectiva d’homenatge pòstum a celebrar en els espais del Museu Monjo de Vilassar de Mar. Ha estat així ja que fent repassada mental a tota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú , que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de la lluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importància que mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat amb qualsevol altra procediment pictòric.



De sempre que Amadeu Casals va voler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedat reclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxia tècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs que l’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho, estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercar els camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.

Tot repassant l’acurada i sempre difícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa des dels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiques fins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix en l’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinació de colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personal inconfusible.

Podrem gaudir de paisatges de tota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor. De les composicions  destrament estructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’ esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els grans artistes assoleixen.



Però principalment ens trobarem amb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits. Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en una voladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de la tempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia i solituds.

Diuen que els artistes no moren mai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’és una evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçó magistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria , per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que va aconseguir vèncer.

Amadeu Casals , una lliçó immarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.

Pere Pascual, crític d’Art

dilluns, de juny 20, 2011

AMB TRAMPA I CARTRÓ


Fa uns dies dèiem en un post que aquells que teníem el costum de passejar per tota mena d’exposicions , sortíem en certa manera satisfets quan vèiem com els creadors , per afeccionats que fossin presentaven progressos  i especialment oferien un agosarament al seu treball.
Però igualment a aquesta cara ens trobem amb la contraria. A vegades anem a veure exposicions on es nota que hi ha un cert fonament, una capacitat creativa , però que alhora de la veritat el que s’ofereix es filfa , és truc. En poques paraules que una vegada descobert un cert element engrescador , - encara que sols sigui en aparença -, la qüestió es tirar de beta i harmonitzar-ho tot sota aquella premissa i embolica que fa fort. Aquest és el cas de Gregorio Monreal que presenta el seu treball a l’argentonina “Art i gent” , sota el títol de “Reflexes”.


Monreal és dibuixant professional dedicat al còmic de caire il·lustratiu i per tant disposa de fonaments tècnics suficients com per establir uns entramats bàsics que sustentin les seves obres i així és , encara que amb evidents mancances en alguns punts. 
Amb aquesta estructura Monreal presenta obres de caire totalment il·lustratiu, ja sigui en el camp del paisatge,- amb mirades al més tradicional de París -, com en el de la figuració, ja sigui objectual ,- bodegons -, ja sigui humana , amb diverses representacions. Unes obres “dibuixades” amb pinzell a les que sotmet a un “tractament” cromàtic tricolor ( groc , blau i vermell ) que li donen una pàtina idèntica, ja que a més totes les obres queden impregnades de la mateixa manera , a l’estil de l’ombrejat del dibuix clàssic , en una mimètica , si més no , essencial i vulgar.


L’obra de Monreal és una obra que en primera mirada pots pensar que té una certa gràcia per a ser exposada en fires d’art de poc nivell, però que en la seva repetitivitat permanent no la fa digne ni de l’ anomenat art de “ casa de mobles”.

Una exposició que no respon a una veritat creativa i que en certa manera porta a l’engany, un terreny amb el que sembla li agrada flirtejar a l’autor que presenta un currículum en aparença brillant , però en el que actua de manera fraudulenta ja que lloc al que ha presentat obra ( Premis Torres Garcia o Parlament de la Rioja , Sant Lluc , etc ) encara que no hagi estat seleccionat ( que no ho ha estat ) ell l’apunta com a participació.

Trampa i cartró , uns vímets amb els que és impossible fer una bona exposició

JAIME SÚNICO


Tots aquells que tenen com “amic” en el facebook al Museu de Montserrat hauran pogut llegir fa pocs dies  l’apunt en que s’anunciava la finalització de l’exposició de Jaime Súnico , exposició que ells mateixos qualificaven “d’extraordinària” , alhora que explicitaven que mai s’havien trobat amb tantes anotacions i comentaris en el llibre de visitants. La mostra estava centrada en pintures de monjos.


És una notícia que com tantes d’altres del món de l’art es queda en això, però a la que jo voldria afegir un quelcom més , dons no sé si Jaume Sunico (Barcelona 1963 ) ha tingut relació “directa” amb Mataró, però si sé que és germà de Carlos Súnico ex regidor del PP i que en les darreres eleccions estava de nou a les llistes. També recordo que em van sorprendre unes obres seves exposades en una col·lectiva benèfica a favor d’una ONG ( realitzada a l’Ateneu) i organitzada per  Paulí Mojedano.

L’obra de Súnico està agafant volada, present a la col·lecció Vila Casas , es diu d’ell que és pintor de realitats existencials i que atrapa l’ànima del personatge retratat. La puresa dels seus colors , la virulenta força lumínica  i la descarnada expressió humana dels seus rostres provoquen una sensació angoixosa que traspassen qualsevol realisme visual.

Us ben asseguro que de ser programador d’exposicions , ja fos públic, institucional o privat , miraria d’aprofitar l’avinentesa per programar una exposició seva amb la seguretat de que seria un èxit absolut.


INDIGNAT


Avui he rebut un mail d’un bon amic on em diu que exagero amb el meu veto a l’Ajuntament d’ Argentona. Que qui en pot sortir perjudicat seran els artistes, ja que al consistori , se n’hi en fot si hi ha presentació o no.
Potser té raó, però crec que comença a ser hora de que la gent de carrer actuem en conseqüència a com ho fan les institucions.

Per qui no estigui assabentat a les eleccions municipals d’ Argentona   van guanyar “Tots per Argentona” coal·lició que ja governava a la vila conjuntament amb CiU. Ara CiU va fer un pacte a l’estil de tots contra “tots per Argentona” amb l’única exigència de disposar de l’alcaldia i a la mateixa es va afegir PSC, Entesa ( ICV) , Argencat ( ERC) i com que ni així obtenia la majoria necessària va acceptar el vot de Rosa (Agrupació Argentona ), el més problemàtic regidor que ha tingut la veïna població en molts anys. Dit d’altra manera faig un pacte del tot antinatura  , inclòs amb minoria , però jo tinc la vara de comandament.

Personalment penso que els dos alcaldables podrien ser uns bons alcaldes d’Argentona i estic segur que entre tots es podria fer un bon equip de govern, però penso que ja n’hi ha prou de pactes  en els que el benefici personal, - i espero que sols sigui en forma d’ego-, és el que preval davant del benefici general.

Els primers que haurien de deturar aquest desideratum haurien de ser els partits , però com que no estan per la labor, ans el contrari, potser ens toca als ciutadans de a peu , ser els contestataris que diem no. Que tu podràs manar per llei però no per ètica , i per tant , amb mi no hi comptis.

El cas d’Argentona, com tants d’altres i de tots els colors, és flagrant. Davant d’ell cal actuar per que un govern no pugui lluir d’allò que sols aportem els altres. Cal dir no estaré allà on tu estiguis. La llàstima és que com sempre els artistes estan sempre en la part més fluixa de la corda i difícilment tiraran d’ ella. Però aquells que encara podem ho hem de fer.

El cert és que per això estic indignat. Indignat de que els principals partits del nostre país acceptin martingales per una minsa quota de poder , encara que sigui tombant la voluntat d’un poble que els ha deixat clarament de costat

I per això la meva postura. No col·laboraré en cap acte organitzat per l'Ajuntament d'Argentona mentre es mantingui aquest pacte anti natura. És l'hora d'actuar

(La darrera imatge d'aquest post és de Cristina Villa i l'obra de l'argentoní Miquel Arnau)

diumenge, de juny 19, 2011

UNA SETMANA


El govern de Joan Mora ja porta una setmana amb les regnes del poder a la mà. Una setmana en que està agafant el pols al veritable poder municipal i comença a saber de que es tracta això de governar , i aquí s’escau perfectament les minúscules ja que en aquests dies fora de començar a prendre quatre decisions estratègiques en el que pertoca principalment al tema del “personal” amb el que s’envoltarà , la resta ha estat el de començar a signar la multitud de paperassa que la maquinaria municipal genera en el dia a dia.  Així, un dels nous regidors, advocat de professió, acostumat a llegir-se i rellegir-se tots els documents que signava en la seva tasca professional, ara es veia envaït per multituds de papers que precisaven de la seva signatura i als que tan sols podia fer-hi un cop d’ull.

De com aniran les coses , ja s’està veient en aquestes primeres decisions. A més de les informacions del Capgròs i el Tot , sempre tan fidels i oportunes , jo aconsello fer ullada al blog d’en Joan Salicrú , sempre ben connectat i atinat en les seves anàlisi , com és en el cas del seu darrer post. Però també em quedo amb el comentari que l’Espartac  Peran ,  el reconegut periodista i mataroní de pro va fer en el meu post de fa uns dies al respecte del fitxatge de Quim Barnola ( gràcies Espartac per passejar-te per aquest blog ). Lloava al seu company d’ofici i deia això:  ... afegiré que es coneix i estima la ciutat. I malgrat que això pot semblar carrincló crec que en aquest Ajuntament fa falta gent com ell”.

Coneixença de la ciutat , aquest potser és el gran problema actual del Govern. I és un greu problema ja que els nous regidors ,son quasi sense excepcions , uns grans desconeguts de la majoria, i com exemple clar és el cas de Marcel Martínez , a qui ningú del món cultural coneix ni de fets , ni quasi de físic , i el que és pitjor , el mateix succeeix a l’inrevés , ell no coneix als protagonistes de la cultura que es gesta a la ciutat.
Amb tot això el protagonisme dels dirigents “ de confiança” assoleix més importància  que mai i la seva elecció esdevé cabdal per el funcionament de l’organisme.

Estem en condicions de dir que a hores d’ara no hi ha encara cap director de l’IMAC in pèctore. I no son pas paraules meves i sí del mateix regidor que fa un parell de dies i en una reunió de treball va assegurar que mentre estava clar qui seria el/ la nova directora de l’IME , pendent sols de resolucions burocràtiques ( excedències o semblants ) , res hi havia encara en el que pertocava a l’IMAC.

Ha arribat dons la dansa dels “futuribles” i jo no tinc la cosa gens clara per cap cantó, i més quan tinc coneixença que s’ha ofertat el lloc a un conegut creador mataroní  que va defugir de manera contundent de la proposta.
A hores d’ara els noms que més sonen son el de Francesc Masriera , ex-regidor i responsable de cultura de CiU en el darrer mandat i el d’un conegut periodista mataroní , que actualment no exerceix a la ciutat, i de sigles molt futboleres.

Son dos noms a considerar. En el primer cas és evident que coneix el territori i ja ha pogut “identificar” als protagonistes , però la seva bonhomia esdevé el seu punt més dèbil , - que trist -, ja que per manar a l’IMAC cal molta mala llet per reconduir als que remenen les cireres , de l’asilvestrament totalitari a la docilitat del servidor públic.

En l’altra cas . tant disposa d’un excel·lent coneixement de la ciutat i dels seus intríngulis culturals , com del caràcter suficient per portar a bon port la seva tasca , però no crec que estigui per la labor ja que passar de l’empresa pròpia a la pública , és en aquests moments un salt mortal sense xarxa , que crec no estarà disposat a assolir.

Segueix dons la pilota a la teulada. Caldrà seguir atentament per on caurà, ja que el nom de l’escollit és el que marcarà el camí cultural de la ciutat en els propers quatre anys.

 PACTES ELECTORALS


La notícia política d’avui mateix està en el fet de l’abstenció d’IU a Extremadura el que donarà el poder autonòmic al PP. Me’n faig creus. Preferir que mani una dreta dura com la del PP, abans d’arribar a un pacte amb els socialistes , per dolentes que siguin les relacions personals dels dirigents , és una absoluta aberració.

Com ho son molts dels pactes electorals que estem veien per arreu en les darreres municipals, com el ben proper d’Argentona , la meva segona / primera vila , on el pacte antinatura que s’ha realitzat fa fredar. Mai l’ego personal dels aspirants al poder ha de capgirar els desitjos del poble expressats a les urnes , per més legal que sigui ajuntar-se entre els més contradictoris.

Fa ja uns quants anys en que sovintejo presentacions a Argentona , lloc que segueixo considerant el meu poble. Ho he fet amb poders dels més diferents colors , però ara he decidit que ja n’hi ha prou. Que mentre es mantingui aquesta aberració de pacte electoral, en el que no hi ha cap mena de desig de millorar el poble, i sí un munt de desitjos personals de figurar en el poder , no acceptaré cap presentació a celebrar en les sales municipals del Museu del Càntir o la Casa Gòtica.

I ho dic ben clar per deixar-ne constància. I no entenc, de cap de les maneres , fora de les personalistes , que el PSC hagi entrat en aquest guirigall. Serà , que com a Mataró, el PSC no té ni nord, ni guia.

(L'obra que il·lustra aquest post és de l'artista argentoní Miquel Arnau , amb fotografia de Cristina Villa )

dimecres, de juny 15, 2011

AVANÇANT ARA PER ARA



És obvi que per aquells art-ferits que anem d’aquí per allà seguint el rastre de qualsevol indret on es realitzi una exposició, hi ha dos elements que ens porten al nirvana : Aquella exposició de primeríssim nivell que ens corprèn i ens emociona , o aquella altra , encara petita i desconeguda , però en la que el nostre olfacte de vells caçadors ens fa imaginar un camí de futur absolutament envejable.
Però si a més d’art ferit tens el defecte , o millor dit , la desviació de ser seguidor constant i fidel de totes les mostres en las que el protagonista és un artista de la ciutat , - important o no -, existeix una altra petita emoció que no pas cap altra que veure el progrés d’aquell artista i observar com la seva millora l’eleva de nivell , potser tan sols elevant el seu nivell de pintor , o potser assolint treure el nas en el concepte d’artista ,o ...

Aquest és el sentiment que hem tingut en observar l’exposició “Ara x Ara” , amb Pepi Roig i Glòria Badosa de protagonistes i que fins el proper 25 de Juny s’exposa a la sala del Casal Aliança.
Badosa i Roig son dos artistes argentonines que coneixem de sempre . A la Pepi Roig hem tingut ocasió d’anar veient puntualment la seva evolució, mentre que poques coses hem sabut del treball de Glòria Badosa. Ara , ambdues ens sorprenen amb una acurada exposició a la sala del Casal en la que ens demostren el seu bon estat de “ forma”.

Roig  segueix esbatussant-se amb l’aquarel·la. Ha entès perfectament que calia fugir del concepte il·lustratiu i que és necessari treballar com si de qualsevol altre procediment es tractés. Ara ens ofereix un conjunt de peces , d’estilística semblant al treball  a la seda , amb una agosarada aposta cromàtica , de la que en surt airosa en bona part.

Naturalment que encara queden detalls a polir , com per ex. aquest detall tan anecdòtic i superficial com és la signatura , que si es col·loca en lloc inadequat , - com majorment succeeix en aquest cas -, distorsiona del tot el ritme de l’obra. I a lseu costat d’altres més difícils de superar, però amb l’esforç que es denota en l’evolució pictòrica de Roig , pot assolir un digne nivell entre el gruix de creadors més o menys tradicionals de la ciutat.

Glòria Badosa aposta en canvi per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.
Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament.

Una exposició dons aquesta de “Ara x Ara” que sense ser aquella exposició d’alt nivell, sí que presneta els suficients detalls per fer-ne atenta visita , i més si un és viciós dels artistes locals, ja que en aquets cas es trobarà amb dos creadores en moment ascendent , el que sempre és positiu encara que no estiguin de moment a l’alçada dels bons artistes dels que gaudim a la ciutat.

QUIM BARNOLA

Un molt bon amic que domina com pocs l’organigrama municipal, aquell batibull en que és difícil entrar si un no és avesat en el tema , m’indica que ahir vaig errar en parlar de Pere Robert com a cap de cabinet de l’Alcalde.

Segons sembla, la cap del cabinet era la periodista Anna Valverde  , mentre que Pere Robert exercia com d’assistent personal de Baron , per entendre’ns d’alguna manera.
Ara Quim Barnola passa a ser la mà dreta de Joan Mora per tot allò que podem dir  “no governació” , encara que l’organigrama pertinent no està estructurat.

O sigui que aclarit queda , si no és que m’arriba una nova rectificació al respecte.
I és que ho sento molt però a mi tota la disbauxa del sagrat escalafó de càrrecs burocratitzats  me la bufa una mica, ja que per  ami segueix essent molt difícil entendre la quantitat de càrrecs que envolten a l’Alcalde fen feines diverses que a bon segur amb una , o potser dues persones , serien més que suficients , alhora que amb més practicitat i eficàcia.

dimarts, de juny 14, 2011

LA VIBRANT GEOMETRIA VOLUMÈTRICA
DE JOAN CLARET



Hem dit moltes vegades que lamentablement al nostre país ha existit una tendència molt reduccionisme en el que pertoca al coneixement dels grans artistes dels que hem pogut gaudir.
Potser la potència de noms com Miró, Tàpies , Dalí , Picasso , als que hem d’afegir Hernández Pijuan , Guinovart , Ràfols Casamada i el grup del dau al set , ha deixat en penombra un gruix de creadors de primera magnitud que haurien estat lloats i considerats en qualsevol altra indret.

Durant molt de temps , Paco Rodon es dedicà des de la seva tasca del Monjo a recuperar tants i tants noms d’importància cabdal i absolutament imprescindibles per a conèixer i entendre l’evolució artística d ela segona meitat del passat segle. Ara és la galeria Lolet Comas la que sembla prendre el relleu , i si fa no molt que ens presentava el treball de Romà Vallés , ara toca a Joan Claret reivindicar la seva trajectòria i el seu art.

Joan Claret ( Barcelona 1929 ) és un d’aquells creadors que s’ha mantingut fidel a una estilística pròpia , personal i inconfusible. Claret estableix el seu diàleg plàstic fonament en un concepte geomètric que n’és eix  i alhora desenvolupament de la seva activitat creativa.



Un geometrisme que enllaça de manera ben personal amb el que s’entén com a pintura constructivista però al meu entendre , anant més enllà. Jo la definiria , emprant un mot actualment molt a l’ús , que la seva és una abstracció deconstructiva en el que la geometria sembla despullar-se del seu protagonisme aparent , però mantenint del tot l’arrel conceptual del treball creatiu.

Joan Claret , ara , depassats ja els vuitanta , ha modificat però en part el seu concepte creatiu. Si en els seus moments àlgids l’abstracció dominava absolutament , se’ns presenta ara amb unes certes concessions al camp figuratiu en l’aspecte exterior del seu treball, com si volgués fer més avinent, - o potser evident -, el seu treball geomètric estructurat en aquest entrament de cel·les , com si d’un personal i artística  bresca d’abelles es tractes.



Per això l’exposició queda clarament dividida en dues parts molt diferenciades que a l’hora conformen la cara i la creu. La cara està en les seves obres més lliures , més abstractes , en aquelles en les que la geometria sembla establir-se per si mateixa confegint espais abstractius plenament equilibrats . Son obres d’impacte comunicatiu, atractives per fora i per dintre i que demostren la gran qualitat de l’artista , especialment en aquells petits treballs en els que al geometrisme formal s’afegeix un altra geometrisme de caire cromàtic , assolin cotes d’alt virtuosisme.



La creu està en canvi en la seva mirada figurativa , augmentant la pèrdua d’interès en proporció directe a l’augment del pes de la figuració en el conjunt de l’obra que acaba essent , en aquest cas , fluixa , reiterativa , tòpica i sense la vibració que caracteritza a l’autor.

Vibració, potser la paraula més justa per entendre el ritme intern d’un d’aquests autors maleïts que ens demostra una vegada més la seva gran qualitat , això sí, si fem l’obvietat de passar de llarg a la seva cara més figurativa.

Una exposició que malgrat tot paga la pena visitar.


QUIM BARNOLA

Comencen a aparèixer els noms de qui ocuparan els càrrecs municipals més importants i que per tant seran en definitiva , - vistes les especials circumstàncies minoritàries en nombre i poder d’aquest govern -, els que mantindran el ritme del dia a dia , de l’empresa local més important , com ho és el nostre Ajuntament.

Entre els primers nomenaments apareix el nom del periodista Quim Barnola com a nou cap del cabinet de l’alcalde , és a dir el paper que en l’anterior mandat realitzava Pere Robert.
És aquest un càrrec important  ja que en certa manera es tracta del secretari particular de l’alcalde , o millor dit de l’home de confiança, no en el polític i sí en el de la relació amb la ciutadania. Un personatge a qui s’acostuma a escoltar i que té un important pes específic en la relació poder / poble.

Conec a Quim Barnola de fa molt de temps , i penso que el seu és un encertat fitxatge.
La meva relació comença quan era col·laborador a TVM amb poc més de setze anys i durant molt de temps va estar qui s’encarregà de filmar totes les exposicions de la setmana per el meu programa de l’Espai d’Art. Una relació que va tenir com a cirereta particular, i que demostrà el seu professionalisme , quan vàrem desplaçar-nos a Arco i vàrem realitzar tot un programa , i penso que de valorable qualitat , amb una simple càmera de vídeo familiar, ja que s’havia espatllat la que ens havíem d’endur i no en quedava cap de lliure degut a les retransmissions esportives.

Estic convençut que en aquets temps li va agafar el cuquet per l’art , que ha mantingut sempre , intentant ajudar a diferents artistes mataronins mitjançant el fer públic el seu bon fer , en la televisió local, amb l’exemple ben proper i definitori com és el recent cas de la presència de Perecoll i el seu “negre sobre negre” en els més alts moments de la programació informativa local.

Un bon fitxatge el de Quim Barnola, que a més estic segur servirà per que incideixi en Joan Mora a que tingui certa rellevància envers el món artístic local i els seus protagonistes.

dilluns, de juny 13, 2011

ALEA JACTA ES



Com tots sabem , el passat dissabte es confirmaren tots els pronòstics i Joan Mora és el nou alcalde de Mataró ( sort ! ) i obert el cartipàs municipal  la cartera de Cultura correspon a Marcel Martínez , de qui és la imatge que encapçala aquest post.

Poc tenim a dir de qui dependrà la cultura “oficial” en els propers quatre anys, i dic poc per no dir res. Sabem les seves dades personals i professionals i aquí s’acaba tot ja que és persona absolutament aliena a l’àmbit cultural local, fet que no vol dir pas , - no cal començar a entendre el que no es diu -, que sigui un home aliè a la cultura , dons per professió  i  pedegree aquesta li ha de ser propera, però a menys a nivell públic no se li coneix activitat o preferència cultural preeminent.

El que està clar és que no és home proper al camp plàstic. Portem més de mil post en aquets blog i mai ha estat anomenat. No l’hem vist mai en inauguracions d’exposicions fora de quatre d’oficials , ja que era Francesc Masriera el responsable cultural del partit, i certament és absolutament desconegut en aquest àmbit , el que de per se no és bo ( manca d’empatia ) però tampoc és dolent ( no arriba viciat de pressions i preferències ).
I en el que a mi pertoca , no he mantingut amb ell res més enllà de les quatre paraules de salutació educada en trobar-nos en algun d’aquests pocs actes en els que hem coincidit.

Comença dons la seva tasca net de tot equipatge  amb el gran avantatge de que és molt difícil fer-ho pitjor que el seu predecessor ( però això ja ho venim dient fa uns quants mandats ) però també amb el greu inconvenient de desconèixer el sempre intrincat , complicat , envejós, gelós , bèl·lic ..., i podríem seguir posant adjectius similars, món cultural local, el que l’ha d’obligar a un tour de force per intentar entendre tendències , personalismes, associacions , grups de pressió etc, i poder començar la seva tasca en la sempre impossible , per més que desitjada , quadratura del cercle.

A més , la difícil minoria governant que obliga a la pluri responsabilitat, que en el seu cas es complerta amb la sempre complexa cartera d’Ensenyament (antiga Educació ), obliga , tal i com expliquen molt bé la gent de CiU a hom que els vol escoltar , a dependre amb més intensitat que mai dels càrrecs de confiança, que en aquest cas es tradueix en la persona que ocupi la direcció de l’IMAC.

I aquí està la mare dels ous. Qui manarà a l’IMAC?.  La pregunta té fàcil resposta a priori: Dons la Gisel Noè i els tècnics preminents , com ho porten fent de temps immemorial.  I és en aquest punt on es centralitza tota la batalla de la cultura oficial. Si el regidor no aconsegueix imposar els seus criteris , peti qui peti, i redreça als tècnics a la seva tasca que no és la de direcció i sí la de gestar tècnicament allò que dictamina qui mana , té ja de bon començament la guerra per perduda ,i la cultura mataronina perdrà de nou quatre anys d’activitat positiva.

Per tant és fonamental la persona que ha de dirigir el veritable camp de mines que és l’IMAC. I el cert és que és una persona difícil de trobar, ja que a més del coneixement específic de  l’àrea i la ciutat , ha de tenir la suficient mala llet per manar sense contemplacions , - al menys de bon començament-, i alhora ha d’estar disposat a rebre crítiques i bufetades, que cauran d’arreu, tot esperant que el projecti definitiu amansi a les feres.

Però a més de filar prim en aquesta difícil elecció, jo em permetria donar el consell a Marcel Martínez ,- amb tota humilitat , això sí -, de que abans de res parli amb quanta més gent del món de la cultura sigui possible. Aquest és un món molt complex ja que encara que existeixen un munt d’entitats i associacions , el camp artístic i creatiu és absolutament individual , que afegit a la peculiar sensibilitat dels seus protagonistes , obliga encara més a una cura màxima.

Que parli molt, que escolti més encara i que a ser possible aparqui el nom del qui era regidor àulic , en Ramon Reixach , si no vol començar tenint en contra el 95 % de la cultura real de la ciutat , i així tindrà el suficient fonament per establir els criteris de la cultura oficial que vol dur a terme.

Per la nostra part ja ho sap. Aquí estem. Seguirem dient el que pensem i creient. Aplaudirem quan s’escau i criticarem amb la mateixa força que hem fet fins ara , dons el que ens mou és el mateix , el desig d’una cultura important i forta per aquesta ciutat que , com no, és la nostra.

I si en alguna ocasió creieu que la nostra opinió us pot servir , aquí ens teniu. La cultura i la ciutat estan ben per damunt de la no coincidència en el partit polític.

Per això Sr Marcel Martínez. Benvingut a la cultura de Mataró. I sort , molta sort , que falta li farà.

 ESPAI F




Per començar , en el que pertoca a la plàstica , el regidor ja té el primer problema amb el regal de comiat que li ha deixat  l’ínclit Sr. Penedès , a bon segur que amb Ana Barrera, els dos pitjors regidors de tota la democràcia municipal.  
(Per cert no vull estar-me de criticar per vergonyós i vergonyant el discurs de comiat de la ex regidora de joventut que va acabar de desqualificar-la fins a mínims, si és que era possible arribar a nivells més baixos del descrèdit professional  i personal que ja tenia).

Com hem pogut saber en aquests darrers dies , l’IMAC ha decidit tancar l’espai f. La notícia era ja més o menys coneguda ja que aquest espai no ha respost en res a les intencions amb el que es va obrir. Culturalment ha estat invisible amb un nombre de visitants ínfim i irrisori i amb una qualitat del presentat ridícula. Estant previst com a porta d’activitat pública dels artistes joves , s’ha convertit en espai on han dominat Can Xalant i l’amiguisme , amb uns resultats penosos.
Si a més els condicionants econòmics eren elevats , en bona manera el tancament respon a una certa lògica. Però està clar que aquesta mateixa lògica ens indica que el tancament , o no, hauria de correspondre a una decisió del nou regidor i mai ser, com és ara , una llosa testamentària , davant la qual poc hi ha a fer. El preocupant però és que s’indica que el tancament respon al procés de replantejament dels espais expositius de la ciutat.

Que els espais expositius de la ciutat a més de mal gestionats estan en un desori que no permet la seva identificació creativa ni entre els autors  ni entre els espectadors , és ben cert. Que quasi tots els partits tenien entre els objectius culturals del seus programa electoral la redefinició dels mateixos, també. Però davant de tot això el que és més cert encara és que qui va crear aquesta organització i l’ha mantinguda contra tota crítica , titllant alhora d’inútils i cretins a qui discrepava de la mateixa , no pot ser ara qui porti a terme la redefinició  que marqui el camí de futur. El piròman mai pot ser després el bomber.

Tota la gestació dels espai expositius públics tenen responsables amb noms i cognoms, com són els de Gisel Noè i Carles Marfà. El seu fracàs els impossibilita a dirigir un nou projecte per si mateixos.

 És per tant obligació del nou regidor , escoltar la veu d’aquells que tenen coses a dir ,- la gent del món de l’art -, i actuar en conseqüència. No fer-ho i cedir al que a bon segur es trobarà al damunt de la taula, ja escrit i plantejat , seria un greu error , quasi tan important com dir sí a la programació artística de la nova temporada.

Fer-ne reflexió i actuar amb criteri, i si cal contundència , serà el senyal de que les coses poden anar per millors camins. La debilitat i el “bon rotllo” poden portar a la cultura mataronina en general, i a la plàstica en especial, a estavellar-se definitivament davant el mur d’incomprensió i incopetència que està essent durant masses anys , el mal anomenat  Institut Municipal d’Acció Cultural.