diumenge, de març 17, 2024

ESTANCES. MÒNICA VILERT.


 

Fa tan sols quatre mesos que Mònica Vilert ens feia gaudir intensament del seu fer amb la magnífica exposició que celebrava al Museu de Llavaneres, quan de nou se’ns fa present amb la seva mostra “Estances” a La Destil·leria, donant un tomb més a al seva capacitat creativa que sembla afanyada en mostrar-se públicament després dels llargs períodes de silenci que ha mantingut aquesta magnifica artista.

Porta per nom “Estances” i l’autora descriu en l’opuscle per el públic , que per a ella  “l’estança és un lloc que protegeix, que et recull. Allà on et sents bé, el lloc conegut. Un espai creat propi, personal i que convida”, acabant-los de definir com uns espais que els considera emocionals, llocs d’arrelament i consol.




Fa molt de temps que Susana Portell deia de Vilert que el seu caminar artístic era “ resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”.

Avui repassant mentalment la seva exposició m’han vingut el record d’aquelles frases per que crec que encaixen a la perfecció amb l’exposició que ocupa els espais de La Destileria. En els que de nou Vilert inicia plàsticament un diàleg amb si mateixa , presentant unes poques pintures i uns quants objectes  escultòrics , convertint a la galeria en el reducte del seu mon interior que fa públic a l’espectador per que intenti esbrinar la seva personalitat i les intimitats més personals que desenvolupa mitjançant una suavitat que genera una força immensa que ens arriba a tots en la seva contemplació.





Al menjador de casa tinc penjat una obra de Vilert que em va regalar la meva dona quan vaig complir 40 anys. En fa doncs ja 32. Al mirar-la la veig com l’inici d’un llarg camí que té , de moment, la darrera parada en aquesta exposició. Les formes han canviat lleugerament i el to també, però segueixen curulles de la riquesa plena de sensibilitat que l’artista va deixant anar en cada obra, concepte i/o pinzellada.

I al seu costat tenim objectes, geometries, equilibris que adormen els volums, per que ens arribin més purs i personals, generant místiques interiors que podem o no compartir, però que produeixen equilibris benestants malgrat que en ells mateixos entenguem el neguit de la recerca i la necessitat de la connexió exterior amb l’espectador.



Amb tot això Mònica Vilert crea una exposició que genera la imatge del seu mon interior que fa avinent als espectadors, Però ho fa donant petites pistes per que sigui l’espectador el que gaudint-los en la seva bellesa i principalment intentant fent-los seus , arrodoneixi la comunicació , aconseguint una exposició plaent en el visual i enormement enriquidora en l’espiritual , que la converteix en un absolut plaer la seva visita.



Una exposició d’obligadíssima visita que referma a Mònica Vilert com una de les gran artistes plàstiques de les que gaudim a la ciutat.

Felicitats.

“Estances” Mònica Vilert

La Destil·leria. Mataró

Del 9 de marc al 9 d’abril de 2024

 

 

 

divendres, de març 15, 2024

“JARDÍ, ESPAI IMAGINARI”. CARME GAROLERA

 



Son poques les vegades en una temporada que a un li agradaria deixar en blanc la crítica  i sols indicar el consell de l’obligatorietat de la visita a una exposició.

En aquests moments hi ha dues exposicions a la comarca que ho mereixen amplament tant per la qualitat de l’obra presentada com per que la mateixa representa perfectament l’ideari artístic de l’autor i correspon a l’evolució del seu art d’ençà el seus començaments. Es tracta de les exposicions de Mònica Vilert a la Destil·leria i la de Carme Garolera a can Caralt de Llavaneres , que ocuparà el comentari d’avui. Un comentari del que paga la pena resumir-lo de bell antuvi amb un “D’obligada i molt recomanable visita”.



Avui Carme Garolera presenta l’exposició “Jardí, espai imaginari” a Can Caralt de Llavaneres, en la que amb tan sols una dotzena d’obres, l’artista segueix aprofundint , i perfeccionant en el possible, aquella idea que ja vàrem veure en la seva mostra “Tropismes” que realitzara a Aparelladors fa uns anys i de la que en vàrem tenir clar apunt a Tempus Fugit amb obres que ara podrem tornar a gaudir en l’exposició de la Col·lecció Bassat que s’inaugura aquest divendres.



Per un llavors el treball de gran vitalitat i potència, s’establia en una figuració subjacent que estructurava trames gràfiques i gestuals que ens seduïen com les arrels profundes que expressava en el seus treballs.

Avui en canvi, el plantejament evolucionat del seu tractament floral m’ha portat anys enrere, estic parlant al menys de fa més de vint anys, quan va exposar a “Quatre” un gran espai expositiu que es trobava al final de Petritxol. La potència formal i tècnica d’aquelles flors que ens va oferir, ara han esclatat difuminades, concentrades en l’ànima i obviada la forma, en aquesta estimulant i molt qualitativa exposició de Llavaneres.



Garolera encara que amb unes arrels figuratives que no acaba , ni vol acabar, d’oblidar, ens ofereix uns jardins plens de meravelloses plantes i flors úniques, que serveixen a l’autora per expressar la vida i les passions que tots sentim. mitjançant un marc abstractiu en el que deposita apunts de realitat de forma generalment floral.



Amb una tècnica exquisida , us recomano que us fixeu en detalls de cada peça, Garolera estableix un microcosmos comunicatiu en el que vesa per arreu la seva sensibilitat interior , convertida en art, per que l’espectador conjugui amb ella el seu mon passional personal i aconsegueixin així assolir la plenitud comunicativa.





Una plenitud que serà agosaradament plaent , amb un serenor plàcida malgrat la brillantor del color i el gestualisme de les obres que converteixen la mostra en un vibrant poema personal  com aquell de Joan Margarit que m’ha vingut al cap en visionar la mostra, i que diu:


Perseguint la bellesa estaràs sol

Perquè en trobar-la , s’esvaneix i deixa

La seva pols de papallona als dits.

I tornaràs a percaçar l’esclat

Que saps dins teu, talment el llamp

Que en un instant et mostra,

Fins al llunyà horitzó, la realitat.


Felicitats Carme per aquesta magnífica exposició .

 

“Jardí, espai imaginari” . Carme Garorela

Museu Arxiu de S.A. Llavaneres

Del 8 de març al 7 d’abril de 2024

 

 

 

dilluns, de març 11, 2024

TRANSITANT PER LES EMOCIONS. ÀNGELA BARTOLI

 



Un dels elements fonamentals per el que això escriu, al respecte de gestar mentalment la crítica d’una exposició, és el primer concepte visual que adquireix de la mateixa en observar el global de l’exposat.

He de dir que la sala d’Aparelladors és magnífica per obtenir una mirada profunda i adequada en aquest primer cop de vista.  Abans d’entrar ja et permet veure part del que trobaràs en l’exposició, visió global que accentues tan sols anar baixant les escales de la sala, des d’on es permet una visió més particular de l’exposat que et dona idea del global de la mostra, idea que es perfilarà en anar passejant contemplant les obres exposades. I cal dir, que l’examen personalitzat de les obres exposades, rarament capgira el pensament obtingut en aquesta primera mirada.



I és així, ja que la mirada global, i més amb l’excel·lent perspectiva que s’ofereix  a Aparelladors, et permet analitzar detalls externs, molt importants en una exposició, com per ex. si hi ha excés d’obres, si la situació de les mateixes és correcte, alhora que et dona pas en aquesta mirada general a intuir de manera clara el valor general de l’exposició.



Situant-nos en el cas que ens ocupa, el de l’exposició d’Àngela Bartoli, tant la mirada externa, com la general  presagiaven la tempesta que esclata en passejar-se davant l’obra exposada, que si bé tècnicament està correctament desenvolupada,  en el moment en que intentes escatar qualsevol emoció, raonament lògic o simplement  un concepte general de bellesa , et trobes en el més gran dels deserts, ja que el que presenta l’autora , en la més gran dispar diversitat, no és un pensament creatiu personal i si en canvi la plàstica realitat d’una creadora a qui una certa habilitat tècnica li ha permès pintar obre actualitzades d’aquelles quadres de cérvols i masies que ocupaven les sales de molts pisos i que eren regalades per la casa de mobles en adquirir el mobiliari del menjador o el pis.



Les obres exposades intenten expressar un sentiment de teòrica bellesa i a més, no amb una línia constant que expressi al menys el pensament de l’autor, sinó a través de la diversitat constant , com si l’autora creies que amb alguna d’elles pot enganxar a l’espectador incaut.

Si afegim que la falsa modernitat que volen mostrar les obres exposades és fronterera amb el ridícul, que el joc cromàtic és simple, artificiós i conceptualment decadent i que la inconsistència plàstica del presentat és absoluta, hem de convenir  que l’exposició  d’aquest mes d’Àngela Bartolí és de les pitjors  exposades a Aparelladors, una sala que darrerament està perdent a marxes forçades el bon nivell que havia adquirit en el decurs de la seva història.



I això és el més preocupant ja que juntament amb la Destil·leria son els únics espais expositius lliures que queden a la ciutat. No sé com seran les properes exposicions. Però cal fer examen ràpid dels plantejaments expositius per que Mataró no pot perdre la qualitat assolida pe aquest espai en el decurs dels seus anys de vida. Convençuts estem que sortiran d’aquest atzucac i de nou Aparelladors serà la sala de qualitat artística a la que ens tenia ben acostumats.

 

Transitant per les emocions. Àngela Bartoli

Sala del Col·legi d’Arquitectes Tècnics

Del 8 de març al 7 d’abril de 2024

dijous, de març 07, 2024

EXPOSICIÓ MONOGRÀFICA DE MANEL CAMPAÑA.



Hi ha exposicions que el crític té ganes d’anar a veure. A vegades és per que sap abastament que l’exposició l’omplirà i en altres per que desitja veure el camí del creador, tot esperant que aquest sigui en positiu.

Just això és el que m’ha passat amb l’exposició de Manel Campaña  que està exposant a la Cúpula. Raons personals em varen impedir acudir a la inauguració el que em va permetre una visita més pausada i alhora més intensa del que presentava en aquesta ocasió, en la que és la seva tercera exposició mataronina, després d’haver exposat a l’espai capgròs i a la sala d’Aparelladors.



He de dir que anava a visitar l’exposició esperançat de trobar-me amb una exposició que superés els seus fiascos anteriors, per que crec que el seu esforç i el seu treball mereixia ja una exposició més personal i demostrativa del seu bon fer, però lamentablement he de dir que el resultat de la mateixa ha estat absolutament decebedor tant de fons com de formes ja que aquesta exposició no supera en res a les anteriors.



La meva primera sorpresa estava ja en el títol “d’exposició monogràfica”. Una exposició monogràfica serà aquella en la que s’aborda un tema  específic des d’una o més perspectives possibles. Una forma d’exposició més habitual en un concepte col·lectiu o històric que no pas en l’individual d’un pintor amb poca trajectòria, i evidentment l’exposició de Campaña  no en té res de monogràfica.

La segona sorpresa està en que l’obra del cartell i la que presideix el catàleg, és una obra de caire abstractiu el que podria i hauria d’indicar un canvi en l’estructura pictòrica de l’artista , però en canvi l’exposició  segueix en el seu figurativisme habitual amb pocs indicis que impliquin un canvi conceptual en la seva pintura.



I en tercer lloc la sorpresa està en el desideràtum del presentat que no deixa de ser un poti poti divers i accentuat com si l’autor hagués convertit ,per desconeixement , el monogràfic que deia en el catàleg en una retrospectiva històrica d’allò que ha anat fent en la seva carrera.

Si no és així no es pot entendre  la coexistència d’obres antigues amb obres de caire floral, alguna de to iniciàtic , alguna altre obra de línia abstractiva i amb tant sols un parell d’obres que ens poden indicar el seu tarannà artístic i el seu aspecte creatiu actual, de modus i manera que sols son salvables el parell d’obres que inicien l’exposició i que mostren en les primers imatges d’aquest escrit.



Exposició que caldrà oblidar, per que jo segueixo pensant que Campaña té alguna cosa a dir en el mon de creadors de l’art local, però que evidentment ha errat del tot amb aquesta mostra impresentable .

És doncs moment de fer tàbula rasa, replantejar pensaments i establir una línia de partida, la que l’autor cregui més convenient, i seguir en ella progressant, i oblidar-se d’altres aventures  que en res l’ajuden en el seu creixement plàstic.

 

Manel Campaña. Exposició monogràfica

La Cúpula Art Gallery

Del 2 de març al 3 d’Abrl de 2024.


dilluns, de març 04, 2024

FUGINT DE QUÈ I CAP A ON ?. RAMON LLINÉS

 



 “Una pastera plena de persones  és una pregunta: de que fugen, cap on es pensen que van? I, quanta gent hi ha pogut pujar a una pastera”. Amb aquestes frases acaba Ramon LLinés la presentació del catàleg de l’exposició “Fugint de què i cap a on?” , una sèrie de gravats  realitzats en una reflexió total envers el sempre difícil i complex mon de les persones , que com ell mateix diu son unes persones que no eren pas refugiats, escapaven de la tragèdia.



Amb aquest plantejament per endavant, queda clar que l’aposta de Llinés és una aposta arriscada i ho és en l’esperit però també ne la forma en que es presentada. Avui Ramon Llinés  presenta la seva mirada en un seguit de gravats en diverses tècniques que conformen un tot complex per la diversitat de formes d’expressió, de grafies  i molt especialment per el pas del temps en al realització de les mateixes.



Son doncs diverses lectures  d’un problema complex en la realitat i en la forma plàstica de fer-lo adient als espectadors. Llinés treballa de manera acurada i pensada per cada cas del que ell en veu una manera plàstica d’expressar-ho, però la dispersitat en el temps i en l’aprofundiment per part de l’artista en el problema, converteix la mostra en una dispersió difícil de concretar en el conjunt, que essent tot ell de qualitat, no esdevé homogeni, ja que s’observen de manera clara les diferències pensants , de treball i d’acabat, de les diferents obres en el pas del temps.



No vol dir això que la mostra no pagui la pena. La mostra és valorable per la intenció i per l’acurat treball de l’autor que aconsegueix unes pobres intenses, acurades i amb potència reflexiva abundant, el que si cal dir que la intencionalitat social de la mostra guanyaria amb una unicitat de treball o una diversitat com l’actual, més clarament delimitada en la pluralitat.



Mostra d’interès per la seva lectura íntima, realitzada amb tota cura i que malgrat la dispersitat del global, manté les suficients virtuts com per poder aconsellar la seva visita.

 

Fugint de què i cap a on?.                   

Gravats de Ramon Llinés

Museu del Càntir

De l’1 de març al 7 d’abril de 2024