Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dimecres, d’abril 29, 2015
Espai d'Art - Miquel Wert
Espai d'Art - Miquel Wert
Aquí teniu el darrer Espai d'Art de m1tv amb el protagonisme de Miquel Wert , aquest magnífic artista que ens sedueix a "La destil·leria " amb una més que recomanable exposició amb el dibuix com a protagonista.
Una entrevista que us aconsellem amb tot plaer a l'igual que la seva exposició.
dilluns, d’abril 27, 2015
CULTURA I POLÍTICA, UN MARIDATGE IMPOSSIBLE ?
D’ençà que hi ha eleccions tinc una
curiositat malsana en llegir-me les llistes dels diversos partits en relació al
meu reducte electoral i rodalies, cercant en elles els noms que conec que tenen
relació amb l’àmbit cultural. Enguany no és excepció i malgrat els canvis de
darrera hora com per ex. la tupinada de Convergència i Esquerra a Argentona,
que m’obligaran a una lectura posterior i pausada, -repassar els fulls del
butlletí oficial és experiència quasi mística -, de moment tot va per el camí
de davallada total i de la desaparició de “noms” culturals entre els que han de
dirigir els nostres destins més propers amb la seva actuació municipal.
Ja sabem tots que cultura i
política sempre han estat més difícils de lligar que un bon all-i-oli. L’estructura
encasellada d’uns partits sotmesos a la burrocràcia ( i en la “rr” no hi ha
errada ni ortogràfica, ni mecanogràfica) xoca frontalment amb la llibertat
inherent en tot acte creatiu i per tant en tot creador. Per això la gent de
cultura ha anat fugint cada vegada més d’aquest castrador concepte monolític de
partit en el que el camí és el que marca la direcció i aquest pot virar
justament al contrari si els interessos polítics així ho demanen, sense cap
mena de raó ideològica i de fons.
Repassar les llistes que comencen a
aparèixer ens permet visualitzar entre els seus membres a un parell de pintores
, una musicòloga , un gestor cultural i ben poca cosa més. Pocs noms i menys
possibilitats de sortida el que fa difícil poder esbrinar qui s’asseurà en la
cadira de beneficència , amb unes apostes decantades cap Anna Salicrú, amb la possibilitat
de Carles Spà si Iniciativa assolís el miracle d’un tercer regidor. Però serà
així?. Difícil doncs tots sabem que al final la cadira de Cultura l’acaba
escalfant aquell que no té perfil propi per altre regidoria. A fi de comptes com
s’han cansat de dir-me regidors de tots colors, la cultura no dona vots , o com
em va deixar ben clar Baron , per Cultura mai cap partit polític trencarà les
seves aliances.
Però si és preocupant aquesta manca
de sintonia entre gent de cultura i política per establir unes polítiques
coherents . més preocupant és encara la desaparició absoluta i total de gent de
cultura ocupant els nombres marginals de les candidatures. En altre temps els
partits demanaven als professionals de reconegut prestigi i molt especialment
als protagonistes culturals la seva presència en llocs de no sortida per donar
no tan sols prestància i rellevància a les mateixes , ans entenen que el seu
suport marcava un nivell que incitava al vot. Si aquella persona a la que
admiro per el seu bon fer els recolza per alguna cosa serà, era la reflexió de
sortida. I que dir de les llistes de suport recolzant el vot i fent-lo públic.
Ara, res de res. Ni suport en llistes
ni suport públic. I quina és la causa?. Per un costat l’evident deixadesa
cultural dels partits. Com ja hem dit i tots sabem, la cultura és la María de
les regidories. I a Mataró encara més ja que tots sabem que lamentablement
cultura sols es jutjada per un fer:Les Santes. La resta , ni val, ni importa. I
així ens va, amb una cultura misèrrima dirigida per uns aprofitats del
funcionariat.
Però pitjor és l’altre cara que no
és altre que el descrèdit públic que significa l’acte de creació. La banalització
del fet cultural, el recolzament al tot val, la mínima exigència creativa i
intel·lectual ha convertit als creadors en uns mindundis que han perdut el seu
pes específic en l’àmbit social, la seva capacitat de veu crítica , i el saber
esbrinar per quins camins es pot canviar i com curar les nafres del passat. I
per tant, amb tota aquesta rècula de “virtuts”, la seva presència esdevé més
perjudicial que no pas ganancial.
El meu pare quan es queixava de la
poca atenció per la cultura , sempre deia: “És que cultura ve de cul”. L’Eduard
Alcoy anava més enllà titllant a la regidoria com de Costura ja que sols feia
sargits i encara els feia malament. I ara anem a pitjor.
Fa uns vint anys la cobejada
darrera plana del “Crònica de Mataró” del dijous abans d’eleccions ( últim dia
per fer-ne publicitat) va sacsejar a tothom. L’havia aconseguit el PSC i en
comptes de propaganda de Manuel Mas hi havia a
tota plana un dibuix de RoviraBbrull i un manifest d’exigència cultural
signat per Raúl Capitani, Carlos Soriano, Manuel Patricio i el que això escriu.
Avui això no tan sols és impensable, és absoluta política ficció.
La cultura un element del que tots
els polítics s’omplen la boca i a la que ningú estima, estimula i activa. Potser
per això i en conseqüència caldrà meditar molt profundament si el vot en blanc
no és la millor solució.
(Imatge: Passadís del Museu Oteiza)
(Imatge: Passadís del Museu Oteiza)
dimecres, d’abril 22, 2015
MICRO / MACRO. MONTSE PONS
Montse Pons , aquesta creadora
afincada a Argentona i que ocupa en aquest mes l’espai del Col·legi d’Aparelladors
, és autora que es mou essencialment en aquets caires de llibertat com ha demostrat
fefaentment en les darrers exposicions que li hem pogut veure ja sigui a
Argentona, a l’espai capgròs o a la que ara ens ocupa. Una llibertat que jo
equiparo a la conseqüència directa que li produeix el munt d’imputs sense
filtres que rep cada dia en motiu de la seva tasca professional com a mestre ,
el que provoca una resposta molt més àgil que no pas la que a bon segur provoca
la meditació de la callada solitud d’un estudi esdevingut búnker impermeable com
en certs artistes.
D’aquí que les exposicions de Pons
esdevinguin allargassades, quasi esfilagarsades, però que a traves de la mirada
serena veiem que tot el presentat es mou en un lligam invisible en els que els
mons presents, imaginats o desitjats, es van desgranant en petites escenes, algunes
de caire més explícit que no pas d’altres , en les que l’autora mostra sense
pors ni embuts , les seves sensacions i emocions que modula de manera intensa
en el gest, el ritme, i molt especialment aquest color intens, agut i llaminer
amb el que omple les seves peces esdevenint esquer visual per acostar-se a les
mateixes i deixar-se abduir per les formes, referències, abstraccions, tot en
el complex entramat que confegeix el seu fer.
Ni més ni menys és el que succeeix
en aquest micro/macro, jugant amb la mida i la mirada , en el proper i en el
llunyà, Pons ens demostra que en realitat tot és el mateix, que el que val sons
les emociones presentades i les sensacions rebudes, i és en aquest intercanvi
sensorial on s’estableix el veritable concepte de l’art, el classifiquem com el
classifiquem o el jutgem, com el jutgem.
Per això aquest micro/macro esdevé
un veritable laboratori d’energies, d’aquelles que generant-se es transformen
per que cadascun de nosaltres en puguem obtenir el rèdit que desitgem. Una exposició
plaent, enormement plaent, en el visual però amb gran càrrega sensitiva en l’interior
el que el fa fàcilment recomanable.
(Fotografies tretes del blog de l'Associació Sant Lluc)
(Fotografies tretes del blog de l'Associació Sant Lluc)
Etiquetes de comentaris:
Col·legi d'Aparelladors.,
Montse Pons
diumenge, d’abril 19, 2015
PREMI MOLDUMAT DE PINTURA
Fa tan sols uns pocs dies que es va
fer lliurament al bon amic Miquel Ortega del Primer premi de pintura Galeria Lolet
Comas. Juntament amb ell , el premianenc Pol Peiró , també bon amic , va ser el
guanyador del segon premi obtingut per votació popular.
Un desplaçament, aprenentatge i
lleure , em va impedir assistir a l’acte i dir en directe el que ara diré en
aquestes línies. En primer lloc hauria expressat la meva felicitació a la gent
de Moldumat per haver decidit fer el concurs i per haver aconseguit la resposta
obtinguda, tot esperonant-los per a properes edicions en les que a bon segur es
produirà una depuració natural en la participació i en conseqüència existirà
una millora qualitativa ostensible. Un camí que s’inicia exitosament i en el
que cal progressar i depurar.
Però per altre costat hauria
expressat la meva discrepància total amb els premis atorgats. Entenc
perfectament l’esquer publicitari que representa una votació popular. Si de
motu propi em gasto els meus calerons en un premi és del tot lícit i natural
que em retornin de la millor manera possible que en aquest cas és amb el coneixement
de marca. Res a dir.
Però el perill és gran. En aquesta
ocasió hi ha hagut sort, Pol Peiró és una magnífic artista de futur. Però també
hi ha hagut mala sort doncs l’obra presentada és del pitjor que li he vist en
els darrers temps , no s’aguanta per enlloc i és d’aquelles que un artista hauria
de tapar per pintar-ne una d’altre al damunt. Votar mil vegades un error no el
convertirà mai en un encert. Les votacions populars en temes culturals, per
malament que soni, acostumen a errar.
I estic del tot disconforme amb el
premi atorgat a Miquel Ortega. I algú em pot dir, amb part de raó, que potser
hauria de callar ja que he estat jurat del premi, però em sembla del tot
correcte que el que vaig dir en les deliberacions ho repeteixi ara. Al meu
entendre l’obra de Miquel Ortega no és de cap de les maneres una “pintura” , és
un mosaic “pintat”. Cert és que en l’autor va actuar amb tota netedat preguntant
si podia presentar el seu treball i l’organització la va acceptar i per tant és
un guanyador del tot legal. Res a dir en aquest tema. El que crec que va ser un
greu error acceptar una "no pintura" per a un "concurs de pintura". I no caiguem en confusions de comparances amb qualsevol mena de tècnica mixta. una escultura policromada serà sempre una escultura per més pintura que s'hi dipositi al damunt.
Presentada l’obra el jurat podia
actuar en conseqüència. Quatre membres en el més que correcte ús dels seus
coneixements i de la seva llibertat, van apostar per ella i va guanyar. Un, jo
mateix , amb els mateixos paràmetres de coneixement i llibertat , vaig creure
que aquesta peça no responia a les bases del concurs i no va rebre mai de part
meva cap vot a favor. I no parlem de qualitat ja que aquesta no es jutjable si no entra en els paràmetres reglamentaris.
Res a dir, tan sols pensar que organitzar un concurs de
pintura per que al final no la guanyi una pintura és un greu perjudici per a posteriors
edicions. ( Com si en un concurs de mosaics guanyés una pintura amb quatre tessel·les
incorporades).
El futbol és el joc que es juga amb
els peus i les mans, excepte en el porter, estan prohibides. Més d’una vegada s’ha
guanyat mercès un gol fet amb la mà, la
mano de Dios deien els argentins. Amb la semblança, com en aquest cas.
Malgrat tot, felicitats als
guanyadors.
Etiquetes de comentaris:
Galería Lolet Comas,
Miquel Ortega,
Moldumat,
Pol Peiró
dissabte, d’abril 18, 2015
TERRA. GINA PÒRTERA
Aquest mes d’Abril les parets de l’espai
capgròs acullen les obres de Gina Pórtera (Barcelona 1963) artista que resideix
de fa temps a Sant Vicens de Montalt i que practica l’estilística de l’hiper realisme figuratiu.
Els estils, tendències o
estilístiques no impliquen per se cap mena de prejudici qualitatiu. Certament hi
ha tendències que estan més “ on fire” com es diu ara , però el que ha de
merèixer o no una resposta positiva al presentat ha de ser el bon fer de l’artista
en relació al seu projecte comunicatiu.
Gina Pórtera ha apostat sense
embuts per a un hiper realisme figuratiu, sens dubte una aposta difícil en el
que l’evidència de l’errada es si més no més evident. Sempre s’ha dit que figuració
i abstracció es mouen en una paràmetre d’igual dificultat però que en l’errada
la figuració en queda molt més malparada en l’obvietat. I aquest és el cas en
que ens ocupa.
Pórtera , crec que erròniament , ha
pensat que exposar a l’espai capgròs era un fet menor i per tant no ha apostat
per una mostra que seriosament respongués al seu bon fer i ha arreplegat quatre
obres de trascantó que donessin un toc apanyadet per passar del pas i ha errat
del tot.
I ho dic així ja que mentre l’exposat
es mou en el contrasentit , amb obres que mereixen l’atenció per l’acurada
realització com ho puguin ser “ofrena” o el fred treball d’influença hooperiana
, al costat seu hi ha peces que agafen paper capdavanter , com ho son “la luz
de la luna” o especialment “Terra ignota” , que son d’un nivell absolutament
desballestat en el seu estil, amb uns evidents problemes de realisme i
proporcionalitat
Però és clar , si ens acostem al
seu enllaç web professional, podem veure que Pórtera és capaç de fer obres molt
més interessants en especial quan deixa aquest realisme ferotge i es trasllada
al realisme simbòlic , el que ens fa pensar que a questa exposició ha estat per
a ella una simple baula més del seu currículum i no pas un espai en el que
mostrar el seu bon fer. Que la por ha cremar certs treballs ha dominat a l’aposta
per expressar-se en la seva rotunditat i fer evidència d’un nom del tot
desconegut en les contrades malgrat els anys de viure en elles.
Hom és lliure de fer i apostar per
un camí. I en aquesta ocasió Pórtera ha errat. Esperem que en altres i properes
ocasions tinguem ocasió de veure la realitat creativa d’una autora que per el
vist en el web, és molt superior al que presenta en aquest el seu debut a l’espai
capgròs.
Ps.- Digueu-me torrecollons, però això de llegir "artista plástica con proyección internacional", o semblant, en encapçalar un web em fa sempre molt mala espina i automàticament m'apuja uns graus l'exigència i em decreix en la mateixa graduació el meu respecte per la valoració de l'artista.
Etiquetes de comentaris:
Espai capgròs,
Gina Pórtera
dijous, d’abril 16, 2015
Espai d'Art . Tomàs Safont-Tria
Espai d'Art - Tomàs Safont-Tria
Aquest és el darrer "espai d'Art" dels emesos per m1tv que en aquesta ocasió té el protagonisme d'aquest excel·lent artista que n'és en Tomàs Safont-Tria. Amb ell parlem de la seva exposició actual al Museu de Llavaneres i de la seva presència a Tempus Fugit. Tot al costat de moltres altres reflexions al voltant de l'art i la vida.
Una entrevista que crec que paga la pena i que arrodoneix un programa que us aconsello de tot cor.
Etiquetes de comentaris:
Espai d'Art,
Tomàs Safont-Tria
dimecres, d’abril 15, 2015
LA FIGURA I EL RETRAT. FUNDACIÓ ILURO
L’any passat ens oferí una mirada
del paisatge que es va establir en dues característiques: La pobresa general
del fons i el pèssim ideari i muntatge de l’exposició dominada per una multitud
de peces ben apretadetes, fent el carrilet amb l’únic , i nefast, criteri, de l’ordre
de naixença del signant de l’obra.
Avui en canvi la cosa va a millor.
No en el qualitatiu ja que la pobresa del fons és esgarrifosa i més si en fem
comparança amb els fons d’entitats parelles en nivell i territori ( Sabadell, Terrassa,
Girona, Penedès etc). I és que com tots sabem a la Laietana això de la cultura
no acabava d’importar gens ni mica en la direcció i per tant mai va haver un
criteri adquisitiu correcte i més aviat aquest criteri s’estructurava sota el
gust de “l’amo” i si aquest era tan hortera com en el cas de Dòria els
resultats son tan esfereïdors com els de la realitat que ara toca mostrar.
Però que si millora i molt en l’aspecte
“organitzatiu” de la mostra que establert amb coherència i una certa elegància
sap treure lluminor de les peces bones que hi ha (algunes son molt
interessants) i sap confegir un tot que es veu amb plaer i que permet una
mirada agraïda , fet molt valorable en tota col·lectiva. Una mostra en la que
es nota en bon fer d’Arnau Puig en el concepte i la tria i que a més a més
esmena la plana a Cultura ja que titula adequadament l’exposició ( La figura i
el retrat) no com en la mostra inaugural de ca l’Arenas que parlava de retrats
quan la majoria d’obres eren figures. Però és clar , una cosa és Arnau Puig i
altre Carles Marfà i Gisel Noè .
L’exposició de l’Ateneu comença amb
dos magnífiques obres com son la talla de Sant Joan ( segle Xv) i la de Sta
Anna (segle Xviii) , dues peces simplement magnífiques que donen pas a un
seguit de retrats entre els que destaquen dues obres magnífiques i ben
desconegudes de Josep Vinardell que donen el contrapunt al seguit de “retrats
oficials” en els que cal apuntar-se a la forma de ser i la qualitat dels
artistes que no pas en el contrapunt dels retratats encara que manca , i entenc
les raons , el tan comentat bust de l’ex president de Dòria, famós per la seva
pobresa en tots els sentits menys en el de l’arrogància.
En la resta , i com calia esperar
cal deturar-se en les grans noms com és el cas de Ponç, Alcoy, Cusachs, Marià
Andreu, Muntané, Calsina, Opisso i poc més , encara que la resta siguin uns
dignes acompanyants.
Però encara que la mostra no sigui
rellevant en el que pertoca a trobar peces de gran nivell sí que és una
exposició que cal visitar i fer-ho amb calma. És així ja que no és gens
habitual que a Mataró tinguem visita dels grans artistes catalans “clàssics" del segle passat. Aquí ens els trobem donant aquest signe d’ofici i ben fer que
marca caràcter i que serveix per donar to global al presentat.
És clar que altre cosa és el nivell
del conjunt, però la minusvàlua de la col·lecció té uns culpables que no son
pas els que han heretat el dipòsit i que fan molt bé en ensenyar-lo per que en puguem
gaudir del bo i puguem maleir dels maldrestes que tan mal van fer a la ciutat
en l’econòmic i en l’adquisició de patrimoni cultural.
Etiquetes de comentaris:
Fundació Iluro
dimarts, d’abril 14, 2015
MUSEUS
Una reflexió que jo crec molt interessant i que us
aconsello a llegir
ESTO DE LOS MUSEOS Y EL ARTE
Es fácil imaginarse la escena. Un grupo de personas vestidas con
abrigos, guantes y pasamontañas avanzando con dificultad por un paisaje nevado
en el que no se ven caminos ni carreteras, casas ni ciudades. Son los
sobrevivientes de una glaciación que ha borrado todo vestigio de vida humana y
civilización. Previsiblemente en vida por un extraño azar, han crecido sin
contacto con la memoria milenaria del pasado. Buscan, parece que
infructuosamente, alguien como ellos o algún rastro de la vida de quienes les han
precedido. En vano, porque no encuentran nada ni nadie. Es el comienzo de un
cómic fascinante, del cual me habló por primera vez el profesor Ivan Pintor:
Periodo glaciar, de Nicolas de Crécy.
De repente, sin embargo, un desplazamiento tectónico hace emerger lo que reconocemos como una cúpula, aunque a ellos sólo les provoca estupefacción. Otra sacudida de tierras acaba por hacer visible la parte superior de un edificio gigantesco que identificamos con el antiguo palacio real que hoy hospeda las colecciones del Louvre. Ellos, sin embargo, no lo saben. Y, cuando entran en las salas, descubren unas cosas muy extrañas: imágenes que no saben lo que son ni lo que representan, pero que enseguida intuyen que son restos de una antigua civilización. Y empiezan a hacerse preguntas: ¿eran así los que antes vivían aquí? ¿Quién hacía estas imágenes incomprensibles y por qué? Aquella gente, ¿no sabía hablar y se decía cosas pintando? Algunas son maravillosas, pero otras les horrorizan.
De repente, sin embargo, un desplazamiento tectónico hace emerger lo que reconocemos como una cúpula, aunque a ellos sólo les provoca estupefacción. Otra sacudida de tierras acaba por hacer visible la parte superior de un edificio gigantesco que identificamos con el antiguo palacio real que hoy hospeda las colecciones del Louvre. Ellos, sin embargo, no lo saben. Y, cuando entran en las salas, descubren unas cosas muy extrañas: imágenes que no saben lo que son ni lo que representan, pero que enseguida intuyen que son restos de una antigua civilización. Y empiezan a hacerse preguntas: ¿eran así los que antes vivían aquí? ¿Quién hacía estas imágenes incomprensibles y por qué? Aquella gente, ¿no sabía hablar y se decía cosas pintando? Algunas son maravillosas, pero otras les horrorizan.
La historieta nos devuelve la extrañeza primigenia ante del objeto artístico. Las pinturas y esculturas, por costumbre, ya nos parecen las cosas más naturales del mundo. Pero no lo son. Hoy tenemos las obras de arte en paredes, en los museos, palacios e iglesias, convenientemente protegidas, indicadas, codificadas y, ¡ay!, fosilizadas. Las vemos como productos culturales o como reclamo turístico. Pero la producción de imágenes visuales, eso que hoy llamamos arte, es uno de los fenómenos más sorprendentes, imprevisibles y, en parte, todavía hoy enigmáticos de toda la historia de la humanidad. Objetos lanzados al futuro con buena parte de sus misterios todavía intactos. En su pura materialidad, sin el sentido que tenían y que todavía pueden tener para nosotros, no son casi nada, sólo cosas, más o menos bien hechas.
John Dewey fue el primero, en su libro Arte como
experiencia (1934), en señalar que los objetos artísticos, arrancados de la
experiencia que los produjo, quedan aislados por muros de incomprensión que
imposibilitan acceder a ellos. Y, por eso, reclamó como primera condición para
suscitar el sentido, sin el cual no son nada, la necesidad de restaurar su
vínculo con la experiencia humana y cultural en la que surgieron. Sólo si
sabemos, aunque sea provisionalmente, lo que eran, es decir, lo que
significaban para los primeros que las vieron y vivieron, podremos revivirlos
de nuevo. De lo contrario, son como libros escritos en un alfabeto que somos
incapaces de descifrar.
Hoy el turismo de masas y la perversión de lo que llaman industrias culturales han convertido los viejos museos, y de rebote también los nuevos, en contenedores de objetos que, en el mejor de los casos, pueden entretenernos u otorgarnos una pátina cultural. Pero las obras de arte no pueden ser, para los museos ni para la gente que los visita, sólo objetos para ocupar el tiempo libre. Nicholas Penny, el director de la fabulosa National Gallery de Londres, declaró, cuando lo nombraron, que la visita a un museo proporciona al mismo tiempo placer y conocimiento, y que eso reclama esfuerzo, como la lectura de un libro. Sin esfuerzo no hay conocimiento, pero tampoco, en sentido propio, placer. Y el esfuerzo tiene que venir por parte de quien se acerca, claro está, pero también del propio museo: para explicarse, sin paternalismos, y para establecer dispositivos y estrategias de intermediación que traten a sus visitantes como sujetos activos y maduros capaces de movilizar la propia experiencia en la aventura de descubrir la vida que aquellas obras vehiculan y de actualizarla.
Viene todo eso a cuento a raíz del estreno de una
película prodigiosa, actualmente en las salas: National Gallery, dirigida por
un cineasta lúcido y atrevido, brillante y estimulante, en la plena madurez de
sus ochenta años, Frederick Wiseman. Tres horas de cine con mayúsculas,
filmadas en una de las mejores pinacotecas del mundo, que nos introducen, a
través de las voces de los historiadores del arte y conservadores, de los
restauradores y de los propios visitantes, en el corazón de la experiencia
artística. Ante algunas pinturas extraordinarias, la cámara convoca placer y
conocimiento gracias a saber restaurar el vínculo que liga el arte a la vida.
La película de Wiseman, aparte de sus indiscutibles cualidades fílmicas,
muestra una actitud que bien podría ser considerada como ejemplo y modelo de
una pedagogía radical: aquella a la que tendrían que estar obligados los
museos, claro está, pero también medios de comunicación, historiadores del
arte, críticos y todas las instancias de mediación cultural. Tenemos entre manos
realidades vivas que, demasiado a menudo, tratamos como fósiles. Ver National
Gallery y pensar lo que en el filme se dice, precisamente en unos días en que,
de manera grotesca, parece que sólo se pueda hablar de los museos cuando se
produce algún problema de mera gestión, francamente, es lo que más se acerca a
una utopía a la cual, por salud colectiva, tendríamos que aspirar todos.
Xavier Antich
Etiquetes de comentaris:
museus,
Xavier Antich
dimecres, d’abril 08, 2015
CARÀCTERS.- TOMÀS SAFONT-TRIA
L’art,
com la vida , ni és fàcil ni planer. Cal anar cercant constantment aquell punt
interior que cal oferir en la nuesa més explícita. I en la recerca apareix el
dubte , la debilitat i per tant la contradicció, que és més signe de fortalesa
per el de lluita que significa, que no pas de feblesa i debilitat. I en ella un
fer i la multiplicitat de camins , alguns d’ells absolutament contraris.
Llavors cal triar i fer-ho amb convenciment , amb caràcter i marcant els
caràcters propis i personals, encara que a voltes semblin contradictoris. La
veritat no rau en l’absolut i sí en el compendi de les petites coses.
Avui
en Tomàs Safont-Tria torna a la nuesa més terrible com és la d’enfrontar-se als
més propers. I ho fa amb els dubtes i vacil·lacions d’aquell valent que vol
anar més enllà i no vol quedar-se en el “bonic” per que cerca de manera
insistent “el bo”. I ho vol fer deixant
ben clar els caràcters que marquen i expliciten el seu treball.
Presentant
i oferint el dubte davant les dues cares de la moneda , però mantenint sempre
la seva raó artística i vital, ens demostra la seva saviesa creativa i aquesta
sensibilitat sense límits que el converteix en artista pur ja que simplement
ens expressa plàsticament les seves emocions, sensacions i sentiments marcant
aquell caràcter personal i estilístic que li es més definitori i adient.
I això, no ho dubtin , és la millor manera de
ser el que és: Un artista a tenir molt en compte. I ho dic per si vostès encara
no ho sabien.
Aquestes paraules que encapçalen el
post corresponen a la presentació per el catàleg de l’exposició que em demanà
el bon amic Tomás Safont-Tria. He cregut convenient reproduir-les ja que no va
ser aquesta una presentació d’aquelles d’ofici i sí de benefici ja que es va
escriure després de col·laborar amb l’artista a la selecció de les obres a
exposar i per tant a priori ja era un judici de valor al respecte del que podem
gaudir a Can Caralt de Llavaneres.
En Tomàs Safont Tria està en un
gran moment de creació. Assentat del tot en aquest fauvisme visceral en el que
gest i color desfermats gestionen les tensions de l’obra per aconseguir uns
impactes visuals i anímics ben valuosos , en Tomàs entén que a vegades les
seves sensacions precisen d’un grau d’ebullició pictòric una mica més baix per
no passar-se de revolucions . I és aquest equilibri de complementaris , aquesta
dualitat de conceptes les que marquen el to general de l’exposició i potser
també marquen el signe del futur de l’artista.
Tot rau en que la llum i el color
son l’essència bàsica del pensament artístic de Safont-Tria. Ho era quan
practicava un àgil impressionisme, ho és quan el podem qualificar com a
fauvista i ho serà si algun dia decideix moure’s per altres verals.
Però la llum i el color es poden
graduar i més encara si a aquests elements hi afegim la pinzellada i el gest.
És justament el que succeeix en aquesta ocasió. Tomàs aposta per la dualitat i
la fa patent. Les mateixes obres obtenen per un cantó una potència absoluta en
el color, pinzella i gest i alhora se’ns presenten en una estructura plana i
geomètrica com si d’una limitació passional és tractés.
Bic naranja o bic cristal. Pintura
plana o gestual. Pintura passional o freda i cromàtica Dues pintures , dos
ismes, dues estructures i un sols i gran artista , en Tomàs Safont Tria. Una
exposició altament recomanable.
Etiquetes de comentaris:
Can Caralt,
Tomàs Safont-Tria
dissabte, d’abril 04, 2015
A QUATRE MANS: JOAN HORTÓS / ORIOL DE LA HOZ
Des de la seva inauguració que Agit
Baqué intenta produir en la seva galeria un escaient destil·lat artístic.
Algunes vegades li queda al punt exacte de comunicació ( Teresa Pera ), en
altres fred , com amb la gent de l’Acadèmia de Barcelona, en altres exòtic
o..., però el cert és que sempre cerca un coupage que tingui el tast el més
acurat possible per els espectadors.
Avui per exemple ens ofereix una aposta a
quatre mans amb dos artistes que essent del tot contradictoris aporten un punt
de complement que afavoreix la mostra, com és el cas d’Oriol de la Hoz i Joan
Hortós.
De la Hoz i Hortós son dos
còmplices en el treball diari. Encara que en l’aparença son dos elements
contradictoris , i no ho dic tan sols per la pintura , ans també per la seva
forma d ser i relacionar-se, quan decideixen no ser ells en la totalitat i sí
ells en el punt artístic veiem que encara que molt diferents , - quasi hauríem
de parlar de no disposar de res en comú -, aporten un concepte interior
comunicatiu que es fa proper malgrat que un acabi parlant de viatge , en el que
de sortir de l’entorn propi significa , i l’altre parlant del mateix en faci
una reducció més propera acostant-nos al viatge més iniciàtic , com ho és el de
la festa , el de la imaginació, el de la llibertat en una paraula.
Joan Hortós se’ns presenta avui molt
més segur de si mateix. No sé si el repte del cartell de Les Santes de fa un
parell d’anys el va revitalitzar , però si s’intueix que aquella aposta li va
fer trencar amb l’habitual reduccionisme dels seus treballs. Si se’m permet una
distorsionada comparança. Hortós ja ha deixat enrere la falla infantil per fer
la falla important.
Hortós manté així tot l’esplendor
del seu món màgic i irredent. Segueix acceptant encantat les seves arrels amb
noms com Rovira brull, Nefer i Alcoy , per seguir confegint un món màgic , cada
vegada més pròxim a la realitat , amb el que exerceix alhora il·lusions i
crítiques a una societat de la que intenta allunyar-se. Ha millorat tècnicament
molt i això li permet unes estructures més complexes i simples a la vegada , en
les que diposita el seu missatge alegre i colorista però amb el que segueix en
el seu paper de bufó xistòs però amb criteri profund i moltes vegades àcid.
De la Hoz en canvi manté en el seu
interior tot el flux comunicatiu que encara que cada vegada resta més obert a l’espectador, encara
segueix com un tresor íntim que li serveix per gaudir i jugar amb ell en la
individualitat i solitud de l’estudi.
És per això que a vegades un es
perd amb les seves intervencions. Els camins es diseccionen , sembla que es
perdin però una mica més enllà retornen... Així sembla ser la mirada al treball
de de la Hoz , una mirada encara massa erràtica com per ser entenedora per l’espectador
asèptic que s’acosta a la seva obra.
Però queda ben clar que l’evolució
és molt positiva. Que aquell tancament que semblava irreductible ara s’està escrostonant
i de la Hoz és mostra més proper i ens permet endinsar-nos en aquets camí personal
que tant té de fugida íntima com de desig d’apropar-se a la gent.
Com en el cas d’Hortós, tècnicament
de la Hoz està en un progrés important , tant en l’aspecte cromàtic , de
tractament textural, com el que és més important , idiomàtic , el que fa que l’obra
adquireixi ja una certa madures que a bon segur s’accentuarà en les properes
aparicions , en aquest sentit de lleugeresa exterior i intensitat interna que tan
pròpia és del seu treball.
Una exposició doncs, aquesta de
Hortós i de la Hoz , que és fàcil de recomanar i així ho fem. Un bon encert per
la Destil·leria.
Etiquetes de comentaris:
Joan Hortós,
La destil·leria,
Oriol de la Hoz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)