dimecres, d’abril 29, 2015

Espai d'Art - Miquel Wert





Espai d'Art - Miquel Wert


Aquí teniu el darrer Espai d'Art de m1tv amb el protagonisme de Miquel Wert , aquest magnífic artista que ens sedueix a "La destil·leria " amb una més que recomanable exposició amb el dibuix com a protagonista.

Una entrevista que us aconsellem amb tot plaer a l'igual que la seva exposició.







dilluns, d’abril 27, 2015

CULTURA I POLÍTICA, UN MARIDATGE IMPOSSIBLE ?




D’ençà que hi ha eleccions tinc una curiositat malsana en llegir-me les llistes dels diversos partits en relació al meu reducte electoral i rodalies, cercant en elles els noms que conec que tenen relació amb l’àmbit cultural. Enguany no és excepció i malgrat els canvis de darrera hora com per ex. la tupinada de Convergència i Esquerra a Argentona, que m’obligaran a una lectura posterior i pausada, -repassar els fulls del butlletí oficial és experiència quasi mística -, de moment tot va per el camí de davallada total i de la desaparició de “noms” culturals entre els que han de dirigir els nostres destins més propers amb la seva actuació municipal.

Ja sabem tots que cultura i política sempre han estat més difícils de lligar que un bon all-i-oli. L’estructura encasellada d’uns partits sotmesos a la burrocràcia ( i en la “rr” no hi ha errada ni ortogràfica, ni mecanogràfica) xoca frontalment amb la llibertat inherent en tot acte creatiu i per tant en tot creador. Per això la gent de cultura ha anat fugint cada vegada més d’aquest castrador concepte monolític de partit en el que el camí és el que marca la direcció i aquest pot virar justament al contrari si els interessos polítics així ho demanen, sense cap mena de raó ideològica i de fons.

Repassar les llistes que comencen a aparèixer ens permet visualitzar entre els seus membres a un parell de pintores , una musicòloga , un gestor cultural i ben poca cosa més. Pocs noms i menys possibilitats de sortida el que fa difícil poder esbrinar qui s’asseurà en la cadira de beneficència , amb unes apostes decantades cap Anna Salicrú, amb la possibilitat de Carles Spà si Iniciativa assolís el miracle d’un tercer regidor. Però serà així?. Difícil doncs tots sabem que al final la cadira de Cultura l’acaba escalfant aquell que no té perfil propi per altre regidoria. A fi de comptes com s’han cansat de dir-me regidors de tots colors, la cultura no dona vots , o com em va deixar ben clar Baron , per Cultura mai cap partit polític trencarà les seves aliances.

Però si és preocupant aquesta manca de sintonia entre gent de cultura i política per establir unes polítiques coherents . més preocupant és encara la desaparició absoluta i total de gent de cultura ocupant els nombres marginals de les candidatures. En altre temps els partits demanaven als professionals de reconegut prestigi i molt especialment als protagonistes culturals la seva presència en llocs de no sortida per donar no tan sols prestància i rellevància a les mateixes , ans entenen que el seu suport marcava un nivell que incitava al vot. Si aquella persona a la que admiro per el seu bon fer els recolza per alguna cosa serà, era la reflexió de sortida. I que dir de les llistes de suport recolzant el vot i fent-lo públic.

Ara, res de res. Ni suport en llistes ni suport públic. I quina és la causa?. Per un costat l’evident deixadesa cultural dels partits. Com ja hem dit i tots sabem, la cultura és la María de les regidories. I a Mataró encara més ja que tots sabem que lamentablement cultura sols es jutjada per un fer:Les Santes. La resta , ni val, ni importa. I així ens va, amb una cultura misèrrima dirigida per uns aprofitats del funcionariat.

Però pitjor és l’altre cara que no és altre que el descrèdit públic que significa l’acte de creació. La banalització del fet cultural, el recolzament al tot val, la mínima exigència creativa i intel·lectual ha convertit als creadors en uns mindundis que han perdut el seu pes específic en l’àmbit social, la seva capacitat de veu crítica , i el saber esbrinar per quins camins es pot canviar i com curar les nafres del passat. I per tant, amb tota aquesta rècula de “virtuts”, la seva presència esdevé més perjudicial que no pas ganancial.

El meu pare quan es queixava de la poca atenció per la cultura , sempre deia: “És que cultura ve de cul”. L’Eduard Alcoy anava més enllà titllant a la regidoria com de Costura ja que sols feia sargits i encara els feia malament. I ara anem a pitjor.

Fa uns vint anys la cobejada darrera plana del “Crònica de Mataró” del dijous abans d’eleccions ( últim dia per fer-ne publicitat) va sacsejar a tothom. L’havia aconseguit el PSC i en comptes de propaganda de Manuel Mas hi havia a  tota plana un dibuix de RoviraBbrull i un manifest d’exigència cultural signat per Raúl Capitani, Carlos Soriano, Manuel Patricio i el que això escriu. Avui això no tan sols és impensable, és absoluta política ficció.

La cultura un element del que tots els polítics s’omplen la boca i a la que ningú estima, estimula i activa. Potser per això i en conseqüència caldrà meditar molt profundament si el vot en blanc no és la millor solució.

(Imatge: Passadís del Museu Oteiza)




dimecres, d’abril 22, 2015

MICRO / MACRO. MONTSE PONS






Hi ha creadors que la seva obra sorgeix d’una profunda reflexió, n’ hi ha d’altres en canvi que la mateix brolla d’una manera més instantània, més espontània per definir-ho d’una manera , sense que això signifiqui demèrit o s’equipari a obra poc pensada.




Montse Pons , aquesta creadora afincada a Argentona i que ocupa en aquest mes l’espai del Col·legi d’Aparelladors , és autora que es mou essencialment en aquets caires de llibertat com ha demostrat fefaentment en les darrers exposicions que li hem pogut veure ja sigui a Argentona, a l’espai capgròs o a la que ara ens ocupa. Una llibertat que jo equiparo a la conseqüència directa que li produeix el munt d’imputs sense filtres que rep cada dia en motiu de la seva tasca professional com a mestre , el que provoca una resposta molt més àgil que no pas la que a bon segur provoca la meditació de la callada solitud d’un estudi esdevingut búnker impermeable com en certs artistes.



D’aquí que les exposicions de Pons esdevinguin allargassades, quasi esfilagarsades, però que a traves de la mirada serena veiem que tot el presentat es mou en un lligam invisible en els que els mons presents, imaginats o desitjats, es van desgranant en petites escenes, algunes de caire més explícit que no pas d’altres , en les que l’autora mostra sense pors ni embuts , les seves sensacions i emocions que modula de manera intensa en el gest, el ritme, i molt especialment aquest color intens, agut i llaminer amb el que omple les seves peces esdevenint esquer visual per acostar-se a les mateixes i deixar-se abduir per les formes, referències, abstraccions, tot en el complex entramat que confegeix el seu fer.




Ni més ni menys és el que succeeix en aquest micro/macro, jugant amb la mida i la mirada , en el proper i en el llunyà, Pons ens demostra que en realitat tot és el mateix, que el que val sons les emociones presentades i les sensacions rebudes, i és en aquest intercanvi sensorial on s’estableix el veritable concepte de l’art, el classifiquem com el classifiquem o el jutgem, com el jutgem.




Per això aquest micro/macro esdevé un veritable laboratori d’energies, d’aquelles que generant-se es transformen per que cadascun de nosaltres en puguem obtenir el rèdit que desitgem. Una exposició plaent, enormement plaent, en el visual però amb gran càrrega sensitiva en l’interior el que el fa fàcilment recomanable.

(Fotografies tretes del blog de l'Associació Sant Lluc)


diumenge, d’abril 19, 2015

PREMI MOLDUMAT DE PINTURA






Fa tan sols uns pocs dies que es va fer lliurament al bon amic Miquel Ortega del Primer premi de pintura Galeria Lolet Comas. Juntament amb ell , el premianenc Pol Peiró , també bon amic , va ser el guanyador del segon premi obtingut per votació popular.

Un desplaçament, aprenentatge i lleure , em va impedir assistir a l’acte i dir en directe el que ara diré en aquestes línies. En primer lloc hauria expressat la meva felicitació a la gent de Moldumat per haver decidit fer el concurs i per haver aconseguit la resposta obtinguda, tot esperonant-los per a properes edicions en les que a bon segur es produirà una depuració natural en la participació i en conseqüència existirà una millora qualitativa ostensible. Un camí que s’inicia exitosament i en el que cal progressar i depurar.

Però per altre costat hauria expressat la meva discrepància total amb els premis atorgats. Entenc perfectament l’esquer publicitari que representa una votació popular. Si de motu propi em gasto els meus calerons en un premi és del tot lícit i natural que em retornin de la millor manera possible que en aquest cas és amb el coneixement de marca. Res a dir.




Però el perill és gran. En aquesta ocasió hi ha hagut sort, Pol Peiró és una magnífic artista de futur. Però també hi ha hagut mala sort doncs l’obra presentada és del pitjor que li he vist en els darrers temps , no s’aguanta per enlloc i és d’aquelles que un artista hauria de tapar per pintar-ne una d’altre al damunt. Votar mil vegades un error no el convertirà mai en un encert. Les votacions populars en temes culturals, per malament que soni, acostumen a errar.



I estic del tot disconforme amb el premi atorgat a Miquel Ortega. I algú em pot dir, amb part de raó, que potser hauria de callar ja que he estat jurat del premi, però em sembla del tot correcte que el que vaig dir en les deliberacions ho repeteixi ara. Al meu entendre l’obra de Miquel Ortega no és de cap de les maneres una “pintura” , és un mosaic “pintat”. Cert és que en l’autor va actuar amb tota netedat preguntant si podia presentar el seu treball i l’organització la va acceptar i per tant és un guanyador del tot legal. Res a dir en aquest tema. El que crec que va ser un greu error acceptar una "no pintura" per a un "concurs de pintura". I no caiguem en confusions de comparances amb qualsevol mena de tècnica mixta. una escultura policromada serà sempre una escultura per més pintura que s'hi dipositi al damunt.

Presentada l’obra el jurat podia actuar en conseqüència. Quatre membres en el més que correcte ús dels seus coneixements i de la seva llibertat, van apostar per ella i va guanyar. Un, jo mateix , amb els mateixos paràmetres de coneixement i llibertat , vaig creure que aquesta peça no responia a les bases del concurs i no va rebre mai de part meva cap vot a favor. I no parlem de qualitat ja que aquesta no es jutjable si no entra en els paràmetres reglamentaris.

Res a dir, tan sols pensar que organitzar un concurs de pintura per que al final no la guanyi una pintura és un greu perjudici per a posteriors edicions. ( Com si en un concurs de mosaics guanyés una pintura amb quatre tessel·les incorporades).

El futbol és el joc que es juga amb els peus i les mans, excepte en el porter, estan prohibides. Més d’una vegada s’ha guanyat mercès un gol fet amb la mà, la mano de Dios deien els argentins. Amb la semblança, com en aquest cas.

Malgrat tot, felicitats als guanyadors.




dissabte, d’abril 18, 2015

TERRA. GINA PÒRTERA




Aquest mes d’Abril les parets de l’espai capgròs acullen les obres de Gina Pórtera (Barcelona 1963) artista que resideix de fa temps a Sant Vicens de Montalt i que practica  l’estilística de l’hiper realisme figuratiu.

Els estils, tendències o estilístiques no impliquen per se cap mena de prejudici qualitatiu. Certament hi ha tendències que estan més “ on fire” com es diu ara , però el que ha de merèixer o no una resposta positiva al presentat ha de ser el bon fer de l’artista en relació al seu projecte comunicatiu.



Gina Pórtera ha apostat sense embuts per a un hiper realisme figuratiu, sens dubte una aposta difícil en el que l’evidència de l’errada es si més no més evident. Sempre s’ha dit que figuració i abstracció es mouen en una paràmetre d’igual dificultat però que en l’errada la figuració en queda molt més malparada en l’obvietat. I aquest és el cas en que ens ocupa.

Pórtera , crec que erròniament , ha pensat que exposar a l’espai capgròs era un fet menor i per tant no ha apostat per una mostra que seriosament respongués al seu bon fer i ha arreplegat quatre obres de trascantó que donessin un toc apanyadet per passar del pas i ha errat del tot.



I ho dic així ja que mentre l’exposat es mou en el contrasentit , amb obres que mereixen l’atenció per l’acurada realització com ho puguin ser “ofrena” o el fred treball d’influença hooperiana , al costat seu hi ha peces que agafen paper capdavanter , com ho son “la luz de la luna” o especialment “Terra ignota” , que son d’un nivell absolutament desballestat en el seu estil, amb uns evidents problemes de realisme i proporcionalitat

Però és clar , si ens acostem al seu enllaç web professional, podem veure que Pórtera és capaç de fer obres molt més interessants en especial quan deixa aquest realisme ferotge i es trasllada al realisme simbòlic , el que ens fa pensar que a questa exposició ha estat per a ella una simple baula més del seu currículum i no pas un espai en el que mostrar el seu bon fer. Que la por ha cremar certs treballs ha dominat a l’aposta per expressar-se en la seva rotunditat i fer evidència d’un nom del tot desconegut en les contrades malgrat els anys de viure en elles.



Hom és lliure de fer i apostar per un camí. I en aquesta ocasió Pórtera ha errat. Esperem que en altres i properes ocasions tinguem ocasió de veure la realitat creativa d’una autora que per el vist en el web, és molt superior al que presenta en aquest el seu debut a l’espai capgròs.

Ps.- Digueu-me torrecollons, però això de llegir "artista plástica con proyección internacional", o semblant,  en encapçalar un web em fa sempre molt mala espina i automàticament m'apuja uns graus l'exigència i em decreix en la mateixa graduació el meu respecte per la valoració de l'artista.




dijous, d’abril 16, 2015

Espai d'Art . Tomàs Safont-Tria





Espai d'Art - Tomàs Safont-Tria



Aquest és el darrer "espai d'Art" dels emesos per m1tv que en aquesta ocasió té el protagonisme d'aquest excel·lent artista que n'és en Tomàs Safont-Tria. Amb ell parlem de la seva exposició actual al Museu de Llavaneres i de la seva presència a Tempus Fugit. Tot al costat de moltres altres reflexions al voltant de l'art i la vida.


Una entrevista que crec que paga la pena i que arrodoneix un programa que us aconsello de tot cor.


dimecres, d’abril 15, 2015

LA FIGURA I EL RETRAT. FUNDACIÓ ILURO






 Segueix la Fundació Iluro amb la bona pensada d’anar fent públic, mitjançant la pertinent exposició, el seu patrimoni artístic que en certa manera és de tots , ja sigui per el fet d’haver-lo ajudat a créixer des del clientelisme bancari amb la Laietana , ja sigui per el fet de Fundació Pública en que ha esdevingut ara.


L’any passat ens oferí una mirada del paisatge que es va establir en dues característiques: La pobresa general del fons i el pèssim ideari i muntatge de l’exposició dominada per una multitud de peces ben apretadetes, fent el carrilet amb l’únic , i nefast, criteri, de l’ordre de naixença del signant de l’obra.




Avui en canvi la cosa va a millor. No en el qualitatiu ja que la pobresa del fons és esgarrifosa i més si en fem comparança amb els fons d’entitats parelles en nivell i territori ( Sabadell, Terrassa, Girona, Penedès etc). I és que com tots sabem a la Laietana això de la cultura no acabava d’importar gens ni mica en la direcció i per tant mai va haver un criteri adquisitiu correcte i més aviat aquest criteri s’estructurava sota el gust de “l’amo” i si aquest era tan hortera com en el cas de Dòria els resultats son tan esfereïdors com els de la realitat que ara toca mostrar.

Però que si millora i molt en l’aspecte “organitzatiu” de la mostra que establert amb coherència i una certa elegància sap treure lluminor de les peces bones que hi ha (algunes son molt interessants) i sap confegir un tot que es veu amb plaer i que permet una mirada agraïda , fet molt valorable en tota col·lectiva. Una mostra en la que es nota en bon fer d’Arnau Puig en el concepte i la tria i que a més a més esmena la plana a Cultura ja que titula adequadament l’exposició ( La figura i el retrat) no com en la mostra inaugural de ca l’Arenas que parlava de retrats quan la majoria d’obres eren figures. Però és clar , una cosa és Arnau Puig i altre Carles Marfà i Gisel Noè .




L’exposició de l’Ateneu comença amb dos magnífiques obres com son la talla de Sant Joan ( segle Xv) i la de Sta Anna (segle Xviii) , dues peces simplement magnífiques que donen pas a un seguit de retrats entre els que destaquen dues obres magnífiques i ben desconegudes de Josep Vinardell que donen el contrapunt al seguit de “retrats oficials” en els que cal apuntar-se a la forma de ser i la qualitat dels artistes que no pas en el contrapunt dels retratats encara que manca , i entenc les raons , el tan comentat bust de l’ex president de Dòria, famós per la seva pobresa en tots els sentits menys en el de l’arrogància.




En la resta , i com calia esperar cal deturar-se en les grans noms com és el cas de Ponç, Alcoy, Cusachs, Marià Andreu, Muntané, Calsina, Opisso i poc més , encara que la resta siguin uns dignes acompanyants.

Però encara que la mostra no sigui rellevant en el que pertoca a trobar peces de gran nivell sí que és una exposició que cal visitar i fer-ho amb calma. És així ja que no és gens habitual que a Mataró tinguem visita dels grans artistes catalans “clàssics" del segle passat. Aquí ens els trobem donant aquest signe d’ofici i ben fer que marca caràcter i que serveix per donar to global al presentat.



És clar que altre cosa és el nivell del conjunt, però la minusvàlua de la col·lecció té uns culpables que no son pas els que han heretat el dipòsit i que fan molt bé en ensenyar-lo per que en puguem gaudir del bo i puguem maleir dels maldrestes que tan mal van fer a la ciutat en l’econòmic i en l’adquisició de patrimoni cultural.





dimarts, d’abril 14, 2015

MUSEUS





Ahir en Xavier Antic publicava a La Vanguardia una més que interessant reflexió en relació als Museus i al seu paper en els moments actuals. Uns Museus entrellaçats en el concepte d’indústria cultural, al bell mig d’un turisme de masses i sotmesos a mirades de desconeguts ignorants. Una bona reflexió que de moment no ha provocat cap resposta per la desmitificació del tema que comporta i la seva vulgarització.
Una reflexió que jo crec molt interessant i que us aconsello a llegir

 ESTO DE LOS MUSEOS Y EL ARTE

 Es fácil imaginarse la escena. Un grupo de personas vestidas con abrigos, guantes y pasamontañas avanzando con dificultad por un paisaje nevado en el que no se ven caminos ni carreteras, casas ni ciudades. Son los sobrevivientes de una glaciación que ha borrado todo vestigio de vida humana y civilización. Previsiblemente en vida por un extraño azar, han crecido sin contacto con la memoria milenaria del pasado. Buscan, parece que infructuosamente, alguien como ellos o algún rastro de la vida de quienes les han precedido. En vano, porque no encuentran nada ni nadie. Es el comienzo de un cómic fascinante, del cual me habló por primera vez el profesor Ivan Pintor: Periodo glaciar, de Nicolas de Crécy.

De repente, sin embargo, un desplazamiento tectónico hace emerger lo que reconocemos como una cúpula, aunque a ellos sólo les provoca estupefacción. Otra sacudida de tierras acaba por hacer visible la parte superior de un edificio gigantesco que identificamos con el antiguo palacio real que hoy hospeda las colecciones del Louvre. Ellos, sin embargo, no lo saben. Y, cuando entran en las salas, descubren unas cosas muy extrañas: imágenes que no saben lo que son ni lo que representan, pero que enseguida intuyen que son restos de una antigua civilización. Y empiezan a hacerse preguntas: ¿eran así los que antes vivían aquí? ¿Quién hacía estas imágenes incomprensibles y por qué? Aquella gente, ¿no sabía hablar y se decía cosas pintando? Algunas son maravillosas, pero otras les horrorizan.





La historieta nos devuelve la extrañeza primigenia ante del objeto artístico. Las pinturas y esculturas, por costumbre, ya nos parecen las cosas más naturales del mundo. Pero no lo son. Hoy tenemos las obras de arte en paredes, en los museos, palacios e iglesias, convenientemente protegidas, indicadas, codificadas y, ¡ay!, fosilizadas. Las vemos como productos culturales o como reclamo turístico. Pero la producción de imágenes visuales, eso que hoy llamamos arte, es uno de los fenómenos más sorprendentes, imprevisibles y, en parte, todavía hoy enigmáticos de toda la historia de la humanidad. Objetos lanzados al futuro con buena parte de sus misterios todavía intactos. En su pura materialidad, sin el sentido que tenían y que todavía pueden tener para nosotros, no son casi nada, sólo cosas, más o menos bien hechas.
John Dewey fue el primero, en su libro Arte como experiencia (1934), en señalar que los objetos artísticos, arrancados de la experiencia que los produjo, quedan aislados por muros de incomprensión que imposibilitan acceder a ellos. Y, por eso, reclamó como primera condición para suscitar el sentido, sin el cual no son nada, la necesidad de restaurar su vínculo con la experiencia humana y cultural en la que surgieron. Sólo si sabemos, aunque sea provisionalmente, lo que eran, es decir, lo que significaban para los primeros que las vieron y vivieron, podremos revivirlos de nuevo. De lo contrario, son como libros escritos en un alfabeto que somos incapaces de descifrar.




Hoy el turismo de masas y la perversión de lo que llaman industrias culturales han convertido los viejos museos, y de rebote también los nuevos, en contenedores de objetos que, en el mejor de los casos, pueden entretenernos u otorgarnos una pátina cultural. Pero las obras de arte no pueden ser, para los museos ni para la gente que los visita, sólo objetos para ocupar el tiempo libre. Nicholas Penny, el director de la fabulosa National Gallery de Londres, declaró, cuando lo nombraron, que la visita a un museo proporciona al mismo tiempo placer y conocimiento, y que eso reclama esfuerzo, como la lectura de un libro. Sin esfuerzo no hay conocimiento, pero tampoco, en sentido propio, placer. Y el esfuerzo tiene que venir por parte de quien se acerca, claro está, pero también del propio museo: para explicarse, sin paternalismos, y para establecer dispositivos y estrategias de intermediación que traten a sus visitantes como sujetos activos y maduros capaces de movilizar la propia experiencia en la aventura de descubrir la vida que aquellas obras vehiculan y de actualizarla.
Viene todo eso a cuento a raíz del estreno de una película prodigiosa, actualmente en las salas: National Gallery, dirigida por un cineasta lúcido y atrevido, brillante y estimulante, en la plena madurez de sus ochenta años, Frederick Wiseman. Tres horas de cine con mayúsculas, filmadas en una de las mejores pinacotecas del mundo, que nos introducen, a través de las voces de los historiadores del arte y conservadores, de los restauradores y de los propios visitantes, en el corazón de la experiencia artística. Ante algunas pinturas extraordinarias, la cámara convoca placer y conocimiento gracias a saber restaurar el vínculo que liga el arte a la vida. La película de Wiseman, aparte de sus indiscutibles cualidades fílmicas, muestra una actitud que bien podría ser considerada como ejemplo y modelo de una pedagogía radical: aquella a la que tendrían que estar obligados los museos, claro está, pero también medios de comunicación, historiadores del arte, críticos y todas las instancias de mediación cultural. Tenemos entre manos realidades vivas que, demasiado a menudo, tratamos como fósiles. Ver National Gallery y pensar lo que en el filme se dice, precisamente en unos días en que, de manera grotesca, parece que sólo se pueda hablar de los museos cuando se produce algún problema de mera gestión, francamente, es lo que más se acerca a una utopía a la cual, por salud colectiva, tendríamos que aspirar todos.
Xavier Antich


dimecres, d’abril 08, 2015

CARÀCTERS.- TOMÀS SAFONT-TRIA




 D’entre totes les definicions que he llegit sobre el que és art sempre m’he quedat en la que l’equipara a la vida. A fi de comptes que és l’art si no l’expressió plàstica dels sentiments, emocions i conceptes més personals del creador.

L’art, com la vida , ni és fàcil ni planer. Cal anar cercant constantment aquell punt interior que cal oferir en la nuesa més explícita. I en la recerca apareix el dubte , la debilitat i per tant la contradicció, que és més signe de fortalesa per el de lluita que significa, que no pas de feblesa i debilitat. I en ella un fer i la multiplicitat de camins , alguns d’ells absolutament contraris. Llavors cal triar i fer-ho amb convenciment , amb caràcter i marcant els caràcters propis i personals, encara que a voltes semblin contradictoris. La veritat no rau en l’absolut i sí en el compendi de les petites coses.




Avui en Tomàs Safont-Tria torna a la nuesa més terrible com és la d’enfrontar-se als més propers. I ho fa amb els dubtes i vacil·lacions d’aquell valent que vol anar més enllà i no vol quedar-se en el “bonic” per que cerca de manera insistent “el bo”. I ho  vol fer deixant ben clar els caràcters que marquen i expliciten el seu treball.

Presentant i oferint el dubte davant les dues cares de la moneda , però mantenint sempre la seva raó artística i vital, ens demostra la seva saviesa creativa i aquesta sensibilitat sense límits que el converteix en artista pur ja que simplement ens expressa plàsticament les seves emocions, sensacions i sentiments marcant aquell caràcter personal i estilístic que li es més definitori i  adient.

 I això, no ho dubtin , és la millor manera de ser el que és: Un artista a tenir molt en compte. I ho dic per si vostès encara no ho sabien.




Aquestes paraules que encapçalen el post corresponen a la presentació per el catàleg de l’exposició que em demanà el bon amic Tomás Safont-Tria. He cregut convenient reproduir-les ja que no va ser aquesta una presentació d’aquelles d’ofici i sí de benefici ja que es va escriure després de col·laborar amb l’artista a la selecció de les obres a exposar i per tant a priori ja era un judici de valor al respecte del que podem gaudir a Can Caralt de Llavaneres.





En Tomàs Safont Tria està en un gran moment de creació. Assentat del tot en aquest fauvisme visceral en el que gest i color desfermats gestionen les tensions de l’obra per aconseguir uns impactes visuals i anímics ben valuosos , en Tomàs entén que a vegades les seves sensacions precisen d’un grau d’ebullició pictòric una mica més baix per no passar-se de revolucions . I és aquest equilibri de complementaris , aquesta dualitat de conceptes les que marquen el to general de l’exposició i potser també marquen el signe del futur de l’artista.

Tot rau en que la llum i el color son l’essència bàsica del pensament artístic de Safont-Tria. Ho era quan practicava un àgil impressionisme, ho és quan el podem qualificar com a fauvista i ho serà si algun dia decideix moure’s per altres verals.

Però la llum i el color es poden graduar i més encara si a aquests elements hi afegim la pinzellada i el gest. És justament el que succeeix en aquesta ocasió. Tomàs aposta per la dualitat i la fa patent. Les mateixes obres obtenen per un cantó una potència absoluta en el color, pinzella i gest i alhora se’ns presenten en una estructura plana i geomètrica com si d’una limitació passional és tractés.

Bic naranja o bic cristal. Pintura plana o gestual. Pintura passional o freda i cromàtica Dues pintures , dos ismes, dues estructures i un sols i gran artista , en Tomàs Safont Tria. Una exposició altament recomanable.



dissabte, d’abril 04, 2015

A QUATRE MANS: JOAN HORTÓS / ORIOL DE LA HOZ






Des de la seva inauguració que Agit Baqué intenta produir en la seva galeria un escaient destil·lat artístic. Algunes vegades li queda al punt exacte de comunicació ( Teresa Pera ), en altres fred , com amb la gent de l’Acadèmia de Barcelona, en altres exòtic o..., però el cert és que sempre cerca un coupage que tingui el tast el més acurat possible per els espectadors.
Avui per exemple ens ofereix una aposta a quatre mans amb dos artistes que essent del tot contradictoris aporten un punt de complement que afavoreix la mostra, com és el cas d’Oriol de la Hoz i Joan Hortós.





De la Hoz i Hortós son dos còmplices en el treball diari. Encara que en l’aparença son dos elements contradictoris , i no ho dic tan sols per la pintura , ans també per la seva forma d ser i relacionar-se, quan decideixen no ser ells en la totalitat i sí ells en el punt artístic veiem que encara que molt diferents , - quasi hauríem de parlar de no disposar de res en comú -, aporten un concepte interior comunicatiu que es fa proper malgrat que un acabi parlant de viatge , en el que de sortir de l’entorn propi significa , i l’altre parlant del mateix en faci una reducció més propera acostant-nos al viatge més iniciàtic , com ho és el de la festa , el de la imaginació, el de la llibertat en una paraula.




Joan Hortós se’ns presenta avui molt més segur de si mateix. No sé si el repte del cartell de Les Santes de fa un parell d’anys el va revitalitzar , però si s’intueix que aquella aposta li va fer trencar amb l’habitual reduccionisme dels seus treballs. Si se’m permet una distorsionada comparança. Hortós ja ha deixat enrere la falla infantil per fer la falla important.





Hortós manté així tot l’esplendor del seu món màgic i irredent. Segueix acceptant encantat les seves arrels amb noms com Rovira brull, Nefer i Alcoy , per seguir confegint un món màgic , cada vegada més pròxim a la realitat , amb el que exerceix alhora il·lusions i crítiques a una societat de la que intenta allunyar-se. Ha millorat tècnicament molt i això li permet unes estructures més complexes i simples a la vegada , en les que diposita el seu missatge alegre i colorista però amb el que segueix en el seu paper de bufó xistòs però amb criteri profund i moltes vegades àcid.




De la Hoz en canvi manté en el seu interior tot el flux comunicatiu que encara que cada vegada  resta més obert a l’espectador, encara segueix com un tresor íntim que li serveix per gaudir i jugar amb ell en la individualitat i solitud de l’estudi.

És per això que a vegades un es perd amb les seves intervencions. Els camins es diseccionen , sembla que es perdin però una mica més enllà retornen... Així sembla ser la mirada al treball de de la Hoz , una mirada encara massa erràtica com per ser entenedora per l’espectador asèptic que s’acosta a la seva obra.

Però queda ben clar que l’evolució és molt positiva. Que aquell tancament que semblava irreductible ara s’està escrostonant i de la Hoz és mostra més proper i ens permet endinsar-nos en aquets camí personal que tant té de fugida íntima com de desig d’apropar-se a la gent.






Com en el cas d’Hortós, tècnicament de la Hoz està en un progrés important , tant en l’aspecte cromàtic , de tractament textural, com el que és més important , idiomàtic , el que fa que l’obra adquireixi ja una certa madures que a bon segur s’accentuarà en les properes aparicions , en aquest sentit de lleugeresa exterior i intensitat interna que tan pròpia és del seu treball.




Una exposició doncs, aquesta de Hortós i de la Hoz , que és fàcil de recomanar i així ho fem. Un bon encert per la Destil·leria.