dimarts, de setembre 30, 2008

CARTELLS



Segueixo embadalit davant els cartells que us aniré presentant cada dia . Si de primera volta vaig quedar sorprès per la frescor dels cartells d’atletisme, ara que he conegut els publicitaris n’estic absolutament subjugat.



Penso que son unes peces que haurien de restar a la ciutat i seria qüestió d’aconseguir-ho. Ara l’Ajuntament en té la darrera paraula.


3 ANYS

Avui justament fa tres anys que un servidor va lliurar a l’Alcalde de Mataró Sr. Baron , en presència del llavors regidor de Cultura , Sr. Jaume Graupera el llistat d’una llarga seixantena d’artistes disposats a cedir una obra significativa del seu fer per crear un Fons d’Art d’artistes locals que fos l’inici per cobrir aquesta gran mancança històrica. Seixanta artistes que eren el fonament d’una llista més llarga que arrodonia el projecte.

Ara , tres anys més tard el projecte ha estat assassinat pel propi consistori i la ciutat ha perdut del tot aquest il·lusionant projecte. Un assassinat fet amb el consentiment del poder i de la resta de grups polítics que van ser hàbils en apuntar el projecte en el programa cultural i ràpids en oblidar-se del mateix.

Per això ara , en nom propi i de tots aquells artistes que van fer costat al projecte vull mostrar el meu agraïment a tots aquells que han fet el possible i l’impossible per que el mateix no es dugui a terme.

Un agraïment personalitzat amb aquells amb qui vaig signar un document oficial , com ho son el Sr. Baron ,que ja no sé si em parlava de compromisos , de promeses o em prenia el pel de nou , i amb el regidor de Cultura , en primer moment Jaume Graupera i ara Sergi Penedès.

A ells i de tot cor , en nom propi i de tots, Gràcies. I que Deu us ho pagui, ja que si espereu que ho fem nosaltres....

ERRADA

Dissabte comença temporada a Ca l’Arenas. Demà en parlarem , però avui ja m’han tret de polleguera. I no per la gran quantitat de ruqueries que inhabilitarien a qualsevol , dites per Marfà i Penedès en la roda de premsa.

El meu pare es deia Pere Pascual i signava com a PIC. Jo he continuat la seva tasca i em dic Pere Pascual ,vaig signar com a PIC II en temps de coincidència i vaig heretar el seu pseudònim . Entre ambdós ocupem més de 50 anys de crítica artística a Mataró.

Dons bé , la gent del Museu sembla obviar-ho i ja veus com han canviat el Pascual per Pasqual. I el que en altres circumstàncies podria considerar-se com un error sense importància és obvi que en aquest cas els afectats el considerem com del tot intencionat.

Queden dos dies per la inauguració. Espero i desitjo que facin les oportunes correccions.

dilluns, de setembre 29, 2008

CARTELLS


La setmana passada us parlava de la molt agradable sorpresa que vaig rebre en veure uns cartells dels anys quaranta que valien del tot la pena. Parlava de la necessitat de que els mateixos romanguessin a la ciutat ja que eren una perfecte unió d’art i esport , alhora que esdevenien un perfecte exemple de la realitat publicitària i sociològica d’aquells temps ( anys quaranta).




Ara tinc a mans les imatges, juntament amb les d’altres cartells publicitaris que han aparegut entre el bon grapat d’obres de l’artista . Son unes altres veritables joies històriques de la publicitat comercial de Mataró que be podrien ser captivadores per a l’IMPEM.
Com a prèvia de tota la col·lecció que anirem engrunant en els propers dies vagin avui aquestes tres peces que parlen per si soles.

DESCONCERT

Els artistes plàstics estan vivint en un desconcert total davant les actuacions del Govern de la Ciutat.

Així el passat dijous restaven astorats davant la notícia de la presentació per part de Florenci Guntín de la Campanya de Bones Pràctiques Professionals , que té en el Codi de Bones Pràctiques el seu codi de llança.
Però , ho presentaven a qui?. He parlat amb un grapat d’artistes i ningú en sabia res. I molt menys de que aquell mateix dijous i l’endemà es celebrava a Can Xalant un seminari al voltant d’aquest codi.

A bon segur tant sols els artistes en clau art contemporani en tenien notícia , seguint el costum segregacionista habitual de la gent de l’IMAC.

Per altra costat avui mateix sortia a la llum la bona notícia de que el Ministeri d’Indústria subvenciona la rehabilitació de la Nau Minguell. Excel·lent notícia , però la sorpresa en llegir tota l’explicació ens deixa del tot bocabadats : A la Nau Minguell s’hi ha de posar en marxa un centre de coneixement relacionat amb la indústria audiovisual. Queda clar a més que aquesta és una direcció inamovible ja que les subvenciones van lligades “ a les noves tecnologies i les informacions”.

El Senyor Baron , el de compromisos que no promeses , ens deia en el seu programa electoral, traspassat després al Pacte de Govern , que :
faig dues propostes concretes pels professionals:
a.- La creació d’un espai on els artistes puguin instal·lar-se a un preu raonable per exercir la seva professió i crear sinèrgies entre ells.
b.- Impulsar la creació d’una empresa cultural que ajudi als artistes que comencen a conectar-se i introduir-se en els circuits comercials de l’art
Ambdós compromisos que no promeses , anaven lligats amb la Nau Minguell centre en que es concretava tot al voltant d’una joint-venture IMPEM / Cultura.

Ara ja ho veuen , res de res.

Per tant vull dir ben fort i ben clar que els artistes plàstics han estat enganyats una vegada més per part del Govern Municipal , i van... . A més vull reafirmar-me en aquest engany , ja que va existir una reunió amb un petit grup d’artistes que havia de servir per , fugint de les paraules teòriques , establir les necessitats pràctiques i reals d’aquells que n’havien de ser els seus usuaris. Els assistents a la reunió , entre ells jo mateix , ens hem convertit en els testimonis d’aquest burla.

Senyors Baron , Sr. Bassas, Sr.Pera . Sra.López ,Sra Romero, heu enganyat als artistes amb el tema de la Nau Minguell, essent evident que els artistes mereixen una explicació per aquesta nova aixecada de camisa.
Per el que a mi pertoca , ni la vull. He patit tantes aixecades de camisa en els darrers temps per part del Govern Municipal que el metge em demana que ho deixi ja, no sigui que el constipat es converteixi en crònic .

I ja se sap que amb la meva edat , és qüestió de cuidar-se.

PERE MÀRTIR VIADA . 3 ANYS.

Avui fa tres anys que en Pere Màrtir ens deixà, Com en poques ocasions és pot dir , sense mentir , que el seu record és absolutament inborrable.

diumenge, de setembre 28, 2008

PAUL NEWMAN


Seria del tot injust no fer recordatori puntual de Paul Newman , mort aquest cap de setmana.

No soc cinèfil i moltes son les vegades que em costa introduir-me en una pel·lícula si la temàtica no és del meu gust. Llavors em distrec amb facilitat i estic més per els elements estètics de la mateixa que no pas per el que caldria. Per això moltes son les vegades que son el nom dels actors els que em motiven a veure una pel·lícula ja que sé que ells , amb la seva capacitat interpretativa , seran capaços de fer-me sentir al bell mig de la història.

Un d’aquests noms que per a mi son assegurança de satisfacció ha estat sempre en Paul Newman . De jove , i més encara en la seva maduresa , m’he quedat corprès pel seu saber fer i per la capacitat de creació dels personatges, que malgrat estar ja per damunt de tot ha sabut seguir escollint amb saviesa augmentant encara més el meu respecte.

Si a més afegim la seva actuació vital i molt especialment la honorabilitat que li ha sabut donar al seu final , no ens queda més remei que accentuar aquell espai que ens deixa en la memòria.

Sortosament , com diu el tòpic , els artistes no moren mai i la nova visió dels seus treballs ens refrescarà puntualment la seva gran qualitat com actor d’aquells que n’hi ha hagut pocs. D’aquells que no s’han quedat simplement en la bellesa d’uns incomparables ulls blaus.

IMAC
Aquest dilluns al vespre es reuneix el Consell Rector de l’IMAC , en la que serà la seva primera reunió , amb tema únic de discussió de l’esborrany del pressupost del 2009.

El llistat dels membres del Consell Rector a manca dels dos membres de reconegut prestigi son: Ivan Pera , Anna Bruguera i Xesco Gomar (PSC) . Mª José Recoder , Miquel Rey ( CiU) .Manel Roca (PP) , Carles Spà (IC) , Ramon Prujà (ERC) , Antoni Maria Vidal (CUP) . Ferran Rodriguez , Nicolau Guanyabens , Antoni Vilà , Imma Llorens , Cosme Valera , Carles Guanyabens ( entitats ).
Aquests son els “quinze magnífics” que tenen la difícil , per a no dir impossible tasca , de fer rutllar un ens en el que el poder segueix estant en les mans dels tècnics que alhora , i en això hi ha concordança absoluta , son els culpables màxims del seu mal funcionament.

Amés de la preocupació general envers el funcionament de la cultura local, en el que ens pertoca ens preocupa i molt la manca de l’absència de representants dels artistes plàstics. És clar que l’oficialitat dirà que sí que en tenen i parlarà d’en Ferran Rodriguez , membre de la directiva del Sant Lluc.

Conec de fa molts anys a n’en Ferran. És bon amic i mantinc amb ell una excel·lent relació. És una magnífica persona, treballadora constant , amb tenacitat per aconseguir objectius i les seves grans qualitats estan en la gestió, l’economia i l’administració , com ho demostra el fet del seu recent nomenament com a President de la Fundació Maresme , però en el que pertoca al camp artístic el seu nivell és el d’un afeccionat nouvingut. I així li vaig dir en privat , i així ho dic en públic.

Està clar que en Ferran defensarà a mort si creu que es cometen injustícies envers els artistes plàstics , - és a dir si es mantén la corrent de fins avui mateix -, però aquest no ha de ser el paper d’un membre del Consell, i sí el d’estructurar les línies mestres de la cultura local , que en el cas de l'art vol dir parlar de la programació d'exposcions , del funcionament dels centres d'Art com son Can Palauet o Ca l'Arenas, del Taller de Gravat , dels joves , de la formació , dels ajuts als professionals , de la conveniència o no de retomar el tema d'un Fons d'Art .... , i per aquest paper el nivell no li arriba.

Serà dons el moment d’exigir que un dels dos membres de reconegut prestigi ,que encara no estan anomenats , sigui del camp de les Arts Plàstiques , ja que si no seria aberrant que un sector tan important com aquest no disposés de representació en el Consell Rector de la Cultura Municipal.
Tot esperant que així sigui ,be val la pena recordar que Josep Novellas en va ser proposat com a membre , però el seu nom va ser vedat. Tan cert com lamentable.

dissabte, de setembre 27, 2008

MAGNÍFICS DESCONEGUTS

La troballa que comentava l’altra dia d’uns magnífics cartells amagats en cas d’un artista desaparegut i poc conegut em mou a la reflexió del a bon segur bon nombre de gent que ha fet coses importants i valuoses i que son del tot desconeguts de nosaltres. Valgui la pena aquests dos casos com exemple:

“Ets un pendó, Sue Ellen” és a bon segur la més mítica de les frases que resumeix en sí mateixa el que significà l’aparició de TV3. La mítica “Dallas” que hom havia vist en el canal que tocava , apareixia ara amb una nova parla , una nova veu, una nova entonació.

El que sembla no recordar ningú és que aquesta frase va sortir de la capacitat del traductor de la sèrie que era l’argentoní / mataroní , Joan Fontcuberta. Argentoní de naixement i en aquells moments de residència i mataroní de feina ja que havia estat un del iniciadors i eix important de l’acadèmia Freta , essent responsable de tota la part d’idiomes.

Fontcuberta és actualment catedràtic de traducció a la UAB , ha estat Premi Nacional de Traducció i els seus treballs literaris en anglès i alemany són reputats com els millors.
Bo és dons ara que celebrem els vint-i-cinc , fer-li record de pleitesia com iniciador del servei de traducció de “la nostra”.

Aquest artista que apareix amb un dels seus treballs , ara fa uns pocs anys i en motiu d’una exposició al Capgròs és en Francesc Bas.

A més de ser un gran artista , - aquest exposició ho deixava ben clar i el magnífic treball amb el protagonisme del Casal del Parc que ara presenta al Sant Lluc encara més -, Bas ha estat un dissenyador gràfic de primera línia com ho demostra el munt de treballs que ha realitzat en el decurs de la seva llarga trajectòria i del que un dia

n’hauria de fer pública exposició dels millors.


El que no sap molta gent , - el cert és que jo ho sé de fa quatre dies -, que ell és el creador d’una figura tan habitual i coneguda per tothom com ho és el xicot de la cartera i el Cacaolat , que forma part del costumari gràfic i publicitari del nostre país.

Son els gran treballs dels grans creadors amagats que bo és que surtin a la llum per rebre l’aplaudiment per la qualitat i dignitat del seu treball que és el que jo faig ara humilment , tot donant a la llum pública aquesta paternitat.

EMÍLIA de TORRES

Ella és també una d’aquelles grans creadores que per raons de l’època , el tarannà o ves a saber la causa, no ha obtingut un reconeixement general, encara que tots els bons afeccionats la tenim en el nostre pòdium particular.

Encara que per les raons pròpies de l’edat ,- a bon segur un dels grans secrets de l’Emília que jo no penso desvetllar -, està quasi impossibilitada de treballar , la seva família li manté la flama organitzant de tant en tant alguna que altra exposició que demostra el seu nivell.

Justament el proper dissabte serà l’encarregada d’inaugurar el nou centre cultural municipal de Santa Maria de Palautordera que porta per nom “La Quadra” i que vol ser punt cultural important de tota la zona. Ho farà amb una exposició protagonitzada únicament per la figura femenina , un dels temes que sempre millor ha tocat ,amb aquests treballs en que sense defugir la bellesa externa de les seves protagonistes , ni cercar el feïsme , sap donar força interior i exterior a les seves protagonistes , dones habituals en situacions habituals.

Una exposició que caldrà visitar ( inauguració dissabte a les 19 hores ), en la que la família m'ha honorat reproduïnt en el catàleg paraules que vaig escriure per l'exposició que li organitzà l'Institut Cervantes, tot esperant que la ciutat de Mataró no faci tard i li ofereixi l’antològica en l’homenatge que es mereix amb tota justícia.

dimecres, de setembre 24, 2008

AGRADABLE SORPRESA

Abans d’ahir vaig acudir a la demanda d’una vella amiga a la que feia temps havia perdut de visita , per fer-ne ullada de tot allò que havia deixat el seu pare, dibuixant i pintor , traspassat aquest estiu.
Mentre mirava per aquí i per allà vaig quedar ben sorprès per uns treballs ben especials. Es tractava d’uns cartells originals dels anys quaranta que publicitaven diversos encontres atlètics del C.A.Layetania del que ell en formava part. En vaig veure cinc o sis però sembla que en altres carpetes en podien haver més, i d‘entre ells n’hi havia un parell de gran qualitat.

Per un costat em vaig trobar amb un dibuix del 44 , mida de periòdic, amb un discòbol centrat , amb lletra típica de l'època, anunciant un Layetania vs. Hispano Francés. Per l’altra un cartell sobre cartró de mida gran, amb color directe , grafisme a mà i un saltador d’alçada com a imatge central. Veritables peces de col·lecció que crec haurien de quedar-se a la ciutat.

Lamentablement encara no tinc les imatges dels mateixos que espero poder ensenyar ben aviat , però ja aviso que seria molt bo que aquestes peces quedessin aquí i no en mans d’un antiquari . Tenen valor històric i gràfic, i puc assegurar que lluirien amb força , ja fos a l’Institut Municipal d’Esports o en qualsevol dependència de l’Estadi d’Atletisme, pel que penso que el bon amic Ivan Pera hauria d’estar a l’aguait , ja que no crec que la despesa fos massa important . I si cal excusa , recordar que el PAM prometia una obra artística en cada remodelació i si no vaig errat alguna cosa s’ha fet a l’estadi d’Atletisme.

I si el Govern no està atent , avís a navegants i col·leccionistes d’història local. Sincerament crec que son treballs que valen la pena i que serien ben acceptats per Ornaque , que com saben els coneixedors , és el gran coleccionista d’antiguitats d’esports.

dimarts, de setembre 23, 2008


IMPACTES

Ja fa força temps que en Xavier Ubach de la mà de les velles lliçons apreses amb en Sanchís i de quatre trucs d’ofici d’en Perecoll es va llençar a conrear el camp de l’aquarel·la. Practicava llavors una aquarel·la allargassada , estratificada, de caire poètic al que ajudava el fet d’emprar les diverses tonalitats d’un sol color. Unes peces primerenques , que curiosament han suportat prou bé el pas del temps.

Però això ja queda lluny. Després d’una tossuda lluita per aconseguir un idioma propi , en la que hi ha hagut encerts i entrebancades , Ubach ha entès que el millor que podia fer és quedar-se amb la llibertat de fer el que li vingui en ganes , sense intentar convèncer a ningú, ni als seus defensors ni als seus crítics. En aquest aire de llibertat és on ara presenta a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) els seus darrers treballs amb “Impactes” com a títol genèric de la mostra.

Cal dir de bones a primeres que no és pas aquesta una de les millors exposicions de l’artista , i estic convençut que ell ho sap. No ho és, ja què Ubach assoleix el millor d’ell mateix quan sap jugar les cartes que millor amaguen les seves limitacions , és a dir quan es mou en les mides més grans i quan una certa abstracció, o dit d’alta manera una falta de concreció, domina en el treball. I cap de les dues circumstàncies son les dominadores de l’exposició.

Potser per això el títol d’impactes. Les peces semblen ens individuals a la recerca de la mirada i la complicitat del visitant. I a bon segur que en ocasions ho aconsegueixen , però la manca de fil unitiu en el lligam de tot el presentat fa que el conjunt s’esfilagarsi i perdi força i capacitat d’atracció, malgrat l’esquer d’un cromatisme accentuat que vol donar-hi força. Exposició que cal considerar com a discreta , amb elements puntuals que s’acosten més al Xavier Ubach que coneixem i desitgem ( exposició de Llavaneres) .
Per això el nostre consell de deturar-se en eles seves obres més característiques , en les que la llibertat compositiva , cromàtica i espaial ens porta a un autor més lliure que és a fi de comptes la seva millor virtut.

Xavier Ubach.- “Impactes”
Sala d’exposicions Caixa Laietana. Mataró
Del 19 de setembre al 19 d’octubre


PINTURA RÀPIDA

Motivat per la celebració del Milenari de Santa Maria l’associació Sant Lluc va organitzar el passat diumenge , un Concurs de Pintura Ràpida que tenia com temàtica Sta Maria i el casc antic de la ciutat . Una crida a la que van respondre una trentena d’artistes entre els que curiosament no dominaven en nombre els mataronins.

Encara que en aquesta ocasió vaig acceptar ser membre del Jurat,- el motiu ho exigia -, mai he sigut defensor d’aquest tipus de concursos. No ho soc, ja que malgrat cal reconèixer que serveixen , i molt , a artistes que estan en les seves beceroles, al haver-se de plantejar un problema de concepte , estructura i realització d’una obra, amb la rèmora d’una limitació de temps , el cert és que ja fa temps que aquests concursos han caigut en mans d’especialistes dels mateixos ( alguns d’ells presents en aquesta edició) que dominen com pocs el truc del trompe l’oeil , amb unes peces n’aparença ben realitzades i estructurades , però que analitzades es veu que responen a un concepte comú , repetit en cada lloc i moment amb la petita variació localista , cercant sempre cridar l’atenció per la diferenciació , però que destil·len un tuf a creació de garrafó que res té a veure amb l’art.

Per això vaig estar content de que el jurat , i en la mida del possible, apostés per unes obres en les que la creació artística dominés per damunt de la “professionalitat ” (?) de la ràpida , atorgant el veredicte de premis que donaren per guanyadors a Daniel Llin de Mataró (oli) i Francesc Farré de Tàrrega (aquarel·la) , i com a segon classificats a Manel Quinquillàs de El Papiol (oli) i Joaquim Marré de Pineda ( aquarel·la).

Cal remarcar la minsa participació d’artistes mataronins quan molts d’ells son habituals d’aquest tipus de concursos. Tal com dèiem en el cas del Sant Lluc els artistes mataronins sembla que no estiguin molt per la labor , i aquesta certa deixadesa és preocupant , i més quan curiosament va conjunta amb una queixa constant. Per això avui us voldria recomanar llegir el post que l’Alberto Romero Gil ha escrit en el seu blog ( http://www.albertoromerogilblog.blogspot.com/ ) on parla directament i amb tota sinceritat , i sense voler-ho apunta , i fort , cap a més d’un.

diumenge, de setembre 21, 2008

MANUEL CUSACHS . Tastet


A vegades hi ha exposicions d’aquelles que podríem considerar com a menors ja que no son fruit i conseqüència d’un temps i un moment, i semblen més respondre al concepte de calaix de sastre , acaben essent unes bones exposicions. Això succeeix especialment quan existeix la complicitat entre el creador i l’indret en el que exposa , el que converteix a la mostra en un veritable mostrari de requisits. Això és el que ni més ni menys succeeix amb l’exposició que presenta Manuel Cusachs en el Museu del Càntir.

Cusachs sembla haver garbellat en el seu estudi i en la seva col·lecció particular per estructurar una mostra al voltant del retrat de Jaume Clavell , que presideix la mostra i que va ser un dels primers retrats de la seva col·lecció “d’homenots” , que no fa pas massa vàrem poder gaudir en la seva totalitat a l’Ateneu i a la Pia Almoina.
Així al seu voltant s’apleguem un seguit d’aquests retrats , peces diverses corresponents a les diferents sèries que ha realitzat l’escultor , una magnífica “felipa” , uns dibuixos de gestualitat impressionat i un parell de planxes de gravat.
Un llistat que així en perspectiva sembla podria correspondre a una mostra disbauxada en la que difícil seria veure el nexe de l’autor , quan en realitat i gràcies a la qualitat del presentat , existeix una continuïtat quasi etèria que dominada per la majestuositat de l’escultura “La Venus de Cadaqués” que senyoreja en l’espai , culminant el conjunt d’una exposició de gran qualitat.
Així , amb aquesta mostra dispar , espot gaudir de les diverses cares del polièdric artista , atinat sempre en el llenguatge plàstic adient per aconseguir les seves intencions estètiques.

Una exposició que serveix alhora de tastet per la gran retrospectiva que ocuparà les sales del Museu de Mataró en dates nadalenques. Encara que no està oficialitzada la situació, estem en condicions d’assegurar que el projecte de mostra antològica s’ha reduït a retrospectiva de gran nivell , exhibint-se primer en el Museu mataroní per traslladar-se després a Andorra.

Una exposició que serà d’obligada visita , quasi com aquest tastet que a modus i manera de prèvia es presenta en aquest mes a Argentona.

Manuel Cusachs. Escultures i Dibuixos
Museu del Càntir. Argentona
De 20 de setembre al 19 d’Octubre de 2008

dissabte, de setembre 20, 2008

SANT LLUC 2008

Tots sabem que el veritable tret de sortida de la temporada artística mataronina és el Sant Lluc. És la posada de llarg , el retrobament després de les vacances. És la presa de temperatura del que es cou en una part ben significativa de l’art local. I és com no, el petit safareig dels que hi son i els que no han vingut , dels joves i dels menys joves , dels que no han sigut acceptats i dels que sí , i també és la petita picabaralla interior de la comparança entre uns i aquells altres que es mouen en un nivell parell.

Enguany el Sant Lluc segueix igual però mostrant ja un cert esgotament. El to general de la mostra és discret i indica una lleugera davallada de nivell respecte les darreres edicions , però en general la mostra dona signes que alguna cosa no va bé i tot parpellejant algunes alarmes, indica que cal reflexionar i força, en relació al futur de la mateixa.

PRESENT
Potser el millor de les darreres edicions del Sant Lluc estava en el gruix d’artistes poc coneguts que ens oferien positives sorpreses en forma de treballs prou il·lusionants , en contraposició a les obres de bona part dels artistes “reconeguts” que oferien peces , moltes vegades de trascantó , amb evident valor absolut però nul relatiu.

Enguany però el concepte és absolutament el contrari. El gruix d’artistes d’aquells que podríem considerar de primera línia , amb noms coneguts de tothom , semblen haver-se conjurat presentant treballs valuosos que responen estrictament al seu nivell , fet que s’agraeix ja que donen lluent i interès a la mostra , postura que sembla haver contagiat a aquells artistes també coneguts però d’un segon nivell, que en general han dignificat la seva presència amb obres meritòries que mostren el seu esforç i superació.

Per tant ens trobem amb mitja exposició de nivell elevat i si més no, digne, però l’altra cara de la moneda és més sagnant.
Per un costat, una trentena d’obres s’han salvat pel númerus clausus i no mereixien ’haver passat la selecció de cap manera ja que son d’ínfima qualitat ( vist el nivell no vull ni pensar en allò que ha estat rebutjat ).
Per l’altra part l’absència de sorpreses és quasi absoluta havent de destacar essent benvolents els treballs d’Eva Casado , Beth Formas , Núria Hurtado ,Núria Ribas , juntament amb la confirmació de Paloma Rodríguez.

Amb tot queda un conjunt enormement descompensat , on el negatiu sembla pesar més que el positiu , - cosa que no és cert -, i que no dona la veritable imatge de l’estat de l’art de la ciutat , ni tan sols en el cantó del que podríem dir art de concepte tradicional.

Un concepte que també queda surant en l’apartat de la selecció d’artistes joves amb premi de col·lectiva a Àmbit Zero , en que enguany han estat seleccionats Pol Codina , Beth Formas , Núria Hurtado , Àlex López , Alberto Romero i Àlex Valls.
Una selecció molt generosa en un concepte que caldria variar , tant en el tema de l’edat ( sols Codina no supera els trenta anys ) com en el de la repetició en la selecció que hauria de limitar-se , ja que en casos com el de Romero o l’esmentat Codina una selecció d’aquest tipus amb la posterior exposició fàcilment li por fer més nosa que servei.

FUTUR

Elucubrar sobre el futur del Sant Lluc és també una tradició local com ho és criticar el cartell de Santes. Però enguany l’estat de la qüestió ha d’obligar a una profunda reflexió ja que l’esperit que recorre l’ambient sembla marcar un clar final d’època.

Quan el grup que actualment dirigeix la col·lectiva va agafar el seu timó es va trobar amb una mostra decrèpita i carrinclona. Amb molts esforços va dignificar-la i va entendre perfectament que calia fer una tria entre qualitat i quantitat . Encara que amb una certa recança van apostar per la qualitat el que els hi ha costat més d’un ( i de ...) disgust i molts atacs injustificats.

Fa un parell d’edicions un jurat valent i sense contemplacions, va posar el llistó a nivell valorable i no li va tremolar la mà per eliminar obres que no l’assolien , sense importar-li ni mica ni el nom , ni el currículum . És a dir que va fer respectar les bases de la mostra en afany de dignificació. El terrabastall va ser tan gran , i les pressions de tots costats també , que es va fer passa enrera i es va trobar l’excusa del númerus clausus per permetre eliminar el pitjor de la morralla , però mantenint un sedàs de malla prou folgada.

Enguany s’ha fet avinent que és pitjor el remei que la malaltia Que intentar navegar entre dues aigües no porta a cap port alhora que deixes descontents a ambdues vores. Cal dons de nou entomar el repte i emprar el bisturí per modelar un Sant Lluc que pugui ser cridaner i que pugui aplegar al màxim d’artistes , tenint sempre com a punt de mira la qualitat.

Cal començar per un retorn a les veritables dades ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre) ja que les actuals just en el retorn de vacances conviden a l’oblit , impedeixen la publicitat i el record boca a boca , alhora que són inhàbils per a joves i estudiants. Cal potenciar el catàleg . Cal millorar la publicitat. Cal....

Però està clar que el veritable problema del Sant Lluc està en l’estigma que porta a les seves esquenes , el de ser una mostra clàssica , carrinclona , d’afeccionats en una paraula , cosa que no és cert ni de bon tros. I encara que sempre és difícil lluitar contra aquesta mena de llegendes urbanes , també és cert que cal una obertura major de la mostra en el que jo diria d’institucionalització de la mateixa, convertint l’exposició realitzada per un col·lectiu , en una veritable exposició de ciutat .

Però ha de quedar ben clar que el Sant Lluc és i serà allò que els artistes vulguin , ja que és amb la seva presència i la qualitat del presentat , com marquen els nivell artístics i de transcendència ciutadana que tindrà la mostra. Els organitzadors poden estructurar un camí però els que tenen la paella pel mànec per encaminar la mostra a l’èxit o el fracàs son els artistes.

I avui per avui queda molt clar que no estan per la labor. Potser dons serà el moment de les darreres temptatives. A vegades res és més valorat que allò que s’ha deixat de tenir i al que poc cas fèiem. El Sant Lluc d’enguany presenta signes de clar esgotament i no s’albiren signes de recuperació. La responsabilitat del seu futur , no ens enganyem , està en mans dels artistes i no pas de l’organització.

I que voleu que us digui , avui per avui , i per molt que ho lamenti veig el Sant Lluc més mort que viu. Però es pot i cal revifar-ho. Però per això en cal el desig d’uns protagonistes avui per avui més entestats en orgulls personals que en projecció col·lectiva. Si no ben aviat ens quedarem tan sols amb la dita “ entre todos lo mataron y el solito se murió.

El que no tan sols seria molt trist ,ans també seria un error . Un immens error.

PS.-.
Enguany i tal com va passar en l’edició anterior , el Regidor de Cultura Sr.Sergi Penedès no va assistir a l’acte.
No sé si és va excusar o no , i si ho va fer, si l’excusa era bona. No importa. Quan noranta artistes de la ciutat s’apleguen en una exposició col·lectiva de la tradició del Sant Lluc el regidor obligatòriament hi ha de ser present. Ha d’estar al seu costat , els ha de recolzar i ha de fer mans i mànigues per que una manifestació d’aquest tipus tiri endavant , prestant si cal, tota mena d’ajudes.
La seva actitud, incomprensible per tothom inclòs per aquells companys de consistori que sí assistiren a l’acte , el qualifica per si sol desqualificant-lo.

dimecres, de setembre 17, 2008

EDUARD COMABELLA


Mitjançant en Jaume Simon m’assabento que el proper divendres a Ca l’Arenas es projectarà el vídeo (document / entrevista / testament ) que té com a protagonista l’Eduard Comabella i que s’enregistrà molt pocs dies abans de que l’Eduard exercís el seu desig de marxar definitivament. Aquesta projecció ha de ser també punt de partida per endegar una gran exposició de l’artista a celebrar a finals d’any , pel que es demana la col·laboració de tothom per que sigui la millor possible.

Es concreta així el fet que el mateix Jaume em comunicava , amb demanda de discreció absoluta , allà per l’11 de Maig just quan s’acomplien 20 anys de la mort de l’Eduard , sabedor que cada any en arribar aquesta data , tan ell com jo en fem recordada pública de l’amic que va ser , i no en tenim cap dubte , un dels millors artistes mataronins del segle passat.

Convido dons a totes aquells persones que disposin d’obra de l’artista col·laborin en la mateixa. Per la meva part , i malgrat que com hom sap que les meves relacions amb l’IMAC son inexistents , poso a la disposició dels organitzadors tot allò de que disposo de l’Eduard ja que cal fer-ne una exposició magistral. Ha de ser així per la persona i per l’artista, i principalment per recuperar un nom i una obra que ha quedat enterrada en l’oblit del silenci quan la seva qualitat és de primera magnitud .
Ha de ser una exposició viscuda per aquells que vàrem compartir el seu fer , alhora que serà la gran sorpresa per aquells que per raons generacionals no en tenen cap coneixença.

Una exposició en la que com mai l’IMAC n’ha de ser absolutament generós i curós. No tinc cap dubte que en Jaume serà vigilant atent i exigent per aconseguir que el resultat final sigui molt més que digne, sigui irrepetible. Però que pensi l’IMAC que en serem molts més els que estarem a l’aguait , i no serem permissius amb cap error. Fins ara l’IMAC ( PMC) s’ha rigut permanentment del mon de l’art i aquest ha callat , però que valgui l’avís ben clar , amb l’Eduard , la seva obra i el seu record , no s’hi juga.

Però és clar que hi ha dubtes , i dubtes importants. Estarà l’IMAC a l’alçada?. I de moment en la prèvia queda clar que no. Canvi d’horari en la presentació, publicitat inexistent , cap difusió ..., i el que és pitjor , malgrat les queixes , cap atenció a l’obra de l’Eduard.

Com ja m’he queixat en altra ocasió , l’IMAC disposa d’una magnífica obra de Comabella que es troba a la Biblioteca Pompeu Fabra. Fa ben poc vaig fer passejada per la mateixa tot recercant l’obra guanyadora del Torres-García que de fa mesos havia d’estar penjada allà ( paraula de Baron). Evidentment no hi és però si que l’obra de Comabella està en iguals condicions que l’any passat , és a dir , tapada per una planta i amb contacte amb ella amb el que això pot significar per el seu estat.

COMENÇAMENT EN FALS
Un dels elements que sempre s’ha demanat a l’IMAC és que aquest actuï com a coordinador de les diverses activitats culturals de la ciutat per evitar actes solapats , intencions parelles ,etc. Però l’IMAC sempre ha passat d’aquesta funció , ans amb el to de superioritat i prepotència que el caracteritza s’ha mirat el melic i ha actuat com li ha donat en gust i gana.
Així sense cap avís previ i ni tan sols anunciar-ho en la seva pròpia agenda , aquest divendres l’IMAC es despenja presentant a dos quarts de vuit i a Ca l’Arenas els catàlegs de la darrera temporada.

El fet no seria més que una anècdota més en aquesta egocèntrica praxis que du a terme , però succeeix que a la mateixa hora Xavier Ubach inaugura a la Caixa Laietana, i aquesta persona és la que va cedir a la ciutat la seva col·lecció privada que va ser presentada amb una exposició que curiosament va ser el primer acte públic de Penedès com a regidor de Cultura.

Per tant per justícia , bona educació , ètica i estètica , la gent de l’IMAC hauria d’estar present en la mostra d’Ubach i òbviament no realitzar cap activitat paral·lela . Però és clar que els conceptes de que parlem son absolutament desconeguts a beneficència

QUICO MELERO

En Quico Melero em mereix tots els respectes. És un dels pocs regidors amb el que pots parlar , discrepar del que fa ell o el govern i no et mira malament com bona part dels altres amb aquella lectura interior del “però tu, que saps d’això ?”.
En Quico Melero t’escolta , t’ofereix la seva versió , intenta que quedis convençut però és capaç d’acceptar que a vegades les coses no surten com un vol , i que ell i/o el Govern també s’equivoquen. I el que té millor que respon a qualsevol pregunta per molesta que sigui.

Fa un parell de dies al gratuït “20 minuts” hi havia una queixa al voltant del rec de places i jardins de Mataró. Avui l’ha contestat amb rapidesa , elegància , explicant les coses pel seu nom , en aquest poc corrent posat del Govern municipal, com és el donar la cara.

I com que aquí esbronquem sovint als membres del Govern , quan algú ho fa correctament , és a dir bé, és de justícia fer-ho evident i felicitar-lo
Felicitats Quico.

dimarts, de setembre 16, 2008

TOUR DE FORCE

La temporada artística ha començat abassegadora, i a més amb un nivell prou valorable. De Antonio en va donar el tret de sortida a l’espai Capgròs i ben aviat va estar acompanyat per Pol Codina a l’espai enblanc i l’Ana García al Monjo. El passat cap de setmana va ser Antoni Luis i el seu “ad hoc” a la sala del Sant Lluc , exposició que encara no he vist per raons d’agenda , com dirien els polítics, i ara s’acosta un cap de setmana que serà un veritable tour de force.

Comença aquest dijous amb una nova edició del Sant Lluc a l’Ateneu , amb tot el que significa aquesta mostra en una bona part del món artístic mataroní. Segueix divendres amb la mostra “Impactes” d’en Xavier Ubach a la Laietana de la Pça Sta Anna om exposarà les seves aquarel·les. Dissabte serà el Museu del Càntir on Manuel Cusachs presentarà un acurat conjunt de dibuixos i escultures. Finalment diumenge serà el Concurs de Pintura Ràpida del Mil·lenari de Sta Maria de Mataró amb exposició a l’Àmbit Zero de l’Atenu.
Activitats les tres últimes en les que un tindrà el seu boci de protagonisme , presentant els treballs de Cusachs i Ubachs i essent jurat del Concurs de Ràpida.

Un munt d’activitats a les que caldrà afegir la lamentable actuació de l’IMAC apareixent divendres de trascantó amb altres actes , sense avisar i com sempre amb aquest sentit de prepotència i despreci que descarreguen bona part dels seus actes .
Però com que en caldrà parlar fort i clar , millor ho deixem per demà , que el tema ho mereix.

dilluns, de setembre 15, 2008

IMAC , O L’INÚTIL LLARG VIATGE PER NO ANAR ENLLOC

En el passat Ple Municipal de tan sols fa deu dies es va procedir a l’acceptació dels noms proposats pels diferents grups polítics i per les associacions culturals ( calaix de sastre on hi cap tot ) per formar part del Consell Rector de l’IMAC que com hom sap és el nou ens que substitueix al ja difunt Patronat Municipal de Cultura (PMC).

Malgrat la importància de tal nomenament ja que dins d’aquest òrgan destinat “ ... a la gestió, organització i administració dels mitjans municipals orientats a la promoció de la cultura com a factor de progrés i de cohesió social de tots els ciutadans de Mataró ...” , tindran entre d’altres el paper de “... planificar i dur a terme la programació de les activitats municipals en matèria cultural ” ( i jo que m’ho crec ) , no he pogut trobar la notícia , ni he pogut assabentar-me del llistat complert malgrat cercar en els diversos mitjans informatius , weeb municipal, weebs de partits , etc , el que demostra , si més no , el nul interès d’aquests nomenaments en l’àmbit ciutadà general, en el cultural en particular i com no , en el propis àmbits d’alguns partits.

Abans de les eleccions i després del desgavellat mandat de Jaume Graupera existia en els partits la versió unànime de que calia redreçar el paper del PMC , al que hom qualificava en gran part com a culpable del nefast mandat cultural , explicitant aquesta culpa en el treball de bona part dels tècnics que havien assolit poders que no els hi pertocava, alhora que s’incidia en que també havia perdut tot el seu sentit administratiu.
Així quedava clar en els programes electorals donant la raó a la profètica declaració del mateix Graupera que tan sols en començar el seu mandat va explicitar en una taula rodona organitzada per l’Assoc Alarona que el tema “Patronat” hauria de ser l’estrella quatre anys més tard.

Hom en parlava però ningú n’havia fet ni tan sols puntada en arribar el Pacte de Govern. La cartera de Cultura queia inexorablement a mans d’Esquerra ja que rebutjada de totes totes per el PSC que no la volia ni en pintura , - quina enganyifa més gran la seva proposta electoral -, i essent impossible de que de nou tornés a mans de Graupera cosa que ningú hauria entès , ells restaven com a únics destinataris.

En l’acceptació però quedava la promesa de reforma dels Patronats que en el cas dels socialistes els urgia per el tema del Patronat Municipal d’esports. No tenint ningú clar que calia fer , és fa el perceptiu estudi mitjançant la Diputació i s’estableix un concepte més agosarat que en bona part repartia més les funcions , cosa que al PSC ja li anava bé ,per una part per aplacar l’enuig dels ambients culturals que se sentien lògicament traïts, i per altra part per frenar el protagonisme en certa manera histriònic d’un Penedès que ja començava a tenir topades amb diferents grups culturals.
Però Penedès no “traga” , s’enroca ja que no vol perdre un gram del seu poder i el seu protagonisme i com sempre a Cultura el PSC cedeix , a canvi de poder fer el que li sembli millor en el cas d’Esports. Així apareix aquest IMAC , que ningú vol reconèixer com a fill seu ja que ningú vol ser responsable d’un canvi inexistent fora del nom , i suposem que del logotip.

Neix un IMAC parell en tot a l’anterior PMC en el que qui rep és la part administrativa que passa a dependre dels Serveis centrals, encara que no s’explica com i de quina manera ,( de moment tot està igual i sembla que per a molt temps ) , mentre que el nucli dur , el pinyol , el que hom ( polítics i gent de la Cultura) considera gran culpable del malfuncionament de la casa , és a dir els tècnics , se’n van de rosetes i fins hi tot en surten reforçats ja que els teòrics organismes de control queden capdisminuits.

Davant d’aquesta manera de fer veure que es tot canvia per no canviar res, alguns il·lusos com jo, encara creiem que vist l’error els partits jugarien l’única carta que els hi quedava per sortir de l’embolic . Una juguesca que no podia ser altra que apostar fort designant homes pesants en la cultura ,capaços pels seus coneixements i per la seva força cultural de manar camins , dictar dreceres i donar força i pes específic a les funcions d’aquest Consell Rector. Però no , els partits han apostat majoritariament ( amb algunes honroses excepcions ) per la fidelitat política , l’aparell del partit , la no discrepància , la submissió ... , en comptes de tenir molt present quin havia de ser el paper de l’IMAC si és que de veritat es vol que tingui algun paper millor que l’actual que no és altra que el mullat o el de water , i deixo l’elecció al lector.

És tan curiós, que bona part de l’anterior patronat repeteix paper ( Pera , Bruguera , Roca , Prujà , Recoder , Llorens ...) hi ha algun canvi de “parella” Carles Spà per Sara Moreno i Xesco Gomar per Carlos Fernández i algun nom nou per allò de les variacions dels estaments com ho pugui ser de Varela anomenat per les AAVV.
Si tenim dons uns ens parells que a més el regeixen les mateixes persones , algú és capaç d’explicar-me el per què d’aquesta llarg i inútil camí que com si no fos res s’ha menjat quasi un terç del mandat.

Evidentment que legalment no hi ha res a dir , s’ha fet el tria i remena com a cadascun l’hi ha convingut seguint fil per randa el reglament, però el resultat s’ha de considerar un frau de llei en el seu esperit. És , a molta petita escala , una martingala com la vergonyosa del poder judicial.

Em nego rotundament a pensar , i menys a creure , que els escollits siguin la millor representació de la cultura mataronina , i menys encara que tinguin el pes suficient com per tenir la força del mestratge ( Recoder i Prujà en poden ser l’excepció) per establir la paramètrica actual i de futur d’aquesta mensytinguda activitat cultural local.

I el pitjor , o al menys el que em toca més el voraviu, està en el partit al que voto i defenso , el PSC. Tan poca gent de cultura es mou en el PSC per que els escollits hagin de ser Pera , Bruguera i Gomar?.
No deixa de ser curiós que Pera és l’únic regidor present en el lllistat. Cal, o és per allò del contrapoder ?. Si és així malament rai.
I quin seran els papers de Bruguera i Gomar. La primera ja havia ocupat cadira en l’anterior mandat encara que sense donar massa senyals de vida i sí de moltes absències. I cal suposar que el paper de Gomar , recentment anomenat delegat de la Junta d’Andalucia a Catalunya , serà el d’exercir el seu espanyolisme visceral lluitant per que la cultura que exerceixi el Municipi tingui el més possible d'española i el menys possible de catalana.

Una pèssima tria sens dubte que a més dinamita del tot la ja de per se minsa estructura cultural del PSC local , ja que defugint dels elements culturals de vàlua contrastada i dels elements que conformen la sectorial , el nomenament d’aquests escollits , invisibles en les reunions sectorials, conviden a l’abandó absolut i a pensar , en aquest cas en castellà com sembla que cal, “ con su pan se lo coman”.

dijous, de setembre 11, 2008

GUANYARÀS , GUANYAREM

Tenia preparat un esborrany pel post d’avui. El tema era doble, per un costat , com no la Diada , i per l’altra la constitució de l’IMAC . Però ara no estic per ruqueries, i se m’entengui bé, ja que son dos temes que considero molt importants.

Però a vegades una trucada de telèfon et desmunta la parada i et quedés amb cara d’ase sense saber que fer, i mentre intentes recobrar l’ordre mental en que t’ha deixat l’uppercut , acabes per entendre allò que ja sabies del que és important i allò que ho és menys.

Per això, i esperant que allà on estàs et deixin tenir a mà el portàtil i per tant et puguis connectar a aquest blog com ho fas cada dia , - que et tinc als “favoritos” - , com sorneguer m’has dit tantes vegades , vull que sàpigues que tots serem pinya , folre i manilles per tirar endavant aquest castell i que encara que pugui ser de gamma alta , sortirà endavant i el descarregarem amb solvència i serenitat.

Que tu , futbolero de pro encara que siguis del Madrid , saps que com en el camp d’Anfield Road , en els propers temps ressonarà permanent en el teu cap la cançó del “mai caminaràs sol”, i així serà.

I que collons, que espavila que em deus una caricatura i ja saps que els deutes mai els perdono.

Amb tota les meves forces, endavant que ja hem guanyat el primer punt.
Una abraçada

PS.- Aquest és el post 500. Com m'agradaria que el seu contingut fos del tot diferent.

dimecres, de setembre 10, 2008

REALITAT



En la trajectòria de tot artista apareixen unes exposicions que queden marcades en un vermell indeleble. En algunes ocasions aquesta marca es casual degut a l’èxit d’una exposició , a les conseqüències de la mateixa , al ressò...; en altres en canvi és una marca buscada de manera intencionada ja que es tracta d’una exposició diferent , d’aquella que marca fites , que tanca o inicia etapes , que... . Estic convençut que l’exposició que Ana Garcia presenta en aquest mes de setembre al Museu Monjo és una d’elles.

Dic això per què d’una manera clara la mostra s’estructura al voltant de dues obres que es troben a l’extrem d’una teòrica diagonal que divideix la sala. Dos obres de mida petita però que expliciten en elles tot el que significa l’exposició.
Una d’elles és una vista de Zarauz . És el record del passat però marcat ja per l’empremta del futur. Mentre encara es manté la disposició espaial , volumètrica i cromàtica de l’Ana García que coneixíem , ja apareixen uns nous trets que revolten la pau d’una mirada habitual.
L’altra és una petita composició de tons blavosos , convertida en un exercici acurat de conceptes bàsics de la pintura: volums , colors , perspectiva , equilibri , sensibilitat , passió..., marcant el nou camí d’un sentir artístic diferent. Dos obres que podrien passar absolutament desapercebudes però que al meu entendre marquen la lectura de tota l’exposició.

La resta es mou al seu voltant en la disposició de tres conceptes fonamentals: la figura , la composició i el paisatge , que en realitat esdevenen un sol establert en aquest concepte personal que té del volum, l’equilibri i el color.

Ana Garcia és una artista constructivista. Si fos abstracte , - tendència en la que fàcil podria decantar-se en la seva evolució -, es mouria en una abstracció geomètrica subtil de poètics colors. Però com que és figurativa en essència i influència , es dedica a omplir aquests eteris volums dels elements que convenen en cada cas :

Ara son edificis en aquestes esplèndides visions urbanes que ens ofereixen unes ciutats molt més càlides que no pas les del seu company de fatigues , l’Alberto Romero, del que es distancia per la brillantor de la seva llum.
Ara son composicions d’objectes en el vell exercici que lamentablement sembla ja oblidat del bodegó, prova de foc per aquell que es vol moure amb habilitat en el camp de la figuració i el realisme.
Ara és la figura , el punt en el que sembla voler explotar però en el que encara manté una certa dificultat en la integració de la mateixa en l’entorn de modus que no quedi impostat i sí del tot integrat.

Tot amanit en una clara evolució positiva de la seva tècnica pictòrica , del color en el que apareixen unes noves gammes en la seva paleta , i de la llum que ha perdut aquell cert enfarinament que llastrava el concepte , fent així del seu treball una obra fresca , àgil, sensible i sentida que comunica amb facilitat i que mereix una positiva resposta de l’espectador.

Ana García , l’artista igualadina de naixement i mataronina d’adopció i convicció fa un pas endavant enormement positiu per a la seva carrera amb aquesta mostra al Monjo que és d’obligada i recomanable visita.

dilluns, de setembre 08, 2008


LA FORÇA DEL PRESENT

Fa ben pocs dies parlàvem de que la temporada artística havia començat amb bon peu. Ara , després del segon acte amb el protagonisme de les exposicions de Pol Codina ( enblac , espai d’art ) i Ana García ( Museu Monjo ) hem de dir que les primeres passes encara han estat més valuoses si cal.
A més amb una reflexió obligada que caldrà desenvolupar i de la que ara sols cal fer-ne enunciat. De Antonio , Pol Codina , Ana García , amb l’afegitó de Alberto Romero que ben aviat exposa a la prestigiosa galeria Estampa de Madrid , són un futur esplèndid fet ja realitat. Tots ells han estant oblidats i menystinguts per la cultura oficial , aquesta que tant s’omple la boca amb noves realitats , artistes emergents .... Per fer-s’ho mirar.


POL CODINA. ART I OFICI

Crear és un quelcom més que fer evident uns conceptes estètics o plàstics, mentals o interioritzats. Cal també fer coexistir, sense massa tensions , els elements conceptuals i formals per que en el seu equilibri l’obra aconsegueixi ser reeixida , al menys en l’aspecte teòric.

Pol Codina és un rara avis en aquest sentit creatiu. Disposa en les seves mans de tres elements fonamentals. Per un costat els seus estudis de disseny industrial li donen tota la força i l’empenta teòrica per estructurar unes peces que “físicament” s’aguanten . Per l’altra el seu ofici diari de la forja i d’artesà serraller li dona una capacitat tècnica fora de mides que li permet desenvolupar sense pors qualsevol projecte. I el que és més important , essencialment disposa d’una capacitat i sensibilitat creativa que permet l’arrodoniment d’un tot compacte. Ara a l’espai enblanc , Pol Codina ho fa evident a aquells que no el coneixien.
Una llarga vintena de peces amb el ferro com element primigeni , expliciten el seu tarannà. Mantenint la seva visió marina , mes present en les darreres aparicions , Codina retorna per altra part a la seva cara més estructural o òsea com a ell li agrada dir , aconseguint jugar així no tan sols amb les dos cares formals , ans també en aquesta dualitat de conceptes de ritme i llibertat per un costat i estructural i de consistència per altra , tot afegint a més algún que altra exercici d'estil prou valorable.

S'estableix així una exposició complerta , dinàmica , plena de sensacions i el que diria més important , matisos , que ens permet seguir seduïts per aquest treball natural, sense mistificacions , obert i pur que ho és el de Pol Codina , en una exposició que cal recomanar de totes totes .
Si fa quasi res parlàvem d’ell com una esperança de futur , ara cal parlar ja de realitat. Sols un petit consell, bo seria asserenar-se una mica per poder reflexionar en calma en l’afany de nous i positius objectius.

Una bona i atractiva exposició. Felicitats.

CATALUNYA i ESPANYA

Aquest estiu mentre descansava a Teruel vaig parlar amplament amb un parent/ amic , políticament d’esquerres , votant del PSOE i que sempre ha mantingut un gran respecte i com ell diu, una bona dosi d’enveja , envers Catalunya.

Parlàvem del difícil encaix en aquest concepte d’autonomies parelles , del finançament , de l’Estatut i de sobte em va fer dos reflexions curioses. Per un costat em parlava d’aquest cert aspecte de superioritat que , segons ell, ens fa menystenir una mica als demés, i per l'altra dels ministres catalans.
Com exemple em parlava del pèssim pavelló de Catalunya a l’Expo de Zaragoza que està essent dels menys visitats i valorat d’entre la resta dels pavellons de les comunitats de l’Estat , reflexió que vaig haver d’acceptar ( com a català vaig sentir vergonya de la representació del meu país en l’expo aragonesa) .
Per l’altra em deia que Catalunya tenia mala sort ja que ens els darrers temps els catalans que arribaven al govern no és pas que ens deixessin gaire bé. Em parlava del concepte de burocràcia avorrida i funcionarial de Montilla ; de la inòpia de Clos amb el seu posat de no saber mai on estava que si a Ford o a General Motors ; el que em deia de Chacón és absolutament impublicable i en quant a Corbacho em deia que el seu posat semblava més d’un padrí sicilià que no pas altra cosa.
Diverses individualitats que en conjunt no deixaven gaire galdós al nostre país. Els que no hi son , no hi son , però curiosament els actuals tenen protagonisme en la premsa d’aquests dies.

Així avui a les planes de Catalunya de “El País” , Jordi Sánchez a bon segur un dels millors analistes polítics del país i gens sospitós de ser part de “l’enemic” dissecciona amb bisturí la postura de Corbacho en un artcile imapgable “Un alcalde en la Moncloa” que us recomano amb tot plaer i del que no m’estic de presentar el darrer paràgraf:

“ Hay quienes han criticado a Corbacho porque se salía de lo políticamente correcto. Y hay quienes le han aplaudido por lo mismo, por cierto, con riesgo de convertir la crítica a lo políticamente correcto en un discurso hegemónico y con la pretensión que sólo sea correcto criticar lo políticamente correcto. Pero lo que nos debería preocupar es que en tiempos de incertidumbre se siga rehuyendo la pedagogía política y las propuestas sean de tan bajo calado y calidad, de tanta poca viabilidad, de escasa maduración que sólo se expliquen por la necesidad del regate a corto pensando más en el adversario y en las elecciones que en afrontar la complejidad de la situación para gestionarla y, a su vez, hacerla comprensible al resto de los ciudadanos. El debate puede ir tan lejos como se quiera, pero nunca alejados del rigor. Debemos poder discutir de todo, sin duda, pero no sin un mínimo rigor”.

Y quan no hi ha rigor el camí sols n’hauria de ser un, i més quan s’és ministre. Un camí de conjugació difícil i de verb fàcil : plegar. A bon segur , l’Estat i principalment Catalunya , ho agrairia.

Finalment a Carme Chacón , “El País Semanal” li fa entrevista de bany i massatge , com diria el mestre Monegal , que de tan llepa, cansa. La presenta en portada amb una foto maternal del tot tendre i s’omple de perfeccions en totes i cadascuna de les planes. I quan es vol ser tan perfecte el més segur és que l’acabis cagant. Com per ex. en aquesta foto en la que apareix en el seu cotxe oficial amb la seva ajudant. Poder i modernitat , però....

Si observen no porten el perceptiu cinturó de seguretat. Que és una collonada, a bon segur. Però les lleis son per complir-se i quan un es ministre cal donar exemple .
En resum , una relliscada que caldria valorar més enllà de l’anècdota i si ho fem , el resultat potser ens acosta més a la veritat de la ministra que no pas el seu edulcorat retrat.
FELICITATS
Avui 8 de setembre és el dia de les Verges trobades: Núria, Queralt, Vinyet , Tura , Cinta , de les Flors ,etc.. Felicitats a totes elles en especial a la nova regidora Núria Aguilar , regidora de la Gent Gran a la que vull felicitar espcialment per la difícil tasca que té al davant que estic convençut durà a terme amb enorme eficàcia.
I valgui la lloança ja que és qüestió de començar a mirar el futur i ben aviat ella serà la meva regidora. O sigui que..., a fer-ho molt bé.

dijous, de setembre 04, 2008

REUNIÓ ESCOLAR
Encara que ja soc allò que es pot dir un pare granadet , la diversitat d’edat dels meus fills m’obliga a estar a totes. En Pere en té 30 , viu en parella, i avui parlava amb ell encara amb el jet-lag d’una setmana d’intens viatge professional a Los Angeles . L’Alba n'acompleix ara mateix 19 i està a punt de començar el segon curs de carrera , per camins de l’ensenyament com tota la branca familiar del canto femení . Finalment la Júlia començarà 3er d’ESO.

Avui he tingut reunió d’escola de la Júlia i voldria felicitar públicament als mestres que l’han realitzat ( escola GEM) . De sempre que m’he barallat amb tota la branca femenina de la família , que com he dit està dedicada a l’ensenyament , tot reclamant que estaria bé que e la carrera hi hagués un curset o petit monogràfic per ensenyar als mestres a fer les reunions de curs , ja que no sé per què, sempre acaben essent llargues , tedioses , avorrides i per tant insuportables i inútils.

L’any passat ja vaig trobar un bon avenç i aquest any han estat magnífiques. Puntuals, anant al gra , remarcant l’important i deixant les punyetes personals fora de tema, aconseguint en un temps raonable dir el que calia dir.
I com que això és un rara avis , ho vull fer remarcable públicament . Felicitats.

EXPOSICIONS RECOMANABLES
Dèiem fa poc que la temporada artística mataronina començava amb bon peu amb l’exposició de De Antonio a l’Espai Capgròs, amb una mostra que val la pena visitar.

Ara sembla que els bons auguris es mantenen amb dues exposicions per aquest cap de setmana que us vull recomanar sense embuts. Son les de Pol Codina ( inauguració demà a les 20 hores a l’espai enblanc al carrer Lepanto) i la de l’Anna García ( inauguració dissabte a les 20 hores la Museu Monjo).

Pol Codina és la gran revelació de la nova escultura mataronina amb els seus treballs amb ferro. Darrerament hem pogut gaudir de bons treballs seus i estem expectants davant aquesta nova mostra , encara que bo seria recomanar ja a priori una petita parada expositiva per recuperar forces , gestar noves idees i plasmar nous treballs , que fer escultures amb els materials i les mides que ell empra precisen d’un temps del que a vegades es difícil disposar.
Anna García és un cas semblant però en el pictòric. Evolucionant d’uns camins en els que els espais volumètrics marcaven pautes , ara està reescribint el seu futur amb la figura i el seu especial sentit espais del paisatge com a protagonistes.

Un projecte interessant del que en vàrem tenir el flaire a la mostra Quatre de l’any passat i que ara podrem gaudir amb tota intensitat.

Dos exposicions de dos artistes joves amb uns projectes seriosos i professionals, per tant dues mostres d’obligada i recomanable visita.
( Les fotografies corresponen a una obra de Codina i a Anna García acompanyada de la seva parella Alberto Romero, tot escoltant a Antonio López en el monogràfic en el que van participar aquest estiu a Ávila. Provenen dels weebs dels autors)

dimecres, de setembre 03, 2008

AL.LEL

“Cadascuna de les formes alternatives que pot presentar un gen que ocupa el mateix lloc en un cromosoma determinat o en dos cromosomes homòlegs, i que expressa diferentment un mateix caràcter”. Aquesta és l’exacta definició segons el DGLC de la paraula avui a bon segur més emprada en les converses de cafè, amb l’afegitó numèric de la variant 334.

Qui més qui menys avui ha esmorzat amb la notícia de que un estudi de l’Institut Karolinsk de Suècia que s’ha publicat a una revista científica dona com a resultat que els homes que no disposen d’aquesta variant genètica , tenen una influència en l’activitat cerebral que els fa disposar d’una major capacitat de “compromís” amb la seva parella. Dit d’altra manera , que son més fidels.

A partir d’aquí , tot es tirar de beta. Reflexions científiques, pseudo-científiques , psicològiques , sociològiques , religioses... . Comentaris entre amics , de barra de cafè.... . De les moltes que he llegit, sentit i fins i tot protagonitzat , em quedo amb la magistral “discussió” aquesta tarda a “La ventana” de la Ser amb la Gemma Nierga i que tenia com a protagonistes a lo Tobeña, - que es permeti l’honor del neutre lleidatà per aquest magnífic catedràtic de Psiquiatria de l’Autònoma , i del que em permeto recomanar-vos qualsevol del seus llibres, escrits i/o intervencions , amb en Manolo Delgado el nostre provocador antropòleg estrella.

Una conversa que us recomano escoltar si és que es pot recuperar per Internet, i que ha anat derivant potser cap el punt essencial , que no és cap altra que el sentit estricte de fidelitat és un concepte variable i dispers com el propi home.

Amb tot això , una pregunta ha acabat planant sobre mi. És dolenta la infidelitat?. De veritat cal valorar com a positiva la fidelitat?. I de les fidelitats a mitjes ? ( vessants mentals, cibernètiques, etc... ). A veiam si acabarà tenint raó en ... (?) , bon amic i conegut de molts , que en sortir aquest tema recurrent en sopars d’amics i parelles , sempre acaba defensant que ja n’hi ha prou en defensar la fidelitat com a virtut. Que res de tot això, que de virtut res de res , que és un vici , i dels pitjors.

Però que hi farem. Fins ara sabíem que “ la culpa fué del cha-cha-cha “ i ara sabem que és de la variació de l’al·lel 134. Si non es vero e ben trovatto. I si cola , dons això, cola.
Visca l'amor

FESTES

No m’agraden gens les mal anomenades “Festes Populars” dels Barris de Mataró. No m’agraden per un seguit de coses que he explicitat mil vegades, tot acceptant per altra part les seves virtuts. Aquesta actitud m’ha costat forces males cares en especial d’aquells que tenen en aquestes zones un veritable graner de suports.

Però curiosament son les mateixes festes les que em donen la raó. Com exemple vagi el d’aquest cap de setmana a Cirera. Èxit multitudinari del cabaret del que es diu popular presentador d’un programa de TV. Estrelles importants , Bernardo i Josmar. Més de 3000 persones , felicitacions personals de l’alcalde i......

Sense paraules però amb tota la vergonya de que actes així siguin possibles en una festa popular d'una ciutat com Mataró, en un barri dominat de sempre per Iniciativa , i a més amb el fervor del poder polític.

A on està senyor Baron , el compromís electoral , - que no promesa -, de dignificar les Festes de Barri ?.

I millor deixar-ho aquí. No fos cas que ....

dimarts, de setembre 02, 2008

DINERS

Ahir amb el neguit de la rentrée laboral , el posar-se a to en el caminar de la rutina diària , el fet de ser dilluns , el començament de la Lliga, el..., és molt possible que per a molts passés desapercebuda la mala noticia de la decisió del Govern de per primera vegada reduir el Fons Estatal destinat a finançar l’activitat municipal, fet que segons alguns podria provocar una certa paràlisi dels mateixos com ja han manifestat alguns membres de la FEMP.

Si tenim en compte la greu disminució del propis ingressos municipals degut a la davallada de l’activitat econòmica en especial en el camp de la construcció , tots hem de tenir ben clar que pinten bastos i que la crisi copejarà el propers pressupostos que hauran de ser forçosament restrictius , trencant les bones anyades de temps recents.

Tenint clar també que per raons òbvies s’haurà de mantenir , o potser augmentar la despesa en el camp dels departaments que podríem anomenar “socials” , no ens queda més remei que admetre que l’apartat Cultura , a bon segur serà dels més “castigats” i haurà de filar ben prim per a tal que quadrar diners i intencions.

Tot això és una mala noticia en general però més preocupant potser a Mataró on la inversió cultural en molts anys ha estat tan minsa que queda quasi tot per fer. Intervencions que precisen d’una intervenció financera externa (Museu Bassat , Escola de Música, Nou Teatre, Espai multiusos cobert per a celebració d’actes de mig i gran format....) quedaran limitats quan no arraconats en espera de temps millors. Tot això per no parlar de l’activitat general i corrent del dia a dia.

Bé estaria que en aquest estrènyer el cinturó no es jugués , com massa vegades es fa , amb les retallades a petits projectes i actes que queden cap disminuïts quan no desapareixen, quan en realitat l’estalvi que signifiquen és la xocolata del lloro.
A on cal estalviar és davant certes propostes majestàtiques de volada curta, davant certs comissariats i catàlegs , en costoses apostes de nul interès ciutadà; en càrrecs, direccions , assessoraments i altres mandangues perfectament prescindibles per la seva nul·la o escassa transcendència.

Potser per això, i tot tenint en compte que just d’aquí un any s’ha de realitzar de nou el concurs d’adjudicació de Can Xalant, potser valdria valorar de manera objectiva si la inversió municipal anyal destinada al mateix és o no rendible per a la ciutat. I sí la resposta és negativa , com jo i una gran majoria pensem , caldrà dir a la Generalitat que sí , que ha estat molt bé mentre ha durat però que ara calen nous camins i per tant bon vent i barca nova.
I no seria d’estranyar que a la Generalitat no li semblés pas malament vista la seva postra en aquest camp demostrada amb tot el tema de Santa Mònica.
Uns estalvis importants els que es podrien aconseguir que haurien de permetre el manteniment d’una proposta cultural digna d’una ciutat com Mataró.

Potser seria qüestió de pensar-ho.

dilluns, de setembre 01, 2008

PARIS ( II )

PLACE DES VOSGES
En un dels meus primers viatges a Paris vaig anar a visitar-la aconsellat per Josep Gonzalvo un capellà company de treball que havia viscut forces anys a París, mig-exiliat per raons catalanistes i que curiosament vaig retrobar amb el temps a Vilassar de Mar on va morir fa uns anys essent el Rector.

La seva primera visió va ser del tot impactant i de llavors n’estic enamorat. En aquells temps Le Marais estava una mica abandonat, però mantenia la seva força medieval que et feia imaginar que en qualsevol cantonada podria aparèixer un “mosqueter” tot fent ús de la seva espasa.

El seu aspecte serè, cartesià ( simetria perfecte amb 36 cases a cada costat) i absolutament senyorívol. El seu silenci malgrat la seva situació. La pau i serenor que produïa , - recordo la imatge d’un ocell menjant quasi del plat, les engrunes d’un que esmorzava plàcidament en un cafè de la plaça -, la van convertir per a mi en una icona i en un indret al que no he faltat en cap cas en les meves , sempre escasses , visites a París.

Enguany no havia de ser menys. Le Marais ha canviat i s’ha convertit en un indret de moda , ple de botigues , locals i restaurants on es mou gent que vol estar al dia , però en un nivell mig-alt. Per fer-ne comparança una mica com va succeir a Barcelona amb el barri de la Ribera fa no tants anys. Però la plaça manté la seva serena bellesa intacte després de 400 anys i segueix portant el flaire de les celebracions per esdeveniments reials , i l’empremta que hi deixaren Madame de Sevigné que hi va néixer , o la força de Richelieu o Victor Hugo que hi van viure.

A bon segur la plaça més bonica de París i un indret que us recomano de tot cor en la vostra propera visita.

RUE LEPIC

El meu pare ja de petit em feia broma tot dient que ell tenia un carrer a París. Jo vist que a Mataró cal morir-se per que a un li dediquin un carrer i , ni estic disposat a deixar aquest mon per aconseguir-ho , ni tampoc en soc mereixedor de tal honor , em conformo amb haver “heretat” aquest carrer que tant m’agrada i que en certa manera fa per mi.

Comença a la Place Blanche , just a la cantonada del Moulin Rouge , un excel·lent lloc amb el toc “canalla” que certament m’agrada, i s’encabrita turó amunt per acabar quasi fronterer amb la Place du Tertre. En el camí ens trobem amb el “Cafè des Deux Moulins” ( pel·lícula “Amelie” ) , amb el mercat del barri i totes les seves tendes fronteres que donen un ambient ben peculiar a la zona , i com no , els dos molins , el Radet i mític Moulin de la Galette. I al seu voltant tot el Monmartre que qui més qui menys , tots coneixem.

Un xic “canalla” ,- com ha de ser un crític -, un toc de populisme , - Montmartre -, i un molt d’art , el que allà sembla respirar-se. Un combinat magnífic en el que m’hi tobo de tot gust.

D’aquí el meu tarannà content , mentre la família feia la foto . Un posat que res té a veure amb la botiga que apareix al meu darrera.
O potser sí . Ves a saber.

FELICITATS

Diuen que tots els Sants tenen vuitada , i ja que el diumenge un va fer festa en això d’escriure quatre pensaments en aquest blog , crec que encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons, entre ells amb afecte ben especial a dos habitual lectors d’aquest blog com son en Ramon Bassas , aquest cada vegada més especialista en art al que desitjo llarga vida política ja que si no el meu paper de crític local perilla degut al seu bon saber , i en Ramon Prujà home de cultura com pocs i al que la ciutat hauria d’esprémer molt més que aquest senzill paper que fins ara ha tingut com a representat d’ERC al PMC. Tinc molt clar que un paper de “pes” a l’IMAC seria un veritable regal per la ciutat.

Per a ells i per a tots els demés Ramons , reitero les meves felicitacions.