diumenge, de juny 19, 2022

A BENEFICI D’INVENTARI: JuliaART. MARGA CRUZ. TALLER DE GRAVAT.

 



Esdevingut aquet blog en quasi la única referència puntual de les activitats plàstiques a ala ciutat i comarca, i  pe si algú en temps venidors vol saber els que s’exposava en la mateixa, faig ara apunt puntual d’algunes exposicions que no han merescut per diverses raons, entre ells per la manca de temps de qui això escriu, un comentari personalitzat.

El cas de JuliaART( així amb majúscules i minúscules) és l’exemple d’allò que mai hauria d’exposar-se en una sala d’art. A “EL COSmOS SE HIZO ARTE” (sic), l’autora presenta pintures d’excel·lents fotografies del cosmos, però carents de la més mínima expressió creativa i limitant-se a la reproducció mimètica de la natura. I si intentem crear art, vol dir que hi haurem de posar la nostra empremta personal en forma de sentiment intern. L’hiperrealisme és una altre cosa ja que implica una mirada quasi filosòfica a la realitat. Aquí JuliaART  copia a la realitat sense desnaturalitzar-la i a més amb evident problemes tècnics, el que fa que el seu treball no interessi i que tan sols et faci encuriosir per veure les fotografies raó de la còpia que a bon segur seran molt més creatives i interessants que la seva plàstica.

Sala Casal Aliança del 6 al 29 de maig de 2022



Marga Cruz, reconeguda fotògrafa, ha estat de sempre enderiada de l’art, ja de ben joveneta va ser una de els darreres alummes de Jordi Arenas i en la seva vessant professional ha fet seguiments a les obres de diversos artistes , entre el que cal destacar el realitzat a la gestació de Laia l’arquera per part de Rovira Brull.

De fa uns pocs anys ah encetat un nou camí en el camp de la creació creant un món imaginari personal que li ha servit per haver il·lustrat diverses experiències literàries com és el cas que ha presentat a l’espai capgròs presentant les il·lustracions del llibre “Et fem costat. 41 relats i un llapis”, escrits realitzats a l’entorn del tema oncològic, als que Marga Cruz ha acompanyat plàsticament.

L’especificitat del tema , la seva duresa i la necessitat de ser observada des d’un prisma especial, ha encotillat la fantasia descriptiva habitual de l’autora posada en aquest cas en l’única direcció de ser suport plàstic a uns textos. Igualment les restriccions a l’hora del color, han empobrit el conjunt, en el que justament destaquen les obres acolorides ja que agafen més força i intenció.

Per això caldrà esperar una propera exposició més lliure i menys encotillada per descobrir la riquesa il·lustrativa de l’autora i de l’imaginari que està creant.

Espai capgròs del 26 de maig al29 de juny de 2022

 

 


Diuen les xarxes que el taller de Gravat esta exposant a can Palauet i jo em nego rotundament a  acceptar-ho ja que  el què es pot visitar a can Palauet es pot definir de moltes maneres però mai com una exposició.

Estava exultant quan vaig saber que can Palauet  obria les seves portes a l’art presentant el “fi de curs” del taller de Gravat , però després de fer—ne visita  he de dir que feia anys que no sortia d’una teòrica exposició tan emprenyat i cabrejat amb ganes de calar foc a l’edifici.

Encara que la gent del taller de Gravat s’auto atorguin ser successors del taller que inicià Raúl Capitani, quan son dos conceptes divergents quan no antagònics en el fer, no deixa de ser cert que responen a l’aixopluc de la regidoria de Cultura, amb una regidora que curiosament ha estat fundadora del taller i n’és membre actiu del mateix.

Per això no puc entendre de cap de els maneres que hagi condemnat als treballs dels seus companys a ser exposats en espai tan inhòspit i inadequat. En la claustrofòbica sala tub descendent de l’edifici, on habitualment si projecten els vídeos  s’amunteguen ni més ni menys que 41 obres que malgrat els esforços del muntatge, es mengen unes a les altres impedint gaudir de les qualitats que a bon segur atresoren, alhora que identificar autors i tècniques degut a les microscòpiques cartel·les que les acompanyen. Un nou  menysteniment insultant per part de Cultura envers la plàstica, i en aquest cas envers ells mateixos .

Però tampoc entenc que els artistes s’hagin menjat tal gripau. Per dignitat havien d’haver rebutjat l’espai i esperar un indret millor. Tot artista ha d’exigir respecte per a ell i per la seva obra. I en aquest cas, el respecte no existeix per enlloc.

Un greu error que impedeix gaudir del , generalment, bon treball de la gent del taller de gravat.

Can Palauet del 3 de juny al 23 de juny de 2022

 

 

 

 

dimarts, de juny 14, 2022

9 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

 



En un tres i no res, han passat ja disset anys d’ençà es fallés el primer premi Torres García  que guanyà en aquella ocasió, l’artista cubà Gustavo Díaz Sosa, i s’acosta als vint d’aquells sopars a casa la  Teresa Roig i en Jaume, amb tot el seu voltant d’amics enderiats per l’art que conformaven la Sant Lluc, en la que un, va anar dibuixant els plànols de la biennal que havia somiat el seu pare i que en el seu temps va rebutjar el consistori corresponent.

Uns plànols amb els que amb constància, esforç , professionalitat i superant tots els entrebancs, especialment en la primera edició, la gent del Sant Lluc ha construït una biennal irrefutable  afermada en una organització impecable , que rep el respecte generalitzat del món de l’art d’arreu de l’estat i amb un èxit de participació que demostra el nivell assolit en la lliga de premis de pintura que es celebren per arreu i amb l’acceptació dels diversos membres del jurat que han fallat les 9 edicions, tots ells de primeríssim nivell

I és que no tothom pot presumir d’un jurat amb noms com Juan Manuel Bonet, ex-director de l’IVAM, el reina Sofia i l’Institut Cervantes de París entre d’altres, l’home a bon segur que coneix millor l’art espanyol dels darrers 30 anys. O el d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, o el de Glòria Bosch responsable fins la recent jubilació del fer artístic de la Fundació Vila Casas o el de la crítica Eva Vázquez que son el que han conformat el jurat d’aquesta edició.

Aquest reguitzell de figures pensants de l’art va decidir entre les 355 obres presentades (rècord de participació) i d’elles les 40 finalistes el següent veredicte:

Guardons per a:

Gonzalo Elvira



Alícia Marsans



Eduard Resbier



Luís Romero



Gonzalo Sicre



I donar per guanyador  a l’obra  “Caminant en bucles laberíntiques ” de Jo Milne.



Evidentment tot visitant a l’expo de finalistes d’un concurs té el seu veredicte i en poques ocasions concorda amb el del jurat.  En aquest cas poques son les persones que poden discutir de que l’obra de Milne està entre les millors obres a de la biennal i per tant s’ha d’acceptar com a correcte el veredicte, per més que Milne segueix en un camí amb petites variacions que converteixen cada obra nova en un deja vu de si mateixa. Si no, repassin els anteriors catàlegs de la biennal , de la que és assídua i amb guardons, i veuran la perseverança en el seu peculiar mon plàstic.

En el que pertoca als guardonats, molt d’acord amb Marsans, Resbier i Romero i en total desacord amb Gonzalo Elvira, caçador impenitent de premis que varia el seu fer segons jurats i tendències( feu repàs de les anterior edicions de la biennal i ho podreu observar), i amb Sicre que si en una anterior edició va vorejar el premi, en aquesta ocasió presenta una obra sense vida , per a mi indigne d’estar ni tan sols entre les finalistes.



La resta de finalistes amb molt poques excepcions , presenten un bon nivell  que ens permet amb una rapida mirada fer efectiva repassada del que es cou actualment en l’art del nostre país. D’entre ells cal destacar es noms de Berta Auseré, Fernando Babio,  Rosana Casano , - al meu entendre del millor de l’exposat i que mereixia coma mínim un guardó amb al seva espectacular i sensible abstracció-(foto), Kihomg CHung., Cristina Gamón, Juan Gil, Begoña Cid, joan Ill, Silvia Martínez Palou, Luís Munilla, Març Rabal, , Guzpeña i Sol Vidal. Una dotzena d’autors que podia haver merescut millor sort.

Mirada apart mereixen els tres artistes mataronins que han passat a la final de manera totalment merescuda



Glòria Badosa repeteix classificació amb una rotunda abstracció de gran força visual i plàstica, en l’equilibri entre blau intens i negre.



Màximo Almeida portant al paroxisme el seu híper realisme amb un treball difícil en el concepte i perfectament estructurat en la realització.



Carme Fageda , que es troba en un punt de maduresa pictòrica absoluta,  arrodonint el seu treball al voltant d’aquestes “ciutats verticals” convertides en ruscs constructius que destil·len una especial filosofia personal i pictòrica.

Tot per arrodonia una magnífica Biennal, - la millor de les nou edicions-, que honora a organitzadors, participants i de retruc a la ciutat.  Moltes Felicitats

 

PS.- Però tota cara té la seva creu, que no hem d’oblidar encara que sí remarcar,  i a la que és totalment aliena l’organització.

Molta tristor m’ha provocat el més que escàs nombre d’artistes mataronins presents a l’acte de lliurament. Essent benvolents no crec que arribessin a la quinzena. La seva no presència en l’acte plàstic més important de l’any , demostra la bombolla en al que molts estan tancats i de la que sols surten quan ells en son protagonistes. Inadmissible.

Lamentable la mínima presència de dirigents polítics i culturals assistents a l’acte. La no presència dels regidors de Cultura és absolutament imperdonable. Son ben visibles i puntuals al Rocío, però es fan fonedissos en una acte com aquest, la veritable festa major de l’art. Qüestió de prioritats queda clar, i de nivell mental i cultural. La seva absència els desqualifica per el càrrec i és obligada la seva dimissió/ destitució.

Que en un acte de promoció de la Ciutat, com era el lliurament dels premis de la biennal, no hi hagués la regidora de Promoció Econòmica és un altre error de parvulitos. No entendre que la Cultura és actualment un dels pilars de promoció de les ciutat és no entendre res. I així ens va.

Molt lamentable també l’absència de la majoria de regidors del govern i l’oposició. Ens sobren dits de la mà per comptar el nombre de presents. Son absències significatives que indiquen la importància que per ells té, la cultura en la vida de la ciutat.

I el que assoleix nivells de repugnància i indignitat és l’absència total de membres de Cultura Mataró. La no presència de la responsable d’Arts Visuals del Consistori mataroní , és un cop més la demostració del fastigós menysteniment que el Govern de la Ciutat exerceix sobre la plàstica mataronina. Absolutament intolerable.

I un comentari pitjor mereix l’absència dels responsables del Museu de Mataró. L’obra guanyadora és lliurada al Museu de la ciutat per que formi parta de la col·lecció pública de la mateixa. L’absència de la seva direcció indica clarament el nul valor que donen a aquest lliurament i el nul respecte envers els ciutadans que creiem en l’art com element fonamental de la cultura comuna. Per això i per molt més cal destituir immediatament a la manaire irresponsable que dirigeix tal desideràtum.

 

Una biennal amb grans llums ( l’art , les obres presentades i els seus artistes) i una gran foscor ( (tot l’entorn artístic de la ciutat)

 

 

 

dilluns, de juny 06, 2022

JORDI JUBANY. INTRÍNSEC

 



En Jordi Jubany és un artista mataroní, dels pocs que ha preferit fer carrera fora de la seva ciutat, en la que es fa escadusser veure obra seva. Afermat el seu art a Girona i molt especialment a la galeria El Claustre, Jubany s’ha guanyat merescuda fama en el món d’un paisatgisme figuratiu de nova planta que fonamentat en una estructura clàssica intenta establir una nova mirada més propera a la realitat d’avui mateix . I a fe que ho aconsegueix.



Ara però en aquest retorn expositiu a al seva ciutat, l’artista fa capitomba total i aposta per presentar el au art més íntim, ben llunyà de la línia referencial que conrea en la seva vessant professional comercial.



Així omple la sala d’Aparelladors amb l’exposició “Intrínsec” que acull un seguit d’obres de caire abstractiu, amb una certa iconografia identitaria i amb multitud de referències, en la que podríem dir és la cara oculta de la seva capacitat creativa , i a bon segur la més personal.



Òbviament la mostra queda esfilagarsada en el seu conjunt, però manté la dignitat gràcies a l’ofici de l’autor en aquesta la seva catarsi creativa, clarament explicitada en el muntatge de l’exposició. I és així ja que la mostra queda clarament dividida per una imaginaria bisectriu. En un costat hi ha l’obra genèrica, més primària emocionalment parlant, en la que desenvolupa a l’engròs el seu camí evolutiu en l’abstracció , amb els seus encerts i errors, mentre que en l’altre paret ens trobem davant ja d’obres de síntesi, obres meditades, molt més treballades en la depuració, llunyanes a l’anècdota visual per cercar la puresa del concepte. És justament aquí on Jubany ens demostra la seva capacitat abstractiva en el doble sentit de la paraula de purificació de l’essència i de l’isme.



Ara a l’autor se li presenta el treball més feixuc. Passar a mida raonable, aquelles obres que ara s’apunten en petit format i aconseguir mantenir la força, el gest i la intenció i fer-les avinent al públic.



Un repte  atractiu i seductor que segur que Jordi Jubany agafarà amb il·lusió i que esperem ens permeti veure’n els resultats en la propera exposició i de manera ben exitosa

 

Jordi Jubany.” Intrínsec”

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de maig al 19 de juny de 2022

 

 

dilluns, de maig 30, 2022

ESCULTURA PÚBLICA I COVID-19

 



Vagi per endavant el meu suport total envers l’escultura pública. I més a Mataró, ciutat que durant algunes èpoques va ser enormement proactiva en el tema, una activitat estroncada amb la gran crisi econòmica de començaments de segle,  fet que ha provocat que tan sols un parell d’obres de caire absolutament institucional s’hagin afegit a la col·lecció pública de la que gaudeix la ciutat.

Vagi també per endavant el meu respecte i reconeixement a la tasca escultòrica de Pere Casanovas. Evidentment resto astorat en la seva faceta de “facedor” d’escultures, l’escultor dels altres, com tant bé se l’ha definit, més que no pas de la seva faceta creativa, massa referenciada per els mil imputs rebuts dels grans artistes amb qui ha treballat i que ha limitat el seu llenguatge personal.

I com no la meva màxima consideració  a sanitaris i pacients d’aquest mal son que ha estat el covid en la nostra societat.

Tot això vagi per endavant per dir que no entenc de cap de les maneres de la necessitat de que Mataró faci un memorial Covid-19 i menys encara que sigui mitjançant una escultura monumental de 8 metres d’alçada, potser per compatir amb els arbres del voltant), i de 1700 kg de pes ( ande o no ande, el burro, grande) i 64350 d'euros de cost

Amb aquesta escultura Mataró es posa al costat de centenars de poblacions que han caigut en el mateix parany, amb un centenar d’escultures de les que cap d’elles passarà a la història de l’art , per més petita i localista que la vulguem, i sí a la història de memes, riotes i comparacions absurdes i vulgars.

Sortosament en el cas de Mataró, Pere Casanovas , el seu autor, és un autor absolutament perfeccionista amb la tècnica el que ens assegura una escultura pulcre i impol·luta. Altre cosa , com no , son les explicacions que s’han fet al voltant dels significats de la mateixa i dels seus elements.

Malament rai quan una escultura pública, i més si és un memorial, ha d’anar amb manual d’instruccions , i més si com és el cas aquest parteix d’una base absolutament errònia.

Per arreu on he llegit al respecte ( nota oficial de l’Ajuntament, premsa i mitjans de comunicació) l’escultura s’estableix en el fonament d’una etèria proveta. I un que a bon segur d’art no en té ni punyetera idea, però que durant quasi mig segle ha estat treballant en el mon dels anàlisi clínics no la troba per enlloc ( Proveta: instrument volumètric per mesurar, de base aplanada), amb bona voluntat pot arribar a  imaginar un tub d’assaig. Sigui com sigui son dos elements totalment aliens al mon del covid, la virologia i ciències properes.

Per un costat hi ha  la mort, escenificada amb una elegant i estètica dalla (fàcilment entenedora) , per l’altre costat, la banderola dentada és difícilment explicable com a escala del coneixement, encara que potser aquí rau la raó de tot. L’escala del coneixement és la que elimina la distància antre el coneixement sensible i l’intel·ligible. En aquest cas dos coneixements difícils de ressituar.

 Finalment les altres dues línies s’ajunten  entortolligant-se en una abraçada que és un plagi de l’escultura de Llena d’homenatge als castellers, altrament coneguda com el tap de cava.

Ens trobem davant un acte inútil, dedicat a l’aparador polític i a la foto  ( ni una sola paraula en el web de Cultura ni en l’especial dedicat a les escultures públiques mataronines). un memorial que no serveix de res , que no fa homenatge a qui hauria d’estar dedicat si és que calen d’un homenatge plàstic, quan se’ls hi nega el veritable homenatge que hauria de ser el reconeixement i enfortiment de la seva feina assistencial i no mantenir la precarietat en la que s troben.

Que entenem perfectament que hi ha un deute pendent amb Pere Casanovas, que evidentment mereix una escultura seva en el parc públic d’escultures de Mataró, però no d’aquesta manera, amb preses i sota qualsevol excusa.

Una escultura freda, impersonal per recordar uns fets intensament emocionals. Un nou desgavell cultural del govern d’una ciutat renyit absolutament amb la cultura plàstica  i amb la sensibilitat general i particular dels seus ciutadans.

Un absolut desastre.

 

dimecres, de maig 25, 2022

“J’AI AVALÉ UNE FAMEUSE GORGÉE DE POISON...”. MIQUEL ARNAU

 


No puc ni vull negar, un cert encisament per el treball de Miquel Arnau, artista que mostra el seu “poderio” aquests dies a La Destil·leria.  Potser per que l’he vist néixer quasi físicament, i sense el quasi en l’apartat artístic i per que en el seguici de la seva entrebancada carrera he patit per que moltes han estat les vegades en que l’Ofici/ Professió artística triada ( la restauració) impedia el correcte i equilibrat desenvolupament de la seva carrera artística(creació). Sortosament arribada la maduresa plena, Miquel Arnau sembla haver triat definitivament l’art com aposta personal vital i haver deixat la professió més com element puntual de subsistència.



Arnau és l’artista maresmenc amb més domini de la tècnica i els materials . un domini assolit en els seus enfrontaments “cara a cara” amb els grans artistes de la història dels darrers segles, i amb qui s’ha hagut de mimetitzar per arreglar els desgavells del pas del temps i uns lamentables estat de conservació. Aquest element tècnic i el seu quefer professional l’hi ha permès endinsar-se també en el llenguatge compositiu i estructural de grans obres  fet que ara, després de passar per el seu personal tamís, dona com a fruit les obres que podem veure.



Arnau viu en un moment i en un lloc equivocat. La seva aparença en les inauguracions, semblant a un dandi  anglès demodeée i el seu amplíssim bagatge cultural i de la natura  el converteix en un noucentista desplaçat. Fàcil és imaginar-lo acompanyant a Eugeni d’Ors, Carreras Candi i el farmacèutic mataroní Pascual i la seva colla, fundadors de l’Agrupació Científic Excursionista de Mataró,  anant per rieres, corriols, boscos i bosquets del Maresme amb la seva llibreta d’apunts, dibuixant el sentiment més íntim de la terra, copsant tot els seus detalls i captant l’essència dels seus colors, no els visuals, i sí els veritables, els de l’ànima, aquells que sols sap veure aquell que estima profundament el territori.



Miquel Arnau viu i treballa des de la seva privilegiada talaia de Can Polseguera, amb els límits del Turó de Cerdanyola i Burriac per un costat i la Riera i Sant Jaume de Traià per l’altre. Es aquest “Territori Arnau” el que gesta tota la seva obra mitjançant la plasmació expressionista del seus imputts creatiusmés interiors i interioritzats.

De tant retratar la natura, al llarg de la seva carrera, Arnau ha aprés a valorar la singularitat de cada instant i de la pròpia vida i fer-ne un matxembrat sòlid que serveix alhora de fonament i estructura en el seu treball.

Així, en aquest camí poc transitat, Arnau es despenja amb uns boscos intensament viscuts i acolorits , amb unes pinzellades assilvestradament vibrants, amb un cert deix esbarzerat com si fossin deixades anar per casualitat, quan  totes elles estableixen la dinàmica exigida en un  equilibri exacte de la peça que no s’engruna en el conflicte cromàtic ,ans justament el contrari . Un color que ens fa arribar a dubtar si la realitat és aquella, o no a la que nosaltres coneixem visualment.



I al seu costant apareixen majestuosos els seus  Burriac, al que podríem afegir els dos que actualment estan exposats a Ca l’Antiga a Teià. Obres de màgica potència en les que curiosament l’esfilagarsament dels traços gestuals que els composen, donen força monolítica al conjunt i l’impregnen d’història. Aquí de nou el color pren protagonisme, però en aquest cas per generar un ambient màgic, que en el global dona majestuositat i poder al conjunt.



En la visita un no pot deixar-se escapar del swing vibrant establert en el conjunt de dibuixos i petits apunts que presenta. Obres en aparença de menors però que assoleixen un nivell de qualitat i significació que les fa imprescindibles per entendre el seu fer.



Acaba la mostra amb l’obertura d’un nou camí, aquell que podríem considerar com “boscos del segle XXI”, un camí novedós però incipient al que caldrà seguir en aquest gir sobtat de guió, però que es preveu altament interesant.

Arnau té molt clar el concepte modern de pertinència a un indret i a un territori. Un nivell de pertinència que l’obliga a seguir essent fidel a un modus d’entendre i practicar l’art. I per que no, de viure la vida.



Constable  allà pel 1828 deia: “Sens dubte , l’amor a la natura és un sentiment profundament arrelat a l’home. Dedicar-se a estimar-la és, com a mínim, un camí cap a la felicitat.” Pot ser per això Arnau sembla en l’aparença feliç, i s’expressa feliç en la seva pintura, felicitat que ens traspassa a nosaltres quan ens acostem a gaudir-la i quan sabem introduir-nos en la mateixa.

Miquel Arnau un més que interessant artista que hom hauria de tenir en compte, que esclata a Mataró amb una excel·lent exposició.

 

J’ai avalé une fameuse gorgée de poison ...

Miquel Arnau.

La destil·leria

Del 21 de maig al 29 de juny de 2022

 

divendres, de maig 13, 2022

SENSE AMBICIÓ

 

El Museu amb les portes tancades . Fotografía de R. Manent


Mentre que els Museus de la comarca ( Llavaneres, Càntir d’Argentona , Monjo de Vilassar i Fundació Palau) estan en un punt àlgid de visites i reconeixement, amb exposicions engrescadores i de qualitat, els Museus de Mataró resten adormits, sense trempera i en una evident crisi d’activitats i visitants.

Llastrats per la seva manca de definició, enrocats en unes sales de síntesi que demanen a crits una actualització i modernització, amb unes exposicions temporals poc atractives , gens publicitades i amb una difusió mínima, alhora que d’una durada eterna (8 mesos per un sol quadre de Martí Alsina i 10 mesos per l’actual exposició al voltant del vidre) , i amb uns horaris de visita inversemblants, molt més reduïts que el museus dels pobles que ens envolten, els Museus de Mataró s’ancoren en una letargia del passat, abjurant de la vitalitat que precisa la societat actual.

I la cosa no ve d’ara, sinó des de la seva refundació en temps de la transició. Potser la clau està en que mentre els museus que ens envolten, es mouen amb intensitat, professionalitat i passió, el de Mataró  es mou sense ambició  i a ritme funcionarial . I així malament anem.


( Publicat al cagròs, com opinió en l'anàlisi que fa la revista a l'entorn dels Museus que aquest cap de setmana celebra la Nit del Museus a l'entorn del dia Mundial dels Museus.

Donant-me tota la raó el Museu de Mataró ho celebra sense cap mena d'ambició i a ritme funcionarial. Allarga fins les 10 de la nit, l'horari de visita, però sols fa les rutinàries visites guiades.

Calen explicacions i les necessitem ja.


 

diumenge, de maig 08, 2022

CARME FAGEDA. INSOMNIS


Retorna, Carme Fageda a l’espai capgròs després de nou anys d’absència. Allà debutà l’any 2008 de la mà de Pepe Novellas i acompanyada d’Eva Casado i Paloma Rodríguez, essent la seva primera individual el 2013.




Ara hi arriba  en el punt àlgid de la seva creació  i en un bon moment de forma , presentant una exposició de doble cara. Per un costat la de la seva pintura, avui clarament afermada en un idioma prou personal, i per l’altre presentant els seus gravats, tècnica que ha descobert de la mà de Laia Arnau i el seu taller de La Carboneria, i del que amb poc temps ja mostra una destresa remarcable.




Pictòricament Fageda ha assentat el seu llenguatge en un personal constructivisme, per més que a ella no li acabi d’agradar la definició, entenen com a tal  l’equilibri de diverses formes geomètriques que alhora interrelacionen entre elles per a formar com un entramat cel·lular a l’estil dels rusc de les abelles, però sense la rigidesa geomètrica i si en canvi en un caos  perfectament ordenat per l’autora, articulant-se per generar un seguit de formes en una “mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat” tal i com ja dèiem anys enrere quan començà en aquest concepte plàstic. Una conjunció  però que va més enllà del formal i que al menys a mi  en porta a estructures futuristes de ciutat en l’ona de Blade Runner però en la seva vesant més amorosa.



 Arrodoneix la apartat pictòric  amb una imatge del seu espai imaginari, en forma de ciutat vertical , que sembla evolució de la que ja presentés en les dues  anteriors exposicions. Ara aquesta peça totèmica explicita una forma d’entendre i fruir de l’art Obra d’una peculiar bellesa visual  i calidesa poètica



El manteniment de la seva tessitura d’establir un cert grau de monocromatisme (color i variants) dona encara més força al treball pesant de l’artista, com queda ben evident amb el col·lage que presenta al cavallet, obra  de gran força , intensitat i bellesa.



Completa la mostra un seguit de gravats de petit format en que Fageda sembla alliberar-se. Apareix la figuració , explícitament femenina, i encara que l’engranatge constructiu segueix essent el mateix, defuig de la densitat intencionada de la seva pintura, per establir-se per un costat juganer, alegre i esperançat. Obres amb grapa, enormement seductores que ens porten al desig de veure-les ja en una mida més gran en la que a bon segur podrà esplaiar-se més.




Un acurat llacet  per arrodonir una exposició que posa en valor a una artista de treball amagat i no molta presència pública que ara i aquí ens demostra la seva positiva evolució i ens obliga a tenir-la molt més en compte.

Felicitats.

 

Insomnis. Carme Fageda.

Espai capgròs

Del 28 d’abril al 25 de maig de 2022