RECORDANT EDUARD ALCOY.

Ahir, 22 de setembre s’acompliren 27 anys de la inauguració de la gran antològica que la ciutat de Mataró dedicà a Eduard Alcoy., que havia mort anys abans, el dia 18 de juny de 1987.

Cinc anys després de la seva mort, la Caixa Laietana va realitzar en motiu del Dia de l’estalvi del 1992, una petita antològica amb fons propis de l’entitat i per obres cedides per diferents famílies mataronines, i que un va tenir el goig i l’honor de presentar. Va ser una gran exposició, que malgrat la gran qualitat del presentat, sols oferia una imatge de l’artista, aquella més propera a la realitat creativa dels seus darrers anys com a mataroní, on havia arribat el 1966.

Catàleg de l'exposició que s'havia d'inaugurar dos dies després de la seva mort

Feia falta doncs, una veritable antològica que mostrés en la seva plenitud el seu art, mitjançant el passeig per la seva trajectòria creativa i mostrant amplament la seva evolució en el caminar plàstic.

Rosa Alcoy, la seva filla , Professora del Departament d'Història de l'Art de la UB des de 1986, acreditada a càtedra el 2008 que va guanyar la plaça el 2010, va ser la més que excel·lent comissaria de l’ample antologia dedicada als seu pare que s’estructurà en tres exposicions:

Catàleg de l'exposició antològica

“Realitat, natura i abstracció” (1945 – 1972) a l’Ateneu Caixa Laietana; “Les claus dels anys setanta” (1973- 1979) al Museu i finalment  “El naufragi en el real” (1980-1987) que ocupà Can Palauet. Tres espectaculars exposicions que generaren un espectacular catàleg de quasi 400 planes , que ha esdevingut un llibre històric alhora que un veritable plaer per aquells que vàrem conèixer en directe la seva obra. Un catàleg del que crec que a Cultura encara tenen exemplars i que és un llibre obligat per tot aquell que estimi i conegui , o vulgui conèixer, l’art de Mataró.

Ara , quan s’acosta als 30 anys d’aquella antològica i l’any vinent es compliran els quaranta anys de la seva mort, bé estaria celebrar una altre exposició que mostrés al gran artista a la majoria de la ciutat que no va tenir ocasió de gaudir-lo.

Catàleg de la darerra exposició de l'Eduard Alcoy

I per què no fer-ho amb una exposició conjunta dels que conformaren la que un va batejar com Escola de Mataró, és a dir Alcoy, Jorda , Novellas, Perecoll i Rovira Brull, que realitzaren una exposició conjunta” A la mateixa latitud” a la sala de la Caixa Laietana pel gener de 19814, presentada per Manuel Patricio. Una exposició memorable que bé valdria una nova edició recordant-los.

 

Ps.- Els catàlegs formen part de la meva col·lecció.

L’HOMENATGE A ANGEL HEREDERO BRAVO SALVA UN PÈSSIM SANT LLUC.

 

Ho dèiem la temporada passada:¨ L’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha ara mateix, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir. I ho dic ,ja que en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula en aquest blog.

Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.”

Avui en visitar el Sant Lluc d’enguany, col·lectiva que es creà com una col·lectiva d’artistes locals, encara que ara s’hagi obert per artistes sense cap relació amb la ciutat, el resultat és tan patètic i decebedor que seguint el que afirmava en l’anterior edició, he decidit no fer-ne crítica, que és alhora la més intensa de les crítiques.

Res a dir doncs. Sort.

Però és obvi que si ha de merèixer opinió l’homenatge a Angel Heredero Bravo. Un homenatge que essent de justícia,  sembla agafat amb pinces.

Fa dos anys s’homenatjà a Diego Guirao, gran amic i al que vaig seleccionar per “Tempus Fugit”, artista que quasi no havia participat al Sant Lluc. L’any passat va ser Verònica Aguilera qui va agafar protagonisme, encara que no sabem per quina raó, i enguany amb la mort de dos grans artistes mataronins, com Ricard Jordà i Yago Vilamanyà, ambdós assidus participants en altres temps a la col·lectiva, l’homenatge a les seves figures artístiques i mataronines era més que obligat, però no , com ja havia passat amb Antoni Boix que també va ser obviat malgrat que havia estat organitzador de la recuperació de la col·lectiva en temps difícils. Així doncs el silenci plana sobre els artistes que no els han fet el gara gara.

Amb aquesta sensibilitat de pa sucat amb oli de que qui no m’aplaudeix  jo no hi conto, els homenatges a la sant Lluc sols els salven la vàlua del presentat, com en aquest cas en que la potència del bon fer de Heredero Bravo , salva fins i tot el demencial fet de col·locar part de la seva obra sense identificar  en mig de la col·lectiva , per intentar donar to a la mateixa.

Del bon fer d’ Ángel Heredero Bravo en varen fer acurada mirada en el darrer post d’aquest mateix blog. ara podem gratificar-nos i gaudir d’un seguit d’obres que reflecteixen en general, la seva trajectòria.

Així podem fer bona mirada al seus caps , bustos i desenvolupament dels mateixos que ens retrotrauen a les obres de l’escultor Igor Mitoraj, escultor franc polonès ja desaparegut. Unes figures d’aire clàssic però en les que sempre domina la modernitat de la intenció que supera abastament al seu sentit clàssic en la reproducció. Obres que parlen amb segones lectures des d’un realisme perfectament realitzat.

Però com l’ escultor demostra amb la teòrica contradicció entre les dues peces que conformen el conjunt escultòric de la Plaça Itàlia, aquí també ens ofereix un seguit d’obres treballades des de uns petits quadrats en els que juga amb les invaginacions, els trencaments, etc en l’aposta de la provocació envers la reflexió del laberint en el que es troba l’escultor i el ser humà en el sempre complex cicle vital que genera les emocions i reflexions.

La varietat creativa i estilística s’accentua amb el cub en el que s’hi exposen un seguit d’escultures de formes vegetaloides , molt poc vistes a la ciutat, que son sens dubte un dels elements que més representen  la seva filosofia creativa, alhora que la seva perfecció tècnica.

Mostra aquesta , la de Angel Heredero Bravo , que és d’obligada visita per a qualsevol que tingui amor i/o afecció per l’art.

Una mostra que ens ha emocionat a aquells que el vàrem conèixer i estimar.

HEREDERO BRAVO, EL CONCEPTE DE LA FALSA CONTRADICIÓ

 

“Crear és produir sorpreses eficients”

(“Ètica per a nàufrags” J.A.Marina)

La creació és l’element fonamental en tota actitud artística. Per altre banda, la contradicció n’és element consubstancial. La història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen. La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.

Heredero Bravo és plenament conscient del repte que significa “voler” ser “artista”. El seu camí evolutiu queda clarament demostrat en les mostres que cíclicament presenta. És aquest un camí ple de neguits i fidelitats. De constància en un àmbit personal de creació , però alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic que expressi d’una manera clara, l per a no dir contundent, la  seva permanent contradicció entre dos maneres d’expressar l’art que pel general han esdevingut antitètiques quan en realitat són, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del figurativisme i abstracció.

Sortosament aquest difícil equilibri de forces contradictòries  sembla que s’estableix en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda clarament marcat en les peces que ara podem veure.

En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”. Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En realitat, un quelcom més. L’habilitat del modelatge de l’artista permet unes figures que depassen la formalitat de la realització. Obres que bé podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen en canvi  a l’entorn d’una mirada, la provocació d’una postura, o l’atreviment del concepte. I tot adobat amb una tonalitat  textural d’estranya i seductora bellesa.

Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments, frustracions, amors i desamors... s’estratifiquen  desgavellant en part l’externa homogeneïtats de tot personatge. És quan apareixen les “Construccions”. L’home dispers en els seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i total. L’home de carrer enfront  l’home perfecte de la teoria. El desengany i la lluita. La perfecció en la limitació. Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.

Però el desencís ha de portar a la il·lusió o al distanciament. I així neixen els “Paisatges” i els “Bodegons”. De nou l’home i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la ironia, i per què no dir-ho, la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements. Res no és com és, ni tan sols com ho sembla o potser com podria ser. Sota un altre tipus d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar en l’interrogant d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.

L’escaient joc dels títols de les peces, el capitomba que ofereix en una seducció sense trampa fan d’aquets darrers apartats un element de futur, però alhora  nexe obligat en el tancament dels cercle. L’home en la seva perfecció formal  i la seva imperfecció interior, és el gran protagonista  d’un treball acurat en extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el concepte plàstic, si aquest l’entenem , no com un mer formalisme de la bellesa , i sí com un element de reflexió entre el creadors i els espectadors.

I en aquest tancament del cercle, vagi també el nostre. Si crear és produir sorpreses eficients, com dèiem al començament, sens dubte que Heredero Bravo és un gran creador. Si tenen una definició diferent, a bon segur el resultat serà el mateix. I com a resposta a la lluita de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió provocarà que el nom del seu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons creadors que cal seguir.

 

Pere Pascual.

Mataró setembre del 1995.

 

Escrit que vaig realitzar  com a pròleg de l’exposició d’ Heredero Bravo a la galeria Tertre , quan aquesta celebrà el seu vinté aniversari.

Avui el reprodueixo per que qui el llegeixi tingui una idea de l’autor a qui se li retrà homenatge en la propera col·lectiva de Sant Lluc. Un , va posar a disposició de l’organització les dues magnífiques obres que justament em va regalar per aquesta presentació i que honoren la meva col·lecció i aquest article. No les podran veure ja que el silenci n’ha estat la lamentable resposta del Sant Lluc.

COMPROMÍS AMB L’ART DE MIRÓ A BARCELÓ. FUNDACIÓ BANCAJA

 

Fent d’entrepà entre les exposicions de Tâpies i de Gerardo Rueda, la fundació Bancaja ens ofereix aquesta magnífica mostra “Compromís amb l’art de Miró a Barceló “  que reuneix a València una selecció dels fons d’art contemporani de les col·leccions  d’art d’Abanca i de la pròpia Fundació Bancaja en un recorregut que abasta des de les avantguardes històriques a la pluralitat de formes de la pintura contemporània amb obres datades entre 1913 i 2023. Una mostra amb un recorregut des de les avantguardes històriques a la pluralitat de formes de la pintura contemporània .

El recorregut expositiu està integrat per 86 obres, 48 procedents de la Col·lecció ABANCA i 38 dels fons de la Fundació Bancaixa. En aquesta lectura de més d’un segle d’art estan representats 59 artistes, que han protagonitzat els diferents moviments pictòrics del període en l’art nacional i internacional.

Les obres de les avantguardes presents en la mostra van des d’una revisió de les dinàmiques creatives avantguardistes amb obres de Picasso, Miró, Kandinsky, Georges Braque, Juan Gris, Paul Klee, Joaquín Torres García, Marc Chagall, Giorgio De Chirico,  fins a diferents modes d’entendre la pintura contemporània, com en les obres de Manolo Valdés , Soledad Sevilla o Barceló.

En la mostra es presenten obres que van  des de creadors fonamentals de l’informalisme com Antonio Saura, Rafael Canogar, Manolo Millares o Antoni Tàpies, fins a artistes que parteixen del rigor geomètric com Eusebio Sempere o José María Yturralde.

Els quadres abstractes de Sean Scully, José Manuel Broto, Antón Lamazares, José María Sicília, Miguel Ángel Campano, i els plantejaments pop i figuratius com els d’Equip Crònica, Luis Gordillo, Darío Villalba, , Juan Barjola, Juan Navarro Baldeweg o Miquel Barceló, donen compte de la vitalitat de la pràctica pictòrica  permeten una mirada ample i pluridsciplinar que et sedueix i t’interessa en cadascuna de les mirades que dirigeixes a les seves obres.

Una mostra col·lectiva ample i diversa que no perd en cap moment l’interès per la seva atenció , tant per la diversitat estilística i conceptual, com per l’enorme rigor creatiu que hi ha en totes i cadascuna de les obres presentades.

Una col·lectiva que esdevé un repàs puntual i encertat a cent anys d’art del nostre país, en la que podem gaudir de la seva diversitat i evidentment de l seu alt nivell.

Una col·lectiva per visitar i que m’ha plagut intensament.

 

EXPOSICIONS D’ESTIU. TÀPIES A BANCAJA. VALÈNCIA

 

Cada anys aprofito les meves vacances d’estiu a Monreal del Campo a Terol per fer una escapada d’un dia per visitar alguna exposició important. La situació de la població a una hora de Saragossa, menys de dues de València , i a dues hores i mitja de Cuenca i Madrid, em permeten sempre trobar una ciutat amb exposicions importants per  a visitar.

Aquest any vist el que es podia visitar quedava clar que València era la ciutat que més convidava a visitar. No tan sols per visitar el Museu de Hortensia Herrero ans també per les tres magnífiques exposicions que acollia Bancaja, que a més es troba ben a prop de l’anterior. O sigui que aquesta va ser la nostra tria i crec que vàrem encertar del tot, obviant a l’IVAM ja que de les exposicions que presentava sols la de la família Pinazo m’era d’interès.

Havent parlat ja de Kiefer i el centre d’art Hortensia Herrero, toca ara afer repassada a les exposicions que vàrem poder gaudir al Centre d’Art de la Fundación Bancaja i començar amb la magnífica exposició  “Tàpies. Última època 2002-2012” una exposició sorprenent ja que un no havia pogut gaudir en plenitud dels darrers treballs del gran artista.

L’exposició se centra en la producció tardana d’Antoni Tàpies, des de 2002 fins a la seva mort en 2012 als 88 anys, amb un conjunt d’obres especialment representatives que condensen la seva essència com a artista durant el període menys conegut de la seva dilatada trajectòria artística de sis dècades.

El recorregut expositiu ben realitzat i amb una adequat joc d’il·luminació que permet gaudir plenament de les obres,  explicita com les idees i formes que van donar forma a la seva reconeguda personalitat artística van seguir presents en el treball realitzat des de la maduresa de la seva octava dècada de vida amb una expressió pictòrica que es torna més lliure, directa i depurada.

A l’exposició vàrem poder gaudir de 22 peces de gran format , algunes inèdites que es mostren per primera vegada al públic en aquesta exposició. Les obres presentades provenen de la col·lecció de la família a excepció de “a = a (2005)”, que va ser adquirida per la Fundació l’any passat.

Així podem gaudir del Tàpies íntim de l’última dècada que s’enfronta  amb energia continguda i la incorporació dels seus objectes quotidians , ja siguin fustes, teles, cordes o fragments de mobiliari, que integren el real dins del pictòric, a la cristal·lització del seu projecte que essent artístic és alhora moral i filosòfic.

Al llarg de l’exposició s’evidencien tres temes fonamentals en l’obra de Tàpies: el cos humà, amb la presència de petjades, extremitats o torsos que representen un cop més la idea de presència i vulnerabilitat i del cos com a memòria; els símbols amb les seves característiques creus, lletres i altres símbols que funcionen com un vocabulari personal i com a eines de pensament que equivalen a recordatoris espirituals; i finalment els objectes que mitjançant fragments reals incrustats en l’obra , connecten el material amb el conceptual .

Una exposició enormement intensa que expressa de formà clara i sense segones lectures com la potència vital de l’autor es va mantenir fins els darrers moments.

Una exposició que va ser un gran plaer visitar i que lamentem no s’hagi pogut visitar al nostre país, que era alhora el seu.

 

 

ARTKITEKTURA. CA L’ANTIGA

 

Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició  que serveix de cloenda de la mateixa, en espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.

Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats  amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols podria jutjar sota l’aspecte visual de  la fotografia.

Plàsticament parlant, la mostra presenta una sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.

Per un costat Miquel Ortega ens presenta una diversitat de mosaics, la seva especialitat,  que van des de la línia clàssica fins l’actual. Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces conegudes per aquells que seguim el seu art.

Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.

I si aquests artistes conformen la part clàssica de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat i bellesa plàstica.

Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el conjunt de l’exposició.

Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la globalitat de la mostra.

 

ARTKITECTURA.

Ca l’Antiga. Teià

Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026

 

 

 

“SINESTÈSICA”. CATHERINE LORTON AL MUSEU DE LLAVANERES

 

Retorna Catherine Lorton a exposar al Museu de Llavaneres a on ja ho havia fet el 2019 amb “Cartografies del caos” quan començava el que ella denominava “botonisme”, expressat en aquells moments amb uns densos gravats d’alta qualitat. Avui en el seu retorn, ho fa amb una altre mostra molt interessant que sota el títol de “Sinestésica”  i el subtítol de “Poesia del Color” en la que , segons diu a la presentació, l’espectador es situa davant el paisatge íntim de les emocions de l’autora.

Fa molts anys que seguim el caminar, lent i segur, de Catherine Lorton des del seus inicis subjugada a una pintura  academicista  sense gaire alè, seguint per la seva evolució ben positiva quan va decidir entrar en l’escola Gargallo de Badalona, i posteriorment la seva elecció per el mon del gravat en la que ha destacat per la seva creativitat i innovació, fins arribar a avui,  esclatant amb el color en una evolució fidel al seu tarannà creatiu i personal.

Les confoses formes d’estructures ameboides que han ocupat el protagonisme dels treball de Lorton, esclaten ara en rebel·lia per jugar entre elles, associant-se en un rítmic fer, enormement seductor, front el qual l’espectador no té altre remei que caure en el seu magnetisme per endinsar-se en les belles  profunditats que l’habilitat de la seva creadora sap gestar aconseguint unes obres enormement atractives en el seu aspecte visual però alhora també en la reflexió que ens ofereixen.

Dominadora de la tècnica, Lorton sap conjugar simfònicament de manera plenament adient, formes, ritmes i colors per establir unes imaginaries pautes musicals que ens sedueixen en el visual i ens subjuguen en el transcendental. Confegint així una exposició que va més enllà del visual i en la que el títol resulta del més adient. (Sinestèsica = variació natural de la percepció en el que un estímul en un sentit o àrea cognitiva activa de forma automàtica e involuntària un altre sentit diferent ) .

Magnífica exposició que referma el nivell i la qualitat de l’autora.

D’aconsellable visita.

Sinestèsica. Catherine Lorton

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 al 27 de setembre de2026