REPASSANT LA HISTÒRIA. 50 ANYS DE CRÍTICA.

 

Fa una setmana que no he agafat l’ordinador per escriure un post. La raó és molt senzilla . Estic posant ordre a un arxiu de 50 anys, els que  fa que escric sobre art , per poder-lo lliurar si és que l’interessa, a l’Arxiu Comarcal per que quedi com arxiu d’un temps, una ciutat i una comarca, i uns protagonistes, els artistes, que han omplert a vesar d’art Mataró i els seus entorns.

És simplement emocionant fer repassada a través dels catàlegs de les exposicions, element dels que vull fer lliurament al Arxiu, i veure com ha variat l’art, com han evolucionat els artistes, com va aparèixer aquell artista que et va subjugar i del que mai més n’has sabut res, i com en canvi aquell per el que no en donaves un duro, ha anat treballant, millorant fins aconseguir un cert prestigi.

Repassar el treball dels artistes que ja no hi son , que per cert son masses, i recordant el seu fer, fer repassada del propi , que com en ells ha variat des de la intolerància ferotge dels començaments, fins a una mirada més personal amb el deix de la ironia però sense deixar que la crítica es faci fonedissa.

Es , si més no curiós, veure l’evolució cíclica de la ciutat que des de els començaments ,- any 1975 -, fins ara, ha vist passar quasi una cinquantena d’espais expositius sense que cap d’ells hagi quallat en la ciutat que dèiem era la que tenia més artistes per metre quadrat. Hem pogut veure com l’edat mitjana dels creadors era  de poc més de trenta anys, fina arribar  a ara on ens apropem als seixanta.

Hem vist el refús i el menysteniment  del poder, - el polític i el social-, que ha rebutjat primer i oblidat ara mateix el poder de l’art i de les seves obres. Hem vist com el Museu en el que s’iniciaren expositivament els grans artistes d’una generació, com Tàpies, Hernández Pijuan, Cuixart etc s’enfonsava amb una direcció que no fa res, preferint fer exposicions de 8 mesos quan el necessari és el ritme del diari per donar pas a les històries dels nombrosos artistes que tenim. Un Museu que no ens ofereix cap obra d’art en les seves parets, ni a Ca l’Arenas. 

Així aconsegueix enterrar del tot  a Alcoy, Rovira Brull, els germans Arenas, Rafael Estrany i el seu fill Santi, a Pere M. Viada, a Pepe Novellas, a l’Emília de Torres, a l’Eduard Comabella, a Manuel Cusachs, a Diego Guirao,  a Yago  Vilamanyà, a Ricard Jordà i a tants d’altres que mereixerien tenir un lloc en el que exposar el record del seu treball, per que els seus conciutadans el gaudissin i entenguessin que Mataró era una ciutat que estimava i promocionava als seus artistes entenen que era una manera de promoure la ciutat.

Un, ben a prop de complir  75 anys, vol deixar a la ciutat els catàlegs de tots aquells que han laborat en l’art en la mateixa. Son uns quants milers. Espero que se m’accepti la donació, per que així quedi més ben datada i fonamentada , una part de la vida cultural de la ciutat, l’artística que tants moments de joia cultural ens ha donat.

I això implica feina, per el que aquets comentaris del blog, poden espaiar-se  en el temps, però us puc assegurar que em fa enormement feliç, repassar, ordenar i recordar 50 anys de vida artística de la ciutat, que, permeteu-me l’orgull de dir soc, i m’hi jugo un pèsol, l’únic mataroní que gaudeix de tal tresor.

Gràcies doncs per entendre la meva postura i espero que en uns mesos podrem fer lliurament a la ciutat d’aquest petit tresor cultural, que mostrarà l’art que s’ha conreat en el seu territori.

 

ECOSISTEMA. BOSC. MARTA DURAN.

 

Després de cinc anys sense exposar a la nostra ciutat. Marta Duran ho fa ara a Aparelladors en una exposició que segons explica, Nina García Sabatés en la presentació del targetó, “ l’artista ens mostra un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística deixant enrere els jardins i la representació floral per endinsar-se en un llenguatge més essencial on el paisatge es transforma en emoció, matèria i color. Duran evoluciona cap una pintura d’arrel expressionista que s’acosta progressivament a l’abstracció”.

Fa anys que Marta Duran recerca fugir de la seva pintura habitual , aquella que tant bé domina i que tant li plau als seus seguidors. Però com hem dit ja altres vegades sempre apareixien uns atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà. Certament hem de reconèixer que aquestes crosses cada vegada son més petites i avui ha assolit , al menys en una obra, la alliberació quasi total d’aquests lligams.

Marta Duran sap pintar i ho fa molt bé, però no acaba d’acceptar que, si pretén “captar l’essència de la llum i energia , simplificant les formes fins a convertir-les en atmosferes pictòriques  obertes a la interpretació de l’espectador” com diu en l’escrit de presentació, cal renunciar a la Marta Duran del passat, per més immediat que sigui, i alliberar-se del mateix. Alliberament que aconsegueix en plenitut tan sols en una obra.

L’obre a la que ens referim, és la que presideix aquest comentari, i cal dir que és una magnífica obra. En ella hi ha una molt interessant  creació d’atmosfera, treballada de manera magnífica en el pictòric, deixant en segon terme la vesant més figurativa de l’obra que agafa volada completant el conjunt que acaba essent un paisatge que sona a molt interior.

La resta confegeix un conjunt homogèniament harmònic, que demostra l’important treball que l’artista està duent a terme per alliberar-se d’unes arrels profundament entroncades en el realisme figuratiu. Un camí feixuc que cada vegada li queda més lluny, però que és un model que difícilment podrà abandonar del tot, per que en el fons és el seu .

Però aquestes reflexions no volen indicar que ens enfrontem a una exposició poc interessant. Al contrari. Duran presenta la lluita contra si mateixa, i ho fa amb unes pintures intensament treballades . Ara li toca continuar depurant i netejant les mateixes per que sigui la profunditat la que domini i no pas l’aparença.

Quan ho aconsegueixi, que serà ben aviat, Duran ens oferirà una mirada interior més pura i artísticament més potent que la que ara podem gaudir i en les que la llum i la potència interior de les obres dominarà molt més que ara mateix. Llavors serà quan haurà assolit la fita. La de ser una bona artista figurativa, amb un llenguatge pictòric que no ho és.

Però de moment ens hem de conformar acudint a visionar aquesta exposició que ha de ser clau per a la nova mirada de Marta Duran.

D’aconsellable visita.

 

PS.- Sols un punt negatiu en tota l’exposició i es tracta dels preus de les obres que son absolutament desorbitats, superant els preus d’artistes de primer nivell. No sé si son fruit d’una simple matemàtica, però estan lluny de tota normalitat i crec que poc l’ajuden en la normalització de l’art.

 

 

 

 

TRANSICIONS. ALBERT ALÍS

 

 “Hi ha exposicions que per les raons que siguin, son un quelcom més, Son aquelles que depassen l’invisible marge de l’habitual per fer un pas més enllà. És quan un artista se’n dona compte que ha depassat una frontera invisible que no ofereix el pas enrere. És quan un , d’una manera imperceptible, adquireix la virtut tan tènue i alhora tan preuada, com és la de la maduresa artística. aquella que el converteix de pintor a artista amb tots els ets i uts.” Aquestes frases les vàrem dedicar a Albert Alís fa vint anys quan va exposar a l’Ateneu en la que per a mi va ser la seva consagració absoluta com artista professional.

Amb el pas del temps, hem pogut gaudir de la seva evolució que ha anat centrada, tal i com titulà en l’exposició al Museu de Llavaneres, en les estructures i l’atmosfera dels espais i llocs en els que l’artista ha fixat la seva mirada per convertir-la , mitjançant la creació artística, en un element generador de la bellesa real.

Albert Alís té la rara saviesa de veure plàsticament aquell racó comú que a la majoria ens passa desapercebut. Sap extreure’n l’ànima i fent-la surar a primer pla, i amb l’ajut de l’oblit, per disminució o desaparició dels elements que l’acompanyen, convertir-la en eix essencial del seu treball, tot jugant amb la generació de la llum que és qui equilibra , distribuint-la , tota l’estructura de l’obra.

I així amb la taca, el color, i essencialment la llum que com dèiem n’és raó i clau del seu treball, confegeix sobre uns llenços de lli amb els que defuig del blanc tradicional, llençant-se al misteri d’uns espais que encara que ens siguin coneguts, assoleixen un deix de  misteri que ens atrau i ens subjuga per la seva bellesa plàstica i pel domini absolut de la seva tècnica.

Convençut , com li deia una vegada, de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement això, un espectador, sinó un protagonista d’aquell entorn.

Així, amb tan sols mitja dotzena de peces, l’ambient que l’autor és capaç de crear, genera tal seducció que l’espectador es submergeix en ella i gaudeix en plenitud de l’excel·lent col·lecció que ens mostra, un cop més, el gran nivell de qualitat que atresora l’artista.

Felicitats.

D’obligada visita.

 

“Transicions”. Albert Alís

Museu del Càntir. Argentona

Del 25 de setembre al 8 de novembre de 2026

 

RECORDANT A PERE MÀRTIR VIADA EN EL 21 ANIVERSARI DE LA SEVA MORT

 

Autoretrat

 Avui fa 21 anys en que va morir Pere Màrtir Viada , el singular artista mataroní, de vida que donaria per una sèrie però que alhora era estimat i idolatrat per la gran majoria de creadors locals.

Viada era cosí germà del meu pare i molt estimat a casa, el que va fer que la família de l'artista m’encomanés per fer-ne una glosa en el seu funeral.El que vaig dir és el que ara penjo per primera vegada  en el desig de que serveixi per que Mataró no oblidi a qui va ser un gran artista .

 

“Les dues grans darreres exposicions d’en  Pere Màrtir Viada van ser les de Vilassar de dalt i Can Palauet. Van tenir per títols “Trajecte” i “Sense filtres”: En poques ocasions tan escasses paraules  resumeixen de manera tan adient la realitat d’un fer personal i artístic, com en aquest cas.

Un trajecte sense cap mena de filtres és el perfecte resum  a la trajectòria d’un home, que per tot i sobre tot, ha estat sempre un ARTISTA,- d’aquells amb majúscules-, amb tot el que de bé i de dolenta comporta el més ample sentit d’aquesta paraula. Un artista de gran sensibilitat i riquesa intel·lectual, capaç de desenvolupar-la mitjançant unes obres personals i inconfusibles , sense cap referencia clara  en l’entorn dels creadors de l’època, en les que hi abocava a mans plenes les reflexions de totes aquelles sensacions  que rebia amagat sota la tendre cuirassa de la seva barba, les ulleres, la cervesa i el fum dels Ducados.

Un art, el seu, indefinible. "Uns diuen que soc expressionista abstracte, altres que soc simbolista, i algun ximple em diu surrealista". Així em deia tot rient fa un temps en una entrevista:" Jo faig Viades i prou". Una expressió que no en tenia res de boutade.

Un Viada és una obra rica en icones, signes, punts, cercles, volums, espais, colors, ritme, moviment, bogeria. Un aparent caos indomable que en canvi es manté en perfecte equilibri gràcies a la qualitat pictòrica i al domini d’un savi de l’art, que no ho semblava en l’aparença.

La seva obra és una obra humanista que té a l’home com etern protagonista. Signes interpretats de mil sensacions expressades en allò que podríem dir “Univers Viada” aquell que va de l’alegria a l’angoixa, de la felicitat a la por, de la foscor a l’esperança, tot tenyit en el sedàs d’uns cromatismes agosarats . vibrants, àcids o poètics, però sempre vitals com ell mateix. L’obra de Viada és la d’un creedor sincer, capaç de convertir totes les seves obres en bocins del seu ser.

Ara desapareix, l’artista l’amic, el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual. Bohemi en el seu sentit de vida. Àcrata en portar la bandera de la llibertat per damunt de tot i intel·lectual per la seva gran capacitat de coneixements: El darrer creedor d’aquella generació que be podríem definir com la de la revolució, amb obres sempre fruit de la reflexió i no pas sol de les sensacions.

Amb ell se’n va un artista: però com és ben veritat que l’art és vida, els artistes no moren mai i perduren per sempre en les seves obres. I us puc assegurar que és ben cert. Per això en l’adeu a l’amic, el company i sobre tot a l’artista, res millor que cridar ben fort, com estic ben convençut faria ell:

 “Visca la llibertat. Visca l’Art”

 

 

Ps.- Vull acabar l’escrit explicant un fer de Viada que mai oblidaré.

Quan es decidí per part municipal que Viada havia de fer una exposició a Can Palauet, el consistori trià un comunicador barceloní de prestigi per fer l’escrit del catàleg. Viada es negà i va dir que volia que la presentació la fes jo i si no era així, no faria l’exposició. Els del patronat ho van preparar tot seguint el seu projecte pensant que amb la imminència de la inauguració ja baixaria del burro.

Quedaven deu dies per inaugurar i no havent donant permís Cultura per que la presentació fos escrita per mi, Viada va dir que no hi havia exposició i que faria públiques les causes. Llavors Cultura em va donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic meu d’ençà que està inaugurat can Palauet encara que  no faria la presentació pública a can Palauet, tal i com era habitual.

Un gest que ara més de vint anys més tard recordo amb gran emoció.

L’IMPOSIBLE DE PODER GAUDIR D'OBRES D'ARTISTES MATARONINS EN EL MUSEU DE LA CIUTAT

 

No sé si heu visitat darrerament el Museu de Mataró. Si no ho heu fet ni ho intenteu , a menys que vulgueu que us caigui la cara de vergonya com succeeix a qualsevol mataroní que vulgui fer-ne l’aposta.

El Museu de Mataró, a bon segur el pitjor museu  de qualsevol ciutat del seu nivell i de qualsevol capital de comarca, fa temps que està mort en l’avorriment. Malgrat gaudir d’algunes peces de valor, el discurs del mateix, la seva distribució i el seu tarannà, molt a l’estil de Carles Marfà, que en fou el seu director durant més de trenta anys i va enfonsar un element viu, malgrat les seves evidents mancances, convertint-lo en un cadàver vivent, en la que mai passava res i ni tan sols s’adequaven els petits tresors locals dels que es disposava.

Res queda en el vell casalot d’aquella embranzida força de començaments dels 50 que va fer que Hernàndez Pijuan, Tàpies, Cuixart, Planasdurà , Alcoy i la crème de la crème de l’art emergent d’aquell moment exposes en el mateix i convertís a Mataró en la capital del nou art del país.

Aquest matí em comentava un amic lector , al respecte del meu darrer post sobre Alcoy, i emfatitzava sobre la impossibilitat a Mataró de gaudir dels treballs dels artistes mataronins que ens han deixat, malgrat disposar d’un Museu , lloc on per natura haurien d’estar representats.

Però no és així. L’Ajuntament de Mataró disposa d’una petita col·lecció d’obres d’autors locals, però mai ha volgut exposar-la i queden amagades en un racó, com el seguit d’obres que poc abans de morir Ricard Jordà va regalar a la ciutat. A on són?: Quan les pensen exposar?.

Però fixeu-vos en la llista: Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Jordà, Viada, Comabella, Germans Arenas, Heredero Bravo, Boix, Puiggalí, Lluís Muntané, Cusachs, Villèlia, Rafel Estrany, Santi Estrany, Josep M. Gomis, Manuel Cuyàs, Jordi Cuyàs, Yago Vilamanyà, Emília de Torres, Alfred Opisso , Sixte Albertí, Josep Tur, Amadeu Casals ... etc.  Amb aquests vímets es pot confegir un bon fons i una magnífica exposició amb col·lecció a posteriori en el mateix Museu o a Ca l’Arenas.

I jo em pregunto per què els inútils regidors de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i els més inútils directors del Museu, mai han intentat fer una col·lecció d’artistes mataronins?

Si ahir dèiem per què no refer una nova edició de “A la mateixa latitud” , avancem avui més i demanem que el Consistori posi mans a la feina per aconseguir una acurada exposició d’obres dels artistes mataronins que ja ens han deixat i que pogués ser inici d’una col·lecció d’autors locals, que malauradament ara mateix no tenim.

Ho aconseguirem?. Segur que no .

I a bon segur la resposta serà : Si voleu veure obres d’aquests artistes aneu al Museu de Llavaneres que allà sí que en tenen.

Trist i lamentable.

RECORDANT EDUARD ALCOY.

Ahir, 22 de setembre s’acompliren 27 anys de la inauguració de la gran antològica que la ciutat de Mataró dedicà a Eduard Alcoy., que havia mort anys abans, el dia 18 de juny de 1987.

Cinc anys després de la seva mort, la Caixa Laietana va realitzar en motiu del Dia de l’estalvi del 1992, una petita antològica amb fons propis de l’entitat i per obres cedides per diferents famílies mataronines, i que un va tenir el goig i l’honor de presentar. Va ser una gran exposició, que malgrat la gran qualitat del presentat, sols oferia una imatge de l’artista, aquella més propera a la realitat creativa dels seus darrers anys com a mataroní, on havia arribat el 1966.

Catàleg de l'exposició que s'havia d'inaugurar dos dies després de la seva mort

Feia falta doncs, una veritable antològica que mostrés en la seva plenitud el seu art, mitjançant el passeig per la seva trajectòria creativa i mostrant amplament la seva evolució en el caminar plàstic.

Rosa Alcoy, la seva filla , Professora del Departament d'Història de l'Art de la UB des de 1986, acreditada a càtedra el 2008 que va guanyar la plaça el 2010, va ser la més que excel·lent comissaria de l’ample antologia dedicada als seu pare que s’estructurà en tres exposicions:

Catàleg de l'exposició antològica

“Realitat, natura i abstracció” (1945 – 1972) a l’Ateneu Caixa Laietana; “Les claus dels anys setanta” (1973- 1979) al Museu i finalment  “El naufragi en el real” (1980-1987) que ocupà Can Palauet. Tres espectaculars exposicions que generaren un espectacular catàleg de quasi 400 planes , que ha esdevingut un llibre històric alhora que un veritable plaer per aquells que vàrem conèixer en directe la seva obra. Un catàleg del que crec que a Cultura encara tenen exemplars i que és un llibre obligat per tot aquell que estimi i conegui , o vulgui conèixer, l’art de Mataró.

Ara , quan s’acosta als 30 anys d’aquella antològica i l’any vinent es compliran els quaranta anys de la seva mort, bé estaria celebrar una altre exposició que mostrés al gran artista a la majoria de la ciutat que no va tenir ocasió de gaudir-lo.

Catàleg de la darerra exposició de l'Eduard Alcoy

I per què no fer-ho amb una exposició conjunta dels que conformaren la que un va batejar com Escola de Mataró, és a dir Alcoy, Jorda , Novellas, Perecoll i Rovira Brull, que realitzaren una exposició conjunta” A la mateixa latitud” a la sala de la Caixa Laietana pel gener de 19814, presentada per Manuel Patricio. Una exposició memorable que bé valdria una nova edició recordant-los.

 

Ps.- Els catàlegs formen part de la meva col·lecció.

L’HOMENATGE A ANGEL HEREDERO BRAVO SALVA UN PÈSSIM SANT LLUC.

 

Ho dèiem la temporada passada:¨ L’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha ara mateix, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir. I ho dic ,ja que en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula en aquest blog.

Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.”

Avui en visitar el Sant Lluc d’enguany, col·lectiva que es creà com una col·lectiva d’artistes locals, encara que ara s’hagi obert per artistes sense cap relació amb la ciutat, el resultat és tan patètic i decebedor que seguint el que afirmava en l’anterior edició, he decidit no fer-ne crítica, que és alhora la més intensa de les crítiques.

Res a dir doncs. Sort.

Però és obvi que si ha de merèixer opinió l’homenatge a Angel Heredero Bravo. Un homenatge que essent de justícia,  sembla agafat amb pinces.

Fa dos anys s’homenatjà a Diego Guirao, gran amic i al que vaig seleccionar per “Tempus Fugit”, artista que quasi no havia participat al Sant Lluc. L’any passat va ser Verònica Aguilera qui va agafar protagonisme, encara que no sabem per quina raó, i enguany amb la mort de dos grans artistes mataronins, com Ricard Jordà i Yago Vilamanyà, ambdós assidus participants en altres temps a la col·lectiva, l’homenatge a les seves figures artístiques i mataronines era més que obligat, però no , com ja havia passat amb Antoni Boix que també va ser obviat malgrat que havia estat organitzador de la recuperació de la col·lectiva en temps difícils. Així doncs el silenci plana sobre els artistes que no els han fet el gara gara.

Amb aquesta sensibilitat de pa sucat amb oli de que qui no m’aplaudeix  jo no hi conto, els homenatges a la sant Lluc sols els salven la vàlua del presentat, com en aquest cas en que la potència del bon fer de Heredero Bravo , salva fins i tot el demencial fet de col·locar part de la seva obra sense identificar  en mig de la col·lectiva , per intentar donar to a la mateixa.

Del bon fer d’ Ángel Heredero Bravo en varen fer acurada mirada en el darrer post d’aquest mateix blog. ara podem gratificar-nos i gaudir d’un seguit d’obres que reflecteixen en general, la seva trajectòria.

Així podem fer bona mirada al seus caps , bustos i desenvolupament dels mateixos que ens retrotrauen a les obres de l’escultor Igor Mitoraj, escultor franc polonès ja desaparegut. Unes figures d’aire clàssic però en les que sempre domina la modernitat de la intenció que supera abastament al seu sentit clàssic en la reproducció. Obres que parlen amb segones lectures des d’un realisme perfectament realitzat.

Però com l’ escultor demostra amb la teòrica contradicció entre les dues peces que conformen el conjunt escultòric de la Plaça Itàlia, aquí també ens ofereix un seguit d’obres treballades des de uns petits quadrats en els que juga amb les invaginacions, els trencaments, etc en l’aposta de la provocació envers la reflexió del laberint en el que es troba l’escultor i el ser humà en el sempre complex cicle vital que genera les emocions i reflexions.

La varietat creativa i estilística s’accentua amb el cub en el que s’hi exposen un seguit d’escultures de formes vegetaloides , molt poc vistes a la ciutat, que son sens dubte un dels elements que més representen  la seva filosofia creativa, alhora que la seva perfecció tècnica.

Mostra aquesta , la de Angel Heredero Bravo , que és d’obligada visita per a qualsevol que tingui amor i/o afecció per l’art.

Una mostra que ens ha emocionat a aquells que el vàrem conèixer i estimar.