MERCADILLO DE SANTES

 

La Fundació Iluro absolutament desnortada en l’artístic , i més encara des de la seva nova direcció tècnica que és desconeixedora absoluta de la realitat de la seva història i dels artistes que dormen en el seu acull , omple durant l’estiu les seves sales expositives, suplint l’habitual exposició de Santes amb una col·lectiva d’obres de la seva propietat que son agrupades sota el rimbombant títol de ”Dies de festa , Llocs de trobada”.

Una exposició que és en realitat un conjunt de peces d’impossible lligam que s’assemblen més en el total a una parada dels encants, en la que com sempre, un hi pot trobar agradabilíssimes sorpreses, al costat d’obres de nul valor.

Així hi podem trobar un seguit d’obres infumables d’Alfred Opisso, de les seves sèries de treballs d,ambients parisencs i zíngars, que son salvades per l’obra “Fira”  que ja va ser portada en l’exposició antològica que un va dirigir a començaments del 2010 a la sala de la Biblioteca Popular.

També podem trobar un bon gruix d’obres menors de Pepe Novellas que podrien tenir gràcia, vistes en conjunt, però que desapareix el seu valor, convertint-lo en un “artista per tot” en la seva dispersió expositiva.  El mateix succeix amb un parell d’Alcoys, que fan joc amb un gens destacat Mariano Andreu, el gran desconegut artista mataroní de qui sí s’hauria de fer una gran exposició ,com uns perduts Rafael Griera o Pere Pruna.

I que no dir de la millor peça de la mostra , gens destacada del conjunt, com ho és, sens cap mena de dubtes ,el treball de Carme Rovira , “Ball de sardanes” (1960) que encapçala aquest escrit, veritable obra mestre que hauria d’haver sigut destacada de manera molt més remarcable.

Al seu costat sols l’espectacular treball d’aires picassians de Lázaro Ferré,  l’obre d’aires santvicentins de Laureà Barrau, el llibre de Contes de la ciutat il·lustrat per artistes, d’un Sant Jordi de fa molts anys, o l’escultura de Manuel Cusachs, destaquen en un mar de mediocritats i peces sense interès que serien acceptables en una exposició organitzada per una petita entitat però que mai haurien de ser englobades en un conjunt grandiloqüent en el que no llueixen en la seva solitud i amb el conjunt de peces que volen més ser encabides en l’entorn d’un feixuc discurs escrit (espais de trobada, la música, el menjar, memòria i transformació de la festa, carrer i mercat, festes populars...)  que no pas per correspondre a una exposició essencialment plàstica com caldria.

Fracàs absolut de l’intent de mostrar la col·lecció de l’entitat. I si val un consell, no persisteixin. La col·lecció de la Fundació és d’escàs valor després de les diverses fusions i d’algunes gestions dels que en més alt grau manaven en aquells temps. I el poc que val ja s’ha mostrat en els darrers anys. Així , que muts i a la gàbia, i així s’eviten ridículs tan aclaparadors com el d’aquesta absolutament inútil exposició amb més fullaraca que valors.

DESENFOCAT. CAIXAFÒRUM

 

Encara que la gran exposició de CaixaFòrum sigui en teoria la que aplega a Matisse i els seus contemporanis, qualsevol visitant amant de les arts que s’apropi als espais de la Caixa a la fàbrica Casarramona, entén a la primera que la gran exposició que aplega l’indret és “Desenfocat. Una altra visió de l’art” una interesant mostra que dona protagonisme al borrós i l’imprecís com a elements expressius.

Segon els organitzadors “Aquesta exposició explora com aquest fenomen (el desenfocat) va suposar una nova manera d’entendre el món per a artistes posteriors, una clau per a una relectura d’una part de la creació plàstica moderna i contemporània”.

L’exposició concebuda pel Musée de l’Orangerie de París amb la col·laboració de la Fundació ”la Caixa”, presenta una obra que obliga a triar entre diversos punts de vista, ja que no n’ofereix cap de fix ni segur.

Considerada durant molt de temps parangó de la pintura abstracta, aquesta sèrie també ha estat precursora de les grans instal·lacions immersives. Així i tot, l’efecte borrós i desenfocat que caracteritza les àmplies extensions d’aigua de les teles no s’havia analitzat mai i avui es contempla com una elecció estètica real.

Partint d’arrels estètiques del desenfocament al segle XIX i començament del XX, i seguint les convulsions intel·lectuals, científiques, socials i artístiques amb les quals va créixer l’impressionisme, la mostra s’estructura en seccions on es barregen pintures, vídeos, fotografies i instal·lacions de diferents artistes com William Turner, Alberto Giacometti, Gerhard Richter, Mark Rothko, Eva Nielsen, Claude Monet, Thomas Ruff, Alfredo Jaar, Soledad Sevilla, Christian Boltanski, Mame-Diarra Niang i Bill Viola, entre d’altres.

Tot ell en un concepte dinàmic, absolutament contemporani en el que la intencionada barreja de conceptes estètics provoca una atemporalitat conceptual que et permet entrar i entendre més adequadament l’obra que visites i alhora el concepte general sota la que la mateixa s’adscriu .

Una exposició de gran qualitat que passa lamentablement desapercebuda en el conjunt d’exposicions que ofereix l’entitat i que mereixeria una importància superior ja que les obres que presenta son de primeríssima qualitat.

 

Desenfocat. Una altra visió de l’art

CaixaFòrum. Barcelona

21 maig - 27 setembre 2026

 

 

 

HOMENATGE A MANUEL CUYÀS ???

El passat cap de setmana s’inaugurà a la Plaça Joan Herrero , al bell mig de Mataró, l’escultura homenatge a Manuel Cuyàs, en un indret ben proper al lloc on vivia i en uns espais que eren el seu territori .

Capgròs anunciava l’acte amb aquestes paraules:  “Mataró farà aquest divendres un d’aquells gestos que expliquen una ciutat. No només inaugurarà una escultura. No només recordarà un periodista i escriptor estimat. Mataró situarà Manuel Cuyàs en el carrer, en l’espai públic, allà on ell sempre havia estat: mirant, escoltant, llegint, conversant i prenent la mida moral i humana d’una ciutat que coneixia pam a pam “. I en bona part encertava en el pronòstic. Certament Mataró va fer divendres un gest d’aquells que expliquen la misèria de la ciutat.

Hauria d’estar ben clar per a tots, que és del tot impossible, no em pregunteu el per que,  que Mataró realitzi un homenatge  correcte a algú que ha conreat per la cultura de la ciutat, la local i la provinent de fora, intentant aportar i exportar la mateixa.

La gasiveria ciutadana de Mataró és extrema. Recordem que mai es va fer una antològica del gran dibuixant que fou Manuel Cuyàs pare. O la impossibilitat de gaudir d’obres dels grans artistes mataronins ja desapareguts ,en un espai públic. En el Museu sols s’exposa una obra d’un artista local, una obra des començaments de Jordi Arenas (1936), mentre que cal anar a Llavaneres per gaudir de l’obra dels artistes mataronins desapareguts. I el paral·lelisme entre l’art i la resta de la cultura local, és absolut.

Fa ja un temps, un important ex dirigent polític local, m’explicava que ell i d’altres havien abandonat el projecte d’homenatge a Manuel Cuyàs, degut a que l’Ajuntament es negava a la realització d’un bronze que representés a Manuel Cuyàs prenent el seu habitual cafè en un conegut bar de la Rambla. Una escultura com la de Fernando Pessoa que es troba en la terrassa del bar cafè “Brasileira” en el popular Barri del Chiado de Lisboa. La proposta municipal, molt més barata, era la que s’ha fet realitat, i davant del fet, ell i altres importants personatges locals, van abandonar el projecte.

La desídia i garreperia d’un Ajuntament malbaratador per a festes  de barri i mil i un actes intranscendents, sortia a la llum pública amb la lamentable escultura de Pere Casanovas que supera el desastre de la seva escultura  d’homenatge a les víctimes del Covid al Nou Parc municipal.

Així tenim una escultura de perfil de Manuel Cuyàs en posició d’assentat que obliga forçosament a tenir un fons pla en el que recolzar la mirada ja que si no és així ningú s’adona de la seva presència. Pel vist en les fotos de l’acte inaugural, en aquells moments hi havia una fons de planta verda que li donava suport, però quan aquesta ha desaparegut, l’escultura, - per dir-la d’alguna manera-,  queda surant en el no res i esdevé invisible per a l’espectador.  Avui mateix he estat uns deu minuts ben a prop i malgrat la novetat ningú s‘ha acostat a la mateixa, per la raó de que és quasi invisible.

Fora del patètic lloc on està situada, l’obra en sí és d’una escassa qualitat. Si bé podríem salvar-la si l’observem pel darrera, com es veu en la imatge que encapçala aquest post, observant-la pel “davant” ens trobem amb un eix postural correcte que voreja fagocitant-la, una cara que em costa pensar que algú  pot reconèixer com la de Manuel Cuyàs.

Com em deia un els grans sabedors d’art que tenim a la ciutat, hauria estat molt millor , una visió avantguardista del seu jo “íntim”. És a dir: Barret, diari, cafè, una silueta del seu perfil. Hi estic plenament d’acord. Qualsevol cosa seria millor que aquest vergonyós homenatge que se l’hi ha realitzat.

Em resum, un homenatge absolutament fallit, per un ajuntament gasiu amb la Cultura local , que creu que amb un nyap ja n’hi ha prou per els culturetes de casa que a fi de comptes sols son quatre capsgrossos que no influeixen res en les properes eleccions i per tant no mereixen el més mínim respecte i atenció.

Un homenatge vergonyós per a una persona que tant va fer per la Cultura de la nostre ciutat.

Felicitats Govern de Mataró per el vostre menysteniment de la gent que treballa per la Cultura i per la ciutat.

 

Ps.- He parlat amb un nombrós grup de ciutadans amants de l’art i amb artistes  i a ningú li plau la figura que serveix com homenatge a Manuel Cuyàs.

 

TARLATANA 17 A “KOKORO. ART TALLER”.

 

La gent de Tarlatana , a més d’una activíssima acció individual amb presencies actives i expositives per arreu del país, de tant en tant, tenen ganes de retrobar-se a casa muntant una exposició en la que mostrar a amics i coneguts, el seu més que bon fer.

A vegades ho fan més a lo gran , i organitzen presència expositiva en una sala oficial , amb els condicionaments que comporta. En altres, com ara mateix, ho fan atapeint-se, a Kokoro, l’art taller del carrer Iluro on ben amuntegats ens ofereixen detalls puntuals del seu magnífic treball que ens fan obrir la gana per altres exposicions on més espaiats i distribuïts  puguem gaudir amb amplitud, bona visió i comoditat  del seu més que interessant bon fer.

Sigui de la manera que sigui, acostar-se al bon treball de Tarlatana sempre és positiu per el que nosaltres simplement us aconsellem la visita per que en ella i en la seva gran diversitat puguem tots gaudir del noble art del gravat, en l’ample varietat de les seves opcions, que ara ens presenten a Kokoro.

Desitjant que la propera vegada, l’espai expositiu serà més adient a les seves necessitats , valgui ara l’aplaudiment tancat per el seu bon fer.

Felicitats.

Talatana 17.- Col·lectiva  de gravat

Kokoro. Art taller. Iluro 55. Mataró

del 18 de juny al 24 de juliol de 2026

 

CHEZ MATISSE , EL LLEGAT D’UNA NOVA PINTURA. CAIXAFORUM

 

 Feia ja un parell d’exposicions que no visitava a Caixaforum, ja que les darreres exposicions eren coses que ja havia vist molt o per que no eren del meu interès. Avui hi he tornat especialment per veure “Desenfocat una altre visió de l’art” de la que en parlaré en un altre post, i evidentment he aprofitat la visita per acostar-me a l’exposició “Chez Matisse, el llegat d’una nova pintura”, mostra estrella de la programació com queda ben pales amb el gran nombre de visitants que hi havia , essent un dimecres a mig matí.

“L’art d’ Henri Matisse reflecteix una concepció totalment innovadora del color, la reformulació crítica del quadre com a pura superfície pictòrica i també una idea d’estar «fora de lloc» tant emocionalment com políticament, és a dir: la seva manera d’expressar la ruptura amb les normes establertes i la cerca d’una nova forma de veure i representar el món.

Aquest recorregut presenta una àmplia selecció d’obres procedents majoritàriament del Centre Pompidou, on les peces de Matisse dialoguen amb les d’altres artistes contemporanis i posteriors als quals va influir. Es divideix en vuit àmbits que mostren la seva trajectòria i evolució, des dels fauves alemanys i els neoprimitivistes russos fins a la pintura estatunidenca a partir de la dècada de 1940”.

 Amb aquests paràgrafs, expressats en la pròpia exposició, s’explica de manera ben clara les intencions de la mateixa i que és el que trobarem en la visita. A través de vuit àmbits de la seva vida amb els que podem  anat descobrint l’evolució artística i essencialment creativa de l’autor ,  juntament amb l’encreuament amb obres d’altres autors amb els que compartí ,  a voltes  espai físic i en altres estilístic , podem anar observant la creació de Matisse en una línia sempre progressiva , que el portà a conrear diverses estilístiques que ell mateix superava n la seva evolució creativa permanent.

Així podem observar el seu pas per el fauvisme, el primitivisme. El naturalisme, la modernitat clàssica, la radicalització del color i de la forma, arribant fins a una prèvia del pop art. I en cadascun dels casos podem veure la seva obra enfrontada a altres artistes importants del moment, el que confegeix una mostra que esdevé en un mirall creatiu constant al que va ser l’art en les seves dècades. Una evolució que començant amb els fauves alemanys i els neo primitivistes russos, acaba en l’entorn de la pintura americana a aprtir de la dècada dels 40.

La gran importància de Matisse en la història de l’art modern queda evidenciada en aquesta excel·lent exposició que ens permet alhora gaudir del treball de l’artista, però alhora fer-ho també dels seus companys en cada moment, alguns desconeguts fora dels experts, el que conforma una exposició atractiva per al públic en general i alhora per a l’expert en la pintura del moment.

Una exposició de molt recomanable visita.

 

Chez Matisse, el llegat d’una nova pintura.

CaixaForum Montjuic.

Fins el 16 d’agost de 2026  

 

 

 

 

ART I MUNDIAL DE FUTBOL

 

No fa pas tant de temps que qualsevol esdeveniment  important , fos del tipus que fos, tenia obligatòriament un cartell que l’anunciava de forma pública.  Des dels cartells de cinema, dels fets a mà per autors especialitzats que omplien la façana de l’indret, cridant l’atenció del passejant i convidant-lo a gaudir de l’espectacle fins a qualsevol fet esportiu que s’anunciés públicament, tot tenia el seu cartell que ja fa anys va deixar de ser realitzat per autors especialitzats per convertir-se en obres creades , en el cas dels grans esdeveniments, per artistes de primera fila.

D’entre ells cal destacar els corresponents als JJOO i als Mundials de futbol. Uns cartells que han estat signats per grans artistes, com els dels grafista Satué i l’artista Tàpies als JJOO de Barcelona, o el de Joan Miró , Tàpies, Chillida o Eduardo Arroyo en el Mundial de Futbol d’Espanya de  1982.

Però avui per avui, tot sembla ja història ja que el cartell és més un spot publicitari en moviment que no pas una imatge gràfica que ens quedi en la memòria com un fet artístic i cultural important.

Per això avui us presento un seguit de cartells històrics per que gaudint-los  demostrem una vegada més la necessitat de l’art en la vida actual.

Que els disfruteu