ÀNGEL HEREDERO BRAVO, IN MEMÒRIAM

Estava parlant amb la gent del Sant Lluc en la darrera inauguració, quan de cop i volta i de trascantó, va sorgir la notícia del seu viatge a Miravet per parlar amb la vídua d’Àngel Heredero Bravo per organitzar una expo d’homenatge i record a Mataró. Em vaig quedar fred, i demanant aclariment em varen comunicar que havia mort feia més de dos anys però per el que sabien no s’havia pas escampat la notícia.

Per aquells que desconeguin qui era aquest artista, recordar que una doble obra seva, és present a la plaça Itàlia, amb les imatges del brau i la dona que serveixen de punt eteri de la relació entre Espanya i el continent . He cercat entre el que havia escrit sobre ell i com record i homenatge reprodueixo l’article que va servir de presentació en la gran exposició que es celebrà a Tertre en el seu vintè aniversari, allà el mes de setembre de1995.

 

HEREDERO BRAVO, EL CONCEPTE DE LA FALSA CONTRADICIÓ

“Crear es produir sorpreses eficientes”

(“Ètica per a naúfrags”. J.A. Marina.

 

La creació és l’element fonamental en tota actitud artística. Per altre banda la contradicció n’és element consubstancial . La història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen. La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.

Heredero Bravo és plenament conscient del repte que significa “voler ser artista”. El seu camí evolutiu queda clarament demostrat en les mostres que cíclicament presenta. . És aquest un camí ple de neguits i fidelitats. De constància en un sentit personal de creació, però alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic que expressi de manera clara, per a no dir contundent, la seva permanent contradicció entre dos maneres d’expressar l’art  que pel general han esdevingut antitètiques, quan en realitat son, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del figurativisme i l’abstracció.

Sortosament aquets difícil equilibri  de forces contradictòries sembla que s’estableix en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda clarament marcat en les peces que ara podem veure.

En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”. Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En la realitat, un quelcom més, L’habilitat en el modelatge, per part de l’artista permet unes lectures que depassen la formalitat de la realització. Obres que be podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen a l’entorn d’una mirada, la provocació d’una postura o l’atreviment el concepte. I tot adobat amb una tonalitat textural d’estranya i seductora bellesa.

Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments, frustracions, amors i desamors.., s’estratifiquen  desgavellant en part l’externa homogeneïtat del personatge. És quan apareixen les Construccions.. L’home dispers en els seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i total. L’home del carrer enfront l’home perfecte de la teoria . El desengany i la lluita. La perfecció en la imitació. Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.

Però el desencís ha de portar a la il·lusió o al distanciament. I així neixen els paisatges i els Bodegons. De nou l’home i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la ironia, i per què no dir-ho,  la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements: Res no és com és, ni tan sols com ho sembla, o potser com podria ser. Sota un altre tipus d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar  en l’interrogat d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.

L’escaient joc dels títols de les peces la capitomba que ens ofereix en una seducció sense trampa, fan d’aquests darrers apartat, un element de futur, però alhora nexe obligat en el tancament del cercle. L’home en la seva perfecció formal  i la seva imperfecció interior , és el gran protagonista d’un treball acurat en extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el concepte plàstic, si aquest l’entenem, no com un mer formalisme de la bellesa  i sí com un lement de reflexió entre el creador i els espectadors.

I en aquest tancament de cercle, vagi també el nostre. Si crear és produir  sorpreses eficients, cm dèiem al començament, sen dubte que ÀNGEL HEREDERO BRAVO és un gran creador. Si tenen vostès  una definició diferent a bon segur que el resultat serà el mateix. I coma resposta a la lluita de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió  provocarà que el nom del eu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons protagonistes que cal seguir.

Mataró, setembre de 1995

 

Amic Àngel que el camí t’hagi sigut ben lleu.

DIA DELS MUSEUS. A LA RECERCA MÉS DE L’ESPECTACLE QUE NO PAS DE L’ART .

 

 L’ICOM ( Consell internacional dels Museus) va crear el 1977, o sigui que l’any vinent farà 50 anys, el Dia Internacional dels Museus per sensibilitzar al públic sobre el paper dels Museus en el desenvolupament de la societat. Considerant-los com un espai per a l’intercanvi, l’enriquiment cultural i la comprensió mútua, els Museus de tot el món celebren des de llavors el DIM (Dia Internacional dels Museus) amb un èxit que no deixa d’augmentar ja que en el 2025 hi van prendre part més de 37000 museus en 158 països.

Aquest any el tema que orientava la programació era “Museus unint a un món dividit” en el que els museus havien de posar l’accent en la seva capacitat per generar espais de trobada, diàleg i enteniment entre cultures afavorint la convivència i l’intercanvi de coneixements.

A Mataró, com a quasi tot Catalunya la festa es celebrà una setmana abans per evitar el cap de setmana llarg de la segona Pasqua amb un petit nucli d’activitats que demostrà una vegada més, l’oblit total de Mataró envers el món artístic.

Vaig seguir enfervoritzat l’inici d’aquesta festa  ara fa cinquanta anys que em va permetre entrar en l’interior dels principals museus del país i descobrir els seus secrets. Però ara, tot ha canviat. Certament llegia les estadístiques de participants en la festa i era espectacular, però en molts casos la presència de públic no era deguda a l’interès per el museu i els tresors que atresora, si no per les actuacions, que de forma quasi absoluta eren esquers totalment aliens als propis museus.

Però com que ara el que compte és el nombre de visitants i no la satisfacció i l’interès que hem provocat als mateixos, tots quedem contents amb la xifra i d’aquí un any ja veurem que passa, que segurament serà  intentar repetir que amb la xifra i així queden ben contents els que manen.

Si observem , a Mataró, per exemple, passant absolutament del missatge iniciàtic i global del dia, a la Presó hi havia canvi d’exposició per el que l’espai es podia veure a mitges;  a Torre Llauder i amb reserva prèvia es podia acudir a descobrir la gastronomia romana; a Can Marfà i també amb reserva prèvia es podia acudir a una demostració en viu de diferents tints naturals i tècniques d'estampació sobre teixits; A ca l’Arenas hi havia un concert de musica però cap activitat en relació amb l’exposició de Rovira Brull, actualment viva en l’espai i a la seu central del Museu es realitzava una demostració de cal·ligrafia romana . de la Nau Gaudí no en parlem, ja que no consta en el llistat d’activitats oficials. Unes activitats que com es pot observar oferirien uns temes de poc i puntual interès per el que sempre calia reserva prèvia per evitar un nombre massa exagerat de visitants, encara que crec que mai es va assolir el nomre límit de visitants.

Un any més el Consistori mataroní ha demostrat el seu nul interès en la cultura artística actual i històrica de la ciutat i deixant de banda als ciutadans als que els hi nega el pa i la sal, per satisfer les seves necessitats culturals més pròpies i properes.

Però com que el que els importa és el que porta el calendari d’activitats i no el nombre de públic que els ha gaudit, ells es queden ben contents , mentre condemnen als ciutadans a no poder gaudir de les propietats que estan a les seves col·leccions, oblidant i obviant que aquestes son del poble i no dels ineptes i inútils que ens manen.

A Mataró el dia del Museus va ser un fracàs més  a afegir a la nefasta política artística que du a terme el seu galdós ajuntament (amb minúscula , per favor)

 

EL QUE QUEDA DE MI. JÚLIA LLADÓ

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta  des del passat dissabte la mostra “El que queda de mi” de l’autora Júlia Lladó (Argentona 2000) una jove creadora local, graduada en Història de l’Art i que actualment cursa estudis de fotografia  a l’ IFEC.

 Segons ella mateixa explica en el catàleg de la mostra, ”la seva obra es construeix com una recerca de la identitat, centrada en l’exploració del cos i la pell com a materials artístics. A través del seu treball, qüestiona estereotips, desafia tabús  i reflexiona sobre col·lectius oprimits, incorporant en alguns projectes una mirada personal sobre allò queer i la salut mental”.

L’autora, que en el mateix catàleg ens parla de que las sèries que presenta parteixen de la seva experiència com a dona autista i disca , erra en centrar en ella, el seu pensament i les seves circumstàncies, tota l’exposició. No entén que en l’art evidentment l’autor expressa les seves idees i a més ho fa de la manera més adient per a ell mateix, per adreçar-se a l’espectador. Però que l’art sols es consuma, en la sublimació de la comunicació. Una comunicació que moltes vegades no transcorre com l’artista havia previst o volgut.

Júlia Lladó, al meu entendre, no fa l’exposició per el públic, sinó per a si mateixa, circumstància totalment vàlida, però que provoca un cert rebuig en l’espectador que se sent analfabet davant el que se li explica.

L’ús de paraules, alienes al mon habitual, per no dir al món artístic, com : Shutdown, meltdown, masking, patologització, neurodivergent, disca o capacitisme, que l’autora ha d’explicar en un fulletó apart al catàleg, mostra el difícil punt de trobada entre l’artista  i el públic que vol gaudir de les seves obres.

Júlia Lladó demostra en bon nivell, el seu grau de capacitat creativa, fonamentat, com en tot artista per la seva sensibilitat i el domini de la tècnica emprada, però ha de limitar la seva explicació escrita del seu interior, substituint-lo per una explicació essencialment plàstica o artística, del mateix, ja que com sabem quasi tots, els escrits d’una exposició sols son llegits per un percentatge de públic molt baix.

Si ho aconsegueix, com crec que evidentment així serà, deixarà de patir en l’exposició, ja que la mateixa deixarà de ser una evidència per passar a ser  una exposició comunicativa en la que a bon segur entrarà en diàleg amb els espectadors fet essencial, per a tot artista.

Exposició doncs aquesta plenament vàlida si al considerem com iniciàtica, i per tant amb molts punts a retocar, cosa que sols es pot fer amb l’auto convenciment de que res està fet, i el fet està encara per patir molts retocs. I aquesta auto evolució sols està en les mans del propi artista. Si aquest creu que ell ja és artista i que ho fa molt bé, no hi haurà camí per a ell.

Una exposició per intentar esbrinar un futur, molt més que per veure i gaudir d’un present.

 

El que queda de mi. Julia Lladó

Museu del Càntir. Argentona.

Del 16 de maig al 28 de juny de 2026

LLEGIR / IMAGINAR. PEP MONTSERRAT . LA MÚNDIA

 

Aquells arts ferits que acostumem a acostar-nos a tot indret on hi ha flaire d’art, des de fa un temps tenim cita obligada a les exposicions que ens presenta La Múndia, aquell espai /galeria que es troba quasi al davant de La Presó.

És així ja que des de la seva obertura  ens ofereix una mirada diferent  a l’habitual dels altres espais d’art que trobem a la ciutat i rodalies. Emparentada en la direcció amb els àmbits del disseny i la creació llunyana als àmbits comercials, ens ofereix puntualment mirada a un art creatiu, personal , amb una potència formal elevada i amb una lectura generalment seductora que quasi sempre aconsella la seva visita. Un consell que s’accentua quan hi ha exposicions com l’actual “Llegir / Imaginar” de l’artista Pep Montserrat.

Pep Montserrat és un il·lustrador de nivell internacional, que va guanyar el Premio Nacional de Ilustración 2024. En el fallo del veredicte es diu  que se li va atorgar “ per la seva gran capacitat de construir significats que van més enllà del simple desplegament visual amb veu pròpia i reconeixible. Per la mestria tècnica, versatilitat i obertura cap a diferents camps de la il·lustració gràfica que l’han fet un referent indiscutible per nombrosos professionals”.

Així mateix el jurat va destacar que “la passió per el dibuix que ens tramet el seu treball, l’ha portat  a aconseguir una gran precisió en la narració mitjançant la imatge, desenvolupant el seu treball en una ample varietat de formats amb una elegància que no deixa indiferent”.

Una definicions perfectes per el treball de l’autor que avui a La Múndia ens ofereix la versatilitat del seu fer, segons la temàtica o l’espai en el que la seva obra serà col·locada per ajudar i explicar de manera ben adient, l’escrit que l’acompanyarà.

Una demostració de la perfecció del seu excel·lent bon fer està en la portada de “Retorn a Brideshead”. Molts som els que recordem la mítica sèrie de televisió amb Jeremy Irons al cap i que està considerada com una de les grans de la història de la televisió. La portada del llibre ens retrotrau a la perfecció a l’ambient que quedava perfectament explicitat en aquella mítica sèrie.

Pep Montserrat fa en aquesta exposició lliçó permanent de la seva qualitat i del seu magnetisme especial. Ja sigui a través de les petites notes que serveixen per il·lustrar magistralment qualsevol article d’opinió que aparegui en els diaris o revistes de primer nivell amb les que col·labora en el nostre país o en mitjans de primer nivell mundial.  O principalment amb la il·lustració de llibres o portades , realitzades totes elles de manera magistral que fa que amb la imatge un entri en el desig de llegir immediatament el llibre o l’article.

Passejar-se per aquesta exposició de La Múndia  es passejar-se per un món il·lustrat, de manera moltes vegades formal, però sempre amb la claredat de que aquella imatge en servirà per captar i copsar amb més profunditat tot allò que ens vol dir o explicar l’escriptor o el periodista que hagi escrit el fonament literari .

Una exposició vibrant en l’artístic i emocionant en el seu lligam amb el literari i el periodístic, que esdevé una magistral mostra d’aplaudiment tancat i per la que recomano de manera intensa la seva visita.

Felicitats.

 

Llegir / Imaginar. Pep Montserrat

La Múndia. Mataró

Del 15 de maig al 5 de juny de 2026

JORDI TORRENT. FRAGMENTS D’UN CRIT.

 

Jordi Torrent, artista d’Arenys de Munt, assoleix el seu cim creatiu amb l’exposició “Fragments d’un crit” que presenta al museu de Llavaneres i que és la seva confirmació, diguem-ne oficial,  del seu nou status creatiu, aquell que l’ha portat cap al concepte i l’abstracció, abandonant la seva llarga, prolífica i exitosa carrera com artista figuratiu en la que va obtenir un munt de premis, èxits i elogis.

Fa deu anys, quan exposava a Aparelladors, dèiem d’ell: Torrent ens presenta unes obres de caire amable, sense complicacions. Formalment ben fetes però sense que en cap ocasió s’assoleix la trempera artística precisa per emocionar. Unes obres en les que certament cal destacar el bon treball de la llum en algunes d’elles però que sonen a vistes  i repetides , com d’uns estandards que podem trobar en molts altres artistes i a més amb una sobreactuació amb l’abús de la gota i el regalim que pots ser eficaç en un moment però que cansa en la seva eterna repetició.

Una obra en la que Torrent demostra abastament les seves característiques i qualitats pictòriques però que deixa fred del tot en l’assemblatge creatiu artístic que no dona senyals de vida , o en la vibració interior ja que tot queda reduït a l’aparença de l’extern.”

Així aconseguia una exposició d’obres “ben fetes”, però per a gust dels amants de la pintura paisatgística tradicional i que en res aportava a un art més viu i actual. L’aparença de l’extern, era la clau de l’obra, i aquesta distorsionava l’evolució interior , aquella que genera el sentiment creatiu amb els seus agosaraments i la seva aparent tranquil·litat.

L’any 2022 Torrent ens sorprenia a tots amb la seva plaça de finalista en el Concurs de Pintura de la Vila Casas. I ho feia encara més ja que l’obra seleccionada era una obra de caire abstracte conceptual que havia merescut l’atenció dels prestigiosos membres del jurat. L’any següent va exposar a Aparelladors , seguint aquell camí abstractiu inicial i ara fa parada al Museu de Llavaneres demostrant que el seu canvi no és reversible, com si ha sigut en altres casos com per exemple el de Jordi Rollán.

Ara, a Llavaneres, en la que és la confirmació de la seva nova mirada artística, ens presenta l’exposició “Fragments d’un Crit” en la que de bones a primeres varia l’habitual modus expositiu, limitant molt les obres presentades, deixant a cadascuna d’elles, espai suficient per respirar, explaiar-se i comunicar de manera ben adient amb l’espectador.

Unes obres que queden clarament dividides en dues parts. Per un costat obres en la que domina la matèria i el gest. Obres abruptes en l’aparença i en la que com l’autor mateix diu en el catàleg, apareix un crit nu que sembla voler deixar constància d’una veritat emocional, encara que sigui fràgil i incòmoda.

Son aquestes unes peces més primitives i primàries en l’aparença formal. Son més crits punyents que no pas reflexions aprofundides. Son treballs que obren un camí futur, però que estan en un impàs en el que l’aprofundiment del concepte i de la forma que el volen expressar son del tot necessàries.

Per l’altre costat en canvi, ens trobem amb unes obres de caire més abstractiu, més integrades en la seva textura, i en les que el treball de fons està molt ben realitzat donant força o suavitat al conjunt de l’obra, que s‘arrodoneix amb el contrapunt d’un element referencial  que dona equilibri al conjunt. Obres molt més serenes en l’aparença però gaudint d’una càrrega plàstica important clarament mostrada amb l’ajut d’una tècnica ben notable.

Amb aquesta contradicció aparent, Torrent gesta una exposició plaent de visitar, amb dues cares ben diferenciades que semblen portar cap una nova finestra , segons el que hem pogut veure en les xarxes socials, en les que l’artista sembla haver trobat la seva interna veritat, l’abstracció no com a eix formal, sinó com a conseqüència de la realitat. Un camí molt interessant del que a bon segur en podrem parlar en la propera exposició.

Felicitats i a seguir.

 

“Fragments d’un crit”. Jordi Torrent

Museu Arxiu de S. A. De Llavaneres

Del 8 de maig al 7 de juny 2026

 

ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME ( II )

 

CREU

Dèiem en la crítica de l’exposició  de Rovira Brull que era una bona exposició però que ens havien quedat molts punts en la foscor. Aquí intentarem explicar-ho.

Punt 1.-

Eren les set de la tarda del dia de Sant Jordi de 1996, és a dir fa trenta anys. Josep Mª Rovira Brull  es movia altament inquiet per els espais del primer pis de l’Ajuntament de Mataró. Tenia cita amb Manuel Mas, alcalde de Mataró, amb qui havia de concretar les condicions de la seva  antològica que havia d’inaugurar Can Palauet el mes de juliol.

Li havien arribat noticies  de que l’espai no seria sols per la seva exposició ja que Carmina Benito regidora de Cultura, volia que s’inaugurés conjuntament l’exposició de Rovira Brull amb la de Carlos Pazos que promovia la nova línia que defensava Cultura, la d’un art “contemporani” en demèrit de l’art plàstic  diguem-ne tradicional, fos de l’estil que es tractés , i que pretenia amb l’ajut dels seus assessors Pilar Bonet i Martí Peran,  eliminar de la programació.

Havia estat citat a les sis de la tarda  i l’alcalde Mas no apareixia per l’Ajuntament fet que augmentava el seu neguit .A les vuit del vespre apareixia l’alcalde, provinent de la celebració del dia a Barcelona i començava la reunió.

Quaranta minuts més tard Rovira Brull apareixia amb ulls plorosos a la porta de l’Ajuntament, on l’esperaven  família i amics. No hi havia hagut acord. La regidora Benito havia executat la seva venjança i no havia fet cap pas enrere, sols havia acceptat que l’exposició de Rovira Brull s’inaugurés en solitari , i la de C. Pazos fos inaugurada el dia següent. Rovira entre gemecs explicava que ho havia hagut d’acceptar ja que per edat i estat de salut la seva antològica no podia esperar, si és que la volia veure i celebrar en vida.

 

Punt 2.-

“Laia L’arquera” sensacional escultura de Josep Mª Rovira Brull , situada a la Porta Laietana, entrada a Mataró pel cantó de Barcelona , en la vella carretera nacional, va ser inaugurada l’1 de Novembre de 1998, dos anys més tard de l’antològica que inaugurà Can Palauet.

L’artista Pepe Novellas, gran amic den Rovira , va fer el discurs inaugural. En ell va dir: “Interpreto un missatge a la corda de l’arc:" Aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, L’art té quelcom d’etern”. La multitud d’assistents va aplaudir embogida , contenta com estava d’aquell meravellós regal.

Entre ells no hi era Carmina Benito, regidora de Cultura, ni cap dels seus alts càrrecs. La venjança cap a Rovira Brull i Paco Rodon, per haver votat en contra, impedint el nomenament de Toni Segarra per formar part de la direcció del PSUC ja s’havia aconseguit. Fins i tot, Benito havia imposat a Jordi Cuyàs, marit de Pilar Bonet, com a dissenyador de la cartelleria de l’acte, fet que realitzà amb absoluta professionalitat. Però el triomf aclaparador de la Laia els deixà  a tots en el mal lloc que els hi pertocava.

 

Punt 3.-

A començaments de la primavera de l’any 2013, Alex Mitriani es nomenat comissari per organitzar l’exposició que marcarà la temporada de ca l’Arenas. El seu títol “Art a Mataró 1942-1958. Els anys de la represa”.

 A la sala1 i a la galeria de ca l’Arenas, es prepara la mostra “Diàlegs vers la modernitat” amb artistes que d’una o altre manera varen exposar i deixar petja a la ciutat en aquells anys. Son Brotat, Planasdurà, Alcoy, Hernández Pijuan , Moisès Villèlia i Tàpies. Aquest últim no estava en la llista prevista, ja que el nom que hi havia era el de Rovira Brull. Que havia passat doncs?.

Simplement que un dia el comissari Mitriani va anar, sense previ avís, a casa de l’Ester Juan, vídua de Rovira Brull, i li presenta el projecte. Mentre estaven parlant, la mestressa de la casa rep una trucada telefònica per el que abandona la sala i en tornar a l’indret es troba que Mitriani havia desaparegut. Cercant-lo el troba remenant algunes obres en indrets privats, ja que sense cap mena de permís  s’havia endinsat en la casa per intentar trobar obra que li pogués causar interès.

Davant la situació la viuda de Rovira Brull, expulsa escales avall de la casa al comissari Mitriani que com a venjança elimina a Rovira Brull de l’exposició.

 

4.-

De començaments de març fins a finals de juny del 2023, en el Museu Municipal (Can Serra) i Can Palauet es celebra anticipadament el 25 aniversari de la Laia l’arquera.  En Txixo Rovira n’és el comissari del catàleg i aprofita per dedicar-hi la meitat del mateix a aprofundir per primera vegada sobre el fet creatiu del seu pare.

Ell mateix explicita amplament la seva biografia, mentre ens ofereix un detallat currículum amb fotografies de les obres més importants, algunes d’elles presents ara a l’exposició de Ca l’Arenas. El mateix passa amb les fotografies que fan referència a la seva activitat com a grafista.

El catàleg es complementa amb diversos escrits, entre ells d'un article sobre la relació de l’autor amb l’arqueologia com a fons d’inspiració , per acabar amb un escrit sobre el Foment Disseny i el taller Obert de Les Esmandies, temes ambdós dels que no es tracta en l’actual exposició que no és ni de bon tros la que mereix Josep Mª Rovira Brull.

CONCLUSIÓ

Totes aquestes reflexions al voltant de fets absolutament certs i que ja s’han comentat en altres ocasions, ens porten  a la conclusió de que aquesta exposició , bona, però que obligatòriament hauria d’haver estat molt més ample i conseqüentment millor, però la inutilitat absoluta d’una regidora que creu que Cultura s’escriu amb “h” intercalada i una directora del Museu que no hem d’oblidar mai va negar-se a acceptar la donació de la Generalitat per crear el Museu del Barroc, aprofitant el tresor de la Capella dels Dolors de Viladomat, Museu creat a posteriori a Manresa,  han impedit que sigui així.

O sigui que l’Ajuntament ens deu una veritable exposició de Rovira Brull amb el bo i el millor de els seves obres. Amb actes complementaris, - de moment no n’existeix cap anunciat per aquesta mostra-, i mentrestant fent-ne una publicitat adient , divulgant-la per la xarxa, no com fins ara en la que el silenci domina per arreu, i aconseguint que la mostra sigui abastament visitada, no coma ara en que la seva absència en els xarxes indica el menystenint oficial envers la mateixa.

Rovira Brull va ser un excels artista amb una importància cabdal en l’art de la meitat del segle passat  que va intervenir a Mataró en diferents aspectes del mateix, : creació artística, cartells, publicitat, creació de tallers de formació creativa i artística, ensenyament, escultura pública, etc. I que tota aquesta diversitat s’ha d’ensenyar i aplaudir després del gaudi.

Per això, aquells que vàrem estimar a Rovira Brull i vàrem gaudir del seu fer i la seva actuació, ens trobem absolutament corpresos en la tristor per la poca trajectòria i transcendència de l’exposició de Ca l’Arenas i de la celebració del seu centenari per el que exigim molt més.

I encara que aquest escrit sigui tan sols una “pataleta” més del menystingut crític local, volem deixar clara la nostra exigència de fer a Rovira Brull un artista absolutament reconegut en la ciutat que va voler que fos la seva.

PS.-

I aquesta crítica  té una destinataris clars, que no son en absolut  ni en Txixo ni la Nefer, que en son les seves cares visibles. Ells han fet el que han pogut. Els culpables estan a Cultura de la casa gran , ineptes totals en tot el que l'art hi té a veure, i que han estat capaços de mensytenir a un dels històrics i genials artistes locals.

Encara estan a temps d'arreclar-ho

 

 

ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME. CARA I CREU

 

CARA

El passat dimecres s‘inaugurà a Ca l’Arenas l’exposició dedicada a Josep Mª Rovira Brull en motiu de la celebració del centenari del seu naixement.

Com s’explica en el míser full de mà, que no catàleg , que s’ofereix al visitant “L’exposició aplega una tria significativa de l’obra de l’artista com a dissenyador gràfic i com pintor: des dels anys de formació, a la dècada dels  quaranta, i fins els últims projectes, a finals de segle. Recull més d’un centenar d’originals i proposa un recorregut pel llegat de l’autor de Laia l’Arquera entrellaçant productes publicitaris i artístics. Així, més enllà de formats, propòsits i categories estanques, l’exposició convida a detectar els elements que apareixen  al llarg de la seva vasta producció de manera recurrent: en nadales, calendaris, fulletons, quadres, llibres, etiquetes o quaderns de dibuix. “Rovira Brull. Art i grafisme” és una oportunitat única per redescobrir un artista que, com a pintor, transita amb una imaginació creativa desbordant de l’informalisme i expressionisme abstracte al surrealisme, i que en disseny, excel·leix com a tipògraf i il·lustrador”.

I exactament això és el que podem veure a l’exposició, amb un muntatge acuradíssim que ens permet endinsar-nos en el saber i el fer de l’artista en relació a una interessant part de la seva multitud de tocs, però una mirada que deixa molts forats potser pensant que ja s’han ensenyat en altres ocasions i que per tant, no en feia falta la repetició.

El més interessant de la mostra es troba en el primer pis on podem gaudir de la faceta de dissenyador publicitari que durant els seus primers anys va ser la cara més important de l’artista.

Així podem endinsar-nos en els seus nombrosos cartells de Fires o de les Santes, al costat del magnífic cartell del Corpus d ‘Argentona o de les regates de piragüisme de Sevilla o Banyoles, tot això ben amanit amb un seguit de calendaris , o diferents estris publicitaris per a empreses diverses, entre els que destaquen a casa nostre, les dedicades a Molforts i molt especialment a l’empresa Canyamàs ,que assoleixen nivell de gran mèrit, i que molts recordem amb l’enyorança que provoca el pas del temps.

Cal destacar igualment un espectacular abecedari amb dibuixos especials per a cada lletra , d’un nivell de qualitat més que remarcable, que son la comparança adequada a la seva obra com Il·lustrador de llibres de l’editorial Vicens Vives.

En comparança amb aquesta cara més gràfica i visual, en aquest pis podem enfrontar-nos a 7 peces de la seva primera època amb obres tan remarcable i interessant com ho puguin ser “El salta” (1954-56),”Vat 69” (1959) i “L’home i al ciutat “(1961) i ens trobem amb la felicitació de Nadal de 1956 del grup Sílex, amb treballs d’Alcoy, Planell, Hernández Pijoan i el propi Rovira Brull, de la que un és posseïdor d’una d’elles.

Mentre que en la planta baixa en la que domina més el toc plàstic de l’ artista , la primera sorpresa està amb la magnífica obra dedicada a Salamanca (1975) que podem comparar amb una primera visió realitzada vint anys abans, que omple la sala del vestíbul, mentre que a la sala del menjador  es mostren donant-se la mà, una desena d’obres la meitat de l’època brillant de finals dels 70 al costat d’altres molt més dolces i plenes de crítica silenciosa de finals dels 90, al costat de tres escultures i un seguit de cartells que mostren la riquesa del seu idioma plàstic capaç de lligar a al perfecció una proclama política amb una d’altre que fos de caire festiu.

Amb aquests elements es confegeix una bona exposició de l’artista que ens permet fer-ne mirada a vol ras del seu més que bon fer però que no permet endinsar-nos en la seves veritats plàstiques  per la gran quantitat de forats que atresora.

Estic absolutament convençut de que vistes les grans dificultats de fer a Mataró una gran exposició antològica com ben clarament es mereix l’obra de Rovira Brull , i no per el desinterès de la família i entorn artístic, si no per la deixadesa dels responsables municipals, desconeixedors tots ells del fer, artístic i ciutadà de l’artista i de la seva gran vàlua, han preferit fer una exposició , diguem-ne que digne, del seu centenari. Una exposició en la que curiosament no te cap protagonisme, ni tan sols s’anomena  a la Laia, símbol actual de la ciutat.

Però amb tots els inconvenients , és obligada la visita a la mateixa. Per aquells que el vàrem conèixer i vàrem compartir treballs i il·lusions i per aquells  que ara el descobriran. Tots ens trobarem amb l’ànima d’un dels grans artistes de Mataró al que la gent de l’art recordarà sempre i al que tenen de descobrir les noves generacions. Esperem que no sigui aquesta la darrera vegada de veure públicament obra del gran artista i alhora amic que fou en Josep Maria Rovira Brull.

No us la perdeu. Podria i hauria d’haver estat una exposició històrica per ser visitada per gent d’arreu del país, però ho sento , som capgrossos. Esperono a la família per seguir lluitant per donar coneixement i vàlua a l’espectacular treball de l’artista. En aquesta lluita estarem sempre al seu costat. Gràcies per el vostre esforç.

 

Rovira Brull, art i grafisme

Ca l’Arenas. Mataró

Del 30 d’abril al 4 d’Octubre de 2026