TEMPUS FUGIT JA FA 10 ANYS. I SI HO REPETIM?

 

Avui fa justament 10 anys que s’inaugurava l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí. Una exposició que donava veu d’alçària a 24 artistes de Mataró i que es convertí en una exposició apreciada i estimada per el conjunt dels ciutadans que van descobrir a través d’ella ,no sols l’excel·lent fer artístic dels artistes de la ciutat, incloent-hi alguns noms que desconeixien , si no que alhora van descobrir la Nau Gaudí que malgrat els anys d’activitat , no havia rebut l’allau de visitants que va rebre amb aquesta mostra.

Albert Alís, Per Màrtir Brasó, Mariano Cabellos,Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés, Perecoll, Jordi Prat Pons, Tomás Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert van ser els protagonistes d’aquella gran festa de l’art. Agraïment permanent als artistes protagonistes que van donar llum a la veritat d’un art mataroní, quasi sempre massa amagat.

Repassant els escrits del catàleg, en el de Joaquim Fernàndez, regidor de Cultura, deia : ”Convindria que aquesta primera exposició en clau mataronina, no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions  que es fan sobre la Col·lecció Bassat es podrien complementar, anualment o bianualment, amb una exposició d’art local de tal manera que la potència dels artistes mataronins arribés, no només als nostres conciutadans, sinó també a tots els visitants que recalen  a la capital del Maresme per visitar la Nau Gaudí ".

Avui  ressona de nou la proposta i crec que  seria una magnífica pensada. S’ho apunta l’Ajuntament?, per si té dubtes que pensi que els artistes mataronins estan disposats i preparats per a una nova trobada i que de nou seria un èxit absolut. Que hi dieu?.

FER COL·LECCIÓ. FONS D’ART DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Per primera vegada des de que s’inaugurés, aviat farà dinou anys, el centre d’Art de ca l’Arenas ha assolit en part, el paper que n’havia disposat el seu donant, Jordi Arenas, amb la mostra “Fer Col·lecció” que aplega una part de les 130 obres que han ingressat en el Museu al llarg dels darrers cinc anys.

Segons s’explicita en una paret de la pròpia mostra, per circumstàncies que desconeixem no hi ha en aquesta ocasió un programa de mà per seguir l’exposició, les obres provenen de cinc vies: Les exposicions “Singulars”, la biennal de Pintura Torres – García, las donacions directes per part de particulars, , els Dipòsits de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, i a la compra directe per part el Museu.

És, segons diu el mateix Museu, una petita incursió en el seu vast fons, amb l’idea d’oferir a la ciutadania l’oportunitat de donar un cop d’ull dels mecanismes interns del Museu. Incursió, segons pensem, totalment fallida, ja que no serveix de res veure unes peces que dintre de sis mesos, restaran de nou amuntegades i emmagatzemades en els sempre invisibles fons del Museu, que no hi ha punyetera manera de que s’obrin a la ciutadania, per que el poble pugui veure els tresors que son d’ells i no dels quatre inútils que teòricament els cuiden per que no es facin malbé.

L’exposició , que malgrat tot, és de recomanable visita, aplega un interessant ventall de treballs d’artistes , essencialment mataronins, que mostra el seu nivell de capacitats.  D’entre ells destacarem, - i no podem ser exactes i exhaustius ja que en el full de visita, no apareixen els noms dels artistes exposats-,   les obres de les exposicions “Singulars” amb la signatura de Nefer, C. Garolera, J.Mª Codina i Rosa Codina Esteve, obres d’alt nivell que es fa difícil entendre com no estan exposades sempre.

Igualment cal remarcar les obres de Pere Casanovas, Mia Llauder, , Josep VInardell, Rafel Estrany, Bas, Raúl Capitani, , R. Casa Peña,M. Lizana,  E. Comabella, J. Simon,  i el seguit d’artistes contemporanis provinents de la donació de l’Antoni Luís, d’un notable nivell de qualitat, alhora que cal remarcar igualment el seguit d’obres de Domènec, les obres del Premis Torres Garcia que estan exposades al Tecnocampus i la curiositat del treball de Revello de Toro , amb el retrat de l’alcalde Pedro Crespo.

Lamentablement , encara que s’ofereix un plafó amb el llistat de “donacions” , no s’entén algun dels oblits de la mateixa, però no serem llepafils en aquesta primigènia exposició d’obres d’artistes locals, que no hauria de ser excepció sinó norma, tal i com s’indica  en la plana 21 del projecte d’actuació del Centre d’art en el que pertoca a exposicions temporals, i en la que s’indica “que les sales que es dedicaran a la presentació d’exposicions temporals estaràn subjectes a una programació que haurà de ser intensa i molt variada. Les mostres permetran incrementar l’oferta de llocs d’exposicions pels artistes i han de ser de curta durada, entre un i dos mesos”.

A veiam si és veritat i s’acompleix el que s’estipulà en el moment de la seva creació i que mai s’ha tingut en compte.

Fer Col·lecció. El fons d’Art del Museu de Mataró 2019-2024

Ca l’Arenas

Del 28 de febrer al 31 d’agost de 2025

 

 

 

 

QUAN ES NOBLEJA EN LA INDIVIDUALITAT I ES SUSPEN EN EL CONJUNT. “GRAVAT, MATRIU I ESTAMPA”.

 

Quan un va començar a fer de crític les exposicions eren molt diferents a les d’ara. Una exposició era simplement mostrar les obres que l’artista havia realitzat darrerament. La majoria eren disperses, al costat de paisatges, podrien aparèixer bodegons, o retrats o escenes del més divers.

Amb el temps i l’evolució les coses varen canviar. Una exposició implicava una idea i el seu desenvolupament , és a dir les obres deixaven de ser elements solitaris i únics i esdevenien peons per mostrar un conjunt que alhora i en la seva raó, esdevenia en títol de la mateixa.

En l’ocasió que en ocupa, la causa i alhora la raó , és la mostra  d’un grup de nou artistes que formen part del taller de Gravat de Mataró. Però aquest taller de gravat, no és tal i com es conformà, amb un magisteri que primer va ser dirigit per Raúl Capitani i a posteriori per la dupla Lloret/ Rosés per esdevenir després de la giragonsa tramposa del Consistori mataroní, en un trip i joc en que cadascú tira per on pot i treu el seu treball, havent desaparegut l’ensenyament , més o menys reglat, mitjançant el qual els artistes s’apropaven per tastar el món del gravat i decidir, a posteriori, si el volien continuar o no, aprenent-los de molt bones mans.

Ara, sota el títol de Taller de Gravat de Mataró, apareix una entelèquia d’artistes que campa per la seva i que té en el comú, solament l’espai i les eines per dur a terme el treball, fet trist i lamentable.

Per això , mostres com aquesta perden tot el seu valor, ja que sota el títol de la mateixa, hauríem de fer un comentari comú i global, fet del tot impossible  ja que , com en aquesta ocasió els nou artistes son els protagonistes de l’exposició, realitzant nou “solos” en comptes del que caldria que és una exposició coral, global i conjunta, sempre seguint en la paramètrica que ens presenten.

Unes individualitats que sonen així en el conjunt de les 40 peces i pico, presentades:

Tina Araüna ens presenta uns conjunts de xilografies amb ritme i color que donen pas a l’elegància habitual en el  seu treball, de Francesc Llorca  i els seus meditats i calculats fotogravats amb els que demostra el seu domini. Marta Casas  presenta uns gravats al sucre, seguint el seu fer mostrat en altres ocasions, mentre que Eduard Huertos dona de nou lliçó magistral  del com i el per què de l’art del gravat, esdevenint, faltaria més, en el millor i la gran excusa per visitar l’exposició.

Berta Flores ens presenta un grup de monotips i puntes seques que no saben copsar les emocions precises per captar l’atenció de l’espectador, a l’igual que succeeix amb Mª José Carrasco, poc potent i intencionada en aquesta ocasió. Igual com els aiguaforts de Carme Sanabria, ben realitzats però mancats de comunicació amb qui els intenta gaudir. Eva Casado recau en uns conceptes mil vegades repetits i als que cal cercar una nova porta de contacte, fet que ella no fa i converteix en aiguamoll el seu treball. Finalment Inés Legemaate,  ens ofereix una seguit de  serigrafies i gravats al tetrabric, àgils, distrets i ben realitzats.

Tots ells conformen un conjunt dispers, sense lectura ni continuació, però amb obra personalitzada individualment prou atractiva, amb el detall d’una llista de preus, en alguna ocasió passada de voltes.   Circumstàncies que fan que el conjunt de valoracions individuals positives  esdevingui en una valoració global d’una mostra col·lectiva dispersa i que no serveix per a ningú, ni per a l’artista ni per a l’espectador, que es veu i es sent perdut en la maregassa del conjunt.

Mostra que hauria de fer reflexionar al conjunt del taller, per si de veritat creuen que paga perdre el temps amb exposicions d’aquets tipus.

 

Gravat, matriu i estampa. Taller de Gravat de Mataró

T. Araüna, M.J. Carrasco, E.Casado, M.Casas,B. Flores

E. Huertos, I. Legemaate, F. Llorca, C. Sanabria.

Col·legi D’Aparelladors. Mataró

Del 7 de març al 6 d’Abril de 2025

 

 

---

 [PP1]

JOAN GELABERT. EL DALÍ JR. MATARONÍ a LA CÚPULA

 

Fa just set anys, Can Palauet, un espai en el que tenien vedada l’exposició els artistes plàstics mataronins des de feia anys, ens sorprenia a tots amb una “gran” exposició amb el protagonisme de Joan Gelabert, el Dalí jr mataroní, el peculiar personatge i músic de Berberechos Blues, i pinta mones oficial de l’underground mataroní.

No hi ha que recordar l’emprenyament generalitzat que va provocar l’exposició per el menyspreu que va significar i per la despesa histriònica en elevar al nivell d’artista, el treball d’algú ben llunyà a l’art per més benvolent que un vulgui ser.

Ara, obra de nou la seva finestra expositiva a La Cúpula, i té a bé presentar la seva col·lecció personal d’obres que van des de les que van ser exposades ja fa 15 anys a “La rosa del Vietnam” , una galeria “under” de Barcelona, i les que també van tenir presència a Can Palauet, com  altres de noves.

Com que em sento incapacitat de fer crítica d’allò que no és art , us deixo aquí les fotos de part de les obres exposades i podeu posar-hi el comentari que creieu més adient que a bon segur serà més benvolent que qualsevol comentari que ara mateix em pugui sortir del cap.

O sigui que aquí teniu les fotos del presentat a l’exposició i la crítica, d’art , per favor, és tota vostre.

Joan Gelabert

La Cúpula, Art Gallery

Mes de març de 2025

PELLS D’AIGUA. TONI MARTÍ.

 

En el Sant Lluc de fa 10 anys, escrivíem sobre l’obra que presentava Toni Martí i dèiem això:” Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.”. Avui, justament després de visitar la seva exposició “Pells d’Aigua” que realitza al museu de Llavaneres, em sembla que seguim en el mateix camí /o tarannà.

Toni Martí és un arquitecte mataroní, que fa quasi vint anys va voler mostrar els seus neguits creatius mitjançant l’art, ja que era impossible fer-ho des de la seva trajectòria professional. Així va començar a desgranar la seva capacitat sensible en diverses presències o exposicions, en les que mostrava la seva gran capacitat  conceptual creativa capaç de ser demostrada mitjançant un art que intentava ser el més pur possible , sense entrar en disquisicions tècniques i creatives.

En el 2013 exposava a Can Xammar i acabàvem la nostra crítica amb les paraules de Rafael Pérez Madero que dedicà a Zóbel en una exposició i que creiem adients en el moment: “Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

Avui, onze anys més tard, Toni Martí arriba al museu de Llavaneres i en comptes de presentar l’exposició que l’hauria de consagrar, ens presenta el seu mar de dubtes oferint-nos tres mini-exposicions en la que sembla preguntar-nos als espectadors, el camí a seguir.

Certament Toni Martí segueix amb la seva elegància natural, la seva habilitat tècnica, amb el seu bon fer , però amb un mar de dubtes que no li permeten esbrinar el seu camí definitiu. Un fet res estrany si tenim en compte que no porta ni una vintena d’anys com autor, però que sorprèn davant la seva rapidesa en aconseguir assolir un nom respectable en l’àmbit local i comarcal.

Avui ,en aquesta exposició, ens presenta tres cares complementàriament contradictòries com si esperes que fos el públic el que solucionés els seus dubtes. Per un costat ens presenta un seguit d’obres interessants en el continuat de peces amb grisos que ja havia presentat abans. Son peces que generen paisatges, interiors i exteriors, a través de la taca i del joc de cromatismes apaivagats que els conformen. Obres que obliguen a una segona lectura i que generen tracció des de la seva teòrica foscor.

Més enllà però ens trobem davant unes peces , en teoria mes simples, realitzades amb estratificacions verticals cromàtiques, en les que juga a marcar la pintura en una petita creació sedimentaria en la gestació d’una pell pictòrica.

Aposta que dona pas al que per a mi és la realitat creativa actual de Toni Martí, que son aquestes peces texturalment treballades, de cromatismes controlats en unes seqüències que podríem considerar vivencials, en la recerca d’expressar el pas del temps en la textura del que ens envolta, el que ens deixa marques , a voltes subtils , a voltes ben clares, que ensenyen el nostre passat/ present remetent-nos , com diu el propi autor, a la natura.

Una exposició que sembla marcar un camí de futur, però que cal definir de manera més taxativa. En el convenciment de l’autor , hi trobarà la força per seguir el seu caminar creatiu positiu, desempallegant-se dels dubtes creatius que queden present en aquesta exposició massa dispersa, però amb la porta oberta de l’obra que encapçala aquest escrit que marca una fita alta de qualitat, en la que cal seguir.

 

Pells d’aigua. Toni Martí.

Can Caralt. Museu de Llavaneres

Del  7 al 30 de març de 2025

 

8 DE MARÇ, DIA DE LA DONA

 

Vaig començar a fer crítica d’art l’any 1973, però va ser a partir del 1975, quan vaig acabar la mili, que començà la meva “carrera” com a crític.  Recordo que en aquell temps l’escassetat de dones artistes era absoluta. D’entre els artistes veterans sols apareixia el nom d’Emília de Torres que anava acompanyada solament per Lluïsa Vinardell. Entre les noves generacions apareixien els noms de Rosa Codina, Marta Duran , Nefer , Carme Garolera i molt poc més a comptar., tal i com quedà ben explícit a Tempus Fugit.

En el Sant Lluc de1978, és a dir que aviat en farà 50 anys, apareixien  sols els nom de Teresa Boix, Mª Teresa Campoy, Rosa Codina Esteve. Mª Carme Colomé, Anna Cuatrecases, Mª dels Àngels Cusachs, Marta Duran, Rosa Floriach, Carme Garolera, Carme Macià, Monse Poch, Carme Rovira,  Gemma Sellarés, Conxa Sellers, Mª. Àngels Tejada, Rosa Torres i Emília de Torres. És a dir 13 de 71 participants, de les quals ben poques varen fer carrera artística.

En la darrera edició del Sant Lluc eren 34 dones dels 72 participants, quasi un 50 per cent i quasi totes elles mantenien en alt grau la seva activitat.

El Museu de Mataró, el de Vilassar de Mar, el de Llavaneres i les Fundacions Bassat i  Palau estan dirigits per dones, i en el cas del Museu d’Argentona ja veurem, dons l’any vinent es jubila el seu Director. L’Agrupació Sant Lluc de Mataró també està presidida per una dona , com també passa en la responsable municipal d’art de  la ciutat, i també a Ca l’Antiga , important centre d’exposicions.

Bona part de les exposicions son protagonitzades per dones. Per ex al Monjo de les cinc exposicions de l’any tres estan protagonitzades per dones artistes. I així podríem seguir ad infinitum

En conseqüència ,i de tot cor, la meva felicitació en el seu dia, a totes les dones que han fet de l’art el veritable eix de la seva vida i ens l’han mostrat per gaudir-lo i reflexionar-hi.

 A seguir

 

FERNANDO BOTERO. ANTOLÒGICA AL PALAU MARTORELL

 

El Palau Martorell és un Palau que malgrat va ser construït a finals del segle XIX, està a les antípodes de la febre modernista que esclatava a Barcelona per aquells temps. Es troba al carrer Ample , just a la plaça de la Mercè, presidida per la basílica de la patrona de Barcelona i restaurat des de fa poc és un dels nous espais “comercials” que es dedica a les grans exposicions i ara presenta una gran mostra de caire antològic dedicada a Fernado Botero.

La mostra està organitzada per Arthemisia, empresa italiana dedicada a grans exposicions. Actualment a diferents ciutat italianes te muntades diverses mostres amb el protagonisme de Munch, dAntonio Ligabue, o de Mucha, al costat de mostres dedicades a Egipte o a l’art contemporani. Encara que molt centrada a Italia, actualment a més de la de Botero a Barcelona, presenta una gran exposició d’Escher a Toulouse, un circuit que ens fa creure  que algunes d’elles les podrem gaudir aviat a  Barcelona.De moment , per començar i fins el 20 de juliol,  al Palau Martorell  podem visionar l’antològica  dedicada a Fernando Botero, artista colombià nascut a Medellín l’any 1932 i que va morir a Montecarlo el 2023.

Botero és un artista de llarga i amplíssima trajectòria , amb nombroses exposicions als millors espais i musues del món i del que ara es presenta expositivament per primera vegada a la capital de Catalunya, i ho fa amb aquesta formula comercial , amb un preu d’entrada car (16 euros) ,amb molts problemes per a la crítica especialitzada, i tot en un embolcall de gran exposició, quan no ho és ja que el muntatge és bastant deficient, el catàleg és car i mal girbat, i l’organització de la mostra és més aviat dolenta.

La mostra, amb un lamentable catàleg de mà, podríem dir que està conformada per cinc àmbits als que podríem donar els noms de “societat”, “narcos”, “natures mortes “,  “escultures” i "varis"en les que es troben les més de 110 obres que conformen l’exposició, que serveix d’antològica del pintor que es defineix , -segons el catàleg de mà-, com  “la meva ambició era ser pintor i només pintor . vaig començar a pintar als quinze anys i des de llavors res ha pogut fer-me parar”.

En l’apartat de “societat” ens trobem davant el Botero més reconegut i reconeixible. Retrats socials , establerts sota la seva paramètrica volumètrica, entre els que cal remarcar els de caire socio- polític amb imatges  proporcionals a la responsabilitat que trameten.

Imatges caracteritzades per les seves exagerades volumetries, en les que malgrat la seva perfecció tècnica i compositiva, el fet de l’aïllament que dona als rostres dels seus personatges els converteix en uns sers absents, fantasmagòrics i relatius, el que treu poder a la crítica latent que s’amaga en el subsol  dels mateixos.

A destacar les obres en els que reprodueix ,a la seva manera , treballs històrics de l’art clàssic, com La Gioconda o altre treballs renaixentistes.

En l’apartat que en dic de “narcos”, apareix l’autor més dur i sensible, amb peces de gran intencionalitat comunicativa i política. Agressiu, amb intenció i força, exerceix una dura crítica a l’ambient narco del seu país mitjançant obres que de forma molt directa critica aquest submón, convertit massa vegades en el veritable manaires del país.

“Natures mortes” al meu gust el millor de l’exposició pictòrica. Allà , els bodegons, amb flors i fruites, esclaten en la bogeria del color i de la forma. Uns treballs naturalístics d’alta qualitat i de gran bellesa, que impacten a l’espectador en aquesta rara  relació amb la part més humanística de l’artista.

Finalment ens trobem amb les escultures, per a mi, el millor de l’exposició, que malgrat no ser tan conegudes, tenen una gran potència i el seu realisme, no és tan irreal com el que practica pictòricament l’artista.

Obres de clares intencions, de primeres i segones lectures, que copsen i neguitegen més a l’espectador, però front de les quals estableix ràpidament un vincla comunicatiu.

Amb aquest vímecs és confegeix una exposició més per el públic en general  que no pas per el veritable amant de l’art , ja que a un muntatge de col·locar obre allà on hi càpiga i no fer un muntatge adient a l’espai, que en aquest cas implicaria reduir en un 30 % les obres exposades, la resposta és la de ” ja m’està bé”, fet que implica que interessa més haver vist l’obra de Botero, que haver-la vist bé. Fet que es mostra també amb la inexistència d’un bon catàleg de Botero que no es pas tenir, com aquí,  un simple recull fotogràfic del mostrat. Tenir uns actes complementaris que no tenir-los. Etc.

Resumint , haurem de dir que ens enfrontem a una exposició feta més per el simple afeccionat que no pas per a l’amant de l’art, el que implica una exposició fonamentada bàsicament en un criteri econòmic de guanys que no pas en raó de l’artístic.

Malgrat això , i degut al desconeixement de l’obra de l’artista, recomanem la seva visita tot esperant que aquesta sigui critica i no solament contemplativa.

 

Fernando Botero.

Palau Martorell. Ample 11. Barcelona

Del 14 de febrer al 20 de juliol de 2025