diumenge, de juny 13, 2021

HECTOR AMEAL. ENTRE L’INTIMISME I LA PASSIÓ

 



Hi ha marques tan sòlides que saps que no et fallen quasi mai i que en conseqüència acompleixen sempre amb les expectatives previstes. A la comarca i per el que es refereix a l’art, tots sabem que les exposicions al Museu Arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, son garantia de qualitat, i no diguem de la garantia que significa la Col·lecció Bassat.

Quan es conjuguen a l’ensems , que acostuma a ser una vegada a la temporada , l’excel·lència està garantida  i a més acostumant a descobrir-nos autors amagats, o la cara oculta dels consagrats. Així en els darrers anys hem pogut gaudir del Guinovart figuratiu o de la sorpresa d’Elena Paredes amb el seu repàs a l’estilística pictòrica dels darrers 50 anys del segle passat i ara mateix d’Héctor Ameal ,  un excels, però amagat i desconegut artista i del que ara descobrim també la seva influència en alguns autors de l’escola de Mataró.



Hèctor Ameal és un pintor argentí ( Buenos Aires 1944),- l’estètica  i la intencionalitat de les seves tintes el delaten-,que després d’estudiar Belles Arts es dedicà al disseny gràfic i la creació publicitària. Camí d’un viatge a Milà on volia establir-se per aprofundir el seu treball ,va fer parada a Barcelona, lloc que el va abduir i es va quedar per sempre més a Sitges , dedicant-se especialment a la creació artística amb èxits a l’Ynglada Guillot i al premi de dibuix de la Fundació Miró on el va descobrir el galerista Guimiot que el fitxà per la seva galeria, amb la que realitza nombroses exposicions per diversos països europeus. Una llarga i degenerativa malaltia el va apartar de l’art en els darrers anys de la seva vida i el seu fill cedí el seu llegat a la Fundació Bassat que ara l’aixopluga.


Ara a can Caralt el descobrim amb sis espectaculars tintes xineses sobre paper i 19 pintures, unes quantes al tremp sobre fusta i la resta tècniques mixtes sobre fusta, tela o paper.

En l’apartat del dibuix ens enfrontem a un dominador absolut del mateix, amb unes obres que en unes d’elles s’acosten a l’estilística dels vells gravats anglesos, però sota un prisma de mirada críticament humanista amb una lectura de cínica ironia, mentre que les altres es mouen en un expressionisme de caire psico analític, molt habitual en artistes sud americans d’aquells moments i que ens retrotrauen als treballs que a Espanya realitzaren José Hernández i el Grupo Quince.



Però la sorpresa s’escau quan observem les pintures , en espacial aquelles que es troben a l’entrar a a la sala a mà esquerra. La seva visió ens porta d’immediat a les obres dels inicis professionals de  Pepe Novellas, tant en la textura, la paleta cromàtica, l’estructura general de l’obra, amb aquest a composició plana en al que es nota la bastida geomètrica amb la que es construeix.

I el cert és que Novellas havia quedat abduït per el treball d’Ameal  de qui coneixia alguna cosa i al que va descobrir abastament a Arco85 on Novellas acudí com expositor de la galeria Tertre. Així ho va explicitar al deixeble, parent i amic, Josep M: Codina com s’explica en l’escrit de Glòria Bosch al catàleg de l’antològica que es realitzà a Can Palauet i a l’Ateneu.



Les pintures d’ Ameal, com perfectament defineix Núria Poch en l’escrit de presentació, representen espais interiors silenciosos..., o natures mortes , que en ocasions incorporen  personatges esprimatxats com absents i enigmàtics en un món de temps immòbil. Tot sense inventar temes nou sinó expressant com ningú la dualitat de les coses.

En una estètica entre morandiana i zurbanaresca ens ofereix uns obres d’inquietant i seductora serenitat amb aquestes imatges de llocs i ambients plenes de subtils intencions comunicadores. Unes obres que sense saber per que ens emocionen i les fem nostres, potser per que en el fons les reconeixem com a pròpies en algun racó amagat de les nostre ànimes . Tot en un àmbit purament sensorial.



L’exposició d’ Ameal és una magnífica notícia per el de recuperació , o potser hauríem de dir descobriment, d’un autor que sota la més que difícil simplicitat teòrica ens ofereix lliçó d’art i ens obliga a reflexions interiors i íntimes profundes, en la línia del misteri que sempre ha d’aplegar la bona obra d’art.

Exposició d’obligada visita, sota pena de pecat mortal artístic.

Felicitats Museu de Llavaneres, col·lecció Bassat i com no a tots els joiosos visitants de la mateixa.


del 4 de juny al 31 de juliol de 2021

 

dimecres, de juny 09, 2021

“REVÉS”. GRAVATS DE TERESA OLLER



Que el gravat sembla ser el rei artístic del Maresme queda palès amb la gran quantitat de mostres que constantment  acullen els seus espais expositius, com per exemple ara mateix amb Lázaro Ferré  al Museu del Càntir i Teresa Oller amb l’expo “Revés” a l’espai capgròs.


Teresa Oller, la gravadora d’Alella i membre de Tarlatana 17, repeteix expo a Mataró uns mesos més tard de que ja ens mostrés els seus treballs a la sala del Casal.



Llavors comentàvem que la bona qualitat del seu fer, no havia lluït ni havia arribat als espectadors davant l’horror vacui, el totum revolutum que era el muntatge de l’exposició amb un nombre exagerat de peces , disposades de totes les maneres possibles omplint qualsevol espai de la per se petita sala del Casal, aconseguint un enfarfegament expositiu de difícil digestió.



Sembla haver aprés de l’experiència, i ara Teresa Oller arriba a l’espai capgròs amb una obra en la quantitat justa per que pugui ser contemplada al detall, i a més amb una varietat estilística i compositiva que s’agraeix i que li permet lluir-se demostrant abastament el seu domini tècnic en les diverses variacions que presenta.



Teresa Oller titula l’exposició “revés” jugant amb el concepte matriu del gravat , com ho és que la planxa i l’estampa  son elements simètrics i per tant la generació creativa s’ha d’efectuar en la realitat inversa, el que podríem dir negatiu, del resultat final.



Per això i en un desig didàctic mostra una planxa treballada i el seu resultat una vegada estampada, per acompanyar un seguit de treballs en els que el  gest i el sentit de moviment dominen, a la recerca d’una tridimensionalitat que aconsegueix amb el muntatge d’alguns dels seus treballs.



En aquesta exposició de la que recomanem visita, Oller desgrana el seu variat concepte tècnic, visual i creatiu ,creant un ambient encuriosit que genera una feeling comunicatiu important , demostrant que el seu nom està enter els més valorables de l’entorn, això sí, sempre que no reincideixi en l’error d’acumular es seus treballs en una altre exposició.

dimarts, de juny 08, 2021

ALBERT GERONÉS. IN MEMÒRIAM:

 



Avui al migdia em copejava la notícia de la  mort de cop i volta d’Albert Geronés, home d’art i de difusió cultural. I a fe que ho sento, i molt. No era allò que es diu un amic íntim , però certament era més que un conegut o saludat, que diria Pla. I  gaudia de la meva amistat i estima.

Sempre es diu que els artistes no moren mai i que perduren amb la seva obra per això  vull  recordar-lo amb la crítica que li vaig fer a la seva exposició  “Fons de mar” realitzada a l’espaí capgròs el març 2020 i que va ser la darrera exposició abans de l’inici de la pandèmia. Una crítica que penso reflecteix el seu concepte artístic i el que és més important el seu concepte vital de superació.

 

FONS DE MAR. ALBERT GERONÈS

Espai capgròs acull en aquest mes de març el treball i l’obra d’ Albert Geronès, un artista en construcció ja que forma part d’aquell munt d’afeccionats que superada la seva etapa laboral troben en l’art el refugi per a les seves sensibilitats creatives.

D’aquests afeccionats n’hi ha de diversos tipus . N’hi ha uns ,altament perillosos, que son aquells  que estableixen el seu fer simplement en l’afecció, però que ràpidament, i en bona part degut als afalacs d’amics i companys, ràpidament es converteixen en “artistes” i reclamen els mateixos drets i prebendes que els professionals. Altres, els menys, ho entenen com una afecció  i un aprenentatge i si dediquen amb passió en un intent de millora costant i el desig d’aconseguir uns treballs que al menys puguin ser considerats dignes de ser exposats.

Albert Geronès crec que al començament formava part dels primers, però sortosament amb el temps i mercès a la seva formació intel·lectual i a estar envoltat per un bon grup d’artistes amb vàlua, va entendre que una cosa era “pintar” i altre ben diferent era “crear”.

Fa uns anys quan realitzà la seva primera exposició seriosa al Casal, l’obra de Geronès s’estructurava, com dèiem en el pertinent comentari crític, “ pels verals d’un expressionisme abstracte, ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries”.

Ara, Gironès ha evolucionat cap una mirada més personal, encara que aplegui diversos conceptes referencials. Molt més segur tècnicament, s’atreveix amb tècniques mixtes diverses  amb l’acrílic com a fonament i damunt diverses superfícies i ho fa en unitat descriptiva que estableix el nexe de l’exposició com ho és el fons marí  del que en tants moments ha gaudit per la seva afecció a les activitats subaquàtiques. I ho fa amb unes pintures en el que el gruix i els volums prenen especial protagonisme.

Geronés segueix en la línia d’un cert expressionisme abstracte però ara amb l’ajut de materials diversos, com puguin ser la sorra, llimadures de ferro i altres, entra en una dinàmica de volums que donen ritme i moviment a les peces, estructurades en aquesta ocasió al voltant d’una paleta més reduïda amb tonalitats blaves, verdes i violetes que generen un espai ambiental atractiu a la vista i encara que manté una certa tendència al decorativisme, no cau mai ni en l’empallegós ni en l’estètica endolcida de tants practicants similars.

Quan un començava a exercitar-se com a crític, el meu pare i mestre em deia que si l’exposició d’un artista era millor que l’anterior la critica sempre havia de ser positiva per remarcar la millora. Gironès ha progressat i força en aquests tres anys i mig entre exposicions. Ha millorat en el tècnic i el que és més important en el concepte creatiu, en  el discurs pictòric  del seu treball.

Abans tirava més pel camí fàcil i sols pretenia una obra bonica. Ara en canvi cerca posar-se a prova a si mateix  ,obviant en certa manera la bellesa si s’escau, això sí, sense deixar-la de banda, però cercant molt més un “cos” artístic que sustenti estructural i anímicament la peça. Hi ha vegades que ho aconsegueix i en altres no tant. Però està aquí , en aquest esforç de millora, en el que ha de prosseguir , on hi rauen les raons per atorgar-li un vot de confiança.

L’autor ha deixat ja les beceroles i ara cal avançar amb frases més complexes i estructurades .En aquesta lluita , avui per avui ben encaminada, és a on pot reeixir l’Albert Geronés creador  per damunt d’aquell Geronés pintor que sembla ja hem començat a deixar força enrere.

 

 Aquest és el meu petit record, recuperant alhora el llibre “El español”, un espectacular volum de Santillana, empresa a on havia treballat, dedicat a l’idioma espanyol amb la veu dels seus més importants literats i un alfabet gràfic d’Eduard Arroyo espectacular que em regalà, sense cap ironia, per la meva postura no independentista. I com no, que em quedo amb el seu gest de noblesa màxima que m’oferí davant uns holligans irredents i maleducats , un matí allà a la taula dels esmorzars del Senat, en un gest que em mostrà la seva personalitat bonhomia i noblesa.

Albert, ens quedem amb la teva obra, amb el teu somriure sorneguer que ballava sota el teu bigoti i amb les ganes d’art que tenies. Et recordaré cada diumenge quan obri la tele per veure un nou capítol de la inspectora Cassandra , diumenge va començar una nova temporada, que passa a Annecy, on t’escapaves a veure la teva filla. Ja no em podràs fer de guia per aquells paisatges si algun dia em decidia  anar-hi per vacances, tal i com t’havies ofert.

Una abraçada Albert. Records als companys del Senat en Pere Màrtir i en Josep Maria. Que xaleu molt en les vostres xerrades. Us enyorem molt i molt. Vola alt , ben alt.

 

divendres, de juny 04, 2021

PUNTS DE LLIBRE

 



Son poques les exposicions de les quals podries fer la crítica comentari de la mateixa, de manera prèvia i sense haver de retocar ni un sols concepte a posteriori de la seva visió, si de cas apuntar algun nom destacat o alguna sorpresa que un hagi pogut detectar i cregui ha de ser remarcat.



Dues d’elles son les exposicions col·lectives que organitza l’Associació Sant Lluc com ho son “15 x 15” i la de “Punts de Llibre” que tradicionalment es celebra pels volts de Sant Jordi i enguany per raons òbvies s’ha retardat una mica el que ha permès l’afegitó  dels treballs artístics al voltant de la llegenda de Sant Jordi preparada per a ser exposada per instagram i que  ara queda materialitzada en el conjunt.



El més valorable de l’exposició és , com diem a cada edició, és l’esforç creatiu dels autors en realitzar una obra amb les limitacions de dimensions pròpies d’un punt de llibre. Un esforç que s’accentua cada any amb l’abandó ara ja quasi general dels tòpics del moment, de la rosa, de Sant Jordi i tota la seva iconografia  i finalment del petit truc de fer una peça de més dimensions i partir-la en diferents porcions individuals., llençant-se desfermats cap a creacions personals , que a voltes ens sorprenen.

Enguany i sense fer esments individuals ja que crec que en aquest cas no pertoca, si cal posar l’accent en el nivell qualitatiu que al meu entendre és superior al d’altres edicions, amb algunes peces d’altíssim interès, el que demostra l’aprofitament dels nostres creedors de la disponibilitat de temps que en certa manera ens ha ofert la pandèmia.



Per tant no ens queda més que, tot felicitant a artistes i organitzadors,  recomanar fermament la visita i si s’escau aprofitar la possibilitat d’adquirir per un preu quasi anecdòtic, una obra petita en dimensions, però que no hem de considerar de cap de les maneres com menor, d’un artista local.

 

dilluns, de maig 31, 2021

MIS HUELLAS. LÁZARO FERRÉ

 



Coneixo a Lázaro Ferré de fa anys. Ja en fa un grapat que  li vaig presentar una expo a la sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna , potser una de les millors que va acollir aquell espai. A la seva obra però la conec de fa més temps encara.

Lázaro Ferré ha estat sempre un artista molt més conegut dels especialistes, de la crítica i de les bones galeries i col·leccions que no pas de la mass mèdia. La seva presència la col·lecció Saatchi, de les més importants del món en art contemporani, així ho demostra.



La seva pintura polièdrica, capaç de moure’s en plenitud en les més diverses tendències i estilístiques el van convertir en un rara avis de la pintura espanyola, molt enquadrada en calaixos estancs d’una única manera d’entendre l’art en la que no encaixava un personatge que tant aviat s’enquadrava en Picasso, Warhol, Lèger o Arroyo.

Les circumstàncies de la vida van enfosquir el treball pictòric de l’artista alhora que il·luminava la seva faceta com a gravador, tècnica a la que ha dedicat tots els seus esforços creatius en els darrers anys, amb un treball constant i continuïtat en el taller dels Barbarà.



Ara de nou ens ofereix mirada als mateixos en una vibrant exposició al Museu del Càntir d’Argentona. Una exposició silent i silenciosa, ben lluny de la seva cridòria pictòrica. Una exposició sense cap nota més alta que les demés. Sota un àmbit de discreció al que ajuda el minimalista muntatge, en un concert  ben proper a una sonata o un adagi en la que l’artista va desgranant les seves notes amb serenor i tranquil·litat per que aquestes arribin amb tota intensitat a l’espectador que rebrà en el seu interior la potència màxima de les mateixes per assolir-ne la plenitud comunicativa de l’art.



L’escenografia visual, element clau en el treball artístic de Lázaro Ferré, retorna amb tota intensitat en aquesta recerca de volums, gruixos, petits impactes sensitius, que no precisen de la cridòria de l’esclat de color, com era en el temps pictòric ,ans si la màxima sensibilitat de la recerca personal per assolir comunicativament el vincle emocional i la realitat poètica que traspua l’autor en les seves obres.




Tècnicament perfecte, visualment atractiu i amb la força de la seva sensibilitat creativa, les empremtes de Lázaro Ferré queden evidents en aquesta exposició que mantenint l’alt nivell assolit en les exposicions del Museu del Cântir, alhora mostren perfectament que Lázaro Ferré és exemple paradigmàtic d’aquella dita castellana vella que diu “Quién tuvo, retuvo, y guardó para el mañana”.

Lázaro Ferré és art en estat pur i ara ho demostra un cop més, en aquesta exposició de recomanada visita.

 

Lázaro Ferré. Mis huellas ( 2011-2021 )

Gravats

Museu del Càntir. Argentona

D el 21 de maig al 27 de junty de 2021

 

 

dimecres, de maig 26, 2021

7 MESOS I MIG D,EXPOSICIÓ PER A UNA SOLA OBRA LOCALISTA DE MARTÍ ALSINA

 


 

 Aprofitant l’avinentesa del Dia Mundial del Museus i matant dues peces d’un sol tret, el Museu de Mataró a la seva casa mare de Can Serra ha presentat al públic un paisatge sense títol, o al menys sense esmentar-lo, de Ramon Martí Alsina després de la seva restauració que ha dut a terme el Centre de Restauració de Bens mobles de la Generalitat i la que pressuposo cessió al Museu mataroní.

La peça que en el catàleg de la gran exposició de Martí Alsina que es celebrà a Argentona el 2005 consta com a “Paisatge de la costa de Catalunya. Mas Can Palauet ( Argentona)”. Oli sobre tela del 1866 i amb mides 144 x292 cm. Signada i datada en l’angle inferior dret i que en aquell any consta com a Col·lecció Generalitat de Catalunya i penjada al departament d’Economia i Finances, és una excel·lent peça de l’artista que va ser un dels iniciadors de la pintura moderna al nostre país aportant les teories d’un nou art que va aprendre a França amb el coneixement que tingué de Gustau Courbet i dels pintors de l’escola de Barbizon.

Ara aquesta peça presideix la sala gran del casalot de Can Serra acompanyat tan sols de diverses peces del Museu en una contextualització de difícil comprensió ja que no existeix ni un míser opuscle de mà que expliqui als visitants causes i raons de la peça i acompanyants, i no profunditzi en la figura del creador amb profundes arrels a la ciutat i comarca,  ja que la seva mare era mataronina  i un dels seus fills , el també pintor Ricard Martí Aguiló , recopilador del fer del seu pare, per raons de casament va fer moltes estades a can Castells del barri de la Pujada d’Argentona, lloc a on va rebre nombroses visites del pare que aprofitava per pintar els verals i racons propers, d’aquí el bon nombre d’obres referides ala riera d’Argentona, com per exemple la que forma part de la col·lecció de Carmen Thyssen i s’exposa al Museu Thyssen de Madrid.

Fets que suposo tindran correcció si és que el Museu fa el tradicional catàleg de lluïment personal i inutilitat pública ja que quan apareix la quasi totalitat d’interessats ja n’ha fet visita i no hi torna per adquirir-lo.

Però a totes aquestes mançanes i inconvenients cal afegir que la durada d’ocupació de l’espai noble  del Museu serà de set mesos i mig. Temps que va des de la seva inauguració 14 de maig fins a al cloenda 30 de gener de l’any vinent. Set mesos i mig per examinar un sols quadre, ni que fos el Guernica o la Gioconda.

Circumstància que es repeteix, encara que amb una menor durada ja que  sòls serà fins el 12 de setembre, amb el dibuix de Damià Campeny de recent adquisició, que s’exposa en el primer pis, i sense cap senyal que ho indiqui, en una nova demostració de deixadesa del funcionament del Museu.

Unes dades que indiquen que el Museu no exposarà els gravats de Goya en el 275 aniversari del naixement del genial autor. Quina llàstima i quin error.

Però malgrat tot el lamentable d’aquest exposició, us recomanen ferventment la visita. L’obra s’ho mereix i el reconeixement de l’artista també.

 

dimecres, de maig 19, 2021

FIRA D’ART I MUSEU AL CARRER

 



El passat cap de setmana varen coincidir dos manifestacions d’art als carrers de Mataró. Mentre el dia dels Museus letargia davant una oferta mísera i decadent, l’art , encara que de menor qualitat, floria pels carrers arribant als ciutadans, que el fruïen joiosos.



A la plaça de l’Ajuntament s’establia amb tots els ets i uts del protocol pandèmic la fira d’art al carrer, la primera que es celebrava a Catalunya una vegada oberta una mica la mà en la participació ciutadana. Una fira humil i senzilla però amb alguns detalls a destacar com el cas de Pitarch que senyorejava amb la seva pintura entre art i disseny gràfic, establerta amb seriositat i rigor, i l’aparició de Roger Salvadó, fill del gran artista i amic David Salvadó del que segueix la seva estilística i llenguatge artístic. Caldrà seguir-lo.



Tot passejant per ella vaig observar que n’era la 25 edició. I un va fer mirada enrere a aquella reunió celebrada al Dover amb Jaume Vilarrupla ,artista mataroní, afincat a Arenys, que per un llavors estava molt ficat en les fires d’art, que em proposava associar-nos per dur a terme una fira d’art al carrer a la ciutat. Jo aportava les meves relacions oficials i ell els artistes. No vaig creure que la missió de la crítica fos dedicar-se a organitzar aquets tipus d’esdeveniments, per més interesants que em semblessin per popularitzar l’art i veig fer de pont, adreçant-lo a Josep Filbà, president de la Unió de Botiguers que va servir de paraigües institucional. Així va néixer al fira d’art al carrer. I d’això en fa 25.



Han passat el anys i el cert és que la fira no ha acabat de quallar. Els artistes diuen que venen poc i que tot es redueix a unes hores de la tarda del dissabte. I tenen part de raó. La fira s’ha d’associar a una altre activitat pública majoritària , si no queda com un bolet perdut al bosc. Però també és cert que el nivell de qualitat és molt menor que en altres fires en ciutats parelles i hi ha una rebuig dels propis artistes de la ciutat que mentre sí acudeixen a altres poblacions, aquí es donen de menys i l’obliden donant-se de menys.

La fira sols es pot salvar si aconseguim les dues fites , la d’un arrelament a altre festa important i sí els artistes locals entenen , que ara més que mai, la fira és un excel·lent indret per exposar les seves obres i donar a conèixer als ciutadans de Mataró, ciutat en la que l’art ha esdevingut invisible, i mostrar en ella  la seva vàlua. Mentre que els artistes locals siguin espectadors i no  protagonistes, la fira està abocada al fracàs.



Justament al contrari és el que ha succeït amb el Museu al carrer, una acció que fa anys organitza l’Associació Sant Lluc.

Les seves primeres edicions no van ser pas exitoses ans el contrari. Per una part les comerciants, es mostraven reticents a la fusió art i comerç. Per ells l’obra d’art no era un valor afegit als seus aparadors, ans el contrari, un element que distorsionava l’exhibició dels seus productes, mentre que els artistes se sentien menystinguts  en l’exhibició dels seus treballs.



Mica en mica la idea ha anat canviant i ara ja son majoria els comerciants que pensen que aquella obra d’art aliena als seus productes és un bon esquer  per que el passavolant fixi l’atenció i de retruc vegi els seus productes i cada vegada son menys els artistes que senten menysvalorats els seus treballs el que es positiu per ambdós costats i molt especialment en la joiosa intenció de fer entendre als més que l’art no és una cosa elitista sols per a uns pocs i sí un element de plaer que està a l’abast de tothom i també de totes les butxaques.