ARTKITECTURA.- JOSÉ CONCEPTES I JOSÉ ANTONIO SANCHO

 

Conjuntament amb la magnífica obra de Joan Barbarà, Ca L’Antiga ens ofereix en aquesta primera mostra de la temporada  el treball fotogràfic de José Antonio Sancho que ja ha estat present en diferents mostres en el mateix indret, i el de  José Conceptes , de qui tenim ocasió de veure per primera vegada els seus treballs.

De José Antonio Sancho n’hem parlat en altres ocasions, doncs és habitual de Ca l’Antiga. La seva és la fotografia artística tradicional, és a dir aquella que es potencia mitjançant el domi tècnic del creador que sap modificar positivament aquella mirada  que tots podem haver vist i tingut, però de la que no n’hem sabut treure un rèdit creatiu i artístic.

Així quan ens passegem davant el treball de l’autor, son moltes les vegades en que pensem que nosaltres mateixos havíem tingut aquell paisatge davant nostre i no li havíem sabut treure el rèdit artístic  que ell mitjançant la tècnica i la manipulació, si s’escau.

Però l’autor , obsessionat per la tècnica, no entén que l’important està en el missatge no en haver aconseguit quadrar tots els elements. Per això, masses vegades, després d’haver gaudit del treball en directe, tan sols abandonar la sala, ens oblidem d’allò que acabem de veure o admirar, i per tant la comunicació fracassa. Fet que es repeteix en aquesta ocasió.

Justament el contrari succeeix amb els treballs de José Conceptes, que sota el magnífic títol de “La doble mirada: Arquitecturas del vacío” ens ofereix uns treballs en que fins i tot a voltes dubtes de que ens trobem davant d’una fotografia i penses en un dibuix mental perfectament estructurat , ja que l’organització de l’espai per obtenir una imatge que no dubto de qualificar com a plàstica és perfecte.

Sense enganyar en res a l’espectador ja que les imatges que presenta son absolutament reals, l’exactitud de l’enquadrament de l’espai juntament amb la perfecció del joc de llums i ombres, absolutament potenciat per l’us del blanc i negre, en comptes del color, converteix totes i cadascuna de les obres presentades en unes magnífiques juguesques en les que és fàcil i obligat entrar en elles per descobrir, no sols la realitat física, ans també la intencionalitat de l’autor.

Les obres de Conceptes, son la clara demostració del que significa ser artista, com ho és  disposar d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i estar dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica. Un conjunt de tècnica i sensibilitat creativa que converteix els treballs creatius de Conceptes en uns treball artístics de primer nivell.

 

 “Arkitektura” . Fotografies de José Conceptes i José Antonio Sancho.

Ca l’Antiga . Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026

ARTKITEKTURA.- JOAN BARBARÀ. CA L’ANTIGA

 

Comença temporada Ca l’Antiga a Teià , i com és habitual en ella ho fa amb una interessant exposició a l’estil personal de la seva propietària Mariàngels Latorre que ens ofereix aquesta temporada endinsar-nos en la relació entre art i arquitectura, si els seus camins son convergents o divergents  o si l’arquitectura és encara, o de nou com ens proposen, un art superior. Així comença aquest cicle amb l’exposició “L’arquitectura com a motiu” a la que seguiran ”L’arquitectura com a paisatge” i “L’arquitectura com a llenç” .

Per començar i sota el genèric de l’arquitectura com a motiu ens ofereix les mirades del gravador Joan Barbarà amb la sèrie de gravats de “Negre sobre negre” al que acompanyen les fotografies de José Antonio Sancho i les del fotògraf de Vinaròs , José Conceptes que presenta la seva sèrie “La doble mirada: Arquitecturas del vacio”. Fotografies que comentarem en el proper post ja que aquest el dedicarem a l’espectacular mostra de Joan Barbarà.

Joan Barbarà és un dels grans gravadors catalans, encara que el seu fer ha quedat molt amagat en el taller de prop del Pont de Vallcarca on treballava i que s’està destapant després de la seva mort , en un seguit de mostres  amb la col·laboració de la seva família.

Un gravador que per les seves mans han passat obres d’autors tan reconeguts com Picasso, Miró, Chillida, Millares, Hartung, Dalí, Saura, Hamilton, Vasarely, Joseph Beuys, Ponç,  Cuixart, Bechtold, Tàpies, Plensa, Oteiza, Barceló o Ràfols Casamada, noms tots ells tan importants que reflecteixen a la perfecció la saviesa tècnica que atresorava.

Una saviesa que li va permetre aconseguir una veu pròpia que mostrava molt de tant en tant i que ha anat apareixen després de la seva mort l’any 2013 i que ara hem pogut gaudi amplament del seu fer amb les diverses exposicions celebrades al Maresme, com han estat les del Museu de Llavaneres al 2020, diverses presències en el 2024 i 2025  la mateixa Ca L’Antiga , així com la magnífica exposició que realitzà al Museu Monjo a l’Octubre del passat any.

Ara a ca l’Antiga ens ofereix l’espectacular visió de la sèrie  d’Aiguaforts “Negre sobre Negre” que l’any 1996 van ser exposats en llocs tan importants com la “Fundació Pilar i Joan Miró” de Palma de Mallorca o el “Centre d’Études Catalans de Paris”. Ara trenta anys més tard segueixen impressionant a l’espectador per la força i valentia del plantejament estètic i tècnic.

Sembla ser que l’incendi del Liceu i la visió de les seves runes, provocà en l’artista una immensa capacitat d’esquematització  en la que l’autor fa constant i agosarada juguesca d’elements estructurals que crean en la seva descomposició o desfeta, uns resultats absolutament abassegadors tant en el plàstic com en el mental.

La perfecció tècnica , tant en l’equilibri d’espais i volums, com amb el ratllat de les estructures genera una sensació de dominació que arrossega a l’espectador a capbussar-se en la plàstica del presentat, amb el que l’obra guanya clarament la partida i dona brillantor de matrícula d’honor al conjunt del presentat.

Espectacular conjunt de gravats que esdevenen d’obligada i detinguda visita que serveixen alhora per actualitzar el nivell de gran mestre que en vida atresorà ja Joan Barbarà.

Exposició d’obligada visita.

 

Artkitektura. Joan Barbarà

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026.

CARTELL DE SANTES 2026.- JOE D’ART

 

Com cada any en arribar aquestes dates , el PMC i l’Ajuntament fan públic el cartell de Santes de l’any. Ho fan sense el rebombori d’entre segles quan un servidor, acostumava a rebentar la proclamació, fent públic hores abans qui era l’encarregat de signar el cartell, un element de la festa que per un llavors tenia importància i que ara l’ha perduda tota ja que la imatge del mateix és manipulada i remenada per dissenyadors varis per obtenir-ne l’habitual aberrant sortit de merchandaising , deixant al projecte de cartell com a simple detonant d’inici a una malifeta permanent.

Fent mirada a la història dels cartells, ( els poden veure a https://www.lessantes.cat ), es pot observar els noms i l’alt nivell dels seus autors en els primers anys dels mateixos, en aquesta etapa moderna. El quartet de 1992 al 1995 , és a dir fa més de trenta anys amb el protagonisme de Perecoll, Parés de Mataró, Santiago Estrany i Jordi Cuyàs, quan s’assolí el màxim nivell amb unes obres d’altíssima qualitat que van desfermar la passió per el cartell de Santes, especialment en el cas del cartell d’en Parés.  Un passió i qualitat que es va mantenir en els següents anys amb el protagonisme de Marta Duran, Lleonart, Domènec, Carme Garolera, Rosa Codina-Esteva, Pere M. Viada, J.M. Codina, Josep M. Calleja i Vilamanyà, artistes tots ells de nivell i consagrats en l’àmbit local, fins l’any  2005 en que Rosales amb el seu plagi ho engegar a rodar tot.

Des de fa anys, un aberrant jurat secret del que mai es diu els noms, encara que tots els sabem, han fet un pacte de no agressió i es reparteixen l’elecció, un any per un artista “plàstic” i l’altre per un de “contemporani”. Així després de la plàstica Ana Garcia de l’any passat, aquest any tocava un artista “contemporani” que ha estat Joe d’Art, un autor poc conegut en l’entorn artístic mataroní, encara que ara mateix està “exposant” a la Presó.

No molts  mataronins i a bon segur cap de les que remenen les cireres de l’elecció, varen acudir , com si va fer un, a la primera exposició que Joe d’Art realitzà al Museu del Vi a Vilafranca del Penedès fa més de trenta anys. Pocs més l’han seguit en les mostres que ha realitzat en el Maresme, principalment al començaments de la dècada anterior , -de totes elles hi ha el comentari en aquest blog -, el que ha fet que un hagi seguit de manera pertinent la seva carrera artística que ara mateix és realitat a la seva ciutat amb exposició a La Presó i amb el cartell de Santes, un cartell que reflexa perfectament la seva línia creativa , en el fons i en les formes pictòriques que desenvolupa de manera habitual.

Fa més de deu anys un, parlava del seu treball així:  “Cada vegada més, quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar (Nom real de l’autor) la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Joe D’art canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu,  els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi”.

Justament aquesta sensació s’ha reproduït avui al veure el cartell de Santes d’enguany. Els personatges que protagonitzen l’escena semblen deturats en el temps, com si estiguessin en l’espera del Glòria a les Santes per recuperar la vida, en una fredor ambiental que és habitual en el treball del autor, tal i com mostrava fa un parell de temporades amb la seva magnífica mostra que realitzà a Ca l’Antiga.

Tècnicament ben realitzat, amb un color de cel que marca la calor de l’estiu, i uns personatges que semblen a l’espera , juntament amb una tipografia freda i clàssica però alhora potent, confegeixen el global d’un cartell  que establert en uns criteris clàssics és alhora ben actual, i crec que tindrà una resposta positiva del públic en general.

Altre cosa serà tots els elements de merchandaising que genera el cartell i que en mans dels dissenyadors de torn acostumen a desvirtuar del tot la vàlua del global del mateix per centrar-se en l’anècdota o el detall més mínim. Un lamentable fet que hauria de tenir solució.

Com per exemple,  el cartell hauria de ser intocable tal i com l’ha presentat l’artista, i amb l’única finalitat de ser cartell. Les samarretes i altres objectes de comerç de Santes, haurien de tenir un disseny propi que fos absolutament aliè a la realitat del cartell, i evitar així la devaluació del mateix i del treball de l’autor que passa a ser un element de segon ordre, ja que la samarreta passa a ser l’important.

Repeteixo per tant la reflexió amb la que acabava l’any passat: “Cal entendre que una bona peça artística, com és el cas, no respon sempre a ser una bona peça comunicativa com ha de ser sempre un cartell.

Per això insto de nou al retorn de la idea primigènia, tal i com es fa a Barcelona , a Lleida i a altres ciutats. Que el cartell de Santes sigui i serveixi com a reconeixement públic a la tasca d’un artista per la seva trajectòria i respongui per tant a una línia creativa realitzada durant els anys de carrera, no com ara en que sembla premiar a qui comença, o a qui gaudeix de l’amistat de Cultura d’un Ajuntament que s’hauria de replantejar seriosament qui ha de ser el que triï el cartell de la seva Festa Major".

Però centrant-nos en el judici del mateix, tal i com pertoca, hem de dir que ens plau per que l’autor és fidel a si mateix i respon amb una obra clarament seva. I això és el que hem d’exigir si volem , com ho fem, un cartell d’autor, i no la parideta de torn per intentar demostrar una modernitat que no existeix.

Felicitats dons a Joe d’Art per la seva obra, fidel al seu llarg caminar durant molts anys.

Ara, sols ens toca demanar que el dissenyador de torn no el trastoqui i trenqui la seva freda calor de Festa Major.

LÍNIA. SUCCESSIÓ DE PUNTS. MIA LLAUDER.

La Múndia és un espai artístic ben particular. Em recorda una mica a les sales de cine “d’art i assaig”  que existien en temps de la transició. Cercant la seva definició he trobat aquesta:  “categoria cinematogràfica  que prioritza l’expressió artística, la visió autoral i l’exploració temàtica profunda en relació a l’entreteniment de masses i l’èxit comercial, cercant provocar reflexió i emoció en l’espectador mitjançant narratives i estètiques  que sovint no son convencionals”. Per a mi La Múndia  correspon a aquest concepte en relació amb l’art dels nostres dies.

Així ho hem pogut veure en la majoria d’exposicions que han dut a terme i ara s’ajusta perfectament a la mostra de ceràmiques que presenta Mia Llauder, que per a més inri  té una filosòfica, però magnífica, presentació a càrrec de Lolita Bosch que obliga a una detinguda, i repetida lectura, dels magnífics raonaments que defensa i que esdevenen , sense que sigui aquesta la pretensió, una magnífic anàlisi crític del treball de la ceramista.

Un, apassionat per la ceràmica des de petit, i rodejat des de jove de la ceràmica del Càntir i els seus concursos ,  sempre ha tingut un gran problema  amb els ceramistes. No m’agrada gens que per ells considerar-se ceramista sigui més important que considerar-se artista.

Per a mi la ceràmica és sols el material que s’empra per crear . I així com cap escultor de fusta es fa dir fuster o ebenista, i el mateix passa amb els altres materials, el que fa que els creadors es consideren essencialment escultors, i com a màxim adjunten la tècnica com un cognom.  No entenc el per què de la mania dels ceramistes, d’identificar-se amb el material en comptes de fer-ho amb la creació que en aquest cas , com en la majoria de ceramistes, és el treball del volum (escultura) amb material ceràmic i amb les tècniques pertinents.

Mia Llauder és per a mi una escultora que empra els materials i les tècniques ceràmiques per expressar de manera ben palpable les seves emocions personals que a través de la singularitat dels elements materials emprats per desenvolupar les seves idees plàstiques és capaç de generar un univers de peces amb volum que generen un petit univers ple de sensibilitats.

Ara en aquesta ocasió Llauder sembla fer un mostroari  de les seves “habilitats”. L’entramat que confegeix  al damunt de molts dels seus treballs ceràmics ens transporta vers uns projectes arquitectònics , unes carpes o unes formes espaials  capaces d’esdevenir uns envelats que ens dirigeixen a uns espais màgics i superiors on el pensament i l’ànima dominin sobre un cos ja desaparegut.

El conjunt dialogant entre els elements formals i l’esperit que apleguen una vegada han estat manipulats per l’artista, juntament amb la bellesa absoluta que desprenen en la seva perfecció , converteix la passejada per l’exposició en un nirvana , un plaer absolut que ens transporta al concepte més proper a l’art, la sensibilitat i la bellesa , el que ens fa aplaudir plenament el perfecte tast de l'excel·lent i bell fer de la seva autora, Mia Llauder.

Exposició d’obligada visita per tot aquell amant de l’art.

Línia: Successió de punts. Mia Llauder

Del 6 al 26 de març

La Múndia. Mataró

 

EL NEGRE, UN REPTE PERMANENT. PERECOLL

 

Després d’un període d’absència expositiva, retorna de nou a les sales d’exposició, l’artista Perecoll, amb una magnífica mostra de ”negre sobre negre” al Museu de Llavaneres, demostrant-nos una vegada més la seva gran qualitat artística i creativa que assoleix ara , en la maduresa absoluta de l’autor, el nivell de mestratge.

En el catàleg de la gran exposició de Malèvitx que celebrà justament fa vint anys a La Pedrera, es deia que el suprematisme  era la supremacia del No-res, del sense objecte, supremacia també del color que no emana del sol, sinó de la part més amagada i secreta d’aquets sense-objecte. La superfície acolorida deia, “mata el tema” i tan sols es manifesta el moviment dels cossos acolorits.

Perecoll havia realitzat a finals dels setanta quatre obres monocromàtiques amb negre, però no era aquest un negre pictòric i si essencialment escultòric , com el negre dels ocellots de Mataró, Miami i Barcelona que demostraven el poder del volum en la seva obra. Però serà en l’encreuament entre els 80 i el 90 quan amb l’ajut de les imatges que va veure (Guerra del golf) i va viure (viatge a Berlin) que el negre va despertar de manera definitiva en el fer de l’artista.

Aquell camí que començà expositivament a la Pia Almoina barcelonina,  amb un magnífic escrit de Francesc Miralles , fins avui mateix hi ha un munt de lluites, entrebancades i progressos, però principalment hi ha l’actualització permanent del negre com a element capaç de seguir provocant lluites al creador per emetre missatges plàstics que amb la seva bellesa i contundència obliguin a l’espectador a no restar immòbil davant les obres i si en canvi, establir-hi un diàleg natural que s’omple de vivències interiors.

Fa quasi vint-i-cinc anys dèiem d’una exposició de Perecoll que “ el treball que avui podem gaudir és tan intens com segur de si mateix. És la interiorització plena d’uns sentiments  expressats de manera plàstica. Deturant-se davant de cada obra és un exercici de serenor. Ja no és tan sòls el fet colpidor del negre sobre si mateix, és la presència d’esperits ignots que assoleixen personalitat pròpia i gens fantasmagòrica en el sentiment més interior de l’espectador”.

Ara, amb el pas del temps l’obra  , clarament afermada  amb el pas del mateix, assoleix uns nous signes plàstiques  que conjuguen atractives apostes  en les que l’evolució tècnica serveix per obrir unes noves juguesques que conjuguen a la perfecció  l’habilitat  amb la intencionalitat creativa i que son  rebudes a la perfecció per el públic seduït també  pel carisma global que respira l’exposició.

És aquesta una exposició de les que jo dic es “ de clausura”, docs sols es gaudeix en plenitud amb la visió en silenci de l’exposat per que la seva negror, o millor dit, la seva llum / no llum ens envaeixi i puguem gaudir de la gran / petita lliçó artística que Perecoll ens ofereix, com ho fa avui al Museu de Llavaneres.

Felicitats. D'obligada visita

 

Perecoll,. El negre, un repte permanent

Del 6 de març al 5 d’abril

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres

 

DISLÈXIA CROMÀTICA O ARTÍSTICA?

 

La sala d’Aparelladors , espai expositiu de la Sant Lluc està perdent el nivell assolit després de llargs anys. El canvi de directiva implicava una saba nova que havia de provocar una renovació en l’exposat que havia baixat una mica en els darrers anys, però ha estat justament el contrari.

Després de la horrible temporada passada esperàvem una reacció que recuperés el tremp perdut de l’espai . Així, després de la tradicional exposició col·lectiva del 15X15 i la de Mònica Dixon, guanyadora d’una edició de la Bienal Torre Garcia, esperàvem que l’espai havia recuperat el bon senderi expositiu però no ha estat així i ara es presenta l’exposició de Joan Albiol García “STAub” (Tarragona 1959), un dels seleccionats en la biennal de fa dos anys i que per el que podem veure avui en aquesta exposició el seu treball no assoleix el mínim que ha d’exigir una sala amb pedigrí per exposar en els seus espais.

El presentat avui és un variat refregit estilístic de l’obra que va ser seleccionada en l’edició de 2024 de la Biennal Torres García, i avui queda clar que si bé una obra aïllada en el poti poti d’una biennal pot cridar l’atenció per ser diferent a la resta , en el moment en que obligues a l’autor a realitzar una exposició, la baralla cau per terra i es desmunta per la manca més absoluta d’un criteri compositiu i artístic que mostri el llenguatge plàstic de l’autor i les seves intencions, i esdevé una disbauxa compositiva sense cap mena de lligam estilístic i estètic , donant clarament a entendre la manca de força creativa de l’autor i converteix el global de l’exposició en una  desfeta total.

Quan intentàvem entendre el sentit creatiu de l’autor, vàrem entrar a la xarxa per visionar altres obres i altres mirades i opinar amb més criteri ,  el cert és que vàrem trobar molt poca cosa, però entre el que vàrem trobar, en primer lloc va ser la plana de Staup, una prestigiosa marca coneguda principalment pel seu parament de cuina d'alta qualitat en ferro colat i ceràmica. Passejar-se per els seus objectes a la xarxa va ser molt més plaent que fer-ho per l’exposició que sota el títol “Dislèctic- cromàtic” ens presenta aquest autor a Aparelladors.

Un títol perfectament adient ja que sols des de l’anomalia  es pot gaudir d’aquesta mostra que marca una nova relliscada en la trajectòria actual de la sala. Cal millorar la programació de manera urgent.

“Dislèctic – cromàtic” . STAup

Sala d’Aparelladors. Mataró

Del 6 de març al 5 d’abril de 2026

 

POCS I MALAGUANYATS

 

L’art maresmenc  en el que pertoca al nivell expositiu està en el pitjor moment que mai. Mentre que segueixen essent molts els autors / artistes que pretenen exposar , els espais , tant professionals com públics, han davallat a uns mínims absolutament inacceptables.

En l’interludi entre els setanta i el vuitanta , la comarca oferia una activitat desfermada. A Mataró hi havia 17 sales d’exposició, Argentona en tenia dues, com Vilassar de Mar i com Arenys de Mar. I en tenien una, Llavaneres, Cabrils i Vilassar de Dalt. Amb aquesta xifra els artistes no donaven l’abast en presentar les seves obres i projectes.

Avui a la comarca sols gaudim de cinc espais expositius, que no galeries d’art, que actuïn d’una manera continuada. Son els Museus de Llavaneres, Argentona i Vilassar de Mar , als que cal afegir a Mataró el col·legi d’Aparelladors i la Mundia. No tenim en compte ni el Museu de Mataró ni ca l’Arenas ja que sols presenten dues exposicions a l’any i d’una manera tan disbauxada com desnortada.

Doncs bé, mentre que a la comarca ens acostàvem a la trentena de sales hi havia un cert ordenament  entre elles. El Museu inaugurava  l’ 1 i el 15 de cada mes. Tertre acostumava a fer-ho els dimarts mentre que l’Abast ho feia els dimecres  i la Laietana el dijous. Els divendres eren per a la Fuset ... i així es funcionava intentant no trepitjar-se un espai de l’altre., amb el que quasi tots els dies del mes, menys els dilluns, hi havia una inauguració.

Avui amb cinc espais expositius no hi ha manera de posar-se d’acord. I encara més si recordem que a Vilassar de Mar, el Monjo inaugura sempre els diumenges al migdia. Per exemple , aquest cap de setmana i quasi a la mateixa hora s’inauguraren les exposicions al Museu de Llavaneres , a la Múndia i a Aparelladors. Absolutament inacceptable.

Tant costa posar-se d’acord?. Si ho fem a bon segur els actes seran més lluïts i els artistes rebran un escalf per continuar conreant l’art en moments tan difícils com els actuals. Si no, seguirem dividint la massa visual no donant la importància que mereix tota exposició. Aquesta reclamació sembla haver agafat cos al Museu del Càntir que em diuen ja n’ha parlat amb el Museu de Llavaneres. Queden els espais mataronins. Per a quan la discussió comuna per decidir el dies a inaugurar. Hi ha 30/31 dies al mes i les exposicions actuals duren més d’un mes.

Quan podrem fer que el cap de setmana no es solapin les inauguracions.?. Esperem que ben aviat.