MARTA CANALS, EL FRACÀS MÉS GRAN D’APARELLADORS.

 

Fa poc que la nova junta del sant Lluc ha començat les seves actuacions, i ho ha fet amb habilitat, sense un gran èxit, però mantenint la línia que havia estructurat l’anterior durant forces anys, mentre que els espectadors estàvem a l’espera d’una nou cartipàs expositiu, que ens obrís les portes a noves mirades.

Però aquest mes ha tocat la creu. Aquella aposta que en principi presumeixes interessant però alhora de la veritat et dones compte que és un fracàs absolut , com ho és l’exposició de Marta Canals amb el títol “Una mirada al mar” , amb la que l’artista inicia la seva carrera expositiva.

La sala del Col·legi d’Aparelladors és una sala amb prestigi a Mataró. La trista situació expositiva de la ciutat, la convertit en el millor espai expositiu individual de la ciutat, vista la negativa a fer exposicions habituals de la Fundació Iluro, i la nul·la possibilitat que existeix en les sales municipals. En ella, i des de la seva inauguració fa més de quinze anys, ha mantingut una aposta per obrir una finestra als autors professionals o de un cert nivell de qualitat , no havent acceptat a aquells artistes que hauríem de qualificar com amateurs, a qui enviava a exposar a la sala del Casal, un espai més petit i limitat.

Ara, no sabem per quina raó, sembla haver canviat els criteris, i ens presenta l’exposició de Marta Canals, que segons el que un va poder entendre, és professora d’art a nivell escolar, però que gaudeix d’uns valors artístics molt minvats que converteixen la seva obra en una obra del nivell baix que podem trobar en qualsevol fira d’art de poc nivell, de les moltes que es produeixen en el nostre país.

És evident , per a qualsevol que tingui un mínim criteri, que l’obra de Marta Canals no està per ser exposada a Aparelladors, i aquest sentir no és una expressió sols del crític ans també de qualsevol autor amb un mínim de nivell, per el que queda clar que les beceroles artístiques de l’autora, essent solament salvables i amb molts peròs en contra,  les tres obres petites que estan en les vitrines i essent molt benvolent algun paisatge en que no hi entri el tema marí com a protagonista ja que tots ells son d’uns nivells ínfims de qualitat.

Però està clar que més val una relliscada , per forta que sigui, en els començaments que no en una temporada reeixida i florida. Per tant, tots sabem el que toca a la gent del Sant Lluc, ser molt més exigents en el que s’ha d’exposar i als artistes ser-ho amb les obres que presentin.

Llavors queda clar que no serà possible una crítica tan negativa coma aquesta, la d’una exposició que no hauria d’haver existit.

 

Marta Canals. Una mirada al mar

Sala del Col·legi d’Aparelladors.

Del 26 de maig al 25 de juny de 2023

 

ISABEL ALMOLDA I ANTONIO LÓPEZ

 

Fa poc he tingut la sort de poder obtenir el magnífic llibre sobre Antonio López , editat per Artika, que ve acompanyat d’una obra (Rosas ) estampada mitjançant la tècnica giclée. Al contemplar-lo he vist aquesta fotografia que encapçala aquest escrit i que segons consta en la part administrativa del llibre és propietat dels hereters de l’autora, que no és altre que Isabel Almolda, aquesta gran artista , absolutament desconeguda del actual ruc món artístic local, però que va ser professora de dibuix durant molts anys a l’Institut mataroní Damià Campeny, com abans ho havia estat del Satorras,  i que havia tingut un paper important en l’art de la transició a la nostre ciutat.

Amb aquestes dades m’he posat amb contacte amb el seu fill , Jordi Fernández Almolda , resident fora de Mataró, per que m’expliqués les causes i raons d’aquesta fotografia, cosa que ha fet , certificant-me la seva propietat i alhora explicant-me el que per a mi era desconegut, que era conseqüència de la grandíssima amistat que havien mantingut els dos, juntament amb altres autors del moment i de l’època.

M’ha dirigit a l’escrit del “Discurso de investidura como Doctor “Honoris Causa” del Excmo. Sr. D. Antonio López García del  26 de enero de 2018, per a la Universitat Complutense de Madrid “. En ell Antonio López diu:

“En esos seis años de aprendizaje se afirmó mi pasión por la pintura. Conocí el maravilloso mundo de la escultura y fui conociendo y acercándome, sin equivocarme, a compañeros que sabían más que yo: Félix Alonso, Enrique Gran, Cecilia Sagarna, Lucio Muñoz, Conchita de Diego, Joaquín Ramo, Segundo García, Chus Lampreave, Julio López, Francisco López, un grupo de personas que coincidimos en la Escuela de Bellas Artes, y que tanto han significado para mí.

En el año 1954, empezando mi último curso en la Escuela, conocí a tres chicas preciosas y simpáticas que comenzaban los estudios: Maribel Quintanilla, Isabel Almolda y María Moreno (Mari). Fue un grupo de personas de excepcional talento que coincidieron conmigo en nuestro paso por la Escuela de Bellas Artes de Madrid.

Yo vuelvo con frecuencia con el pensamiento a esos años, a las pensiones donde viví, a la Escuela de Bellas Artes. Recorro las clases, los pasillos. Recuerdo los trabajos que realicé, cómo eran los profesores, las pinturas, dibujos y esculturas de antiguos alumnos y becarios que estaban colocados en los pasillos y clases, algunos preciosos, y que ahora decoran la nueva Facultad “.

 Amb aquestes frases del discurs més emocionant que mai ha realitzat Antonio López es fa evident el coneixement i l’amistat que varen tenir, i el record de la família de l’artista que volia reproduir aquella foto que sabia estava en mans de la seva gran amiga d’aquell temps.

Curiosament , que jo sàpiga quatre artistes mataronins, Alberto Romero Gil, la seva dona Ana Garcia, Joe Dart i Laia Arnau  han estat deixebles d’Antonio López en cursos d’estiu, existint una molt positiva relació en el cas d’Alberto Romero. Per tant existint aquesta estreta relació entre artistes mataronins i Antonio López, per què no intentar  alguna petita mostra col·lectiva dels 6 artistes.  Ara que comença aquest diumenge una nova etapa ciutadana, aquí té l’Ajuntament una idea per a dur a terme una petita exposició, amb mostres dels artistes locals i unes poques d’Antonio López. Una exposició que posaria a Mataró i als seus artistes en el mapa.

Una exposició que principalment permetria recuperar el paper d’una dona i artista important que va passar molt desapareguda per Mataró, com va ser isabel Almolda,  i de la que jo tan sols recordo una exposició a Tertre de la que penjo la serigrafia amb la que s’anunciava la seva exposició.

A vegades hi ha històries que surten d’un no res, per que aquesta no podria ser una d’elles. Esperem que entre les meigas i els resultats de les eleccions hi hagi prou brou de cultiu com per intentar dur-la a terme. I si no és possible per recuperar la imatge de Isabel Almolda. De moment i per a qui interessi aconsello una mirada al facebook  d’Isabel Almolda Nieto, que està ple de detalls de la seva historia.

VOTARÉ EN BLANC

 

Encara que crec importa a ben poca gent, he d dir que sempre que hi ha hagut unes eleccions he votat als socialistes. La primera vegada al PSP, el partit de Tierno Galván, que era representat a Catalunya per l’aviador republicà Mata, i després el PSC ha tingut sempre el meu vot.

El mateix ha passat a les eleccions municipals, però en fa dues,  davant la llista que presentava el PSC a Mataró vaig decidir votar a Francesc Teixidó, i les darreres eleccions el meu vot va ser en blanc ja que creia, i el temps m’ha donat la raó, que no hi havia ningú dels que es presentaven que fos capaç de donar caire personal , i en especial to cultural a la ciutat.

 Ara , després de quatre anys dels més decepcionants per a la ciutat, amb un govern absolutament incapaç de generar res de bo, i absolutament incapaç de generar el més petit bri cultural a la mateixa, ans el contrari, a generar la fugida dels seus artistes i no recolzar cap de les seves aventures, veient les llistes  queda ben clar que el vot en blanc segueix essent la millor opció possible.

I com que no vull enganyar a ningú, així ho dic, alhora que convido als ciutadans propers a la cultura , i molt especialment a l’art , que actuïn així, ja que el proper Ajuntament que surti, vistes les llistes presentades, no presenta cap vímet que pugui elevar el nivell cultural amb actuacions que siguin bones per a la seva difusió.

Una actuació com la meva,  no votant un grup socialista, incapaç d’entendre la importància de la cultura com  element base de la cohesió d’un poble i com element essencial de la promoció de la ciutat  , em sembla la més adient i la total demostració d’amor envers la ciutat en la que vius.

Per això ho dic ben clar: Jo votaré en blanc. Em seguiu?

L’ENDEMÀ D,AHIR. JOE D’ART

 

Reinicia activitat Ca l’Antiga després de l’esforç artístic i personal  per a la direcció ,que va ser l’ample dispositiu al voltant del Maresme que va acollir en els seus espais durant tot l’any 2022.

Recuperades les forces després del feixuc treball que comportà un important èxit, recupera el to, iniciant un nou caminar expositiu que és encapçalat per Joe Dart , l’artista mataroní amb un ample caminar artístic i que ara , en aquest any 2023 sembla inicia una nova i potent volada artística , tal i com va mostrar en el seva experiència celebrada a Brussel·les a l’entorn del parlament europeu.

Fa més de trenta anys que vaig visitar el treball de l’artista per primera vegada , al museu del Vi de Vilafranca del Penedès . No tinc clara aquella exposició però entre ombres la visualitzo com molt contemporània. Després de forcs anys, vaig recuperar el seu fer en diverses exposicions realitzades al Maresme  en el seu  caminar per el surf art, amb una estilística freda amb la que aconseguia recrear uns paisatges freds capaços de transportar-nos a una dimensió desconeguda de la realitat més propera.

D’ell dèiem fa més de deu anys: Cada vegada més quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar (Nom real de l’autor) la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Jodar canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu,  els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi”

Avui retorno a aquell paràgraf ja que la mostra que ens presenta  a Ca l’Antiga recupera a aquesta filosofia mental. Joe Dart amb el domini de la tècnica, magníficament assolit en aquesta anys , ens apropa a tres grans peces que ens acosten a tres mirades individuals, però amb un enorme i evident lligam , que ens permeten acostar-nos a la nostre costa i alhora al mar que les uneix.

Son aquestes tres mirades impressionants, de grans dimensions, amb un treball molt acurat, semblant a l’aiguada, encara que realitzat amb oli, en el que la magnificència del paisatge, en un joc ben adient d’equilibri entre la terra i l’aigua, conforma una mirada  interior i ben personal a una comarca, el Maresme, la nostra, a la que dona un nou aire , portant-la cap una nova llibertat, més natural que no pas la real que tots més o menys coneixem.

En base i fonament a aquesta mirada de l’entorn proper, Joe Dart completa la mostra amb setze peces amb les que conjuga el paisatge marí amb el terrenal més proper, un paisatge ben propi de la comarca però alhora  que resta allunyat de les nostres retines habituals. Un diàleg a dues bandes que sorprèn i alhora copeja en fer-se evident als nostres ulls. Conclou la mostra amb una peca de mida gran, en la que de nou  la perspectiva  l ‘allunya de sentir-lo com un espai propi quan ho és de totes totes.

Amb aquestes vint obres , que essent realitzades sota una estètica freda, inerta i quasi asèptiques, Joe Dart ens presenta a la nostre mirada una manera diferent de sentir i apropiar-nos del nostre propi territori, aquell que coneixem, trepitgem a diari i en ell realitzem la nostra vida. Un anàlisi realitzat sota els paràmetres de l’emoció compartida entre els que hi vivim, i aquells que el sentim com quelcom viscut i ben nostre.

L’endemà d’ahir és una magnífica exposició que s’inicia amb una mirada per part de l’espectador que podria ser innòcua i que en anar descobrint racons i llocs ben coneguts, va espatllant-se fins explotar amb les tres espectacular peces de grans dimensions que ens esclaten amb tota rotunditat , omplint-nos l’ànima i fent-nos reconèixer la gran qualitat del presentat per aquest autor, massa desconegut per la majoria, quan amb el seu fer ens mostra la seva gran qualitat i intel·ligència pictòrica.

Recomano la visita .

 

“L’endemà de l’ahir”. Joe Dart

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de maig al 18 de juny de 2023

 

PSC MATARÓ I CULTURA. UN MATRIMONI IMPOSIBLE

 Aquest dimarts vaig acudir, convidat  tant per Toni Estopà com per M.J. Carrasco a la presentació pública del programa electoral (?) de cultura del PSC de Mataró per les properes eleccions municipals amb un resultat que amplia el de decebedor.

 Abans de tot , i per si algú no ho sap, soc socialista de cor, encara que no de carnet. Tota la meva vida he votat socialista en les eleccions generals. No ha estat el mateix en les municipals. Essent resident a Argentona , vaig votar una vegada per Iniciativa , amb Josep Fité de cap, i a Mataró , les properes eleccions seran les terceres en les que votaré en blanc, ja que amb consciència , i per a qualsevol persona que entengui la importància de la Cultura en la vida de la ciutat, és absolutament impossible votar el projecte (?) cultural del PSC , tant per la seva absurditat com per la seva inexistència.

Avans d'ahir va quedar evident un cop més, en la presentació pública feta a la Presó, sense micros, no fos cas que s’escoltés massa. Amb tan sols unes 50 persones, i amb escassa representació artística: Mariano Cabellos, Catherine Lorton, Esther Aliu, Margarida Riera, Manolo Prieto i una representant del Taller de Gravat. Com s’observa cap artista de primera línia entre els representants.

El que van dir és fàcil de resumir: Res, però res de res, entelèquies , figuracions però cap projecte clar , no tan sols en el món artístic ans també en el cultural. D’art en varen parlar  mig minut  escàs i per elucubrar al voltant del MAC, projecte imposat per la Generalitat i del que l’Ajuntament soto vocce , maleeix. Un projecte de fanfàrria , sense cap mena de resultats, ni artístics ni de contacte públic. I com a fet demostratiu era l’absència absoluta de qualsevol persona relacionada amb el mateix, en aquest presentació cultural.

En el que pertoca a idees culturals, cap ni una, ” mirarem de renovar el Monumental”, quan aquest és un teatre del tot obsolet que ja es volia tirar a terra en el temps d’Ivàn Pera com a regidor de cultura. Seguir recolzant el popular, amb les Santes al capdavant i afegir-hi  romeria del Rocío, i altres elements forans a la cultura de casa. Però d’apostar per una vegada per la cultura pròpia, res de res.

Deixant de costat l’inexistent projecte artístic, la resta va ser una debacle total, a qualsevol pregunta del públic, apareixia l’habilitat apresa de polítics d’ofici, amb cap  benefici fora del propi, com el cas del regidor de Cultura, que amb habilitat et deia que tenies raó, però que fora d’això, res més.

Una presentació cultural de poc més d’una hora i quart, amb preguntes del públic, ho diu tot. Cap aposta cultural general iniciada des de l’Ajuntament i per part dels assistents un “que hay de lo mio ” que demostrava la pobresa cultural d’un ajuntament sense cap mena de projecte cultural per el futur i que en aquest sentit porta a la misèria en el tema a una ciutat que s’esforça per a si mateixa en sortir del forat .

Un semifotisme generalitzat, traduït en no podem ni volem fer res fora de mantenir les quatre veles estructurades que queden  com son l’aula de teatre i la peculiar escola de música. De la resta, res de res que la cultura per el govern de la ciutat no serveix per a res fora de lluir una mica si tenim sort i algú destaca en ella.

Per a mi ja us ho anireu fent, perquè evidentment no serà amb el meu vot que aconseguireu els vostres nuls i quasi inexistents objectius. I si em permeteu , escolteu aquest diguem-ne consell, per les propers eleccions si no teniu res a dir, deixeu-vos de presentacions inútils i bajanades totals, i seguiu com ara, aprofitant-vos dels èxits creatius dels mataronins que treballen i s’esforcen lluny de vosaltres ja que no se senten representats pe aquest inútil departament de cultura.

PS.- Per cert, Cultura em segueix devent-me el que vàrem acordar per escriure el catàleg d’artistes mataronins a Nova York. Total era pel març del 2019, és a dir fa quatre anys. Suposo que el cobraré abans em mori, o al menys aquesta és la meva esperança, encara que amb els polítics actuals tot és possible, menys la correcció i la coherència.

 

35 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA.

Ahir va fer 35 anys que va morir Eduard Comabella, l'artista mataroní, encara que resident a Llavaneres, més important que hem tingut per les nostres contrades  en el darrer segle. Un artista amb una capacitat creativa i personal que haurem de qualificar com agònica i que el portà a la mort, suicidant-se per crematori en les deixalles del Marina , per aquells moments en estat d'ensorrament per un incendi que havia petit.

Malgrat la importància de l'artista , la ciutat sosl té una obra seva que es troba mal penjada a la Biblioteca de la plaça Occitània i mai ha rebut cap reconeixement oficial, tal i com mereix , alhora , mal desada hi ha d'haver l'obra amb la que va guanyar el premi de Pintura de "La Nueva Herencia" que va ser lliurada al Museu , tal i com constava en les bases del concurs, i que va ser rbutjada pel seu director Carles Marfà, i de la que ningú sap on és. 

Crec que comença a ser hora de qe el Consistori faci el que li pertoqui per recuperar el seu nom i la seva obra. Per això avui repeteixo, posat al dia, l'escrit que li vaig dedicar fa uns anys en un anivesari com el que ahir celebràrem ben pocs.

Fa trenta cinc anys, en un dia com abans d’ahir, prop de les deu del vespre , un esperava el bus que l’havia de portar a casa seva a Argentona. A aquella casa en la que havíem convertit sopars inoblidables , com aquell inoblidable amb Monreal i la Marta Reniu, o moltes hores de xerrades.

Et vaig veure creuar la Pça Sta Anna amb un grup d’amics i et vaig recordar que l’endemà tenies cita amb mi a la televisió de Mataró. ”No em fallis” , et vaig repetir, coneixedor de la teva timidesa i la teva tendència depressiva que m’havia deixat penjat en més d’una entrevista concertada. “No pateixis, demà seré l’estrella de la tele”, em vas dir tot rient i amb aquella cara d’infant entremaliat que a vegades feies.

L’endemà , als volts del migdia, quan un estava treballant, em va arribar la notícia de la teva mort al Marina, representant l’obra que plàsticament havies fet en el mateix indret uns mesos enrere. Els meus sanglots van espantar als companys. I un cert sentiment de culpa m’envaí, tenies raó, No m’havies mentit, aquell dia tu series l’estrella de la tele.

D’això ahir en va fer  trenta cinc anys. I que queda del teu art i de la teva persona.? A en Jaume Simón, l’únic artista amb qui compartim públic el nostre dolor cada any en aquest dia li caurà una llàgrima i a mi, més enfortit, m’ennuegaré quan, com he fet cada any des d’aquell, faré un petó al homenatge al Van Gogh que tenies a la tauleta de nit i que em vas regalar tot dient i rient  que estaves canviant mobiliari i decoració. I t’estaves acomiadant , cabró, i jo sense veure-ho.

I m’enfonsaré un cop més en els records i aniré a la Pompeu Fabra a on hi ha l’única obra que la ciutat conserva de tu, per que l’altre que se li va cedir, el premi de la Nova Heréncia Mataronesa, votat a favor per Santi Estrany, el meu pare i jo, i en contra per Taio Maiol i Jordi Arenas,  va ser rebutjat per Carles Marfà que va dir que el Museu no podia acollir aquella merda, I l’obra ningú sap a on va anar  a parar. I està desapareguda.

Però tot això poc importa. El que importa és que el teu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la teva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el teu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Però això ja és l’oblit. Sols et recordem els que l’estimem, però avui Cultura no farà ni una petita nota per recordar-ho quan Comabella és el pintor més important que ha donat el nostre entorn en els darrers cinquanta ants. És simplement el nostre Barceló. Però això , a qui importa en una ciutat desnortada que té a la cultura oblidada i als artistes en el menyspreu.

Res a fer. Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó. Et seguim estimant i recordant-te sempre.

 

ZAHLEN.- JOSEÉ LUIS PAZ FO.- LA DESTIL·LERIA

José Luís Paz Fo és un artista del Masnou que ha exposat diverses vegades a Mataró, a l’entorn de  joves col·lectives de quatre artistes que celebrava la Caixa Laietana i que a més ha pres part en diverses ocasions a la Biennal Torres Garcia en la que fa un parell  d‘edicions va ser premiat  amb una menció .Ara es presenta a La Destil·leria en la que es mostra en tota la seva habilitat i concepció.

Fo empra essencialment números per crear les seves obres. És a dir estructura formes elementals i conjunts de números  repetitius del 0 al 9 que repeteix i combina per crear freqüències que omplen les seves formes elementals que agafen així una nova mirada més selectiva i intel·lectual. Uns nous cossos que generen preguntes a l’espectador que s’acosta a les seves contemplacions.

I he de dir que a mi em va subjugar totalment les primeres vegades que  vaig veure les seves obres, en especial la que presentà per primera vegada al Torres Garcia. Però ara al veure-les  en forma d’exposició no puc negar m’han semblat  en certa part repetitives i en certa manera penso en veure el currículum d l’autor que  és el mateix que ha passat pel cap de molts responsables de galeries, ja que amb la seva repetició el primer detall de quedar subjugat per l’eteri del negre i el blanc , i el ritme de caire simfònic amb el que sap disposar el seus signes artístics, no n’hi ha prou per vestir adequadament una exposició.

Però dedicant-nos al cas, he de dir que en vaig sortir força content després de la seva visió, i no pas per les obres que ocupen la sala principal, que essent el que son i signifiquen, lamentablement sonen a una repetició eterna d ‘una sola idea. En canvi , la detallada mirada  ales obres de les sales accessòries, denoten una diversió creativa i compositiva, ofereixen la possibilitat del color, - fet que crida amb desori en el concepte principal-, i ofereixen una imatge de l’autor que depassa el monoteisme per endinsar-se en la diversitat creativa formal i el que és més important, mental.

Crec que el full informatiu que ofereix la sala enganya en el seu darrer paràgraf. En ell diu : “... l’exposició ens convida a explotar la bellesa i el significat que es troben en els números i les seves composicions.”, quan no és així. Per Paz Fo, el numero , o la seva pseudo-representació-, és un element  gestual i magmàtic que pot ser substituït per altres elements,  i que no ho és, ja que és el signe d’una falsa identitat plàstica que espero ben aviat sigui substituïda per una altre que macant les mateixos camins interiors,  serveixi per fugir de la monotonia creativa que ara sembla dominar.

L’exposició de Paz Fo és una exposició interessant, que ho és més encara quan sortim de la negritud de les seves obres  i els seus pseudo signes numèrics, i que millora i molt, en el segon espai expositiu en el que els petits detalls que assoleixen evidència, ens mostren un autor molt més creatiu, intuïtiu i lliure que no l’encotillat de la sala principal, digne per presentar-se en qualsevol concurs, però que engola per repetició en qualsevol expo individual.

Un expo que es visita amb una certa dosi d’alegria , que ennuega una mica la seva repetició monotemàtica i monocroma de la seva sala principal, però que despega positivament amb les peces petites i els detalls de bon artista que estan en els espais complementaris.

Exposició que mereix visita extensa però sense assolir el nivell de gran exposició a la que el ponderat fer de la galeria sens dubte mereix.

 

Zahlen de José Luís Paz Fo

La Destil·leria

Del 22d’abril al 23 de maig de 2023