EN L’ADEU A YAGO VILAMANYÀ

 

El passat dimecres quan la nit s’albirava m’arribà la notícia , trista i desabrida, de la mort de Yago Vilamanyà, l’escultor mataroní  representant de la darrera generació de gran artistes mataronins, encara que ell sempre m’havia remarcat que era fill de Ripoll i ciutadà de Mataró.

Fa tan sols unes poques setmanes em trucà per telèfon per preguntar-me com estava i vàrem parlar una mica fins que em deixà de cop i volta , tot dient-me que s’ofegava i havia de penjar. Li vaig respondre que ja ens trobaríem per la plaça de Santa Anna  on regnava amb el seu port d’intel·lectual i d’artista i a on l’havíem fet petar tantíssimes vegades, però ja no n’hi hauran més.

Vaig conèixer i intimar amb en Iago fa cincuanta anys quan treballava prop de la Ronda Bellavista amb l’Albert i la Rosa, dos ceramistes de Barcelona que feien peces d’alta ceràmica per decoració i que venien a les millors botigues del país. Allà en Yago, donava forma a les peces que després serien treballades per els ceramistes.

Allà vaig descobrir fa uns cinquanta anys la gran qualitat tècnica i formal que tenia Vilamanyà, capaç de generar a la perfecció un gerro, un cavall o qualsevol peça de caire clàssic i formal, alhora que  immediatament a posteriori, es llençava ferotge a un treball abstracte que em recordava a Boccioni o Brancusi , i vaig començar a descobrir l’artista i al filòsof que apareixia en l’interior d’un home altament capacitat per ser un gran artista. Les xerrades sobre art i conceptes artístics que vaig mantenir amb ell , segueixen a hores d’ara plenament vius en el meu interior.

Allà li vaig descobrir una obra  que sempre m’encisà i que he considerat com una peça de grandíssima qualitat. Mai la va exposar malgrat els meus esforços per que ho fes a Tempus Fugit, però s’hi va negar. Era un cap, potent, intens, gestual en la sobrietat, però alhora enormement autoritari. Li dèiem que era el cap d’en Mussolini. Sempre ho negà i mai ho vaig saber. Ara però m’agradaria que si encara està a casa seva sigui donada a un Museu que la valori , - per exemple el de Llavaneres-, per que és una obra magnífica que dona força i prestigi al seu autor.

El millor homenatge que li podem fer és acostar-nos a les quatre obres públiques que té a Mataró que a més representen diferents maneres d’actuar que impedeixen a qui no el conegui bé a una definició acurada del seu fer com a escultor.

Per un costat al Parc Municipal hi ha l’escultura homentage al seu pare, el músic Honorat Vilamanyà, culpable de que en Yago hagi estat un capgròs més. És aquest un homenatge formal, amb el bust d’un realisme profund i amb el concepte de l’eteri de la música dominant el global. Un homenatge escultòric de gran qualitat formal i anímica.

“La deessa de Rocafonda” és una escultura amb pedra d’Ulldecona (1984). Segons el web municipal és una escultura que representa un tors femení ajagut de grans proporcions. L’obra, de caràcter abstracte, defuig la representació realista de la figura humana i busca sintetitzar-la mitjançant l’ús de línies corbes i geomètriques. L’escultura es troba al damunt d’una peanya de ferro. 

A la Plaça de Sta Anna s’hi troba “Mataró Ciutat Pubilla de la sardana “ (2008). uscultura de bronze que representa una columna escapçada amb la representació, en la seva part inferior, de quatre sardanistes i de l’onatge del mar, en la columnata. És una escultura que sempre l’hem considerada escapçada ja que tenia una mida força superior però va anar essent escapçada per motius pressupostaris i va quedar en un monòlit empetitit i situat en un racó que no llueix gens.

Finalment hi ha el bust de l’homenatge a Josep Gomà que es troba a la Plaça davant del camp de futbol.

Un mostrari més aviat clàssic, amb l’excepció de la deessa de Rocafonda que n’és parella d’una escultura del mateix àmbit que realitzà per Santa Coloma de Gramenet.

Sota el títol de “YAGO VILAMANYÀ.  PASSIÓ PER L’ESCULTURA”  i la frase com encapçalament: “L’art és procurar estudiar-me a mi mateix” fa uns anys li vaig fer un reportatge entrevista que ara em plau recuperar per que crec que respon molt al seu tarannà.

En Yago Vilamanyà té un cap potent i molt ben moblat,“germànic” diu ell. Té també unes mans peculiars. Son unes mans gastades i endurides de tan treballar els materials que en elles prenen formes i volums escultòrics , però alhora son una mans acaronadores  que traspuen tendresa i amor a l’ofici , configurant així l’imprescindible deix tàctil que tota escultura comporta.

Fill de Ripoll i ciutadà de Mataró, que és com ell mateix es defineix , estava destinat a ser artista , encara que sols fos per raons genètiques , essent com és fill de músic i poetessa.

El seus treballs amb Josep Viladomat i principalment amb Llorenç Cairó , de qui es considera deixeble , li generen uns conceptes escultòrics que desenvolupa en plenitud. “No soc , ni vull ser, un escultor definit com a clàssic o modern. Per a mi l’escultura és una recerca constant del món interior i necessito que flueixi aquest aspecte intimista , en unes obres que han de ser llegibles per tothom. Per això estic orgullós que el “Monument a la sardana” de la Pça Sta Anna sigui l’escultura més dibuixada de la ciutat. I a bon segur , la més “tocada”.

Davant de la seva sèrie d’escultures definides com “orgàniques” ens diu: “He observat una pedra del camp, un tronc d’arbre, un cargol de mar, un os ...,  les transformo tot cercant el món arquitectònic de la forma. No vull renunciar de cap manera a la figuració, però aquesta no sempre ha de ser explícita. Picasso no va renunciar a res.”

En Yago Vilamanyà defensa aferrissadament aquesta ambivalència que conviu amb ell en el decurs de tota la seva carrera. “ El que passa és que la figuració sempre es considera com a concepte i no com interpretació. Llavors la diferència amb el món abstractiu és fa molt gran, dons cada individu té el seu genoma artístic particular . Per això ara no parteixo de les formes per fer-ne abstracció. Ara ho faig al revés. Parteixo de la reinterpretació de les formes vives. Per no dir que intento anar més enllà: Vull reinterpretar les coses”.

Un concepte que s’evidencia amb una  aposta per el que podríem definir com  “abstracció figurativa”,  amb unes obres  en les que l’accent està en la forma com a eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura personalitzada , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

 “ Hi ha artistes  locals , comarcals, nacionals, internacionals i de Sotheby’s . ( Aquests  generalment quan ja s’han mort) . Ni sé , ni vull saber en quin nivell estic . Per mi triomfar en l’art és sobreviure de l’art. I ho faig. A més, si les meves obres produeixen una comunicació artística, que més puc demanar?. Per que per a mi l’art és procurar-me estudiar a mi mateix. I en aquest camí son sincer fins l’absolut”.

Una sinceritat en la diversitat que podem refondre tot confrontant dues de les seves escultures públiques a Mataró, com ho son les de les places de Joan XXIII i de Sta Anna. Una confrontació resolta amb nota per un artista amb lloc destacat en el nostre Parnàs artístic més proper.

 

Ara , en el moment de l’adeu definitiu, bé estaria apropar-nos a les seves escultures públiques que hi ha a la ciutat per dipositar-hi un mirada de record i admiració que estem segur li arribarà allà on sigui.

Adeu Yago. Que el camí et sigui propici.

 

MIRADES 1976-2026. MATIAS LIZANA

El Museu de Llavaneres comença any amb l’exposició  que protagonitza l’artista local Matías Lizana que celebra el seus 50 anys d’artista amb una mostra de caire antològic amb títol ben definitori com és “1976 – 2026 . Mirades”

Matías Lizana és un artista absolutament desconegut en l’actual món de l’art. Sols aquells que ja ens movien en ell fa més de quaranta anys, sabem del seu bon fer creatiu que cultivà en ambients propers i amb el grup d’alumnes de l’artista uruguaià Pablo Mañé que exercí  de guru d’un bon grup d’artistes que despertaren i avançaren a l’art amb el seu suport i ajut.

Allà , al costat de noms com Simon, Cuyàs, Casas-Peña, Benítez, Comabella, Calleja, Terés, Gomis i alguns altres va ser un dels protagonistes de la Proposta d’Art a la Platja de Mataró que va tenir un ample reconeixement , ocupant les planes del Suplement en color de La Vanguardia a l’abril de 1981.

Ara, en acomplir-se 50 anys de la seva primera exposició al Banc Mercantil de Manresa que va tenir una interessant activitat expositiva a Mataró en aquells anys, Matías Lizana, artista mataroní que fa més de trenta anys que resideix a Llavaneres, ha volgut fer un resum de la seva activitat creativa en una exposició de caire antològic en el Museu de la població. Així neix i s’explica l’especial exposició amb la que comença l’any tan estimable sala.

Passejar-se per l’exposició, i més per el visitant normal que desconeix del tot a l’artista i al seu fer, sorprèn per una diversitat tan tècnica com conceptual, el que converteix a la mostra en un poti-poti difícilment digerible . Un poti-poti del que si es sap fer tria especialitzada , permet intuir i demostrar la capacitat de l’artista.

En realitat la dispersió obligada de la mostra, s’emmarca  sota quatre obres fonamentals que marquen esperit , concepte i realització. Comencem amb la peça “Ball” (1985), que serveix de pòster de la mostra,  un treball àgil, actiu i modern que es dona la mà amb “Camp de blat” (1983), obra d’alta qualitat amb el reduccionisme com a protagonista. Al seu costat hi ha l’imaginatiu ”Illa de Pasqua” (1997)que contrasta en la seva diversitat amb “Composició en groc II” (1982).

Quatre peces esplèndides en la seva diversitat que compaginen un cocktail divers i a voltes contradictori, que sols es pot entendre en la disparitat i diversitat  d’esquemes en conceptes, formes i maneres que existeixen en el cap de l’artista , que apareixen en la infinitat de treballs que es troben en el seu estudi i que ara brillen en la individualitat de la selecció que s’ha dut a terme.

Al costat d’aquestes quatre columnes  del seu fer , apareixen una vintena de peces més que marquen els trets bàsics i els fonamentals que l’artista ha dut a terme en el seu silent treball i que ara després de prèvia i dificultosa selecció surten a la llum en aquesta magnífica antològica. D’entre elles voldria remarcar algunes com  “instantànies d’Eva” “Menines” “Amants” “Concepte de paisatge"“Cadaqués”, “El regne”.

Evidentment que la mirada a aquesta exposició no ha de ser la mateixa que la que realitzem en qualsevol exposició normal. Cal copsar el moment, veure l’any en el que s’ha realitzat i intentar esbrinar el camins, detalls  i giragonses que hi ha en la creació de 50 anys. És a dir des del moment en que estàs en les beceroles creatives i en el que tota aventura està permesa , fins el moment en que depasses els seixanta i la teva mirada és més critica i profunda, encara que a voltes, pugui semblar més acomodatícia. I entre mig les obres parides en els més diferents moments personals i creatius.

Amb totes aquestes circumstàncies , limitades també per les dimensions de la sala,  Matias Lizana i la gent del Museu de Llavaneres , aconsegueixen la recuperació artística d’un creador que amb la seva fugissera activitat s’havia convertit en un artista desconegut per a tothom quan queda ben clar i s’evidencia en la mostra, hauria hagut de tenir més veu en aquests anys de silenci.

Una veu que ara sona resplendent amb aquesta exposició al Museu de Llavaneres i que ara a mig camí entre les paraules i el silenci, ens ofereix el seu art, per que com ell arribem a la reflexió desxifradora.

 

”Mirades” (1976-2026) Matías Lizana

Febrer de 2026

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

MATIAS LIZANA , L’ARTISTA AMAGAT, ES DESPULLA A L’ANTOLÒGICA QUE FA AL MUSEU DE LLAVANERES

 

 

El nom de Matías Lizana , sona a ben pocs artistes de l’actualitat. I és lògic. Fa quinze anys ( Octubre de 2011) que realitzà a l’Espai Capgròs la seva darrera exposició, i just un any abans, octubre de 2010 , exposava al Casal Aliança i titulàvem la crítica amb un “Benvingut i ben retrobat” en la  que parlàvem dels seus 20 anys d’absència en el camp expositiu. És a dir que fa trenta cinc anys que es fa fonedís en exposar els seus treballs.

Ara, a partir de divendres , exposa una mini antològica al Museu de Llavaneres , que penso sorprendrà als que el coneixen , i més encara a qui no sap qui és aquest Matías Lizana  que ara exposa en tan noble sala.

I un, que ha tingut el goig de presentar el catàleg de l’exposició així com ho farà amb la mateixa, desconeixent punt per punt el que hi haurà en ella però havent ajudat a la selecció de l’obra, ben llunyana a la prevista a priori , pensa que en la mostra molts descobriran un artista peculiar, capaç de la reflexió quasi conceptual dels seus començaments fins a obres esclatants per la seva modernitat i actualitat, encara que en realitat estiguin fetes ja fa uns anys.

A partir de demà al vespre a Llavaneres s’exposa la vida d’un artista que va deixar el camp de la creació per a si mateix i que ara, depassats els setanta, pensa que l’art és certament per a tots i que no és lícit i correcte treballar onanísticament per a plaer propi i no compartir-ho amb el poble.

Aquí us deixo la presentació del catàleg i espero que no us perdeu l’exposició que pel fet de ser antològica , és un resum creatiu d’un artista que va tenir pes entre els joves emergents fa quaranta anys i que va desaparèixer sense escampar el seu art entre els afeccionats.

LES MIRADES DE MATIAS LIZANA

“Hi ha arts muts i arts xerraires. Pintures que no diuen res a qui les contempla i pintures que parlant per elles mateixes sovint diuen ben poc al seu favor. L'art de veritat no pertany  a cap d’aquestes categories. Com els vells oracles es troba a mig camí entre les paraules i el silenci , emet signes enigmàtics que inviten no tan sols a la contemplació, ans també a la reflexió desxifradora”.  Aquestes paraules de Cees Nooteboom crec que encaixen a la perfecció amb el fer i la trajectòria de Matias Lizana  (Alcalá la Real, 1953) que ens presenta al Museu de Llavaneres una antologia de la seva trajectòria creativa.

Lizana, llavanerenc de residència de fa forces anys,  és un autor que després de formar part dels artistes innovadors de Mataró en la dècada dels vuitanta, va desaparèixer de la vessant pública, dedicat en cos i ànima a l’ensenyament artístic en una escola barcelonina, i despertant la seva ànima creativa com un plaer personal que sols mostrava en públic en escasses ocasions.

Ara ens sorprèn al Museu de Llavaneres amb una exposició de caire antològic amb la que podem gaudir de les seves intenses i variades mirades artístiques que la majoria desconeixíem. Amb elles  podrem descobrir a aquest artista amagat  que tenim com a veí i que a mig camí entre les paraules i el silenci, ens ofereix el seu art, per que, com ell, arribem a la reflexió desxifradora.

Per no perdre-se-la.

Pere Pascual, crític d'art

 

“1976-2025. Mirades de l’artista Matías Lizana”

Museu de Llavaneres

Del 6 de febrer a l’1 de març de 2026

VAGA

 

Obra de Rosa Codina-Esteve

Des d’ahir  i durant una setmana les galeries d’art de tot l’estat tindran les persianes baixades i no tindran activitat. La causa , més que justa, és que mentre a Espanya s’aplica a les vendes un IVA d’un  21%, a la resta de països es manté un IVA cultural reduït, un 7% a Alemanya, un 5.5% a França o un 5% a italià, per posar exemples de països propers i alhora importants en el tema artístic.

El greuge és més gran en la comparança amb altres fets culturals. Així el cinema o els concerts tenen un IVA d’un !0% ,mentre que aquest IVA es més que duplica si del que es tracta és de la creació artística. Segons diuen els galeristes, és per que es veu l’art com un article de luxe, cosa que és absolutament falsa, ja que la gran majoria de vendes es produeixen amb un client que respon al nivell d’un comprador petit i mitjà. Però el pitjor de tot és que els primers que es veuen afectats  per això son els artistes professionals que tenen com a font més gran  d’ingressos el que venen a les galeries.

Com no, que recolzem totalment aquesta vaga, encara que per Mataró i comarca l’absència de galeries d’art comercials fa que no tingui cap mena de transcendència, encara que agrairíem com a  mínim el suport, encara que tan sols fos mitjançant una nota informativa, de la Cultura oficial i de l’Associació Sant Lluc que son els que disposen dels únics espais oberts a l’art que tenim a casa nostre.

Encara que potser el problema més greu és l’abandonament oficial de recolzament als artistes per part de l’oficialitat i entitats capdavanteres del país que sols aposten per el fàcil aparador dels artistes consagrats però que en canvi han abandonat el petit espai expositiu que abans dedicaven als artistes i que servia per donar les primeres oportunitats a aquells que tenien en l’art el seu vehicle d’expressió més personal.

A Mataró per exemple el Museu havia estat sempre un lloc on hi havia grans exposicions  al costat de l’oportunitat per exposar dels artistes locals.  Amb el temps el Museu està vedat per l’art, amb col·leccions com les planxes de Goya, ben amagades i ben lluny de la mirada del poble.

Per altre part Can Palauet ha estat cedit a l’Arxiu Municipal i per tant hem perdut l’espai en el que es podien fer exposicions de nivell, tan de caire privat com especialment públic i a on podien arribar les exposicions itinerants de Cultura de la Diputació i Generalitat que en altres anys ens havien permès veure exposicions de Chillida, Guinovart, Cuixart i molts d’altres.

Finalment Ca l’Arenas és l’escopida a la cara més gran que hagi rebut l’art local, amb l’oblit generalitzat dels artistes de casa i amb tan sols dues exposicions a l’any, alguna d’elles tan insultant per l’artista i el seu record, com l’actual del malauradament desaparegut Diego Guirao, a qui com a darrera mostra de respecte, no han presentat el catàleg de la mostra que segons sembla ja està a disposició del públic. Serà per estalviar-se el lliurament gratuït a les poques persones que s’acostaven a l’acte .

Amb actituds com aquestes, que any rere any denunciem públicament, amb el tant se m’enfotisme oficial com resposta, l’art s’està morint en el públic, que no en el creatiu, en aquesta ciutat de Mataró, amb la tranquil·litat del propis creadors que lamentablement ja han perdut les ganes de lluita.

Esperem que l’empesa de la vaga de els galeries tingui per a elles un excel·lent resultat i serveixi per animar a la crida dels creadors locals, contra una cultura municipal absurda , estúpida i alhora altament insultant per aquells que creuen que l’Art és imprescindible per a la formació i desenvolupament intel·lectual i emocional de els persones, és a dir dels ciutadans.

Espero ansiós les notes de suport als vaguistes.

MUSEUS D’ART. CAP VII. MUSEU LÁZARO GALDIANO

 

En arribar a Madrid és obvi que hi ha tres Museus que dominen el gran poder artístic de la ciutat, com ho son el Museu del Prado , considerat com la institució cultural més important de l’estat i el  millor del món en pintura dels segles XV al XVIII;  el Museu Reina Sofia (MNCARS) que aplega el millor d’art del país d’art del segle XX i contemporani, el que implica un alt nivell, vistes la gran sèrie de grans artistes que ha donat el país. I arrodoneix el triangle de grans museus el Thyssen- Bornemisza, un museu que molts creuen privat però que en realitat és estatal ja que si bé va néixer privat (1992) va ser adquirit per l’estat pocs mesos després amb la compra del nucli més valuós de la col·lecció privada de la família Thyssen- Bornemisza, amb el que l’estat aconseguia arrodonir les seves col·leccions estatals amb obres de nombrosos pintors estrangers de primera magnitud i que estaven absents en les col·leccions públiques del país.

Però essent obvi que qualsevol que s’acosti a visitar Madrid, anirà a visitar-los , he preferit fer parada i fonda en altres museus menys coneguts com ho son el Museu Lázaro Galdiano,  el museu Sorolla, i el Monestir de las Descalzas Reales , que atresoren obres magnífiques alhora que conformen una visió general de l’art en les seves diverses vessants.

Comencem avui amb el Museu Lázaro Galdiano, que justament el passat dimarts celebrava els seus 75 anys. Aquest Museu que es troba al carrer Serrano 122 de Madrid, alberga la col·lecció privada que va crear José Lázaro Galdiano formada amb un interès universal cap a totes les arts i tècniques.  El propietari era un destacat membre entre els defensors del patrimoni artístic espanyol, centrant la seva activitat en la recuperació d'obres que havien sortit d'Espanya i oposant-se amb fermesa a l'espoli. A començaments del segle XX va construir el palauet del Parque Florido, al carrer Serrano, en aquells temps a les afores de Madrid, en el que diposità les obres que adquiria per la seva col·lecció.

En temps de la Guerra Civil, s’exilià a Paris i Nova York on va seguir adquirint  de manera seleccionadament febril obres d’art de tot tipus que va retornar a Espanya una vegada acabada la guerra i va  morir el 1947. Va llegar la seva col·lecció a l'Estat espanyol, creant-se la Fundació que du el seu nom. El 1951 es va inaugurar en el seu palauet de Parque Florido, el museu que després d'unes reformes d'adequació dirigides per Fernado Chueca Goitia que en aquells moments dirigia alhora la ampliació del Museu del Prado.

Les col·leccions que va reunir Lázaro Galdiano al llarg de la seva vida inclouen unes 12.600 peces dels gèneres artístics més diversos, ( pintura, escultura, joies, teixits, plateria, arqueologia, mobiliari, numismàtica o marfils ) , sempre dintre de l'art clàssic ja que mai Lázaro es va interessar per col·leccionar art del seu temps, estant molt centrat en l'art espanyol. 

La col·lecció, que començà de ben jovenet a Barcelona, on va participar en la comissió encarregada de l'exposició artística de l’Exposició  Universal de de1888 i a on va ser crític d’art a La Vanguardia, aplega pintures, dibuixos y obra gráfica de Goya, Murillo, Velázquez, El Greco, o el Bosco al costat d’un bon grapat de primitius espanyols i flamencs. Col·lecció que amplià abastament en les seves estades a Paris i Nova York durant el temps de la Guerra Civil.

Es va convertir la casa en Museu l’any 1951  de la mà de l’arquitecte Fernando Chueca i amb la supervisió de la col·lecció per el gran crític i historiador de l’art J. Camón Aznar, primer director de la fundació. Es va refer el 1958 i la seva darrera posada a punt, va ser el 2004 amb un Museu que ensenya quasi 5000 peces distribuïdes en les quatre plantes de l’edifici , amb una distribució que permet gaudir de l’ample col·lecció i deturar-se davant d’aquelles obres o temàtiques que més ens interessin o cridin l’atenció .

És aquest un museu pluridisciplinar, amb una vastíssima col·lecció que toca molts temes i ho fa amb obres importants, de qualitat i amb una varietat de formes, estils i procedències i amb la signatura de noms molt importants . Entre las peces exposades destaca la colecció de pintura sobre taula, el conjunto d’orfebreria (majoritariament religiosa i d’escola castellana, aragonesa i valenciana), la pintura dels segles XVI (El Greco o Sofonisba Anguissola), XVII (Velázquez, Zurbarán, Ribera, Pereda, Murillo, Carreño, Claudio Coello, Antolínez o Rizi), del XVIII (Meléndez, Bayeu o Paret) i de la de la primera meitat del XIX (Agustín Esteve, Zacarías González Velázquez, Vicente López, Federico Madrazo, Antonio Esquivel, Leonardo Alenza o Eugenio Lucas), així com la magnífica colecció d’obres de Goya tant importants com : El Aquelarre, Las Brujas o La Era, entre d’altres

En la segona planta hi ha una selecció d’obres de les escoles italiana, flamenca, alemanya, holandesa, francesa i anglesa. I a la tercera es presenta l’anomenat “Gabinet del coleccionista”, obres no representades en la resta del Museu.

A més el museu disposa d’un plana weeb  de gran qualitat en la que et pots submergir en la seva col·lecció on podrà gaudir amb detall de la col·lecció de gravats de Goya, de la primera edició de la sèrie "Los Caprichos". És a dir podràs fer allò que no pots fer a Mataró que en el seu Museu té ben adormits el gravats de la que va ser darrera edició, durant la Guerra Civil.

Un museu encisador en el que et submergeixes en el món del col·leccionisme i gaudeixes de mil i un detalls puntuals que al costat de les grans peces de les que també disposa, el converteixen en el calaix de sastre , que tots els amants de l’art tenim en el nostre interior.

Un Museu que sempre recomano visitar a la gent que va a Madrid i del que sempre he tingut imputs positius, com els que vaig tenir quan el vaig visitar per primera vegada el 1965 i com tinc quan rellegeixo  el catàleg de la seva edició de 1954 que va comprar el pare en la seva primera vista.

 

Museo Lázaro Galdiano

Serrano 122. Madrid

EL LAMENTABLE CARTELL DE LA SETMANA SANTA DE MATARÓ 2026

 

Un cartell és ,segons la GEC,  “un full manuscrit o imprès, que serveix per anunciar alguna cosa, que sovint combina imatge i text”. El cartell ha esdevingut des de fa molts anys un element imprescindible per comunicar al públic en general un esdeveniment, sigui del tipus que sigui, i cridar amb ell la seva atenció.

A Mataró el cartell ha tingut una importància artística i comunicativa important degut a la transcendència assolida per el cartell de Santes que durant molts anys va estar en mans dels grans artistes locals i que des de fa uns anys està caient en qualitat a alta velocitat, per les malaurades eleccions en els artistes a qui s’encomana.

Havent-se perdut a la ciutat altres cartells importants com el de Fires, o el de l’11 de setembre, i havent decidit el consistori que en sigui “imatge municipal” el seu responsable, ha aconseguit que el disseny elimini del tot a l’art en aquest menester i així la cartellistica ha perdut el seu pes com a element comunicatiu plàstic a la ciutat.

La Setmana Santa mataronina, amplament recolzada per l’Ajuntament local, ha tingut de sempre un cartell anunciador de la seva activitat, però aquest ha estat dominat quasi sempre per la imatge fotogràfica ( veure https://setmanasantamataro.blogspot.com/2016/09/els-cartells-de-setmana-santa-de-mataro.html ) amb escassa presència de l’obra artística, que apareix amb el fluix cartell de J.M. Ayala (2018) i principalment amb els treballs de Mònica Torralba (2017 i 2021), essent el primer d’ells prou remarcable.

Recuperada la imatge fotogràfica per les darreres edicions, i l’any passat amb un simple i afeccionat cartell realitzat per la malaguenya Estefania Recio-García, ara ens sorprenen amb un pèssim cartell, que ens retrotrau a mitjans del segle passat, realitzat per el sevillà Daniel Jiménez Díaz , llicenciat en Belles Arts però evidentment no artista, que confegeix una imatge que ens retrotrau al passat , obviant el paper essencial d’un cartell.

Sincerament crec absolutament vergonyós anar a buscar a mil km. de distancia a pseudo artistes de més que dubtosa qualitat per fer el cartell de la Setmana Santa de la ciutat de la que tant orgullosa n’estan el nostre Alcalde i diversos regidors. Un exili creatiu que no puc entendre de cap de les maneres, a menys de que obtinguessin una obra d’un més que reconegut artista. A Mataró hi ha més d’una cinquantena d’artistes que superen en nivell i qualitat , als artistes escollits en els dos darrers anys.

Per això crec que l’organització hauria de replantejar-se seriosament l’elecció del cartellista dels anys vinents. Una cosa es portar un artista y una obra de qualitat, però fer un encàrrec a mil km per obtenir una obra de més que minça qualitat, de cap de les maneres. Per tant, amb un any de temps cal replantejar-se el tema i tornar a la força artística de la Setmana santa mataronina, aquella que de la mà de Jordi Arenas i la imatge dels Dolors va provocar una revolució a la ciutat.

 

 

LLIÇÓ CREATIVA DE MONICA DIXON A APARELLADORS.

 

Després d’un any 2025 per esborrar de la història expositiva d’Aparelladors, la Sant Lluc sembla iniciar de manera més que brillant el nou any amb l’exposició de Monica Dixon guanyadora de la Biennal Torres Garcia de l’any 2017.Per un llavors dèiem de l’obra guanyadora que era una magnífica  peça digne del premi aconseguit en la que presentava “un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual , i seductor i inquietant en l’intel·lectual".

Avui Dixon retorna a Mataró amb una magnífica i arrodonida exposició a Aparelladors , en la que deixa de banda la seva segona línia d’actuació que podem veure a l’exposició actual de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí amb aquells paisatges solitaris en els que apareix una única construcció, trencant el ritme visual de l’infinit i creant un solo de saxo en el concert de jazz del seu fer que sembla esdevenir un Hooper sense personatges. Solitud exterior que entra pels porus de l’espectador creant un neguit de solitud anímica absoluta.

Dixon ha volgut presentar a Aparelladors un seguit d’obres de la línia de la guanyadora del concurs Torres Garcia, que cedida per l’Ajuntament presideix la mostra. En aquesta línia de recerca de l’espai en l’eliminació de l’anecdòtic que crec l’acabarà portant a l’abstracció, i seguint el camí que han recorregut tants artistes i que ella avui segueix en l’elaboració d’un espai pictòric en el que domina la potència de la solitud remarcada per el vibrant joc de llum i foscor en el que estableix la seva dinàmica creativa, en el que ella mateixa defineix com “espais sense identitat, construïts únicament amb llum i ombres”.

Aquests espais que l’artista defineix com “no llocs”, elaborats mitjançant un treball tècnic excels i que provoquen una sensació d’atmosfera detinguda, vorejant els llimbs entre la figuració i l’abstracció, generen a l’espectador un especial neguit.

Seduïts per la bellesa estètica i plaent que genera la perfecció tècnica del treball pictòric, intrigats per el per què dels interrogants que provoca l’obra, l’espectador es submergeix de forma plaent en la dinàmica de l’autora i cerca sortides en l’atzucac mental que li planteja, però ho fa de forma contenta i benvolent, satisfet de la preocupació i entenen que aquest és justament el camí i la veritable intenció de l’art, provocar emocions que han de ser resoltes individualment per cada espectador.

Amb tot el dit queda clar que ens trobem davant una gran exposició d’una gran artista capaç de generar batecs interiors que ens portin a descobrir no els objectes individuals sinó l’espai en si mateix i la llum que el revela, tal i com diu la pròpia artista. Una exposició magnífica, d’obligadíssima visita que esperem sigui la prèvia d’un feliç any 2026 ben curull de bones exposicions, que falta fa.

 

Monica Dixon

Space, shape and colour

Del 23 de gener al 22 de febrer de 2026.