dimecres, de maig 05, 2021

ALEXANDRA CHAVES I LES SEVES GEOMETRIES A L’ESPAI CAPGRÒS

 


Dintre de l’atípica temporada que és aquesta d’enguany escapçada per les restriccions pandèmiques, espai capgròs segueix donant oportunitats a artistes joves o desconeguts que s’estrenen d’una manera seriosa en l’àmbit expositiu local. Després de Le Pappe i Tenedor arriba el moment d’Alexandra Chaves , que com les nomenades  abans va ser una de les positives sorpreses del darrer Sant Lluc.



Alejandra Chaves practica un abstracció geomètrica, que segons ella és  balança entre dos pols: “l’equilibri entre la precisió geomètrica i matemàtica de les formes pures de l’univers i la perspectiva distorsionada. de la llibertat dels éssers humans, que es miren el món amb ulls lúdics perquè volen ser feliços”. Gran apassionada de la filosofia oriental , cerca el chi, punt mig entre el ying i el yang i cerca “un punt mig entre la repetició i la instantaneïtat, un instant de meditació que genera un espai de tranquil·litat”, segons declarava a la revista capgròs.



Per arribar als seus objectius conforma unes obres d’un  constructivisme geomètric extremadament simple que si bé tenen un cert atractiu visual es denoten fredes , malgrat els cromatismes, y llunyanes a una vibració comunicativa interior. El seus equilibris , poc tensionats ,res tenen a veure amb els conceptes generats per qui haurien de ser els seus punts d’inspiració com podrien ser Klee, Kandisnky o Sòni Delaunay i acaben en un constructivisme de fireta, de joc d’infants , que poden resultar efectius decorativament parlant, però que artísticament precisen d’una força interior, avui per avui , quasi inexistent.



Igualment caldria refinar la tècnica. Existeixen masses imperfeccions en els límits de les formes i en la monocromia de les mateixes.  En treballs com els seus la perfecció en l’acabat és un element essencial i que cal tenir molt en compte.



Algú pot pensar que aquesta és una crítica bastant dura i no m’agradaria que l’artista així ho veies. Chaves té la valentia de cercar la transmissió dels seus pensaments i emocions per uns camins més difícils que els d’un realisme o naturalisme, cercant una vesant més espiritual, que exigeixen de l’espectador un esforç. Però aquesta valentia implica un camí més costerut pe assolir resultats. Ara a l’autora li cal millora en la tècnica i aconseguir un entramat de formes més complexes que defugin de l’infantilisme que a vegades expressen. En aquesta millora , de bon segur apareixerà una artista més compacte, i menys dubitativa, lògic per tractar-se d’una principiant, de la que ara es presenta en aquesta exposició a l’espai capgròs.

 

divendres, d’abril 30, 2021

PERE CASANOVAS. ARTISTA I ARTESÀ

 


L’espai de Ca l’Arenas està ocupat des d’ara mateix i fins el més d’octubre per la més que justificadíssima exposició dels treballs de Pere Casanovas, abastant les dues vessant del creador, la d’escultor amb obra pròpia i la del coadjuvant d’altres artistes per a la realització d’obres , generalment monumentals, que no estaven a l’abast tècnic dels seus creadors. D’aquí el títol  de Pere Casanovas. Escultor i col·laborador d’Artistes” ja que el més escaient i definitori , com ho és  “Pere Casanovas, l’escultor dels altres” ja  el va imaginar i emprar Manuel Cuyàs per la magnífica monografia que li va escriure.

Pere Casanovas és creador molt desconegut  dels mataronins , malgrat que sempre ha treballat a la pròpia ciutat, però el cert és que la discreció ha estat norma màxima del seu fer  tant en el que pertoca a la pròpia creació com a la dels altres.



La seva obra escultòrica ha estat exposada ben poques vegades , a Catalunya tan sols el 2011 al Museu de Sant Pol de Mar i a Sant Joan de les Abadesses i més recentment fa un parell d’anys  al Museu de Llavaneres on va presentar l’expo “Ritme Infinits”, sense cridar massa l’atenció del públic en general, no així dels artsferits.



En el que pertoca a l’obra pública i monumental, treballada en base a la idea artística d’altres creadors, fora dels especialistes poca gent associa el nom de Casanovas amb escultures tan emblemàtiques com “Núvol i cadira” que senyoreja l’edifici de la Fundació Antoni Tàpies, o el controvertit “Mitjó” del mateix Tàpies, que la polèmica va allunyar del saló oval del MNAC per acabar a la fundació de l’autor. “Fabricats” per Casanovas, son també el Monument als Castellers d’Antoni Llena ; “La Ola” la polièdrica escultura d’Oteiza que presideix la plaça dels Àngels davant del MACBA; “La habitación donde siempre llueve” de Juan Muñoz a la Barceloneta o els treballs amb artistes tan diversos  i fins hi tot antitètics, com puguin ser Subirachs, Mariscal, Perejaume, Plensa, Guinovart, Amat, Alzamora, Anthony Caro, Mario Merz i especialment amb Palazuelo. Tot per un conjunt de 958 obres, segons consten amb fitxa tècnica en l’abans esmentada monografia escrita per M. Cuyàs.



Aquests artistes i un bon grapat més, van passar per el seu taller, van gaudir de la gastronomia local (Tàpies acostumava a costar-se els dijous per anar a menjar paella a Can Manolo al Pla d’en Boet) i alguns hi van sojornar durant alguna temporada, però mai la ciutat se’n va assabentar ni es va poder aprofitar de la mateixa amb alguna conferencia, obra de peti format..



En l’exposició que ara ocupa tots els espais de Ca l’Arenas,  queden  separades les dues cares de l’autor. En la planta baixa , a més de documentació biogràfica i curricular, s’apleguen algunes obres realitzades per a diversos artistes, totes elles a remarcar, però el punt d’atracció està en una obra de Guinovart i en les maquetes de “Núvol i Cadira” i la de l’Homenatge als castellers  que presideix el pati de la casa.



La segona planta està dedicada al seu treball personal. Per un cantó es mostren algunes pintures els seus començaments(anys 70) i una bona representació de les seves escultures. Plagiant-nos a nosaltres mateixos valgui repetir el que dèiem fa ben poc en la seva exposició de Llavaneres:

Pere Casanovas té ànima d’escultor i raó de volum, però les seves mans han obeït tantes vegades les passes d’altres que quan vol ser ell mateix acaba apareixent moltes vegades  l’alter ego i desfà l’encanteri.



El conjunt de les  obres de Casanovas tenen una doble lectura: la artística i de segona lectura, la d’homenatge a l’ofici. Fer un repàs  a cadascuna de les obres presentades és fer un repàs a la perfecció tècnica ,amb uns treballs impol·luts on no apareix ni una soldadura , ni un element fora de formes. En comptes d’obres de volums i equilibris impossibles, és la demostració de la perfecció sense màcula del traspàs de la bidimensionalitat al volum. És una constant lliçó de saviesa dels materials i del fer de l’ofici.



Però l’art és anar més enllà de l’ofici i Pere Casanovas ha mamat tant art dels grans mestres que li es, com succeiria a qualsevol, impossible el desempallegar-se d’aquests elements creatius per a ser ell mateix. I és clar , llavors ens trobem davant obres amb aroma  d’Oteiza, Serra, Palazuelo, etc... i en la comparança implícita que qualsevol  afeccionat es fa mentalment, en surt perdedor. El que és sens dubte una llàstima.



Potser per això ens agrada deturar-nos en les peces més personals, en aquelles en que és difícil  relacionar amb algú, amb les seves obres mòbils, amb els treballs més plans, de línies cap l’infinit.

Certament però estem amb Llena que en la presentació de Llavaneres ens parlava de que poetitzar és decorar la realitat.  No és aquesta la intenció de l’autor, ans el contrari. La intenció de Casanovas és segmentar l’espai. Estructurar racionalitats fora de la paramètrica de l’habitual i conrear en certa manera espais impossibles.



Una raó de força i abastament suficient com per aconsellar passejar-se per la seva mostra  per més paral·lelismes que la mateixa comporti. Però la seva lliçó d’espais volumètrics és tant important que es fa perdonar la implícita lliçó dels mestres amb els que ha treballat durant tant de temps.



I tot en una exposició en al que reobre l’etern dilema amb aquells autors en que ofici (Tècnica) i benefici ( creació) es solapen de tal manera que fa quasi impossible diferenciar-los. Aquets és el cas. Evidentment Casanovas és un bon artista, però la seva qualitat supera o no a la seva capacitat tècnica que el converetix en “fabricant” de la creació d’altres?: Una bona pregunta que a bon segur té  respostes diferents a gust dels visitants de la mateixa.



Una exposició de recomanable visita, especialment per els mataronins, que descobriran a un artista i “fabricant” de grans escultures que per la seva discreció és desconegut de la majoria de conciutadans.

 

Pere CASANOVAS. Escultor i col·laborador d’artistes

Ca l’Arenas. Mataró

Del 24 d’abril al 31 d’octubre de 2021

 

 

dilluns, d’abril 26, 2021

JOAQUIM BARTRA. SÀTIRA GRÀFICA

 



El Museu de Llavaneres acull en aquesta primavera un petit record que alhora serveix d’homenatge al peculiar treball de Quim Bartra. Una exposició preparada en vida amb tota la seva atenció en la tria i selecció de les obres  i que s’inaugura ja com a pòstuma degut al seu decés a finals el passat més de gener.

Joaquim Bartra, eminent jurista i essencialment gran home de cultura i de país , tingué en la música la seva passió pública, i en l’art especialment el dibuix la seva magistral afecció amagada fines els 75 anys en que esclatà públicament.




Fa uns quinze anys, any més , any menys que vaig descobrir els dibuixos de Joaquim Bartra de mà de la seva filla Laura , quan em va fer allò que tant em neguiteja que es dir-me:” El pare ( ..germà, amic, cunyat , company...) dibuixa / pinta , i “ho fa la mar de bé”. Podries donar-hi un cop d’ull?. Moltes son les vegades en que no pots escapolir-te i has de sortir del tràngol com millor pots , dient la veritat , però no essent cruel en la mateixa , mentre penses el per què no s’han dedicat al bricolatge o a la jardineria.

Tenia aquesta por en obrir aquella carpeta i en canvi em vaig trobar amb una refrescant alenada de vells conceptes rejovenits a una realitat , i feta tota ella amb una cura excepcional . Un conjunt que be valia una exposició. Va ser al Capgròs i partir d’ella en van sorgir d’altres a Vilassar de Dalt, Argentona, repetició al mateix capgròs i d’altres, amb la gran cirereta d’una exposició a la planta baixa de l’Ateneu de la Fundació Iluro.

Bartra era un exquisit del dibuix, però no d’aquell que té en el realisme fonament i eix, i sí en canvi d’aquell que entronca amb la veritable arrel del dibuix català de començaments de segle passat , establert no en el mimetisme i sí en la sàtira de la realitat social i política del país.



Bartra enllaça amb els gran dibuixants d’aquella època i fins hi tot amb Opisso ,especialment amb aquests dibuixos de masses destrament establerts. Però com ell mateix reconeix , existeix clara referència de Goestz , però també existeix un cert deix amoral dels dibuixos anglesos post-victorians , que marquen època.

Tècnicament Bartra és artista acurat. Ja sigui amb ploma , o amb els retoladors fins que empra habitualment, estableix en el paper un eix de distribució al voltant del qual , i de manera plenament equilibrada, va construint les seves històries , curulles d’uns personatges que ens parlen d’una vida , que és la seva i la nostra , que no acaba de ser del tot plena.


Amb ironia, cinisme, una bona dosi de sàtira , un apunt de mala llet, i principalment molta reflexió, Bartra apunta i dispara a tot el que l’envolta , però ho fa amb el deix de la reflexió, amb l’afany de retomar una nova vida que ens retorni a un mon en el que ell, i nosaltres podem estar molt més a gust.



Totes aquetes reflexions que un feia públiques en motiu d’una de les seves exposicions , ara s’evidencien en plenitud en aquesta del Museu de Llavaneres. No essent una antològica ja que aquesta no era la seva intenció ,si que és alhora compendi i resum del seu fer i del seu pensament. Una exposició que cal visitar amb tota cura i deturar-se pas a pas davant cada obra per fixar-se en cada detall, en cada personatge, i no fer lectura planera de les intencions de l’artista que les explicita clarament amb l’elecció dels títols de les mateixes, si no que cal alhora cercar les lectures entre línies en les que rau la intencionalitat d’aquest savi cultural que ens va deixar fa ben poc.


Joaquim Bartra. “Sàtira gràfica”

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 16 d,abril al 16 de maig de 2021

 

 

 

dimecres, d’abril 21, 2021

ROGELI VILAPLANA ARQUITECTURES

 


El Museu del Càntir d’Argentona presenta en aquest  més de maig/juny l’obra pictòrica del barceloní  Rogeli Vilaplana (n.1961) i ho fa sota el títol d’arquitectures ja que és un compendi de paisatges urbans de la seva ciutat natal i de residencia.



Vilaplana està ara , per edat i experiència , en el moment de l’esclat de la seva maduresa creativa.  Una madures adquirida en l’amor a la pintura de les més diverses èpoques i a l’entramat teòric assolit a l’escola Eina de la que en va ser alumne.



Quan parla del seu gran interès per artistes tan diversos com  puguin ser Vermeer; Turner, Rembrandt, de Kooning, Kline, Bacon o Freud, que tant han influït en ela seva filosofia pictòrica, jo parlaria més d’interès que no pas d’influència directe , encara que en algunes de les seves obres puguem trobar un cert aire, una certa atmosfera referencial.



Vilaplana practica al meu entendre, un paisatge entroncat en la nova figuració, entesa com a tal a aquella que preconitza un retorn a la realitat quotidiana que es torna a a representar com a real però amb las tècniques de l’informalisme i a l’entorn d’un expressionisme més o menys accentuat.



Avui l’artista ens presenta  un conjunt de paisatges urbans barcelonins als que intencionadament despulla de l’anècdota per convertir-los en anònims ja que el que pretén no és referenciar-los i cridar l’atenció per el que son i el que representen. Justament pretén el contrari, captar la seva ànima i reflectir el poder espiritual dels mateixos en l’entorn de la ciutat i de nosaltres mateixos.


Amb un notable domini tècnic tant en el que pertoca al distributiu d’espais i volums com en el cromàtic , Vilaplana aconsegueix crear una densa atmosfera poètica en la que deposita amorosament les peces que vol mostrar , en aquest cas especialment arquitectòniques, per aconseguir seduir a l’espectador que entra fàcilment en el seu joc plàstic.



L’exposició del Museu del Càntir està distribuïda de tal manera que sembla separada per una bisectriu que marca dues zones, les parets properes a la porta d’entrada i les altres. En el frontal ens trobem amb peces de mida mitjana, més tendents cap una moderada abstracció, realitzades de manera més grossera en la pinzellada i amb menys sensibilitat en la riquesa cromàtica. Peces que semblen més d’aprenentatge , de recerca que no pas de consolidació.



En canvi  en l’altre costat ens trobem amb peces de mides reduïdes , en les que podem copsar l’essència pictòrica de l’artista. Allà s’accentuen els jocs de llum i color, amb unes construccions ben calculades en l’espai i les formes. Petits bibelots que mostren el nivell creatiu de l’autor. Amb un però com és el reduccionisme de les seves mides . Els treballs semblen esborranys per a unes obres definitives de mides grans.  

I aquest és el gran  repte que avui per avui se li presenta a l’artista. Si el supera , estic convençut assolirà un espai propi en el sempre complex camp de la creació artística.

 

Rogeli Vilapla

Arquitectures. Museu del Càntir

Del 16 d’abril al 16 de maig de 2021

 

 

 

dilluns, d’abril 19, 2021

IDENTIFICACIÓ D’ESCULTURES PÚBLIQUES



De fa més de vint anys ,- amb Manuel Mas d’alcalde -, he reclamat a cada consistori que s’identifiquessin les escultures públiques existents a la ciutat amb una petita placa en la que hauria de constar com a mínim :autoria, títol de l’obra, material de la mateixa i any de realització. D’aquest fet en poden donar constància alcaldes i regidors de cultura, així com l’hemeroteca escrita i la visual de TVM, així com alguna que altre instància.

 Les meves demandes han tingut algun accent més agut, com per exemple quan l’agenda cultural el PMC va usar algunes escultures públiques com a portada, a voltes sense nomenar els autors de les mateixes, a voltes amb greus errors com per ex quan van considerar autors de les escultures de “El rapte d’Europa” (Pça Itàlia) als arquitectes de la plaça i no pas a l’artista Àngel Heredero Bravo que n’era l’autor. L’excusa davant l’oportuna reclamació del protagonista era que ho havien copiat la fitxa municipal.

De totes elles sempre vaig obtenir bones paraules d’alcaldes i regidors de Cultura i cap fet. Sols una explicació que em donà el regidor Quico Melero explicant-me que les escultures públiques de la ciutat no eren considerades bens culturals i per tant adscrites a Cultura, ans eren considerades com mobiliari urbà, exactament igual que un banc o una farola. Això feia que Cultura no pogués pressupostar res en l’aspecte identificatiu, i que la regidoria responsable d’aquets bens mobles no tingués cap interès en gastar del seu pressupost per fer identificacions especifiques.



En les darrers eleccions , i amb gran sorpresa per part meva, vaig veure que el tema apareixia en el programa electoral del PSC. Havent passat ja la meitat del mandat creia que havia estat una promesa electoral més, quan sorprenentment el passat divendres veig en xarxes socials que l’alcalde Bote havia inaugurat la primera placa identificativa , essent l’afortunada l’ homenatge a Machado amb l’escultura “Ligero de equipaje” realitzada per Pepe Novellas i que es troba en la plaça amb el nom del poeta en el barri de Cirera.

A l’alegria de la que evidentment era una bona notícia va seguir immediatament la indignació per el tractament del fet en sí. Per la clandestinitat del mateix, l’elecció del dia i de l’obra com a cap de projecte, i per la no explicació del full de ruta a seguir.

Anem a pams. Em pregunto la raó de que un acte com aquest no va ser convenientment publicitat en especial en el món artístic. Sols es va avisar a família i gent del dimarts del Llimoner, a la resta que ens donin. Exigeixo disculpes oficials per la manca de convocatòria pública. A mi personalment m’ha dolgut molt, i en conec a d’altres que els  hi passa igual.



En segon lloc, per que el divendres 16, i no el dimecres 14 ( dia de la república) o el dijous 15 ( dia mundial de l’Art que per cert, no va tenir cap acte cultural artístic a la ciutat)?, dies molt més escaients. La resposta que s’acut és per que l’única cosa que importava de l’acte era la foto publicitària de l’Alcalde i aquest era el dia que millor l’hi anava. I si estic errat que algú em retopi.

I per què començar amb aquesta escultura?. Segons el discurs de l’alcalde per que aquesta és una escultura emblemàtica de la ciutat. Declaracions que demostren que o menteix o desconeix la realitat de la ciutat. L’escultura de Machado, lamentablement és desconeguda, a bon segur per la seva ubicació fora rondes, per més de la meitat de ciutadans de Mataró, i evidentment de símbol de la ciutat res de res. Si volem parlar d’escultures emblemàtiques hauríem de parlar de Laia l’arquera o de la Matarona. I si volem estirar més la de Sant Sebastià a la capella del portal de Barcelona.

Siguem clars, l’única raó de començar amb aquesta escultura, amb el màxim respecte que tinc per la figura del poeta i no diguem que per el record de l’amic Pepe, és simplement per l’amiguisme existent per part de l’alcalde i el regidor de Cultura , amb Manuel Patricio, Marga Riera i la gent del Llimoner. I actuar per amiguisme és la demostració més evident de mal govern.

I per acabar d’adobar-ho a la placa identificativa de l’escultura hi ha més informació de Machado que de la pròpia escultura,  de la que sols surt títol, autor i data, oblidant-se d’un detall fonamental com és la tècnica i el material de la mateixa, en aquest cas, bronze. Espero que en facin correcció a la renovació de la placa , dons tal com està jo no li dono més de quinze dies de vida.



I ara que?. Com seguirem?. Quin serà l’ordre? Per antiguitat, alfabètic de l’autor, alfabètic del nom de l’escultura? Fent torns per barris?. Quina serà la periodicitat? Els propers actes seran públics o clandestins com aquets inicial?. Respostes que es resumeixen en una resposta, quan convingui a Alcaldia i seguint la paramètrica que els hi surti dels c...

Aprofitant l’avinentesa Cultura ha inaugurat una pàgina web dedicada a les escultures públiques de la ciutat. Una pàgina que cal reconèixer és visualment atractiva i que disposa d’un ample ventall fotogràfic adient amb la signatura de Pere Masramon.



Però lamentablement la informació que ens ofereix torna a ser la burocràtica de la fitxa tècnica municipal, perfecte per el web d’urbanisme, però inadequada del tot per una web de cultura. Sense cap mena d’anàlisi artístic i amb el menysteniment dels autors que sols son nominats però sense cap mena de detall del seu fer , esdevé una pàgina buida de veritable contingut.

I a més amb oblits. A vol ras trobem a faltar l’escultura de Les Santes que es troba al carrer d’en Pujol i amb autoria de Manuel Cuscahs. I mentre sí apareixen els relleus escultòric de Terri ( carrer Ibran) o Jordà ( dedicat a Machado) no ho fa el relleu esportiu d’Alcoy al palau Josep Mora.


Per tant es gira treball als seus responsables Aquest web ha de ser un veritable vehicle informatiu de les obres i dels seus autors, i no com ara ser un simple treball de final de batxillerat que ni tan sols assoliria un notable alt.

Com podeu observar, això de capgrossos és ben adient. És difícil errar més ,en un fet tan simple com identificar unes escultures i fer un web de les mateixes amb tots els ets i uts.

Però està clar parlem de Cultura Mataró i amb Cultura hemos topado.

diumenge, d’abril 18, 2021

EMOCIONS EN FERRO. MONTFERRER



Segueix el MEM ( Museu Enric Monjo) de Vilassar de Mar amb una temporada enormement atractiva i amb un nivell qualitatiu prou estimable , presentant l’exposició “Emocions en ferro” amb els treballs de l’artista  forjador Enric Pla i Montferrer que usa artísticament el seu segon cognom .


La forja és una de les mal anomenades “arts decoratives o aplicades”, com si existissin unes arts de primera ( pintura, escultura..) i altres de segona. Però mentre algunes d’aquestes arts teòricament inferiors, com per ex. la ceràmica,  han sabut adaptar-se perfectament als conceptes actuals i contemporanis de l’art, a  la forja li ha estat més difícil.  Malgrat que s’ha adaptat a una estilística ben actual, o segueix essent un element funcional i per tant aplicatiu decoratiu o quan camina per aires més personals esdevé fagocitada per l’escultura que en el seu sí aplega tot treball artístic volumètric sense importar el material emprat ( pedra, marbre, fusta, ferro ...). Un exemple simple i evident. Chillida sempre és considerat un escultor, de ferro i per tant forjador, però el qualificatiu queda amagat sota el pes del concepte genèric d’escultor.


En aquesta exposició Montferrer s’esplaia en els diversos camins que acostuma a conrear , demostrant en totes les obres presentades un aclaparador domini tècnic que li permet assolir la millor de les translacions de la seva idea plàstica a la realitat escultòrica. El problema està que tenint com a referència, tal i com explicita al seu web, els treballs de Chillida, Chirino, Juli González i Richard Serra, ell mateix es col·loca el llistó molt alt i en la comparança  naturalment en surt perjudicat.


Malgrat això , si fem fonedissa aquesta referència ens trobem amb una escultura que assoleix gracilitat , ritme i moviment en uns treballs de caire musical que confronten la lleugeresa de la peça amb la fortalesa del material amb el que estan conformats. Obres a més perfectament col·locades en el conjunt de l’exposició i molt ben acompanyades per una ben orquestrada il·luminació que amb el seu joc de llum i ombres afavoreix la creació d’un marc poètic que agraeixen tant la peça com l’espectador.


Altre cosa son les escultures amb el peixos com element essencial. Son aquestes unes obres més “fàcils” en el concepte i en les que l’ofici  en la seva vesant decorativa domina, però no per això son a desmerèixer ja que el concepte coral i l’habilitat compositiva de les mateixes son elements prou valorables com per no ser passades per alt.  


Ens trobem doncs amb una exposició en la que la conjunció de fons i forma, d’ofici i de benefici és proporcionada al que cal , una perfecció tècnica ( mitjà) per assolir un resultat plàstic de nivell. I això ho nota l’espectador que es mou per la mateixa com “peix a l’aigua” i valgui com mai el símil, gaudint en tot moment de la bellesa  de la mateixa.

Us recomanem la visita.

 

Emocions en ferro. MEM (Museu Monjo) Vilassar de Mar

Del 11 d’abril al 13 de juny de 2021

 

diumenge, d’abril 11, 2021

LES FLORS D’ESTHER TENEDOR

 



Esther Tenedor és un artista de Caldes de Montbui  relacionada amb Mataró per raó de qui és la seva mentora., el que la va fer prendre part en la darrera edició de la Sant Lluc amb una obra de dimensions importants en la que ens oferia una visió floral tradicional però en una versió que podríem considerar com desconstruïda que va esdevenir una de les sorpreses de la col·lectiva , alhora que una de les obres més destacades.

Ara debuta individualment a Mataró i ho fa presentant una exposició a l’espai capgròs amb el protagonisme pictòric absolut de la temàtica floral i amb l’afegitó de dues peites peces escultòriques.

Ens sorprèn Tenedor presentant en el que pertoca a les peces de mides més generoses , un conjunt de composicions florals antitètiques a la que presentara en el sant Lluc . Si allà l’obra respirava ritme, gest, modernor, ganes d’innovar en una temàtica que fins i tot semblava quedar en desús, aquí, malgrat una certa agilitat de pinzellada , Tenedor s’entesta en retornar a la pintura floral de temps passats, amb unes composicions de caire clàssic i limitant al mínim les experiències que podrien donar un to més viu i actual al seu treball.

Curiosament però, acompanyen residualment a la mostra, unes poques obres de mida petita en les que l’agosarament cromàtic i l’encertat treball deliqüescent dona pas a unes obres enormement atractives visualment i amb la força d’una visió actual, viva i palpitant demostrant que la temàtica floral segueix essent una temàtica viva en els conceptes pictòrics actuals.

Se’ns ofereix dons una dualitat conceptual que nosaltres traduïm a dubtes essencials  en el camí a seguir. Ens quedem als anys 70 o avancem pel segle XXI. Un dubte que sos pot resoldre la pròpia autora però que per al crític està ben clar. El futur de Tenedor està en l’obra del Sant Lluc i en aquets obres àgils i atrevides que avui presenta, i en anar arraconant aquella concepció floral més estàtica i desfasada.

Una visió que es referma contemplant el parell d’escultures que arrodoneixen l’expo i que mostren a les clares unes inquietuds ben llunyanes al mirar enrere i en el desig d’albirar un futur més escaient i d’acord amb els dies artístics que ens toca viure.


Espai capgròs

de l'1 al 28 d'abril de 2021