RECULL HISTÒRIC DE L'ART A MATARÓ 1975 ( II )

 

Tantra/Tertre  no va ser un bolet que va aparèixer de forma espontània si no que va ser la culminació d’un any positivament convuls en l’art mataroní. En el decurs de l’any s’inauguraven tres espais expositius . Al mes de novembre s’inaugurava amb una exposició d’A.de P. Boix , la galeria d’art Studium 48, al pis d’aquest número del carrer sant Josep. Dirigida per el propietari, Eduard Serra, es dedicà a l’art de línia tradicional amb especial interès per els artistes locals.

El crític PIC II fent el parlament inaugural de la sala Sutdium 48 amb l'autor de l'obra exposada A. Boix i l'amo de la sala el Sr. Serra

Igualment inauguraren sala d’exposicions dues entitats esportives amb un cert respatller social . El setembre inaugurava sala el Club Nàutic , al seu edifici de la platja de Mataró, amb una exposició del grup dels Arts , artistes mataronins provinents de l’escola d’Arts i Oficis i el mes de novembre era el C.A. Layetania que amb una exposició d’Estrada Vilarrasa obria espai expositiu a les seves noves instal·lacions de La Cornisa. La primera estava dirigida per Jaume Arenas i mantenia un nivell de qualitat amb un cert eclecticisme d’aires més moderns , mentre que la segona era un calaix de sastre amb exposicions de menys nivell de caire més tradicional. Igualment cal fer esment de la inauguració en el mes de gener, de la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana a Argentona, un espai recurrent per a molts artistes locals i que va dur a terme algunes temporades ben remarcables.

Aquestes inauguracions compensaren el tancament definitiu de la Cripta d’Art , i el temporal per a tasques d’inventari i adequació dels espais del Museu de Mataró.

Un brogit que es concretà amb un elevat nombre d’exposicions que superà la xifra de setanta. Unes exposicions amb dues característiques si més no curioses. Per un costat la durada de les mateixes que quasi mai supera les dues setmanes, solament a Tertre mantenien una durada mensual, i el fet de la repetició de noms , especialment en el cas d’artistes locals, que passaven amb naturalitat d’un a altre espai expositiu amb poc temps de diferència . Hi ha algun pintor que arriba a exposar cinc vegades  en el decurs de l’any.

Portada del catàleg de VIllèlis i obra de Josep Tur

Entre totes elles cal destacar l’exposició “Neosimbolismes” de  Viada i Uriach , pintors maleïts representants de la bohèmia artística mataronina que convencen amb la seva peculiar aposta a La cripta d’Art ; la de Novellas al mateix indret , en la que presenta la seva dualitat: Intuïtiva en els apunts de carrer i la plenament reflexiva i profunda en obres de tendència simbolista. Una exposició que significà el seu salt definitiu a la professionalitat; la de Josep Tur, al Nàutic en el que era el seu retorn a la ciutat després de molt de temps després d’haver triomfat a Madrid i Castella on estava afincat  i molt especialment  la mostra Road Show produïda per l’Institut Britànic amb 12 artistes anglesos de caire conceptual, presentant gravats, litografies, serigrafies i fotografies d’altíssim nivell a la Biblioteca Popular. I per damunt de totes la de Moisés Villèlia al mateix indret, amb obra provinent de la sala Gaspar de Barcelona , després de quinze anys sense exposar a Mataró, ciutat en la que descobrí l’art i en la que va debutar expositivament al Museu Municipal (1954) en una històrica exposició prèvia a la de 1959 a la que assistiren Miró, Pierre Matisse i destacadíssims noms del món artístic i que el va convertir en artista d’anomenada internacional.

El crític PIC que ja havia efectuat la crítica en aquella exposició iniciàtica, es rendeix a l’actual amb obres que defineix com “ espacios de aire, planos inmateriales delimitados por elementos materiales que nos trasladan a dos dimensiones y a veces a tres. La sutilidad evanescente de los temes de esta exposición es única.... Este “aerismo villeliano” muchas veces tiene mayor solidez conceptual que un mármol o un bronce”.

Maternitat, encaústica sobre fusta. Guerau Calàbia

Per el que respecte a exposicions d’artistes locals fora de Mataró cal destacar les d’Eduard Alcoy a Bilbao, Alacant i Santander, la de Guerau Calabia a l’espai Pernod dels edificis Trade a Barcelona i la de Parés a la sala Bargalló de la mateixa ciutat, mentre que A. De P. Boix va ser guanyador de  concursos de pintura celebrats en diverses poblacions de Catalunya. 

Inauguració de la Col·lectiva de Sant Lluc 1975

En el que pertoca a les mostres de caire col·lectiu remarcar que l’efervescència creativa es concreta en el Sant Lluc que canvia d’espai expositiu per el tancament del Museu i passa a la sala de la Biblioteca Popular en la que es mantindrà fins el 1983 per les mateixes raons accidentals. La col·lectiva local passa de 39 a 66 artistes participants. El judici crític es manté en el poc nivell d’auto-exigència dels participants a la col·lectiva, en la que destaquen per damunt de totes, les obres presentades per Eduard Alcoy i Josep Novellas.

Igualment cal remarcar el gran èxit de la col·lectiva d’artistes de Cirera que arriba a la setena edició i del Concurs de Pintura Ràpida que organitzava Caixa Laietana en temps de fires. En aquesta, la vuitena edició, el nombre de participants es va moure al voltant de quatre cents , essent el més concorregut de Catalunya, a bon segur per l’esquer de la convidada a dinar, fet no habitual en els altres indrets. 

Obra de Ll. Roura. Col.lecció  Fundació Iluro

El guanyador (15000 ptes) va ser el banyolí Lluís Roura, artista de cert nivell que havia renovat el paisatgisme olotí per crear el que podríem definir com paisatgisme empordanès i que feia poc havia exposat a la ciutat. El premi local (10000 ptes) va ser per Joan Cobos i el d’artista Jove per l’argentonina Lídia Tur ( 5000 ptes). El jurat estava format per Manuel Cuyàs, Josep Mach, Eduard Alcoy i Tayo Mayol.

COL.LECTIVA 15 X15

Com cada any l’associació Sant Lluc presenta la seva col·lectiva “15x15” amb una massiva participació de socis de l’entitat i altres artistes amics conformant una variada col·lectiva en alaque  es veu i demostra la realitat artística de la ciutat.

No deixa però de ser una exposició curiosa, ja que al costat d’obres de les que fàcil és endevinar  el seu autor, n’ hi ha d’altres que és molt difícil ja que els autors, especialment els no prou coneguts, intenten amb apostes agosarades, encara que no sempre reeixides, sorprendre a l’espectador per destacar en el maremàgnum de propostes presents en l’exposició.

Com sempre diem , i enguany repetim, és una exposició d’obligada visita que a més permet adquirir a preus moderats obres dels artistes locals, esperonant-los a seguir en la seva tasca, alhora que ens permet igualment gaudir, i adquirir, el treball d’aquells artistes que ens son plaents.

Deixem doncs avui de costat, la crítica artística i deixem-nos portar per l’alegria de l’art que és el que domina en aquesta exposició. convertida ja en tradicional.

Col·lectiva 15 x 15

Associació Sant Lluc. Mataró

Sala del Col·legi d'Aparelladors. mataró

 De l,1 de desembre del 2023 al 14 de gener del 2024

 

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ. 1975

Comencem la història. Cada capítol comença amb un article dedicat a l'element més important del mateix, en aquest cas inicial, dedicat a la galeria Tantra , després dita Tertre. Seguirà amb els fets més importants succeits en aquella temporada per acabar amb un post amb el resum de les exposicions celebrades durant l'any a la ciutat.

1975

Inauguració de Tertre, galeria d’art

Catàleg de l'exposició inugural de Tantra, posteriorment Tertre

El 23 d’octubre de 1975, just el dia del meu 24 aniversari i tan sols  un mes abans de la mort del dictador Franco,  s’inaugurava Tertre, galeria d’art o millor dit, s’inaugurava Tantra, galeria d’art, ja que aquest era el seu nom original que va haver de ser substituït al cap d’un temps per estar ja registrat per una galeria d’Oviedo.

La inauguració d’aquest espai expositiu no sols és el fet artístic més important de l’any ans també ho és dels darrers 40 anys de final del segle passat, i és, al meu entendre, la causa i raó de l’evolució de la ciutat de Mataró i els seus artistes envers la contemporaneïtat artística. Tertre va ser l’inductor i alhora el catalitzador de la mateixa. En va ser causa i raó.

Catàlegs de les exposicions de Rovira Brull i Ricard Jordà

Tantra , era un galeria professional, la primera que existia a Mataró en la seva història, i es trobava situada al Carrer dels Álamos, fora muralles i per tant del circuit comercial i cultural de la ciutat , el que vol dir que obligava a desplaçar-se obligatòriament per a visitar-la. El seu director i propietari era Nicolás del Rio "Nico", com així era conegut , conformava per se un curiós puzzle, emparentat per matrimoni amb l’alta burgesia mataronina, mantenia bones relacions amb la intel·lectualitat local per la seva vessant poètica, artística i literària, alhora que també ho feia amb l’esquerra i els sectors obrers i sindicals de la clandestinitat amb qui congeniava amb la seva militància al PSUC i després de viure en directe el maig del 68 a Paris com a treballador de la Citröen.

Tertre era una galeria amplia amb una irregular disposició volumètrica que permetia si era necessari diferenciar dos espais i fer per tant dues exposicions alhora, també disposava d’un bon fons de galeria amb autors de tota mena, estils i qualitats. Una de les seves característiques era l’emmoquetat de les parets d’un color marró fosc que no era neutral per a la majoria d’exposicions i que donava un aire interior i reflexiu a les obres allà exposades.

Cataleg de l'exposició de Subirachs i litografia de Novellas per a la seva expsoició

Tertre s’inaugurà amb una molt interessant exposició d’un artista al que la història no ha fet justícia com era Francisco (Paco) Valbuena. Artista informalista d’alt  nivell amb una pintura tant intensa com complexa, que era presentat en el catàleg per Arnau Puig que lloava la seva saviesa en la creació d’espais plàstics complexes. L’exposició va ser una sotragada absoluta per el món artístic local, tant a nivell de creadors com d’afeccionats i col·leccionistes, alhora que en va ser una alenada d’aire fresc i nou .

La importància de Tertre s’estructura en diversos àmbits: El primer, la col·locació de Mataró en el mapa artístic del que havia absolutament desaparegut, després d’algunes glorioses èpoques del Museu. Un fet que possibilità el que artistes de primer nivell exposessin  a la ciutat , com ho mostra l’ample, eclèctic i variat llistat de les seves exposicions.

Catàlegs dels aniversaris de quinze i vint anys de Tertre

Cal també valorar la seva implicació en la defensa i divulgació dels artistes locals, amb exposicions dels ja reconeguts, com Alcoy, Rovira Brull, Opisso i altres, com amb l’aposta per nous valors locals als que fins i tot apadrinà a la galeria, casos de Novellas, Jordà, o David Salvadó, mentre recolzava tota mena d’activitats emergents com per exemple les propostes d’Art a la Platja o l’obrir les portes als grafitti i l’art urbà que començava a albirar-se a la ciutat.

Cal remarcar finalment la incitació vers un col·leccionisme a petita escala, aconseguit amb un fons de galeria eclèctic i variat i amb la peculiaritat del fet de que moltes exposicions comportaven l’existència de serigrafies del cartell a mida pòster i alhora que el catàleg de mà anava acompanyat de l’obsequi del mateix a mida de butxaca. Veritables esquers comercials per a la seva funció.

Litografies de Pal i Ortuño, qua acompanyaven els catàlegs de les seves exposicions

Un tot que culmina amb el seu reconeixement professional amb un espai directiu a l’associació de galeries d’art de Catalunya i amb la selecció per estar present a la fira internacional Arco de Madrid en les edicions de 1983 i 1984.

Tertre va tenir una vida ben activa prop de vint temporades, - quinze d’elles a bon nivell-,  i va començar un declivi paral·lel a la sort del seu propietari fins que tancà silenciosament a finals del segle.

Al setembre de 2005 , i organitzat per la gent del Dimarts del Llimoner,  Nicolas del Rio  va rebre per part del món local de l’art i la cultura, l’homenatge que sens dubte mereixia. Nico del Rio va morir el maig de 2009.

RECULL HISTÒRIC DE L’ART MATARONÍ (1975-2025)

  A partir d’avui i amb l’intent de poder publicar un parell d’articles al mes, oferiré la meva mirada històrica a l’art que he viscut , i m’ha fet viure, intensament durant més de 50 anys. Serà un resum  crític, plural i espero que lluminós, sobre el que ha passat en l’art de la nostre ciutat durant aquest temps.

 Amb l’esperança i el desig de que pugui ser del vostre gust i mereixi al vostre atenció, comencem

 

PREÀMBUL .

Just en arribar el 1975, Mataró no estava en uns moments de gran efervescència cultural.

Si en anys anteriors havien existit un certs moviments individuals i col·lectius importants com per ex la lluita per salvar les restes arqueològiques de Torre Llauder, estimulades per la creació de la Secció Arqueològica del Museu Municipal de Mataró (1970); la creació de  la delegació de l’Òmnium Cultural a Mataró i la inauguració del nou Foment Mataroní i de la nova sala d’exposicions de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana ,traslladada a la planta baixa de la pça Sta Anna(1971); l’inici de la segona època de la col·lectiva Sant Lluc de la mà dels anomenats Santlluqueros (Antoni Boix, Salvador Pujol, Eduard López i Joan Parés); la realització de la primera setmana Cultural organitzada des de la clandestinitat del PSUC; i exposicions importants al Museu com les Tàpies o Viladecans (1972) o els actes que provocà la celebració del 125 aniversari del ferrocarril Mataró- Barcelona (1973)
L’any 1974, tingué un tarannà diferent. Començava  amb l’explosió que el 18 de gener destruïa el conjunt escultòric dedicat “A los caidos” que havia estat realitzat per Manuel Cusachs trencant l’habitual ortodòxia d’aquests monuments. En comptes de la tradicional creu amb els noms i emblemes corresponents, Cusachs havia triat per el monument , una peça esculpida en granet en la que apareixia la figura central d’una dona amb un nen entre cames al seus peus. Obra que havia estat enormement discutida en els seus moments.

Un fet important també va ser la inauguració de les dependències de la Secció Arqueològica del Museu , presidida per Joan Bonamusa.  Els nous espais al carrer Sant Pelegrí significaven un gran avenç ja que disposaven de laboratori, secció fotogràfica i espais especialitzats en els diversos temes de conreu de la secció.

Artísticament però la ciutat estava en un cert sopor, apaivagada la remor del Sant Pere més alt, l’activitat artística es movia en paral·lel entre els dos mons contraposats: el del classicisme ,  dominador a la ciutat, amb els Germans Arenas, Estrany, Boix, Puiggalí , Cuyàs i la gent provinent de l’escola d’Arts i Oficis, i l’art més contemporani i social , encapçalat per Alcoy i Rovira Brull, artistes barcelonins que a començaments dels 60 havien arribat a la ciutat i havien provocat un cert terratrèmol artístic amb el seu art i la seva intencionalitat pictòrica , que tenien gran predicament entre els joves artistes,

Expositivament parlant els espais existents eren:  La sala de la Biblioteca Popular, que a l’any 1971 s’havia situat  a l’alçada de carrer a la Plaça Sta.  Anna. Galeria dirigida per Claudi “Tayo” Mayol en la que cohabitaven els artistes mataronins considerats d’elit amb exposicions d’altres artistes catalans de bon nivell en la línia tradicional. Eren habituals artistes del grup de la Punyalada, del passeig de Gràcia o de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya.

El Museu de Mataró amb sala d’exposicions dirigida per Santi Estrany, amb una intensa activitat , - les exposicions acostumaven a durar sols una quinzena-, en la que alternaven exposicions institucionals de ministeris o diputacions, amb les d’artistes més evolucionats i de forma destacada oferint espai als joves mataronins. Podríem dir que tots els artistes que voregen o superen avui en dia els 60 anys varen debutar expositivament al Museu, en una tasca de promoció que mai va ser prou valorada.

Coexistia amb ells  la galeria del Banc Mercantil de Manresa, entitat antecessora de  Banca Catalana. Es trobava al primer pis  d’on es trobava la delegació del banc, al carrer Barcelona , just on ara hi ha la joieria Tous. La seva línia era eclèctica, tant exposaven artistes locals nouvinguts (Comabella) o amb un cert prestigi ( Parés de Mataró) com de fora, com es presentaven conjunts de fons d’art  amb obres d’artistes de primer nivell.

A nivell particular existia “Anticus”, -al carrer Sant Cugat, al Pla d’en Boet, ben a prop d’on hi ha actualment la comissaria dels mossos-,  anomenada galeria museu ja que aquesta era la intenció de Joan Recto, el seu fundador l’any 1972, la d’aglutinar en un mateix espai la seva col·lecció de peces artístiques i antiguitats, especialment   de caire oriental, una llibreria selecta i una sala d’exposicions. Lamentablement  al poc d’inaugurar va emmalaltir i morir i malgrat que la seva vídua va continuar el projecte , aquest ja no va ser ni de bon tros el mateix. Anticus va ser una galeria dedicada a l’art en la seva vessant més tradicional i sense risc de cap mena. Professionals de nivell, correctes en la forma, però insípids en el fons i el conjunt.

A finals d’any apareixien tres nous espais que varen tenir un curt camí. Un era un projecte ambiciós, “La cripta d’art” , un especial espai al carrer de Beata Maria que va inaugurar Jordi Arenas amb una antològica després de 20 anys sense exposar a la ciutat. Exposició a la que va seguir una de dibuixos de Joaquim Mir. Les desavinences entre els socis van portar al seu tancament un parell d’anys més tard.

També la llibreria Capgròs, predecessora de “Robafaves” , al Torrent i la botiga de mobles Tot, dedicada a mobles de disseny nòrdic com els de Jordi Casablancas o Anson, que es trobava a la ronda Alfons X cantonada Álamos, on actualment hi ha el bar “La Bombeta”, dedicaren un petit espai expositiu i  mantingueren una curta activitat amb mostes de cert nivell obrint uns nous punts de mira al reduït espectre expositiu local.

Per el que pertoca a artistes, la col·lectiva sant Lluc que sempre ha estat un eficient baròmetre per mesurar l’art local, sòls acollia a39 artistes dels que paga la pena recordar els seus noms: germans  Jaume i Jordi Arenas; Joaquim Arenas; F. Benítez; A.de P. Boix; Guerau Calabia; M. Cabot,; Juanjo Cardenal; Pere Gonzalez Coll (Perecoll); F.Costa; M. Cusachs; E. Domínguez; S. Esquerra; J.Graupera; R. Jordà; J.M .Jubany; E. López; A. Luis ; A.Lleonart; R.Llibre; J. Martínez; J. Munné; J. Noguera; J. Novellas; A.Palomer (Pal); J.Parés ;M. Poch; J. Puiggalí; S. Pujol; JL Rabassa; E. Ral; M. Rovira; T Safont Tria; C. Sellers; S. Soler; E. De Torres ; P.M. Viada; J. Vilarrupla i B. Vizcaíno. I cito tots els noms per que hom pugui observar quina va ser la seva trajectòria a posteriori i qui va aconseguir fer-se un espai i un nom a l’art de la ciutat .

Per un llavors el críic d’art Pere Pascual Clopés (PIC) indicava, en un comentari molt proper a la realitat actual, que” .. el Sant Lluc no tiene chispa para encender el entusiasmo” per a rematar tot reflexionant “para el Sant Lluc anual cada artista debiera mandar su mejor obra, exigiéndose un auto análisis de valores. Entonces la colectiva tendría una fuerza sin discusión. Incluso puede que el éxito sonriera”. És a dir com avui mateix.

Altre exposició a remarcar va ser la que efectuà Eduard Alcoy a la Biblioteca Popular , després d’exitoses exposicions a Madrid, Barcelona i Italia presenta 40 obres que mereixeren una crítica de PIC amb final tan destacat com aquest “Arte puro, lo demás como decía Eugeni d’Ors es el vacío relleno de colorines. Es decir, la nada.”

L’any acabava amb una intensa activitat en celebrar-se a Mataró els 500 anys de llibres en català, el que va provocar un allau d’activitats amb participacions tan destacades com J. Cadena, Huertas Claveria, Paco Candel, Francesc Vallverdú, Maria del Mar Bonet o Rafael Subirachs. I que en l’artístic comptà amb una espectacular conferència d’Alexandre Cirici.

En aquells temps l’alcalde de Mataró era Francesc Robert Graupera i el responsable de cultura Àngel Fábregas Blanch.

 

JULIO CÈSAR ORTEGA. BITUMEN. GEOMETRIA CASUAL

 

El Museu del Càntir en aquesta vibrant temporada artística que ens està oferint a la seva sala d’exposicions presenta ara, per acabar l’any, la interessant exposició  que sota el títol  de “Bitumen, geometria casual. De la pintura al tridimensional” amb el protagonisme de Julio César Ortega , ens ofereix una nova visió  del concepte escultòric mitjançant l’ús d’un element pel general aliè a la creació artística com és el Bitumen, és a dir l’asfalt.

Vaig conèixer a l’autor fa uns anys, de la mà de Rafel Romero, professor com ell de Belles Arts. Després he pogut seguir el seu caminar artístic i creatiu i fins i tot he tingut ocasió de fer una conferència col·loqui a les seves classes , com ho han pogut fer també els artistes mataronins Perecoll i Miquel Ortega , que també han col·laborat amb ell a la Universitat.

Tots hem trobat amb Julio C. Ortega l’exemple de l’artista que cerca el seu camí i que mitjançant les seves reflexions, juntament amb les que escolta d’altre gent de l’art, va confegint mica en mica el seu caminar artístic que ha anat variant amb el temps fins assolir ara mateix, i al meu entendre, la seva realitat més absoluta.

Hem de considerar que Ortega es movia fa pocs anys per altres paràmetres dels que ara ens mostra a Argentona. I aquest moviment explosiu i alhora personalitzat li ha permés abandonar un art repetitiu i en certa manera molt vist, per anar a la cerca de la seva personal i pròpia personalitat. I a fe que ho ha aconseguit, com queda clar en aquesta exposició del Museu del Càntir .

En ella, per una part tenim les seves pintures, geometries pures, realitzades amb bitumen (asfalt) durant la pandèmia i que amb el seu geometrisme fonamental li serveixen d’estructura a les obres volumètriques que son la raó i causa de l’exposició.

Unes obres que estan  encapçalades i dominades per aquella mena d’arxipèlag  variat , conformat per diverses peces que semblant executar una dansa permanent, ens presenten un organicisme , conceptual i material, que essent cridòria esdevé bàlsam per conjuntar el global, al  que segueixen les pintures i escultures, donant un to conjunt a una mostra que essent diversa podria esdevenir dispersa i per tant perdre tot el seu interès.

Es allà on ens trobem amb els exercicis que semblant matemàtics, en unes estructures essencialment geomètriques, esdevenen petites juguesques que ens mostren la filosofia pensativa de l’autor, que partint de l’equilibri i fugint de la disbauxa, ens diu, ens parla i ens mostra i demostra, que tot és possible i que la gran xarxa de comunicació és fluctuant i  es transforma constantment.

L’obra de Julio Ortega queda ben clar que va més enllà de la seva aposta visual, que és molt bona i enormement atractiva , i que la seva recerca camina, com ell mateix diu en el catàleg de l’exposició , vers “ noves retòriques, modelats constructius, que es vesteixen de la disfressa escultòrica”.

I en aquesta dualitat , entre l’escultura i allò que sense ser-ho en essència, ens enganya per participar en el joc ,  Julio César Ortega, converteix el tridimensional en una aparent aposta , de la que emergeixen efluvis artístics , tan importants que converteixen  la seva exposició en un quelcom més que una mostra, en una lliçó filosòfica  de la creació artística.

D’aconsellable visita

 

Bitumen. Geometria Casual. De la pintura al tetradimensional.

Julio César Ortega

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de Novembre de 2023 al 7 de gener de 2024

Mª JOSÉ CARRASCO . OBRA GRÀFICA I PINTURA. LA CÚPULA

 

Després de ser en la darrera legislatura municipal, adjunta  a la regidoria de Cultura de Mataró, Mª José Carrasco es retroba amb la vida de ciutadana “normal” i retorna a l’activitat artística que havia conreat durant tota la seva vida i per recuperar el to, el tremp i fer-ho avinent a tothom, realitza una exposició que podríem considerar de retrobament a La Cúpula, l’espai expositiu del carrer St. Francesc d’Assís.

L’exposició és més doncs un espai de retrobament  que no pas de nova creació i el que ens ofereix l’autora és un poti poti del que realitzà en els darrers anys d’activitat artística abans de la seva tasca municipal, és a dir anb ub nínim de quatre anys enrere, i per tant no és escaient per part del crític efectuar una crítica a l’ús, ja que el resultat de la mateixa no respondria a la realitat creativa de l’autora.

Però malgrat això bo és destacar alguns dels treballs de l’artista que l’espectador anirà trobant en el maremàgnum de variació que significa la mostra, que és, repeteixo, un totum revolutum del fer de l’artista, com queda palès amb les fotografies que us oferim,. Malgrat que la mostra no la puguem jutjar com quelcom actual, bo és valorar el seu desig de mantenir-se activa i dir-ho ben clar i fort al públic, reconeixent el seu afany i desig de reiniciar el seu treball artístic amb normalitat.

Celebrem doncs aquest retorn i esperem a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició, en la que podrem jutjar ja la seva nova realitat i en la que , evidentment , en podrem parlar de manera crítica.

 

Maria José Carrasco. Obra gràfica i pintura.

La Cúpula. Art Gallery

De l’11 de Novembre al 12 de Desembre de 2022

  

RASTRES COMPARTITS. FRANCESC CATALÀ ROCA I RAMON MANENT

 

 

Fa un parell d’anys ( Novembre de 2021)  la fotogràfa Cristina Garcia Rodero ens sorprenia a la Nau Gaudí amb la seva exposició “España oculta”. D’ella escriviem en aquest mateix blog això: Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut”

Ho escric ara i aquí de nou perquè quasi fil per randa és el que he pensat en el moment de començar aquest escrit sobre el magnífic treball de Ramon Manent i Francesc Català Roca que deriva en l’excel·lent  exposició “Rastres compartits” que ocupa per els propers mesos la Nau Gaudí, celebrant alhora l’any Català Roca en motiu del centenari del seu naixement.

Català Roca i Ramon Manent son dos fotògrafs que no tenint certament el mateix llenguatge, mantenen en canvi rastres comuns., com el que presenten en aquesta exposició en el que es recullen fotografies realitzades a Espanya, en la segona meitat del segle passat, i amb les que ens apropen a una realitat ara del tot inexistent, però que serveix per mostrar-nos, cada artista a la seva manera, les peculiaritats socials d’aquell moment, en un duel dialèctic entre ciutat i mon rural,  que ens impacta per la seva cruesa i per el que significa de temps passat, que a nosaltres ens sembla molt més lluny del que és en realitat.

“Les imatges de Català-Roca i Ramon Manent documenten la realitat perquè la reflecteixen per damunt de l’experimentació artística, en una cerca constant de la fotografia humanista documental. Retraten les ciutats i la seva gent, maneres de viure, penúries i il·lusions. Tot un compendi de la nostra història recent en imatges construïdes a través de la seva mirada, tot creant un contingut narratiu”. Paraules extretes de la presentació oficial de l’exposició i que ens semblen perfectament escaients per entendre, copsar i gaudir amb intensitat de la mateixa.

Un gaudi que converteix la mirada en un record personal, en una reflexió automàtica que succeeix a qualsevol persona interessat en la mirada d’aquell que sap “mirar” amb més profunditat que un mateix. I evidentment Català Roca i Ramon Manent son dos artistes per què saben mirar més enllà del que veiem la majoria de nosaltres , trobant en cada mirada el petit miracle de convertir un fet normal, habitual o un lloc mil voltes vist, en una nova mirada que ens encisa i ens convenç, a tots, i sens dubte això significa que ens trobem davant la mirada d’uns artistes.

Per això cal visitar aquesta exposició. Massa vegades , i més ara mateix amb la facilitat que ens dona el mòbil, pensem que fer fotografies és molt fàcil. Tots estem orgullosos d’aquella foto que tan va agradar als amics. Ara , veient i gaudint de la creativitat i sensibilitat d’aquests dos grans fotògrafs i per tant grans artistes, ens donem compte que el que fem nosaltres son petits enganys sense cap mena de transcendència, que la fotografia esdevé art quan cau en les mans i l’excel·lent fer de dos professionals en l’exercici majestàtic del seu ofici.

És molt destacable aquesta aparició periòdica de la fotografia als espais de la Nau Gaudí. I ho és, no nomès per el espectador, ans també i el que és més importnant per la certificació i l’aval que dona als seus protagonistes , de ser gran artistes. Cosa que ningú dubtarà després de veure aquesta gran  exposició que omple a tot honor els espais majestuosos de la Nau Gaudí. No us la perdeu.

Felicitats.

Rastres  Compartits. Català- Roca i Ramon Manent

Nua Gaudí. Mataró

Del 27 d'Octubre del 2023 al 25 de febrer del 2024