dimarts, de novembre 29, 2022

CONFLUÈNCIES. COL.LECCIÓ BASSAT I MUSEU MARÉS

 



D’ençà que inaugurà el seu periple expositiu , la Col·lecció Bassat ha estès la seva expansió mitjançant nombroses exposicions que han completat la seva seu permanent de Mataró. Així la col·lecció Bassat ha estat per Bulgària, Polònia, Nova York ,Andalusia, Comunitat de Madrid i diverses seus de la resta d’Espanya, però sense haver fet parada i fonda a la capital de Catalunya, espai inesborrable per a ella mateixa.





Ara al final i de la mà del Museu Marés, el meravellós espai que es troba al costat de la Catedral de Barcelona, i que aplega una quantitat importantíssima de peces en les seves col·leccions, especialment les que pertanyen als períodes medievals, renaixentistes, barroc i del segle XIX, permeten fer visita conjunta d’una trentena de peces deixades per la Col·lecció Bassat , que prenen una nova mirada al “connectar” de manera totalment escaient amb obres dipositades en el propi Museu.



En aquest cas es tracta d’una invitació a admirar la trentena d’escultures cedides per la col·lecció de Carme i Lluís Bassat i enfrontar-les a les obres escollides de les col·leccions del Museu Marés. Així podem observar com peces realitzades  en el segle XX per noms destcats com puguin ser Miró, Picasso, Chillida, Manolo Valdés. Subirachs, Henri Moore, Pau Gargallo  o Subirachs, tenen altres lectures que les obtingudes fins ara, enfrontades a obres  del seu mateix temps artístic o a posteriori.



 És en aquest retrobament. En la concòrdia en la discòrdia, on podem admirar encara més les obres aparellades, revisitant-les ambdues en el seu nou tarannà  expositiu, en el que hi trobarem una nova mirada, un nou gest, una nova volada que ens oferirà un bell nou pas a una mirada que semblava ja establerta per a sempre.


Confluències.

Escultura contemporània de la Col·lecció Bassat

Del 16 de Novembre de 2022 fins el 21 de maig de 2023

Museu Marés.

Barcelona.


dilluns, de novembre 21, 2022

JOSEP SERRA . ENERGIA ABSTRACTA ( i 3 )

 



Josep Serra acaba , amb aquesta exposició que realitza al Museu del Càntir, el seu tridu de mostres de caire antològic retrospectiu i que sota el títol d’ ”Energia Abstracta”  li han servit per completar el cicle d’exposicions que ha celebrat per el seu honor i glòria, completant així el seu quaranta aniversari de la seva relació amb el món artístic expositiu , d’ençà aquells llunya 1982 en que feia el bateig expositiu amb una mostra “Colectiva d’Artistes argentoneses” celebrada  al Museu Comarcal del Maresme i al seu poble nadiu d’Argentona el 1982.

Ara quaranta anys més tard, i enfilat  a la posteritat per el seu seguit d’exitoses mostres que l’han posat al mig d’altres més reconeguts artistes en la col·lecció Bassat, torna als seus orígens  argentonins amb una exposició ben adequada al objectiu que s’havia mostrat  en començar el tridu expositiu.





Una exposició em la que demostra de manera ben fefaent la seva evolució des de l’abstracció  constructiva, el pas per la matèrica i la seva evolució cap aquesta constructivisme actual que mereix  el reconeixement que l’ha portat sense padrins als nivells de privilegi  en el que es mou.

Serra  mostra així sense embuts la plena realitat de la seva energia abstracte i converteix l’espai expositiu en un centre artístic peculiar en el que regna amb saviesa el seu art, col·locant hàbilment les seves obres  en el camí creatiu adient per  a la realització de la següent passa.


Tot en una obra conjunta amb les anteriors exposicions, i que fa d’aquesta la veritable mare  del seu fer, convertint-la  en obra cabdal d’ aquesta celebració de quaranta anys  de pintura.


Josep Serra acaba , amb aquesta exposició que realitza al Museu del Càntir, el seu tridu de mostres de caire antològic retrospectiu i que sota el títol d’ ”Energia Abstracta”  li han servit per completar el cicle d’exposicions que ha celebrat per el seu honor i glòria, completant així el seu quaranta aniversari de la seva relació amb el món artístic expositiu , d’ençà aquells llunya 1982 en que feia el bateig expositiu amb una mostra “Colectiva d’Artistes argentoneses” celebrada  Al Museu Comarcal del Maresme i al seu poble nadiu d’Argentona el 1982.





Ara quaranta anys més tard, i enfilat  a la posteritat per el seu seguit d’exitoses mostres que l’han posat al mig d’altres més reconeguts artistes en la col·lecció Bassat, torna als seus orígens  argentonins amb una exposició ben adequada al objectiu que s’havia mostrat  en començar el tridu expositiu.



Una exposició em la que demostra de manera ben fefaent la seva evolució des de l’abstracció  constructiva, el pas per la matèrica i la seva evolució cap aquesta constructivisme actual que mereix  el reconeixement que l’ha portat sense padrins als nivells de privilegi  en el que es.
Serra mostra així sense embuts la plena realitat de la seva energia abstracte i converteix l’espai expositiu en un centre artístic peculiar en el que regna amb saviesa el seu art, col·locant hàbilment les seves obres  en el camí creatiu adient per  a la realització de la següent passa.

Tot en una obra conjunta amb les anteriors exposicions, i que fa d’aquesta la veritable mara  del seu fer, convertint-la  en obra cabdal d’ aquesta celebració de quaranta anys  de pintura. 
 
Josep Serra
Energia Abstracta
De l’11 de novembre del 2022 al 8 de gener de 2023
Museu del Càntir 

dimecres, de novembre 16, 2022

CARME GAROLERA , ARTISTA “SINGULAR” A CA L’ARENAS

 



Cada temporada ca l’Arenas acull una exposició especial de caire retrospectiu- homenatge dedicada a algun artista mataroní de trajectòria consolidada. Si en anys anteriors varen ser Pere Casanovas, Nefer o Rosa Codina-Esteve els protagonistes, ara li toca el torn a Carme Garolera, espectacular creadora, massa desconeguda en la seva pròpia ciutat en la que ha exposat molt poc i en la que el seu valuós treball no ha tingut el reconeixement públic i oficial que sens dubte mereix.

La tasca del crític no és tan sols  la de jutjar qualitativament els resultats creatius de l’artista, ans també la d’esbrinar causes i raons i així desxifrar de l’entrellat creatiu del mateix. Per fer-ho correctament s’ha d’establir una certa distància amb l’artista i la seva obra i efectuar l’anàlisi de la manera  el més asèptica i menys passional possible.



Però com que el crític és humà i la crítica sempre serà subjectiva, per més objectivitat que hi puguem posar, en alguns casos s’estableix una comunió tal entre creador, les seves obres i  la mirada del crític, que fa que aquest sàpiga perfectament que l’obra d’aquell artista rarament el decebrà , ans el contrari, i que visitar una exposició i passejar-se entre les seves obres serà un gran i immens plaer que el sadollarà sensitivament. Això és que em passa de sempre quan m’enfronto a l’habitual bon fer de Carme Garolera.



El primer coneixement que tinc de l’obra de Garolera és mitjançant la seva presència a la col·lectiva de Sant Lluc de 1976, en la que dèiem d’ella : “Degradaciones a lo Hernández  Pijoan . Bien.”·, essent la meva primera crítica, per l’exposició que juntament amb Concha Sellers, realitzaren al març/abril de 1977  a  Studium 48, galeria d’art, una galeria que es trobava en un pis del carrer Sant Josep i mantenia una línia més aviat tradicional. En la crítica  que era positiva, acabava tot dient: “...pese a su juventud nos da los suficientes detalles para que no olvidemos su nombre. Dentro de muy poco nos puede ser ampliamente familiar.”. Ha plogut en aquest 45 anys de distancia, però el flaire no ha fallat.



D’ençà aquell inici he seguit en el possible les seves exposicions, amb  algunes d’espectaculars com les que realitzà a Tertre , Galeria 4RT,can Cisteré o  molt especialment les grans explosions a Àmbit , alguna d’elles com  plat fort de Nadal, i la darrera que realitzà a Mataró a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i sempre que ha estat en les meves mans he intentat que participés en els projectes que un comissariava, com va ser en l’expo inaugural de l’Espai 28 o a Tempus Fugit.



Ara se’ns presenta a ca l’Arenas amb una espectacular retrospectiva  que bateja  amb el títol de “Cau la pluja d’estels .Passa el temps en les roses”, en la que fa repàs puntual a més de trenta anys de trajectòria, i ho fa amb unes obres de gran qualitat que alhora permeten albirar perfectament el seu camí evolutiu.

Garolera és pintora d’arrel figurativa i ànima abstracta, i amb aquesta aparent contradicció ha anat bastint tota la seva trajectòria , amb exemples sublims com ho va ser la desconstrucció abstracto / figurativa d’una obra de Jordi Arenas en l’expo del centenari del pintor, celebrada en aquest mateix espai de Ca l’Arenas.



En l’exposició que avui ens ocupa, de manera hàbil, senyorial i estètica, Garolera va deixant clares les seves passes i els seu camins. Podem gaudir del seguit de sarcòfags , en els seus moments més contemporanis; D’obres d’abstracció sempre per camins del sensitiu i d’alta densitat creativa ; D’altres més figuratives en que mostra sense embuts el seu domini del dibuix, i principalment la seva gran habilitat tècnica convertida en element essencial del seu idioma plàstic, amb notes espectaculars com el tríptic de Sant Sebastià o el bon seguit de temes florals , -en especial roses-, que van apareixent i desapareixent del seu fer, en un Guadiana interior i essencial. Tot per explosionar amb el seguit de treballs en torn a aquest “Herbarium” protagonista fonamental en aquests darrers temps.



Pilar Bonet parla encertadament en el mínim, miserable i inadequat petit fulletó que s’ofereix als visitants d d’una Garolera “ lectora de les profunditat de l’ànima, incansable alquimista de les substàncies i eterna exploradora de la bellesa”. Un , en l’escrit del catàleg de Tempus Fugit, començava el seu comentari al respecte de Garolera tot dient “Sempre he dit que la definició que més em complau de l’art és la que l’equipara a la vida.  L’artista per tant és algú que intenta expressar mitjançant la seva acció creativa el que entén que és i que significa la vida.



Crec que Garolera es mou per aquest camí i la seva trajectòria es mostra de manera permanent en el sempre complex frec de la nuesa personal de convertir l’art en l’abocador pertinent de sentiments, plaers, angoixes, certeses i dubtes. L’art esdevé sempre el camí de la subjectivitat més extrema, amb desig de vegades de simple expressió i d’altres  de compartíció d’essències interiors tan sovint comunes en l’artista i els espectadors “.  Unes frases que ara repeteixo ja que crec son plenament escaients per explicar aquesta retrospectiva  de la que tant  podem gaudir.



 Per què justament això és el que trobem  en aquesta magnífica exposició. Un compendi equilibrat entre fons i forma, on la tècnica és mitjà per expressar en rara i emotiva bellesa, les més pures intimitats del pensament de l’autora i alhora fer-les adientment receptives per a l’espectador.



Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, en la que amb tota calma cal endinsar-se en l’oceà artístic que és el treball de Carme Garolera.

Moltes felicitats.

 

Cau la Pluja d’estels. Passa el temps en les roses.

Carme Garolera.

Ca l’Arenas. Centre d’Art.

Del 21 d’Octubre de 2022, al 23 d’abril de 2023


dimecres, de novembre 09, 2022

PELL MUTANT. JORDI NIN

 



La sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, o com coi es digui després del canvi estructural de nom de la professió, acull en aquest mes una exposició singular, tot presentant part de la sèrie “Pell Mutant” a càrrec de Jordi Nin. Una exposició que no essent pictòrica esdevé de les més plàstiques que s’han exposat en les darrers temporades.


Jordi Nin és essencialment un artista de la llum. És artista multidisciplinari en creacions audiovisuals, cinematogràfiques i fotogràfiques essent un dels pioners en la realització d’intervencions urbanes mitjançant il·luminacions i projeccions arquitectòniques de gran format sobre edificis emblemàtics.  Intervencions realitzades en edificis tan emblemàtics com l’Alcázar de Còrdoba, la catedral de Santiago o l’Ajuntament de Barcelona. Igualment com especialista en il·luminació va ser el responsable de la il·luminació de la Capella dels Dolors de la nostre ciutat.



Ara ens presenta el treball “Pell Mutant” que ell mateix defineix “com un treball fotogràfic d’arqueologia del present que busca els espais migratoris de la ciutat on les persones abandonen els seus missatges. El projecte s’ha basat a trobar aquests espais ocults a la distreta mirada del passejant i desxifrar les imatges i missatges de tota mena que se superposen en les parets. Fora de context i a través d’una nova mirada es transformen aquests missatges en una nova dimensió visual, provocant una lectura atenta i estètica d’aquest univers de la ciutat”. Un treball realitzat al districte de Ciutat vella de Barcelona durant els anys 2018 i 2019, que converteix a l’espectador en un personal “voyeur” de les accions que han efectuat altres ciutadans  en l’espai urbà comú.




Un treball , aquest, que podria esdevenir banal, o simplement anecdòtic , sinó fos per l’agudesa de l’artista que ens fa avinents detalls i curiositats que converteixen el resultat de la recerca en una mirada sociològica d’alt voltatge que sorprèn a l’espectador que s’havia quedat atrapat en la força visual i cromàtica de les imatges, i observa que en totes i cadascuna de les obres presentades existeix un quelcom més, una mirada oculta, una segona i una tercera lectura visual i social que ens obliga quasi a voler saber  quins son els protagonistes dels elements dels col·lages visuals que ens han abduït.



Si afegim  el fet de que el concepte ve acompanyat d’un perfeccionisme tècnic i reproductiu irreprotxable, haurem de reconèixer i qualificar aquesta exposició com excel·lent  ja que conjuga a la perfecció continent i contingut, estètica i misteri, adobada tota ella per una força comunicativa de gran intensitat que la converteix en una exposició d’obligada i  detinguda visita a la caça i captura dels mil i un detalls que ens ofereix cada obra d’aquest artista amb majúscules que és Jordi Nin.

Felicitats.



Pell Mutant. Jordi Nin

Sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró

del 4 de novembre al 4 de desembre de 2022

 

 

dilluns, de novembre 07, 2022

NÚRIA GUINOVART. RELACIÓ I EQUILIBRI





Aquest mes de novembre el Museu Monjo acull una mostrà pictòrica de Núria Guinovart, que si no vaig errat és la seva primera individual per els nostres entorns, encara que no la seva primera presència, habitual com és entre els seleccionats de la Biennal Torres García, i per què en un llunyà 2009 va formar part de l’exposició “Heterogenis i singulars” que organitzada perla barcelonina Maragall, galeria d’art , va servir per celebrar els 10 anys de l’Ateneu Caixa Laietana, i alhora la seva exposició nª 100. Que llunyà queda tot això avui mateix.



En aquells moments dèiem d’ella: “Guinovart opta per una abstracció sentida , apostant per la teòrica contradicció de l’ús d’un component tècnic dur ( ciment asísmic ) amb una projecció estètica de caire poètic. Les seves obres , estructurades al voltant d’unes incisions que delimiten espais, apareixen enriquides amb una iconografia personal de lírica senzilla i formes elementals, amb la que juga per accentuar el contrast de la seva aposta.



Tècnicament ben realitzades , plàsticament atractives i estèticament amb equilibri, sensibilitat i potència , els treballs de Núria Guinovart son prou interessants com per prestar-hi tota l’atenció”

Ara, una dotzena d’anys després podríem repetir fil per randa aquestes expressions accentuant-les, ja que el temps passat ha fet afermar més encara aquest idioma plàstic de l’autora, que adquireix ara una rotunditat dialectal absoluta, havent-se convertit en la seva gran essència creativa.


Guinovart aposta  per la teòrica contraposició entre el ciment, que en el seu cas es tractat amb una càlida fredor, i no és contradicció, i la dolçor estètica del complement pictòric, complement mesurat en l’exactitud, que ni excedeix ni està en mínims, per aconseguir una sonata plàstica curulla de sensibilitats que traspua emocions que fàcilment son compartides per l’espectador, fet al que ajuda uns cromatismes plens de senssibilitat i bellesa




Algú podria acusar el treball de Guinovart d’un esteticisme decoratiu, però encara que hi pugui estar present, aquest no és el sentiment dominant en el treball de l’artista que juga més en la dualitat relació / equilibri , com el títol de l’exposició, o reflexió / silenci com ho definia el crític , i bon amic, Ramon Casalé ja fa uns quants anys.



La pintura de Núria Guinovart és enormement plaent en el visual, amb la imperfecció de les formes i la ductilitat dels seus cromatismes, hàbilment conjugats per donar calidesa a la peça , trencant l’asèptica càlida fredor del suport. Un plaer estètic que es dilueix aviat ja que el treball denota a les clares que hi ha un quelcom més, un interioritzat misteri que interroga a l’espectador per què amb la seva pròpia visió completi el treball i arrodoneixi el cercle de la creació.



Si a tot això hi afegim que la sala del Museu Monjo, amb les seves especials característiques espaials i dimensionals, és l’espai idoni per a una exposició intimista  però alhora de caràcter expansiu. I malgrat que potser hi ha un petit excés d’obra, la disposició escenogràfica és ben aconseguida, haurem de considerar que “Relació i Equilibri” el treball de Núria Guinovart que ara ens mostra és una exposició plenament recomanable per gaudir del bon art en les dues cares: el de la mirada exterior i visual, i el de la mirada interior i reflexiva.

Felicitats

 

Relació I equilibri . Núria  Guinovart

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 30 d’Octubre a l,11 de desembre de 2022

 

divendres, de novembre 04, 2022

SANTI DOMÍNGUEZ.- ANIMALS

 l



Feia força temps que no teníem notícies pictòriques del premianenc Santi Domínguez. Un silenci expositiu que va més enllà de l’obligat impasse dels temps pandèmics . Ara ens el retrobem amb l’exposició Pintures a la sala del Museu Arxiu de Llavaneres.

En aquest retrobament ens presenta els seus treballs de pintures zoomòrfiques, per definir-les d’alguna manera, en les que mitjançant la taca i el que podríem dir la “deconstrucció” ens ofereix la seva visió del món animal, com si d’un naturalista clàssic es tractés peròreciclat en una línia més actual .



Fa uns anys, en motiu d’una exposició que realitzà a l’espai Capgròs, en que començava per aquest camí, que en aquells moments tenia una doble vesant, la que podríem dir “animalista” i la de reproduir al seu estil, grans obres de la història artística, dèiem llavors: ”Potser una de les qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de mantenir de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals que aquestes resultin,  tot donant-li una visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives personals”.



Dèiem també que Santi Domínguez era un autor d’arrel clarament figurativa que anava avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma plàstic i que entenia la necessitat de plasmar les coses , no com eren i si com ell les veia.

Ara que ha passat ja uns anys hem de dir que Domínguez ha assolit en plenitud el seu llenguatge artístic que ha perfeccionat amb depurada tècnica que li permet dir justament el que vol dir i de la manera que ho vol, però també cal dir que l’ha despullat una mica del misteri, per caure en una certa monotonia que fa que la sorpresa inicial davant la primera mirada a qualsevol de les seves obres sigui sempre admirativa però que aquesta vagi davallant al contemplar el global, el que fa que ara en el cas que ens ocupa ens ocupa  l’exposició esdevingui monòtonament plana diluint-se intencionalitat i comunicació.



I justament aquí, rau el repte del creador, mantenir el concepte per que aquest respon a la seva identitat però dotant a cada treball d’un signe identitari diferenciador per evitar el més del mateix que plana per damunt de l’exposició. repte difícil sens dubte, però alhora engrescador per a un autor, sempre tan motivat com és Santi Domínguez.


Santi Domínguez . Pintures

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 28 d’Octubre al 20 de Novembre de 2022

 

dilluns, d’octubre 31, 2022

“ART”. CA L’ANTIGA

 

Foto de família 

Ca l’Antiga de Teià acull en aquets mes l’exposició de cloenda del cicle “El maresme des de ca l’Antiga” en motiu del 150 aniversari de la construcció de la casa.

Com ja vaig explicar en un post el meu paper de comissari del cicle m’obligava a no parlar-ne críticament ja que es podia fàcilment interpretar com una lectura esbiaixada de les exposicions. Llavors, per què ho ha faig ara, en aquesta exposició?. Doncs, per que les altres exposicions eren al 100 % del comissariat que era l’encarregat de triar les obres dels Museus i alhora escollir els artistes vius  i quines obres havien de presentar-se. Per tant la mostra responia únicament al criteri del comissariat.

No succeeix això en aquesta mostra final, en la que el comissariat ha tingut ,això sí, la tasca de triar els artistes participants, però alhora ha donat mà ample als mateixos per que aportessin l’obra que creguessin convenient, amb l’únic filtre per part de l’organització ,de controlar mides i intentar que estigués en consonància amb el fil expositiu.

Així s’ha confegit una excel·lent mostra amb una cinquantena d’autors, del més granat i florit de l’art comarcal, intentant abastar el màxim del ventall estilístic creatiu que es conrea a la comarca , amb la participació de pintura, escultura, fotografia, ceràmica i mosaic.

El llistat dels protagonistes ho diu tot: Rosa Asenjo, Carme Albaigés, Albert Alís, Maximo Almeida, Miquel Angel Anadón, Gloria Badosa, Pere Bàguena. Antoni Batllori, Josep Bofill, Pasqual Bueno, Anna Castelló, Pol Codina, Josep Maria Codina, Rosa Codina-Esteve, Marta Duran, Carme Fageda, Lourdes Figuera, Diego Guirao. Albert Jaime, Anna de Jaime, Joe Dart, Ricard Jordà, Paulí Josa, José Luis Lázaro Ferré , Mia Llauder, Catherine Lorton., Madola, Margarida March, Marti Rom ,Pilar Masip, Josep Munné, Albert Olivé, Miquel Ortega, Pol Peiró, Teresa Pera, Perecoll, Jordi Pericot, Marc Prat, Jordi Prat Pons, Enric Punsola, Pierre Radisic, Xavier Rodés, Rafael Romero, José.Antonio Sancho, Joan Serra, Josep Serra, Olga Serral, Ferran Soriano, Mònica Vilert.

Amb les seves escollides obres han / hem  confegit una exposició d’altíssim nivell, demostratiu de la qualitat de l’art de la nostre comarca i que ha rebut la satisfacció total dels artistes participants, alhora que l’aplaudiment unànime dels nombrosos visitants , fet del que ens alegrem.

Des de la figuració clàssica realitzada per artistes que depassen els 90 anys, com Pasqual Bueno o Munné,  fins l’obra més contemporània, amb sorpreses com les caixes de Toni Batllori, el ninotaire que dibuixa la tira diària de la Vanguardia, passant  per la suprema sensibilitat de la ceràmica de Mia Llauder, en contrast amb les monolítiques peces de Madola que fan contrapunt a l’elasticitat d’Anadón, per no parlar del cinetisme de Pericot què dialoga amb l’obra zen de Codina Esteve i així podríem anar enumerant autor per autor, destacant-ne la gran qualitat del presentat.

Ara juntament amb la invitació a visitar-la , romandrà oberta tot aquest novembre, voldríem afegir una reflexió que no és altre que el preguntar-nos si no seria possible que el Consell Comarcal del Maresme o altre entitat oficial, no hauria de congregar sota el seu aixopluc, una exposició semblant amb l’afegitó al menys d’un artista per població, i convertir-la en itinerant per diverses poblacions del maresme, i fer que aqueta esfilagarsada i inconnexa comarca gaudís de l’art d’aquells protagonistes que creen  i generen art i cultura en el propi territori. Un petit somni que crec podria esdevenir realitat.

De moment , i sense conformar-nos, vagi el consell de la detinguda visita. Acostar-se a ca l’Antiga de Teià paga la pena per el continent i el contingut. No us ho perdeu.

 

“ART”. Ca l’Antiga. Teià

Del 21 d’octubre al 27 de novembre de 2022