HOMENATGE A MANUEL CUYÀS ???

El passat cap de setmana s’inaugurà a la Plaça Joan Herrero , al bell mig de Mataró, l’escultura homenatge a Manuel Cuyàs, en un indret ben proper al lloc on vivia i en uns espais que eren el seu territori .

Capgròs anunciava l’acte amb aquestes paraules:  “Mataró farà aquest divendres un d’aquells gestos que expliquen una ciutat. No només inaugurarà una escultura. No només recordarà un periodista i escriptor estimat. Mataró situarà Manuel Cuyàs en el carrer, en l’espai públic, allà on ell sempre havia estat: mirant, escoltant, llegint, conversant i prenent la mida moral i humana d’una ciutat que coneixia pam a pam “. I en bona part encertava en el pronòstic. Certament Mataró va fer divendres un gest d’aquells que expliquen la misèria de la ciutat.

Hauria d’estar ben clar per a tots, que és del tot impossible, no em pregunteu el per que,  que Mataró realitzi un homenatge  correcte a algú que ha conreat per la cultura de la ciutat, la local i la provinent de fora, intentant aportar i exportar la mateixa.

La gasiveria ciutadana de Mataró és extrema. Recordem que mai es va fer una antològica del gran dibuixant que fou Manuel Cuyàs pare. O la impossibilitat de gaudir d’obres dels grans artistes mataronins ja desapareguts ,en un espai públic. En el Museu sols s’exposa una obra d’un artista local, una obra des començaments de Jordi Arenas (1936), mentre que cal anar a Llavaneres per gaudir de l’obra dels artistes mataronins desapareguts. I el paral·lelisme entre l’art i la resta de la cultura local, és absolut.

Fa ja un temps, un important ex dirigent polític local, m’explicava que ell i d’altres havien abandonat el projecte d’homenatge a Manuel Cuyàs, degut a que l’Ajuntament es negava a la realització d’un bronze que representés a Manuel Cuyàs prenent el seu habitual cafè en un conegut bar de la Rambla. Una escultura com la de Fernando Pessoa que es troba en la terrassa del bar cafè “Brasileira” en el popular Barri del Chiado de Lisboa. La proposta municipal, molt més barata, era la que s’ha fet realitat, i davant del fet, ell i altres importants personatges locals, van abandonar el projecte.

La desídia i garreperia d’un Ajuntament malbaratador per a festes  de barri i mil i un actes intranscendents, sortia a la llum pública amb la lamentable escultura de Pere Casanovas que supera el desastre de la seva escultura  d’homenatge a les víctimes del Covid al Nou Parc municipal.

Així tenim una escultura de perfil de Manuel Cuyàs en posició d’assentat que obliga forçosament a tenir un fons pla en el que recolzar la mirada ja que si no és així ningú s’adona de la seva presència. Pel vist en les fotos de l’acte inaugural, en aquells moments hi havia una fons de planta verda que li donava suport, però quan aquesta ha desaparegut, l’escultura, - per dir-la d’alguna manera-,  queda surant en el no res i esdevé invisible per a l’espectador.  Avui mateix he estat uns deu minuts ben a prop i malgrat la novetat ningú s‘ha acostat a la mateixa, per la raó de que és quasi invisible.

Fora del patètic lloc on està situada, l’obra en sí és d’una escassa qualitat. Si bé podríem salvar-la si l’observem pel darrera, com es veu en la imatge que encapçala aquest post, observant-la pel “davant” ens trobem amb un eix postural correcte que voreja fagocitant-la, una cara que em costa pensar que algú  pot reconèixer com la de Manuel Cuyàs.

Com em deia un els grans sabedors d’art que tenim a la ciutat, hauria estat molt millor , una visió avantguardista del seu jo “íntim”. És a dir: Barret, diari, cafè, una silueta del seu perfil. Hi estic plenament d’acord. Qualsevol cosa seria millor que aquest vergonyós homenatge que se l’hi ha realitzat.

Em resum, un homenatge absolutament fallit, per un ajuntament gasiu amb la Cultura local , que creu que amb un nyap ja n’hi ha prou per els culturetes de casa que a fi de comptes sols son quatre capsgrossos que no influeixen res en les properes eleccions i per tant no mereixen el més mínim respecte i atenció.

Un homenatge vergonyós per a una persona que tant va fer per la Cultura de la nostre ciutat.

Felicitats Govern de Mataró per el vostre menysteniment de la gent que treballa per la Cultura i per la ciutat.

 

Ps.- He parlat amb un nombrós grup de ciutadans amants de l’art i amb artistes  i a ningú li plau la figura que serveix com homenatge a Manuel Cuyàs.

 

TARLATANA 17 A “KOKORO. ART TALLER”.

 

La gent de Tarlatana , a més d’una activíssima acció individual amb presencies actives i expositives per arreu del país, de tant en tant, tenen ganes de retrobar-se a casa muntant una exposició en la que mostrar a amics i coneguts, el seu més que bon fer.

A vegades ho fan més a lo gran , i organitzen presència expositiva en una sala oficial , amb els condicionaments que comporta. En altres, com ara mateix, ho fan atapeint-se, a Kokoro, l’art taller del carrer Iluro on ben amuntegats ens ofereixen detalls puntuals del seu magnífic treball que ens fan obrir la gana per altres exposicions on més espaiats i distribuïts  puguem gaudir amb amplitud, bona visió i comoditat  del seu més que interessant bon fer.

Sigui de la manera que sigui, acostar-se al bon treball de Tarlatana sempre és positiu per el que nosaltres simplement us aconsellem la visita per que en ella i en la seva gran diversitat puguem tots gaudir del noble art del gravat, en l’ample varietat de les seves opcions, que ara ens presenten a Kokoro.

Desitjant que la propera vegada, l’espai expositiu serà més adient a les seves necessitats , valgui ara l’aplaudiment tancat per el seu bon fer.

Felicitats.

Talatana 17.- Col·lectiva  de gravat

Kokoro. Art taller. Iluro 55. Mataró

del 18 de juny al 24 de juliol de 2026

 

CHEZ MATISSE , EL LLEGAT D’UNA NOVA PINTURA. CAIXAFORUM

 

 Feia ja un parell d’exposicions que no visitava a Caixaforum, ja que les darreres exposicions eren coses que ja havia vist molt o per que no eren del meu interès. Avui hi he tornat especialment per veure “Desenfocat una altre visió de l’art” de la que en parlaré en un altre post, i evidentment he aprofitat la visita per acostar-me a l’exposició “Chez Matisse, el llegat d’una nova pintura”, mostra estrella de la programació com queda ben pales amb el gran nombre de visitants que hi havia , essent un dimecres a mig matí.

“L’art d’ Henri Matisse reflecteix una concepció totalment innovadora del color, la reformulació crítica del quadre com a pura superfície pictòrica i també una idea d’estar «fora de lloc» tant emocionalment com políticament, és a dir: la seva manera d’expressar la ruptura amb les normes establertes i la cerca d’una nova forma de veure i representar el món.

Aquest recorregut presenta una àmplia selecció d’obres procedents majoritàriament del Centre Pompidou, on les peces de Matisse dialoguen amb les d’altres artistes contemporanis i posteriors als quals va influir. Es divideix en vuit àmbits que mostren la seva trajectòria i evolució, des dels fauves alemanys i els neoprimitivistes russos fins a la pintura estatunidenca a partir de la dècada de 1940”.

 Amb aquests paràgrafs, expressats en la pròpia exposició, s’explica de manera ben clara les intencions de la mateixa i que és el que trobarem en la visita. A través de vuit àmbits de la seva vida amb els que podem  anat descobrint l’evolució artística i essencialment creativa de l’autor ,  juntament amb l’encreuament amb obres d’altres autors amb els que compartí ,  a voltes  espai físic i en altres estilístic , podem anar observant la creació de Matisse en una línia sempre progressiva , que el portà a conrear diverses estilístiques que ell mateix superava n la seva evolució creativa permanent.

Així podem observar el seu pas per el fauvisme, el primitivisme. El naturalisme, la modernitat clàssica, la radicalització del color i de la forma, arribant fins a una prèvia del pop art. I en cadascun dels casos podem veure la seva obra enfrontada a altres artistes importants del moment, el que confegeix una mostra que esdevé en un mirall creatiu constant al que va ser l’art en les seves dècades. Una evolució que començant amb els fauves alemanys i els neo primitivistes russos, acaba en l’entorn de la pintura americana a aprtir de la dècada dels 40.

La gran importància de Matisse en la història de l’art modern queda evidenciada en aquesta excel·lent exposició que ens permet alhora gaudir del treball de l’artista, però alhora fer-ho també dels seus companys en cada moment, alguns desconeguts fora dels experts, el que conforma una exposició atractiva per al públic en general i alhora per a l’expert en la pintura del moment.

Una exposició de molt recomanable visita.

 

Chez Matisse, el llegat d’una nova pintura.

CaixaForum Montjuic.

Fins el 16 d’agost de 2026  

 

 

 

 

ART I MUNDIAL DE FUTBOL

 

No fa pas tant de temps que qualsevol esdeveniment  important , fos del tipus que fos, tenia obligatòriament un cartell que l’anunciava de forma pública.  Des dels cartells de cinema, dels fets a mà per autors especialitzats que omplien la façana de l’indret, cridant l’atenció del passejant i convidant-lo a gaudir de l’espectacle fins a qualsevol fet esportiu que s’anunciés públicament, tot tenia el seu cartell que ja fa anys va deixar de ser realitzat per autors especialitzats per convertir-se en obres creades , en el cas dels grans esdeveniments, per artistes de primera fila.

D’entre ells cal destacar els corresponents als JJOO i als Mundials de futbol. Uns cartells que han estat signats per grans artistes, com els dels grafista Satué i l’artista Tàpies als JJOO de Barcelona, o el de Joan Miró , Tàpies, Chillida o Eduardo Arroyo en el Mundial de Futbol d’Espanya de  1982.

Però avui per avui, tot sembla ja història ja que el cartell és més un spot publicitari en moviment que no pas una imatge gràfica que ens quedi en la memòria com un fet artístic i cultural important.

Per això avui us presento un seguit de cartells històrics per que gaudint-los  demostrem una vegada més la necessitat de l’art en la vida actual.

Que els disfruteu

 

EN LA MORT DE JOSEP Mª CADENA.

 

La setmana passada va morir als 90 anys, en Josep Mª Cadena, periodista important i especialment crític d’art de rellevància que dedicà el seu temps i el seu saber en parlar d’art i dels artistes i, posant especial rellevància en dos apartats. En primer lloc als dibuixants de la premsa humorística que estaven oblidats pel gran públic i dels que aportà diversitat de dades i en segon lloc als artistes que exposaven arreu del país, deixant de costat el seu nom i la seva importància. La seva petita ressenya a “El Periódico” era el millor ànim que podien tenir en la seva carrera , essent esperada amb desig en quan sabien que havia visitat la seva exposició.

Vaig conèixer fa molts anys al crític a través de Paco Rodón que me’l presentà en una exposició del Monjo. Allà vaig rebre una gran lliçó d’art i alhora de bonhomia. Em va dir que m’envejava molt ja que jo podia escriure amb el to i dient el que volia, mentre que ell estava encontillat per el que marcava la línia del diari i li costava molt fer crítica punyent a un artista famós, quan s’ho mereixia, ja que el director del diari mai li hauria permès carregar-se una exposició de Tàpies, Hernández Pijoan o qualsevol altre patum, quan s’ho mereixien, cosa que no em passava a mi.

Vaig aconsellar el seu nom per formar part dels primers jurats de la Biennal Torres Garcia, on era divertidíssim veure els seus piques irònics amb Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig o Josep Guinovart, companys de jurat, defensant obres d’autors desconeguts front el desig dels altres de que guanyés un artista ben conegut per honorar el premi i al seu jurat.

Sovintejava les visites a Mataró per veure exposicions de les que en prologà algunes a la sala de Moldumat, com va ser les que realitzà a Romà Vallés, Pere M. Brasó o Pepe Novellas. Era curiós sentir la seva presentació des de l’escala que baixava a l’espai expositiu , omplint d’atenció amb al seva peculiar cantarella amb la que declinava tot el seu gran saber.

La darrera vegada que vàrem coincidir va ser en la inauguració de l’exposició Rovira Brull i el tren, celebrada a l’Ateneu Iluro a l’octubre de 2017. Allà, i com era costum habitual, em regalà un exemplar del darrer llibre en el que havia col·laborat expressant el seu espectacular coneixement de la realitat artística del país, i que anava molt més enllà del coneixement de les patums i altres autors de primera fila, per donar protagonistes als autors “de poble”, com ho mostrà en el catàleg d’aquella exposició  en la que citava  a més de Rovira Brull, a Alcoy, Jordà, Novellas, Perecoll, Capitani, Marta Duran i Terri.

Amb la desaparició de Cadena, s’enterra la crítica als autors de nivell, però que no han assolit el nivell de mites. I amb això es perd la mirada artística dels lectors que esperaven amb ànsia les seves opinions.

Josep Mª, dona records als gran artistes i als menys grans que trobis en el teu camí. I sàpigues que trobem enormement a faltar la teva bonhomia, els teus coneixements i especialment la teva gran sapiència .  

Adeu i moltes gràcies per tot el teu treball per difondre l’art.

 

 

  

LA MEDITERRÀNIA.- ROSAURA CANALES

 

Segueix  Aparelladors en la línia dubitativa en el nivell de l’exposat, però el cert és que els dubtes i sotracs dominen en la tria d’artistes que exposen a la mateixa. Així després del bon nivell de Mònica Dixon va arribar la patacada amb l’exposició de Joan Albiol “STAub” , per recuperar nivell i trempera expositiva amb el magnífic treball de Margarida March i ara tornar a la misèria expositiva amb el treball de Rosaura Canales.

Sempre és difícil encertar una bona exposició, però és molt menys difícil triar un artista que pugui dur-la a terme  i més avui en dia en que mitjançant la xarxa es pot veure la realitat creativa de l’autor.

Si un fa aquest mínim i totalment exigible pas, una autora com Rosaura Canales mai hauria d’haver pogut accedir  a exposar a una sala amb la trajectòria, fins fa ben poc, perfectament honorable com ho és la sala d’Aparelladors.

Amb un currículum mínim i amb el segell de solvència de la Galeria Mar del Grup Escolà a Barcelona, espai que ens retrotrau  a galeries com Mayte Muñoz que allà per els anys vuitanta i noranta eren referència de l’art més carca de la capital catalana, la mostra que avui Rosaura Canales ens presenta a Aparelladors és totalment contraria a la realitat creativa actual, amb tan sols unes poques excepcions com ho son el parell d’obres  dedicats a la representació del “hammam” , realitzats amb una filosofia d’art nabi , certament ben desenvolupats, i els tres mini gravats que s’exposen en les petites vitrines que estan a la sala. Uns gravats ben realitzats, amb solvència, gràcia i un acurat domini de l’ús del color.

La resta de l’exposat és d’un baix nivell. L’autora no acaba de trobar el to en l’ús del color , de tal manera que l’exagera  i distorsiona el global de les seves peces que esdevenen obres del nivell de les que s’acostumen a trobar en tendes de mobles per donar to “modern” als menjadors / habitacions i que després son regalades com a torna en cas d’adquisició del mobiliari.

I un es pregunta, com és possible la cohabitació, d’una artista interessant en dues peces i el gravat i totalment prescindible en la resta. Una pregunta que sols té resposta en la pròpia creadora. Si creu que de veritat  el color exagerat  i les seves composicions florals globals son la seva veritat  estarà cavant més fonda la seva fosa artística. Si en canvi pensa que el seu futur està en el que mostra amb els seus gravats i les seves banyistes turques, hi ha futur en la seva creació.

I si en té dubtes, que s’acosti ara a la Pedrera a veure l’exposició “Els Nabís de Bonnard a Vuillard” i potser allà troba el punt d’inflexió que crec que necessita l’autora.

Contradictòria exposició aquesta, amb els tres gravats i tan sols dues peces, que paguen la pena la visita. La resta per dormir en el somni dels treballs sense cap mena de valor.

 

La Mediterrania .Rosaura Canales

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 20 de maig al 28 de juny de 2026

 

L’ART A MATARÓ FA 70 ANYS

 

D’entre els objectes que vaig  heretar en la mort del meu pare, van ser molts papers i revistes que no eren d’interès dels meus germans, i alguns obres d’art d’artistes que havien exposat a la ciutat allà els anys 50 , com Jordi Alumà, Planasdurà, Abelló, Hernández Pijuan  i com no d’ Opisso pare i fill.

Ahir, cercant uns papers em vaig retrobar amb l’extra del Diario de Mataró, en motiu de la Commemoració del Primer Centenari de la Premsa Periòdica Local, una revista històrica excepcional, que em va permetre veure qui era qui en l’art local, ara fa setanta anys, una xifra escaient per a recordar-ho.

En les seves planes hi ha l’article “Mataró y el arte actual” que sense signatura fa un repàs a la realitat artística de la ciutat. Sota una entrada que diu:

“Desde el año 1949, puede observarse cda año como la inquietud artística de nuestra Ciudad, va cobrando mayor auge, celebrándose varias exposiciones  individuales y colectivas en las dos principales salas de exposiciones, la del Museo de Mataró y la de la Casa de Cultura de la Caja de Ahorros. Hemos de consignar aquí que desde el segundo cuarto de siglo, se celebraron varias exposiciones de arte en nuestra Ciudad, a través de la Sociedad Artística y Literaria y de alguna que otra entidad.

Desde el 25 de julio de 1943, fecha de la inauguración del Museo de Mataró, en la sala de exposiciones, se han celebrado 119 exposiciones, comprendiendo 48 colectivas y 71 individuales. En otras entidades se han celebrado asimismo unas 17 exposiciones entre particulares y colectivas. En total suman 163 exposiciones desde enero de 1940.

Nos parece oportuno publicar en este “Mataró” extraordinario una relación de artistes hijos de nuestra Ciudad y residentes en ella. Citaremos los que han celebrado exposiciones individuales y también los que han participado en alguna col·lectiva de un número muy reducido de expositores. Para evitar omisiones muy lamentables, nos abstenemos de citar las numerosas de artistas y aficionados, que han colaborado solamente en exposiciones colectivas. Nuestro deseo seria hacer constar sus nombres ya que entre ellos , hay valores muy estimables”.

A continuació apareixen amb breu comentari i la majoria amb una fotografia de la seva obra, els noms d’aquests artistes que son: Jaume Arenas, Antonio de P. Boix, Conchita Boter, Manuel Cuyás, Jordi Arenas, Mariano Ribas, Emilia de Torres, Alfredo Opisso, José Mª Esquerra, Juan Finet, Rafel Estrany, Jorge Puiggalí, Miguel Lladó, José Mª Prat Giné, Vicente Puig, Santiago Estrany, Jorge Estrany, José  Noé, Moisés VIllelia, Terri, Luis Muntané i Marcos Zaragoza. Curiosament els dos únics autors amb el nom catalanitzat son els germans Jordi i Jaume Arenas. Acaba el reportatge amb un article sobre “Arte Decorativo en Mataró” signat per Rafael Estrany.

Quasi tots els noms son abastament coneguts a Mataró per la seva activitat artística, però entre ells hi ha un nom absolutament desconegut per a mi que és el de Vicente Puig Peradejordi , artista mataroní amb carrer al pla d’en Boet, en l’escrit consta com nascut el 1882. Va estudiar a Belles Arts de Barcelona, París i Munic .De jove es traslladà a América i es va establir a Montevideo i Buenos Aires. Obres seves figuren en nombroses col·leccions particulars I museus com el  Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires. Va decorar el Centro Jockey Club de Montevideo.”. En l’escrit consta que el Museu de Mataró té una obra seva , absolutament desconeguda del públic. Va residir essencialment a Buenos Aires.

Un article  de fa setanta anys que ens permet recuperar l’estat de la qüestió artística en aquells moments. I de pas , fer-ne comparança amb l’actual.