divendres, de maig 13, 2022

SENSE AMBICIÓ

 

El Museu amb les portes tancades . Fotografía de R. Manent


Mentre que els Museus de la comarca ( Llavaneres, Càntir d’Argentona , Monjo de Vilassar i Fundació Palau) estan en un punt àlgid de visites i reconeixement, amb exposicions engrescadores i de qualitat, els Museus de Mataró resten adormits, sense trempera i en una evident crisi d’activitats i visitants.

Llastrats per la seva manca de definició, enrocats en unes sales de síntesi que demanen a crits una actualització i modernització, amb unes exposicions temporals poc atractives , gens publicitades i amb una difusió mínima, alhora que d’una durada eterna (8 mesos per un sol quadre de Martí Alsina i 10 mesos per l’actual exposició al voltant del vidre) , i amb uns horaris de visita inversemblants, molt més reduïts que el museus dels pobles que ens envolten, els Museus de Mataró s’ancoren en una letargia del passat, abjurant de la vitalitat que precisa la societat actual.

I la cosa no ve d’ara, sinó des de la seva refundació en temps de la transició. Potser la clau està en que mentre els museus que ens envolten, es mouen amb intensitat, professionalitat i passió, el de Mataró  es mou sense ambició  i a ritme funcionarial . I així malament anem.


( Publicat al cagròs, com opinió en l'anàlisi que fa la revista a l'entorn dels Museus que aquest cap de setmana celebra la Nit del Museus a l'entorn del dia Mundial dels Museus.

Donant-me tota la raó el Museu de Mataró ho celebra sense cap mena d'ambició i a ritme funcionarial. Allarga fins les 10 de la nit, l'horari de visita, però sols fa les rutinàries visites guiades.

Calen explicacions i les necessitem ja.


 

diumenge, de maig 08, 2022

CARME FAGEDA. INSOMNIS


Retorna, Carme Fageda a l’espai capgròs després de nou anys d’absència. Allà debutà l’any 2008 de la mà de Pepe Novellas i acompanyada d’Eva Casado i Paloma Rodríguez, essent la seva primera individual el 2013.




Ara hi arriba  en el punt àlgid de la seva creació  i en un bon moment de forma , presentant una exposició de doble cara. Per un costat la de la seva pintura, avui clarament afermada en un idioma prou personal, i per l’altre presentant els seus gravats, tècnica que ha descobert de la mà de Laia Arnau i el seu taller de La Carboneria, i del que amb poc temps ja mostra una destresa remarcable.




Pictòricament Fageda ha assentat el seu llenguatge en un personal constructivisme, per més que a ella no li acabi d’agradar la definició, entenen com a tal  l’equilibri de diverses formes geomètriques que alhora interrelacionen entre elles per a formar com un entramat cel·lular a l’estil dels rusc de les abelles, però sense la rigidesa geomètrica i si en canvi en un caos  perfectament ordenat per l’autora, articulant-se per generar un seguit de formes en una “mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat” tal i com ja dèiem anys enrere quan començà en aquest concepte plàstic. Una conjunció  però que va més enllà del formal i que al menys a mi  en porta a estructures futuristes de ciutat en l’ona de Blade Runner però en la seva vesant més amorosa.



 Arrodoneix la apartat pictòric  amb una imatge del seu espai imaginari, en forma de ciutat vertical , que sembla evolució de la que ja presentés en les dues  anteriors exposicions. Ara aquesta peça totèmica explicita una forma d’entendre i fruir de l’art Obra d’una peculiar bellesa visual  i calidesa poètica



El manteniment de la seva tessitura d’establir un cert grau de monocromatisme (color i variants) dona encara més força al treball pesant de l’artista, com queda ben evident amb el col·lage que presenta al cavallet, obra  de gran força , intensitat i bellesa.



Completa la mostra un seguit de gravats de petit format en que Fageda sembla alliberar-se. Apareix la figuració , explícitament femenina, i encara que l’engranatge constructiu segueix essent el mateix, defuig de la densitat intencionada de la seva pintura, per establir-se per un costat juganer, alegre i esperançat. Obres amb grapa, enormement seductores que ens porten al desig de veure-les ja en una mida més gran en la que a bon segur podrà esplaiar-se més.




Un acurat llacet  per arrodonir una exposició que posa en valor a una artista de treball amagat i no molta presència pública que ara i aquí ens demostra la seva positiva evolució i ens obliga a tenir-la molt més en compte.

Felicitats.

 

Insomnis. Carme Fageda.

Espai capgròs

Del 28 d’abril al 25 de maig de 2022



dimarts, de maig 03, 2022

FLUID INFINIT. AMOR ESTADELLA

 



En el seguit  d’interessants exposicions que presenta el Museu del Càntir en la seva sala d’exposicions , en aquest  mes de maig hi presenta una de ben especial com és la de vestits de la barcelonesa, esdevinguda de fa anys pallaresa, Amor Estadella



Estadella és un veritable personatge que va abandonar la capital Barcelona en la que mantenia una ampla activitat cultural per retirar-se al Pallars on al llarg del anys ha estructurat el seu retorn personal als ancestres culminat amb el retrobament amb el món esotèric de la seva mare, reviscolat en ella especialment mitjançant la quiromància.



Tota la seva energia, essencialment sanadora, sembla que es dipositi en aquests  peculiars vestits realitzats i estructurats en base i fonament als més diversos elements que ha anat trobant en la seva via ( ferros, xarxes, pedres ,sedes etc.) als que dona vida pròpia convertits en veritables obres d’art.



Que la costura és un art es ben evident i queda clar amb les exposicions que han conquerit els millor museus del món,. Peó Estadella capgira el concepte ja que no son vestits esdevinguts obres d’art, sinó obres d’art que n comptes d’estructurar-se en fonaments tradicionals ( pintura, escultura...) s’estructuren en vestimentes varies que subjuguen per formes. modus, colors, volums  i textures que en un imaginari màgic estructuren un art viu i palpitant.



Curiosa i palpitant exposició que paga la pena visitar.


Fluid Infinit. Amor Estadella

Musue dl Càntir. Argentona

Del 22 d’abril al 19 de juny de 2022

 

 

 

dilluns, d’abril 25, 2022

MATÈRIES EN FUSIÓ. MUSEU DE MATARÓ

 



Després de moltes exposicions buides de continent i contingut, i com si fos un miratge, els espais del Museu de Mataró presenten una exposició ben gestada, ben presentada , amb desig divulgatiu i amb intencionalitat històrica. Una exposició que esperem serveixi de precedent i que marqui un abans i una després en la línia d’activitat del vell casalot de Can Serra.



Es tracta de “Matèries en Fusió. El vidre a les col·leccions del Museu de Mataró”, una exposició que aprofitant l’avinentesa de la celebració enguany de l’Any Internacional del Vidre és capbussa en els fons del Museu per donar a conèixer la riquesa vidriera que atresora provinent tant de les excavacions arqueològiques dutes a terme durant tants anys amb les consegüents valuoses troballes i de manera més actual amb el gruix de la donació del Fons de Cristalleries de Mataró, amb peces singulars i de gran bellesa.



La mostra ocupa la sala principal del Museu i es desenvolupa en quatre capítols: 1.- La revolució del vidre bufat a l’antiguitat . 2.-L’esclat de la producció Local renaixentista. 3.- Càntir, porró i almorratxa: Cap a una expressió pròpia del Barroc i 4.-La industrialització vidriera: El cooperativisme i el Forn del Vidre de Mataró. Capítols que son explicats de manera adient tant en el que pertoca a la part visual com a la documental.



Completa el projecte un cicle d’exposicions dedicat a l’art del vidre en la contemporaneïtat que cada dos meso canviarà d’exposició i que s’ha iniciat amb Luesma&Vega i Eduardo Nieto (La artesania dissenyada) com a protagonistes, als que seguiran David Gibernau  (Quan l’artesania i l’arquitectura es donen la mà); Ferran Collado i Pròsper Riba ( Els nous bufadors catalans. Sang nova pe a una tradició mil·lenària), Meritxell Tembleque i Quim Falcó (Creació a quatre mans. El binomi de l’escultura en vidre) , per acabar amb Laura Fluxà i Esther Aliu (Escultura Contemporània. Discursos de la Fragilitat). Un cicle que es preveu altament interessant sota la coordinació de l’artista mataronina Esther Aliu.



Un bon projecte global, establert amb un bon programa, amb un sol però enorme defecte, que no és altre que la llarga durada del mateix que depassa els 10 mesos. Una durada com aquesta és del tot inusual en qualsevol exposició i en qualsevol gran Museu o indret expositiu.  Que direm doncs del cas del Museu de Mataró, un espai amb un nivell de visitants que hem de qualificar de misèrrim tant en valors absoluts com en el relatius en referència al territori que ocupa.



Però obviant aquest important però, ens queda una gran exposició,  que és de molt recomanada i repetida visita. I com deia al començament, que no sigui un miratge fugisser i no retronem a la vulgaritat habitual de les expos del Museu de Mataró.

 





Matèries en Fusió. El Vidre a les col·leccions del Museu de Mataró

Can serra. Museu de Mataró

De l,1 d’abril de 2022 al 5 de febrer de 2023 .

 

dissabte, d’abril 23, 2022

MARTÍ ROM . 50 ANYS D’ART. MUSEU MONJO

 



Com comentàvem en l’anterior post de Carme Porta. Catalunya n’és ple de bons artistes , absolutament desconeguts de la mass mèdia i que tan sols han aconseguit  un cert renom entre els artferits i amants de fugir del noms més coneguts i preestablerts. Potser només  les fundacions dels col·leccionistes Bassat i Vila Casas els hi presten una certa atenció el que és una absoluta llàstima.



Un exemple ben avinent és el cas de Martí Rom, artista essencialment escultor però que ha tocat tots els pal de l’auca artística i que ara en motiu de complir 50 anys  d’activitat  artística ha decidit presentar un recull de caire antològic que pugui resumir la seva carrera . A tal fi omple a rebentar els espais del Museu Monjo a Vilassar confegint una exposició d’alt nivell amb un però molt important  com ho és que els arbres no permeten veure el bosc, és a dir que la gran quantitat d’obra presentada impedeix gaudir-la de forma individualitzada i admirar la gran qualitat que atresora, el que és una llàstima vist el nivell del presentat.



Martí Rom començà la seva carrera  artística els anys 70 i en les primeres dècades establí el seu fer al voltant del mon conceptual que en certa manera era el dominant del moment. D’ençà aquells inicis la seva trajectòria  ha esta una constant evolució envers un  art que podríem definir com “objectual”, ja que els objectes creats o modificats , realitzats habitualment amb elements i objectes recuperats i reciclats artísticament per l’autor estableixen l’eix del seu discurs artístic. Tot en una mena d’evolució d’un cert “art pòvera”



Un discurs que assoleix poètica o crítica segons el moment i que manté com a fars d’inspiració dos noms mítics de l’art català que per la seva relació han tingut gran influència en ell. Per un costat  Joan Miró, amb qui estableix contacte per la relació familiar existent com a  membres de al comunitat del Montroig del  Camp, i l’altre Joan Brossa amb qui manté forts vincles d’amistat.



Aquest referències i la seva curiositat natural gesten una creació rica, variada i d’amplíssima versatilitat , que conjugada amb l’habilitat tècnica i escenogràfica de l’autor donen com a resultat  aquest amplíssim ventall de possibilitats que s’evidencien en aquesta mostra  de celebració del seu matrimoni amb l’art.



És evident que aquesta exposició que avui comentem és de recomanable visita tan per la qualitat del presentat com per la possibilitat d’endinsar-nos en l’interior d’un autor immerescudament massa desconegut, però això no ha  d’obviar el lament de que la mostra no sigui més esponjada permetent una vista molt més individualitzada del presentant, defugint d’aquest excés que enfarfega i limita  la visió i la comprensió de l’obra d’aquest interessant artista, com ho és, sens cap mena de dubtes, Martí Rom.

 


Martí Rom 50 anys d’Art

Museu Monjo . Vilassar de Mar

Del 10 d’abril al 12 de juny de 2022

dilluns, d’abril 18, 2022

CARME PORTA. PLURIVERS

 


El Museu Arxiu de Llavaneres presenta en aquest mes d’abril l’obra de l’artista i professora de la facultat de Belles Arts de Barcelona, Carme Porta. L’expo que s’acull sota el títol de “Plurivers” es segons la pròpia autora “ com una columna barroca, en la que el significat de la pintura creix a través de formes que es fan i es desfan  sense geografia fixa ni temporalitat coneguda, fins de nou preguntar-nos, qui som “.




Carme Porta és una de les moltes i valuoses creedores els nostre país que son massa desconegudes  dels afeccionats en general i dels especialistes en particular. Arribada a l’art després d’una curta vida acadèmica i professional en el món de la química ( llicenciada en IQS), entra en ell amb la força del convers i amb la certesa de que la plàstica és la seva forma d’expressió personal i professional pròpia, i es llença desfermada a la mateixa, tant en la creació com en la docència amb especial dedicació als materials


Plàsticament després de passar per diverses èpoques Carme Porta arriba l’abstracció després de despullar d’anècdota tota la seva pintura i segueix en ella, no com ho fan molts amb un substrat subjacent figuratiu que li serveixi de crossa per elaborar la seva abstracció, sinó justament tot el contrari, emprant l’abstracció per generar una nova figuració imaginaria,  mitjançant la rica harmonia quasi simfònica de formes i colors, en la que la natura té paper preponderant en l’essència del treball.



És la seva una abstracció vibrantment poètica en la que per aconseguir-la juga amb el color com element primordial. Fidel al pensament de Matisse que expressava que el color en una obra no és qüestió de quantitat i sí de selecció i ordre i que quan s’aconsegueix aquesta organització l’obra  expressa tota la llum, no la física  i si la que veritablement importa , la que existeix en la ment de l’artista. Porta s’afanya amb destresa a construir el seu univers particular.


Mitjançant una pintura en aparença plana, però que en vol ras presenta  mil i una densitats, plàstiques i cromàtiques, harmònicament construïdes en funció del desig inherent a la creació de l’obra. Carme Porta va construint uns veritables puzles en els que cada pinzellada i cada color obtenen un paper protagonista en un entramat ajustat de gest i color, estructurat tot  sota uns vectorials que tensen i destensen el conjunt segons les intencions de cada treball.



Unes amalgames plàstiques en la que sembla dominar el caos, quan en realitat ens porten a un potent ordre llunyà al cartesianisme i proper a l’ordre vital aquell que surt del cor i l’ànima i no de la racionalitat.

Un ordre sensible, emotiu i profundament humanista que apropa l’art a les persones i seduint-les, les fa seves. Un art proper, fresc i natural, carregat de la sensibilitat comunicativa que sols està en la mà i el fer dels bons artistes.



Carme Porta, uns joiosa sorpresa que esclata vivificant després de la massa llarga nit de foscor que ens ha portat la pandèmia.

Una interessant exposició que recomanem amb tot plaer

 

Carme Porta. Plurivers

Museu Arxiu de Llavaners

Del 8 d’Abril  al 8 de maig de 2022

 

 

 

dissabte, d’abril 09, 2022

EXPERIÈNCIES FALLIDES.



Certament la temporada expositiva maresmenca està essent prou positiva, però això no impedeix que de tant en tan apareguin unes exposicions fallides que abaixen notablement el nivell.  En aquets dies n’han coincidit dues: l’exposició de tècniques pictòriques tradicionals de Josep Malagarriga  a la sala del casal i “Pareidlis eucalíptica” de David Lloveras a l’espai capgròs.

Malgarriga és un professor de plàstica a Vilassar de Mar que ha editat un llibre de títol “Manuel de tècniques Pictòriques” i de complement “Guia pràctica Il·lustrada  I interactiva”, i el que ha fet a l’exposició del Casal és simplement reproduir tot el que està en el llibre , dibuixos, explicacions, exemples .., en forma de peces emmarcades el que converteix la de ja per se petita sala del casals en un espai claustrofòbic, enfarfegat en el que és impossible veure i ni tan sols esbrinar una idea.

Si hi afegim que els dibuixos no son pas d’alta qualitat, ens trobem amb una mostra absolutament fallida en l’artístic i especialment en la pretensió didàctica de l’autor que és del que es tractava . Cal depurar molt, garbellar en profunditat i cercar l’essència si és que l’autor de veritat vol exercir didactisme. El que està exposat ara en el Casal és un intent fallit que cal refer profundament.




David Lloveras és un fotògraf mataroní , amant de la natura i especialment dels arbres, que no sabent ni dibuixar ni pintar, treballa digitalment la seva especialitat ( la fotografia)i ho fa com si fos una pintura, intentant emular les pintures tradicionals amb fotografies ja fetes amb retocs, pinzellades i sobre superfícies diferents, com ell mateix explica.

Certament aquesta “pintura digital” és un element molt emprat per molts artistes visuals, però en el cas que ens ocupa encara està en les beceroles i li cal millorar, ja que el resultat final que ara arriba a l’espectador, és pitjor que el resultant de la simple fotografia i fins i tot estic per dir que el practicat amb la seva habilitat pictòrica mostrada en l’acrílic que complerta la mostra.

 Es centra  LLoveras en la reproducció de detalls de l’escorça dels centenaris i espectaculars eucaliptus del Parc Central dels que vol extreure abstraccions de formes i colors en alguns casos més reeixits que en altres però que sols ens deixen amb l’anècdota i no traspuen cap mena d’emoció que és ni més ni menys del que es tracta en una obra d’art.

Amb tot això no volem dir que l’autor vagi per mal camí, en absolut. L’art digital és un camp amplíssim i de futur , el que cal es conèixer molt bé les eines i explotar-les al màxim. Aquest és el repte de Lloveres, l’aprenentatge intens de la tècnica per aconseguir en la propera exposició uns resultats més reeixits que no pas en aquesta ocasió

 

Josep Malgarriga. Exposició de tècniques pictòriques tradicionals

Sala del Casal de l,1 al 24 d’abril de 2022

David Lloveras

Pareidolia eucalíptica

Espai capgròs  del 31 de març al 27d, abril de 2022