LLEGIR / IMAGINAR. PEP MONTSERRAT . LA MÚNDIA

 

Aquells arts ferits que acostumem a acostar-nos a tot indret on hi ha flaire d’art, des de fa un temps tenim cita obligada a les exposicions que ens presenta La Múndia, aquell espai /galeria que es troba quasi al davant de La Presó.

És així ja que des de la seva obertura  ens ofereix una mirada diferent  a l’habitual dels altres espais d’art que trobem a la ciutat i rodalies. Emparentada en la direcció amb els àmbits del disseny i la creació llunyana als àmbits comercials, ens ofereix puntualment mirada a un art creatiu, personal , amb una potència formal elevada i amb una lectura generalment seductora que quasi sempre aconsella la seva visita. Un consell que s’accentua quan hi ha exposicions com l’actual “Llegir / Imaginar” de l’artista Pep Montserrat.

Pep Montserrat és un il·lustrador de nivell internacional, que va guanyar el Premio Nacional de Ilustración 2024. En el fallo del veredicte es diu  que se li va atorgar “ per la seva gran capacitat de construir significats que van més enllà del simple desplegament visual amb veu pròpia i reconeixible. Per la mestria tècnica, versatilitat i obertura cap a diferents camps de la il·lustració gràfica que l’han fet un referent indiscutible per nombrosos professionals”.

Així mateix el jurat va destacar que “la passió per el dibuix que ens tramet el seu treball, l’ha portat  a aconseguir una gran precisió en la narració mitjançant la imatge, desenvolupant el seu treball en una ample varietat de formats amb una elegància que no deixa indiferent”.

Una definicions perfectes per el treball de l’autor que avui a La Múndia ens ofereix la versatilitat del seu fer, segons la temàtica o l’espai en el que la seva obra serà col·locada per ajudar i explicar de manera ben adient, l’escrit que l’acompanyarà.

Una demostració de la perfecció del seu excel·lent bon fer està en la portada de “Retorn a Brideshead”. Molts som els que recordem la mítica sèrie de televisió amb Jeremy Irons al cap i que està considerada com una de les grans de la història de la televisió. La portada del llibre ens retrotrau a la perfecció a l’ambient que quedava perfectament explicitat en aquella mítica sèrie.

Pep Montserrat fa en aquesta exposició lliçó permanent de la seva qualitat i del seu magnetisme especial. Ja sigui a través de les petites notes que serveixen per il·lustrar magistralment qualsevol article d’opinió que aparegui en els diaris o revistes de primer nivell amb les que col·labora en el nostre país o en mitjans de primer nivell mundial.  O principalment amb la il·lustració de llibres o portades , realitzades totes elles de manera magistral que fa que amb la imatge un entri en el desig de llegir immediatament el llibre o l’article.

Passejar-se per aquesta exposició de La Múndia  es passejar-se per un món il·lustrat, de manera moltes vegades formal, però sempre amb la claredat de que aquella imatge en servirà per captar i copsar amb més profunditat tot allò que ens vol dir o explicar l’escriptor o el periodista que hagi escrit el fonament literari .

Una exposició vibrant en l’artístic i emocionant en el seu lligam amb el literari i el periodístic, que esdevé una magistral mostra d’aplaudiment tancat i per la que recomano de manera intensa la seva visita.

Felicitats.

 

Llegir / Imaginar. Pep Montserrat

La Múndia. Mataró

Del 15 de maig al 5 de juny de 2026

JORDI TORRENT. FRAGMENTS D’UN CRIT.

 

Jordi Torrent, artista d’Arenys de Munt, assoleix el seu cim creatiu amb l’exposició “Fragments d’un crit” que presenta al museu de Llavaneres i que és la seva confirmació, diguem-ne oficial,  del seu nou status creatiu, aquell que l’ha portat cap al concepte i l’abstracció, abandonant la seva llarga, prolífica i exitosa carrera com artista figuratiu en la que va obtenir un munt de premis, èxits i elogis.

Fa deu anys, quan exposava a Aparelladors, dèiem d’ell: Torrent ens presenta unes obres de caire amable, sense complicacions. Formalment ben fetes però sense que en cap ocasió s’assoleix la trempera artística precisa per emocionar. Unes obres en les que certament cal destacar el bon treball de la llum en algunes d’elles però que sonen a vistes  i repetides , com d’uns estandards que podem trobar en molts altres artistes i a més amb una sobreactuació amb l’abús de la gota i el regalim que pots ser eficaç en un moment però que cansa en la seva eterna repetició.

Una obra en la que Torrent demostra abastament les seves característiques i qualitats pictòriques però que deixa fred del tot en l’assemblatge creatiu artístic que no dona senyals de vida , o en la vibració interior ja que tot queda reduït a l’aparença de l’extern.”

Així aconseguia una exposició d’obres “ben fetes”, però per a gust dels amants de la pintura paisatgística tradicional i que en res aportava a un art més viu i actual. L’aparença de l’extern, era la clau de l’obra, i aquesta distorsionava l’evolució interior , aquella que genera el sentiment creatiu amb els seus agosaraments i la seva aparent tranquil·litat.

L’any 2022 Torrent ens sorprenia a tots amb la seva plaça de finalista en el Concurs de Pintura de la Vila Casas. I ho feia encara més ja que l’obra seleccionada era una obra de caire abstracte conceptual que havia merescut l’atenció dels prestigiosos membres del jurat. L’any següent va exposar a Aparelladors , seguint aquell camí abstractiu inicial i ara fa parada al Museu de Llavaneres demostrant que el seu canvi no és reversible, com si ha sigut en altres casos com per exemple el de Jordi Rollán.

Ara, a Llavaneres, en la que és la confirmació de la seva nova mirada artística, ens presenta l’exposició “Fragments d’un Crit” en la que de bones a primeres varia l’habitual modus expositiu, limitant molt les obres presentades, deixant a cadascuna d’elles, espai suficient per respirar, explaiar-se i comunicar de manera ben adient amb l’espectador.

Unes obres que queden clarament dividides en dues parts. Per un costat obres en la que domina la matèria i el gest. Obres abruptes en l’aparença i en la que com l’autor mateix diu en el catàleg, apareix un crit nu que sembla voler deixar constància d’una veritat emocional, encara que sigui fràgil i incòmoda.

Son aquestes unes peces més primitives i primàries en l’aparença formal. Son més crits punyents que no pas reflexions aprofundides. Son treballs que obren un camí futur, però que estan en un impàs en el que l’aprofundiment del concepte i de la forma que el volen expressar son del tot necessàries.

Per l’altre costat en canvi, ens trobem amb unes obres de caire més abstractiu, més integrades en la seva textura, i en les que el treball de fons està molt ben realitzat donant força o suavitat al conjunt de l’obra, que s‘arrodoneix amb el contrapunt d’un element referencial  que dona equilibri al conjunt. Obres molt més serenes en l’aparença però gaudint d’una càrrega plàstica important clarament mostrada amb l’ajut d’una tècnica ben notable.

Amb aquesta contradicció aparent, Torrent gesta una exposició plaent de visitar, amb dues cares ben diferenciades que semblen portar cap una nova finestra , segons el que hem pogut veure en les xarxes socials, en les que l’artista sembla haver trobat la seva interna veritat, l’abstracció no com a eix formal, sinó com a conseqüència de la realitat. Un camí molt interessant del que a bon segur en podrem parlar en la propera exposició.

Felicitats i a seguir.

 

“Fragments d’un crit”. Jordi Torrent

Museu Arxiu de S. A. De Llavaneres

Del 8 de maig al 7 de juny 2026

 

ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME ( II )

 

CREU

Dèiem en la crítica de l’exposició  de Rovira Brull que era una bona exposició però que ens havien quedat molts punts en la foscor. Aquí intentarem explicar-ho.

Punt 1.-

Eren les set de la tarda del dia de Sant Jordi de 1996, és a dir fa trenta anys. Josep Mª Rovira Brull  es movia altament inquiet per els espais del primer pis de l’Ajuntament de Mataró. Tenia cita amb Manuel Mas, alcalde de Mataró, amb qui havia de concretar les condicions de la seva  antològica que havia d’inaugurar Can Palauet el mes de juliol.

Li havien arribat noticies  de que l’espai no seria sols per la seva exposició ja que Carmina Benito regidora de Cultura, volia que s’inaugurés conjuntament l’exposició de Rovira Brull amb la de Carlos Pazos que promovia la nova línia que defensava Cultura, la d’un art “contemporani” en demèrit de l’art plàstic  diguem-ne tradicional, fos de l’estil que es tractés , i que pretenia amb l’ajut dels seus assessors Pilar Bonet i Martí Peran,  eliminar de la programació.

Havia estat citat a les sis de la tarda  i l’alcalde Mas no apareixia per l’Ajuntament fet que augmentava el seu neguit .A les vuit del vespre apareixia l’alcalde, provinent de la celebració del dia a Barcelona i començava la reunió.

Quaranta minuts més tard Rovira Brull apareixia amb ulls plorosos a la porta de l’Ajuntament, on l’esperaven  família i amics. No hi havia hagut acord. La regidora Benito havia executat la seva venjança i no havia fet cap pas enrere, sols havia acceptat que l’exposició de Rovira Brull s’inaugurés en solitari , i la de C. Pazos fos inaugurada el dia següent. Rovira entre gemecs explicava que ho havia hagut d’acceptar ja que per edat i estat de salut la seva antològica no podia esperar, si és que la volia veure i celebrar en vida.

 

Punt 2.-

“Laia L’arquera” sensacional escultura de Josep Mª Rovira Brull , situada a la Porta Laietana, entrada a Mataró pel cantó de Barcelona , en la vella carretera nacional, va ser inaugurada l’1 de Novembre de 1998, dos anys més tard de l’antològica que inaugurà Can Palauet.

L’artista Pepe Novellas, gran amic den Rovira , va fer el discurs inaugural. En ell va dir: “Interpreto un missatge a la corda de l’arc:" Aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, L’art té quelcom d’etern”. La multitud d’assistents va aplaudir embogida , contenta com estava d’aquell meravellós regal.

Entre ells no hi era Carmina Benito, regidora de Cultura, ni cap dels seus alts càrrecs. La venjança cap a Rovira Brull i Paco Rodon, per haver votat en contra, impedint el nomenament de Toni Segarra per formar part de la direcció del PSUC ja s’havia aconseguit. Fins i tot, Benito havia imposat a Jordi Cuyàs, marit de Pilar Bonet, com a dissenyador de la cartelleria de l’acte, fet que realitzà amb absoluta professionalitat. Però el triomf aclaparador de la Laia els deixà  a tots en el mal lloc que els hi pertocava.

 

Punt 3.-

A començaments de la primavera de l’any 2013, Alex Mitriani es nomenat comissari per organitzar l’exposició que marcarà la temporada de ca l’Arenas. El seu títol “Art a Mataró 1942-1958. Els anys de la represa”.

 A la sala1 i a la galeria de ca l’Arenas, es prepara la mostra “Diàlegs vers la modernitat” amb artistes que d’una o altre manera varen exposar i deixar petja a la ciutat en aquells anys. Son Brotat, Planasdurà, Alcoy, Hernández Pijuan , Moisès Villèlia i Tàpies. Aquest últim no estava en la llista prevista, ja que el nom que hi havia era el de Rovira Brull. Que havia passat doncs?.

Simplement que un dia el comissari Mitriani va anar, sense previ avís, a casa de l’Ester Juan, vídua de Rovira Brull, i li presenta el projecte. Mentre estaven parlant, la mestressa de la casa rep una trucada telefònica per el que abandona la sala i en tornar a l’indret es troba que Mitriani havia desaparegut. Cercant-lo el troba remenant algunes obres en indrets privats, ja que sense cap mena de permís  s’havia endinsat en la casa per intentar trobar obra que li pogués causar interès.

Davant la situació la viuda de Rovira Brull, expulsa escales avall de la casa al comissari Mitriani que com a venjança elimina a Rovira Brull de l’exposició.

 

4.-

De començaments de març fins a finals de juny del 2023, en el Museu Municipal (Can Serra) i Can Palauet es celebra anticipadament el 25 aniversari de la Laia l’arquera.  En Txixo Rovira n’és el comissari del catàleg i aprofita per dedicar-hi la meitat del mateix a aprofundir per primera vegada sobre el fet creatiu del seu pare.

Ell mateix explicita amplament la seva biografia, mentre ens ofereix un detallat currículum amb fotografies de les obres més importants, algunes d’elles presents ara a l’exposició de Ca l’Arenas. El mateix passa amb les fotografies que fan referència a la seva activitat com a grafista.

El catàleg es complementa amb diversos escrits, entre ells d'un article sobre la relació de l’autor amb l’arqueologia com a fons d’inspiració , per acabar amb un escrit sobre el Foment Disseny i el taller Obert de Les Esmandies, temes ambdós dels que no es tracta en l’actual exposició que no és ni de bon tros la que mereix Josep Mª Rovira Brull.

CONCLUSIÓ

Totes aquestes reflexions al voltant de fets absolutament certs i que ja s’han comentat en altres ocasions, ens porten  a la conclusió de que aquesta exposició , bona, però que obligatòriament hauria d’haver estat molt més ample i conseqüentment millor, però la inutilitat absoluta d’una regidora que creu que Cultura s’escriu amb “h” intercalada i una directora del Museu que no hem d’oblidar mai va negar-se a acceptar la donació de la Generalitat per crear el Museu del Barroc, aprofitant el tresor de la Capella dels Dolors de Viladomat, Museu creat a posteriori a Manresa,  han impedit que sigui així.

O sigui que l’Ajuntament ens deu una veritable exposició de Rovira Brull amb el bo i el millor de els seves obres. Amb actes complementaris, - de moment no n’existeix cap anunciat per aquesta mostra-, i mentrestant fent-ne una publicitat adient , divulgant-la per la xarxa, no com fins ara en la que el silenci domina per arreu, i aconseguint que la mostra sigui abastament visitada, no coma ara en que la seva absència en els xarxes indica el menystenint oficial envers la mateixa.

Rovira Brull va ser un excels artista amb una importància cabdal en l’art de la meitat del segle passat  que va intervenir a Mataró en diferents aspectes del mateix, : creació artística, cartells, publicitat, creació de tallers de formació creativa i artística, ensenyament, escultura pública, etc. I que tota aquesta diversitat s’ha d’ensenyar i aplaudir després del gaudi.

Per això, aquells que vàrem estimar a Rovira Brull i vàrem gaudir del seu fer i la seva actuació, ens trobem absolutament corpresos en la tristor per la poca trajectòria i transcendència de l’exposició de Ca l’Arenas i de la celebració del seu centenari per el que exigim molt més.

I encara que aquest escrit sigui tan sols una “pataleta” més del menystingut crític local, volem deixar clara la nostra exigència de fer a Rovira Brull un artista absolutament reconegut en la ciutat que va voler que fos la seva.

PS.-

I aquesta crítica  té una destinataris clars, que no son en absolut  ni en Txixo ni la Nefer, que en son les seves cares visibles. Ells han fet el que han pogut. Els culpables estan a Cultura de la casa gran , ineptes totals en tot el que l'art hi té a veure, i que han estat capaços de mensytenir a un dels històrics i genials artistes locals.

Encara estan a temps d'arreclar-ho

 

 

ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME. CARA I CREU

 

CARA

El passat dimecres s‘inaugurà a Ca l’Arenas l’exposició dedicada a Josep Mª Rovira Brull en motiu de la celebració del centenari del seu naixement.

Com s’explica en el míser full de mà, que no catàleg , que s’ofereix al visitant “L’exposició aplega una tria significativa de l’obra de l’artista com a dissenyador gràfic i com pintor: des dels anys de formació, a la dècada dels  quaranta, i fins els últims projectes, a finals de segle. Recull més d’un centenar d’originals i proposa un recorregut pel llegat de l’autor de Laia l’Arquera entrellaçant productes publicitaris i artístics. Així, més enllà de formats, propòsits i categories estanques, l’exposició convida a detectar els elements que apareixen  al llarg de la seva vasta producció de manera recurrent: en nadales, calendaris, fulletons, quadres, llibres, etiquetes o quaderns de dibuix. “Rovira Brull. Art i grafisme” és una oportunitat única per redescobrir un artista que, com a pintor, transita amb una imaginació creativa desbordant de l’informalisme i expressionisme abstracte al surrealisme, i que en disseny, excel·leix com a tipògraf i il·lustrador”.

I exactament això és el que podem veure a l’exposició, amb un muntatge acuradíssim que ens permet endinsar-nos en el saber i el fer de l’artista en relació a una interessant part de la seva multitud de tocs, però una mirada que deixa molts forats potser pensant que ja s’han ensenyat en altres ocasions i que per tant, no en feia falta la repetició.

El més interessant de la mostra es troba en el primer pis on podem gaudir de la faceta de dissenyador publicitari que durant els seus primers anys va ser la cara més important de l’artista.

Així podem endinsar-nos en els seus nombrosos cartells de Fires o de les Santes, al costat del magnífic cartell del Corpus d ‘Argentona o de les regates de piragüisme de Sevilla o Banyoles, tot això ben amanit amb un seguit de calendaris , o diferents estris publicitaris per a empreses diverses, entre els que destaquen a casa nostre, les dedicades a Molforts i molt especialment a l’empresa Canyamàs ,que assoleixen nivell de gran mèrit, i que molts recordem amb l’enyorança que provoca el pas del temps.

Cal destacar igualment un espectacular abecedari amb dibuixos especials per a cada lletra , d’un nivell de qualitat més que remarcable, que son la comparança adequada a la seva obra com Il·lustrador de llibres de l’editorial Vicens Vives.

En comparança amb aquesta cara més gràfica i visual, en aquest pis podem enfrontar-nos a 7 peces de la seva primera època amb obres tan remarcable i interessant com ho puguin ser “El salta” (1954-56),”Vat 69” (1959) i “L’home i al ciutat “(1961) i ens trobem amb la felicitació de Nadal de 1956 del grup Sílex, amb treballs d’Alcoy, Planell, Hernández Pijoan i el propi Rovira Brull, de la que un és posseïdor d’una d’elles.

Mentre que en la planta baixa en la que domina més el toc plàstic de l’ artista , la primera sorpresa està amb la magnífica obra dedicada a Salamanca (1975) que podem comparar amb una primera visió realitzada vint anys abans, que omple la sala del vestíbul, mentre que a la sala del menjador  es mostren donant-se la mà, una desena d’obres la meitat de l’època brillant de finals dels 70 al costat d’altres molt més dolces i plenes de crítica silenciosa de finals dels 90, al costat de tres escultures i un seguit de cartells que mostren la riquesa del seu idioma plàstic capaç de lligar a al perfecció una proclama política amb una d’altre que fos de caire festiu.

Amb aquests elements es confegeix una bona exposició de l’artista que ens permet fer-ne mirada a vol ras del seu més que bon fer però que no permet endinsar-nos en la seves veritats plàstiques  per la gran quantitat de forats que atresora.

Estic absolutament convençut de que vistes les grans dificultats de fer a Mataró una gran exposició antològica com ben clarament es mereix l’obra de Rovira Brull , i no per el desinterès de la família i entorn artístic, si no per la deixadesa dels responsables municipals, desconeixedors tots ells del fer, artístic i ciutadà de l’artista i de la seva gran vàlua, han preferit fer una exposició , diguem-ne que digne, del seu centenari. Una exposició en la que curiosament no te cap protagonisme, ni tan sols s’anomena  a la Laia, símbol actual de la ciutat.

Però amb tots els inconvenients , és obligada la visita a la mateixa. Per aquells que el vàrem conèixer i vàrem compartir treballs i il·lusions i per aquells  que ara el descobriran. Tots ens trobarem amb l’ànima d’un dels grans artistes de Mataró al que la gent de l’art recordarà sempre i al que tenen de descobrir les noves generacions. Esperem que no sigui aquesta la darrera vegada de veure públicament obra del gran artista i alhora amic que fou en Josep Maria Rovira Brull.

No us la perdeu. Podria i hauria d’haver estat una exposició històrica per ser visitada per gent d’arreu del país, però ho sento , som capgrossos. Esperono a la família per seguir lluitant per donar coneixement i vàlua a l’espectacular treball de l’artista. En aquesta lluita estarem sempre al seu costat. Gràcies per el vostre esforç.

 

Rovira Brull, art i grafisme

Ca l’Arenas. Mataró

Del 30 d’abril al 4 d’Octubre de 2026

“800 mts /2300 mts”. MARGARIDA MARCH

 

Fa molts anys que conec a la Margarida March. Ho vaig fer per raons professionals alienes a l’art i a partir de les mateixes vaig descobrir la seva tasca professional ,practicada conjuntament amb la seva germana, en el mon de l’esmalt on eren , i son, reputadíssimes professionals  de tal modus que van ser escollides per una reconegudíssima marca suïssa de rellotgeria per fer un rellotge de col·lecció en motiu d’un important aniversari, fet desconegut per a la gran majoria dels afeccionats a l’art. Això com que a  l’any 2006 van rebre el reconeixement de la Generalitat que els atorgava el títol de mestres artesanes en l’art de l’esmalt.

La seva curiositat creativa el portà al món del gravat  on va treballar i exposar en la segona exposició el taller de Gravat amb companys com Raúl Capitani , que n’ era el mestre director, o en Domènec, en Carlos Soriano o la seva germana. Corria el 1988 , és a dir fa quasi quaranta anys.

Uns anys que han estat de treball constant en la progressió en el domini de la tècnica. El gravat no és tècnica que sigui de domini ràpid i menys quan es practica una creació en la que la fidelitat és l’essencial com en el cas que avui ens ocupa. En aquest temps ha confegit una manera ben peculiar de treballar. Així pel novembre del 2015 a l’espai capgròs presentava un peculiar jumelage en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat (aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternitat del dispers.

Fa ja deu anys, setembre del 2014, que al mateix lloc que ara, a la sala d’Aparelladors, Margarida March presentà una gran exposició de títol “Llum” en la que dèiem que l’autora en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.

Ara deu anys més tarda veiem que sortosament segueix en el mateix criteri, però si llavors eren un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació, ara el seu treball és conseqüència de la seva relació amb la natura.

Així, després de més de cinquanta anys de caminar per les terres pirinenques del Ripollès, li ha fet un homenatge a aquesta peculiar terra, llençant-se a l’estampació d’un parell de centenars de plantes que ha trobat per aquells indrets, les ha classificat , les ha dibuixat amb perfecció de botànic i les ha traslladat a l’art mitjançant el gravat, aconseguint un resultat més que magnífic, per acabar-les arrodonint en un llibre de limitadíssima tirada, que es converteix en un homenatge perfecte a l’art i a la natura.

Les obres de Margarida March, ens retrotrauen a altres temps. A aquells en que la presa no existia i calia el treball molt ben fet. Cada un dels seus gravats son un crit de natura pura i alhora son un crit d’art pur, circumstància que rarament trobem en exposicions avui en dia.

En uns treballs en teoria freds, fets quasi solament com a delectació pròpia, Margarida March torna a donar a l’art aquell sentit que massa vegades sembla haver perdut. El de la sensibilitat pura, el del treball ben fet, el del goig de l’autor, el del desig de comunicació amb l’espectador. Elements que semblen més d’ofici que no pas de creació però que son imprescindibles per el gaudi del creador i per la transmissió a l’espectador.

Un espectador que davant d’ells, sols li resta quedar subjugat per la bellesa que atresoren i per la capacitat  i qualitat tècnica que desprenen que els fa esser estimats i valorats en uns moments de dificultat en trobar vàlua en formes d’expressió com el gravat clàssic. Fet especial si està tan ben fet com en aquest cas, amb l’afegitó de la cloenda amb la peça majestàtica dels cinquanta gravats conjunts que és peça d’honor en una exposició que cap afeccionat s’hauria de perdre.

Exposició d’obligadíssima visita i recomanació.

Moltes felicitats.

 

“800 mts / 2300 mts.”. Margarida March

Sala d’Aparelladors de Mataró

Del 17 d’abril al 17 de maig de 2026

 

 

 

FUNDACIÓ MIRÓ MALLORCA

 

Retornem al contacte habitual després d’una setmana de vacances a Mallorca gràcies a l’IMSERSO, un viatge perfecte i a un preu que quasi sorprèn al pensar-hi. D’entre les diverses visites que vaig realitzar vull destacar la visita a la seu de la Fundació Miró Malloca que es troba en un magnífica paratge  a les afores de Palma .

La Fundació fou creada per desig del pintor Joan Miró (1893-1983) i de la seva esposa Pilar, amb l'objectiu de dotar la ciutat d'un centre cultural i artístic. Els seus fons inclouen una important col·lecció de prop de 6.000 obres de l'artista, incloent pintures, escultures, dibuixos, esbossos, i altres documents.

El complex està situat al costat de la que va ser la residència privada de Miró des de 1956, i inclou un primer taller, Son Boter, adaptat a una casa tradicional, i el segon taller, més ampli, construït d'arrel per l'arquitecte Josep Lluís Sert, amic personal del pintor, i autor de l’edifici de la Fundació Miró a Barcelona .Al voltant, pels jardins s'aprecien diverses escultures i murals.

El 1992 es va afegir el nou Edifici Moneo, obra de Rafael Moneo, per abrigar els serveis administratius i presentar de forma rotativa les obres del llegat. La fundació també organitza exposicions temporals d’avantguarda. Justament en el moment de la nostre visita estava a punt d’inauguració l’exposició de Carlos Bunga , artista portuguès, resident a Llavaneres i amb estudi a Mataró.

L’espai queda dividit en tres espais principals: L’edifici principal que va ser dissenyat per Moneo un cop mort ja l'artista, amb l'objectiu d'acollir l'espai expositiu de la Fundació. El Taller Sert, edifici que Joan Miró va encarregar a l’arquitecte Sert i finalment Son Boter: casa típicament mallorquina del segle XVIII adquirida per Miró el 1959 amb l'objectiu de treballar-hi les obres més voluminoses, que en aquests moments no és visible ja que està en obres per arranjar els seus espais.

Miró que va viure a Mallorca des de 1956 , als 63 anys, fins la seva mort l’any 1983 van signar el 1981 la donació dels tallers i de les obres que contenien a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca que segueix actualment dirigint la Fundació i duent a terme la difusió de la seva obra.

Amb un fons de 118 pintures damunt tela, 39 pintures damunt diferents tipus de suport, 35 escultures, 1.031 dibuixos, anotacions i quaderns, i amb 3.749 objectes i 1.925 peces d’obra gràfica inventariades, la seva exposició canviant permet veure a la perfecció tot l treball de l’artista i l’evolució del mateix, alhora que ens permet veure obres de Arroyo, Canogar, Chagall, Chillida, Chirino, Feito, Francés, Genovés, Guerrero, Guinovart, Gordillo, Hernández Pijuán, Rueda, Millares, Mompó, Muñoz, Ràfols Casamada, Saura, Sempere, Tàpies i Villalba al que s’ha d’afegir , gràcies a la producció pròpia d’obra gràfica als tallers de la Fundació, amb obres d’artistes com Peter Phillips, Wolf Vostell, Joan Cruspinera o Rafa Forteza, entre d’altres.

Entre la gran vàlua de les obres escollides de Miró i la gran qualitat de els obres dels artistes que l’acompanyen es gesta una mirada ampla i total al fer de l’artista , amb el gratíssim i espectacular valor de l’acompanyament de les obres dels altres autors de la col·lecció, que confegeixen en la seva totalitat una col·lecció espectacular, mirada plena al fer i al concepte del genial artista, i dels seus amics.

 

 

CÀNTIRS BESTIALS

 

Aquest dijous es presentà al Museu del Càntir el catàleg raonat de “Càntirs bestials” , és adir d’aquelles peces existents al Museu i que representen d’una o altre manera  a un animal esdevingut càntir en el procés creatiu. Aquest catàleg, raonat i escrit per l’Oriol Calvo , que fins fa poc ocupava el càrrec de Director del Museu, càrrec que ha abandonat per la seva jubilació.

Aquest catàleg raonat, correspondria a l’exposició que fa ja uns anys es realitzà en el mateix indret, de la que no se’n va fer catàleg per tema econòmic . Ara, aprofitant uns millor moments, s’ha editat i presentat, cosa que crec és un encert ja que encara no tinguem els càntirs expositivament vius, molts d’ells es troben exposats en la col·lecció general del Museu i el catàleg , ben escrit i raonat, ens permet endinsar-nos en aquesta peculiar temàtica.

Així ens podem endinsar-nos en els orígens dels càntirs zoomòrfics, per seguir per camins de la quotidianitat contemporània, amb animals amb significat i animals fantàstics amb els que podrem trobar les imatges d’un gran nombre de peces, en les que el gall n’és el rei però acompanyats d’un gran nombre d’animals de la més ample diversitat, entre els quals s’hi troben, com no, animals fantasiosos . igualment ens trobarem amb una ample diversitat de materials, formes i colors, quedant amplament representada la sèrie de càntirs de vidre que toquen el mateix tema.

Un repàs abundant, ben variat, amb fotografia de les peces que van acompanyades de la seva corresponent fitxa ceràmica i que permeten tant a l’estudiós com al profà en la matèria una passejada amable, artística i altament interessant.

Un catàleg llibre, de preu ben reduït ,- 10 euros- , que no ha de faltar en cap biblioteca d’un veritable afeccionat de la ceràmica popular en general, i dels càntirs en particular.