HEREDERO BRAVO, EL CONCEPTE DE LA FALSA CONTRADICIÓ

 

“Crear és produir sorpreses eficients”

(“Ètica per a nàufrags” J.A.Marina)

La creació és l’element fonamental en tota actitud artística. Per altre banda, la contradicció n’és element consubstancial. La història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen. La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.

Heredero Bravo és plenament conscient del repte que significa “voler” ser “artista”. El seu camí evolutiu queda clarament demostrat en les mostres que cíclicament presenta. És aquest un camí ple de neguits i fidelitats. De constància en un àmbit personal de creació , però alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic que expressi d’una manera clara, l per a no dir contundent, la  seva permanent contradicció entre dos maneres d’expressar l’art que pel general han esdevingut antitètiques quan en realitat són, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del figurativisme i abstracció.

Sortosament aquest difícil equilibri de forces contradictòries  sembla que s’estableix en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda clarament marcat en les peces que ara podem veure.

En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”. Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En realitat, un quelcom més. L’habilitat del modelatge de l’artista permet unes figures que depassen la formalitat de la realització. Obres que bé podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen en canvi  a l’entorn d’una mirada, la provocació d’una postura, o l’atreviment del concepte. I tot adobat amb una tonalitat  textural d’estranya i seductora bellesa.

Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments, frustracions, amors i desamors... s’estratifiquen  desgavellant en part l’externa homogeneïtats de tot personatge. És quan apareixen les “Construccions”. L’home dispers en els seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i total. L’home de carrer enfront  l’home perfecte de la teoria. El desengany i la lluita. La perfecció en la limitació. Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.

Però el desencís ha de portar a la il·lusió o al distanciament. I així neixen els “Paisatges” i els “Bodegons”. De nou l’home i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la ironia, i per què no dir-ho, la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements. Res no és com és, ni tan sols com ho sembla o potser com podria ser. Sota un altre tipus d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar en l’interrogant d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.

L’escaient joc dels títols de les peces, el capitomba que ofereix en una seducció sense trampa fan d’aquets darrers apartats un element de futur, però alhora  nexe obligat en el tancament dels cercle. L’home en la seva perfecció formal  i la seva imperfecció interior, és el gran protagonista  d’un treball acurat en extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el concepte plàstic, si aquest l’entenem , no com un mer formalisme de la bellesa , i sí com un element de reflexió entre el creadors i els espectadors.

I en aquest tancament del cercle, vagi també el nostre. Si crear és produir sorpreses eficients, com dèiem al començament, sens dubte que Heredero Bravo és un gran creador. Si tenen una definició diferent, a bon segur el resultat serà el mateix. I com a resposta a la lluita de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió provocarà que el nom del seu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons creadors que cal seguir.

 

Pere Pascual.

Mataró setembre del 1995.

 

Escrit que vaig realitzar  com a pròleg de l’exposició d’ Heredero Bravo a la galeria Tertre , quan aquesta celebrà el seu vinté aniversari.

Avui el reprodueixo per que qui el llegeixi tingui una idea de l’autor a qui se li retrà homenatge en la propera col·lectiva de Sant Lluc. Un , va posar a disposició de l’organització les dues magnífiques obres que justament em va regalar per aquesta presentació i que honoren la meva col·lecció i aquest article. No les podran veure ja que el silenci n’ha estat la lamentable resposta del Sant Lluc.

COMPROMÍS AMB L’ART DE MIRÓ A BARCELÓ. FUNDACIÓ BANCAJA

 

Fent d’entrepà entre les exposicions de Tâpies i de Gerardo Rueda, la fundació Bancaja ens ofereix aquesta magnífica mostra “Compromís amb l’art de Miró a Barceló “  que reuneix a València una selecció dels fons d’art contemporani de les col·leccions  d’art d’Abanca i de la pròpia Fundació Bancaja en un recorregut que abasta des de les avantguardes històriques a la pluralitat de formes de la pintura contemporània amb obres datades entre 1913 i 2023. Una mostra amb un recorregut des de les avantguardes històriques a la pluralitat de formes de la pintura contemporània .

El recorregut expositiu està integrat per 86 obres, 48 procedents de la Col·lecció ABANCA i 38 dels fons de la Fundació Bancaixa. En aquesta lectura de més d’un segle d’art estan representats 59 artistes, que han protagonitzat els diferents moviments pictòrics del període en l’art nacional i internacional.

Les obres de les avantguardes presents en la mostra van des d’una revisió de les dinàmiques creatives avantguardistes amb obres de Picasso, Miró, Kandinsky, Georges Braque, Juan Gris, Paul Klee, Joaquín Torres García, Marc Chagall, Giorgio De Chirico,  fins a diferents modes d’entendre la pintura contemporània, com en les obres de Manolo Valdés , Soledad Sevilla o Barceló.

En la mostra es presenten obres que van  des de creadors fonamentals de l’informalisme com Antonio Saura, Rafael Canogar, Manolo Millares o Antoni Tàpies, fins a artistes que parteixen del rigor geomètric com Eusebio Sempere o José María Yturralde.

Els quadres abstractes de Sean Scully, José Manuel Broto, Antón Lamazares, José María Sicília, Miguel Ángel Campano, i els plantejaments pop i figuratius com els d’Equip Crònica, Luis Gordillo, Darío Villalba, , Juan Barjola, Juan Navarro Baldeweg o Miquel Barceló, donen compte de la vitalitat de la pràctica pictòrica  permeten una mirada ample i pluridsciplinar que et sedueix i t’interessa en cadascuna de les mirades que dirigeixes a les seves obres.

Una mostra col·lectiva ample i diversa que no perd en cap moment l’interès per la seva atenció , tant per la diversitat estilística i conceptual, com per l’enorme rigor creatiu que hi ha en totes i cadascuna de les obres presentades.

Una col·lectiva que esdevé un repàs puntual i encertat a cent anys d’art del nostre país, en la que podem gaudir de la seva diversitat i evidentment de l seu alt nivell.

Una col·lectiva per visitar i que m’ha plagut intensament.

 

EXPOSICIONS D’ESTIU. TÀPIES A BANCAJA. VALÈNCIA

 

Cada anys aprofito les meves vacances d’estiu a Monreal del Campo a Terol per fer una escapada d’un dia per visitar alguna exposició important. La situació de la població a una hora de Saragossa, menys de dues de València , i a dues hores i mitja de Cuenca i Madrid, em permeten sempre trobar una ciutat amb exposicions importants per  a visitar.

Aquest any vist el que es podia visitar quedava clar que València era la ciutat que més convidava a visitar. No tan sols per visitar el Museu de Hortensia Herrero ans també per les tres magnífiques exposicions que acollia Bancaja, que a més es troba ben a prop de l’anterior. O sigui que aquesta va ser la nostra tria i crec que vàrem encertar del tot, obviant a l’IVAM ja que de les exposicions que presentava sols la de la família Pinazo m’era d’interès.

Havent parlat ja de Kiefer i el centre d’art Hortensia Herrero, toca ara afer repassada a les exposicions que vàrem poder gaudir al Centre d’Art de la Fundación Bancaja i començar amb la magnífica exposició  “Tàpies. Última època 2002-2012” una exposició sorprenent ja que un no havia pogut gaudir en plenitud dels darrers treballs del gran artista.

L’exposició se centra en la producció tardana d’Antoni Tàpies, des de 2002 fins a la seva mort en 2012 als 88 anys, amb un conjunt d’obres especialment representatives que condensen la seva essència com a artista durant el període menys conegut de la seva dilatada trajectòria artística de sis dècades.

El recorregut expositiu ben realitzat i amb una adequat joc d’il·luminació que permet gaudir plenament de les obres,  explicita com les idees i formes que van donar forma a la seva reconeguda personalitat artística van seguir presents en el treball realitzat des de la maduresa de la seva octava dècada de vida amb una expressió pictòrica que es torna més lliure, directa i depurada.

A l’exposició vàrem poder gaudir de 22 peces de gran format , algunes inèdites que es mostren per primera vegada al públic en aquesta exposició. Les obres presentades provenen de la col·lecció de la família a excepció de “a = a (2005)”, que va ser adquirida per la Fundació l’any passat.

Així podem gaudir del Tàpies íntim de l’última dècada que s’enfronta  amb energia continguda i la incorporació dels seus objectes quotidians , ja siguin fustes, teles, cordes o fragments de mobiliari, que integren el real dins del pictòric, a la cristal·lització del seu projecte que essent artístic és alhora moral i filosòfic.

Al llarg de l’exposició s’evidencien tres temes fonamentals en l’obra de Tàpies: el cos humà, amb la presència de petjades, extremitats o torsos que representen un cop més la idea de presència i vulnerabilitat i del cos com a memòria; els símbols amb les seves característiques creus, lletres i altres símbols que funcionen com un vocabulari personal i com a eines de pensament que equivalen a recordatoris espirituals; i finalment els objectes que mitjançant fragments reals incrustats en l’obra , connecten el material amb el conceptual .

Una exposició enormement intensa que expressa de formà clara i sense segones lectures com la potència vital de l’autor es va mantenir fins els darrers moments.

Una exposició que va ser un gran plaer visitar i que lamentem no s’hagi pogut visitar al nostre país, que era alhora el seu.

 

 

ARTKITEKTURA. CA L’ANTIGA

 

Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició  que serveix de cloenda de la mateixa, en espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.

Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats  amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols podria jutjar sota l’aspecte visual de  la fotografia.

Plàsticament parlant, la mostra presenta una sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.

Per un costat Miquel Ortega ens presenta una diversitat de mosaics, la seva especialitat,  que van des de la línia clàssica fins l’actual. Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces conegudes per aquells que seguim el seu art.

Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.

I si aquests artistes conformen la part clàssica de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat i bellesa plàstica.

Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el conjunt de l’exposició.

Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la globalitat de la mostra.

 

ARTKITECTURA.

Ca l’Antiga. Teià

Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026

 

 

 

“SINESTÈSICA”. CATHERINE LORTON AL MUSEU DE LLAVANERES

 

Retorna Catherine Lorton a exposar al Museu de Llavaneres a on ja ho havia fet el 2019 amb “Cartografies del caos” quan començava el que ella denominava “botonisme”, expressat en aquells moments amb uns densos gravats d’alta qualitat. Avui en el seu retorn, ho fa amb una altre mostra molt interessant que sota el títol de “Sinestésica”  i el subtítol de “Poesia del Color” en la que , segons diu a la presentació, l’espectador es situa davant el paisatge íntim de les emocions de l’autora.

Fa molts anys que seguim el caminar, lent i segur, de Catherine Lorton des del seus inicis subjugada a una pintura  academicista  sense gaire alè, seguint per la seva evolució ben positiva quan va decidir entrar en l’escola Gargallo de Badalona, i posteriorment la seva elecció per el mon del gravat en la que ha destacat per la seva creativitat i innovació, fins arribar a avui,  esclatant amb el color en una evolució fidel al seu tarannà creatiu i personal.

Les confoses formes d’estructures ameboides que han ocupat el protagonisme dels treball de Lorton, esclaten ara en rebel·lia per jugar entre elles, associant-se en un rítmic fer, enormement seductor, front el qual l’espectador no té altre remei que caure en el seu magnetisme per endinsar-se en les belles  profunditats que l’habilitat de la seva creadora sap gestar aconseguint unes obres enormement atractives en el seu aspecte visual però alhora també en la reflexió que ens ofereixen.

Dominadora de la tècnica, Lorton sap conjugar simfònicament de manera plenament adient, formes, ritmes i colors per establir unes imaginaries pautes musicals que ens sedueixen en el visual i ens subjuguen en el transcendental. Confegint així una exposició que va més enllà del visual i en la que el títol resulta del més adient. (Sinestèsica = variació natural de la percepció en el que un estímul en un sentit o àrea cognitiva activa de forma automàtica e involuntària un altre sentit diferent ) .

Magnífica exposició que referma el nivell i la qualitat de l’autora.

D’aconsellable visita.

Sinestèsica. Catherine Lorton

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 al 27 de setembre de2026

 

COMENCEM NOU CURS.- CENTRE D’ART HOSTENSIA HERERRO

 

Arribat ja setembre i vist que enguany sembla  que l’activitat artística té ganes de començar amb força i aquet divendres ja tenim dues inauguracions amb sabó rpersonal d’interès , com ho son  per un costat la de Catherine Lorton que presenta la seva mostra “Sinestèsica. Poesia del Color” al Museu de Llavaneres i per l’altre a Ca l’Antiga es presenta la mostra “Artkitektura” amb la participació de Felip Pich-Aguilera, Teresa Batlle, Rosa Aguiló, Glòria Badosa, Mima Sant, Manuel Ortega, Maurice Brandts i Manuel Serra. Unes exposicions que obriran amb cert nivell la temporada, i que esperem segui el preludi d’una activitat constant i ben qualificada per els nostres entorns.

Això fa que us vulgui parlar de quatre exposicions  que he visitat aquest estiu a València i que paguen la pena i mereixen prou atenció. A més la seva proximitat fa que es puguin visitar amb molta facilitat. Son la d’Anselm Kiefer al Centre d’Art Hortensia Herrero i les de “Compromís amb l’Art , De Miró a Barceló” , “Gustavo Torner. La harmonia secreta del Pensament” , actualment encara actives i “Tàpies. Última dècada (2002 – 2012)" , mostra que acabà aquest cap de setmana, totes elles a la Fundación Bancaja. Unes exposicions d’alta qualitat que mereixen detallada visita.

El centre d’art Hortensia Herrero, esposa del propietari de Mercadona y gran afeccionada a l’art, es troba en un antic palau d’estil barroc del segle XVII i reuneix obres d’artistes de renom nacional i internacional. Algunes de les quals han estat creades  específicament per a l’espai.

Es tracta d’un enclavament en el que es pot veure i gaudir del passat de la ciutat en diferents èpoques ja que durant el procés d’adequació de l’espai es van trobar nombrosos restes arqueològics que han quedat integrats en el recorregut museístic.

En el laberíntic trajecte expositiu, podem gaudir d’obres de la col·lecció privada amb nom tan importants com Alfaro, Barceló, Baselitz, el portuguès / mataroní Carlos Bunga, Calder, Chillida , Dubuffet, Genovés, Hockney, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Kiefer, Miro, Miguel Navarro, Plensa, Saura, Scully, Tàpies, Uslé o Manolo Valdés i d’altres. Tots ells amb una presencia d’obra triada pel gust de la compradora, és a dir en la vesant més suau i decorativa dels artistes, defugint d’obres cridaneres en el fons i en la forma.

Però la nostra visita, no sols estava en el desig de gaudir de la col·lecció del Museu , ans també poder fer-ho del treball d’Anselm Kiefer que sols havia exposat el 2007 al Guggenheim de Bilbao i que ben aviat, el proper mes d’Octubre podrem gaudir a la Pedrera.

Kiefer és un dels artistes importants del moment. Nascut durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial, el treball de Kiefer serveix per executar una profunda reflexió sobre la identitat i la història de la postguerra d’Alemanya, lluitant amb la mitologia nacional del Tercer Reich. En aquesta complexa equació l’artista fusiona art i literatura, pintura i escultura, abordant així els complexos esdeveniments de la història i les epopeies ancestrals de la vida, la mort i el cosmos.

L’obra de Kiefer inclou pintures, vitrines, instal·lacions, llibres d’artista i una varietat d’obres en paper com dibuixos, aquarel·les, collages i fotografies intervingudes, encara que aquí trobem essencialment pintura, en la que empra al costat dels materials pictòrics habituals, d’altres tan variats com el plom, el ciment, el vidre, peces de tela, arrels d’arbres o llibres cremats.

En la mostra, per un costat hi trobem la seva cara més amable, reflectida en les obres propietat de la mestressa de l’espai, al costat d’un petit gruix d’obres de l’autor en les  que esclata amb tot el seu esplendor i potencia. Especialment, amb l’obra estrella de la mostra que encongeix l’ànima i emociona a qualsevol persona com ho és l’obra “Danae”, un treball de més de tretze metres de llarg per uns tres d’alçada. En ella reprodueix l’interior de l’aeroport de Tempelhof de Berlín , fent referència alhora al mite de Danae,  aquí el seu pare la va tancar en una torre per temor a un oracle segons el qual un net seu el mataria, però Zeus va entrar en la seua cel·la transformat en una pluja d'or.

Aquesta peça que sols havia estat exposada a New York i que ara ho fa per primera vegada a Europa, paga per si sola la visita i el pertinent viatge.

A més, les obres no estan penjades en una sola sala o en algun espai gran que n’agrupés a varies, el que permetria una visió més global, sinó que estan distribuïdes en els  diferents espais de la caòtica distribució del palau, en el que es poden gaudir d’obres de dels artistes que conformen la col·lecció, peces que no sorprenen en la majoria, ja que aposten per la cara més dolça del creador, cosa que crec que és un absolut error ja que malgrat la qualitat que atresoren n’hem vistes de molt millor i a més , la magnificència del treball de Kiefer les empetiteix davant l’aclaparador llenguatge visual de l’artista alemany que respon amb alta qualitat, l’aposta que la mestressa Hortensia Herrero, ha fet per ell.

Mostra de molt recomanable visita i en cas de no poder ser possible, cal començar a preparar la visita a La Pedrera quan hi aterri el 2 d’Octubre . Una exposició que segons la pròpia web de La Pedrera  oferirà “una aproximació concentrada i significativa al seu univers conceptual a partir d’una selecció d’una quarantena d’obres procedents de la col·lecció privada de Hans Grothe, una de les més importants dedicades a l’artista, complementada amb peces d’altres col·leccions privades.

A través d’un recorregut intens i acurat, la mostra revela la complexitat simbòlica i material de la producció de Kiefer, tot posant en relleu la coherència d’un projecte artístic que es desplega en múltiples formes i suports, pintura, escultura, instal·lació, fotografia i llibre d’artista. «La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» convida a endinsar-se en una reflexió profunda sobre la memòria, la matèria i el coneixement

Una exposició que obviament no ens perderem.

AMICS , O ENEMICS, DEL MUSEU DEL CÀNTIR ???

A quatre dies mal comptats de Sant Domingo, dia de la Festa Major d’Argentona, les aigües de la seva font baixen tèrboles degut a la guerra que han creat els Amics del Museu del Càntir contra el Consell que regeix el mateix i contra l’Ajuntament de la població. I dic, baixen tèrboles, per emprar una frase entenedora per a tothom.

Fa tres anys, el Museu del Càntir estava dirigit per un Patronat que era el veritable propietari  dels càntirs del Museu i de tot el que ho envoltava, però no ho era de l’edifici del mateix . Tal i com va passar fa una dècada a Mataró , els patronats municipals, com per ex el d’escoles bressol, cultura o esports, van desaparèixer i es varen integrar en les estructures municipals.

El mateix succeí a Argentona, on els Amics del Museu del Càntir van entregar el poder de tot a l’Ajuntament de la població i es confegí el Consell del Museu, un consell consultiu , que és qui ha de marcar les línies mestres del Museu, però sempre sota l’aprovació del ple municipal. És a dir , un consell molt propositiu, però nul·lament executiu. Els Amics del Museu entraven amb dues places en el Consell, per fer i proposar actuacions, que com en els demés cassos havien de ser aprovades pel conjunt i conseqüentment per el ple municipal. L’antiga junta dels Amics va dimitir i es proposà a Marga Bagot, mítica guanyadora del concurs d’aixecament de càntirs, que n’ocupés la presidència com així va ser.

Però per raons i circumstàncies que desconec però que son fàcils d’intuir, els Amics s’han convertit en enemics, quasi diabòlics, del Museu i de tots aquells que no segueixin el seu tarannà. Fan el que els rota, sense seguir cap línia oficial, i qui gosi discutir la seva postura ja sap a la persecució a que estarà sotmès. Com exemple definitiu hi ha l’exigència de que se’ls hi regalin 65 càntirs de l’any , (valor de quasi 2000 euros) per a la festa del Càntir, xifra absolutament impossible de complir per el seu cost i per el greuge comparatiu amb la resta d’entitats del poble.

No vull entrar en els mil i un detalls que defineixen la seva actuació i que mostren clarament la seva nul·la estima  al Museu del Càntir, però si que vull és donar un toc d’alerta a aquells que imbuïts per la seva dialèctica abassegadora que no admet rèplica i per la seva enganyosa capacitat divulgadora del càntir i la seva festa, poden caure en el parany totalitari del seu discurs.

Si volen fer del càntir l’eix de la seva vida, que ho facin, però per favor deixin en pau a aquells que treballem per un Museu cultural viu i actiu, un museu que aquells que es diuen amics seus, sols volen per efectuar reunions, quan no en disposa de cap sala, i per establir una batalla política contar el poder municipal.

A qui ha treballat per el Museu mai se l’hi ha demanat ensenya política de cap mena, ara amb el totalitarisme dels Amics, queda ben clar quina és la seva lluita i quines son les seves intencions, i cap d’elles és lluitar per aconseguir un museu millor en tots els aspectes, el de la col·lecció ,la millora del propi edifici, el càntir de l’any, la seva direcció i difusió, les seves exposicions. En resum de fer del Museu un Museu molt millor de com estava.

I com que els que s’anomenen Amics del Museu del Càntir, no semblen estar en res per aquesta línia, jo el hi proposo com ja he fet altres vegades, que canviïn el nom de l’Associació per el d’Amics del Càntir, que segueixin amb el càntir arc iris com a símbol de la seva línia d’actuació, que facin mil i un jocs amb el càntir, i per damunt de tot que deixin treballar amb pau i tranquil·litat a tots aquells que estimem un Museu, que ni visiten, ni coneixen.

I si ho fan, que ho facin amb el respecte que pertoca. Respecte que s’han passat pel forro, amb la il·legalitat de l’elaboració d’un joc de cartes de parelles del càntir,  en que s’ha usat ,sense el pertinent permís , la imatge protegida dels càntirs d’autor, alhora que sense cap mena d’autorització també han usat el nom i el logo del Museu , entitat a qui agradava la idea i estava disposada  a col·laborar

Però queda ben clar que aquells que sempre tenen la raó, que empren l’insult com a forma d’intimidació, que es creuen els amos i senyors d’un Museu del que s’aprofiten del nom, però que no coneixen ni trepitgen, que usen com emblema un lamentable càntir que fa la punyeta a la resta de càntirs d’autor i que és demostratiu del nul nivell artístic i cultural dels que representa, mai poden ser amics d’un Museu i sí en canvi enemics.

Per tant , aquí està la meva opinió envers un lloc que estimo enormement, el Museu del Càntir, davant l’acció demolidora d’un grup d’aprofitats que el volen destruir en la seva essència.

Un marxa ja de vacances, esperant que l’eclipsi total que esperem gaudir per terres d’Aragó, esborroni la mala praxi que denunciem en aquest escrit i quan tornem, a finals d’agost, les coses s’hagin reconduït per a bé del Museu del Càntir i de la Cultura Popular.

Bones vacances a tots.