“800 mts /2300 mts”. MARGARIDA MARCH

 

Fa molts anys que conec a la Margarida March. Ho vaig fer per raons professionals alienes a l’art i a partir de les mateixes vaig descobrir la seva tasca professional ,practicada conjuntament amb la seva germana, en el mon de l’esmalt on eren , i son, reputadíssimes professionals  de tal modus que van ser escollides per una reconegudíssima marca suïssa de rellotgeria per fer un rellotge de col·lecció en motiu d’un important aniversari, fet desconegut per a la gran majoria dels afeccionats a l’art. Això com que a  l’any 2006 van rebre el reconeixement de la Generalitat que els atorgava el títol de mestres artesanes en l’art de l’esmalt.

La seva curiositat creativa el portà al món del gravat  on va treballar i exposar en la segona exposició el taller de Gravat amb companys com Raúl Capitani , que n’ era el mestre director, o en Domènec, en Carlos Soriano o la seva germana. Corria el 1988 , és a dir fa quasi quaranta anys.

Uns anys que han estat de treball constant en la progressió en el domini de la tècnica. El gravat no és tècnica que sigui de domini ràpid i menys quan es practica una creació en la que la fidelitat és l’essencial com en el cas que avui ens ocupa. En aquest temps ha confegit una manera ben peculiar de treballar. Així pel novembre del 2015 a l’espai capgròs presentava un peculiar jumelage en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat (aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternitat del dispers.

Fa ja deu anys, setembre del 2014, que al mateix lloc que ara, a la sala d’Aparelladors, Margarida March presentà una gran exposició de títol “Llum” en la que dèiem que l’autora en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.

Ara deu anys més tarda veiem que sortosament segueix en el mateix criteri, però si llavors eren un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació, ara el seu treball és conseqüència de la seva relació amb la natura.

Així, després de més de cinquanta anys de caminar per les terres pirinenques del Ripollès, li ha fet un homenatge a aquesta peculiar terra, llençant-se a l’estampació d’un parell de centenars de plantes que ha trobat per aquells indrets, les ha classificat , les ha dibuixat amb perfecció de botànic i les ha traslladat a l’art mitjançant el gravat, aconseguint un resultat més que magnífic, per acabar-les arrodonint en un llibre de limitadíssima tirada, que es converteix en un homenatge perfecte a l’art i a la natura.

Les obres de Margarida March, ens retrotrauen a altres temps. A aquells en que la presa no existia i calia el treball molt ben fet. Cada un dels seus gravats son un crit de natura pura i alhora son un crit d’art pur, circumstància que rarament trobem en exposicions avui en dia.

En uns treballs en teoria freds, fets quasi solament com a delectació pròpia, Margarida March torna a donar a l’art aquell sentit que massa vegades sembla haver perdut. El de la sensibilitat pura, el del treball ben fet, el del goig de l’autor, el del desig de comunicació amb l’espectador. Elements que semblen més d’ofici que no pas de creació però que son imprescindibles per el gaudi del creador i per la transmissió a l’espectador.

Un espectador que davant d’ells, sols li resta quedar subjugat per la bellesa que atresoren i per la capacitat  i qualitat tècnica que desprenen que els fa esser estimats i valorats en uns moments de dificultat en trobar vàlua en formes d’expressió com el gravat clàssic. Fet especial si està tan ben fet com en aquest cas, amb l’afegitó de la cloenda amb la peça majestàtica dels cinquanta gravats conjunts que és peça d’honor en una exposició que cap afeccionat s’hauria de perdre.

Exposició d’obligadíssima visita i recomanació.

Moltes felicitats.

 

“800 mts / 2300 mts.”. Margarida March

Sala d’Aparelladors de Mataró

Del 17 d’abril al 17 de maig de 2026

 

 

 

FUNDACIÓ MIRÓ MALLORCA

 

Retornem al contacte habitual després d’una setmana de vacances a Mallorca gràcies a l’IMSERSO, un viatge perfecte i a un preu que quasi sorprèn al pensar-hi. D’entre les diverses visites que vaig realitzar vull destacar la visita a la seu de la Fundació Miró Malloca que es troba en un magnífica paratge  a les afores de Palma .

La Fundació fou creada per desig del pintor Joan Miró (1893-1983) i de la seva esposa Pilar, amb l'objectiu de dotar la ciutat d'un centre cultural i artístic. Els seus fons inclouen una important col·lecció de prop de 6.000 obres de l'artista, incloent pintures, escultures, dibuixos, esbossos, i altres documents.

El complex està situat al costat de la que va ser la residència privada de Miró des de 1956, i inclou un primer taller, Son Boter, adaptat a una casa tradicional, i el segon taller, més ampli, construït d'arrel per l'arquitecte Josep Lluís Sert, amic personal del pintor, i autor de l’edifici de la Fundació Miró a Barcelona .Al voltant, pels jardins s'aprecien diverses escultures i murals.

El 1992 es va afegir el nou Edifici Moneo, obra de Rafael Moneo, per abrigar els serveis administratius i presentar de forma rotativa les obres del llegat. La fundació també organitza exposicions temporals d’avantguarda. Justament en el moment de la nostre visita estava a punt d’inauguració l’exposició de Carlos Bunga , artista portuguès, resident a Llavaneres i amb estudi a Mataró.

L’espai queda dividit en tres espais principals: L’edifici principal que va ser dissenyat per Moneo un cop mort ja l'artista, amb l'objectiu d'acollir l'espai expositiu de la Fundació. El Taller Sert, edifici que Joan Miró va encarregar a l’arquitecte Sert i finalment Son Boter: casa típicament mallorquina del segle XVIII adquirida per Miró el 1959 amb l'objectiu de treballar-hi les obres més voluminoses, que en aquests moments no és visible ja que està en obres per arranjar els seus espais.

Miró que va viure a Mallorca des de 1956 , als 63 anys, fins la seva mort l’any 1983 van signar el 1981 la donació dels tallers i de les obres que contenien a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca que segueix actualment dirigint la Fundació i duent a terme la difusió de la seva obra.

Amb un fons de 118 pintures damunt tela, 39 pintures damunt diferents tipus de suport, 35 escultures, 1.031 dibuixos, anotacions i quaderns, i amb 3.749 objectes i 1.925 peces d’obra gràfica inventariades, la seva exposició canviant permet veure a la perfecció tot l treball de l’artista i l’evolució del mateix, alhora que ens permet veure obres de Arroyo, Canogar, Chagall, Chillida, Chirino, Feito, Francés, Genovés, Guerrero, Guinovart, Gordillo, Hernández Pijuán, Rueda, Millares, Mompó, Muñoz, Ràfols Casamada, Saura, Sempere, Tàpies i Villalba al que s’ha d’afegir , gràcies a la producció pròpia d’obra gràfica als tallers de la Fundació, amb obres d’artistes com Peter Phillips, Wolf Vostell, Joan Cruspinera o Rafa Forteza, entre d’altres.

Entre la gran vàlua de les obres escollides de Miró i la gran qualitat de els obres dels artistes que l’acompanyen es gesta una mirada ampla i total al fer de l’artista , amb el gratíssim i espectacular valor de l’acompanyament de les obres dels altres autors de la col·lecció, que confegeixen en la seva totalitat una col·lecció espectacular, mirada plena al fer i al concepte del genial artista, i dels seus amics.

 

 

CÀNTIRS BESTIALS

 

Aquest dijous es presentà al Museu del Càntir el catàleg raonat de “Càntirs bestials” , és adir d’aquelles peces existents al Museu i que representen d’una o altre manera  a un animal esdevingut càntir en el procés creatiu. Aquest catàleg, raonat i escrit per l’Oriol Calvo , que fins fa poc ocupava el càrrec de Director del Museu, càrrec que ha abandonat per la seva jubilació.

Aquest catàleg raonat, correspondria a l’exposició que fa ja uns anys es realitzà en el mateix indret, de la que no se’n va fer catàleg per tema econòmic . Ara, aprofitant uns millor moments, s’ha editat i presentat, cosa que crec és un encert ja que encara no tinguem els càntirs expositivament vius, molts d’ells es troben exposats en la col·lecció general del Museu i el catàleg , ben escrit i raonat, ens permet endinsar-nos en aquesta peculiar temàtica.

Així ens podem endinsar-nos en els orígens dels càntirs zoomòrfics, per seguir per camins de la quotidianitat contemporània, amb animals amb significat i animals fantàstics amb els que podrem trobar les imatges d’un gran nombre de peces, en les que el gall n’és el rei però acompanyats d’un gran nombre d’animals de la més ample diversitat, entre els quals s’hi troben, com no, animals fantasiosos . igualment ens trobarem amb una ample diversitat de materials, formes i colors, quedant amplament representada la sèrie de càntirs de vidre que toquen el mateix tema.

Un repàs abundant, ben variat, amb fotografia de les peces que van acompanyades de la seva corresponent fitxa ceràmica i que permeten tant a l’estudiós com al profà en la matèria una passejada amable, artística i altament interessant.

Un catàleg llibre, de preu ben reduït ,- 10 euros- , que no ha de faltar en cap biblioteca d’un veritable afeccionat de la ceràmica popular en general, i dels càntirs en particular.

VERS L’AIGUA. JOIES SENSACIONALS - 19 ARTISTES.

 

Segons el diccionari el títol correspon a aquella/es paraula/es que serveix/en  normalment per a indicar-ne l’assumpte o contingut. Per tant si parlem de joies sensacionals, com  en el títol de l’exposició que 19 artistes celebren al museu del Càntir d’Argentona, i sabent tots el que és una joia, el qualificatiu de sensacional que s’hi afegeix, voldrà dir, -segons el diccionari català-, que "causa una forta sensació o que crida molt l'atenció o també que és molt bo, meravellós o fabulós". Unes paraules que estan molt lluny de definir l’exposició que s’hi duu a terme i per tant és un títol fals o erroni.

Fa cinc anys molts dels artistes que ara exposen al Museu del Càntir, juntament amb d’altres de  diferents modalitats artístiques, van prendre part en la mostra “Blanc” que es realitzà a La Destil·leria a Mataró.

La homogeneïtat en la diversitat que existia en aquella mostra i que la dignificava ara està desapareguda en el poti poti que es presenta en el Museu d’Argentona que es converteix en una fira de mostres amb estands individualitzats en els que cada creador munta la seva història , amb els seus materials i en la forma de veure la creació artística , el que converteix a una sala d’exposicions amb prestigi, en el gegantí stand  de 19 joiers que van a la seva per ensenyar , com si d’una fira pròpia es tractés, el seu bon fer , tot mostrant el seu art i les seva visió artística i creativa.

Queda clar que davant l’opció presa per el grup, el resultat artístic de la col·lectiva és absolutament decebedor, davant la barreja  d’estils, tendències, materials, conceptes...  que conformen la mateixa. Restant així, la sala d’exposicions convertida en un gran espai de joieria d’una botiga multimarca, sense cap més lligam que el teòric de l’aigua, que no és el suficient vàlid i evident com per conformar el concepte de l’exposició.

Per tant, i tenint en compte que la qualitat de les obres presentades, com es pot observar en les fotografies,  és alta, però que en el conjunt no ofereixen una exposició d’obres artístiques i sí en canvi un excel·lent però totalment desgavellat mostrari que bé podríem trobar en una fira d’artesans al carrer, és obvi que com a crític d’art la meva obligació és suspendre , pel mal muntada i el poc explicada que està l’exposició, però alhora no em fa res dir que la qualitat que està en molts dels artistes presents, mereix la visita.

Joies sensacionals?. Títol agosarat per una mostra massa dispersa en conceptes i continguts.

Joiers participants: Alícia Giráldez, Carla García Durlan, Carme Roher, Carmen Amador, Clara Niubó, Eva Manzana, Fàtima Tocornal, Gemma Canal, Judy Mc Caig, Lola Gratacós, Lourdes Carmelo, Maria Díez, Montse Basora, Nicole Deuster, Ramon Puig Cuyàs, Ramon Caus, Sebastià Macia, Silvia Walz,i Xus Anglès.

 

Vers l’aigua. Joies sensacionals. 19 artistes

Museu del Càntir. Argentona

Del 20 de març al 10 de maig de 2026

 

EL SENTIT D’UNA VIDA. PURI MARTÍN. MUSEU MONJO

 

Puri Martín és una artista de Vilassar de Mar que mai fins ara mateix havia exposat al Maresme i que ara es presenta omplint el Museu Monjo de la seva població, mostrant-nos la seva habilitat en el quasi oblidat mon del retaule i altres tècniques més habituals com el gravat, el dibuix, l’escultura i la instal·lació.

Quan un es troba amb aquets garbuix de tècniques en una exposició acostuma a arrufar el nas ja que aquesta indefinició en la manera d’expressar les idees artístiques és símbol més aviat d’aprenentatge que no pas de maduresa artística. És signe de cerca més que de troballa. Amb aquesta idea al cap vaig acostar-me al Monjo on exposa la vilassarenca Puri Martin i em vaig trobar amb una mostra que si bé no assoleix el nivell habitual del que allà s’hi acostuma a exposar si en canvi ens mostra una exposició que en la seva diversitat indica un positiu ideari artístic que al meu entendre cal urgentment concretar.

Ella mateixa es una artista multidisciplinària formada a l'Escola Massana i a la Llotja de Barcelona. Des de l'any 1989, combina la creació artística amb la docència i la seva obra neix d'una mirada interior i simbòlica. Treballa disciplines com el retaule, el gravat, la pintura, el dibuix, el cartró pedra i el paper maixé. Cada peça és un pont entre el gest i l'esperit.

Amb aquestes frases  amb que es defineix la pròpia artista en el seu blog, podem entendre-la com una rara avis tot terreny en el cada vegada més sofisticat i individualitzat món artístic creatiu. Una pluridsiciplinaritat que costa d’entendre i acceptar quan  abasta mons tan especials com el retaule, el gravat o l’escultura amb paper.

Segons ens explica, el fonament del seu fer està en el dibuix amb bolígraf d’uns personatges que realitzava automàticament quan parlava per telèfon. Dibuixos conservats i que a hores d’ara li serveixen de pont per a les seves creacions que conjuga en pla en les seves obres de caire pictòric i que alhora esdevenen en plasmació escultòrica com petits follets que enganxen amb la seva acció totes les peces que conformen la mostra, gestant així una tela espaial que engloba la totalitat de l’exposició. 

Un món complex d’expressar i aconseguit en part , en el lligam de l’obra entre un bidimensional amb personatges que volen escapar d’aquesta limitació i unes escultures , en les que amb mides reduïdes genera un submón de personatges , més siluetejats que no pas compactes, que generen atracció a l’espectador per la seva debilitat en la  situació que se’ns presenten i en la pregunta que generen del per què i de l’on venen i a on van.

Si a més a més afegim que la majoria d’obres “pictòriques” no son pintures si no retaules i les obres escultòriques ,no son bronzes com semblen i sí obres realitzades amb paper maixé, haurem d’entendre que ens trobem davant una exposició especial. Una exposició que encara que pugui semblar artesanal pels materials emprats, ofereix especialment en el camp escultòric una interessant mirada creativa.

Una mostra que encara que jugui amb el trompe l’oeil crec hauria d’obligar a l’artista a jugar més de veritat. Hauria d’atrevir-se a una escultura que no sigui quasi ritual , massa anecdòtica i que agafi la força del personatge en si mateix i no com ajuda d’un eteri guió de l’exposició. I el mateix passa en les seves obres planes. O apostem per un retaule absolut o ho fem per una pintura . Les mitges tintes sempre deixen un clarobscur difícil de definir.

En aquesta definició, limitant  la seva pluridisciplinaritat , crec que l’artista no sols s’hi trobarà més còmoda ans també obtindrà uns resultats artísticament més plaents, en especial en el camp escultòric on l’habilitat en la creació de personatges, si aconsegueix arrodonir-los en mida i material, podrà assolir un nivell artístic clarament remarcable.

Mostra que cal considerar iniciàtica, aquesta de Puri Martin, que ens ha obert el cuquet per veure-li, en un temps, una altre més definida en resultat i llenguatge plàstic , en la certesa de que hi ha uns vímecs ferms i potents per aconseguir-ho. Ara sols cal destriar-los.

 

El sentit d’una vida. Puri Martín

Del 15 de març al 17 de maig de 2026

Museu Monjo. Vilassar de Mar.

 

ARTKITECTURA.- JOSÉ CONCEPTES I JOSÉ ANTONIO SANCHO

 

Conjuntament amb la magnífica obra de Joan Barbarà, Ca L’Antiga ens ofereix en aquesta primera mostra de la temporada  el treball fotogràfic de José Antonio Sancho que ja ha estat present en diferents mostres en el mateix indret, i el de  José Conceptes , de qui tenim ocasió de veure per primera vegada els seus treballs.

De José Antonio Sancho n’hem parlat en altres ocasions, doncs és habitual de Ca l’Antiga. La seva és la fotografia artística tradicional, és a dir aquella que es potencia mitjançant el domi tècnic del creador que sap modificar positivament aquella mirada  que tots podem haver vist i tingut, però de la que no n’hem sabut treure un rèdit creatiu i artístic.

Així quan ens passegem davant el treball de l’autor, son moltes les vegades en que pensem que nosaltres mateixos havíem tingut aquell paisatge davant nostre i no li havíem sabut treure el rèdit artístic  que ell mitjançant la tècnica i la manipulació, si s’escau.

Però l’autor , obsessionat per la tècnica, no entén que l’important està en el missatge no en haver aconseguit quadrar tots els elements. Per això, masses vegades, després d’haver gaudit del treball en directe, tan sols abandonar la sala, ens oblidem d’allò que acabem de veure o admirar, i per tant la comunicació fracassa. Fet que es repeteix en aquesta ocasió.

Justament el contrari succeeix amb els treballs de José Conceptes, que sota el magnífic títol de “La doble mirada: Arquitecturas del vacío” ens ofereix uns treballs en que fins i tot a voltes dubtes de que ens trobem davant d’una fotografia i penses en un dibuix mental perfectament estructurat , ja que l’organització de l’espai per obtenir una imatge que no dubto de qualificar com a plàstica és perfecte.

Sense enganyar en res a l’espectador ja que les imatges que presenta son absolutament reals, l’exactitud de l’enquadrament de l’espai juntament amb la perfecció del joc de llums i ombres, absolutament potenciat per l’us del blanc i negre, en comptes del color, converteix totes i cadascuna de les obres presentades en unes magnífiques juguesques en les que és fàcil i obligat entrar en elles per descobrir, no sols la realitat física, ans també la intencionalitat de l’autor.

Les obres de Conceptes, son la clara demostració del que significa ser artista, com ho és  disposar d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i estar dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica. Un conjunt de tècnica i sensibilitat creativa que converteix els treballs creatius de Conceptes en uns treball artístics de primer nivell.

 

 “Arkitektura” . Fotografies de José Conceptes i José Antonio Sancho.

Ca l’Antiga . Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026

ARTKITEKTURA.- JOAN BARBARÀ. CA L’ANTIGA

 

Comença temporada Ca l’Antiga a Teià , i com és habitual en ella ho fa amb una interessant exposició a l’estil personal de la seva propietària Mariàngels Latorre que ens ofereix aquesta temporada endinsar-nos en la relació entre art i arquitectura, si els seus camins son convergents o divergents  o si l’arquitectura és encara, o de nou com ens proposen, un art superior. Així comença aquest cicle amb l’exposició “L’arquitectura com a motiu” a la que seguiran ”L’arquitectura com a paisatge” i “L’arquitectura com a llenç” .

Per començar i sota el genèric de l’arquitectura com a motiu ens ofereix les mirades del gravador Joan Barbarà amb la sèrie de gravats de “Negre sobre negre” al que acompanyen les fotografies de José Antonio Sancho i les del fotògraf de Vinaròs , José Conceptes que presenta la seva sèrie “La doble mirada: Arquitecturas del vacio”. Fotografies que comentarem en el proper post ja que aquest el dedicarem a l’espectacular mostra de Joan Barbarà.

Joan Barbarà és un dels grans gravadors catalans, encara que el seu fer ha quedat molt amagat en el taller de prop del Pont de Vallcarca on treballava i que s’està destapant després de la seva mort , en un seguit de mostres  amb la col·laboració de la seva família.

Un gravador que per les seves mans han passat obres d’autors tan reconeguts com Picasso, Miró, Chillida, Millares, Hartung, Dalí, Saura, Hamilton, Vasarely, Joseph Beuys, Ponç,  Cuixart, Bechtold, Tàpies, Plensa, Oteiza, Barceló o Ràfols Casamada, noms tots ells tan importants que reflecteixen a la perfecció la saviesa tècnica que atresorava.

Una saviesa que li va permetre aconseguir una veu pròpia que mostrava molt de tant en tant i que ha anat apareixen després de la seva mort l’any 2013 i que ara hem pogut gaudi amplament del seu fer amb les diverses exposicions celebrades al Maresme, com han estat les del Museu de Llavaneres al 2020, diverses presències en el 2024 i 2025  la mateixa Ca L’Antiga , així com la magnífica exposició que realitzà al Museu Monjo a l’Octubre del passat any.

Ara a ca l’Antiga ens ofereix l’espectacular visió de la sèrie  d’Aiguaforts “Negre sobre Negre” que l’any 1996 van ser exposats en llocs tan importants com la “Fundació Pilar i Joan Miró” de Palma de Mallorca o el “Centre d’Études Catalans de Paris”. Ara trenta anys més tard segueixen impressionant a l’espectador per la força i valentia del plantejament estètic i tècnic.

Sembla ser que l’incendi del Liceu i la visió de les seves runes, provocà en l’artista una immensa capacitat d’esquematització  en la que l’autor fa constant i agosarada juguesca d’elements estructurals que crean en la seva descomposició o desfeta, uns resultats absolutament abassegadors tant en el plàstic com en el mental.

La perfecció tècnica , tant en l’equilibri d’espais i volums, com amb el ratllat de les estructures genera una sensació de dominació que arrossega a l’espectador a capbussar-se en la plàstica del presentat, amb el que l’obra guanya clarament la partida i dona brillantor de matrícula d’honor al conjunt del presentat.

Espectacular conjunt de gravats que esdevenen d’obligada i detinguda visita que serveixen alhora per actualitzar el nivell de gran mestre que en vida atresorà ja Joan Barbarà.

Exposició d’obligada visita.

 

Artkitektura. Joan Barbarà

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026.