dimarts, de juliol 13, 2021

ALBERTO BUSTOS I MARC ITURRI. DUES GRANS EXPOSICIONS

 




A Argentona durant  els mesos de juliol i agost i degut a la potència del càntir i la ceràmica, amb la fira Argillà i la festa del Càntir, la ceràmica assoleix primacia expositiva amb les  exposicions a la casa Gòtica i al Museu del Càntir . Enguany es repeteix la situació amb dues excepcionals exposicions “Naturareza” d’Alberto Bustos (Museu del Càntir) i “Ararat” de Marc Iturri (Casa Gòtica), dues visions plàstiques que essent quasi antagòniques son alhora complementaries i que mostren l’altíssima qualitat d’ambdós autors.



Visionar i analitzar aquestes exposicions em retornen a un dilema que sempre m’ha causat grans problemes amb els ceramistes .Per a mi, i per a molts, la tècnica és sempre mitjà, mai finalitat. L’artista té uns objectius comunicatius amb la seva obra  i empra en cada cas la tècnica que més s’adiu per aconseguir-la. I encara que aquesta variï l’artista seguirà essent creatiu de la branca que ha triat. Un cuiner encara que la seva especialitat siguin el arrossos no serà un “arrossaire” , seguirà essent un cuiner. Un escultor serà definit com a tal sigui quin sigui el material que empri, que sols servirà com qualificatiu mai com nominatiu. . No crec que ningú parli del ferrer Chillida, el picapedrer Cusachs o el marbrista Miquel Àngel



La ceràmica té una definició que s’integra més en les arts aplicades i decoratives, més a la “poterie”, que no pas a altres variacions. Uns camps en els que es pot assolir una perfecció tècnica espectacular i un nivell artístic fora mides, com en els cassos de Llorens Artigas, Cumella i tants d’altres, entre d’ells els grans terrissaires populars i veritables ceramistes en l’essència més pura.




Però per a mi , com en els casos de que avui ens ocupen, i en molts d’altres, quan la comunicació va per altre camins del volum, i amb altres intencions, em nego rotundament a qualificar-los com a  ceramistes i si a nomenar-los com escultors, ja que el que realitzen son pura i clarament “escultures” això sí, mentre altres empren el ferro, la pedra, la fusta , el marbre o qualsevol altre material, ells usen la ceràmica amb les avantatges i desavantatges que aquest material  atresora. Una mirada , aquesta que defenso, que desagrada al màxim al gremi de ceramistes, que segueixen entestats en capdisminuir la valoració de la seva tècnica en un dogmatisme que mai he pogut entendre.



Personalitzant després d’aquesta ,per a mi, obligada prèvia, passem a comentar en individual aquetes dues més que excel·lents exposicions. Alberto Bustos presenta al Museu del Càntir “naturareza”  una exposició en al que segons explica el propi autor en el catàleg “es submergeix en la psique vegetal per descobrir els sentiments turmentats per la degradació del Medi natural que els humans provoquem de manera habitual, fruit de la nostra pròpia degradació com a espècie”.



Ho fa mitjançant una plàstica poètica, tant en la vessant més sensible com en la més dura, que a mi em retrotrau a imatges del sempre màgic fotògraf Chema Madoz. Aprofitant-se de la seva gran capacitat tècnica i de la ductilitat dels materials ceràmics, Bustos genera unes escultures ceràmiques que produeixen a més d’un gran gaudi estètic i simbòlic, una reflexió intensa  de la problemàtica natural , tal i com és la pretensió de l’autor.



Amb uns intencionats trompe l’oeil constants, Bustos va desgranant la seva melodia poètica  i crítica  obligant a  l’espectador  a enganxar-se a les seves reflexions alhora de que gaudeix d’una realitat formal d’alta qualitat i bellesa. El joc de formes i conceptes, amb l’afegitó d’una sensible paleta cromàtica conjuga una veritable simfonia de sensibilitats i art. Tot en una magistral lliçó d’equilibri continuat de  fons i forma que demostra el nivell d’aquets gran escultor, per a mi, i ceramista  per a ell, que és Alberto Bustos.



A l’altre costat de la plaça de l’església, a la casa Gòtica, exposa les seves peces Marc Iturri. Ho fa sota el títol d’Ararat. Que com hom sap és una muntanya turca, encara que segueix essent la muntanya sagrada dels armenis, que segons el  Gènsi va ser el lloc on es va aturar l’Arca de Noé després del diluvi universal. A més és una muntanya volcànica coberta de neus perpetues.



Una mica jugant amb tots aquets elements , reals i metafòrics, Iturri desenvolupa una exposició plena de peces magmàtiques, configurant un territori plàstic dur i aspre  en el que es van dipositant els treballs,  d’una manera agresta i contundent.



Iturri  ens presenta la seva vessant més ceràmica amb alguns plafons i peces de formes més tradicionals, en el que és fàcil fer comparança ceràmica amb el negre sobre negre del mataroní Perecoll. Peces  de gran bellesa però que queden sotmeses a la potència plàstica de les escultures fetes amb gres refractari, porcellana i esmalts , en les que la textura , densa i irregular, amb el contrast de l’apunt blanc porcellànic com a punt d’equilibri  produeixen una impressió visual i sensitiva d’alta graduació.

Argentona acull així dues grans exposicions, d’un altíssim nivell creatiu i sensible que qualsevol afeccionat a l’art no s’ha de perdre de cap de les maneres .

Felicitats als autors i als programadors.



dijous, de juliol 08, 2021

ELS ESPAIS D’ANNA DE JAIME

 



Anna de Jaime retorna amb l’exposició “espais” a l’espai capgròs on debutara fa quatre anys amb l’exposició “territoris”.

Per un llavors parlàvem d’una autora preocupada més per l’essència que per les formes , per l’acotació els espais, l’harmonia dels volums i el joc del color , movent-se en aquell pensament de l’art que no té significació però sí sentit, un sentit que per de Jaime està en la recerca d’una bellesa més espiritual  que formal.

Ara quatre anys després , la jove autora ha evolucionat, trencant les estructures geomètriques per les que es movia i decantant-se cap un abstracció més pura i nítida en les formes però en la que l’espiritualitat segueix essent el seu tret més característic.



Anna de Jaime és autora d’evolució lenta i afermada, és molt més dièsel que no pas que d’explosió incontrolada, tal com hem pogut observar en les seves participacions en diferents mostres col·lectives, en les que en totes elles hem pogut veure aquella passa endavant a la recerca de la seva identificació artística.



Ara en aquesta escarida i triada exposició al capgròs, l’autora mostra que domina perfectament l’abstracció cromàtica jugant amb una paleta agosarada però alhora subtil, aconseguint que la bellesa formal i aparent de les seves obres quedi en un segon terme ja que el misteri que desprenen, generat per la profunditat i expressivitat assolides,  ens porta a cercar noves interpretacions personals.



A més, ara i de trascantó, apareix el grafit que sembla obrir-li la porta a un augment del eteri i del subtil, aquell que s’assoleix en el paper però que és molt més dificultós assolir a la tela. Una aposta arriscada ja que comporta la pèrdua del color, element fins ara fonamental en la seva obra, però que estem convençuts assolirà mb èxit , aconseguint entrecreuar equilibradament els dos elements en aquesta nova aposta tan sols encetada.

Interessant expo la d’Anna de Jaime a l’espai caprgròs, en la que demostra ser una realitat total amb aspiracions i empenta d’un futur ben prometedor. Recomano la visita.

 

 

Espais. Anna de Jaime

Espai capgròs. Mataró

De l,1 al 28 de juliol de 2021

 

dimarts, de juliol 06, 2021

DANIEL LLIN. IN MEMÒRIAM

 



Senes haver superat encara el cop que significà la mort d’Albert Geronés, , ens arriba un altre cop baix amb la notícia de la mort de Daniel Llin, l’artista pintor i gravador, membre de la junta de l’Associació Sant Lluc i del grup Tarlatana 17 i persona estimada per hom que el coneixia.

“Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística .

En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici plàstic.

Gravat de Santa Maria del Trastevere, amb el que m'obsequià després d'una exposició


Potser per tot això en Daniel Llin ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.”

Aquests paraules encapçalaven el comentari crític de l’excepcional exposició de gravats que realitzara al Col·legi d’Aparelladors el 2014.

Rellegint-les penso que son un bon retrat de la personalitat  de Daniel Llin, encara que artísticament caldria parlar també de la seva pintura , lliure, intensa, cromàtica , mediterrània  i de la que vull destacar tres peces: “El convit” realitzada per  l’experiència del Casament, amb aquelles taules parades en la representació plàstica de la Plaça Sta Anna; l’obra amb la que guanya el Concurs de pintura ràpida del mil·lenari de Santa Maria; i l’obra” l’estudi” que presenta al Sant Lluc de 2015. Tres peces que son compendi i resum d’un brillant fer plàstic.

   Daniel Llin pintant l'obra guanyadora del Concurs de Sta Maria


En la pintura apareixia el jove mediterrani que s’agosarava i es desfermava amb una paleta cromàtica aguda i uns enfocs espaials més que interesants.

En Daniel Llin era un intel·lectual, un home saberut i savi. Una saviesa que destil·laven totes les converses. Sabia molt d’art, d’història, de filosofia, de música i de moltes coses més, però mai t’aclaparava amb la seva superioritat de coneixements. Escoltava mig tancant els ulls  que de nou saltaven vius per puntualitzar, aclarir o discutir qualsevol opinió, això sí, sempre amb l’educació i elegància que dominava la seva personalitat.



Crec que a Daniel Llin el tindrem present més ara que no hi és que quan estava en mig de nosaltres. Però és que ara en una conversa sempre ens faltarà el seu comentari ple de raó i de saviesa, que servia de contrapunt o de contrafort, sempre  precís i necessari.

Jo , com no, trobaré a faltar també aquells pessics de monja al respecte d ‘algun comentari crític meu, pessics sempre dirigits a la forma i molt poques vegades al fons. I principalment aquell comentari davant alguna obra penjada en una exposició , aquell “bo, molt bo” amb que sentenciava un treball artístic que el sadollava com artista i com espectador. Una sentencia davant la qual sols quedava l’afirmació gestual i, ja que no en fallava cap.

Daniel Llin, reposa en pau i segueix allà on siguis fent demostració del teu art i la teva bonhomia.

Adeu, Daniel

dilluns, de juny 28, 2021

EL FEMER DAURAT DE L’ART CONTEMPORANI.

 



Digueu-me vell, que fregant els setanta ja començo a ser-ho. Digueu-me desfasat , que potser sí per que tot això de l’art falsament contemporani em consta de digerir, especialment quan es considera art. Digueu-me  el que vulgueu, però no em digueu tonto, per que no ho soc. Digueu-me si de cas clàssic.

En aquestes darreres setmanes, Perejaume, artista al que admiro, ha volgut fer una vertebració especial de la comarca del Maresme amb cinc accions, per a mi més poètiques que no pas artístiques, en la consideració més acadèmica de la paraula,  en les que amb la col·laboració de  l’Espai d’Art i Creació Can Manyé (Alella), la sala d’exposicions Espai Casinet (Masnou), el centre Mataró Art Contemporani, la Fundació Palau (Caldes d’Estrac) i el Museu de Pintura (Sant Pol de Mar) , centres tots ells abundantment regats amb diners públics, i que generalment fan olor al mal perfum del pijismo progre. Amb ells ha muntat l’espectacle, per que crec que així s’ha de definir, “guardar a fora”.

Unes accions poètiques de magnitud, com  daurar un femer que abans ha estat confitat, amb pans d’or: mullar el mar, i diverses accions fílmiques i algun que altre dibuix. Tot això per la misèrrima quantitat de 60.000 euros i que sols haurà estat gaudida pels integrants de l’autocar (gratuït, això sí) que va fer gira el gran dia pels diferents indrets.

I jo em pregunto, essent aquí el més important la idea, i tenint en compte que la gran majoria no l’haurà gaudit en directe i sí per mitjans digitals. No hauria estat el millor la realització digital  d’aquest efímer amb el que aconseguim el mateix resultat però abaratint costos que amb el que està caient es prou convenient.

Però està clar que no, com molt bé reflexionava Joan Pere Viladecans amb l’article “L’escultura invisible” dedicat a Salvador Garau, capaç d’haver venut per 15000 euros una escultura invisible, aquí no es tracta d’això. Allà deia:

El arte contemporáneo en su vertiente más frívola se está convirtiendo en algo parecido a un fondo de inversión, en la adquisición de un paquete de acciones de un producto de alto riesgo. Inmaterial. La pandemia ha precipitado en el mundo occidental algo que se preveía: un cambio de época y una convulsión en el uso, costumbres y vehículos de expresión. Y por lo que hace a la creación, es evidente su claro sometimiento al gigante digital. Y su consecuente claudicación ante la inmediatez de banalidades con presunciones artísticas. En el fondo la economía digital desprecia al artista e intenta dirigir su arte comprimiendo, además, el tiempo que los creadores necesitan para su proceso creativo, cada vez más efímero. Calentando el dañino triunfo de la mediocridad ¿Una crisis cultural? Un maridaje muy contemporáneo: cultura, dinero y poder. La era de los billonarios y la tecnología. Venta y reventa de algo que no existe. Esnobismo puro.

Descaradamente se busca la provocación fácil, la repercusión mediática y el permanente relumbrón en las redes. Advirtiendo que, aunque no lo parezca, hoy es más fácil escandalizar a la sociedad y llegar a ella. Escuchen la banalidad de los raperos, miren a artistas de ferias internacionales, esculturas y pinturas, montajes ingenuos con pretensiones de denuncia. Baratijas culturales para salir en el telediario.

I és que curiosament l’art contemporani és el que menys arrisca. Tot son projectes que sols es materialitzen quan hi ha els diners. Si no hi ha diners no hi ha acció. La plàstica en canvi se la juga cada dia i en cada moment. Crea i a veiam si hi ha algú que s’enamora de la creació i la paga.

Però els modernos, els progres i els grans creadors, son ells. Senyors contemporanis, a cagar a la via, i després busquin qui els hi pagui els pans d’or per daurar les seves defecacions.

El femer daurat. Sens dubte la més bella i real de les metàfores en relació a l’art contemporani.

 

divendres, de juny 25, 2021

ART I FESTA. FUNDACIÓ ILURO



Amb aquest títol i el sots títol de “Més d’un segle de cartells i programes de Les santes” , la Fundació Iluro acull una magnífica exposició organitzada i produïda per el Museu Arxiu de Santa Maria, en commemoració del 75 aniversari de la seva existència que mostra per primera vegada la seva excepcional col·lecció de cartells i programes de la Festa Major de Les Santes, que segons s’assegura és la més complerta que es conserva  i que aplega des d’exemplars de començaments del segle passat fins a tot el referent d’èpoques més actuals.



No puc negar que la visió massa saturada i enfarfegada del cartell publicitari de la mostra em va fer témer el pitjor, sabedor que quan es parla de Santes mai s’acaba parlant de l’esperit i en globalitat, i si en canvi de la suma d’elements individuals del que no es pot oblidar cap ni un, sota el perill de que pugui començar la tercera guerra mundial.



Però només entrar en l’espai expositiu totes les meves temences es van esvair ja que l’impecable treball de Conxi Duro en el comissariat i molt especialment en els dissenys expositiu i gràfic, converteix el que podria haver estat una bigarrada mostra en dinàmica saltimbanqui en una serena passejada per la història dels cartells de festa major, ben muntats i millor distribuïts per èpoques, amb l’ajut imaginatiu i inestimable dels diversos “xinos” que arrodoneixen la mostra amb els detalls més puntuals.



Una exposició que ens permet no sols veure l’evolució artística i creativa del disseny i el cartellisme, ans també fixa la nostra mirada en el transcórrer de la història, amb les iconografies pròpies i personals de cada època, alhora que si ens fixem en el detall podem intuir el discórrer social i sociològic de la població i els seus habitants,  i en la significació i importància que han tingut les festes de Les Santes en els diversos moments d’aquests més de cent anys que es mostren.



L’exposició sols té un però, la llàstima és que aquest sigui tan important que fa devaluar i molt la importància de l’exposició, i no és altre que l’absència d’un acurat catàleg.



Valgui la dita catalana de que els estalvis es mengen les estovalles. Una vegada aconseguida tal gruix de documentació i explicada de manera tan magnífica és del tot increïble que acabada l’exposició tot retorni als estatges del Museu Arxiu i fins la propera, sense que els ciutadans puguem gaudir d’un recull que ens permeti ampliar els nostres coneixements i fixar l’ull en el detall que sí s’observa en una mirada documental tranquil·la, però que és impossible de detectar en la visió expositiva per més detinguda que fem la visita.



Un catàleg que a un preu mitjanament acurat, estic convençut hauria estat un gran èxit de vendes. Tenint en compte que l’exposició romandrà oberta fins el dia 29 d’agost , hi ha encara temps per posar fil a l’agulla i fer-lo realitat.



Amb ell, aquesta exposició assoliria el nivell de matrícula d’honor, mentre que ara es queda en l’excel·lent, nota més que sobrada per recomanar vivament la seva repetida i deturada visita, en el segur que si l’aprofitem en sortirem més savis i fins i tot més mataronins.

 

Art i festa. Fundació Iluro

Del 18 de juny al 29 d’agost de 2021

dilluns, de juny 21, 2021

EROSIÓ. POL CODINA

 



Pol Codina va esclatar com artista  de ben jove  amb tan sols 22 anys d’edat i uns estudis de disseny industrial a la butxaca, i ho va fer amb una escultura d’una estructura vertebrada al sant Lluc del 2005 iniciant una explosió meteòrica que comportà un aprofundiment en la línia d’aquesta escultura, la realització amb el seu pare de la gegantina escultura del peix de la seu central de Caixa Laietana, actualment i de manera lamentable en un estat de deteriorament important, i acabant el 2009 amb l’obra “Gràvida” una obra  d’altíssim nivell que es troba en l’actualitat en el MEAM.

Públic i crítica estàvem rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Amb aquests bagatges Codina ocupava els espais del Monjo , i en comptes de fer un tour de força mostrant tota la seva potencialitat de futur, va malmetre l’exposició amb una retrospectiva dels 5 darrers anys, quan hi havia molt poc passat i en canvi , sí un amplíssim futur.



Aquella exposició va ser l’inici del pas del desert que durant una dècada ha realitzat l’artista. Obligat per  necessitats vitals a dedicar molt de temps a les tasques d’ofici de la serralleria artística familiar i a la seva passió per recuperar la forja com un element artístic i cultural important, crec que aquest esforç va esgotar en part la seva  faceta més creativa i artística a la que cal dedicar una ment lliure, fresca i fora de les preocupacions quotidianes. En aquets temps, les seves esporàdiques presències ens parlaven massa d’un dejà vu, mantenint això sí el to d’una dominador tècnic, però no deixaven de ser un donar voltes sobre el mateix de feia molts anys.



Ara però a la Destil·leria , Pol Codina amb l’exposició “Erosió” sembla cridar amb força el seu esperat retorn a la creació potent , amb una exposició  bigarrada de peces i conceptes  en la que es reafirma en el seu passat artístic però alhora obre noves portes i finestres senyalant nous camins que semblen prou gratificants en l’artístic, confegint en aquesta certa disparitat un llenguatge potent i atractiu  de visita plaent i amb l’alè d’un cert misteri planant per tota l’exposició.



L’exposició és de mirada complexa ja que Codina en realitat presenta tres exposicions en una. Per un costat reafirma el passat, amb  obres més de la línia de forja artística, culminades per el vaixell mogut en aigües embravides. Demostració d’equilibri i ofici, apropant-se  cap el decoratiu però mantenint intenció i capacitat de seducció.



La segona part d l’exposició està formada per les seves estructures mòbils,  unes estructures atractives per se, però alhora massa pesants amb el que es perd el sentit de moviment. Certament hi ha mòbils immòbils, com per ex. l’escultura penjada de Chillida al parc de la Creu a Barcelona. Essent enormement pesant un té la impressió que sols en tocar la començaria a cimbrar. Però aquest no és el cas.

El rei dels mòbils mòbils, i valgui la redundància,  Calder , era home d’escultures altament pesants, que en el moment en que s’enfrontava a les seves estructures mòbils, les alleugerava fins el grau màxim. Ara s’obre  un nou camí per a Codina, en el que cal triar l’opció. Penso que està més en el camí de Calder però per aconseguir-ho cal un procés de depuració intens i profund.



Però per a mi la veritable ànima de Codina està en la tercera part de l’exposició. Allà és on rau el veritable Pol, juganer com un nen en els mòbils, i professional de l’ofici en la primera part. Aquí ens trobem a un escultor agosarat que sabedor de que disposa de les eines tècniques per arribar al que pretén, ha cercat en l’ànima allò que volia expressar .



 I ho fa amb un grup de peces contundents , molt en el concepte d’Oteiza de creació d’espais, volums i buits, a las que ha dotat alhora d’un sentit de moviment amagat , com si de peces de Berrocal es tractés, i a més amb una pell exterior  natural i verge , fugint d’acabats fins, metal·litzats i polits , en la recerca de la bellesa del material pur i concentrant la força en l’interior  fugint de l’esquer de l’escultura “bonica”.



Acompanya aquest seguit de potents peces, una sèrie de treballs de menor mida, quasi bibelots, realitzats amb aram degudament tractat per assolir el color verdós del coure . Son simplement petites notes, quasi unes gotes metàl·liques, que denoten un ritme desenfrenat, en aquest cas amb una estètica visual més llaminera, però que alhora denoten profunditat en la creació  i gestació.

Certament l’exposició m’ha agradat malgrat les seves mancances. Ho ha fet per que després de massa temps, ens torna a aparèixer l’artista, el que neguiteja en la recerca de nous camins, no el que es conforma amb allò que sap fer molt bé, sinó el que cerca nous reptes i noves aventures.I certament aquests nous reptes em semblen molt interessants i desitjo veure per quins camins evolucionen.

Per això aconsello la seva visita. L’espectador es trobarà en part al Codina forjador ja conegut, però per l’altre observarà un futur que es promet més que interessant.

 

dimarts, de juny 15, 2021

ELS GRAVATS DE GOYA DEL MUSEU

 

Gravat de Goya que va desaparèixer de la col·lecció del Museu de Mataró

El dia 26 de maig, és a dir justament fa vint dies, vaig adreçar un mail al regidor de Cultura a la seva direcció corporativa del web de l’Ajuntament, demanant explicacions del fet de que no estigués programada una exposició dels gravats de Goya en aquest any en que se celebren els 275 anys del seu naixement, carta que vaig fer pública a ales xarxes socials i que de nou reprodueixo aquí.

 

Sr. Xesco Gomar

Regidor de Cultura de Mataró

 

Em dirigeixo a vostè per què m’expliqui la raó per la que aquest any en que se celebra el 275 aniversari del naixement de Francisco Goya, el Museu de Mataró no exposa públicament els seus gravats que de forma completa ( menys un ) disposa en el seu fons.

No sols seria una exposició que col·locaria en el mapa al museu de Mataró, ans també és una necessitat de servei cultural a la seva ciutadania.

Fa 25 anys , justament en el 250 aniversari de Goya, que van ser exposats aquests gravats per darrera vegada. I va ser una exposició  amb tal èxit que va convertir-se en exposició itinerant per Catalunya i fins i tot es van desplaçar a Mèxic per a ser exposats.

Per tant tots els menors de 45 anys i aquells nouvinguts a la ciutat en aquest període de temps, no han pogut gaudir del privilegi de visionar aquest tresor artístic de la ciutat.

M'agradaria conèixer les raons d’aquest greu error artístic i ciutadà, que s'afegeix als habituals en el que pertoca al Museu de la ciutat. i en la difusió de les arts plàstiques.

Atentament

Pere Pascual i Martí

 

Han passat tres setmanes i com diuen Ebre enllà, hem tingut “la callada por respuesta”, cosa de la que un n’estava fermament convençut ja que tampoc mai han respost a les meves queixes reclamant el pagament del que em deuen pels meus escrits en el catàleg de l’exposició d’artistes mataronins a Nova York, en les condicions que vàrem pactar amb Núria Moreno, per un llavors regidora de Cultura que m’efectua l’encàrrec.
No hi ha hagut escrit oficial de resposta però sí m’han fet arribar per un interlocutor del sottogoverno, les noticies que no pateixi , que hi haurà exposició dels gravats de Goya, que serà al novembre i a Ca l’Arenas com a seu de la secció d’Art del Museu, que no tindrà una estructura convencional i sí més aviat contemporània ja que l’eix central serà l’únic gravat que manca ( va ser robat ) i que és una exposició que s’està preparant de fa més de dos anys.

Donant com a certa la major, ja que confio abastament amb la persona que m’ho va comunicar , crec que a més de felicitar-nos per l'important que és que per damunt de tot  l'exposició sigui una realitat, cal puntualitzar algunes coses amb les que discrepo en gran manera.

En primer lloc l’espai expositiu previst. Les obres de Goya han de ser exposades en la seu central del Museu a Can Serra i de cap manera  s’han d’exposar a Ca l’Arenas. I hauria de ser per tres raons: Institucionals, tècniques i de difusió.

Institucionalment per que la seu central és el lloc adequat per a tan honorable exposició, a més el seu reclam hauria de posar en valor a la resta del Museu , de manera  que amb un petit esquer, com per exemple exposar una capítol dels gravats en la planta primera, aconseguiríem dirigir als espectadors vers la resta del Museu que és ben desconegut e infra visitat.

Tècnicament per que les sales del Museu permeten una millor visió            i disposició de l’exposat que no els petits habitacles de Ca l’Arenas que compartimentaria en demesia el conjunt. A més si empréssim les sales del vestíbul de la primera planta , ens permetria un esponjament magnífic per a la visió de tota la col·lecció.

De difusió, ja que l’horari del Museu és molt més ampli que el de Ca l’Arenas . El Museu obre cada dia menys els dilluns, mentre que Ca l’Arenas sols ho fa dijous, divendres, dissabtes i diumenge al matí.

A més el Museu té per la seva situació una dinàmica de visites peculiar en el que s’inclouen els passavolants, circumstància que de cap manera té Ca l’Arenas, un casalot mort en vida amb un nivell de visites ridícul i risible. I més tenint en compte la nul·la difusió publicitària que es fa de les activitats que en ella es realitzen, fet que l’ha convertit en quasi invisible als ciutadans, fora dels arts ferits.

I no em val això de que Ca l’Arenas és la seu de la secció d’arts del Museu. Actualment a can Serra i durant més de sis mesos hi ha una exposició amb un sol protagonista, un quadre de Martí Alsina. Si realment fos el que pregona l’oficialitat, aquesta obra hauria d’haver estat exposada a ca l’Arenas. O sigui que menys milongas identitàries. I cada expo al seu lloc.

Cartell de la primera exposició dels gravats de Goya al Museu de Mataró


Em sembla una mala pensada realitzar l’expo de gravats de Goya, que recordem no han vist com a mínim la meitat del mataronins, en forma de treball contemporani, al voltant del gravat robat.  Evidentment l’obra de Goya pont dialogar amb qualsevol obra contemporània, i sortir-ne guanyadora. Però crec que és un greu error desvirtuar la globalitat dels gravats, que ja per se estan distribuïts en diversos conceptes, per jugar amb una peça que pertanys als Desastres i per tant absolutament descontextualitzada de la resta.

Finalment no crec ni un borrall que faci més de dos anys que s’hi treballa. En aquest temps no s’ha dit ni una paraula al respecte d’aquesta exposició. He adreçat la meva queixa a diverses autoritats  municipals, inclòs l’alcalde i sempre m’han escoltat amb cara de no saber de que els parlava. A més, si fos cert, el més fàcil és contestar d ‘immediat, tot dient, no es preocupi Sr. Pascual que tot està en marxa, i no aquest silenci captiu que sembla allargat per a decidir com ho muntem per a dir que sí es farà l’expo però sense que sembli que és per pressió, i sí com a conseqüència d’un treball ja prefixat i guardat gelosament en secret.

A veure. Espero que el regidor de Cultura en ares de la transparència de la que fa gala el seu govern, em remetrà la corresponent resposta a la meva pregunta i a les reflexions afegides en aquest post.

Els mantindré informats