PROJECTE 366. VICTÒRIA GARCIA

 

“L’exposició de Victòria Garcia Bautista està concebuda com un gran projecte, un veritable tour de force, on l’artista es fixa la meta de seleccionar diàriament una obra diferent per a realitzar la seva pròpia reinterpretació portant-ho a petit format, 366 postals, de desembre de 2022 a desembre de 2023.

La reinterpretació en la història de l’art ha estat una constant habitual, però l’esforç titànic que planteja, triant en la seva majoria artistes contemporanis per a quedar-se amb la seva essència, és un exercici plàstic d’una gran ambició. En la seva reinterpretació d’aquestes obres abasta diferents llenguatges, des de l’abstracció a la construcció geomètrica, i sempre oferint la seva pròpia valoració que s’inclou al dors de la targeta; el perquè de l’obra seleccionada, on la va veure (museus, galeries d’art, exposicions, a l’aire lliure) o la font d’inspiració externa (literatura, música). Es tracta d’un procés que condueix a l’espectador a una dimensió nova, dues visions distintes d’una manera de fer l’art. Un projecte suggeridor per a una autora que articula el coneixement de la història de l’art i el llenguatge plàstic”.

Aquestes paraules de Lourdes Jiménez, historiadora de l’Art, son les que serveixen de presentació a aquesta nova mostra que presenta el Sant Lluc a la seva seu d’Aparelladors i com quasi totes les presentades en aquestes dues darreres temporades  és una aposta absolutament fallida, no per l’ideari que proposa, sinó per el de minvades que son les qualitats de Victòria Garcia, que la du a terme. 

Victòria Garcia és ,segons es va dir a la presentació de l’exposició,  és una persona que s’ha dedicat en els darrers vint anys a la gestió cultural municipal, i que ara vol retrobar-se amb la creació artística. Magnífic. Ara bé el conreu de l’art obliga a una pràctica constant si un no vol quedar enrere en conceptes, estils i tècniques. 

Victòria Garcia demostra la seva potència intel·lectual , havent gestat el planning mental per assolir el projecte, però hauria de quedar ben clar per tothom que la conversió en realitat d’un projecte plàstic  es fonamenta bàsicament en un domini tècnic i creatiu, fets ambdós que avui per avui son encara molt llunyans per a l’autora.

No sé actualment quin és el seu grau creatiu,- el projecte que ara visionem és de fa dos anys-, i per tant desconec la seva realitat creativa que espero i desitjo estigui molt més connectada amb la realitat plàstica,  per que el treball que ens presenta ara és més un treball didàctic per a una escola  que no pas un treball creatiu destinat a ser visionat , examinat i gaudit per artistes i per altres persones enderiades per l’art, que òbviament cerquen certeses i no pas joc d’endevinalles  plàstiques en les que trobar quina és l’obra original, o el per què d’una  forma o un color.

En resum. Aquets projecte 366, és un projecte personal que sols pot servir al seu autor. Per la resta és un simple calidoscopi de formes i colors que res tenen a dir a l’espectador , i menys quan els acabats formals i estructurals son deficients i per tant no assoleixen  el nivell que cal per el lloc on s’exposa i com s’exposa.

Caldrà doncs esperar un nou projecte per conèixer la veritat artística de Victòria Garcia , una aprenenta que ocupa un lloc expositiu que sens dubte no mereix encara.

 

Projecte 366. Victòria Garcia

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 7 de Novembre al 7 de desembre de 2025

 

MUSEUS D’ART. MUSEU GUGGENHEIM BILBAO . (CAP 3)

 

Passat el capítol 2 ,amb el Chillida Leku, de qui ja vàrem fer lectura, arribem a un nou capítol centrat en la capital biscaïna de Bilbao a on hi trobem en primer lloc el mític Museu Guggenheim.

Curiosament aquest mateix divendres el Museu ha inaugurat nova exposició, conformada per les recents adquisicions per a la Col·lecció del Museu, així com per les donacions rebudes de D.Daskalopoulos Collection, la Fundación Al Held i el dipòsit a llarg termini de la col·lecció d’Inge Rodenstok , el que enriqueix la seva minvada col·lecció d’importants artistes amb l’entrada d’importants noms nous i amb la certesa de la permanència d’obres a la col·lecció exposada.

Així als noms de Jean-Michel Basquiat, Yves Klein, Jeff Koons, Antoni Tàpies, Cy Twombly ,Andy Warhol, Rothko, Richard Serra, Kiefer, Koons, Chillida o Louise Bourgeois, entre d’altres que conformàvem el nucli fort de la seva col·lecció s’hi afegeixen ara un gruix de noms importants que ocuparà tota la tercera planta de l’edifici i donarà més importància  a la minvada col·lecció del Museu i convidarà per se a la visita, cosa que no succeïa fins ara ja que el continent privava sobre el contingut i , com m’ha passat en diverses ocasions, que estant a la ciutat no entrava al Museu per no estar interessat en l’exposició del moment i em quedava gaudint de l’edifici i el seu entorn  físic i artístic.

El que si que és espectacular i mereix detinguda visita és l’edifici que l’acull, ja que penso , com molts entusiastes de l'art, que l'edifici en si està molt per sobre de les obres que formen part de la col·lecció del museu, encara que amb les noves cessions, donacions i adquisicions  va agafant un sentit més personal i propi que no pas com fins ara que la col·lecció i les obres exposades estaven limitades per la seva submissió a la central novayorquina.

El Museu Guggenheim de Bilbao  és un museu d’art contemporani  dissenyat per l'arquitecte canadenc Frank O. Ghery situat al costat de la ria de Bilbao en un entorn espectacular. El museu constituït per formes curvilínies i retorçades, recobertes de pedra calcària, cortines de cristall i planxes de titani. Té una superfície total de 24.000 m², dels quals 10.540 m² estan reservats per a les exposicions, distribuïts en 19 galeries, sent el museu amb més metres expositius de l'Estat.

 Cert és que el Museu es troba a Bilbao, quasi que per casualitat, ja que després de fracassar la creació del mateix en indrets tan diversos com Salzburg, o Massachusetts,  el Guggenheim va intentar aterrar a l’estat espanyol i després de fracassar els seus contactes amb Madrid, Barcelona, Sevilla i Santander va trobar gran acollida amb el govern del país basc que estava en la recerca d’un element important per a dur a terme la recuperació de la ria de Bilbao.

El museu en va ser l’eix generador i encara que hi va haver-hi moments molt difícils, com per ex el tema del preu del titani que recobreix com a pell, el magnífic “vaixell” en que va esdevenir l’aspecte exterior del Museu , diguem que els diversos interessos varen conjugar adequadament la partitura i el museu va ser inaugurat el 1997.

Entre les curiositats de l’edifici hi ha per destacar que s’afirma no conté una sola superfície plana en tota l'estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per pedra calcària . L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseeix no obstant això la forma d'una flor.

A més a més, la direcció del Museu ha sabut organitzar amb peces importants i sorprenents l’entorn exterior del Museu convertint-lo en un espai ciutadà important, i  tant Puppy, el gegantí cadell floral de Jeef Koons que es troba en la part d’entrada com la gegantina aracnoide de Louise  Bourgeoise i altres obres que han estat exposades temporalment  generen l’àmbit que dona més força encara al Museu.

Un Museu d’obligadíssima visita per l’edifici, de gran potència visual i un magnífic desenvolupament interior que crea de manera adient i encertada els espais expositius, donant força a l’obra exposada .

Un Museu que cal visitar al menys una vegada , amb visites a posteriori segons l’exposició temporal que aculli. Un Museu en el que l’estructura t’endinsa en la modernitat creativa que defensa i ensenya. Un Museu per el que paga l’anada artística a Bilbao, i més encara si ens acostem al proper Museo de Bellas Artes de la que en parlarem el proper dia,

CRISTINA IGLESIAS. PASSATGES

 

La Pedrera acull en aquest darrer trimestre de l’any  l’exposició de caire antològic de l’escultora Cristina Iglesias , una de les grans en l’àmbit de l’escultura espanyola i amb gran reconeixement internacional, que ara recrea una mica la seva història escultòrica mitjançant una complexa exposició de caire antològicque no deixarà indiferent a ningú.

Vaig conèixer amb amplitud el treball de Cristina Iglesias l,any 1998 al Guggenheim bilbaí amb una exposició, potser la primera gran exposició que realitzava al nostre/ seu país, però quan vaig quedar absolutament prendat del seu fer va ser amb les portes/ escultures que realitzà per encàrrec de Moneo per l’ampliació del Museu del Prado. La magnificència detallista del treball que enllaçava a la perfecció amb l’entorn funcional per el que havia estat realitzada , la subordinació de l’art cap a una feina funcional, subvertint absolutament els termes em deixà aclaparat.

En canvi em va decebre molt la instal·lació exterior que va realitzar per el Centre Botin de Santander on no vaig entendre ni el seu missatge ni el treball plàstic que havia dut a terme que al meu entendre col·lisionava del tot amb l’edifici mare al que havia d’acompanyar.

Ara a La Pedrera presenta una exposició difícil en si mateixa per el fet de tractar-se d’una mena d’antològica en la que les peces cohabiten , més en funció del propi espai de La Pedrera i les seves limitacions espacials que no pas en funció de les obres presentades i el temps de la seva creació, el que provoca un seguit de salts  que si ja son complexos per aquell que coneix el treball de l’artista, esdevenen un camí incomprensible per el visitant ocasional de l’espai i de l’exposició.

El cert és que es pot gaudir de l’ample diversitat conceptual de l’artista  a través “d’un repertori que combina formes fictícies i naturals, amb el que les seves obres inclouen  des de pavellons suspesos i gelosies, fins a passadissos, laberints i murals impregnats de textos , així com obra gràfica i dibuixos realitzats en suports de materials diversos amb els quals l’artista  redefineix l’espai de manera poètica, esborra les línies entre interior i exterior i entre el que és orgànic i el que és artificial. Sovint les seves instal·lacions evoquen la memòria del paisatge , fan referència a la geologia i el subsol, i creen experiències sensorials inesperades per l’espectador”, tal i com s’explica en el catàleg de mà.

Així , en un garbuix una mica desorganitzat ens podem introduir dins de les dues instal·lacions  dels Pavellons dels somnis, que esdevenen elements claustrofòbics per la seva densitat envolvent, o introduir-nos en els mon vegetal que ens retrotrau a les portes del Prado, o restar seduïts per la teòrica placidesa del bosc mineral, obra creada especialment per aquesta exposició i que dialoga a la perfecció amb l’àmbit en el que es troba.

I com a contrapunt, seduir-nos amb les malles estructurals en els que es depositen mil i un detalls del fer i de l’art de l’autora. I com no, establir ponts de seducció amb les escultures planes en forma de continents màgics, generalment amb aigua interior, que ens porta a imatges primitives i enormement seductores. Son com zones freàtiques, zones subterrànies saturades d’aigua, bosses d’aigua plenes de vegetacions i mol·luscs, vida que parla de l’origen, l’immens mar que va gestar la terra.

Exposició emocionalment dura, complexa, plena de detalls i visions personals en les que costa entrar-hi. Però alhora vigorosa, plena de força que potencia l’ànima de les obres. Una exposició que s’ha de visitar sí o sí , i en ella deixar-se fluir pels camins que gesta l’artista , per més complexos i complicats que ens semblin, sabent que al final de tot sentirem haver gaudit d’una gran demostració d’art veritable.

Cristina Iglesias. Passatges

Fundació La Pedrera

Del 2 d’Octubre de 2025 al 25 de gener de 2026

 

 

ART A LLAVANERES

Sant Andreu de Llavaneres ocupa un lloc capdavanter de l’art en la comarca del Maresme. Amb un Museu  tant desconegut com important, en el que s’hi apleguen obres d’art dels més importants artistes del Maresme, al costat de molts d’altres i en el que cada any s’ofereix una temporada complerta de bones exposicions, ara sembla afegir-s’hi la sala del Casal de Llavaneres, espai amb ample història que sembla vol de nou agafar volada  encara que sigui amb un ritme més modest. Ara mateix, en ells hi coincideixen dues exposicions que mostren els seus respectius tarannàs.

Al Museu de Llavaneres es presenta la mostra que aplega als tres guardonats en el VII Concurs de Pintura i Escultura del Museu Arxiu de Llavaneres que es fallà l’any passat i del que un en va ser , com en anteriors ocasions , jurat del mateix. Ara es retroben, de forma ampliada , els tres guardonats confegint un exposició dispersa per la diferència estilística però amb la suficient qualitat com per merèixer la visita.

Catherine Lorton, que ne va ser la guanyadora, ens ofereix un petit mostrari del nou pas que ha realitzat en la seva carrera artística. Partint de les “Cartografies del caos” que presentara  en la mateixa sala fa cinc anys i de la seva evolució que vàrem tenir ocasió de gaudir al Museu del Càntir en fa quatre, i fa tan sols un parell a La Destil·leria, ara Lorton ens sorprèn a tots amb una interesantíssima variació evolutiva  en la que manté l’arrel ideològica però amb un salt plàstic al buit molt important.

Un salt que generant una evolució formal dels seus pictogrames, agafa força i empenta amb l’aparició cromàtica, un element que semblava haver anat deixant de costat i que agafa ara un inusitat i encertat protagonisme que dona més vida encara a les seves reflexions.

Una Catherine Lorton esclatant amb força i potència artística que ens dona una positivíssima notícia del seu fer encetant un nou camí , fresc i potent, que trencarà el clos en l que estava immersa. Magnífica presència la seva en aquesta exposició.

Glòria Badosa segueix evolucionant en la seva abstracció cromàtica , assolint amb les seves peces un petit assaig de pictogrames cromàtics que per a mi esdevenen una nova visió de les estacions naturals , tantes vegades expressades de mil i una formes , pels més diversos artistes.

Badosa amb la saviesa i el domini que té de la seva estilística, aprofita a la perfecció la proposta  amb una sensible i acurada gestació d’uns treballs  que com mostra en el petit projecte penjat, quasi haurien de romandre permanentment junts per  , en la seva globalitat, esdevindré una peça emblemàtica del bon fer de l’autora.

Antoni Darias presenta allò que habitualment pinta, en la línia d’un art amb molt  més garbuix formal que no pas emocional , molt més comercial que no pas l’obra que li va servir per assolir la tercera plaça del concurs.

Una obra d’habilitat compositiva però establerta amb un sol mètode que no és altra que seduir per la seva “raresa” a l’amant d’una mirada figurativa que en les mans de l’autor assoleix un deix únic i especial. Complement adequat al treball de les altres dues artistes, però essent això, simplement un complement .

 

Per l’altre cantó al casal de Llavaneres  hi exposen en un difícil per a no dir impossible paral·lelisme, Joanna Scheerman i Albert Moleon.

Albert Moleon segueix la seva dèria expositiva total, sens donar-se el temps per respirar i reflexionar al respecte del que cal fer per evolucionar la seva pintura.

Queda ben clar que la força de la seva expressió està en el color, però aquest no pot dipositar-se a la babalà sinó que la seva força ha de generar les tensions necessàries a l’obra per que aquest en surti guanyadora. De totes les obres que presenta a l’exposició, la majoria que ja havíem vist en altres mostres seves, sols hi ha una obra que ens atrau i que sembla poder obrir les portes al futur i és la que reproduïm fotogràficament.

Aquí, amb una força controlada i en un cert estat de serenor cromàtica creiem que està el futur de l’autor, que en la resta es perd en la disbauxa que no li permet cap bé.

Quasi el contrari hauríem de dir de Johanna Scheerman , artista que comparteix sala , encara que no pròpiament espai amb Moleon.

Fa un parell d’anys que la vàrem descobrir en una exposició que realitzara a La Cúpula. Allà dèiem d’ella que per a un estava clar que el millor residia en les obres més lliures i poc definides, i segueixo  pensant el mateix, Quan es mostra més a l’estil Alís, que va ser el seu mestre, és quan Scheerman  es veu més artista , però quan treballa, especialment en peces petites, hi vol afegir tants detalls abstractius i poc concrets que l’obra es difumina i perd. Cal delimitar camins per obrir noves i positives fronteres.

 

Johanna Sheerman / Albert Moleon. Casal de Llavaneres

Guanyadors 7é Concurs de Pintura. Museu de Llavaneres.

 

 

 

RUTA DE CENTRES D’ART. CAP 1. MUSEU OTEIZA

 

El darrer post dedicat al Chillida Leku va motivar a uns bons amics que em va demanar si els hi podia fer una petita ruta per visitar diversos museus de l’estat ja que havent de fer un petit viatge volien organitzar-se per visitar els més importants. Així ho hem fet i he pensat que per si podia ser d’interès d’aquelles que segueixen aquest post, el podia fer-lo públic .

La ruta establerta és :1.-  Museu Oteiza ( Alzuza. Navarra) ; 2.- Chillida Leku (Lasarte. Guipuzcoa); 3.- Guggenheiem . 4,- Museo de Bellas Artes de Bilbao (Bilbao) ; 5.- Centro Botin de Santander ; 6.-Museo del Prado. 7.- Museo Reina Sofia 8.- Museo Thyssen Bornemisza . 9.-Museo Sorolla 10.- Museo Lázaro Galdeano ( tots ells de Madrid). 11.- Museo de Arte Abstracto de Cuenca.-  12. Museo Fundación Antonio Pérez ( Cuenca) 13.- IVAM . València. 14.- Centre d’Art Hortensia Herrero ( València).

Amb aquest llistat al que de la resta d’Espanya sols hi afegiria el Museo Helga de Alvear de Càceres. Amb tots ells obtindrem una mirada ben ample de l’art d’ahir i d’avui que òbviament podriem accentuar amb la mirada d’altre museus més individuals o individualitzats temàticament que acabarien de fer el cercle de l’art dels nostre país.

Comencem doncs amb el nostre primer capítol dedicat al MUSEU OTEIZA.

És aquest un espai monogràfic que acull la col·lecció personal de Jorge Oteiza (Orio 1908- San Sebastián 2003), composada per 1800 escultures i 2400 peces del seu treball experimental, incluides les que conformen el seu “Laboratorio de Tizas”, amés a més d’una extensa presència de dibuixos i col·lages, completant-se el Museu amb la seva biblioteca personal, d’una altíssima qualitat.

El museu es troba just on l’artista va tenir el seu darrer taller, a Alzuza a tan sols 9 Km de Pamplona, i exposa una selecció ben representativa del fer de l’artista  que havent irromput internacionalment  l’any 1957 , guanyant la Biennal de Sao Paulo, va sostenir d’una manera artísticament plena, i essencialment convulsa, una lluita amb el volum i la seva projecció escultòrica. El Museu Oteiza és la realització del projecte de l’arquitecte Sáenz de Oiza  que va projectar un gran cub de formigó vermellós concebut com una gran metàfora del concepte espaial d’Oteiza, integrant-hi en ell la vivenda en la que l’autor hi residí des de 1975.

El Museu està distribuït al voltant de les tres plantes de l’ed ifici, connectades amb espaïs plenament oteizans  que permeten fer una mirada integral a la trajectòria escultòrica de l’artista, alhora que ens permeten observar i gaudir de bocets, estudis, dibuixos i elements documentals que faciliten a l’espectador, i molt més a l’expert, la comprensió del procés experimental i teòric de l’artista.

Passejar-se per l’interior del Museu permet anar introduint-nos en la capacitat creativa de l’autor, des de la part que podríem dir com és figurativa de l’autor, amb el fris dels apòstols del santuari d’Aránzazu, i els seus treballs al voltant, per endinsar-nos en els seus “laboratori de guixos” ( simplement emocionants), les seves macles i les seves construccions buides i obres conclusives.

Tot això és la prèvia del que ells diu  “activació espacial de l’estatua” en el que segons se’ns explica hi ha el salt dels plantejaments naturalistes d’ Henry Moore i comença una línia d’investigació que té com objectiu el pas de l’escultura massa, a la que ell anomena escultura energia, per arribar al clímax amb la investigació abstracta des de l’apertura del poliedres, per a mi la part més emocionant de l’exposat, amb el seguit d’estudis sobre les possibilitats de les caixes i les esferes en la realització mitjançant la seva dissecció / desconstrucció de gran espais que son alhora continents i contenidors, en l’aspecte més emocionant de la seva generació escultòrica.

Un museu digne absolutament de l’artista a qui es dedica i que converteix en l’art en element de primera dimensió en el plàstic i el filosòfic. D’obligadíssima visita. per a mi, el millor museu col·lecció d'un artista que he visitat mai, i n'he visitat molts.

 

Museu Oteiza

C de la Cuesta 7. Alzuza (Navarra)