dimarts, d’octubre 04, 2022

DESFRAGMENTACIONS. ANDREU TETEJI

 



Andreu Teteji és artista pluridisciplinari que conrea amb més que dignitat la plàstica, la restauració i molt especialment la música. Ara retoma la seva presencia publica en el camp plàstic amb la mostra “Desfragmentacions” que ocupa l’espai capgròs en aquets mes d’octubre.



Teteji és un artista que no practica la plàstica sota el punt de vista purament estètic, del que no en  defuig però que no és el més important per a ell. Creu que qualsevol de les manifestacions artístiques ,el que han d’aportar és un pensament, una reflexió, aquella espurna que pot fer-nos  canviar la nostra vida interior després de copsar i madurar el seu missatge.



Segons ell mateix declara a la revista capgròs  “aquestes desfragmentacions ensenyen que tot és efímer i res és  per sempre, que tot es desfà i que tot torna” . per això la seva plàstica s’omple de referències, en una clara picada d’ullet al seu mestre i amic Ricard Jordà, amb insectes reals o imaginaris, que no oblidem representen aprox. el 90 % de formes de vida del planeta., essent absolutament imprescindibles per garantir la vida a la terra.



Amb ells Teteji intenta expressar la seva filosofia vital ben plena d’orientalisme mitjançant una plàstica que atreu per el seu realisme superant la repulsió pròpia dels elements representats.  Malgrat haver deixant de banda  el seu idioma més  habitual, el collage, on crec que és  mou amb més habilitat i frescor , Teteji segueix  mostrant que la plàstica segueix essent quelcom molt important de la seva vida i un element essencial per expressar la seva sensibilitat

 

Andreu Teteji. Desfragmentacions.

Espai capgròs

Del 29 de setembre al 26 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

dilluns, d’octubre 03, 2022

PERIPLES.- RAMON PONS

 


El passat divendres quan al capvespre em dirigia cap a Llavaneres sota un cel negre i un munt de trons i llamps que presagiaven una gran tempesta, vaig tenir grans temptacions de girar cua cap a casa. Anava a la inauguració  de l’expo de Ramon Pons ,de qui poc sabia i el que havia vist per la xarxa en les sempre poc actualitzades planes dels artistes no m’il·lusionava de manera especial. Quan hora i mitja més tard , passada ja la tempesta, feia el camí de retorn, estava content  doncs havia gaudit d’una interessant exposició de la mà d’un artista no mol conegut però amb bones capacitats, intencions i sensibilitat.



Ramon Pons, dissenyador de moda en el professional, manté el seu concepte de treball en el moment en que acciona la seva capacitat plàstica. Per això juga amb l’elegància, l’agosarament i la perfecció tècnica per donar forma en l’individual als seus treballs , però alhora entén perfectament que el judici esdevé en el global, d’aquí que la seva exposició sigui com la mirada a una col·lecció en la que malgrat la diversitat conceptual, tècnica i creativa existeix un lligam comú en el filosòfic que crida i subjuga a l’espectador i li permet endinsar-se en el missatge, generalment social, que la seva obra comporta.




La visita a vol ras de  l’exposat, que es presenta sota el seductor titol de  "Periples", ens mostra una evident dispersió en el llenguatge plàstic amb dissonàncies tècniques i conceptuals que al meu entendre caldria compactar ja que produeix el dubte de quina es la veritable raó de l’artista , la de les figures escultòriques de pensament ceràmic, o les hàbils composicions amb objectes trobats o l’intel·ligent treball de metacrilat. Però sortosament la intencionalitat del pensament de l’artista aplega en el comú aquest teòric desgavell per confegir una mostra ben travada que es visita amb interès i plaer.





Com molt bé diu Isaac Candelario en la presentació del catàleg: “Ramon Pons convida el públic a reflexionar al voltant dels diferents aspectes en relació amb el concepte de viatges que cada persona realitza al llarg de la seva vida. Un viatge entès a voltes com simples translacions, a voltes com a  trajectòries espirituals, emocionals ideològiques....” . Una reflexió realitzada mitjançant figures, individualitzades o en grup, a la recerca del seu propi futur, moltes vegades sotmeses en la seva petitesa  a un pes social, polític o cultural , difícil de suportar. Unes persones en certa manera angoixades però que mantenen el bri de l’esperança.




Unes obres realitzades amb gran capacitat tècnica i a les que a vegades es nota en excés les seves influencies , com és el cas de Juan Muñoz, influença que no és baladí. Malgrat això la personalitat de Pons domina el conjunt, una mica excessiu en nombre de peces segons el meu gust , molt més procliu  a la reducció que no pas a l’excés,i confegeix una exposició atractiva en el visual, i reflexiva en l’espiritual  de la que es molt fàcil aconsellar una detinguda visita.

Felicitats

 

Periple. Ramon Pons

Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 30 de setembre al 23 d’octubre de 2022

 

 

dijous, de setembre 29, 2022

DE l’ ÒXID A LA FORMA. CECILIA MORALES

 



Les sales del Museu del Càntir han estat en les darrers temporades proclius al gravat, amb exposicions diverses i de qualitat. Ara , en iniciar la nova temporada, rebla el clau amb la peculiar exposició de Cecilia Morales que sota el didàctic títol de “ De l’òxid a la forma” ens mostra el seu peculiar i personalíssim diàleg que estableix amb la tècnica i els materials.



Mentre que per els gravadors l’estampa final és l’objectiu primordial i quasi únic i per tant consideren a la planxa element necessari i imprescindible per aconseguir-ho. D’aquí que la cuiden, la mimen i la treballen  amb una única finalitat, la d’aconseguir una estampa perfecte al respecte de les seves intencions.



Però per a Cecilia Morales no es així. Per a ella l’estampa final és l’accessori, no preocupant-li massa el resultat final, i fins i tot si acabarà existint  o no. Per a l’autora la protagonista absoluta de la seva obra és la planxa, a la que s’enfronta  de manera visceral i quasi violenta,  lluitant de manera aferrissada per extreure d’ella infinitat de formes, colors i matisos, convertint-la en eix i alhora finalitat del seu treball artístic.



Com ella mateix explicita en el díptic de presentació. “No hi ha volta enrere, la matriu inicial em dicta el camí .Les formes, els òxids, els àcids que hi incideixen i alteren creant un tot indivisible. Per a mi aquest procés és l’obra en si mateixa, plasmar-ho en un paper és nomes la seva conseqüència, un intent d’atrapar el que és efímer: D’aturar el temps.”



I justament això és el que intenta i aconsegueix la major part de les vegades , que la planxa traspuï les seves interioritats i que aquestes  s’adaptin a l’esta emocional de l’autora. Així les planxes esdevenen suport, protagonistes i fins i tot treballs escultòrics en un conjunt expositiu vibrant i emocionadament motivador del que us aconsellem la seva visita.

 


De l’òxid a la forma.- Cecilia Morales

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 23 de setembre al 8 de novembre de 2022

 

 

diumenge, de setembre 25, 2022

“BLAU”. Tarannàs. La DESTIL·LERIA

 



La Destil·leria estrena nova temporada i com ens te acostumats ho fa amb la col·lectiva Tarannàs, aquesta mostra col·lectiva que sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, aplega un grapat de coneguts i amics de la casa que dialoguen al voltant d’una temàtica comú en aquest cas el color “blau” com en anys anteriors havia estat la realitat, el paper, el jardí o l’obra gràfica.

Obra de Marc Prat


Laia Arnau · Mònica Castanys · Pol Codina · Narcís Costa · Alexandra Floro · Pere Fradera · Ana García Pérez · Ico - Xavier Rosales · Catherine Lorton · Perecoll · Marc Prat · Alberto Romero Gil · Pía Sommer · Pol Uñó G. · Cristina Villa Peral son els artistes seleccionats per l’ocasió  i en la seva quasi totalitat s’esmercen en oferir peces “fresques” que no tan sols reflecteixin el seu tarannà creatiu, - i valgui el joc de paraules amb el títol de la col·lectiva-, ans també el seu estat actual de creació.

Obra de Pia Sommer


Evidentment el concepte “blau” és  tan genèric que fàcilment s’adapta a tota mena d’estilística, temàtica o concepte plàstic que puguin tenir els creadors el que facilita el joc  i ens permet visionar treballs que semblen no haurien d’encaixar en la realitat creativa dels autors com per exemple el brau blavós que presenta Marc Prat i que sorprèn per la seva originalitat però que alhora encalça a la perfecció amb l’artista i tota la sèrie de braus que esta realitzant.

Obras de A. Romero Gil i Ana Garcia


Les obres de Perecoll o Lorton també sorprenen per una tonalitat no habitual i juntament a les de Laia Arnau, Cristina Villa , Mònica Castanys, Pia Sommer i Pere Fradera son del més destacable d’una exposició que es veu amb molt de gust i que serveix d’agradable preàmbul a una temporada que desitgem sigui del tot brillant,

Obra de M. Castanys

 

Tarannas. “Blau”

La destil·leria

De 17 de setembre al 18 d’Octubre de 2022

 

divendres, de setembre 23, 2022

EL RETORN A LA TRISTA REALITAT. SANT LLUC 2022

 

Joan Hortos


L’any passat i en motiu de celebrar-se el 75 aniversari de la col·lectiva , la comissió organitzadora de la mateixa va pregar insistentment als artistes mataronins més importants i reconeguts, que habitualment  no acudien a la trobada , la seva col·laboració participativa per donar llustre a l’efemèride.



La resposta dels mateixos va ser unànimement positiva i així es va gestar una exposició excepcional, en la que s’aconseguí l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era i segueix essent, crec jo, l’eix del concepte de la col·lectiva. Un eix que ha virat massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat.

obres de Monica Vilert i Alexandra Chaves


Va ser una col·lectiva important ja que mostrava perfectament al visitant el nivell qualitatiu de la plàstica local conformant-se una exposició perfectament exportable per a la resta de contrades de Catalunya, i que assoli un rotund èxit.

Un mantenia la il·lusió , que no l’esperança, de que els artistes locals top haurien copsat la lliçó  i havien entès que la participació en la Sant Lluc , i més en l’entorn i conseqüentment en el nivell col·lectiu que s’assolia , formava part d’una obligació  moral com a ciutadans que volen el millor per la ciutat en la que viuen. Però ha quedat ben clar que no. Que l’ego artístic domina pel damunt de tot i consideren que anar al Sant Lluc implica una davallada tal de la seva autoestima creativa que els fa repudiar  la seva participació.

T. Safont -Tria


Així el Sant Lluc 2022 és un retorn al passat amb una mostra de nivell fluix, amb poca “chicha” de qualitat i molta morralla que no hauria d’estar penjada de cap de les maneres, si atenem a que es tracta d’una col·lectiva d’artistes que honoren al seu patró  i evidentment és impossible aplicar el qualificatiu d’artista als autors d’una massa nombrosa quantitat d’obres.

Sussi Vilaseca



Sortosament  l’aprovat s’aconsegueix ja que els artistes que si mereixen l’apel·latiu, han aportat a la col·lectiva obres de nivell i qualitat el que salva el global , però en un conjunt en el que per primera vegada en molts anys no existeix cap sorpresa. No hi ha cap nom desconegut que aparegui amb un detall que cridi l’atenció i generi l’espurna de la novetat i ben pocs son els autors que trenquen la seva zona de confort amb aventures que puguin albirar un  petit gir en la seva trajectòria creativa.

G. Badosa



Sense aquestes espurnes i davant l’absència de nous i joves creadors, la sant Lluc d’enguany lamentablement esdevé una mostra freda, avorrida i rutinària  de la que cal destacar per damunt de tot l’homenatge a Joan Hortos, present mitjançant un variat mostrari que per se mereix la visita a la sala.

L’art viu, agosarat, valent, crític i espiritual d’en Joan generant un misteri permanent hauria de ser exemple per els adotzenats creadors presents a l col·lectiva.


Toni Marti

Miquel Ortega


L’altre apunt a destacar varen ser les paraules de Xesco Gomar, regidor de Cultura, en relació a que esta engegant  una remodelació dels espais expositius i de la relació de Cultura amb l’art mataroní. Ja sabem que les paraules massa vegades se les endú  el vent, i com exemple estan totes les declaracions d’intencions que Bote ha anat desgranant en les inauguracions dels darrers anys. Li vaig preguntar al regidor si de veritat creia en el que havia dit. I em va assegurar que aquesta vegada anava de veritat. Tingui per segur que li retoparem contundentment quan passi el que tots pensem, que seran foc d’encenalls.

Olga Serral


Resumint , un Sant Lluc d'enguany és un deja vu que esdevé patata calenta per a la nova junta de l’Associació que ha de decidir el seu futur. Per a mi està clar: Renovar-se o morir. Aposto per la primera opció . i ho dic amb el dret que em dona  el fet de que si considerem la critica com a part  de la col·lectiva, en soc el participant més veterà amb 48 presencies.


 

Col·lectiva Sant Lluc 2022

Ateneu Fundació Iluro

Del 15 de Setembre al 30 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

diumenge, de setembre 18, 2022

ONZE TELES I QUARANTA-CINC PAPERS. Glòria Badosa.

 



La sala del Col·legi d’Aparelladors no vol ser menys que les seves companyes i comença esclatant la temporada tot presentant la magnifica  ,exposició que ens ofereix Glòria Badosa sota l’explícit títol de "11 Teles i 45 papers".

En visitar l’exposició vaig coincidir amb un reconegut artista local que em comentava que per a ell , Glòria Badosa era l’artista de l’entorn que més havia evolucionat en els darrers anys. I he de dir que coincideixo en l’opinió .




Coneixo a Badosa des de sempre per raons de veïnatge i conseqüentment he pogut seguir la totalitat de la seva trajectòria. Durant anys va practicar una figuració dolça i poètica en la línia que llavors es definia com quelcom tan incorrecta actualment, com “pintura femenina”.



Fa una quinzena d’anys va aparèixer com de trascantó una desfiguració que va anar guanyant terreny  en el seu idioma plàstic fina assolir una posició de predomini. Va ser allà  el juny de 2011 , a la sala del casal Aliança , al costat de la seva convilatana i amiga Pepi Roig, en l’exposició “Ara x Ara” que Badosa va fer el definitiu salt al buit a l’abstracció. Deiem per un llavors :” Aposta per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament”.



Des d’aquell moment i fins ara, Badosa ha anat fent passes endavant en totes i cadascuna de les exposicions que ha realitzat. Si dèiem que sabia el que estava buscant, el cert és que la recerca ha tingut èxit i aquella abstracció poètica i de chill out que parlàvem ha passat a una abstracció contundent, estètica però sense por , amb atreviments cromàtics i principalment constructius que gesten  unes obres seductores i plenes de potencia.

Si a vegades havíem parlat d’un cert “staelisme” de les seves obres , la seva aposta actual per uns treballs més plans i monocromàtics generen un llenguatge equilibradament contundent que s’agraeix i l’enalteix   en la qualitat, com ha quedat palès en la darrera Biennal Torres García   o en l’actual Sant Lluc.


detall ddel collage

A més en aquesta ocasió ha agafat perfectament el toro per les banyes i davant la sempre complicada catifa vermella d’Aparelladors, Badosa s’hi enfronta  amb obres del mateix color aconseguint revertir la potència que irradia la mateixa , fent que sigui com un reflex que accentua la valentia dels treballs presentats.

Uns treballs en forma i manera d’onze teles amb el roig i el negre com a grans protagonistes a voltes acompanyades d’unes zones lumíniques que acaben  generant espais e sortida i fuga en la uniformitat de la tela. Uns colors en diàleg permanent  que exerceixen una gens subtil seducció front l’espectador.

Teles que van acompanyades d’un impressionat mural de 45 obres a paper, que segueixen la mateixa estructura i que confegeixen un gegantí col·lage que no sols domina i marca senti a la sala, ans també que mostra el nivell creatiu d’una autora que va començar amb humilitat en l’abstracció i que ara mostra el domini de materials i llenguatge i que ens fa esperar el futur en el convenciment de  que el millor està per venir.

 Molt interesant exposició de recomanable visita.

 

Onze tels i quaranta-cinc papers. Glòria Badosa

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 9 de setembre al 2 d’Octubre de 2022

 

dijous, de setembre 15, 2022

ENERGIA ABSTRACTA.- RETROSPECTIVA. JOSEP SERRA

 



El Museu Monjo inaugura també amb força la temporada presentant sota el títol de Energia Abstracta  (1982-2022) el primer capítol de l’exposició retrospectiva del treball de Josep Serra . Una mostra que tindrà  continuïtat amb les que celebrarà a La Destil·leria a Mataró del   22 d’octubre al 22 de novembre i al Museu del Càntir d’Argentona de l,11 de novembre al 8 de gener.




Davant d’aquests tres capítols en que l’autor ha desenvolupat el seu projecte, un ha dubtat  d’esperar a la finalització del mateix per fer publiques les seves opinions, però sabedor de la unicitat de cada exposició he cregut convenient donar opinió individualitzada de cadascuna d’elles .I a bon segur ho faig així motivat per la qualitat i potència  d’aquest primer capítol al Monjo que mereix oportú comentari i recomanació de visita.



El cert és que Serra ha estructurat una potent visió del seu treball, distribuint de manera ben acurada la seva obra en els  diversos “calaixos” en que s’estructura l’espai expositiu del Monjo, fent realitat la frase de Mark Rohko quan deia  “no soc un artista abstracte, tan sols m’interessa expressar emocions humanes.   

I justament això és el que practica l’autor amb la seva pintura totalment entroncada amb l’expressionisme abstracte. Mitjançant el gest, el ritme, el color i la força, genera una estructura plàstica dominantment abductiva que sedueix i motiva a l’espectador, i no sols al gaudi visual, que també , si no que ens suggereix la recerca de les emocions mes íntimes  que ens son comuns.



Una obra , pura , neta, sense mistificacions la que de nou ens ofereix Josep Serra en una exposició de recomanable vista.

Ara però cal deixar molt clar que aquesta exposició no es de cap de les maneres una retrospectiva. Recordem la definició de retrospectiva: és l’exhibició o exposició que es desenvolupa amb l’objectiu de mostrar la carrera d’un artista. La retrospectiva inclou obres de totes les èpoques del protagonista de l’exposició , generalment ordenades de manera cronològica a fi de permetre millor la lectura de la seva evolució.



En aquest cas , és cert que es presenten obres d’èpoques anteriors però per la seva situació i la manca de qualsevol element referencials resten perdudes en el context general de la mostra i ni tan sols s’insinuen  les seves èpoques gestuals o afermades en el realisme màgic, elements fonamentals per entendre la seva evolució. 


El tema podria haver estat resolt amb l’ajut del catàleg, però aquest, magnífic  en l’apartat fotogràfic, te la rèmora, en el que pertoca a la zona literària, d’un disseny molt poc atractiu que no convida a endinsar-se en l’escrit, digne quasi d’una tesi doctoral , escrit molt encertat en el que pertoca al moviment artístic però poc  lligada amb la realitat evolutiva de l’autor.

Resumint, excel·lent exposició de molt recomanable visita, sempre que tinguem en compte de que de cap de les maneres es tracta d’un retrospectiva


Josep Serra.- Energia abstracta

Museu Mono. Vilassar de Mar

Del 2 de setembre al 9 d’octubre de 2022