DISLÈXIA CROMÀTICA O ARTÍSTICA?

 

La sala d’Aparelladors , espai expositiu de la Sant Lluc està perdent el nivell assolit després de llargs anys. El canvi de directiva implicava una saba nova que havia de provocar una renovació en l’exposat que havia baixat una mica en els darrers anys, però ha estat justament el contrari.

Després de la horrible temporada passada esperàvem una reacció que recuperés el tremp perdut de l’espai . Així, després de la tradicional exposició col·lectiva del 15X15 i la de Mònica Dixon, guanyadora d’una edició de la Bienal Torre Garcia, esperàvem que l’espai havia recuperat el bon senderi expositiu però no ha estat així i ara es presenta l’exposició de Joan Albiol García “STAub” (Tarragona 1959), un dels seleccionats en la biennal de fa dos anys i que per el que podem veure avui en aquesta exposició el seu treball no assoleix el mínim que ha d’exigir una sala amb pedigrí per exposar en els seus espais.

El presentat avui és un variat refregit estilístic de l’obra que va ser seleccionada en l’edició de 2024 de la Biennal Torres García, i avui queda clar que si bé una obra aïllada en el poti poti d’una biennal pot cridar l’atenció per ser diferent a la resta , en el moment en que obligues a l’autor a realitzar una exposició, la baralla cau per terra i es desmunta per la manca més absoluta d’un criteri compositiu i artístic que mostri el llenguatge plàstic de l’autor i les seves intencions, i esdevé una disbauxa compositiva sense cap mena de lligam estilístic i estètic , donant clarament a entendre la manca de força creativa de l’autor i converteix el global de l’exposició en una  desfeta total.

Quan intentàvem entendre el sentit creatiu de l’autor, vàrem entrar a la xarxa per visionar altres obres i altres mirades i opinar amb més criteri ,  el cert és que vàrem trobar molt poca cosa, però entre el que vàrem trobar, en primer lloc va ser la plana de Staup, una prestigiosa marca coneguda principalment pel seu parament de cuina d'alta qualitat en ferro colat i ceràmica. Passejar-se per els seus objectes a la xarxa va ser molt més plaent que fer-ho per l’exposició que sota el títol “Dislèctic- cromàtic” ens presenta aquest autor a Aparelladors.

Un títol perfectament adient ja que sols des de l’anomalia  es pot gaudir d’aquesta mostra que marca una nova relliscada en la trajectòria actual de la sala. Cal millorar la programació de manera urgent.

“Dislèctic – cromàtic” . STAup

Sala d’Aparelladors. Mataró

Del 6 de març al 5 d’abril de 2026

 

POCS I MALAGUANYATS

 

L’art maresmenc  en el que pertoca al nivell expositiu està en el pitjor moment que mai. Mentre que segueixen essent molts els autors / artistes que pretenen exposar , els espais , tant professionals com públics, han davallat a uns mínims absolutament inacceptables.

En l’interludi entre els setanta i el vuitanta , la comarca oferia una activitat desfermada. A Mataró hi havia 17 sales d’exposició, Argentona en tenia dues, com Vilassar de Mar i com Arenys de Mar. I en tenien una, Llavaneres, Cabrils i Vilassar de Dalt. Amb aquesta xifra els artistes no donaven l’abast en presentar les seves obres i projectes.

Avui a la comarca sols gaudim de cinc espais expositius, que no galeries d’art, que actuïn d’una manera continuada. Son els Museus de Llavaneres, Argentona i Vilassar de Mar , als que cal afegir a Mataró el col·legi d’Aparelladors i la Mundia. No tenim en compte ni el Museu de Mataró ni ca l’Arenas ja que sols presenten dues exposicions a l’any i d’una manera tan disbauxada com desnortada.

Doncs bé, mentre que a la comarca ens acostàvem a la trentena de sales hi havia un cert ordenament  entre elles. El Museu inaugurava  l’ 1 i el 15 de cada mes. Tertre acostumava a fer-ho els dimarts mentre que l’Abast ho feia els dimecres  i la Laietana el dijous. Els divendres eren per a la Fuset ... i així es funcionava intentant no trepitjar-se un espai de l’altre., amb el que quasi tots els dies del mes, menys els dilluns, hi havia una inauguració.

Avui amb cinc espais expositius no hi ha manera de posar-se d’acord. I encara més si recordem que a Vilassar de Mar, el Monjo inaugura sempre els diumenges al migdia. Per exemple , aquest cap de setmana i quasi a la mateixa hora s’inauguraren les exposicions al Museu de Llavaneres , a la Múndia i a Aparelladors. Absolutament inacceptable.

Tant costa posar-se d’acord?. Si ho fem a bon segur els actes seran més lluïts i els artistes rebran un escalf per continuar conreant l’art en moments tan difícils com els actuals. Si no, seguirem dividint la massa visual no donant la importància que mereix tota exposició. Aquesta reclamació sembla haver agafat cos al Museu del Càntir que em diuen ja n’ha parlat amb el Museu de Llavaneres. Queden els espais mataronins. Per a quan la discussió comuna per decidir el dies a inaugurar. Hi ha 30/31 dies al mes i les exposicions actuals duren més d’un mes.

Quan podrem fer que el cap de setmana no es solapin les inauguracions.?. Esperem que ben aviat.

 

11 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ 2026. APUNT AL MARGE

 

No podem acabar el seguit d’articles que ens ha merescut aquesta edició de la Biennal Torres Garcia  sense fer esment d’un fet que no ha merescut ni una nota al marge en els comentaris que ha produït la Biennal, com va ser l’excepcional defensa de l’art i els artistes que va realitzar el guanyador Antoni Forcada en ser entrevistat públicament per en Pep Andreu, tal i com es fa habitualment en l’acte de lliurament de premis.

Forcada que  és arquitecte tècnic i ha combinat sempre la seva activitat professional amb la pràctica artística, és un veterà creador  ,- nascut el 1950-, que ara sembla assolir el seu màxim nivell amb exposicions com l’actual a Can Mario, de la Fundació Vila Casas a Palafrugell, ha pres part en col·lectives, com exposicions individuals a diferents museus i espais públics com ara la Fundació Joan Miró de Barcelona. És a dir és un artista amb currículum suficient com per que pugui parlar amb claredat.

En el moment de la típica i tòpica entrevista que es te amb el guanyador de la Biennal, Forcada va trencar l’habitual formalitat del guanyador, per llençar una llarga i justa reivindicació de l’art i dels artistes per l’habitual menysteniment que reben de les institucions que s’apunten per actes com aquell, però que ni recolzen mai l’art i la cultura i molt menys li donen el més mínim ajut. Que llueixen de la cultura però sense respondre mai a les seves necessitats.

Unes reflexions que van ser unànimement aplaudides intensament pel gruix d’artistes que es trobaven a la sala. Unes reflexions que van voler ser contestades per l’alcalde Bote i la consellera Romero, sense el més mínim èxit, per la contundència i realitat del que va dir l’autor.

Un alcalde que hem de recordar ha tancat Can Palauet, donant l’espai a l’Arxiu comarcal; que ha contractat com a directora del Museu a Anna Capella,  contradient el que just una setmana abans havia afirmat el seu regidor de Cultura, per un llavors Xesco Gomar, el que ha provocat que no hi hagi art al Museu i tan sols dues exposicions a l’any a Ca l’Arenas; que ha llençat la gran història artística  de la Fundació Iluro, substituta de la Caixa Laietana, eliminant l’art de les dues plantes superiors i presentant una sola exposició anyal pròpia en la sala inferior.

I que dir de la Consellera d’Economia de la Generalitat, que va “robar” l’espai dedicat a l’art a can Minguell, quan era regidora a Mataró per destinar-lo a l’audiovisual , quan fins i tot algun artista, (per ex. Jaume Simon) ja havia signat el contracte del seu espai.

Dos exemples perfectes dels polítics que llueixen d’amor per l’Art,  quan en realitat s’han dedicat a enfonsar-lo amb les decisions que han pres quan manaven.

Per això i per la contundència, claredat i visió de la realitat de l’art actual en la seva relació avui en dia amb les Institucions, n’hem volgut fer esment, tot donant-li el nostre agraïment per la seva claredat i potència intel·lectual que sens cap mena de dubtes es parella amb la claredat i potència de la seva obra plàstica.

Moltes felicitats Sr. Forcada i com no, moltíssimes gràcies per la seva magistral lliçó.

11 PREMI DE PINTURA TORRES-GARCIA CIUTAT DE MATARÓ. ARTISTES FINALISTES

 

Després d’haver comentat als artistes guanyadors i als finalistes locals , d’aquesta onzena edició de la Biennal, arriba l’hora d’entrar en l’anàlisi general de la mateixa i de les obres que han estat qualificades coma a finalistes.

Hi ha artistes que et diuen ben clarament que participen o no en un concurs segons el jurat que decideix el mateix, sabedors de si aquest es defensor de la seva plàstica o  més aviat el contrari. D’altres modifiquen la seva línia creativa i presenten obres que intueixen poden ser del gust del jurat qualificador. I sortosament molts presenten l’obra que creuen més adequada per el concurs.

Vaig assistir com a convidat a les deliberacions dels set primers concursos i vaig poder gaudir de les lliçons d’art que van oferir alguns dels jurats, així com de la intolerància d’altres  i de les postures en la defensa de la línia a defensar , en una estratègia quasi de guerra militar.

Així vaig poder copsar de primera mà del coneixement de grans jurats, així com del tracte entre ells i de les seves discussions, a voltes enormement pictòriques  i en altres del pique personal d’entre ells de modus i manera que eren capaços de votar en contra del seu aspirant, sempre que així s’aconseguís que no guanyés el que defensava el jurat “rival”.

He vist una absoluta esportivitat i un absolut menysteniment, en altres casos, quan guanyava l’opció no defensada per ells. He vist guanyadors, que eren la tercera opció però davant l’empat persistent i immobilista de les bandes contraries, era obligat trobar una altre opció que fes el pes a ambdós costats. He vist allò que és habitual en la majoria de premis de  pintura, o de literatura , o d’altres parells que hi ha en el país.

No entrarem doncs en la discussió d’aquest concurs, que s’ha mogut per la paramètrica dels anteriors, amb una certa tendència envers l’obra més de caire figuratiu que no pas aquelles d’aires més abstractiu , degut a un jurat molt menys evolucionat que en anteriors ocasions i més amant de la figuració o zona propera que no pas de camins més abstractius i complexes.

D’entre el finalistes un es queda amb les obres de Juan Carlos Beneyto Pérez , Raúl Castillo, Raúl Collado, Fàtima Conesa, Aharon Durango, Monika Grygier que per a mi hauria d’haver estat en el nivell de guardonada, Laura Iniesta, Víctor Pérez-Porro, Berni Puig, Antoni Riera, Candela Reyes, Carme Tarazona, Susana Uriach i Jan Vallverdú. Un poti poti de difícil digestió conjunta, però molt habitual en aquest tipus de concursos, en el que el jurat intenta demostrar la seva comprensió envers tots els estils i tendències , inclòs en el que pertoca a artistes locals , que acostumen a ser beneficiats envers altres opcions.

Una conjunt en general correcte  però creient que cal fer una correcció en les bases , correcció en el que pertoca a la data de creació de l’obra presentada a concurs. És irregular e inacceptable que entre les obres finalistes hi hagi una obra datada el 2010, és a dir fa setze anys, que per lògica no pot respondre a la realitat actual de l’artista. El mateix succeeix, en més petit grau, amb obres de les guardonades i dels artistes locals. Hi ha d’haver límits en l’any de creació, per evitar enganys i premis que no corresponen a la realitat creativa, tal i com ha de ser.

Resumint, un premi Torres García, amb un nivell de qualitat mig/alt , amb una presència petita d’obres de fora de Catalunya, fet que s’hauria de millorar per seguir en el camí d’un concurs obert a tothom i amb resposta  estatal. Aquest anys sols amb 7 finalistes no residents a Catalunya, per 14 l’any 2024, 17 en el 2019 i 18 en el 2022. Fet que s’ha de considerar seriosament, si es vol una propera edició de més alta qualitat i amplitud geogràfica.

Per el demés , ben poc a dir. No ha estat una gran biennal però sí que ha superat el nivell d’altres concursos  de semblant nivell. Ara a esperar la propera edició que desitgem molt millor, en el desig d’una aposta més forta per la publicitat estatal del concurs i amb una publicitat molt millor de l’exposició en àmbit local i comarcal per retornar-la, com era en els seus començaments, en la gran aposta de l’art actual que es celebra a Mataró.

 

11 PREMI DE PINTURA TORRES-GARCIA CIUTAT DE MATARÓ. ARTISTES LOCALS

 

Cinc son els artistes locals que han assolit el nivell de finalistes en la Biennal Torres García d’enguany, una xifra de les més altes  però que també s’acosta al quatre que n’és la xifra més habitual. Glòria Badosa, Marta Duran, Carme Fageda, Jordi Prat Pons i Roser Vallmajor son els artistes que han aconseguint aquesta fita, amb un nivell d’obra el suficientment estimable com per aconseguir aquest privilegi del que cal lluir .

Glòria Badosa, retorna amb “Díptic” a l’espai de finalista després d’un impasse en l’anterior edició i ho ha amb una obra potent, agosarada i amb intensitat de força, amb una encertada derivació de verds amb un equilibrat vermell que dona poètica al conjunt. Segueix l’evident progressió d’aquesta veterana artista que demana a crits una gran exposició per mostrar i demostrar la seva potència.

Marta Duran fa temps que està en la recerca d’un idioma plàstic que li permeti destriar la seva figuració per avançar per altres camins més conceptuals, aconseguint així una actualització de la seva pintura. En bona part ho aconsegueixi amb aquest “Riverside ecosystem” en el que la potència cromàtica s’alia amb  una figuració d’arrels abstractives confegint una imatge amb màgia comunicativa, amb la que obté un bon resultat.

Carme Fageda amb “Seixanta-cinc” de nou es retroba amb l’estilística semi-laberíntica amb la que aconseguí també la classificació ja fa dues edicions. Avui ens ofereix una peça més dulcificada davant la densa pell de ciutat de fa quatre anys. Sembla però com si hagués apropat el zoom per endinsar-se en les cel·les que confegeixen la seva base estructural i mig d’amagatotis col·loqués un esser viu sota l’entramat global per mostrar les seves emocions  i dubtes.

Jordi Prat Pons assolí ja el lloc de finalista en l’anterior edició, amb una magnífica obra “Biblio” en la que jugava amb els lloms dels llibres confegint una biblioteca potent, vibrant i enormement atractiva. Enguany repeteix obra i missatge amb “Cementiri de llibres oblidats” en un paral·lelisme sense novetats aparents, com si d’un nou capítol de la seva història es tractés. Potser esperava sorprendre al jurat però malgrat la potència i la intencionalitat, ajudats ambdós por un decorativisme accentuat, el resultat ha estat el lògic, finalista i prou.

Roser Vallmajor és la gran sorpresa ja que essent mataronina és una absoluta desconeguda en el món de l’art local. El seu treball “000477” és un treball molt hàbil en l’aposta per una abstracció  visual que deixa en mans de l’espectador la  lectura i la interpretació de la mateixa.

Una peça interessant  però que em provoca clars dubtes ja que essent de 2020 hi ha d’haver un treball posterior fins a l’actual que desconeixem. Així al juny del 2022 va guanyar el premi de pintura de Marratxí amb una obra d’aquesta línia i que tenia per títol “000498”, per tant m’agradaria molt veure el “000580” que més o menys deu ser l’obra feta ara mateix, per saber per on va l’artista qualificada. Per això jo apostaria per ella per fer una exposició a la comarca i saber quina és la seva realitat.

Cinc noms mataronins donant el to localista a l’edició actual de la Biennal. I amb notable alt.

11 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ 2026. GUARDONATS

 

El passat divendres en els espais de la Fundació Iluro es lliurà el premi de la 11 edició del Premi de Pintura Torres- García Ciutat de Mataró. Amb 279 obres presentades, forces més que les 190 de l’anterior i un pel inferior a les 289 de l’edició inaugural, el jurat composat per Juan Manuel Bonet. Anna Capella, Emmanuel Guigon, Julio Vaquero i Marga Viza , van proclamar guanyador del concurs a Antoni Forcada, mentre que els cinc guardons foren per a Benet Dalmau, Jordi Lafon, Neus Martín, Silvia Martínez i Guillermo Peñalver.

Com és habitual, en la mostra s’exposen les 40 obres finalistes entre les que hi ha les de Gloria Badosa, Marta Duran, Carme Fageda, Jordi Prat Pons i Roser Vallamajor que son els 5 artistes mataronins que ha assolit el lloc de finalistes.

El guanyador del Premi ha estat l’artista del Vendrell , Antoni Forcada (n. 1950) amb l’acrílic “Camí de Comellans” una composició de caire arquitectònic , que no essent figurativa en té un rere fons . Una pintura molt ben estructurada i combinada amb unes cromatismes que criden a la reflexió . Textures, esvorancs i camins es donen la mà per executar un treball que et sembla distant quan el veus per primera vegada però del que poc a poc te’n enamores i et sadolla en la tranquil·litat que genera.

Benet Dalmau (n. 1982) i Silvia Martínez Palou (n. 1961) amb “Pujada del Cinto” i “Renaudie Quadrat” han aconseguit dos dels accèssits amb unes obres parelles a les que presentaren en l’anterior edició. Em costa d’entendre que amb un jurat idèntic en la majoria del mateix de la darrera biennal, el que ahir no valia, avui s’endugui un premi. M’agrada el treball de Silvia Martínez que és una evolució positiva de l’ahir, però no m’interessa la repetició temàtica i formal de Benet Dalmau que sembla apostar més per un trompe l’oeil que no pas per un treball fresc i dinàmic.

 Jordi Lafon (n.1967) ens presenta un treball íntim amb un seguit d’elements i noms que difícilment aconsegueixen entrar en l’atenció de l’espectador que abandona aviat la contemplació davant la impossibilitat de penetrar en l’idioma plàstic de l’artista. No hauria tingut el meu vot per passar a la classificació expositiva.

Neus Martín Royo (n.1968), artista que té en el Poble Nou barceloní el seu eix creatiu .Ha dedicat una part destacada de la seva obra als canvis que ha aquest barri ha viscut al llarg dels darrers anys i aquí es presenta amb una obra del 2020, on sedueix tant per el tractament global de la composició com per el desenvolupament tècnic de la mateixa. Sense l’ús del color i com si d’un grafit gegant es tractes, Martin Royo gesta el seu univers , aquell que l’apasiona en una hàbil barreja d’espai urbà i d’extra radi, amb una caapcitat tècnica molt alta que crida l’atenció i sedueix en la mirada.

Guillermo Peñalver (n.1982)presenta una  obra amb papers retallats, llapis de color i grafit, que és  visualment seductora i atractiva, essent un treball d’àmplia  i complexa lectura, visualment cridanera en la seva simplicitat i en la que per a mi hi sobren les dues figures  que cridant l’atenció trenquen l’harmonia general i la lectura complexa del conjunt.

 

TÀPIES I MATARÓ

 

Aquests dies de nou és actualitat Antoni Tàpies per la inauguració en la seva fundació de l’exposició El moviment perpetu del mur  de quan Tàpies es va convertir en Tàpies, segons deia ahir Teresa Sesé a La Vanguardia.

Fora de que m’agrada molt Tàpies , i per tant no em perdré aquesta exposició a la seva fundació , m’interessa molt aquesta exposició per si parla de l’exposició que Tàpies va fer  al Museu de Mataró de l,11 al 25 de gener de 1953. Una exposició   que durant molts anys no apareixia en cap dels currículums expositius de l’autor i que curiosament va portar molt enrenou a la nostre ciutat.

Així en el Diari de Mataró del dia 10 de gener es deia: “Se inaugura este domingo la obra de este joven pintor que viene precedida por los exitos alcanzados en Pittsburgh y en la Bienal de Venecia y que nos abre amplios horizontes en el campo puramente metafísico en el que su pintura marca hu hito fundamental”.

Amb motiu de la inauguració es realitzà una conferència de títol “Pintura actual: Antonio Tàpies”, a càrrec del “publicista y prestigioso critico de Arte, Alejandro Cirici i Pellicer”. El dia 17 i a la portada del diari “Mataró” i a tres  columnes apareix un magnífic article del mateix Cirici en honor i presentació d’Antoni Tâpies que provocà els primers dilemes que s’acentuaren quan el 28 de gener es publica al diari al crítica que signada per A.C. , sigles que corresponen a Antoni Comas , el mataroní que fou historiador de la literatura i crític literari, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i membre electe de l'Acadèmia de les Bones Lletres alhora que director del departament de Filologia Catalana.

La crítica acavaba  així : “Esta mitología es la versión personal artística de la auténtica realidad que es la realidad del espíritu. El espíritu no debe amoldarse a la realidad, sino la realidad al espíritu. Todo arte en metamorfosis. En Tapies todo esto se cumple perfectamente, no en vano es el mejor entre los jóvenes pintores catalanes”.

Pocs dies després , el 7 de febrer,  en el mateix diari apareixia una carta de resposta a la crítica favorable que havia signat Antoni Comas. En la mateixa es posava a parir més al critic que no pas a Tapies tot dient .” de paso recomendamos a A.C. Que procupre aprender mucho en materia de Arte para que así  pueda expresarse habilmente y con más claridad. Sepa también A.C. que es atrevido no cometer un error al afirmar que esa exposicion  “ ha merecido la aprobación de quantos se interesan por este orden de coses. Suponiendo, claro està, que estas coses son el Arte y entre los que se interesan por él, también estamos nosotros, los que hace años nos dedicamos a estudiar precisamente “este orden de coses” y gracia a Dios seguimos creyendo que somos artistas”.

Signaven aquest escrit , els germans Jaume i Jordi Arenas juntament amb Manuel Cuyàs i Marià Ribas, el que provocà una ample polèmica a la ciutat de la que en cal dir en van sortir guanyadors , malgrat la magnífica resposta que van rebre poc més tard d’Antoni Comas, aquets vegada sense pseudònim, en que sense pels a la llengua qualifica d’artistes entre cometes als signants i els hi deixava un repàs de coneixements importants, acabant “ solo la mediocridad artística , por más honrada que sea, y una falta de visión històrica pueden conduir a la final ironia de mal gusto que cierra la carta”. 

Un escrit magnífic  que deixà molt tocat a Antoni Comas que poc després  abandonaria el paper de crític que seria agafat en començar la nova temporada per el meu pare Pere Pascual Clopés “PIC” que seria el que m’injectà el verí fins ara mateix.

Una exposició, que amb el terrabastall que comportà, marca de manera ben clara l’estat de l’art a Mataró en aquells moments, alhora que ens mostra clarament el preludi del que significà l’explosió artística a la ciutat que es produí vint-i-cinc anys més tard, també capitalitzada en els seus començaments per la segona exposició de Tàpies que va ser el febrer de 1972 en un àmbit més normalitzat, mentre que la tercera vegada que arribà obra de l’artista a la ciutat va ser al maig del 2004 en una itinerant organitzada per el departament de Cultura de la Generalitat que passejà per tot Catalunya l’obra de l’artista.

Finalment la darrera presència que va ser molt testimonial , va estar a l’any 2014 a Ca l’ Arenas que dintre del cicle Art a Mataró 1942-1958 van realitzar una petita mostra de l’artista la costat del treball de Moisès Villèlia, una mostra més anecdòtica que no pas significativa.

Per això, i per el molt que val i significa l’artista, crec que el bon afeccionat no s’ha de perdre aquesta exposició de la Fundació Tàpies que ara és actualitat a la seva fundació.