LA VIDA SECRETA DE LES PLANTES. ANSELM KIEFER

 

Aquest estiu, en ple mes d’Agost, em desplaçava a València per veure la mostra d’obres d’Anselm Kiefer a l’espai museístic / expositiu d' Hortènsia Herrero. De la meva visita en vaig fer un post que vaig publicar el 2 de setembre on explicava el molt que em seduí l’obra de l’artista, en especial en les obres més recents que havia portat ell mateix, mentre que l’obra propietat del museu era molt més dolça i estava un xic mancada de la gran intencionalitat habitual en el veterà artista alemany.

Per un llavors ja havia  aparegut l’anunci de l’expo que d’ell mateix es celebraria a La Pedrera amb obres que pertanyien a la col·lecció Grothe, conformada al llarg de dècades i que amb un centenar d’obres és una de les col·leccions privades més importats en referència a l’autor. En veure la notícia vaig dir que no visitaria l’exposició ja que m’havia quedat ben clar  el fer i la intencionalitat creativa de l’artista i no volia que una mostra més tancada en una reflexió al voltant de la teòrica vida secreta de les plantes em provoqués un cert desencís, no plàstic però sí comunicatiu.

Però queda ben clar que per un apassionat de l’art és del tot impossible passar per davant d’un espai expositiu i no fer-li visita si el que s’anuncia és important. Per això fa uns dies , tot passant davant La Pedrera,  una força interior em motivà i vaig fer el pas de visitar l’exposició, i he de dir clarament que em va sorprendre ben positivament la mostra, sadollant-me de bon art i d’una intencionalitat comunicativa més intima i dura que no pas l’obra que li vaig conèixer a València, en una exposició que m’emocionà intenament.

La mostra està conformada en bona part per obres provinents de la col·lecció de Hans Grothe que n’és el gran protector i alhora el més gran col·leccionista de l’artista i és a bon segur la millor i més complerta exposició de l’autor que hem pogut veure a l’estat on ha exposat a Bilbao i València. Una exposició dura, complexa que impressiona per la seva força i gestació però en la que ràpidament et submergeixes i quedes engolit per la  gran qualitat i bellesa dels seus treballs .

En l’exposició hi cohabiten pintures amb un seguit de vitrines que funcionen , com ell mateix diu, com arxius de memòria o com a base de dades materials en les que s’entrellacen la història, els mites, la ciència i l’espiritualitat. Amb ells confegeix unes capsules del temps que intenten, i ho aconsegueixen, preservar els temes centrals del seu treball.

Kiefer es mostra en aquesta gran exposició tal i com és, afrontant amb les seves pintures matèriques els temes que avui per avui més li preocupen com son la religió, la simbologia, la mitologia y la historia, però centrant-se més en l’espiritualitat i la ment humana que no pas com havia estat fa uns anys en que la mitologia alemanya, i el misticisme jueu i la càbala, havien dominat el seu llenguatge. 

La sèrie Opus Magna conformada per 23 vitrines i 6 fotografies, li serveixen per expressar la seva reflexió més profunda sobre el ser humà i serveixen com arxius de memòria en els que l’autor explicita els seus referents essencials que com arxius de memòria individualitza , aïllant-los , però situant-los en el context general del seu treball.

Al  seu costat es planten una sèrie de pintures que generen un mapa de constel·lacions en les que amb els mil detalls que hi diposita, estableixen un mapa interior, personal però alhora comunicat, que sedueix en la dura bellesa i en la intencionalitat, generalment críptica, del que vol comunicar.

Passejar-se per l’exposició de Kiefer és introduir-se en les reflexions personals de l’autor, i no fer-ho simplement com un voyeur sinó com algú amb qui vol compartir uns neguits i unes intenses reflexions sobre el mon personal , l’històric i el social.

Una exposició d’enorme interès no tan sols artístic i plàstic, ans també de reflexió personal i col·lectiva al voltant de l’home i el seu entorn.

Exposició de molt obligada visita.
No us la perdeu.

 

Anselm Kiefer

Fundació Catalunya - La Pedrera. Barcelona

Del 2 d’Octubre del 2026 al 24 de gener del 2027

LABERINT. MÒNICA VILERT

 

“Cal anar a poc a poc, cal tenir els ulls ben oberts”. Així començava Francesc Miralles la seva presentació per a l’exposició de Mònica Vilert que celebrà de manera conjunta, a Tertre i a la sala de la Caixa Laietana el setembre de 1991, és a dir fa més de 35 anys.

Avui després  d’una intensa carrera, amb un llarg silenci al mig, i després d’haver recorregut la comarca de manera plena i d’haver exposat fa tan sols dos anys a la seva ciutat, per renovar efectiva i afectivament el seu contacte amb el públic,  Vilert assoleix el privilegi selectiu de poder exposar a Ca L’Arenas i ho fa amb una mostra de caire semi-antològic en la que  demostra la seva saviesa plàstica, el seu domini de l’estètica i el seu intimisme més extrem i personal.

No vull estar-me de reproduir les paraules que el gran crític Francesc Miralles exposava en aquella presentació de fa 35 anys ,ja que responen quasi a la perfecció amb la realitat creativa que encara avui podem gaudir de l’artista.

Deia “ Cal anar poc a poc per endinsar-se en el món de suggeriments a que ens afronten aquestes obres que es van despullant de la matèria, que van deixant la mateixa tela per escollir suports cada vegada més translúcids. Cal anar poc a poc per endinsar-se  en aquesta simfonia de tons blancs, d’insinuació de canvis de to, de febles taques i línies subtils.

Cal tenir els ulls ben oberts per saber veure el joc que Mònica Vilert ens fa amb l’espai. No amb l’espai pictòric sinó amb l’espai real. Aquí es tracta d’una aposta que va més enllà dels límits del suport per a integrar-se en els límits de la vida.

Cal posar la sensibilitat de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i l’univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura i convertir-se en un gest a l’aire, en un senyal a l’infinit”.

Així, ben poc a poc i amb el ulls ben oberts és com cal passejar-se amb silenci, per les sales de Ca L’Arenes par ser seduït i jo quasi estic per a dir abduït, per la pluja fina però alhora d’una intensitat profunda que domina tot l’àmbit expositiu.

Vilert s’esplaia en el seu mon personal i més interior, i ja com ha fet en les seves darreres presències creatives, converteix l’espai en el reducte del seu mon interior que fa públic a l’espectador per que intenti esbrinar la seva personalitat i les intimitats més pròpies que desenvolupa mitjançant una suavitat que genera una força immensa que ens arriba a tots en la seva contemplació, tal i com indicàvem en la seva darrera presència a la ciutat, de la que tan sols fa dos anys, ben lluny del distanciament del que parla Susanna Portell en el text del petit escrit de presentació que s’ofereix a l’entrada de l’exposició.

La pintura, sempre silenciosa de Vilert se’ns apareix avui més nua que mai, sense ni un catàleg raonat, ni tan sols uns fulls de sala que donin la més petita pista a l’espectador i afavoreixi amb ells, l’entrada en la intimitat de la creadora , única coneixedora de raons i causes del seu fer. I quan la intimitat s’amaga amb llum intensa, però absolutament personal i pròpia, és difícil per a l’espectador apropar-s’hi i entendre , a l seva manera, tot allò que ens vol dir l’artista.

“Cal anar molt poc a poc, cal tenir els ulls ben oberts per no perdre  cap matís d’aquest ,món ric i subtil de Mònica Vilert”. Aquestes paraules de Francesc Miralles amb les que acabava aquell escrit fa trenta cinc anys, segueix essent el millor consell per visitar la mostra.

Avui, el món ha variat força d’aquell que teníem fa quasi quatre dècades. I el món personal encara ha variat més. Però l’artista manté uns eixos i uns raons amb les que explicar els seus neguits i la seva intimitat. Un món, el de la creadora, en la que la sensibilitat que li sura per arreu s’explicita de manera críptica i callada , amb estructures geomètriques que apareixen pintades o amb volum, un element que agafa més força i volada en aquesta exposició, assolint un paper més protagonista, que tal i com em recordava la pròpia autora, un ja el defensava com a primordial en el seu treball , fa forces anys i que ara va agafant cada cop més paper protagonista.

Una exposició perfectament arrodonida per la creadora que serveix per presentar-se a al perfecció per aquells que no la coneixen i per seguir seduint a tots aquells que estem subjugats pèl seu excel·lent fer des dels seus inicis, ara en deu fer quaranta anys sota el mestratge magistral de Josep Mª Rovira Brull.

Una exposició d’obligada i repetida visita per poder copsar amb intensitat la seva realitat interior. Lamentablement veiem que no hi ha prevista cap visita especialitzada , més enllà de les habituals , per poder aprofundir en la realitat creativa d’aquesta gran artista.

Felicitats.

 

Laberint. Mònica Vilert.

Ca L’Arenas. Mataró

Del 23 d’Octubre al 25 d’abril del 2027

L’ART I ELS ARTISTES EN LA CRISI.

 

 En aquest desballestament absolut de l’estat del benestar i principalment front d’aquesta inacabable llista de retallades de tota mena que s’estan duent a terme, la ciutadania ha respost , tal i com calia, amb multitud de protestes estructurades de les formes més diverses , principalment en dos camps que es consideren absolutament vitals per a la pervivència del model de vida , com ho son l’educació i la sanitat. Curiosament però, no existeix ni de bon tros una postura semblant vers la tercera branca que hauria de ser innegociable en aquesta defensa necessàriament aferrissada de la societat de benestar ,com ho és el cas de la cultura.

La crisi ha provocat un moviment certament pervers. Les retallades culturals , estructurades tant en les ajudes directes per part de l’administració com en l’enduriment de les condicions indirectes , -  especialment per la no reducció de l’IVA -, no tan sols no han estat retopades pel general de la societat , ans el contrari s’ha arribat a generar un sentiment arbitrari contra els protagonistes culturals, arribant a considerar a la cultura com article de luxe , - i per tant no primordial en època de crisi -,   dibuixant als creadors culturals com essers privilegiats que sols es queixen per la por de perdre els seus privilegis i beneficis individuals i personals. Una esbiaixada mirada que implica en correspondència que en aquest context la veu dels mateixos quedi desqualificada de vell antuvi , quan possiblement pot ser la que ens hagi de guiar, i qui sap si salvar, en aquest difícil tràngol.

En moment de crisi , més que mai calen referents. Uns referents intel·lectuals que ens serveixin de far i guia en aquest desgavell de desencís i desorientació en el que tots estem ficats. Eliminats els polítics per la seva manca de consciència i credibilitat , concentrats els moviments socials en unes actituds més immediates i directes, discutides les veus crítiques per el seu apropament sociològic a unes determinades tendències,  ha de ser la veu dels artistes de tota mena la que ens pugui marcar unes actituds de lideratge que es serveixin de punts de reflexió i ancoratge, que puguin ser creïbles , tant per la seva profunda reflexió, com per la seva contrastada independència del poder i de qualsevol element contextual de pressió.

Parlar actualment de sociologia de l’art com una disciplina cabdal en l’estudi sociològic de la societat és un fet absolutament acceptat. L’íntima , i alhora complexa relació entre l’art i la societat que envoltant-lo n’és alhora causant i receptora , s’estructura perfectament en la definició d’Arnold Hauser quan parlava “ que tot l’art està condicionat socialment, però no tot en l’art és definible socialment”.

Els artistes moltes vegades han realitzat un art  complaent, de clara funcionalitat estètica , dedicat més a plaers visuals que no a pas al component reflexiu que cal exigir a una obra d’art si vol se considerada com a tal. L’ofici , considerant a com a tal la destresa , ha dominat a l’emoció i al neguit inherent que sempre ha d’estar present en una obra d’art . Tot en un reduccionisme  de caire hedonista , amb el plaer com a veritable causa , raó i ser.

La crisi però sempre ha estat temps fecund, creativament parlant, i més si és de la virulència de l’actual . La virtual desaparició del comerç de l’art que afecta a tots els creadors , des dels més consagrats fins aquells semi professionals que havien aconseguit treure el cap en mig  de la maregassa compulsiva del mercat artístic, ha comportat la purificació del creador.

Ara no existeix l’excusa crematística de renunciar a uns principis artístics i ideològics. Eliminada la raó de la possibilitat d’una prostitució creativa , l’artista es queda sols amb si mateix i l’obra que va apareixent en el seu treball es fruit dels condicionaments més ètics que no pas estètics del creador, i per tant  esdevé element de reflexió per l’espectador. Així l’obra deixa de ser fruit d’uns condicionaments d’arrel clàssica , fonamentada damunt d’una filosofia d’idees més immutables , assolint un concepte en certa manera llibertari que implica a l’art com element de diàleg imprescindible no tan sols en la dualitat entre l’autor i l’espectador, ans també amb tota la societat.

Aquest punt de reflexió personal esdevinguda col·lectiva es inherent amb l’art modern. L’artista com a ser creador , posseïdor d’una sensibilitat especial per captar flaires i sentits que estan lluny de l’abast de la resta de mortals, ha estat veu de reflexió irònica, cínica, mordaç , dolça o brutal, segons s’escaigui, creant no tan sols aquell signe d’avís , ans també  el que és més important en una societat visual com és l’actual, una iconografia que ha esdevingut punt de connexió en la disparitat del grup.

Com més materialista és la societat, l’art per desviació es dirigeix més als sentits que no pas a l’ intel·lecte. En moments de crisi però, quan les necessitats primàries surten a primer terme per ser moltes vegades inabordables, l’art abandona la seva desviació sensitiva i estètica per esdevenir fonament del concepte i interpel·lar amb el mateix a la societat desorientada davant d’una situació inesperada i no volguda.

Repassar la recent història de l’art és retrobar-nos amb una multitud d’obres que han servit d’eix incisiu , quan no esquer seductor, per copejar consciències i alhora cohesionar emocions i esdevenir punts de reflexió superior en molt a milers de reflexions propagades des d’altres verals.

Unes obres , a vegades de discutible valor artístic , però que s’han convertit en mites i en veritables banderins d’allistament a causes socials i polítiques. Algú ha pogut expressar millor el sentiment de pàtria com Eugène Delacroix amb “La llibertat guiant al poble” ?. Algú ha arribat més enllà en la descripció dels horrors de la guerra que Goya amb els seus gravats i especialment amb els seus “Afusellaments del 3 de maig” o amb el paradigma més actual del “Guernica” de Picasso , esdevinguda la seva obra més emblemàtica quan cap crític expert seria incapaç de considerar-la entre les seves millors obres ?.

Fent mirada ben propera als nostres entorns , podrem trobar un bon gruix d’artistes compromesos que en temps difícils com aquestos , van saber aixecar la seva veu per fer palesa la seva postura i per reivindicar plàsticament l’ injustícia de la situació. I quan diem això, no ens referim tan sols als grans mestres (Picasso, Miro, Tàpies, Guinovart , Genovés, Chillida , Oteiza ... ) que òbviament van trobar més ressò en la propagació del seu crit, i sí en el munt de creadors menys considerats , i fins i tot , humils i senzills, que van fer de la seva veu plàstica, altaveu potent d’un missatge social que va quallar de manera profunda en els entorns més propers. Exemples dels quals els tenim per arreu.

Ara és el moment de reiniciar aquesta conquesta social de l’art. Els artistes hi estan disposats i en comencen a deixar empremta per arreu. Ara tan sols ens queda escoltar-la. Saber esbrinar els seus signes i fer-los nostres. En ells podem trobar-hi a bon segura la llum i la guia.

Però, estem disposat a fer-ho?. Potser aquí està el dilema.

 

Aquest escrit va ser realitzat per a la revista Valors i publicat el mes d’Abril del 2013. Ara, en una recerca que em demanà un amic m’ha tornat a la cara i veien et i creient que segueix essent plenament vàlid, el torno a publicar.

Espero que el gaudiu tal i com he fet jo mateix.

CÉSAR MANRIQUE

 

He estat uns dies de vacances per Tenerife i Lanzarote i m’han servit per fer les paus amb César Manrique, el reconegut artista i arquitecte de Lanzarote, al que menystenia des de fa molts anys per la seva furibunda oposició al projecte de Tindaya que havia estat ser una de les idees més ambicioses, polèmiques i transcendentals de l'escultor basc Eduardo Chillida.

Em costava entendre la ferotge oposició de l’artista canari al projecte excepcional, per que aquesta és la definició adequada  al projecte que va llençar Chillida i del que hem pogut veure moltes visions prèvies, a través de diverses escultures seves, totes elles enormement atractives,  com va quedar ben palès  amb alguna d’elles  que s’exposaren fa un parell de temporades a la Fundació La Pedrera.

César Manrique és una figura idolatrada a les Canàries i especialment a la seva illa nadiua de Lanzarote on va desenvolupar un seguit d’actuacions creatives que ara prop dels cinquanta anys de vida, assoleixen una dignitat i un valor creatiu fora de tota mida.

I és que la lliçó magistral que dona l’artista , és que la creació artística / arquitectònica sols assoleix nivell de màxima dignitat quan aconsegueix conjugar en plenitud el sentit artístic amb el sentit natural de l’entorn i amb una mirada profunda al més íntim dels humans.

Passejar-se per el Mirador del Rio amb la vista frontal a la illa de la Graciosa, és d’una bellesa natural extrema, envoltada per una utilització i decoració del més alt nivell. L’home se sent ben poc davant d’allò que veu i sols pot aconseguir amb la mirada , una serenor d’esperit tot.

Menys interessant, degut a la seva extrema comercialització, és el cas de Los Jameos del Agua, però que en essència manté la vitalitat pròpia de la natura domada, amb un seguit d’actuacions  arquitectòniques / ecològiques que provoquen el màxim de respecte.

Però  al meu entendre , és la seva casa museu la que et permet endinsar-te en el seu pensament íntim més rigorós. Curiosament és el menys visitat de les seves actuacions quan al meu entendre assoleix en el mateix, el conjunt de plasmació de les seves idees que realitza de la manera simple, sense l’afany de grandiositat pública  que existeixen en els altres treballs.

En ella, a més de poder gaudir de les seves obres personals  en la vesant plàstica, una vessant molt desconeguda i amb qualitat apreciable, sap gestionar la decoració ambiental de la multiplicitat dels seus espais generant un complex que cerca la simplicitat però sabent donar profunditat artística i creativa a tots i cadascun dels seus racons, creant un edifici màgic per la seva gestió dels espais i per la generació en tots ells de l’energia màxima que provocarà , sens cap mena de dubtes, la creació d’un ambient agradable i essencialment seré que xopa a qui el visita, aconseguint una comunicació plena i total.

Si afegim a això el seguit d’accions escultòriques en diferents indrets de l’illa, Manrique assoleix el paper de pare protector de la plàstica general total en una actuació que cal destacar .

Per tant si us acosteu a Lanzarote i estimeu l’art no us perdeu la visita a al seu de la Fundación César Manrique a la població de Tahiche. No us en enpanadireu.

 

 

REPASSANT LA HISTÒRIA. 50 ANYS DE CRÍTICA.

 

Fa una setmana que no he agafat l’ordinador per escriure un post. La raó és molt senzilla . Estic posant ordre a un arxiu de 50 anys, els que  fa que escric sobre art , per poder-lo lliurar si és que l’interessa, a l’Arxiu Comarcal per que quedi com arxiu d’un temps, una ciutat i una comarca, i uns protagonistes, els artistes, que han omplert a vesar d’art Mataró i els seus entorns.

És simplement emocionant fer repassada a través dels catàlegs de les exposicions, element dels que vull fer lliurament al Arxiu, i veure com ha variat l’art, com han evolucionat els artistes, com va aparèixer aquell artista que et va subjugar i del que mai més n’has sabut res, i com en canvi aquell per el que no en donaves un duro, ha anat treballant, millorant fins aconseguir un cert prestigi.

Repassar el treball dels artistes que ja no hi son , que per cert son masses, i recordant el seu fer, fer repassada del propi , que com en ells ha variat des de la intolerància ferotge dels començaments, fins a una mirada més personal amb el deix de la ironia però sense deixar que la crítica es faci fonedissa.

Es , si més no curiós, veure l’evolució cíclica de la ciutat que des de els començaments ,- any 1975 -, fins ara, ha vist passar quasi una cinquantena d’espais expositius sense que cap d’ells hagi quallat en la ciutat que dèiem era la que tenia més artistes per metre quadrat. Hem pogut veure com l’edat mitjana dels creadors era  de poc més de trenta anys, fina arribar  a ara on ens apropem als seixanta.

Hem vist el refús i el menysteniment  del poder, - el polític i el social-, que ha rebutjat primer i oblidat ara mateix el poder de l’art i de les seves obres. Hem vist com el Museu en el que s’iniciaren expositivament els grans artistes d’una generació, com Tàpies, Hernández Pijuan, Cuixart etc s’enfonsava amb una direcció que no fa res, preferint fer exposicions de 8 mesos quan el necessari és el ritme del diari per donar pas a les històries dels nombrosos artistes que tenim. Un Museu que no ens ofereix cap obra d’art en les seves parets, ni a Ca l’Arenas. 

Així aconsegueix enterrar del tot  a Alcoy, Rovira Brull, els germans Arenas, Rafael Estrany i el seu fill Santi, a Pere M. Viada, a Pepe Novellas, a l’Emília de Torres, a l’Eduard Comabella, a Manuel Cusachs, a Diego Guirao,  a Yago  Vilamanyà, a Ricard Jordà i a tants d’altres que mereixerien tenir un lloc en el que exposar el record del seu treball, per que els seus conciutadans el gaudissin i entenguessin que Mataró era una ciutat que estimava i promocionava als seus artistes entenen que era una manera de promoure la ciutat.

Un, ben a prop de complir  75 anys, vol deixar a la ciutat els catàlegs de tots aquells que han laborat en l’art en la mateixa. Son uns quants milers. Espero que se m’accepti la donació, per que així quedi més ben datada i fonamentada , una part de la vida cultural de la ciutat, l’artística que tants moments de joia cultural ens ha donat.

I això implica feina, per el que aquets comentaris del blog, poden espaiar-se  en el temps, però us puc assegurar que em fa enormement feliç, repassar, ordenar i recordar 50 anys de vida artística de la ciutat, que, permeteu-me l’orgull de dir soc, i m’hi jugo un pèsol, l’únic mataroní que gaudeix de tal tresor.

Gràcies doncs per entendre la meva postura i espero que en uns mesos podrem fer lliurament a la ciutat d’aquest petit tresor cultural, que mostrarà l’art que s’ha conreat en el seu territori.

 

ECOSISTEMA. BOSC. MARTA DURAN.

 

Després de cinc anys sense exposar a la nostra ciutat. Marta Duran ho fa ara a Aparelladors en una exposició que segons explica, Nina García Sabatés en la presentació del targetó, “ l’artista ens mostra un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística deixant enrere els jardins i la representació floral per endinsar-se en un llenguatge més essencial on el paisatge es transforma en emoció, matèria i color. Duran evoluciona cap una pintura d’arrel expressionista que s’acosta progressivament a l’abstracció”.

Fa anys que Marta Duran recerca fugir de la seva pintura habitual , aquella que tant bé domina i que tant li plau als seus seguidors. Però com hem dit ja altres vegades sempre apareixien uns atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà. Certament hem de reconèixer que aquestes crosses cada vegada son més petites i avui ha assolit , al menys en una obra, la alliberació quasi total d’aquests lligams.

Marta Duran sap pintar i ho fa molt bé, però no acaba d’acceptar que, si pretén “captar l’essència de la llum i energia , simplificant les formes fins a convertir-les en atmosferes pictòriques  obertes a la interpretació de l’espectador” com diu en l’escrit de presentació, cal renunciar a la Marta Duran del passat, per més immediat que sigui, i alliberar-se del mateix. Alliberament que aconsegueix en plenitut tan sols en una obra.

L’obre a la que ens referim, és la que presideix aquest comentari, i cal dir que és una magnífica obra. En ella hi ha una molt interessant  creació d’atmosfera, treballada de manera magnífica en el pictòric, deixant en segon terme la vesant més figurativa de l’obra que agafa volada completant el conjunt que acaba essent un paisatge que sona a molt interior.

La resta confegeix un conjunt homogèniament harmònic, que demostra l’important treball que l’artista està duent a terme per alliberar-se d’unes arrels profundament entroncades en el realisme figuratiu. Un camí feixuc que cada vegada li queda més lluny, però que és un model que difícilment podrà abandonar del tot, per que en el fons és el seu .

Però aquestes reflexions no volen indicar que ens enfrontem a una exposició poc interessant. Al contrari. Duran presenta la lluita contra si mateixa, i ho fa amb unes pintures intensament treballades . Ara li toca continuar depurant i netejant les mateixes per que sigui la profunditat la que domini i no pas l’aparença.

Quan ho aconsegueixi, que serà ben aviat, Duran ens oferirà una mirada interior més pura i artísticament més potent que la que ara podem gaudir i en les que la llum i la potència interior de les obres dominarà molt més que ara mateix. Llavors serà quan haurà assolit la fita. La de ser una bona artista figurativa, amb un llenguatge pictòric que no ho és.

Però de moment ens hem de conformar acudint a visionar aquesta exposició que ha de ser clau per a la nova mirada de Marta Duran.

D’aconsellable visita.

 

PS.- Sols un punt negatiu en tota l’exposició i es tracta dels preus de les obres que son absolutament desorbitats, superant els preus d’artistes de primer nivell. No sé si son fruit d’una simple matemàtica, però estan lluny de tota normalitat i crec que poc l’ajuden en la normalització de l’art.