diumenge, de gener 16, 2022

DONES

 

Rosa Codina.Esteve


La Fundació Iluro s’afegeix a la reivindicació de les dones artistes presentant a la seu de l’Ateneu una exposició dedicada a elles amb 32 obres provinents del seu fons d’Art.

He de confessar que si bé estic absolutament d’acord amb la reivindicació del paper de la dona en l’art, no soc gens procliu a aquestes mostres que sols estan lligades per la identitat de gènere, sense tenir en compte cap més parentiu. Crec que la diferenciació en la valoració artística ha d’estar fonamentat en la qualitat i no pas en la identitat sexual.

Montserrat Gudiol

I ho dic des de la defensa aferrissada que en el petit àmbit local he fet d’algunes artistes absolutament desconegudes i menystingudes a la mateixa,  com en el cas de Rosa Codina-Esteve o Carme Garolera, autores de qualitat contrastada per arreu i que no existien per a la seva ciutat. Això per no dir altres noms com els de Nefer, Marta Duran , C: Morales, Mònica Vilert o Catherine Lorton què han tingut sempre en les meves crítiques la visió de futur artístic i de valoració del nivell artístic que atresoraven.

Fusako Yasuda

Dit això i entrant en matèria hauríem, com, a prèvia,  considerar d’agosarat el projecte de la Fundació Iluro, ja que coneixedors tots de les mancances del seu fons d’art , unes mancances d’arrel ja que la col·lecció de la Caixa Laietana mai va ser una col·lecció d’art en el seu sentit estricte. Si hi afegim que aquesta col·lecció va quedar a més esquarterada  en la fusió en Bankia, tot ens feia témer , una mostra esvaïda i poc representativa com així ha estat en realitat.

Clàudia Gropp

Malgrat que individualment parlant hi ha obres de bona qualitat i que mereixen l’atenció de l’espectador com poden ser les de Codina-Esteve, Condomines, Duran, Grop, Gudiol ,Ibañez, Nefer o Yasuda, aquestes obres queden com illes aïllades, i valgui la redundància,  en un atol al bell mig de la immensitat de l’oceà que n’és l’espai expositiu.

A més a més, la mostra no ens permet cap lectura fora de l’aïllada de cada obra ja que no es fa constar l’any de realització de les mateixes, element que podria permetre comparar les diferents estilístiques del mateix moment. Un detall fàcil per altre part de ser constatat ja que la majoria d’obres pertanyen a les obligades donacions de quan s’exposava a la Caixa Laietana , o a compres puntuals per ex. a la Biennal Torres García

Marta Duran i Carme Riera


Tampoc hi ajuda el catàleg sense una explicació artística de la mateixa, tant en el sentit col·lectiu com individual, i sense explicar detalls que la podrien fer més entenedora, com però ex explicar l’amistat des de sempre d’Emília de Torres i Maria Jesús de Solá que permet veure grans  concomitàncies en el tractament de la figura d’ambdues., i així en altres exemples.

Beatriz Sumeizo i Esther Galdón


Si hi afegim el pes de les absències en un entorn localista, pròpies de les mancances el fons ,com per ex. de Roser Vinardell , deixeble de Jordi Arenas i professionalitzada en la dècada dels 70, o el noms de VIlert, Garolera, Lorton, germanes March, Morales i altres , fan de la mostra  una anècdota  en comptes d’una demostració de pes i de fe en la gran qualitat de l’art produït per les dones.

Conxa Ibañez, Marta Carreté i Nefer


Una exposició que s’ha de visitar sempre i quan es fixi la mirada en la individualitat del presentat, amb obres prou interessants, però que presenta un escàs valor en el conjunt global i la intencionalitat de potenciar la figura de la dona com artista , elevant-la als nivells dels seus companys de gènere masculí.

 

DONES.

Fundació Iluro. Mataró

Del 17 de desembre de 2021 al 27 de febrer del 2022

divendres, de gener 07, 2022

15 X15.

 


Obra de Joan Hortós


Si hi ha una exposició col·lectiva a Mataró que any rere any es supera a si mateixa  en el que pertoca a quantitat, qualitat i interès dels espectadors és sens dubte la de 15 X15 que amorosament conres cada anys l’Associació de Sant Lluc.

Aquest any han estat 85 els creedors que han respost a la seva crida confegint una estimable mostra , magníficament presentada  a la sala d’Aparelladors amb un encomiable treball de Teresa Roig en el comissariat i muntatge. amb el que ha donat l’aire que precisen aquestes petits obres de tan solls 15 cm de mida.




La gran majoria d’autors a més a més a més no han escatimat esforços per aconseguir unes obres amb personalitat pròpia i identificativa d’ells mateixos , amb uns nivells qualitatius prou valorables, donant així pas a un veritable puzle, o potser seria més escaient parlar de patchwok de mini obres, en les que hi estan presents tots els estils , tendències, tècniques i materials, en un bigarrat conjunt pluri individual que captiva en el general i obliga a la deturada atenció a la recerca de l’obra més plaent per a cada espectador.




Lamentablement la mostra ha estat tenyida pel dol de la mort , l’endemà de l’acte inaugural , de Joan Hortós que com cada any participava ne la mateixa, en aquest cas amb una obra plenament significativa del seu fer.

15x15

Del 15 de desembre de 2021 al 9 de gener de 2022

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

 

dilluns, de gener 03, 2022

CARPE DIEM. L’ART DELS MOSCARDÓ

 



Després del més que obligat parèntesi nadalenc, cal tornar a posar fil a l’agulla recordant les darrers exposicions de l’any, encara en actiu. Seguint el costum que m’he mercat fa uns anys , intento començar amb una exposició que mereixi un comentari positiu tant en el que pertoca a qualitat com a esperit i com en poques ocasions he tingut més fàcil la tria que no podia ser altre que la de l’expo que els germans Moscardo, Ramon en la pintura i Josep en l’escultura ens ofereixen a l’espai capgròs.



Nomenar els germans Moscardó  és nomenar una pintura essencialment vital, generador d’un art fonamentat en la joie de vivre, en l’hedonisme dels petits plaers , físics, ambientals, espaials i conceptuals que ens permeten encarar el dia a dia amb una mirada més vital i optimista.



Però també es parlar d’una capacitat tècnica perfectament emmotllada a la intencionalitat de els obres, amb un traç vibrant, generós ,que al costat de la llum , el color i els personatges que omplen els seus treballs, son capaços de generar unes obres atractives visualment i que generen un bon rotllo, que enamoren a primera vista i que segueixen seduint passi el temps que passi.



Avui a l’espai capgròs, Ramon Moscardó fuig una mica dels seus tòpics paisatgístics per centrar-se més en l’home i el seu entorn, entomant de nou una mirada àgil i viva a certs ambients de la quotidianitat i ho fa amb la seva agilitat peculiar i el seu toc personal, donant una mirada d’esperança a aquest món poruc que ens està quedant, i del que defuig amb la seva peculiar mirada hedonista.



L’exposició es complementa amb la sorpresa d’uns figures escultòriques , parells en l’estructura formal als ferros vinclats , tal i com definí Terri als seus treballs. Unes escultures que donen tridimensionalitat als personatges habitual en les pintures dels germans.



Una bona exposició, plena d’art i de desitjos vitals per encarar un nou anys que esperem , desitgem i volem pensar que serà molt millor que els dos que hem deixat enrere.

 

Ramon i Josep Moscardó

Espai capgròs de l,1 de  desembre de 2021 al 7 de gener de 2022

 

dissabte, de desembre 18, 2021

EN L’ADEU A JOAN HORTÓS



Dimecres passat s‘inaugurava el tradicional 15 X15 . Vaig fer unes quantes fotografies per il·lustrar el post que en uns dies apareixerà en aquest blog i d’elles en vaig triar una per penjar a Instagram tot recomanant la visita a l’exposició. La tria va ser diàfana des del primer instant  i era la que acollia les obres de Susi Vilaseca i Joan Hortós. Un duet perfectament encertat per la Teresa Roig que els aparellà. El minimalisme poètic de Vilaseca equilibrava la densitat imaginativa del  treball d’Hortós. 30 hores més tard m’arribava la notícia de la seva mort que aclaparava el meu atrotinat cor alhora que omplia de boira els meus ulls. Sense saber-ho li havia retret el darrer i més íntim i personal homenatge.

Coneixia a Joan Hortós de sempre, com conec  a tants i tants artistes. Alguna visita i conversa al taller d’en  Nona i després , com no, el taller de la Mari Pau, però certament quan vérem intimar més va ser des del moment en que va decidir explotar el seu ideari plàstic a través d’exposicions i presències varies en les més diverses col·lectives.



Hortós tenia la riquesa de l’imaginari cisellada en el seu interior. Nona l’hi havia tramés la frescor de mil personatges que ell va transformar en un idioma plàstic molt proper en el grafisme al de Rovira Brull, només cal observar les concomitàncies gràfiques amb la Nefer, la seva gran amiga, en la que aflueix aquets grafisme de línies i geometrismes al que Hortós dotava d’uns colors vius i contrastats generant un món màgic ple de personatges encisadors que ens apropaven a la realitat amb una mirada fresca i diferent.



Moltes van ser les vegades que vaig explicitar la meva debilitat per els seus treballs . Així en el comentari del sant Lluc del 2015 deia:   ”No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor”, de tal manera que en Joan amb la seva bonhomia habitual em va arribar a dir  que no fos tant “amable” amb ell ja que quedava malament amb els seus amics als que un  criticava més durament. I ho deia mb aquell somriure que il·luminava la seva mirada.



Darrerament havíem coincidit sovint tant per la Plaça Espanya com en la parada de busos urbans de la Plaça de les Tereses dels que ambdós érem usuaris. Moltes vegades em va dir : “a veiam quin dia passes per el taller i t’endús un record meu”. Com tantes vegades passa la cità no e concretà i ja no serà possible i em quedaré sense gaudir de la riquesa artística del seu bon fer en la meva petita col·lecció.

No deixa de ser trist que valorem més les coses quan no les tenim que quant les tenim a tocar. En Joan era un dels gran creadors mataronins, però en la realitat era petit com la seva figura. Agradava a hom però ningú li acabava de donar l’empenta per a formalitzar el paper de gran artista.



Avui quan plorem la seva marxa, ens quedem amb el seu somriure, les seves paraules sempre amables i assenyades, la seva bonhomia, el seu tarannà pedagògic i amb les seves obres , magnífiques en el visual i poderoses en la seva lectura . Ens quedem amb el seu imaginari de personatges, rondalles , faules, i la seva finíssima ironia. I ens hem quedat sense el somni fet broma  quan li deia que si mai era ric, cremaríem una falla a Mataró que seria feta per ell. I rèiem els dos  pensant/jugant amb els personatges que la conformarien.

Ara, calladament ens has deixat i ja et trobem a faltar. Estaves a la llista per exposar el 2022 al capgròs , amb sort podrem recordar-te amb intensitat i gaudir una altre cop de la riquesa del teu món interior , a bon segur que molt millor que el nostre.

Vola Joan cap als espais on la bellesa domina al bell mig de les grans persones. Records al amics.

Un petó i una abraçada.

 

PS.- A hores d’ara quan fa mes de 48 hores que hom coneix la mort de Joan Hortós, Cultura Mataró no ha publicat ni una burocràtica nota de condol per la seva mort, oblit habitual en tan lamentable organisme. Crec que és hora de depurar responsabilitats.

 

 


divendres, de desembre 10, 2021

FINS A TRES-CENTS

 



Aviat farà quaranta anys d’anys que de la mà del marxant francès Jean Pierre Guillemot naixi el primer Supemerc’Art a la galeria ’American Prints del carrer Calvet de Barcelona. Una oferta novedosa que oferia art contemporani d’artistes d’un cert nivell a uns preus assequibles. La proposta va ser un èxit total i l’ideari és duplicà en multituds d’espais , agafant especial volada el que es realitzava a la galeria d’art Vinçon, a l’espai de l’emblemàtica botiga de disseny, convertint-se en una exposició d’obligada visita amb multitud de vendes i descobriment d’autors , entre els que en diverses ocasions van ser convidat artistes mataronins.



Va ser tan repetida la idea a nivell local, professional, amical, etc que l’abundància va provocar una davallada de la qualitat amb la conseqüent pèrdua d’atractiu públic, el que va fer que per selecció natural siguin avui mateix pocs espais els que mantenen aquesta idea d’art assequible en el preu i amb un mínim de qualitat per a ser gaudit o regalat en motiu de les festes nadalenques,

La Destil·leria és l’únic espai de Mataró i jo diria que de rodalies que manté l’aposta i cal dir sense embuts que a més ho fa de manera excel·lent, amb un grapat d’artistes de qualitat contrastada, algun d’ells del segment alt entre els artistes locals i comarcals, que a més a més , i aquí rau el mèrit d’Agit Baqué , responsable de l’espai, no juguem amb la fama presentant una obra qualsevol i menor, ans el contrari , amb una aposta interesant i moltes vegades creades expressament per aquesta exposició.



El bon muntatge del bigarrat i dispers conjunt augmenta l’atenció pel presentat, en una tria esdevinguda quasi juguesca per descobrir quina és la peça més interesant d’aquest “Fins a tres-cents” . Una experiència d’obligada visita per a tot afeccionat a l’art  amb la seguretat que allà hi trobarà l’obra que li cridi l’atenció, o la del seu autor preferit i a un preu assequible a la majoria de butxaques.

Cal doncs no perdre’s , un any més, la possibilitat enriquir el nostre espai i la nostra ànima amb l’obra d’art que ens sigui més plaent.

 


Fins a tres-cents

del 27 de novembre de 2021 al 11 de gener de 2022

La destil·leria

dimecres, de desembre 01, 2021

LAS MEJORES FOTOS DE CRISTINA G. RODERO ("España oculta", "Entre el ciel...

FOTOS AMB ÀNIMA. CRISTINA GARCÍA RODERO A LA NAU GAUDÍ

 



L’any 2017 la col·lecció Bassat va establir una entente de col·laboració amb la Fundació de “la Caixa”, el que va permetre presentar a la Nau Gaudí unes instal·lacions espectaculars de Mario Merz i de Miquel Navarro. Ara amb l’arribada de la nova realitat, retorna la col·laboració amb la presència a la Nau de la mostra de fotografia “España oculta. Fotografies de Cristina García Rodero”. Es tracta d’una exposició de 72 instantànies realitzades en blanc i negre entre el 1975 i el 1988 per l’artista Cristina García Rodero, que romandrà oberta al públic fins al 16 de gener del 2022.

Cristina García Rodero es una de les fotògrafes espanyoles més conegudes, creadora d’un estil fotogràfic personal fonamentat en les emocions i afermat en la perfecció tècnica. En la dècada dels 70 una beca li va permetre fotografiar  festes y tradicions de tota mena en una  España en plena transició, el que conformà una gran col·lecció, “ España Oculta”, un espectacular retrat social y antropològic de l’España del moment.


La personalitat sensible de Cristina Garcia Rodero li permet fer un fotoperiodisme amb ànima, que a més és cridaner des del silenci amb les seves potents imatges curulles de sensibilitat, amb el que reclama l’atenció de l’espectador que es queda fagocitat per la intensitat de les mateixes. El seu peculiar estil li ha permès ser la guanyadora de nombrosos guardons com el Premio Nacional de Fotografia en 1996  o el  Photo España 2017, y així com reconeixements importants com el fet de ser l’única persona de nacionalitat espanyola a l’agència Magnum o ser reconeguda com acadèmica de belles Arts.

Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut.

Gran exposició l’agafis per on l’agafis. Magistral en el fotogràfic, doctoral en l’antropològic i emocionant en el visual i al respecte de la societat representada. Una expo d’obligadíssima visita .


dijous, de novembre 25, 2021

GRAVATS DE GOYA. CA L’ARENAS

 



Després de 25 anys de romandre vergonyosament tancats en les seves caixes de seguretat, el Museu de Mataró ha atès a les raons esgrimides per alguns i en motiu del 275 aniversari del naixement de  Goya s’ha dignat tornar a exposar la col·lecció de gravats que atresora i ho fa a Ca l’Arenas amb l’exposició que porta el poc imaginatiu títol de “Volaverunt” .

La perla de la corona de la col·lecció museística local,  tant en l’artístic com en el monetari ( fa pocs anys una sèrie de la tauromàquia va ser subhastada a Sotheby’s i va superar els 600.000 euros) va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany que amb el seu treball en el SDPAN ( Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional) va aprofitar per nodrir els fons del Museu de Mataró amb importants i diverses obres  en el que pertoca tant a l’estilístic com a  diversitat d’èpoques. Nodriment realitzat a partir de de fons incautats als republicans i que no havien estat reclamats per ningú, i romanien emmagatzemats en diversos indrets de Barcelona.

En el llibre “Arte, botín de guerra” (Ed Cátedra), l’historiador Arturo Colorado ens explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57 i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades. Tot va ser aconseguit per les gestions de Rafel Estrany que en va fer personalment la tria com era conegut per tota la ciutat de Mataró.



Aquesta col·lecció  de gravats de Goya va ser exposada ben aviat i el març de 1945 els mataronins ja en van poder gaudir ja que va ser l’exposició que reinaugurà el Museu local ( si voleu ampliar coneixement sobre aquests gravats cliqueu aquí i accedireu a un acurat article publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria)  A posteriori van ser exposades diverses vegades però des dels temps democràtics sols van ser exposats en la seva totalitat fa 25 anys en una exposició que va ser imposada per Alcaldia davant la negativa del Museu . L’exposició tingué tant ressò que esdevení itinerant per diversos Museu catalans i fins i tot va creuar l’oceà per ser exposada a Mèxic, a on es desplaçaren alguns dels que s’havien negat a realitzar la mateixa. Ironies de la vida.



Ara a ca L’Arenas el museu de Mataró vol apostar per la contemporaneïtat, i els presenta amb l’afegitó d’unes absurdes i innecessàries intervencions de Irene Sola, Marcos Prior, Anna Dot i Compañía la Soledad, no entenent que Goya és, 275 anys desprès del seu naixement, molt més contemporani que quatre galifardeus que no li fan ni pessigolles i de qui els seus petits jocs no serveixen per a res , més enllà de distreure l’atenció i crear una certa distorsió en relació al que veritablement importa, l’obra de Goya.

Sortosament el criteri expositiu de les estampes ha estat el clàssic, tant en el que pertoca a emmarcat com a distribució  en la que es segueix  el nominal de cada sèrie que mantenen la seva unitat gestacional. D’aquesta manera , clàssicament museística, l’obra de Goya es gaudeix en plenitud i permet introduir-se en la mateixa amb una certa facilitat.



Les estampes del Museu de Mataró pertanyen a l’edició de 1937, coneguda com “sèrie de guerra” , considerada per els experts com una de les de més qualitat per la impressió i l’entintat de la mateixa. La tirada es limità a 150 exemplars amb papers Japó antic, Japó Imperial i Arches. La de Mataró correspon al nª 16, és una de les 15 que va ser tirada en paper Japó imperial, i en el moment de la seva impressió es venia a 700 pessetes/col·lecció.

 


 CAPRICHOS

És la primera col·lecció de gravats que va preparar l’artista per a la seva venda. Tècnicament parlant Goya demostra el seu domini absolut de l ’aiguafort però aprofitant per els fons l’aiguatinta amb el que aconsegueix uns espectaculars efectes  que milloren en molt cada peça.

Consten de 80 estampes, encara que l’any 1797 s’anunciava l’aparició de les mateixes i la publicitat parlava de 72 estampes. El format actual de 80 planxes es confirma el 1799 en el Diari de Madrid i amb l’adquisició de 4 col·leccions complertes per la Duquessa d’Alba, que en certa manera havia incentivat aquest treball ja que els primers dibuixos es realitzaren a Sanlúcar a casa de la mateixa.

El seu contingut que es considerà molt agosarat en aquells moments ja que es centrava en els errors i vicis humans, per el que moltes personalitats s’hi van veure retrats, va ser generat per el tancament que l’artista va realitzar en si mateix degut a la malaltia que patia i que degenerà en la sordesa.

Per a realitzar-los va emprar molts dibuixos preparatoris que demostren la seva gènesi i les successives modificacions que va fer al projecte. El resultat final no deixa “títere sin cabeza” amb una crítica ferotgement directa i que abasta a tots els estaments.

Molt significatiu és el nº 61 , “Volaverunt” que justament ha estat escollit com a títol de l’exposició mataronina. Fora del fet de la semblança de la protagonista amb la Duquessa d’Alba, en el Prado hi ha una anotació del propi autor que diu: “Hay Cabezas tan llenas de gas inflamable que no necesitan para volar, ni globo  ni brujas”. Un conjunt de reflexions que bé es podria fer avui mateix del museu de Mataró, noblesa  que vola per damunt de tot, creient-se sers superiors i amb uns caps (projectes) que sols son gasos sense substancia.

 


DESASTRES DE LA GUERRA

La sèrie “Desastres de la guerra”, també coneguda per la simplificació de “Desatres”, consta de 80 làmines que van ser començades a passar a les planxes en el 1810.

Mostren amb tota la cruesa , física i mental, la guerra del francès. En elles Goya no pren una postura partidista. No veu la gerra com una baralla de bons i dolents per això censura la violència vingui del cantó que vingui. Tant ataca als francesos , als que mostra sense cara, coma a alguns espanyols als que anomena en ocasions “populacho”.

Però Goya vol anar més enllà i critica als poderosos, la seva insolidaritat el que porta que els darrers “desastres” estiguin molt propers a alguns “caprichos”.

Si amb els caprichos, Goya havia tingut por per les conseqüències que li podien causar, ara es reprodueix accentuada, el que fa que sols algunes proves circulessin entre els seus amics. I malgrat que els gravats es produïren entre els anys 1810 i 1815, la primera edició arriba el 1863 realitzada per l’acadèmia amb les planxes que havien arribat a les seves mans, algunes amb les imperfeccions produïdes per els seus 40 anys d’emmagatzemament.

L’estampa nº16 “se aprovechan” és la única que falta en la col·lecció de Mataró. Va desaparèixer en època indeterminada i es certificà la seva absència  el 1966. Sembla que Algú va voler fer efectiu el títol  i se l’endugué, per aprofitar-se’n ja sigui econòmica o contemplativament.

 


TAUROMÀQUIA

Elaborada entre 1814 i 1816 “La tauromàquia” és un parèntesi entre el dramatisme dels desatres de la guerra i el misteri ple de foscor dels “Diaparates” que vindran a continuació. Diuen que Goya  fregant els 70, desencisat i amargat per la postguerra, es refugia en la tauromàquia a la que era afeccionat  des de jove i ara es retroba amb un element que l’apassiona

Goya va gravar al menys 44 planxes, les primeres aprofitant uns treballs d’il·lustració que havia preparat per un llibre de toros de fernández de Moratín i les següents ja espeicifiques per a l’ocasió, però quan va sortir a la venda,- octubre de 1816-,  l’edició era de 33 planxes.

El gran èxit que va tenir a França per el romanticisme que emanava el tema va fer en el 1876 s’hi afegiren 7 làmines més numerades amb lletres i que corresponen a les planxes refusades per l’artista.

Encara que pugui ser considerada una obra menor per la seva escassa intencionalitat, aqueta sèrie té en canvi un gran valor artístic per copsar el moviment , les contradiccions de la “corrida” i la vessant passional de la mateixa. Aquesta ha es tat una sèrie de referència per gran quantitat d’artistes posteriors que s’han apropat al mateix tema  per copsar , amb el seu llenguatge , aquest “art” especial que son les corridas de toros.

 


DISPARATES

També coneguts com “Proverbios” o “Sueños” son sens dubte els més difícils d’interpretar. Encara que l’opuscle que ofereix Ca l’Arenas els situa entre 1815 i 1819, els estudiosos els consideren coetanis de les pintures negres i els daten entre 1819 i 1823.

No se’n va fer cap edició en vida de l’artista  i la primera va ser realitzada per l’Acadèmia en 1864, amb sols 18 planxes, les quatre restants va ser publicades a França el 1877, però existeix una prova d’estat numerada amb el 25, per el que no acaba d’estar clar , nom, títol i nombre de planxes.

Rebroten temes antics com els dels tapissos o dels caprichos, alhora que s’observa una desviació clara entre els dibuixos preparatoris i l’obra definitiva.

El món del psicoanàlisi que tantes vegades s’ha fixat en Goya parla de l’alliberament del subconscient en aquesta confusió irracional, molt del món íntim de Goya.

 


 

Valgui aquesta amplia explicació, - fonamentada essencialment en els textos de Alfonso E. Pérez Sánchez, ex director del Prado que realitzà per el catàleg  de la Fundació Juan March -,  llunyana al concepte de crítica habitual en aquest blog., per el fet de l’escassa informació que hi ha a l’exposició. Mínima en el cas de l’opuscle de mà, en el que per cert per una desconeguda raó les sèries no estan per ordre temporal i si per un orde capritxosament aleatori, i inexistent en l’absència d’uns fulls de sala totalment obligats per a la comprensió del fet i moment, tant de l’artista com de la societat, cosa que permetria una millor comprensió de la força i intencionalitat dels gravats, reduïts ara a un simple anàlisi tècnic i estètic.

Malgrat aquestes greus deficiències , la visita  a l’exposició  és absolutament obligada alhora que cal aconsellar la repetició de la mateixa ja que hi ha tant a veure i a gaudir que és impossible abastar-ho tot en una sola ullada. I en la visita no perdin ni un segon en la ridícula alternativa contemporània que fa més mal que bé al conjunt exposat.

Una espectacular exposició que no hauria de tardar 25 anys més en ser presentada al públic i que hauria de tenir un espai propi al Museu en el que de manera alternativa s’anessin exposant el conjunt d’estampes i evitar així que la gran majoria de mataronins tinguessin desconeixement de que Mataró disposava de tan preuat tresor artístic.



PS.- Dues consideracions al marge

1.- Es vergonyosa i vergonyant la no aparició del nom de Rafel Estrany en tota l’exposició, quan ell va ser el responsable de l’arribada i manteniment de la col·lecció a Mataró. No sols és un gest de fills desagraïts ans també una demostració del permanent desig de falsejar la història artística de Mataró que té d’un temps ençà el Museu de Mataró. Manipulació que ha quedat ben evident en les exposicions dedicades a Jaume i Jordi Arenas o en el desideràtum manipulador  de “Art a Mataró (1942- 2016)”.

2.- Una exposició tan important com aquesta mereix una publicitació igual d’important. És lamentable l’absència generalitzada de qualsevol cartell informatiu i també la nul·la difusió realitzada en mitjans informatius ,quan aquesta exposició podria atreure amb facilitat visitants d’arreu del país, ja que son rara avis les exposicions que presentin el conjunt total dels gravats de Goya.

Dos apunts que bé faria Cultura Mataró d’esmenar.