CARTELL DE SANTES 2026.- JOE D’ART

 

Com cada any en arribar aquestes dates , el PMC i l’Ajuntament fan públic el cartell de Santes de l’any. Ho fan sense el rebombori d’entre segles quan un servidor, acostumava a rebentar la proclamació, fent públic hores abans qui era l’encarregat de signar el cartell, un element de la festa que per un llavors tenia importància i que ara l’ha perduda tota ja que la imatge del mateix és manipulada i remenada per dissenyadors varis per obtenir-ne l’habitual aberrant sortit de merchandaising , deixant al projecte de cartell com a simple detonant d’inici a una malifeta permanent.

Fent mirada a la història dels cartells, ( els poden veure a https://www.lessantes.cat ), es pot observar els noms i l’alt nivell dels seus autors en els primers anys dels mateixos, en aquesta etapa moderna. El quartet de 1992 al 1995 , és a dir fa més de trenta anys amb el protagonisme de Perecoll, Parés de Mataró, Santiago Estrany i Jordi Cuyàs, quan s’assolí el màxim nivell amb unes obres d’altíssima qualitat que van desfermar la passió per el cartell de Santes, especialment en el cas del cartell d’en Parés.  Un passió i qualitat que es va mantenir en els següents anys amb el protagonisme de Marta Duran, Lleonart, Domènec, Carme Garolera, Rosa Codina-Esteva, Pere M. Viada, J.M. Codina, Josep M. Calleja i Vilamanyà, artistes tots ells de nivell i consagrats en l’àmbit local, fins l’any  2005 en que Rosales amb el seu plagi ho engegar a rodar tot.

Des de fa anys, un aberrant jurat secret del que mai es diu els noms, encara que tots els sabem, han fet un pacte de no agressió i es reparteixen l’elecció, un any per un artista “plàstic” i l’altre per un de “contemporani”. Així després de la plàstica Ana Garcia de l’any passat, aquest any tocava un artista “contemporani” que ha estat Joe d’Art, un autor poc conegut en l’entorn artístic mataroní, encara que ara mateix està “exposant” a la Presó.

No molts  mataronins i a bon segur cap de les que remenen les cireres de l’elecció, varen acudir , com si va fer un, a la primera exposició que Joe d’Art realitzà al Museu del Vi a Vilafranca del Penedès fa més de trenta anys. Pocs més l’han seguit en les mostres que ha realitzat en el Maresme, principalment al començaments de la dècada anterior , -de totes elles hi ha el comentari en aquest blog -, el que ha fet que un hagi seguit de manera pertinent la seva carrera artística que ara mateix és realitat a la seva ciutat amb exposició a La Presó i amb el cartell de Santes, un cartell que reflexa perfectament la seva línia creativa , en el fons i en les formes pictòriques que desenvolupa de manera habitual.

Fa més de deu anys un, parlava del seu treball així:  “Cada vegada més, quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar (Nom real de l’autor) la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Joe D’art canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu,  els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi”.

Justament aquesta sensació s’ha reproduït avui al veure el cartell de Santes d’enguany. Els personatges que protagonitzen l’escena semblen deturats en el temps, com si estiguessin en l’espera del Glòria a les Santes per recuperar la vida, en una fredor ambiental que és habitual en el treball del autor, tal i com mostrava fa un parell de temporades amb la seva magnífica mostra que realitzà a Ca l’Antiga.

Tècnicament ben realitzat, amb un color de cel que marca la calor de l’estiu, i uns personatges que semblen a l’espera , juntament amb una tipografia freda i clàssica però alhora potent, confegeixen el global d’un cartell  que establert en uns criteris clàssics és alhora ben actual, i crec que tindrà una resposta positiva del públic en general.

Altre cosa serà tots els elements de merchandaising que genera el cartell i que en mans dels dissenyadors de torn acostumen a desvirtuar del tot la vàlua del global del mateix per centrar-se en l’anècdota o el detall més mínim. Un lamentable fet que hauria de tenir solució.

Com per exemple,  el cartell hauria de ser intocable tal i com l’ha presentat l’artista, i amb l’única finalitat de ser cartell. Les samarretes i altres objectes de comerç de Santes, haurien de tenir un disseny propi que fos absolutament aliè a la realitat del cartell, i evitar així la devaluació del mateix i del treball de l’autor que passa a ser un element de segon ordre, ja que la samarreta passa a ser l’important.

Repeteixo per tant la reflexió amb la que acabava l’any passat: “Cal entendre que una bona peça artística, com és el cas, no respon sempre a ser una bona peça comunicativa com ha de ser sempre un cartell.

Per això insto de nou al retorn de la idea primigènia, tal i com es fa a Barcelona , a Lleida i a altres ciutats. Que el cartell de Santes sigui i serveixi com a reconeixement públic a la tasca d’un artista per la seva trajectòria i respongui per tant a una línia creativa realitzada durant els anys de carrera, no com ara en que sembla premiar a qui comença, o a qui gaudeix de l’amistat de Cultura d’un Ajuntament que s’hauria de replantejar seriosament qui ha de ser el que triï el cartell de la seva Festa Major".

Però centrant-nos en el judici del mateix, tal i com pertoca, hem de dir que ens plau per que l’autor és fidel a si mateix i respon amb una obra clarament seva. I això és el que hem d’exigir si volem , com ho fem, un cartell d’autor, i no la parideta de torn per intentar demostrar una modernitat que no existeix.

Felicitats dons a Joe d’Art per la seva obra, fidel al seu llarg caminar durant molts anys.

Ara, sols ens toca demanar que el dissenyador de torn no el trastoqui i trenqui la seva freda calor de Festa Major.

LÍNIA. SUCCESSIÓ DE PUNTS. MIA LLAUDER.

La Múndia és un espai artístic ben particular. Em recorda una mica a les sales de cine “d’art i assaig”  que existien en temps de la transició. Cercant la seva definició he trobat aquesta:  “categoria cinematogràfica  que prioritza l’expressió artística, la visió autoral i l’exploració temàtica profunda en relació a l’entreteniment de masses i l’èxit comercial, cercant provocar reflexió i emoció en l’espectador mitjançant narratives i estètiques  que sovint no son convencionals”. Per a mi La Múndia  correspon a aquest concepte en relació amb l’art dels nostres dies.

Així ho hem pogut veure en la majoria d’exposicions que han dut a terme i ara s’ajusta perfectament a la mostra de ceràmiques que presenta Mia Llauder, que per a més inri  té una filosòfica, però magnífica, presentació a càrrec de Lolita Bosch que obliga a una detinguda, i repetida lectura, dels magnífics raonaments que defensa i que esdevenen , sense que sigui aquesta la pretensió, una magnífic anàlisi crític del treball de la ceramista.

Un, apassionat per la ceràmica des de petit, i rodejat des de jove de la ceràmica del Càntir i els seus concursos ,  sempre ha tingut un gran problema  amb els ceramistes. No m’agrada gens que per ells considerar-se ceramista sigui més important que considerar-se artista.

Per a mi la ceràmica és sols el material que s’empra per crear . I així com cap escultor de fusta es fa dir fuster o ebenista, i el mateix passa amb els altres materials, el que fa que els creadors es consideren essencialment escultors, i com a màxim adjunten la tècnica com un cognom.  No entenc el per què de la mania dels ceramistes, d’identificar-se amb el material en comptes de fer-ho amb la creació que en aquest cas , com en la majoria de ceramistes, és el treball del volum (escultura) amb material ceràmic i amb les tècniques pertinents.

Mia Llauder és per a mi una escultora que empra els materials i les tècniques ceràmiques per expressar de manera ben palpable les seves emocions personals que a través de la singularitat dels elements materials emprats per desenvolupar les seves idees plàstiques és capaç de generar un univers de peces amb volum que generen un petit univers ple de sensibilitats.

Ara en aquesta ocasió Llauder sembla fer un mostroari  de les seves “habilitats”. L’entramat que confegeix  al damunt de molts dels seus treballs ceràmics ens transporta vers uns projectes arquitectònics , unes carpes o unes formes espaials  capaces d’esdevenir uns envelats que ens dirigeixen a uns espais màgics i superiors on el pensament i l’ànima dominin sobre un cos ja desaparegut.

El conjunt dialogant entre els elements formals i l’esperit que apleguen una vegada han estat manipulats per l’artista, juntament amb la bellesa absoluta que desprenen en la seva perfecció , converteix la passejada per l’exposició en un nirvana , un plaer absolut que ens transporta al concepte més proper a l’art, la sensibilitat i la bellesa , el que ens fa aplaudir plenament el perfecte tast de l'excel·lent i bell fer de la seva autora, Mia Llauder.

Exposició d’obligada visita per tot aquell amant de l’art.

Línia: Successió de punts. Mia Llauder

Del 6 al 26 de març

La Múndia. Mataró

 

EL NEGRE, UN REPTE PERMANENT. PERECOLL

 

Després d’un període d’absència expositiva, retorna de nou a les sales d’exposició, l’artista Perecoll, amb una magnífica mostra de ”negre sobre negre” al Museu de Llavaneres, demostrant-nos una vegada més la seva gran qualitat artística i creativa que assoleix ara , en la maduresa absoluta de l’autor, el nivell de mestratge.

En el catàleg de la gran exposició de Malèvitx que celebrà justament fa vint anys a La Pedrera, es deia que el suprematisme  era la supremacia del No-res, del sense objecte, supremacia també del color que no emana del sol, sinó de la part més amagada i secreta d’aquets sense-objecte. La superfície acolorida deia, “mata el tema” i tan sols es manifesta el moviment dels cossos acolorits.

Perecoll havia realitzat a finals dels setanta quatre obres monocromàtiques amb negre, però no era aquest un negre pictòric i si essencialment escultòric , com el negre dels ocellots de Mataró, Miami i Barcelona que demostraven el poder del volum en la seva obra. Però serà en l’encreuament entre els 80 i el 90 quan amb l’ajut de les imatges que va veure (Guerra del golf) i va viure (viatge a Berlin) que el negre va despertar de manera definitiva en el fer de l’artista.

Aquell camí que començà expositivament a la Pia Almoina barcelonina,  amb un magnífic escrit de Francesc Miralles , fins avui mateix hi ha un munt de lluites, entrebancades i progressos, però principalment hi ha l’actualització permanent del negre com a element capaç de seguir provocant lluites al creador per emetre missatges plàstics que amb la seva bellesa i contundència obliguin a l’espectador a no restar immòbil davant les obres i si en canvi, establir-hi un diàleg natural que s’omple de vivències interiors.

Fa quasi vint-i-cinc anys dèiem d’una exposició de Perecoll que “ el treball que avui podem gaudir és tan intens com segur de si mateix. És la interiorització plena d’uns sentiments  expressats de manera plàstica. Deturant-se davant de cada obra és un exercici de serenor. Ja no és tan sòls el fet colpidor del negre sobre si mateix, és la presència d’esperits ignots que assoleixen personalitat pròpia i gens fantasmagòrica en el sentiment més interior de l’espectador”.

Ara, amb el pas del temps l’obra  , clarament afermada  amb el pas del mateix, assoleix uns nous signes plàstiques  que conjuguen atractives apostes  en les que l’evolució tècnica serveix per obrir unes noves juguesques que conjuguen a la perfecció  l’habilitat  amb la intencionalitat creativa i que son  rebudes a la perfecció per el públic seduït també  pel carisma global que respira l’exposició.

És aquesta una exposició de les que jo dic es “ de clausura”, docs sols es gaudeix en plenitud amb la visió en silenci de l’exposat per que la seva negror, o millor dit, la seva llum / no llum ens envaeixi i puguem gaudir de la gran / petita lliçó artística que Perecoll ens ofereix, com ho fa avui al Museu de Llavaneres.

Felicitats. D'obligada visita

 

Perecoll,. El negre, un repte permanent

Del 6 de març al 5 d’abril

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres

 

DISLÈXIA CROMÀTICA O ARTÍSTICA?

 

La sala d’Aparelladors , espai expositiu de la Sant Lluc està perdent el nivell assolit després de llargs anys. El canvi de directiva implicava una saba nova que havia de provocar una renovació en l’exposat que havia baixat una mica en els darrers anys, però ha estat justament el contrari.

Després de la horrible temporada passada esperàvem una reacció que recuperés el tremp perdut de l’espai . Així, després de la tradicional exposició col·lectiva del 15X15 i la de Mònica Dixon, guanyadora d’una edició de la Bienal Torre Garcia, esperàvem que l’espai havia recuperat el bon senderi expositiu però no ha estat així i ara es presenta l’exposició de Joan Albiol García “STAub” (Tarragona 1959), un dels seleccionats en la biennal de fa dos anys i que per el que podem veure avui en aquesta exposició el seu treball no assoleix el mínim que ha d’exigir una sala amb pedigrí per exposar en els seus espais.

El presentat avui és un variat refregit estilístic de l’obra que va ser seleccionada en l’edició de 2024 de la Biennal Torres García, i avui queda clar que si bé una obra aïllada en el poti poti d’una biennal pot cridar l’atenció per ser diferent a la resta , en el moment en que obligues a l’autor a realitzar una exposició, la baralla cau per terra i es desmunta per la manca més absoluta d’un criteri compositiu i artístic que mostri el llenguatge plàstic de l’autor i les seves intencions, i esdevé una disbauxa compositiva sense cap mena de lligam estilístic i estètic , donant clarament a entendre la manca de força creativa de l’autor i converteix el global de l’exposició en una  desfeta total.

Quan intentàvem entendre el sentit creatiu de l’autor, vàrem entrar a la xarxa per visionar altres obres i altres mirades i opinar amb més criteri ,  el cert és que vàrem trobar molt poca cosa, però entre el que vàrem trobar, en primer lloc va ser la plana de Staup, una prestigiosa marca coneguda principalment pel seu parament de cuina d'alta qualitat en ferro colat i ceràmica. Passejar-se per els seus objectes a la xarxa va ser molt més plaent que fer-ho per l’exposició que sota el títol “Dislèctic- cromàtic” ens presenta aquest autor a Aparelladors.

Un títol perfectament adient ja que sols des de l’anomalia  es pot gaudir d’aquesta mostra que marca una nova relliscada en la trajectòria actual de la sala. Cal millorar la programació de manera urgent.

“Dislèctic – cromàtic” . STAup

Sala d’Aparelladors. Mataró

Del 6 de març al 5 d’abril de 2026

 

POCS I MALAGUANYATS

 

L’art maresmenc  en el que pertoca al nivell expositiu està en el pitjor moment que mai. Mentre que segueixen essent molts els autors / artistes que pretenen exposar , els espais , tant professionals com públics, han davallat a uns mínims absolutament inacceptables.

En l’interludi entre els setanta i el vuitanta , la comarca oferia una activitat desfermada. A Mataró hi havia 17 sales d’exposició, Argentona en tenia dues, com Vilassar de Mar i com Arenys de Mar. I en tenien una, Llavaneres, Cabrils i Vilassar de Dalt. Amb aquesta xifra els artistes no donaven l’abast en presentar les seves obres i projectes.

Avui a la comarca sols gaudim de cinc espais expositius, que no galeries d’art, que actuïn d’una manera continuada. Son els Museus de Llavaneres, Argentona i Vilassar de Mar , als que cal afegir a Mataró el col·legi d’Aparelladors i la Mundia. No tenim en compte ni el Museu de Mataró ni ca l’Arenas ja que sols presenten dues exposicions a l’any i d’una manera tan disbauxada com desnortada.

Doncs bé, mentre que a la comarca ens acostàvem a la trentena de sales hi havia un cert ordenament  entre elles. El Museu inaugurava  l’ 1 i el 15 de cada mes. Tertre acostumava a fer-ho els dimarts mentre que l’Abast ho feia els dimecres  i la Laietana el dijous. Els divendres eren per a la Fuset ... i així es funcionava intentant no trepitjar-se un espai de l’altre., amb el que quasi tots els dies del mes, menys els dilluns, hi havia una inauguració.

Avui amb cinc espais expositius no hi ha manera de posar-se d’acord. I encara més si recordem que a Vilassar de Mar, el Monjo inaugura sempre els diumenges al migdia. Per exemple , aquest cap de setmana i quasi a la mateixa hora s’inauguraren les exposicions al Museu de Llavaneres , a la Múndia i a Aparelladors. Absolutament inacceptable.

Tant costa posar-se d’acord?. Si ho fem a bon segur els actes seran més lluïts i els artistes rebran un escalf per continuar conreant l’art en moments tan difícils com els actuals. Si no, seguirem dividint la massa visual no donant la importància que mereix tota exposició. Aquesta reclamació sembla haver agafat cos al Museu del Càntir que em diuen ja n’ha parlat amb el Museu de Llavaneres. Queden els espais mataronins. Per a quan la discussió comuna per decidir el dies a inaugurar. Hi ha 30/31 dies al mes i les exposicions actuals duren més d’un mes.

Quan podrem fer que el cap de setmana no es solapin les inauguracions.?. Esperem que ben aviat.

 

11 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ 2026. APUNT AL MARGE

 

No podem acabar el seguit d’articles que ens ha merescut aquesta edició de la Biennal Torres Garcia  sense fer esment d’un fet que no ha merescut ni una nota al marge en els comentaris que ha produït la Biennal, com va ser l’excepcional defensa de l’art i els artistes que va realitzar el guanyador Antoni Forcada en ser entrevistat públicament per en Pep Andreu, tal i com es fa habitualment en l’acte de lliurament de premis.

Forcada que  és arquitecte tècnic i ha combinat sempre la seva activitat professional amb la pràctica artística, és un veterà creador  ,- nascut el 1950-, que ara sembla assolir el seu màxim nivell amb exposicions com l’actual a Can Mario, de la Fundació Vila Casas a Palafrugell, ha pres part en col·lectives, com exposicions individuals a diferents museus i espais públics com ara la Fundació Joan Miró de Barcelona. És a dir és un artista amb currículum suficient com per que pugui parlar amb claredat.

En el moment de la típica i tòpica entrevista que es te amb el guanyador de la Biennal, Forcada va trencar l’habitual formalitat del guanyador, per llençar una llarga i justa reivindicació de l’art i dels artistes per l’habitual menysteniment que reben de les institucions que s’apunten per actes com aquell, però que ni recolzen mai l’art i la cultura i molt menys li donen el més mínim ajut. Que llueixen de la cultura però sense respondre mai a les seves necessitats.

Unes reflexions que van ser unànimement aplaudides intensament pel gruix d’artistes que es trobaven a la sala. Unes reflexions que van voler ser contestades per l’alcalde Bote i la consellera Romero, sense el més mínim èxit, per la contundència i realitat del que va dir l’autor.

Un alcalde que hem de recordar ha tancat Can Palauet, donant l’espai a l’Arxiu comarcal; que ha contractat com a directora del Museu a Anna Capella,  contradient el que just una setmana abans havia afirmat el seu regidor de Cultura, per un llavors Xesco Gomar, el que ha provocat que no hi hagi art al Museu i tan sols dues exposicions a l’any a Ca l’Arenas; que ha llençat la gran història artística  de la Fundació Iluro, substituta de la Caixa Laietana, eliminant l’art de les dues plantes superiors i presentant una sola exposició anyal pròpia en la sala inferior.

I que dir de la Consellera d’Economia de la Generalitat, que va “robar” l’espai dedicat a l’art a can Minguell, quan era regidora a Mataró per destinar-lo a l’audiovisual , quan fins i tot algun artista, (per ex. Jaume Simon) ja havia signat el contracte del seu espai.

Dos exemples perfectes dels polítics que llueixen d’amor per l’Art,  quan en realitat s’han dedicat a enfonsar-lo amb les decisions que han pres quan manaven.

Per això i per la contundència, claredat i visió de la realitat de l’art actual en la seva relació avui en dia amb les Institucions, n’hem volgut fer esment, tot donant-li el nostre agraïment per la seva claredat i potència intel·lectual que sens cap mena de dubtes es parella amb la claredat i potència de la seva obra plàstica.

Moltes felicitats Sr. Forcada i com no, moltíssimes gràcies per la seva magistral lliçó.

11 PREMI DE PINTURA TORRES-GARCIA CIUTAT DE MATARÓ. ARTISTES FINALISTES

 

Després d’haver comentat als artistes guanyadors i als finalistes locals , d’aquesta onzena edició de la Biennal, arriba l’hora d’entrar en l’anàlisi general de la mateixa i de les obres que han estat qualificades coma a finalistes.

Hi ha artistes que et diuen ben clarament que participen o no en un concurs segons el jurat que decideix el mateix, sabedors de si aquest es defensor de la seva plàstica o  més aviat el contrari. D’altres modifiquen la seva línia creativa i presenten obres que intueixen poden ser del gust del jurat qualificador. I sortosament molts presenten l’obra que creuen més adequada per el concurs.

Vaig assistir com a convidat a les deliberacions dels set primers concursos i vaig poder gaudir de les lliçons d’art que van oferir alguns dels jurats, així com de la intolerància d’altres  i de les postures en la defensa de la línia a defensar , en una estratègia quasi de guerra militar.

Així vaig poder copsar de primera mà del coneixement de grans jurats, així com del tracte entre ells i de les seves discussions, a voltes enormement pictòriques  i en altres del pique personal d’entre ells de modus i manera que eren capaços de votar en contra del seu aspirant, sempre que així s’aconseguís que no guanyés el que defensava el jurat “rival”.

He vist una absoluta esportivitat i un absolut menysteniment, en altres casos, quan guanyava l’opció no defensada per ells. He vist guanyadors, que eren la tercera opció però davant l’empat persistent i immobilista de les bandes contraries, era obligat trobar una altre opció que fes el pes a ambdós costats. He vist allò que és habitual en la majoria de premis de  pintura, o de literatura , o d’altres parells que hi ha en el país.

No entrarem doncs en la discussió d’aquest concurs, que s’ha mogut per la paramètrica dels anteriors, amb una certa tendència envers l’obra més de caire figuratiu que no pas aquelles d’aires més abstractiu , degut a un jurat molt menys evolucionat que en anteriors ocasions i més amant de la figuració o zona propera que no pas de camins més abstractius i complexes.

D’entre el finalistes un es queda amb les obres de Juan Carlos Beneyto Pérez , Raúl Castillo, Raúl Collado, Fàtima Conesa, Aharon Durango, Monika Grygier que per a mi hauria d’haver estat en el nivell de guardonada, Laura Iniesta, Víctor Pérez-Porro, Berni Puig, Antoni Riera, Candela Reyes, Carme Tarazona, Susana Uriach i Jan Vallverdú. Un poti poti de difícil digestió conjunta, però molt habitual en aquest tipus de concursos, en el que el jurat intenta demostrar la seva comprensió envers tots els estils i tendències , inclòs en el que pertoca a artistes locals , que acostumen a ser beneficiats envers altres opcions.

Una conjunt en general correcte  però creient que cal fer una correcció en les bases , correcció en el que pertoca a la data de creació de l’obra presentada a concurs. És irregular e inacceptable que entre les obres finalistes hi hagi una obra datada el 2010, és a dir fa setze anys, que per lògica no pot respondre a la realitat actual de l’artista. El mateix succeeix, en més petit grau, amb obres de les guardonades i dels artistes locals. Hi ha d’haver límits en l’any de creació, per evitar enganys i premis que no corresponen a la realitat creativa, tal i com ha de ser.

Resumint, un premi Torres García, amb un nivell de qualitat mig/alt , amb una presència petita d’obres de fora de Catalunya, fet que s’hauria de millorar per seguir en el camí d’un concurs obert a tothom i amb resposta  estatal. Aquest anys sols amb 7 finalistes no residents a Catalunya, per 14 l’any 2024, 17 en el 2019 i 18 en el 2022. Fet que s’ha de considerar seriosament, si es vol una propera edició de més alta qualitat i amplitud geogràfica.

Per el demés , ben poc a dir. No ha estat una gran biennal però sí que ha superat el nivell d’altres concursos  de semblant nivell. Ara a esperar la propera edició que desitgem molt millor, en el desig d’una aposta més forta per la publicitat estatal del concurs i amb una publicitat molt millor de l’exposició en àmbit local i comarcal per retornar-la, com era en els seus començaments, en la gran aposta de l’art actual que es celebra a Mataró.