dijous, de setembre 16, 2021

JOAN BAPTISTA PARÉS I GOMIS

 

Autoretrat de l'artista


En Joan Baptista Parés, més conegut com Parés de Mataró, ja que aquesta va ser la signatura que va triar per donar fe dels seus treballs artístics, va complir el passat dimarts 82 anys, una edat el suficientment valorable com per rebre un reconeixement públic del seu fer.

Parés de Mataró és un gran artista , un veritable poeta del quotidià, zelador de les essències de la ciutat amb la seva estima fora de mides del casc antic, amb la plaça Gran i Sta Maria com a  eixos de les seves dèries i treballs. Però el que és més important, és una gran persona aquí no he sentit mai parlar malament de ningú, alhora que tampoc he sentit a ningú parlar malament d’ell, ans el contrari l’estimació a la seva persona és absoluta, alhora que el respecte.

Que Parés mereixeria haver rebut un homenatge ja fa anys en forma de gran antològica ho sabem tots. Que n’és reticent, també.  I ho és ja que no es sent amb forces per aquest feixuc treball i alhora per que es malfia, com gat escaldat ,dels poders públics que fins i tot li varen encarregar i pagar un sèrie de dibuixos de la ciutat  que mai varen recollir.

Parés necessita gent de confiança total per dirigir si no una antològica, sí al menys una retrospectiva amb cara i ulls. I evidentment realitzar un catàleg que lloï el seu enorme treball artístic i de ciutat. I cal fer-ho ja. Jo emplaço i exigeixo a les autoritats ,un homenatge a Joan Parés de Mataró. De la manera que creguin més convenient , però que ho facin ja.

L’artista s’ho mereix, i aquesta mediocre i devaluada ciutat de Mataró precisa de l’autoestima de veure que es reconeix la tasca de qui és un dels seus i l’ha representada tant que fins i tot ha posat el nom de la ciutata en la signatura.

Cal posar fil a l’agulla ja. I crec que Cultura hauria d’implicar-se en aquest clam de justícia artística. Que ho facin, és cosa d’un altre cant.

 

 

dilluns, de setembre 13, 2021

LA CRISI DELS MUSEUS

 

Portes de l'ampliació el Prado. Obra escultórica de Cristina Iglesias

Aquests dies i amb motiu de la presentació de la programació de la propera temporada és estrany el mitjà informatiu que no ha desplegat en la seva secció cultural un article en relació del gravíssim estat pressupostari en que han quedat aquestes institucions culturals amb la crisi del COVID.

La crisi econòmica de les institucions que els aixopluguen ha obligat a tancar, penso que en molts casos amb demesia, l’aixeta de les despeses culturals i l’absència de visitants ha malmès les finances dels Museus més importants, aquells que amb la gran presència de visitants cobreixen amb ells una bona part del pressupost.

Això ha capgirat tots els projectes que estaven en marxa, en estudi o sols eren projectes de futur. S’han acabat les grans exposicions, aquelles en les que existien aportacions dels museus i col·leccionis més importants. Les despeses de transport, assegurances i tota la infraestructura exigida esdevenen ara inabastables per els Museus que donen així per acabades , al menys durant un bon grapat d’anys les exposicions espectacle. Aquelles que eren visitades per tothom ja que havien esdevingut fites culturals d’obligada visita fossis amant de l’art  i la cultura o no.

Comencem unes temporades low coast en les que els Museus pensen sobreviure amb exposicions dels seus fons o com a màxim amb exposicions d’intercanvi amb d’altres produïdes per altre museus en parelles condicions.

Així ja s’està veient amb la magre programació que ens espera en la que de moment , i per el que s’ha fet públic, sols crida l’atenció l’expo al voltant de Gaudí que prepara el MNAC i la de Magritte al Caixafòrum, no sé si és la mateixa que ara s’inaugura al Thyssen madrileny, i que serà la única exposició de caire plàstic de la seva temporada.

Aquest fet , negatiu sobre el paper, podria produir alguns descobriments importants. El bon afeccionat que ja faci anys acudeixi a les gran exposicions, estava una mica saturat de firmes i exposicions estilístiques. Qui més qui menys té la impressió d’haver-ho vist quasi tot i que en poques ocasions aparegui la sorpresa que et feia trempar amb joia. Els grans noms es repetien i repetien i les seves obres també.

Si de veritat els museus fan de la necessitat virtut i escaten amb il·lusió i desig entre els seus fons, segur que poden trobar excel·lents obres d’autors desconeguts del públic en general i d’una qualitat fora de mides.  A Catalunya mateix, si sabem fugir del cercle viciós Miró, Dalí, Picasso, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan etc, podem trobar una seguit d’artistes d’excelsa qualitat, com queda palès en una visita al museu de Montserrat o a les col·leccions Vila Casas o Bassat.

Esperem que així sigui i aprofitem el temps per a millorar. Avui a l’editorial de LV, Miquel Molina, sots director i expert en cultura demanava que vista les bones intencions de Miquel Iceta, ministre de Cultura, en millorar el sots fiançament dels museus catalans, es pregunta i per que no parlar de Cultura a la taula de diàleg. O és que Cultura i política, d’una o altre manera van de la mà.

A veiam si ens atrevim.

PS.- Com veieu no hem parlat del Museu de Mataró,. No fa falta, el Museu de Mataró està en crisi des de fa moltes dècades i en realitat no és un Museu es l’anti museu per antonomàsia.

 

divendres, de setembre 10, 2021

CO·LECCIÓ SALVAT UN EXEMPLE A IMITAR PER L’AJUNTAMENT DE MATARÓ

 

Part central de la Nadala de Novellas per a l'Ajuntament de Mataró, en temps de l'alcalde Mas.

La Fundació Vila Casas exposa aquests dies la col·lecció d’art Salvat. Una col·lecció nascuda quan el propietari dels laboratoris Salvat va acceptar la proposta de la seva mare de substituir la imatge religiosa habitual de les nadales institucionals de l’empresa per la reproducció d’una obra de Ràfols Casamada que acabaven d’adquirir.

L’èxit de la mateixa va ser tal que des de llavora cada anys el laboratori adquireix una obra realitzada en l’any ,d’un artista català viu, i la seva reproducció esdevé la nadala institucional de l’empresa.

D’això en fa 35 anys i la col·lecció del laboratori comença a fer un gran goig, amb obres recents dels millors artistes del país.

Llegida la notícia , un il·lús com és, ha pensat que essent Mataró una de les poques ciutats que no gaudeix d’una pinacoteca d’artistes locals, malgrat que ha tingut grans ocasions, com per ex el no nat fons d’artistes locals que un va patir en cos i ànima, podria fer el mateix.

Durant alguns anys ja s’havia encarregat a algun artista la realització del christmes oficial de l’Ajuntament, com per exemple el magnífic âpat de Nadal de Pepe Novellas que presideix el post. Per què no recuperar la tradició i iniciar així una col·leció d’obres d’artistes locals que mica en mica anés pal·liant la gasiveria municipal envers els artistes plàstics.?

Tan sòls amb pocs diners, veritable xocolata del lloro, i mica en mica la ciutat gaudiria d’un fons meritori ja que els propis artistes ja s’encarregarien de lluir-se davant l’encàrrec.

I si ho pensem?

 

dimarts, de setembre 07, 2021

UNA FLOR NO FA ESTIU

 


Carme Rigola va ser una de les sorpreses el sant Lluc de la temporada passada amb l’obra que encapçala aquesta crítica, que qualificàvem com a sensible obra floral.

Ja en el post d’ahir parlàvem que una mostra com la dels premiats a un concurs permet evidenciar l’encert o no de l’elecció, ara la mostra individual de Carme Rigola ens mostra que si bé podia ser justa la distinció a aquell treball, el mateix no responia a la qualitat global del fer de l’artista.




Ara ens trobem amb una creadora que ha arribat a l’art de manera tardana, com tants, després d’exercir altre professió i que arriba amb unes evidents limitacions tècniques que fa que algunes obres assoleixin el nivell d’inacceptables per a ser exposades , com és el cas de les làmpades.

Curiosament però Rigola té especial sensibilitat en el tema tèxtil i els trucs d’ofici desenvolupats en els anys els ha sabut aprofitar en l’artístic amb uns treballs sobre tela, que no bastidor, on les arrugues i les noves perspectives que aquestes ens ofereixen , conreen un camí que adobat amb la sensibilitat d de l’autora doni com a fruits unes obres parelles a la que va fer fos destacada en el sant Lluc de l’any anterior i que mostren sensibilitat i afecte per l’art.



Ens trobem doncs amb una exposició amb les dues cares de la moneda, cares que en aquesta ocasió son antagòniques en fer i qualitat.



 Carme Rigola “Amb pinces”

Espai capgròs

Del 26 d’agost al 29 de setembre de 2021

dilluns, de setembre 06, 2021

S’AIXECA LA PERSIANA DE LA NOVA TEMPORADA



El passat divendres , la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres va disparar el tret de la nova temporada artística, encara que com és habitual el darrer dijous d’agost n’havia fet la prèvia l’espai capgròs, inaugurant l’exposició  de Carme Rigola.

Una temporada que de moment s’inicia amb força, amb expos properes de Didier Lourenço al Museu del Càntir, gravats a la Destil·leria i com no , la sempre popular col·lectiva del sant Lluc en la celebració del seu 75 aniversari. Per el que pertoca a les exposicions municipals, com sempre silenci i secretisme hermètic, encara que no esperem res de bo i amb el dubte de si tindrem exposició de gravats de Goya o no, en quin indret i de quina manera.

Abans però de comentar aquesta exposició valgui la pena, a tall d’inventari, recordar tres exposicions amb les que va cloure la temporada passada i de les que no vàrem tenir ocasió de parlar: per un cantó Antoni Luis presentava al casal aliança la mostra “4 estacions + Mediterrànies” un veritable estudi dels començaments i les motivacions que l’induïren a entrar en la línia cromàtica propera al pop art en la que es mou actualment. El grafisme i una imatge icònica d’una obra de Jordi Arenas, en son raó i causa.

Per altre costat al col·legi d’Aparelladors es presentà la mostra “Art en vidre” en un maridatge entre quatre artistes relacionats amb el forn del vidre com Marta Duran, Ricard Jordà, Mònica Vilert i Laia Arnau i un nodrit grup d’artesans que treballaven en l’esmentat forn vidrier. Entre els artistes cal destacar per damunt de la resta la finesa del treball de Mònica Vilert, mentre que entre els artesans el nivell de qualitat artístic era variable, mantenint-se sempre en l’excel·lència tècnica. Cal fer esment d’una anècdota que va produir l’exposició com és que en el cartell anunciador hi apareixien els noms dels comissaris i no els dels artistes i artesans participants En els milers d’exposicions que he visitat és la primera vegada que m’hi he trobat.

Finalment la Destil·leria  es produïa una edició més de la ja tradicional “seny i rauxa” amb la varietat de que en aquesta ocasió les obres estaven fetes a quatre mans el que donava un toc peculiar al present.



GUANYADORS  V CONCURS DE PINTURA DE LLAVANERES


Tal i com marquen les bases del concurs, els guanyadors del mateix tenen dret a una exposició col·lectiva a la que segueix una d’individual del guanyador del mateix.

Sempre he dit que aquesta col·lectiva conjunta serveix més per veure l’encert o error del jurat qualificador  que no pas per el propi artista ja que les condicions físiques de la sala limiten en molt les possibilitats explicatives del seu fer .

Enguany, i com ha succeït en les anteriors edicions, no podem pas dir que el jurat errés en el veredicte, ja que els tres artistes escoliits demostren  clarament el seu nivell i capacitats artístiques.




Rosa Solano , guanyadora del concurs, manté aquest camí de manteniment de la memòria amb el tèxtil com a referència i amb tots el seguit d’elements accessoris que  esdevenen protagonistes d’una memòria viscuda que no vol quedi en l’oblit, ni en el calaix de sastre, mai tan oportuna la frase feta, de la memòria col·lectiva. Sensibilitat, ingeni , plasticitat i intenció de reflexionar. Magnífica presència la seva.



Miquel Arnau ens presenta una sèrie de paisatges de la seva línia habitual, en la que el mateix depassa els  seus límits habituals , abandonant en certa manera el caràcter figuratiu per endinsar-se en l’ànima del paisatge, en la força interior del mateix. Unes obres que acompanya amb altres de la sèrie “paisatges amb figura” en la que encara no acaba de trobar l’equilibri entre les parts , provocant-se un desequilibri entre fons i forma que cal millorar.



Finalment l’escultor Pere Bàguena, amb l’ajut de la col·laboració de Mireia Oliva ens demostra l’evolució en aquets caminar conjunt de fusta i metall , en la creació d’un conjunt d’obres vives, palpitant i amb una atracció visual evident.

Unes individualitats que en el col·lectiu es complementen a la perfecció confegint una atractiva exposició que demostrant la vàlua dels participants, certifiquen alhora l’encert dels jurat que els va qualificar.

 

Col·lectiva Guanyadors del V Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres

Del 3 al 26 de setembre de 2021

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres

 

 

 

dimarts, de juliol 13, 2021

ALBERTO BUSTOS I MARC ITURRI. DUES GRANS EXPOSICIONS

 




A Argentona durant  els mesos de juliol i agost i degut a la potència del càntir i la ceràmica, amb la fira Argillà i la festa del Càntir, la ceràmica assoleix primacia expositiva amb les  exposicions a la casa Gòtica i al Museu del Càntir . Enguany es repeteix la situació amb dues excepcionals exposicions “Naturareza” d’Alberto Bustos (Museu del Càntir) i “Ararat” de Marc Iturri (Casa Gòtica), dues visions plàstiques que essent quasi antagòniques son alhora complementaries i que mostren l’altíssima qualitat d’ambdós autors.



Visionar i analitzar aquestes exposicions em retornen a un dilema que sempre m’ha causat grans problemes amb els ceramistes .Per a mi, i per a molts, la tècnica és sempre mitjà, mai finalitat. L’artista té uns objectius comunicatius amb la seva obra  i empra en cada cas la tècnica que més s’adiu per aconseguir-la. I encara que aquesta variï l’artista seguirà essent creatiu de la branca que ha triat. Un cuiner encara que la seva especialitat siguin el arrossos no serà un “arrossaire” , seguirà essent un cuiner. Un escultor serà definit com a tal sigui quin sigui el material que empri, que sols servirà com qualificatiu mai com nominatiu. . No crec que ningú parli del ferrer Chillida, el picapedrer Cusachs o el marbrista Miquel Àngel



La ceràmica té una definició que s’integra més en les arts aplicades i decoratives, més a la “poterie”, que no pas a altres variacions. Uns camps en els que es pot assolir una perfecció tècnica espectacular i un nivell artístic fora mides, com en els cassos de Llorens Artigas, Cumella i tants d’altres, entre d’ells els grans terrissaires populars i veritables ceramistes en l’essència més pura.




Però per a mi , com en els casos de que avui ens ocupen, i en molts d’altres, quan la comunicació va per altre camins del volum, i amb altres intencions, em nego rotundament a qualificar-los com a  ceramistes i si a nomenar-los com escultors, ja que el que realitzen son pura i clarament “escultures” això sí, mentre altres empren el ferro, la pedra, la fusta , el marbre o qualsevol altre material, ells usen la ceràmica amb les avantatges i desavantatges que aquest material  atresora. Una mirada , aquesta que defenso, que desagrada al màxim al gremi de ceramistes, que segueixen entestats en capdisminuir la valoració de la seva tècnica en un dogmatisme que mai he pogut entendre.



Personalitzant després d’aquesta ,per a mi, obligada prèvia, passem a comentar en individual aquetes dues més que excel·lents exposicions. Alberto Bustos presenta al Museu del Càntir “naturareza”  una exposició en al que segons explica el propi autor en el catàleg “es submergeix en la psique vegetal per descobrir els sentiments turmentats per la degradació del Medi natural que els humans provoquem de manera habitual, fruit de la nostra pròpia degradació com a espècie”.



Ho fa mitjançant una plàstica poètica, tant en la vessant més sensible com en la més dura, que a mi em retrotrau a imatges del sempre màgic fotògraf Chema Madoz. Aprofitant-se de la seva gran capacitat tècnica i de la ductilitat dels materials ceràmics, Bustos genera unes escultures ceràmiques que produeixen a més d’un gran gaudi estètic i simbòlic, una reflexió intensa  de la problemàtica natural , tal i com és la pretensió de l’autor.



Amb uns intencionats trompe l’oeil constants, Bustos va desgranant la seva melodia poètica  i crítica  obligant a  l’espectador  a enganxar-se a les seves reflexions alhora de que gaudeix d’una realitat formal d’alta qualitat i bellesa. El joc de formes i conceptes, amb l’afegitó d’una sensible paleta cromàtica conjuga una veritable simfonia de sensibilitats i art. Tot en una magistral lliçó d’equilibri continuat de  fons i forma que demostra el nivell d’aquets gran escultor, per a mi, i ceramista  per a ell, que és Alberto Bustos.



A l’altre costat de la plaça de l’església, a la casa Gòtica, exposa les seves peces Marc Iturri. Ho fa sota el títol d’Ararat. Que com hom sap és una muntanya turca, encara que segueix essent la muntanya sagrada dels armenis, que segons el  Gènsi va ser el lloc on es va aturar l’Arca de Noé després del diluvi universal. A més és una muntanya volcànica coberta de neus perpetues.



Una mica jugant amb tots aquets elements , reals i metafòrics, Iturri desenvolupa una exposició plena de peces magmàtiques, configurant un territori plàstic dur i aspre  en el que es van dipositant els treballs,  d’una manera agresta i contundent.



Iturri  ens presenta la seva vessant més ceràmica amb alguns plafons i peces de formes més tradicionals, en el que és fàcil fer comparança ceràmica amb el negre sobre negre del mataroní Perecoll. Peces  de gran bellesa però que queden sotmeses a la potència plàstica de les escultures fetes amb gres refractari, porcellana i esmalts , en les que la textura , densa i irregular, amb el contrast de l’apunt blanc porcellànic com a punt d’equilibri  produeixen una impressió visual i sensitiva d’alta graduació.

Argentona acull així dues grans exposicions, d’un altíssim nivell creatiu i sensible que qualsevol afeccionat a l’art no s’ha de perdre de cap de les maneres .

Felicitats als autors i als programadors.



dijous, de juliol 08, 2021

ELS ESPAIS D’ANNA DE JAIME

 



Anna de Jaime retorna amb l’exposició “espais” a l’espai capgròs on debutara fa quatre anys amb l’exposició “territoris”.

Per un llavors parlàvem d’una autora preocupada més per l’essència que per les formes , per l’acotació els espais, l’harmonia dels volums i el joc del color , movent-se en aquell pensament de l’art que no té significació però sí sentit, un sentit que per de Jaime està en la recerca d’una bellesa més espiritual  que formal.

Ara quatre anys després , la jove autora ha evolucionat, trencant les estructures geomètriques per les que es movia i decantant-se cap un abstracció més pura i nítida en les formes però en la que l’espiritualitat segueix essent el seu tret més característic.



Anna de Jaime és autora d’evolució lenta i afermada, és molt més dièsel que no pas que d’explosió incontrolada, tal com hem pogut observar en les seves participacions en diferents mostres col·lectives, en les que en totes elles hem pogut veure aquella passa endavant a la recerca de la seva identificació artística.



Ara en aquesta escarida i triada exposició al capgròs, l’autora mostra que domina perfectament l’abstracció cromàtica jugant amb una paleta agosarada però alhora subtil, aconseguint que la bellesa formal i aparent de les seves obres quedi en un segon terme ja que el misteri que desprenen, generat per la profunditat i expressivitat assolides,  ens porta a cercar noves interpretacions personals.



A més, ara i de trascantó, apareix el grafit que sembla obrir-li la porta a un augment del eteri i del subtil, aquell que s’assoleix en el paper però que és molt més dificultós assolir a la tela. Una aposta arriscada ja que comporta la pèrdua del color, element fins ara fonamental en la seva obra, però que estem convençuts assolirà mb èxit , aconseguint entrecreuar equilibradament els dos elements en aquesta nova aposta tan sols encetada.

Interessant expo la d’Anna de Jaime a l’espai caprgròs, en la que demostra ser una realitat total amb aspiracions i empenta d’un futur ben prometedor. Recomano la visita.

 

 

Espais. Anna de Jaime

Espai capgròs. Mataró

De l,1 al 28 de juliol de 2021