dissabte, d’octubre 17, 2020

CARTELLS DEL SANT LLUC



  La imatge que  encapçala aquest post, correspon al dia inaugural de la Col·lectiva Sant Lluc i al moment del lliurament d’uns cartells de la meva col·lecció particular a l’associació que dirigeix de fa anys la col·lectiva.

En temps de confinament, com tants d’altres un va fer “dissabte”, repassant carpetes varies en les que hi havia de tot. Allà vaig trobar aquests cartells de la Sant Lluc de les edicions celebrades els anys 1972 i 1973 al Museu Municipal. Uns cartells personalitzats per Domínguez (1972) i Martínez Isern i Escalera (1973).

                                           

Eren un cartells que seguin el costum de l’època, eren personalitzats. Hi havia una matriu impresa amb les dades de l’acte i llavors cada artista participant els “personalitzava” amb un original per ser venuts a preus assequibles i amb aquells diners finançar la col·lectiva. El pare, que va ser qui els va adquirir, ho va fer apostant més per afeccionats amb una obra decent, que no pas a la caça i captura d’obra dels consagrats.

                                         

Vaig pensar que per estar dormint en una carpeta, millor seria lliurar-los a l’associació per que formin part del seu fons històric. I més en la data d’aquest 2020 . en la que la no presència de Parés de Mataró, em convertia amb la persona amb més participacions (45 anys)  a la col·lectiva. Òbviament no com a artista, però sí com a crític. Una participació que en moltes edicions ha tingut importància cabdal per el que ha generat. 

                                               

Estic molt content d’haver-ho fet i alhora penso que es podria recuperar la idea per a properes edicions. Els participants, de manera voluntària podrien personalitzar cartells que fossin posats a la venda a un preu molt assequible i que servis per recollir diners per a l’organització. Així potser es podrien llogar els pisos superiors de l’Ateneu i ampliar i esponjar la participació de la col·lectiva i millorar el seu nivell qualitatiu i expositiu.

Per pensar-hi 

dimarts, d’octubre 13, 2020

MARIANO CABELLOS: PIEDRA, PAPEL, MADERA



Durant molts anys Mariano Cabellos ha estat el paradigma de l’impressionisme a Mataró. Però un impressionisme de debò, no d’aquells edulcorats que han practicat tants i tants artistes figuratius .

 La seva obra semblava ser la confluència exacte i perfectament equilibrada entre la encegadora llum de la seva Atienza natal, amb tota la força dels grocs, terrosos i violacis de Castella, amb la llum més melodiosa i el cromatisme ple de matisos de la mediterrània que copsa aquí en el seu lloc de residència. I amb això bastí i vestí durant anys unes vistoses visions de gran atractiu visual.

                    

Però de fa temps que Cabellos ha tingut molt clar que el paisatgisme que practicava, per més ben fet que fos i per més èxit que tingués entre els seus seguidors, no responia ja a la seva necessitat artística, ja que Cabellos és dels que entén que l’art és la forma més pura d’expressar les emocions i sensacions  més íntimes de l’autor. I aquestes havien variat amb el pas del temps.

L’exposició ”Proceso” ( Col·legi d’Aparelladors,2013) va ser un primer pas de desempallegar-se del passat. Un fet que s’accentuà a “Catàleg de Mirades” ( Can Caralt. Museu de Llavaneres, 2014) on el protagonisme del seu paisatgisme impressionista ja perdia el predomini davant el dibuix, un element sempre preuat per l’autor i que practica amb precisió de tècnica clàssica, però alhora amb un concepte absolutament actual. Al mateix temps també l’escultura agafava veu protagonista , amb dues vessants complementaries: La clàssica amb les escultures d’alabastre amb referència a instruments musicals   i una rotundament contemporània en una línia d’art pòvera amb elements procedents del reciclatge.

                      


Ara, tot allò que esclatava en sordina fa uns anys, esdevé ja en protagonista absolut en aquesta “Piedra, papel, madera” , exposició que ens ofereix a l’espai Capgròs durant aquest mes d’octubre, i a on esclata absolutament aquest Cabellos contemporani que res sembla a tenir a veure amb el Cabellos pintor impressionista més conegut de tots.

“Fa uns anys vaig prendre consciència de la necessitat de no malgastar els recursos del planeta, de donar una nova utilitat als materials” ens diu l’autor en la seva presentació. I d’aquí aquest art absolutament sostenible que presenta amb materials i elements de reciclatge: L’alabastre, son retalls de blocs rebutjats d’una fàbrica ; la fusta prové d’un xiprer de més de cents anys que va morir; i el paper son les filadures de  documents trinxats del seu lloc de treball.


                     


Amb aquest estris i la seva imaginació i capacitat creativa, confegeix Cabellos un sentit homenatge a la música i a la natura. I ho fa amb unes vibrants escultures d’instruments musicals realitzades amb una dolçor però alhora amb una força interior que donen la impressió que en qualsevol moment hi podríem treure els més afinats sons. El mateix succeeix amb unes pintures d’instruments impossibles que ens retrotrauen forçosament a aquells que imaginà el gran Pepe Novellas.

                                                   


En el que pertoca a la natura, Cabellos retorna a la mar amb unes petits peces en les que amb restes de tot, estructura animalons fantàstics , plens d’art i equilibri, arrodonint-ho tot amb una espectacular escultura ( la millor peça de l’exposició), amb un peix espectacular ple de vida, ritme i harmonia.

                        


La mostra que com poques vegades està equilibrada en el nombre de peces presentades s’arrodoneix amb un tors i alguna composició que serveixen de lligam amb l’obra que presenta en el Sant Lluc en aquest desig de continuïtat per aquest camí que sembla ja sense retorn possible.

Exposició de la que recomanem ferventment la visita i en la que ens trobarem a un artista en plena maduresa  després d’una evolució tan sorprenent com positiva.

Felicitats .

 

 

dijous, d’octubre 08, 2020

TARANNÀS. “EL PAPER”. LA DESTIL.LERIA




En el que ja sembla tradició, La Destil·leria inicia temporada amb una exposició de la sèrie “Tarannàs” , comissariada per Alberto Romero Gil. Si “la realitat” i “el jardí” van ser els protagonistes de les edicions anteriors, ara és “el paper” el que agafa el relleu amb Tamara Ablameiko, Albert Alís, Carmen Chofre; Ana García, Sabine Finkenauer, Marta Lafuente, María Lería, Javito Ruiz, Bego Tarrades, David Vergés i el mateix Alberto Romero com protagonistes.

Després de visitar l’exposició , un estrany sentit d’ambivalència m’ha envaït. I és que estan conformada la mateixa per un seguit de bones obres, ben resoltes , amb intencionalitat i amb un evident sentit estètic que fa plaent la visita, el resum, el regust, allò que els enòlegs diuen regust en el sota boca, aquest és quasi inexistent, ja que malgrat les intencions dels autors no existeix cap lligam en l’exposició que doni cos i força al conjunt.




Succeeix això ja que el lligam que hauria de donar consistència al conjunt és simplement el paper, i el paper és suport i incideix poc en la realització dels treballs, de fet i manera que en alguns casos el trompe l’oeil és evident i queda clar que les obres podrien haver-se establert damunt d’altre suport amb un resultat absolutament idèntic.

Actualment el suport no és el condicionant que era fa tan sols unes dècades. Llavors mentre que hi havia teles de bona qualitat , no succeïa el mateix amb els papers, el que feia que les obres amb aquest suport eren menysvalorades ja que amb el temps, envellien malament, apareixien taques, fongs, engroguia el material etc., el que provocava desconfiança tant en els creadors com en els compradors.

No succeeix el mateix ara. De papers n’hi ha de tota mena de tot el ventall de qualitat i estic per afirmar que pel general son molt millors que les teles comercials, que s’han adotzenat i precisen de teles escollides si es vol obtenir els millor resultats.

                     

Per això, centrar una col·lectiva en un suport, té el risc i el perill que quedi esfilagarsada i deslligada i que malgrat les bones obres de la mateixa, no obtingui un resultat global potent.

Tarannàs, el paper, és com aquella pel·lícula amb molt bons actors, i bones interpretacions, però que no atrau per que la història que s’explica no és atractiva. Ni més ni menys és el que succeeix ara a la Destil·leria.

Una exposició d’agradable visita amb algunes obres més que interesants però sense una transcendència ni plàstica ni sensorial.

dilluns, d’octubre 05, 2020

SANT LLUC 2020 (II). ANÀLISI CRÍTIC

                                                    

   

Com quedava ben clar per les reflexions de l’anterior post del Sant Lluc, l’edició d’aquest any 2020 és en un sentit absolut d’un nivell fluix, nivell especialment marcat per les importants absències de la gran majoria, per no dir de la quasi totalitat, d’artistes importants de la ciutat.

Una sensació que s’accentua per l’atapeïment de les obres que malgrat disposar de més espai per l’absència per raons pandèmiques dels alumes dels Batxillerats artístics, no mantenen la distància de seguretat que no tan sols és obligada en el coronavirus, ans també en una exposició que vulgui mostrar adequadament les seves obres. Fet que s’obviaria amb una nivell de tall més estricte. En aquesta ocasió una vintena llarga de peces son absolutament prescindibles per el seu nul valor i per el mal que fan a la valoració del conjunt.

                             

En una valoració més relativa haurem de considerar el nivell d’aquest sant Lluc superior a l’anterior edició, a bon segur per dues raons: per un costat per que les sorpreses d’autors desconeguts som més abundants i positives i per que el nivell de les obres dolentes, és menys negatiu que en altres edicions.

                           

                                  


                                   

                                          


Son pocs, ben pocs, els artistes participants que podríem qualificar com de reconegut prestigi  però en la majoria d’ells les obres presentades responen al seu nivell habitual, fet que és d’agrair. I evidentment les seves obres ocupen llocs d’honor en la valoració de la col·lectiva. D’entre ells les sorpreses més positives, -element que sempre cal cercar en aquesta col·lectiva-, estan en Mariano Cabellos, Toni Martí , Susi Vilaseca i Joan Poch amb obres interessants que obren nous camins en la seva evolució artística. Igualment cal remarcar la confirmació de Pere Bàguena i Albert de Jaime en el camp escultòric i la recuperació com artista pintor de Sergio Laniado.


                       


Cal remarcar en la visita i com a punts més importants i valuosos de l’exposició, l’apartat dedicat a fer record i homenatge a Josep Mª Gomis, traspassat aquesta primavera i d’entre les obres de la col·lectiva prestar molta atenció a les obres de gravat en els seves més diverses modalitats. Quasi totes elles son de gran qualitat i les que no assoleixen aquest nivell superen amb escreix la vàlua mitjana de la col·lectiva . Tots els seus autors son a considerar com del millor de l’exposat ( Oller, Morales, March,  Lorton, Huertos, Casas, Rossell...)


                                          



                                


L’apartat de Josep Mª Gomis està tractat amb sensibilitat i selecció i hauria de ser prèvia d’una merescuda exposició antològica que doni fe de la seva vàlua. Però el recull presentat avui és més que correcte, amb una encertada pinzellada als diversos conceptes que va conrear en la seva vida artística. Des del realisme figuratiu més clàssic fins a les obres més actuals elaborades amb resines ,junt amb els dibuixos que les acompanyen, Gomis dona lliçó fefaent no tan sols de la gran qualitat tècnica que atresorava, ans també de la seva filosofia vital amb aquell punt d’ironia i d’alegria de viure. Un recull amorós que cal examinar detingudament.

                                     

                           

I finalment , i com element molt important ja que aquest és potser l’únic punt defensable de l’actual Sant Lluc, hem de remarcar els treballs d’autors absolutament desconeguts de la majoria i en alguns casos també d’un mateix, amb obres que obliguen a prestar acurada atenció a la seva propera consolidació i / o evolució.


                                       




Així ens trobem amb:  Ester Tenedor ( agosarat i ben resolt el seu tema floral, amb un esteticisme lliure i actual. Del millor de la col·lectiva ); Carme Rigola (sensible tema floral ben treballat ); Roser Busquets ( complexa composició ben resolta amb ritme i equilibri); Alexandra Chaves ( ben resolta la seva abstracció espaial de reminiscències kandisnskianes); Òscar Cervantes ( amb una complexa composició sàviament resolta en equilibri i color); Mario Martínez Pitarch ( hàbil composició d’arrel matissiana , d’atractiva mirada per el seu ritme i netedat); Michèle Le Pape ( abstracció poètica d’equilibrat contrast cromàtic, amb ritme i gestualitat gestat mitjançant una alta qualitat tècnica). Josep Mora (la seva peculiar tècnica dona pas a unes creacions impactants  a les que cal exigir ja una volta més potser amb la intervenció del color). 


                                              



Si vostè és optimista quedis en aquests detalls positius que nomenem, si és pessimista quedis en el poc que aquests signifiquen en la realitat del mar creatiu de Mataró. I si és realista  potser acabi pensant com un mateix, que solament amb aquest vímets no es pot ni bastir, ni vestir, una col·lectiva que representi la realitat artista local i que cal urgentment fer un gir important a la proposta actual.

 

Ps.- Les obres reproduïdes corresponen per ordre a J.M. Gomis, J. Poch. P. Bàguena, A. de Jaime, M. Vilert, M. Cabellos, S: Laniado, C: Lorton, E. Huertos, S; Vilaseca, A. Anaya, J.M. Gomis, T. Martí, S: Rabassa, M. Casas, E. Tenedor, J: Coll, M. Le Pape, C. Rigola, R. Busquets,A. Chaves,O: Cervantes, M: Martínez Pitarch.


diumenge, d’octubre 04, 2020

SANT LLUC 2020 (I) REFLEXIONS GENERALS

        


El coronavirus ho ha canviat tot i no cal entrar en detalls, prou que els patim en el fons i en la forma, però la força de la pandèmia  amb el que no ha pogut és amb el Sant Lluc que manté intacta la seva estructura, la seva arrel, la seva essència i inassequible al desencís, contra tot i contra tots, segueix mantenint-se fidel a uns criteris esdevinguts dogmes de fe i endavant les atxes.

El Sant Lluc 2020 és exactament igual que el del 2019, el del 2018 , el de... i lamentablement a bon segur que el del 2021. Encara que a cada bugada es perdi un llençol, i actualment dels artistes que podíem considerar top 30 de la ciutat,  ens sobrin dits d’una mà per comptar-los entre els participants. Ben llunyana a qualsevol sentit de professionalitat  la mostra ha esdevingui tan sols aparador privilegiat per a afeccionats amb més o menys nivell artístic per aconseguir el seu minut de glòria tot fent guàrdia davant la seva obra per enorgullir-se davant amics i veïns.

Quan un negoci va de davallada ha d’examinar ben racionalment les causes de la mateixa i intentar posar-hi remei. Si any rere any, els bons artistes mataronins et donen l’esquena, caldrà preguntar-se per quina raó renuncien a una exposició en un indret privilegiat i un nombre de visitants important.

Amb la perspectiva que em dona haver estat protagonista amb la meva critica en 45 edicions, superant a qualsevol participant de la col·lectiva, he de cridar ben fort que ja n’hi ha prou. Que aquest Sant Luc, concebut d’aquesta manera ha de morir ja. No és present i no té cap mena de futur.

Que no serveix l’excusa del nombre de participants i de la porta oberta que pot significar per alguns. No, rotundament no. EL Sant Lluc ha de recuperar el seu projecte iniciàtic quan allà la post guerra, que no era cap altre que fer avinent als mataronins l’art que es feia a la ciutat.

Mataró té nivell i qualitat en un nombre considerable d’artistes com per exhibir una gran col·lectiva d’artistes locals. El Sant Lluc ha de ser el reflex més aproximat a la realitat plàstica local i no com ara que és una mostra menor amb un bon nombre d’obres absolutament inacceptables, i no vull ni pensar amb el que s’ha quedat fora.I que evidentment no representa en res la realitat plàstica local.

Cal en primer lloc recuperar les dates tradicionals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre). Activa ja la temporada és molt més fàcil trobar l’aquiescència dels creadors que ara  amb recollida d’obres els primers deis de setembre fa que molts d’elles caiguin en l’oblit. I cal exigir als participants una obra adient al seu nivell.No val qualsevol obra arreplegada de l’estudi.

Actualment els creadors importants no volen prendre-hi part  ja que les seves obres no llueixen , tant per l’atapeïment general de l’exposició, com per que no volen estar acompanyats d’obres d’ínfima qualitat. I tenen bona part de raó. I no val a dir allò que he sentit més d'una vegada : "ells s`ho perden"

Una bona solució seria ocupar tot l’espai expositiu de l’Ateneu. Amb exposicions diferenciades per qualitat en cada pis. I amb un muntatge espaiós que posés en valor l’exposat. Que això costa diners?. Una exposició d’aquest nivell crec que fàcilment podria estar esponsoritzada per Cultura Mataró per el que significaria. I si no hi ha altres maneres, com per exemple amb els cartells personalitzats tal i com es feia a començaments dels setanta.

I el Sant Lluc s’ha de vestir del que en realitat hauria de ser, la Festa major de l’Art mataroní. Algun acte cultural complementari (conferència / debat). El reconeixement anyal a un artista per la seva trajectòria, una mica més enllà del que ara significa l’artista convidat i altre activitats haurien de vestir l’exposició convertint-la en un brillant aparador de l’art local.

És ineludible  iniciar ja un debat obert en l’intent de revitalitzar un difunt que sembli que gaudeix de bona salut en l’aparença del bon nombre de participants, però que està en estat gangrenós per la poca qualitat majoritària del presentat, amb ben poques excepcions puntuals .

Cal posar mans a l’obra si no volem cantar ben aviat el rèquiem definitiu.

dimecres, de setembre 30, 2020

CARME REY. RECERQUES



Una de les tasques més lloables que realitza l’activament prolífica associació Sant Lluc és la del manteniment de la petita sala d’exposicions del casal Aliança que mes a mes és ocupada per un artista afeccionat intentant treure el cap en el sempre complex mar de la creació artística.

Una meritòria tasca de substitució la que realitza la sant Lluc,  ja que la mateixa hauria de ser paper de la Cultura oficial, que bé podria establir-se en el circuit de centres cívics de la ciutat, però no com es fa ara en forma d’exposicions aïllades i quasi clandestines, i sí en la configuració d’una temporada en la que es podria fer fins i tot un circuit expositiu amb els diferents centres. Però ja sabem el menystenidor paper de Cultura envers la plàstica.

Acostumo a visitar les exposicions que allà es celebren en l’espera d’alguna grata sorpresa, d’una espurna que presagi positius futur, però el cert és que quasi sempre surto decebut quan no emprenyat per la gosadia d’uns pintamones que pretenen ser considerats artistes i exhibir les seves malifetes  plàstiques en un espai seriós, i a més ho fan amb ínfules.

Però jo persisteixo en la visita i aquest mes em sembla haver trobat recompensa amb l’exposició de Carme Rey que sota el títol de “Recerques” ocupa l’espai.

No és que sigui una gran exposició, però supera abastament l’habitual de la sala i malgrat que presenta els habituals errors dels novells com pugui ser el ja tradicional excés d’obres , -cap d’ells entén que les obres en una exposició precisen també d’una distància de seguretat-, i no existeix un fil unitiu de les obres que queden escampades com si d’un mostroari variat es tractés , amb afegitons anecdòtics com uns treballs d’aires orientalitzants perduts en el global de la mostra, l’aire general de la sala manté el flaire d’un ideari pictòric, encara potser incipient.

Encerta Rey amb el títol de l’exposició . I ho fa per què les seves obres son treballs a la recerca de la seva veritat. Posseeix l’autora uns conceptes plàstics , tant en el que pertoca a la tècnica com el concepte, el suficient assentats com per progressar sobre els mateixos. Marca tempos i sembla tenir clar a on vol arribar, però assolits els fonaments ara és el moment de reflexió.

 L’obra ha de gestar-se al cap abans de que es plasmi a la tela i Rey improvisa, toca i retoca el que produeix un enfarfegament, una sensació de manca de llibertat i de voler acabar massa l’obra. Estic convençut que en alguna d’elles encara hi faria retocs al mig de l’exposició.

Cal ara, en la laxitud post-exposició, parar-se a pensar i principalment fer-ho en el sentit de com alliberar els treballs depurant tanta anècdota inútil, tant fons pastós,  per a que les obres respirin més i assoleixin així un millor poder comunicatiu. I cal seguir treballant en polir alguns detalls tècnics el que se’ns dubtes milloraria el global.

L’exposició de Carme Rey justifica del tot el treball de promoció dels autors afeccionats i també la constància que tenim alguns en visitar aquestes exposicions, en espera de la sorpresa, per més petita que sigui. I ara a l'autora el que li toca és treballar molt i per cercar nous i evolucionats fruits.

dimarts, de setembre 29, 2020

JAUME RIBAS. AGRIMENSOR D’ESPAIS I EMOCIONS.

 

                       

Reinicia el Museu Arxiu de Llavaneres el tremp expositiu de la nova temporada, i en la seva sala d’exposicions de Can Caralt presenta els més recents treballs de Jaume Ribas ( Palou.Granollers 1944), un dels més interesants artistes del nostre país.

Jaume Ribas és autor amb reconeixement unànime d’experts, crítica i grans afeccionats i massa desconegut del públic en general, a bon segur per aquesta malaurada costum del nostre país de fer el gara gara  a obra i artistes que podríem considerar com històrics i deixar en l’oblit o als llimbs, al nombrosíssim grup d’artistes de primer nivell dels que gaudim i que sols semblen trobar aixopluc en les més importants col·leccions privades , com ho puguin ser la Bassat i la Vila Casas.

                           

Sols els grans afeccionats de Mataró i comarca recordaran l’espaterrant exposició que Jaume Ribas ens va oferir a la galeria Minerva, allà les acaballes dels vuitanta. Com deia Pepe Corredor- Matheos en el catàleg de l’exposició coetània que  realitzà a la Pergamon: “Hi ha aquí determinació, seguretat, que contrasta positivament amb la gran sensibilitat que tot revela. Res que no sembli necessari, Això mateix que anomenem atzar es convocat perquè posi les coses en el seu lloc precís, d’acord amb un impuls que procedeix de més enllà de la pintura mateixa: és a dir, de la seva entranya més profunda”. 

                     

Unes frases definitòries del mestre que fou Pepe Corredor i que ara trenta anys més tard mantenen tota la vigència. És així ja que Ribas, molt fidel als seus principis, no és un artista que estructuri i cerqui en la seva obra, la fàcil il·lusió visual. La seva intenció és altre ja que les seves obres queden saturades del seu concepte i sentit interiors  i porta a  l’espectador a la reflexió i introspecció , compartint així seva realitat més vital.

Sempre he defensat que els pintors abstractes arriben a la mateixa  per dos camins ben diferents. Uns des de l’exterior, és a dir aquells que mitjançant llargues evolucions i reflexions van despullant la seva obra de tota anècdota, de tot l’innecessari per arribar a la nuesa i quedar-se sols amb l’essència formal i conceptual del seu art.

   

                  


L’altre camí és el realitzat per aquells el artistes que jo diria son abstractes genètics. Encara que quasi tots ells, en especial aquells que tenen ja una certa edat, han començat en camps figuratius, el seu salt a l’abstracció ha sigut molt més directe, ja que és fruit  de l’esclat d’un concepte interioritzat, d’una necessitat d’expressió absolutament vital i front a la qual no hi ha matisos ni dilacions.

Jaume Ribas és d’aquests. Home de gran formació intel·lectual, és Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia, ciències ambdues d’un concepte abstracte absolut. Per tant i en conseqüència l’abstracció sembla la possibilitat artística més lògica i natural per expressar les seves sensacions , reflexions i emocions. Alhora que sigui aquesta ,no una abstracció purament geomètrica , poètica o simbòlica o decorativa, que també ho és, però dominada sempre per un concepte abstractiu de caire més filosòfic i espiritual.


                    

En aquest destriable però alhora monolític concepte que és l’expressió artística, Ribas es mou amb un domini profund de les tècniques i elements que li serviran per fer avinent les bastides visuals de les seves obres i crear així un entramat potent en el que dipositar la intencionalitat del seu concepte artístic.

Uns conceptes que de manera rítmicament simfònica s’expandeixen  en el conjunt del seu treballs creant un ambient peculiar en el que l’espectador es submergeix , a voltes sota l’esquer de la forma i el color, però del que acaba sortint,  imantat d'una mística especial.


                 

  

Ribas empra essencialment les formes geomètriques per estructurar , com si d’un agrimensor d’espais es tractés,  zones, reductes i volums en els que depositar les emocions i reflexions que vol expressar, a l’espera de ser rebudes i completades per els espectadors.

A més Ribas té molt clar que el maridatge entre l'obra i l'espai que l’acull és obligat. Per tant estructura els seus treballs no pas de manera genèrica i si amb una certa individualització. No estructura de la mateixa manera ni amb les mateixes peces ,una exposició a Montserrat, que a la Universitat de València. Com tampoc ho fa si és en una galeria centre europea o en una galeria d'aquí. 

Ara a Llavaneres i en virtut de l’espai i el delicat moment en que vivim, Ribas deixa de costat la mirada més enigmàtica que conreava darrerament, la que reflexiona al voltant de Màlevitx , les seves estructures i el seu reduccionisme de tot tipus, inclós el cromàtic, per recuperar les seves dèries més iniciàtiques com ho puguin ser Klee i Matisse, alhora que converteix al color com protagonisme en el desig de que no ens envolti la tenebra , com ell mateix especifica, i per que creu que aquestes també son les  que s’adiuen millor a les referencies mediterrànies de Llavaneres que afloren presidint la vista exterior del Museu.


                  


Juan Manuel Bonet va dir que “en l’obra de Ribas hi ha un dibuix que tremola i un color que flueix serenament”. I aquesta afirmació s’observa amb tota perfecció en aquesta exposició. Una exposició que en part es concentra en aquelles obres més reflexives en l’aparença, en la que les geometries tremoloses donen pas a un color que esclata en la totalitat amb obres com "Epifania" que presideix el catàleg. Sol vermell del que es destil·la tota la gama que en la seva suma el genera, fluint serenament, com indica Bonet. Fet que es repeteix en unes quantes obres mes, mantenint en la cridòria cromàtica la música de la reflexió a la que ens convida el treball.

                 


No s’oblida però dels seu estimat Màlevitx ja que el seu criteri genera la reflexió global de l’exposat amb aquella lliçó que dictava ja fa unes dècades quan deia “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

I avui Jaume Ribas ens obliga en aquesta magnífica exposició d’obligada, lenta i pausada visita, a la reflexió personal que depassant l'atractiu de la il·lusió visual ens porti a entendre i compartir la seva més passional intimitat que l’identifica com a gran artista.


                 


Si Jaume Ribas és un agrimensor d’espais i emocions, la millor cloenda per aquest comentari podria ser el poema d’aquest altre gran agrimensor de paraules i emocions que és Joan Margarit. Poema que s’escau a al perfecció en aquets cas

“ Perseguint la bellesa estaràs sol,

perquè en trobar-la s’esvaneix i deixa

la seva pols de papallona als dits.

i tornaràs a percaçar l’esclat

que saps dins teu, talment el llamp

que en un instant et mostra,

fins al llunyà horitzó, la realitat."