MATIAS LIZANA , L’ARTISTA AMAGAT, ES DESPULLA A L’ANTOLÒGICA QUE FA AL MUSEU DE LLAVANERES

 

 

El nom de Matías Lizana , sona a ben pocs artistes de l’actualitat. I és lògic. Fa quinze anys ( Octubre de 2011) que realitzà a l’Espai Capgròs la seva darrera exposició, i just un any abans, octubre de 2010 , exposava al Casal Aliança i titulàvem la crítica amb un “Benvingut i ben retrobat” en la  que parlàvem dels seus 20 anys d’absència en el camp expositiu. És a dir que fa trenta cinc anys que es fa fonedís en exposar els seus treballs.

Ara, a partir de divendres , exposa una mini antològica al Museu de Llavaneres , que penso sorprendrà als que el coneixen , i més encara a qui no sap qui és aquest Matías Lizana  que ara exposa en tan noble sala.

I un, que ha tingut el goig de presentar el catàleg de l’exposició així com ho farà amb la mateixa, desconeixent punt per punt el que hi haurà en ella però havent ajudat a la selecció de l’obra, ben llunyana a la prevista a priori , pensa que en la mostra molts descobriran un artista peculiar, capaç de la reflexió quasi conceptual dels seus començaments fins a obres esclatants per la seva modernitat i actualitat, encara que en realitat estiguin fetes ja fa uns anys.

A partir de demà al vespre a Llavaneres s’exposa la vida d’un artista que va deixar el camp de la creació per a si mateix i que ara, depassats els setanta, pensa que l’art és certament per a tots i que no és lícit i correcte treballar onanísticament per a plaer propi i no compartir-ho amb el poble.

Aquí us deixo la presentació del catàleg i espero que no us perdeu l’exposició que pel fet de ser antològica , és un resum creatiu d’un artista que va tenir pes entre els joves emergents fa quaranta anys i que va desaparèixer sense escampar el seu art entre els afeccionats.

LES MIRADES DE MATIAS LIZANA

“Hi ha arts muts i arts xerraires. Pintures que no diuen res a qui les contempla i pintures que parlant per elles mateixes sovint diuen ben poc al seu favor. L'art de veritat no pertany  a cap d’aquestes categories. Com els vells oracles es troba a mig camí entre les paraules i el silenci , emet signes enigmàtics que inviten no tan sols a la contemplació, ans també a la reflexió desxifradora”.  Aquestes paraules de Cees Nooteboom crec que encaixen a la perfecció amb el fer i la trajectòria de Matias Lizana  (Alcalá la Real, 1953) que ens presenta al Museu de Llavaneres una antologia de la seva trajectòria creativa.

Lizana, llavanerenc de residència de fa forces anys,  és un autor que després de formar part dels artistes innovadors de Mataró en la dècada dels vuitanta, va desaparèixer de la vessant pública, dedicat en cos i ànima a l’ensenyament artístic en una escola barcelonina, i despertant la seva ànima creativa com un plaer personal que sols mostrava en públic en escasses ocasions.

Ara ens sorprèn al Museu de Llavaneres amb una exposició de caire antològic amb la que podem gaudir de les seves intenses i variades mirades artístiques que la majoria desconeixíem. Amb elles  podrem descobrir a aquest artista amagat  que tenim com a veí i que a mig camí entre les paraules i el silenci, ens ofereix el seu art, per que, com ell, arribem a la reflexió desxifradora.

Per no perdre-se-la.

Pere Pascual, crític d'art

 

“1976-2025. Mirades de l’artista Matías Lizana”

Museu de Llavaneres

Del 6 de febrer a l’1 de març de 2026

VAGA

 

Obra de Rosa Codina-Esteve

Des d’ahir  i durant una setmana les galeries d’art de tot l’estat tindran les persianes baixades i no tindran activitat. La causa , més que justa, és que mentre a Espanya s’aplica a les vendes un IVA d’un  21%, a la resta de països es manté un IVA cultural reduït, un 7% a Alemanya, un 5.5% a França o un 5% a italià, per posar exemples de països propers i alhora importants en el tema artístic.

El greuge és més gran en la comparança amb altres fets culturals. Així el cinema o els concerts tenen un IVA d’un !0% ,mentre que aquest IVA es més que duplica si del que es tracta és de la creació artística. Segons diuen els galeristes, és per que es veu l’art com un article de luxe, cosa que és absolutament falsa, ja que la gran majoria de vendes es produeixen amb un client que respon al nivell d’un comprador petit i mitjà. Però el pitjor de tot és que els primers que es veuen afectats  per això son els artistes professionals que tenen com a font més gran  d’ingressos el que venen a les galeries.

Com no, que recolzem totalment aquesta vaga, encara que per Mataró i comarca l’absència de galeries d’art comercials fa que no tingui cap mena de transcendència, encara que agrairíem com a  mínim el suport, encara que tan sols fos mitjançant una nota informativa, de la Cultura oficial i de l’Associació Sant Lluc que son els que disposen dels únics espais oberts a l’art que tenim a casa nostre.

Encara que potser el problema més greu és l’abandonament oficial de recolzament als artistes per part de l’oficialitat i entitats capdavanteres del país que sols aposten per el fàcil aparador dels artistes consagrats però que en canvi han abandonat el petit espai expositiu que abans dedicaven als artistes i que servia per donar les primeres oportunitats a aquells que tenien en l’art el seu vehicle d’expressió més personal.

A Mataró per exemple el Museu havia estat sempre un lloc on hi havia grans exposicions  al costat de l’oportunitat per exposar dels artistes locals.  Amb el temps el Museu està vedat per l’art, amb col·leccions com les planxes de Goya, ben amagades i ben lluny de la mirada del poble.

Per altre part Can Palauet ha estat cedit a l’Arxiu Municipal i per tant hem perdut l’espai en el que es podien fer exposicions de nivell, tan de caire privat com especialment públic i a on podien arribar les exposicions itinerants de Cultura de la Diputació i Generalitat que en altres anys ens havien permès veure exposicions de Chillida, Guinovart, Cuixart i molts d’altres.

Finalment Ca l’Arenas és l’escopida a la cara més gran que hagi rebut l’art local, amb l’oblit generalitzat dels artistes de casa i amb tan sols dues exposicions a l’any, alguna d’elles tan insultant per l’artista i el seu record, com l’actual del malauradament desaparegut Diego Guirao, a qui com a darrera mostra de respecte, no han presentat el catàleg de la mostra que segons sembla ja està a disposició del públic. Serà per estalviar-se el lliurament gratuït a les poques persones que s’acostaven a l’acte .

Amb actituds com aquestes, que any rere any denunciem públicament, amb el tant se m’enfotisme oficial com resposta, l’art s’està morint en el públic, que no en el creatiu, en aquesta ciutat de Mataró, amb la tranquil·litat del propis creadors que lamentablement ja han perdut les ganes de lluita.

Esperem que l’empesa de la vaga de els galeries tingui per a elles un excel·lent resultat i serveixi per animar a la crida dels creadors locals, contra una cultura municipal absurda , estúpida i alhora altament insultant per aquells que creuen que l’Art és imprescindible per a la formació i desenvolupament intel·lectual i emocional de els persones, és a dir dels ciutadans.

Espero ansiós les notes de suport als vaguistes.

MUSEUS D’ART. CAP VII. MUSEU LÁZARO GALDIANO

 

En arribar a Madrid és obvi que hi ha tres Museus que dominen el gran poder artístic de la ciutat, com ho son el Museu del Prado , considerat com la institució cultural més important de l’estat i el  millor del món en pintura dels segles XV al XVIII;  el Museu Reina Sofia (MNCARS) que aplega el millor d’art del país d’art del segle XX i contemporani, el que implica un alt nivell, vistes la gran sèrie de grans artistes que ha donat el país. I arrodoneix el triangle de grans museus el Thyssen- Bornemisza, un museu que molts creuen privat però que en realitat és estatal ja que si bé va néixer privat (1992) va ser adquirit per l’estat pocs mesos després amb la compra del nucli més valuós de la col·lecció privada de la família Thyssen- Bornemisza, amb el que l’estat aconseguia arrodonir les seves col·leccions estatals amb obres de nombrosos pintors estrangers de primera magnitud i que estaven absents en les col·leccions públiques del país.

Però essent obvi que qualsevol que s’acosti a visitar Madrid, anirà a visitar-los , he preferit fer parada i fonda en altres museus menys coneguts com ho son el Museu Lázaro Galdiano,  el museu Sorolla, i el Monestir de las Descalzas Reales , que atresoren obres magnífiques alhora que conformen una visió general de l’art en les seves diverses vessants.

Comencem avui amb el Museu Lázaro Galdiano, que justament el passat dimarts celebrava els seus 75 anys. Aquest Museu que es troba al carrer Serrano 122 de Madrid, alberga la col·lecció privada que va crear José Lázaro Galdiano formada amb un interès universal cap a totes les arts i tècniques.  El propietari era un destacat membre entre els defensors del patrimoni artístic espanyol, centrant la seva activitat en la recuperació d'obres que havien sortit d'Espanya i oposant-se amb fermesa a l'espoli. A començaments del segle XX va construir el palauet del Parque Florido, al carrer Serrano, en aquells temps a les afores de Madrid, en el que diposità les obres que adquiria per la seva col·lecció.

En temps de la Guerra Civil, s’exilià a Paris i Nova York on va seguir adquirint  de manera seleccionadament febril obres d’art de tot tipus que va retornar a Espanya una vegada acabada la guerra i va  morir el 1947. Va llegar la seva col·lecció a l'Estat espanyol, creant-se la Fundació que du el seu nom. El 1951 es va inaugurar en el seu palauet de Parque Florido, el museu que després d'unes reformes d'adequació dirigides per Fernado Chueca Goitia que en aquells moments dirigia alhora la ampliació del Museu del Prado.

Les col·leccions que va reunir Lázaro Galdiano al llarg de la seva vida inclouen unes 12.600 peces dels gèneres artístics més diversos, ( pintura, escultura, joies, teixits, plateria, arqueologia, mobiliari, numismàtica o marfils ) , sempre dintre de l'art clàssic ja que mai Lázaro es va interessar per col·leccionar art del seu temps, estant molt centrat en l'art espanyol. 

La col·lecció, que començà de ben jovenet a Barcelona, on va participar en la comissió encarregada de l'exposició artística de l’Exposició  Universal de de1888 i a on va ser crític d’art a La Vanguardia, aplega pintures, dibuixos y obra gráfica de Goya, Murillo, Velázquez, El Greco, o el Bosco al costat d’un bon grapat de primitius espanyols i flamencs. Col·lecció que amplià abastament en les seves estades a Paris i Nova York durant el temps de la Guerra Civil.

Es va convertir la casa en Museu l’any 1951  de la mà de l’arquitecte Fernando Chueca i amb la supervisió de la col·lecció per el gran crític i historiador de l’art J. Camón Aznar, primer director de la fundació. Es va refer el 1958 i la seva darrera posada a punt, va ser el 2004 amb un Museu que ensenya quasi 5000 peces distribuïdes en les quatre plantes de l’edifici , amb una distribució que permet gaudir de l’ample col·lecció i deturar-se davant d’aquelles obres o temàtiques que més ens interessin o cridin l’atenció .

És aquest un museu pluridisciplinar, amb una vastíssima col·lecció que toca molts temes i ho fa amb obres importants, de qualitat i amb una varietat de formes, estils i procedències i amb la signatura de noms molt importants . Entre las peces exposades destaca la colecció de pintura sobre taula, el conjunto d’orfebreria (majoritariament religiosa i d’escola castellana, aragonesa i valenciana), la pintura dels segles XVI (El Greco o Sofonisba Anguissola), XVII (Velázquez, Zurbarán, Ribera, Pereda, Murillo, Carreño, Claudio Coello, Antolínez o Rizi), del XVIII (Meléndez, Bayeu o Paret) i de la de la primera meitat del XIX (Agustín Esteve, Zacarías González Velázquez, Vicente López, Federico Madrazo, Antonio Esquivel, Leonardo Alenza o Eugenio Lucas), així com la magnífica colecció d’obres de Goya tant importants com : El Aquelarre, Las Brujas o La Era, entre d’altres

En la segona planta hi ha una selecció d’obres de les escoles italiana, flamenca, alemanya, holandesa, francesa i anglesa. I a la tercera es presenta l’anomenat “Gabinet del coleccionista”, obres no representades en la resta del Museu.

A més el museu disposa d’un plana weeb  de gran qualitat en la que et pots submergir en la seva col·lecció on podrà gaudir amb detall de la col·lecció de gravats de Goya, de la primera edició de la sèrie "Los Caprichos". És a dir podràs fer allò que no pots fer a Mataró que en el seu Museu té ben adormits el gravats de la que va ser darrera edició, durant la Guerra Civil.

Un museu encisador en el que et submergeixes en el món del col·leccionisme i gaudeixes de mil i un detalls puntuals que al costat de les grans peces de les que també disposa, el converteixen en el calaix de sastre , que tots els amants de l’art tenim en el nostre interior.

Un Museu que sempre recomano visitar a la gent que va a Madrid i del que sempre he tingut imputs positius, com els que vaig tenir quan el vaig visitar per primera vegada el 1965 i com tinc quan rellegeixo  el catàleg de la seva edició de 1954 que va comprar el pare en la seva primera vista.

 

Museo Lázaro Galdiano

Serrano 122. Madrid

EL LAMENTABLE CARTELL DE LA SETMANA SANTA DE MATARÓ 2026

 

Un cartell és ,segons la GEC,  “un full manuscrit o imprès, que serveix per anunciar alguna cosa, que sovint combina imatge i text”. El cartell ha esdevingut des de fa molts anys un element imprescindible per comunicar al públic en general un esdeveniment, sigui del tipus que sigui, i cridar amb ell la seva atenció.

A Mataró el cartell ha tingut una importància artística i comunicativa important degut a la transcendència assolida per el cartell de Santes que durant molts anys va estar en mans dels grans artistes locals i que des de fa uns anys està caient en qualitat a alta velocitat, per les malaurades eleccions en els artistes a qui s’encomana.

Havent-se perdut a la ciutat altres cartells importants com el de Fires, o el de l’11 de setembre, i havent decidit el consistori que en sigui “imatge municipal” el seu responsable, ha aconseguit que el disseny elimini del tot a l’art en aquest menester i així la cartellistica ha perdut el seu pes com a element comunicatiu plàstic a la ciutat.

La Setmana Santa mataronina, amplament recolzada per l’Ajuntament local, ha tingut de sempre un cartell anunciador de la seva activitat, però aquest ha estat dominat quasi sempre per la imatge fotogràfica ( veure https://setmanasantamataro.blogspot.com/2016/09/els-cartells-de-setmana-santa-de-mataro.html ) amb escassa presència de l’obra artística, que apareix amb el fluix cartell de J.M. Ayala (2018) i principalment amb els treballs de Mònica Torralba (2017 i 2021), essent el primer d’ells prou remarcable.

Recuperada la imatge fotogràfica per les darreres edicions, i l’any passat amb un simple i afeccionat cartell realitzat per la malaguenya Estefania Recio-García, ara ens sorprenen amb un pèssim cartell, que ens retrotrau a mitjans del segle passat, realitzat per el sevillà Daniel Jiménez Díaz , llicenciat en Belles Arts però evidentment no artista, que confegeix una imatge que ens retrotrau al passat , obviant el paper essencial d’un cartell.

Sincerament crec absolutament vergonyós anar a buscar a mil km. de distancia a pseudo artistes de més que dubtosa qualitat per fer el cartell de la Setmana Santa de la ciutat de la que tant orgullosa n’estan el nostre Alcalde i diversos regidors. Un exili creatiu que no puc entendre de cap de les maneres, a menys de que obtinguessin una obra d’un més que reconegut artista. A Mataró hi ha més d’una cinquantena d’artistes que superen en nivell i qualitat , als artistes escollits en els dos darrers anys.

Per això crec que l’organització hauria de replantejar-se seriosament l’elecció del cartellista dels anys vinents. Una cosa es portar un artista y una obra de qualitat, però fer un encàrrec a mil km per obtenir una obra de més que minça qualitat, de cap de les maneres. Per tant, amb un any de temps cal replantejar-se el tema i tornar a la força artística de la Setmana santa mataronina, aquella que de la mà de Jordi Arenas i la imatge dels Dolors va provocar una revolució a la ciutat.

 

 

LLIÇÓ CREATIVA DE MONICA DIXON A APARELLADORS.

 

Després d’un any 2025 per esborrar de la història expositiva d’Aparelladors, la Sant Lluc sembla iniciar de manera més que brillant el nou any amb l’exposició de Monica Dixon guanyadora de la Biennal Torres Garcia de l’any 2017.Per un llavors dèiem de l’obra guanyadora que era una magnífica  peça digne del premi aconseguit en la que presentava “un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual , i seductor i inquietant en l’intel·lectual".

Avui Dixon retorna a Mataró amb una magnífica i arrodonida exposició a Aparelladors , en la que deixa de banda la seva segona línia d’actuació que podem veure a l’exposició actual de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí amb aquells paisatges solitaris en els que apareix una única construcció, trencant el ritme visual de l’infinit i creant un solo de saxo en el concert de jazz del seu fer que sembla esdevenir un Hooper sense personatges. Solitud exterior que entra pels porus de l’espectador creant un neguit de solitud anímica absoluta.

Dixon ha volgut presentar a Aparelladors un seguit d’obres de la línia de la guanyadora del concurs Torres Garcia, que cedida per l’Ajuntament presideix la mostra. En aquesta línia de recerca de l’espai en l’eliminació de l’anecdòtic que crec l’acabarà portant a l’abstracció, i seguint el camí que han recorregut tants artistes i que ella avui segueix en l’elaboració d’un espai pictòric en el que domina la potència de la solitud remarcada per el vibrant joc de llum i foscor en el que estableix la seva dinàmica creativa, en el que ella mateixa defineix com “espais sense identitat, construïts únicament amb llum i ombres”.

Aquests espais que l’artista defineix com “no llocs”, elaborats mitjançant un treball tècnic excels i que provoquen una sensació d’atmosfera detinguda, vorejant els llimbs entre la figuració i l’abstracció, generen a l’espectador un especial neguit.

Seduïts per la bellesa estètica i plaent que genera la perfecció tècnica del treball pictòric, intrigats per el per què dels interrogants que provoca l’obra, l’espectador es submergeix de forma plaent en la dinàmica de l’autora i cerca sortides en l’atzucac mental que li planteja, però ho fa de forma contenta i benvolent, satisfet de la preocupació i entenen que aquest és justament el camí i la veritable intenció de l’art, provocar emocions que han de ser resoltes individualment per cada espectador.

Amb tot el dit queda clar que ens trobem davant una gran exposició d’una gran artista capaç de generar batecs interiors que ens portin a descobrir no els objectes individuals sinó l’espai en si mateix i la llum que el revela, tal i com diu la pròpia artista. Una exposició magnífica, d’obligadíssima visita que esperem sigui la prèvia d’un feliç any 2026 ben curull de bones exposicions, que falta fa.

 

Monica Dixon

Space, shape and colour

Del 23 de gener al 22 de febrer de 2026.

 

 

 

ESCULTURES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT AL MUSEU DEL CÀNTIR

 

No és aquesta la primera vegada que el Museu del Càntir presenta obres de la Col·lecció Bassat, però si que és la primera que ho fa confegint una exposició en el que el volum n’és el protagonista.

Avui, vuit escultors  d’altíssim nivell i amb una absoluta diversitat de conceptes i materials, omplen de manera més que brillant la seva sala d’exposicions que brilla amb la qualitat i grandesa dels treballs de Sergi Aguilar, Andreu Alfaro, Gabriel, Aurèlia Muñoz,  Iñaki Ormaechea, Francisco Pazos, Enric Pladevall i Moisès Villèlia. Vuit artistes del volum que amb l’absoluta diversitat del seu fer confegeixen un cocktail artístic magnífic que ha dirigit i escollit Núria Poch amb el seu mestratge habitual.

Amb ells es confegeix un conjunt dispar material i tècnicament en el que la duresa de Pazos o l’estructuralisme de Sergi Aguilar, es contraposen al rítmic moviment d’Andreu Alfaro, que sembla ballar amb la sensible dinàmica de Moisès Villèlia. Mentre que Aureli Muñoz amb la rítmica del seu tapis, s’equilibra amb la fredor musical d’Iñaki Ormaechea, alhora que Enric Pladevall i Gabriel amb les seves visions més personals i poètiques arrodoneixen la simfonia plàstica del conjunt de l’exposat.

Així, amb els vuit artistes i tretze peces que conformen l’exposició se’ns ofereix una mirada conjunta i encertada de la realitat escultòrica dels darrers cinquanta anys del nostre país.

Sergi Aguilar se’ns acosta amb dues rotundes obres realitzades amb l’esgotat marbre negre de Bèlgica. Obres de fa anys que amb la seva rotunditat en comparança amb el cert minimalisme que ara practica, ens arriben molt a dins. Amb ells s’evidencia l’especial rellevància de la naturalesa i la geometria en el seu treball , conceptes des dels quals desenvolupa la seva idea de l'espai.

La rotunditat pètria del treball d’Aguilar es contraposa donant-li la mà amb el sentit del moviment que va aconseguir Andreu Alfaro en aquestes dues meravelloses obres que s’exposen ara. El seu vol alat de l’homenatge a Visconti que domina des d l’exterior l’exposició, crea una sensació de ritme i equilibri que converteixi en calor artístic la fredor perfeccionista del treball material de l’artista. Al seu costat el ritme musical de l’onada plàstica de “Generatriz 3” manté el ritme i la sonoritat dels qualificats treballs .

Unes obres que es contraposen a la pètria homogeneïtat del badaloní Gabriel. La manipulació dels elements innovadors  amb els que treballa l’autor per aconseguir unes obres ben especials per el misticisme i el simbolisme que generen , donen el to agut en el conjunt de l’exposició amb una obra plena de misticisme i simbolisme que asserena el to global de la mostra.

El tapis d’Aurèlia Muñoz esdevé  en eix central de l’exposició. I així ho considero ja que a l’altre costat de la plaça s’hi troba l’església parroquial que atresora tres grans tapissos e Grau Garriga.  El joc pla de l’artista de sant Cugat dona contrapunt perfecte a l’espectacular “Ovals blancs” de Aurèlia Muñoz que amb el sensible garbuix que confegeix la seva peça dona lliçó magistral tant tècnica com compositiva. Deturar-se front d’ell és fer-ho front una peça que aconsegueix deturar el moviment però alhora mostrant-lo amb una perfecta exhibició tant tècnica com conceptual. Amb una sensibilitat que raja per tots costats, Aurèlia eleva l’art del tapis al màxim ordre creatiu.

Les tres magnífiques escultures  d’Iñaki Ormaechea responen a la perfecció al seu ideari plàstic que ens parla d’un repertori  de recursos estructurals reduïts i esquemàtics. Allà, com ell mateix diu, “les seves peces immaculadament polides , amb acabats d’aparença industrial, produeixen una sensació diàfana , de lluminositat interior, que en la seva reducció formal podrien passar per ser peces arquitectòniques, geometries primàries de contorns nets i superfícies afinades, despullades d’elements ornamentals que insinuen una nuesa absoluta”. Una definició amb la que combrego plenament.

Francisco Pazos és un canteiro gallec , que malgrat quasi no surt de la seva terra, la col·lecció Bassat té aquesta magnífica peça que ens apropa cap a l’escultura basca. L’obra de Pazos  es una creació que es mou  habitualment més en la quotidianitat, amb obres que renuncien  a qualsevol expressió dominant , postulant treballs que traspuen tranquil·litat i assossec. Però també aquets treballs , magnífics per altre part, que ens ofereixen un punt de contradicció i neguit. Molt interessant.

No molts recordaran que Enric Pladevall, va fer una de les seves primeres exposicions a Mataró. Va ser just a l’Abast  a finals dels anys setanta. Ara ha assolit un paper important amb un treball que està íntimament lligat a l'energia, a les emocions i a les tensions.

El seu treball que sembla paral·lel al minimalisme, es recolza amb un domini tècnic espectacular que ens fa bategar davant les estructures que estableix  en un món ben arrelat a la terra i que sedueix d’immediat.

El darrer artista de la llista és el barceloní Moisés Villèlia, encara que es formà artísticament i debutà expositivament a Mataró on residia amb el seu pare dedicat a la restauració de fusta i que va treballar pr recuperar la fusteria de les esglésies de santa maria i de Sta Anna de la ciutat de Mataró.

La seva primera exposició va ser la sant Lluc mataronina de 1950. Va presentar per primera vegada les seves “canyes” al museu de Mataró el 1959, en una exposició a la que acudiren importants artistes d’arreu com Joan Miró i també  Pierre Matisse, marxant internacional, germà d’Henri Matisse. Es trasllada a Cabrils i després d’inaugurar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona , comença la seva carrera per arreu.

Avui aquí se’ns presenten dues obres ben identificatives del seu fer en les que aconsegueix l’equilibri del cinetisme fet escultura o com diuen els experts aconsegueix la plenitud del buit. La seva obra és ritme i cadència però alhora és la fragilitat  i la inconsistència d’unes estructures vulnerables que ens arriben a l’ànima. Unes estructures que com havia dit algun cop, havien nascut en la seva ment des dels encanyissats de les nostres rieres i s’havien fet realitat molt temps enllà.

Veure-les avui a la sala del Museu del Càntir d’ Argentona son el millor punt i final d’una exposició magnífica i que és fidel reflex de la qualitat que posseeix la col·lecció Bassat , que sàviament expandeix amb les seves mostres comarcals.

Felicitats. D’obligada visita.

 

Escultures de la Col·lecció Bassat

Museu del Càntir d’Argentona

Del 16 de gener al 15 de març de 2026

 

 

 

 

JOAN PANNON . UN SERVIDOR DE LA CULTURA

 

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Joan Pannon. D’avançada edat , fregant els 95 anys, ha mantingut fins el darrer moment la seva personal passió cultural en espacial per el camp artístic, un camp que conreà ell mateix en la façana paisatgística sota el mestratge de Joan Grau, el gran pintor argentoní de la segona meitat del segle passat.

A mitjans d’octubre joiosament vàrem compartir la inauguració de la primera exposició del “FONS D ‘ART JOAN PANNON. L ‘AIXERNADOR. ARGENTONA” que es celebrà a la sala d’Argentona . No va poder acudir a la visita comentada que vàrem celebrar just abans de Nadal però sí que la va poder seguir des de casa amb la filmació de la mateixa que va realitzar el seu fill i per la qual vaig rebre la seva felicitació plena de joia i felicitat.

Ara, quan li hem donat el darrer adeu, que ha arribat quan ell se sentia ja satisfet i amb la feina acabada, és l’hora i moment d’agrair-li públicament la seva tenacitat i  lluita constant i permanent per l’art i la cultura, especialment  en la seva faceta de promotor, gestor i ànima màter de l’Aixernador.

Va ser aquest un centre cultural que es trobava al carrer Gran d’Argentona, quasi just davant l’Ajuntament. Tal i com vaig dir en l’escrit de presentació del llibre que el mateix Pannon va editar per reivindicar el pes cultural de l’Aixernador, aquest va significar la possibilitat d’exposar seriosament als artistes locals i de donar l’oportunitat als joves i emergents creadors mataronins i comarcals que no tenien altre lloc per exposar.

Obra de J. Pannon, de la meva col·lecció

Així va ser el lloc on es va poder contrastar la capacitat i vàlua de grans artistes forans com Vila Arrufat, Vila Grau, Garcia Vilella, Carles Planell, Manuel Angeles Ortiz, Carme Rovira, Todó, Abelló i altres, amb el record d’artistes històrics com  Rafel Estrany, Ricard Opisso, Sixte Albertí i Lluís Bonet Garí. Mostrant al seu costat el treball dels millors artistes de la comarca com Alcoy, Rovira Brull, Parés de Mataró, Perecoll , Novellas o Jordà i dels joves que apareixien emergents com Jordi Cuyàs, Domènec, J. Mª Codina,M.Vilert, Lleonart, Vilamanyà,i molts més.Tot això sense oblidar als artistes locals com Josep Tur, Amador, Josep Serra i Joan Grau. Alhora que potenciava les exposicions amb carpetes artístiques com “Propostes” dirigida per J.M. Calleja o “La pell de Brau” de salvador Espriu il·lustrada per Raúl Capitani, o “Totes les guerers son una guerra” de Fancesc Rodon amb il·lustracions de Rovira Brull.

Aquest escollit grup de noms és per se demostratiu de la gran tasca divulgativa de l’Aixernador , paper que s’engrandeix quan hi afegim les activitats poètiques, literàries , polítiques i culturals que conformen un tot impressionant que sense la fe i la direcció de Joan Pannon  no hauria estat possible.

Per això, en el moment de la seva desaparició  he volgut singularitzar-les per mostrar clarament la seva amplitud de mires i la seva generositat cultural realitzada sempre amb la col·laboració de molta gent a la que ell sabia seduir i enganxar a la seva lluita.

Avui en els moments de l’adeu definitiu just és que reconeixem públicament aquella tasca , moltes vegades callada i silenciosa, que al final va poder convertir en realitat amb la donació de la seva col·lecció a l’ Ajuntament d’Argentona , i amb la primera exposició de la mateixa, fet que l’emocionà i ens emocionà a tots , el dia de la inauguració als espais de la Sala.

Gràcies Joan per el teu fer i per la teva generositat, per l’exemple d’argentonisme que sempre has sabut donar. Gràcies per la teva lliçó de constància i perseverança en aconseguir els objectius. 

Joan, que el camí et sigui lleu i plaent. Et recordarem sempre.