TEMPUS FUGIT, JA EN FA VUIT ANYS.

 

El proper divendres 24 de març, farà ja vuit anys que s’inaugurà a la Nau Gaudí, "Tempus Fugit", que va ser la primera exposició fora de les de la Col·lecció Bassat que es realitzà en aquell màgic i mític indret. Una inauguració que segueix essent el rècord d’assistents en el que pertoca a visitants i que va ser la gran revolució expsotiva i artística de la ciutat.

En el post d'aquest Transport Públic , vaig escriure això:

Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots aquells que vareu fer del passat dimarts  un dia important en la petita història de l'art local.

Gràcies als 26 artistes que heu gestat la festa ( 24 exposant les vostres obres, més Pere Fradera en el disseny de la mostra i Manuel Contreras que tindrà cura de la fotografia del catàleg). Vosaltres en sou els únics i veritables protagonistes i us heu lluït amb unes obres d'extrema qualitat, que demostrant la vostra vàlua heu lograt emocionar amb tota intensitat , als visitants.

I gràcies , moltes gràcies a les 426 persones que en una tarda plujosa han pensat que valia la pena acostar-se a la Nau Gaudí a veure i fruir de l'art de 24 plàstics convilatans 

I fer-ho llegint passat i present i quasi esbrinant futur. Gràcies a tots per haver pensat que l'Art dels nostres artistes era important i que mostrar-lo com s'ha fet encara més. 

Gràcies, milions de gràcies.

Avui, vuit anys més tard, seguim igual, o  millor dit, molt pitjor.

LAIA L’ARQUERA,25 ANYS D’UN SÍMBOL

 

El proper 1 de novembre farà 25 anys que la magnífica escultura "Laia l'arquera" dona la benvinguda a tots aquells que per la carretera de la costa s’apropen a Mataró, i que s’ha convertit en la figura emblemàtica de la ciutat. Segurament pensant amb això, i amb que les eleccions municipals s’acosten,  Cultura Mataró ha decidit avançar-se a la realitat i acaba d’inaugurar l’exposició “Laia l’arquera 25 anys” en la que intenta recuperar la imatge com a pròpia, i també la figura del seu autor ,Josep Mª Rovira Brull, a qui ha deixat als estimballs en aquest llarg període de temps.

“Laia l’arquera” no és tan sols l’escultura més gran de la ciutat, ans també és el seu símbol més modern i actual. Situada a la Porta Laietana, a la sortida sud de Mataró , allà on durant anys hi va dominar el complex final de l’autopista en direcció Barcelona,  va ser realitzada per l’artista Josep Mª Rovira Brull  i s’inaugurà oficialment l’1 de novembre de 1998.

Una obra, la de la Laia, que li havia estat encomanada en 1994 per el departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, per ser instal·lada a la rotonda d’accés a Mataró a frec del Pla d’en Boet. Es diu en el projecte, que l’indret, portarà el nom de Porta Laietana, i allà l’artista hi gestà el seu projecte escultòric.

Un va escriure d’ella en el diari de Mataró:

“Josep Mª Rovira Brull posa en marxa un cop més la saviesa del fabricant d’enginys i ens dona pas a un de nou, esser escollit per ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regala amb somriure sorneguer, una jovencella esdevinguda arquera que tot foragitant els mals esperits marca els límits d’una nova ciutat, ens ensenya el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens converteix en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’arquera és quelcom més que una peça d’art, tècnicament admirable, estèticament impactant, comporta un seguit de simbologies personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular que l’han convertit ja en una peça sentida i estimada per tots”.

El consistori mataroní seguint demostrant que l’art i els seus artistes els importen un rave , no posa ni tan sols el nom de l’artista en la portada de l’opuscle que dedica  únicament a citar a Laia l’Arquera, com a  títol, causa i motiu de la mostra, encara que al Museu el dediqui exclusivament a fer una petita mirada al seu autor, Josep Mª Rovira Brull.

A Can Palauet el protagonisme l’agafa l’escultura amb un seguit de fotografies i retalls de peces, ambdues d’escàs valor tan documental com identificatiu de l’obra.  Acompanyen a aquest material sense valor, un seguit d’elements gràfics que han agafat l’escultura com a símbol i que no tenen cap mena de valor documental al respecte de la mateixa, i hi afegeix dues obres de l’artista en les que figuren com protagonistes Manuel Mas i Salvador Milà, obres d’evident vàlua artística, però que estan deslligades del fet vital de l’escultura.

 Un vídeo que parla de l’obra, amb els seus protagonistes tècnics, és a bon segur l’element més valuós del conjunt global que en una valoració general és pobre i sense cap mena d’element que cridi l’atenció. Foc d’encenalls sense valor.

A Can Serra, Museu de Mataró, l’espai està dedicat a Josep Mª Rovira Brull amb una minsa i escarransida exposició de l’autor que a bon segur no servirà d’atractiu per als visitants de més de 45 anys , que el desconeixen, i que decep profundament a tots aquells que vàrem tenir ocasió de compartir amb ell els seus moments d’art.

Conformen la mostra 14 pintures i 12 escultures i uns petits apunts en forma de llibreta que no permeten de cap de les maneres obtenir una mirada clara del fer de l’autor, ja que al costat de 4 obres primerenques de joventut, en la resta, disposades de forma impròpia d’un espai expositiu ja que sols petits centímetres les separen, si vol adjuntar tota una explicació el fer que embolica el global i converteix a l’exposat en un quelcom pictòricament molt vàlid, - les obres son excel·lents -, però absolutament invisibles per a ser copsades i captades en plenitud.

Completa l’exposició un seguit d’unes escultures plenament captivadores i d’alta qualitat, que responen al fer de la seva darrera etapa i que tenen el valor de que van ser les generadores de l’esperit de la Laia  i ens permeten esbrinar les causes i raons de l’element formal motiu d’ambdues exposicions . Un vídeo  de l’exposat i d’altres obres, acaba l’exposició.

En resum, tot un galimaties complex a esbrinar amb molt poc espai expositiu i amb un desig oficialista que prima l‘escultura de la Laia molt per damunt que l’artista que la va crear , sense copsar que fent-ho així el que fan es menysprear  l’artístic i devaluar a una escultura que és la gran escultura de la ciutat, per més descuidada l’hagi tingut el poder a ella i al seu entorn.

Aquesta exposició, fora del valor propagandístic del poder municipal, és de nou la demostració més palpable del nul valor que dona l’actual Ajuntament a l’art en general, i als artistes en particular, tacant la figura del seu autor Josep Mª Rovira Brull que mereixia a hores d’ara, l’homenatge que se li nega en vida en la inauguració de Can Palauet.

Amb tota tristor he de recomanar tan sols la visita a l’exposició del Museu per més escassa que sigui i a esperar el catàleg de l’exposició en la que les paraules dels protagonistes dels escrits posin en el merescut lloc d’honor a l’artista i a la seva escultura.

Laia l’Arquera.25 anys d’un símbol

Can Serra , Museu de Mataró, i Can Palauet

Del 3 de març al 25 de juny 2023

NÚRIA GUINOVART . SILENCIS

 

Segueix la nova junta del Sant Lluc fent aposta per la sala d’Aparelladors i presenta en aquest mes de març el treball de Núria Guinovart, una artista de la que el passat novembre vàrem tenir ocasió de gaudir del seu bon fer al Museu Monjo de Vilassar. Ara arriba la seva primera exposició, que no pas presència pictòrica a Mataró, amb la mostra “Silencis” que ocupa en aquest mes de març l’esmentat espai.

Vaig entrar a la sala d’Aparelladors disposat a gaudir del treball de Guinovart que tant bona impressió m’havia causat  fa uns mesos al museu Monjo i només entrar en la sala d’exposicions em trobo amb una obra més  abrupta, més dura , més primitiva potser, però que m’impregna d’una rara i sensible bellesa. Al poc m’assabento que pertany a la seva primera època i no pas a la línia actual en la que apareix el joc amb les formes i la presència del color, havent creat una imatge general prou peculiar , personal i identificativa.

Davant del fet , la presència d’una obra anterior i antiga, poc lligada amb l’actualitat de la pròpia artista em neguiteja ja que no acabo d’entendre l’entrellat de l’exposició per un costat , mentre que per l’altre, - el costat més artístic i creatiu-, la  trobo molt més atractiva que no pas en la línia actual.

 

I amb tot se m’obre un interrogant: quina és la proposta veritable de l’artista?. Vol retornar al passat i proposa l’exposició com un examen propi de veure com sonen d’actuals obres de fa deu anys, o simplement pensa que l’exposició a Mataró és per ella del tot intranscendent i per tant no ha de fer un esforç en presentar la seva veritat actual?.

Com que no vaig parlar amb ella , no sé la causa de la tria, però com que crec que sempre paga la pena gaudir de l’exposat en una mostra artística he de dir que aquesta línia més dura, primitiva i gens asèptica de Núria Guinovart  de la que a Mataró hi havíem vista alguna cosa en la Biennal Torres García, és per a mi més plaent que no l’actual. És així per que la veig més pura , amb menys desitjos d’agradar a l’espectador ocasional i amb més ganes de copsar l’atenció més per l’expressió que no pas per la forma d’expressar-ho.

Front a una Núria Guinovart  més decorativa, d’imatge fotogràfica, més artista de magazine , avui a Mataró ,recuperem  a l’artista més simple i més pura, més d’impacte directe que no pas d’alta casa de decoració. I això succeeix gràcies a un seguit d’obres que es mouen en un cert paral·lelisme , en les que el signe gràfic establert al damunt del ciment que serveix de fons estableix un recull d’obres que conjuguen una simfonia molt personal però a la que és fàcil enganxar- s’hi i , el que és molt important, provocant unes obres més personals, pròpies i dures que no pas les darreres produïdes per la mateixa artista  que essent de qualitat semblant, no assoleixen el nivell comunicatiu de les que avui presenta a Mataró, en un revival del que en desconec la causa.

Exposició interessant per descobrir la que potser és la realitat amagada de Núria Guinovart, una realitat de gran potència avui mateix i que no mereix quedar en un segon terme .

 

Silencis. Núria Guinovart.

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 3 de març al 2 d’abril de 2023

 

MIQUEL ARNAU. LOCUS ET LUCUS

 

Que en Miquel Arnau és un dels millors artistes de la comarca és una circumstància que sòls defensem, el que això escriu i quatre personatges més que coneixen abastament a l’artista i a les seves obres. I és així , en primer lloc, per que Miquel Arnau ha treballat en el món de l’art més de restaurador . amb amples coneixements i clientela important, que no pas d’artista. I en segon que la seva forma de ser no el fa procliu a entrar en la discussió d’espais i galeries, i per tant malgrat la seva edat , el currículum és petit i escadusser.

Aquesta escassa presència expositiva fa que quan presenta la seva obra , cada cop enganxi i enamori a més persones que rendits a l’evidència artística del seu fer resten com embadalits seguidors del seu treball.

Aviat farà vint anys que li presentava una exposició, amb un escrit que en rellegir-lo veig que segueix essent absolutament actual, per tant no em fa res repetir-lo en aquesta crítica. Deia així:

“En Miquel Arnau és argentoní de soca-rel. És home de pagès, de camp i de natura. Però també és pintor d’ofici i de benefici. D’ofici perquè com pocs domina els secrets tècnics, cosa que li ha permès desenvolupar una intensa carrera de restaurador i de benefici perquè ha sabut aprofitar aquests coneixements en la realització d’una pintura pròpia en què tots els elements de la seva personalitat hi son presents.

Ara en sorprèn a tots amb una visió tan apassionada com agosarada. Defugint del detall anecdòtic, de l’afalac fàcil de la referència propera, Miquel Arnau no busca la similitud amb la realitat i sí en canvi, intentar aprofundir en l’essència d’allò que reflecteix.

Heus aquí turons i boscos expressats en el gest, en el ritme intens de la pinzellada hàbil, en la creació d’un concepte que fuig de l’aparença per endinsar-se en l’ànima , en la remor, en l’aroma d’uns indrets tan estimats com a vegades desconeguts.

En la llum, el color, la força de la pintura de Miquel Arnau , hi ha quelcom més que el sentiment d’un artista. Hi ha l’estimació envers un terra que és la seva, que ens la vol fer avinent mitjançant una exposició com aquesta, que depassa el senzill concepte del paisatge per esdevenir un personal crit per un entorn que forma part de la seva arrel més íntima”.

Per a Miquel Arnau  pintar allò que diríem vulgarment , un paisatge, no és simplement fer-ne una fotografia del mateix, i sí en canvi és fer-ne la pròpia fotografia, aquella que destaca i remarca els elements claus de l’entorn i a més a més amb el cromatisme interior sentit per l’autor que acostuma a ser ben diferent d’aquell que podem sentir com espectadors e inclòs sentint-nos protagonistes del mateix espai.

Avui al Museu del Càntir d’ Argentona, la població on va néixer i resideix l’artista, ens  demostra a qui no és cec o no ho vol veure, la potència de la seva força interior que juga i conjuga perfectament amb l’entorn que l’envolta. Amb tocs expressionistes, demostrant el vàlids que son,  apropant-los a la realitat visual i estructural d’avui mateix, l’artista ens planteja uns paisatges naturals perfecta i destrament expressats amb una vivantor conceptual ajudada per una força cromàtica, que demostra i fa evident la “realitat” del indret, una realitat que es copsada de forma natural per a qualsevol espectador que s’hi acosti a ella amb els ulls i la ment ben oberts.

La mostra que Miquel Arnau presenta ara mateix al Museu del Càntir d’Argentona, està formada tan sols per deu peces presidides per un paisatge de mides grosses en la que ens ofereix la visió del menorquí indret d’ “El Toro”. Un espai que és rellegit amb tota saviesa per Miquel Arnau amb una visió des del mar que subjuga per la seva saviesa i personalitat. Peça que presideix la mostra acompanyada per les intensament viscudes vistes de Moià i el Montseny i el contrapunt d’unes íntimes i personals visions de boscos propers .

Tot, tocat amb un to vibrant i enèrgic , eliminant els detalls i amb l’ús d’un color que és capaç de generar l’ambient precís per que un comprengui el particular esperit de l’autor, que mitjançant aquests estris domina sobre l’espectador que en cas d’acceptar-lo és veu submergit en la capacitat generadora d’espais de l’autor i abduït en la seva totalitat per el seu fer.

L’exposició de Miquel Arnau és una exposició de primer nivell , capaç de generar un munt  de sensacions a l’espectador que s’hi acosti amb ganes i desitjos de copsar les seves essències i alhora gaudir-les. Sens dubte l’obra de Miquel Arnau conforma una gran exposició que mereix una atenció superior a la que li pot oferir el Museu del Càntir. Una gran exposició de la que els ciutadans del Maresme ens en podem aprofitar visitant-la, amb la quasi certesa de trobar-nos davant d’un dels millors creadors de la comarca que alhora mereix abastament una atenció en lloc i indret més important.

No us la perdeu.

Moltes felicitats Miquel.

 

“Locus et Lucus”. Miquel Arnau

Museu del Càntir. Argentona

Del 3 de març al 10 d’abril de 2023

A MATARÓ, ART NO, GRÀCIES.

Mataró és d’ençà forces anys una ciutat antagònica amb el fet cultural. I ho és no en el que respecta al nombre de participants actius del fer cultural, i sí en relació als diners que dedica la ciutat, és a dir l’Ajuntament, als fets culturals  més estrictes.

Fa uns anys Mataró apareixia última ciutat d’Espanya en relació a la seva presència cultural. Era la darrera ciutat de més de 100.000 habitants  en el còmput d’espais culturals, i la penúltima de tot l’estat si els habitants es reduïen a 50.000.

Sense un teatre en condicions ( El Monumental no permet rebre una obra de teatre amb un volum escènic mitjà), sense un auditori, espai musical on poder realitzar un concert amb unes condicions mínimes , amb un Museu absolutament indigne per a una ciutat com la nostra i sense  un espai expositiu que reuneixi el mínim exigible. Unes condicions que sí complien la resta de ciutats espanyoles  de més de cent mil habitants. Però si seguíem llegint l’esfereïdor estudi, erem la penúltima classificada si el nivell d’habitants baixava a 50.000 habitants. I  a bon segur, si haguessin baixat a 30.000 habitants.

Fa un temps d’aquest estudi,  quatre o cinc anys, però no crec que les condicions actuals ens hagin fet pujar en el ranking , més aviat podríem haver baixat el darrer graó que ens quedava del llistat, per que Mataró està any rere any més enfonsada en el desenvolupament cultural i molt especialment en l’artístic.

Tot això m’ha vingut al cap en aquesta setmana en que teòricament la gent de l’art hauríem d’estar ben cofois i enlairats , per la inauguració  de l’escultura  dedicada a Espriu, que prové de la mà de Manuel Cusachs i per la celebració dels 25 anys de l’escultura Laia l’arquera del massa oblidat Josep Mª Rovira Brull . Dos esdeveniments importants , capgirats en la seva inauguració i celebració per a tal de crear una aparença d’àmbit de ciutat cultural per Mataró, quan no existeix, al menys des de la vesant oficial de l’Ajuntament.

Aquest menysteniment permanent de Cultura Mataró envers la resta d’activitats culturals de la ciutat , el fer i desfer sense comptar amb ningú, és quasi únic en el país, i és la demostració més fefaent del nul interès que té la Cultura en el Govern de la ciutat, malgrat disposar de dos regidors de Cultura, Xesco Gomar i Mª José Pérez Carrasco.

Un menysteniment que el fa no cuidar res del que fan els actius culturals ,tant a la pròpia ciutat fora de la mateixa. En el plàstic , per ex. ara mateix Josep Mª Codina està exposant amb un èxit aclaparador al Tinglado 1 del Port de Tarragona, una exposició que no existeix per el consistori mataroní. Com tampoc existeix el fet de que Marc Prat i Rosa Codina inaugurin exposició a Maastrich. Ni tinguin cap mena de mirada a les diverses activitats que diferents artistes mataronins celebrin  per arreu, com per ex. el cas del col·lectiu Tarlatana que exposen al Museu de Llavaneres, un indret a respectar i principalment a imitar.

I tornem al que parlàvem abans, ja n’hi ha prou amb combregar amb rodes de molí. Avui a l’Instagram de Carme Garolera ens hem assabentat que dijous presenten el catàleg de l’expo que està celebrant a Ca l’Arenas. L’hora, la mateixa que a la Fundació Iluro els germans Santilari ens parlaran de “El bodegó” , tal i com s’indicà el dia inaugural. Queda clar a on hem d’anar.

Divendres mentre Nuria Guinovart inaugura a Aparelladors, a Can Palauet al Museu s’inaugura la mostra per celebrar el 25 aniversari de Laia l’arquera, que és el proper 1 de novembre., és a dir quan manquen vuit mesos, però com que ara hi ha eleccions i per novembre  Cultura no farà res per l’art, com no ho fa durant quasi els quatre anys del mandat, doncs som-hi a inaugurar aquest divendres que si no fem tard per les eleccions.

Un, a qui el fills de Rovira Brull l’hi ha demanat un escrit per el catàleg, hi acudirà encara que curiosament per part de Cultura Mataró no ha rebut cap convidada, en la línia de menysteniment habitual per part de qui es nega sistemàticament a enviar publicitat de les exposicions oficials a qui més ha parlat de l’art de la ciutat en els darrers 45 anys.

Del fet de la inauguració de l’escultura de Espriu realitzada per Manuel Cusachs, millor ni parlar-ne. Els artistes no havien estat convidats a l’acte i la seva presència era mínima, uns pocs de del grup que porta Aparelladors, Pere Fradera, Perecoll i algun altre que no vaig saber veure. Tot molt en la línia de foragitar als artistes com apestats de la ciutat que manté , seguint la costum, l’Ajuntament Mataroní.

Però la gent de l’art de Mataró ja ho sap. Ara fa cinc mesos en inaugurar la col·lectiva de Sant Lluc, el regidor Gomar  prometia respecte i treball per l’art i els artistes de Mataró. Prometia una sala per els artistes mataronins i un potenciament oficial de la seva tasca per part de la cultura municipal. 

Han passat cinc mesos i no han fet absolutament res. O sigui que ja ho saben, com ho sabem tota la gent de l’art:

A Mataró, Art no, gràcies.

MATARÓ RET HOMENATGE A ESPRIU MITJANÇANT MANUEL CUSACHS.

 

Aquest passat dissabte a les 12 del migdia al Passeig del Callao just a tocar amb la Riera de Sant Simó, s’inaugurà el conjunt escultòric dedicat a Salvador Espriu obra de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que va morir ara fa quatre anys però que en vida ja l’havia deixat enllestit.

 L’acte inaugural va ser una demostració del poder artístic , humà i ciutadà de l’escultor, i alhora de la ineptitud i incapacitat del Govern de la ciutat per tractar a l’art com element important en la cultura de la mateixa. D’ambdues coses en parlarem abastament Avui ho dedicarem a l’acte inaugural, mentre que el proper article el dedicarem  al mal ús que el Govern local fa de les possibilitats de l’art i dels artistes que viuen a la ciutat.

 MANUEL CUSACHS en la seva llarga i prolífica carrera va ser un gran escultor humanístic. La seva sèrie escultòrica “L’armari blanc” que presentà a la Pia Almoina , just al costat de la catedral de Barcelona, i que es presentà a la sala de la Caixa Laietana al desembre del 2007, ens mostrava el retrat de 33 catalans que havien tingut importància en la seva vida i com no ,entre ells s’hi trobava Salvador Espriu, de qui en realitzà el retrat l’any 1980 i que per a mi és un dels millors retrats fets mai per Cusachs i que responia perfectament a l’ànima del retratat.

Justament recordava el retrat del poeta en mig de l’acte inaugural. La saviesa del treball de les ulleres , l’orella , potent i amatent, que convidava a la conversa i marcava l’atenció del poeta i principalment l’ambient que trametia l’obra amb la imatge personalitzada i humanitzada d’un Espriu , era el més que vàlid i suficient aval a la realitat de la materialització escultòrica de la poètica d’Espriu, fet que Manuel Cusachs realitzà de manera plenament escaient i de la que ara en tenim mostra pública en aquest magnífic monument públic establert a la punta arenyenca de la platja del Callao de Mataró.

L’escultura de Cuscahs, convertida en homenatge mataroní a la figura de l’arenyenc Salvador Espriu,  està formada , segons informa el mateix ajuntament, per l’escultura de bronze “El curs de la vida”. L’estructura del “Portal”, que simbolitza un portal sobre el mar i l’espai, i una peanya sobre la qual van instal·lades les dues. La peanya està composta per quatre blocs de pedra de granit. Al bloc central hi ha gravat “A Salvador Espriu, poeta”. Al bloc situat a migjorn hi ha gravats els quatre primers versos de la poesia XXIV de “Llibre de Sinera”: Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra…”. Al bloc situat al cantó de llevant hi ha gravats els versos de la poesia V del llibre “Cementiri de Sinera”: “Pels portals de Sinera / passo captant engrunes / de vells records ...”.

Una monument potent , tant per les mides del mateix ( alçada de 5.75 m i pe d’uns 9.200 quilos de pes) com per la força que genera i representa el mateix poeta,  el seu retrat, i la significació literària del camí de la vida, elements tots ells que confegeixen una imatge potent i brillant , amb l’únic però, al meu entendre, de  no haver  filat en l’emplaçament.

Situat massa prop d’un farola que el descentra de l’entorn, crec jo que hauria estat molt més potent situar-lo directament d’esquena al mar en un angle esbiaixat que el situes en la línia d’Arenys. Petit defecte però que no empitjora l’obra i la col·loca en l’univers escultòric de la ciutat en situació de gran potència.

Important escultura ,aquesta de Manuel Cusachs  dedicada a Espriu, que els col·loca als dos en el petit univers escultòric de la ciutat coma peça a destacar. I és la demostració del bon saber escultòric del que n’era posseïdor l’artista mataroní.

Vagi doncs la meva felicitació a la família de l’artista que és qui ha posat més força en la realització d’aquesta nova escultura que honora perfectament al poeta Espriu, i a la seva obra, alhora que de retop ho fa també a l’escultor Manuel Cusachs i a la pròpia ciutat que l’acull.

EMPREMTES.- COL·LECTIU DE GRAVAT TARLATANA 17.

 

Des d’aquest passat cap de setmana, el Museu de Llavaneres presenta l’exposició “Empremtes” del Grup Tarlatana 17, grup de  gravadors maresmencs, amb majoria de mataronins, que presenten un cop més, la destresa del seu bon fer  en una nova mostra col·lectiva que aglutina la més ample varietat d’estils i tècniques de gravat .

Des del 2017 el col·lectiu Tarlatana ha anat exposant a diferents poblacions de la comarca  i sempre , com ara , ho ha fet amb un bon  nivell, tant en l’apartat tècnic com en el resultat de les seves realitzacions. Un resultat que ara a Llavaneres repeteix de nou,  amb un recull dels 17 artistes protagonistes de l’exposició prou valuós.

Autors que centrifuguen la seva intensitat en la disparitat de la tècnica que empren, el gravat, un medi que permet la més ample diversitat i disparitat del presentat  i per tant és capaç de generar un sense fi de possibilitats creatives i per tant ampliar les respostes dels visitants interessat en la tècnica.

Però com dèiem quan el grup va exposar al museu del Càntir d’Argentona: “ Ara les exposicions de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu. Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.”.

Si ho dèiem ja fa tres anys, ara la idea queda clarament reforçada ja que el nivell general dels participants és prou valorable i notable , el que provoca que en diversos casos un senti el gust i el desig de veure’n més obres per poder aprofundir sobre l’autor i la seva evolució tècnica i creativa. Un desig i una necessitat que crec hauria de replantejar-se aquetes mostres al col·lectiu.

Per tant crec sincerament que malgrat que el resultat actual sigui suficientment potent i satisfactori per la majoria d’autors participants, i fins i tot per el públic visitant,  el col·lectiu té l’obligació d’anar més enllà i s’ha de replantejar l’esquema expositiu en altre forma , - temàtica, grups  d’autors amb tècniques semblants o justament al contrari-, per poder gaudir més encara d’aquest mon tan peculiar i particular com és el del gravat  de qui el grup Tarlatana 17 en té justament disset protagonistes que mereixen tota l’atenció, per el que no en faig anàlisi detallat del presentat, seguint el que el grup fa en el catàleg en el que no hi ha cap identificació de les peces presentades i em limito a nominar-los per que en quedi constància:

Laia Arnau.-Montserrat Badia.- Dolors Blesa.-Carme Boleda.-Montserrat Brullet.- Eduard Huertos.- Cristina Julian.- Catherine Lorton.- Ramón Llinés.- Margarida March .- Mercè Montserrat .- Cecilia Morales.- Carme Muñoz .- Teresa Oller.- Sergi Rabassa .- Neus Soler.- Raymond Zorrilla

 

Empremtes. Col·lectiu de gravat . Tarlatana 17

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Del 17 de febrer al 19 de març de 2023