dimarts, de novembre 17, 2020

MATARÓ DIBUIXA. CONTEMPORENEITAT EN ESTAT PUR.

 



Hi ha vegades que la vida amb els seus capgirells fa obrir els ulls i deixa en evidència les més absurdes realitats.



A Mataró i de fa prop de 20 anys la cultura artística oficial sols té una tendència en el seu punt de mira i en el seu fer, l’art  mal definit com a contemporani. Amb un espai com Can Palauet fet seu i convertit en fortalesa vedada a la plàstica ( la darrera exposició plàstica es la de Nefer a finals del 2003), amb multitud d’exposicions , amb produccions diverses per alimentar l’endogàmic circuit del contemporani, i amb un bon gruix d’artistes mimats, recolzats, promocionats i subvencionats, no ha aconseguit cap mena d’objectiu, ni fer créixer artistes importants, ni fer alguna exposició que hagi merescut l’atenció de la ciutadania. Ni tan sols ha aconseguit un públic fidel suficient, ja que els visitants de les seves experiències son absolutament residuals en nombre.



Però sembla que aquest sembrar ha donat fruit, i un fruit del tot atípic i sorprenent. I ho dic així. Ja que en aquest mes de Novembre, el primer pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro acull l’exposició “Mataró dibuixa” l’exposició d’art més purament contemporani que s’hagi realitzat a Mataró en aquests darrers 20 anys. A més ho fa lluny de les directrius de Cultura, del MAC i sense cap artista dels habituals de la menjadora. 



Ho fa sota l’organització del Sant Lluc i d’Amalia 17 tallers, i amb la presència de 169 autors  que ocupen tot el target social, d’edat i creatiu. Amb edats de 4 a 101 anys. Artistes professionals, afeccionats, professionals d’altres disciplines properes o no a l’art, gent que en el confinament va recuperar llapis i altres estris artístics per a distreure’s o com a teràpia contra l’angoixa o per qualsevol altre motiu.




Com defineix l’organització , personalitzada per un comissariat dual: Isabell Llaquet per part de la Sant Lluc i Esther Aliu com a responsable d’Amalia 17 tallers l’experiència tractava de crear un diari virtual amb totes les aportacions que feien cada dia a la xarxa aquells que decidien dedicar part del seu temps a dibuixar i desvetllar, en alguns casos per primer cop, la seva afició artística.



Inicialment es va fer una crida per incentivar els nens, als que se’ls va oferir sessions en línia de lliure accés ofertes per Amàlia17 per tal d’incentivar-los a dibuixar durant el confinament, però ben aviat es va obrir a qualsevol que volgués participar al constatar que eren molts els que dibuixaven aquells dies des de casa seva.



L’experiència ha donat visibilitat a aquells que s’expressen a través del dibuix en l’àmbit local. Fidels a l’esperit de la proposta, els organitzadors han buscat la representativitat de tots els que han cedit els seus originals i havien compartit els seus dibuixos abans d’acabar el mes d’agost. S’ha convidat també a participar a un petit grup de dibuixants en representació de les persones que utilitzen el dibuix a la seva feina: per comunicar-se o per projectar les seves idees o d’una manera aplicada. El resultat és una mostra amb la participació de 169 dibuixants entre els 4 i els 101 anys amb diferents graus de professionalitat.



El projecte busca reflexionar sobre l’acte de dibuixar fent especialment protagonistes a aquells que, ara per ara, compten amb el reconeixement de les seves famílies i amics o a aquells artistes que darrerament han dibuixat al marge d’encàrrecs o de compromisos amb galeries.



En el convenciment de que la creació artística no és privilegi d’uns pocs i volent col·laborar per fer emergir el talent i celebrar el potencial que tenim ben a prop. Mataró Dibuixa vol ser el punt de trobada dels apassionats del dibuix i un espai on compartir iniciatives artístiques en l’àmbit local ( escrit extret de les declaracions fetes a La veu TV).



I el resultat és simplement espectacular. Art en estat pur, brollant de la més fresca  font de la creació. Essència pura de la contemporaneïtat que parla d’un concepte interior essencial deslligat de qualsevol fullaraca que pugui comportar una influència plaent que manllevi, allunyant-se del nucli pur i dur del concepte.



I justament això és el que significa aquesta exposició, un seguit d’obres reflectint la realitat exacte i estricte de les interioritats sensibles de persones de tota edat, nivell i condició, amb o sense coneixements artístics confegint un conjunt que fa goig de mirar, amb el que es gaudeix enormement i amb un munt de més que agradables sorpreses.



Una contemporaneïtat que s’accentua amb la interacció d’artistes i espectadors  en accions com amb la gestació de la “cova protectora” aquesta creació gestual creada a partir del moviment , per part dels artistes i visitants, o l’espai d dibuix encetat per Alexandra Chaves, o la recent crida de “Ens ensenyes els teus estris de dibuix”, acció oberta a tothom, participant o no en l’exposició, en la que els organitzadors  conviden a veure imatges acompanyades d'un dibuix de la vostra eina de dibuix fetitxe. Les imatges rebudes es visualitzaran a l'exposició de l'1 al 6 de desembre.



“Mataró dibuixa” una experiència excepcional que cal visitar de manera obligatòria i que bo seria també fos visitada per la gent del MAC i els seus subvencionats artistes. Potser amb al visita farien un tomb al seu erroni i dictatorial caminar.



Vagi doncs la felicitació més aclaparadora a organitzadors i participants,  amb especial accent a la perfecte tasca duta per Isabel Llaquet i Esther Aliu  comissaries d la mateixa.



Felicitats.



( La imatge que encapçala el post, pertany a l'obra d'una avia de 101 anys que està en una residència)



diumenge, de novembre 15, 2020

RICARDO PARABERE. “MATARÓ”.




Ricardo Parabere és un artista argentí afincat de fa ja uns anys a les nostres contrades i que l’afeccionat el va descobrir en una Sant Lluc de començaments de dècada a on va ser considerat com un dels artistes joves revelació, el que li va donar la oportunitat d’exposar a la sala de la Caixa Laietana que per un llavors existia al pis de la Pça Sta Anna , en aquella exposició que durant unes poques temporades oferia la Sant Lluc per esperonar els joves artistes. Allà va compartir espai amb els altres artistes revelació (Núria Calsapeu i Marc Sala), en una mostra que remarcava la seva immaduresa.


                                       


Desaparegut artísticament de fa temps, es retroba amb la vida expositiva amb aquesta “Mataró” a la sala del Casal Aliança, una exposició molt desigual, en la que al costat de treballs prou interessants en cohabiten d’altres certament fluixos que semblen d’un mediocre afeccionat.

L’exposició es composa de  diverses visions de la ciutat , ja sigui en un plantejament estàtic, com en moviment, realitzades mitjançant l’ús de fotografies com a models,  a les que copia pictòricament amb tota identitat, jugant amb un cert aire vintage mercès l’ús de grisos, blancs i sèpies  per a la creació de l’ambient.

                                                       


Una tècnica, aquesta,  que li dona bon resultat en la recreació. La llàstima però és que el seu afany de realisme converteix en enormement denses les seves obres , del modus que mancades de “respiració” queden enfarfegades i les converetixen en treballs de difícil digestió.

                                                    


Que clar que Parabere té vímets per a un bon fer però que segueix cercant encara el seu camí i el seu idioma plàstic. En la visita cal fixar la mirada en les obres més lliures, com en el garbuix d’una pinya castellera,- sens dubte la millor peça de l’exposició-, i oblidar-se d’aquests Sant Jordi, Robafaves , balls de gegants i altres,  inertes en la comunicació i fredes en la valoració creativa.

dimecres, de novembre 11, 2020

NAU GAUDÍ / MUSEU BASSAT. DEU ANYS DE MARIDATGE


Avui, onze de l’onze, s’acompleixen 10 anys de la inauguració de la primera exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí , en el que era la primera activitat pública del Consorci del Museu d ‘Art Contemporani de Mataró, conformat , per un llavors a parts iguals, entre el Consistori Mataroní i la Fundació Carmen i Lluís Bassat. I dic per un llavors , ja que amb el pas del temps el decalatge de membres del consorci en favor de l’Ajuntament mataroní  ha assolit un nivell simplement escandalós .





Amb la plaça de davant de la Nau plena de gom a gom, amb un públic variat que aixoplugava  el món polític, social i artístic de la ciutat i el país i sota la presidència del llavors president del Parlament Sr. Benach, la del conseller de Cultura , Sr. Tresserras, la de l’alcalde de la ciutat Sr. J.A.Baron , el president de la diputació i les més diverses i disperses autoritats  s’iniciava una història de la que ara , deu anys més tard, encara ens en fem creus els amants de l’art de la ciutat i que somiem tingui encara molta més volada.

Han passat deu anys i a bon segur és l’hora del primer resum seriós.


La Nau Gaudí ha acollit 20 exposicions en aquests 10 anys, la gran majoria en  forma de capítols de la col·lecció Bassat que anem descobrint per fascicles en correspondència a les diverses èpoques, però que també ha acollit exposicions tant importants com la de la col·lecció Gueron d’artistes inconformistes russos, o una gran exposició d’art brut, i com no, “Tempus Fugit” que vaig tenir el gran honor personal de gestar i comissariar en la que 24 artistes locals van fer mirada profunda a 25 anys d’art mataroní. Alhora que ha acollit també exposicions de descoberta com la de l’artista Sumarroca. 


               


Però també el Consorci ah fet mirada forana, amb 22 exposicions fora de límits que han anat des del comarcals  ( Llavaneres, Argentona i Calella) , als provincials ( Tecla Sala de l’Hospitalet), espanyols (Avila, Valladolid, Alcobendas i quasi tota Andalusia), Europa ( Bulgària) I Amèrica ( New York). Un resum expositiu prou engrescador que ja de per se mereix tota mena de felicitacions.

Però evidentment les xifres d’exposicions com les de visitants que superen els cent mil , han de ser valorades en el que valen, però crec que després de deu anys la valoració més estricte és aquella que analitza els intangibles, més que la que analitza la sempre exacte fredor de les xifres. 

A nivell local, és inqüestionable que la ciutat ha revitalitzat un edifici, la Nau, que malgrat la seva importància s’havia convertit en un element secundari i sense cap mena d’atenció degut a la malaurada decisió del govern Barón de convertir-la , després d’una llarga i costosa recuperació rehabilitació, en un espai telemàtic per a joves , el que la va convertir en un edifici invisible i alhora invisitable.

Una revitalització recolzada en el fet de poder gaudir d’unes exposicions amb un nivell i un seguit de firmes que mai podíem haver somiat. Pensar que hem pogut gaudir de Picasso, Dalí, Miró, Barceló, Tàpies, Guinovart, Ràfols, Léger, Chillida, Oteiza i ....  és un somni fet realitat.

                  


Però alhora cal ser molt conscients de que la Ciutat no s’ha fet seva la Nau Gaudí a la que visita quasi tan sol quan ha de lluir de ciutat davant de forasters.  Quan un va promoure l’exposició Tempus Fugit amb artistes locals, la meva gran sorpresa era escoltar com molta gent em confessava que era la primera vegada que s’havia acostat a la Nau, i això que ja tenia 5 anys de vida.

Una separació, més que divorci, que segueix latent en aquest desé aniversari, i que sorgeix des del món artístic i social de la ciutat, amb la falsa afirmació dels molts diners que hi dedica l’Ajuntament, diners que al general entendre son un malbaratament absolut.


Sortosament el portal de transparència i desglossament de despeses deixen ben clar que el Consorci rep 293.205 euros, xifra inferior a la que rep el MAC que son 319.000 euros, inferior també al que reben les expos del Museu a Can Serra (358.554), i parelles a les que reben Can Marfà (293.553) i Ca l’Arenas(282.286) per a les seves exposicions. I si monetàriament la xifra és parella, el que podríem dir relació qualitat / preu, nombre de visitants i transcendència pública, el resultat es esfereïdorament favorable a la Nau Gaudí.

I no diguem ja del que significa com imatge de ciutat. L’aparició de Mataró en lletres ben grosses i visibles en rètols i catàlegs dona imatge de ciutat important i alhora compromesa en una aposta cultural , fet que tots sabem no és cert ni de bon tros.

                                         


Mataró no és una ciutat amb una bona imatge exterior. Darrerament és notícia més per fets negatius que no pas al contrari. L’activitat artística de la Nau Gaudí és el més excel·lent corrector d’aquesta desviació oferint una imatge de força social, artística i cultural que l’engrandeix. No hi ha diners al pressupost municipal per pagar aquest paper tant important.

       

Alegrem-nos doncs per poder celebrar aquest aniversari joiós i desitgem que siguin el preludi de molts més i de molt millors que ens permetin seguir gaudint d’unes obres d’arts, d’una artistes i d’unes exposicions inimaginables lluny d’aquest paraigües protector que és la Col·lecció Bassat.

Gràcies Lluís, gràcies Consorci , i a seguir.


diumenge, de novembre 08, 2020

SIMONA ALFANO. SOBRE NEGRO



Simona Alfano és una artista italiana afincada de fa uns anys a Mataró a on desenvolupa el seu treball creatiu , a més de fer tasques pedagògiques a l’escola d’arts La Pedrera i exercint de terapeuta en la seva especialitat d’arterapia. Ha participat en algunes mostres col·lectives locals, essent aquesta la seva primera individual a la ciutat.


                                     


A la revista capgròs explica que al seva exposició és “una reflexió personal sobre la impermanencia i fragilitat de l'ésser humà, que últimament s'està demostrant més que mai. És una invitació a girar la mirada cap a dins i a trobar el silenci en el caos que pot ser la vida moderna. Per a mi el color negre ajuda a focalitzar la mirada en un sol punt sense distraccions”.

I és en base a aquest color que segons ella “ és un color molt incomprès, ja que  té molta força i al mateix temps és molt humil perquè deixa que tot el que se li posa al costat destaqui i es vegi bell”, estructura una monolítica exposició a ala que cal agrari la seva justesa en el nombre d’obres presentades.

                                                  


A partir d’aquesta premisa presenta obres en les que pinta cossos sobre vidre negre reciclat  amb el que aconsegueix efectes plàstics importants per a la seva filosofia pictòrica i comunicativa.

Alfano, a bon segur que per formació i concepte, és una apassionada dels clàssics i està en la recerca de traslladar aquell fet a al pintura del nostre temps, Figurativa convençuda, creu en l’academicisme formal per ser el motor de la seva expressió plàstica i comunicativa. I davant d’això no hi ha res a dir. Però la figuració, i molt més encara el realisme, exigeix una capacitat tècnica superior que depassa als coneixements de l’autora, que intel·ligentment col·loca a les seves figures en un estat  eteri que li permeti passar per alt les lleis de la proporcionalitat, la perspectiva i ja no diguem l’anatomia


                                                  



Alfano en les seves obres sembla cercar simplement l’efectisme òptic, el trompe l’oeil que bocabada a incauts però que en una atenció més deturada fa saltar a la vista tota mena d’irregularitats formals, totalment imperdonables a qui justament defensa l’academicisme per damunt de tot.

Una exposició aquesta que presenta avui Simona Alfano a l’espai capgròs  que ens fa preguntar com en podria ser una altre en que l’efectisme es deixés a la butxaca i l’autora cerqués el seu desig figuratiu al grau màxim, sense trampes ni mistificacions. Una exposició que esperem es faci avinent en properes temporades i llavors si podríem valorar a l’autora en la seva justa mida.


 Simona Alfano. Sobre negro

Espai capgròs. Octubre 2020

dimarts, de novembre 03, 2020

DINERS PÚBLICS

 



Una queixa constant del món cultural, i per tant de l’artístic, era saber a on anaven a parar els diners del minsa pressupost que a Cultura ha destinat , ara i sempre, l’Ajuntament mataroní, sens cap mena de dubtes el municipi menys cultural de tots els municipis del seu nivell.

 En un dels pocs grans encerts del Consistori actual,  en una demostració de transparència inhabitual, el Consistori ha detallat de manera aclaridora quines son les despeses del pressupost municipal. Certament, bona part d’aquestes dades ja eren públiques, però qualsevol no expert en comptabilitat municipal es perdia en el munt de números que la mateixa comporta, per el que cal agrair i molt aquest espetec comptable a l’abast de qualsevol ciutadà interessat.

Clickant aquí teniu el desplegable mare a partir del qual podeu trobar qualsevol dada que necessiteu.

Detallant el camp artístic cal remarcar que la despesa en els tres Museus de la ciutat signifiquen 934.397 euros, desglossats en 358.554 euros per les exposicions de Can Serra, 293.553 per les  de Can Marfà i 282.286 per les de Ca l’Arenas.

El Mataró Art Contemporani ( MAC) es menja la part grossa del pastís amb una inversió de 439.270 euros, que en realitat es converetixen en 319.000 euros per les subvencions oficials que rep l’art contemporani. El Museu d’Art Contemporani de Mataró, Col·lecció Bassat, a la Nau Gaudí rep 293.205 euros.

Covertida en despesa per habitant/any. Can Serra costa a cada mataroní 2,80 euros, Can Marfà  2,29 euros i ca l’Arenas 2,21. El MAC costa 3,43 euros a cada mataroní i el comunament nomenat Museu Bassat 2.29 euros.

Cal també considerar en el camp artístic els poc mes de 20.000 euros dedicats al Fons Miralles, aquest tresor documental tant important i que resta amagat i lluny de l’abast de qualsevol ciutadà o historiador.

Xifres importants?. Uns creuran que sí, i altres, com un mateix, les considera ridícules en comparança per ex. al cost de Les Santes o de les Festes de Barri, però que serveixen per demostrar clarament que el Museu Bassat no és el gran beneficiat del pastís, com sempre s’ha dit i s’ha fet servir per criticar-lo,  ja que està al nivell dels tres museus locals i per sota del Mac.

Ara el que evidentment no està subjectivat és el retorn ciutadà d’aquestes inversions locals, però no s’ha de ser molt llest per veure l’escàs per a no dir nul retorn cultural que significa la despesa del MAC, mentre que la Col·lecció Bassat és una eina important de difusió publicitària de la ciutat, com quedà clar amb l’exposició d’artistes mataronins a Nova York o com la publicitat de Mataró per totes les capitals andaluses amb el seguit d’exposicions que s’estan celebrant per aquella comunitat amb la col·laboració de Cajasol ( La Caixa).

Aquí tenen el números, freds com sempre. Ara son vostès qui han de veure i creure si el repartiment és o no, just.

dijous, d’octubre 29, 2020

SUITE A QUATRE MANS. RICARD JORDÀ. TXÈ AYMAT











Son poc els artistes que tenen la saviesa suficient per treballar a quatre mans amb altres artistes. Per fer-ho cal una compenetració total del dos conceptes individuals i a més la saviesa de saber acoblar el concepte d’un amb el de l’altre, per que no tan sols no es facin mal, ans el contrari potenciïn els valors propis per aconseguir-ne un de conjunt  molt millor.


                                      

Ricard Jordà i Txè Aymat, aquests dos grans artistes mataronins, experts un ,en la plàstica pictòrica i l’escultòrica , i l’altre ,en el món de la joieria, han sabut cassar perfectament els seus mons per confegir un seguit de peces comunes , a quatre mans, que acompanyades d’altres d’individuals, basteixen la gran exposició que llueix resplandent als espais de La Destil·leria. 


                        

En Ricard de sempre que com a complement a la seva mirada pictòrica ha jugat amb el volum, amb collages impensables, en especial amb aquells meravellosos assemblatges que sempre ha practicat. Impossible oblidar el conjunt impol·lutament blanc que presentà a l’Abast allà finals dels setanta i que en certa manera repetí actualitzat, en l’exposició que fa tan sols un parell d’anys celebrava amb els seus fills, al mateix espai que ho fa ara.


                                   

De fa un temps i degut als seus problemes de visió, Jordà ha deixat a la pintura una mica de banda i es dedica a crear elements escultòrics a l’entorn d’un ideari proper al art póvera , amb  restes animals perfectament taxidermitzades i amb andròmines diverses que troba per arreu i que en les seves mans agafen nova vida oferint-nos unes profundes reflexions al voltants dels homes, la societat i el nostre futur.

                               

 Aymat és un reconegut joier , allunyat com quasi tots els del seu ofici del camp expositiu, però d’una qualitat tècnica i conceptual reconeguda per tots. I amb una peculiar bellesa en tots els seus treballs.


Ara ambdós, i després d’unes experiències vitals a Etiòpia han maridat conceptes, idees i materials, aconseguint en la conjunció unes obres d’especial bellesa i el que és més important, significació. 


                           

Els treballs arrodonits i equilibrats, creen aquell punt de misteri que obliga a l’atenció deturada , fet al que ajuda els materials emprats per Aymat, el banús com a fusta i l’òpal com a pedra preciosa, i la multiplicitat orgànica i d’elements de desballestament  que Jordà transforma en els treballs.

                       

Però el més important és que en aquest cas un més un , no fan dos, si no tan sols un, tal és la cimentació dels dos artistes que aconsegueixen una unicitat ben difícil d’assolir en la disparitat creativa del seus fets artístics.

                                                          


                                           

Encara que els difícils moments en que vivim, no convidin al lleure artístic, jo recomanaria enormement la visita a questa magnífica exposició. En un entorn de cultura segura total, la seva visió ens pot servir de vitamina espiritual per passar el tràngol d’aquests moments tant difícils per a tots.

                         

“Suite a quatre mans”. Ricard Jordà i Txè Aymat

La Destil·leria. Mataró

Del 24 d’Octubre al 18 de Novembre de 2020


Fotografies pròpies i extretes de les xarxes socials de La destil·leria

dilluns, d’octubre 26, 2020

JORDI ARENAS EN LES COL·LECCIONS PRIVADES.

                                                 


 En el seguit d’actes organitzats a l’entorn de la commemoració del centenari del naixement de Jordi Arenas , la sala del Col·legi d’Aparelladors i sota l’organització de l’Associació Sant Lluc, ens ofereix ara  una exposició que recull diverses obres del mestre que es troben en col·leccions privades . I això , “Obres de Jordi Arenas en col·leccions privades” , hauria de ser el títol, i no l’ oficial de l’exposició: “Obres en col·leccions privades de Jordi Arenas”, un significat molt diferent a la realitat de l’exposat.


Evidentment el projecte d’aquesta exposició era important i molt interessant ja que hauria de permetre fer ullada a obres desaparegudes de la vista pública, però alhora era un projecte complex de recerca i investigació, i aquests condicionaments sembla ser no han estat reeixits i el resultat final de l’exposat és més aviat fluix i no respon per la qualitat de l’exposat al nivell del que calia esperar en una mostra homenatge a Jordi Arenas.


                          


L’exposició està formada per una vintena llarga d’obres , en les que els retrats ocupen la part més nombrosa, que no important, de la mateixa. Tots sabem el bon nivell i la gran habilitat de Jordi Arenas  en aquest aspecte, però en el que avui es mostra, la majoria del presentat és un seguit d’obres que cal pressuposar encàrrecs , i que esdevenen mostroari d’ofici a la recerca  de la simple aparença física però sense desvetllar, com cal en un bon retrat, l’anima del retratat.



Tan sols un petit retrat que sembla més nota improvisada que meditada, però nota de gran qualitat, i el retrat del pare escolapi ben situat en un ambient idoni mereixen el reconeixement de la qualitat que es reconeix de l’autor en aquest apartat.



A la resta, cal remarcar per damunt de tot una natura morta, de magnífica composició i desenvolupament. I més encara si observem que està datada el 1935, és a dir quan l’artista tenia catorze anys, el que demostra l’alt nivell de l’artista des de beceroles. Al seu costat cal emanar atenció a un paisatge de Mallorca realitzat amb una estilística propera a Anglada Camarasa, un paisatge marí amb unes interessants roques volumètriques de gràcil traç i un parell de mirades a Cadaqués, fora de l’habitual de l’indret. La resta paisatgisme  formalment d’ofici , ben resolt, però sense vibració .Anècdota pura i dura.


                   

Una exposició doncs massa escassa en detalls de qualitat en relació al nivell de l’artista i al projecte commemoratiu de l’exposició.