dimarts, de gener 19, 2021

LA CÀLIDA ABSTRACCIÓ DE MICHÈLE LE PAPE



LEspai Capgròs comença l’any tot presentant el debut mataroní en una exposició individual de l’artista Michèle Le Pape, artista nascuda a Paris el 1944 però afincada a Catalunya des del 20 anys , on es llicencià en Belles Arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi i que els mataronins vàrem descobrir en el darrer Sant Lluc on hi participà per primera vegada amb una obra notable.




Le Pape practica una abstracció expressionista intensament cromàtica. La seva abstracció es fonamenta en la recerca d’una mirada contemporània a una temàtica de sempre, com ho és el paisatge. Amb clares influències del paisatge de Monet, Le Pape el despulla de tot accessori centrant-se en el cor del mateix al que tracta d’una manera poètica mitjançant l’ús d’una vibrant paleta d’ampli ventall, amb el que aconsegueix unes obres intenses, d’un esteticisme profund, malgrat que en algunes vegades caigui lleugerament en el decorativisme.




Establerta en uns plantejaments tècnics més que correctes, Le Pape no es queda en l’immobilisme en que a vegades s’ancora certa abstracció per jugar amb el ritme i el gest i produir una energia positiva encara accentuada més en el color, aconseguint una obra enormement càlida fet que s’agraeix i més encara en aquests moments




La pintura de Le Pape és una injecció de mediterranisme al que ha extret el superflu per quedar-se en l’essencial i poder establir un contacte directe amb l’espectador que es troba còmode amb una pintura com la seva. I a més ho fa no sota la comoditat que li pot donar els anys de professió, ans el contrari amb el desig i la intenció de noves provatures, com és el cas de l’escultura que arrodoneix de manera ben escaient la mostra.



Una exposició interessant que ens serveix per descobrir una veterana i alhora artista plena de “savoir faire"  i de la que esperem noves exposicions.

Michèle Le Pape. Espai capgròs. Del 8 al 27 de gener de 2021


dimarts, de gener 12, 2021

RECORDANT JOAN SAFONT

 



El nou any comença copejant-nos fort. Aquest diumenge per la tarda quedàvem gelats, no per la temperatura ambiental i sí en conèixer la mort sobtada del gran fotògraf i amic, Joan Safont.

I permeteu-me que empri, com a bon segur han fet molts, la paraula amic. No ho érem en el sentit més estricte de la paraula, però sí anàvem més enllà del planià “coneguts i saludats”. Feia molts anys que ens coneixíem de coincidir mil i una vegades en activitats artístiques i culturals. I en el decurs del temps a cada trobada circumstancial s’afegia una llarga xerrada de carrer en la que sempre apareixia de la manera passional tan pròpia d’ell, l’explicació dels darrers treballs i les esperances en el nou projecte en que s’havia embarcat. I en un parell de dies no fallava l’arribada d’un enllaç a on poder extasiar-se amb les meravelles que era capaç de copsar amb la seva càmera.

Tan en el camp de la moda, com en el publicitari i molt especialment en el camp de la natura, en particular el món de les aus, li van servir per demostrar el gran artista que era. Sempre li deia per què era esquiu a treballar en el món de l’art i em responia que en aquest camp imperava l’ofici i en canvi poca creativitat té el fotògraf ja que aquesta rau en l’obra a fotografiar. I en canvi en la natura, la moda etc, l’ofici seguia essent imprescindible però permetia el toc creatiu i artístic del professional.

Aquesta foto que acompanya el post va ser un regal que em va fer. És la d'una tempesta a terres de la Llacuna de Gallocanta, un indret que sovintejava cada any en temps de migració de les grues, del que té un reportatge sensacional conjuntament amb la seva dona Mireia Canicio i que podeu visionar aquí



Una Gallocanta que forma part de l’entorn del meu estimat Terol. N’havíem parlat molt de l’indret i els seus voltants, Calamocha, Tornos  o Bello, avui mateix notícia per haver aconseguit la mínima més baixa de tot l’estat, al voltant de 30º sota zero. De quin era el millor lloc per esmorzar o fer un dinar gloriós amb un preu excel·lent. I em sembla recordar que m’havia parlat d’antecedents familiars per la zona.

Ara amb un click ens has deixat sense que podem gaudir més de la teva amistat i personalitat i alhora del teu art. Quan aquest estiu, com cada any visiti Gallocanta, que amb l’aqüífer que es preveu aquest estarà resplendent,  miraré el cel per a veure si hi trobo el teu ull màgic , copsador genial d'instantànies magistrals.

Gràcies Joan per el que ens vas donar i el que ens deixes.

Descansa en pau.


divendres, de gener 08, 2021

EL GRAVAT: VEUS I MIRADES. TARLATANA 17

 


Sempre intento que el primer post del nou any sigui un post positiu, il·lusionant i esperançador. No sempre ho aconsegueixo ja que les festes nadalenques acostumen a portar exposicions molt comercials dedicades al regal escaient per les dades, però sortosament sempre hi ha alguna exposició que ens convida al gaudi del plaer més enllà del simplement visual i/o estètic.

Aquest any el cert és que l’aposta era fàcil, sols calia parlar de la magnífica exposició que els gravadors que s’agrupen amb el nom de Tarlatana 17, ens presenten a les dues plantes superiors de l’Ateneu Fundació Iluro. La gent de Tarlatana 17 després de diversos bolos per  províncies, com es diria en argot teatral, ara fan el salt de la seva confirmació d’alternativa omplint a vesar de bon gravat i bon art els espais de la Fundació Iluro, previ  el pagament corresponent del lloguer de l’espai, per realitzar una demostració cultural i artística que hauria d’haver estat recolzada pertinentment per una fundació que es defineix com cultural. Però això son figues d’altre paner.




El col·lectiu Tarlatana ha estat llest en aquesta posada de llarg i essent conscient de la diversitat conceptual, formal i tècnica dels seus components ha apostat per una mostra coral realitzada mitjançant els solos de cadascun dels seus components  que han escollit al seu gust quines, com i de quina manera havien de ser exposades les seves obres per aconseguir remarcar el seu bon fer alhora que es diferenciaven del seus companys de grup.




I a fe que ho han aconseguit. Alguns amb més encert que altres però tots d’una forma seriosa i professional. L’única cosa que m’ha desagradat i penso que és tan inútil com perjudicial, es haver farcit els panells amb frases de diferents autors , en una mostra d’una certa pedanteria intel·lectual que és absolutament innecessària alhora que produeix la distracció de l’espectador que a voltes queda més pendent de les paraules que de l’art que atresoren les peces presentades.




Fora d’això és un absolut plaer visionar el treball de tots i cadascun dels participants i fixar-nos en la recerca de la matèria present en l’obra de Montserrat Badia; el maridatge de figuració i abstracció en el treball de  Dolors Blesa ; les reflexions d’una natura vibrant en Carme Boleda; l’harmonia del color i el gest en Montse Brullet; la serenor inquietant de les lectures de la línia i la geometria dEduard Huertos, la personal iconografia de Cristina Julián, el vanguardisme del classicisme de Daniel Llín o la intencionada grafia de Ramon Llinés.



La potència de l’expressió del món interior de Catherine Lorton conjuga a al perfecció amb la sensibilitat extrema del minimalisme de Margarida March, complementada en l’exquisida mirada a la natura de Mercè Montserrat, que contrasta amb la potència abassegadora del treball investigatiu de Cecilia Morales. Carme Muñoz atrau amb la seva aparent simplicitat que s’equilibra en el dinamisme rítmic de Teresa Oller  que alhora es complementa amb el treball personal i eclèctic de Sergi Rabassa mentre que Neus Soler es gestiona perfectament en el moviment que es confronta amb l’estaticisme de l’obra d’arrel fotogràfica de Raymond Zorrilla.

Tot en un conjunt equilibrat en el desequilibri de les 17 individualitats i que té en un uns llocs comuns el complement aglutinador de la mostra.




Una exposició magnífica que demana a crits una carpeta conjunta del grup per mostrar i demostrar que son una de les baules fortes del poder del gravat a Mataró, com queda clar amb el seguit d’actes complementaris que duran a terme aquests dies amb els seus companys d’aquesta activa addicció que n’és el gravat.




Una exposició que hauria de ser definitòria per començar a treballar en una gran mostra de la història del gravat a Mataró aquella que comença amb els boixos de l’impremta Abadal, segueix amb la col·lecció de gravats de Goya, amagats sota pany i forrellat als magatzems del Museu de Mataró. Continuaria amb els gravats de Rafael Estrany, als que podien seguir els de Lluís Muntané, les litografies i serigrafies de Rovira Brull, Alcoy , Perecoll i Opisso. Tot el treball serigràfic de l’empresa Zoe Barut enllaçant amb les serigrafies de les exposicions de Tertre i continuar ja amb el treball de Raúl Capitani i tots els seus alumnes del taller de gravat i dels tallers serigràfics d’inserció social que realitzà per l’Ajuntament de Mataró. I acabar amb la segona època del taller de Gravat amb Rosés i Lloret al capdavant i per cirereta final aquesta nova fornada encapçalada per ells mateixos , -els components de Tarlatana-, i amb la gent del taller dels Edus, la Carboneria o la tercera època del taller de Gravat de Mataró, o els treball dels alumnes d’Amalia 17. Un camí del gravat a Mataró que s’ha de recordar i posar en valor.

Però mentre no s’estructura aquesta obligada mirada al gravat mataroní, no us perdeu de cap de les maners aquesta magnífica exposició que demostra el bon fer d’aquet grup d’artistes amics que conformen el grup Tarlatana 17

Moltes felicitats i a seguir.

 

dijous, de desembre 31, 2020

FUNDACIÓ ILURO. "DE CURIOSITATS I MERAVELLES" . DESCARREGADA DE BROCANTER

Per valorar una exposició cal anar més enllà del valor intrínsec del presentat i examinar en un context general si per ex. s’assoleixen les expectatives creades al voltant de la mateixa, si és digne del lloc on es realitza, si el muntatge és el més apropiat o no , si els nivells de relació amb l’espectador  estan ben estructurats i molt especialment si en establir l’acurada comunicació amb el visitant un té en certa manera la certesa d’haver aconseguit objectius. O sí...

Totes aquestes preguntes i les que vulgueu afegir tenen una resposta negativa si les realitzem al voltant de la nefasta exposició que la Fundació Iluro ha muntat a la planta baixa de l’Ateneu per felicitar-nos les festes. Sens dubte la pitjor exposició que ha ocupat aquest espai en molts anys.

I en realitat la idea és bona, recuperar l’ideari de les cambres de les meravelles o els gabinets de curiositats. Però el que passa o és que la tria realitzada pels responsables ha estat totalment inapropiada o és, - i crec que aquí rau la veritat-, que els fons de l’entitat tenen tan poca vàlua que els disposis com disposis el resultat es semblant a un  descarregada de brocanters i no pas de gaire nivell.

La Fundació Iluro és hereva de la Caixa Laietana, una entitat que va tenir unes mires culturals molt limitades .Amb un Premi Iluro de poca dotació i amb unes sales d’exposició que calia valorar per la funció que realitzaven, però no per el nivell de l’exposat,  ja n’hi havia prou. No va saber o no va voler fer , com altres caixes d’estalvis de nivell parell, un centre cultural ni aconseguir una col·lecció artística mitjanament important.

Els fons artístic de l’entitat està format bàsicament per les obres que de manera obligada havien de donar els artistes que hi exposaven i amb quatre peces de valor que van arribar a l’entitat com a pagament de temes bancaris o crediticis. Un nivell que ha quedat ben evident en els moments en que s’ha fet exposició pública de les mateixes.

La Fundació Iluro sembla, no sols haver heretat l’escàs patrimoni de l’entitat mare, ans també el seu esperit mesquí i el d’un cert menysteniment pel cultural. Més preocupada per salvar clubs recreatius  que per fer la complerta restauració de la Casa Coll Regàs dedicada més a actes complementaris ( scape room, tastets i maridatges diversos) que no pas a lluir l’esplendor de la seva arquitectura. Mantenint un premi Iluro amb una dotació mísera ( no dona ni per les fotocòpies que es precisen, deia no fa pas molt un nostrat historiador local) i amb l’abandó de les sales d’exposició convertides  en espai de lloguer sense línia ni control de qualitat. I sense cap mena de desig de realitzar produccions pròpies fora de les que siguin de portes endins.

“De curiositats i meravelles” és l’exposició d’un quiero y no puedo , es l’exposició de les aparences i els organitzadors ho saben com queda palès amb dues renuncies. La primera és la renúncia a l’actiu més important que té la sala de la planta baixa de l’Ateneu ( en altre temps dita espai zero) que no és altre que el gran aparador a la Riera, esquer per atrapar visitants i ara condemnada a no formar part del projecte expositiu.

L’altre és la renúncia a una important superfície expositiva , com indicant que poc més hi havia a exposar. I això malgrat l’autolloança en els plafons d’entrada de la quantitat i qualitat del objectes que atresora l’entitat.

Això sí, s’aposta per la modernitat amb codis QR, sense comptar que la gent a qui pugui atreure la mostra no està en aquesta ona i sense entendre tampoc que el QR ha de ser el complementari per a la persona més interessada però que és imprescindible una informació bàsica que ha d’estar a l’abast de tothom , fet que aquí no existeix ni per casualitat. Així és molt fàcil no entendre el recorregut establert en els apartats de viatges i exotisme, el món natural, la còpia o el fake i Mataró.

Però és que a més fora de la curiositat d’alguns objectes , l’atenció sols es motiva en unes poques peces,( màscares, fotografies antigues, algun que altre llibre) i para de comptar. En el que pertoca a la selecció d’obres d’art presentades, aquesta és d’una pobresa espectacular, rematada per una deficient il·luminació o amb algun atemptat a la integritat de l’obra com en el cas de la brillant peça de Nefer, escapçada en la seva línia visual per un animal dissecat que com d’altres que trenquen les lectures de les obres de Novellas.

Amb dir que la més interessant obra artística de l’exposició és una agosarada visió de la Pça Sta Anna realitzada per Antoni Boix, ja està dit tot.. Treballs com els de Lluís Roura, o el tramvies de Martínez, i ja no parlem dels esmalts més que fakes, presentats amb desig d’engany com les tipogràfiques reproduccions picassianes , confegeixen una exposició indigne de l’entitat , l’espai i mancada de tot respecte per a l’espectador. Una exposició que no és cambra de meravelles ni gabinet de curiositat i sí en canvi esdevé la botiga dels horrors.

Exposició trista i lamentable que sembla desitjar establir paral·lelisme amb aquest any lamentable en tots els sentits, que ha estat 2020, indigne de ser organitzada per una entitat que té entre els seus objectius la difusió cultural. I un està per pensar que l’exposició va ser gestada entre punt i punt d’una partida de paddel en el complex recreatiu ,perquè si pensem que es va  fer sota una reflexió i un treball previ, la cosa seria però que molt pitjor.

 

 

PS.- Crítica dolenta per acabar un any dolent. Esperem i desitgem que el 2021 sigui molt, però que molt millor i no haguem de fer comentaris d’exposicions tan lamentables com aquesta


dimarts, de desembre 15, 2020

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 


Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.



Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.



Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.



I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició




Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.




Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.

dilluns, de desembre 14, 2020

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA 15 X15.




Ho repeteixo any rere any i enguany ho faig de nou: Hi ha dues exposicions de les que organitza l’Associació Sant Lluc que son d’obligada visita si de veritat voleu conèixer la veritat dels artistes mataronins , i aquestes on la de Punts de Llibre i la del “15 x 15” en relació a les mides estrictes que ha de tenir la peça presentada.





És així ja que l’atípic de les dues exposicions, per les exigències funcionals d’una i el petit de la mida de l’altre , no permet a l’autor aprofitar qualssevol dels seus treballs habituals i sí en canvi exigeix un plantejament global d’una obra realitzada ex professo per l’ocasió. Cal triar temàtica, estil, tècnica i fins i tot modus operandi per aconseguir una obra que alhora d’una bona realització tècnica presenti un alta capacitat comunicativa, i tot això en aquests mínims 15 x 15 cms exigits per la convocatòria.



I a fe que els artistes s’esmercen per aconseguir-ho com queda evident en cada convocatòria en la que el recull global i la individualització dels treballs així ho demostren.


En l’edició d’aquets 2020 hi prenen part 76 artistes que superen abastament la prova, amb un bon grapat que ho fan amb tota excel·lència, el que fa d’aquesta edició la més brillant de les realitzades. En ells tots hi trobarem la peça que més s’adiu als nostres gustos i expectatives però jo aconsellaria que al costat del plaer contemplatiu, l’espectador hi afegeixi l’aspecte crític i presti atenció en cada cas a l’evolució i/o innovació dels autors participants, amb la certesa que trobarà nombroses i positives sorpreses que demostren el bon nivell dels autors mataronins, en una exposició de molt recomanable visita.


diumenge, de desembre 13, 2020

V CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA DE LLAVANERES


Els darrers dies de Novembre i aprofitant l’avinentesa de la Festa major de la població, es va fallar el V Concurs de Pintura i Escultura organitzat per el Museu Arxiu de Llavaneres. Un concurs que ja ha arrelat intensament en el món artístic no tan sols comarcal, ans estenent-se molt més enllà, a bon segur per l’acurada organització del mateix, i per que no dir-ho per la mirada cap a l’art actual que s’ha produït tant en el que pertoca als premiats com als seleccionats, en totes les edicions anteriors.

Enguany el nombre de participants ha estat de 77, una mica inferior a l’anterior edició, segurament degut a les dificultats de presentar les obres a concurs, per el tancament perimetral de les poblacions , el que impedia els caps de setmana  acostar-se al Museu a dipositar les obres, tal i com havia succeït majoritàriament en les anteriors edicions.

El jurat va estar format en aquesta ocasió per Agit Baqué, directora de l'espai cultural La Destil·leria de Mataró, Ainhoa González, llicenciada en Història de l'Art i museòloga, i Núria Poch, directora del Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró–Col·lecció Bassat, els quals van apostar per una selecció de finalistes més reduïda que en anteriors edicions, conformada per 19 obres, de les que 5 eren escultures  i 3 gravats

Els artistes seleccionats han estat Máximo Almeida , Miquel Arnau , Pere Bàguena /Mireia Oliva, Anna Ballester , Manel Campaña , Marta Casas, Anna de Jaime, Lluís Gómez, Michèle Le Pape, Cecília Morales; Joan Pascuti, Abel Pruñonosa, Xavier Puente, Lluís Puiggròs, Joan Rossell, Narcís Sala, Olga Serral, Rosa Solano Jordi Torrent, i d’entre ells els guanyadors van ser:

Primer Premi per “Couturieres- bleu”, tècnica mixta sobre tela de Rosa Solano.




És aquesta una obra de la sèrie que l’artista manresana ha dedicat a homenatjar el món tèxtil i molt en especial a les costureres. Obra molt semblant plàsticament i amb idèntic missatge que l’obra amb la que va guanyar l’any passat el Concurs d’artistes manresans. Obra amb més intensitat conceptual que no plàstica, però evidentment d’alt nivell.

 Segon premi  per l’obra sense títol i tècnica mixta de Miquel Arnau



 Miquel Arnau és un d’aquests grans artistes malauradament poc coneguts. Dedicat professionalment a la restauració, amb reconegut prestigi en aquest món, ara sembla que posa més accent en la seva pintura que mai ha deixat del tot de costat. Aquest paisatge , a bon segur, realitzat per la zona de Sant Jaume de Traià d’Argentona, és una excel·lent demostració del paisatge modern i actual, amb intencionalitat de traç i amb agosarada cromàtica. Una magnífica peça.

El tercer premi és per el treball realitzat a quatre mans per Pere Bàguena ( fusta) I Mireia Oliva (ferro) , de títol ”L’origen”.

 


És aquest un magnífic treball en el que es conjuguen a al perfecció l’habilitat en el treball de la fusta de Pere Bàguena , espectacular en les seves creacions , amb l’afegitó metàl·lic que aporta Mireia Oliva que dona un aire modern i actual a una peça visualment molt atractiva i conceptual i tècnicament molt ben treballada.

Un palmarès d’alt nivell que manté la línia de les anteriors edicions i que ha de ser el preludi d’una nova edició en un ambient de vida normalitzada que faci d’aquest magnífic concurs un element important en el context de l’art català.

Però en espera d’aquest retorn a la normalitat i aprofitant ara l’eixamplament perimetral als àmbits de la comarca, és fàcil recomanar la detinguda visita per l’alt nivell de l’obra seleccionada i com passa en tot concurs, raonar, aprovar o discrepar del veredicte del mateix.

Felicitats a guanyadors, seleccionats i especialment a la gent del Museu de Llavaneres per la seva ingent tasca de promoció de l’art.