COMENCEM NOU CURS.- CENTRE D’ART HOSTENSIA HERERRO

 

Arribat ja setembre i vist que enguany sembla  que l’activitat artística té ganes de començar amb força i aquet divendres ja tenim dues inauguracions amb sabó rpersonal d’interès , com ho son  per un costat la de Catherine Lorton que presenta la seva mostra “Sinestèsica. Poesia del Color” al Museu de Llavaneres i per l’altre a Ca l’Antiga es presenta la mostra “Artkitektura” amb la participació de Felip Pich-Aguilera, Teresa Batlle, Rosa Aguiló, Glòria Badosa, Mima Sant, Manuel Ortega, Maurice Brandts i Manuel Serra. Unes exposicions que obriran amb cert nivell la temporada, i que esperem segui el preludi d’una activitat constant i ben qualificada per els nostres entorns.

Això fa que us vulgui parlar de quatre exposicions  que he visitat aquest estiu a València i que paguen la pena i mereixen prou atenció. A més la seva proximitat fa que es puguin visitar amb molta facilitat. Son la d’Anselm Kiefer al Centre d’Art Hortensia Herrero i les de “Compromís amb l’Art , De Miró a Barceló” , “Gustavo Torner. La harmonia secreta del Pensament” , actualment encara actives i “Tàpies. Última dècada (2002 – 2012)" , mostra que acabà aquest cap de setmana, totes elles a la Fundación Bancaja. Unes exposicions d’alta qualitat que mereixen detallada visita.

El centre d’art Hortensia Herrero, esposa del propietari de Mercadona y gran afeccionada a l’art, es troba en un antic palau d’estil barroc del segle XVII i reuneix obres d’artistes de renom nacional i internacional. Algunes de les quals han estat creades  específicament per a l’espai.

Es tracta d’un enclavament en el que es pot veure i gaudir del passat de la ciutat en diferents èpoques ja que durant el procés d’adequació de l’espai es van trobar nombrosos restes arqueològics que han quedat integrats en el recorregut museístic.

En el laberíntic trajecte expositiu, podem gaudir d’obres de la col·lecció privada amb nom tan importants com Alfaro, Barceló, Baselitz, el portuguès / mataroní Carlos Bunga, Calder, Chillida , Dubuffet, Genovés, Hockney, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Kiefer, Miro, Miguel Navarro, Plensa, Saura, Scully, Tàpies, Uslé o Manolo Valdés i d’altres. Tots ells amb una presencia d’obra triada pel gust de la compradora, és a dir en la vesant més suau i decorativa dels artistes, defugint d’obres cridaneres en el fons i en la forma.

Però la nostra visita, no sols estava en el desig de gaudir de la col·lecció del Museu , ans també poder fer-ho del treball d’Anselm Kiefer que sols havia exposat el 2007 al Guggenheim de Bilbao i que ben aviat, el proper mes d’Octubre podrem gaudir a la Pedrera.

Kiefer és un dels artistes importants del moment. Nascut durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial, el treball de Kiefer serveix per executar una profunda reflexió sobre la identitat i la història de la postguerra d’Alemanya, lluitant amb la mitologia nacional del Tercer Reich. En aquesta complexa equació l’artista fusiona art i literatura, pintura i escultura, abordant així els complexos esdeveniments de la història i les epopeies ancestrals de la vida, la mort i el cosmos.

L’obra de Kiefer inclou pintures, vitrines, instal·lacions, llibres d’artista i una varietat d’obres en paper com dibuixos, aquarel·les, collages i fotografies intervingudes, encara que aquí trobem essencialment pintura, en la que empra al costat dels materials pictòrics habituals, d’altres tan variats com el plom, el ciment, el vidre, peces de tela, arrels d’arbres o llibres cremats.

En la mostra, per un costat hi trobem la seva cara més amable, reflectida en les obres propietat de la mestressa de l’espai, al costat d’un petit gruix d’obres de l’autor en les  que esclata amb tot el seu esplendor i potencia. Especialment, amb l’obra estrella de la mostra que encongeix l’ànima i emociona a qualsevol persona com ho és l’obra “Danae”, un treball de més de tretze metres de llarg per uns tres d’alçada. En ella reprodueix l’interior de l’aeroport de Tempelhof de Berlín , fent referència alhora al mite de Danae,  aquí el seu pare la va tancar en una torre per temor a un oracle segons el qual un net seu el mataria, però Zeus va entrar en la seua cel·la transformat en una pluja d'or.

Aquesta peça que sols havia estat exposada a New York i que ara ho fa per primera vegada a Europa, paga per si sola la visita i el pertinent viatge.

A més, les obres no estan penjades en una sola sala o en algun espai gran que n’agrupés a varies, el que permetria una visió més global, sinó que estan distribuïdes en els  diferents espais de la caòtica distribució del palau, en el que es poden gaudir d’obres de dels artistes que conformen la col·lecció, peces que no sorprenen en la majoria, ja que aposten per la cara més dolça del creador, cosa que crec que és un absolut error ja que malgrat la qualitat que atresoren n’hem vistes de molt millor i a més , la magnificència del treball de Kiefer les empetiteix davant l’aclaparador llenguatge visual de l’artista alemany que respon amb alta qualitat, l’aposta que la mestressa Hortensia Herrero, ha fet per ell.

Mostra de molt recomanable visita i en cas de no poder ser possible, cal començar a preparar la visita a La Pedrera quan hi aterri el 2 d’Octubre . Una exposició que segons la pròpia web de La Pedrera  oferirà “una aproximació concentrada i significativa al seu univers conceptual a partir d’una selecció d’una quarantena d’obres procedents de la col·lecció privada de Hans Grothe, una de les més importants dedicades a l’artista, complementada amb peces d’altres col·leccions privades.

A través d’un recorregut intens i acurat, la mostra revela la complexitat simbòlica i material de la producció de Kiefer, tot posant en relleu la coherència d’un projecte artístic que es desplega en múltiples formes i suports, pintura, escultura, instal·lació, fotografia i llibre d’artista. «La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» convida a endinsar-se en una reflexió profunda sobre la memòria, la matèria i el coneixement

Una exposició que obviament no ens perderem.

AMICS , O ENEMICS, DEL MUSEU DEL CÀNTIR ???

A quatre dies mal comptats de Sant Domingo, dia de la Festa Major d’Argentona, les aigües de la seva font baixen tèrboles degut a la guerra que han creat els Amics del Museu del Càntir contra el Consell que regeix el mateix i contra l’Ajuntament de la població. I dic, baixen tèrboles, per emprar una frase entenedora per a tothom.

Fa tres anys, el Museu del Càntir estava dirigit per un Patronat que era el veritable propietari  dels càntirs del Museu i de tot el que ho envoltava, però no ho era de l’edifici del mateix . Tal i com va passar fa una dècada a Mataró , els patronats municipals, com per ex el d’escoles bressol, cultura o esports, van desaparèixer i es varen integrar en les estructures municipals.

El mateix succeí a Argentona, on els Amics del Museu del Càntir van entregar el poder de tot a l’Ajuntament de la població i es confegí el Consell del Museu, un consell consultiu , que és qui ha de marcar les línies mestres del Museu, però sempre sota l’aprovació del ple municipal. És a dir , un consell molt propositiu, però nul·lament executiu. Els Amics del Museu entraven amb dues places en el Consell, per fer i proposar actuacions, que com en els demés cassos havien de ser aprovades pel conjunt i conseqüentment per el ple municipal. L’antiga junta dels Amics va dimitir i es proposà a Marga Bagot, mítica guanyadora del concurs d’aixecament de càntirs, que n’ocupés la presidència com així va ser.

Però per raons i circumstàncies que desconec però que son fàcils d’intuir, els Amics s’han convertit en enemics, quasi diabòlics, del Museu i de tots aquells que no segueixin el seu tarannà. Fan el que els rota, sense seguir cap línia oficial, i qui gosi discutir la seva postura ja sap a la persecució a que estarà sotmès. Com exemple definitiu hi ha l’exigència de que se’ls hi regalin 65 càntirs de l’any , (valor de quasi 2000 euros) per a la festa del Càntir, xifra absolutament impossible de complir per el seu cost i per el greuge comparatiu amb la resta d’entitats del poble.

No vull entrar en els mil i un detalls que defineixen la seva actuació i que mostren clarament la seva nul·la estima  al Museu del Càntir, però si que vull és donar un toc d’alerta a aquells que imbuïts per la seva dialèctica abassegadora que no admet rèplica i per la seva enganyosa capacitat divulgadora del càntir i la seva festa, poden caure en el parany totalitari del seu discurs.

Si volen fer del càntir l’eix de la seva vida, que ho facin, però per favor deixin en pau a aquells que treballem per un Museu cultural viu i actiu, un museu que aquells que es diuen amics seus, sols volen per efectuar reunions, quan no en disposa de cap sala, i per establir una batalla política contar el poder municipal.

A qui ha treballat per el Museu mai se l’hi ha demanat ensenya política de cap mena, ara amb el totalitarisme dels Amics, queda ben clar quina és la seva lluita i quines son les seves intencions, i cap d’elles és lluitar per aconseguir un museu millor en tots els aspectes, el de la col·lecció ,la millora del propi edifici, el càntir de l’any, la seva direcció i difusió, les seves exposicions. En resum de fer del Museu un Museu molt millor de com estava.

I com que els que s’anomenen Amics del Museu del Càntir, no semblen estar en res per aquesta línia, jo el hi proposo com ja he fet altres vegades, que canviïn el nom de l’Associació per el d’Amics del Càntir, que segueixin amb el càntir arc iris com a símbol de la seva línia d’actuació, que facin mil i un jocs amb el càntir, i per damunt de tot que deixin treballar amb pau i tranquil·litat a tots aquells que estimem un Museu, que ni visiten, ni coneixen.

I si ho fan, que ho facin amb el respecte que pertoca. Respecte que s’han passat pel forro, amb la il·legalitat de l’elaboració d’un joc de cartes de parelles del càntir,  en que s’ha usat ,sense el pertinent permís , la imatge protegida dels càntirs d’autor, alhora que sense cap mena d’autorització també han usat el nom i el logo del Museu , entitat a qui agradava la idea i estava disposada  a col·laborar

Però queda ben clar que aquells que sempre tenen la raó, que empren l’insult com a forma d’intimidació, que es creuen els amos i senyors d’un Museu del que s’aprofiten del nom, però que no coneixen ni trepitgen, que usen com emblema un lamentable càntir que fa la punyeta a la resta de càntirs d’autor i que és demostratiu del nul nivell artístic i cultural dels que representa, mai poden ser amics d’un Museu i sí en canvi enemics.

Per tant , aquí està la meva opinió envers un lloc que estimo enormement, el Museu del Càntir, davant l’acció demolidora d’un grup d’aprofitats que el volen destruir en la seva essència.

Un marxa ja de vacances, esperant que l’eclipsi total que esperem gaudir per terres d’Aragó, esborroni la mala praxi que denunciem en aquest escrit i quan tornem, a finals d’agost, les coses s’hagin reconduït per a bé del Museu del Càntir i de la Cultura Popular.

Bones vacances a tots.

“NULLA DIES SINE LINEA”.- PERE FRADERA. MUSEU DE MATARO

Aquest dimecres s‘inaugurà al Museu de Mataró el darrer projecte artístic de Pere Fradera que sota el títol de “Nulla Dies Sine Linea”  consta de 22 treballs dibuixístics amb els que ens ofereix una mirada, que semblant distant per la fredor asèptica de la seva realització, omple de vida 22 edificis emblemàtics de Mataró   que assoleixen en les seves mans un protagonisme especial quan per els ciutadans l’havien perdut en la quotidianitat de trobar-los en cada passejada que realitzem per la ciutat.

Com molt bé explica Carlos Cudeiro en l’escrit de presentació de la mostra, “ el dibuix, molt més que la fotografia, continua essent imprescindible per entendre la realitat ja que és com un matxet esmolat que ens allibera la visió de tot allò que no contribueix a fer que la representació sigui comprensible”.

I justament això és el que amb tota la seva habilitat i sapiència, que es molta, Pere Fradera empra per confegir una mostra silent en l’aparença, però plena de vida que ens omple de sana curiositat per anar descobrint en el treball, les mil i una imatges que tots nosaltres tenim dels edificis que en son protagonistes. I a més a més, provocant la incitació a redescobrir-los sota el paraigües de la seva mirada.

Els 22 edificis triats, ens passegen per els edificis civils i religiosos més emblemàtics de la ciutat. Des de l’Ajuntament a Santa Maria, passant per la Presó o l’Escorxador, sense obviar la Nau Gaudí la casa Coll i Regàs o ca l’Arenas, o la casa Capell, la casa de Beneficència o el Mercat del Rengle. En tots ells la perfecció de la reproducció visual ens enlluerna i seduint-nos converteix la sempre esmorteïda ciutat de Mataró, en una ciutat de somni a la que sens dubte voldríem viatjar.

Amb la perfecció tècnica de tots i cadascun dels treballs presentats i amb el recull de detalls que se’ns ofereixen, la teòrica fredor ambiental del presentat, adquireix ànima, força i calor seduint totalment a l’espectador que es rendeix amb facilitat a l’enorme tasca de l’autor i la grandiloqüència de l’exposat.

Una excel·lent exposició que serveix per fer-nos sentir l’orgull de posseir uns enormes tresors que essent nostres no els sentíem com a tals i que ara recuperen abastament la seva força gràcies al magnífic treball de Pere Fradera .

Exposició d’obligadíssima visita

 

Nulla dies sine linea. Una mirada a edificis de Mataró.

Dibuixos de Pere Fradera.

Museu de Mataró

Del 8 de juliol de 2026 al 31 de gener de2027

 

Ps.-   Malgrat la qualitat del presentat em sembla enormement exagerada ( 7 mesos) la durada de l’exposició. Com igualment ho és els sis mesos de l’exposició de Rovira Brull o l’amplíssima durada de les exposicions de la Nau Gaudí que acostumen a vorejar l’any, quan no el depassen. La durada de les exposicions municipals és un tema que caldria millorar.

 

MERCADILLO DE SANTES

 

La Fundació Iluro absolutament desnortada en l’artístic , i més encara des de la seva nova direcció tècnica que és desconeixedora absoluta de la realitat de la seva història i dels artistes que dormen en el seu acull , omple durant l’estiu les seves sales expositives, suplint l’habitual exposició de Santes amb una col·lectiva d’obres de la seva propietat que son agrupades sota el rimbombant títol de ”Dies de festa , Llocs de trobada”.

Una exposició que és en realitat un conjunt de peces d’impossible lligam que s’assemblen més en el total a una parada dels encants, en la que com sempre, un hi pot trobar agradabilíssimes sorpreses, al costat d’obres de nul valor.

Així hi podem trobar un seguit d’obres infumables d’Alfred Opisso, de les seves sèries de treballs d,ambients parisencs i zíngars, que son salvades per l’obra “Fira”  que ja va ser portada en l’exposició antològica que un va dirigir a començaments del 2010 a la sala de la Biblioteca Popular.

També podem trobar un bon gruix d’obres menors de Pepe Novellas que podrien tenir gràcia, vistes en conjunt, però que desapareix el seu valor, convertint-lo en un “artista per tot” en la seva dispersió expositiva.  El mateix succeix amb un parell d’Alcoys, que fan joc amb un gens destacat Mariano Andreu, el gran desconegut artista mataroní de qui sí s’hauria de fer una gran exposició ,com uns perduts Rafael Griera o Pere Pruna.

I que no dir de la millor peça de la mostra , gens destacada del conjunt, com ho és, sens cap mena de dubtes ,el treball de Carme Rovira , “Ball de sardanes” (1960) que encapçala aquest escrit, veritable obra mestre que hauria d’haver sigut destacada de manera molt més remarcable.

Al seu costat sols l’espectacular treball d’aires picassians de Lázaro Ferré,  l’obre d’aires santvicentins de Laureà Barrau, el llibre de Contes de la ciutat il·lustrat per artistes, d’un Sant Jordi de fa molts anys, o l’escultura de Manuel Cusachs, destaquen en un mar de mediocritats i peces sense interès que serien acceptables en una exposició organitzada per una petita entitat però que mai haurien de ser englobades en un conjunt grandiloqüent en el que no llueixen en la seva solitud i amb el conjunt de peces que volen més ser encabides en l’entorn d’un feixuc discurs escrit (espais de trobada, la música, el menjar, memòria i transformació de la festa, carrer i mercat, festes populars...)  que no pas per correspondre a una exposició essencialment plàstica com caldria.

Fracàs absolut de l’intent de mostrar la col·lecció de l’entitat. I si val un consell, no persisteixin. La col·lecció de la Fundació és d’escàs valor després de les diverses fusions i d’algunes gestions dels que en més alt grau manaven en aquells temps. I el poc que val ja s’ha mostrat en els darrers anys. Així , que muts i a la gàbia, i així s’eviten ridículs tan aclaparadors com el d’aquesta absolutament inútil exposició amb més fullaraca que valors.

DESENFOCAT. CAIXAFÒRUM

 

Encara que la gran exposició de CaixaFòrum sigui en teoria la que aplega a Matisse i els seus contemporanis, qualsevol visitant amant de les arts que s’apropi als espais de la Caixa a la fàbrica Casarramona, entén a la primera que la gran exposició que aplega l’indret és “Desenfocat. Una altra visió de l’art” una interesant mostra que dona protagonisme al borrós i l’imprecís com a elements expressius.

Segon els organitzadors “Aquesta exposició explora com aquest fenomen (el desenfocat) va suposar una nova manera d’entendre el món per a artistes posteriors, una clau per a una relectura d’una part de la creació plàstica moderna i contemporània”.

L’exposició concebuda pel Musée de l’Orangerie de París amb la col·laboració de la Fundació ”la Caixa”, presenta una obra que obliga a triar entre diversos punts de vista, ja que no n’ofereix cap de fix ni segur.

Considerada durant molt de temps parangó de la pintura abstracta, aquesta sèrie també ha estat precursora de les grans instal·lacions immersives. Així i tot, l’efecte borrós i desenfocat que caracteritza les àmplies extensions d’aigua de les teles no s’havia analitzat mai i avui es contempla com una elecció estètica real.

Partint d’arrels estètiques del desenfocament al segle XIX i començament del XX, i seguint les convulsions intel·lectuals, científiques, socials i artístiques amb les quals va créixer l’impressionisme, la mostra s’estructura en seccions on es barregen pintures, vídeos, fotografies i instal·lacions de diferents artistes com William Turner, Alberto Giacometti, Gerhard Richter, Mark Rothko, Eva Nielsen, Claude Monet, Thomas Ruff, Alfredo Jaar, Soledad Sevilla, Christian Boltanski, Mame-Diarra Niang i Bill Viola, entre d’altres.

Tot ell en un concepte dinàmic, absolutament contemporani en el que la intencionada barreja de conceptes estètics provoca una atemporalitat conceptual que et permet entrar i entendre més adequadament l’obra que visites i alhora el concepte general sota la que la mateixa s’adscriu .

Una exposició de gran qualitat que passa lamentablement desapercebuda en el conjunt d’exposicions que ofereix l’entitat i que mereixeria una importància superior ja que les obres que presenta son de primeríssima qualitat.

 

Desenfocat. Una altra visió de l’art

CaixaFòrum. Barcelona

21 maig - 27 setembre 2026

 

 

 

HOMENATGE A MANUEL CUYÀS ???

El passat cap de setmana s’inaugurà a la Plaça Joan Herrero , al bell mig de Mataró, l’escultura homenatge a Manuel Cuyàs, en un indret ben proper al lloc on vivia i en uns espais que eren el seu territori .

Capgròs anunciava l’acte amb aquestes paraules:  “Mataró farà aquest divendres un d’aquells gestos que expliquen una ciutat. No només inaugurarà una escultura. No només recordarà un periodista i escriptor estimat. Mataró situarà Manuel Cuyàs en el carrer, en l’espai públic, allà on ell sempre havia estat: mirant, escoltant, llegint, conversant i prenent la mida moral i humana d’una ciutat que coneixia pam a pam “. I en bona part encertava en el pronòstic. Certament Mataró va fer divendres un gest d’aquells que expliquen la misèria de la ciutat.

Hauria d’estar ben clar per a tots, que és del tot impossible, no em pregunteu el per que,  que Mataró realitzi un homenatge  correcte a algú que ha conreat per la cultura de la ciutat, la local i la provinent de fora, intentant aportar i exportar la mateixa.

La gasiveria ciutadana de Mataró és extrema. Recordem que mai es va fer una antològica del gran dibuixant que fou Manuel Cuyàs pare. O la impossibilitat de gaudir d’obres dels grans artistes mataronins ja desapareguts ,en un espai públic. En el Museu sols s’exposa una obra d’un artista local, una obra des començaments de Jordi Arenas (1936), mentre que cal anar a Llavaneres per gaudir de l’obra dels artistes mataronins desapareguts. I el paral·lelisme entre l’art i la resta de la cultura local, és absolut.

Fa ja un temps, un important ex dirigent polític local, m’explicava que ell i d’altres havien abandonat el projecte d’homenatge a Manuel Cuyàs, degut a que l’Ajuntament es negava a la realització d’un bronze que representés a Manuel Cuyàs prenent el seu habitual cafè en un conegut bar de la Rambla. Una escultura com la de Fernando Pessoa que es troba en la terrassa del bar cafè “Brasileira” en el popular Barri del Chiado de Lisboa. La proposta municipal, molt més barata, era la que s’ha fet realitat, i davant del fet, ell i altres importants personatges locals, van abandonar el projecte.

La desídia i garreperia d’un Ajuntament malbaratador per a festes  de barri i mil i un actes intranscendents, sortia a la llum pública amb la lamentable escultura de Pere Casanovas que supera el desastre de la seva escultura  d’homenatge a les víctimes del Covid al Nou Parc municipal.

Així tenim una escultura de perfil de Manuel Cuyàs en posició d’assentat que obliga forçosament a tenir un fons pla en el que recolzar la mirada ja que si no és així ningú s’adona de la seva presència. Pel vist en les fotos de l’acte inaugural, en aquells moments hi havia una fons de planta verda que li donava suport, però quan aquesta ha desaparegut, l’escultura, - per dir-la d’alguna manera-,  queda surant en el no res i esdevé invisible per a l’espectador.  Avui mateix he estat uns deu minuts ben a prop i malgrat la novetat ningú s‘ha acostat a la mateixa, per la raó de que és quasi invisible.

Fora del patètic lloc on està situada, l’obra en sí és d’una escassa qualitat. Si bé podríem salvar-la si l’observem pel darrera, com es veu en la imatge que encapçala aquest post, observant-la pel “davant” ens trobem amb un eix postural correcte que voreja fagocitant-la, una cara que em costa pensar que algú  pot reconèixer com la de Manuel Cuyàs.

Com em deia un els grans sabedors d’art que tenim a la ciutat, hauria estat molt millor , una visió avantguardista del seu jo “íntim”. És a dir: Barret, diari, cafè, una silueta del seu perfil. Hi estic plenament d’acord. Qualsevol cosa seria millor que aquest vergonyós homenatge que se l’hi ha realitzat.

Em resum, un homenatge absolutament fallit, per un ajuntament gasiu amb la Cultura local , que creu que amb un nyap ja n’hi ha prou per els culturetes de casa que a fi de comptes sols son quatre capsgrossos que no influeixen res en les properes eleccions i per tant no mereixen el més mínim respecte i atenció.

Un homenatge vergonyós per a una persona que tant va fer per la Cultura de la nostre ciutat.

Felicitats Govern de Mataró per el vostre menysteniment de la gent que treballa per la Cultura i per la ciutat.

 

Ps.- He parlat amb un nombrós grup de ciutadans amants de l’art i amb artistes  i a ningú li plau la figura que serveix com homenatge a Manuel Cuyàs.