Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
diumenge, de gener 31, 2010
Fa uns dies la gent del Museu del Càntir varen tenir a bé obsequiar-me amb el llibre de títol el que encapçala aquest post , llibre que és una excel·lent monografia al voltant de l’art en els museus locals de la província de Barcelona.
Tenia coneixement del mateix per boca de Ramon Manent que n’és el signant de quasi tot el munt de fotografies que il·lustren de manera magnífica aquest recomanable treball.
Em deia Ramon Manent que havia estat un treball dur però enormement satisfactori ja que a més dels reptes fotogràfics , - per cert , tots ells magníficament resolts com és habitual en aquest gran mestre -, li havia permès descobrir veritables tresors amagats pel desconeixement , i que omplen de qualitat el magnífic conjunt de museus locals dels que disposa la província barcelonina.
Tot el que em va dir es reflexa perfectament en aquest llibre del que aquest cap de setmana he fruit amb intensitat i sense ganes de deixar-lo de les mans.
Depassant 500 pàgines i amb un nombre superior d’imatges , Francesc Fontbona i Conxita Gil ens van fer repassada dels diferents museus locals fent parada en la seva història i en el resum del seu contingut , el que provoca en el lector afeccionada un desig absolut de passejar-se pels mateixos i anar a descobrir per si mateix , allò que tan magníficament se’ns explicita.
Un treball magnífic que aconsello per a tothom i que com deia serveix de catalitzador perfecte per incitar a la seva visita. Un treball però que en el que pertoca a casa nostra deixa el regust amarg del poc nivell del nostre Museu en comparança a tants d’altres de poblacions molt més petites., alhora que et fa bullir una mica la sang veient les mentides que Carles Marfà i Mireia Blesa , (noms que apareixen en el llistat d’agraïments) devien dir als autors , ja que el que escriuen ells de ca l’Arenas i la realitat no tenen ni un borral de coincidències
.
Però malgrat això vaigi el nostre consell d’apropar-se a aquesta monografia , encara que sols sigui per admirar les “estampes” tan ben fotografiades per aquest mestre de mestres que n’és Ramon Manent.
MATARÓ I EL CINE PORNO
Ja saben vostès que entre les possibilitats de “negoci” que està intentant establir la nostra ciutat , està la de potenciar-la com espai de tota mena de rodatges cinematogràfics amb la creació de l’Oficina de Film Comission, que serveixi per facilitar la recerca d’espais en la diversitat que ofereix la ciutat , una idea que cal aplaudir.
El que no sé si ja s’ha començat a treballar en el tema ja que justament aquesta setmana en el molt anomenat programa de “Cuatro” realitzat per la periodista Samantha Villar i que té com eix el fet de explicar la seva dedicació durant 21 dies al tema que proposa , en aquest darrer programa dedicat al cinema porno,.
Quina no ha estat la nostra sorpresa en veure a la periodista acompanyant a una anomenada actriu porno, fent exercicis gimnàstics a la platja del Callao, fàcilment identificable per l’escola universitària i l’escultura dedicada al Camí del Nord.
Serà que la petja de Nacho Vidal, que tant ha fet per donar a conèixer el nom de Mataró per arreu del món , ha establert escola i sense saber-ho Mataró és lloc de caliu d’artistes dedicats a aquest càlid art?.
Seria qüestió d’esbrinar-ho i si la recerca fos positiva tirar endavant. Cal esperar que així el nom de Mataró “s’enlairarà” formós en aquest entorn tan universal.
dijous, de gener 28, 2010
No m’estic de reproduir el magnífic i impagable article de Vicente Verdú , publicat avui a “El País”. Es pot dir més alt i més fort, però no més clar.
PINTAR SIN PINTURA
VICENTE VERDÚ
Un uso corriente que llama mucho la atención es el hecho de que las galerías de arte no cobren un céntimo por entrar en ellas y recrearse ante los cuadros. Pero también es llamativo que apenas se vea a alguna persona visitando una galería en Barcelona o Madrid y ésta debe de ser la razón de que sea completamente gratis. Si no pagando nada están desiertas, ¿cómo iban a esperar que se llenaran requiriendo un estipendio?
Pero otra importante razón de fondo para explicar la ausencia de público es tanto la arbitrariedad del valor que rige en el mercado del arte como los precios desaforados y ridículamente altos que se piden por un cuadro. Un doble asunto de hace varias décadas pero que sigue en pie como si no bastaran los espectaculares fraudes a lo Damien Hirst o las grotescas especulaciones en galerías, exposiciones y subastas.
El público no especulativo ni conspirativo, el mundo ajeno a la complicidad de críticos, galeristas y curators da justificadamente la espalda a este mercado que crece tanto en la mendacidad como en la banalidad y el desconcierto.
Hay críticas de especialistas que debieran orientar el gusto y fijar la importancia de un pintor pero si hay algo inextricable en todos los géneros posibles de escritura es (con excepciones) esta clase de textos donde raramente se adivina si el juicio es positivo o negativo porque viene a ser contemplativo. Faltos de instrucción, huérfanos de críticos inteligibles y náufragos en un mercado sustantivamente intrigante y especulador, el cliente potencial pierde interés por ir de galerías.
Un ejemplo que puede constatarse estos días en una céntrica calle de Madrid es la astronómica diferencia de precios entre las muestras de dos galerías vecinas y sin que medie nada demasiado cabal que lo justifique.
En la galería Orfila (fuera del prestigioso grupo galerista del Consorcio) expone un pintor, Martín Viveros, sin fama pero no sin talento, cuyas obras de "expresionismo abstracto" tienen fijados unos precios entre los 400 y los 1.200 euros. Diez metros más abajo, sin embargo, en la Marlborough los cuadros de David Rodríguez Caballero, cuya máxima característica consiste en pegar tiritas de vinilo sobre superficies de fieltro o papel vegetal, cuestan más de 12.000 euros. ¿Por qué? La pregunta, se dirá, es impertinente refiriéndose al arte. Pero la estupidez también.
Una galerista de estilo, perteneciente al Consorcio, confesaba que no expondría ninguna obra que supusiera un retroceso en su trayectoria vanguardista. Y el vanguardismo, una vez experimentadas todas las opciones provocadoras, viene a recaer hoy, especialmente, sobre la originalidad de los materiales que se utilicen. De ahí que se llegara a emplear excremento de elefante (Chris Ofili) como una elección todavía inédita en 1999 y que logró, junto a otras sensations de los jóvenes artistas británicos, la cola más larga de turistas en la historia del Brooklyn Museum.
El secreto se encuentra en "la propuesta" nueva, y la nueva propuesta lo será en estrecha relación con la novedad de los materiales. ¿La mano del artista? El artista de gran éxito hace tiempo que no mueve un dedo. Basta con constatar los resultados de los premios de pintura: los galardones recaen sobre obras que son una conjunción de soportes no convencionales, máquinas digitales y pueriles sortilegios tales como "pintar sin pintura" (Rodríguez Caballero).
¿La deshumanización del arte? Esto fue el tema de hace un siglo. De lo que se trata ahora es de la sublime institucionalización del camelo. Tampoco esto es de ayer ni siquiera de anteayer pero, a estas alturas, no debiera continuar ni mañana por la mañana. ¿Galerías vacías? La presente calamidad de la crisis compite con el insufrible nivel de la impostura
Ens treiem el barret i aplaudim amb totes les nostres forces.
DE “CUPOS” , GUÀRDIES I GRUES
Jo soc un més dels grans descontents de l’actuació de la Policia Municipal. No és d’ara , és de sempre. El meu descontent es personalitza en la poca professionalitat d’una gran majoria , en la seva habitual actitud xulesca , de perdona vides i no de servei, al costat de moltes coses més que com que ja he comentat en diverses vegades no venen ara al cas.Però com que malgrat tot sempre penso que poden ser recuperables ,el que si voldria es donar un consell que podria alleugerar la pressió d’aquells que es mouen en el treball de la grua.
Si volen complir amb el “cupo” tan sols tenen d’acostar-se qualsevol tarda-vespre a la Pça Joaquim Blume. , davant del camp de futbol. Avui a les 20.00 hores , 8 vehicles aparcats irregularment. Divendres passat a les 20.45 hores , eren 14 vehicles que ocupaven tot l’espai de la plaça en la que no hi ha ni un metre d’aparcament legal per vehicles de turisme.
Passin i carreguin, Compliran la seva feina , evitaran ensurts i accidents i del “cupo” ni recordar-lo, la xifra el depassarà amb escreix.
dimecres, de gener 27, 2010
Avui Pepe Novellas compliria 60 anys.
Avui , els amics hauríem volgut celebrar la festa artística del record inaugurant la seva exposició antològica , fet per el que fos possible, a poc de morir ens vàrem dirigir a les instàncies públiques per a fer avinent el projecte.
Avui , malgrat que alguns s’han omplert la boca de paraules i promeses , ningú s’ha dirigit oficialment ni a família ni a promotors per donar resposta.
Però encara que alguns ens vulguin ofegar el record , la teva tasca i la teva obra es mantenen vives en la memòria personal i col·lectiva.
Avui molts desitjàvem trobar-nos junts amb tu , mitjançant la teva obra que era la teva vida. Tots sabem que els artistes no moren mai i es perpetuen amb la seva obra. No ha pogut ser.
Per això en el record, més que mai
T’ENYOREM PEPE.
dimarts, de gener 26, 2010
L’exposició d’Alfred Opisso m’ha donat moltes satisfaccions de les que obligatòriament hauré de parlar tot just s’acabi , però potser ja valgui la pena apuntar que entre les més satisfactòries es troben aquelles que han tingut a les escoles com a protagonistes, i de totes elles la relació establerta amb el 3er curs de Primària de l’escola Àngela Bransuela.
Joiosament aquest curs va decidir que el seu projecte escolar d’enguany giraria al voltant de l’art i més específicament de la pintura en general i els pintors locals en particular. La mostra d’Opisso ha estat catalitzador per establir els contactes suficients com per confegir un petit programa de visites a exposicions , tallers , visites d’artistes a la classe etc. que a bon segur donarà els suficients fruits que com a mínim significarà que per cap dels alumnes del curs l’art , els artistes i el seu concepte els hi sigui alié.
Avui hi ha hagut el primer capítol d’aquesta col·laboració amb la visita a l’expo de Pere M. Brasó ( espai capgròs) ,que gentilment s’ha prestat a exercir la seva docència en un acte gratificant per a tots.
Una satisfacció que a mi m’arriba ben a fons , ja que potser aquesta és la cara més dolça i alhora escassa de la sempre controvertida tasca de crític d’art.
SANTS
Avui en el quiosc on compro habitualment el diari he quedat sorprès per la col·lecció de fascicles més inesperada , això que n’hi ha de les més impensables , que si didals, que si fer el titànic a raó d’una peça a la setmana , que si casa de nines andalusa , que..... , però el que no esperava mai era un col·leccionable de “ Vírgenes y santos” .
La col·lecció està formada per un mínim de 70 lliuraments , al mòdic preu de 9.99 euros , composats d’un escrit amb la vida i miracles del sant i una imatge d’uns 15 cm. Regirant per Salvat , que és qui realitza la col·lecció, em sorprenc encara més ja que actualment hi ha una oferta de llançament que amb la compra dels tres primers fascicles et regalen una espelma decorativa , una creu banyada en plata i un Nen Jesús.
Increïble.
No sé però si aquesta col·lecció arribarà a temps d’afegir vida , miracles i figura del Dr. Samsó, beatificat com tots sabem el passat cap de setmana. No havia parlat de l’acte i potser és hora de fer-ho. Per evolució soc descregut , i un xic anticlerical, encara que tinc el màxim de respecte per tot aquell que té unes creences religioses.
No havia parlat de l’acte de dissabte ja que vaig poder observar que de manera ben encertada el fet s’havia intentat limitar a l’àmbit religiós i no al ciutadà en general. Fora del nucli antic no existien cap referències de l’acte i estic convençut que poc més dels MTV eren coneixedors de l’esdeveniment ( ?).
Pel demés el fet de que Mataró sigui noticia positiva , encara que sigui d’aquest tipus , sempre és bo i fins i tot ens va fer gràcia sentir al Papa parlant català i dient el nom de la ciutat. I en el que es refereix a la parafernàlia litúrgica , dons si fa no fa, parella a la de quan guanya el Barça, la que realitzen els partits en temps d’eleccions , o si encara existeix , les cerimònies de canvi de grau en els boy-scouts.
De tot però hi ha dos punts que per a mi son elements de discrepància. En primer lloc la presència de polítics. Entenc la presència de l’alcalde Baron , en representació de la ciutat que donava la benvinguda als arribats de fora , però no puc entendre de cap manera , sabedor de que ens trobem en un estat aconfesional, la presència de Montilla a la presidència , i a la de tants altres polítics i regidors , que estan en el seu dret d’assitir a nivell particular, i per tant entre el poble, i mai haurien d’estar en lloc de privilegi ja que aquest no s’escau en tal ocasió.
L’altra punt de discrepància està en aquest missatge de reconciliació que se li ha volgut donar a l’acte. Crec que la beatificació de Samsó , com la de tants sacerdots i religiosos morts a la Guerra civil, és una dissecció clara de separar de nou “els bons” i els “dolents” , i més quan es manté una clara separació en la definició de “màrtirs” segons si s’era d’un o altra cantó, com és el cas dels capellans afusellats per les tropes de Franco.
Encara que aquests actes tinguin un significat religiós , per a mi tenen una lectura “civil” separadora , que en res afavoreix a la necessària reconciliació, que principalment ha tingut en l’església una gran enemiga , com s’observa veient les múltiples plaques de “caidos” ( d’un costat tan sols , com no) que aguanten incòlumes temps i lleis.
Però potser a meva mirada en aquest cas és mes apaivagada. El nom de Samsó l’havia escoltat moltes vegades per boca del pare , i d’entre la seva herència tinc el llibre de la seva guia per catequistes , que il·lustra aquest comentari.
Un llibre que editat per "Gràfica Fides. Mataró", el 23 d'Abril de 1936 , per tant a menys de 3 mesos de la seva mort, ves a saber si s'ha convertit en una petita peça de simbòlic valor històric i sentimental.
dilluns, de gener 25, 2010
Encara que volia, no vaig poder assistir a l’acte de Baron a Can Palauet , en el que l’alcalde anava a explicitar les seves prioritats per aquest any. Per les xarxes socials veig que l’èxit va ser total , fet del que em congratulo , però que alhora em produeix un neguit , ja que com a ciutadà no crec hagi d’assabentar-me dels projectes de ciutat per un acte de partit , quan el natural seria mitjançant un discurs obert a tota la ciutadania . Però ja sabem que masses vegades els partits confonen els termes.
Uns camins que precisen obligatòriament d’uns bons directors per poder-los executar amb encert. I aquí de nou topem amb la realitat d’un equip de govern fluix i de poc nivell, incapaç de totes totes, de ni tan sols començar-los a desenvolupar, el que ens porta a que l’acte de Baron , amb aquesta nova estètica de moda envoltant al celebrant , molt a l’estil de les misses joves post-conciliars , a bon segur quedarà en un desig de bones intencions que difícilment s'aconseguiran dur a terme.
MUSEU BASSAT
Justament la causa de la meva no presència a l’acte va ser el fet de que el que havia de ser una trobada de cinc minuts, es va convertir en una llarga i interessant xerrada que va depassar amplament l’hora de durada.
El passat dijous vaig apropar-me a la Fundació Bassat per a tal de lliurar uns catàlegs de l’exposició Opisso per a la seva biblioteca documental. Coincidia amb la seva directora Núria Poch i al cap de poc acudia Lluís Bassat.
Opisso va ser el primer tema de la xerrada , i agraeixo molt les felicitacions rebudes per l’exposició i el catàleg, però ràpidament la conversa va derivar envers el futur del projectat Museu Bassat.
Per tractar-se d’una conversa de caire privat no explicitaré res del que allà es va parlar , però si que cal fer esment en que era fàcil detectar un cert i intens desencís en l’estat de la qüestió. En aquest constant aparèixer en boca dels mandataris municipals, el nom del museu com a esquer de futur , però que en canvi tot estigui massa en standby i que qualsevol pas endavant costi molt i que el futur es vegi llunyà i bromós.
Existeix plena consciència de que els moments no son dolços ans el contrari , però jo diria que existeix el pensament que justament en aquests moments és quan cal apostar més que mai en el futur, i que en aquesta aposta el Museu Bassat ha de tenir un paper molt més preponderant del que actualment sembla disposar.
Un tema aquest del Museu Bassat que be faria el Govern de greixar i reactivar en la realitat, no fos cas que ....
diumenge, de gener 24, 2010
Encara que certament son uns quants els mataronins que fan ciutat per arreu del mon , aquí ens toca parlar dels artistes de casa que porten la creativitat mataronina per arreu.
Un exemple clar és Josep Manuel Calleja , a bon segur el creador mataroní més internacional , que ens fa arribar a mans ( complidor com sempre ) el catàleg de la seva darrera exposició de títol “Nocturns” que està realitzant en la sala d’exposicions de l’edifici del rectorat de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
Un magnífic catàleg amb la reproducció de la vintena de poemes presentats que corresponen a la sèrie que dona títol a l’exposició , realitzats a l’any 2004 però que mantenen tota la seva vigència i intencionalitat degut a la intemporalitat de la seva sensibilitat.
Una nova demostració del bon fer d’aquest excel·lent creador a qui costa tant veure per les nostres ( i seves ) contrades.
Altres que han portat el nom , i la bandera , de la ciutat fora de les nostres fronteres han estat la gent del llimoner amb la seva participació a l’exposició internacional “ de la musique avant tout chose” , celebrada a Tamanraset (Argelia ) , dintre de la “Rencontre internacional d’Imzad” . Una participació gestada per Margarita Riera , que resideix actualment en aquest país mediterrani , i de la que en parlarem amb més detalls en un proper post.
De moment valgui dir la gran acollida rebuda per els creadors , i molt especialment per les seves obres , algunes de les quals , com ho son les de Pol Codina i Manuel Prieto que reproduïm , que formen part ja de la col·lecció que ha de convertir-se en el proper Museu d l’Imzad en aquesta població , veritable capital de la cultura tuareg.
Artistes tots ells de casa , que lamentablement son més fàcils de veure , ja sigui temporalment com de forma estable en museus i col·leccions , ben lluny de la seva / nostra ciutat que en la mateixa.
Per fer-s’ho mirar.
CAN MINGUELL
Alícia Romero , persona que aprecio i a la que considero un dels pocs pilars fiables d’aquest ajuntament , s’ha molestat amb mi per un comentari al respecte de la seva presentació del futur de la Nau Minguell .
Romero parlava de la Nau Minguell com un lloc destinat a “ convertir-se en un centre per a la indústria audiovisual i creativa de la ciutat”, resumint-ho tot amb el paràgraf següent:
“La Nau Minguell, gestionada per la Fundació Tecnocampus,comptarà amb un espai de MediaLab a la planta baixa,laboratori per testejar productes i ferformació en les diferents disciplines,més dues plantes per allotjar empreses, la tercera planta estarà dedicada a lloguer d’espais per hores, dies o setmanes que dónen dret a l’ús de la tecnologia més avançada per poder realitzar productes i continguts audiovisuals.”
Tot en un comentari general que deixava clar el que tots sabíem, l’abandó definitiu del projecte inicial de Can Minguell , en el que els artistes plàstics tenien un paper preponderant.
Per això li vaig contestar així:
Veig que definitivament us heu passat per l’engonal, el projecte iniciàtic que tenia als artistes plàstics com protagonistes essencials de la nau, convertint-los un cop més en els apestats culturals de la ciutat.
No li ha sentat bé a Romero la meva agre resposta .Ho lamento però la veritat és aquesta.
Quan la nau Minguell no tenia encara “ amo” ( com en el cas de Tres Roques , era un edifici que tenia molts pretendents entre els diversos departaments del Consistori ), Romero va apostar-hi fort com un centre de creació que l’il·lusionava ja que estava enormement dolguda pel “robatori” que li havien fet de Can Xalant , projecte en el que hi esmerçà grans il·lusions i energies , i que alhora de la veritat havia caigut en mans “enemigues”.
La seva aposta era ben vista per el Govern ja que alhora servia per tapar boques i apaivagar les crítiques dels artistes plàstics que se sentien justament dolguts per l’entreguisme del Govern envers a les arts visuals. Can Minguell esdevenia així una aposta de futur que alhora servia per apagar l’incendi de les justes queixes.
Can Minguell va anar prenent cos , i mai es va tenir en compte ni als artistes ni a les idees que havien plasmat en aquells primeres reunions en les que començava a dibuixar-se el projecte. Mica en mica , l’audiovisual guanyava espai , mentre que la plàstica quedava del tot arraconada. A bon segur , "qüestions de “modernitat”.
Ara el que hi ha és el que hi ha i la resposta de Romero ha estat la següent :
“Perdoneu, però, estem parlant amb artistes plàstics que tenen interès en instal.lar-se a la Nau Minguell, ja que a ells van dirigits els espais de lloguer. Si teniu interès, feu-nos-ho saber i parlem. I perdona, Pere, però crec que algun dels teus comentaris és un pèl desafortunat.”
errant de nou en el plantejament.
Que és això de "parlar amb artistes plàstics "interessats"?. El que cal és fer una exposició pública amb la corresponent proposta , donant igualtat d’oportunitats a tots . Això és la transparència de l’Ajuntament?, o potser és simplement enxufisme a la recerca d’artistes “fashions” per a l’IMPEM , que sí sàpiguen el que vol dir “clusteritzi” i tot aquest idioma neo-tècnològic que llueix molt però que no serveix per a res.
Que és això de “ feu-nos-ho saber i parlem...”?. Qui ho ha de fer saber és l’IMPEM posant les cartes damunt la taula i no jugant a fer la viu viu
En quant a que els espais de lloguer van dirigits ells, si Romero ho diu..., però ni els plàstics precisen de la tecnologia més avançada per a realitzar productes audiovisuals ( sic), ni a bon segur els espais tindran cap de les condicions que precisen per a la seva feina , que està molt lluny d’un espai tipus despatx molt ben equipat, i si va en el camí d’espai generós , il·luminació adequada , elements complementaris per al seu treball que en moltes ocasions genera brutícia , sorolls, olors etc...
Però si Romero té raó i jo estic errat , no em costarà gens rectificar i demanar les disculpes que Romero cregui convenient. Però avui per avui la realitat és aquesta.I si no és així Romero ho té molt fàcil, que convoqui a la gent de l’art ( a tota i no a quatre escollits), presenti el projecte , expliqui les condicions i tot quedarà ben clar.
Mentre no sigui així, els que ens queixem no sols tenim tot el dret a fer-ho, ans mentre no es demostri el contrari, tenim tota la raó.
dimecres, de gener 20, 2010
Per a qualsevol que depassi els quaranta llargs i que hagi participat d’una o altra manera en el petit món cultural de finals dels setanta i fins a començaments del 90 , dir l’Ernest , vol significar i senyalar a una sola persona, l’Ernest Monter.
Ara mateix, fer mirada enrera i deturar-se en imatges de la Tertre , l’Abast , Fuset. O buscar actes amb Rovira Brull, Alcoy, Perecoll, Estudi Tres x tres o els de Penta , el grup fundador de la casa del llimoner que acabaria aplegant el grup d’amics que agafaria el nom del dia de trobada ( dimarts) i el lloc ( la casa del llimoner) com a nom identificatiu ,o... ,significa sempre que en alguna d’elles apareix la imatge de l’Ernest fi i despitragat , rialler , amb aquella imatge personal que tenia de l”aquí estoy yo” . I això fins que de cop i volta la imatge desapareix i l’Ernest també.
( veure a ‘Ernest agafant pel coll a n’en Pepe a l’Estadi olímpic , el dia de la proclamació de Novellas com artista olímpic)
Si voleu ser curiosos tan sols cal cercar el weeb de TVE , cercar el punt de televisió a la carta , i cercar el programa “Españoles en el Mundo” i d’ell el capítol dedicat a Guatemala. Allà i durant quatre o cinc minuts a partir del minut 27.20 , podrem recuperar un Ernest al que sembla que no hagin passat els tretze anys que confessa que fa que no trepitjat el nostre país.
El veurem com a xeff d’un restaurant d’Antigua , ciutat guatemalteca patrimoni de la Humanitat d’ençà 1979, degut a la seva preservada arquitectura renaixentista espanyola i la seva derivació barroca. Una ciutat plena d’encants històrics i alhora amb la natura ben al costat com en el cas del volcà Pacaya , lloc escollit per l’Ernest per fer una truita amb l’escalfor de la lava activa del volcà.
Un reportatge que ens ha portat al record del passat , i en certa manera ens ha fet enyorar el futur d’un retorn , encara que tan sols sigui per explicar aventures que hauran estat moltes ( a Internet el trobem també com xeff de l’Hotel Bambú, de luxe asiàtic ) i que seran bones d’escoltar. Esperem que descobert el seu secret més ben guardat , - el de a on es trobava -, l’Ernest no podrà resistir la temptació de fer-nos una visita.
Mentre l’esperem , bo es quedar-nos amb les imatges que ahir , a “Españoles en el mundo” , ens portaven la seva inconfusible figura i el seu etern tarannà.
dimarts, de gener 19, 2010
Soc d’aquella rara avis que vol creure en la política i en els polítics. Dic rara avis ja que fa ben poc en l’habitual baròmetre del CIS , eles espanyols deien que els tres grans problemes que tenia el país eren ( per ordre): la crisi , l’atur i els polítics.
Potser per això, aquests estan constantment demanant-nos confiança per evitar el gran descrèdit del que “gaudeixen” actualment . Però ho fan sense voler entendre que sols aconseguiran la confiança si allunyen amb els seus actes l’ombra del descrèdit que plana sobre ells. I justament avui el diari en va ple de fets que accentuen el seu descrèdit i per tant augmenta la nostra desconfiança.
A un li costa entendre com Carod Rovira pot dilapidar el seu capital polític ( si és que encara ni queda) amb la seva “actuació” en l’acte inaugural de l’aeroport de Lleida , que per qui el desconegui, es va tractar d’arribar a Lleida amb avió, sortir ben galdós a la foto i ràpidament sortir cap Alfàs per agafar un helicòpter ja que al migdia viatjava cap el Senegal. És a dir un grapat important d’euros del contribuent . malgastat per tan sols una foto.. Potser caldria aquí aplicar la nova norma de rescats , de fer pagar el cost quan es tracta d’imprudències.. és a dir si vols la foto, te la pagues.
Les dues columnes cridaneres de La Vanguardia , és a dir les de Quim Monzó i Pilar Rahola , posant a caldo a Mas , al que Monzó titlla de “mentider” , al igual que a la resta de polítics , mentre que Rahola fa bona repassada dels ínclits Baltasar i Saura , i per elevació de Montilla.
És clar que si anem més avall , ens trobem per exemple a la nostra ciutat en que ja fa una setmana de la rebolcada de l’Audiència Pública i aquí ningú ha dit ni mú. Com si diguessin : “Si no vau voler acudir , allà vosaltres , nosaltres ja vàrem complir” . I aquí pau i després glòria , i a n’en Carlos Fernández ni tossir-lo que si no el papà i el tiet s’enfaden.
És clar que si anem per altres institucions la cosa no millora gens, ni mica. A l’església van ben servits amb aquest Munilla que deixa empetitit a la serpeta de Rouco. Ja sabem que amb l’església acostumem a topar , però tal manca de les virtuts elementals és per que els creients s’ho facin mirar.
Com els empresaris amb el seu flamant president que reconeix que ell no volaria mai amb vols de la seva empresa. O en Laporta i les seves bajanades amb les que no li cal que ningú li faci llum de gas. O el president del Mataró de futbol. O....
És tant el descrèdit assolit que tendeixes a magnificar alguns actes , com per exemple la visita d’avui mateix de Baron a l’exposició de Pere Màrtir Brasó a l’espai Capgròs. Un encert per el gest de suport a l’artista i per que Baron a qui agrada , i força l’art , haurà gaudit de l’exposició. Un fet que de tant habitual hauria de passar desapercebut però que vist el que corre , agafa un significat ben positiu.
Potser per això, per la manca d’actes normals , habituals i naturals , i en canvi l’abús del que signifiquen el domini del poder , la gent està tan farta i cansada d’aquesta actitud impresentable i dels que la practiquen , és a dir , quasi tots.
Però malgrat tot , i com deia al començament , vull creure en al política i en els polítics, per això i com demanaria el creient : Senyors , doneu-me un senyal. El necessito, i molt urgentment.
dilluns, de gener 18, 2010
De fa ja uns quants dies , exactament des de una setmana abans de Nadal, que Ca l’Arenas presenta el segon torn d’exposicions d’aquesta temporada establerta sota l’eix de l’art i la guerra.
Sabedor de que en general les exposicions del desaprofitat casalot del carrer Argentona presenten un més escàs atractiu , res em motivava a la visita, però les que jo dic “obligacions professionals” em van portar a la visita i he de dir que si be no anava errat en general en respecte al nivell de les mateixes , he d’afirmar que l’exposició corresponent als germans Arenas és de les més interessants que en el seu entorn s’han realitzat.
No cal ni gastar unes poques ratlles en relació a l’efecte “parabellum”, ridículament vergonyós, mentre que en el que pertoca a la sala 1 , dedicada a les “ Històries anònimes . Vivències de salvaguarda del patrimoni artístic a Olot. 1936” , un s’ha de preguntar on dimoni està l’interès de la mateixa , fora de fer evident de qui s’ha pres la idea per copiar-la i donar com a resultat l’exposició actual de la sala Principal.
Quatre plafons de text amb unes petites fotografies , parlant d’un indret i d’uns noms que pocs coneixen , per explicar que a Olot és va fer el mateix que a tants llocs , Mataró inclòs , i presentant el petit afegitó del fragment malmès de “L’enterrament de Sant Franc” com únic element artístic que pot cridar l’atenció, és una vegada més la demostració de la ganduleria crònica del Museu , que a bon segur pensa que total, per els quatre que visiten l’exposició, tant si val i tot si val.
No succeeix el mateix en la sala dedicada ala germans Arenas , en que sota el títol de “L’Aprenentatge, 1936-1939” , es presenten una desena d’obres dels dos germans que corresponen a treballs que pertanyen a la seva part d’aprenentatge ja que malgrat l’esclat de la guerra , l’Escola d’Arts i Oficis i de la mà de Rafael Estrany va mantenir en la mesura del possible la seva activitat educativa.
Ens trobem dons amb treballs iniciàtics amb totes les característiques que aquestes obres comporten. És a dir que al costat de les lògiques mancances de creadors novells i per tant amb limitacions de tot tipus , apareix un tret engrescador , una gosadia important per l’edat i el moment , i el que potser és més important , comencen a ensumar-se les característiques peculiars i personals de cada germà.
Així en el que pertoca a Jaume , ja s’observa la seva predilecció envers la tècnica de l’aquarel·la , que ja la treballa , no a l’estil clàssic i de principiant com seria seguir el tarannà del dibuix aquarel·lat , amb un bon entramat de dibuix com a fonament , per fer-ho ja “ a pel” , amb tota llibertant, aconseguint resultats ben atrevits com ho és el treball que acompanya aquest escrit.
Circumstàncies parelles es presenten en el cas d’en Jordi Arenas que sorprèn amb un treball que a bon segur ell consideraria inacabat , com ho són aquests nens jugant a la platja , molt del concepte del mestre Rafael Estrany , o un molt més treballat oli “Escena de platja” on apareixen ja elements que després de la seva evolució esdevindran ben característics de la seva pintura.
Una petita mostra , tastet com quasi totes les de Ca l’Arenas , que serveix per veure el naixement dels dos germans artistes, i com ja en aquestes primeres passes començaven a intuir-se aquells elements que després serien essencials en el seu fer.
(Aquest segon torn d’exposicions de Ca l’Arenas romandrà obert fins el proper 21 de març)
PER TENIR EN COMPTE
Qui més qui menys ha vist aquests dies les imatges del nou aeroport inaugurat a Lleida , justament a Alguaire. Son imatges que captiven per l’originalitat del tractament de la coberta de l’edifici del mateix , especialment visible en tota la frontal de la torre de control. Els verds i terrosos jugant entre si , amb aquest paral·lelisme amb les terres del costat i el caire agrícola de l’entorn , serveixen per reduir molt el que hauria pogut ser un impacte visual destraler.
Dons bé , els responsables arquitectònics d’aquest aeroport son l’equip d’arquitectes b720 , que son els que han realitzat el projecte del Museu Bassat quan es dugui a terme en el seu emplaçament definitiu a la farinera Ylla i Aliberch , el que demostra el seu nivell de qualitat i de respecte a l’entorn , fets ambdós que espero agrairem en la seu definitiva , tal i com es va poder observar en el projecte que va presentar en la xerrada pública del passat juny , amb motiu del 25 aniversari del Capgròs.
diumenge, de gener 17, 2010
O potser millor dit, tenim forces problemes. Alguns son els habituals del dia a dia , però altres son afegits i caldria filar prim en la seva resolució no fos cas que en quedés tocada la ciutat.
PROBLEMA 1 .- CAN FÀBREGAS
El primer problema és , com no, el de la imputació de l’alcalde Baron , juntament amb Bassas i la lletrada municipal , al respecte de l’affaire Can Fàbregas.
No he parlat gaire del tema de can Fàbregas , però el que he dit penso que sempre ha intentat ser clar i contundent. El tema de can Fàbregas és el típic i tòpic cas de feina de desgast municipal partint d‘un punt que no se sustenta per cap costat. Patrimonialment parlant , l’interés de la fàbrica era com element històric /sociològic / industrial. I dic era , ja que la vàlua podia haver estat en el moment del cessament de les seves activitats. Passats uns anys , malmesa i retocada , el valor patrimonial de la mateixa esdevenia relatiu, és a dir en comparança amb altres edificis de caire parell. Una comparança que ho diu tot clar.
La resta és una política de desgast d’aquells que dient-se d’esquerres són els senyors de tota la vida que volen manar per aprofitar-se ,- i els cognoms Manté o Borrás en son paradigma- , per mantenir el seu estatus de pijos- progrés que tant de mal fa a la ciutat , - els casos Cruïlla o la gestió de les Tres Roques en son exemples ben actuals -, no deixant caminar a la ciutat per altres verals que no siguin aquells que han pontificat i beneït amb el seu suport.
Jo vull ara i aquí donar el meu suport absolut a l’alcalde Baron. Vaig ser signant de la plataforma de suport a la seva candidatura i vaig recolzar-lo personalment ja que creia , i crec , en la seva vàlua com alcalde , llastrada evidentment per un llastimós equip que com dic sempre no voldríem ni per junta de l’escala.
És ben cert que la seva actuació en l’actual legislatura m’ha decebut profundament , començant per la seva actuació en el tema del Fons d’Art , tot permeten el seu assassinat per part de Penedès i Noè, sense moure un dit encara que fos un punt del pacte de Govern i que curiosament tots els partits polítics el tinguessin en el seu programa electoral.
Però aquesta decepció, fonamentada també en altres actituds , no m’impedeix estar absolutament convençut de que Baron ha actuat sempre en la legalitat més absoluta. Que la seva actitud ha estat del tot neta , que la seva postura ha estat en el convenciment de que era el millor per a la ciutat , no aconseguint cap benefici personal de la mateixa i que per tant , mal els hi pesi a la gent de la plataforma , tota la història sols té un final possible , que és de la seva absoluta innocència.
Però és calr que hi ha molta més merda al darrera. Si en voleu llegir un anàlisi del tot lúcid , acosteu-vos a “Coses meves”. El blog de Joan Salicrú ( www.joansalicru.blogspot.com ) on trobareu el millor anàlisi d’aquest farregós tema. Un anàlisi en aquest retorn a la temàtica política local, que tant enyoràvem i reclamàvem, i de la que ens "amenaça" amb el retorn del blog “Riera 48” dedicat a la casa Gran.
Una opinió política local , assenyada i ben contrastada , que tots trobàvem a faltar i que ara joiosament recuperem.
DOS.- AUDIÈNCIA PÚBLICA
Tal i com està muntada la participació pública en la vida municipal , l’Audiència Pública n’és el seu punt central. Si aquesta assoleix un nivell de fracàs tan absolut ,com en l’edició d’enguany que ha tingut de ser suspesa per manca de participació, el fet té un lectura directa inapel·lable: Fracàs absolut del regidor de Participació Ciutadana ( Carlos Fernández) que hauria d’assumir les responsabilitats polítiques corresponents.
Joan Antoni Baron feia un excel·lent anàlisi en el seu blog , just el mateix dia de la debacle. Les reflexions eren del tot acurades , però no volia posar el dit a la llaga i fugia d’estudi amb generalitats. Un estudi en que cal separar en dos parts ben diferenciades : el del ciutadà en particular i les associacions de veïns.
Aquest darrer és el més curiós. Les associacions de veïns han estat de sempre uns elements altament polititzats. Ho saben abastament els partits , en especial els d’esquerres , que han apostat per el seu domini mitjançant militants als que fàcilment han premiat amb llocs electorals, i d’això en Carlos Fernández en sap més que ningú.
Que passa quan en arribar una audiència pública , les associacions ,dominades per gent del PSC i ICV , partits que curiosament formen part del govern , decideixen passar per alt la cita?. Ja sabem que les associacions de veïns han estat durant molt de temps un contragovern i que justament han perdut el respecte dels ciutadans quan justament els seus dirigents “s’han vengut” justament al govern al que calia exigir. És per això que la seva absència és un senyal massa evident de la discordança , o potser millor dit , de l’asincronia , entre els ciutadans i aquells que els dirigeixen , o potser , tan sols manen, que no governen?.
En el cas dels particulars està dit tot de vell antuvi. El convenciment de que les aportacions particulars de res serveixen i de que el peix està del tot vengut abans d’arribar a la parada , porten al passotisme obligat , malgrat l’interès personal que existeix , encara que latent , en el pensament de molts ciutadans.
I per deixar-ho clar , un es posa com exemple. Aquesta primavera s’acompliran 35 anys treballant per la cultura local en el camp de l’art. Mai ningú s’ha dirigit a mi per preguntar la meva opinió al voltant de l’art local, del que alguna cosa sé, i com podria establir-se unes línies de treball per a potenciar el seu present i reafirmar el seu futur, en relació a ales activitats a dur a terme en el PAM de qualsevol any. Sols en acostar-se les eleccions , els polítics han tingut algun gest per afegir propostes en el programa electoral, en la certesa per part seva , de que no existia cap intenció ni de dur-les a terme , ni de tan sols examinar-les.
Amb aquesta vímets es va teixint la realitat que explota com la d’enguany, i que provoca el dolor i la necessitat d’obligades reflexions.
I al final succeeix el pitjor , han de reflexionar al voltant de tants i tants temes que ni els hi queda temps per governar , ni empenta per reflexionar.
dijous, de gener 14, 2010
Ahir vaig ser entrevistat per en Manuel Roca Cuadrada a l’espai “Tribuna” , emès ara conjuntament a TVM i Maresme Digital. Encara que l’eix de l’entrevista va ser al voltant de l’exposició de l’Alfred Opisso , també van aparèixer algunes preguntes en relació a l’art i la ciutat.
En una d’elles se’m preguntà del per què del “mal estat” de l’art a la ciutat, pregunta enfilada a la manca de sales d’exposicions , la política expositiva municipal, etc...la meva resposta , potser poc hàbil coneixent la meva lluita , però sincera del tot , va ser capgirar el concepte , i respondre tot dient que l’art mataroní gaudia de molt bona salut ja que la creació estava en un punt ben àlgid, i art és justament això, creació i de qualitat. Els que estan / estem malament , som els espectadors que gaudim d’una programació limitada i en l’apartat públic , nefasta.
Els artistes semblen voler donar-me la raó, i així podem dir que Josep Manuel Calleja presenta la seva exposició e Poemes de títol “ Nocturn” a la sala d’exposicions del rectorat del campus universitari de la Universitat d’Elx. Una mostra inaugurada avui i que romandrà oberta fins el proper 2 de febrer.
Per altra costat la gent del Dimarts del Llimoner es troben aquests dies a Tamanrasset , la ciutat argelina que és capital dels tuaregs. A l’entorn del festival “ De la musique avant tout chose” i en el segons encontre internacional d’Imzad , els artistes mataronins Raúl Capitani, Pol Codina , de Antonio , Eugènia Mugnani , Manuel Prieto, Maria Pretel i Marga Riera , presenten els seus treballs responent així en certa manera, a la convidada de la temporada passada en que artistes argelines , conjuntament amb artistes mataronines , varen exposar a l’ensems a la Nau Gaudí. Una presència que bon segur serà profitosa per a tots.
Finalment cal remarcar la presència de l’obra de Josep Mª Codina en el culebrot “La Riera” de TV3. Algunes de les seves obres estan pressents en l’habitacle d’un dels protagonistes , fet que li permetrà una expansió visual del seu treball, que molts voldrien.
dimarts, de gener 12, 2010
La meva dedicació a altres menesters no em va permetre dir la meva al voltant del tema de la possibilitat prohibicionista de les curses de toros en el nostre país. No faré defensa de la meva postura que sí dic que va per la llibertat absoluta de que hi hagin “corrides” de toros i que hi vagi qui vulgui , i qui no, no hi vagi , tot afegint que un està entre aquests darrers.
Dic que no faré defensa ja que Joan Safont amb el seu magnífic escrit “El toro i la llibertat” del 17 del passat mes de desembre, i que podeu trobar en el seu blog ( La vida en un blog), entre els escrits de “societat” , ho deixava tot tan clar que seria impossible afegir algun altre raonament.
Soc dels convençuts que al costat dels defensors dels animals , s’ha afegit al carro molta gent per fer front a l’anomenada “fiesta nacional” , justament per el que pot representar tal definició. Seria bo que aquesta gent llegís l’article que publica “El País Semanal” d’aquest diumenge amb el títol de “ Cuando Barcelona tenía Cartel” , en el que es fa un repàs històric a la vigència històrica de les curses de toros amb un inici tan llunyà com el de 1387 , organitzat per el rei Joan I i fins arribar a avui en dia, amb curiositats històriques com les fotografies de Companys presidint un “festejo” a la llotja Real de la Maestranza de Sevilla , o les paraules de Pasqual Maragall que quan va lliurar la Medalla del mèrit artístic al Torero Joaquín Bernadó, va dir “Els que neguin la tradició taurina de Catalunya, desconeixen la seva història”.
Però de tot l’article el que més m’ha sorprès és que quan s’inaugura La Monumental ( 1914 ) s’afirma que per aquells temps la festa estava ben afermada a Catalunya i se celebraven curses a les places de Tortosa, Olot, Figueres, Camprodon , Tarragona i Mataró.
No estaria malament que en Manuel Cusachs que és qui millor toca el tema de la història local més propera ens pogués oferir cinc cèntims , - o més -, d’aquesta afecció taurina local que un desconeixia , encara que sí recordo de jovenet que en temps de fires durant no masses anys , es va muntar una plaça desmuntable en el camp ras del que ara és Nou Parc Central.
Mataró i els toros , una relació que estaria bé d’esbrinar.
CAN MINGUELL
Ahir la premsa ens explicava la visita d’obres de l’oficialitat al magníficament rehabilitat espai de Can Minguell. Un espai que hauria de ser veritable focus de radiació de capacitat creativa.
El projecte inicial de Can Minguell presentava una clara direccionalitat envers una estructura d’espais per a la creació essencialment plàstica ja que es considerava que la creació de tipus visual i contemporània ja quedava coberta amb l’oferta de Can Xalant. Uns espais de lloguer , amb unes característiques ben definides , com va quedar ben clar en les reunions presidides per Alícia Romero, Montse López i Ivan Pera, a qui els artistes convocats amb rara unanimitat , van establir unes premises fonamentals , que els regidors es van comprometre a dur a terme ja que les consideraven justes i correctes.
Ara , a l’hora de la veritat , i segons el document de premsa del weeb municipal, tot lligant amb el Tecnocampus, Can Minguell tindrà com a pla d’usos el següent :
Usos de la nau: centre de creació artística i audiovisual
La nau Minguell serà un futur centre de creació artística i audiovisual. La rehabilitació de Can Minguell permetrà donar a la ciutat d’un nou edifici obert a creadors, artistes i empreses intensives en creativitat. Espais de creació, formació i per a empreses del sector de les noves tecnologies són alguns dels àmbits que allotjarà la nau un cop rehabilitada. Can Minguell es convertirà en un centre de creació audiovisual, un node aglutinador de les empreses del sector així com d’artistes que fusionen l’art tradicional i les noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts.
Un pla d’usos “divertit” en la seva definició ,- si algú l’entén que avisi-, amb puntualitzacions tan curioses com la de la fusió de l’art tradicional i les noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts , que obliguen a dir allò dels germans Marx “ i un huevo duro”.
Sigui com sigui, queda força clar que els artistes plàstics mataronins han estat de nou esborrats d’un projecte de creació. Potser serà qüestió d’anar a cercar un bruixot per que trenqui aquest maleït encanteri que pesa sobre els mateixos. Encanteri que per el bé de tots esperem que no sigui “ mal d’ull” .
dilluns, de gener 11, 2010
Encara que ja fa un més que s’ha inaugurat , no va ser fins fa pocs dies , en les obligades passejades de compres per la ciutat , que no vaig deturar-me a l’espai “f” per veure l’exposició d’Ilaria Mauro ,”Ho fatto un fioretto” , mostra que n’és conseqüència d’haver guanyat la darrera edició de la mostra d’Art Jove de la ciutat.
Essent com soc , impacient de veure qualsevol exposició, aquest decalatge d’ençà la inauguració i la meva visita , és prou indicatiu del poc interès que a priori significava per a mi aquesta exposició. Ara , després d’haver-la visitat , constato que no anava gens errat amb la meva indiferència.
Explica l’artista en l’escrit de presentació en el catàleg, que quan era petita en temps de Quaresma calia fer “ un fioretto” , és a dir renunciar al que més agradava , que en aquest cas i essent nens, acostumava a ser els dolços , essent aquestes les seves primeres practiques abstinents.
Ara , segueix , ha volgut reflexionar sobre les motivacions i els mecanismes que les impulsen , així com el fet de que les renuncies més banals es poden transformar en veritables reptes.
El concepte té per se un punt interessant , però clar es tracta de fer-ne translació plàstica, o visual en aquest cas , per convertir el pensament en creació i art , i aquí evidentment s’esberla la magrana.
Mauro presenta en el centre de la sala un receptacle ple de sucre , en el que hi ha dipositat diferents dolços en forma de cor físic, mentre que projecta dos vídeos de manera simultània. En un d’ells una jove nua es rebolca amb una fallida voluptuositat per damunt del sucre , en imatges sols atractives per voieurs fetichistes de llaminadures varies , mentre que en l’altra tres personatges expliquen les seves aventures / desventures a l’entorn del tema . Complerta la mostra unes petites llibretes amb paraules i frases d’impossible lectura en la penombra de la sala.
Un conjunt poc atractiu, avorrit , buit de tot contingut , en el manteniment del greu error d’aquesta visualitat que ha perdut no sols el nord , ans també l’espai. El projecte de Mauro és del tot inadequat per una sala d’exposicions que no disposa de les condicions receptores de la seva reflexió, - si és que en té alguna -, i ens retrotrau a aquells curts experimentals que servien de prèvia a les mitificades pel·lícules d’art i assaig. Llavors , potser fins i tot podria haver aconseguit algun aplaudiment. Ara sols aconsegueix la desídia en la mirada de l’incaut que cau per l’indret.
És per això que tractant-se de renunciar al que més a un li plau, els deu minuts llargs que he estat en l’exposició ha estat per a mi la renuncia més fefaent al que més m’agrada , que n’és l’art, és a dir , que sense saber-ho, jo també he fet un fioretto.
I encara que no és Quaresma , ni jo soc creient , ves a saber si em pot servir com a punt positiu en el balanç final de la meva existència.
ESPAI DELS ARTISTES
Demà a la tarda l’IMAC presentarà a alguns artistes ( de tots és sabut que l’IMAC desconeix les dades de la gran majoria de creadors mataronins , en especial dels plàstics ), el seu projecte de difusió del seu treball mitjançant el weeb municipal , amb espais individualitzats i autogestionats per a cada artista.
No cal ni que dir que l’expressió més adient davant la notícia és dir: “Ja era hora” vist que el primer projecte es realitzà amb Remigio Herrero de regidor i Ramon Ramis de director del PMC , és a dir , si fa no fa uns deu anys( ho dic amb coneixement de causa) i que a posteriori ja figurava aquesta proposta com a realitat en la inauguració de Ca l’Arenas.
Bo serà dons escoltar la materialització de la proposta que per a ser positiva ha d’implicar molt més que un “caixonet” per a dades i obres , i hauria de significar un ens de promoció general i particular de l’art i els artistes mataronins ( plàstics inclosos). Esperem i desitgem que aquest sigui el camí.
El que si és cert és que de nou Penedès , s’esmunyirà de l’escomesa de qualsevol artista , ja que hàbilment ha canviat l’hora de la convocatòria a menys de 24 hores de la mateixa, ja que “curiosament” coincidia del tot amb l’Audiència Pública. Ara , convocant-la tan sols mitja hora abans té el temps just, justet , de dir hola , donar la benvinguda i sortit corrent.
Com sempre Penedès donant la cara. Quina penitència.
diumenge, de gener 10, 2010
Diem això, i crec que és important remarcar-ho, ja que l’obra de Capitani va molt més enllà de la simple funció d’acompanyament , en un paper tangencial. El treball de Capitani és el d’una re-lectura plàstica de la poètica de l’autor, convertint l’essència literària en element visual. Una translació feta des del coneixement aprofundit del poeta i de les seves intencions.
Capitani presenta així un seguit de gravats corresponents a poemes provinents de diversos poemaris, en els que presenta a l’espectador aquesta confrontació cara a cara ., de la plàstica i la poesia. Ho fa mitjançant gravats de les més diverses tècniques , realitzats amb la seva escrupolositat i perfecció tècnica , confegint així una balança de perfecte equilibri en el que el sentit poètic surt recolzat per la força de la plàstica , i la intencionalitat plàstica esdevé reflex fidel de la intencionalitat poètica.
Una exposició que cal visitar , i fer-ho de manera lenta i pausada . Cal deturar-se davant de cada gravat , admirar-lo en la seva qualitat i fer la corresponent lectura poètica. Fent-ho així , no hi ha cap dubte de que sortirem de la mateixa amb un esperit més enfortit i la sensibilitat ben sadollada.
Una mostra que contempla un seguit d’actes paral·lels com ho son:
El diumenge 24 , a les 12 h , conferència a càrrec de l’autor al voltant de "Noves tècniques experimentals en gravat i gravat no tòxic. Nous productes”.
Diumengre 7 de febrer 12h. Recital de poesia a càrrec de Manuel Patricio i Carlos Soriano.
CAN XALANT
El meu post “Okupes a Can Xalant ?” ha provocat un parell de correus poc amables dient que ja n’hi havia prou de la “meva persecució” envers la gent de Can Xalant i que em deixés de punyetes que tot estava O.K..
Comentari que m’han fet arribar també gent propera al poder , dient que bé , que sí, que la cosa no és correcte del tot , però que ja s’arreglarà. Que no s’ha fet el concurs , - tal i com ja hem dit altres vegades -, degut a que mentre que la Generalitat no digui quina quantitat afluixa , l’Ajuntament no mou fitxa no fos cas que ....
Doncs bé , a uns i altres , els remeto a les bases del concurs que deien textualment:
Cinquena - Durada del contracte.
La durada del contracte serà compresa entre l'1 d'octubre de 2.005 fins el 31 de desembre de 2.007, ambdós inclosos, i podrà prorrogar-se per mutu acord de les parts manifestat de forma expressa dos mesos abans de la finalització del contracte per un termini màxim addicional de 2 anys.
31 de desembre de 2007 més dos anys = 31 de desembre de 2009
I sí algú té dubtes en una possible interpretació, la cosa queda ben clara amb l’expressió “termini màxim”.
És a dir que a hores d’ara Can Xalant hauria d’estar tancat.
S’atrevirà l’Ajuntament a fer-ho?. Segur que no i accepto apostes.
dijous, de gener 07, 2010
DE PAÍS
Tenir dies vacacionals et permet el temps suficient com per fer repassada a aquells articles que a vegades et queden sense llegir en una jornada normal. La llàstima és que en aquests dies també existeix una baixa densitat dels mateixos ,però amb allò de l’excepció i la regla, ahir i avui hi ha prou teca com per llegir a fons i fer-ne les personals reflexions que un cregui convenient.
Estic totalment d’acord amb Joan A. Baron que ahir en el seu blog , comentava l’article de José López Burniol, publicat a “El País” , de títol “El problema español”. És un article de gran profunditat , en el que no s’està de punyetes , i refilant a tort i dret , crec que encerta si no a la diana , - fet quasi impossible -, sí s’hi acosta i molt.
Jo també us el recomano ( el podeu trobar al weeb del diari o a l’enllaç del blog de J.A. Baron).
Avui és hora de fer mirada al decàleg que Ciutadans pel canvi llença com a punt de partida per a una nova Carta Magna. Un decàleg que aposta sense embuts per una via federal que comporti el consolidar la plurinacionalit ( estricta i real) de l’estat. Un decàleg important que estic convençut portarà cua ja que en bona part descol·loca a nacionalistes indecisos , independentistes amb més somnis que realitats , i espanyolistes de’espardenya i barretina.
Un punt de partida molt interessant que pressuposo serà font de molts debats que caldrà seguir amb intensitat. Un ho farà , amb el convenciment previ de que aquest és el millor punt per avançar.
Un punt de partida que com la gent del mateix Cpc reconeix ,és un punt agosarat davant unes societats , tant la catalana com l’espanyola , poc dispostes a la via federal , però que espera recollir fermes adhesions “entre els fastiguejats del consens constitucionals però que no son partidaris de l’independentisme”.
I sí el que busquen és adhesions. Aquí ja han trobat la primera.
LOCAL
I mentre les reflexions de política general ho omplen tot , les que es fan al voltant de la política local son nul·les.
Dominador el facebook , aquesta mena de messenger per adults , esborronats la gran majoria de blogs , els temes de política local surten tan sols de trascantó davant fets puntuals , però sense aquella mirada diària que en certa manera produeix un efecte control, absolutament necessari per a la higiene política.
Així, dia a dia, succeixen petits fets , sense massa rebombori que bo seria analitzar i denunciar si s’escau. Un anàlisi que hauria d’estar en mans d’aquells que ara guarden silenci.
Potser per això, enyoro i molt, la vigència política de blogs com el de Joan Salicrú , Oriol Burgada i altra grapat de periodistes locals que ara semblen haver abandonat la seva funció analítica de la realitat política local.
Un abandó que ens ha deixat a molts orfes de notícies i veritats i que caldria reiniciar pel bé del periodisme , la ciutat i molt especialment els ciutadans.
dimarts, de gener 05, 2010
(Aquarel·la d'Alfred Opisso que actualment s'exposa a l'exposició retrosectiva a la Caixa Laietana)
MATARÓ EN EL MAPA
Cada vegada que sentim parlar de l’exclusiva aposta municipal envers l’art contemporani , deixant abandonada qualsevol altra opció, hem d'escoltar que aquesta és l’única manera de que Mataró aparegui en el mapa cultural global.
Els resultats son a hores d’ara , molt pobres , però quan caldria treure pit i defensar el bo que s’ha fet , ( d’entre el que s’exposa d’art contemporani existeix un mínim percentatge de gran alçada) , no tenen ni la memòria per a recordar-ho.
Avui per exemple és notícia cultural de primera pàgina l’instal·lacio de Daniel Canogar que sobrevola l’atri públic del Justus Lipsius , seu del Consell de la UE a Brusel·les.
“ La obra de Canogar simboliza cómo encarará España la cultura comunitaria.
Que esta obra nos recuerde siempre que la cultura es imprescindible: imprescindible en nuestra vida y en nuestra tarea", ha resumido la ministra sobre la vídeo-instalación, que sobrevuela las cabezas de los visitantes del Justus Lispsius, con la esperanza de hacerles reflexionar sobre "el esfuerzo, riesgo y compromiso que exige la construcción de un proyecto paneuropeo".
Si se mira hacia el techo, se ven las imágenes de una multitud en movimiento: andando, corriendo, montando en bicicleta o tropezando, como si se tratara de "una metáfora de las profundas transformaciones que ha sufrido la UE", ha señalado el artista, también presente en la presentación.
Canogar dijo haber estado observando el continuo trasiego del público y de los eurodiputados en el enorme distribuidor que da paso a las distintas estancias del Consejo de Europa, y después quiso hacer un espejo que reflejara ese continuo movimiento.
La instalación está compuesta de una pantalla flexible de 33 metros de largo por 1,65 de ancho que adquiere la forma de un bucle situado a cuatro metros de altura, que se refleja en las paredes acristaladas del Justius Lipsius.”.
DISSABTES LLIURES. CARME PERIS
I aquí és on es presenta el clar dilema. La il·lustració no és pel general element essencial i sí complement. Per tant està sotmesa i limitada a les característiques del concepte , espai o lectura a la que va destinada. Però en canvi la pintura de per se no està sotmesa a aquesta dependència i per tant s’estableix en la llibertat i naturalitat.
És per això que la mostra de Carme Peris és agradable, amb demostració d’evidents recursos tècnics i amb una dosi de jovialitat , frescor i alegria que s’agraeixen , però creiem que s’ha d’anar un xic més enllà. Al nostre entendre l'artista hauria de presentar-se nous reptes , a voltes tan simples com el d’enfrontar-se a mides superiors , o més complexes com intentar anar més enllà del camí descriptiu i explicatiu per cercar una comunicació més directa estaberta en la passió del que veu, del que pinta , del que sent, i molt especialment del que vol trametre.
A hores d’ara Carme Peris és una bona il·lustradora i una acurada pintora , però li manca fer el salt endavant que fàcil li serà amb convenciment interior , ja que té prou bona peça al teler com per anar endavant amb solvència i qualitat.
dilluns, de gener 04, 2010
El passat dia 31 de desembre acabava la concessió de Can Xalant atorgada fa quatre anys mitjançant l’amanit concurs públic que donà les claus i el duro de la vella masia a la gent d’ACM.
Han passat quatre anys. Al seu entendre ho han fet molt bé . El cert és que no han enganyat ningú. Van presentar un projecte partidista i del que ben poc s’aprofitaria la ciutat de Mataró i l’han seguit fil per randa , alhora que aprofitant el mateix sectari camí amb el que guanyaren dret d’ús i abús , han anat estirant d’aquí i d’allà, sempre amb benefici propi i perjudicant a una ciutat que li ha dedicat la part més gran sucosa del pressupost anyal destinat a Cultura.
El concurs era per dos anys amb possibilitat de renovació fins a quatre anys , moment en que acabava el conveni i era obligat un nou concurs al que podien tornar a presentar-se.
Han passat quatre anys i el nou concurs no s’ha realitzat, per raons que ja hem explicat en altres post, amb el que a hores d’ara Can Xalant hauria d’estar tancat i barrat, en espera de la nova concessió.
Un tancament sense possibilitat de prorroga ja que al ser clarament un servei limitat en el temps , els concessionaris no poden establir cap mena de relació contractual amb ningú , que depassi el temps límit de la concessió. Un element lògic , que per altra part la gent de Can Xalant s’ha passat per l’engonal , establint convenis per un temps superior amb la mateixa Generalitat i altres entitats, com a hores d'ara s'explicita en el weeb del centre.
S’ha acabat el temps i per molt que hem indagat ningú en sap res. En el weeb municipal ni noticia , el Consell Rector de l’IMAC no en té ni idea. Els partits polítics idem, eadem, idem. Fins i tot en el weeb del propi centre , la vida segueix igual. I el poble , dons com sempre , que el donguin.
No he tingut pas ganes d’acostar-me per la vella Masia per veure com estava la cosa. Ni ho he fet , ni ho faré, ja que crec que és obligació del Govern municipal explicar clarament quina és la situació real , actual i futura, i més quan aquest servei segueix menjant-se el bo i el millor del cada vegada més escarransit pastis cultural local.
Però qualsevol explicació que no passi per l’obligat impasse del tancament , fins la convocatòria del nou concurs , serà una nova acció de clar afavoriment envers el grup que fins ara l’ha dirigit , alhora que serà una acció de molt dubtosa legalitat i que hauria de ser recorreguda per qualsevol partit polític desitjós de la més absoluta legalitat i neutralitat en aquest tipus de concessions.
I per damunt de tot cal explicar públicament , el que i el com. Aquesta és la transparència que exigim els ciutadans i que tantes vegades es nega des de la Casa Gran, i ja no diguem, a Beneficència.
Mentre, per a mi la definició de qui en aquestes condicions es mantingui a Can Xalant, simplement pot ser la d’okupa, amb tot el de pejoratiu que implica l’expressió.
diumenge, de gener 03, 2010
Fa ja forces anys que per Reis un familiar va agafar el costum de regalar-me un anuari que per llavors es deia “El libro del año 19..” que si no recordo malament era de l’editorial Salvat. Aquest regal fet costum em va convertir en un fanàtic dels anuaris fins que va arribar Internet i em va permetre disposar amb uns pocs clicks de qualsevol data que un desitgés .
Ara he canviat la meva addició per llegir-me les valoracions de resum de l’any que fan aquells que tenen alguna cosa a veure amb el meu viure. A més de que sempre un aprèn alguna cosa nova , veure de que parlen, en quin punt posen l’accent , quina és la “seva” veritat, el contrastat amb la “meva” veritat i moltes més coses , em permeten establir un judici intern i donar-li la “nota” que crec es mereix.
Em fixo molt en varies coses , unes generals i una particular. Les generals son com no la credibilitat de les seves paraules , la coherència en el fer , la seva visió de futur , i molt especialment l’autocrítica dels errors comesos , un punt del que quasi mai es parla en aquests resums. En el particular , analitzo els seus judicis al voltant del fet cultural, un altra tema massa vegades obviat en aquest tipus d’entrevista.
He llegit per tant les declaracions del nostre alcalde J.A.Baron fent el balanç de l’any. Estant d’acord amb forces coses em molesta , i molt, aquest estar cofoi del fet i la manca de reconeixemnt dels errors , que no han estat pocs , en aquest darrer any. I quan dic això, quedi clar que em refereixo a l’acció general del Govern municipal.
De cultura com és obvi en parla poc i a més amb greus errades que bé faria en clarificar , encara que només sigui per que algú es pugui creure allò de ser la segona ciutat en transparència del país.
Baron parla de l’antològica a Novellas que és darrerament punt fix en els seus discursos de presetació en actes culturals. D’ells diu a capgros.com:
“La ciutat, que és molt més que l'Ajuntament, serà la que tirarà endavant aquesta exposició. Es farà la mostra, i l'Ajuntament hi participarà, amb el seu instrument per gestionar la cultura , l’IMAC.”
Tinc ganes de creure-ho i espero que sigui així , però és trist que ara el Govern municipal vagi descarat a apuntar-se una medalla que mai serà seva. De moment el que és ben cert , - com ja s'ha explicat alguna que altra vegada- , que a poc de morir Josep Novellas es varen realitzar gestions amb l’alcalde la ciutat per realitzar una mostra antològica a realitzar conjuntament amb Caixa Laietana i la galeria Lolett Comas , els veritables suports artístics de l’artista ja que en vida va ser menyspreat constantment per part de l’Ajuntament , i els fets son els que son i per tant difícils de rebatre.
Aquesta mostra s’hauria de realitzar a finals de Gener del 2010 tot coincidint amb el primer aniversari de la seva mort i el que hauria estat el seu seixanta aniversari.
Davant del silenci del consistori i després de diverses demandes de resposta , aquesta va ser positiva amb l’única excepció de vedar el nom del que això escriu com a comissari de la mostra , ja que aquesta persona era considerada “non grata”.
Tot passant mesos sense cap mena de nou contacte , i vist el nul interès municipal, es comencen noves consultes per realitzar una antològica sense suport municipal, aconseguint-se uns resultats del tot positius. És davant d’aquest fet que a corre cuites ara sembla que sí, que ens apuntem al carro.
Per això molt m’agradaria per part del Govern en general , i de Baron en particular, que fossin més curosos i tinguin amb Josep Novellas aquella dignitat que l'Ajuntament no va saber tenir en vida.
Per altra costat Baron parla de l’IMAC i diu textualment: “No n’estic descontent, l’hem després de tasques administratives perquè es pugui centrar en polítiques culturals. Però vivim temps difícils sense els recursos necessaris que en altres circumstàncies ens haurien permés fer polítiques més ambicioses”.
És difícil dir més incoherències en menys paraules. Hom que es mou en el món cultural , ha sentit a dir ,o li han dit , i principalment ha pogut observar el descontent absolut del Govern envers Penedès i l’activitat cultural de l’IMAC. En aquest sentit sols es poden entendre les seves paraules en un salvar-li el cul per la part de corresponsabilitat que li pertoca.
Però el pitjor és parlar d’aquesta pèrdua de tasques administratives. Baron sembla desconèixer que en el PMC el director del Patronat realitzava tasques essencialment culturals. D’ençà la creació de l’IMAC els dos directors que ha tingut : Josep Pena i Ester Merino, sols realitzen activitats de caire administratiu i no tenen res a veure en el sentit cultural pròpiament dit , el que per altra part és d’agrair vist el nul interès que ambdues persones han demostrat per el mateix.
Però a més a més , si un té la curiositat de fer ullada a les ofertes de treball municipal presents en el weeb municipal, podem veure que actualment entre els concursos de l’IMAC n’hi ha un per a una plaça d’auxiliar administratiu amb contractació laboral indefinida i un altre , atenció, per cobrir una plaça de cap de gestió econòmica i administrativa , també amb contractació laboral indefinida.Em costa d’entendre que per un costat se li treguin les tasques administratives i per l’altra augmentin les persones que es dediquin a les mateixes i a més en càrrecs de nivell i responsabilitat.
A més si augmentem les despeses de personals i disminueix el pressupost, el resultat final és encara menys diners per a la cultura i per tant menys capacitat per a unes polítiques culturals correctes.
Per això Sr. Baron , pel be de la transparència municipal, ho pot explicar?.