És clar que també hi ha anotes positives que permeten que al
menys la mostra pugui ser visitada. Així és el cas del conjunt presentat per
l’artista convidat , Agàpit Borràs, l’interessant treball de gravadors i
dibuixants , i el correcte to general de l’apartat escultòric. Però no ens hem
d’enganyar el pes específic de la col·lectiva està en l’apartat pictòric i
aquest es generalment molt fluix, amb un bon grapat d’obres que no mereixerien
de cap de les maneres estar en aquesta exposició, - ni en qualsevol cap altre
-, ja que son veritable atemptats a la dignitat creativa, el que ens fa
preguntar-nos com serien la vintena d’obres que han estat rebutjades.
Sens dubte que el millor està en el gruix del gravat en que
cap peça desentona i les Catherine
Lorton, Cecília Morales, Margarida March, Eduard Huertos i Marta Casas ens
mostren l’altíssim nivell que mantenen els gravadors mataronins que de la mà ,
generalment, de la gent de l’Art Print ens permeten gaudir sempre de les seves
capacitats expressades de forma magnífica en els seus treballs
.
L’apartat del dibuix ens ofereix potser l’única sorpresa de
la mostra com ho és l’excel·lent treball de Pau Viader i el de Valentina Sánchez Carbonero, així com
els dignes treballs fotogràfics presentats.
Disparitat hi ha en el camp escultòric, encara que el nivell
és prou valorable amb una ample varietat de tècniques i estils. Petita sorpresa
la de B. Cabanillas amb l’afegitó
escultòric al seu , com sempre , pulcre treball de marbrista. Mentre que Cusachs manté la seva nova aposta
jovenívola, Pol Codina, Cabellos , Gomis
i Tregón mantenen el seu to i línia habitual, al contrari d’altres artistes
amb possibles que no estan en la col·lectiva amb peces dignes del seu fer.
En l’apartat pictòric quasi caldria recomanar tan sols l’espai
d’entrada a on Martí, Simon, Badosa, el recuperat Vilarrupla. Oriol de la Hoz, Joan Hortós, Almeida, Padilla i
Safont Tria, acompanyen a les
vibrants Schaar i Fageda que donen trempera al conjunt i n’esdevenen del
més plaent. A la resta poc a dir, amb alguns detalls com puguin ser Pascuti,
Torrent , Veciana o Rigola i amb grans decepcions en els noms d’artistes més
coneguts com Poch, Ortega, Santamaria , Segura o Llucià González, mol per sota
del seu bon saber i entendre.
Finalment res més que felicitar a Àgapit Borràs per la
magnífica dissertació personal i creativa del seu fer. Capacitat compositiva, creativa, i molt especialment
conceptual i intel·lectual. Un veritable plaer passejar-se per les seves peces.
Veritable lliçó d’art que molts dels expositors haurien d’aprofitar.
En resum, un Sant lluc desequilibrat , amb petites espurnes
però de to general esfilagarsat amb un predomini de mediocritat que caldria
eliminar.
Ara , al Sant Lluc li toca , com al país, fer profunda
reflexió per intentar anar més enllà, quan queda molt clar que quedar-se en
aquest camí és quedar-se en la mediocritat , la davallada i al final la mort.
Ara més que mai cal ser valents. I la reflexió no ha de ser sols de l’organització
, a la que hauríem de retre pleitesia i sí també per part dels artistes , massa
desagraïts davant l’ingent tasca de l’organització
per a l’art i els artistes.
Visca el sant Lluc.