dimecres, de novembre 29, 2017

ESPAI CAPGRÒS, 15 ANYS



 En la dècada dels vuitanta , Mataró va arribar a mantenir actius 18 espais expositius. Sales professionals, afeccionades, entitats bancaries, associacions culturals i fins i tot associacions esportives oferien un espai expositiu per a plaer d’artistes i afeccionats.

En començar el nou segle, el paisatge era ben diferent. Amb la desaparició quasi total de les galeries, amb un Ajuntament allunyat com ara de l’art , amb una Caixa Laietana molt per sota en el cultural de les entitats parelles a ella, amb les associacions donant l’esquena a la part cultural, sols l’aparició de les activitats de l’Associació Sant Lluc donaven resposta a un món artístic mataroní que mentre perdia espais, augmentava inversament en nombre d’artistes i en qualitat dels mateixos.

És en aquest context quan  capgròs, revista que sempre havia donat aixopluc a la cultura , decideix en arribar a unes noves instal·lacions , ser proactiva i dedicar les parets dels seu vestíbul en un espai expositiu en el desig de ser finestra oberta per l’art i els artistes mataronins. Naixia així  espai capgròs i ho feia amb l’eclecticisme per bandera , oberta a tota mena d’estils, tècniques o tendències, amb desig de servei i recolzament , això sí, marcant un mínim de qualitat exigible , coma senyal de respecte d’artistes i afeccionats.

Ara , just quinze anys més tard , i en  l’obligada mirada enrere, ens trobem amb més de 160 exposicions d’ençà aquella inaugural de Tomàs Safont Tria i amb més de cent vint artistes en exposicions individuals i un bon grapat més en col·lectives. Artistes que apleguen tot el ventall estilístic i qualitatiu de l’art local i comarcal , amb puntuals apunts més enllà. Artistes professionals i de reconeguda vàlua, al costat d’altres afeccionats de primera línia , alhora quetambé ha servit com a porta iniciàtica a joves creadors .

Quinze anys , i els que queden per davant, que han situat a l’espai capgròs com un element important , amb les seves grans limitacions , en l’espai expositiu local i comarcal. Quinze anys que avui celebrem amb goig , amb un immens agraïment a  artistes i afeccionats que son els que l’hi ha donat caràcter, nivell i transcendència.

Un espai que curiosament en aquets quinze anys no ha rebut mai la visita de cap dels directors de cultura que han passat per Benficència i queden dits de les mans per comptar les visites de regidors de cultura o alcaldes de la ciutat. Un fet  amb una valoració que la deixo en mans de qui això llegeixi.

Un aniversari que el celebrem amb una magnífica exposició de caire retrospectiu  de Manuel Cusachs que ens permet de manera ben adient donar fe del seu fer i la seva evolució. Espai capgròs, un projecte humil i de ciutat, del que un està enormement orgullós d’haver-ne sigut part activa.

Espai capgròs . exposició retrospectiva MANUEL CUSACHS
                       durant tot el mes de desembre
                       Inauguració dijous 30 nov. A les 19.30 hores.


dissabte, de novembre 25, 2017

CARME LÓPEZ, ELS RESULTATS DE L’ESFORÇ




A bon segur que un dels greus problemes dels artistes afeccionats és la seva escassa capacitat d’autocrítica el que acaba implicant per se un nivell d’auto-satisfacció molt per damunt del recomanable. En certa manera és normal. Afalagats per l’entorn més proper, tant per la part familiar, com per amics, veïns i coneguts , és molt fàcil creure en l’auto engany de la qualitat del treball, fet que limita enormement les possibilitats de progrés.

Fa molts anys que conec a la Carme López i sempre m’ha sorprès una certa modèstia del seu fer, el convenciment de que era una aprenenta i que calia esforçar-se molt per tirar endavant per aconseguir un concepte creatiu digne. Una manera de ser que per l’inhabitual és més que remarcable.




I a més més, entenent que aquets esforç havia de ser doble: Per un costat en l’apartat tècnic, en la sempre obligada millora del formal, però per l’altre cantó, calia també un esforç d’estructurar el conceptual  aprofundint en el coneixement artístic , un fet que lamentablement defugen bona part dels artistes afeccionats. Un coneixement d’art , de la seva història , els seus estils, els seus artistes, que donés pa sa  forjar la bastida interior que de totes totes  enriquiria el seu fet creatiu.


Avui , Carme López ens mostra el seu treball en el camp de l’aiguada i les tintes, amb petites incursions d’altres elements , cercant una llibertat compositiva que potser encara no ha trobat en el conreu de l’oli. I ho fa amb el tema marí , tal i com indica el  títol de l’exposició “Reflexos del mar”,presentada a la sala del casal I ho fa amb gosadia, sense por i volent anar més enllà, encara que en algunes obres es desequilibri i perdi el compàs del ritme adequat. Però més val apostar per l’aventura que quedar-se immòbil en unes marines més habituals, caduques, acadèmiques, i sense vibració encara que a bon segur més comercials.




No podem , ni devem dir, que ens trobem davant d’una gran exposició. Ens mentiríem a nosaltres mateixos i al que ho llegeix, però el pitjor és que mentiríem a l’autora. Ens trobem davant d’una exposició digne i correcte que demostra la millora  de la seva línia creativa, encara que pensem que aconseguirà el seu objectiu quan aconsegueixi lligar adequadament el ritme i la lleugeresa d’aquestes aquarel·les avui presentades, amb la textura i densitat de les seves habitual obres a l’oli i acrílic.

Una exposició que mostra com amb l’esforç continuat , i amb modèstia, defugint de tota supèrbia , s’aconsegueixen sempre passes endavant. Un exemple que bé podrien seguir altres autors del seu nivell.

les imatges han estat extretes de les xarxes socials


dimecres, de novembre 22, 2017

CECÍLIA TORRES GARCÍA





El meu pare era un enderiat de Torres García, li recordo llargues converses amb Tomàs Garcés que l’havia conegut en la segona estada a Barcelona , en el temps de les primeres avantguardes. El pare va intentar que Mataró , ciutat nadiua del pare de l’artista  i que el va acollir en tornar de Montevideo a on havia nascut , i ciutat en la que va fer les seves beceroles artístiques a l’Escola d’Arts i Oficis de mà del professor Vinardell li atorgués alguna reconeixement en forma de carrer o premi de pintura. No ho va aconseguir.El carrer el va aconseguir en Santi Estrany i es troba a Vista Alegre , al costat dels dedicats als germans Arenas i a l’Eduard Alcoy




Per això, en memòria del pare, quan s’organitzaren els fonaments del que després ha estat Biennal Torres García ,en els que vaig col·laborar de manera ben activa ,  vaig proposar que el premi agafés el nom de  l’artista acompanyant al de la ciutat ,donant així un imputt de qualitat al projecte. Va ser unànimement acceptat , així com que es podria aprofitar el dibuix de l’estació de Mataró  , dibuixat en els seus començaments i que apareixia en el llibre de la història de la seva vida , fet que també va ser acceptat sense discussions.

Avui, justament el dia de Sta Cecília , aniversari de naixement del pare , he tingut l’emocionat i intens plaer de passar quatre hores amb Cecília de Torres, jove de Torres García i vídua del seu fill Horacio.




Cecília de Torres té una impressionant galeria al Soho de Nova York, dedicada a l’art llatí-americà, en un edifici en el que cohabita amb la principal botiga d’Hugo Boss a Nova York. La seva especialització, l’ha convertida en assessora del MOMA i el MET  , alhora que de les cases de subhastes Sotheby’s i Crhisties. Actualment està enderiada en la realització del catàleg raonat del seu sogre Joaquim Torres García, artista que té obra en tots els més importants museus d’art contemporani del món. Fa poc en una subhasta un treball seu va depassar en poc els 2 milions de dòlars.




Actualment ha vingut a  Espanya ja que ha comissariat l’exposició de Cesar Paternosto, actualitat ara mateix al Thyssen de Madrid, el que l’hi ha permés acostar-se a Mataró de la mà de l’historiador Pere Tió, especialista en la història de la família mataronina de Torres Garcia i els seus anys d’estança aquí.

La seva vinguda per conèixer el territori vital de la família ha estat aprofitat per fer passejada per Mataró i ser rebuts per l’Alcalde i per la regidora de Cultura , en el que sembla ser un positiu tomb direccional envers el respecte institucional per la plàstica.



Hem tingut ocasió de parlar àmplament amb ella, juntamnet amb els artistes Alís i Marta Duran i  Antoni Luis com a representant de la Sant Lluc, organitzadora del premi, al respecte de la realitat artística actual i les línies de futur tant en el camp expositiu com en el museístic a nivell global. La seva amabilitat , senzillesa i bonhomia ha estat total i la xerrada ha estat un plaer personal i una lliçó magistral d’art  de l’ahir , de l’avui i del que vindrà.

Record personal imborrable i molt ens agradaria poder fer realitat el seu oferiment de col·laborar en qualsevol esdeveniment que es pugui realitzar amb la figura de Torres García.

Per això , avui , junt a les fotos personals i de la seva galeria, volem afegir el vídeo de l’antològica que organitzada per el MOMA, va venir a Espanya l’estiu passat i un va poder gaudir orgàsmicament a Madrid.


Joaquín Torres-García. Un moderno en la Arcadia

diumenge, de novembre 19, 2017

Ja t'ho faràs - Jordi Prat - TV3

JORDI PRAT PONS . CLASS-X





En Jordi Prat Pons és potser l’artista mataroní amb les idees més clares en el que pertoca  a la creació artística i al món que l’envolta. Unes idees que sempre ha desenvolupat amb fermesa i convicció.


Va creure que era imprescindible una formació el més potent possible. Així va cursar Belles Arts a on , encara que moltes coses li anaven a contrapeu, va aconseguir obtenir uns coneixements tècnics i intel·lectuals que li van permetre bastir uns sòlids fonaments que ha pogut desenvolupar al llarg de la seva carrera.
Va entendre també molt bé que per treballar amb llibertat era imprescindible trobar uns circuits comercials que li permetessin viure de l’art sense haver de renunciar massa als seus convenciments artístics, d’aquí que malgrat haver aconseguit reconeixements de jove ( Premi Jove de la Sala Parés) va voler aixecar el vol i fugir de localismes i va ser molt valent anant a fer les amèriques, desplaçant-se a Miami  i passejant el seu art per bona part dels Estats Units de la mà de la seva galeria de Key Biscayne, lloc en el que justament ara mateix presenta nova exposició.



Igual evolució va seguir en els eu tractament pictòric. Als seus primers treballs establerts essencialment en el tractament de volums, en forma d’un seguit de composicions amb botelles estrictament morandianes, va contraposar  un volum dinàmic amb un seguit de treballs esportius , alguns ben qualificat com el que forma part de la col·lecció Municipal.




Comença llavors el seu descobriment del col·lage amb els seus característics amb botelles i etiquetes de les que es produeix una deriva vers el vintage. Unes formes i temàtiques treballades de manera especial que esdevenen ja signe inconfusible de la seva personalitat , amb unes peces denses de paleta impecable  en les que l’afegitó del paper provinent generalment dels plafons publicitaris públics , des dels “xinos” ( pirulís) fins a les grans tanques ( Publivia i semblants), aconsegueix donar matisos, volums i personalitat alhora que obté un gran reconeixement públic que se sent còmode  amb aquesta mirada  fàcilment compartida i d’ampli ventall comunicatiu.




A bon segur que un altre artista més acomodatici hagués fet parada i fonda en aquest concepte considerant que ja s’havia aconseguit aquella mirada personal reconeixible que no deixa de ser el somni de tot creador, però la inquietud natural de Jordi Prat l’obliga a reinventar-se per no caure en l’avorriment.






D’aquí que capgiri el seu fer com un mitjó, i si fins ara els elements no pictòrics eren simplement un element de suport , mentre que la base de la seva obra era essencialment pictòrica, ara inverteix dominis i els seus treballs s’estructuren en la base , fons i forma en els materials que basteixen quasi en el tot la seva obra mentre que la paleta pictòrica sols es complement per acabar el detalls, tant als que no troba sortida  com per remarcar límits , espais, gests i volums.

A més a més, encara que manté el seu lligam apassionat amb botelles i vintage, obre una apassionant relectura dels grans mestres de la història de l’art i ho fa  sense por i sense vergonya. Així és capaç de submergir-se atrevint-se  tant amb Velázquez, com amb Miquel Àngel, Goya o Modigliani i molts més artistes importants. I ho fa amb un total respecte , intentant xuclar la seva ànima i concepte però deixant ben clara la seva marca personal.










És en aquest concepte que s’estableix la magnífica exposició que sota el títol de Class-X presenta ara a la Destil:leria , una mostra emmarcada i dominada per la gegantina peça “Old man” ( 300 x240 ) amb el que recupera la seva passió per les mides gegantines com quan va exposar a l’Ateneu  una tanca publicitària de les habituals de carreteres i autopistes . Un treball aquest d’Old man veritable resum i compendi de tota la filosofia creativa de l’autor i alhora del seu mestratge tècnic. Una peça dominadora i dominant , subjugant tant en al mirada llunyana com en la propera, emanant força humana , creativa i artística i que sens dubte es convertirà en tarja de presentació del nivell assolit per l’artista.




Al seu costat ens trobem un bon ventall de mirades , amb joc de figures i personatges , realitzats amb gràcia, elegància i creativitat, i per acabar un petit mostroari dels seus més habituals treballs en relació a la botelleria, les marques i el vintage.  Tot per confegir una imatge potent de marca artística , en un desenvolupament personal  en el que sense defugir de la comunicació, i per que no dir-ho, una més que digne comercialitat, l’artista aposta per un nivell qualitatiu estimable per el que mereix tota felicitació.

En resum , una magnífica exposició la que Jordi Prat ens presenta a la Destil·leria que mereix una atenta mirada i de la que molt fàcilment se’n surt satisfet i amb un bon regust que perdurarà molt de temps.


Felicitats.

dilluns, de novembre 13, 2017

Lita Cabellut - el lenguaje de los colores







Per entendre una mica més l'obra de Lita Cabellut




LITA CABELLUT.EL GRAN INTERROGANT






De fa molt de temps, en realitat d’abans de l’estiu, que sols un nom plana en l’ambient artístic barceloní, i aquest no és altre que el de Lita Cabellut. I això que ara mateix hi ha una exposició que mereix molta més atenció , com ho és la de Joan Ponç a la Pedrera. malauradament  oblidada per part de tots, mitjans d’informació, afeccionats i públic en general. Cosa que no passa amb la retrospectiva de Lita Cabellut  a l’espai Volart de la Fundació Vila Casas, que mai havia tingut en la seva existència una acumulació  tan gran i dispar de visitants ,entre artistes , afeccionats , culturetes varis, club de jubilats i senyores pones, convertint la visita a les sales d’Ausiàs March en visita obligada si vols estar a la page de la cultura barcelonina. I així està de curull a totes hores.




És obvi que un no ha resistit a la temptació i n’ha fet també visita amb un sabor agredolç en sortir de la mateixa. Havia vist l’anterior expo de Cabellut al mateix espai que ara mateix i  a més a més  les explicacions que m’havia fet  Gerardo Gil que va ser qui va escriure el catàleg de la seva exposició a Singapur el 2013, m’havia permès conèixer de primera mà, no tan sols el modus operandi de l’artista , alhora que entendre en part l’especial  psicologia d’un autora , esdevinguda diva  per si mateixa i per el fet comercial propi d’un món artístic al que li complau en gran manera històries personals com la de la pròpia Cabellut,i més en uns moments en que l’art pur va de baixada i s’eleva al màxim a autors com Jeff Koons o Damien Hirst.

Passejar-se per l’exposició retrospectiva que ens ofereix la Vila Casas no hi ha dubte que impacta. Les gegantins obres se’t llencen al damunt de manera aclaparadora i et sents sotmès a la força de la mirada dels protagonistes que alhora empetiteixen la teva. Però el mateix succeeix en les escasses obres de format normal que segueixen reptant-te  en el diàleg directe, aconseguint un ambient aclaparador , ben ajudat per un muntatge i una il·luminació perfectament adient.





I això que la prevenció per la metodologia, l’ús i l’abús del romanent comercial en el que l’artista està submergida i en el que es mou de manera perfecte, et crea una certa prevenció defensiva front de l’engany tècnic, el truc formal en el que desenvolupa tot el fer, però al final la rendició és obligada ja que és la demostració més fefaent del que sempre hem defensat, la tècnica és i ha de ser mitjà , mai finalitat, I cada finalitat precisa de la tècnica més adient. És la fàcil comparança amb la que sempre he discutit amb els artistes. Quan menjo un entrecot i valoro el seu sabor, m’importa poc com ha estat fet si amb llenya , a la planxa , a la pedra. Si s’han emprat olis, grasses o herbes , o al contrari ha estat una cocció nua. Al final el que valoro és el seu sabor, l’exaltació dels gustos que ha generat en el meu paladar.




 Això mateix succeeix amb Cabellut. Sabem la seva habilitat , el treballar amb la fotografia base i aquest tècnica adaptada de la pintura al fresc. Aquesta fotorealitat que anirà capgirant pinzellada a pinzellada, gest a gest , color a color, textura a textura. Aquest realisme que anirà derivant  per mostrar interiors, sense  modificar aparences, assolint un retrat que depassa al protagonista , conegut o no, per establir-se en els marges del retrat humanístic en l’estil mental dels seus grans referents , de Velázquez a Goya, des dels artistes flamencs a Bacon, potser l’artista amb qui sembla visualment tenir un més gran lligam.




I tot arrodonit amb el paper dels seus personals envernissats formadors de craquelés superficials i donant petit volum amb l’aparició de petites bombolles que cobreixen tota la seva superfície.
Com molt bé diu Giralt Miracle en l’escrit de presentació, Cabellut cerca els límits allà on s troben els posicionaments contraposats. És allà on es mou com peix a l’aigua l’artista en aquesta juguesca continuada d’obligar a  buscar el rerefons ja que el dubte s’estructura en que tot pot ser pur, diàfan i veritable, o el més gran dels enganys  en forma de gran mentida. Però això sí a la recerca de l’arrel psicològica més profunda , sigui la figura que sigui i l’època o el moment que vol representar.

Un es queda sens dubte amb la sèrie Black Tulip(2014) que tant s’acosta a Vermeer i a a la pintura holandesa que tant bé coneix, fruit de la seva residència a La Haia. L’espectacular obra de la trilogia del dubte ( 2012) i la sèrie Madnes and Reason (2010), o la instal·lació de “caps” , mentre que en la part negativa m’atrau molt poc la pintura referencial oriental i les dedicades a Coco Chanel, Frida Kalo o Camarón, excessivament retòriques al meu entendre.





En resum una exposició de recomanada i lenta visita que exigeix una reflexió in situ. Una obra d’una creadora amb un altíssim poder comunicatiu encara que  jugui tècnicament a l’engany. Visitar-la és com acudir a un espectacle de prestidigitació. Saps que hi ha truc, però quedes embadalit. Aquest és el cas de Cabellut que pertany del tot a aquest nou art espectacular , magnificent i aclaparador , encara que al final puguis pensar que el contingut és més un flash efervescent que no el desig de trametre la profunditat d’uns pensaments filosòfic i/o estètics.

Un art , el de Cabellut , que respon perfectament a una de les definicionshabitual de l’art , que no és altre que  la d’artifici.

dimecres, de novembre 08, 2017

MARIA CUSACHS. SUPERFÍCIES





Penso que és obligació de tot crític estar mínimament assabentat d’allò que està a punt de visitar. Potser per això tinc el costum de llegir totes les presentacions de les exposicions, a ser possible abans de visitar-les, per anar amb uns conceptes preconcebuts de les intencions de l’artista.


Just és el que he fet amb l’obra de Maria Cusachs que exposa en aquest mes al Museu del Càntir d’Argentona. Malgrat que he seguit el seu caminar des dels seus inicis ja  que crec que no son molts els que poden dir haver visitat aquella exposició que juntament amb el malauradament desaparegut Octavi Comerón  varen presentar a Ràdio Nyala, espai de les escaletes de Mataró,  en el que avui es troba el lloc de treball de  l’artista Dani Montlleó.





He de dir clarament que malfio d’aquelles exposicions  en les que en la presentació hi ha un transfons metafísic, en aquelles que es vol presentar una càrrega d’intel·lectualitat immensa. Em sembla com si es dubtés de que la pròpia força del treball de l’autor fos suficient com per generar els imputs comunicatius. Això és el que passa amb les paraules del professor Carlos Velilla  presentant l’obra de la seva parella: “Obres realitzades en funció d’unes idees que es transformen durant el procés creatiu”. “Cada obra  és una acció mínima que reconeix  el que ens configura i li dona viabilitat”. ”Activa els materials , no per a representar el món, sinó per a reflexionar sobre ell”. Paraules que vesteixen però que alhora serveixen per desmerèixer el treball de l’artista omplint-lo d’una fatuïtat innecessària.





Marís Cusachs presenta a “Superfícies” una exposició bellíssima. I no ha de penedir-se de que sigui així, però està clar que la contemporaneïtat exigeix altres regles, com per ex. condemnar la bellesa per se, o com l’haver de cercar estúpides teories per donar suport a uns plantejaments estètics, donant així “nivell” a una obra que en el cas de Cusachs la té per ella mateix en la seva teòrica simplicitat visual i magnífica lliçó d’ofici artístic.





I sí, volem posar l’accent en aquets concepte de teòrica, per que el treball de Cusachs ho és tot, menys fàcil  i acomodatici. Mostra sensibilitat a dojo, i un gran domini tècnic i de materials que li permet jugar amb les tintes, cers, olis i acrílics per aconseguir aquestes pintures aquoses que ens recorden  a les belles contratapes d’antigues enquadernacions  i també a veritables aiguades amb el translúcid líquid com protagonista quan no a mirades marmòries.

Uns treballs precisos però que evidencien defugir de la repetició mimètica per engrandir-se en la petita diferència de cada pinzellada.
Una exposició ,aquesta de Maria Cusachs que entra per la vista i acaba seduint per el que s’intueix més enllà. Una exposició  a la que no li fa falta la dosi intel·lectual que se li vol aplicar ja que per la seva força estètica i  pictòrica en té prou i li sobra.

I és que no ca avergonyir-se de fer una pintura plena de formalitat i bellesa.


dilluns, de novembre 06, 2017

LA TENDRESA PICTÒRICA DE MAGDA GENESTAR.





Magda Genestar és una apreciada il·lustradora que ara traspassa les seves sensacions a una vessant pictòrica , expressant la més dolça i tendra de les mirades al voltant de l’univers del quotidià.

L’obra de Genestar , establerta en un perfecte domini del dibuix i dels ambients, com a bona il·lustradora que és, s’estableix en una poètica endolcida del quotidià, en un reflex més il·lusionat que no pas real del que significa la vida mateixa. Una mirada que vol propagar i defensar allò que podríem qualificar com a tendre o bonic, entenent com a tal un cert senti demodée de la vida i la pintura.

Molt en l’estilística de Badia Camps, Genestar es mou cercant aquells oh que bonic, tant per l’acurada realització pictòrica del seus treballs, establerts sense màcula en la urbanitat més intensa, però quedant-se simplement en el paper d’espectador, sense expressar mai passió de cap mena, que és el mínim exigible a un artista si es vol considerar coma  tal i no es vol quedar en el qualificatiu de pintor

D’aquí que l’obra de l’autora , a la que cal respectar el seu alt nivell de l’ofici, encara que pequi d’un evident enfarinament del global, resti absolutament inocua en el sentit de vibració general. Poètica simple per bocabadar mirades poc exigents i amants de sensibilitats poc exigides.

Certament hi ha obres que mereixen una certa atenció, justament les que defugin d’aquest bonisme/boniquisme però aquelles en les que al “Cuqui” , oset protagonista , esdevé personatge central devaluent fins a mínims un treball que formalment mereix respecte.

Exposició molt correcte en el formal, un fet a remarcar però que no implica la correspondència en el sentit creatiu d’obra d’art.





dissabte, de novembre 04, 2017

FRANCISCO PADILLA. UN TRÓS D’ARTISTA.





Hi ha artistes que precisen de la cridòria , de la cridòria de les seves realitzacions i del seu fer. Sortosament n’hi ha d’altres que tenen en el silenci , pròpi i creatiu, la seva raó de ser. I jo sí us soc sincer , em quedo de totes totes amb aquests, aquells que fan de la sinceritat i humilitat raó del seu tarannà, amb un art pur i sense mistificacions,  capaços de ser fidels a si mateixos, i generosos en mostrar la seva realitat.




Potser per tot això tic una certa debilitat per Francisco Padilla. Curiosament és del meu barri encara que no coincidim mai. Serà per que és un home callat i senzill  com la seva pintura , aquella que s’estableix quasi en una filosofia de post guerra en la que Padilla sembla haver-se instal·lat. En aquella mirada social, aquella que ara sembla oblidada del tot. La de la maleta a ratlles i lligada amb cordill, la del genial còmic de Paracuellos, la de la mirada a la immigració, la de la por enquistada al moll de l’ós, la de sentir-se xarnego ,la de viure a extramurs, la de sentir-se estrany entre els teus.


Padilla manté el seu orgull de classe obrera que ha arribat a l’art i que ell vol aprofitar per denunciar allò que no es diu mai i que sembla haver-se amagat en el progrés general, aquell en que lamentablement priva l’identitari per damunt del social. Padilla ens vol tornar a la Llàntia i a la Cirera dels anys 60. Vol retornar a la seva infantesa sense por ni nostàlgia. I jo que li aplaudeixo. I ho vol fer sense nostàlgia, però alhora sense oblit.






Després del gran èxit que va representar per a ell ser seleccionat per a la Torres García i per el premi de Quesada , - honor i glòria al mestre Zabaleta-, Padilla de nou esdevé nu a l’espai capgròs, mantenint-se fidel a ell , els seus orígens i la seva mirada social, amb una exposició, potser massa curulla d’obres però enormement intensa i mantenint, de totes totes, raons i causes, ben amanides en un progrés tècnic important que l’apropa a qui el vol llegir.




Padilla , i ja és hora de dir-ho, és un dels millors artistes de la ciutat ,encara que a bon segur no el conegui ni un dels que es creuen top ten. Per que art , i que ningú ho oblidi, és comunicar emocions internes i fer-ho de manera tècnicament més que correcte , que , justa la fusta , és el que fa Francisco Padilla, un artista que mereix les majúscules per parlar d’ell.


Amb tots els meus respectes artístics, que son tots, . Moltes felicitats.
I no us perdeu l’expo de cap de les maneres. Seria un gran error,

dimecres, de novembre 01, 2017

NAU GAUDÍ. UN ARC, UN IGLÚ, UN CIUTAT.






La Nau Gaudí trenca la seva perspectiva expositiva habitual per presentar de manera joiosament agosarada una lectura arquitectònica  d’ella mateixa front dos úniques i espectaculars peces de Mario Merz i Miquel Navarro, provinents de la col·lecció d’art contemporani de la Caixa.


Mario Merz era un important artista italià mort el 2003, relacionat estructuralment amb l’art pòvera, art en el que s’utilitzen bàsicament materials pobres, generalment no industrials, i moltes vegades obtinguts al carrer o en llocs destinats a la seva destrucció. Uns material que es valoren essencialment per els canvis que pateixen en el seu deteriorament, transformant així les obres d’una manera constant i permanent, donant-les una vida nova i evolutiva.

Marius Merz destaca al costat de noms com els de Beuys, Richard Serra o Kounellis, i ho fa mitjançant obres, moltes d’elles en forma d’iglús, com el que presentat en aquesta ocasió. Un iglú construït amb ferro, pedres i vidres trencats , al que s’hi arriba per un camí fet per feixos de diaris enllumenats  per una llum de neó que il·lumina la seqüència de Fibronacci ( seqüència estructurada de manera que cada número correspon a la suma dels dos anteriors)





Una obra que sembla resumir el pas del temps, des del primitivisme de l’iglú, símbol alhora de lloc on recollir-se, fins a l’infinit que ve marcat per la seqüència , mentre que els diaris marquen la història fixada malgrat el pas del temps i el neó com a símbol de modernitat.

Una filosofia   embolcallada per una estètica que malgrat l’agressiu dels materials emprats dolcifica i convida al recolliment. Una obra espectacular que  agafa potència quasi secular en l’àmbit de la Nau amb la que conjuga a la perfecció.





L’altre treball presentat és “des del terrat” (1983-86) del valencià Miquel Navarro , en la que seguint el seu treball habitual de construccions d’espais imaginaris , fàcilment reconeixibles com a  ciutats inventades, en els que amb el joc del materials, el petits maons per a l’urbanisme  dedicat a la gent i les zones industrials amb altres materials, en aquets cas amb el zinc, exemplifica la dualitat de l’entorn vivencial de l’home, en un urbanisme expansiu ben definit.  Una peça que en aquest cas lliga a la perfecció amb la Nau Gaudí,  construcció industrial que estava prevista però  al bell mig d’una ciutat obrera , la que somiava la cooperativa en la que es va estructurar.


Dues obres que acompleixen perfectament el desig d’aquesta exposició, al del diàleg comprensible i útil de peces artístiques distintes , establertes en el sentit de l’art i alhora amb desig de reflexió íntima i personal amb l’home.


Una magnífica exposició que us aconsellem amb tot plaer i que alhora ens permet gaudir de la nuesa de la Nau en tota la seva amplitud.