dijous, de desembre 28, 2006

Aquest dijous l'Espai Cap Gros ha presentat el treball que Manuel Contreras i Josep Novellas han realitzat amb Guadix com eix de la seva creació.
N o vull estar-me de penjar el comenatri crític que demà apatreixerà al cg.com


DIÀLEGS

Si hi ha un concepte que s’estila actualment en l’art és el dels diàlegs que han d’establir les obres. En realitat és el concepte de sempre. Les obres d’una exposicion han de parlar-se per establir un nexe unitiu que la faci compacta i capaç d’expressar els conceptes de l’artista. Alhora les obres han d’obrir un diàleg amb l’espectador que com a receptor ha d’assolir, comprendre i digerir el missatge que li proposa el creador.
Actualment però les coses semblen anar més lluny. A voltes es defensa una mirada transversal , aquella que apropa i diferencia a artistes de diferents èpoques. En altres és un estructurat paral·lelisme el que marca normes, fites i camins.



Manuel Contreras i Josep Novellas sembla que apostin per tot el dit, però alhora fan juguesca pròpia amb un diàleg personal que acumula en si mateix totes les condicions que semblen ara establir-se de manera modal. És a dir, que sí a tot, però a la nostra manera.
Així i amb Guadix com excusa, motiu i bandera els dos artistes s’explaien donant camí obert a les seves sensibilitats que saben conduir a un punt de trobada en la que tots, ells i els espectadors , poden contemplar-ne un resultat que fuig de mides per què acaba essent mida i raser de tres conceptes essencials per a qualsevol obra d’art : la capacitat, la intenció i el resultat o resposta.



Contreras sent Guadix com el que és, un quelcom seu. És un ser viu que mora en el seu interior , però alhora de representar-lo aconsegueix el distanciament. El sentiment es dispersa i la tècnica digital vol donar fredor a la vida que apareix rera l’ull de l’objectiu que capta imatges vives, per hivernar-les tot adormint-les amb una purificació de la passió personal.



Novells s’enfronta a Guadix amb la fredor del visitant sorprès. No vol caure en el paranys de la il·lusió viscuda del company i en la distancia inverteix termes. Mentre Contreras camina vers una asèpsia, Novellas va escalfant-se en la passió d’una obra construïda del no res i on van apareixen ritmes, motllures, textures, pals, volums i esgarrapats conceptes que al ajuntar-se donen aquesta imatge que fa que de les dos inversions de passió i asèpsia se’n acabi parlant de vida i per tant d’art.



Guadix òpera par és una obra a quatre mans , amb solos ben diferenciats i especials. És l’entendre un sentiment vist alhora de dins a fora i de fora a dins, sota l’aparent fredor del visor fotogràfic, i l’escalfor de la pintura convertida en sentiment.
Son dos conceptes fets un. És un diàleg esdevingut monòleg en la peça transversal a quatre mans que és alhora inici i final de trajecte. És art en estat pur. És una excel·lent exposició, que cal visitar.



Consell d’amic.

dimecres, de desembre 27, 2006

JORDI ARENAS. LA SUBLIMACIÓ DE L’ART

El passat dimecres vaig tenir un error d’aquells que cal considerar com imperdonables . Dit d’altra manera , un error que si son els del Museu el que el fan , baixem el Sant Cristo gros i els meus esgarips s’escolten per arreu.
El dimecres passat Francesc Masriera presentava a Can Palauet el seu llibre “Jordi Arenas, la sublimació de l’Art” i el fet se’m passà per alt, malgrat haver maleït al PMC per la seva errada a l’agenda.


No sona a disculpa, per què no n’hi ha , però crec que el cas és un exemple típic de la manca de publicitació dels fets culturals a la ciutat. Cap recordatori, i a més la manca de costum, ja que el divendres és el dia habitual de presentacions a Can Palauet. Així el tenia apuntat i va ser el dijous quan un bon amic s’estranyava de no haver-me trobat a l’acte, quan vaig caure en l’error, que no sabeu com vaig lamentar.


Divendres em sorprèn gratament una trucada de Francesc Masriera tot dient-me que tenia un exemplar per a mi i preguntant com podia fer-lo arribar. Aquest mig dia l’he tingut a mans i he de dir que l’estic llegint amb tota complaença.


No puc negar que primer m’he llençat a les referències personals i a les del meu pare, que en ambdós casos han tingut un tractament altament curós. Després n’he fet ullada ràpida i de seguit n’he començat la lectura. Una ullada primerenca que em permet fer un bon judici previ .
Amb en Jordi vaig tenir poca relació, no amb en Jaume com ja he dit alguna vegada. És a dir un paral·lelisme de la relació que va tenir el meu pare. A casa hi havia uns quants quadres d’en Jaume (alguns magnífics) i tan sols un petit apunt d’en Jordi, que curiosament ara roman en el meu estudi , just al costat d’on escric aquestes ratlles.
De petit , un tenia por del mar. L’amenaça familiar quan un no menjava no es relacionava amb els tòpics d’habitud. En el meu cas quedava clar, que si no menjava, aniria mar endins amb la barca d’en Jaume.


Per tot això sempre vaig estar molt més a prop de Jaume. Per això i molt més, especialment per el seu tarannà. Amb en Jordi existí sempre aquell distanciament llegit per un com desconfiança. A més, i que no s’enfadi ningú, existia en ell un despreci a les exposicions que feia que qualsevol cosa li sembles adequat per sortir del pas. Aquesta separació amb el públic mai li vaig acceptar i d’aquí el meu paper dur que a bon segur mai va comprendre.


Però penso tot es va esvair amb l’entrevista per la revista de la galeria Minerva , de la que es fa esment en la publicació. Allà vàrem fer les paus, per dir-ho d’alguna manera. Ell va reconèixer que sí, que se li havia parat el rellotge en el que pertoca a les exposicions , i un va descobrir aquell Jordi que s’amagava darrera aquella inescrutable i freda careta. Després ja ve l’intent d’homenatge per el seu paper de mestratge , que cal no oblidar va impedir el PMC, i la resta....


Una resta que per el que a mi es refereix té sorpresa, i és la del pintor Ismael, del que apareixen apunts en el llibre. No fa molt que vaig parlar amb ell. Em va trucar. Fa molts anys justament havia exposat de la mà d’en Jaume al Nàutic. En aquella exposició em va captivar la bellesa aconseguida amb una obra en que una escala mecànica n’era protagonista.. De llavors havien mantingut un cert contacte que s’havia estroncat.


Ara tot sembla lligar-se. A bon segur que son les coses de la vida.

CA L’ARENAS



Hauria de parlar de les exposicions actuals de Ca l’Arenas però no hi ha temps per a tot i demà ja ho farem.
De moment tan sols una prèvia que un no voldria dedicar a Carles Soriano Blasco bon jan i bon amic, que sembla l’encarregat de defensar al Museu cada vegada que li dono una atzagaiada.

Després de sis mesos, en la visita d’aquest diumenge Santí Surós seguia essent Santi ( Santiago) i no Santí ( Centino) com és el seu nom. Vist que ja he acabat amb totes les meves possibilitats de demanar se li atorgui el nom correcte, voldria que ell que tan defensa al Museu , faci el possible per aconseguir-ho. A bon segur que Santí Surós des de la seva tomba li agrairà.


Voldria parlar del treball de Verònica Aguilera però serà impossible. El vídeo del seu treball no estava actiu, a bon segur ja que essent un l’únic visitant no pagava la pena. Com no pagava la pena obrir el Foment malgrat que constava com hora de visita ( encara que això dels horaris del Foment és habitual en el seu incompliment).


Com tampoc cal actualitzar la pàgina weeb. Intento aprofundir en l’exposició dels retrats de la Col·lecció Palau i encara es manté activa la mostra de Puiggalí. No així amb les mostres més actuals amb dependència de Can Xalant..


Ho sento Carles però els fets desmunten la teva teoria de treball de la gent del Museu. Per els de fora , aquells que sols en veiem el resultats, el qualificatiu sols en pot ser un , el de Ganduls , i em freno per no fer que totes les lletres siguin majúscules.

dimarts, de desembre 26, 2006

MITJA PART

Permeteu-me el símil esportiu , però un està en aquest descans entre part i part a l’espera de recuperar forces per continuar la partida. Passada ja la Nit de Nadal, el dia de Nadal i el de Sant Esteva , amb els seus àpats corresponents , un que encara que ha intentat controlar-se s’ha passat un xic, com sembla ser d’obligació ( la cuixa de xai d’avui era feta per àngels , gràcies Xoni ) , i ara cal fer bondat per la segona tanda que ens espera, que pot ser si fa no fa semblant.

No soc d’aquells ni que li agrada molt el Nadal, ni que l’odia intensament. Estic més en la vessant que diria que son unes festes que em depassen, que amb menys ja n’hi hauria prou, però... A casa pocs guarniments, enguany ha aparegut l’arbre el darrer dia i de la mà de la petita. En el que pertoca a regals , l’aposta ha estat per el dia de Reis i més quan les nenes ja han crescut i això del tió ja els hi ha anat gran.

De la resta, com tots. Ens estirem en el menjar, el beure i alguna que altra delicatessen , i com no, gaudim de la família amb tota intensitat. Que dir que un es pot reunir amb tots , els d’un costat i altra , amb alegria i sense problemes , ja és prou important i vist el que s’escau quasi sembla un miracle de Nadal.

Enguany la cosa ha estat més diferent. A la família ( per un i altra costat ) ha aparegut una nova generació, les avies ja son besàvies i la germana i cunyada ens superen en l’esglaó amb el nou apel·latiu joiós d’àvies. Encara no, però ja per la propera caldrà fer forat a taula per una joiosa trona que a bon segur ens animarà la festa.

L’altra costat per això està en el regust , no sempre dolç, del temps que passa. Avui he gaudit de poder reunir a taula a tots aquells que més estimo: la meva dona, el meus fills i la meva mare.
Al meu fill no el veig tant com voldria, encara que mantenim una excel·lent relació telefònica. La feina l’ha portat a mig mon i ara tot indica que l’amor el porta cap a València , a un poble de rodalies, Alginet , que sortosament està manats per socialistes i amb gent d’esquerra republicana al consistori , el que vol dir que sembla haver escollit be. L’he notat feliç , després d’un fort desengany anterior, i aquesta felicitat queda compartida encara que no compensa tantes coses que t’has quedat sense viure i sentir pel fet de la llunyania. En l’obligat brindis el desig del millor per a ell.

Però el dinar ha tingut el regust de pensar que potser pot ser l’últim. Veus a la mare que va fen baixada inexorable. Que les cames cada dia son més feixugues i que en el cap cada vegada hi ha més núvols que no proposen pas bons temps. Els seus alts i baixos cada vegada ens queden més en baixos i et queda aquell “que triste es llegar a viejo” frase de sabiduria popular que es veu que molt sovint repetia l’avi de la meva dona quan es notava impedit de fer allò que volia.
Però potser això també és el Nadal. Uns que arriben, altres que ja han marxat i uns altres que s’apropen per agafar el tren. Llei de vida que algú diria.

Sigui com sigui , punt de felicitat per trobar-nos tots i per desitjar , que sigui com sigui, i passi el que passi, el millor està encara per arribar.
I un , optimista de mena ( si no ho fos com podria haver aguantat en el mon de l’art mataroní durant ,és de trenta anys ) , n’està plenament convençut.

diumenge, de desembre 24, 2006

He vist esbatanades
les finestres del cel. Ales han davallat,
blanques. S’esllavissaven
entre la roba estesa dels terrats.
Després, a terra,
pels carrers i les places,
damunt la mangra i el quitrà
que les parets malmeten,
lentament escrivien,
amb rosada invisible,
la mateixa que mulla camps i prats,
les paraules antigues:
“Nadal. Jesús és nat”.
I, encara, amb blanc de lluna:
”Amor, oblit i pau”:

Nadal 1976
Tomàs Garcés


Bon Nadal.

dimecres, de desembre 20, 2006



DE FREDES, CALENTES I MODERNITATS.

Una de calenta , està en la felicitació oficial de l’Ajuntament de Mataró.

D’ençà un parell d’anys , l’alcaldia adquireix una obra d’art d’artista local i la reprodueix en la seva felicitació nadalenca. Enguany l’artista escollit ha estat en Marc Prat amb una obra de la seva darrera fornada . No sé si la reproducció és de tota l’obra o en canvi s’han passat per el folre la llei de protecció a la creació artística i han presentat sols una part , com a vegades fan amb el cartell de Les Santes. Sigui com sigui l’obra sembla prou interessant, i si algun dia les autoritats tenen a be mostra-la en farem l’oportú comentari.

El cert és que no puc oferir la imatge per dues raons. La primera per què com és més que obvi , un no està en el mailing oficial, i per tant la felicitació oficial no li arriba. L’altra és que la weeb oficial de l’Ajuntament no l’ofereix, i a canvi ens ofereix una patètica imatge en estil “anys de la picor” al respecte del Nadal a ciutat. ( Per quan un canvi dràstic a “imatge”’’. Que sigui ben aviat , si us plau.)

Malgrat tot, i que algú hem digui llepafils, m’ha quedat un quelcom a l’ànima. En Marc promet, però , com és possible haver-se oblidat una vegada més de la seva mare Rosa Codina Esteve, sens dubte una dels deu millors artistes de Mataró de tots els temps , i a la que mai ni tan sols se li ha demanat que fes na exposició com cal a la ciutat.

Puc assegurar, que si mai tingués el més mínim poder per decidir el protagonista d’una exposició amb cara i ulls a la ciutat , (fet que no succeirà) no tindria cap dubte: Rosa Codina Esteve en seria la protagonista.



De modernitats , l’elecció del regal lliurat als periodistes en el tradicional dinar de Nadal. Una bossa ben actual, d’aquelles fetes amb les banderoles d’anuncis que omplen les nostres ciutats.
Un encert ja que la idea va sorgir a Mataró i amb gent de Mataró, la llàstima és que aquesta modernitat amb la premsa es absolutament contradictòria amb la política comunicativa que està duent a terme l’Ajuntament, clarament demostrada en el to i el “talant” de l’Alcalde en les seves declaracions en aquesta convivència i que està demanant a crits un bon assessor d’imatge que el col·loqui en el seu lloc i no en aquest veral de populisme que en res el beneficia, ans al contrari.




La de freda va per els del Museu. Les carteles ( fitxes que es col·loquen al costat de les obres exposades per indicar-ne títol, tècnica i altres dades ) de l’exposició de Guinovart que actualment s’exposa al museu estan escrites en castellà.

Ja sabem tots que el lema de la gent del Museu és “pensar poc i treballar menys “ ( s’accepta la versió invertida de la frase). Seguint aquest ideari cal pensar que de l’Obra Social de la CAM va arribar el llistat de les obres que estan presents a l’exposició, i seguint l’idioma oficial de l’entitat , hauria arribat en castellà. Després tot és fàcil: Copiar i pegar , i amb cinc minuts tot enllestit.
Així els títols de les obres són en català , tal i com els bateja sempre Guinovart, però en canvi les dades tècniques son en castellà.

Per arrodonir-ho , algunes obres que porten el nom de Salou ja que a bon segur varen ser creades per l’exposició que celebrà allà amb el protagonisme de Lorca, apareixen en minúscula , fruit dels més que evident desconeixement i despreci que tenen per l’art aquells que dirigeixen de tan mala manera el Museu de Mataró.

Espero que acomplint la normativa municipal que indica que el català és l’idioma prevalent de l’administració de la nostra ciutat , aquestes carteles estaran ben aviats substituïdes per altres de correctes. Els mantindré informats.

TERRA I MEMÒRIA
Ja que parlem de la mostra de Guinovart, adjunto el comentari crític de la mateixa que apareix a Capgros.com


Josep Guinovart és potser l’artista amb més presència al Maresme, d’aquest prodigiós grup de creadors que ha representat la darrera gran generació de l’art català com són Tàpies, Hernández Pijoan , Cuixart , Ràfols Casamada, Tharrats...
Les seves presències al Monjo, a Tertre, a la Minerva, i molt especialment la gran exposició que celebrà fa pocs anys , en temps de Remigio Herrero , en que va presentar esclatant el seu blau , en mostra paral·lela i alhora complementària de la seva antològica a La Pedrera , han fet de Guinovart un artista conegut i apreciat en les nostres contrades.
Dons bé, ara ens sorprèn de manera grata amb la mostra “Terra i Memòria” , conjunt de 41 gravats pertanyents a la col·lecció de la CAM ( Caixa d’Estalvis del Mediterrani) que s’exposen al Museu de Mataró i acomplerten i arrodoneixen la visió general d’aquest gran artista.
Diem això ja que aquesta és una exposició singular. Els coneixedors de l’obra de Guinovart s’enfrontaran a un conjunt diferent , en el que no existeix una submissió a les línies més conegudes , - com acostuma a ser habitual en mostres d’aquest aire -, i sí en canvi es trobaran amb una mostra eclèctica a la recerca de pinzellades personals que floreixen resplendents amb petits gravats de gran empenta; amb col·lages que sota l’aparença de peces divertides ens sorprèn la puixança del creador; amb treballs acabats a mà , en un toc personal més que interessants; i en una obra que en general sorprèn per la seva frescor i personalitat.
Per aquells que no coneguin l treball de Guinovart la mirada serà diferent, però no per això menys interessant. La mostra servirà per despertar curiositats, encendre passions i crear en conjunt un ànim que convidi a una recerca més ampla, en aquesta dicotomia a la que es lliura joiós l’artista , apostant per un art més explosiu ( el més conegut) i altra de més reflexiu i íntim.
Una exposició personal, fresca i reflexiva, que malgrat el tradicional i avorrit muntatge que ens ofereix la sempre inapetent gestió del Museu , manté encara aquell toc de trempera que sols pot aparèixer en les mostres dels grans artistes.
I si algú ho dubtava, que no ho faci. Un d’ells és en Josep Guinovart

Terra i Memòria
Josep Guinovart
Museu de Mataró
Del 14 de desembre al 28 de gener de 2007

dilluns, de desembre 18, 2006

SILVIA CÓPPULO i SANTI CARRERAS

M’acabo de repassar un munt de blogs i de planes relacionades amb la ciutat i lamentablement no veig en cap d’ells una noticia que hauria estat de primera plana i de comentari obligat per aquells que manen ( avui, Ramon i Joan Antoni us poso falta) .

El passat divendres a Girona i en la nit de Sta Llúcia , nit important amb tots els pros i contres que cadascun vulgui objectar , els dos premis de comunicació en ràdio i televisió varen ser per a dos mataronins: Sílvia Cóppulo el va obtenir com a millor programa de televisió per “Amb ulls de dona” que emet TVE a Catalunya i Santi Carreras el millor programa de ràdio per “Força Esports” que capitaneja de fa un munt a Catalunya Ràdio.

Guanyar un premi , i més el de Santa Llúcia, en el que cada vegada més concorregut i alhora més competitiu mon dels mitjans audiovisuals és enormement difícil. Fer que dos grans periodistes de la mateixa ciutat i de fora de Barcelona ho aconsegueixin , hauria d’haver motivat un sentiment d’ampla satisfacció i no pas el trist silenci en el ressò de la notícia.

Soc amic dels dos. Amb en Santi , i per raons ja comentades en aquest blog, ens veiem sovint. Sé de la seva gran saviesa periodística i del mon de l’esport , especialment amb la seva especial retranca que el fa sovintejar camins perillosos en deixar de lloar allò que sembla obligat, i dedicar-se a altres camins menys valuosos en audiència , però més satisfactoris com a persona i com a periodista. ( Li agrada anar a la contra i amb això som bessons) .
Aquest diumenge vaig felicitar a la Teresa , la seva dona, ja que es veu que eles emocions sobtades no van ser bones per la salut i estava fotudet a casa. Uns dies de repòs per aconseguir més força per aquests esports que tant estima.

A la Sílvia fa anys que no la veig i els únics contactes estan en records mutus mitjançant intermediaris. Amb ella vàrem estrenar Ràdio Mataró ( Amb en Carlos Herrera , en Juanjo Cardenal , en Ricard Aparicio , l’Eulàlia Puigderrajols.... ) , la foto agafada de la seva weeb és d'aquells temps , i durant molts anys vàrem ser molt amics. Després la vida , els corresponents casoris, el seu trasllat de domicili a Barcelona etc, han fet perdre el contacte però el record dels bons temps sempre existeix, i més quan per edat ( em refereixo a la meva , com no ) els records comencen a tenir el seu pes.

El seu premi és absolutament merescut, com ho seria per qualsevol de les altres experiències periodístiques , com per ex. les darreres temporades a Com ràdio, amb sortida inesperada ( com Joan Barril) , amb una clara ferum de venjança política ( molts som els que mai entendrem com Corbacho té el més mínim poder en una societat normalitzada).

Avui Sílvia i Santi son protagonistes. Aquí sempre diem que no hi ha manera en això de comunicar. Que sembla que ni volent, encertem. Que cal fer una nova aposta. Dons, a què esperem?.
Sílvia Cóppulo i Santi Carreras. Carlos Herrera , Jordi Novellas, Joan Catà, Josep Mª Fàbregas, Enric Sierra, Pitu Abril, Ricard Aparicio ... i molts més son noms de professionals mataronins que estimen la seva ciutat i que estic convençut estan disposats a fer-li costat.
Gaudint de tants bons professionals, com pot ser que els estem desaprofitant?.
Com en tantes coses, no ho entenc.

Però ja se sap. És que un és un xic talòs.

divendres, de desembre 15, 2006

HI ESTEM A SOBRE

TELE

El dijous és el meu dia televisiu per excel·lència. Començo per que és el dia del meu programa a TVM. Ahir vaig entrevistar a l’Emili Badia aquest escultor del que us parlava fa poc.

És persona a la que aprecio i que crec que hauria de ser mirall per a molts. Arribat a l’art passant de llarg els cinquanta , no ha volgut que per ell l’art fos un hobbie i ha volgut ser-ne professional en el concepte i el contingut. S’ha format, i es forma, li preocupa enormement la tècnica, visita mil i una exposicions , parla i demana consells a qui calgui, i essencialment treballa de manera constant i permanent. Potser per això els resultats finals son els que son.

En el decurs de l’entrevista de nou apareix un tema recurrent quan parlem amb artistes d’aquells que no son de primera línia: l’absoluta impossibilitat d’exposar a Mataró. L’absència de galeries privades i els papers de la Laietana i l’Ajuntament no deixen espai a aquest tipus d’artistes. Un punt que caldria examinar amb molta cura.

En arribar a casa , segueix la televisió. El dijous és l’únic dia de la setmana en que la tele, és meva. Primer amb “Polònia”. He de reconèixer que soc un fan absolut, m’ho passo molt be, ric molt, i m’agrada la sàtira aguda que fan a tort i dret, sense deixar cap angle sense rebentar. Els actors, el guió, el muntatge... tot és d’allò més escaient, i per a mi és d’aquells programes que ens fan diferents de la resta de l’Estat. Tan sols cal veure com va ser rebut aquest format a Antena 3.

Després , “Porca Misèria” , una sèrie que he de reconèixer m’ha enganxat. Com no que vaig ser seguidor de “Plats Bruts” , sèrie que vaig acabar avorrint en el passi numero mil amb que ens obsequià la meva filla petita que els tenia tots gravats. En Joel Joan però no m’acabava de cuallar amb aquella manera d’interpretar plena d’uns tics que repetia fos quin fos el personatge que assolia en altres actuacions.
Ara a madurat i per a be, aconseguint una sèrie que penso està esdevenint de cert culte en uns ambients ben determinats. Una bona estructura de personatges , uns guions treballats , bons actors amb creïbles interpretacions, i aquest seguit de guanyadors/ perdedors i a l’inrevés , que els fan propers i quasi identificables amb nosaltres o amb el nostre entorn.
Una sèrie que es pot aconsellar sense por.


HI ESTEM A SOBRE

Aquest dijous no disposava de vehicle i vaig a la tele a peu. Tot travessant la Pça de l’Ajuntament amb trobo amb Jaume Graupera, Rafa Milan , acompanyats per la filla de Guinovart tot esperant la inauguració de l’exposició de gravats del seu pare que es celebrava poc després al Museu.

Saludo de lluny i Rafa Milan em crida. “Pere , hi estem a sobre” ( es refereix a “Proposta Mataró , el Fons d’Artistes Locals del que hauríem d’haver disposat del reglament el 15 de setembre, s’hauria d’haver presentat oficialment la crida per allà el 15 de Novembre i el 15 de Gener hauríem d’estar ja començant a recollir les primeres obres). “Dons no ho sembla” responc. “Que sí, que sí, que hi estem a sobre” manté Milan , un , amb cara de dir-li “però de que vas” , indica que va a la tele i va tard. Mentre marxo, Milan insisteix “No ho dubtis, hi estem a sobre”.

Camino ràpid i la sang em bull una mica. Certament “hi estan a sobre” penso per a mi , però que voleu que us digui penso que a sobre i amb tot el pes, per que de cap manera pugui emergir.
I si no, que m’ho demostrin.




dimecres, de desembre 13, 2006

REFLEXIONS PERSONALS SOBRE LA CRÍTICA EL SEU SENTIT I EL SEU PAPER

No se per què hi ha paraules que hom les agafa en el seu sentit més negatiu , com per exemple ho puguin ser les paraules crítica o discutir. Del sentit de les mateixes, aquelles persones que darrerament han llegit aquest blog que podríem dir de tendència Carrefour ( dos opinions al preu d’una ) n’han pogut veure diverses vessants.

Hi ha unes amb les que discrepo amb tot el respecte , com son les de Marta Teixidó amb la que podria discutir molt ( discutir = Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.- Entre persones de divers parer o diversa opinió, bescanviar arguments sobre una qüestió, un assumpte.) en la seguretat de poder establir uns certs punts d’acord en la consideració i el respecte mutu que ens tenim ( al menys jo cap ella ) en especial per defensar a cara descoberta ( com un sempre fa ) les pròpies teories. Esperit que un lamenta no tenir amb aquells que no donen la cara .

No deixa de ser curiós que sempre que algú és queixa de la crítica , s’acaba reclamant objectivitat. Si ens deturem en la definició de crític ( el que exerceix la crítica o acció de criticar ) podem veure que és la persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes, és a dir que la crítica per definició és en si mateixa subjectiva. Potser filant més prim hauríem de dir que la crítica ha de ser objectivament subjectiva , que no és pas un joc de paraules. És a dir hem de fonamentar-nos en uns criteris els mes objectius possibles , per després fer-ne judici absolutament subjectiu , dient planament allò que un pensa i creu , tenint en compte que es tan sols la nostra opinió , no és veritat divina, i per tant poden existir-ne d’altres que sintonitzin en l’acord o la discrepància , de la més propera a la més llunyana.

La crítica assoleix tan sols valor quan es rebuda per el lector i li fa cas, tenint sempre en compte que aquest s’acosta sempre a aquell amb qui manté uns paral·lelismes més evidents. Així com tenim un diari , una ràdio i una televisió que podríem dir de capçalera en funció del tractament de les noticies, i sempre ens decantem vers aquella em la que ens sentim més identificats, el mateix fem amb la crítica.

En casos en que el ventall de possibilitats és variat , com generalment succeeix per exemple en la crítica de cinema , cadascun de nosaltres té també el seu crític de capçalera , ja que sap que seguint els seus consells encertarà a bon segur en la pel·lícula triada. Un cas el del cinema , amb discrepàncies tan evidents que les revistes cinematogràfiques de consum acostumen a presentar la valoració crítica de les estrenes realitzada per diferents crítics , amb resultats que a vegades van del cel a l’infern.

A Mataró, per circumstàncies de les que no se’m pot fer pas culpable, la crítica d’art queda monopolitzada per un mateix, i que no s’ofengui el company Àlvar Sáez de “El Tot” . Una sola veu i un sol concepte es repeteix per arreu. I una constant repetició acaba creant un sentiment de “veritat” . La presència d’un ventall d’opinions a bon segur variades , acabaria amb aquest sentiment de “veritat absoluta” que sembla emanar ara de la crítica quan no ha de ser així.
Potser una bona solució seria posar fil a l’agulla i buscar uns nous crítics , però el cert és que mentre “El Punt” va exercir de veritable diari comarcal no va disposar de crítica d’art , a Mataró Ràdio ningú va presentar un projecte de programa d’art amb opinions crítiques , i fins i tot en el temps en que un va fer any sabàtic no va ser possible trobar un substitut per exercir aquest paper de crític. La manca de crítica també queda palesa en els nous mitjans periodístics que es distribueixen per la ciutat.

Però amb tot el problema seguiria estant en el modus i manera en que es rebuda la crítica per part de l’artista. Diu la teoria que de crítica ni ha de dos tipus: la constructiva i la destructiva , amb els sentits obvis que comporten. Diu la pràctica que per l’artista també existeixen aquests dos únic tipus però amb un raonament ben diferent: Constructiva és la que diu que ho faig be i Destructiva la que diu que ho faig malament.

No s’han de confondre els termes. Potser les dos crítiques més constructives que he fet mai van ser dos crítiques que podríem considerar com dures i varen tenir com a protagonistes Perecoll i Marta Duran en sengles exposicions a Can Palauet. Perecoll s’havia adormit en el negre i Duran s’entestava en una fluixa figuració . Penso sincerament que ambdues van servir.

Però si tot això es discutible ja que no deixa de ser teories més o menys peregrines al voltant del crític, la crítica i el seu paper , el que si no accepto de cap manera són les expressions al voltant de la por i el respecte que es personalitzen en el meu paper de crític.

Es diu que faig por. No ho entenc Em tinc per un home afable. Difícilment tinc un no per ningú i accepto quasi totes les proposicions si tenen a l’art com a protagonista. Però dir afable no vol dir estúpid.

En el que pertoca a la meva crítica , quina por ha de fer, fora del sentit que ja s’ha comentat?.
Poder no en tinc cap. Políticament amb tota la democràcia sols he estat tres vegades en el despatx del regidor de Cultura: Una amb Carmina Benito al començar el seu mandat, li vaig presentar la meva mirada a l’estat de l qüestió i li vaig donar un nom: Martí Peran ( el bon amic Ramis encara em fa broma del fet ). Amb Remigio Herrero per presentar-li el projecte d’arxiu documental d’artistes local , amb weeb i llibre posterior. Va dir que sí però no es va dur a terme. (Curiosament el projecte a realitzar ara a Ca l’Arenas és en un 95% el que un va presentar. A bon segur casualitats). Amb Graupera per presentar-li el projecte de Fons d’Art d’Artistes locals.
En tota la democràcia sols he estat rebut per l’Alcalde en el moment de presentar les signatures d’artistes locals. A posteriori he tingut altres reunions ( sempre acompanyat ) per el mateix tema.

Poder efectiu queda clar que no. El Museu segueix tan ineficaç com sempre i en la seva direcció segueix manant i cobrant , malgrat les meves acusacions que malgrat el dures que han estat , sempre han quedat per sota del que mereixeria.
Ni en les sales municipals ni en cap d’altra institució pública o privada he tingut cap poder , ni he fet que exposi un artista i en deixi d’exposar cap d’altra.
La meva responsabilitat en el que pertoca a exposicions ha estat en el meu assessorament ( que no responsable de la programació) a Espai 28 i Espai Cap Gros.

Les meves crítiques , bones o dolentes, son cap aval per res. Presentar-se amb elles en el currículum és paper mullat. No serveixen ni per obrir ni tancar portes. Un és un simple crític de poble i ho sap i n’és conscient.

La por no està en la crítica , el seu valor i la seva significació. La por queda en l’ego de l’artista. Ell sap tot el que s’explica just abans, però sap que una crítica “favorable” l’enlairarà davant la resta i al contrari.

La primera crítica seriosa que un va fer va ser la Sant Lluc de 1975. El pare em va dir, tota teva, i em va llençar a la piscina. Va ser una crítica molt llarga en que es separava als artistes entre els consagrats , els joves , les sorpreses i la resta. Així que jo soc de la resta?. , va ser el primer bona nit de la tarda en que va ser publicada, per part d’un artista de nivell mitjà.
Un va voler aprendre de l’experiència i en la següent edició va decidir fer apunt de tots els participants. Hi havia una petita frase i acabava amb una qualificació genèrica ( be, regular, acceptable, interessant, fluix....). Les preguntes van ser constants: Que és millor regular o acceptable? , bé o interessant?. Vaig aprendre definitivament la lliçó. En la següent temporada la frase es mantenia però la qualificació era numèrica.

Ningú em va preguntar per la frase, per la crítica en essència. El que interessava era la comparació, l’estar per sobre o sota de....
És el que ha passat aquest any amb el Sant Lluc. Davant la pregunta si cal apostar per la qualitat , la resposta és unànime. El fumut és quan després de la selecció qualitativa a un l’ha deixat fora...

En quan al respecte crec ser una persona respectuosa. Nunca és triste la verdad, lo que no tiene es remedio, diu en Serrat. Qui em digui que soc calb, panxeta , mig sord ... , no em falta al respecte, em defineix per fora.

Dir que un artista no ho fa be, que sembla que se li ha parat el rellotge, que s’equivoca i que ves a saber si millor seria dedicar-se a altres afeccions, pot ser dur però no irrespectuós. No he arribat mai als nivells del famós jurat televisiu del que ara hom en parla, però inclòs penso que malgrat el to, els seus comentaris son plenament escaients i encerta de ple en la diana.

Per a mi el respecte està en altres camins. Està en les set col·laboracions per diferents treballs de recerca que m’han demanat aquest any, que fa apropar la xifra dels darrers anys a depassar la quarantena. En l’apreci que sento en els llocs en els que col·laboro que reincideixen any rera any atorgant-me confiança. ( 22 anys a TVM , 14 a Cap Gros , com a continuació dels 12 a Ràdio Mataró, 5 a Cadena Tretze, i tots els dels mon en les diverses èpoques del Diari de Mataró ) , o en fets tan curiosos com col·laborar simultàniament a “Crónica de Mataró” ( franquista) i a l “Maresme” ( d’esquerres).

Això per a mi és respecte.
I si voleu més, satisfacció i orgull.
El demés, discrepàncies de les que podríem discutir. Com no ,en el sentit estricte , el que queda explicitat en la primera part d’aquest llarg , i espero que poc polèmic comentari.

dilluns, de desembre 11, 2006

MONUMENTS

Passo per “El Tot” per arreplegar l’opuscle sobre “Els Monuments de Mataró” que han editat en motiu de la joiosa celebració del 25 aniversari. Encara que ja havia seguit setmana a setmana els seus reportatges , - com per a tants mataronins el “cap gros” i “el tot” ja formen part inherent del meu cap de setmana -, ara fa patxoca veure la sèrie relligada. Les meves més expressives felicitacions.
És un treball que conjuga la vessant artística , amb la ciutadana i la històrica , que a bon segur pot ser punt de partida per altres treballs més exhaustius, com per ex. el que està començant a elaborar un professor mataroní.

Un treball en el que hi podrà afegir alguna que altra escultura que hi manca ( la de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas a la pça a ell dedicada i de la que en parlàvem fa ben poc , o la de Llucià Gonzàlez que es troba mig amagada al patí interior de la Pompeu ). Hi podrà també corregir la ubicació de l’escultura de Pepe Novellas dedicada a Antonio Machado ( les fotografies de la mateixa que acompanyen el post corresponen a l’opuscle de “El Tot” ) , ja que la mateixa s’establirà en un indret proper a l’actual en el procés de reordenació de la zona amb la creació d’una veritable plaça a l’entorn de la nova escola que aviat s’inaugurarà. L’artista hi ha estat d’acord , tot remarcant però la ineludible condició de que Machado ha de mirar cap a l’exili, és a dir, en direcció a França.

L’alcalde Joan Antoni Baron també parla de l’opuscle en el seu blog i apunta el deute d’una placa que expliciti en les escultures públiques , nom , autor i altres dades d’interès. Espero que quan ho facin , que desitjo aviat , em convidi a la primera paletada de ciment. Uns deu anys de lluita demanant-ho a alcaldes , regidors de Cultura , Directors de PMC i tot el seguit de regidors de l’Ajuntament , en especial atenció als d’obres , be mereixerien aquest petit detall.
Sigui com sigui, que es faci. I a ser possible ben aviat , que potser no costa tant.


D'EXPOSICIONS

1
Avui m’he acostat a l’Entresòl de la Pedrera, en la que era antiga oficina de la Caixa Catalunya , per veure la mostra en record de la mostra de Picasso que es celebrà a la Sala Gaspar al 1960 i que va ser el retorn de Pablo Picasso a la vida artística barcelonina.

No puc negar haver sentit íntima emoció quan he visitat la mostra. Encara que no tinc cap mena de record sé que la vaig visitar amb el meu pare quan tenia nou anys acabats de complir. I ho sé ja que en aquelles xerrades de pare a fill i de mestre a alumne, en les que parlàvem d’art , un dia em va confessar que després de visitar aquesta exposició va saber perfectament que jo seguiria el seu camí de crític d’art.

La raó segons ell ben senzilla. Al sortir de l’exposició li vaig preguntar per què jo no tenia els ulls situats com els pintava Picasso. Em va dir que es va quedar molt parat. La lògica era preguntar per què Picasso pintava d’aquella manera els ulls i no al revés. Sempre va mantenir la seva tesi de que aquella havia estat la meva primera crítica.

Potser dir això soni a cregut i prepotent. Qui em coneix, i millor dit, qui va conèixer al meu pare i va saber de la nostra relació, estic segur que no ho dirà. Sigui com sigui , avui ha estat un dia emocionant per a mi. El proper setembre farà 25 anys que ens va deixar. Potser llavors un record serà imprescindible. Com el que avui , sense paraules, he tingut per ell.

Per cert , he coincidit a l’exposició amb Perejaume, recent Premi Nacional. Com no, que l’he felicitat , davant el seu astorament per haver estat reconegut. Ves a saber si tot ha estat una premonició. Amb la veritable exposició vaig entrar en les avantguardes artístiques. Potser a partir d’ara , i sense saber-ho, hauré entrat en la veritat de l’art contemporani.



2
En Ramon Bassas fa una magnífica lectura de la seductora exposició de Miguel Rasero a la Trama.
Certament és una exposició sensual , en la que l’autor ens apropa a un constructivisme de caire minimalista , d’ambients freds , que si be recorda al fer de Gerardo Rueda , li manca aquella flamarada interior que provoca una connexió trempadora.

Però malgrat això la mostra de Rasero presenta aquest sentiment racionalista, en un equilibri estructural de línies ,formes i volums, que ens envolta tot teixint una trama ( serà en homenatge a la galeria que l’acull) que delimita espais, volums i fins i tot cromatismes, per crear unes atmosferes que be podriem considerar com subtils.

Potser és la contraposició d’una altra exposició altament recomanable. És la de Alceu Ribeiro a la Sala Dalmau. Per qui no ho sàpiga la Sala Dalmau és una de les galeries més prestigioses i amb més història de Barcelona, i es dedica essencialment a les avantguardes i escoles paral·leles ( Madrid, Paris, del Sur..).

Ara ens presenta el treball de l’uruguaià Alceu Ribeiro, domiciliat fa temps a Mallorca on fa poc va presentar retrospectiva al Palau Solleric , i que és el que podríem dir el darrer deixeble viu de Torres Garcia.
Un deixeble a més, fidel en tota la dinàmica constructivista que establí el seu mestre. Passejar-se per l’exposició és fer mirada al concepte de Torres García amb el que es confon en manera, concepte i desenvolopament., tant en el sentit estètic, com el compositiu i el cromàtic.
Una exposició plena de detalls i qualitat que ens ofereix , en contraposició a la de Rasero, el constructivisme més viu, demostrant encara que en aquest nou segle és un concepte a desenvolupar i seguir.

Per cert , en la galeria i de manera ben visible es troben diversos butlletins de la Biennal Torres Garcia, fet que demostra el be que treballen els organitzadors el que alhora ens omple de satisfacció.

dimecres, de desembre 06, 2006

LA CRÍTICA D’ART I ELS ARTISTES

Treball perdut el del crític d’art ,- parlo del crític d’art no artista -, si creu que per influència seva pot canviar l’orientació d’un artista. Perquè aquest , generalment , no el creu amb competència. No tan sols per determinar del valor d’una pintura , per exemple , sinó també , perquè pren com a divagacions sense base les seves teories estètiques. I té raó en no deixar-se guiar per ell, com aviat tractaré de demostrar.

Més , a part d’això, per a l’artista , el crític és quelcom a manera de Déu o sobirà , ja que sembla que a son arbitri pot aplanar-lo o enlairar-lo. Té en la seva mà l’opinió, que forma a caprici seu. Per això és que , simuli el contrari perquè el tem. I , sabent per endavant que tot el que dirà serà equivocat o de poc valor, sol·licita la seva opinió en lletres de motlle.

Per altra banda , què pensa el crític d’art , de l’artista?. Que procedeix d’una manera inconscient, que és necessari guiar-lo, que sense el seu apoi difícilment s’obrirà camí. En una paraula que necessita de la seva ajuda i protecció. D’aquí la suficiència del crític,

Aquest estat de coses és lamentable, però, és possible canviar-lo ?. Crec que no.
Aquest secret conveni entre l’artista i el crític, és difícil de trencar-lo. L’un fa el joc a l’altra , perquè així els dos viuen. L’artista , afalagant hipòcritament al crític, sap que arribarà allà on voldrà. Compta sempre amb ell per a imposar la seva obra. I el crític , formant reputacions , organitzant banquets , sortint a la defensa del que convingui., sigui o no just , creix també o adquireix no menys reputació. Per això , la carrera de crític d’art és de les més planeres.

D’aquest estat de coses que he dit lamentable en té en primer terme la culpa l’artista. Ve de que no procedeix de bona fe, de que no és suficientment pur ja que orienta a la seva obra camí del guany i l’anomenada. El crític per la seva banda, al donar-li apoi no resta en millor lloc.
Però tot això és corrent. No pequem de càndids.


Aquest són els primers paràgrafs de l’escrit ”La crítica d’Art i els Artistes” que va escriure Joaquim Torres-Garcia i va publicar a la barcelonina revista “ Vell i Nou “ en les pàgines 164 a 167 del seu número 65 , publicat el 15 d’Abril de 1918.

dimarts, de desembre 05, 2006

FER MATARÓ. NEFER.

La Nefer és avui actualitat per partida doble. Per un costat pel fet de dissenyar el torró d’autor que de fa ja uns quants anys posa al mercat el pastisser Unó amb envejable èxit , artístic i llaminer. Unes fulles de xocolata amb llet i unes llunes de xocolata blanca en son els seus trets distintius. Per l’altra costat Nefer és actualitat ja que ha dissenyat l’etiqueta del vi novell dels cellers mataronins que enguany és un vi de producció ecològica amb origen Penedés. Una etiqueta en la que ha desplegat un bon recull de la seva iconografia personal, assolint una peça curosa i acurada plena de la sensibilitat amb la que ens te acostumats.

Fer repassada del que any rera any fa la Nefer per Mataró ens ompliria moltes planes. Tan sols cal mirar Les Diableses, les diverses coses que ha fet per les Escoles Bressol , el seus cartells de festa i carnaval amb l’imaginari popular , llunyà i proper com a protagonista.... etc.

Encara que viu fora de Mataró , segueix essent en essència una capgrossa més, però la ciutat ha esta molt gasiva amb ella. Mentre mostrava la seva generositat oferint el seu treball de manera gratuïta , o amb una quota crematística que caldria considerar moltes vegades com anecdòtica , se li ha negat massa vegades el pa i la sal , com en la seva darrera mostra a Can Palauet o en el seu intent de treballar de manera relacionada amb Can Xalant . (En cas de seguir la moda de negar la mayor que es diria en llenguatge de cert joc de cartes , escoltar les seves darreres entrevistes a Espai d’Art de TVM).

Potser per això caldria fer-ne un acte de justícia i reconèixer de la manera més escaient el seu treball. Un sols ho pot fer-ho amb reconeixement i un tancat i íntim aplaudiment. Però hi ha altres maneres.
Potser que algú de la Casa Gran indiqui senyals de sensibilitat.

PATRIMONI

Escoltar a Lluís Permanyer parlant de Barcelona és un gran plaer. Avui ha donat lliçó magistral de l’obligat respecte al Patrimoni, descobrint que mentre molts edificis son respectats , no ho son les peces que contenen. Exemples tan clars com el núvol de Tàpies ( fora de catalogació) mentre si ho està l’edifici de l’editorial on roman la Fundació Tàpies , o les figures de Gargallo al cinema Bosque, que tampoc ho estan.

És una reflexió que caldria fer-se en un entorn més proper. Ja sabem que no som posseïdors de grans elements artístics però bo seria tenir-ne cura.

Cura que per exemple s’ha tingut amb l’escultura de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas i Julià en la Pça del seu mateix nom al barri de Cerdanyola.
Ribas i Julià (1894-1949) tingué una vida estretament dedicada al teatre col·laborant amb diverses companyies ( Iris, Ateneu, Unió de Cooperadors, Ideal Art) , escrivint més de 250 obres essent la més coneguda “La puntaire de la Costa” . ( Joan Salicrú. Mataró carrer a carrer).

Les obres d’urbanització de la Pça havien fet desaparèixer aquesta escultura que ara s’ofereix de manera molt més explícita. És una escultura de caire geomètric força interessat per el joc de volums que ofereix amb l’afegitó de plens i buits, que per l’època en que es va realitzar te prou interès, havent estat una de les grans obres públiques desconegudes de Mataró.


LLEGENDES URBANES

Hom ha sentit parlar de les llegendes urbanes:
Que si els que es posen a l’Ajuntament és per no fer res i aprofitar-se ( millor no dir res)..
Que si els emigrants gaudeixen de tants avantatges públics ( millor desitjar a qui ho diu que es faci emigrant. Ell hi sortiria guanyant,... i nosaltres també.)
Que si en PIC fa una crítica despreciativa i humiliant...

Un ho ha sentit tantes vegades que ja passa. Si fins hi tot s’ha sentit que el seu pseudònim era agressiu com a reflexa de la seva personalitat, quan l’ha heretat del seu pare ( PIC = Pascual I Clopés),
Però arriba un moment en que potser cal dir prou i explicitar les coses. I res millor que demostrar-ho.

Un exerceix la crítica al CapGros. En la seva varietat .com apareixen la crítica de bona part de les mostres que es realitzen a Mataró i rodalies, de les que unes poques ( les destacades) surten a l’edició paper,
D’ençà setembre 2004 , totes les crítiques queden arxivades a disposició de tots en l’apartat exposicions del . com. Si algú te paciència podrà comptar que hi ha 131 critiques, totes elles degudament qualificades , amb els següents resultats :

Amb 5 asos ( d’obligat compliment) 12 ( 9.16 % )
Amb 4 asos ( Cal anar-hi) 39 ( 29.77 % )
Amb 3 asos ( mereix atenció ) 44 ( 33.58 % (
Amb 2 asos ( si més no ..) 25 ( 19.08 % )
Amb 1 as ( passi de llarg ) 11 ( 8.39 % )

És a dir mentre s’aconsella de manera intensa quasi un 40% de les exposicions, sols es deixa de recomanar poc més del 25%.
Si suspendre una de cada quatre exposicions de les que es fan al Maresme, mentre es recomana quasi un 40%, és ser dur, insultant, pejoratiu i no se quantes coses més ... dons...
Permeteu-me un somriure, al menys irònic

El que si ha de quedar clar , sense treva ni perdó , que cal ser dur fins a límits insospitats front els estaments que tan malament ho fan ( PMC , Museu, Caixa Laietana....).

I és aquí on vull veure a algú defensant-los i no pas intentant carregar-se al missatger.

El demés ja se sap, son foc d’encenalls. O potser ganes de marejar la perdiu. O.....

HOMENATGE

Algú diu que a Mataró se sap tot .I a bon segur es veritat . I ja que se sap tot, bo seria que algú expliqués que en vida de Jordi Arenas es va intentar fer-li un homenatge. No per la seva pintura i sí per la seva impagable tasca de mestratge i formació de nous artistes ( No hi ha artista mataroní de més quaranta anys que no hagi passat per les seves mans).

Els promotors eren el que això signa i en Perecoll que va ser l’encarregat de contactar amb el mestre. La qüestió estava en organitzar una mostra a Can Palauet amb la paret central dedicada a Jordi Arenas i la resta a obres dels seus diversos deixebles. Jordi Arenas va acceptar amb la condició que ell entregaria el llistat d’alumnes i fossin els organitzadors els que seleccionessin els participants.
Tot va ser posar la proposta en marxa i dir el PMC que no era una proposta interessant i que la desestimava.

Per què no s’explica això?.
Potser serà que avui no toca.
O potser per...

Millor deixar-ho , el Barça ha guanyat 2-0 i la meva filla ha jugat quatre sets i mig amb l'equip senior del Mataró de volei , en partit de màxima rivalitat amb el Boet, guanyant 3 a 2.
Això si que cal celebrar-ho.

dilluns, de desembre 04, 2006


GERMANS ARENAS

El descobriment de l’errada en l’agenda del PMC que significa la presentació del llibre de Francesc Masriera sobre Jordi Arenas amb la imatge d’un autoretrat del seu germà Jaume, em retorna a la mostra d’autoretrats d’ambdós germans a Ca l’Arenas, i que lamentablement ( encara és hora que senti queixar-se a ningú al voltant del menyspreu sofert per Jaume Arenas en la seva pròpia casa) és la primera presència de Jaume en el seu propi habitacle.
La mostra és molt interessant. Son pocs autoretrats però clars i contundents per veure per on anaven els trets.

En el cas de Jaume s’ensuma ja una personalitat aclaparadora . Uns treballs durs que volen donar una imatge dura de si mateix ( en curiosa una certa semblança amb l'actor Javier Bardem , un altre tipus dur). Hi ha un petit encenall que sembla portar-nos vers la intensitat que després donarà a les seves aquarel·les. Però en tot existeix una vibració especial, un alè gens acomodatici. Un sentiment clarament de rauxa.
El treball de Jordi Arenas està en l’altra cantó. Seré, formal , tècnicament irreprotxable , les seves obres cerquen més un esperit exterior, que no pas bullen per camins més interioritzats com és el cas d’en Jaume. Son sempre excel·lent demostració de pintura però sense cap mena d’afany trencadís, que sols surt quasi d'amagatotis en la millor peça de la mostra , una esgarrapada pintura amb mirada de trascantó , que sembla una alliberació en el cert encotillament dels seus treballs.

El seny ( Jordi) i la rauxa ( Jaume). Un excel·lent pintor, en Jordi. Un bon artista , en Jaume. En la comparança d’entre ells per mi no hi ha dubte : Jaume. Ho he defensat i seguiré defensant-ho. Però una cosa no treu l’altra, el dos en gran nivell.

Vaig ser defensor aferrissat d’en Jaume, amb qui sentia una clara empatia malgrat les grans discussions que solíem tenir , amb fotocopies dels meus escrits que en Jaume subratllava de verd en els punts conflictius . Ja fos la seva obra , com les exposicions que portava al Nàutic amb un nivell d’expert que deixava de costat a molts professionals, qualsevol cosa ens portava a llargues disquisicions en raó d'allò que érem, dos apassionats per l’art.
Una passió que es feia avinent en totes i cadascuna de les seves obres, en un treball que va molt més enllà , - i espero que posteriors exposicions ho mostrin - , de la seva típica marina amb el seu cel personal , per endinsar-nos en una gran capacitat creativa.

No vaig tenir la mateixa comunicació amb en Jordi. A més, una frase, que quasi s’ha convertit en històrica en la seva descontextualització , ho va acabar de marcar tot. I dic frase històrica, ja que encara alguns me la retopen.

En motiu d’una exposició al Museu, d’aquelles del Grup dels Arts ( Jaume i Jordi Arenas , Salvador Esquerra, Jordi Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix ) vaig afirmar , i crec que vaig encertar , que a Jordi Arenas semblava que se li havia parat el rellotge.
L’escàndol va ser absolut: Que què s’ha cregut aquest marrec, que quina manca de respecte , que fins aquí podem arribar.... I més quan en Jordi no es va deturar en dir a qui el volia escoltar, que no exposaria mai més a Mataró, mentre un en fos crític.

Curiós és com alguns fets prenen volada per si sols i ja no hi ha qui ho pari. Certament la frase va agafar pes i em va convertir en l’enemic d’en Jordi. La nostra relació era escassa però absolutament correcte ,però tot va canviar en una llarga xerrada de moltes hores per a una entrevista per la revista / catàleg amb la que Minerva presentava les seves activitats mensuals. En Jordi exposava a la Minerva i obligadament havia de passar per el tràngol de l’entrevista de rigor. He de recordar-la com una magnífica conversa.

La conversa anava fluïda , records , històries, mestratge , alumnes..., i en el bell mig de tot , per a mi ,la gran sorpresa: “Saps que tenies raó en allò del rellotge”, em diu en Jordi. A un li queda cara de poker i quan comença a sortir del pas, en Jordi contundent m’afirma: “I tant que és molt millor la meva primera època. Però el que passa és que fa molts anys que soc pintor d’encàrrec, i això significa una certa submissió. Jo sé que els puc convèncer amb la tècnica , amb els requisits, amb un treball formalment quasi perfecte, però també ser que no em deixaran passar una”, per afegir “tens raó quan dius que sembla que se m’hagi parat el rellotge , però el que no saps és que el que l’he parat he estat jo.”

Potser llavors més que mai vaig entendre el seu interior. Havia sacrificat el ser un bon artista per ser un excel·lent pintor.
I si algú dubte de la gran capacitat d’artista sols cal pujar al primer pis, el seu retrat de la família Arenas ( quadre que encapçala aquest post) és digne de qualsevol gran Museu dels nostres dies.

diumenge, de desembre 03, 2006

FER CIUTAT

1

Dijous estic a TVM amb la gent del Sant Lluc que organitza la Torres García. Son en Daniel Llin i en Miquel Faidella. Cap dels dos es mataroní i estan arrelats a la nostra ciutat de no fa pas molts anys, però els dos es senten d’aquí i volen una Mataró culturalment gran.
Expliquen de manera clara la participació de l’Ajuntament en la Biennal. L’organització aglutina en si totes les col·laboracions i per tant l’obra guanyadora depèn d’ella , i ha decidit que la mateixa es cedirà a la ciutat, mitjançant un conveni que s’està estudiant.
Una excel·lent manera de fer ciutat ( tot esperant que el conveni estigui a punt a l’hora de la veritat. En cas de dubtes podeu parlar amb la gent de Proposta Mataró que de convenis inexistents en sap un niu).

2

Assisteixo a la presentació del llibre del nomenclàtor de Ramon Salicrú a Can Palauet. La sala està plena a vessar i és un munt la gent que no pot entrar. L’acte és un èxit absolut i alhora totalment merescut.
En Ramon Salicrú és el director del GEM , l’escola a la que assisteixen les meves filles i és l’exemple de passió per l’ensenyament com no en conec cas. Sentir-lo parlar i veure com viu l’escola és la demostració de passió entregada que tots desitgem per l’escola a la que lliurem els nostres fills.
La seva passió d’historiador s’ha mantingut en un petit standbay en el treball d’anys al voltant d’aquest estudi del carrers de Mataró. Un estudi acurat, detallat, curiós, i principalment molt a l’abast del poble al que agrada , - i a qui no -, el coneixement del seu mon més proper.
Un llibre magnífic que caldrà xafardejar i que mostra una altra manera de fer ciutat d’un mataroní que entén la ciutat com un quelcom propi i proper.

3

Les juvenils del Volei Mataró es juguen entrar en la Fase d’Ascens en un partit d’aquells que es diu d’infant ( qui guanya obtén plaça en el grup d’ascens) amb el Sta Coloma de Gramenet.
Patint com pertoca es guanya per 3-1 i la fase d’Ascens està aquí,
Una altra manera , encara que petita, de fer citat , portant el nom de la mateixa en els diversos indrets de Catalunya als que caldrà visitar.
L’Ivan Pera , regidor d’esports de l’Ajuntament, assisteix al partit, patint i aplaudint com el que més, fet que s’agraeix.
Una altra manera de fer ciutat.

4

Amb aquest mateix titular publicava una columna aquest divendres en el capgros.com.
Un article que reprodueixo aquí mateix.

LA REBOTIGA FER CIUTAT

L’anunci públic de la convocatòria al Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró que assolirà així la seva segona edició encetant ritme de Biennal , és una excel·lent noticia per la cultura mataronina en particular i per a la ciutat en general.

La seva primera edició va esdevenir un dels actes culturals més importants del darrers anys degut , a més de la qualitat intrínseca de la mostra , al fet de ciutat que be comentava Daniel Giralt Miracle , en frases que ara ens ha recordat l’organització , quan deia : “.. que en els molts anys que porto d’ofici mai no havia vist una comunió tan forta entre institucions (al més alt nivell), estaments polítics, mitjans de comunicació, entitats econòmiques públiques i privades, associacions culturals, artistes i ciutadans en general, àvids d’activitats artístiques i culturals dignes de situar el nom de la ciutat en el nivell més alt.”

La presentació d’aquesta nova edició ens marca a més, un camí d’arrelament molt fort. Malgrat no haver augmentat la quantia del premi , - propera tasca a assolir per fer un definitiu pas endavant -, el manteniment del Jurat al que s’afegeix Josep Guinovart , amb el que de signe de gran nivell significa , ha de portar al Torres García-Ciutat de Mataró a esdevenir un concurs amb pedegree davant l’ampla competència de mostres de semblant nivell.

Però potser el més important està en el fet de que la Ciutat adquirirà l’obrà guanyadora per que formi part del Fons d’Art de Mataró , restant així i aquí per el gaudi dels ciutadans. Aquest compromís , que és no tan sols en el que de patrocini significa i sí en aquest concepte de fer ciutat mitjançant l’Art i la Cultura, no hauria de passar desapercebut per ningú, i tots ens hem de felicitar.

Un fet però,que no hauria de ser excepcional. Hi ha altres elements artístics i culturals en els que l’Ajuntament hi hauria d’esmerçar tota cura en aquest concepte de fer ciutat mitjançant la cultura que ara sembla estrenar-se.

Fer que Can Xalant sigui un element viu en la cultura artística i creativa de la ciutat, i no tan sols un ens que rep molt i dona poc. Vitalitzar Ca l’Arenas i establir en ella el concepte que estava en l’eix de tot el projecte , convertint-lo en pol d’activitats culturals , en especial referenciades amb l’art , i no com ara esdevingut casalot de pobre i esmorteïda programació. Posar en marxa “Proposta Mataró” ( Fons d’Artistes Locals ) , actualment en estat de letargia administrativa , com a complement important del propi Fons d’Art de la ciutat. Apostar per la Nau Gaudí en un sentit que estigui ben ple de significats artístics.....

Tots aquests elements , i a bon segur d’altres que poden vostès apuntar , han de servir per crear aquest sentit cultural de ciutat que moltes vegades tant ens manca i del que se’n ha tingut sempre poca cura.

Fer ciutat , potser un bon slogan per a la política cultural de la propera legislatura.