ESPAI D'ART. TEMPUS FUGIT

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/tempus-fugit





Aquí teniu el darrer Espai d'Art dedicat en aquesta ocasió a Tempus Fugit. Un espai que ha estat per a mi un gran regal per part dels companys de m1tv ja que excepte en la personalització d'entrada i sortida, han estat els grans professionals que son la Silvia i en Pep Andreu qui han dut s terme la totalitat del programa , entevistes , filmació, muntatge etc... per aconseguir un resultat tan atractiu que espero sigui del vostre gust.

El ‘sexy’ del ‘art déco’

¿Por qué nos gusta tanto el art déco? Pues porque el déco no es un movimiento cualquiera sino el gran sexy del movimiento del arte. Nada semejante en ninguna otra escuela. Si evocamos el art nouveau que le precedía acabamos en los vasos funerarios de Émile Gallé, si seguimos a La Bauhaus desembocamos en la cárcel taylorista y las roncas de Le Corbusier.

El art déco asume lo geométrico, copia las decoraciones egipcias o aztecas, se complace en escalinatas y vórtices, señas de vértigo y erección. La diferencia entre el déco, el international style, el constructivismo y el cubismo apenas importa. Lo que se opone al art déco —o viceversa— es el art nouveau aunque todavía algunos universitarios sigan liándose con la respectiva denominación.

El art nouveau sigue la estela de un gótico engreído. No se cansa de acumular curvas, flores y aderezos, circunloquios y dramatización. Eldéco es lacónico o sólo habla para seducir. El art nouveau es recatado pero el déco muy porno. En el Círculo de Bellas Artes de Madrid hay morbo y en la Pedrera muerte.

Sin duda el art déco tiene mucho de histérico, pero el art nouveau carga con una compleja y larga enfermedad. Esto explica que uno siga vivo y el otro sin curar. El art déco es el kitsch de nuestro tiempo, el ají de todos los tiempos, mientras el art nouveau ha venido a marchitarse en su asidua melancolía.

He aquí pues, la magnífica exposición sexy de la Fundación March. El sexo lo hilvana todo. Va desde las joyas a los muebles, desde los muebles a las lámparas y desde las lámparas a media luz al vestido de seda y el sombrero cloché de Vilma Bánky.

Todos los vituperios que recibiera el déco desde los académicos más serios fueron al fin blasfemias que potenciaron el veneno de su actualidad. Los arquitectos, los diseñadores, los tipógrafos, los pintores, los escritores y hasta los animales serán más o menos modernos según sean más o menos déco. Los coches Citroën (el Cactus, ahora, el Tiburón o el 2 Caballos, antes) son déco pero Renault fue casi siempre art nouveau. El cocodrilo, la jirafa, el tigre o la pantera son déco pero el león, el pavo real o la avestruz sonnouveau.

Amamos a Matisse pero, frente a Braque, el primero es art nouveauy el segundo déco. El bolero es art nouveau y el tango déco. El arquitecto Frank Gehry es ya art nouveau mientras Rem Koolhaasdéco. Paralelamente, en la poesía latinoamericana incluso Neruda sería nouveau frente a un Vallejo todo déco.

Tan hermoso en tantas obras, el art nouveau parece sentirse a gusto en los museos mientras el déco vive a la intemperie, presente en los desnudos de Josephine Baker, en la lencería escueta o en los plisados de la falda de Marilyn Monroe.

¿Conclusión? Los tiempos han querido que una fundación tan seria como la Juan March dejara por unas semanas de ser reverente y casi en silencio, montara, con 350 piezas, una versión del súper strip-tease del arte, para gusto y pecado del público en general.

Certament Vicente Verdú en estat pur. Simplement magnífic.

TEMPUS FUGIT. GRÀCIES

Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots aquells que vareu fer del passat dimarts  un dia important en la petita història de l'art local.

Gràcies als 26 artistes que heu gestat la festa ( 24 exposant les vostres obres, més Pere Fradera en el disseny de la mostra i Manuel Contreras que tindrà cura de la fotografia del catàleg). Vosaltres en sou els únics i veritables protagonistes i us heu lluït amb unes obres d'extrema qualitat, que demostrant la vostra vàlua heu lograt emocionar amb tota intensitat , als visitants.

I gràcies , moltes gràcies a les 426 persones que en una tarda plujosa han pensat que valia la pena acostar-se a la Nau Gaudí a veure i fruir de l'art de 24 plàstics convilatans 

I fer-ho llegint passat i present i quasi esbrinant futur. Gràcies a tots per haver pensat que l'Art dels nostres artistes era important i que mostrar-lo com s'ha fet encara més.. 

Gràcies, milions de gràcies.

Ps. Serveix aquest agraïment com a prèvia d'un seguit de post en que desgranarem , tal i com precisa, tan important esdeveniment artístic.

ARQUITECTURA VIVA. VICENTE VERDÚ

Vicente Verdú esdevé una obligada lectura de cap de setmana. El seu “evangeli” mereix molts vegades ser divulgat per la potència de les seves reflexions que molt fàcilment podríen ser paradigmes de fe. El d’aquesta darrera setmana n’és un dels més brillants i l’aconsello de manera ben intensa.

‘Arquitectura viva’

El intelectual, el arquitecto, el pintor o el filósofo que no lea a menudo Arquitectura viva se enterará sólo de la misa la media. Puede que esa persona, pese a todo, se considere informada pero no estará de ningún modo vivificada. Este año se cumplen tres décadas de esta publicación mensual, lo que puede equipararse en España con la eternidad. Y ello sin fases o épocas desmayadas. Al revés, sus números han proporcionado nutrición sin tasa para aficionados y profesionales.

Renzo Piano en un libro de conversaciones —La responsabilità dell’architetto, publicado en 2004— y ahora reeditado, declaraba que si la arquitectura reparte tantas ideas sabrosas es porque se alimenta de todo. Decía: “Yo mezclo las disciplinas como un pintor los colores. No busco las diferencias entre artes y ciencias… No busco las disonancias sino las resonancias”.

Ciertamente, hay edificios que suenan, pero los mejores son aquellos que resuenan. Resuenan hasta emitir borborigmos como su apabullante intestino gigante para la Fundación Pathé de París y resuenan desde hace poco en España en CaixaForum (Zaragoza) de Carme Pinós o en el inmenso órgano suspendido de Herzog y Meuron para la Filarmónica de Hamburgo. Esto sin contar con los arpegios de Zaha Hadid para el Jockey Club de Hong Kong o su coreografía de torres vermiculares para el Wangjing Soho, en Pekín.

Todo este tutti frutti se muestra en Arquitectura viva gracias al empeño técnico y estético de Luis Fernández-Galiano que de un inicio con casi nada ha logrado todo el prestigio internacional. En general, como sentenció Vázquez Consuegra (Palacio de Congresos de Sevilla), no es lo lleno sino el vacío lo que impulsa el proyecto arquitectónico. Pero, a la vez, nada más sonoro que un impacto sobre el espacio hueco. Desde los vacíos, el arquitecto canta, copula o desentona. Los dos últimos proyectos de Gehry, el uno gélido para la Fundación Louis Vuitton y el otro supercaliente para el museo de Panamá, representan ejemplos de opuestos cantos sicalípticos.

Foster, Moneo, Piano, Vázquez Consuegra o Mangado son arquitectos cuya partitura emite una contenida voz pero que discurre tan majestuosa y elegante que el cuerpo cultural es seducido por ella.

¿Tendencias? Como en las pasarelas, en buena parte de la arquitectura se llevan hoy los reflejos, las lamas, las escamas y los zócalos que evocan una metáfora de la veleidad y la ingravidez.

Lo inadecuado sería proyectar hoy edificios severos porque incluso cuando parecen disciplinados, como el Mercado Barceló en Madrid o el auditorio de la Filarmónica en Szczecin (Polonia), lucen una sugestiva lencería exterior. En el extremo opuesto parecería situarse el Museo Soulages, en Rodez, de RCR Arquitectes, puesto que sus muros son de acero cortén. Sin embargo, no es tampoco el caso.

Pierre Soulages, nacido allí en 1919, es el máximo representante deltachismo y sus cuadros aman el negro. ¿Pero el negro-negro? El negro, repite este artista, posee la cualidad de reflejar la luz y transmutarla en incontables colores. ¿Consecuencias? He aquí la más elemental: para tiempos de crisis y luto, destellos de verbenas y secretas ferias, el ideal soñado de un posible porvenir festivo.

 (Imatge: Museu Soulages)

NEGRE SOBRE NEGRE. PSC MATARÓ

Si hi ha una bizantina discussió en això del color aquesta rau en el negre , el no color per a uns o el compendi de tots per uns altres. Més o menys com el PSC , el compendi d’una multiplicitat de mirades convergint en una idea de progrés , segons uns , o el monolitisme jacobí de punt de mirada fix , segons altres.

Una dicotomia que ha quedat ben explicitada en la malaurada , però que molt malaurada , llista que el PSC de Mataró presenta per a les municipals. Una llista que un , votant de sempre del PSC , no podia ni imaginar en els seus pitjor sons i que trencant tota la història del partit en la confluència de les sempre anomenades dues ànimes del partit, n’extermina una fent-ne tabula rasa i es llença obertament en els braços de l’altre , en tal manera que quasi hauria de canviar de sigles per dir-se PSAc ( partit Socialista Andalusista de Catalunya).

Que a Mataró el PSc és un desgavell quedava clar amb el cop d’estat en que Gomar, Fernández , Naya i companyia decapitaven tota una història i castigaven a l’exili interior al grup municipal al que han condemnat sense pa ni aigua , en una política de venjança justiciera que els qualifica desqualificant-los, deixant-los com el que son , un grup de qui m’estalvio l’epítet per no ser desagradable.

Però això podrien ser tan sols  batalletes interiors de poca transcendència vers la ciutadania , però quan aquestes batalletes esdevenen llista electoral amb tan poc pes específic , amb gent que fa fredar , mal considerades en el seus entorns professionals i que motiven que hi hagi gent que digui públicament que demanarà canvi de departament si tal ...  toca poder , això ja son faves d’altre costat.

La llista del PSC de Mataró fa pena. En un 2015 en el que la política està canviant a marxes forçades , quan la gent vol solucions i sortides, no es pot caure en la vella aposta de sindicalistes de tercera, associacions de veïns que segueixen sense entendre res , tancats en el que hay de lo mio, i homes de palla que puguin ser manipulats per el poder de l’aparell.

Qui hi ha que ens pugui fer trempar una mica, això per si de cas en coneixem a algú?. És clar que jo soc dels catalanistes ( vade retro, Satanàs ) i no visc en un barri perifèric, ja que la llista del PSC té forma de donnut , amb un gran forat al mig que aplega centre , eixample i costats , que queden orfes de representant. Però que importa , aquests son catalufos independentistes  ( paraula d’algú que va a la llista en lloc de sortida).

Una llista de desconeguts sense ni tan sols el contrapunt de pesos pesants en llocs de no sortida que li servissin d’aval. Però és clar, qui vol avalar a un estol de tant baix nivell. I ho dic potser en el desconeixement, però un desconeixement que el propi partit no ha volgut trencar , potser per por de fer evident les seves febleses i el seu poc nivell. Com és possible que David Bote s’hagi passejat aquests mesos per arreu i sempre sol, i mai hagi estat acompanyat d’aquests que ara volen manar en el nostre futur?.

Però això senyors es paga . I car. I ho sento per en David Bote que a més de ser bon jan , és un home amb ganes, amb capacitat de diàleg i amb desig d’escoltar. Però amb la caterva que s’ha envoltat no hi ha res a fer.

I en el càstig hi haurà la penitència. No es pot plantejar una campanya oblidant que si Mataró és el que és, ho és gràcies als socialistes. Però a uns socialistes oberts i generosos, no com els que ara manen al camí de la geganta , grisos, casposos i rancuniosos. Aquell PSC tenia el poder assentat en el poble. El d’ara es fonamenta en l’odi i la revenja i així no es va enlloc, o potser sí , al fracàs més absolut.

I anem tard. Que és això ara de cridar a uns quants que tenen llums per fer una xerradeta i ajudin al programa?. No, el programa ja hauria d’estar fet i explicat. I la llista cercada en funció del desenvolupament del mateix.

Però no, a can PSC , les llums van escasses i quan tot es negre sobre negre , el resultat final sols pot ser un , el de la foscor més absoluta, aquella que plana sobre un partir que era , representava i lluitava per un objectiu que ara ni recorden.

Pobre PSc. Malaurat PSc de Mataró.

Adéu

DE BESTIES I SOBERANS

La meva dedicació “a temps complert” a la mostra Tempus Fugit que inaugurarem el proper dimarts a dos quarts de vuit del vespre a la nau Gaudí i a la que, repeteixo per enèsima vegada , esteu tots convidats ha deixat abandonat aquest espai de comentaris personals que n’és Transport Públic. Aquest vespre, cansat però amb un xic de temps, és el moment de reiniciar la xerrada ja que hi ha un parell de punts que cal comentar.

Malgrat que totes les aigües han tornat a la llera i que ara un comentari a posteriori sembla ser jugar amb avantatge no vull deixar passar el comentari pertinent en relació a l’affaire MACBA que acabant malament , tal i com estava qualsevol sortida era dolenta , ha acabat amb la raó de la llibertat i essent exposada la peça polèmica que hora és de dir-ho, és absolutament intranscendent en el sentit artístic i que res afegeix al discurs de la mostra. Una peça d’aquella pour epâter les bourgeois amb l’única intencionalitat de produir fets com els esdevinguts el que l’ha convertit en fet noticiable, cosa que mai hauria estat per la seva vàlua artística.

Però si ens hi fixem en tota l’enorme picabaralla el tema artístic no ha sortit a la llum. Ningú ha parlat dels mèrits o demèrits de l’obra i tot ha anat vers la problemàtica de la censura i la llibertat d’expressió, amb l’afegitó de la figura de l’antic rei que si voleu que us digui la veritat no és tan evident a primer cop de vista , o al menys per a mi encara que un ja fa anys que porta correctors visuals.

La llibertat d’expressió no ha de crear mai cap mena de dubtes. I menys en l’art que per definició ha de conjugar-la , creuant quantes vegades cregui convenient la sempre fina línia vermella que marquen uns polítics acostumats a agafar-se-la amb paper de fumar. La crítica, dura, àcida , copejadora , i fins i tot passada de voltes , ha de poder ser expressada ja que a fi de comptes qui marcarà la seva vàlua serà l’espectador que la farà seva o simplement la rebutjarà.

Acceptada aquesta premissa , i vist el succeït, l’aparició del concepte censura esclata i hom s’esparvera i s’esgarrapa les vestidures. Censura?, però és que ha deixat d’existir mai?.

Quan a Antonio López se li nega exposar al reina Sofía,- exposició que li pertocava per dret-, ja que Borja Villel és negà en rodó ja que no el considera artista per el museu , llavors que és , censura o línia expositiva?. Quan fa onze temporades que cap plàstic exposa a can Palauet que és, censura o línia expositiva?. La meva postura queda clarament decantada per el segon terme. Els Museus tenen una funció que s’estableix en causa i raó d’una línia i uns criteris, discutibles o no, que s’han d’acceptar o en cas contrari substituir al responsable.

Bartomeu Marí és per a mi un gran director del MACBA. La seva postura propera a la didàctica , a l’explicació , a la mirada escaient, intentant cercar l’atracció per anar mica en mica pujant el nivell, i ben lluny del despotisme il·lustrat d’elits de Borja Villel, estic convençut havia acceptat l’envit. A més , llest com és, sabia perfectament que si a posteriori sorgia la polèmica , aquesta seria de caire polític i provinent de la dreta ultramontana el que afavoriria la seva real mirada progressista.

Però és clar no tot surt com un pensa o desitja. I aquí és on erra Marí. I ho fa ja que explica coses que ningú creu. Que si les converses amb els comissaris no han estant receptives , que si l’obra desvirtua el sentit del Museu, que si naps que si cols... Hom sap que les “compres” d’exposicions no es fan així com així. Es mira , es discuteix, es negocia .. i al final surt l’exposició que vol el museu expositor. Marí, que no és home de gandulejar , sabia perfectament que hi havia a l’expo ( com s’ha demostrat)  i a més estant en el discurs expositiu quedava clar que l’acceptava. Llavors , i el canvi d’actuació....

Òbviament sols ell ho sap però penso que queda clar que hi ha hagut pressions superiors , i quan dic superiors no dic ni polítiques ni reials, i sí del Patronat que com a conjunt empresarial que manega el lobby del MACBA decideix el que cal o es pot fer. Per a ell estava clar que l’escultura era no exposable i Marí s’ha plegat a les seves ordres pensant , crec jo, que millor mantenir el futur que no fer aposta per una collonada , i així ha anat.

El problema però està en , i ara què?. Per mi el millor està en mantenir a Bartomeu Marí. El seu molt bon fer ha d’estar per damunt d’aquest relliscada , induïda per el grups de pressions. La seva figura ha de prevaldre per damunt dels comissaris que tampoc han actuat amb el senderi que caldria exigir per la mesada. Però ja veurem.

La llàstima és que al final tots acabarem perdent, fet que no és bo per l’art , els artistes i com no, per el MACBA.

Inauguració TEMPUS FUGIT

Ara sí que ja teniu la invitació oficial, per tant us esperem a tots el proper dimarts a la Nau Gaudí.

 Ens plaurà molt poder-nos trobar per gaudir del bon art d'aquests 24 artistes mataronins que han acceptat participar en el projecte: (Albert Alís, Pere Màrtir Brasó, Mariano Cabellos, Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Maria Codina, Rosa Codina-Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés “Parés de Mataró”, Jordi Prats Pons, Perecoll, Tomàs Safont -Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert.).

Tots junts farem evident la potència de la plàstica mataronina.

Feu-nos confiança.

LEOPOLDO POMÉS. FLASHBACK

La Fundació Catalunya – La Pedrera que tan magníficament dirigeix la mataronina i bona amiga Marga Viza , de fa un temps ha agafat el costum de presentar anyalment una magnífica exposició dedicada a un gran fotògraf. En els últims anys hem vist mostres tan interessants com la de Colita o la del mestre Chema Madoz, exposició certament inoblidable . Ara , des del passat dilluns les sales d’exposicions de la Pedrera les ocupa Leopoldo Pomés en una més que aconsellable exposició de títol "Flashblack".

I remarco el consell ja que potser a molts el hi hagi pogut passar com a mi que a priori haguem pogut menystenir l’exposició col·locant a Pomés en el costat amable de la fotografia, en el camp de la publicitat, la figura femenina , la gauche divine, etc , tal com ens cantava Serrat a “conillet de vellut”: “ Però avui he vist el cel obert, Déu, que és bo i que sap el que sofert, m'ha deixat els seus consells en un aparador de can Castells,i m'he comprat el llibre "La fotografia és un art". I abans d'un mes seré millor que en Pomés.” 

Però tan sols enfrontar-se a les primeres fotografies de l’exposició tots els prejudicis s’esberlen per endinsar-nos en el món especial d’un fotògraf més especial encara , capaç com pocs d’enfrontar-se a les polièdriques situacions que l’art de la fotografia exigeix.

El començament amb unes fotografies magnífiques a l’entorn dels artistes de Dau al set i el grup El paso, en aquesta mirada que va més enllà de l’aparença, amb la rara duresa de l’existencialisme dominant en el moment son ja una convidada a una mirada diferent que no desapareix en tota l’exposició en la que cal destacar els capítols dedicats a la seva mostra de les Galeries Laietanes,  els seus increïbles retrats de la Barcelona de finals dels cinquanta , veritable retrat sociològic de la ciutat , molt en la línia d’altres històrics fotògrafs , que ens endinsen en un concepte creatiu que va molt més enllà del que el desconeixement ens preparava a priori.

Els toros i el modernisme arquitectònic , en un jumelage ben curiós entre passió i fredor, cridòria i silenci, semblen marcar aquesta bipolaritat Pomés que marcà la seva carrera en allò que bé es pot considerar “Estil Pomés” , en l’establiment d’un nou cànon de bellesa en la que la figura femenina agafa un protagonisme fora de mides en un curiós joc en l’aparença de la dona objecte , però alhora esdevinguda mite i dominadora del sentit , el concepte i el resultat. Tot amb el retrat com a fer i conseqüència , en un sentit de mestratge que fa que ara , ja un bon grapat d’anys després, aquelles fotografies desperten les mateixes passions i motivacions que en el moment de la seva creació.

Si a aquest bigarrat conjunt i afegim tot el camp publicitari del que Pomès n’és mestre , amb noms tan emblemàtics com Teresa Gimpera en l’individual, Terry en un concepte més global, i amb l’afegitó final del concepte “bombolles Freixenet", i acabem amb una altre tongada de retrats que accentuen encara més el mestratge del fotògraf , no ens quedarà més que dir que aquesta és una exposició d’obligada visita.

I així és. Per els amants de la fotografia, de l’art , de la publicitat , de la sociologia , de... aquest “Flashback” de Leopoldo Pomés, no tan sols és una antològica del seu bon fer, és quelcom més, és la mirada més enllà de l’aparença d’un país i una manera de viure i ser que tots semblem haver oblidat i que ara en el record del seu magisteri creatiu reneix resplendent davant dels nostres ulls.

Magnífica.

Felicitats.

La belleza del ‘endobarroco’

De nou una esplèndida reflexió de Vicente Verdú en relació a la bellesa i l’art contemporani

 “¿Qué es la belleza?”, le preguntó Sócrates a Hippias mientras paeaban y éste, sin calentarse mucho la cabeza, le respondió: “La belleza es una muchacha bella”. Pero ¿sin calentarse la cabeza?

La tendencia actual en la tecnología o en la arquitectura, artefactos de impacto vital directo, radica en presentar modelos sencillos en su apariencia pero ricos en su escondida composición. Se trataría, con ello, de encubrir un barroco interior o endobarroco de suma complejidad. Un reloj de Apple, un estadio como el del último Pritzker (el Olímpico de Múnich del recién fallecido Frei Otto), una tableta, un móvil, un edificio sostenible sin aderezos contiene incontables funciones ocultas a través de un sortilegio que recuerda las mil interacciones de un organismo vivo.

Una “muchacha bella” parece, de golpe, una obvia alusión a la belleza patente pero, abierta en canal esa chica, la complejidad de su biología presenta un abigarramiento superior al barroco más extremo.

Las dos últimas fashion weeks, en Londres o en París, para la temporada de otoño-invierno, han sido una exhibición de que la moda, siempre más desinhibida que cualquier otro arte, pregona la vigencia del barroco estético y moral. En Londres, Roksanda, Ryanlo, Claire Barrow, Burberry Prorsun o Giles y, en París, John Galliano, Emanuel Ungaro, Iris van Herpen o Céline, han hecho desfilar una secuencia de figuras que incluyen hasta al japonés Kenzo, que si no fue siempre un ejemplo de pureza, en esta pasarela se desahoga como un paradigma de la concupiscencia o la farragosidad. Son estos pecados, pecados sin castigo puesto que la moda se condona a sí misma en una constante redención retrospectiva, pero sus modelos indican caudalmente l’air du temps.

Inseguro, asimétrico, descabalado son atributos que pertenecen a la etimología histórica de “barroco”, perla irregular en portugués, o de “barrueco”, perla irregular en castellano. La inseguridad, la desarticulación la falta, en general, de definición y regularidad es el signo de esta época donde se han desbaratado los sistemas políticos, morales y todos los demás.

El barroco fue el estilo de la Contrarreforma contra la alternativa luterana, la reacción desesperada para hacer visible el Cielo y el Infierno tridentinos, a costa, incluso, como ahora mismo, de gastar desorbitadamente los Estados con enormes déficits presupuestarios.

Los museos, los auditorios, los aeropuertos, las autopistas, los AVES ruinosos han sido la manifestación española (y no sólo española) de un barroco económico, político y esteticista en sazón. Y la moda reproduce el espíritu de estos despilfarros.

No todos los modistos, claro está, son exorbitados. Pero lo mismo ocurre con aquellos novelistas que no responden al gusto por los rebuscamientos, los falsos enredos y las forzadas intrigas de sus relatos. En este tiempo, hay diferentes ofertas para diferentes gustos pero la tendencia barroca serpentea.

¿La arquitectura? ¿La pintura? La primera puede ser sostenible y clara a la vista pero oscuramente endobarroca. Igualmente la pintura contemporánea, gana fama de trivial y clamorosamente obvia. Pero ¿no evocará —aunque al revés— la engañosa igualación de la belleza trascendente a la belleza inmediata, supuestamente ocasional aunque fascinante y secreta de la hermosa muchacha que pasa?

VICENTE VERDÚ

 L'obra que encapçala el post és "Cabeza con sombrero" (1984) de Rafael Canogar.

ESPAI D'ART. CRISTINA VILLA

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/cristina-villa

Aquí teniu el darrer Espai d’Art de m1tv amb el protagonisme de Cristina Villa, aquesta peculiar fotògrafa que ocupa l’espai capgròs amb “El desig de la mirada” , una especial exposició amb la que ens presenta el seu peculiar fer.

Cristina Villa aposta per la investigació, però no per una investigació ad hoc i sí per la investigació de la constància i tenacitat en relació a modus, elements , tècniques i maneres. D’ella  n’obté uns resultats com els exposats en els que jugant a l’ambigüitat i en un trompe l’oeil constant, fa juguesca de conceptes , tècniques i realització per aconseguir unes obres fotogràficament inquietants i plàsticament seductores.

Una entrevista que paga la pena i una exposició que encara més per el que us recomano de manera intensa la seva visita. 

HO FA MOLT BÉ , JOVE.

 Era per aquest temps de 1998 quan Ràfols Casamada va exposar a Mataró obres corresponents a cinquanta anys del seu fer (1947-97). Ho va fer conjuntament al Museu i a la sala que la Caixa Laietana tenia a la riera al costat de l’Ajuntament, ara oficina de Bankia. L’exposició presentada per Victòria Combalia venia de la mà de Vèrtex , és a dir de J.M. Calleja  i cia. Gràcies a ell i a Ricard Navarro vaig aconseguir fer-li a Ràfols Casamada una llarga entrevista per a Televisió de Mataró.

Em feia respecte aquella entrevista, sabedor que l’artista era amatent però reservat i tot podia quedar-se en uns monosíl·labs i quatre minuts de xerrada. Per això abans de començar li vaig explicar un fet personal.

El gran defensor en els començaments de Ràfols Casamada  era el poeta Tomàs Garcés, amic de Salvat Papasseit , de Torres García i demés companys. Ell i l’artista mantenien una llarga amistat amb correspondència mútua parlant d’art i poesia, l’altra dèria del pintor. 
Donava la casualitat que Tomàs Garcés era el pare de la meva tia i coincidíem en trobades familiars en que van esdevenir “famoses” les xerrades culturals i d’art entre el Sr Garcés, defensor de Ràfols Casamada, i el meu pare , defensor de Tàpies. Un , com és natural com a fill alineava el meu silenci amb Ràfols i contra el pare.

Ràfols va riure i l’entrevista va ser un plaer amb un artista alliberat de qualsevol cotilla i parlant francament. En acabar, i amb gran satisfacció per part meva, em va demanar una còpia de l’entrevista que a posteriori li va ser enviada. Llavors va ser quan la seva dona, que amatent havia seguit la xerrada , se m’atansà i em digué: “Ho fa molt bé, jove” i a un se l’hi escapà un somriure agraït. Era Maria Girona .

Aquest cap de setmana Maria Girona , que és de qui parlem , ens ha deixat . En saber-ho se m’ha escapat de nou el gràcies amb que vaig correspondre a l’afalac.

De llavors ençà he pogut gaudir molt de l’obra de Maria Girona. Fins llavors tan sols alguna mirada esgarrapada quan en Paco Rodon la col·locava al Monjo al bell mig de tantes i tantes patums , quan ella deia que no estava a l’alçada i en Paco amb algun recony entre mig li deia que es deixés estar de bestieses. I allà la seva obra lluïa i enfortia de serenors plàstiques i encisadores, en aquella la seva pintura que havia confegit després de mirar tant i a tants bons  artistes , però passada per el sedàs de la seva personalitat.

L’arribada de la Col·lecció Bassat ja ens va permetre una excelsa prèvia a Can Palauet juntament amb el seu marit i després individualitzacions en les col·leccions presentades. En tot moment hem pogut gaudir de la seva sensible mirada en aquell camí de renovació noucentista , en una poètica divergent a la del seu company , en la que l’element figuratiu era eix, raó i conseqüència.

Ara, a l’hora de l’adéu, em quedo amb la seva mirada i aquell. “Ho fa molt bé, jove”. I sols em queda respondre: Gràcies. Per aquell elogi i per damunt de tot per la teva sensibilitat i el teu art.

LA FREDOR DEL BON FER. ARTIGAS PLANAS

Joan Artigas Planas l’escultor vilassarenc , de Dalt  per puntualitzar adequadament, no acostuma a realitzar exposicions en el seu entorn més proper. El seu èxit a centre Europa i la seva dedicació professional a la docència , on cal remarcar els seus alumnes estan extasiats amb ell, no li deixen massa temps per l’exposició propera , íntima, i al meu entendre més exigent en el personal, que no pas la comercial en qualsevol espai d’aquesta Europa que tan sovinteja.

Ara les sales del Museu arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, acullen un bon grapat dels seus treballs en una exposició sots titulada ”10 anys d’escultures” que ens permeten ampliar la mirada sobre el seu fer i ens endinsen en la formalitat d’aquest escultor. I dic formalitat i dic escultor ja que ambdues paraules son les que ens poden servir com eixos per veure i jutjar el seu treball , en una exposició que agrada sense apassionar i que deixa un cer regust a fredor en acabar la visita.

Artigasplanas juga l’ambivalència amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.

Certament no erra Artigasplanas  en el plantejament. Escultor d’ofici, domina els equilibris i els tempos i això li permet ajustar els seus treballs a les intencions desitjades, però hi ha un punt que no acaba d’assolir com ho és el comunicatiu i llavors s’esberla l’entramat ja que si en l’art falla la comunicació, l’èxit és impossible.

I falla ja que si individualment el seu treball funciona, quan es pot observar en la globalitat veiem un ritme repetitiu i cansí. Una sola resposta , ampliada en tots els possibles registres , però en essència un sols camí. Un camí molt ben fet, però esdevingut en certa manera burocràtic en la seva constant repetició. Un camí, a més a més, dirigit vers una comercialitat d’un públic exigent en la forma , però acomodatici amb el fons.

Si a això hi afegim el fet de que la mostra és pretesament un recull de deu anys i per tant el camí evolutiu mostrat és del tot minsa i principalment que la seva idea no és pas original i sí molt mimètica a la que portà a l’èxit allà en els noranta a Josep Bofill, hem d’entendre que aquesta és una mostra perfectament demostrativa d’una gran qualitat d’ofici escultòric però molt lleu en el concepte artístic d’un bon escultor amb més que suficients vímets com per trencar aquesta postura certament acomodatícia, i explotar amb la força d’uns nous conceptes i una nova mirada.

Artigasplanas un escultor que ara ens ofereix la fredor del seu bon fer i del que ben aviat desitjaríem veure el calor d’una mirada més passional.

QUID EST USQUE. MANUEL PRIETO

Sempre s’ha dit, i crec que amb raó, que el millor per visitar una exposició és en entrar intentar copsar la globalitat de la mateixa , com si l’estiguéssim flairant, per a continuació entrar en el detall de la mirada individualitzada. Si hi ha un lloc en el que la realització d’aquesta prèvia és pot realitzar de manera ben escaient , aquest és la sala del col·legi d’Aparelladors. Les escales que serveixen per arribar a l’àmbit expositiu semi soterrat donen una perfecta visió del conjunt i ens permet sentir aquest global.

Si fem aquest exercici en el cas que avui ens ocupa de l’exposició de Manuel Prieto ens trobarem , sens cap mena de dubtes , davant una visió gens engrescadora provocada a vol ras per el pèssim muntatge de la mostra degut al sobre excés de peces presentades que depassa amplament fins i tot els límits habituals en un afeccionat debutant. Un excés que fàcilment es pot quantificar en la meitat del presentat i que acompanyat de la sobresaturació cromàtica del treball de l’artista provoca un sentiment d’enfarfegament que convida més a defugir de la visita que no pas a prestar-li l’atenció deguda.

Un col·lapse quantitatiu que no sols perjudica al global ans també a la individualitat ja que Prieto també ha optat en aquest cas per una sobresaturació textural, cromàtica i fins i tot conceptual, el que converteix les seves peces en un veritable garbuix, el que dificulta el sentiment espaial i de profunditats precises per a una obra d’aquest tipus i en especial en el sentit comunicatiu que crec pretén l’artista.

Prieto és un veritable dominador de la serigrafia i altres arts de caire gràfic. Allà i en els conceptes que en ell diposita , es mou com peix en l’aigua i aconsegueix uns resultats molt reeixits, però està clar que fer cap-i-tomba del que un domina per endinsar-se en aventures , en aquest cas “espacials” , amb una renúncia quasi total al que millor un sap fer, sols pot donar com a resultat final una fluixa exposició que penso seria millor no haver presentat.

Malgrat això crec que encara hi ha una solució. Caldria fer una tria estricte , recolzar-se en les set o vuit peces perfectament defensables, donar-lis espai, amplitud, treure-les de la cuirassa que les envolta i a bon segur ens trobaríem amb un exposició amb els suficients vímets com per fer-li una ullada. Aposta agosarada , el refer una expo després d’inaugurada?. A bon segur. Però molt millor que mantenir una exposició que fa més mal que bé a un autor digníssim com ho és en Manuel Prieto.