Joan Artigas Planas l’escultor
vilassarenc , de Dalt per puntualitzar
adequadament, no acostuma a realitzar exposicions en el seu entorn més proper.
El seu èxit a centre Europa i la seva dedicació professional a la docència , on
cal remarcar els seus alumnes estan extasiats amb ell, no li deixen massa temps
per l’exposició propera , íntima, i al meu entendre més exigent en el personal,
que no pas la comercial en qualsevol espai d’aquesta Europa que tan sovinteja.
Ara les sales del Museu arxiu de
Llavaneres , a Can Caralt, acullen un bon grapat dels seus treballs en una
exposició sots titulada ”10 anys d’escultures” que ens permeten ampliar la mirada
sobre el seu fer i ens endinsen en la formalitat d’aquest escultor. I dic
formalitat i dic escultor ja que ambdues paraules son les que ens poden servir
com eixos per veure i jutjar el seu treball , en una exposició que agrada sense
apassionar i que deixa un cer regust a fredor en acabar la visita.
Artigasplanas juga l’ambivalència
amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades
amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures
que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que
dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme
a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze
policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva
per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.
Certament no erra
Artigasplanas en el plantejament.
Escultor d’ofici, domina els equilibris i els tempos i això li permet ajustar
els seus treballs a les intencions desitjades, però hi ha un punt que no acaba
d’assolir com ho és el comunicatiu i llavors s’esberla l’entramat ja que si en
l’art falla la comunicació, l’èxit és impossible.
I falla ja que si individualment el
seu treball funciona, quan es pot observar en la globalitat veiem un ritme repetitiu
i cansí. Una sola resposta , ampliada en tots els possibles registres , però en
essència un sols camí. Un camí molt ben fet, però esdevingut en certa manera
burocràtic en la seva constant repetició. Un camí, a més a més, dirigit vers
una comercialitat d’un públic exigent en la forma , però acomodatici amb el
fons.
Si a això hi afegim el fet de que
la mostra és pretesament un recull de deu anys i per tant el camí evolutiu mostrat
és del tot minsa i principalment que la seva idea no és pas original i sí molt
mimètica a la que portà a l’èxit allà en els noranta a Josep Bofill, hem d’entendre
que aquesta és una mostra perfectament demostrativa d’una gran qualitat d’ofici
escultòric però molt lleu en el concepte artístic d’un bon escultor amb més que
suficients vímets com per trencar aquesta postura certament acomodatícia, i
explotar amb la força d’uns nous conceptes i una nova mirada.
Artigasplanas un escultor que ara
ens ofereix la fredor del seu bon fer i del que ben aviat desitjaríem veure el
calor d’una mirada més passional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada