diumenge, de febrer 28, 2021

EN PROCESO. OBRA D’ALBERTO ROMERO GIL . LA DESTIL·LERIA

 


Em sembla que tots els afeccionats a l’art estaran d’acord en considerar a Alberto Romero Gil com el millor artista de caire figuratiu realista de les nostres contrades. I no pas tan sols d’ara mateix, ans també de molts anys. Ell forma part d’aquesta fornada de joves autors, encapçalada per Díaz Alamà , defensors a mort de la figuració i l’academicisme com a  gran veritat de la creació artística i en contraposició de les postures abstractives i molt especialment contemporànies. I amb la grandiloqüent proposta que presenta a La Destil·leria ho vol fer palès.



Vaig descobrir a Romero Gil quan era un jove i tímid estudiant de Rocafonda. Amb la seva família vetllava l’obra que havia presentat al Sant Lluc. D’això en fa ja uns quants anys. En una col·lectiva com aquesta, procliu a que hom presenti obres de bona mida i el més cridaneres possible per captar l’atenció entre tal poti-poti, l’obra de Romero Gil, un petit dibuix híper realista d’una pipa de girasol era un crit intens per els amants del bon art. Vaig quedar encisat per aquella peça i el seu nom va entrar en la llista d’artistes a seguir i a més destacat en negreta

Em sembla recordar que va ser al següent any quan ens sorprenia amb un dibuix esplendorós de la seva avia. I després ja el vàrem gaudir en els seus paisatges desolats, al bell mig del no res i en els que la presència humana era evident, malgrat que no era visible.

I que dir de les seves composicions de caire zurbaranesc , a l’estil del seu idolatrat pare artístic Antonio López, en les que destil·lava sensibilitat i bon art pel broc gros.I sempre mantenint un to baix, sense aixecar la veu , deixant que tot fluís i que el magnetisme que desprenien els seus treballs arribessin a l’espectador que quedava enredat en els efluvis i gaudia d’una important dosi d’art en estat pur.



Ara  però, i de fa uns pocs anys, tot sembla haver canviat. Romero Gil pintava en primer lloc per a ell mateix i per el plaer i el gust de saber-se i sentir-se artista, ara pinta en afany de transcendència. I  dic aquesta paraula ja que el mateix autor me la va usar en una xerrada que vàrem tenir.

Si no, és difícil entendre que en l’opuscle de mà de l’exposició, esbandeixi en quatre ratlles el sentit i el fer de la seva pintura i dediqui el 85% per explicitar els seus èxits professionals en forma d’exposicions, i molt especialment les beques i premis aconseguits, i els espais en els que practica docència, sense entendre que és en l’obra on únicament es pot fer judici exacte del saber, del triomf i /o fracàs d’un autor i mai en els premis aconseguits, que seran sempre medalles accessòries.



Sols sota aquest desig de transcendència es pot entendre les dues immenses natures mortes , que malgrat la seva evident qualitat, no deixen de ser treballs pour epâter les bourgeois. Demostració aclaparadora de tècnica tonal per embolcallar una nucli central que s’ofega en la immensitat del tot. Altre cosa seria una concepció a l’estil de Meléndez el gran artista de la natura morta del  segle XVIII .



O no conformar-se en unes sessions públiques de pintura i sí traslladar i recrear el seu estudi taller.

I llavors ens queda centrar-nos de nou en ela seva obra més íntima i intimista, en la que els detalls de molt bona pintura van conformant unes obres que supuren bon art per arreu i que dominen a l’espectador per la seva qualitat i bellesa, tot i  les seves mides normals.



Que ningú entengui, després d’haver llegit l’escrit fins aquí mateix, que aquesta és una exposició dolenta. Al contrari, és una bona exposició, de notable alt, que demostra la qualitat i el nivell que atresora l’artista. Però la crítica encara que va directament dirigida envers els espectadors poc informats, també serveix per poder donar toc d’atenció als autors. I en aquest cas , i sota el meu humil punt de vista, Romero Gil s’està desviant de la seva realitat creativa per anar cap uns camins de grandiloqüència (segon el diccionari: que es caracteritza per usar elements massa cultes, complicats i solemnes) i hauria de tornar justament a l’antònim d’aquesta paraula, és a dir a la senzillesa , aquell punt tant difícil de trobar en l’art i que Alberto Romero Gil ha conreat durant molt temps amb total mestratge, i que alhora és tan preuat per l’artista que idolatra.

 

EN PROCESO

Alberto Romero Gil

La Destil·leria del 20 de febrer al 24 de març de 2021

 

 

dimecres, de febrer 24, 2021

PAISATGES. FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO (II) . LES OBRES

 


 

Davant d’un exposició d’aquest tipus, difícil és establir la paramètrica amb la que han de ser jutjades les obres presentades.  I més si acceptem la doctrina generalitzada de que la qualitat d’una obra d’art la marca el temps amb la seva pervivència de l’interés i la qualitat. Així doncs, les hem de jutjar en relació al passat o a  la realitat d’avui en dia?. Davant del dubte potser el més just és fer-ho en relació a la pròpia trajectòria de l’artista.

D’entre els vint-i-un artistes presents a l’exposició, destaquen amb llum pròpia dos d’ells per la magnificència de l’obra presentada i per la pervivència de la seva qualitat avui mateix.

Son: EMÍLIA DE TORRES amb una composició intimista a la que és difícil titllar de paisatge. Aquest racó d’una casa amb el jardí que s’intueix de fons, és una pura delícia que hauria de ser enveja de molts dels artistes actuals incapaços d’assolir la riquesa pictòrica de l’autora amb aquests tocs cezanians de la composició i alhora crear un ambient que ens permet imaginar els fets i les persones que envolten aquest racó i aquesta taula de jardí. espectacular



RAFAEL ESTRANY. Per fi algú deixa en segon terme l’impressionisme d’Estrany per situar en primer pla el seu treballs en el món del gravat. El presentat en aquesta ocasió, que com en el cas anterior és difícil d’encasellar com paisatge i sí com escena costumista, no tan sols es reflex de la realitat social del moment, ans és un exercici tècnica aclaparador que mostra la gran saviesa de l’autor en aquesta tècnica. Obra que malgrat la teòrica foscor compositiva és un resplendent far de bon art.



En un graó inferior podríem trobar l’obra de:

JOSEP FINET que ens presenta una excel·lent “Riera d’Arbúcies” estructurat en l’academicisme de la pintura romàntica , amb un acurat joc de llums i tonalitats compositives en aquesta bucòlica descripció ambiental digne de ser acompanyada per música wagneriana. Una mirada que s’eleva ajudada per la bona restauració efectuada a la peça.



SIXTO ALBERTÍ el desconegut pintor mataroní  successor de Santiago Rusiñol coma pintor oficial dels jardins d’Aranjuez, ciutat en la que va esdevenir artista de referència. Ara i aquí , amb dos imatges d’aquells jardins, no excessivament brillants per la seva saviesa artística.



ANTONI LLEONART  amb un dels seus paisatges freds. Encara que correspon al seu tarannà , obra menor i més si els comparem amb els seus darrers paisatges del Montseny o els de les Bárdenas Reales, al meu entendre els millors de la seva carrera



JOSEP Mª PRATGINÉ, artista peculiar més dedicat  a l’aquarel·la a bon segur per relació amb la seva feina d’empresari tèxtil en el camp de l’estampació. Aquí però se’ns presenta amb una marina impressionista molt a l’estil de Rafel Estrany amb ample i densa pinzellada que mereix atenció.





En tercer grau ens trobem amb un grupet encapçalat per FÊLIX ALBAJÉS, amb un acurat paisatge de al seva Cabrera nadiua  ,encara que el més remarcable en l’autor està en l’escultura que practicà durant quasi vint anys en el taller de Manolo Hugué.

El ninotaire ANTONI AYNÉ, mes conegut com a  dibuixant del TBO que no pas com a pintor, ens ofereix un paisatge de caire tradicional realitzat amb escaient domini de l’ofici, mentre que RODOLF TUR ho fa en l’estil espatulat que tant va treballar en la seva vesant més comercial en una dinàmica de Bernard Buffet tant de moda en aquells moments.

El calellenc FRANCESC OLIVER, el gran pintor dels carnavals, aposta per pescadors i barca , amb un treball eteri en l’afany de dinamisme , però perdut en una immensitat poc calculada. En canvi ANTONI PRATS presenta una fresca aquarel·la de Vilassar de Dalt en l’estil il·lustratiu de l’època. El vilassarenc PERE MONTSERRAT ens mostra la frescor de les seves marines en el seu peculiar estil que el va fer dominador en aquest camp durant molts anys en tota la comarca. Un domini aclaparador que el va convertir en referència absoluta. En els anys 60 i començaments dels 70 Joan Grau era el boss del paisatge camperol i Montserrat del marí.

Filament NIEVES G. NAU ens presenta l’estaticisme d’un petit racó amb palmeres en el seu hiperrealisme fred habitual del seu fer. .





Per acabar , i en el darrer graó, hauríem de situar  a SALVADOR CASTELLÀ, amb una aquarel·la dels seus inicis, molt llunyana en qualitat a la que va assolir en la seva carrera. A FRANCESC COSTA amb un paisatge de barques que no el representa ja que la seva culminació artística va anar per una sensible abstracció cromàtica . LLORENÇ CULUBRET ens ofereix una edulcorada visió en la més pura i rònega escola d’Olot, mentre que de SALVADOR ESQUERRA se’ns mostra  una aquarel·la amb veler al més pur estil tradicional, quan després de la seva estada professional a Mèxic, ens oferí obres molt més agosarades i actuals. EDUARD LÓPEZ, un dels santlluqueros ens ofereix uns paisatges de la Garrotxa, habituals en ell. Mentre que les barques de MATEU RIBERA son fidels reflex de les obres que acostumava a exposar bianualment a Anticus. SUBIRANA FLAQUER ens ofereix uns boscos inertes i massa inexpressius, mentre que de JAUME VILARRUPLA s’ofereix una obra impossible d’identificar en la seva autoria, en les antípodes dels seus paisatges interiors o els exteriors de grans dimensions.

Una exposició que estic convençut podría ser molt millor. Exercir el comissariat des de la distància i el desconeixement dels autors locals provoca això, obres que no encaixen amb la seva trajectòria, i que sols s’accepten sota un punt de vista estètic que en aquets cas és més aviat cursi,  nyonyo i retrògrad.

Un fracàs total d’exposició sols salvable per cinc o sis peces de qualitat i representatives. La resta caca de la vaca. Si no la poden visitar no pateixen que no hi perden res, més aviat si son amants i defensors de l’art local i dels seus artistes, s’estalvien una forta emprenyada com la que he patit jo mateix.

dimecres, de febrer 17, 2021

PAISATGES. FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO.(I) EL CONCEPTE

 


Des de fa uns anys la Fundació Iluro està fent públic a través de diverses exposicions els seus fons artístics i culturals. Un fons provinent del Fons Artístic de la Caixa Laietana que ja n’havia fet una exposició l, any 2003 , en la celebració del seu 140 aniversari.

La figura i el retrat, el paisatge, i mostra d’exposicions a l’Ateneu, n’han estat el seus primers capítols al costat del diàleg que es va realitzar amb obres de la Col·lecció Bassat. Reincideix ara amb la temàtica del paisatge, a bon segur la més nombrosa de la col·lecció, limitant el protagonisme a artistes maresmencs, per naixement o residència. Una reincidència amb tan sols dos noms en comú amb l’anterior exposició: Fèlix Albajes de qui s’exposa la mateixa obra i Rafael Estrany que es present en aquesta ocasió amb un magnífic gravat.

Tots sabem que la col·lecció de la Fundació no és pas de primera categoria, per raons i causes que hem explicat en diverses ocasions. Si el millor ja va ser exposat fa uns anys, ara ens queda la segona divisió , i d’ella s’ha fet la tria amb el resultat d‘un parell de dotzenes d’obres de vint-i un autors, la gran majoria desconeguts del públic en general, encara que en el seu moment si ho van ser , i que queden tan sols en el record dels més veterans i saberuts afeccionats.

Si ajuntem un conjunt d’obres tan sols lligades per la temàtica i descontextualitzades d’època i del que és més important, de  la trajectòria personal i la rellevància creativa dels seus autors, ens quedarà tan sols un seguit de quadres  als que podrem gaudir individualment en el seu nivell estètic qualitatiu, però sense obtenir cap mena de gaudi més , fet que en ser una exposició de caire històric la desnaturalitza de totes totes i la converteix en inútil.

Entrar a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro ocupada tan sols en la seva meitat ,- fet que ja indica la transcendència donada a l’exposat -, és entrar en el túnel del temps en una mostra sense sentit, que no s’entén de res en la barreja d’obres de diferents èpoques i conceptes. Desconcert al que ajuda la nul·la informació , limitada a les dades personals d’autors i obres, el que impossibilita la correcta lectura del conjunt. Un exemple ben clar està en el cas de Sixto Albertí que sense l’afegitó d’explicar que corresponen a Aranjuez on era el pintor oficial dels jardins, després de succeir a S.Rusiñol, tenen una lectura del tot capdisminuïda i esdevenen anecdòtiques i sense cap mena de valor afegit.

A més la Fundació es suma a l’ erroni plantejament de que el catàleg de l’exposició sigui presentat a posteriori , impedint així a l’espectador interessat que en pugui disposar  en visitar la mostra, normalment en els primers dies de la mateixa, provocant que aquest catàleg sols arribi a mans d’uns quants privilegiats mentre que  l’espectador de a peu pla ,de qui la Fundació hauria de tenir més cura en culturitzar artísticament, es trobi perdut i desconcertat sense aquesta mínima i imprescindible informació. Afegir ara, encara que sigui després d’inaugurar, cartel·les informatives més enllà dels noms d’autors i obres afavoriria la comprensió de l’exposat, i tenint en compte que la mostra té durada fins el més de maig, no estaria gens malament.

Una exposició d’aquest tipus sols tenia un punt de salvació que no era altre que reconvertir-la en homenatge a l’espectacular paper de les exposicions que celebrà durant tants anys la Caixa de Mataró i a posteriori Laietana, a la Biblioteca Popular de la Pça Sta Anna i que van tenir punt àlgid entre 1950 i una mica més enllà de 1970, època en la que la majoria dels artistes exposats van tenir els seus moments de glòria.

Però per fer-ho calia tenir imaginació: Reconvertir l’espai a tal i com era en els moments en que s’exposaven la majoria de les obres que ara tornen a la llum. Recobrir parets amb els domassos vermells envellutats tan característics de la mateixa, com també ho eren del Museu de Mataró , i sobre ells dipositar les obres. una mica en l’estil, salvant les distancies que es va fer a la Caixa amb l’exposició de Toulouse Lautrec i companys de fatigues.

Llavors l’espectador entendria perfectament que l’exposició és una mirada al passat i que és únicament sota aquesta paramètrica que en cal fer mirada i anàlisi. I en aquest sentit podria gaudir més plenament d’unes obres que incloses en el poti poti del totum revolutum perden tota mena d’atracció fora de casos ben puntuals. I es podria deixar el tancament de l’exposició amb una zona física com la d’avui en dia i allà exposar les quatre peces que corresponen a uns temps més actuals.

La impressió que genera aquesta exposició és  que sols ha de servir per cobrir l’expedient o per tapar forats. La buidor de l’entramat que la sustenta i les múltiples absències d’artistes habituals protagonistes de la sala i que ara es fan fonedissos en un fet justificat en la inexistència  d’obra seva en el fons, excusa que crec però que hauria d’obligar a investigar raons i causes d’aquesta desaparició de la seva obra.

Una exposició que conceptualment s’ha de resumir tot dient que per aquest viatge no feien falta alforges  ja que és tan innòcua com inútil, tot deixant l’anàlisi de les obres exposades per el proper post.


La fotografia que encapçala el post ha estat extret de les xarxes socials de la Fundació

 

 


dimarts, de febrer 16, 2021

SILVIA ALCALÁ . NUNC FEMINA. MUSEU MONJO

 


En la darrera crítica que vaig fer a una exposició de Silvia Alcalá, li recomanava fer un parèntesi a la seva desfermada carrera expositiva per poder fer reflexió del seu llenguatge pictòric, ja que al meu entendre s’observava un cert esgotament del mateix, en una repetició massa evident de les estructures constructives que sols oferien petites variacions i a la que calia airejar a la recerca de noves paraules artístiques per seguir expressant les afinades reflexions del seu pensar.



Tinc els meus dubtes de si l’artista va ser procliu a aquella reflexió ja que entenc perfectament que quan un ha agafat embranzida i ha trobat el truc per generar obres d’una manera continuada i alhora aquestes son plaents a autor i espectadors, el més fàcil és ajornar la reflexió per a temps pitjors.

  



Però l’arribada de la pandèmia ho capgirà tot. L’stop expositiu , l’obligat confinament, una major possibilitat d’introspecció, una certa disponibilitat horària, etc. A més és ben cert que en moments de crisi és quan l’artista s’allibera del seus lligams i és capaç de generar una obra més embravida i lliure.



I d’aquests condicionaments ben dirigits per la reflexió acurada de l’autora sorgeix aquesta magnífica exposició que explossiona resplendent a les sales del Museu Monjo de Vilassar de Mar.



Mantenint conceptualment  la ideologia que traspua tot el seu treball, aquesta s’actualitza  mitjançant l’aparició d’uns figures menys hieràtiques, que deixen de ser immòbils cariàtides que suporten el pes de ser dones en una societat patriarcal, per convertir-se en essers vius i actius en societat.




 L’individualisme de la figura va deixant mica en mica el pas, a figures  agrupades en diàleg entre ells, i fins i tot apareix  un nou concepte , com és el cas d’una de les peces més brillants de l’exposició , l’obra que jo titulo “dona i paisatge”, obra iniciàtica d’una nova època. Treball de gran potència, obrint pas a una nova finestra creativa en un camí que albiro molt interessant. Com igualment cal remarcar l’esplèndida obra coral de retrats “familiars” plena de segones i interessants lectures.



Però aquest potent canvi conceptual ve recolzat i potenciat per un important canvi en el treball de les peces. Fins ara la figura femenina a vegades quedava colgada sota la cridòria cromàtica i del treball dels fons . Ara en els fons, apareixen noves sensibilitats, textures, jocs d’entintats que alhora que enriqueixen el treball, donen la força reflexiva que s’aconsegueix també amb el canvi de paleta cromàtica, en la que nous tons càlids i la disminució de l’agressivitat del color, capgira  les peces i els hi ofereix un misteri afegit que accentua la comunicació amb l’espectador.



Amb tot el dit no caldria reincidir en dir que ens trobem davant d’una més que interessant exposició de molt recomanable visita , en la que al plaer estètic i visual si afegeix aquest reclam de la reflexió al voltant de la potència de la dona i del seu gradual empoderament en la societat, que sortosament sembla ja no té aturador.



Una exposició a més a més  amb un acurat muntatge, oferint les peces precises per poder expressar  tot allò que vol dir l’artista sense una paraula de més, i que esdevé punt i apart, i jo diria que sense possibilitat de marxa enrere,  en la trajectòria de Silvia Alcalà en la que s’albira un futur resplendent.

Felicitats.


diumenge, de febrer 14, 2021

PINTURES DE CARME DE LA ROSA

 



Tinc el costum, que aconsello, de que en visitar una exposició d’un artista del que res o poc sé, si s’ofereix un petit opuscle/catàleg de mà, fer-ne lectura del mateix per situar-me davant l’obra que he de visionar.

En ells he vist escrits de tots colors però mai havia arribat a veure l’existent en l’escrit de presentació de l’exposició de Carmen de la Rosa a Can Caralt de Llavaneres. En tan sols 6 línies, signades per Josep Vilà, hi veig unes afirmacions que m’esparveraren: ”qui vulgui aprendre que observi la seva obra”, ”virtuts i més virtuts que fan que sigui difícil parlar de la seva obra” “Carme de la Rosa fa el més difícil: pintar”.

Aquest laportià “ que n’aprenguin” supera qualsevol ego creatiu , i no diguem d’aquest cúmul de virtuts ,però l’afegitó final no té pèrdua. I no sé de cap artista per important que hagi estat , que hagi gosat a tal atreviment. Però la frase final és encara més errònia. Pintar és el més fàcil del món. És simplement dominar un ofici  i sota la mà d’un mestre tardarem més o menys però al final aconseguirem la mínima solvència per “pintar”. Pintar és doncs molt fàcil, el que és molt difícil és crear, generar emocions, en una paraula ser “artista”. Un concepte molt llunyà al fer de Carme de la Rosa.



I per si en tenia dubtes  aquestes es van esvair totalment en visionar l’exposició. certament Carmen de la Rosa és una molt bona pintora, domina l’ofici, els seus trucs i trampes, però la seva obra és incapaç de generar cap emoció. Les seves obres em retrotrauen als especialistes d’aquells concursos de pintura ràpida que dominaven el país allà els 70/80. En aquells temps s’hauria forrat, i els ajuntaments de Catalunya estarien folrats amb obra seva. Una pintura aparentment moderna, efectista, amb els detalls necessaris per ser identificable.




La pintura de De la Rosa és això, la pintura dels pòster d’Ikea, de la dels mobles de mig disseny, la de l’aparença i la vacuïtat. Si abans hi havia al menjador cérvols abeurant a la llum de la lluna, o gossos en una cacera, ara toca l’hedonisme del color, l’apunt de Nova York, o l’exercici aquós d’una platja o piscina de moda.

Però rere de l’aparença no hi ha res. No hi ha misteri, no hi ha interrogants, sols la buidor d’un hedonisme que pretén ser art quan és simplement la plasmació actual de les làmines Freixas amb que s’aprenia en els anys 50.

Sols hi ha una obra que ens apropa a l’esperança, és la que reprodueix unes golfes parisenques ( imatge amb la que encapçalem el post) Allà l’autora es despulla dels convencionalismes comercials per intentar assolir una puresa creativa. I en bona part ho aconsegueix, assolint una peça que crida l’atenció per si mateixa , per l’esperit que traspua i que s’allunya del sentit comercial que domina tota la resta. Una obra que ens ofereix el misteri del que pot acollir al darrera i que hauria ser punt de partida d’una nova etapa per l’autora si és que de veritat vol ser artista i no és conforma amb l’egocentrisme de ser tan sols una bona pintora.

 

Carme de la Rosa

Del 15 de gener al 28 de febrer de 2021

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

 

 

 

dissabte, de febrer 13, 2021

CARA I CREU. IMMA BANET / RENÉ JEAN AMBA

 



 La pandèmia també ha produït una limitació quasi absoluta d’autors novells i/o afeccionats presentant les seves obres. Amb la restauració i centres cívics i socials tancats,  aquests creadors s’han trobat orfes de llocs on presentar els seus treballs. Aquest dies però a  Mataró , i en espais oficials, dos d’aquests afeccionats  amb possibles han pogut fer el salt i trencarà questa barrera. Son Imma Banet que exposa  al casal Aliança i el camerunès René Jean Amba que ho fa a l’espai capgròs. Dos artistes que podríen ser parells i en realitat son les cares oposades.



Imma Banet és una afeccionada que va arribar fa anys al món de l’art empesa per una afecció total. Limitada en conceptes i realitzacions va entendre perfectament que si no volia quedar-se en el fàcil afalac de família, amics i veïns havia d’esforçar-se molt per progressar. I això ha estat sant i senya de tot el seu caminar. Treballar i aprendre . Així s’ha llaurat un espai en el món de l’art afeccionat com ho demostra el seu èxit en les més diverses fires d’art el carrer que es realitzen arreu del país. Circumstància per la que cal felicitar-la efusivament.



No és el  mateix cas el del camerunès René Jean Amba, arribat a Argentona després d’un èpic periple com a refugiat que el va portar per diversos països. Titulat en belles arts per el seu país, Amba podria aportar un sentit ètnic i social al seu treball, però en canvi la seva pintura és absolutament anecdòtica caient en l’àmbit que podríem considerar lúdic o turístic de tants i tants artesans africans que podem veure en mercats de carrer.



Curiosament mentre Banet treballa incansablement per millorar el seu fer, no sembla ser aquest el tarannà de l’artista africà. Vàrem conèixer el seu fer a Argentona i d’ençà llavors la repetició ha estat constant en totes les seves aparicions, sense cap novetat ni conceptual, ni real ja que les mateixes obres es repeteixen exposició rere exposició, el que pot denotar o una manca de capacitat creativa o generativa, i sigui la que sigui, el resultat segueix essent absolutament mediocre, amb la única salvedat de les peces escultòriques que ara presenta a l’espi capgròs i que és l’únic salvable de la seva creació i que hauria de ser un punt d’ancoratge per sortir de l’atzucac de la seva pintura , en la que és molt difícil trobar un punt d’esperança.

Quan començava com a  crític em van ensenyar que un comentari havia de ser positiu si un observava una millora al respecte de l’anterior exposició i negativa si succeïa el contrari. Per tant dit enlaire per l’esforç i l’evident millora de Banet i índex avall per la indolència d’Amba que cap futur ens proposa.

 

dijous, de febrer 11, 2021

ESSÈNCIA. ERIK SCHMITZ


 

La pandèmia també ha causat estralls molt importants en el camp plàstic. El confinament ha provocat una tempestat d’ajornaments quan no suspensions, de mil i una exposicions, amb l’efecte cataracta d’incidir en molts projectes que estaven previstos , engegats i als que sols faltava el darrer retoc per arribar al públic. 



La recuperació d’una minvada normalitat va permetre reiniciar l’activitat amb limitacions però el confinament perimetral de les poblacions ha afectat especialment a indrets fora de les grans ciutats, com és el certifica en el cas  del maresme, comarca en que l’activitat plàstica expositiva qualificada està més en les poblacions (Llavaneres, Argentona, Vilassar de mar...) que no pas en la pròpia capital Mataró, que fora de la Nau Gaudí és moltes vegades un veritable desert qualitatiu.



Això haurà convertit en quasi invisibles exposicions importants com és el cas que avui ens ocupa, d’Erik Schmitz que presenta el seu excel·lent bon fer al Museu del Càntir d’Argentona , en una exposició (Essència) que us recomanem ja de vell antuvi.



Schmitz és un jove artista nascut a Alemanya però crescut i format a terres de ponent, llicenciat en Belles Arts, especialitat en escultura, i diplomat com a tècnic superior d’escultura aplicada a l’espectacle i en Projectes i direcció d’obres de decoració. Igualment es especialista en gravat que aprendre i dominar en la seva estada mexicana en raó de l’aprofundiment dels seus estudis.



Ara al Museu del Càntir explosiona amb una mostra global de gran impacte visual i creatiu. Dominador de l’espai com espectacle, Schmitz diposita el seus “cors” realitzats amb tota mena de tècniques i materials per confegir un passional batec  que ressona per l’espai expositiu creant una atmosfera espacial en al que l’espectador queda sotmès als imputs directes que rep de totes i cadascuna de les obres presentades.



Dominador tècnic de les més diverses disciplines, el creador les empra amb saviesa per aconseguir sempre un resultant que tant complau a ell mateix com sedueix a l’espectador que cau en la seva xarxa amb plaer i alhora amb el neguit que li causa les reflexions obligades davant la seva obra.




Visual, tècnica i conceptualment, l’exposició és rodona alhora que fàcil és intuir un camí exitós per el creador, que tant en la bidimensionalitat de les seves xilografies com en l’espectacle volumètric de les seves escultures , marca camins i estableix límits, en una exposició de lenta, repetida i molt recomanada visita.




No us la perdeu

Felicitats.

 

 

 

 

dilluns, de febrer 08, 2021

COL·LECCIÓ BASSAT ANYS 90 (II). CONFIRMACIONS

 


En el comentari de qualsevol col·lectiva, després d’haver parlat del millor de la mostra i de les sorpreses de la mateixa, el següent capítol aniria obligat a parlar de la resta, considerant a aquesta com el menor de la mateixa , això per no dir si caldria fer algun afegitó en relació al pitjor del presentat. Però no passa això en qualsevol exposició de la col·lecció Bassat ja que el nivell del presentat assoleix sempre com a mínim el nivell de notable i per tant la valoració sempre serà relativa i mai absoluta. Per això en aquest darrer apunt crític de l’exposició ens limitem a fer repassada general, en el que diem confirmació, ja que totes les obres son dignes representants dels seus autors.




Així per rigorós ordre alfabètic direm que el gironí Enric Ansesa segueix amb les grafies sobre negre, més críptiques  que en altres ocasions, però superant l’estètica degut al misteri de la seva intensitat. Eduard Arranz-Bravo és un altre dels artistes més ben representats en la col·lecció i aquí amb dues brillants peces del seu pop figuratiu, que bé podrien haver escollit entre el millor del presentat. Artigau manté aquesta, la seva figuració entroncada amb el costumisme, amb el transcorrer de la vida diària, tot amb la seva sensibilitat compositiva i cromàtica habitual.



Berrocal, un dels millors escultors espanyols i amb més fama mundial que no pas en el seu propi país com ho demostra que va ser retratat per Andy Warhol i en canvi no molta gent sap que el bust de Goya que es lliure en els premsi cinematogràfics del seu nom és obra seva, està aquí brillantment representat amb un majestàtic “Don Carlo”, bronze  i amb un seguit de peites peces-joia, que semblant uns petits bibelots mostren la seva capacitat compositiva, alhora que tècnica, tenint en compte les possibilitats constructives de les mateixes, en aquets encaix perfecte clarivident entre el classicisme i la modernitat. A destacar la peça relacionada amb els Jocs Olímpics de Barcelona.





L’obra de Xavier Corberó de títol “Ocell” ens el presenta ja en la línia del treball minimalista que el caracteritza  però encara sense el reduccionisme geomètric arquitectònic del seus treballs més habituals. L’igualadí Ramon Enrich , dels més joves dels artistes participants i ben conegut a casa nostra per diverses presències, ens ofereix tres dels seus paisatges en solitud, en la línia metafísica de De Chirico. Volums i colors teixeixen  l’entramat  d’una reflexió profunda al respecte de l’home, sempre present encara que absent plàsticament, i de la seva petitesa  en un entorn hostil que l’aclapara.




Regina Giménez, amb el seu món peculiar de collages que ens transporten a altres sensacions. Si anteriorment, els vells mapes i el concepte del viatge com a cercador de noves cultures  eren el dominant, ara i aquí una geometria abstractiva li serveix d’esquer per introduir-nos al seu món personal ple de reflexions estètiques i conceptuals.  Poques coses es poden afegir a tot el que s’ha dit de Maria Girona en el decurs de la seva llarga i profitós carrera artística. Si Bassat és el gran col·leccionista de Ràfols Casamada és lògic que alhora ho hagi estat de la seva esposa que aquí senyoreja amb un bon grapat de peces exuberants en la seva simplificació objectual extrema  que a molts experts  els transporta  una certa abstracció lírica .



No podia faltar en aquesta col·lectiva d’una dècada el treball , en aquells moments cada vegada més interioritzat de Joan Hernández Pijuan. “Memòria d’Évora és un prodigi reduccionista de la visió global que li provocà un viatge a aquesta ciutat portuguesa. Cada arribada d’obra d’Hernández Pijuan a Mataró es rebuda amb gran satisfacció per els afeccionats locals que no obliden que just al Museu de Mataró és on celebrà la seva primera exposició (1955), alhora que formà part del grup Silex, amb el seu gran amic Eduard Alcoy i amb  Terri i Rovira Brull, i en la que realitzà diverses exposicions.

En la col·lecció Bassat sempre hi ha alguna peça sorprenent d’un autor del tot desconegut per a nosaltres. La raó està en la conjunció de la mirada artística del col·leccionista i la seva activitat professional que l’ha portat a viatjar per mig món, i enamorar-se d’alguna obra d’un artista de la zona i adquirir-la. Aquesta obra, immersa al bell mig de la col·lecció llueix amb la força que va cridar l’atenció del col·leccionista, alhora que es mostra la seva qualitat ben equiparable a la resta d’artistes més reconeguts. Aquest és el cas del peculiar treball d'Eduard Kazarian artista del Kazakhstan que se’ns mostra per primer cop, o del suís Beat Keller, director d’art d’una agència publicitària i creador de peces  engendrades amb objectes quotidians a les que aporta una poètica visual enormement interessant.



De Marcel Martí hem pogut gaudir de diversos treballs escultòrics, però ara se’ns ofereix l’altre cara de la moneda, un seguit de llapis i pastels que ens aporten la seva gestació mental del volum , les formes i els espais. De Xavier Medina Campeny , relacionat també amb la ciutat per ser descendent directe de l’escultor Damià Campeny, també hem pogut gaudir d’obres demostrant la seva diversitat compositiva. I ara ens bocabada amb la racionalitat clàssica del seu fer en una composició planament surrealista.





El vigatà Enric Pladevall , artista que realitzà alguna de les seves primeres exposicions, ben atractives i agosarades,  a l’Abast, innovadora galeria de Mataró de finals dels 70, abandona en aquesta ocasió la flexibilitat de les seves fustes per endinsar-se en la rígida estructura d’una composició arquitectònica perfectament entroncada en el seu habitual discurs plàstic. Coincident amb aquesta fidelitat de discurs Josep M. Riera i Aragó ens presenta un interessant i minimalista treball en la seva recerca íntima de la poètica d’un viatge imprescindible i eternament inacabat.








Narcís Serinyà ens capbussa en una abstracció lírica de fons marins, on la negror de l’abisme es dona la mà amb la varietat de blaus que engendra la llum que hi arriba. Al seu costat altres obres de tons terrosos ens ofereixen el contrapunt terrenal a l’espiritualitat marina de les anteriors. Obres que semblen compendi de les dues cares de la seva trajectòria, la neofigurativista i l’abstracció expressionista. La peça presentada  d’Eulália Valldosera  no està tan lluny de la instal·lació i la performance, habitual en ella, com la que tots recordarem va realitzar fa una dècada al Museu de Mataró . l’estructura humana de “la nit” ( el melic del mon) ens apropa a les seves habitual obsessions i reflexions. Coincident amb ella Mateo Vilagrasa conceptualitza el seu rigor investigatiu de tècniques i materials amb els diferents i a voltes contradictoris missatges que rep de les diferents cultures a les que s’acosta en raó de la seva tendència social nòmada .




Em vaig enamorar de José Maria Yturralde després de veure obra seva al Museu d’Art Abstracte de Cuenca, amant com sempre he sigut de l’art cinètic. Yturralde es mou perfectament en aquest concepte , encara que es consideri més a l’entorn de l’art cibernètic per els seus ample coneixements tecnològics. La seva obra però és capaç alhora de reduir-se  acostant-se molt a Malèvitx com en l’obra que podem gaudir  sota la llum d’aquets intens blau que bé podríem qualificar de ”borrellià”.

Arrodoneix el conjunt la peculiar versió vital de Zush, capaç de generar un univers propi ple de sers de tot tipus que li serveix per explicar a la seva manera , la vida en el seu sentit global com a sers individuals i membres de la societat.

I res millor que acabar amb Zush  ( Albert Porta), artista capaç de morir i renéixer en un altre artista, un altre personatges , de Zush a Evru, exemple perfecte de la col·lecció Bassat, una col·lecció que es renova constantment però mantenint un nivell i una inespecificitat que permet un gaudi artístic i personal interminable. I de la que sortosament Mataró és la seva seu. Fet de la que els ciutadans de Mataró n’hauríem d’estar orgullosos i agraïts.

 

Acabem aquí l’anàlisi minuciós d’aquest segons capítol de la dècada dels 90 de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí. Una exposició excepcional  , d’obligadíssima i repetida visita, i de la que és pecat mortal el seu oblit.

Felicitats.