diumenge, de febrer 28, 2021

EN PROCESO. OBRA D’ALBERTO ROMERO GIL . LA DESTIL·LERIA

 


Em sembla que tots els afeccionats a l’art estaran d’acord en considerar a Alberto Romero Gil com el millor artista de caire figuratiu realista de les nostres contrades. I no pas tan sols d’ara mateix, ans també de molts anys. Ell forma part d’aquesta fornada de joves autors, encapçalada per Díaz Alamà , defensors a mort de la figuració i l’academicisme com a  gran veritat de la creació artística i en contraposició de les postures abstractives i molt especialment contemporànies. I amb la grandiloqüent proposta que presenta a La Destil·leria ho vol fer palès.



Vaig descobrir a Romero Gil quan era un jove i tímid estudiant de Rocafonda. Amb la seva família vetllava l’obra que havia presentat al Sant Lluc. D’això en fa ja uns quants anys. En una col·lectiva com aquesta, procliu a que hom presenti obres de bona mida i el més cridaneres possible per captar l’atenció entre tal poti-poti, l’obra de Romero Gil, un petit dibuix híper realista d’una pipa de girasol era un crit intens per els amants del bon art. Vaig quedar encisat per aquella peça i el seu nom va entrar en la llista d’artistes a seguir i a més destacat en negreta

Em sembla recordar que va ser al següent any quan ens sorprenia amb un dibuix esplendorós de la seva avia. I després ja el vàrem gaudir en els seus paisatges desolats, al bell mig del no res i en els que la presència humana era evident, malgrat que no era visible.

I que dir de les seves composicions de caire zurbaranesc , a l’estil del seu idolatrat pare artístic Antonio López, en les que destil·lava sensibilitat i bon art pel broc gros.I sempre mantenint un to baix, sense aixecar la veu , deixant que tot fluís i que el magnetisme que desprenien els seus treballs arribessin a l’espectador que quedava enredat en els efluvis i gaudia d’una important dosi d’art en estat pur.



Ara  però, i de fa uns pocs anys, tot sembla haver canviat. Romero Gil pintava en primer lloc per a ell mateix i per el plaer i el gust de saber-se i sentir-se artista, ara pinta en afany de transcendència. I  dic aquesta paraula ja que el mateix autor me la va usar en una xerrada que vàrem tenir.

Si no, és difícil entendre que en l’opuscle de mà de l’exposició, esbandeixi en quatre ratlles el sentit i el fer de la seva pintura i dediqui el 85% per explicitar els seus èxits professionals en forma d’exposicions, i molt especialment les beques i premis aconseguits, i els espais en els que practica docència, sense entendre que és en l’obra on únicament es pot fer judici exacte del saber, del triomf i /o fracàs d’un autor i mai en els premis aconseguits, que seran sempre medalles accessòries.



Sols sota aquest desig de transcendència es pot entendre les dues immenses natures mortes , que malgrat la seva evident qualitat, no deixen de ser treballs pour epâter les bourgeois. Demostració aclaparadora de tècnica tonal per embolcallar una nucli central que s’ofega en la immensitat del tot. Altre cosa seria una concepció a l’estil de Meléndez el gran artista de la natura morta del  segle XVIII .



O no conformar-se en unes sessions públiques de pintura i sí traslladar i recrear el seu estudi taller.

I llavors ens queda centrar-nos de nou en ela seva obra més íntima i intimista, en la que els detalls de molt bona pintura van conformant unes obres que supuren bon art per arreu i que dominen a l’espectador per la seva qualitat i bellesa, tot i  les seves mides normals.



Que ningú entengui, després d’haver llegit l’escrit fins aquí mateix, que aquesta és una exposició dolenta. Al contrari, és una bona exposició, de notable alt, que demostra la qualitat i el nivell que atresora l’artista. Però la crítica encara que va directament dirigida envers els espectadors poc informats, també serveix per poder donar toc d’atenció als autors. I en aquest cas , i sota el meu humil punt de vista, Romero Gil s’està desviant de la seva realitat creativa per anar cap uns camins de grandiloqüència (segon el diccionari: que es caracteritza per usar elements massa cultes, complicats i solemnes) i hauria de tornar justament a l’antònim d’aquesta paraula, és a dir a la senzillesa , aquell punt tant difícil de trobar en l’art i que Alberto Romero Gil ha conreat durant molt temps amb total mestratge, i que alhora és tan preuat per l’artista que idolatra.

 

EN PROCESO

Alberto Romero Gil

La Destil·leria del 20 de febrer al 24 de març de 2021