Em sembla que tots els afeccionats a l’art estaran d’acord
en considerar a Alberto Romero Gil com el millor artista de caire figuratiu
realista de les nostres contrades. I no pas tan sols d’ara mateix, ans també
de molts anys. Ell forma part d’aquesta fornada de joves autors, encapçalada per
Díaz Alamà , defensors a mort de la figuració i l’academicisme com a gran veritat de la creació artística i en
contraposició de les postures abstractives i molt especialment contemporànies.
I amb la grandiloqüent proposta que presenta a La Destil·leria ho vol fer palès.
Vaig descobrir a Romero Gil quan era un jove i tímid estudiant
de Rocafonda. Amb la seva família vetllava l’obra que havia presentat al Sant Lluc.
D’això en fa ja uns quants anys. En una col·lectiva com aquesta, procliu a que
hom presenti obres de bona mida i el més cridaneres possible per captar l’atenció
entre tal poti-poti, l’obra de Romero Gil, un petit dibuix híper realista d’una
pipa de girasol era un crit intens per els amants del bon art. Vaig quedar
encisat per aquella peça i el seu nom va entrar en la llista d’artistes a seguir
i a més destacat en negreta
Em sembla recordar que va ser al següent any quan ens sorprenia
amb un dibuix esplendorós de la seva avia. I després ja el vàrem gaudir en els
seus paisatges desolats, al bell mig del no res i en els que la presència
humana era evident, malgrat que no era visible.
I que dir de les seves composicions de caire zurbaranesc , a
l’estil del seu idolatrat pare artístic Antonio López, en les que destil·lava
sensibilitat i bon art pel broc gros.I sempre mantenint un to baix, sense
aixecar la veu , deixant que tot fluís i que el magnetisme que desprenien els
seus treballs arribessin a l’espectador que quedava enredat en els efluvis i
gaudia d’una important dosi d’art en estat pur.
Ara però, i de fa uns
pocs anys, tot sembla haver canviat. Romero Gil pintava en primer lloc per a
ell mateix i per el plaer i el gust de saber-se i sentir-se artista, ara pinta
en afany de transcendència. I dic
aquesta paraula ja que el mateix autor me la va usar en una xerrada que vàrem
tenir.
Si no, és difícil entendre que en l’opuscle de mà de l’exposició,
esbandeixi en quatre ratlles el sentit i el fer de la seva pintura i dediqui el
85% per explicitar els seus èxits professionals en forma d’exposicions, i molt
especialment les beques i premis aconseguits, i els espais en els que practica
docència, sense entendre que és en l’obra on únicament es pot fer judici exacte
del saber, del triomf i /o fracàs d’un autor i mai en els premis aconseguits,
que seran sempre medalles accessòries.
Sols sota aquest desig de transcendència es pot entendre les
dues immenses natures mortes , que malgrat la seva evident qualitat, no deixen
de ser treballs pour epâter les bourgeois. Demostració aclaparadora de tècnica
tonal per embolcallar una nucli central que s’ofega en la immensitat del tot.
Altre cosa seria una concepció a l’estil de Meléndez el gran artista de la
natura morta del segle XVIII .
O no conformar-se en unes sessions públiques de pintura i sí
traslladar i recrear el seu estudi taller.
I llavors ens queda centrar-nos de nou en ela seva obra més
íntima i intimista, en la que els detalls de molt bona pintura van conformant
unes obres que supuren bon art per arreu i que dominen a l’espectador per la
seva qualitat i bellesa, tot i les seves
mides normals.
Que ningú entengui, després d’haver llegit l’escrit fins
aquí mateix, que aquesta és una exposició dolenta. Al contrari, és una bona
exposició, de notable alt, que demostra la qualitat i el nivell que atresora l’artista.
Però la crítica encara que va directament dirigida envers els espectadors poc
informats, també serveix per poder donar toc d’atenció als autors. I en aquest
cas , i sota el meu humil punt de vista, Romero Gil s’està desviant de la seva
realitat creativa per anar cap uns camins de grandiloqüència (segon el
diccionari: que es caracteritza per usar elements massa cultes, complicats i
solemnes) i hauria de tornar justament a l’antònim d’aquesta paraula, és a dir
a la senzillesa , aquell punt tant difícil de trobar en l’art i que Alberto Romero
Gil ha conreat durant molt temps amb total mestratge, i que alhora és tan
preuat per l’artista que idolatra.
EN PROCESO
Alberto Romero Gil
La Destil·leria del 20 de febrer al 24 de març de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada