diumenge, d’octubre 30, 2011

SILENCIS. MATÍAS LIZANA




L’espai Capgròs està duent a terme una temporada si més no plena de peculiaritats. Va començar amb el debut seriós a la seva ciutat , d’Anna Caballero amb un ample currículum a Itàlia i va seguir amb la sorprenent presentació de Joan Poch com artista plàstic. Ara,  i tot en espera del mes de desembre on  commemorant els 50 anys d’activitat expositiva en Ricard Jordà presentarà una especial exposició ben diferent a l’habitual en ell però alhora amb la seva marca d’estil, ens presenta el treball de Matías Lizana.

Silencis” és el títol triat per l’autor per aquesta exposició i potser és així ja que en aquesta paraula es conté bona part de la trajectòria artística d’aquest mataroní , afincat de fa uns anys a Llavaneres , que de fa un parell d’anys ha retornat a l’activitat expositiva després d’un massa llarg impasse dedicat essencialment a la seva tasca professoral en l’ensenyament reglat.

Matías Lizana forma part d’aquell nodrit grup d’artistes que va esclatar al redós del taller d’en Pau Mañé. Artista inquiet es va moure en totes les vessants i encara que era un hàbil dominador del dibuix , les seves experiències van anar per altres camins especialment en el camp de l’abstracció, en la que va imposar com a sant i senya personal  l’ús del color groc , en contraposició al blau dominant en el seu gran amic , l’Eduard Comabella. Va fer aposta també per l’art conceptual prenent part en diverses accions d’entre elles i com a  més important , la de les Propostes a la Platja.

Com dèiem abans però, el silenci personal i creatiu va ser el dominant durant un parell de dècades fins que la temporada passada reprenia la seva activitat pública amb una magnífica juguesca de dibuix, sensacions i una sota lectura molt interessant , a la sala del Casal i ara amb una aposta molt més seriosa, exposa a l’espai Capgròs.

La mostra de Lizana s’estructura en base al seu perfecte domini de l’apartat tècnic en els seus diversos elements. Un domini que li permet estructurar un fons d’especial dignitat que dona suport a l’estructura de la peça que queda arrodonida amb un dibuix, que amb poques excepcions , queda intencionadament descentrat per poder crear així un exercici de tensions entre els elements contraposats que ens presenta.

Lizana juga intencionadament en aquesta exposició a trencar la dualitat com a contradictoris de la figuració i l’abstracció , tot presentant-los com complementaris. És l’etern debat entre el ple i el buit , el cos i l’esperit, el fons i la forma , l’exterior i l’interior. I ho fa amb un deix entre sensible i irònic , fidel reflex de la seva personalitat , apostant per uns cromatismes en que grisos i marrons es donen la mà per teixir un entorn ambiental que ens porti a la reflexió , fet al que també ajuda l’especial simbologia dels títols de les seves peces: “L’esperit de la tramuntana”, “Qui som, d’on venim, cap a on anem?”, “Espines al camí”....

Una exposició la de Matías Lizana que entenc com a punt d’inflexió en aquest retorn. Gaudit ja del plaer del dibuix i el realisme , crec que Lizana va retornant als seus camins primerencs però volent deixar un petit element descriptiu i identificable per afavorir la comprensió de l’espectador. Penso que en properes ocasions la figuració perdrà força per establir-se de nou en el diàleg de contraris , el que ahir, avui i demà serà punt de partida en aquets Matías Lizana joiosament retrobat per a l’art.

Matías Lizana.-“Silencis”
Espai capgròs. Del 27 d’Octubre al 30 de Novembre de 2011

dissabte, d’octubre 29, 2011

ESPAI D'ART




El passat dijous a m1tv es va emtere un nou capítol de "Espai d'Art" que m'honoro en presentar i dirigir.
Els protagonistes van ser en aquetsa ocasió els fotògrafs Ramon Manent i Manuel Contreras amb qui varen parlar de la fotografia com element artístic però molt especialment de la fotografia d'art , aquesta difcúil especialitat de la qual ambdós son mestres.

Un programa que crec va ser prou interessant i instrictiu i que podeu veure en aquets enllaç

http://m1tv.xiptv.cat/programa/664?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

dimarts, d’octubre 25, 2011

PER MIRAR ENDINS





Les dues exposicions més importants que se celebren actualment a Barcelona son dues mostres que ens ofereixen una seductora mirada exterior però que alhora ens obliga a anar més enllà per saber copsar l’essència del missatge que ens ofereixen els seus creadors.

 Salvant totes les distàncies , que son moltes , les dues retrospectives amb ànima d’antològiques , com ho son la mostra de Miró a la seva Fundació   i la de Perejaume , a la sala d’exposicions de la Pedrera , aquesta sota el títol de “ Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’0envolten no en faries cap de nova” ens ofereixen el fer de dos grans seductors de l’art , capaços ambdós de, essent fidels a la seva personalitat més estricte , generar un diàleg emotiu i complex que arriba amb unes certes dificultats a l’espectador que ha de ser capaç d’obrir , i molt, els ulls de la ment , per no quedar-se tan sols amb la sempre amable i agradable cara externa del seu fer, i així saber introduir-se en la rotunditat de la seva capacitat comunicativa. Remarcant de nou, la gran diferència de nivell d’entre un i altre.

No he visitat cap de les dues exposicions. La de Miró la deixo per quan s’hagi apaivagat una mica l’eufòria que genera importants cues, especialment  els caps de setmana . unes cues degudes principalment davant la impossibilitat d’aconseguir entrades anticipades per Internet ( si algú ha pogut trobar el camí, agrairé l’ajuda).

Una exposició d’obligada visita per a tot amant de l’art , encara que qui ja l’ha vista  m’ha explicat que a bon segur decebrà  als coneixedors de Miró, en especial als que van poder gaudir de la seva antològica del 93 , catàleg del qual , - quasi 600 planes -, repassava embadalit avui mateix.



Alta cosa és la mostra de Perejaume que espero visitar un dia d’aquests degut a la proximitat de La pedrera amb el meu lloc de treball habitual.

Una exposició de la que avui “El Periódico” deia així:

Els excessos de Perejaume

L'artista reflexiona a la Pedrera sobre la saturació d'imatges en la societat actual



En ¡Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolta, no en faries cap de nova!,un títol llarg, sorprenent i que juga a l'equívoc -¿s'interpel·la l'artista a si mateix o ho fa un altre?-, la Pedrera reuneix gairebé 200 obres de l'artista català, de les quals un 80% són inèdites, en la que és l'exposició més ambiciosa sobre l'autor de les pintures del sostre del Liceu des que, el 1999, el Macba (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) li va dedicar una retrospectiva. De manera que la mostra, amb peces des de la dècada dels anys 90 fins a l'actualitat «enllaça perfectament amb aquell episodi i rendeix comptes de quina ha estat la tasca de Perejaume en aquests 11 anys», apunta el comissari, Martí Peran.


Així doncs, ¿què ha fet l'artista en aquest temps? Pel que ha vist i ha dit Peran, reflexionar sobre «la cultura de l'excés, encarnada en l'excés de pintura i d'imatges». I la primera lliçó que Perejaume treu de tot plegat és la de la «modèstia», apunta aquest artista multidisciplinari. «¿Com hem de crear a partir de la saturació? No en tinc ni idea. No tinc resposta», afirma. Però ho fa, ell continua creant, i ho fa sense oblidar una constant en la seva obra: l'intercanvi entre naturalesa i art. Una relació que es pot resumir en una pregunta: ¿l'artista, a partir de les seves representacions, ens acosta o ens distancia de la naturalesa?, i una afirmació: no hi ha cap imatge que no estigui ja en la naturalesa. Restituïm, doncs, a la naturalesa allò que és seu.


I amb la reproducció exacta d'una pedra extreta d'una pedrera i l'original al costat, Natura i signatura (1990), comença el recorregut de la mostra, organitzada per l'Obra Social de CatalunyaCaixa i en cartell fins al 12 de febrer. Al costat, una restitució: Obra en préstec, una pedra d'una tona i mitja presa en préstec del planter de Somerset (la Gran Bretanya) per exhibir-la i que tornarà quan s'acabi l'exposició, com va fer el 1993 al centre Amolfini de Bristol.


BROSSA I 'EL CANT DELS OCELLS' / Deixant de banda les restitucions, en el que se centra la mostra és en la idea d'excés i amuntegament d'obres i imatges amb dues videoinstal·lacions, una reprodueix els moviments de teló en una hipotètica representació de totes les obres teatrals de Brossa, i en l'altra sonen alhora les 40 notes d'El cant dels ocells. A partir d'aquí les muntanyes prenen protagonisme, ja sigui per crear balls a partir de les línies isomètriques, Els horitzons i les cintures i Muntanyes, o per realitzar relleus orogràfics ficticis, Guixar amb el Pirineu.

Una exposició que visitarem amb tot interès i a més ho farem en clau maresmenca. Perejaume és de Sant Pol, mentre que tant el comissari de la mostra , Martí Peran , com la directora d’exposicions del centre cultural de La Pedrera , M. Viza , son mataronins.

Una exposició que parla dels excessos i que per això porta “en préstec” una pedra de tona i mitja provinent de Bristol. Calia?, em pregunto jo alhora que em responc a mi mateix amb un “collonades de contemporani”, tot afegint una bona sèrie d’estirabots del Capità Haddok ( en català, com no ) que em serveixin per desfogar-me.

Una exposició que a bon segur ens portarà en el record a l’única gran exposició de Perajaume feta a Mataró, que va ser fa molts anys ,a Can Xammar quan el vell edifici acollia a la Policia local i a la sala d’exposicions municipals, i regia en tot el desgavell, en Manuel Cuyàs.

Vells i bells records aquells.

dilluns, d’octubre 24, 2011

FOTOSHOP




Que el fotoshop és un fet que s’ha incrustat en les nostres vides és un fet irremeiable. Ara al davant d’una fotografia mai acabem de saber si és fidel reflex de la realitat o ha estat manipulada d’una o altra manera. El problema està quan el que es “tuneja” , per emprar un concepte més actual i a l’ús , l’obra d’un artista .

PHOTOSHOP FOTOGRÀFIC.

Valgui en aquest cas la redundància dons justament fa ben pocs dies sortia a la llum la controvèrsia al voltant de la manipulació d’una fotografia de Català Roca per ser emprada com a portada del darrer llibre de Ruiz Zafón ( “El prisionero del cielo “ ) que ben aviat editarà Planeta. La fotografia retocada és la que encapçala aquest post , mentre que la real presentava un camp visual més gran i en lloc de la dona apareixia un “urbano” de menys protagonisme.

Curiós és el debat que s’ha encetat ja que mentre que els fills , hereus del llegat , no els hi sembla aquesta variació cap malifeta important , per a la gent del Col·legi d’Arquitectes , on roman el llegat , entenen que no han de donar permís a la modificació.

Una història amb dos punts de vista plenament defensables que veurem com acabarà.

"FOTOSHOP" ARQUITECTÒNIC.



El que ja és més curiós és el veritable fotoshop arquitectònic , amb el sentit més real de la paraula, que en realitat ha patit l’ anomenat , - potser ara haurem de dir “mal anomenat” -, Barri Gòtic barceloní.
Tot bé d’aquests dos articles que “El Periòdico” ha publicat ahir i avui mateix, amb la signatura de Carles Cols:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/impostura-del-barri-gotic-queda-descobert-una-tesi-doctoral-1193472

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/edificis-del-fals-gotic-barceloni-son-monument-historic-nacional-1194464#

Uns articles que encara que no aportin res de nou del que ja sabiem , per ex. la façana de la catedral no té ni cent anys , ens ofereixen una informació fresca i atractiva que serà bo de processar.

Tot bé per la tesi doctoral realitzada per Agustín Cócola, i que acaba d’aparèixer en les lleixes de les llibreries barcelonines , que sota el títol de : “El barri gòtic de Barcelona . Planificació del passat i imatge de marca”, presenta un demolidor informe que demostra amb tots els ets i uts la manipulació absoluta que va patir aquesta zona de Barcelona que esdevingué senyorial mitjançant l’aprofitament en forma de puzzle i col·lage de moltes de les peces nobles que s’obtingueren en l’enderroc dels edificis per a tal d’aconseguir obrir l’actual Via Layetana.

“ L'edifici que avui és seu del Museu d'Història de la Ciutat estava originàriament al carrer de Mercaders. El Museu Marés és una mena de frankenstein arquitectònic, amb una escala del carrer de Templers, una bella porta del passeig de Colom i diversos adorns de nova confecció realitzats amb pedra de la pedrera de Montjuïc. El tranquil racó situat rere l'absis de la catedral no tenia res de l'aire senyorial del qual presumeix actualment. I així, un darrere l'altre, Cócola dissecciona el que el frenesí urbanístic sorgit de la Renaixença va metamorfosar.
Al cap i a la fi, tal com va reconèixer al seu dia el pare del dissonant pont del carrer del Bisbe, Joan Rubió, en realitat «al barri gòtic no hi ha més de sis cases que amb bona voluntat es puguin anomenar gòtiques».

Son aquestes les darrers frases d’un dels articles , que han esdevingut d’obligada i qui sap, vergonyosa mirada al nostre passat més recent.


diumenge, d’octubre 23, 2011

60


Diuen els que entenen de la simbologia dels números que els dos números més perfectes son el 6 i el 0. El darrer per la seva forma geomètrica circular perfecta i el “6” ja que els números que conformen la seva descomposició (el tres , el dos i l’ u )  , tenen la propietat de formar la mateixa xifra ( 6) tant si es sumen com si es multipliquen.

Mirant-ho d’aqueta manera , que no és pas dolenta , em trobaré que durant els propers 366 dies , que aquest any és de traspàs , la cantarella que encapçala aquest blog  dirà que son 60 els anys que tinc i que comencen avui.

Una xifra bonica , que espero tingui el seu toc màgic que faci possible que sigui millor que els cinquanta nou que l’han precedit.

Encara que amb una altra visió i fent compte enrere , avui començo el menys cinc , que son els anys que em manquen ( si el PP no gira la truita ) per a jubilar-me , una data prou esperançadora i il·lusionant com per seguir endavant amb tot ta força.

Sigui com sigui , avui arribo als seixanta.

Verge Santa !

dissabte, d’octubre 22, 2011

TALLER DE GRAVAT




Aquest dijous tenia preparat l’esborrany del post del dia en el que parlava de l’exposició del Taller de Gravat. Un post que no va veure la llum degut a l’esgotament personal, - vaja setmana de feina i les que m’esperen -, i a que òbviament vaig voler fer costat al vell  amic Salvador Pujol que presentava les seves “Pujolades” al casal de les Esmandies.

Deia en aquell esborrany que no va veure la llum ,  que era una mostra molt important en tots els sentits. En l’artístic ja que la qualitat de la gent de Jordi Rosés i Pilar Lloret  sempre promet el millor, a més amb l’afegitó de la presència de gravadors italians que venint de la mà de qui venien eren assegurança de gran qualitat. Però a més la inauguració de la mateixa ens hauria de permetre visionar ben clar , segons les presències i les paraules inaugurals , de quin to podria anar el camp de la plàstica en el nou mandat.

Dues prèvies que ara , a fets resolts , ens permet fer l’anàlisi permanent. Un anàlisi amb llums però també amb unes ombres en certa manera preocupants.
Dues cares que cal analitzar.

CARA ARTÍSTICA





Qualsevol bon afeccionat sap que tota exposició que porta la signatura de Lloret i Rosés és sinònim de qualitat. Una qualitat establerta no sols en el paràmetre individual de les creacions dels protagonistes ans també en el caire didàctic que realitzen , - i de quina manera -, en cadascuna de les seves aparicions.

Enguany el treball del Taller de Gravat de Mataró es fonamenta en el gravat sobre plàstic, suport que com ells mateixos expliquen comença a ser emprats a partir dels anys 60 i en les seves diverses accepcions, baquelita, nylon, linòleum, pvc , metacrilat , etc.  Una experiència realitzada amb elements artesanals i en concepte clàssic del gravat , defugint de processos tèrmics o l’ús de dissolvents per a la creació de textures sobre la superfície de la planxa.

En aquest àmbit “purista”   , tots els alumnes de taller de gravat , “broden” , - si és que es pot emprar aquesta expressió -, el seu fer , mantenint com sempre la seva ideologia personal i particular en el que pertoca al seus conceptes plàstiques i entenen perfectament allò de la tècnica com a  mitjà i no pas com a finalitat. Un treball notable en tots els casos , davant del qual no es poden fer excepcions nominatives, ja que el nivell general del presentat assoleix quasi sense excepcions la valoració de notable.

Una mostra que ens ofereix una vegada més la demostració de l’alt nivell d’aquest Taller , tan preuat per els professionals i alhora tan oblidat i menystingut per els nostres diversos governs.

Una exposició que alhora es complementa amb la diversa visió tècnica que ofereixen els gravadors italians , tots ells de remarcable nivell, que en la seva diversitat confegeixen un tot expositiu d’altíssima graduació que no s’ha de perdre cap bon afeccionat en una exposició d’obligada i repetida visita.

CARA POLÍTICA





Era molt interessant veure qui presidiria la inauguració del taller de Gravat municipal. Era una manera clara de visualitzar per on van els trets , si per el cantó del recolzament o el de espavila’t com puguis. La realitat ho va deixar tot ben clar. L’acte va ser presidit per Gemma Tro, tècnica de l’IMAC.

No soc d’aquells que creu que l’alcalde ha d’estar arreu. Crec justament el contrari, que ha d’estar en els llocs als que honora la seva presència . Ho vaig dir en el cas Baron i ho segueixo dient ara. La presència generalitzada de l’alcalde té un to clarament populista i devalua el seu pes. Res a dir dons davant la seva absència , però no podem pensar el mateix de la no presència del regidor de cultura Quim Fernández , - sempre és molt important saber a quin acte un d'acudir forçosament-, que segueix essent un personatge desconegut en el camp artístic , i vistes les dades de les properes inauguracions , encara li queda molt per fer la seva presentació pública.

Lamentablement massa vegades els poders polítics redueixen el fet cultural a la programació i aquest és un reduccionisme tan errat com demostratiu del desconeixement del tema.

La formació ha de ser sempre un element privilegiat en el camp cultural i més si del que es tracta és d’una formació de tanta qualitat com la que ofereix el Taller de Gravat. Mentre tots els governs s’omplen la boca amb el concepte d’excel·lència atribuït al camp empresarial , bo seria que empressin el mateix nivell en el que pertoca als àmbits culturals. Com ja va succeir en els darrers governs , en aquest ens movem pels mateixos verals.

Delegar en una tècnica de cultura per presentar una exposició d’aquest nivell és demostració fefaent d’un clar menysteniment al Taller  de Gravat que no el salva la presència del tot terreny Quim Barnola. Un menysteniment que s’accentua davant el nivell i les capacitats demostrades per la mateixa.

Jordi Rosés en el seu parlament va explicar les converses que es mantenen amb l’Ajuntament per a tal de poder mantenir el taller. Per part seva hi ha un projecte , que desconec en la seva totalitat , que intenta encarar el futur davant la proposta municipal que no és altra , com ja varem comentar en el seu moment , que agafa les claus i espavila’t , que per part nostre tens l’espai i les eines. I crec sincerament que s’ha d’anar una mica més enllà.



El taller de Gravat és un actiu positiu de gran qualitat , que no s’ha sabut encaixar de manera correcte en l’entorn cultural i artístic de la ciutat. Ha esdevingut en certa manera un element aliè a quasi tot, molt endogàmic , sense una visulaització ni per els ciutadans ni per a molts artistes que no han tingut ni coneixement ni possibilitat d’accedir a les seves activitats. I tot això hauria de canviar.

El taller hauria d’estar obert a tothom amb una clara diferenciació. Per un costat l’apartat formatiu i d’iniciació, amb una clara aposta municipal en la seva subvenció, i per l’altra l’apartat més professional i de benefici directe per a molts artistes , en la que els creadors haurien de suportar la corresponent carga econòmica , com fa tot professional quan intenta fer cursos d’especialització.

Igualment el Taller de Gravat hauria de ser visualitza per el ciutadà cpom un element actiu en l’activitat cultural, i no tan sols mitjançant l’exposició anyal. Cartells, gravats com regals institucionals etc , son maneres de prendre part en una vida artística de la que avui per avui la gent del taller de Gravat n’és del tot aliena.

Mirades que crec jo haurien de ser previstes en la Casa Gran. La vàlua del Taller de Gravat i principalment el reconeixement mundial que tenen els seus caps ( Pilar Lloret i Jordi Rosés ) haurien d’obligar al govern de la ciutat a replantejar-se tot el tema i fer d’aquest taller una eina molt important de promoció de la ciutat i de la seva cultura.

No fer-ho, i seguir apoquinant can Xalant , seria la demostració de que no anem bé per el camí cultural , com de moment sembla ser amb la imperdonable absència de qualsevol pes de la cultura oficial de la ciutat en la inauguració d’una exposició que és , repeteixo, d’obligada i repetida visita.

(Les imatges corresponen als treballs de Núria Calsapeu, Ester Aliu i Placido Scandurra)

dimecres, d’octubre 19, 2011

EN DEFENSA DE L'ARTISTA ?





En el meu habitual repàs diari als diferents espais dedicats al camp artístic, avui m’he trobat amb la sorprenent i desagradable sorpresa d’un post que amb el títol “En defensa de l’artista” publica el blog de l’Associació Sant Lluc per l’Art. Mataró i que per tant cal entendre que és la postura editorial i oficial de l’entitat. Un post al voltant del retrat del Dr. Pere Montserrat dedicat a la galeria del mataronins il·lustres i que ha estat pintat per Alberto Romero Gil.

Cal deixar ben clar que la Sant Lluc té tot el dret de dir i fer el que cregui convenient per “defensar” la honorabilitat personal i artística dels seus associats. Que tan sols els seus associats son els que poden qüestionar l’oportunitat o no del seu fer. Per tant , la meva opinió com persona aliena a la mateixa , sols pot ser considerada com una opinió forastera però amb el dret que m’atorga el meu activisme artístic i el fet de ser , en certa manera , “causant” de tot l’enrenou degut als meus comentaris.

Dit tot això , cal dir que tot el post és un desideràtum considerable.

No deixa de ser curiós que comenci en negativitzar el fet insòlit de la discussió de l’obra , quan hauria de ser una circumstància examinada de forma positiva , ja que és bo , - molt bo diria jo -, que es parli tot discutint-ho,  d’aquells elements públics i que per tant pertanyen a tots , com ho son el cartell de les Santes  , les escultures públiques , la resta de cartells... , i com no un retrat com el que avui n’és protagonista. Una opinió que pot comportar mirades de tots costats.

Erra el Sant Lluc quan parla de defensar a l’artista , en aquest cas Alberto Romero , quan aquest no es qüestionat en cap moment. Si anem a les referències que cita , per el que a mi pertoca és evident i palmari que els elogis al fer de l’artista salten a la vista. El mateix succeeix en el cas de Ramón Bassas que per cert no parla en cap moment de l’obra , a la que en certa manera obvia , i deriva el post cap a la vesant de l’enfrontament polític. I , idem de idem , en el cas de J.A. Baron i en tots els mitjans informatius que han parlat de l’acte.

És a dir , si en cap lloc ni moment es discuteix la qualitat i el fer d’ Alberto Romero, a que ve aquesta intensa i personal defensa?.O és que encara que es negui aferrissadament, el que es defensa és l’obra presentada ?

Si és així, i tot sembla demostrar-ho, el cert és que es fa de manera lamentable ja que els elements que es consideren a favor de l’artista , coneixement personal i personalitzat entre l’artista i el retratat , esdevenen afilat boomerang ja que es fàcil repensar que si amb aquests estris el resultat ha estat poc encertat, que podria haver succeït en cas contrari. El que per la gent del sant Lluc és el millor que té: “ haver captat perfectament allò que se li demanava”, per a un és el més gran defecte ja que al meu entendre ha captat ben poc del que se li demanava.

Però sigui com sigui , i tingui raó qui la tingui, aquestes son opinions al respecte de l’obra i no en relació a la qualitat de l’artista que tots sabem que és gran. Quasi tant com la vergonya personal que deu estar patint per trobar-se en un “ fregao” com aquest . del que ell sempre defugiria.
Una opinió al voltant de l'obra que ben lícita és de ser efectuada per qualsevol , - associació Sant Lluc inclosa -, però sempre quan consti com a tal i no s'magui sota fútils subterfugis. Altre aspecte seria discutir si es tasca del sant Lluc sortir en defensa de la sempre discutible vàlua de les obres dels seus associats.

És per això, i per molt més , que no entenem de cap manera , l’editorial de la Sant Lluc. Que és això de l’aposta per la joventut en el cas de Novellas i Alberto Romero?. En primer lloc cal deixar ben clar que l’aposta ha de ser per la qualitat sense tenir en compte el condicionament de l’edat. I en segon, que l’elecció crec que justament va ser en raó d’aquesta qualitat que ambdós atresoren , i que curiosament amb l’entortolligament retòric la gent del sant Lluc , sembla voler deixar enrere.

Molt m’agradaria que el sant Lluc fes marxa enrere d’aquest post. Que l’eliminés i així el podríem donar tots com a no publicat. Jo ho fet alguna vegada . En calent he escrit alguna cosa que una vegada reflexionada he pensat que era millor oblidar i ha estat eliminat del meu blog.I dic això ja que un post com aquest pot portar conseqüències de moltes menes, algunes de  personals i altres polítiques.

En el cantó personal , ja que després d’aquesta aferrissada defensa per una crítica negativa  a una obra , el sant Lluc queda obligat a fer el mateix davant les crítiques a altres associats. Així, demà mateix , caldrà sortir en defensa , per exemple, de Trini Gómez , sòcia i element ben actiu de l’associació, a la que he criticat , i fort , per la seva exposició a la sala de la Presó, que casualment és també de l’Associació. I així davant de cada membre que rebi comentaris negatius per les seves exposicions o activitats.

Hem de defensar a Romero per la seva qualitat , i deixar als peus dels cavalls a Trini Gómez , com simple afeccionada que és ?. En bon mullader s’ha ficat la gent del sant Lluc i els hi caldrà molta habilitat , mà esquerra , i principalment reconèixer l’error, per sortir-ne ben parats.

Però el que és pitjor és que ràpidament ha aparegut una malèvola i mal intencionada lectura política de tot això que parla de les relacions ( i subvencions) de la sant Lluc amb l’anterior govern i les que pot rebre amb l’actual, en un estat de retallada pressupostària i amb un ambient menys procliu a la cultura artística. I a un no li queda res més a dir que allò de l’embolica que fa fort.

I potser al final de tot, res millor que acabar amb allò del sabater i les sabates. Els crítics a criticar , les associacions a defensar als artistes , no de les crítiques i sí dels problemes que els envolten i sí afavorint la difusió de la seva obra mitjançant les més diverses maneres , i els artistes callant boques amb una obra de qualitat que dignifiqui i elevi el seu fer i la seva personalitat.

I quan succeeix tot això queda ben clar que son de més post tan improcedents com el que oficialitza avui la gent del sant Lluc.

Per oblidar. O potser , per rectificar.

dimarts, d’octubre 18, 2011

SANT LLUC, PATRÓ DELS ARTISTES



Avui , 18 d’Octubre , se celebra la festa de Sant Lluc , patró dels artistes. Un patronatge assolit ja que segons la tradició , l’evangelista va ser qui millor va “pintar” a la Verge Maria en els evangelis.

Vagi dons la nostra felicitació més intensa per tots aquells que es dediquen a la creació artística  i també , com no, a tots aquells, - entre els que m’incloc-, que d’una o altra manera formem part d’aquest col·lectiu que té a l’art com a sant i senya del seu fer.

A tots, moltes felicitats i que el Patró els ( ens ) sigui propici.

PS.- La imatge que encapçala aquest post és la pintura al temple “Sant Lluc pintant a la Verge”. Pintura a modus d’icona, de 42 x 33 cm, datada entre 1565 i 1567 i que es troba al Museu Benaki d’Atenes .

És una obra que després de diverses opinions , s’ha acceptat correspon a un treball  inicial de El Greco , en el que queda palesa la seva influència primerenca de la pintura veneciana.

dilluns, d’octubre 17, 2011

PER APLAUDIR




Massa acostumats com estem que davant qualsevol petita malastrugança, qualsevol mínim entrebanc, qualsevol incipient relliscada, tot se’n vagi en orris , cal aplaudir com es mereix,que és molt i fort , l’esforç , la imaginació i l’habilitat que la gent de l’Associació Sant Lluc , en aquest cas amb la Teresa Roig al capdavant, han emprat per solucionar el problema que es va gestar al respecte de l’exposició a inaugurar el passat divendres al Col·legi d’Aparelladors  i fer-ne una ràpida substitució, que ha pogut passar del tot desapercebuda fora del sempre reduït nombre d’arts ferits.

Diem això ja que a poc més de vint-i-quatre hores d’inaugurar-se l’exposició de  Xavier Vilagut , l’artista , amb una actuació que el qualifica per si mateix  tot desqualificant-lo, abduïa problemes en la translació d’algunes obres i provocava la suspensió de la mostra. Davant del problema i en menys de vint-i-quatre hores , la sant Lluc era capaç de trobar un alternativa , en aquest cas amb la mostra de fotografies de Venècia de Manuel Contreras , mostra de caire itinerant que va voltant per la comarca , i que ara de manera ben joiosa llueix com mai en la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Capacitat de reflexió, de contactes , de resposta. Capacitat de treball, il·lusió per tirar endavant una temporada expositiva malgrat terrabastalls de darrera hora. Son tots ells elements que la Sant Lluc ha demostrat té en la seva “reserva interior” , donant lliçó de professionalitat absoluta que bé haurien de mirar i imitar , el bon grup de “professionals” (?) pagats amb diner públic que a la mínima son capaços de deixar buit de contingut un espai com Ca l’Arenas.

Que el fer del Sant Lluc els si serveix de punt on emmirallar-se alhora que els hi faci caure la cara de vergonya per la seva incapacitat manifesta.


MES APLAUDIMENTS




A l’acord al que han arribat l’espai cultural “El Públic” , el Col·legi d’Aparelladors i la Sant Lluc , per celebrar tres quarts abans de les inauguracions oficials, una xerrada cafè en els espais de “El Públic” , en la que l’artista i un moderador xerren amb tranquil·litat anant mica en mica desllorigant els secrets de l’artista i de l’obra que presenta en l’exposició que pocs minuts després s’inaugurarà.

Una experiència molt interessant de la que un en va poder ser protagonista , tot fent-la petar amb en Manuel Contreras , i que estic convençut després d’aquest primer capítol ( he de confessar que abans del mateix no ho tenia gens clar ) quallarà amb intensitat i quasi quasi ,es pot convertir de per se en l’acte inaugural de les exposicions del Col·legi d’Aparelladors.

Un acte a més, que de les mans de la gent de Clack apareixerà en les sevs habitual xarxes socials , amb el de transcendència posterior que pot assolir.

Una xerrada amb Manuel Contreras  de la que us oferirem ben aviat el corresponent enllaç i de la que de moment vagi la ràpida foto de mòbil per a poder-la il·lustrar.

diumenge, d’octubre 16, 2011

RETRAT DE PERE MONTSERRAT





La passada setmana , i en petit comitè , vaig poder visionar i de ben a prop, el retrat de l'insigne biòleg  Pere Montserrat realitzat per Alberto Romero Gil, destinat a la galeria de mataronins il·lustres.  Encara no havia acabat de fer-ne examen que ja sentia dins meu la pregunta que encara no s’havia vocalitzat i que no podia ser altra que la de la meva opinió.

La resposta va ser clara, contundent i amb tres apartats:  Que era un obra fluixa de l’Alberto Romero, que creia que no havia sabut copsar l’encàrrec i que malgrat tot, estava convençut que d’aquí uns anys en mostrar els retrats de la galeria de mataronins il·lustres , es remarcaria  tot senyalant-la, que aquella era una obra d’Alberto Romero Gil.
Avui , una vegada feta pública la mateixa , encara que amb  patètica publicitació, - quanta feina tens per davant Quim , és hora de fer-ne pública explicació.

En primer lloc cal dir que crec , i molt, en l’Alberto Romero Gil, que estic convençut està encaminat a ser un dels grans de la pintura espanyola d’aquests començaments de segle. Estic ben orgullós de ser el primer en descobrir-lo , - ai aquell dibuix d’una simple pipa de gira-sol , al Sant Lluc -, i d’haver pogut seguir emocionat la seva pujant trajectòria . Però si l’Alberto té un punt dèbil, aquets no és altra que el de la figura i el retrat. I aquí ho constata una vegada més.

En segon lloc que penso fermament que Alberto Romero no ha entès el concepte  de l’encàrrec. Una pintura amb destinació a un espai públic s’ha de desenvolupar, sense que calguin renuncies de cap part , en relació a la funció i a l’espai que ha d’ocupar. S’ha de fer paral·lelisme amb el cas de les escultures públiques que han de ser d’una tipus o altra segons el lloc al que vagin destinades. Una escultura de gran mida quedaria enfarfegada en un espai de petites dimensions , mentre que al revés, una de petita es pedreria  en un espai de grans dimensions.

Alberto Romero hauria d’haver entès que la seva obra es col·locaria  a ran de sostre i per tant els petits detalls perdrien tota mena de valor, el que exigiria una obra potent en el tractament personal i en el tractament hagiogràfic , fet que evidentment no s’ha plantejat en la realització de l’obra.

Però centrant-nos en l’obra en si , l’autor ha apostat per seguir fil per randa el concepte del seu ídol i mestre, amb un treball de gran espai exterior de concepte monocromàtic , en el que es descentra la figura de l’homenatja’t , en aquest cas i seguint el seu consell,  descorbatat i amb vestit de camp.

Un retrat en el que les ulleres groguenques marquen el punt i en el que l’establiment, molt d’Antonio López , de l’estructura doblada per a tal d’aconseguir un sentit de moviment , provoca un trompe l’oeil , potser no del tot aconseguit, que deixa en molt eteri el resultat , sense aquella transmissió de força, que obligadament hauria  de generar el protagonista.

A més , els elements hagiogràfics , en aquets cas les estructures vegetals, queden esmorteïdes i impossibles de desxifrar en la distància , més en un cert concepte d’obra inacabada (  metafòricament parlant ja que el creador és l’únic en saber el punt exacta en que acaba la seva obra i així ho certifica amb la seva signatura) que deixa com coixa una obra que malgrat el seu evident nivell, no es pot considerar com emblemàtica en el positiu treball d’Alberto Romero Gil .

Però tots ho sabem , “ que el mejor escribano siempre hace un borrón”. I aquest en pot ser un bon exemple.

dijous, d’octubre 13, 2011

ESPAI D'ART


Avui s’ha emès per m1tv, un nou programa d’espai d’Art que podeu visualitzar aquí


Avui els entrevistats han estat en Marc Prat , que actualment està exposant al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres i en Joan Poch que ho fa a l’espai capgròs. Amb ells han estat presents les notícies i novetats de l’art mataroní i de la comarca.


dimecres, d’octubre 12, 2011

LA RAÓ DEL TEMPS



Fa dos anys  quan es fallava la 3ª biennal Torres García, el resultat final va produir un bon rebombori. Ara dos anys més tard el temps, com sempre , treu i dona raons i en aquest cas i com no podia ser d’altra manera , reafirma en tot l’encert d’aquell experimentat jurat que amb un excel·lent ull clínic va saber atorgar de manera ben adient els guardons de la biennal.

Diem això ja que en aquests dies Can Serra , la seu del Museu a la Pça de l’Ajuntament té a bé presentar la ja tradicional mostra de guardonats de l’anterior biennal que per raons d’espai no va poder ser realitat quan li pertoca . és a dir , mentre la nova biennal era actualitat.


Així Can Serra s’omple d’art de primeríssima qualitat amb el treball del que fou guanyador ( Marc  Llacuna) i els que van ser mencions ( Isabel Ferrer, Carmen Molina , Dolors Rusiñol i Pablo Antonio Escobar-Elorza ) que mostren de manera fefaent que les obres presentades no eren trampa , no eren treballs especials per a concurs , no eren obres mediatitzades , ans el contrari , que responien de manera absoluta al seu fer i a la seva identitat i que ara , poc més de dos anys després, mantenen la seva línia creativa , havent assolit , el que és més important encara , un nivell superior.

No és pas moment de fer parada en el concepte conreat pe tots ells, encara que bé està en fer reflexió en l’evolució de Llacuna vers la deconstrucció de la seva fèrria estructura amb la que aconseguí l’èxit. Igualment bo és veure la desdramatització del treball de Carmen Molina apostant ara per una mirada irònica que dilueix el fort impacte dels seus anteriors treballs. O apuntar també en l’afermament del constructivisme d’Isabel Ferrer que manté en el geometrisme la raó i l’eix de la seva creació.
Tot mentre que Escobar-Elorza segueix en la seva translació fotogràfica pictòrica , ara mitjançant una mirada dual que reflexa més perplexitat que identitat i Dolors Rusiñol  mantenint el seu diàleg filosòfic en el que el tractament ambiental i textural, té molt a veure.


Cinc noms, cinc autors, cinc maners de veure la pintura i l’art i un sol nivell, el d’una qualitat important que fa d’aquesta una exposició d’obligada i repetida mirada que a l’hora esdevé lliçó per a amants de l’art i principalment per a escèptics del coneixement del saber dels jurats amb pedegree.

Premi Torres García. Guardonats 2009
Can Serra. Museu de Mataró. Fins el 30 d’Octubre de 2011

LLIÇÓ



Si aquesta exposició que comentem més amunt és una veritable lliçó pictòrica i artística , també ho és en el sentit organitzatiu.  És una mostra realitzada amb quatre duros , i mai tan certa l’expressió , però de gran qualitat.
Centrant-se en l’important i defugint de l’accessori. Apostant per les obres , els artistes i tot allò que pot millorar la comunicació, i  obviant tota aparença, la gent del sant Lluc marca un positiu camí del que n’haurien de prendre oportuna lliçó la gent del Museu i tota la parafernàlia de l’IMAC , alhora que no estaria de més que fessin ullada a les atinades paraules de l’Antoni Luis en el moment de la presentació.
Un exposició magnífica en el fons , la forma i l’acompanyament que marca un camí que hauria de ser l’habitual en circumstàncies tan difícils com les actuals.
Les meves felicitacions a l'organització

HISTÒRIA


Si ahir ers en Joan Parés  el protagonista d’una magnífica fotografia ,avui i de la mà també d’en Francesc Xavier Lleonart ens arriba una imatge parella , però realitzada a poc d’acabar la guerra civil. Una fotografia quasi amb el mateix angle que l'anterior i que ens permet fer una oportuna comparança històrica el que és un absolut plaer visual i històric.

PS.- Les fotografies de l'exposició de guardonats han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc

dimarts, d’octubre 11, 2011

HISTÒRIA LOCAL





Estic molt d’acord quan diuen que podríem conèixer tota la historia del món i de les seves civilitzacions tan sols fen seguici de la historia de l’art. Aquesta afirmació té un sentit global i alhora ben proper.  Aquesta és una reflexió que m’ha aparegut en veure la imatge fotogràfica que m’ha fet arribar en Francesc Xavier Lleonart I Cruz , tot concedint-me permís per fer-la pública i que encapçala aquest post.

És una imatge de 1992 ( encara no fa vint anys ) en la que s’observa a Joan Parés de Mataró pintant al natural l’encàrrec de plasmar aquest racó de Mataró , prop de Can Boada  , on ara es troba la Via Europa, amb especial interès en la masia , - òbviament avui desapareguda , de la que la família de Lleonart n’eren masovers.

Una imatge magnífica en la que al costat de tot l’àmbit pagès ,- qui ho diria avui en dia -, se’ns mostra a Joan Parés en la seva salsa. Amb davantal, salacoff, bata de pintar , i com no , amb un magnífic cavallet de camp i una “sombrilla” esplendorosa.

Una magnífica , emotiva i històrica fotografia que cal guardar en el calaix dels bons records.


LLUM




Les galeries catalanes  agrupades ni més ni menys que en quatre associacions (d’això se’n diu anar ben avinguts) ja fa un parell de temporades que decidiren fer una inauguració conjunta de la temporada sota una temàtica comú, que enguany ha estat la “llum”.

Al voltant d’aquest concepte i sota el títol “Tardor Art 2011 ( ON – OFF )” , 89 obres corresponents a igual nombre d’artistes i galeries fan la seva aposta comú per la llum , observada , analitzada  i diseccionada , sota tota mena de concepte , tècnica i estilística artístiaca.

La mostra que es resumeix amb 37 obres ( les corresponents a indrets més allunyats) que es presenten en comú al Centre d’Arts Santa Mònica , mentre que la resta correspon a 52 galeries que presenten de manera individualitzada al “seu” artista” i la “seva” obra en el seu espai.

Aquest és el cas de Marta Duran , escollida per la Galeria Comas , el seu espai habitual a Barcelona, i amb la interessant peça que encapçala aquest comentari.
Felicitats.

dilluns, d’octubre 10, 2011

BCN - NYC




La sala de la Presó, gestionada per la gent del sant Lluc no acaba de trobar el seu ritme. Mentre que acostar-se al col·legi d’aparelladors ens dona una certa seguretat de que el que ens trobarem al davant portarà un pòsit de qualitat (son comptades les errades realitzades en la programació) , apropar-se a la sala de la Presó és anar vers un destí desconegut . En ocasions es pot gaudir d'interessants exposicions, - la darrera de Martí n’és bon exemple -, en altres , com la que avui ens ocupa es mou en uns pobres paràmetres qualitatius que haurien d’ evitar-se en aquest espai si es pretén que assoleixi un digne nivell artístic .

Trini Gómez es mostra agosarada i fa aposta de risc , en una exposició en la que conjuga, aparellant-les i alhora situant-les en contraposició , a les ciutats de Barcelona (BCN) i Nova York (NYC)  mitjançant edificis, espais arquitectònics , visions urbanístiques , sky-line etc.
Dic que és aposta de risc ja que una proposta com aquesta no tan sols precisa d’una certa habilitat pictòrica , compositiva i cromàtica , ans també una enorme solidesa en el que hauríem de dir , l’estructura de l’obra. I avui per avui, aquesta solidesa no apareix per cap indret.

Així, passejar-se per l’exposició de Trini Gómez és fer-ho per un conjunt en el que la idea primària  ,l’ enfoc, l’enquadrament i fins i tot el to cromàtic és encertat , però en canvi el resultat final trontolla estrepitosament per la manca de tota estructura compositiva , amb especial apunt negatiu per el sentit de la perspectiva,  que disbauxada va generant un ritme que desfà absolutament qualsevol criteri positiu de la que pugui disposar l’obra.

Potser per això crec que aquesta exposició obre un repte important per l’artista que no ha de ser cap altra que presentar en un parell d’anys , una mostra parella i en ella demostrar com ha sabut reordenar els seus camins geomètrics interiors , gestant així una estructura de l’obra potent i poderosa que permeti surar al concepte general que avui ens ofereix.

BCN-NYC és una mostra fallida que ens obliga més a pensar en clau de futur que no pas en la realitat de l’actual present.

TRINI GÓMEZ  .- “ BCN – NYC” .
Sala de la Presó . Fins el 30 d’Octubre de 2011


ROBERT VIVES



Avui, en aquet revival de dibuixos antics , realitzats en directe davant els micròfons radiofònics , si fa no fa, vint-i-cinc anys, vull realitzar el meu petit homenatge, - afegint-me al que li ret el sant Lluc -, a Robert Vives , artista recentment desaparegut.

Vives , juntament amb Capitani i Novellas, son els tres capdavanters del moviment del gravat a Mataró que donà com a fruit l’actual taller de Gravat. D’aquí aquest apunt, quasi d’historieta ,amb la que ens obsequiava en aquells moments.




diumenge, d’octubre 09, 2011

CANVI DE PODER




Tal i com anunciàvem el passat dilluns ( per cert segueixo sense entendre com una noticia que estava a l’abast de tothom ningú gosa publicar-la i ha de ser un blog particular i específic com aquest qui la llenci a l’aire ) , s’ha produït l’obligat canvi en la regidoria de Cultura. A Marcel Martínez , lamentable baixa obligada per recomanació mèdica, el substitueix en Quim Fernández.

Un canvi obligat i alhora ,- segons parlen els que dominen el tema del Mataró centrisme, els “mtv” , i demés punyetetes que massa  vegades converteixen a la nostra en una ciutat ben difícil- , ben encertat. Un , des de la llunyania que li dona no pertànyer a la tribu de les famílies que intenten remenar perpètuament el poder de la ciutat , he de dir que en un i altre cas espero i els hi desitjo el millor , alhora que com he fet amb tots els que han ocupat cadira tan controvertida , els hi ofereixo tota la meva col·laboració.

Així que a ambdós, al Marcel i en Quim , vagin els nostres millors desitjos d’encert i sort , que sens dubte els necessitaran.

DIVERTIMENTOS





Sempre resto admirat davant els esforços que fan alguns per tirar endavant uns projectes que a voltes estan més fonamentats en els somnis que en la dura realitat.
Aquest és el cas d’en Kim Queralt que segueix entestat , amb el recolzament de ben pocs , de tirar endavant el seu projecte d’espai cultural com és “Art i gent” , al carrer Pau Claris 11 d’ Argentona , que no m’estic de recomanar.

Així mentre molta gent propera li gira l’esquena , no deixa de ser curiós el bon nombre d’autors d’arreu de l’estat que estan disposats a exposar en el seu espai, alguns amb qualitat prou valorable, com queda ben palés en la col·lectiva que manté en el rerafons de la galeria.
Però a més , en l’epicentre de l’espai expositiu ens va oferint tastets prou interessants com és el que ara l’ocupa amb la signatura de l’empordanès Quim Arqués.

Arqués és el que podríem dir un jugador d’imatges. Aprofitant la seva saviesa fotogràfica i la seva sapiència tècnica com impressor , ha sabut conjugar ambdues característiques amb capacitat  creativa , gust estètic i un cert element de sorpresa i provocació per anar confegint unes imatges en forma d’hàbils muntatges en els que combina elements reals ( en aquest cas animalons ) amb diverses combinacions que res tenen a veure amb ells però que al ajuntar-les s’obtenen uns resultats plaents per a la vista alhora que amb una lectura interioritzada que cal realitzar ja que va molt més enllà de l’aparença.

Amb tot aquesta mena de joc , encara que és del tot incorrecte l’expressió ja que la intenció de l’autor va molt més enllà, Arqués ens presenta un arrodonit conjunt d’imatges que vol demostrar , i ho fa , que al concepte d’art es pot arribar per mil camins , ja que la clau està en aconseguir una fluïda corrent comunicativa, fet que s’acompleix amb escreix  en aquesta mostra de recomanable visita per la seva qualitat i novetat.

“Divertimentos” per  Quim Arqués
Galeria “Art i gent” fins el 2 de Novembre de 2011


dissabte, d’octubre 08, 2011

MATARÓ I L'ART




Hi ha imatges que diuen molt més del que aparenten. Aquesta esplèndida, magnífica, i tots els adjectius qualificatius que vulgueu afegir,  fotografia de Ramon Manent , a qui per cert la ciutat li deu una ampla antològica , n’és una evidència.

Com que diuen , i és ben cert , que és l’espectador el que acaba l’obra i per tant cada espectador en té lectura diferent, deixo en les mans dels lectors la lectura que ens ofereix aquesta porta tancada i l’ombra escultòrica que sembla acostar-s’hi .

Una lectura subliminal gens sibil·lina i que hauria de fer recapacitar a més d’un.

dijous, d’octubre 06, 2011

INÚTILS





Aquells que han tingut a mà l’escarransida agenda cultural del mes d’Octubre hauran pogut observar que a Ca l’Arenas no hi ha prevista cap exposició i sols els dissabtes es mantenen les actuacions de caire educatiu per a la quitxalla. Si no fa pas massa el centre retallava la seva obertura al públic als caps de setmana , ara , i de manera del tot sorprenent , abandona fins i tot l’activitat expositiva.

A bon segur que l’excusa sona a fàcil. Que si no hi ha un duro, que com que no hi ha regidor ni director de l’IMAC no estem en condicions de fer res (?). Que si naps , que si cols, però el cert és que aquest tancament amb nocturnitat i traïdoria no té cap mena de raó de ser i és demostratiu d’una absoluta manca de tota mena de valors en el que pertoca a la gent del Museu.

Ca l’Arenas és el centre d’Art del Museu de Mataró i en ell hi té emmagatzemada tota la seva col·lecció. Una col·lecció que es manté invisible per a afeccionats i ciutadania en general. Una col·lecció amb peces certament valuoses i que hauria de ser mostrada per el gaudi general. I quin millor moment que aquest?.

Sense programació prevista , sense temporada preparada, a l’espera de les directrius del nous caps de cultura, no cal ser un lluminera per pensar que era fàcil proposar al que mana en Cultura ( actualment l’alcalde Mora) que en aquest impasse el Museu realitzaria exposicions del seu fons . Unes exposicions sense enganyoses brillantors de catàlegs , ni dssenys especial, cartells i plotters de tota mena. Simplement les obres , penjades amb cura i gràcia, i les corresponents carteles. Unes mostres que podien ser agrupades per raó d’estils, temps, temàtica , escola etc... Unes exposicions que a bon segur respondrien perfectament al tòpic de les tres “b” : bones , boniques i barates.

Però per dur terme això és necessari tenir ganes , ser seriós, professional, estimar l’art etc, etc .... adjectius difícil de col·locar en l’àmbit del Museu de Mataró i de Ca l’Arenas. Un edifici nascut de trascantó, manllevat als artistes de la ciutat que n’eren els seus destinataris per desig testamentari, i que amb poques temporades ha esdevingut un element mort i inútil, si és que en alguna ocasió ha gaudit d’una certa vida.

En ell pensava tot llegint el magnífic article de Vicente Verdú, avui a “El País”. Uns articles, els seus de cada dijous , que devoro amb plaer i que més d’una vegada ja he penjat en aquests post. Avui ho faig també.

EL EMBUTIDO DE LA DECADENCIA



El cese de actividades del gran Centro Niemeyer de Avilés, apenas seis meses después de su inauguración, es un elocuente síntoma de la enfermedad que va postrando una obra faraónica tras otra, desde la ciudad de la Cultura de Santiago de Compostela al MUSAC y a tantísimos centros de arte, auditorios, universidades y ámbitos de cultura que han poblado España en los años de la prosperidad corrupta o de la corrupción estofada en la prosperidad.

En Teulada, un pueblo modesto de la provincia de Alicante, el famoso arquitecto Patxi Mangado ha diseñado un brillante auditorio sobre una colina a la que no sube casi nadie y cuyo programa de actividades tenía como estrella inminente a Lola Herrera. Y esto si es que llega a celebrarse la función, puesto que la función de estos centros no es que sean activamente culturales sino políticamente funcionales.

En toda España se han creado tal número de universidades en los últimos años que llegó un momento en que todas las poblaciones mayores de 50.000 habitantes, excepto Ponferrada, contaban con esa institución de enseñanza superior. Pero enseguida me escribió indignado el alcalde de Ponferrada para hacerme saber que en su ciudad no solo había un establecimiento universitario sino creo que dijo "tres".

En Santa Pola, un pueblo marinero que en invierno apenas rebasa los 12.000 habitantes, hubo una oferta electoral del candidato socialista consistente en la erección de un auditorio o palacio de congresos con asientos para unas 1.000 personas. Prácticamente el aforo modelo (1.000) con el que cada munícipe ha deseado magnificar el periodo de su mandato.

En Móstoles, en Alcobendas, en ciudades dormitorio alrededor de las capitales, se han alzado también potentes edificios destinados a la cultura, puesto que la cultura ha actuado como un sello del saber hacer, un signo de sensibilidad ciudadana y una golosina para el turismo o los medios de comunicación con fotos.

En Alcorcón, una ciudad dormitorio a unos 20 kilómetros del centro de Madrid, se proyectó y se ha construido parcialmente un complejo cultural que, expoliando un parque, se compone de un auditorio de 1.424 butacas, dos salas de exposiciones de 625 y 530 metros cuadrados, un área de congresos (1.500 metros cuadrados), un circo estable, hermoso como un cilindro de cristal, con 598 plazas y un conservatorio de música y danza con numerosas aulas donde destaca tanto su amplitud (2.400 metros cuadrados) como sus excelentes condiciones acústicas, según el folleto previo. A la vez, también se proyectaron algunas tiendas y una sorprendente "sala configurable" con gradas telescópicas adaptables a cualquier realización creadora.

De hecho, el centro adoptó el nombre de CREAA, sonoro acrónimo de Centro de Creación de las Artes de Alcorcón. ¿Resultado? Pasen y vean: una obra arrumbada y a medio construir que va deshaciéndose con el roedor paso de los días. Planchas que se descuelgan, materiales que se agrietan o se oxidan, moribundas herramientas de albañilería, millones de inversión improductiva que ni siquiera sirven como peana de futuro alguno. Efectivamente, la crisis ha derribado o malherido muchas obras pero ellas mismas son, como en Alcorcón, los zombis en donde se muñía la crisis.

Las cifras de los despilfarros y los hurtos, de los sobornos y las estafas suelen ser reveladores pero la visión de obras como las del CREAA espantan como criaturas malditas.

La creación, bandera de lo innovador, sinónimo de vida y creatividad, tiene hoy su contramonumento en Alcorcón, por ejemplo. Porque no hace falta que viajen a Madrid, a Santiago o a Avilés, una mirada alrededor en la propia localidad hace entender de qué modo la decadencia se embuchaba en la opulencia y la miseria en la delincuencia.