dijous, de desembre 19, 2019

LARA SANCHEZ.LARADES





L’espai capgròs es va omplir a rebentar el dia de la inauguració que ocupa l’espai en aquest mes i aquestes festes . Exposició protagonitzada per les il·lustracions de la encara molt jove, però alhora ja experimentada creadora Lara Sánchez.



Comentàvem amb ella la diferència amb al seva primera exposició a la ja desapareguda  galeria ”Art i gent” d’Argentona, de la que entre aquella munió d’espectadors, sols ella i jo en podíem parlar. Llavors era una incipient il·lustradora que es movia amb habilitat ne l món de la caricatura i de la que dèiem “Lara Sánchez és il•lustradora nata i se li nota. Té capacitat per aconseguir flashos de personalitat i de fer-los avinents amb dibuixos aquarel·lats en els que els personatges es mouen en un concepte de caricatura en la que accentua tics i detalls per dotar-los de personalitat pròpia , tot en un ambient distés , joiós i jovenívol, però amb les suficients espurnes com per comprendre que això que ara semblen divertimentos , i ho poden ser , poden anar més enllà per assolir un retrat personal i personalitzat que s’agraeix en el fons i la forma”.




Ara , nou anys més tard Lara Sánchez ens ha donat la raó i mostra esplendorosa la seva evolució cap unes imatges en les que la individualitat es va fonent per entrar en un territori més complex i explicar històries disteses plenes de detalls escaients  i en algunes ocasions apropant-se a aquells dibuixos de masses que va popularitzar i convertir en grans obres d’art, Ricard Opisso.




Aquí, en aquest no deturar-se davant el que domina i llençar-se a cercar terres ignotes en les que complicar-se la vida , però alhora sense modificar el seu sentir il·lustratiu és on rau l’èxit de la creadora.  Innovació creativa i alhora tècnica per anar bastint un camí que complau al públic i alhora a si mateixa, apostant per un cert risc controlat i sense caure en l’adotzenament i creant un cert estil identificatiu , fresc i jovenívol, que la defineix.



Si fa uns anys dèiem que allà hi havia fusta, ara repetim que de seguir en aquest camí de treball i investigació, sense perdre la seva veritat, a bon segur dintre de poc tindrem una il·lustradora que donarà a parlar, si és que no ho fa ja.

Larades. lara Sánchez
espai capgròs
del 28 de Novembre 2019 al 7 de gener de 2020


dimecres, de desembre 11, 2019

SINGULARS. EL PROJECTE






La sèrie “Singulars” és un seguit d’exposicions a celebrar una cada any per retre homenatge a un artista mataroní de trajectòria i història consolidada. El projecte va ser esgarrapat al pitjor regidor de Cultura de la història democràtica de Mataró , en Quim Fernández ,- obvio el Senyor-, durant la difícil negociació del Tempus Fugit. Es va establir per rescabalar la nul·la programació de plàstica a Cultura Mataró, i es tractava d’una exposició de caràcter retrospectiu/ antològic a celebrar a l’Ateneu de la Fundació Iluro, - no hi va manera de que es celebrés a Can Serra o Can Palauet-, a un autor viu , amb brillant trajectòria d’entre els artistes plàstics de la ciutat i que així sèrie reconeguda la seva tasca i alhora posada en valor. Aquesta exposició aniria acompanyat d’un catàleg de nivell, que en repetir-se de manera igual cada any, al final existiria un petita col·lecció d’artistes locals.

La primera edició es celebrà el 2015 amb el protagonisme de Marta Duran i el comissariat de Manuel Guerrero per commemorar els seus 30 anys de vida expositiva.

L’any següent (2016) ja es trencava una de les condicions ja que es dedicà a Raúl Capitani que havia mort feia poc. 
Vist el ridícul fet per Cultura que sistemàticament s’havia negat  a fer una expo antològica demanada intensament per els Dimarts del Llimoner va optar per rentar-se la mala consciència dedicant-li el “singular” de l’any. Encarregat el comissariat a Raquel Medina , l’expo va ser un fracàs total ja que la comissaria reconeixia que no coneixia l’obra de Capitani i que mai havia parlat amb ell. Amb aquest vímets va sortir una expo vulgar amb un seguit d’obres sense ordre ni senderi, amb un catàleg en que no apareixia cap mena de currículum , ni expositiu ni personal. Una expo en la que el taller de Gravat que tants anys dirigí es feia fonedís i que ens oferia una visió molt llunyana a la realitat de l’artista.

L’any 2017suportava un altre canvi. L’exposició desapareixia de l’Ateneu, el que al menys garantia un cert èxit de públic i era desterrada a Ca l’Arenas, lloc inhòspit i amb audiència habitual paupèrrima. S’oferia l’exposició a Ricard Jordà, a qui uns anys abans es negava una antològica aprovada de feia temps i preparada amb mino per l’autor. Jordà es negava a acceptar el canvi ja que desnaturalitzava tot el concepte de l’exposició que havia preparat amb tanta cura i no volia que la mateixa , retocada, caigués en el silenci públic. Davant aquesta negativa es va trucar a la porta de Pere Màrtir Brasó que tampoc va acceptar, en aquets cas per problemes de salut.

Es negocià llavors amb la família d’Eduard Alcoy de qui es commemorava el 30 aniversari de la seva mort. Curiosament una mostra recordatori d’Alcoy que havia estat igualment amplament reclamada i  havia estat refusada per part del Museu amb la contundent resposta de la seva directora tot dient que Alcoy ja havia rebut el seu homenatge i que ens havíem d’acostumat els mataronins a que Alcoy i Rovira Brull fossin uns artistes mediocres i ja n’hi havia prou amb el que se l’havia recordat. La família acceptà, salvant així els mobles a qui l’havia menystingut, i el comissariat fet per Rosa Alcoy va permetre veure una gran exposició i gaudir d’un estimable catàleg.

En sols tres edicions “Singulars” ja havia perdut dues condicions bàsiques : l’espai a celebrar-se i el fet del protagonisme d’un artista viu.

L’any passat (2018) el protagonisme va ser per Rosa Codina-Esteve, immillorable la tria-, però amb una exposició que traïa del tot l’essència de la sèrie. Era una exposició d’obres dels tres darrers anys i per tant es perdia tota la perspectiva de la trajectòria , element fonamental en el concepte d’aquest projecte. De l’exposició va sorgir un catàleg que ni tan sols va ser presentat en públic i que per tant és absolutament desconegut dels afeccionats i actualment resta criant pols a les estanteries de Beneficència.

Enguany l’escollida ha estat Nefer. Una elecció adequada, però de nou ens trobem amb la parafernalia de l’amiguisme de Cultura. Per el que intuïm, al menys per els escrits, la cura de la mostra ha estat a mans de Montse Frisach una reconeguda crítica i historiadora de l’art actual, però que molt ens temem tenia fins ahir mateix un desconeixement absolut del fer i la trajectòria de Nefer. I es nota en l’esfilagarsada i embotida exposició amb llacunes evidents i importants.

Escric tota aquesta llarga història per que penso que “Singulars” hauria de ser un projecte cabdal en la història de la plàstica mataronina.  I ningú dels que manen a Cultura té coneixement clar de quin era el projecte , actualment desvirtuat del tot. Projecte desconegut alhora per tots els membres del jurat de selecció, - bona part d'ells absoluts desconeixedors de la història de l'art local-,i  dels que sols Josep Mª Codina en té coneixement de primera mà.

Per això dedico aquest escrit a la regidora , tot recordant els principis bàsics del projecte:
1.- Artista viu
2.- Artista de reconeguda trajectòria. L’exposició ha de ser el reconeixement de la ciutat envers la mateixa
3.- Exposició a la que s’ha d’afavorir la visita i per tant cal realitzar-se en un espai expositiu important, mai en el menys visitat de tots com és Ca l’Arenas
4.- Realització d’un catàleg de caire històric, amb escrits , currículums personal i expositiu etc.

Esperem que algú ens escolti per a la propera edició.



dilluns, de desembre 02, 2019

NEFER ”RIU | RES” . MOLTES NOUS I POC SOROLL





Amb unes obre mediocres mai es pot fer una gran exposició, però en canvi amb obres més que acceptables, i algunes de remarcables es pot fer una pèssima exposició. I si algú en té dubtes que s’acosti a Ca l’Arenas i visiti la mostra dedicada a Nefer en l’entorn del cicle “Singulars”. Una exposició lamentablement mal girbada en tots els aspectes i que desnaturalitza el ben fer de Nefer, una de les artistes interessants de les que gaudim en el nostre entorn.



I per que diem que és una pèssima exposició?. Doncs essencialment per que no acompleix cap dels objectius de la mateixa. “Singulars” és un cicle que el nefast regidor Quim Fernández va establir per a compensar el fet de l’abandó expositiu a que Cultura tenia, i segueix tenint, amb la plàstica. Es tractaria d’una exposició anyal a celebrar a l’Ateneu , en que de manera retrospectiva es faria repàs a la trajectòria creativa d’una artista viu amb pedegree ciutadà, i que serviria en certa manera pe retre-li homenatge a la seva carrera. Una exposició que aniria acompanyat d’un catàleg notable que arrodoniria així el coneixement que la ciutadania en pogués tenir d’ell.





Qui visiti l’exposició i no tingui coneixement de l’artista sortirà de la mateixa en blanc. Enlloc s’explicita el fer i el caminar de l’artista de qui tan sòls es diu que es nascuda el 1960. I com que no existeix cap nexe unitiu entre les parts, no apareix cap columna vertebral que esdevingui eix axial i lligui presents i passats, i les obres son dipositades en un una mena d’atzar en el que el pes estètic es la única raó i no permet una contraposició d’iguals i contraris, el resultat és un conjunt  esfilagarsat d’impossible lectura interior. Si hi afegim que la lectura exterior també és més que dificultosa degut a l’aclaparador excés de peces  ( a la planta superior s’exposen més de 100 obres) el que fa impossible la seva individualització, i no hi ha manera humana de veure el camí i l’evolució de l’artista , i la diversificació  tampoc permet veure lligams, influencies i homenatges.





Tot això converteix Ca l’Arenas en un veritable guirigall. Sorprèn en la planta inferior el reduccionisme plàstic del treball de Nefer front un domini del visual ( un parell de vídeos i fotografies) que responen a una part molt marginal del seu treball. I front d’ell el poc pes de la seva façana matèrica , amb tant sols uns quants dimonis i el contrapunt d’unes llunes ben pròpies i personals. Al seu costat uns pocs cartells monotemàtics ( excepcional el de la seva expo al Museu) que contrasten amb l’oblit dels seus cartells de caire local , a l’entorn dels retallables que son pura història de la ciutat i de la seva evolució en democràcia.


El pis superior està ocupat per més d’un centenar d’obres a  les que caldria fer una bona depuració. L’acumula d’obres de petites dimensions en una repetició de petits adjectius per aconseguir un epítet global és un absolut fracàs ja que el seu garbuix produeix l’efecte contrari de la dispersió.



En la part central de la sala s’acumulen sense cap mena de respir un seguit d’interessants treballs  en forma de trípics o quatríptics independents que es confonen en la seva proximitat i perden tota laseva força individual en el garbuix del bigarrament provocant una confusió plàstica i mental que els desnaturalitza per complert.



El conjunt es complerta amb unes peces de més grans dimensions que pateixen del mateix i esdevenen claustrofòbiques en el seu reduït marc / espai vital , quan no la seva col·locació dinamita el diàleg com en el cas dels cocodrils cel Nil, malauradament situats en la distància el que impedeix tota possible lectura.

Tot el desgavell compositiu de l’exposició la converteix en un calaix de sastre que permet intuir el nivell de l’artista però impedeix de totes totes visionar i estructurar el seu llenguatge plàstic i evolutiu, això per no dir que impossibilita acoblar-se a les seves referències amb noms tan significatius com Brossa, Ponç i molt especialment Rovira Brull.




Ens trobem així  davant un conjunt d’obres estimables autodestruides en un muntatge expositiu aberrant , que ha de fer del catàleg l’element clau per esbrinar i gaudir de la realitat de l’autora. Allà , amb el corresponent currículum expositiu, i amb les  que esperem atinades reflexions del presentador, podrem gaudir amb plenitud d’una obra que en la seva individualització visual ens permetrà gaudir-la en la seva diversitat. Alhora que pensem quequina bona exposició podria haver estat amb una més acurada selecció, i principalment amb un muntatge estructuat amb el corresponent fil unitiu del conjunt.





Exposició de difícil visita. Si voleu conèixer Nefer millor espereu al catàleg a on a bon segur raurà més la seva veritat que en aquesta disbauxa que és Riu |Res a Ca l’Arenas.

Llàstima.

La foto que encapçala l’article és e l’anunci que va fer Nefer per el taller d’art que Rovira brull, Novellas i Perecoll establiren a les Esmandies. Una peça que seria obligada si “Singulars” fos justament el projecte iniciàtic i no aquest sens sentit actual.


dijous, de novembre 28, 2019

AMB LA TERRA. VALLVERDÚ





Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó la realitat
                                               Poètica. Joan Margarit


El Museu Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Montse Alier està intentant recuperar el prestigi ben guanyat en altres temps, i a fe que ho aconseguirà si segueix amb mostres del nivell i interès com la que actualment presenta "Amb la terra" de l’escultor Vallverdú, que un ha tingut l’honor de prologar en el catàleg i en l’acte inaugural.




Vallverdú és un escultor lamentablement no massa conegut entre els afeccionats en general, mentre que en canvi és conegut i reconegut en el món dels arts ferits , especialment en el reducte escultòric. Les causes d’aquesta asincronia estan al meu entendre en dos circumstàncies:
Per una,pel fet de la seva passió desfermada per el magisteri i la docència, no en va és Director del departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts , dedicat essencialment a la creació. I per l’altre el fet que l’autor és una dels artistes menys exhibicionistes que un ha conegut. L’art és per a ell més una teràpia personal d’autoafirmació sensitiva que no pas una confrontació de parers entre l’autor i els espectadors, com succeeix pel general.






Avui però, tenim la gran sort que ocupa amb plenitud, i potser amb un excés d’obra , els espais del Monjo presentant una mostra de caire retrospectiu que parteix des del seu trencament amb l’academicisme de l’obra  de línia figurativa i amb tècniques de caire tradicional. Una retrospectiva que ens permet observar amb detall l’evolució del seu treball , establert ara  essencialment  en el concepte interior , en l’espiritualitat i  en la recerca constant del conreus dels espais, dels plens i el buits, del sentit eteri del volum.

Un camí iniciat des de la reflexió i amb una tractament quasi anacorètic dels materials als que despulla de tot afegitó per ser emprats purs i amb l’ús del buidatge per aconseguir plenament les seves intencions.





La mostra s’estructura al voltant de l’eix central amb unes obres totèmiques de caire primitivista i de mida considerable, més de 3 metres d’alçària, que son homenatges personals a persones i fets claus de la seva vida. Un eix que com si de la columna vertebral es tractés, esdevé punt d’unió dels diferents treballs diferenciats per anyades , que ocupen els diferents “calaixos” de la sala.




Unes obres que comencen des del sentit opressiu més absolut, amb uns receptacles tancats amb una petita “porta” per entrar-hi i amb tan sols petites escletxes de llum  i aire per respirar. Coves, claustres materns. Espais a on cercar refugi , espais per amagar-se, desaparèixer i alhora després de la reflexió acurada  intentar , mica en mica, surar de nou al món exterior, inhòspit i hostil.



Uns espais que mica en mica, però amb molta lentitud, s‘obren a la llum i la vida, convertint-se en espais de diverses finestres, molt referenciades vers els habitacles de poble primitius i d’espais desèrtics. I que després d’una més brutal evolució arriben a l’esclat total, a quasi esberlar-se amb l’aparició de múltiples forats, d’escales que ens eleven vers la transparència total.

Una obra complexa amb fangs de diverses textures i tonalitats, com a únic material de gestació. Amb una tècnica magistral i exquisida que fa de l’equilibri , el ritme consubstancial al desig del creador. Una obra nua de tota fullaraca, amb la presència tan sols de petites línies per marcar i acotar espais i intencions.





Vallverdú és dels que creu en l’escultura com a buit, un espai desocupat en la desaparició de la massa. I en aquest concepte coincideix amb  Oteiza, quan defensava que l’escultura no s’havia de tractar com un tema de volums, ans el contrari, l’escultura el que creava era un buit. L’espai era el que marcava l’obra , no la forma ni el material. Que el buit era el que organitzava formes i transformava l’espai.





Però alhora Vallverdú es mou en el somni del buit de Chillida (projecte Tindaya), el d’introduir el buit i la llum, en l’interior  d’una massa,  explicitant plàsticament el mite de la caverna, entre el que recullen els nostres sentits , l’exterior, i el  que recull el nostre esperit, els imputs rebuts per un interior del que sols tenim visió parcial i que per tant cal imaginar.






Però mentre Oteiza i Chillida estructuren el buit sota la paramètrica del pla i el volum polièdric, Vallverdú avança cap un buit més rítmic, més sensual, més tàctil que l’apropa  a la volumètrica d’Henry Moore. Un teòric batibull perfectament ordenat com queda ben clar en l’estesa de peces de petit format  que disposa en la mateixa exposició que és prefaci, epíleg i resum del seu bon fer.

I queda clar que aquests conceptes i aquestes referències si son tractades per un artista amb cap i mans, és a dir amb capacitat mental per crear i capacitat tècnica per convertir la gestació en realitat plàstica, com és el cas de Vallverdú, el resultat no pot ser altre que una exposició magnífica i d’obligadíssima visita.

Per això, ompliu-vos els dits de la bellesa de la pols de papallona, tal i com pregona Joan Margarit,  i gaudiu  de la plàstica i l’esperit d’aquest gran escultor que és Vallverdú mitjançant aquesta brillant i espectacular exposició que senyoreja el Monjo com en els vells temps.

 Felicitats

Amb la terra. Jaume Vallverdú
Museu Monjo. Vilassar de Mar
Del 16 de Novembre de 2019 al 7 de gener de 2020

dimecres, de novembre 20, 2019

ESTHER VIÑALS . PINTURA SUMI-E





El plantejament de la crítica no s’estructura sols en el fonament d’uns criteris estètics, ans més aviat està en el copsar el trasfons del pensament de l’autor i la manera de comunicar el seu interior vers els espectadors amb fidelitat  del presentat.

Hi ha vegades en que l’entramat autor / crític ambdós s’escriuen en el mateix idioma i llavors els pensaments surten fluids, però n’hi ha d’altres en que la discordança fa que hi hagi un decalatge comunicatiu important ja que existeix una incomprensió de base el que dificulta el feed-back imprescindible autor-espectador.



Ni més ni menys això és el que em passa amb tot allò que es mou a l’entorn de la filosofia oriental. Cartesià de fonaments i estructura, com és un , la filosofia oriental li sembla un territori ignot i ben poc apetible. Llavors  queda clar que davant la incomprensió, quan no el refús, a una filosofia vital, al crític sols li queda el formalisme tècnic i estètic per atacar el seu judici .

Aquets és el cas de l’exposició de pintura d’Esther Viñals i Peiro , que sota el títol "Caminar, aturar-se i observar” presenta a la sala del col·legi d’Aparelladors en al que l’autora fa mostra de la seva destresa de la pintura  sumi-e, disciplina nascuda a la Xina  al segle VII i traslladada al Japó a mitjans del segle XIV. I que es manté fidel als principis creacionals, amb molt poques variacions tècniques i conceptuals.




Tècnicament ,  sembla que l’autora es mou en la destresa alta de la tècnica d’aquets art ancestral, com ho demostra que sigui membre honorari de l’Acadèmia Chaji de Pintura i cal·ligrafia xineses, essent segons sembla la primera persona estrangera  nomenada membre honorari.

Però com que sembla evident que la tècnica és i ha de ser mitjà, i mai finalitat, el crític aplaudint aquets perfecció ha de jutjar el resultat final del presentat i el cert és que els treballs de Viñals son decebedors en el concepte i l’expressió. M’importa molt poc la dificultat del traç, el treball amb paper d’arròs, els inconvenients del posterior encolat i altres circumstàncies purament tècniques si el resultat final no és bo, com és en aquest cas en que l’autora ha omplert a rebentar les parets d’Aparelladors amb una mostra fluixa, avorrida, d’una estètica desfasada en un entorn plàstic que haurem de qualificar amb una paraula ja quasi en desús, com és cursi.





De tot el presentat sols les quatre comptades peces dedicades a l’art de tipus  cal·ligràfic  mereixen una atenció plàstica i certament s’agraeixen. La resta en aquest entorn de paisatges fora de lloc i amb obres a l’entorn dels anomenats quatre cavallers : orquídia, bambú, crisantem i pruner xinés en referència a les quatre estacions,  esdevenen pecs anacròniques fora del seu entorn primigeni de creació.

L’art d’arrels populars té això. Que està molt bé en el seu entorn, però quan marxa d’ell queda fora de lloc i no assoleix els fins sensitius que ha de tenir tota creació artística.



Tot reconeixent la capacitat filosòfica i tècnica de l’autora, hem de convenir que l’exposició que presenta a Aparelladors és una exposició fora de lloc i de temps i no mereix l’atenció dels afeccionats a l’art i si tan sola als amants de pràctiques i filosofies orientals, que a bon segur es trobaran com peix en l’aigua. Per a la resta, silenci i oblit.

“Caminar, aturar-se i observar”.
Esther Vinals Peiro
Col·legi d’Aparalledars. Mataró
Del 15 de Novembre al 8 de desembre de 2019


diumenge, de novembre 17, 2019

CARTOGRAFIES DEL CAOS. CATHERINE LORTON











Sols travessar la porta de la Sala d’exposicions de Can Caralt,  Museu Arxiu de Llavaneres, hom, afeccionat a l’art o no, copsa immediatament que es troba davant una exposició important . Es així ja que el conjunt d’obra exposada no es troba silent disposat a la contemplació, ans el contrari, sembla abraonar-se damunt l’espectador per fagocitar-lo i fer-lo entrar en un cúmul de sensacions sensitives.




Fa tan sols cinc mesos que Catherine Lorton exposava a La Destil·leria, i evidentment cinc mesos és una simple bufada en un caminar artístic, per tant podríem perfectament recuperar aquell comentari crític , que podeu llegir aquí, per entendre el tarannà creatiu de l’autora , però evidentment hi ha en aquesta exposició passes importants que cal considerar.





Per un cantó cal posar l’accent en la mida de certes obres, un detall moltes vegades accidental si d’una pintura es tractés, però que exponencia la dificultat en tractar-se d’un gravat, el que obliga a una atenció tècnica absoluta, i de la que cal dir que l’autora en surt reforçada al superar amb nota el repte.

Però alhora cal dir que , i potser és l’únic “però” de l’exposició, que davant la gran superfície, Lorton no ha sabut estructurar de manera fluida les zones en blanc, fent respirar l’obra, i ha preferit una plàstica massa dena, i  a voltes un xic enfarfegada que malgrat l’evident ritme de les mateixa, dona una sensació saciada a l’espectador i que crec ha de depurar-se oblindant-se del superflu que està en elles.




Una depuració que s’evidencia de manera magnífica en les peces de petit format que respiren amb amplitud i permeten gaudir molt més de la seva  intencionalitat creativa.





Es manté doncs la situació de fa un parell d’anys en que reclamàvem a Lorton fer un salt de mides per que els seus petits gravats lluïssin molt més .Ara de nou repetim la crida, i creiem que a Lorton se li apareixen davant seu dues portes. Aprofitar l’aparent simplicitat dels gravats de petit format i traslladar-los  a mida gran, o depurar , airejant i buidant del superflu , els seus treballa gegantins. Cal la recerca de l’essència per damunt de tot. L’ànima sempre per damunt la tècnica.




Però aquestes disquisicions personals, més destinades a l’autora que no pas al públic en general, no ens han de fer fugir d’estudi  de la vàlua real de l’exposició, que és més que notable, amb la cascada de sensacions que genera a l’espectador que ràpidament es sent submergit en la vitalitat exultant d’una artista que amb aquesta exposició i l’afegitó de la seva selecció com finalista de la Vila Casas ha assolit ja un lloc de privilegi en el top dels artistes del nostre entorn.




Un lloc que amb la seva capacitat defensarà amb totes les seves forces, que son moltes, i que engrandirà encara més si soluciona ,que ho farà, el repte de la simplicitat que ara se li presenta al davant.

Exposició d’obligada visita.

Felicitats.


Cartografies del caos. Catherine Lorton
Can Caralt
Del 8 de nOvembre a l,1 de desembre de 2019


divendres, de novembre 15, 2019

AMB LA TERRA. JAUME VALLVERDÚ





Aquest és l'escrit de presentació per el catàleg de l'exposició de l'escultor Vallverdú que s'inaugura demà dissabte a les 7 de la tarda al Museu Monjo de Vilassar de Mar, exposició de la que també tindré l'honor de fer la Presentació en viu.

Jaume Ros VALLVERDÚ és director del departament d'arts i Conservació-Restauració de la facultat de belles Arts de Barcelona , tenint al seu càrrec les Seccions de creació, pintura i escultura. Un gran honor haver rebut la seva petició per a fer la presentació global de l'exposició



LA POÈTICA DE SILENCIS I SOLITUDS
EN  L’ESCULTURA DE VALLVERDÚ.

Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó la realitat
                                               Poètica. Joan Margarit

L’exposició d’escultures de Vallverdú que sota el títol de “Amb la terra” presenta al museu Monjo de Vilassar de Mar, és la mostra fefaent de la recerca del bon art, aquell que sense defugir la bellesa formal, s’interroga i ens interroga al voltant de la realitat del quotidià, de la realitat interior que ens neguiteja, persegueix,  i molt de tant en tant, fins i tot ens fa feliços. 

Amb una pell formal, exquisida en el seu perfeccionista treball  tècnic, que permet mostrar-la despullada de tota fullaraca i nua de tot afegitó,  Vallverdú desgrana la seva vida i l’omple de solcs i cicatrius, marques del passat vital, alhora que és capaç de generar petites portes que ens permetin, amb dificultats, penetrar en el seu interior, en l’ànima de l’artista. Però alhora també ens ofereix finestrals, escales, punts de fuga ,que  son forats de llum per il·luminar la nostre sempre neguitosa existència.

Les obres de Vallverdú ens ofereixen  un refugi quasi anacorètic per a les més íntimes i personals reflexions, però també son capelles per asserenar esperits i finestres  d’esperança vers la plenitud personal.

En el sempre complex treball comunicatiu que ha de ser l’art, Jaume Vallverdú ens sadolla amb una escultura que va més enllà de la gran bellesa de les seves formes, anant a la recerca de la bellesa interior, aquella que fent-nos persones , és capaç de convertir-nos en artistes.


dimecres, de novembre 13, 2019

EDUARD NOVELLAS. NEW









La tasca d’un crític està no tan sols en realitzar el pertinent comentari de les exposicions que visita, ans també, en intentar descobrir d’entre elles, aquell nom, aquell creador desconegut, que et copeja en la seva contemplació, i que malgrat les lògiques imperfeccions ja que parlem  de creadors novells i incipients, un pot esbrinar aquella espurna de veritable art que et permet preveure un somiat futur artístic brillant.



El cert és que aquest flash feliç no acostuma a passar i tan sols un artista cada dos o tres temporades t’anima l’esperit amb el flaire d’un nou i seductor perfum artístic.

Un , va ser un dels poquíssims espectadors que va tenir Eduard Novellas en la seva primera exposició seriosa. Va ser a l’espai que la Fundació Mare Nostra tenia a l’espai Repsol, a la Riera de Mataró, allà on ara hi ha la botiga de joguines Drim. Hi arribava el joveníssim autor, que encara no arribava a la vintena, de la mà del seu mestre, Joan Pau Blanch Ribó i la mostra s’ensenyorejava amb una majestàtica figura masculina, dibuixada amb un expressionisme espellifat sobre un paper de grans dimensions. L’obra era una bufetada colpidora per l’espectador que quedava corprès i seduït per l’impacte comunicatiu que trametia. No recordo absolutament res més d’aquella exposició, però tan sols amb la visió d’aquella obra em va quedar ben clar que en Eduard Novellas hi havia un gran artista en potència.

Des de llavors l’he seguit en la seva evolució, he gaudit de la seva confiança , el que m’ha permès fer-li diverses presentacions escrites i orals, i he pogut confirmar amb felicitat que no havia errat. Eduard Novellas és un artista d’alt nivell que encerta qualsevol pal que toqui en aquest veritable joc de cartes massa marcades que és el mon de l’art.




Ara, presenta “New” als espais de la Destil·leria. New és una paraula recurrent en la seva trajectòria i l’ha emprada quan es produeix un canvi conceptual important en la seva creació. I ara, en aquest gir dràstic que Eduard Novellas ha donat al seu treball, ha volgut seguir amb la seva expressió fetitxe.




Novellas abandona en aquesta mostra tota referència a la seva vessant figurativa, a la que sens dubte tornarà ja que està en l’essència de la seva realitat creativa, per endinsar-se estrictament per camins de l’abstracció . I ho fa en la creença que mitjançant l’amplitud estilística que aquesta admet, pot expressar millor les virtuts de la tècnica que l’apassiona i de la que ja és un gran dominador, com ho és la de l’estampa serigràfica. I el cert és que el resultat és esplèndid.




L’obra, estructurada en el domini esfereïdor del que disposa l’autor, es converteix en un joc plàstic cromàtic d’una rotunditat estètica impressionant en el que obra a obra demostra com es pot jugar des de la fredor de l’art geomètric, fins al concepte més gestual i apassionat, passant per obra en 
concepte i mirada contemporània ( les millors) i alhora fer-ho amb la diversitat cromàtica que més li pugui plaure.
Estructura així comunicació des del sensible,  fins a la provinent de la fredor matemàtica d’alguns treballs. Amb alguna que altre referència al gran mestre Wharhol, en la demostració de la varietat del múltiple esdevingut peça única.



He de dir que m’ho he passat molt bé veient l’exposició, gaudint de la seva habilitat i capacitat compositiva, però ara, uns dies després, sols em queda el regust esteticista i de la bellesa aparent de les obres, al costat del record del domini tècnic, i trobo a faltar el record viu d’aquella primera exposició, o el records dels seus excepcionals retrats analítics, dels reals i dels imaginats, o la força reflexiva de les series “Suited” o la prèvia “sense cap ni peus”.




Entenc perfectament que aquesta és la realitat actual d’Eduard Novellas, més propera al disseny gràfic, a l’impacte d’una primera i superficial lectura i que per tant ,tenint en compte a més a més, la sinceritat amb la que s’expressa, hem de considerar com positiva aquesta exposició i així ho fem. Avui per avui, per a Novellas la tècnica domina ,però jo enyoro aquell artista més incisiu i expressionista en les seves reflexions pictòriques . Aquell autor més preocupat pel missatge que no pas pel mitjà.





Potser per això crec que a l’Eduard se li presenta un repte important, recuperar el fons comunicatiu i fer-lo evident amb la tècnica que més estima. De la seva gran capacitat i de la seva ànima de gran artista, estic segur en traurà les suficients forces per al menys intentar-ho.


Eduard Novellas. "New"
Del 3 de Novembre al 12 de desembre de 2019
La destil:leria.Mataró.

(Les fotografies son pròpies i extretes de la xarxa)