En veure aquesta exposició i fer repassada al passat,
sorgeix allò tòpic de “quién te ha visto y quién te ve”. Fa tan sols poc més d’una
dècada que Lorton era una pintora immersa en un paisatgisme i una figuració
adotzenada en la imitació del mestre, amb una obra vulgar, repetitiva i mediocre
que res de bo presagiava en un anàlisi de vol ras, però que si s’aprofundia en
l’anàlisi apareixia un espurna de rebel·lia i un llunyà ressò d’artista
insatisfeta.
Intel·ligent i ambiciosa com és , Lorton va reflexionar profundament
i va entendre que si seguia per aquell camí es quedaria en una mediocre
pintoreta local i que el seu fer seria mort
més enllà de la petita autocomplaença. Va entendre que el camí per
avançar i assolir una certa dignitat d’artista passava per dos fets durs i difícils
quan un ja no disposa de la il·lusió del principiant. Dos elements era
fonamentals. La formació i la crítica. La primera per assolir uns conceptes
tècnics i mentals que servissin per bastir la seva idea creativa, i la segona ,
entenent la crítica com cal, és a dir no com element negatiu i de censura i sí com
element de judici i anàlisi per a millorar.
Llençada amb il·lusió al futur, Lorton va cursar estudis
reglats a la Pau Gargallo i es va diplomar en escultura i ceràmica artística. I
cada vegada va anar mirant més cap a dintre i es va anar oblidant de mirar en fora. Sols ho feia per alimentar el
concepte, per aconseguir nous elements que donessin potència al seu vital motor
artístic.
Així iniciava el seu camí cap l’infinit allà el 2010, amb l’exposició
“Nous camins” a Gal-Art, galeria mataronina d’infausta memòria. En la
presentació del catàleg escrivíem: “Caminant
entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte ,
Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa ,
aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de
portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son
considerats com artistes poden assolir.”
A ella van seguir “Nous llenguatges” al 2011 a Aparelladors
en una exposició vibrant de la que dèiem :” mirades
en les que la brillantor de la forma no ens ha de fer oblidar la mirada
detinguda al detall que apareix , com afirmació o interrogació, en totes i
cadascuna de les seves peces.
Però l’esclat va ser el 2014 a la Presó amb “Les veus
perdudes” en la que dominava l’escultura i la ceràmica. Una mostra colpidora i
de la que dèiem. “ L’art per ser
considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que
ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o
menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i
emociona”.
I allà ja començava a albirar-se el món del gravat com a
punt de fuga de la potència plàstica. Un gravat que com tots sabem és una
tècnica de cuina lenta i d’aprenentatge igualment lent , en el que Lorton s’ha
submergit i aprofundit fins a límits insospitats.
La seva impulsiva impaciència i gestualitat s’ha vist
obligada a la reflexió i al mètode i a pensar molt abans d’executar i això l’ha
beneficiat. A més ha aparegut el repte, un element imprescindible per a molts
artistes . La superació de límits com aposta personal. I amb tots aquest
elements , ben amanits per la personal filosofia del “botonisme” , han confegit
la formula perfecte per fer esclatar de manera definitiva el fer artístic de la
creadora.
Sols entrar a La destil·leria, a mà dreta , apareix resplendent
l’obra que defineix i domina tota l’exposició, una obra arrodonida plàsticament,
tècnicament excel·lent , i amb un senti harmònic perfecte. Un munt de “botons
lortians” dansant frenèticament en un espai ingràvid però alhora engabiats per
dues superfícies “biomètriques” que els encapsulen , sotmès tot a la potència i
l’interrogant de l’especial món en el que es mou l’autora. Les seves dimensions
i la força de les imatges que trenquen la immobilitat plàstica per esdevenir obra
viva, son en tal grau espatarrants que poden fins i tot arribar a frenar a l’espectador
per la por que la resta de l’exposat no respongui al mateix nivell. Però no cal
patir, la resta, encara que no assoleix tal nivell de magnificència el voreja.
Tècnicament agosarada però superant amb nota la prova, aposta per gravats
de grans mides, quasi gegantins, en els que ,- i aquest és potser el gran
defecte de l’exposició-, la magnitud de la superfície l’obliga a un cert enfarfegament
plàstic que demana a crits una depuració
amb l’eliminació del superflu. Potser per això les obres de mida més habitual
son més agraïdes ja que en elles podem gaudir de manera més pura de la
intencionalitat plàstica de l’autora.
Una intencionalitta clarament emocional i en al que vol
submergir a l’espectador que clarament queda subjugat per la bellesa plàstica
que atresoren i per la força de la tensió que generen presentant interrogants
difícils d’esbrinar.
Però sigui com sigui, l’exposició és en conjunt una pura delícia
plàstica , en la que cal deturar-se davant de cada treball per descobrir i
gaudir dels detalls que ens ofereix i per copsar la filosofia que vol emetre. I
com no apuntar ben bé el nom de l’artista protagonista, Catherine Lorton que
des d’ara mateix és ja una de les grans de l’art mataroní.
Felicitats.
(imatges extretes de les xarxes socials)
Biogeometries . Catherine Lorton
La destil·leria . Del 4 de maig al 5 de juny de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada