dimarts, de juliol 31, 2007

TRANSPORT PÚBLIC.
EMPRESA CASAS =ENDESA ?

Avui volia parlar del parell d’exposicions que resten de comentar de Ca l’Arenas, però de nou és obligat parlar de la disbauxa del transport Públic.

Tots sabem la desfeta de Renfe amb les noves direccionalitats de les línies , de tal manera que la de Mataró acaba a l’Estació de França . Que des de el centre de Barcelona per accedir a la línia de la costa cal fer transbordaments inimaginables, i que el Clot Aragó en el moment en que arriba un tren de Mataró es converteix en un allau de gent que sembla l’acabament del Madrid – Barça, però amb un sols punt de sortida , les màquines cancel·ladores del Metro.

Dons per afegir-se a la festa , l’Empresa Casas ha decidit canviar a l’Horari d’Agost , encara que manquin un parell de dies, i veus aquí que d’ençà ahir s’han reduit al cinquanta per cent el nombre de viatges, i això amb avis previ al viatger fet mataroní en el transcurs de divendres , que no oblidem que era Les Santes, i sense cap mena d’avís en les parades barcelonines.

Imagineu dons l’embolic. La gent arriba dilluns al matí per anar a treballar i es troba que li han canviat els horaris, que hi ha menys autobusos , que tot es col·lapsa, i que la Casas com sempre es riu dels passatgers i s’hi pixa a la boca.
Si com a un ,el fet li succeeix a Barcelona ja que al matí no ha viatjat amb autobús , el resultat és esperpèntic. L’horari consta com normal, els autobusos viatgen amb el nou horari i el xofer t’indica que a dintre hi ha el nou horari i que a Mataró ja han avisat. O sigui que menys queixar-se que ells son collonuts. (Parada Pça Tetuán 16.45 h.)

Vista el merder d’ahir avui acudeixo a la Pça Catalunya i la sorpresa és pitjor. Evidentment no hi ha cap avis. La gentada és impressionant . La mala llet plana a l’ambient. Junt amb els emprenyats habituas hi ha la gent que ha fugit de Renfe i es troba amb uns autobusos que no existeixen en l’horari , que cal esperar més de mitja hora , i que a més a més tot va de gom a gom.
Parles amb el xofer a qui coneixes de fa temps i et prega que protestem ben fort que ja n’estan farts.

Ahir vaig fer reclamació oficial. Vaig escriure igualment a l’empresa via mail , del que com és natural, no he tingut resposta.

Queda clar que la solució a la mobilitat sols és possible amb el transport públic. La Renfe és un problema global en el que cal actuar des de tots els indrets , però la Casas és un fet molt comarcal que s’ha convertit en un mal son per tots aquells que en fem ús cada dia. Un mal son que malgrat les queixes públiques segueix rient-se dels seus usuaris als que maltracta permanenment.
Per això de nou exigeixo , amb tota contundència , aquella actuació municipal que sempre s’anuncia i mai esdevé realitat.
Cal una reunió entre Ajuntament , Consell Comarcal, Empresa i usuaris , però de cap manera s’ha de seguir així.
Quan hi hagi un accident important degut a que la gent va dreta en viatges per autopista ( curiosa la contradicció amb el cinturó de seguretat en els turismes ), tots plorarem i la responsabilitat serà de qui la té i no en fa ús.

Volem reunió i solucions , JA.

dilluns, de juliol 30, 2007

DESPRÉS DE SANTES

Treballar, que encara queda fins el dissabte que estic de guàrdia . Anar a un bon grapat d’actes de Santes . Dormir un xic no fos cas que quedés roncant recolzat en el microscopi. A més , escriure en el blog és impossible. Per això aquest ha quedat adormit durant una setmana.

No puc dir que sigui “santero”. En tinc el pedegree. No tothom pot parlar d’un avi president del Patronat de Les Santes , de tenir ben a prop del lloc en el que escric un gravat de les Patrones de data del XVIII ( una còpia està al Museu Arxiu) i de que la mare sigui padrina d’una campana de Santa Maria.

Però el cert és que mai he acabat de “sentir” del tot ,Les Santes. Primer per què vivia a Argentona, on si vaig viure intensament la festa del Cântir. Després per què una vegada resident a Mataró sempre hi ha hagut una “petita” que m’ha portat obligacions. I finalment per què treballar a Barcelona implica unes limitacions vacacionals importants.

Ara però cada vegada intento viure més Les Santes , tot esperant l’any proper per anar a la Missa de Les Santes que fa anys i panys que no trepitjo. He anat a un bon grapat d’actes encara que el fet del foc que cada vegada esdevé eix més principal de la festa em limiti , i molt. Primer per una por infantil als petards ( un veí va perdre uns dits amb els petards i això em va marcar en la infantesa) , i ara per decisió mèdica ja que amb la meva minusvàlua auditiva , els focs i encara.

Penso però que han estat unes bones Santes , per no dir excel·lents. Gent a dojo, un civisme ben acceptable i molt millor que l’any anterior, i en general unes ganes de passar-ho be , sense voler provocar problemes. Unes festes complexes, ben vives i amb futur , cosa de la que un se’n alegra un munt.
Però és clar , un és crític, i és un apassionat de l’art , i en aquest camp les coses no han anat pas com caldria.

Enguany , i esperem que serveixi de precedent , el cartell no ha tingut contestació. El seu autor, tots ho sabem , en Marc Prat. Però tots recordarem d’aquí uns anys aquest nom?. I ho dic ja que ni en el cartell gran, ni en el petit apareix per enlloc el nom de l’autor. Imperdonable
Si ens deturem en el programa de festes, és cert que Marc Prat té pàgina personal. En ells ens assabentem de les seves habilitats musicals i de quins han estat les seves passes en aquest camp. Res es parla de la seva activitat artística. Però en Marc Prat ha composat música per la festa , o n’ha fet el cartell?. De nou anem errats.

El disseny els elements gràfics de Les Santes ha corregut a càrrec de Roger Armengol de 1r2a. M’ha costat trobar el nom ,ben amagat en l’apartat de l’organització. Ho entenc. No és per estar feliç del treball realitzat. Qui tingui dos dits de seny no li encomanarà cap treball, ja que feia anys que un programa era dissenyat de manera més plana i burocràtica.

Amb un pantone de color que convida de tot menys a festa , ben parell al d’aquest blog , el programa s’estructura burocràticament , sense cap mena de trencament. Pla , absolutament avorrit, donant la mateixa intensitat a tots els actes , quan tots ells tenen un pes específic personal i valorable. Monotonia a la que ajuden unes fotografies igualment avorrides i poc engrescadores, i una infografia que a vegades assoleix un bon nivell de divertiment com quan en el Sarau indica clarament que Antonia Font actua en el WC.
Això per no parlar del logotip , del que no goso, qualificar-lo, perdent tota la força de l’original, o dels cartells individualitzats d’actes , en els que proporcions , lletres , espais i buits , esdevenien lliçó pràctica del que mai s’ha de fer.

En resum, un suspens sense pal·liatius per a Roger Armengol capaç de malbaratar el bon treball de Marc Prat.

Però front un negatiu i ha sempre un positiu que en aquest cas es troba en el bon treball en moments remarcats (Crida , diada , epíleg).

Valgui aquest comentari com una crítica absolutament constructiva. La podia haver fet abans. He volgut deixar passar Les Santes. Ara , en el moment de l’anàlisi , be estaria fer-ne una ullada.


TOT MATARÓ, ÉS MATARÓ?.

La famosa frase de Joan Antoni Baron de nou ha no ha passat la prova del cotó. Hi ha un Mataró centre i un de fora muralles.

Havia parlat i molt de la necessitat de portar Les Santes arreu de la ciutat per convertir-la en la veritable Festa Major de Mataró. Òbviament , de nou tot queda entre muralles i als de fora que ens donguin, que ja tenim les espurnes del soroll del Parc , que aguantem estoicament i amb resignació, i sense queixar-nos que la Festa és de tots.

Aquests dies he fet passejada per tot el barri a la recerca d’algun Cartell de Santes o element parell. N’he trobat tan sols un , d’aquells petits a, al Forn del Carrer Carles Padrós. Res més.
Curiosament tot Figuera Major ens portava banderoles oferint-nos el Festival de Poesia de la Fundació Palau.

Algú em pot donar alguna explicació. Ho agrairia.

APUNT A TRASCANTÓ

Deia que a bon segur dintre d’una anys ningú sabria qui ha fet el cartell d’enguany. Ara encara recordem que Josep Mª Rovira Brull va fer la “Laia” , però dintre de poc?.
Per això fa quatre legislatures que demano que les escultures públiques tinguin una placa que indiqui nom de l’obra , de l’autor , dades tècniques i any en que s’ha realitzat.

Sempre m’han dit que tenia raó i que això estava fet. En la darrera legislatura Manuel Mas, Joan Antoni Baron, Ramon Bassas, Esteve Terrades , Ivan Pera, Montse López, Francesc Melero, Alícia Romero, em varen dir que era cosa de quatre dies. Com tots vostés saben , res de res. Com tampoc res de res en posar Ca l’Arenas en els indicadors turístics de la ciutat que també “ demà dono l’ordre”.

Aquesta tardor , convertit en ciutadà de peu, sense cap mena del poder que sembla donar el petit ressò mediàtic que donen les paraules escrites en una columna pública , de nou , i aquesta vegada per registre , tornaré a demanar el mateix, Ves a saber si llavors ho aconseguiré. Potser serà el primer triomf de la meva carrera , òbviament aconseguit quan fastiguejat de tot haguem abandonat ja la lluita.

Però que hi farem , diuen que la vida és així.

dilluns, de juliol 23, 2007

ROSTRES DE PONENT
Actualment està de moda l’edició de llibres en que es resumeix la història de l’art en el seu global, d’una època o tan sol d’un autor en volums de l’estil de “La Història de l’Art en les seves obres essencials” , o “Fulano vist per les seves millors obres”.
No és mala idea. Davant del munt general d’informació que moltes vegades sols interessa a experts o erudits , una bona selecció ens permet el vernís , sobrevolar per la trajectòria del creador, que ja estudiarem més detalladament si ho creiem convenient.

Fa un parell d’anys , el Rijksmuseum estava en obres i sols permetia la visita en una vintena de sales que t’oferia el millor del que s’acumulava en la seva col·lecció. Em va semblar una idea adient que a bon segur afavorix la mirada als Museus , en els que si no saps per on vas, quasi sempre et trobes perdut.

D’aquest estil és la mostra “Rostres de Ponent” que ens ofereix el Museu de Lleida en la que n’és darrera exposició d’aquesta temporada en la que el retrat ha estat eix de la programació de ca l’Arenas. Des de el magnífic retrat realitzat per Jaume Morera del que va ser el seu mestre i primer catedràtic de la disciplina de paisatge en tot l’Estat espanyol, Carlos de Haes , fins el retrat fotogràfic de Juan Pablo Ballester del temps d’entre segles , se’ns ofereix un ventall de les diferents estilístiques i sensibilitats creatives que el retrat produeix, amb noms tan importants com Rembrandt, Rusiñol, Viladrich, Gosé o Àngel Jové, que marquen les empremtes personals i de l’estilística i època en la que s’han realitzat.

Tot emmarcat en el sentit de sempre , en un tast que tan sols provat ja s’ha acabat. És una mostra de qualitat , però alhora en certa manera inútil. Ensenya en la individualitat però no permet el lligam de l’evolució que és el que hauria de ser imprescindible en la lectura d’aquestes mostres.

És una exposició que demostra la qualitat del fons del Museu de Lleida , alhora que convida a visitar-lo. Però igualment ens demostra les misèries del Museu de Mataró, tant en el que pertoca a la seva col·lecció, com en la incapacitat de fer avinent als ciutadans les bones exposicions que mereixen, com sens dubte ho seria una ampliació d’aquesta mostra de retrats convertida , avui i com sempre , en un simple i senzill tastet.
(Les fotografies corresponent al retrat de Carlos de Haes realitzat per Jaume Morera , i a l'obra "Parisienne" de Xavier Gosé)

JOAN CARLES MARTÍ

Parlàvem ahir de la sorpresa que havíem tingut amb la notícia del capgròs.com que citava a Joan Carles Martí com Director de Ca l’Arenas i demanàvem explicacions.

Quan vàrem escriure el post no existia la foto de l’acte que ara l’adorna i ens acompanya ( capgròs.com X.A.) i per tant vàrem creure a cegues les paraules del periodista. A més , la disbauxa instal·lada de fa temps a Beneficència , i el silenci captiu del seu nou regidor, permetia la sorpresa. Però el cert és que la sorpresa l’hem tingut nosaltres al veure la fotografia i observar que Joan Carles Martí era en realitat Carles Marfà, l' etern director del Museu que tant ens fa patir a la gent de l’art amb el seu etern menyspreu envers el mateix.

Relliscada dons i de les bones. A vegades la confiança et traeix , però el bo és que un bon company m’explica que a la Casa Gran , avui al matí hi ha hagut alguna que altra pregunta al voltant d’aquest misteriós director que ningú coneixia.

La relliscada però no canvia el concepte del judici. Estar satisfet de com ha anat la temporada és simplement fugir d’estudi, circumstància que mai ha d’utilitzar un responsable si vol que es consideri com a tal.

PS.- És clar que potser com em deia un altra company potser hi ha un dimoniet que corre per les estances del Museu capgirant els noms dels protagonistes, tal i com hem pogut veure en l’anyal “Senyors i senyores” i més amplament en la donació Ubach.
Si és així la nostra relliscada és clarament explicable

diumenge, de juliol 22, 2007


LA FESTA JA ESTÀ AQUÍ

Curiosament son les activitats artístiques , de nivell més aviat mig i sense ganes de transcendir , les que han donat el tret de sortida de Les Santes, començant per la inauguració múltiple de Ca l’Arenas i la Festa de Sant Pere més Alt. D’ambdós actes en parlarem , però volem fer esment destacat d’una altra exposició, no explicitada en el programa de Festes , i que paga molt la pena de visitar , tant per la gran qualitat del presentat , com per els apunts localistes que en part la protagonitzen.
Es tracta de l’exposició que Gerard Rosés , aquest gran artista de Teià, presenta a la galeria Lolett Comas ( c/ Sant Benet al cost del Capgròs ).

Rosés és un artista que ha aconseguit tot el seu reconeixement mitjançant la seva peculiar manera creativa que no és altra que fer quadres/objecte amb cartró d’embalar degudament retallat i pintat per sobre. La seva obra , que a Mataró ha presentat de fa anys la Lolett , ha obtingut un reconeixement explícit arreu del país i principalment a centre-europa.

Un petit desgavell físic , - una operació d’hèrnia -, el va obligar a deixar per un temps el treball físic que implicava la seva creació i el decantà de nou per l’aquarel·la que mai havia abandonat. És en aquest camp que ara ens ofereix una exposició magnífica que no s’hauria de deixar perdre cap bon afeccionat a l’art , i de la que lamentablement no puc oferir cap imatge gràfica. ( les imatges corresponen a obres anteriors) .

Rosés presenta en aquest cas dos vesants ben diferents. Per un costat ens ofereix la vesant local amb uns magnífics apunts esgarrapats dels principals indrets mataranonis , que fugint del tipisme, ens apropen a la vida pròpia de la ciutat.
Per l’altra entra en el camp sociològic que tant li agrada i es desferema en apunts estiuencs , recolzat en una gamma cromàtica que assoleix el màxim amb un blau intens que domina i corprèn , en aquesta la seva postura de voyeur de la societat de la que ell mateix en forma part.
Una exposició magnífica que no es pot passar per alt. Tenint en compte que estarà durant tot l’estiu bo és que en guardeu algun minut per gaudir del bon fer d’aquest artista tan proper i alhora tan desconegut com és en Gerard Rosés.

SANT PERE MÉS ALT

Poques manifestacions artístic / culturals em provoquen tan neguit interior com és Sant Pere més Alt , un intent de lligar passat i present , però al que manca alguna cosa , que fa que sempre quedi el tot com un xic escarransit, sense acabar d’explotar com caldria.

És clar que és parteix d’un punt fort. Parlem d’un mite. I ja se sap que els mites no es poden tocar. Per què no tinc dubtes que entre tots hem mitificat aquell “Sant Pere” que en veritat , culturalment parlant, no va ser per tant.
La importància del iniciàtic Sant Pere va estar en aquell punt de llibertat , fora de normes, que va portar al carrer diverses manifestacions artístiques trencant la fèrula de la dictadura.
Ara però aquest punt no cal, per tant el que abans s’acceptava ara ja no. Abans la llibertat estava per damunt de tot. Ara tenim llibertat i per tant el que cal que domini és l’Art i aquí és on trontolla la festa.

Certament cal dir que enguany el nivell de les obres penjades ha estat superior al d’altres , però manté el caràcter reduït d’un entorn molt proper, de reunió d’amics , en aquell sentit de que mentre nosaltres ho passem bé....
I cal fer el pas endavant. Un sant Pere com l’actual serveix per ben poc. És com un petit toc retro de mirada al passat per aquells que ja freguem la seixantena. I com diu Sabina , que és de la quinta , “ al lugar donde has sido feliz , no debieras tratar de volver”. Aquí potser està el gran error. Voler fer de nou aquell Sant Pere , quan el que cal és reinventar el sant Pere que precisa el segle XXI.

Per això crec que ara hi ha per endavant un any. Crec en el Sant Pere més Alt, i un dels grans honors de la meva vida , ha estat el fet de que una xerrada meva va servir per iniciar la nova etapa. Per això no m’acaba de fer el pes aquest cert sentit acomodatici. Caldria aplegar més gent al voltant del Llimoner i el Sant Lluc. Hi ha altres col·lectius amb necessitat d’expressar-se que podrien donar el toc màgic de ser de nou trencadors en un ambient artístic local, massa encotillat per uns i altres , que passegen per voreres diferents , que o no es saluden o ho fan discretament amb la mà, però que son incapaços de baixar de la vorera per trobar-se al bell mig.
Encara que tots els anatemes del mon puguin caure sobre el meu cap, tinc molt clar que el Sant Pere més Alt del futur es la barreja del enguany presentat , amb el toc de Can Xalant.
Penso que el resultat tindria tot el sentit del vell Sant Pere traslladat al temps d’ara mateix.

CA L’ARENAS

De les exposicions recentment inaugurades ja en parlarem en els propers dies, però no vull estar-me de fer algun comentari al voltant de la noticia que publica Capgròs.com en referència a l’acte inaugural.
“Hem de situar Ca l’Arenas com un punt de referència per a la vida cultural i les arts plàstiques de Mataró”. Segons Baron, l’Ajuntament, a través del Patronat Municipal de Cultura (PMC), es compromet a “aconseguir que l’impacte de la casa sobre la vida dels mataronins sigui més fort”, i posarà a disposició de Ca l’Arenes la dotació econòmica necessària per dur a terme aquest objectiu.
No hi ha dubte que aquestes paraules m’agraden i molt, però també em van agradar les que va dir ara fa un any en l’acte inaugural, i tots sabem que van ser foc d’encenalls i que s’ha perdut un any llençat en orris.

Ca l’Arenas va ser concebut , i queda molt clar en el llegat , justament com la casa de referència per les arts plàstiques locals. Manllevada per el Museu amb un pla d’usos aberrant, s’ha convertit en un casalot mort, sense cap mena d’interès i que segueix essent el gran desconegut de la societat mataronina.

Barón entén que cal fer el tomb però erra en part amb les mesures. Erra ja que sols parla de diners. Els diners son imprescindibles per dur a terme objectius importants , però encara que sigui caure en el tòpic , per si sols no donen la felicitat.
Juntament amb els diners cal insuflar a Ca l’Arenas una saba nova en forma de Consell Gestor que pugui donar un tomb de dalt a baix a tot el projecte. Cal un nou pla d’usos , cal una nova distribució de conceptes i espais expositius, cal una nova programació que trenqui la dinàmica d’exclusions i el monolitisme direccional envers una sola idea artística. Cal foragitar l’ambient encarcarat que domina el conjunt per establir uns nous criteris àgils i dinàmics que en unes noves regles de joc permeti que Ca l’Arenas sigui el que hauria d’haver etat d’ençà els seus començaments , la casa de l’art i dels artistes de Mataró.

Però de moment sembla que segueixen pintant bastos. La mateixa noticia ens parla de nou d’un altra sentit articular de les exposicions , i encara que no diu noms , per el que sabem la cosa segueix amb més del mateix per no dir que anem a pitjor.

JOAN CARLES MARTÍ

Punt i apart mereix aquest nom. La noticia l’identifica com a Director de Ca l’Arenas, i a més indica que per ell el balanç del primer any de vida del Centre ha estat positiu.

Primer voldria preguntar qui és Joan Carles Martí. Director de Ca l’Arenas?. Quan s’ha anomenat?. Com ha esta això?. Ha esta un concurs , és un càrrec de confiança , de lliure designació?. Quan s’ha fet públic aquest nomenament?. Quan s’ha presentat ell personalment als artistes i al món de l’art de la ciutat?. Quin son els seus coneixements de la realitat artística mataronina?....

Com veieu moltes preguntes , i altres que podríem afegir , i totes sense resposta. Ni cercant al weeb municipal ni al cercador del capgròs.com , obtenim cap resposta. Qui és dons aquest personatge que dirigeix ca l’Arenas sense que ningú ho sàpiga . ( demano ajuda als municipalistes lectors ahbitual d’aqust blog).

Però si el desconeixement és important , que dir de les seves declaracions. Estar satisfet de la temporada el desqualifica del tot. Una temporada en que no s’ha realitzat cap acte , no s’ha posat en marxa el punt d’informació , no s’ha engegat la cafeteria , la publicitat dels actes ha estat penosa, el nombre d’assistents ha estat més que escàs , les exposicions han tingut uns nivells de fregar tan sols l’aprovat.... Si em tot això s’està satisfet , vol dir que anem malament.

Potser per això crec que no aniria malament que el Sr. Baron i el Sr. Penedès convoquessin a diversos representants de la realitat artística de la ciutat per intentar esbrinar realment que seria el millor per fer a Ca l’Arenas. Si no, és probable que dintre d’un any, el Sr Baron torni a parlar de que l’Ajuntament augmentarà els esforços per fer de ca l’Arenas un punt de referència de l’art de la ciutat , el Sr. Martí es mostrarà satisfet d’una nova temporada , i el poble seguirà pensant com ara , que quina manera de perdre el temps i els diners.

dijous, de juliol 19, 2007

WEEBS MUNICIPALS

El suplement Ciberp@ís publicat avui en el pertinent diari , presenta avui el seu ja tradicional anàlisi als weebs municipals. Enguany ha estudiat la de tots els ajuntaments superiors a 50.000 habitants i a les capitals de província amb menys habitants , el que fa 138 weebs estudiats.

Després de valorar paràmetres com impresos, tràmits, pagaments , transports , actes de plens, plànols... etc, així fins a 16 , ha guanyat el weeb de Barcelona, seguida de Saragossa, Gijón, Vigo i Sabadell. Mataró ocupa el lloc 28 , el que significa la novena ciutat catalana ( - Barcelona (1), Sabadell (5), Lleida (8), Girona (10), Castelldefels (11), L’Hospitalet (20), Rubí (24) , Terrassa(25) - ).

En el que pertoca a l’atenció al ciutadà , ocupa la posició 61 , empatada amb la 55 , amb un temps de resposta de 2 díes.

No es pot dir que sigui una mala posició, però encara que no recordo el lloc que ocupava l’any passat, si que en anteriors edicions havia arribat a ocupar un lloc d’honor.

Si no vaig errat , algú dels que mana va declarar que calia modernitzar el weeb municipal . Estic totalment d’acord. M’he passejat per ell moltes vegades i es cert que les coses les acabes trobant, però a vegades a costa de temps i passejades inútils. S’ha d’agilitzar la recerca i el que cal és actualitzar més ràpidament els elements particulars del conjunt del weeb.

Fa ben poc hem queixava de que en el weeb de Cultura no hi havia actualització de les exposicions que feia ... Avui he ampliat la recerca i he quedat parat del tot. Links que porten al no res o a l’error. Actualitzacions que fa més d’un any que no s’han realitzat. Agenda poc estructurada i molt poc hàbil ....

En resum , una tasca en la que cal esmerçar-hi esforços importants , ja que el weeb és ja eina imprescindible per anar per el bon camí municipal.

CAP ON ANEM

A la Generalitat mana Montilla
A la Diputació mana Corbacho
La dona de Montilla alt càrrec de la Diputació.
Zapatero fa ministre a Chacón que segons sembla serà cap de llista del PSOE a les generals.
Zapatero proposa a Bono com a futur president de les Corts.
El PSOE impedeix al PSN pactar amb Nbai per governar Navarra , encara que això pot fer que la Comunitat caigui en mans del PP
Piqué dimiteix del PP apretat per Acebes i deixa en mans de Madrid les decisions sobre Catalunya amb Sirera i Fernández Díaz com a caps.

Massa males notícies juntes. De nou els tots contra Catalunya , o semblant, serveix per unir diàspores.

A Polònia surt Maragall , que segueix essent la gran cara lúcida del país, fet que sens dubte hauria de fer pensar a molts.
Sigui com sigui esperem que Castells i Obiols puguin fer algun canvi de rumb i ens permetin seguir votant el projecte socialista en el convenciment de que és el millor i no de que és el menys dolent.

dimarts, de juliol 17, 2007

UTOPIES QUOTIDIANES

És una selecció de diferents intervencions en les quals l’artista s’ha implicat directament. Cadascun dels relats pren el format de monòleg, que s’intercala amb pauses, dubtes i vacil·lacions que ens mostren tantes apreciacions diferents dels defectes de la imparable globalització, la massificació i la degradació d’algunes zones, quan en aquest cas es tracta de resumir la sexualitat en una sola figura.

Amb una clara voluntat de qüestionar l’espai públic i iniciatives participatives que l’apropen substancialment a les propostes que en aquest sentit s’estan portant a terme des de l’àmbit de les arts visuals , el treball nega així un dels trets característics de la seva tecnologia , ja que les estructures que conformen l’obra son fruit de l’anàlisi i el qüestionament dels elements integrants i de les funcions que tradicionalment han definit l’escultura. Unes obres que no son un testimoni accidental d’allò esdevingut entre l’atzar i la premeditació , sinó treballs estructurats com a vies d’autoconeixement a partir de la ritualització de la pròpia experiència.

L’acurada representació de la gestualitat i l’expressió dels seus personatges contribueix a la realització d’escenes gairebé teatrals que activen en nosaltres la capacitat d’imaginar possibles causes , nusos i desenllaços, per transformar la nostra percepció del món quotidià a partir de l’alteració d’un objecte de l’àmbit domèstic.

En els seus treballs s’enfronta a ell mateix , però també al medi que habita, raó per la qual s’arma de diferents vestimentes i altres complements que actuen com extensió i refugi de l’individu. Es tracta de la ritualització i escenificació d’un acte quotidià.

Utopies Quotidianes. Un projecte del Centre d’Art La Panera. Lleida
Can Palauet del 13 de juliol al 23 de setembre de 2007-07-17

Serveixi aquest escrit com a crítica de la mostra que es presenta a Can Palauet. Seguint estrictament les paraules de Glòria Picazo en la presentació del catàleg en la que s’indica “ es pretén privilegiar nous diàlegs entre les obres que facin sorgir aproximacions diferents i relacions inesperades , però plenes de contingut” hem obrat en consequência.
Seguint el seu pensament , presentem un comentari crític en que sols hi ha alguna conjunció de la meva collita. La resta és simplement l’encadenat per simple ordre d’aparició en el catàleg , de frases que corresponen a l’explicació conceptual de cada obra.

Així , en una nova contextualització del presentat , ves a saber si en realitat el que fem és presentar la cirereta que arrodoneix l’exposició, aconseguint entendre la contemporaneïtat a partir d’un fet pròpiament contemporani , com ho pugui ser el puzzle de reflexions.

Una mostra que fora de la natural ironia obligada davant tal garbuix de sensacions epatants en la forma, i del tot barates en el fons, mereix una visita en el seu aspecte formal i conceptual. Això sí , si fugim de bajenades intel·lectualistes i cerquem reflexions personals, a bon segur menys espectaculars , però molt més eficients per a cadascun de nosaltres.


OBSERVACIONS IMPORTANTS
Entro al weeb del PMC per a tal de veure si trobo alguna imatge de l’exposició per il·lustrar el post. Resultats:
1.- Exposicions: Ofereix error i no dona pas a cap exposició
2.- Can Palauet. Esposicions.: La darrera actualització és de la mostra de Chillida fa justament un any.

Sr. Sergi Penedès com veu aquí te una nova via d’aigua. Actuï per favor i faci-ho amb la contundència que la situació exigeix .

PS.- El weeb municipal s’encapçala amb el cartell de Santes i el seu logotip fent el cara a cara. Així més que mai es veu que el logotip és un absolut desastre que caldria amagar en el possible.


SANTI CLAVELL


Avui a les 20.00 hores i a Eurostars Cristal Palace Hotel , al carrer DIputació 257 , ben al costat de Passeig de Gràcia ha inaugurat exposició el mataroní Santi Clavell.

La mostra romandrà oberta fins el 24 d’Agost i nosaltres en recomanen de vell antuvi la visita.

dilluns, de juliol 16, 2007

BIG JUMP


Amb aquest nom ( Gran Salt ) es va celebrar ahir a molts països una diada reivindicativa per part de diferents grups ecologistes ,- a Catalunya va ser al gent de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua -, destinada a que s’acompleixi la directiva europea que te per objectiu el bon estat de les aigües continentals ( rius , llacs , llacunes...) allà per el 2015.

No tenia coneixement del dia en general , ni de cap acte en particular, encara que en vaig veure de trascantó un apunt fet al Besos. De tenir-ne noticia a bon segur m’hauria apuntat ja que soc un bon enamorat dels rius. No especialment dels grans rius , aquest que semblen un mar en petit i del que no s’observa l’altra vorera , i sí dels rius més petits, aquells rius més nadons que tranquils o esvalotats ens ofereixen sempre un apunt per la reflexió personal.

M’agrada veure el discórrer de les seves aigües , observar el fons, cercar-ne la fauna , adormir-me amb el seu remor , sentir la seva fresa com a música de fons en qualsevol lectura , recolzat en els arbres ombrosos de les seves voreres. I m’agrada fer-ne una banyada.

Potser tot ve dels infantils records a Ribes de Freser. Aquells estius de tres mesos de vacances passats amb els avis. Anar cada dia a banyar-se a un indret diferent. Ara a la Font del Duc per on baixa el Rigard que baixa de la Collada de Toses. Demà toca al Gorg dels Cuiners , carretera de Queralbs on el gelat Freser que baixa de Núria estableix una magnífica piscina natural en la que es poden perseguir truites amb la mà. I serà demà passat que anirem a trobar el Segadell , més tranquil, que baixa de Pardines amb una certa ganduleria.

Son records d’anar en bici, banyar-se amb tremolor de dents i estirar-se a prendre el sol damunt de les roques tot espiant els racons a veure si estàvem a l’aguait de caçar una sargantana , i fer allò que ara seria tan incorrecte, com tallar-li la cua i veure com ballava sola.

Ara ja no vaig a passar a l’estiu a Ribes , després de la passejada de rigor em queden uns dies de descans al poble de la dona , Monreal del Campo. Allà neix el Jiloca, un riu que els de la meva edat recordaran per “los afluentes del Ebro:.... el Jalón con el Jiloca...” ( i ho escric en castellà que és com em surt la cantarella).

A les afores del poble neix el Jiloca en l’espai natural de “Los ojos”. Brolla per sota i el naixement del riu esdevé com un misteri que sembla ningú ha intentat esbrinar. Surt amb força i serveix per fer una petita horta de la que hom s’aprofita.
Rius, que sense caure amb el tòpic de Jorge Manrique, els rius i la vida , sí que marquen un camí que moltes vegades ens fa semblança.

COMUNICAR
Dissabte volia parlar de la notícia del baix IAE que té la ciutat de Mataró, segons havia publicat “El País”. No vaig tenir temps d’escriure i en Ramon Bassas vaig veure que ja en va fer explicitat post.
És bo que així sigui. Sempre dic que un dels grans problemes del consistori mataroní és la seva més que deficient comunicació, digne del manual de com no s’han de fer les coses.

Per això em segueixo preguntant com encara no hi ha hagut resposta oficial a la noticia de fa vuit dies al respecte de la contaminació ambiental. Ah! , que això és qüestió d’un altra partit.... Però que no havíem comentat allò de govern comú... Ah. Que no... Be, per això no s’ha fet balanç del primer any de Ca l’Arenas, ja que ,que sí, que ja ho sé, que Cultura no és tampoc dels nostres.

Per cert , el PSC ha començat ja temporada en les seves sectorials, de les que setmana a setmana en surt la pertinent ordre de reunió. De Cultura , res de res. Quico Verjano, anterior responsable, diu que a ell no li han dit res de res , però que òbviament no està per la labor després del desencís per l’actuació del partit en les darreres eleccions.

Per tant, pregunta a qui pertoqui: I el PSC , quan començarà a treballar la Sectorial de Cultura i amb quins membres ?..... Esperem resposta

ALEGRIA
Encara que els que no em coneixen em pintin moltes vegades com un amargat , soc una persona en general alegre. I principalment optimista. Si no fos així difícilment hauria aguantat aquests trenta i tants llargs anys de crítica que estan ja a les acaballes.
I avui estic content i molt. Malgrat explicitar en aquest blog molt poc de la meva vida personal. Fa poc parlava de la meva filla i la selectivitat. Avui ha arribat la bona nova. Admesa i allà on desitjava. Al setembre serà estudiant Universitaria d’Educació Infantil a la UAB.
I que voleu que us digui. Dons que estic molt content i orgullós.

divendres, de juliol 13, 2007

Ja he dit alguna vegada que soc lector habitual i quasi compolsiu de diaris. Això fa que en faci ullada també als gratuits , en els que a vegades trobo articles magnífics, com el que avui publica Risto Mejide, el famós jurat de "Operación Triumfo", en el diari ADN.
Es prou bo com per reproduir-li a continuació

Fe de Erratas

Señores, la empresa va mal. Este año, los resultados son realmente dramáticos, para qué nos vamos a engañar. Los ingresos por aportaciones de socios han ido menguando hasta el punto de que a duras penas podemos mantener nuestras modestas delegaciones provinciales ni si me apuras, las sucursales locales que de ellas dependen. Es más, los nuevos socios son cada vez de mayor edad, casi todos jubilados, con el correspondiente descenso en su poder adquisitivo medio. Y eso afecta a nuestra cuenta de resultados.

La frecuencia de asistencia a nuestros actos ha caído hasta mínimos históricos. Si hace apenas seis siglos el socio acudía tres punto cinco veces por semana, hoy este indicador no llega al cero dos. Y recordemos que según los estatutos fundacionales, el socio tiene la obligación explícita de acudir por lo menos una vez cada siete días, preferiblemente en domingo.

El único dato que nos mantiene a salvo son los enlaces entre socios, que siguen aumentando, gracias a las películas americanas con final feliz y a ese maravilloso y herético invento llamado divorcio, que ha dado pie a una rentabilísima oleada de nulidades matrimoniales y vueltas a empezar.

De todos modos, nuestro reciente y flamante CEO elegido hace apenas un par de años, tiene cada vez más problemas en mantener un patrimonio y un nivel de vida que, por sencillos que parezcan, también necesitan actualizaciones, revisiones y ampliaciones.

Si a esto le añadimos el decremento en ingresos por declaraciones de renta, las infundadísimas denuncias por devaneos con menores contra algunos directores regionales y el auge del yoga y el pilates como nuevas formas de ver el mundo, entenderán que ya no podemos seguir comerciando con la Vida Eterna de la forma en la que veníamos haciéndolo hasta ahora. Hay que adaptarse a los nuevos tiempos. Y hay que hacerlo ya.

Hay que captar al público joven. Misas por chat, hostias sin azúcar, agua bendita antiespinillas, confesiones por SMS enviando PECADO espacio NOMBRE y tu tipo de pecado al 666, y el videojuego para todas las consolas "Heaven raiser - Believe or die", son algunas de las medidas extraordinarias que pondremos en marcha durante el transcurso del próximo año del Señor.

Además, hay que amortizar nuestro merchandising. A partir de ya, la cruz, nuestra cruz, llevará siempre asociados, a su izquierda, el símbolo de Copyright, y a su derecha, el de Trade Mark, en sustitución de aquellos moribundos ladrones de los cuales al fin y al cabo nadie obtiene beneficio.

Y para terminar, con la intención de incentivar la asistencia a la tienda, instalaremos plasmas de 50 pulgadas detrás de todos y cada uno de nuestros altares, emitiendo las 24 horas. Durante el día, un reality de humor, conectando en directo con las vidas de los personajes que estén siendo propuestos para su beatificación, como Zapatero, Bill Gates o Bono de U2. Así la gente podrá ser testigo de sus milagros y votar por su favorito. También un talk show bien polémico sobre todo aquello que condenamos, los condones, la homosexualidad, el aborto, la masturbación, la eutanasia y cualquier otro tema del que a la larga acabemos sacando buena tajada. Por las noches, imágenes del Teleenmienda, con ofertas quincenales de cilicios, flagelos y escapularios, apúrese que son sólo hasta fin de mes.

Y por las tardes, las emisiones estarán reservadas para el partido del domingo, el culo de Elsa Pataky, los diálogos de Woody Allen, el sexo en grupo, o cualquier otra disciplina que consiga lo que nuestra empresa ya no es capaz de conseguir. Devolver la fe.

Risto Mejide


Sense paraules

dijous, de juliol 12, 2007

PENSAMENTS LLEUGERS
Acaronats per la marinada del vespre.

Com els que em provocà el Pantalla Oberta de TVM d’ahir, dedicats a les Festes Populars de Barri.
De la que a mi em pertoca, ja en vaig parlar fa un parell de setmanes. Seguint ahir el debat en el que sis organitzadors , menys un , presidents de les respectives associacions de veïns , en parlaven amb tota passió, vaig veure la llum.
En realitat parlem amb expressió errada. Es diuen “Festes de Barri” i no ho son , son “Festes al Barri”, En realitat uns ho cuinen al seu gust i els altres mengen o no segons també el seu gust. Tot precuinat sense els ingredients personals de participació que podrien donar el to adequat.
No hi ha dubte que s’ha de girar el mitjó de totes , totes.


Si parlem de tele , cal parlar avui del Polònia que ha assolit un darrer programa de la temporada en que s’ha superat a si mateix. La imatge de Carmen Chacón , tan caricaturesca com real , ens ha fet petar de riure però alhora en ha portat flaires del que hem de patir en aquest , el nostre país.
Chacón cap de llista per les Generals, Bono president del Congrés ... Ara sols falta recuperar a Ybarra.
Vist això, quan comencem a refundar el PSC?.

Tornant a les Festes , quin guirigall que ha portat el concert del passat divendres del Cruïlla.
En primer lloc cal felicitar al Cruïlla de Cultures per la qualitat del festival i per portar el nom de Mataró per arreu del país. Un que treballa a Barcelona i amb gent jove, ha de dir que son molts els companys que han vingut a Mataró, altres que vindran, i tots dient meravelles del magnífic cartell del Festival.
Però igualment s’ha de dir que divendres es van passar.
Visc a l’entorn del Parc. “Pateixo” dels concerts , moltes vegades segons bufa el vent , però he de dir que amb els més de quinze anys que visc a la zona , mai havia patit un concert tan ruidosament escandalós.
Vist que no podia dormir vaig decidir-me per veure una pel·licula a la tele, però o sorpresa , eren tant potents les vibracions que distorsionava constantment les emissions digitals.
Però penso que amb tot , no hi ha per tant. Si son quatre dies a l’any , dons ajo i agua. Viure en indrets privilegiats en la ciutat te grans avantatges , però a vegades algun que altra inconvenient.
Però no estaria malament que en els propers concerts que s’acosten el so files un parell de punts més baix. Crec que no incidiria en la qualitat dels espectadors i si seria bo per els veïns.
En el que pertoca a la necessitat d’un espai adient per aquests aconteixements , sí però menys. Cal un auditori , un pavelló polivalent , infraestructures varies per a moltes coses , però a l’estiu la festa ha d’estar al carrer , encara que produeixi algun que altra inconvenient , que caldrà patir amb tranquilitat.

Tranquilitat convertida en patxoca la de Toni Guirao , regidor de Medi Ambient , en relació a la notícia de la pol·lució que pateix Mataró.
De la noticia de “El País” es pot qüestionar el moment , la intencionalitat política i el fet d’anar o no per algú , però no la realitat de la noticia. La seva seriositat no li permet ocupar portada i quasi tres planes per una noticia perillosa per a la ciutat i els seus ciutadana, a la que el regidor finiquita amb un tres i no res negat la primera i desviant-se a parlar del sexe dels àngels.
És trist que hagin sigut els periodistes ( Mataró Ràdio i el Cap Gros) qui han hagut d’anar-li al darrera , quan el natural hauria estat que fos Medi Ambient el que hagués sortit a la palestra per defensar la seva postura.




Molt dolent el logo de Les Santes que no representa gens be la força del cartell. El dibuix de les mans es acartronat i perd tot el seu significat. És una opinió personal compartida per tots aquells amb els que ho he comentat.
Esperem que la resta de "dissenys" estiguin més encertats.
A veiam si quan , per una vegada i sense que serveixi de precedent , hi ha acord majoritari en el cartell, tot es desgavella en la seva funcionalitat més diversa.


(fotografies provinents del Cap Gros)

dimecres, de juliol 11, 2007



OBJECTIU D’ALÇADA

L’exposició fotogràfica de Les Santes és l’acte que inaugura , al menys emocionalment, la Festa Major de Mataró. És una mostra d’ampla atenció i per tant un repte important per aquell a qui s’encomana. Un repte que a vegades és reeixit ( Sergio Ruiz ), en altres és un fracàs (Conchi Duro) , i en altres , com en el cas de Dani Domínguez protagonista d’enguany , és un ni sí ni no, ans més aviat tot el contrari. Tot això deixant ben clar que el judici és essencialment plàstic i estètic, no entrant a valorar l’apartat tècnic.

El repte de la mostra s’accentua cada any ja que cada nova mirada limita la possibilitat novedosa i deixa menys camp a la sorpresa. Domínguez la ha cercat en aquest concepte “d’alçada” , en l’intent d’oferir una visió que esdevé impossible per a la gran majoria de ciutadans i el cert és que en aquest apunt els resultats obtinguts són tan bons com espectaculars , en especial en aquelles mirades que be podem considerar com inèdites.

Però una exposició és un quelcom mes que un seguit d’obres individuals, cosa que Domínguez sap molt be com ho va demostrar amb “Cantonades” , el treball que el va donar a conèixer. Un lligam que no succeeix en aquesta ocasió dons la mostra queda com despenjada , amb alts i baixos , fet al que ajuda una disposició estètica que fora d’alguns moments puntuals no presenta aquella trempera obligada per aconseguir aquell brogir de festa que serveixi per escalfar motors de cara a la Festa.

Tota aquesta prèvia no vol dir que la mostra sigui decebedora ni molt menys , però sí que algunes vegades ens dona aquella sensació de dejà vu que justament és el que ha d’intentar evitar el creador que s’enfronta a tan difícil repte.

Una exposició que plau en la mirada , que s’aplaudeix en moments puntuals, que sorprèn en algun altre, com per ex. en l’hàbil muntatge del munt de cubs fotogràfics , però que ens deixa en el conjunt la sensació que es podia haver anat més enllà , i potser aquest enllà estava en aprofundir aquesta magnífica idea de cercar un objectiu d’alçada

Ateneu Caixa Laietana
Del 5 al 31 de juliol de 2007

dimarts, de juliol 10, 2007

MOBILITAT

Soc un membre del 14% , classe distingida que hauríem de tenir avantatges fiscals ja que com usuaris habituals del transport públic , som els que menys contaminem i ajudem a que existeixi un aire sa i saludable.
Tinc cotxe. L’uso molt poc, el mateix fa la meva dona. En resum que mai arribem al mínim que demana la corresponent revisió.

Fa molts anys ( quasi quaranta) que per estudis o treball, viatjo diàriament a Barcelona. Fora d’una etapa molt curta , sempre he emprat el transport públic del que en soc gran defensor.
Defensor que cada vegada es troba més panxa enlaire. De la Renfe no cal ni parlar-ne , i de l’Empresa Casas si fa no fa. Potser per això cal reclamar una cura millor d’aquest transport públic. Cura que ha de venir no sols amb diners i subvencions, i sí amb solucions.

Ho va ser el carril bus de la Gran Via , però ara cal anar més enllà. El carril VAO , una millor interacció modal , una acció contundent per defensar el transport públic sobre totes les coses. En resum , una aposta clara i sincera per el transport públic com a favorit, deixant de costat les raons individuals que tant ens motiven.


POL·LUCIÓ I INFORMACIÓ

Aquest diumenge us fèiem avinent l’article de “El País” en el que Mataró apareixia com una ciutat que no respectava alguns dels paràmetres polucionals. Una noticia que lamentablement no ha tingut cap resposta pública.

La importància del fet queda clar quan avui mateix la Generalitat dictava una sèrie de mesures de xoc amb la velocitat per bandera. Igualment l’editorial de “El País” carregava durament contra els Ajuntaments , no sols per depassar amplament les mesures raonables , ans també per oblidar-se dels ciutadans als que no s’ofereix cap informació.

A vegades penso que certs editorialistes tenen base a Mataró. Si no, no s’entén una editorial que sembli més teledirigida. O un Ajuntament, que sigui més negat comunicativament parlant.
Avui ja és el tercer dia després de la notícia i l’Ajuntament segueix sota la parra. Toni Guirao sembla haver caigut de la mateixa quan ha parlat a Mataró Ràdio , i de la resta , res de res , desapareguts en combat.

I no deixa de ser curiós que els millors i més fidels bloggers polítics locals , tinguin per costum parlar cada cap de setmana ( el que s’agraeix i molt) del que han llegit en la seva variada lectura periodistica , en la que curiosament , en aquesta setmana , no han observat res.
Potser per això , no hi ha anàlisi, no hi ha polució....

I govern?. Hi ha algú que diu que un amic d’un cunyat que es germà d’una cosina segona d’aquell que s’ho fa amb .... Dons bé, aquell diu que sí, que hi ha govern i succeeix que algú mana.
Dons que bé.

Felicitem-nos i a seguir pol·lucionant no fos cas que algú d’aquells especíments rars , volguessin quelcom més en el nostre país.

CULTURA, UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

Al·leluia ! Les carteles errònies del Museu estan canviades. O millor dit , algunes.
Per exemple MANUEL Cusachs segueix essent MANEL Cusachs.
I de Marcel Roca Sans res de res , que n’és Joan Carles Roca Sans, per més que no s’hagi canviat.
És a dir hem fet un pas, però no és qüestió de fer-ho del tot , a veiam si s’acostumen i després...

Dons vagi un petit vot de confiança a Penedès , encara que no ho hagi acabat del tot be. Per exemple en el cas de l’obra d’Alís. Filant prim l’obra ha de ser fregant els 90 , però mai d’un 76? , que correspondria a un artista de quinze anys.
Son coses evidents que els bons tècnics han de tenir cura. Però a Mataró ja ho sabem , a dormir a puerta gaiola , i demà ja ens sortirem escaldats , que si en PIC no ho veu i en fa esvalot .....

dilluns, de juliol 09, 2007

MATARÓ NEWS

Si ahir parlàvem d’una Mataró notícia negativa per la seva inclusió en el ranking de ciutats que no compleixen amb algun límit de polució , bo és que ara explicitem que la mateixa Mataró apareix per altres notícies més positives.

Així la nostra ciutat ha tingut ressò a La Vanguardia mitjançant una entrevista amb Maria Rovira en relació al seu espectacle “El salt de Nijiinski” i per altra costat amb la imatge i les paraules de M.Àngels Opisso, filla i neta respectivament d’Alfred i Ricard Opisso, al voltant d’aquest “museu” que l’hoteler Clos dedicarà a Ricard Opisso , que encara que no es mataroní de naixement si ho és per adopció encara que sigui indirecta.

Ambdues noticies em porten a un passat llunyà i a un present molt proper.
El passat amb Maria Rovira , juntament amb l’escenògraf Roy , en Josep Mª Codina , afegint-se a Alcoy, Novellas, Perecoll i un mateix amb el mític “Salvem la peixateria” en contra de la cesió i restauració / destrucció de l’edifici neoclàssic per convertir-se en fracasat restaurant de luxe , amb un polític de trànsfuga pedigree ben reconegut. La pancarta “El racó d’en Migiu” dedicada a Remi Herrero i parodiant la del famòs restaurant de l’època “El Racó d’en Binu” crec que hauria de formar part de la més popular de les històries locals.

Del cas Opisso, com no, el punt de mala llet que m’agafa quan segueixo veient que malgrat dir-ho de totes maneres , l’Aslfred Opisso es quedarà sense la oficalment promesa exposició antològica amb motiu del seu centenari.
Tot en un oblit vergonyòs per part de la ciutat i dels responsables de la mateixa, amb cultura al capdavant.
Malgrat tot si ens afanyem , encara estem a temps de fer alguna cos per Nadal.

DE BLOGS
Aquesta nit, i sembla un miracle, és la primera amb molt de temps que no tinc un munt de coses sobre la taula, totes pendents i totes urgents. Això m’ha permès fer repassada de certs blogs. De tots ells tan sols tres comentaris.

A Ildefonso Mármol , per a mi sempre Alfonso: Quanta raó tens en quasi tot el que dius , però tu i jo sabem que ser rebels ens condemna a tot , per més “causa” que tinguem.
Aquest mirar per sobre l’espatlla , aquesta superioritat per ser un ... Estaria bé que per una vegada , i si volen sense que serveixi de precedent, s’escoltés (vist que el sector que mana domina més el castellà que no pas la llengua casolana, vull recordar que “escuchar” no és el mateix que “oir”) el que de veritat senten tots aquells que d’una o altra manera son propers a un projecte socialista i català, qualificatius ambdós inseparables , vist que amb molta facilitat oblidem la C de les sigles.

A Joan Safont: Que vas errat. El darrer dels maragallistes soc jo. I si cal, m’ho faig a palletes amb en Joan Salicrú. Sigui com sigui però, hauràs d’estar amb mi que no hi ha color, entre Maragall, Montilla i Chacón.
El fet és imposible , tant com comparar un polític de cap a peus, un buròcrata d’igual nivell i una ambiciosa intel·ligent que caurà degut al seu íntim convenciment de ser un ens superior davant els demés. El seu somriure en l’acte oficial d’avui és digne de tots els zappings i camp sembrat d’imitació per la seva tonteria i prepotència.

A Joana Torres: T’imagino ja col·locada i disposada a recuperar la normalitat , amb tot el de bo i dolent que significa,
M’ha fet molta il·lusió que mantinguis el meu link , i si em deixes ser una mica xulo, et diré que m’he sentit afalagat i anomenat entre aquells que som capaços de dir més o menys el que pensem, sense cap mena de censura mental prèvia.

Igualment estic amb tu , amb la desaparició de tants i tants bloggers que s’han esmunyit per l’aigüera , camí de la claveguera , una vegada “obtenidos los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” , que és el final del que es podia llegir en unes plaques que es trobaven a l’entrada d’aquest Ajuntament , en el que ara entren sense saludar i esperant que hom es quadri al seu pas.

Però que hi farem .

diumenge, de juliol 08, 2007

TRES PICS I UN REPICÓ

PRIMER PIC

Magnífica l’exposició que Tomàs Safont-Tria presenta a Can Caralt de Llavaneres en el seu retorn a l’activitat artística.
Una exposició que va servir alhora tant per inaugurar la Festa Major de Llavaneres , com per ser el primer acte que presidia Bernat Graupera , el nou alcalde la població. Esperem que fer el primer pas amb una exposició serveixi com a bon presagi per una bona legislatura en una Llavaneres en que hi tinc molts i bons amics, com en Joan Rubal nou regidor de Medi Ambient, Transports i Mobilitat .

En Tomàs s’ha desfermat. Ho deia en l’escrit de presentació que vaig publicar en un anterior post , però ara , vistes les obres ben penjades i il·luminades encara destaca més el seu bon fer i el gran salt que ha fet en aquests llargs temps de silenci.

Safont-Tria potser és l’artista proper que encaixa més en el sentit de la pintura impressionista. Ho fa però, no en l’aspecte dolç i adotzenat de tants i tants paisatgistes repetitius , i sí en aquest concepte del gest , la pinzellada , el color. Una pintura la seva ,amb trempera , amb personalitat , fregant quasi el sentiment fauve que sembla que comença a aparèixer de trascantó en algun dels seus treballs.
L’exposició de Tomàs Safont-Tria és una bona exposició que fa palesa la gran diferència entre un pintor i un artista. Com diu la frase coneguda , un pintor pinta sempre el que veu i un artista veu sempre el que pinta.

Safont-Tria un artista feliçment recuperat per el mon de l’art. Especials felicitats per a ell , que també retopen en tot el mon artístic de casa nostra.
Una mostra de la que us recomano la visita.

SEGON PIC

Magnífic “cara a cara” el que presenta “El Tot Mataró” en relació a les Festes de Barri, amb les opinions de David González i Ferran Àngel.
Ara fa justament una setmana que escribia un post davant el desgavell de tota mena que significava la Festa dels Molins ( En cas de dubtes preguntar a una regidora important que com un mateix en va ser “sufridora en casa”). Ara quasi els mateixos components reflexius d’aquell post es fan públics en aquest cara a cara.

Les Festes de Barri s’han de redreçar , així com també Les Santes que s’ha d’expandir per arreu. Cultura i Participació Ciutadana tenen un curs per reorientar peticions , però peti qui peti , cap dels dos punts poden mantenir el seu ritme.
Calen unes noves Santes i unes redimensionades , a la baixa , Festes de Barri que han d’ocupar el protagonisme que de veritat mereixen i no aquest “ i jo més” amb el que semblen competir els seus organitzadors.

TERCER PIC
Bona reorganització ministerial. Ho dic especialment per Bernat Soria i César Antonio Molina.
De Bernat Soria tot el que s’ha de dir és bo. Algú pot pensar que malament rai que un científic ocupi un silló ministerial. Jo penso el contrari. De les qüestions administratives ja en tindran cura els tècnics, encara que ell amb la quantitat d’administracions amb les que s’ha hagut de moure i barallar per les cèl·lules mare ja en deu tenir ample coneixement. El que ha de prevaler és que per primera vegada algú amb coneixements reals podrà marcar un camí real.
El cas del conseller Laporte en els primers Governs de la Generalitat n’és positiu exemple.

Element parell en el cas de César Antonio Molina. Magnífic el seu paper en el Cervantes amb l’afegitó de que potser per el fet de ser gallec , i exercir-ho amb bilingüisme inclòs, sempre l'ha fet considerar que en el Cervantes hi caben totes les llengües de l’Estat .
Un exemple del que be en caldria prendre nota al Ramon Llull i evitar els intencionats malentesos de la Fira de Frankfurt.

Òbviament no puc dir el mateix de l’elecció de Carmen Chacón. Quan va visitar Mataró per l’acte central de les municipals ja vaig explicitar en un post el meu rebuig personal.
Corbacho, Chacón, De Madre, Montilla... respon al perfil més espanyolista , i menys catalanista i català , del PSC que en el seu cas s’explicita com a PSOE. Tots recordem les seves lamentables actituds prepotents en els programes de TV3 en les nits electorals. Ara , diuen els entesos, que aquest salt ministerial és la prèvia de ser cap de cartell del PSC , perdó , del PSOE en les properes generals.

Ja veig que com en el cas Montilla haurem d’anar a votar amb el nas tapat.

REPICÓ
“El País” d’avui diumenge , amb noticia de portada i tres planes interiors , explicita que 50 grans ciutats espanyoles superen els límits legals de contaminació de l’aire.
He de dir que amb gran sorpresa per part meva , d’entre elles apareix Mataró que si be es manté en la normalitat en el que es refereix ala mitja de NO2 en un any, depassa la mitjana de PM10 anual ( partícules de menys de 10 micròmetres) que son producte dels cotxes i de la pols, actuant en els aparells respiratori i circulatori. Irritant nas i ulls, empitjorant els casos d’asma, càncer i malalties circulatòries.

Una noticia preocupant i que obliga a un ràpid aclariment per part de la Regiduria corresponent.

dijous, de juliol 05, 2007

I ELS ARTISTES PLÀSTICS ??

Fa ja un temps que contra viento y marea defenso la recuperació del concepte d’arts plàstiques en contra del concepte d’arts visuals actualment imperant.

No tinc res en contra de tots aquells conceptes artístics que han fagocitat a les arts plàstiques per ocupar allò que econòmicament diríem “quota de mercat”. És obvi que l’art videogràfic, el mail-art , la instal·lació, la performance , la.... són conceptes artístics , però crec que pertanyen a altres àmbits, ja que en bona part estan més emparentats amb el cinema , les arts escèniques etc.. que no pas amb el concepte clàssic de les arts plàstiques.

Veig que cada vegada més s’està entenent aquest concepte per mi defensat i que sembla començar-se a obrir un nou espai en que els artistes plàstics (pintors , escultors , arts aplicades ...) tornen a ser amos del seu destí i no sotmesos a una dictadura de la modernitat tècnica que ni precisen ni els estimula en els seu coneixements personals i artístics.

Però curiosament apareixen ara uns nous contrincants i a més ho fan amb tots els beneplàcits. I dic això ja que no he pogut llegir cap comentari contrari a la presència de Ferran Adrià com a gran artista, representant màxim de l’estat espanyol en una mostra artística que no cal ni anomenar. I tampoc he sentit res al respecte de que el cineasta Carlos Saura hagi dissenyat les medalles commemoratives del Campionat d’Europa de Bàsquet, esport del que és gran afeccionat. No he llegit en canvi, que Reyes, Garbajosa , Gassol o Navarro siguin els encarregats de dirigir la pel·lícula del Campionat.

Tot sembla tenir un concepte moralitzant final. L’art val , o millor dit, es valora tan poc, que qualsevol es pot fer passar per gran artista.

I que voleu que us digui. Això m'entristeix però que molt.

CARTIPÀS MUNICIPAL

En la noticia política de la setmana podem observar que sembla clar que qui estarà destinat al càrrec d’Innovació i Promoció de la Ciutat , serà el Sr Ricard Bonastre amb uns emoluments de 78.135,82 euros , és a dir uns tretze milions de les antigues pessetes

Sobre el paper aquest Sr seria el responsable màxim del projecte “Mataró Cultura” que es el projecte vengut per el PSC com a paradigma màxim de la promoció municipal a la cultura local , en un afany d’esdevenir poder paral·lel al de la Regiduria de Cultura a la que no calia aspirar, ja que tenint això....

Dons bé, anem tots ben apanyats. Si un ja fa temps que té molt clar que “Proposta Mataró” no arribarà a terme ja que no hi ha cap interès municipal, i de moment el temps ho demostra , ara té encara més clar que en allò de la promoció de l’art mataroní més enllà de rieres , no hi haurà res de res.

Certament les males eleccions i per tant les decepcions segueixen en cadena i s’ha de ser molt ximple per seguir treballant culturalment per la ciutat , vist el descrèdit que en els llocs de comandament van col·locant aquells que n’haurien de ser el màxims valedors.

Però mentre hi hagi mesells.....

dimecres, de juliol 04, 2007

PROVA DE FOC

Feina de tot tipus , aquella que a vegades apareix de cop i volta i que no saps com treure-la de sobre , no m’ha donat ni la més mínima treva i el blog ha quedat arraconat en el silenci.
Un silenci que no volia tenir amb en Joan Safont que fa uns dies m’adreçava un comentari ben atinat , com tots els seus , al respecte del meu pensar envers les primeres actuacions del nou regidor de Cultura , Sergi Penedès.
Esperava respondre tot veient si aquest havia actuant amb premura corregint en el possible (carteles noves) la malifeta del catàleg de la Col·lecció Ubach. Aquesta manca d temps m’ha impedit constatar-ho, però l’aparició de la noticia del “forat” al PMC obliga ja al comentari.

Per això amic Joan he de dir-te que no tinc cap dubte que Cultura sols podia anar a mans del PSC o d’ERC. Eren els dos grups que havien treballat millor el programa. Quan afirmo que la ciutat perdia en quedar la cartera en mans d’Esquerra ho deia en el fet , per a mi evident, que per una vegada hi havia un partit que havia aconseguit motivar i arreplegar i fins hi tot diria jo engrescar, a una bona part del sempre dispers col·lectiu cultural mataroní. La reunió del Monumental o la presentació a la Presó en son evidències davant el poc ressò aconseguit per ERC.

Evidentment que soc home apassionat però alhora terriblement cartesià al que potser per osmosi he d’afegir una tossudesa flairada per la conca del Jiloca. Qui més em coneix, la meva dona, sempre diu que per la meva boca no passa res que no hagi donat tres voltes al circuit cor-cervell . Per tant el que deia de Penedès ho feia amb consciència.

La seva actuació el dia de la presentació de la Col·lecció Ubach no tan sols va ser trista , ans va ser la gran ocasió perduda de marcar uns criteris i una iniciativa , al menys marcant la petita sensació d’indicar qui mana , tot donant la importància deguda als creadors que han de ser uns dels veritables protagonistes de la cultura local. El seu aïllament envers el bon nombre d’artistes presents a l’acte no tan sols no va ser correcte , si no que va ser una postura molt poc intel·ligent.

En el que personalment pertoca , la seva tardana resposta a la meva denuncia del munt d’errors del catàleg , feta a més amb una burocràtica carta digna de qualsevol departament de desatenció al client de qualsevol multinacional a qui el client individual l’importa un pebrot , el qualificava negativament de totes totes, ja que a més tombava la truita de la veritat tot dient que havien detectat l’error i s’havien posat en contacte amb el Sr.Ubach, quan el que havia fet això era justament a qui dirigien la carta.

Però potser el pitjor estava en que hom sap que el gran problema del PMC està en el nucli viciat de qui el conforma. Qualsevol millora precisa d’una acció de força , direcció i poder. Una errada com aquella era arma suficient com per presentar-se davant de tots i explicitar ben clar que coses com aquella no s’havien de repetir i que ell no ho consentiria de cap manera .
La denúncia de l’error li posava en safata de plata l’oportunitat de marcar distàncies envers el passat , marcar una línia clara de qualitat per el futur, i deixar ben clar a tots que les coses havien canviat i que calia apostar per aquella excel·lència que havia desaparegut del tot a Beneficència. Però res d’això va succeir , i les aigües de Beneficència van seguir calmes , a fi de comptes es tractava d’una tocada de nassos, una més de l’impresentable d’en PIC.

Però ara les coses han canviat . L’aparició d’un forat econòmic important , es parla de més de 300.000 euros , esdevé prova de foc que marcarà clarament el futur del regidor. Per un costat en el que pertoca a les relacions amb ICV , per l’altra en la necessitat obligada d’una transparència absoluta davant dels ciutadans i per l’altra en les decisions a prendre per intentar solventar , pontejar o resoldre la situació que marcarà clarament les actuacions a prendre en aquest any del que no hem d’oblidar encara en falta la meitat.

Dos punts seran molt importants: el personal i l’econòmic.

En el personal cal finiquitar el més ràpidament possible a Rafa Milan i fer-ne l’oportuna substitució. Els rumors apunten a un forà vist que no s’ha trobat a ningú disponible en la ciutat Si és així funcionarà si sap integrar-se a la ciutat . Si ho mira de passavolant , cas Milan , el resultat serà el mateix.
Penso jo però, que a Mataró, i a la mateixa Esquerra hi ha noms com per ocupar el càrrec. Tu mateix , Joan Safont, disposes de moltes qualitats per fer-ne un bon paper , i no diem d’en Ramon Prujà , home que reuneix coneixements econòmics, coneixements institucionals i a més és un veritable saberut cultural, gaudint a més d’un tarannà dialogant que el fan perfecte per aquest càrrec, encara que he de dir que es va petar de riure quan li vaig comentar el que ell diu “acudit”.

En l’econòmic cal perfilar ben clarament el nou pressupost “cultural”. Cal separar el gra de la palla i deixar de ser allò de Regidor de Cultura i Festes , per poder oferir de veritat un nivell cultural que ni de molt lluny s’ofereix en aquesta la nostra disbauxada ciutat.

Amb tot , no dubtis amic Joan que desitjo el millor per en Sergi Penedès i que el primer d’aplaudir amb força si aconsegueix sortir de tan difícil embolic, serà aquest torre neules, que segueix pensant que la Cultura sempre acaba en mans d’aquell a qui no saben quin tros de pastís donar i que malhauradament no hi ha cap partit que en faci aposta clara i honesta com a component important en el seu treball de manar a la ciutat.

TOMÀS SAFONT –TRIA

Després d’una llarga absència degut a tristes circumstàncies personals, en Tomàs Safont-Tria retorna a l’activitat expositiva. En els mals moments li vaig prometre que li presentaria la seva primera exposició. Han passat els anys i en Tomàs m’ha fet record de les meves paraules i jo he complert amb emoció i plaer.

Aquest és el text de la meva presentació en el catàleg , que anirà acompanyada de l’oportuna presentació oral en el moment de la inauguració que tindrà lloc a Can Caralt ( Museu Arxiu de Llavaneres) el proper divendres 6 a les 19.30 hores.

Tant l’exposició com la bonhomia d’en Tomàs Safont-Tria mereixen la presència en aquest entranyable retorn.




TOMÀS SAFONT TRIA . OLOR A BONA PINTURA

D’entre les mil i una definicions que podem trobar del concepte “art” , les més exactes i valuoses seran aquelles que ens parlen de la comunicació de sensacions i emocions.

Estic convençut que en Tomàs Safont Tria també ho creu així. Per això ara , feliçment recuperat per a la vida artística, se’ns ofereix desfermat en la seva sensibilitat , a la recerca del munt de detalls que és capaç d’esbrinar en cada una de les seves mirades a tot allò que l’envolta, ja siguin paisatges, composicions o figures.

Pintor de depurades essències , es manté fidel al sentit tàctil de la pintura, aquell d’embrutar-se el dits tot sentint la força de la densitat de la pinzellada. Una pinzellada que li serveix per endinsar-se en l’ample i agosarat ventall cromàtic d’una paleta en la que conjuga sense por, tonalitats que van de la dolçor a l’agressivitat, per donar ritme vibrant a una composició ben personal que fuig de normes. Tot, en la recerca sempre aconseguida de l’equilibri del conjunt i assolir inexorablement aquella comunicació sols possible quan parlem d’artistes i d’art.

Una comunicació de la que aquesta exposició n’és exemple. Unes obres que plenes d’emocions i sensacions, ens porten el sempre rar i exquisit olor de la bona pintura , aquell de la que en Tomàs Safont Tria n’és un ben valorable protagonista.

Pere Pascual
Mataró, juny de 2007