PROVA DE FOC

Feina de tot tipus , aquella que a vegades apareix de cop i volta i que no saps com treure-la de sobre , no m’ha donat ni la més mínima treva i el blog ha quedat arraconat en el silenci.
Un silenci que no volia tenir amb en Joan Safont que fa uns dies m’adreçava un comentari ben atinat , com tots els seus , al respecte del meu pensar envers les primeres actuacions del nou regidor de Cultura , Sergi Penedès.

Esperava respondre tot veient si aquest havia actuant amb premura corregint en el possible (carteles noves) la malifeta del catàleg de la Col·lecció Ubach. Aquesta manca d temps m’ha impedit constatar-ho, però l’aparició de la noticia del “forat” al PMC obliga ja al comentari.

Per això amic Joan he de dir-te que no tinc cap dubte que Cultura sols podia anar a mans del PSC o d’ERC. Eren els dos grups que havien treballat millor el programa. Quan afirmo que la ciutat perdia en quedar la cartera en mans d’Esquerra ho deia en el fet , per a mi evident, que per una vegada hi havia un partit que havia aconseguit motivar i arreplegar i fins hi tot diria jo engrescar, a una bona part del sempre dispers col·lectiu cultural mataroní. La reunió del Monumental o la presentació a la Presó en son evidències davant el poc ressò aconseguit per ERC.

Evidentment que soc home apassionat però alhora terriblement cartesià al que potser per osmosi he d’afegir una tossudesa flairada per la conca del Jiloca. Qui més em coneix, la meva dona, sempre diu que per la meva boca no passa res que no hagi donat tres voltes al circuit cor-cervell . Per tant el que deia de Penedès ho feia amb consciència.

La seva actuació el dia de la presentació de la Col·lecció Ubach no tan sols va ser trista , ans va ser la gran ocasió perduda de marcar uns criteris i una iniciativa , al menys marcant la petita sensació d’indicar qui mana , tot donant la importància deguda als creadors que han de ser uns dels veritables protagonistes de la cultura local. El seu aïllament envers el bon nombre d’artistes presents a l’acte no tan sols no va ser correcte , si no que va ser una postura molt poc intel·ligent.

En el que personalment pertoca , la seva tardana resposta a la meva denuncia del munt d’errors del catàleg , feta a més amb una burocràtica carta digna de qualsevol departament de desatenció al client de qualsevol multinacional a qui el client individual l’importa un pebrot , el qualificava negativament de totes totes, ja que a més tombava la truita de la veritat tot dient que havien detectat l’error i s’havien posat en contacte amb el Sr.Ubach, quan el que havia fet això era justament a qui dirigien la carta.

Però potser el pitjor estava en que hom sap que el gran problema del PMC està en el nucli viciat de qui el conforma. Qualsevol millora precisa d’una acció de força , direcció i poder. Una errada com aquella era arma suficient com per presentar-se davant de tots i explicitar ben clar que coses com aquella no s’havien de repetir i que ell no ho consentiria de cap manera .
La denúncia de l’error li posava en safata de plata l’oportunitat de marcar distàncies envers el passat , marcar una línia clara de qualitat per el futur, i deixar ben clar a tots que les coses havien canviat i que calia apostar per aquella excel·lència que havia desaparegut del tot a Beneficència. Però res d’això va succeir , i les aigües de Beneficència van seguir calmes , a fi de comptes es tractava d’una tocada de nassos, una més de l’impresentable d’en PIC.

Però ara les coses han canviat . L’aparició d’un forat econòmic important , es parla de més de 300.000 euros , esdevé prova de foc que marcarà clarament el futur del regidor. Per un costat en el que pertoca a les relacions amb ICV , per l’altra en la necessitat obligada d’una transparència absoluta davant dels ciutadans i per l’altra en les decisions a prendre per intentar solventar , pontejar o resoldre la situació que marcarà clarament les actuacions a prendre en aquest any del que no hem d’oblidar encara en falta la meitat.

Dos punts seran molt importants: el personal i l’econòmic.

En el personal cal finiquitar el més ràpidament possible a Rafa Milan i fer-ne l’oportuna substitució. Els rumors apunten a un forà vist que no s’ha trobat a ningú disponible en la ciutat Si és així funcionarà si sap integrar-se a la ciutat . Si ho mira de passavolant , cas Milan , el resultat serà el mateix.
Penso jo però, que a Mataró, i a la mateixa Esquerra hi ha noms com per ocupar el càrrec. Tu mateix , Joan Safont, disposes de moltes qualitats per fer-ne un bon paper , i no diem d’en Ramon Prujà , home que reuneix coneixements econòmics, coneixements institucionals i a més és un veritable saberut cultural, gaudint a més d’un tarannà dialogant que el fan perfecte per aquest càrrec, encara que he de dir que es va petar de riure quan li vaig comentar el que ell diu “acudit”.

En l’econòmic cal perfilar ben clarament el nou pressupost “cultural”. Cal separar el gra de la palla i deixar de ser allò de Regidor de Cultura i Festes , per poder oferir de veritat un nivell cultural que ni de molt lluny s’ofereix en aquesta la nostra disbauxada ciutat.

Amb tot , no dubtis amic Joan que desitjo el millor per en Sergi Penedès i que el primer d’aplaudir amb força si aconsegueix sortir de tan difícil embolic, serà aquest torre neules, que segueix pensant que la Cultura sempre acaba en mans d’aquell a qui no saben quin tros de pastís donar i que malhauradament no hi ha cap partit que en faci aposta clara i honesta com a component important en el seu treball de manar a la ciutat.

TOMÀS SAFONT –TRIA

Després d’una llarga absència degut a tristes circumstàncies personals, en Tomàs Safont-Tria retorna a l’activitat expositiva. En els mals moments li vaig prometre que li presentaria la seva primera exposició. Han passat els anys i en Tomàs m’ha fet record de les meves paraules i jo he complert amb emoció i plaer.

Aquest és el text de la meva presentació en el catàleg , que anirà acompanyada de l’oportuna presentació oral en el moment de la inauguració que tindrà lloc a Can Caralt ( Museu Arxiu de Llavaneres) el proper divendres 6 a les 19.30 hores.

Tant l’exposició com la bonhomia d’en Tomàs Safont-Tria mereixen la presència en aquest entranyable retorn.




TOMÀS SAFONT TRIA . OLOR A BONA PINTURA

D’entre les mil i una definicions que podem trobar del concepte “art” , les més exactes i valuoses seran aquelles que ens parlen de la comunicació de sensacions i emocions.

Estic convençut que en Tomàs Safont Tria també ho creu així. Per això ara , feliçment recuperat per a la vida artística, se’ns ofereix desfermat en la seva sensibilitat , a la recerca del munt de detalls que és capaç d’esbrinar en cada una de les seves mirades a tot allò que l’envolta, ja siguin paisatges, composicions o figures.

Pintor de depurades essències , es manté fidel al sentit tàctil de la pintura, aquell d’embrutar-se el dits tot sentint la força de la densitat de la pinzellada. Una pinzellada que li serveix per endinsar-se en l’ample i agosarat ventall cromàtic d’una paleta en la que conjuga sense por, tonalitats que van de la dolçor a l’agressivitat, per donar ritme vibrant a una composició ben personal que fuig de normes. Tot, en la recerca sempre aconseguida de l’equilibri del conjunt i assolir inexorablement aquella comunicació sols possible quan parlem d’artistes i d’art.

Una comunicació de la que aquesta exposició n’és exemple. Unes obres que plenes d’emocions i sensacions, ens porten el sempre rar i exquisit olor de la bona pintura , aquell de la que en Tomàs Safont Tria n’és un ben valorable protagonista.

Pere Pascual
Mataró, juny de 2007