dijous, de setembre 30, 2010

SANTI DOMÍNGUEZ.
UNA MIRADA ENDAVANT


Pepe Novellas no tan sols va deixar com a llegat la seva trajectòria i la seva obra ans també va deixar un grup de creadors/ alumnes, que sorgits del quasi no res , de l’afició , provinents d’altres ensenyants i ensenyaments , van germinar al seu redós i mitjançant la seva tasca, van poder despertar els seus sentits i espavilar en el seu afany i desig d’esdevenir artistes.

La seva desaparició va ser per ells un gran cop. D’ençà aquell moment han dispersat els seus afanys i la seva evolució ha estat diversa . Alguns han perdut el nord lluny del mestre, altres han mantingut el seu tarannà i en altres s’ha produït el fet important de que per obligació han hagut d’espavilar-se sols i trobar per si mateixos la seva veritat , fet ara més senzill després del gruix d’ensenyaments i experiències rebudes. En Santi Domínguez potser forma part d’aquest darrer grup, o al menys així ens sembla intuir després de visitar la seva exposició a la sala de Premiart.

Qui recordi les presencies públiques de l’autor , recordarà les seves assistències al Sant Lluc i al col•lectiu del “casament”, o l’exposició a l’espai capgròs, sempre amb la figura humana com a eix vertebrador del seu discurs. Una discurs que varia en la seva aposta per el Torres Garcia , que esdevé el punt de partida de tota la seva evolució envers l’avui presentant en la sala premianenca.

Una exposició , que hora és de dir-ho, sorprèn gratament. I ho fa ja que en ella es pot observar en les diferents peces presentades un constant caminar endavant, de modus i manera que l’espectador quasi podria establir l’ordre de la creació.

És així ja que en la mostra s’observa el clar afany de Domínguez d’anar desempallegant de la crossa d’una figuració eix i entramat , per deixar que sigui l’obra , mitjançant la taca i el color, el que creï la figura i per tant, sols és precisi un petit detall per fer-la avinent a l’espectador. Un detall que estic convençut que malgrat l’essència figurativa de l’autor , anirà minvant per ser el global del treball el que marqui més les essències que no pas les presències.

El cert és que l’obra que podem reproduir no fa justícia a la realitat del creador , és la que correspon al catàleg, el que és un error ( algun dia els artistes en general i els que comencen en particular , hauran d’entendre que la peça que publiciten en el catàleg , cartell o invitació ha de ser la millor i no caure en la que tenen més a mà ). No ho fa ja que és una obra del tot superada per d’altres que mantenen un vigor, un ritme i una seducció que ens obliguen ;- amb gust -, a considerar com prou vàlida a aquesta exposició.

Però que Santi Domínguez no s’equivoqui. Ha demostrat saber sortit d’un cert atzucac. Ha demostrat que pot donar llibertat al seu fer i deixar de costat l’obligació d’un realisme i una figuració mal entesa. Però li queda molt de camí. En primer lloc li cal aprofundir encara més en aquesta opció. Li cal valentia i no tornar a enrere. Li ca un xic més de llibertat i li cal mantenir la tensió creativa i la tècnica ( hi ha petites errades que s’han de subsanar obligatòriament).

Si actua així, podrem dir que clarament Santi Domínguez ha deixat el graó d’afeccionat per començar a surar en el sempre difícil mon de l’art. I encara que només fos per això, mereix l’oportuna felicitació , tot esperonant-lo per seguir , que encara li queda un llar camí de treball i superació, per poder dir i dir-se a si mateix: Soc un artista.


dimecres, de setembre 29, 2010

ENTRE LA LLUM I LES OMBRES



Fa una anys en Josep Mª Cadena, aquest pou de coneixements de tota mena especialment artístics , em deia tot comentant el paper dels “crítics de poble”, que és així com anomeno a aquells que fan el que jo , que ell me / ens envejava una mica. Tot contestant-li que no entenia el per què , em va respondre ben seriós : Per que quan tu vas a veure una exposició d’un autor de la ciutat tens a mans molts més fonaments que jo per jutjar-lo. Saps la seva història , la seva evolució , el seu estat actual i per tant la raó i la motivació de tot allò que presenta . Jo tan sols em puc quedar amb els antecedents , - si els conec - , i amb les seves capacitats tècniques i comunicatives.

M’ha vingut al cap aquest raonament al començar a enquadrar les idees per parlar de l’exposició que amb títol de “Entre la llum i les ombres” presenta la Margarida Riera a “Gal-Art”. Una exposició de la que crec s’obté una mirada ben diferent en el cas de si és coneix el fer artístic de l’autora o no.

Per aquells que no la coneguin abastament es trobaran amb una artista que expressa les seves sensacions al voltant d’un món peculiar com ho és del nord d’Àfrica, exactament a Argèlia i la terra dels tuaregs , indrets i costums que coneix bé per la seva estància en el país i la zona. Una mirada tramesa essencialment mitjançant el protagonisme femení , - una de les característiques bàsiques del seu treball- , amb la individualització personalitzada en un altra element molt emprat per ella com ho son les mans, elements ambdós que li permeten explicar la seva filosofia vital.




Tot en unes obres en les que manté el tractament dens de la pinzellada per accentuar la força de la seva paleta cromàtica habitual , concentrada en els ocres i terres que en aquest cas té contrapunt amb una certa aparició del blanc per refermar l’encegador paper de la llum del desert i amb l’afegitó d’unes tonalitats blavoses , - poc habituals -, que li serveixen d’acurat contrast. Una mostra agraïda , de lectura immediata , que pot provocar una certa seducció.

Però la lectura d’aquells que coneguin més el seu tarannà i la seva trajectòria a bon segur haurà de ser diferent. Sense desmerèixer les virtuts abans comentades , caldrà convenir que la realitat creativa de la Marga Riera , i així ho ha demostrat en la seva trajectòria , està en una pintura interioritzada que parla de sensacions , emocions i passions . I feta des de la subjectivitat i amb la força de la generositat i el convenciment que sempre destil•la el seu treball.




Ara , en aquesta visió emmarcada en el peculiar mon de la cultura tuareg , es nota que l’autora s’enfronta al mateix sota un prisma quasi essencialment d’espectador . Amb el seus judicis , prejudicis , lectures a favor i en contra , però sense ni poder ni voler , entrar en l’ànima de la qüestió . Per això l’obra és més una mirada d’ulls en fora , que no pas una mirada cap endins que és aquella que millor conjuga amb el seu fer personal i creatiu.

Per això en la mostra ens trobem amb les dues cares de la moneda. Unes obres en que si se sent el pàlpit de la mirada interior i d’altres més anecdòtiques , si es vol , en que l’habitual força expressiva de Riera es dilueix en uns resultats més decoratius.

“Entre la llum i les ombres” ha estat el títol triat per l’artista per aquesta exposició i en aquest contradictori s’ofereixen les obres presentades, que es mouen entre la llum d’uns bons treballs plens de força i intenció i les ombres d’altres peces més toves que potser seran agradables per a l’espectador general però que no responen a la veritable capacitat artística de Margarida Riera, que al meu entendre segueix estan en la força passional de la seva interiorització.

Post escrit tot scoltant Nocturnes ( i altres ) de Calude Debussy

dimarts, de setembre 28, 2010

NO LI DIGUEM ART
A L’ART CONTEMPORANI



El títol d’aquest post no és meu , encara que moltes vegades he dit coses semblants. El títol correspon a l’entrevista a tota plana que “El País” dedica a Marc Fumaroli , l’important intel•lectual francès amb fama de polemista que si fa 20 anys es va carregar la grandeur cultural de la V República , ara presenta l’assaig “París – Nueva York – París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes” (Acantilado) . – un títol que cal apuntar -, en el que s’enfronta amb el que considera las grans fal•làcies culturals del nostre temps, entre elles el mal anomenat art contemporani.

Encara que us recomanem llegir l’entrevista sencera , valgui aquí la transcripció de les preguntes i respostes relacionades essencialment amb el camp de l’art. Són tan clares, contundents i jo diria que clarividents que es comenten per si soles i no mereixen cap postil•la al marge. Jutgin vostès.

P.-Es usted especialmente crítico con el arte contemporáneo, con esta concepción del arte espectáculo...

R. No solo del arte espectáculo, sino del arte negocio. Hay una nueva clase social que surge de la acumulación del dinero en una esfera extremadamente estrecha, pero mundial. Estos millonarios ya no quieren tener en casa un tiziano o un delacroix, sino signos exteriores de riqueza. Y eso es lo que les proporcionan las galerías que les ofrecen tiburones dentro de tanques de formol o juguetes sofisticados como los que produce Jeff Koons.

P. ¿No cree que este arte pueda llegar a ser popular?

R. A la gente le gustan otras cosas, el deporte, la música rock... No me parece mal. Lo que me resulta odioso es vender a esta gente, que no lo quiere y que tampoco se lo puede permitir, un arte reservado a la imagen de los famosos. La gente común va mucho más al museo del Louvre, a los museos de arte antiguo... Esos lugares convocan auténticas peregrinaciones.

P. ¿En qué momento el arte toma esta deriva? ¿La culpa la tiene Marcel Duchamp?

R. No, claro que no. ¡Pobre Duchamp! Era un snob francés muy elegante que jamás se hubiera encontrado con Warhol. Lo suyo era el privilegio de pequeños grupos muy exquisitos. Cuando el MOMA hizo la primera retrospectiva de Warhol, Duchamp devolvió la invitación, que no era sino la imagen de La Gioconda con bigotes, que él mismo había realizado. Consideró obsceno que aquel mal artista utilizara una imagen que él había inventado para hacerse su propia publicidad. Hay un mundo entre Duchamp y Warhol. La fórmula de Duchamp era: 'todo lo que se pone en un museo se convierte en obra de arte'. Warhol la utiliza en el sentido de que todo lo que hay en los supermercados puede entrar en museo y convertirse en obra de arte. Nunca Duchamp pensó esto.

P. ¿La línea roja la marcaría el pop americano?

R. Creo que ha influido mucho transportándonos a este universo que no está hecho para los europeos. Hay un punto común en el arte, la exigencia de una obra, y hemos entrado en un mundo en el que el arte no supone una obra, sino solo un concepto, una cosa efímera que durará un tiempo breve y que, momentáneamente excita un poco a los periodistas. Esta es la gran ruptura. No hay derecho a utilizar la palabra arte para lo que se llama el arte contemporáneo, no lo llamemos así; habrá que inventar otra palabra, tal vez entertainment para millonarios.

P. Pero hay artistas que aún hacen arte...

R. Sí, pero no tienen el favor de los medios de comunicación, ni de los museos. En España hay gente interesante, hay pintores notables. Si vuelve la pintura y la escultura, lo que sucederá, España estará en primera fila. Sartre dijo una vez: hay gente retrasada que está por delante.


NO HO ENTENC

No ho entenc i m’agradaria que algú m’ho expliqués.

No entenc tota la història de la Mostra de Cinema. Em sembla no tan sols un gran error ans també una gran aberració. De veritat que no hi ha un punt mig possible per mantenir-la , encara que amb mancances o minvades programacions. Coneixent alguns dels organitzadors de la mostra estic segur ue sí. Coneixent a l’IMAC i especialment a qui allà mana, segur que no.




No entenc com Mataró que dedica diners , espais i esforços a dojo per tota activitat que tingui relació amb la cultura andalusa i especialment amb el flamenc popular i populista , no aculli en canvi cap d’aquests magnífics recitals amb noms com Morente , Paco de Lucia , Mayte Martín... , que actuaran en diferents teatres de ciutats barcelonines .
És trist que mentre es recolza de manera absoluta i desmesurada , el més ranci i caspós del folklore andalús , quan aquest assoleix el nivell d’art i en podríem gaudir tots els ciutadans de Mataró, els que manen li giren l’esquena. Vergonyós.

No entenc com gaudint el Monumental d’una magnífica pantalla publicitària de leds que segons ens van dir no gastava res , aquesta estigui apagada de fa mesos en comptes d’aprofitar-se per anunciar els actes culturals de la ciutat quan tots sabem que la publicitació dels mateixos és pèssima i una de les grans causes del desconeixement general de molts dels actes culturals que se celebren a la ciutat.

dilluns, de setembre 27, 2010

TIEMPO EN BLANCO


El proper dijous 7 d’Octubre , en Josep Mª Codina inaugura exposició a Barcelona, a la seva habitual galeria que és “Àmbit” , al carrer Consell de Cent. Serà una gran exposició, tant per el nombre d’obres que supera la quarantena com per la qualitat de les mateixes ja que us puc avançar, que vist el que he vist , que és força, la qualitat és molt alta i estic convençut que aquesta serà l’exposició que situarà ja a Josep Mª Codina en el segment alt dels artistes del nostre país.

A més però, l’exposició servirà per fer-ne presentació pública de l’assaig dedicat a la seva obra que ha escrit J.F.Ivars amb el títol de “Tiempo en blanco” fent referència a un poema de Caballero Bonald ( Tiempo en blanco y aviso del vacío ....”.

El nom de l’autor J.F.Ivars no serà desconegut pels lectors de “La Vanguardia” a on de manera periòdica publica els seus doctes articles en els que conjuga erudició, didactisme i profunditat , elements tots ells que si son sempre difícils de trobar en la individualitat , trobar-los en conjunt és ja un rara avis.



Ivars és a més a més historiador de l’art , professor universitari , director honorari de l’IVAM del que va ser director exercent. S’ha dedicat també a la investigació de les arrels de l’art modern , essent responsable de diverses i importants mostres entre les que caldria destacar l’itinerant al voltant de l’obra de Ràfols Casamada que va tenir parada i fonda en indrets tan emblemàtics com Nova York i Praga.Un primera espasa del coneixement artístic per aprofundir, tot filosofant i reflexionant , en l’obra de l’artista mataroní.

“... Un territori inexplorat de sensacions i percepcions visuals que ni tan sols aspiren a convertir-se en signes plàstics i es limiten a insinuar “el rastre del temps”: un bucle capriciós, a mig fer, en la tensa superfície blanca del llenç. L’ajustament “informal” de materials plàstics es transforma així en una permanent categoria estètica, sens dubte.... “ son les frases que es destaquen el la invitació ales que jo afegiria aquelles altres que serveixen per cloure l’assaig:

“Arribats a aquest punt ens trobem davant d’una nova objectivitat de la pintura que ens torna a la màgica ontologia de les coses , obsessivament qüestionada per Heidegger a El orígen de la obra de arte. Una objectivitat minimalista – l’esgarrapada lleu, quasi un tatuatge sobre la pell de l’art que evoca / invoca la candent disjuntiva nominalista: cos o ànima, en el cec combat a la recerca d’un sentiment que mostri l’inútil desassossec que acompanya el devenir humà. Tornar a la brusca radicalitat de l’objecte d’art, no poca cosa – l’art és el que representa -,però en qualitat així mateix d’una representació revolucionària que afirma la seva condició de cosa , la profunda objectualitat de l’obra d’art contemporània”.




Tot en un text que malgrat la seva densitat i profunditat entre psicològica de l’artista i filosòfica del fet de la creació , ens serveix per descobrir amb més claredat els senyals, signes , camins , raons i emocions que porten a Josep Mª Codina acrear tal i com ho fa.

Un llibre magnífic de més de cent cinquanta pàgines i més d’un centenar de magnífiques fotografies personal ( de Jordi Cantenys ) i de l’obra ( Josep Casanova ) realitzades amb tota pulcritud i reproduïdes de manera excel•lent , tot i la gran dificultat degut a l’especial sensibilitat tonal i textural de tota l’obra.

Un llibre que haurà d’estar en totes les biblioteques dels amants d’art de la ciutat i del que ja n’he pogut fruir de fa uns dies gràcies a la gentilesa d’en Josep Mª , amb la personalització d’una , per a mi molt emocionant , dedicatòria.

Una exposició que caldrà visitar de totes totes i que estic convençut com deia al començament , servirà per col•locar a Josep Mª Codina entre els noms que “sonen” en l’actualitat pictòrica del nostre país.

Escrit mentre sonava “Concert per a violoncel i orquestra, en A menor, op.129 “ de Robert Schumann.

Aquest post havia de publicar-se ahir dilluns al vespre , però per raons desconegudes , d’aquelles atribuïbles als dimoniets de Bill Gates , no ho ha estat fins un dia més tard)

diumenge, de setembre 26, 2010

SENSIBILITAT  ACCENTUADA


L’Associació Sant Lluc té a be oferir-nos un munt d’activitats en el decurs de la temporada , d’entre les que destaquen les seves propostes expositives , generalment diverses. Ara cohabiten en el temps i en els seus espais del Col•legi d’Aparelladors i de la Presó, dues mostres amb diferents conceptes però que estan íntimament lligades per una eclosió de sensibilitat en tan alt grau , que les converteix en petites joies amagades que cal recomanar per a qualsevol bon afeccionat a l’art.

Son elles “Passió pel dibuix” ( Col•legi d’Aparelladors) amb Albert Alís, Francesc Bas, Josep Mª Codina ,Alberto Romero i David Vergés i la “Col•lectiva de Gravat( Presó) amb Ester Aliu , Daniel Llin , Teresa Oller , Ismael Cabezudo, Carme Peris, Regina Puig, Margarida Beltran i Tada Ikegale . Dues mostres d’ànima comuna en les que l’ànima tècnica serveix de suport al desenvolupament d’una sensibilitat exercida en grau màxim

El dibuix és l’eix unitiu de la mostra inaugural de temporada al col•legi d’Aparelladors tal i com ho va ser la temporada passada , amb la variant de que si llavors eren cinc dones les protagonistes ara toca als representants del sexe masculí fent ven avinent allò que tots sabem que en això de l’art el sexe és sempre anècdota i mai element diferencial.



Així els cinc protagonistes es llueixen remarcant el caràcter diferencial del seu fer i incidint en la gran importància que encara té el dibuix en si mateix i com element propi i personal.

Albert Alís en fa lliçó de la tècnica com a mitjà i no com finalitat ( tal i com ha de ser ) Perfecció contrastada per ser posada al servei d’uns resultats finals que poden ser diversos , com ho fa avinent amb els seus treballs amb la Coca de Mataró. Mentre les obres presents del malauradament desaparegut Francesc Bas , no tan sols ens fan redescobrir a un gran artista massa amagat ( amics del Sant Lluc , en cal una ampla exposició d’homenatge )ans també ens ofereix la vessant del dibuix fonamentada en la línia i la construcció de volums i espais. Un dibuix en la perfecció que essent formalment clàssic s’allunya clarament del mateix.

Josep Mª Codina i Alberto Romero son dos creadors que han tingut sempre en el dibuix com a concepte i el grafit com a material, uns elements fonamentals en el seu habitual fer. Ara els hi donen protagonisme , tot remarcant-los en l’absència de qualsevol altra elements distorsionador. Uns dibuixos que serveixen per donar més brillantor encara a les seves creences plàstiques que aquí queden clarament explicitades.

Finalment David Vergés segueix fent créixer en cada presència la seva particularitat de rara avis en el mon creatiu local. Les seves tendències minimalistes i conceptuals tenen justament en el grafit i el dibuix el millor substrat per explotar de manera contundent. Obres de detall, a vegades quasi tan sols d’unes poques espurnes , serveixen per obligar a l’espectador a encuriosir-se per una lectura etèria però d’alta densitat que sorprèn i captiva en el caminar d’un artista al que cal seguir atentament.




Paramètrica parella la que trobem a la sala de la presó on el grapat de participants, tots ells relacionats d’una o altra manera amb el taller de Gravat ( Pilar Lloret i Jordi Rosés ) que presenten una mostra grupal però alhora clarament individualitzada ja que sols el concepte de “gravat” amb tota la seva amplitud els hi serveix d’aixopluc dons després cadascun d’ells actua en la independència de la peculiaritat tècnica que més s’adiu a la també particular peculiaritat estilística.




Ens trobem dons davant vuit autors que despleguen el seu fer de manera personal aconseguint que aquesta diversitat real quedi enllaçada per una sensibilitat que s’ofereix a mans plenes i que domina la mostra en la que fàcil es quedar enganxat en el detall tècnic d’un , l’habilitat de l’altra o la capacitat creativa o d’investigació d’aquella més llunyana, en una mostra de visita detinguda i de reragust que roman en el temps.



Dues mostres de molt recomanable visita malgrat les dificultat d’uns horaris limitats. Acostar-s’hi i assaborir-les és un dels plaers que tot bon afeccionat no s’hauria de perdre.

Fotografies manllevades a la Marta Teixidó
Post escrit amb la música de fons de The Alan Parsons Project ( Tales of mysteri and imagination )

dissabte, de setembre 25, 2010

EMOTIONALLY  ENHANCED  PAINTING  FOOL


El passat dijous en la visita de les magnifiques instal•lacions de Can Minguell, i repeteixo el qualificatiu de magnífiques que ho son per el camp audiovisual , però no per al plàstic , ningú va parlar del programa informàtic que porta per nom el que encapçala aquest escrit.

Segur que va ser així ja que tothom en desconeixia l’existència que avui , al menys per a mi, ha quedat desvetllada en l’entrevista que El País fa a Simon Colton , un dels matemàtics i científics més importants d’Anglaterra que n’és el seu creador i que l’ha presentat a Espanya tot commemorant els 70 anys del British Council al nostre estat.



Segons sembla , i les imatges que omplen aquest post son fruit del mateix , mostra signes de saber “apreciar” la pintura. L’ “EEPF” , que traduït voldria dir més o menys com “pintor idiota remarcat emocionalment “ té la característica que si li mostres una cara que expressa alguna emoció ( mala llet , alegria , sorpresa... ) el rpograma la detecta, enquadra la posició dels trets facials més importants i comença a pintar un retrat, escollint materials ( oli , aquarel•la , carbonet..) , colors i nivell d’abstracció segons el sentit de l’emoció de la cara, la qual marca també l’estil que dominarà en l’obra. Com l'exemple que encapçala aquest paràgraf.

A més el programa pot arribar a un punt encara més llunyà , com ho és el fet de llegir per ex . tota una pàgina del diari i calibrant les paraules , emprades , les expressions i el sentit de les noticies , fer-ne com una representació pictòrica de la mateixa.




És a dir que la cosa cada vegada “pinta” , i mai tan ben dita la paraula, malament per els plàstics. Si ja hi ha programes que d’un dibuix d’una figura o element , el traslladen a la tridimensionalitat i mitjançant un laser son capaços d’esculpir amb tota exactitud aquella figura i per tant convertir un dibuix en escultura, sols falta ara el programa que pinta per si mateix traduint sensacions i emocions.

No estarà malament seguir la seva evolució.

Ps.- Qui vulgui xafardejar ho pot fer a www.thepaintingfool.com

Com era obligat avui aquest post està escrit mentre escolto música electrònica (Ian Pooley . In other words )







divendres, de setembre 24, 2010

NOVA TEMPORADA

Com dèiem en el post d’ahir, enguany l’IMAC per primera vegada a tingut a bé presentar el programa expositiu de la temporada. Una programació que com igualment ja varem comentar , és millor que les anteriors , no pel nivell general de la mateixa i sí per l’eclecticisme i la varietat estilística que com sempre hem cregut i defensat, ha de ser , al costat de la màxima qualitat possible , els paràmetres en que s’ha de moure la programació d’una ciutat tan mancada de capacitat expositiva, com ho és Mataró.

Una programació esdevinguda un xic poti-poti degut a que les obres de Can Serra obliguen a traslladar les exposicions allà previstes a altres espais de la ciutat. Així la programació prevista és:

CAN PALAUET:

“CAPS.A.” , la literatura i l’art .Mataró 1982 -1985 . Del 25 de setembre al 28 de Novembre.
L’Art en el pessebre mataroní . ( 19 desembre – 9 gener ).
“Construccions líriques. Man Ray i Leandre Cristòfol (21 de gener a 20 de març de 2011 )
Novellas ( 1950-2009). Del 31 de març al 29 de maig de 2011.



Exposicions que deixant de costat la de la del pessebre , per les obligacions abans comentades, conformen un conjunt teòricament prou vàlid , però que cal diferenciar.
Magnífica es preveu la de Man Ray i Cristòfol que ve de la mà de la Generalitat i per tant serà a l’estil de les de Chillida o Tàpies d’altres anys. Vàlida la de CAPS.A. pel que s’entén en el sentit de recuperar un temps històric a Mataró, el que estic convençut tindrà el seu interès i que a un personalment li portarà molts records , però que crec no es mereix ni un Can Palauet ni el temps de durada . Una exposició que alhora obliga ja a l'IMAC a preparar altres mostres en referència a altres fets i moviments que succeïren també en aquesta època a Mataró i amb més transcendència, com podria ser els casos de “Tertre” , l’escola de Mataró ( Alcoy, Rovira , Jordà , Novellas i Perecoll )o l’estudi de Can Mañé amb tot el que comportà. Però tots sabem qui mana a l’IMAC i quin és el seu cercle més proper.

Finalment l’exposició de Novellas serà , si es mantén l’ideari previ, una veritable bufetada a la seva memòria ja que la seva realització “cremarà” per uns quants anys la possibilitat d’una antològica ( el que precisa i es mereix ) i comportarà , amb el pas del temps més proper , l’oblit de l’artista.
Si algú d’aquells que tindrà mà en aquesta mostra vol demostrar la seva estimació per l’artista , que pari aquesta aberració.

CA L’ARENAS

Es manté la mostra anyal al voltant de la destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil.( planta 1)

La sala menjador seguirà amb obres dels germans Arenas ,a la sal 2 es mantenen les paridetes de Can Xalant i a la minúscula sala 1 podrem trobarnos amb Pere Fradera ( 1 d’octubre 12 de sembre ). Carlos Soriano ( 17 de desembre 3 d’abril de 2011 ), Marta Duran ( 8 d’abril a 3 de juliol) i Jordi Cuyàs ( 8 de juliol al 25 de setmbre).

Eleccions correctes en el cas de Fradera i Soriano i molt discutibles en els altres casos. Marta Duran esta col•locada amb calçador , com a complement de la seva mostra a Can Serra, i en el cas de Cuyàs ,- sense discutir la seva vàlua -, sí que es pot discutir la seva omnipresència. Dissenyador habitual ( triat a dit ) de l’IMAC, fa poc va disposar d’una individual a Can palauet , enguany gaudeix de la col•lectiva CAPS.A. de la que és un dels tres protagonistes , i ara de nou a Ca l’Arenas. Potser un grà massa , i exemple paradigmàtic de l’ètica i l’estètica i del tràfic d’influences. Sense discutir la seva qualitat , que és evident , potser un gra massa.

CAN SERRA

Marta Duran. 3 Dècades , una obsessió ( 1981-2011) Retrospectiva en motiu dels seus trenta anys de vida artística ( abril – juny de 2011)
“Carnicer i l’hiperrealisme “ Mostra antològica en motiu de la donació d’obra seva al Museu de Mataró.

Dues exposicions que cal valorar ja que ambdues obren un camí important. En el cas de Marta Duran , el del justificat reconeixement de la memòria. Una justa memòria que hauria de ser habitual i no com ara inexistent. Després d’aquesta cal repetit memòria i emoció amb el bon grapat d’autors que arriben a aquesta envejable data d’anys d’activitat artística.



En el cas de Carnicer , es demostra com si dones unesobres al Museu et monten una exposició sense raó ni causa. Carniicer va néixer a Mataró a 1921 i va morir a Barcelona a 1998. A Mataró hi va viure ben pocs anys i no va tenir cap mena de relació artística i ni tan sols hi exposà. El seu curriculum es limita a un seguit d’exposicions a Mayte Muñoz, galeria comercial de pagament del carrer Mallorca , molt demandada per afeccionats amb diners suficients per pagar el lloguer , ja que la parella de la mestressa ( Mayte Muñoz ) era Fernando Gutiérrez , peculiar crític de La Vanguardia que tenia comprada la pàgina d’art i la venia a trossets a les galeries , sempre amb encesos elogis, que s’accentuaven ( davant la riota generalitzada ) pels expositors de la galeria.

Una obra la de Carnicer , formal però sense res de l’altra mon , que mereixerà honors , mentre que es fa despreci de tants d’altres artistes més propers i valuosos.

ESPAI “f ”

Mante el seu paper de calaix de sastre.

Raül Roncero, el valor del simbols, de demà 24 de setembre fins l’1 de Novembre.
Bolets del Maresme ( 6 al 14 de Novembre)
Taller de Gravat ( 26 de Novembre al 6 de febrer)
Zona Intrusa 4 ( 18 de febrer a l’1 de maig )
10 mostra d’Art Jove (7 de maig a 3 de juliol )

Tres mostres absolutament inútils i intranscendents , tot esperant la sempre magnífica mostra que presenta la gent del taller de Gravat ( Mai entendrà l’IMAC les joies de que disposa amb Pilar Lloret i Jordi Rosés ) , mentre riem amb les experiències d’aquest friki simpaticot que n’és Raül Roncero , amb una mostra en la segons sembla hi tinc un petit paper ( em podries haver convidat a la inauguració que fins i tot podríem haver montat una perfo )

MUSEU BASSAT. NAU GAUDÍ

Inauguració l’11 de Novembre amb una mostra de 79 obres realitzades per 23 artistes , entre el 1940 i el 1969 ) amb noms tan importants com Miró, Picasso, Torres García, Ràfols Casamada , Cuixart , Tàpies...


Una programació prou atractiva , - i molt més en comparança amb la d’anteriors temporades -, que esperem i desitgem de tot cor sigui la darrera de l’actual equip de l’IMAC, en el desig de que les properes eleccions ens portin millors noms per a la cultura . Encara que dona la casualitat que cadascú dels que prenen despatx a beneficència fan bo al seu predecessor , que vist el nivell, és un fet del tot preocupant


NAU MINGUELL. " SOM ARTISTES, NO GILIPOLLES "


Avui , jornada de portes obertes dedicada als artistes plàstics. Una trentena d’assistents entre els que em trobo malgrat no haver estat convidat, tot i ser-ne el promotor. La raó una errada de direcció electrònica. El partit (PSC) la té correcte per convidar-me a la Romeria del Rocío però malament per convidar-me a Can Minguell ( visca l’organització tecnològica – administrativa)

Resto estorat de la magnificència de les instal•lacions . Un espai magnífic , molt ben dotat i realitzat amb les idees ben clares per a ser aprofitat , i òbviament entre aquestes idees no hi ha espai per els plàstics.
Can Minguell és per la gent de l’audiovisual ( en el cas artístic podríem dir un Can Xalant 2 , molt millor equipat ) però sense cap mena de funcionalitat per a la creació artística , fora de poder ser emprada com a “clients” per a la realització de weebs, promocions , etc.

Per tant , repetint la felicitació, vagi el prec de no emprar en va el nom dels artistes . La cessió d’uns espais a les golfes, a la gent del Sant Lluc i del Dimarts del Llimoner , no és una concessió a la creativitat , que allà no hi serà, és una manera de tapar la vergonya que ha de tenir la gent del govern del nou engany ( .. i van ) envers la gent de la plàstica i la possibilitat de disposar d’uns espais assequibles per a la seva creació.

Treguin el rètol de l’entrada amb l’eufemisme d’indústries artístiques i deixin en pau als artistes als que tantes vegades maltracteu, tot recordant que els hi seguiu devent uns espais de treball. És a dir , ni més ni menys com els que atorgueu a les associacions andaluses per que puguin assajar les seves patriòtiques danses.

I per damunt de tot no en feu bandera a les properes eleccions , que com molt bé deia avui en Ricard Jordà,, “Som artistes , no gilipolles”.

La imatge de la primera part del post , correspon al flyer de l’exposició CAPS.A. amb la impossible data del divendres 25 de setembre. Error o joc conceptual?

Post escrit amb la música de fons de Billy Joel ( The Stranger” )

dimarts, de setembre 21, 2010

INICI DE VOL


Aquesta tarda s’ha inaugurat a l’espai central de la zona universitària del TecnoCampus l’escultura “Inici de vol” del bon escultor i millor amic, com ho és en Perecoll. Una escultura que presidirà aquest gran espai de pas que és d’esperar que amb el temps esdevingui el nucli de tot el complex.

L’escultura , de bronze amb pàtina negre , i de 2.5 metres d’alçada per 2 m. de llargada simbolitza un ocell en vol i correspon a la sèrie “Ocells” en la seva fase més tàctil , en la que s’allunya de la línia recte i les formes volumètriques que dominaren en els seus començaments. Es tracta dons d’una obra de la línia tradicional, i a bon segur més popular de l’autor , de la que exemples clars en poden ser l’Ocellot de la Platja de Mataró i els “ocells” de Miami i Caixa Catalunya.
Una obra que és la translació a mida gran de les petites obres que eren ja imatge de la Universitat mataronina en el que pertoca al fet gràfic i de reconeixements i que juga amb aquest símbol de l’inici del vol solitari que significa sempre la realització, i titulació, de qualsevol estudi.



Una escultura que es troba dipositada al terra i que per tant es converteix en un element immòbil i alhora plenament viu en l’espai i que caldrà jutjar amb més profunditat, quan tot l’entorn estigui en condicions i no ara quan es troba mediatitzat pels mils entrebancs que l’envolten.

Una escultura que esperem i desitgem agafi “volada” i que en un simpàtic gest ha estat descoberta pel grup d’alumnes de l’escola Àngela Bransuela que de la mà de la seva mestre , Montse Tubau , han estat treballant tot l’any passat amb l’art com a eix central i que han seguit fil per randa l’evolució de la creació de l’escultura , com ho van fer igualment amb el treball de Pere M. Brasó. Una línia de treball que em satisfà enormemnt , encara que només sigui per la part que em toca.

INICI DE TEMPORADA

En un fet absolutament inèdit , i que havíem reclamat temporada a temporada , avui l’IMAC ha presentat la programació de la propera temporada d’exposicions. Una programació que cal dir-ho ,- i ho fem amb tota satisfacció -, millora les anteriors malgrat les restriccions pressupostàries, essencialment pel fet de que per primera vegada existeix un eclecticisme en la mateixa , i s’abandona en bona part el domini abassegador i dictatorial del mal definit com “art contemporani” , i s’ofereix un ventall variat d’opcions amb la sorpresa d’una ampla presència de la vesant plàstica i dels artistes locals.
Eleccions ambdues que ens agradaria pensar son fruits d’un raonament i no pas de la manca de diners , dons de tots es sabut que les exigències del muntatge d’una exposició d’arts plàstiques , generalment res té a veure amb les desnortades exigències de molts dels creadors “contemporanis”.

Una programació de la que en parlarem abastament demà i que mereix confiança si no fos per un detall que ens ha deixat freds i amb l’ànim encongit, com ho és el projecte de l’

EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS



La nota oficial de la programació diu textualment: “Novellas (1950 -2009), amb una mostra significativa de l’artista mataroní Josep Novellas, seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el període conceptual . Del 31 de març al 29 de maig de 2011.

Que vol dir això de mostra significativa ?. El que s’ha demanat, reclamat , i exigit és justament la realització d’una mostra antològica , concepte que res té a veure amb aquest eufemisme de “significativa”.

Una exposició antològica respon , com és de tots sabut, a una mostra que presenta un conjunt de les millors obres d’un artista , aplegant en ella totes les èpoques , el que permet fer un seguiment de la seva evolució durant tota la seva trajectòria.
L’eufemisme de “significativa” ofereix simplement la possibilitat de veure agrupades un seguit d’obres de l’autor , sense l’exigència de cap nexe , lligam o lectura que ens permeti comprendre en la globalitat , el fet i el sentiment artístic de l’autor. És un tipus de mostra habitual en el camp comercial, mentre que les mostres antològiques es corresponen més als camps institucionals.

I el desideràtum és quan s’explicita que les obres estaran seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el periode conceptual. M’ho expliquin.

Obres figuratives i art conceptual ( art caracteritzat per el predomini dels elements conceptuals per damunt dels purament formals )?.
Obres de l’època conceptual de Novellas?. Algú em vol dir quina va ser , dons he de ser sincer i coneixent molt a fons la trajectòria de l’artista m’és del tot impossible trobar una època que pugui considerar-se com a conceptual.

És a dir , que ens venen una exposició de Novellas , coincidint casualment (?) la seva inauguració amb l'inici de la campanya de les eleccions municipals( no fos cas que caiguesin retrets ) , i ho fan amb un projecte inintel•ligible i que no respon en res ni a les exigències del mon de l’art local, ni al nivell que el respecte del treball de Josep Novellas mereix i precisa.

Una mostra que exigim es replantegi per a convertir-se en antològica , tal i com hauria de ser. I ho exigim ara quan encara no s’ha començat a treballar en ferm ja que sobren dits de la mà per comptar els dies en que es comunicà el projecte a la família de l’artista. Així
EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS. EXIGIM UNA ANTOLÒGICA


Post escrit mentre escoltava Diana Krall ( Quiet Nigths ) (2009)




diumenge, de setembre 19, 2010

SANT LLUC 2010. REFLEXIONS



“ Vist el sant Lluc d’enguany m’han vingut immediatament al pensament els versos de Salvat Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquÍ” , popularitzada per Serrat , en el que diu : “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara , sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes. Però morir no vol dir desaparèixer . El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol qual au fènix”.


Aquestes reflexions no son pas d’avui, pertanyen al post del Sant Lluc de l’any passat. Eren escrites en l’estima per el Sant Lluc i en el convenciment de que era impossible seguir per aquesta barranquera de final tan trist com segur. Ha passat un any , i veig que no tan sols no s’ha fet cap pas endavant , ans que al contrari la davallada s’ha accelerat i l’estat del malalt, si llavors era greu, ara està en estat crític. Però cal estar convençuts d’aquest estat per començar a prendre remeis , i per el que es pot veure , no existeix consciència de la gravetat per part d’aquells que en tenen cura.
Les constants son ben clares: Massiva absència dels professionals qualificats de la ciutat. Predomini d’obres no significatives entre els autors participants. Absència de joves creadors ( tan sols quatre artistes menors de trenta anys han pres part en aquesta edició). Absència absoluta de tendències actuals ....
Si l’entorn dels propis artistes es gira d’esquenes a l’exposició, alguna cosa voldrà dir. I és per aquí per on s’ha d treballar tot esbrinant-ho.







A l’any 2006 es va produir un gest de valentia inaudita. Un jurat ben preparat i qualificat , format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.A. Faidella , decidia que tan sols 30 obres eren dignes de figurar en la col•lectiva. Posteriorment se n’acceptaven altres quaranta , i per tant quasi la meitat dels treballs presentats eren rebutjats.
Aquesta decisió, que era cabdal per el futur de qualitat de la col•lectiva , va provocar tal terrabastall que es van modificar els conceptes , s’establí una xifra exacta de participants ( 90 ) i per damunt de tot s’ha anat cercant un jurat tou , tradicional ,generalment carrincló i escarransit per arribar així a contentar als mediocres i anar fent la viu per viu.

Però enguany s’ha arribat als límits, amb un jurat de tan poca volada, que estem en condicions d’afirmar que va arribar al desideràtum d’estar a punt d’eliminar de bones a primeres l’obra de Marc Llacuna, recent premi Torres Garcia. Una proposta que deixava estorada ( enguany tot el jurat era femení) a la persona més ben preparada del mateix (S.S.), que no donava crèdit al que veia i que sortosament per a l’organització , va tenir prou empenta com per defensar aferrissadament el seu criteri positiu.




Queda clar que aquest camí, si és que es vol anar enlloc, s’ha acabat. A la partida en aquest moment hi ha escac i pot acabar-se en mat , en qualsevol moment ja que queden molt poques peces per defensar-se i aquestes son del tot febles. L’organització ha de reflexionar i decidir definitivament que és el que vol. Si vol ser festival de fi de curs , exposició que serveixi per omplir l’ego de quatre afeccionats , mostra sense transcendència de cap mena , dons endavant.

Però que ho digui ben clar , que parli de pintors i no d’artistes, la converteixi en un acte social i no cultural , i aquells que sentim , ens movem i escrivim en el camp de l’art ,sabrem ben clar que aquell no és el nostre espai i no caldrà ni tan sols fer-li esment , com tampoc ho fem de les mostres que presenten diversos establiments de restauració. Allò és decoració i no pas art i cultura.
Però si de veritat volen un Sant Lluc que signifiqui quelcom més , que respongui en essència als seus orígens , que recordem eren professionals i elitistes , i no populars i d’afeccionats com tants defensen, cal fer foc nou. I fer-lo de dalt a baix.

L’any passat deia , i ho mantinc ,que calia augmentar les complicitats amb l’Ajuntament, establir pactes amb Can Xalant, el taller de Gravat, ACM, El Dimarts del Llimoner... i amb qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir a la Sant Lluc en el veritable aparador de l’art a la ciutat.
Cal apostar per un catàleg de mig format amb obra fotografiada que amb el pas del temps esdevindria història gràfica i fidel de la realitat artística mataronina.
Cal apostar per convertir a la col•lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art fos el protagonista cultural de la ciutat. Homenatge a un artista per la seva carrera , conferències , debats.....

Cal ser agosarat i deixar les pors a la butxaca. Tan sols acabar aquesta edició cal fer-ne anàlisi profund i decidir quin ha de ser el Sant Lluc del 2011. Decidir pel populisme o per la qualitat , vist que ambdues no lliguen de cap manera.
Serà una decisió de futur , la que hauria de marcar el caminar d’una mostra important per la ciutat, que no mereix la llarga agonia a la que està sotmesa .

Apunt al marge


No podem acabar els nostres comentaris sense fer repassada a l’assistència de la oficialitat en l’acte inaugural. L’habitual presència de Baron , - ha assistit sempre que li ha estat possible -, va anar acompanyada dels regidors Pera, Fernández , Aguilar i Masriera, fet que s’ha de destacar com es mereix.

Aquest any hi ha hagut la sorpresa de l’assistència entre el públic de Carles Marfà, director del Museu , assistència que no es produïa de fa quasi tres dècades. Esperem que la seva presència no fos ni un error ni una casualitat,ni la necessitat d’aixoplugar-se en algun lloc ara que comencen les obres de Can Serra. Esperem que a partir d’ara hagi entès que una de les tasques del director d’un Museu és assistir als actes culturals que tenen relació amb la seva activitat i d’entre elles, a les exposicions, fen costat als artistes de la ciutat , dels que actualment no en té coneixement , ni físic ni creatiu.

Com és habitual no va fer acte de presència el regidor de Cultura , Sergi Penedès, que en els quatre anys del seu mandat sols ha assistit en l’any 2009, fet lamentable ja que una mostra amb 90 creadors de la ciutat hauria de ser cita obligada per aquell que en té la responsabilitat cultural oficial.

Per això i per que es manté la manca de transparència més absoluta al respecte de com es fan les coses a l’IMAC, tan en l’apartat econòmic com en el de concursos ( Can Xalant , plaça de tècnica de cultura ...) ens veiem obligats a retomar la nostra cantarella

PER LA FALTA DE RESPECTE A L’ART I
PER LA MANCA DE TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ.

Les imatges corresponen a les obres de David Vergés, Marc Llacuna i Jordi Torrent

Post escrit tot escoltant Mike Oldfield ( Tubular Bells II )




HOMENATGE A LABORDETA

Soc català d’arrels i aragonès per matrimoni i desig. La meva dona aragonesa de naixement , del dur Teruel ,- que em perdonin els puristes-, que existeix encara que potser tan sols algú ho recordi per fets com els d’avui .- gran premi d’Alcañiz -, ( de nou perdó, o potser , a la merda els puristes), me l'ha fet estimar . Terra dura , de poques paraules , però ferma en el fer, l’amistat, la lluita i en el seguir endavant , amb tots i si cal, contra tots.

Avui aquest aragonès de segones està trist i emocionat per la mort de José Antonio Labordeta , exemple d’home de la terra , del país, defensor del seu i dels seus, defensor de la llibertat , capaç d’entendre com pocs a aquesta Espanya plural en la que molts volem viure , amb les seves diferències però amb una paraula comú que domini per damunt de tot, com aquesta “llibertat” a la que dedicà el seu cant, una de les millors cançons/himnes escrits en els darrers temps.

Labordeta , gran home, millor poeta i exemple que hauria de ser de polítics de tota mena , en la seva aferrissada defensa dels seus i del seu entendre, exemple i paradigma d’honestedat , de dignitat ens ha deixat. Avui com sempre repetirem que sortosament ens ha deixat el seu llegat i que no ho oblidarem. Veure les manifestacions dels comentaris de molts mitjans de comunicació ens demostren com n’era d’estimat. De totes elles em quedo amb una frase de “La Vanguardia”, considerant-lo com un “referent moral”.

Justament avui, quan tan mancats estem d’aquests referents , valgui la meva silent admiració envers un home que ens honorà amb la seva trajectòria i al que trobarem a faltar.
En homenatge reprodueixo un dels seus , per a mi , més emocionats poemes

CON TUS MANOS

Quisiera con tus manos hacer una muralla
y detener el tiempo brutal que nos atrapa:
y con tu boca una fiesta,
y con tus brazos ventanas.


Quisiera con tus manos abrir una gran brecha
al mar que nos separa de islas y montañas:
sobre tu frente un paisaje,
en tus pestañas el alba.


Quisiera con tus manos hacer ese gran mapa
donde los ríos ríen y las llanuras cantan:
con tus cabellos la vida,
y con tus muslos la aurora.


Quisiera con tus manos unirme a la esperanza
de los que siempre creen que la vida se alcanza:
y con tus besos banderas,
y con tus pechos mañanas.


Quisiera con tus manos pintar una gran plaza
donde de la violencia sólo queden campanas:
y con tus dedos justicia,
y con tus uñas mi Patria.


Quisiera con tus manos hacer palomas blancas,
perdidas por el cielo como las madrugadas:
y con tus ojos mensajes,
y con tus labios palabras.

(Qué queda de ti, qué queda de mí y Canciones de amor)

Post escrit amb les seves cançons com a fons. Labordeta . Grandes éxitos ( 2006)




dissabte, de setembre 18, 2010

SANT LLUC 2011

LA MOSTRA



Si un fos gandul, que creu que no ho és, tan sols li caldria fer us de l’arxiu, agafar l’escrit de qualsevol dels darrers anys , fer-hi retoc en el que pertoca als noms dels destacats, accentuar força més el sentit de davallada de la col•lectiva i quedaria del tot enllestit el comentari que mereix la tradicional mostra del Sant Lluc que aquest dijous s’inaugurà a les sales d l’Ateneu Caixa Laietana. Un Sant Lluc que cal dir-ho ja de primeres i de manera ben forta i clara , és el pitjor Sant Lluc dels darrers anys amb una forta davallada al respecte de les anteriors edicions .


122 artistes ( ?) van respondre a la crida de l’Associació deixant en les mans d’un jurat ocult que no secret , com em puntualitzà l’organització, ja que no es fan públics els seus noms si no hi ha sol•licitud expressa , ( aquí la fem , i de manera pública ), l’eliminació dels nombre d’obres precisa per assolir la xifra de 90 marcada per les bases de la col•lectiva.


Una crida en la que com sempre l’equilibri entre presències i absències està del tot descompensat , a l’igual manera que en el que es refereix a estils en els que el predomini absolut de la línia figurativa i l’escassa , per a no dir nul•la presència, de camps més actuals i alternatius , el que converteix la mostra quasi en una festa de fi de curs d’una acadèmia artística amb possibles i que per tant no representa , ni de bon tros, la realitat artística local.


Una exposició de baix nivell, molt pitjor que en les darrers edicions , no tan sols per la qualitat intrínseca dels participants , fet preocupant però que un en podria esperar una millora en altres ocasions , ans el que és molt pitjor, pel fet de que l’anàlisi individual de les obres presentades per cadascun dels participants ens porta a la fàcil conclusió que en una gran majoria de l’obra presentada, aquesta sembla escollida a l’atzar , quasi agafant el primer que es tenia a mà, sense apostar en quasi cap cas ,- amb les lloables i salvades excepcions -, per una obra significativa , d’aquelles de lluïment i que denoten el poder de l’artista. Un gest que marca clarament la poca estima de l’artista envers la mostra , ja que no vol “cremar” en la mateixa un treball que pugui tenir volada.


Aquests dos elements , especialment el segon , marquen el ritme pausat i desencisat de la mostra , en la que és difícil trobar, a diferència d’altres edicions, aquell nom que et crida l’atenció pel desconegut del mateix, per la seva evolució positiva , per aquella espurna de novetat que oferís brillantor en l’amortit caminar que en significa la visita. Una visita en la que recomano mostrar especial atenció en gravats i dibuixos que generalment capdisminuits davant la disbauxa pictòrica , assoleixen ara paper de privilegi per la seva cura i qualitat.


Potser per això no cal fer enguany cap mena de distinció específica. Sols remarcar l’apunt en els joves artistes seleccionats , amb una Núria Calsapeu que amb el seu gravat remarca la sensibilitat que demostra en les seves joies, un Marc Sala que referma el camí que mostrava en l’edició anterior i que es confirma com un nom a tenir ja molt en compte ja que juntament amb Pol Codina són ja la realitat del futur escultòric de la ciutat. A ells s’afegeix el nom de Ricardo Paragere , molt verd encara , però al que no es podia deixar de costat ja que conformava l’única terna d’artistes joves seleccionables, data esfereïdora que remarca encara més el caràcter negatiu d’aquesta edició.


Un Sant Lluc el d’enguany , absolutament decebedor, de molt fluix nivell, amb molt poc a remarcar i que provoca una obligada i profunda reflexió als organitzadors si de veritat volen que el Sant Lluc segueixi essent un punt clau en la temporada artística mataronina.
Un Sant Lluc que de seguir així no haurà de merèixer ni tan sols l’esforç de la visita , i molt menys qualsevol apunt en forma de comentari o crítica , fet que a bon segur alguns agrairien.

Les obres que es repdueixen en aquest post corresponen a Tomàs Safont Tria, Margarita Feixas, Pepi Roig, de Antonio, Antoni Martí Julià , Núria calsapeu i Marc Sala. estan extretres del web del l'Associació Sant Lluc que en un acte de gran professionalitat les penjà a pocs minuts d'inaugurar-se l'exposició, fet que mereix felicitació i agraïment.