dijous, de juliol 19, 2012

REGALANT ART






Aquest dissabte un artista mataroní regalarà a qui es vulgui acostar a casa seva,  l’obra d’art que a ell ( al visitant ) més li plagui. Així ho ha comunicat amb un mail a amics i coneguts , entre els que m’hi trobo.

El mail  en el seu apartat essencial diu així:

Amigues i amics.
El proper dissabte 21 de Juliol REGALO TOTS ELS MEUS QUADRES, TOTS. No em pregunteu perquè però ho vull fer i ja està. Ho faré al meu estudi  de 11 del mati a 7 de la tarda, les dues primeres hores tenen preferència les persones que anteriorment ja m'han comprat un quadre. Es tracta de venir allà i triar, un per persona o família. Hi ha aquarel·les, olis i acrílics, petit, mitjà i gran format. Si us fa "tall" emportar-se’l sense res a canvi, doncs això accepto, un llibre, un paquet de vici, un massatge, una setmana al vostre apartament de les Bahames, unes classes de piano o de turc, però no és cap obligació. Jo els REGALO.

L’artista , de qui lògicament preservo la identitat ja que ella ha fet la convidada a qui ha cregut convenient , no és pas un pelacanyes. Ha fet forces exposicions , algunes de prou mèrit , i malgrat que ha dut a terme una creativitat discontinua en el que pertoca a concepte artístic , té prou nivell com per ser considerat en el petit món artístic mataroní ( les fotografies de les seves obres així ho demsotren ). Si serveix una anècdota personal com a data a tenir en compte , disposo a la meva col·lecció personal d’algunes de les seves obres i una d’elles , - un paisatge urbà nocturn-, és l’obra preferida de la meva filla.

És obvi que la peculiaritat de l’acció ha de provocar moltes lectures . Ell les resumeix en un senzill i contundent “ per que vull” i poc més hi ha a dir , però si que un gest com aquest al menys hauria de provocar una reflexió en el context general del sempre mercantilitzat món de la creació.

Algú pot pensar que l’artista , dedicat ara a altres menesters creatius, dona l’etapa plàstica com a tancada i vol desprendre’s del seu passat , de les restes del naufragi que potser diria un filòsof. Algú altra pot menystenir l’acció pensant que poc valen unes obres que el mateix artista repudia. I un de més mal pensat pot arribar a deduir segones intencions publicitàries.

Com que fa anys que conec al protagonista , i em titllo de tenir bona relació amb ell ( que en el cas d’artistes locals a vegades sembla un miracle) , em sembla entendre la seva posició. Home de caixa o faixa , d’entregar-se absolutament , amb cos i ànima , a les seves passions , crec que ara veu aquells treballs com uns elements amb qui no s’identifica , amb els que no es veu emmirallat , però entenent perfectament que segueixen mantenint un sentit emocional i sensible que a bon segur pot enaltir l’esperit d’altres persones amb les que hi ha una comunicació prèvia , ha preferit lliurar-les a les mateixes , abans de fer-ne foc purificador.




L’art , o millor dit, tota creació artística,  no assoleix el seu valor fins que es rebuda , i completada , per un espectador que recull tota la càrrega emesa per el creador. No hi ha desert més erm que el magatzem d’un artista , amb obres que han fugit ja del seu destí comunicatiu.
Ara , aquest bon amic , ha volgut que cap dels seus treballs artístics hagi sigut estèril. Vol que gaudeixin de la nova vida que tindran en mans dels seus nous propietaris , amb la seguretat que seran com a fills desitjats ja que hauran estat triats per ells mateixos.

Aquest dissabte un artista deixarà del tot buit el seu estudi. A bon segur que durant un temps hi regnarà la solitud i el silenci , però estic convençut que dintre d’un temps de nou la plàstica l’ensenyorirà i tots podrem gaudir de nou del seu fer. Però sigui com sigui, sé que es seu esperit estarà joiós per haver tramés l’emoció de l’art a tants i tants dels seus amics.


   

dimarts, de juliol 17, 2012

JUSTÍCIA




Crec que avui tot el món de la cultura del nostre país s’ha alegrat , i molt, en saber que s’ha atorgat el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria professional i artística a l’Arnau Puig , aquest heterodox home del saber que aplega en si els coneixements més amples de la filosofia , l’ètica , l’estètica i les arts. Així, Arnau Puig és, segons el Conca, un "filòsof heterodox", amb un pensament que abraça ciència i tecnologia, psicologia i comunicació, sociologia i antropologia i metafísica". Un premi que ha fet justícia i que ha ompler de joia a tots aquells qu el coneixem i que hem tingut el plaer , i l’honor de compartir , no tan sols les seves doctes xerrades ans també l’agradable tertúlia fora de focus , en la que l’Arnau sempre ens ha il·luminat amb el saber del seu fer i de la seva experiència , quan no ens ha deixat bocabadat amb les mil i una anècdotes amb els més importants artistes , creadors i pensadors , amb els que ha compartit moments especials.

L’Arnau Puig a més té una bona relació amb Mataró. Ja en els anys 50  amb lel seguit d’exposicions de la gent de Dau al Set que exposaren al Museu de Mataró i ja més recentment per la monografia que va escriure a Perecoll i molt especialment per la seva participació com a jurat en les diverses edicions de la Biennal Torres García , on per cert , i no és desvetllar cap secret , els comentaris que realitza en les deliberacions i l’agilitat per “picar” a altres companys de jurat , converteixen el seu fer en una sorprenent i impagable lliçó d’art.

A més , i no fa pas tant , hem tingut ocasió de gaudir a Mataró de dues xerrades seves que han esdevingut històriques per la qualitat , riquesa i saviesa que en elles ha mostrat. Per un cantó el magnífic diàleg que va mantenir amb el ja desaparegut Guinovart , al voltant de l’art i Torres García en l’acte inaugural de la Biennal, i l’altre , i ben recent , la magnífica conferència amb la que va inaugurar el cicle dels Dijous a la Nau Gaudí.

Com a catalans , amics de l’art , i amics de l’artista amb qui hem compartit joiosos moments , avui esclatem d’alegria per la justícia del merescut premi que se li ha atorgat.

Un , i com homenatge personal, és queda amb la seva frase , que he emprat alguna vegada en presentacions, que diu: “Crear és anar a la contra. A la contra de l’ establert , és clar”. Impagable

( Per si voleu recordar la seva conferència , aquí en teniu l’ enllaç)

INJUSTÍCIA

No hi prous paraules, ni prou gruixudes, per expressar la indignació que qualsevol persona amb tan sols un dit de seny sent davant la barrabassada que el  govern Rajoy ha etzibat a la cultura , amb la pujada de l’IVA a les activitats culturals.

No repetiré, per conegut, tot el que s’ha dit en els mitjans d’informació i en la xarxa social. El menysteniment tan abrupte vers la cultura i el seu valor i significat per el desenvolupament personal, social i comunitari és un fet que marcarà indefectiblement ( per avergonyir-lo) a la gestió d’aquets nefast executiu.

L’estupidesa de les excuses davant l’allau de protestes marquen més encara la manca neuronal d’un partit polític que età en el camí d’enfonsar-nos en la més gran misèria , no tan sols econòmica , ans també d’aquell bé íntim , personal i tan preuat , com és la cultura.

diumenge, de juliol 15, 2012

ELS JOVES DEL SANT LLUC DINAMITEN “MAR DE FONS”



 

És ben sabut  que entestar-se en l’error no l’acaba convertint en encert. O com diu molt bé el poeta Serrat  : “Nunca es triste la verdad , lo que no tiene es remedio”.  És aquesta una reflexió general que va com anell al dit després de visitar el segon capítol de “Mar de Fons” al casalot de Ca l’Arenas , amb el protagonisme dels joves del Sant Lluc.

Vaig dir , i fins i tot clamar , que el que la gent del Sant Lluc havia fet amb els joves artistes seleccionats de la col·lectiva , en canviar les regles del premi obtingut ( una exposició conjunta de caire professional ) obligant-los a que les obres a presentar havien  de tenir al mar com a leitmotif , era no tan sols un error, era una veritable putada.

Ho defensava en la creença de que el més important per un artista jove és afermar-se en la seva realitat artística , amb les proves i apostes personals que ell mateix cregui convenient , però que enfrontar-se a uns reptes no desitjats , com en aquest cas era la dedicació al tema marí, per més llibertat que es donés al concepte , era una pèrdua de temps amb uns resultats finals que no tindrien cap mena de valor.

Però sortosament els joves son joves i per tant rebels a les imposicions si veuen que aquestes els perjudiquen . Així que en aquest cas, Javi Pretel ha passat de tot i ha seguit amb el seu caminar , l’Oriol Ribas ha fet una lleugera concessió amb dues obres amb cal·ligrames ondulats , mentre que Natalia Guerrero , la més jove i inexperta , és la única que en veritat ha acceptat les limitacions , amb uns resultats de la que ella mateixa es desdiu.

Per tant son obligades dues lectures en visitar aquesta exposició. Una , la individual del fer dels artistes , i l’altre el fet general de l’exposició en relació a l’entorn global de “Mar de fons” que ha quedat torpidinat i enfonsat del tot.


JAVI PRETEL   ( Mataró 1981)
(cap de les seves obres fa referència al mar )



No puc , ni vull negar , que l’obra de Javi Pretel em té encisat d’ençà el vaig descobrir en el Torres García. Un encís que continua avui amb aquesta la seva capacitat  de crear uns paisatges freds, buits de tota mena de concepció vital, com si d’elements extrets d’un fantasmagòric paisatge després d’haver esclatat una bomba de neutrons. Uns paisatges estructurats en un cert constructivisme volgudament desequilibrat , en la que el misteri obligat en tota bona pintura , genera a l’espectador una inquietud vital que crea enormes sensacions de complicitat.

La visió de Javi Pretel ens porta , per òbvies raons d’actualitat , a una referència mental amb Hopper. Però si Hopper magnífica la soledat mitjançant la figura humana , Pretel capgira l’aposta i és l’absència de figura humana la que inquieta i la que genera el concepte de solitud que domina tota la seva obra.

A més , Pretel és hàbil en l’ús d’elements tècnics i cromàtics que ajudin a refermar el seu concepte global, que surt refermat d’aquest petit tastet que ens fa desitjar una exposició individual, amb tot el que comporta , que mostri de manera fefaent aquells valors positius que fins ara tan sols podem ensumar.



ORIOL RIBAS   (Barcelona 1985 )
( dues petites referències externes al mar )

El treball d’Oriol Ribas va ser una grata sorpresa en el darrer Sant Lluc. Però era això, tan sols una sorpresa, dons no hi havia una constància de si aquell era el seu camí, o aquell fer era un divertimento de grafista , o què.

Ara , i encara que sigui amb un conjunt de diferents anyades , Ribas ens demostra la seva enorme saviesa en la construcció d’aquests treballs cal·ligràfics en els que combina amb habilitat i gust , no tan sols els elements literaris que li serveixen de pòsit diferencial, ans també el sentit gestual i rítmic d’unes peces destrament treballades , que generen una ràpida empatia amb l’espectador i que portant-nos a referències de l’antigor i a tot l’ample camp que marquen els còdex , segueixen una empremta actual, llaminera  a la vista i als sentits , però alhora altament recomanable per a l’ intel·lecte.

Un treball , el d’Oriol Ribas , que s’agraeix i al que cal esperonar per a la seva continuació. Un treball que en aquets cas també marca la seva llunyania en relació al concepte obligat del mar , al que sols fa referència visual (cal·ligrames en forma d’onades) en dues peces , amb l’afegitó que una d’elles consta en el catàleg amb data de 2011 però , curiosament, es visible en el seu blog personal amb data de 2009 , el que remarca encara més la inutilitat del tema únic i obligat.

NATALIA GUERRERO ( Barcelona 1990)



És la més jove dels membres de la col·lectiva i l’única que s’ha plegat a les exigències del tema marí, fet que ara mateix maleeix , tal i com m’ha explicat en la que crec interessant xerrada que varem mantindre en el dia inaugural.

Natalia Guerrero em confessava no sentir-se identificada amb l’obra presentada. Les imatges que reprodueixo que responen a l’obra presentada en el Sant Lluc ( lateral ) i la d’ara mateix , indiquen clarament que no hi ha res en comú i semblen fetes per dos creadors que estiguessin a les antípodes, el que referma la meva teoria del temps perdut.

Potser tan sols hagi servit l’aposta per activar la capacitat de la creadora per cercar uns recursos que s’acostin a la seva  personalitat davant elements adversos. Així davant  d’uns treballs molt llepats fent referència a Hokusai , Guerrero ha intentat , i en part ha aconseguit , gestar unes obres més denses i personals en les que poder-se sentir al menys cofois de l’esforç.

MAR DE FONS. I ARA , QUÈ?

Fa tan sols uns pocs mesos que es reiniciava l’activitat a Ca l’Arenas , i es feia contra tota lògica vistos els fracassos anteriors , seguint la paramètrica d’una exposició “mare” ( “Mar de fons” ) a la planta superior i de durada en aquest cas de dues temporades , i un seguit d’exposicions “filles” , en la planta baixa, que havien de mantenir la temàtica marina com arrel i eix de tot el conjunt.

Dons bé, han arribat els joves de la Sant Lluc i han arrambat amb tot. S’han passat per l’art de triomf  el sentit unitari de les temporades i han fet el que ells creien convenient. Per això davant d’aquest fet seria obligat que algú donés la cara i expliqués com és possible que tot l’entramat , fonamental segons ells mateixos, hagi anat en orris.

Per que no hem d’enganyar a ningú. Si es decideix que la temporada de Ca l’Arenas s’ha d’estructurar en un concepte unitari , i a més es titlla de ressentits a qui diem en veu ben alta que això és un greu error que només pot portar al fracàs, s’ha de mantenir l’ideari amb coherència i estic per dir que peti el que peti.

Per tant crec sincerament que l’exposició actual dels Joves del Sant Lluc no havia de ser acceptada per els responsables i per tant no hauria d’estar exposada actualment ja que no correspon als paràmetres marcats per la direcció del centre i de la temporada.

Ara , havent Ca l’Arenas trencat les seves pròpies regles, dona mànega ampla per a tot , el que per  a mi ja està bé. No fa falta que ningú desl propers expositors s’escarrassi en cercar elements marins en els seus treballs artístics si no és que li ve de gust, ja que la barra lliure s’ha obert i ves a saber on podem anar a petar.

És per això que cal exigir explicacions encara que tots sabem que no n’hi hauran. I cal exigir responsabilitats encara que això és un concepte sempre difícil de trobar tant a ca l’Arenas , - que no oblidem és la secció artística del Museu de Mataró-, com en la parcel·la de plàstica  (inexistent) de l’IMAC.

Per això , i davant dels fets consumats demostratius d’una flagrant irresponsabilitat  que magnífica encara més el menysteniment habitual de l’IMAC envers la plàstica , seria bo prendre les corresponents mesures  que indefectiblement haurien de passar per cessar d’una vegada al responsable de l’acceptació de la malifeta , i per altra costat donar per acabat aquest “Mar de fons” i començar de nou portant la lògica i la qualitat per bandera.



dissabte, de juliol 14, 2012

JORDI BONET I GAUDÍ . D’ARQUITECTE A ARQUITECTE







Aquest dijous era segon de mes i per tant tocava “Dijous a la Nau” , el cicle de conferències de caire artístic que estem desenvolupant des del Museu Bassat. En aquesta ocasió el protagonisme estava en Jordi Bonet , l’arquitecte en cap de la Sagrada Família , i el tema a desenvolupar era al voltant de la trajectòria de Gaudí , amb especial detall a la seva etapa , que podríem dir “mataronina”.


Una proposta aquesta que va merèixer l’atenció de nou d’un centenar de persones que gaudiren amb intensitat del que va ser una gran conferència, responent en certa manera al que un servidor deia en presentar la mateixa. En aquells moments vaig dir que calia caure en el tòpic de dir que era un plaer i un honor presentar aquell acte per la vàlua del conferenciant i la temàtica, i que estava convençut que aquest plaer i aquest honor seria un sentiment compartit per tots quan la mateixa acabés. I així va ser.


Així Jordi Bonet va donar a conèixer manuscrits de converses del seu pare amb el Mestre que aporten llum sobre la seva vida i la seva total dedicació a l’arquitectura. Va revelar com la primera obra d’Antoni Gaudí i la seva relació amb Mataró coincideix amb l’inici de l’amistat amb els alumnes de l’Escola Superior d’Arquitectura (Folguera, Puig Boada, Bergós i Lluís Bonet Garí, pare de Jordi i de família mataronina, dons era nat a Can Garí , al veïnat del Cros), i va apuntar a l’encàrrec del Temple Expiatori de la Sagrada Família com el principal referent d’aquesta existència dedicada a l’arquitectura de tal forma que això li va permetre, a través de tot el que experimentaria a cada obra on va intervenir, anar-ho aplicant per conformar la “Nova Arquitectura” que avui fa que “se’l reconegui com un dels grans arquitectes de tots els temps a nivell mundial”.


Bonet va tractar la figura del genial artista des de la seva època d’estudiant fins a la seva consagració, i va comentar quins van ser els seus mestres, i també com va arribar a Mataró i quin significat va tenir a la seva carrera la construcció de la fàbrica de blanqueig tèxtil que avui allotja la Col·lecció Bassat.


De la Nau va lloar la seva restauració, que va dir “dóna prestigi a la ciutat de Mataró” i va explicar com el mateix Gaudí opinava que es tractava “d’una estructura nova del tot” en el moment en què es va construir. També va compartir anècdotes i comentaris de l’arquitecte de Reus sobre les festes a la fàbrica de blanqueig, sobre els seus gestors, i fins i tot sobre les seves creences religioses, i com l’encàrrec de continuar el primer projecte de la Sagrada Família li va arribar a Gaudí quan estava treballant a la Nau.


Jordi Bonet va manifestar que Gaudí era “un home de la Renaixença” i va donar a conèixer la seva relació amb personatges de l’època com Àngel Guimerà, Torres i Bages i Joan Maragall (de qui fins i tot va recitar uns versos de memòria). I va fer una llarga explicació sobre els aspectes més diversos de la seva obra: des de la vigència d’obres amb més de 130 anys d’història (com el Col·legi de les Teresianes de Barcelona); l’interès per la llum, que havia d’entrar també pel sostre dels edificis i no tan sols per les finestres; l’ús dels arcs parabòlics i la creació de les columnes inclinades; el moviment i el color (clarament de manifest a obres com la Casa Batlló o el Parc Güell)... i es va esplaiar especialment en la descripció de l’anomenada “columna Gaudí”, un element únic que va transformant la figura geomètrica de la seva base a la seva part superior.


Bonet també va comentar com es van incorporar les eines informàtiques a les obres del temple de la Sagrada Família i com la investigació que s’està portant a terme es coneix per les millors universitats del món, com l’MIT (l’Institut Tecnològic de Massachussets) i ha suscitat interès d’arquitectes com Frank Gehry, creador –entre d’altres- del Museu Guggenheim a Bilbao.


Una conferència magnífica , desenvolupada amb una agilitat creativa , gestual i vivencial fora de mides , per un Jordi Bonet apassionat que sap trametre de manera magnífica la seva passió per el Mestre i per el temple de la Sagrada Família d’una manera sincera i encomanadissa que va saber captar l’atenció general , en una xerrada sense un però , de la que n’ estem molt orgullosos aquells que ens responsabilitzem de l’organització de les mateixes.


Una xerrada a la que , aquesta vegada sí, va  assistir un bon gruix d’artistes locals ( a bon segur menys dels que caldria ) , però que en canvi va seguir amb l’absència dels més alts poders de la ciutat i la cultura municipal. Una absència repetida d’ençà els començaments del cicle i que crec és lamentable (amb totes les excuses d’activitats  que es vulguin ) per tot el que implica de manca de recolzament fàctic a una activitat cultural que tal i com s’observa per la magnífica resposta del públic , sembla haver començat a arrelar en el calendari cultural de la ciutat.

dimecres, de juliol 11, 2012

MARIA ROVIRA / JOSÉ ANTONIO HERNÁNDEZ-DÍEZ





Avui a “El Periódico” , o al menys en l’edició barcelonina ( per cert , moltes felicitats a Joan Salicrú i Clack per el nou treball de les edicions de l'Hospitalet i Cornella , del mateix rotatiu ), apareix una llarga xerrada amb la coreògrafa mataronina Maria Rovira. Encara que l’excusa és parlar del barri barceloní on resideix ( l’Eixample ) , el resultat global és una mirada fresca a la seva història i el seu fer. Un artícle que us recomano i enllaço amb tot plaer.

Llegint-lo però, m’he trobat amb la grata sorpresa del fet del tot desconegut,  per a mi i crec que per a molts, de que la seva parella i pare del seu fill és l’artista veneçolà José Antonio Hernández – Díez ( Caracas 1964 ) i que està previst per el proper any que se celebri una mostra retrospectiva del seu art al MACBA.

Evidentment que un s’ha quedat amb el cant i mitjançant el Consorci del Museu Bassat intentarem que s’acosti a la Nau per que ens expliqui coses , a bon segur  a l’entorn dels cicles de “El Dijous a la Nau”. Però està clar que el millor dels artistes no son les seves explicacions / elucubracions i sí el seu art.
Per això penso que l’IMAC hauria de fer quelcom per poder veure obra d’aquest artista que es passeja quasi a diari per la nostra ciutat , encara que sigui aprofitant-se de la relació amb la nostra excelsa coreògrafa.




Tots sabem que és una exposició retrospectiva. Tots sabem que l’organització de la mateixa implica moure molta obra i que quedi fora de la mateixa un bon grapat de peces de bon nivell. No estaria malament que ja que l’IMAC vol mantenir el monopoli dictatorial de l’art contemporani en el seu projecte cultural, en especial a Can Palauet , ens ofereixi al menys , l’obra d’un artista ben reputat amb un currículum que ja voldrien els més “prestigiosos” noms que passen per Can Xalant i per l’IMAC.

Una proposta que des de la funció crítica oferim amb tot plaer i que ens agradaria pensar que al menys serà estudiada com correspon.

(Les fotografies de les peces de l'artista han estat obtingudes a la xarxa )





dimarts, de juliol 10, 2012

ROBAFAVES S.O.S.







A la feina acostumo a exercir de mataroní i a més és de tots sabuda la meva “desviació” envers el fet cultural, és per això que avui m’he fet un munt de comentar l’affaire Robafaves. La notícia esbombada a TV3 en la cloenda del TN nit , hauria estat el millor spot publicitari possible si no fos per que no ho era i a més la circumstància es trista i lamentable.

Jo, com quasi tothom , va quedar sorprès el passat divendres quan la notícia esclatava, per més que el gran sotrac feia temps que estava a la vista de tots. Sorpresa també ha estat el rebombori públic que ha causat des del moment en que aparegué ahir dilluns en els digitals locals, en especial en el capgròs.com amb una quantitat centenària de comentaris. Com sorpresa també ha estat per a mi, com la gran majoria de poders fàctics locals , polítics i culturals, han passat de puntetes per la mateixa , sense deixar entreveure la seva posició que vist el silenci sembla decantar-se per el respecte però sense un recolzament evident.

És obvi que em dol la situació. Tinc una petita biblioteca a casa i bona part es va gestar al Robafaves . I empro el passat dons ja fa uns quants anys en que no sovintejo ni les seves prestatgeries  ni la seva caixa registradora. Las raons ?, les mateixes que ben clarament s’han explicitat en el resum general de les opinions del poble pla. Unes raons que tenen molt  a veure amb el tòpic estil pijo progre d’IC , que a més té una especial fixació amb els temes de cultura i educació que els considera propis i no accepta divergència mínima al seu , més que discutible, full de ruta.

El paper de Robafaves ha estat impagable en el desenvolupament cultural dels ciutadans maresmencs, negar-ho seria absurd. Però també es cert que els ciutadans el varem tornar d’igual forma , si no amb escreix , el que va permetre a Robafaves iniciar el camí que justament l’ha portat al precipici.





Parlar avui de cultura com un element aïllat és quasi impossible i potser sols es pot entendre en el sentit creatiu. La cultura ha esdevingut el nucli d’allò que ja anomenem “industria cultural” que a bon segur ja comporta molt més d’ industria que no pas de cultura i que ha esdevingut element essencial en el PIB de molts països , com en el cas d’Espanya , ocupant-ne un lloc capdavanter.

És dons en el mig d’aquest conglomerat entre industria i fet cultural que cal col·locar el cas de Robafaves i com a tal, i per més que ens pesi, el futur sembla pintar-se molt fosc. És cert que la cultura com element estratègic per el desenvolupament d’un país precisa d’uns ajuts que millorin una tendència deficitària , però l’evidència d’altres experiències absolutament reeixides fan notar el pes d’una mala gestió, difícil de ser contraposada.

No sé pas  el que passarà, encara que sí sé el que voldria que succeís que és el que desitjo, que no és res més que un final feliç en el possible , però amb un obligat retorn al passat. Un retorn a la gestió passional per els llibres i la lectura . Un retorn a una gestió cultural viva i eficient . Un retorn en certa manera a una puresa d’acció que havia desaparegut fa temps dels aires del carrer Nou i que cal recuperar de totes , totes.

Si fos així penso que molts ens replantejaríem retornar als seus passadissos a fruir de l’olor a tinta fresca. Però si això no és possible i el final és el que lamentablement molt ens temem , espero que la gent de Robafaves sigui capaç de cercar el culpable dintre d’ells mateixos i no descarregui la responsabilitat a una ciutat a la que ha fet una mala jugada emocional tot pidolant , - i sense moltes explicacions -,  per redreçar una aposta que feia temps havia perdut els seus orígens i la seva identitat.


diumenge, de juliol 08, 2012

KLIMT





No m’hauria desagradat gens passar les vacances d’aquest estiu a Àustria. Per un costat per que és un país que conec poc i que està ple de belleses naturals i monumentals de les que em vindria molt de gust gaudir , però enguany a més per el fet de que tot el país celebra el 150 aniversari del naixement de Gustav Klimt ( 1862 – 1918 ) i amb aquest motiu es celebren multitud d’exposicions i actes en una mena d’actitud mitificadors de qui a bon segur és un dels millors artistes austríacs de la història ( jo em quedo amb Kokoschka ) i al que volen elevar als nivells creatius més alts.

M’agradaria acostar-me a veure Klimt ja que per els nostres verals no deixa de ser un artista a qui es coneix més per referències gràfiques que no pas per haver pogut gaudir d’alguna exposició de pes de les seves obres.




Em sedueix el tractament de la figura femenina , la sensualitat extrema que desborden les seves obres responent a l’agitat de la seva vida. Em quedo admirat del seu tractament cromàtic i de l’equilibri dels seus composats orientalitzants que donen, en el garbuix , un ambient atractiu de primer ordre , però den canvi em decepciona quan s’acosta a l’estilística de Matisse o fa una aposta , si més no peculiar , amb el fauvisme.

Sigui com sigui , el coneixement més interioritzat de Klimt és encara una de les moltes coses pendents que em queden en la meva ullada als grans artistes. Potser per això em va agradar molt, i crec que és del tot recomanable, el magnífic article que al voltant de l’artista i sota el títol de “Erótico Klimt” va publicar fa unes setmanes El País Semanal signat per Julia Luzán i que fins avui no he aconseguit trobar a la xarxa

Un article que ens permet endinsar-nos en la vida i miracles, especialment artístics d’aquest gran autor del que enguany en celebrem el 150 aniversari del seu naixement. Un article que us enllaço i del que us recomano ferventment la lectura per així anar descobrint una mirada nova en un gran artista de que tinc la impressió, en coneixem tan sols la pàtina.




dissabte, de juliol 07, 2012

TRADICIONS DE SANTES






“Sortir al carrer es començar a sentir olor de Santes” , deia l’alcalde Mora en l’acte de lliurament de premis del Concurs de fotografia del Capgròs i en bona part tenia raó. Quan resten tan sols dues setmanes i  a bon segur també per el desig de vacances que crec tenim tots , - al menys jo les preciso de manera urgent -, el flaire de festa comença a aparèixer per arreu.

Una festa que ha aconseguit establir ja un seguit de tradicions que semblen invulnerables. Unes tradicions que a més de les pròpies de la mateixa festa tenen uns antecedents artístics amb el cartell i  l’exposició fotogràfica , que enguany agafa especial volada tècnica de la mà de Narcís Rovira i el seu treball amb fotografies de 360º , que dona una visió espaial que capgira amb la seva modernitat tecnològica tots els conceptes presentats fins ara.

Dos tradicions a les que comencen a afegir-se altres de paral·leles com son les del cartells alternatius i la del concurs de fotografia popular , curiosament organitzats per els dos setmanaris gratuïts que dominen a la ciutat com ho son respectivament “El Tot Mataró” i el “Capgròs” . Dos propostes alternatives que van agafant volada i que es bo tenir en compte.

Ja porta uns anys  ( quatre ) el Tot i el seu Concurs del “Cartell Alternatiu” i sembla haver trobat el seu espai. Cugat Comas m’avisava de la millora de nivell , el que és cert i un ho celebra, tot esperant que aquesta millora encara sigui mes positiva i evident en les properes edicions. Però potser per a mi el més important està en que la lectura comparada amb els cartells oficials segueix essent , ara per ara , demolidora.

Unes festes especials , com ho son Les Santes , precisen uns cartells especials , com ho son els cartells d’artista que amb la seva personalitat creativa defugen de les obres més estereotipades en el disseny , per més que a quest es vulgui amagar en la petita espurna d’un enginy localista. El Concurs del Tot, potser sense voler-ho reafirma la postura oficial, i jo que ho celebro.

Això no vol dir però, ans el contrari, que no s’ha de mantenir aquesta aposta, ja que la mateixa pot ser ben important  per poder descobrir nous creadors i dissenyadors  de qualitat.

El Capgròs ha celebrat enguany la segons edició del concurs fotogràfic popular. Un concurs que no vol assolir el nivell substitutiu del cas del cartell alternatiu i que en canvi vol potenciar la vena creativa i qualitativa de l’afeccionat popular a la fotografia . Potser per això , per aquest desig de caire popular , cal fer-hi un petit parell de retocs a les bases, potenciant aquesta arrel popular i impedint la presència d’autors professionals que , com enguany , aconsegueixen amb la facilitat que els hi dona el seu nivell, unes obres que obligatòriament han de ser valorades per el jurat.

Dos propostes diferents , de dos mitjans clau en la informació local, que en poc temps poden acabar essent , dos nous elements “tradicionals” en l’entorn festiu d’unes Santes que ja s’albiren properes en l’horitzó.


dijous, de juliol 05, 2012

ESPAI D'ART. ARTUR PALOMER "PAL"

Aqui teniu el darrer Espai d'Art de la temporada , amb entrevista a Artur Palomer PAL membre de "Els Dimarts del Llimoner" , en motiu de l'exposició "El buit" que es  mostra  en l'Ateneu Caixa Laietana.








Un vídeo que a més podeu complementar amb l'oportuna mirada al setmanari Capgròs d'aquesta setmana  , en la que aquesta exposició i la tasca de "Els Dimarts del llimoner" ocupen las planes centrals i esdevenen reportatge de referència.

dimarts, de juliol 03, 2012

JORDI PUIGGALÍ






Els Amics de Ca l’Arenas han tingut l’encert de retre homenatge al veterà escultor mataroní Jordi Puiggalí en motiu d’acomplir el seu 90 aniversari. Ho han fet amb un seguit d’actes composats per una petita exposició a Ca l’Arenas , una visita guiada per els diferents indrets religiosos de la ciutat  en els que hi té dipositada part important del seu treball i una visita al seu taller mataroní, visita que se celebrarà el proper diumenge a les onze del matí.

La coincidència de dia i hora de l’acte inaugural d’aquest homenatge amb la inauguració de l’exposició “El buit” a l’Ateneu Laietana, expo de la que n’era presentador , em va impedir assistir al mateix , però com no que l’endemà en vaig fer l’oportuna visita  per torbar-me amb  una petita exposició situada al soterrani de Ca l’Arenas on han aplegat un conjunt de peces diverses del seu fer , tant en el que pertoca a al seva cara escultòrica com a la seva mirada de dibuixant en la que sempre ha cercat la tercera dimensió. Tot amanit amb un seguit de retrats fets a l’artista per part d’amics i companys.



És obvi que la intencionalitat dels Amics de Ca L’Arenas no està en aprofundir en el treball de Jordi Puiggalí i si fer-ne tan sols un toc amical. Els bons afeccionats encara recordaran la mostra que es celebrà fa uns anys a l’Ateneu Caixa Laietana que ens va sorprendre a tots dons vàrem tenir l’ocasió de descobrir la seva qualitat artística , desenvolupada de manera especial en els anys que van des dels quaranta fins a la transició. Ara s’incideix en la mateixa amb un bigarrat muntatge que ens ofereix mostroari de les seves diverses habilitats.






No puc ni vull negar que amb Jordi Puiggalí i la seva obra he mantingut sempre una relació que podríem definir com a tensa. Els primers records de la seva obra estan per a mi en dues magnífiques terracotes que es trobaven en lloc preeminent a casa els pares. Una era una imatge de Sant Pere i l’altra, una pantera. Ambdues eren unes figures plenes de força, qualitat i esperit. Per això cada vegada que m’enfrontava amb la seva obra , que va ser a partir dels setanta llargs , hi havia una forta trontollada ja que el que veien els meus ulls eren uns treballs molt més esmorteïts , reforçats en el formalisme i sense la força interior del que jo veia cada dia a casa


Per això l’antològica de l’Ateneu , abans esmentada , em va fer veure les dues cares de Puiggalí. La cara plena d’empenta dels seus inicis i de la seva afirmació escultòrica , i la cara més avorrida , formal, en un classicisme al meu entendre mal entès , que destilla la segona part de la seva carrera.
Ara , i de manera ben encertada , els Amics de Ca l’Arenas li reten homenatge. Espero poder assistir a la visita al seu taller on a bon segur encara hi trobarem alguna espurna del seu especial caràcter que d’una o altra manera va marcar la seva trajectòria. Una trajectòria de la que ara en podem fer puntual ullada.

dilluns, de juliol 02, 2012

CONFERÈNCIA EDUARD ALCOY






Quan ja s'acosta un nou "Dijous a la Nau" , en aquest cas amb la presència de Jordi Bonet , aruitecte en cap de la Sagrada Família , és ben planet recordar la magnífica conferència que la Rosa Alcoy ens va oferir fent mirada al treball del sue pare , el sempre enyorat Eduard Alcoy.

Un bon recordatori per aquells que hi vam assistir i un tastet per aquells que no ens van poder acompanyar

http://youtu.be/zMIviQPJQ58

diumenge, de juliol 01, 2012

EL BUIT. PRESÈNCIA D’ABSÈNCIA






 El col·lectiu "El Dimarts del Llimoner" ocupa aquests dies , i de manera ben acurada , l’espai de l’Ateneu Caixa Laietana amb la seva proposta col·lectiva anomenada “El buit” que vol ser una reflexió personal dels seus membres al voltant “.. del buit que deixen les persones que es moren i, alhora, sobre el seu llegat , per tant estem pensant en un buit que no està buit”. Una reflexió que alhora , i com a teló de fons , vol referir-se als artistes Josep Maria Rovira Brull, Pere Màrtir Viada i Pepe Novellas , membres tots ells del grup , que ens han anat deixant en el decurs dels darrers anys.

La gent del Dimarts del Llimoner ja ens té acostumats als muntatges corals de clara intencionalitat. L’assaig varen esser aquells impagables “Fulls del Llimoner (1995) , en un exercici individual dels seus membres en allò que ara en diem « maridatge » amb la poesia. Una carpeta d’atrevit disseny que segueix essent un petit tresor per aquells que tenim el gaudi de posseir-la.





A ells hi van seguir ja unes experiències més plenament corals mitjançant  la dissertació i la reflexió plàstica al voltant d’un element que podia ser o no , comú a tots els participants . Un element però que en certa manera s’havia d’entendre com aliè.

“Flamenco” ( Se canta lo que se siente) que encara que és un projecte de 1997 ha mantingut vigència fins ara mateix amb la seva exitosa experiència a Sevilla, en va ser el primer pas d’aquesta manera d’exposar la polièdrica mirada dels membres de la tertúlia al voltant d’un eix troncal, que va tenir continuació amb la mostra  "Non serviam" (Els dimonis del Llimoner) i acabar amb la magnífica representació de “El casament” , una  veritable joia compositiva general.

Però eren aquestes unes mirades essencialment exteriors. Personals, però de fora a dintre. Ara amb “El buit” el concepte es capgira. Segueix la mirada personal però ara la creació es gesta en l’interior i s’explicita en la plàstica. És una mirada absolutament interioritzada per el tipus de relació, influència , somatització si es vol dir d’una altra manera , del sentiment  personal envers aquest fet, el de la desaparició de persones properes , que a tots ens ha tocat viure , d’una o altra manera.

Davant d’un fet irremeiable com és la mort, tots tenim a posteriori una reacció elemental com és la constatació de l’absència de la presència. Aquest saber que mai més gaudirem de la seva companyia. Però l’important està quan es va més enllà i el que notem és un quelcom molt més dur , com és sentir presència de la seva absència. Una reflexió que no és pas un simple joc de paraules.





Per això avui en la mostra “El buit” que ens ofereixen la gent del Llimoner existirà una mirada dual tant en els espectadors , com existeix també entre els artistes protagonistes.

 Per un costat hi ha la mirada més estètica i potser més superficial. Aquella que es queda més en el fàcil, en el que jo dic “absència de presència”. És aquesta una mirada que potser es queda més en la poètica , en el sentiment d’una tristor potser ja superada o en la necessitat d’expressar el pes d’uns records comuns que ja no tornaran.

Però existeix també una part molt més potent i que aprofundeix en la desemparança interior aquella que nota “presència de l’absència”. Aquella que manté el lligam inalterable d’una relació que es manté amb tota potència més enllà de la desaparició definitiva. Un pensament que queda clarament reflectit en l’obra clau de tota l’exposició que no és altra que la que presenta l’Artur Palomer , en Pal. Esfereïdora per l’esquinçament interior que denota , la peça dedicada a Pepe Novellas amb aquesta mirada domèstica que molts encara tenim present , o amb la igualment inquietant dedicada a Uantxo. És aquí , en aquestes peces , on es sublima el concepte de l’absència , notant com justament el protagonista de tota l’obra és justament aquell que no apareix. Dos peces excel·lents en la forma i sublims en el concepte.






Al seu costat apareixen obres de tota mena , en tot el ventall de conceptes interiors i formes exteriors que responen fidelment a la realitat creativa de cada membre del col·lectiu. Un global del que s’ha destacar els treballs de Capitani, Sarraute, Serra , Jordà i de Antonio , emmarcats ,això sí, en un nivell mig ben valorable, en el que sols distorsionen unes molt poques peces que amb benevolència tan sols assoleixen l’aprovat raspat i que fan caure el nivell notable de la col·lectiva.

Una exposició complexa en la forma i més encara en el fons , amb un resultat molt meritori i que mereix una detinguda visita . Una visita en la que cal superar el límit de la simple contemplació visual i estètica , per endinsar-se fins el fons del missatge que cada creador destil·la amb profunditat en el desenvolupament del seu treball plàstic.

Una exposició que significa un brillant final de temporada i que demostra que Els Dimarts del Llimoner segueixen en plena forma ara quan ja celebrem el seu vintè aniversari.

Felicitats

“El Buit”. Mostra col·lectiva de “Els Dimarts del Llimoner”
Ateneu Caixa Laietana
Del 28 de juny al 29 de juliol de 2012