dimecres, d’agost 30, 2006

M’arriba l’agenda cultural del PMC d’aquest mes de Setembre. Veig que fan correcció de l’errada de l’anterior agenda en que atorgaven als arquitectes de la Pça Italia la magnifica estampa del brau que la domina , que és obra de l’Angel Heredero Bravo.
Fan la correcció de la millor manera que es podia fer, amb nova portada amb la figura femenina del conjunt i amb l’aclariment escrit pertinent.

Si llavors Jordi Gasull va acceptar una responsabilitat que no li pertocava ,- els dissenyadors son responsables del disseny i maquetació i com a molt de l’ortografia, però no dels textos- , bo és que ara el felicitem per l’encert en la correcció.

Correcció que m’agradaria pensar que també s’ha fet a Ca l’Arenas amb el nom de Santí ( Centino) Surís i no Santi ( Santiago). Encara que vàrem avisar abans de la inauguració, ben aprop de Les Santes encara es mantenia l’errada, potser davant el desconeixement de qui és l’artista. Tot fent endreça he trobat un antic catàleg amb Surís fotografiat amb Picasso a les portes del Museu de Ceret a l’any 1954. Que la importància en serveixi al menys com excusa per actuar aviat.



No vull tenir excuses, amb això del blogs day per escapolir-me de la petició d’en Ramon Bassas ( per cert, moltes felicitats ) de confessar les meves predileccions blocaires.
El cert és que sovintejo bàsicament la lectura dels blogs propers, que parlen de coses comunes, i visito moltes weebs de caire artístic, però no acostumo a endinsar-me per la globosfera , amb algunes excepcions en les que entro, al menys setmanalment. Aquests son els casos de Josep Maria Terricabras , Arcadi Espada i Javier Marias.

Com es pot veure tres cares absolutament diferents. El blog de J.M Terricabras penso que és indispensable per hom que vulgui fer reflexions del que significa viure cada dia , com a individus i com a membres d’una societat. Podrem estar d’acord amb els seus pensaments o no, però constantment ens obre portes a aquesta necessària reflexió personal que tantes vegades deixem de costat.

Llegeixo a l’Arcadi Espada per què és necessari apuntar-se a altres punts de vista, encara que a vegades la seva lectura serveixi justament per recolzar-te en la teva postura.
Sempre m’ha agradat com escriu , i en altres temps la seva bel·ligerància contra el monolitisme ideològic em va semblar prou interessant. Ara però , desbarra cada vegada més ( veure el seu comentari al respecte de l’entrevista del passat cap de setmana a “El Pais” a l’abat de Montserrat) , però penso que algun dia reflexionarà. Em recorda aquella frase castellana “Que gran vasallo si hubiera gran Señor”.

Finalment en el cas de Marias es simplement el plaer literari de veure qualsevol cosa nova referent a ell, i repassar algun qu’altre dels magnífics escrits que omplen per si sols l’ EPS de cada setmana.

dilluns, d’agost 28, 2006

SANT TORNEM-HI

Un mes sense escriure ni un borrall. I sense donar raó de vida. Les causes senzilles:
Primer, Santes: Treballar normalment i intentar participar , encara que sigui en una petita part, de La Festa, no permet temps per a més. El silenci queda per tant excusat.

Segon: Canvi general del sistema informàtic de l’Empresa. Traduït al general vol dir, molts dies de problemes , de treballar sense horari., amb molta tensió , i per tant arribar a casa a no saps quin hora, i evidentment amb ganes de tot, menys de posar en marxa l’ordinador i reflexionar en un blog. Excusa igualment acceptable.

Finalment: Vacances. I en aquest any assolint aquell nivell de descans absolut. Després d’un any feixuc en les feines ( la que em dona per menjar i la que em fa viure) calia fer un bon parèntesi per recomençar amb força, tal i com fem ara mateix.

ANTON CAÑELLAS

Vull però reiniciar aquest blog amb un sentit homenatge a Anton Cañellas, enterrat avui mateix, en una mort que ha passat de puntetes i que no ha tingut el reconeixement polític que mereixia el seu paper com a catalanista , demòcrata i europeista.

L’Anton ha esta per a mi un personatge proper. Germà de la meva tia Elvira el tinc present en moltes festes familiars, sempre acompanyat de la seva bonhomia, de la seva mirada clara que et portava confiança i tranquil·litat, i amb aquell posat que li donava l’eterna americana creuada que si servia per amagar la gepa física i el convertia en una mena de padrí que acollia a la bona trepa de nebots i parents que corríem d’aquí per allà.
Encara que s’intentava no parlar de política en les reunions familiars , sempre acabava essent el tema general. Aquest intent d’oblidar el tema polític venia de la família Roca Junyent. En Miquel, de Convergència .La Maria casada amb l’Anton d’Unió Democràtica. I la germana petita amb un destacat membre d’esquerra socialista (Casares, si no vaig errat).

Amb tot això, el meu pare i ell formaven front comú per atacar a Jordi Pujol . El pare havia encunyat la frase “.. tens complex de màrtir com en Jordi Pujol” , que l’Anton repetia rialler com a la millor definició que es podia fer del seu rival / amic polític. Tot amb els escarafalls del meu oncle Joan , amic personal de Jordi Pujol , amb padrinatge creuat de fills , encausat en el cas Banca Catalana, i amb relació tan intensa com en els fets que una bona part dels fills de Jordi Pujol trobessin refugi en el 23-F a casa de l’oncle Joan, o com que en els moments claus de la darrera legislatura , les converses ERC i CIU fossin a cas d’aquest mateix Joan Martí, confós en el alguns periòdics com el rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Antón Cañellas va se un home essencialment catalanista, lliberal, de democràcia cristiana i absolutament europeista. Home d’Unió, de totes totes, la va abandonar en el moment de la coalició per esdevenir CiU , ja que la seva integritat moral, l’impedia ser parella de ball de Jordi Pujol , del que tenia un criteri ben format i gens positiu.

Potser , o millor dit segur, que el seu error va ser passar a centristes de Catalunya, però estava en el camí de la recerca d’una Catalunya més oberta i lliberal, que no la nyonya i acartronada que sempre ha ofert Convergència.
Finalment , reconeguda la seva vàlua, va estar anomenat Síndic de Greuges amb un paper prou important, deixant petja d’un camí a seguir.

Potser per aquest parentiu llunyà, però sobre tot, per que el seu tarannà va marcar clarament en mi el que jo penso que ha de ser un polític , i per què sempre va deixar en el meu sentiment la sensació de persona honesta , la seva mort m’ha copejat, més encara amb el poc ressò de la mateixa.
Descansi en pau , aquell va ser honest en un camí tan difícil com el de la veritable política, tenint com a punt de mira una elements tan remarcables com el seu país, la seva fe, la llibertat i la democràcia.

Encara que només fos per això (que no es pas poc) . Gràcies, moltes gràcies, Anton.