dimarts, de maig 31, 2011

MARC PRAT / OBERTURES

PREMI BANCAJA DE PINTURA



Marc Prat amb l’obra “Obertura I” ha guanyat la XXXVII edició del Premi Bancaja de Pintura , dotat amb 12000 euros i que és el més important del País Valencià i un dels de més anomenada de tot l’estat.

Un premi que compta amb una altíssima participació i que té com a cirereta el que l’exposició de les obres seleccionades es realitza ni més ni menys que a l’IVAM , amb durada dels mesos de juliol i agost.

No tenim imatge de l’obra guanyadora per el que reproduïm el seu treball amb la Nau Gaudí de protagonista ( de la que en soc joiós propietari ) i la del catàleg de la seva exposició a Vilafranca , que per cert un va tenir l’honor de prologar  com ja havia fet en altres ocasions , per no dir de les vegades en que he tingut el plaer de fer-ne presentació de les seves exposicions.



Vagi des d’aquí la més gran de les felicitacions que estic convençut anirà acompanyada de la de tot el món de l’art local on Marc Prat té gran estima.

Un important èxit individual d’en Marc , però del que hem de gaudir tots aquells que l’hem vist néixer i progressar.

Moltes Felicitats.
PEPE NOVELLAS
I ELS DIMARTS DEL LLIMONER



A l’entorn de la mostra retrospectiva dedicada a Pepe Novellas i com activitat complementaria , s’inaugurà el passat dijous a l’espai Capgròs aquesta personal mostra que ens apropa al Novellas més íntim en especial en la seva relació amb els amics artístics més propers com és el cas de la gent dels Dimarts del Llimoner , aquest grup de creació i tertúlia del que en va ser membre fundador i en el que hi va prendre part activa fins a la seva mort.



Quan es va fer oficial la realització de l’exposició retrospectiva dedicada a Pepe Novellas , la gent del Capgròs va creure convenient fer alguna activitat paral·lela degut a la magnífica relació que existia amb Pepe Novellas que havia col·laborat amb les diverses publicacions sempre que se li havia demanant , alhora que havia exposat personalment en l’espai amb la inoblidable exposició “Guadix” , conjuntament amb Manolo Contreras. Una exposició aquesta que deixà petja en l’ambient i en el propi artista , tal i com demostra l’espai dedicat a la mateixa en les sales de Can Palauet.

Potser per això aquesta exposició , preparada amb la més absoluta complicitat de la gent del Llimoner , es plantejà com un acostament al Novellas més íntim i desconegut i a la interrelació que va existir amb els seus amics.



Una vintena llarga de peces la conformen, amb una important presència d’obres absolutament desconegudes i que surten  a la llum per primera vegada. Unes obres que van des del divertimento de la caricatura ( incisiva com sempre ) i el dibuix sincopat en les estovalles de paper del lloc habitual de reunió ( prodigi de capacitat , síntesi, ironia i crítica ) , fins a treballs molt més pensats i estructurats com ho son les dues grans obres que per si mateixes mereixen no sols la visita , ans haurien merescut la presència a la retrospectiva general, com ho son l’obra “Marinero en tierra” i la prova de gravat treballat amb Manuel Prieto.



La primera és una obra de grans dimensions que anava destinada a una exposició que no es va dur a terme i que s’havia de celebrar a Isla Cristina ( Huelva ) en el 250 aniversari de la seva fundació, duta a terme per mariners mataronins. És una obra del tot inusual en Pepe Novellas, en certa manera no sembla seva , en el que agafa a Manolo Contreras com model per a una al·legoria de la mar. Malgrat està inacabada és una peça arrodonia en si i de magnífica qualitat per to el desenvolupament pictòric i tècnic de l’obra i la seva concepció.

Igual valor hem d’atribuir a la prova d’un gravat de grans mides i que havia d’estar dedicat a la Creu Roja i que al fina també va ser un projecte fallit. Encara que en aquest cas existeixen evidents problemes tècnics , - Novellas i el gravat no acabaven de quallar en el tempo tècnic que exigeix aquesta tècnica-, però el resultat és esfereïdor en la lectura detallada de la gran quantitat d’elements intencionats presents en l’aparent batibull del conjunt.


I que dir de la resta de peces presents amb elements tan personals com la “rosa socialista” ( mai exposada) enfrontada a la que treballà amb Capitani. O el seu autoretrat amb marcat diàleg amb els treballs del mateix Capitani i Contreras. O la caricatura coral del Sant Pere més Alt, fent garbuix amb el seu gat Jospin.



Una exposició de lenta i obligada visita en l’intent de trobar els tics personals, els detalls de complicitat , el rerefons amical d’un artista que tenia amb els que l’envoltaven uns punts de referència permanent en el creatiu i l’afectiu.



Una exposició que serveix de perfecte i acurat complement a les mostres de Can Palauet i a la ja clausurada de l’Ateneu.

PS.-En l’acte de presentació vàrem contar amb la presència de l’alcalde Baron , amic personal de l’artista que va cloure l’acte amb encertades paraules en referència a la vesant íntima i personal del allà exposat.



Malgrat ser aquesta exposició un acte oficial de la retrospectiva de Novellas ( així consta en les invitacions i catàleg ) ningú de l’IMAC es va acostar a l’acte inaugural , com ja és habitual amb tot el que es fa a l’espai Capgròs.

Així, havent acabat  el mandat Sergi Penedès, podem dir que en aquests quatre anys i efectuant-se onze exposicions a l’any, generalment protagonitzades per artistes locals , essent algunes de qualitat notable, ni el regidor de cultura ni ningú dels responsables d’arts plàstiques de l’IMAC han tingut a bé assistir a cap d’elles.

Les consideracions que mereixen tal fet , us la deixem en les vostres mans.

(fotografies de Manuel Contreras )

MUSEU BASSAT ( II )


Ahir al vespre , i amb la presència del Conseller de Cultura Sr. Ferran Mascarell , es va inaugurar la segona de les exposicions que serveixen per anar presentant el fons Bassat .
Encara que òbviament en farem detingut anàlisi d’aquesta nova exposició, vagi per endavant i per motivar a la seva visita , el dir que aquesta mostra supera abastament  al primers dels tastets.

A bon segur el nombre més reduït de protagonistes i conseqüentment un major nombre d’obra dels mateixos el que permet una visió més ampla , que no pas en la mostra inaugural, ajuda a aquesta sensació. Però examinat el nivell i la qualitat relativa de les obres presentades , en relació als seus autors, no existeix cap mena de dubtes del salt qualitatiu d’aquesta segona entrega , de la que repeteixo parlarem abastament , però que ens obliga ja a la recomanació més exultant.

MARTA DURAN



No voldríem tampoc passar per alt l’èxit que Marta Duran està tenint a la prestigiosa galeria Aitor Urdangarin de Vitòria . Un èxit evidenciat en la premsa basca.

Una exposició en la que Duran segueix explorant el camp floral i de jardins en el que actualment tant bé si troba , en aquest caminar per una pintura més intensa i evolucionada.

Moltes felicitats.

dissabte, de maig 28, 2011


M’agrada el futbol. I molt. He jugat molts anys i sempre que puc en gaudeixo. Certament soc molt poc fanàtic i fins i tot he aplaudit alguns gols de Cristiano Ronaldo. Però avui he gaudit d’un dels millors partits de la meva vida. Un partit per fer gaudir d’aquest joc fins i tot a  aquells que li tenen mania.

Soc del Barça, però si no ho fos , avui m’hauria convertit en el més gran dels seus fans, simplement per fer d’aquest joc tan complex un veritable concert a l’abast de tots aquells que teníem els ulls ben oberts.


Un partit per emmarcar i fins i tot per perdonar el greu defecte de Pep Guardiola, aquell que  a bon segur el converteix en humà i per tant imperfecte, com és que li agradi Martí i Pol.

Temps tindrà per reflexionar com també ho tindran els responsables d’aquest cada vegada més comercialitzat Barça ( no entenc tant Barça i Catalunya i després vendre l’ànima a Catar o les línies aèries turques ) , que segueixen sense entendre que qualsevol religió ( i el futbol ho és ) precisa d’una litúrgia, fet que si entenen els del Manchester , vestit gris i flor a la solapa com manen els canons a Wembley, i no pas la d’un club venut en tot al merchandaising de Nike que obliga al xandall com element de protocol.

divendres, de maig 27, 2011

L’HORA DE LA POLÍTICA



En el discurs que Baron va adreçar als militants i simpatitzants del PSC tot reconeixent  la seva derrota electoral  va dir que els ciutadans i els números havien parlat que ara era hora de que parlés la política. I en això estem.
En aquesta hora tan florentina , com bé la defineix sempre Ramon Bassas , les històries van i venen, s’apropen i allunyen , els farols apareixen i tot es converteix al meu entendre en una partida al mentider , amb data de finalització, i a corre cuita , poques hores abans de la celebració del ple d’investidura.

Que CiU vol anar per lliure?. Possible però difícil, molt difícil. Que el PSC es queda a l’oposició?, a bon segur. Que al PSC no l’interessa formar part d’un govern igualitari ja que si van be les coses els rèdits seran sempre per el partit de l’alcalde i ells no n’obtindran el beneficis deguts?. Oi tant , però després de tants anys de poder , la síndrome d’abstinència pot ser fatal.

Molts elements diferents , moltes tecles a tocar i moltes decisions que no tindran entre muralles el seu punt definitiu, emmarcat tot en una estratègia global que incideix amb altres municipis, - amb Badalona i Castelldefels al davant -, i que té els pressupostos de la Generalitat com element clau i que a bon segur decidirà els pactes globals amb PSC , PP o amb ningú.

Encara no ha passat una setmana i en aquest moment CiU amb solitari, amb recolzament puntual del PSC a l’oposició, és l’opció que encapçala la cursa , però estic convençut que la carrera ha de donar moltes voltes i fins al darrer moment no es decidirà res.

I ja que diem de decidir, que farà la gent de PxC. I no ho dic en el que pertoca a qui recolzarà , enverinant-lo, si no a si assitiarà o no a les activitats municipals. Ho dic ja que per ex., en el darrer mandat a l’osonenca Roda de Ter  ( terra de Martí i Pol ) va assolir un regidor que va prendre possessió de l’acta de regidor i no va tornar a acudir a cap ple ni acta polític municipal. Succeirà igual a Mataró? Ves a saber.

Sigui com sigui, Baron a la inauguració de l’exposició de Novellas al Capgròs quan el convidava a cloure l’acte, tot dient-li que potser seria dels darrers que faria com alcalde , seré, tranquil i somrient . em va respondre: qui diu que jo no seré alcalde?. Dons potser sí. CiU i PP no lliguen i sí ho fan PSC i ICV. Que és difícil? I tant, però de més veredes en maduren.

NO ANEM BÉ

El PSC no va bé. I no ho dic pers els resultats que certament no estan per tirar coets , ans al contrari, i sí per l’absoluta manca d’autocrítica al respecte dels mateixos per qualsevol dels òrgans dirigents ja siguin estatals, nacionals o locals. Un ha quedat garratibat en veure el comunicat de la direcció local capaç de convertir una estrepitosa derrota quasi en un empat tècnic , i a més quasi donant la culpa a l’àrbitre.

És cert que els resultats de PxC no els esperava ningú , ni ells mateixos , però és igualment cert que caldria fer oportuna reflexió de com és possible que més d’un 10 per cent dels votants mataronins (exactament 4704 )  hagin triat aquesta opció xenòfoba.

El tema dels immigrants és dur i complex i òbviament no existeixen pocions màgiques , però potser s’ha dut a terme una política paternalista , molt en el camí pijo progre d’ICV, en el que s’han fet importants despeses amb resultats molt escarransits com és fa evident a Rocafonda i Cerdanyola on tota la parafernàlia de la llei de barris ha servit potser per un rentat de cara exterior però no ha aconseguit els evidents resultats generals que es pretenia.

No hi ha dubte que les falsedats han corregut com una rierada incontrolable, però també és cert que per part del Govern mai n’ha plantat cara fermament davant les mentides pensant que seria tan sols una petita mala herba i s’ha convertit en una mata capaç d’engolir-ho tot.

Òbviament no s’ha de demonitzar als votants de PxC ja que podrien enquistar-se, però cal fer una política educativa del tema emigrant per poder atacar d’arrel aquest mal.

No he vist cap anàlisi davant d’aquest 4.39 per cent de vots en blanc , a bon segur provinents massivament del PSC i ERC , que també han servit per capgirar els resultats.

No he vist cap autocrítica per l’elecció d’una llista que tots , sense excepció, consideràvem molt fluixa , amb noms com els de Ciller o Esteban , per dir aquells que han estat escollits , que tots sabem de la seva incapacitat per dirigir un departament d’una ciutat com Mataró, que a vegades oblidem té més de 120.000 habitants. Una llista inferior en pes específic a la seva directa rival en el que pertoca a llocs de sortida i simplement misèrrima en el que pertoca als noms de complement i suport.

No he vist cap lectura d’intervenció immediata. Aquest no passa res generalitzat , convertit en adormidora davant d’uns militants i simpatitzants que ni tan sols semblen emprenyats , en un laissez passer laissez faire que a cap camí bo ha de portar. És evident que no cal prendre moltes decisions en calent ,  però sí que quan succeeix un desastre com el de diumenge passat,  per que es tracta d’això, d’un desatre -, algú s’ha de responsabilitzar del mateix , més enllà de les paraules de rigor i de cara a la galeria.

Unes decisions que caldria prendre ben aviat.

ANEM CAP A PITJOR

I encara que sigui amb retard no vull estar-me d’expressar la meva tristor pel fet de l’elecció de català de l’any , organitzada amb tota parafernàlia per “El Periódico”.

Que el cap de colla dels castellers de Vilafranca sigui capaç de guanyar a dos eminències com son Joan Pere Barret i Emili Teixidor , per més de la incongruència del nomenament d’aquest darrer per l’èxit no del seu llibre i sí de la pel·lícula en ell fonamentada, és indicatiu de que el nostre país no va bé.

Fets com aquest son les anècdotes que marquen unes realitats que no son pas gens agradables.

dimarts, de maig 24, 2011

LA VIDA , ÉS A DIR L’ART , SEGUEIX




Entre la Torres García i les eleccions el cert es que tenim una xic abandonada l’activitat expositiva habitual, encara que sortosament aquesta ha estat una quinzena d’impasse , a l’espera de la que ja serà la darrera llambregada de la temporada abans d’aquest estiu que ja comencem a notar amb la seva calor. Una llambregada que té els seus primers actes en els propers dies.

Així demà dimecres i a Gal-Art , serà Miquel Güell i sota el títol de “Realisme Artístic” qui presentarà el conjunt del seu treball fonamentat en les composicions i natures mortes , totes elles en el camp del classicisme més accentuat.

Dijous serà el torn de  l’espai capgròs amb la inauguració de l’exposició “Pepe Novellas i els Dimarts del Llimoner” , una mostra coral en el que podem gaudir del Novellas més íntim i juganer , en la seva relació personal amb la gent del Llimoner , entitat de la que va ser fundador i membre actiu fins a la seva mort. Una mostra que ens permet acostar-nos a l’intercanviï tècnic i formal dels seus components , amb una mirada  propera que ens permetrà aprofundir encara més amb el fer de Pepe Novellas , ara més actual que mai degut a la seva exposició retrospectiva.

Finalment serà la sala del Museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt , quan a partir d’aquest divendres acollirà l’exposició d’escultures i dibuixos de Josep Mª Gomis , aquest artista mataroní tan esquerp fa un temps per exposar i que en la darrera temporada camina desfermat per poder oferir-nos constantment noves visions del seu febril treball , amb resultats tan positius com sorprenents.

Però mentre succeeix això ja hi ha altres exposicions que mereixen l’oportú comentari , com és el cas de

NTERIORS . Carme Fageda.

Carme Fageda forma part del grup de bons artistes que van fer esclatar les seves possibilitats creatives en el taller de Pepe Novellas. La seva sobtada desaparició els va deixar orfes de l’amic i el mestre i els ha obligat a un treball personal dur per aconseguir trencar els vells atavismes , tan apresos i estimats, per concentrar-se en la sempre difícil tasca d’expressar sense embuts les seves sensacions creatives més personals.



Carme Fageda és artista figurativa. Ho és en el sentit estricte del concepte pictòric contrari amb l’abstracció i ho és també en el sentit més “petit” de que té en la figura , ja sigui humana o objectual , l’element amb el que  confegeix i estructura el seu idioma plàstic. Un idioma fet present a la Presó amb una mostra atractiva que ens permet esbrinar maners i especialment futur.

L’exposició està conformada en un afinat esquema melòdic que comença per les seves obres que podríem dir amb figura , en aquesta estètica adaptada entre influencies modiglianesques i de Matisse , establerta però en un equilibri de volums equilibrats en una bona resolució cromàtica. Un joc de volums que s’accentua en la resta de la mostra esdevenint columna interior del seus treballs frescos i imaginatius , en la que un pot observar l’estira i arronsa entre les referències antigues , - amb un cert bigarrament cromàtic i d’elements -, i una llibertat més conceptual amb una limitació objectual i un augment del contrast cromàtic que en certes ocasions és tan atrevit com encertat.

Però tota la mostra queda concentrada i resumida en dues peces que no està dir de més, son de bona qualitat. Per un costat està la peça “amigues” que esta tècnicament resolta amb tota solvència i que ens obra la porta a noves possibilitats gràcies a la intencionalitat constructiva de la mateixa.


Per l’altra ens trobem amb la mostra del catàleg . Un treball àgil, ben resolt, atractiu, jove i dinàmic i que a més resumeix aquesta caminar de l’autor en el seu afany de simplificar , o millor dit, de sintetitzar els seus conceptes creatius.

Una síntesi perfectament assolida en aquesta peça que en ha de servir a tots , i a l’autora també, com a frontissa entre el passat i un futur que avui s’ofereix prou esperançat.

Carme Fageda. Interiors.
Sala de la presó. Del 20 de maig al 19 de juny de 2011

dilluns, de maig 23, 2011

HE PERDUT, HEM PERDUT, HA PERDUT MATARÓ



Com ben clarament va dir Baron en iniciar la seva compareixença a la seu del PSC davant militants i simpatitzants, el PSC i el mateix Baron havien perdut les eleccions. I per tant, un, votant del PSC i de Baron , fets que anaven col·ligats però que no anaven pas de la mà per a molts , com es percebia clarament en les mirades d’alguns dels que estaven per la seu del Passeig de la Geganta, havíem perdut també les eleccions.

He perdut ja que pensava , i ho segueixo fent, que Baron era la millor opció com Alcalde  de la ciutat , i el seu programa de govern , amb els oportuns retocs també ho podia ser. Però la democràcia està aquí , en veure , pensar , escollir i votar , i altra gent ha pensat diferent. El meu respecte a la seva elecció i ara a esperar l’acció de govern, que òbviament serà jutjada i criticada en tot allò que em sembli malament.

Hem perdut ja que crec s’ha perdut un sentit d’esquerres de fer les coses que malgrat les seves mancances i els seus estúpids elements identitaris, ja siguin provinents del pijismo progre , el nacionalisme desnortat , o l’espanyolisme de pandereta , eren prou importants com per dotar de sentit a una actitud de govern.



Però el que és pitjor és que ha perdut Mataró. I no ho dic per el canvi Baron / Mora , del que temps hi haurà per poder-lo jutjar . Ho dic per l’aparició de la xenòfoba “PxC” , de la que sols vull dir les sigles per no tacar paraules en bona manera sagrades.

A la meva feina no amago la meva opció política , i per dir-ho d’una certa manera , en faig proselitisme. Avui molta gent m’ha parlat de la “meva” derrota per treure el suc de la conversa que tantes vegades he encetat jo, però tothom s’ha dolgut i interessat per la malaurada presència , poc esperada per ningú, i menys amb la sagnant virulència.

Poc he de dir que sigui millor del que ja he llegit. L’escrit de Joan Salicrú i molt especialment el de Joan Safont que hauria de ser llegit en les reunions d’aquests dies de tots els partits , ho expliciten tot. Ara cal reflexionar profundament i actuar amb contundència. Aquí no valen mitges tintes . S’ha de matar les mentides consentides per que ens afavorien com també actuar contra un paternalisme proteccionista difícil de ser entès. Aquest no és un tema baladí i davant d’ell la coincidència i la contundència han de ser absolutes.

Potser tan sols així, el que ara ha perdut Mataró i que en bona part ens avergonyeix , pot esdevenir un element catalitzador d’una ciutat millor.
Com diria la majoria religiosa que ara més que mai domina el nostre consistori, és ben cert que el Senyor a vegades escriu amb rengleres ben tortes.

CURIOSITATS i CONTRADICCIONS

Potser d’entre els resultats que han deixat les eleccions el punt en el que hi ha un acord majoritari, per no dir absolut, està en el lament de que Francesc Teixidó no hagi assolit de nou plaça de regidor. I dic Francesc Teixidó que no pas ERC. Teixidó amb el seu tarannà, la seva posició sempre dialogant , el seu saber escoltar defensant , això sí , les seves tessitures , ha donat exemple del que ha de ser un regidor en “estat” de govern.
Una absència que si jo tingués la més petita dosi de poder, arreglaria fitxant-lo ràpidament.
La seva pèrdua , una llàstima.

( Òbviament no pensem el mateix , ans al contrari, del seu company Penedès)

No deixa de ser curiós i contradictori que CiU arribi al poder amb el seu alcaldable més fluix i amb la llista electoral més poc conectada de la ciutadania de tota la història.

Curiós també que ves a saber si al final el PSC que ha perdut, assolirà el govern de Cultura que sempre va rebutjar quan guanyava.
Ja sabem que tant CiU com PSC consideren ( vatua l’olla ) a la Cultura com element estratègic del futur Govern. Però mentre CiU té a Reixach i a Masriera fora del Govern , i no disposa de recanvi adient , el PSC té a Ivan Pera disposat , i a més tots sabem que malgrat les paraules prèvies la cultura és la primera moneda de canvi en una negociació.

Per tant, si hi ha sociovergència , que amb totes les estira i arronsa que vulguem , sembla el més probable, encar ens trobarem que el PSC haurà de manar a Cutura.

Com es veu qualsevol tsunami, inclosos els controlats , deixen totes les coses , el futur i els pronòstics , de cap per avall.

I les recents eleccions òbviament que no podien ser menys.






dijous, de maig 19, 2011

VOTO BARON. VOTA A BARON



Queden tan sols setanta dues hores per saber o intuir qui governarà Mataró, la meva ciutat , en els propers quatre anys.

Encara  que hom sap la meva tendència política que no he amagat mai, penso que en moments com els actuals s’han de dir les coses clares , pel seu nom i donant la cara. Per això no m’amago de dir que el meu vot en aquestes eleccions anirà per Joan Antoni Baron i no m’estic de demanar públicament el vot per la seva persona.

El voto ja que penso sincerament que d’entre els candidats és qui millor ens pot representar i per que el programa del PSC és sens cap mena de dubtes el millor de tots els programes electorals en aquestes eleccions.

No puc negar , ni vull, que personalment he tingut certes decepcions personals. L’assassinat del Fons d’Art és ferida no cicatritzada que cou i de la que encara espero explicacions.

No puc negar , ni vull, que la deixadesa en que ell i el PSC han tingut amb cultura potser mereixeria el càstig com a mínim de la indiferència.

No puc negar , ni vull, que no les tinc totes en mi en que finalment el PSC agafarà cultura i no la donarà com  a primera moneda de canvi.

No puc negar, ni vull, que em fa basarda la figura que s’intueix dirigirà la cultura mataronina, sota l’aixopluc del regidor.

No puc negar , ni vull, que en la llista apareixen noms als que no considero ni de bon tros, capacitats per dur a terme una bona tasca de govern.

Però malgrat això segueixo pensant com a ciutadà que en aquestes eleccions el millor per a Mataró és Baron d’alcalde i el PSC a govern i a Cultura.

I siguin els resultats que siguin , seguiré criticant amb tota força tot allò que em sembli no facin bé. Seguiré lluitant per un respecte escrupolós a la cultura i especialment a les arts plàstiques. I ho faré encara amb més força i podríem dir que amb més dret , ja que el meu vot els converteix en els meus representants i per tant tinc dret a renyar-los si s’escau.

Però sigui com sigui, amb la crítica reflexió permanent  establerta dia a dia de manera pública , avui sols puc deixar ben clar una cosa: EL MEU VOT SERÀ PER BARON , i m’agradaria que també ho fos el teu.

Espero i desitjo que diumenge ho podrem celebrar junts.

dimecres, de maig 18, 2011

BIENNAL TORRES GARCIA ( FINAL )



Valgui per acabar aquesta sèrie de post al voltant de la Biennal, una sèrie de consideracions que jo no goso a dir consells en referència a l’exposat.

En primer lloc cal valorar el bon nivell de les obres seleccionades i l’obertura de mires del bescantat jurat oferint el més ample ventall de possibilitats que ocupa quasi tota l’amplada de l’arc creatiu actual.

Una qualitat que es fa palesa en totes i cadascuna de les obres , siguin del nostre grat o no, però a les que és difícil posar un però en el concepte creatiu i tècnic. Tot això permet una mostra que es dignifica en la seva dispersió i ens permet anàlisi ponderat i comparatiu, en el que cadascú de nosaltres hi podrà trobar aquell sentit artístic que més s’adigui amb el seu tarannà.




Per la meva part , sense menystenir a cap obra , - inclòs la guanyadora -, i deixant de costat les peces de les que ha hem parlat anteriorment , vull posar el meu accent en els treballs que reprodueixo en aquest post i que corresponen a :  Dominika Berger, Ricardo Álvarez , Núria Guinovart , Ankur Bagla, Josep Francés, Elena Martí, "Martínez" , Regina Giménez, "Ferran".

Per a mi és el millor d’una biennal magnífica que s’aferma ja com concurs de referència i que curiosament el fet controvertit de la decisió del jurat ha donat enrenou i vida , fet que haurà de servir per el que encara és punt pendent de la mateixa , com pot ser l’arrelament a la vida cultural de la ciutat i als artistes de l’entorn , que encara la segueixen veient com una cosa més de portes en fora que no pas com un element del que en poden ser , i han de ser , protagonistes.

APUNTS AL MARGE



Per acabar el seguit de comentaris pot estar bé deixar unes consideracions que per alguns poden ser simples anècdotes però sobre les que bé valdria fer-ne alguna reflexió, com per ex:


Malgrat ser temps electoral , l’acte va acullir molt poca participació política centrada essencialment a PSC , CiU i ERC , amb flagrant oblit per part de les altres formacions. Am aquestes condicions per ells hauria de ser difícil parlar de projectes culturals de cara al futur de la ciutat.

D’entre l’ staff cultural estricte dues presències i una absència a comentar. Per un costat l’assistència de Sergi Penedès , el regidor de cultura més escaquejat de tota la història , i la de Carles Marfà , director del Museu. Males llengües diuen que com que Penedès pensa repetir és qüestió d’aparèixer ara per poder seguir-se escaquejant en el mandat. En el cas de Marfà el tema és de fer-se veure per que si hi ha canvis algú “descobreixi” que el Museu té director, i més ara quan corren veus al voltant de la possible desaparició de l’IMAC. Sigui com sigui , aquesta va ser la primera presència d’ambdós en la història de la Biennal.

L’absència remarcada va ser la de la gent Bassat. Una falta de consideració que algú hauria d’explicar.

L’altra punt a comentar és el paper de l’Alcalde Baron. Fora de l’oportunisme polític d’avançar el tema de l’espai Torres García a l’actual foyer del Tecnocampus , del que per cert els habituals lectors d’aquest blog ja en tenien notícia, Baron va caure en un greu error , que hauria de subsanar , de dir que l'Ajuntament adquireix les obres guanyadores de la Biennal, - ara en tindrà ja tres -, i està en negociacions per adquirir la primera , fet que és absolutament fals, en el sentit que hom entén de que l’Ajuntament “compra” les obres guanyadores.

L’Ajuntament col·labora amb el Sant Lluc amb una quantitat monetària important que fa possible, juntament amb la resta de col·laboracions que la Biennal es dugui a terme, però l’obra guanyadora passa a ser propietat de l’organització que en fa cessió a la ciutat. És a dir , l’Ajuntament no adquireix l’obra , en el sentit que hom entén de “compra” i sí l’adquireix per que aquesta passa  formar part del patrimoni de tots per la cessió que en fa la Sant Lluc.



Una fórmula que no va succeir en la primera edició i que estant a la venda l’obra guanyadora , la Sant Lluc i altres entitats estan intentant adquirir-la per que també formi part del patrimoni de tots , però qui no l’adquirirà serà l’Ajuntament que malauradament ara no disposa de la quantitat precisa per fer-ne el gesto.


I ja que parlem de “gestos” , estic en condicions d’explicar que un col·leccionista mataroní va intentar adquirir l’obra de Díaz Alamà , -la veritable guanyador moral del certamen -, i no ha estat possible ja que ja està reservada per a un comprador de la galeria madrilenya en la que exposarà pròximament. Per cert, si volen ser tafaners , el preu de l’obra era de 5000 euros.


dilluns, de maig 16, 2011

4 BIENNAL TORRES GARCIA
GENT DE CASA

No he acabat d’entendre mai el refús quasi generalitzat dels artistes locals a prendre part a la Biennal Torres Garcia.
Els consagrats s’amaguen sota l’excusa , - moltes vegades no certa -, de que “ells” no prenen part en concursos , quan penso sincerament que en una gran majoria hi ha la por de no passar la selecció, i que a més es sàpiga aquest “fracàs” (?), quan la pulcritud de l’organització és absoluta en aquest punt. Penso que és un absolut error i que res millor que passar la prova del cotó d’un jurat exigent per tenir mesura adequada de la qualitat del seu fer.
Igual errada és en el cas dels artistes menys coneguts. És absurda la seva absència , ja que res tenen a perdre i sí en canvi molt a guanyar en el cas de ser seleccionats.

Dons bé , en aquest “passar” de masses artistes de casa , n’hi ha alguns intel·ligents que pensen que la Torres Garcia és una gran oportunitat i amb els seus millors bagatges es presenten a la contesa i com en el cas de Pere Màrtir Brasó , Marc Prat i Alex López Garrido “Kene” , ( tots de Mataró ) o Javi Pretel ( Argentona ) i R.Suyer ( Arenys de Munt ) , convencen al jurat i les seves obres brillen al millor nivell entre les quaranta obres seleccionades.

Vagi dons  el comentari indivdualitzat de les seves obres:

PERE M. BRASÓ. ( Vilassar de Mar 1952. Resident a Mataró )
“Dues seqüencies del cercle d’en Long a la Maladeta”
Oli sobre tela ( 160 x 160 cm )



Depassada ja la fase catàrtica del “barret Peret” , Brasó ens demostra un cop més de quina fusta d’artista està fet. Amb intencionalitat minimalisme  en la línia de la més actual de les tendències ( jurat dixit ) , en un aparent monocromatisme farcit d’intencions i sensibilitats , Brasó ens retorna a l’humanisme que ens té acostumats , tot parlant-nos de l’absència , de la solitud , de la petitesa de l’home en la immensitat de la natura .

Una obra que marca fites i que obra un camí que es presumeix molt interessant.


“KENE” ( Alex López Garrido ). ( Mataró 1976 )
“Estudi de la figura” Acrílic 150 x 150 cm .



No molts recordaran la presència d’Alex López entre els joves seleccionats del Sant Lluc de fa uns anys. Una presència estructurada al voltant del grafitti figuratiu, en una línea una mica de Wharhol , al que s’enfrontava amb Marilyn Monroe  pel mig.

Ara ens sorprèn amb una reconversió de la seva figuració mitjançant una magnífica mirada geomètrica d’alta densitat pictòrica , en la que equilibri i profunditat es donen la mà sota el poder d’una derivació cromàtica de blancs, negres i grisos que sols es pot aconseguir quan s’és destre amb la mà i es posseeix un ideari creatiu ben fonamentat.
Una obra atractiva en la seva mirada propera i sorprenent en una mirada més llunyana.

Una gran i agradable sorpresa , amb un nom que caldrà considerar.


MARC PRAT . ( Mataró 1971 ).
“ Obertura XI” . Tècnica mixta sobre tela. 150 x 150 cm.




Marc Prat ha presentat una obra plenament identificativa de la sèrie en la que està treballant de fa temps i per tant abastament coneguda per els afeccionats locals. Però aquesta selecció serveix per fer evident , a l’artista i a la resta , que està en el bon camí.

L’obra de Prat aguanta perfectament l’embat amb obres de tota mena d’estilístiques i surt reforçada en el concepte , el fons i la forma. Un important èxit que ha de servir per augmentar la confiança de l’artista que també ha sortit airós de l’altra aposta , en esser seleccionat per un altra important concurs com és el de Bancaja.

JAVI PRETEL. ( Barcelona 1981. Resident a Argentona )
“Opel Mataró”. Oli sobre tela ( 89 x 116 cm)



Per a mi una de les grans i joioses sorpreses de la biennal. Un artista de la comarca  del que ni jo, ni penso que quasi l’absoluta majoria , en tenia cap coneixement i que ens ofereix una peça magnífica per la potència i qualitat del seu treball, un paisatge estructurat en una certa abstracció volumètrica i geomètrica , a l’estil del mític Planasdurà , compensada de manera excel·lent en la vesant cromàtica i en la distribució de perspectives i volum.

Un artista que caldrà seguir , del que si un fos responsable d’alguna sala d’exposicions , ja estaria contactant amb ell per fer-ne una individual.

Excel·lent.

R.SUNYER ( Barcelona 1957. Resident a Arenys de Munt )
“Marsoranje” . Oli sobre tela ( 130 x 97 )



Sorpresa també en el fet comarcal de Raimon Sunyer , net del reconegut joier Ramon Sunyer i artista d’ampla trajectòria fonamentada en aquest paisatgisme metafísic que altres artistes com Enrich , han portat a primera plana de l’actualitat.

L’obra que presenta es mou en aquesta vesant , apostant per tonalitats subtils que serveixin per estructurar una volumetria que doni pes en un ambient de misteri fregadís amb un cert deix d’inquietud.

Obra prou interessant i que hauria de motivar , com en el cas anterior, una mostra individualitzada.

En resum que ja ho veieu. Al bell mig de la qualitat de les obres selccionades , cinc artistes de les nostres contrades ens fan demostració d'excel·lència.
Felicitats i a seguir.

(Fotografies manllevades del web del Sant Lluc )


dissabte, de maig 14, 2011

4 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ.

EL VEREDICTE




El passat dijous les sales d’actes i d’exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) varen ser escenari del lliurament de premis i de la inauguració de la 4rta edició de la Biennal Torres Garcia, magníficament organitzada ( felicitats de nou ) per la gent del Sant Lluc.

Una Biennal absolutament assentada ja en el panorama artístic del país , amb reconeixement a tot l’estat , com  ho indica el nombre de participants ( 247) i la seva variada procedència. Una Biennal que enguany ha elevat el seu nivell de qualitat que és ben valorable i que demostra que amb tan sols quatre edicions ja s’acosta al Premi Honda i albira en l’horitzó al Ricard Camí , ambdós concursos amb una experiència superior de més de dues dècades i amb un suport empresarial i institucional molt potent, el que encara ens fa lloar més la tasca de l’organització mataronina que a més del seu esforç gaudeix d’una carta impagable com és el seu indiscutible jurat ( negar la seva qualitat és senya d’incompetència o de mala intenció ) que serveix per enaltir el concurs i fer-ho també en gran manera , a les obres que han seleccionat.

Un jurat que enguany ha dictat un veredicte en el que estableix una postura molt agosarada en la seva tendència i que a bon segur ha de merèixer tota mena de comentaris, d’entre ells els meus que aniré desgranat en el decurs del comentari , deixant ja de vell antuvi la meva discrepància absoluta amb l’obra guanyadora. És clar però que els meus coneixements no arriben ni a la sola de la sabata de qualsevol dels seus membres per el que és qüestió de seguir “llegint” art i aprendre el que es pugui.

Potser el que primer caldria és fer didactisme al voltant del que significa un premi d’aquest tipus. Per a massa gent una Biennal és totalment parella a un simple concurs de Pintura Ràpida  però sense la limitació del temps, i no és res de tot això.

Una Biennal que es vulgui valorar com a tal , depassant el simplisme del concepte temporal , intenta premiar sempre la millor obra d’art , entenent com a tal no aquella que “formalment” està més ben “acabada” i sí aquella que ofereix unes noves opcions comunicatives. Aquella que obre nous camins , que estableix uns novedosos criteris, que genera el misteri al trencar vells atavismes. Aquella, en una paraula capaç de generar una “tendència” a seguir i que pot ser considerada com una innovació.

I sí les paraules semblen molt filosòfiques valgui el planer dels exemples. Una Biennal és equiparable a una “Passarel·la” de moda on les peces presentades en general en res s’acosten a la realitat de l’ús quotidià però que en canvi generen tendència en el que pertoca a la següent temporada. I si es vol un exemple molt més planer encara , el millor bistec amb patates del món mai guanyaria un concurs de cuina , ni senzill ni de nivell, ja que el que es valora no és sols el treball ben fet , és la innovació, el risc , la creació en una paraula.

Dit això anem a les obres guanyadores.

PREMI TORRES GARCIA a “AIRPORT” de RAFAEL GUERRERO. Piura ( Perú) 1980.
Pastel ( carbothello ) sobre acrílic i tela ( 150 x 92 )



Encara que Juan Manuel Bonet explicita que l’obra va convèncer al jurat per la valentia a l’hora de fiar-ho tot al dibuix. Un dibuix ,- segueix Bonet -, net , sec , concís, amb ecos de còmic d’aire tintinesc, i alhora amb un cert deix geomètric, entre mondrianesc i minimalista, el cert és que per a mi és una obra minimalista no tan sols en el seu concepte , que si ho és, ans també en la seva intencionalitat.

El concepte de viatge , amb tota la possible interacció de viatge interior / exterior  , fàcilment explicable per la seva procedència llunyana no es fa evident en cap moment , alhora que el desenvolupament tècnic , excessivament estratificat , no genera ni el misteri ni l’emoció que precisa tota obra d’art.

Així queda per a mi una obra vàcua de força i continguts que no em crida en res l’atenció i a la que difícilment se trobar les virtuts que sí ha sabut veure el jurat.

Guardonats:
GONZALO ELVIRA . Neuquén ( Patagonia. Argentina) (1971)
“ 23:42 “. Oli sobre tela ( 146 x 114 )



L’argenti Gonzalo Elvira ha aconseguit el guardó amb una atractiva obra de la seva sèrie dedicada a la nit , prenen com a font d’inspiració imatges urbanes nocturnes a les que desubica i capgira el seu sentit per apropar-les a un context de solitud, amb la figura de l’home com a protagonista real de les mateixes fent present la seva absència i donant-li protagonisme.

Un treball interessant , encara que potser no pas el millor de tot el conjunt de la sèrie, amb alguna obra parella també seleccionada recentment com és el cas del Premi del Parlamento de Rioja , amb Antonio López i el mateix Bonet en el jurat.

Una obra destrament realitzada en l’apartat tècnic , amb acurades solucions  en el treball de llums i ombres, amb les que aconsegueix un criteri plàstic d’evident seducció i de molta potència visual

 EDUARDO MARTÍN DEL POZO ( Madrid 1974 )
“Crippled Symmetries – CS 2010 – 02 “
Pigments i emulsió acrílica / paper maruflat sobre llenç ( 162 x 130 cm )



L’obra guardona al madrileny Martín del Pozo correspon a una sèrie (actualment exposada a la galeria Antoni Pinyol de Reus ) que responen a la translació plàstica de l’obra musical del mateix títol del compositor americà Morton Feldman , de qui es deia era el Schubert del segle XX , músic que tenia per font d’inspiració l’obra dels pintors abstractes americans.

Martin del Pozo capgira el concepte i aconsegueix una obra harmònicament sincopada , de forta empremta pictòrica , de traç intens i vibrant que permet donar rotunditat a una paleta rica en la base i molt potent en la diversificació de les seves mescles.

Una obra que essent d’arrels clàssiques , ofereix una nova mirada a una abstracció capaç de reinvertar-se constantment , aconseguint amb un llenguatge visualment atractiu una obra intensa i d’altar profunditat.

EL MEU VEREDICTE

Amb la modèstia no fingida del nivell dels meus coneixements , penso que sempre val la pena expressar el desacord davant d’una decisió personal i de coneixements , com és el veredicte de qualsevol jurat . Per això vagi aquí la que hauria estat la meva decisió.


Guanyador: DIAZ ALAMÀ ( “Artista que se vende” )

Guardonats : Els dos escollits també per el jurat als que afegiria a REGINA GIMÉNEZ ( “For modern living” ) i PERE MÀRTIR BRASÓ  ( “Dues seqüències del cercle d’en Long a la Maladeta” )

Una selecció tan discutible com qualsevol altra però que faig pública davant la curiositat de molta gent que me l’havia preguntat.

divendres, de maig 13, 2011

MENTIDERS I COIXOS




No fa tant que des d’aquest blog fèiem avinent el plagi que un personatge que es feia dir artista estava realitzant amb tot el morro ( és a dir a l’estil Busquets ) d’obres d’algun il·lustrador fent-les passar per creacions pròpies.

El descobriment  que va portar força enrenou ara hem vist que va estar prou beneficiós pel plagista ja que justament avui tot passejant per una important llibreria m’he trobat entre les novetats amb la sorpresa que encapçala aquest post.

Editat per “de bols!illo” , ha aparegut una nova edició del llibre “Los niños del agua” del reputat escriptor anglès del XIX, Charles Kingsley , considerat per a molts un dels grans escriptors infantils a l’alçada de Lewis Carroll. Una edició amb portada original de Nicoletta Ceccoli , obra que va ser plagiada per l’ínclit plagista.

S’imaginen l’enrenou que s’hauria pogut provocar ara?

Evidentment , s’agafa abans a un mentider que a un coix.

dimecres, de maig 11, 2011

4 BIENNAL TORRES GARCÍA - CIUTAT DE MATARÓ




Aquest dijous a les set de la tarda la sala d’actes de la Caixa Laietana acollirà l’acte de lliurament de premis de la quarta edició de la Biennal Torres Garcia – Ciutat de Mataró, aquest premi de pintura organitzat per l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró i que tan sols amb quatre edicions ja ha assolit lloc de privilegi en l’entorn de l’art català , arribant ja a l’alçada del premi Honda i sols essent superada clarament per el premi Ricard Camí, organitzat per l’antiga Caixa de Terrassa , amb més d’una dotzena d’edicions a les seves esquenes.

La Biennal, encara que alguns encara semblen viure-hi d’esquenes , és la veritable Festa Major de l’art mataroní, amb una exposició en la que s’apleguen les quaranta obres finalistes , elegides d’ entre les aproximadament 250 obres presentades al concurs i que han estat seleccionades per un jurat d’aquells que deixen bocabadat a qualsevol afeccionat o expert en el tema. I és que no tothom pot oferir un repoker de tant alta qualitat com el que conformen Daniel Giralt-Miracle , reconegudíssim historiador d’Art ; Arnau Puig , catedràtic emèrit d’estètica i ideòleg de Dau al Set ; Pilar Vélez , directora del Museu Marés ; Paco Rodon , ex director del Monjo; i Juan Manuel Bonet , ex director de l’IVAM i del Reina Sofia.

Una exposició que és de més que recomanada visita , - a ser possible repetida -, i en el que ens podem acostar a la realitat actual de l’art pictòric en el que pertoca a línies i tendències. I cal remarcar això ja que massa vegades la gent s’acosta a la biennal quasi com si d’un concurs de pintura ràpida es tractés i no és això ni molt menys.

Una Biennal és un concurs que essencialment marca tendències i el jurat tendeix a premiar el més novador que alhora marca ja un futur. Per fer-ne comparança fàcil, les biennal son com les desfilades de moda on els models son inversemblants però que esdevenen fonament de tot el que es “portarà” en la següent temporada. Una Biennal és això, la demostració palpable de per on van els trets en els camps de la creació. I així ha succeït en les tres edicions anteriors , i cal pensar , vist l’ull del jurat, que succeirà el mateix en aquest edició.

Per això us convido intensament a acostar-vos a la sala d’exposicions de la Laietana ( Pça Sta Anna) , gaudir de l’exposició, que s’ho val, i demaneu el catàleg que cal guardar. Si teniu els anteriors , feu-ne ullada i quasi  podreu observar l’evolució de l’art en aquests sis anys el que indica més clarament encara l’alt nivell d’aquesta Biennal, veritable festa de l’art i de la que tots els mataronins n’haurien estar enormement orgullosos.

Per això, repetint convidada, vagi la felicitació més intensa al treball de la gent del Sant Lluc i de retop a la ciutat, per una Biennal digne del que ja és , una de les millors del nostre país.

dimarts, de maig 10, 2011

EL CARTELL. SANTES 2011



Com cada any en albirar-se el calor és produeix a Mataró la presentació del cartell de Santes que esdevé immediatament el fenomen artístic de la temporada , fet que per altra part dona molt a pensar.
Avui n’ha estat la presentació i el nom de Joan Hortós , l’autor, i la màgica figura de la “trampa” santera acompanyada de tota la seva iconografia , son ja el centre del debat ciutadà, deixant però que molt de costat a tota la parafernàlia electoral. Un cartell que enguany aconseguirà un màxim d’acceptació i reduirà a espurnes la ja tradicional polèmica que el mateix sempre arrossega.

Joan Hortós ha apostat per un cartell que encara que no ho sembli en l’aparença, és un cartell del tot convencional. Ho és en el concepte interior ja que ha volgut fer un cartell de definició , és a dir un element que serveix per anunciar un esdeveniment , i a més ho ha fet de manera visualment atractiva i llaminera , en contraposició als d’altres anys que s’han mogut en un ideari publicitari molt més reduït i han apostat més per un ideari conceptual.

Per aconseguir-ho l’autor ha sigut fidel a si mateix , fet que s’agraeix ja que es manté el cartellisme d’autor que sempre afegeix vàlua al resultat final. Una fidelitat resolta mitjançant un imaginari iconogràfic ric i personal que alhora ha sabut adaptar a la peculiar litúrgica santera , per aconseguir l’aplaudiment majoritari dels defensors de l’obligatorietat de que el cartell sigui essencialment  “identitari”, fet que per se és un absolut error.

Un cartell dens , bigarrat potser en extrem , cromàticament incisiu però ben equilibrat , curull de detalls a bon segur innecessaris però que en aquest cas sí que responen al desig del creador que es mou sempre molt a gust en aquesta complexitat visual.
Una obra de línia màgica il·lustrativa , d’estilística propera al pop i a la psicodèlia , en un concepte esdevingut clàssic i que constantment es renova i torna a aparèixer degut a la seva eficàcia.

Un cartell llaminer , de fàcil degustació , que s’agraeix a primera vista i que comporta molt del que justament la ciutadania desitja , per tant res a dir en un objectiu acomplert del tot per a una gran majoria. Però no hauria estat de més haver fet un pas més endavant i ser veritablement agosarat de concepte i forma, i no pas solament en l’aspecte visual, amb una peça més intensa i analítica , encara que no hagués rebut l’aplaudiment unànime que a bon segur obtindrà.

Potser  justament ara , quan hi ha complaença en el resultat final i alhora existeixen possibilitats de canvi en l’ens que dirigeix l’elecció del protagonista, no estaria de més que és fes plantejament seriós i aprofundit de quin és el cartell de Santes que la ciutat precisa ( d’autor, de disseny, publicitari...?) , quina ha de ser la relació del mateix amb el merchandaising posterior, i molt especialment quina ha de ser la manera en que s’ha de procedir a triar a l’artista elegit per evitar els tripijoc que es produeixen cada any i que en aquest ha provocat la retirada del representant del Dimarts del Llimoner i quasi la del representant del sant Lluc.

Una decisió meditada que bé faria de prendre aquell que d’aquí quatre dies agafarà el timó de la cultura mataronina. Però sigui qui sigui, s’atrevirà a posar el cascavell al gat?