dijous, de febrer 27, 2014

EL" M | A | C" , UN MOC A LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS




Que jo soc una mica taradet és conegut de tots. Que a vegades no entenc les coses i més quan venen del carrer Sant Josep  d’allò que en diuen Cultura municipal,- que un entén que és cultura per a uns pocs , i si es tracta d’art  per encara menys- , em sembla que per a mi ja és un fet irreversible. Per això no entenc , i demano ajuda a qui sí ho entengui  i m’ho pugui explicar, tot el que està passant amb això del MAC.

Fa uns mesos van aparèixer joiosos el regidor de Cultura de l’Ajuntament i un responsable cultural de la Generalitat explicitant el recolzament públic a l’art contemporani i explicant que a Mataró hi hauria el MAC (Mataró Art Contemporani), sense seu estable, que en certa manera seria continuador de Can Xalant. Es va presentar el logotip, - curiosament encarregat a dit a un artista agregat a Can Xalant- , i aquí pau i després glòria. Fora de que fa unes setmanes es va tornar a fer públic que la Generalitat mantenia el suport econòmic a aquest tipus d’art , res més a Mataró s’ha sabut d’aquest projecte 

No tinc cap mena  de coneixement que hi hagi cap acte en que s’hagi fer presentació pública del projecte i que per tant amb aquest coneixement, tots els artistes , amb igualtat de condicions , han pogut accedir a les prestacions públiques que el mateix ofereix.
( Si no és així , poden insultar-me tant com vulguin , de manera privada i pública , i deixin de llegir immediatament , ja que serà erroni tot el que segueix a continuació).

No crec que vagi errat quan en l’agenda Cultural corresponent al mes de març, s’indica textualment:

Presentació del M | A | C, el projecte que vol esdevenir una plataforma de creació, producció, formació i difusió a l’entorn de l’art contemporani. Hi haurà treballs d’artistes mataronins com Martí Anson, Raül Roncero i el col·lectiu Escena 0.  

Encara que com deia al començar aquest poc soc una mica taradet , sé perfectament el que vol dir “presentació” i sé que “ vol esdevenir” implica un temps de futur que no pas de present. Per tant entenc que a finals de mes hi haurà el que hauríem de considerar tret de sortida del projecte “M | A | C “.

És clar que no deixa de ser curiós que es presenti un projecte amb l’aportació ja d’alguns artistes , que curiosament tenen relació amb Can Xalant. Que és que tenen privilegis?. Son ells millors que la resta dels mortals a qui no s’ha avisat de res?. La veritat és que la cosa fa pudor.

Però el que ja és de vergonya absoluta i quasi seria per actuar com el Sr. Cases i el Barça, és que demà divendres , és a dir  un mes abans de que el M|A|C es presenti oficialment , l’artista Domènec presenta a ca l’Arenas en el cicle actual d’exposicions un projecte que segons s’explica en el web municipal és una producció de Mataró Art Contemporani.

A veiam si la meva única neurona em funciona. Demà es presenta un projecte que per el que s’explica és complex i ha precisat de temps per tirar-lo endavant. És a dir, que ja fa temps que Domènec va rebre l’encàrrec , o va rebre el vist-i-plau pel mateix.  Llavors son moltes les preguntes que m’apareixen. Quan, si el M|A|C encara no està presentat?. Qui va ser el que va fer l’encàrrec o va acceptar el projecte?. Com funciona tot això?.

Si m’ho poden explicar em trauran el pes de sobre que em neguiteja, però mentre seguiré pensant en la més que incorrecte actuació municipal en el que és evident un tracte de preferència en el que jo entenc un ús privilegiat de diners públics per afavorir a determinats artistes en front d’altres , el que per a mi és una ESTAFA als principis bàsics que ens parlen de que tots som iguals davant les institucions públiques. Encara que, què ens han d’explicar als plàstics mataronins que portem ja deu temporades sense poder exposar a Can Palauet.


Vist el vist , no creieu que serien necessàries unes explicacions públiques? Hi seran?. L’aposta per el NO és encert segur.

I més encara , no hi haurien d'haver responsabilitat professionals i polítiques?.

Com veuen està ben clar que estic una mica taradet.


dimecres, de febrer 26, 2014

EL PAISATGE EN EL FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO (II)






L’art no és com les matemàtiques , una ciència exacta , més aviat ben al contrari. Així en l’art és perfectament possible que un munt d’obres de gran qualitat no formin en el seu conjunt una gran exposició, que és ni més ni menys el que succeeix en el cas que ens ocupa del Fons d’Art de la Fundació Iluro i la seva mostra dedicada al paisatge.

Una exposició si vol ser reeixida no ha de ser mai un “tren” de quadres posats un rere l’altre amb més o menys criteri. Una bona exposició és aquella que dona contingut conjunt a les individualitats presentades , enlairant les virtuts, particulars i comunes , i capdisminuint , si s’escau, els seus defectes. Una bona exposició és aquella capaç de crear un clímax , confegir un idioma, establir un nexe que converteixi en global el presentat.

Res d’això succeeix en la mostra de l’Ateneu. en primer lloc degut a l’excés d’obra presentada que satura l’espai i obliga a un muntatge bigarrat que la converteix en un Sant Lluc d’alta qualitat , per a fer un paral·lelisme local entenedor. Un excés que no és pas d’unes poques obres , ans més aviat d’una bona tercera part del presentat.

Davant d’això existien dues solucions, o ampliar l’espai expositiu amb l’ús d’altres sales de l’Ateneu, o si no era possible per raons organitzatives , deixar certes peces en standby per una altre exposició si, tal i com es va dir en la presentació, seran diverses les mostres que serviran per presentar el fons.

En no ser així,  les obres es confonen amb l’única excepció de les peces obligatòriament individualitzades en raó de l’espai. Son peces que no respiren, que es sobresaturen i provoquen una confusió visual que les malmet en la seva observació i no les permet lluir en tota la seva brillantor. ( Facin vostès comparança visual entre les obres “individuals” i les que apareixen en el garbuix).

Però aquest no és l’únic problema. Davant d’una mostra col·lectiva sempre es presenta la gran dificultat de quin ha de ser el criteri per a ser presentada . Criteri que, sigui quin sigui el triat , ha de donar coherència al conjunt de l’exposat. No succeeix aquí ja que el criteri emprat és col·locar les obres quasi en perfecte ordre segons la data de naixença de l’autor , fet que en res és significatiu.  





Podria ser-ho si parléssim de la data de creació de l’obra el que donaria un flux temporal a les diverses peces provocant la lectura de la similitud o divergència en un temps comú. Però en so ser-ho es trenca el concepte del que justament avui parlava Viladecans en el suplement cultural de La Vanguardia, quan parla que el temps històric és constituïu de l’obra creada.

Però si no és possible aquesta relació temporal ja que no existeixen dades suficients és obvi que caldrà cercar una altre punt de partida que tan pot anar per el cantó dels paral·lelismes com per el de la contradicció. Paral·lelismes en l’estil , fent evident la permanència d’uns criteris estètics o creatius en el pas del temps, o provocant el que actualment tant s’estila, del diàleg de contradictoris , enfrontant obres absolutament diverses en l’aparença que alhora ens remeten a una universalitat creativa interna , moltes vegades comuna amb el pas del temps.

D’una o altre manera , marcant espais, delimitant conceptes , establint separacions , marcant punts i aparts , en una paraula, es trencaria aquesta mirada lineal, quasi sense punts ni comes que converteix en plana l’exposició restant-li la dosi de vibració que la seva qualitat genera.

Un esquema expositiu que es repeteix en el catàleg, el que provoca que a vegades es donin de bufetades obres que comparteixen espai, amb el de perjudicial per ambdós, mentre que també es reprodueix el fet de l’enfarfegament visual , amb una elecció tipogràfica que de nou aposta per el ple i no dona “aire” al conjunt escrit que esdevé poc atractiu per a la seva lectura.

No voldria que tots aquests elements reflexius marquessin un signe negatiu previ al possible espectador. Cal repetir i fer-ho ben alt, que la mostra ens ofereix una magnífica qualitat i que és d’obligada i recomanable visita.

Però en la recerca de l’excel·lència i pensant el que podria haver estat aquesta exposició si s’hagués tingut cura d’aquests elements comunicatius o imprescindibles en una exposició que vulgui tenir nivell, crec que la crítica reflexiva era obligada per a tal de que es tinguin en compte aquests conceptes en aquelles altres exposicions que vindran , en les que esperem gaudir d’una manera més intensa dels plaers de la bona pintura que espero i desitjo, atresoraran.




dimarts, de febrer 25, 2014

EL PAISATGE EN EL FONS D'ART DE LA FUNDACIÓ ILURO





La sala d'exposicions de la Fundació Iluro ( antic Ateneu Laietana )acull fins a primers de maig la primera mostra que aplega part del seu fons d’art , heretat de l’antiga i desapareguda Fundació Caixa Laietana. Una part centrada en aquesta ocasió en el paisatge i que és l’inici d’un seguit de mostres que serviran per fer públic el fons de la fundació, un fons fins ara desconegut ja que tan sols fa deu anys  l’antiga Caixa Laietana en va fer una exposició del més rellevant per un llavors.




Caixa Laietana no va ser aliena al costum de les entitats bancàries i caixes d’estalvi de proveir-se d’un fons artístic que no tan sols tingués suficient valor patrimonial , ans també servís com a peça important de la seva acció cultural. Però mentre que algunes d’elles dedicaren professionals i esforços a tal tasca, la caixa mataronina mantingué el seu habitual concepte de betes i fils i establí un fons, que no una col·lecció, que fora dels primers moments amb Taio Mayol i en l’època de Vilaró, va ser un poti-poti emmarcat més en el fet circumstancial que no pas en el desig d’una potenciació qualitativa.

Ara ens presenta aquest primer tast dedicat al paisatge que acull cinquanta vuit obres del mateix nombre d’autors, en decisió del comissari de la mostra , el Dr. Fontbona  de que no es produís repetició d’autor encara que la peça en sigui mereixedora , dons hi hauran altres ocasions de ser mostrades públicament.
Un mostroari ample i variat, ben representant de la pintura del segle passat i finals del XIX i un oblit de les noves generacions ( potser per absència a l’ inventari) que fa que tan sols sis autors no arribin a l’edat oficial de jubilació.




Una exposició amb dues figures preeminents omplin les dues cares de la creació: l’artística i la crematística. Artísticament la peça mestra de l’exposició és el paisatge d’Óscar Domínguez , una personal visió geomètrica ben llunyana a la seva habitual estilística surrealista. Una obra de gran alçaria tant per el seu fer , la seva peculiaritat i especialment per la potència estructural i conceptual que li dona alta qualitat.




Comercialment parlant l’obra estrella és la de Darío de Regoyos , artista que justament en aquests moments és de màxima actualitat ja que d’ell es presenta una magnífica exposició monogràfica en el Thyssen madrileny, essent parella de ball de Cézanne, amb el que tot està dit. Una obra, la de l’artista càntabre ,  fosca i no molt agraïda visualment, que potser no correspon massa al seu llenguatge més habitual.




Al seu voltant s’estructura l’exposició en un conjunt bigarrat en que a parts parelles hi ha aquells pintors que podríem qualificar de Museu, per gaudir del reconeixement històric del seu fer, i altres que podríem definir com “de galeria” ja que per la seva vigència vital o per el trist fet català de no disposar d’un museu en el que s’aplegui el munt de creadors d’alta qualitat , encara que no hagin assolit el qualificatiu de mestres o grans mestres , els ha convertit en invisibles per a la història.




Fent repassada de l’ exposat és obvi que cal deturar-se en Martí Alsina amb el seu realisme romàntic,  amb Modest Urgell amb una peça molt personal i potent , amb l’actualíssim paisatge de Francesc Gimeno que es dona la mà amb un vibrant Meifrén que fa de contrapunt a la serenor de Matilla.





Una excel·lent peça de Joaquim Mir que malgrat les seves petites dimensions explota en potència per arreu , donant-se la ma amb l’agosarament d’un contundent Joan Serra amb un paisatge jovenívol per la seva empenta, serveixen d’equilibri  a la senyorial mirada d’Amat i al surrealisme especial de Calsina.

Lloveras enceta la mirada a la pintura de la segona meitat amb una obra molt identificativa , fet que no succeix amb un Sanvicens esmorteït cromàticament però altament subjugant  en el seu missatge i concepte. 




Un concepte paisatgístic agafat molt per les fulles en el cas de Tharrats de difícil , per no dir imposible, ubicació en aquesta mostra, com també succeeix en el cas de Ràfols Casamada. Dues peces d’indiscutible qualitat i ben representatives dels autors però que no pertanyen per res al concepte avui protagonista.




La llum de Freixas Cortés sembla esvair-se davant el gruix pictòric d’Abelló i la freda calidesa de la serenor que genera Martínez Lozano, mentre que Morató Aragonés i Aguilar Moré  contraposen les seves semblances en la seva personal mirada d’un caire poètic, a la que respon Concha Ibáñez amb la serenor de les seves amplituds. Rafel Griera , Grau Santos i Serra Llimona mantenen el to personal i intimista , que se'n va en orris davant la disbauxa , atractiva i potent, de l’aquarel·la de l’Amadeu Casals i el paisatge tipogràfic de Genovart.



Un molt interesant Benet Sarsanedas , en el que l’autor mostra el millor de les seves virtuds enceta el que hauríem de dir penúltim capítol, donant-se la mà amb el sempre hàbil i comercial Cruañas, que dona pas a un Lluís Roura més espaial que no pas els cromets que pinta de fa anys i un Josep Niebla de quan el mar era encara per ell fons d’art i no d’ofici.

Josep Moscardó, Raimon Sunyer, Philip Stanton i Edgar Plans ofereixen el ventall final dedicat al paisatgisme més d’ara mateix , en la seva diversitat eclèctica.




Al costat de tots aquests autors, i altres que no hem anomenat per no ser exhaustius, hi ha una bona presència d’autora mataronins , començant per Rafel Estrany ,  al que acompanyen Ricard Opisso, Jaume i Jordi Arenas, Santi Estrany, Perecoll, Pepe Novellas, Marta Duran i Albert Alís , amb obra perfectament definitòria i dentificable del seu fer.

Una exposició magnífica que cal visitar. Evidentment podria ser millor i fins i tot crec que hauria de ser millor per la potència de l’antiga entitat, però això és el que hi ha i més que lamentar-nos sense que serveixi de res , paga més la pena congratular-nos de poder posseir i gaudir d’aquest veritable recull de la història del paisatgisme català dels darrers cent cinquanta anys.

Una exposició que s’ha de visitar , lentament , gaudint peça a peça, essent molt aconsellable repetir. Una exposició que aconsello ferventment, alhora que també aconsello adquirir el catàleg de la mateixa ja que per un més que mòdic preu podeu tenir a les mans i magníficament fotografiada aquest recull d’aquesta  part  històrica de l’art paisatgístic català de més d’un segle.

PS.- L’amplitud d’aquest post convida a deixar per el proper el comentari en relació a l’entorn de l’exposició, en especial al concepte i el muntatge de la mateixa. Uns conceptes que ni de lluny han estat reeixits i que hauran de merèixer l’oportú comentari, no per rebaixar el nivell global d’aquesta exposició i sí per que es valorin i puguin ser tinguts en compte per a les properes.

(Les obres que serveixen per il·lustrar el post, corresponen per ordre a obres de :Matilla, Martí Alsina, Óscar Domínguez, Darío de Regoyos, Urgell, Mir, Joan Serra,  Sanvicens, Genovart, Benet Sarsanedas, Edgar Plans. Han estat extretes del catàleg)
.


diumenge, de febrer 23, 2014

DANIEL LLIN. GRAVATS







Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística que és la que avui ens mou en aquest comentari.

En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici plàstic.


Potser per tot això en Daniel Llin ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.

Tot això m’ha vingut en ment  en passejar i gaudir per la magnífica exposició que des del passat divendres senyoreja i dona mestratge en la sala del col·legi d’Aparelladors en la seva seu de Mataró. I ha estat així ja que el conjunt de l’exposat  provoca en el visitant, no tan sols el gaudi estètic en la comunicació de sensacions i emocions plàstiques, ans també el respecte absolut per aquella estranya conjunció, que per alguns serà habilitat i per  a mi saviesa, entre fons i forma, o dit d’altre manera entre tècnica i contingut.




Daniel Llin ens aclapara amb un seguit d’excel·lents peces  en bona part realitzades en la feixuga, per l’exigent, tècnica de l’aiguatinta. Però clar, no hem d’oblidar mai que la tècnica és mitjà i mai finalitat, i la tècnica no tindria cap mena de vàlua si no fos el mitjà per expressar plàsticament un sentiment interior intens que en el cas de Llin avui es dispersa entre el paisatge ( com a nota de viatge), la poètica dels espais (interiors), la força de l’expressió (figures) i un seguit de peces petites (mini prints).

L’exposició comença amb una obertura agraïda com és la mirada en forma del que podríem dir “quadern de viatge”. Uns treballs gens primmirats, àgils, destres d’execució, com si es tractés d’escalfar motors  per convidar a l’espectador a entrar en matèria. Una obertura que podríem considerar de mirades exteriors que té el punt àlgid en l’espectacular, per ritme i senzillesa, mirada a l’església de Sta Maria a Trastevere. Una peça de gran qualitat que cal observar amb detall.





Segueix en el canvi de ritme que comporta figura amb una obra que no ha perdut intensitat amb el pas del temps com ho és “la conversa”, per endinsar-se en el camí de la poètica dels interiors. Son aquestes unes obres més rígides en la concepció, més equilibrades en el concepte general, més fredes en l’aparença, però que volen traspuar una calidesa interior, molt més en un concepte centre europeu que no pas proper. Unes obres que culminen en aquest veritable goig creatiu que és “el taller” , on la resolució de l’obra estructurada en la llum com a eix generador , assoleix nivells d’alta qualitat.

Una qualitat que es manté en el sempre difícil exercici del mini print, una limitació que depassa el simple sentit de la mida per comprendre que el reduccionisme de l’espai creatiu és molt més complex en tècniques com les del gravat que no pas en altres, per l’exigència que la pròpia tècnica comporta. Tot per acabar en unes peces en aparença convencional, que serveixen per lligar el llaç d’una deliciosa exposició.

Un no pot ni menys que aconsellar-vos ferventment aquesta exposició. No és pas una mostra especial, d’aquelles que es guarden en el record per el d’excepcional, però sí que és un veritable paradigma del bon fer . En ella Daniel Llin no tan sols ens fa entendre la importància de la tècnica per  a desenvolupar de manera precisa el concepte artístic, ans ens explicita que aquella potència que ens havia demostrat en la seva versió pictòrica, molt mes enrauxada , pot transmutar-se per assolir la gran dignitat d’una exposició que és un veritable plaer per a la vista. I el que és més important, un evident aliment espiritual per aquells que ens agrada l’art molt més enllà dels majestuosos àpats dels grans mestres .

Una magnífica exposició que us recomano amb tot plaer.

Felicitats.


divendres, de febrer 21, 2014

PEPE NOVELLAS. CINC ANYS D'ABSÈNCIA





Pepe

Com passa el temps. Avui fa cinc anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. Avui quan veia l’obra que han penjat a la mostra de paisatge de la Fundació Iluro , agafada per on han volgut ja que allò d’un paisatge res de res , pensava amb la teva multiplicitat de paisatges que vas coronar amb la teva mirada a Pompeia i al Ulluru. Però d’ells no hi ha rastre.






I és que el temps passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...

Mentre, aquí ja ho veus. Suposo que et vas esconyar veient aquell paripée d’antològica / homenatge , sense història, biografia, i quasi sense dir qui eres. Però, que vols?. Tu sabies molt bé que amb aquelles mans no podrien sortir gaires brodats.




Però avui ja fa cinc anys, i que vols que et digui em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.

Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més  però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.





Per això avui he volgut fer volar a questes lletres tot sabent que t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació em reclama a crits , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort

Visca l’art.

Pere


dimecres, de febrer 19, 2014

LA NECESSITAT DE RECUPERAR LA MEMÒRIA PLÀSTICA HISTÒRICA. SIXTO ALBERTÍ








Quan en començar la temporada, Cultura anunciava que dedicaria tres temporades de ca l’Arenas a recuperar la història de l’art local mitjançant el repàs a la trajectòria del Museu , se’m van il·luminar els ulls.

Un tenia clar que poca història podria veure des del 1982 en que la desgràcia va caure al damunt del Museu de Mataró amb el nomenament de Carles Marfà com a director i per tant l’art plàstic va ser eliminat i foragitat de la vida cultural del vell casalot de la plaça de l’Ajuntament . Però com que tota aquesta història un l’ha viscut de primera mà, la recança personal era mínima  i la professional també ja que poc , o potser haurem de dir res , hi haurà a ensenyar en aquests més de trenta penosos anys de dictadura marfaniana de draconiana persecució a la plàstica via la inexistència i l’oblit.
En canvi estava del tot esperançat, - il·lús de mi -, de que en els primers capítols podria aprofundir en la petita història de l’art local des de la post guerra fins a finals dels seixanta. Una època de la que  tinc coneixença verbal i en part gràfica , però amb evidents llacunes.

Pensava , bona fe que soc, que sentiria a parlar i podria veure el treball d’aquell nucli d’artistes que van donar pes al global de l’art mataroní, fen contrapunt als més coneguts localment , encara que en ocasions els sobrepassaven. Estic parlant de Miquel Massot, Marcos Zaragoza, Joan Finet, Joan Grau, Lluís Muntané, els germans Rodolf i Josep Tur, Antoni Boix .., i cito tan sols aquells que sí varen exposar en el Museu en aquells temps el que era indicatiu del seu nivell i prestigi. Però evidentment res de res.

Deixava ja la possibilitat d’aquesta recuperació com un somni impossible quan de nou em va entrar el rau rau en veure la gran quantitat de mitjans dedicats a la recuperació d ela figura de Josefina Tolrà , en una exposició que no ens cansarem de lloar i recomanar. Si hi ha hagut desig i possibilitats de tota mena per de tirar endavant un projecte com aquest , nivell parell hauria d’existir per recobrar la mirada a aquells artistes que van fer una cosa tan important com popularitzar en certa manera l’art i trencar la barrera de la burgesia per començar a que l’art pogués estar en les cases de la classe mitjana que començava a apareixer i dominar en el context social.






El retrobament amb una fotografia antiga de Sixto Albertí pintant als carrers d’Argentona , em va retornar la seva imatge impecablement vestit , amb barret i bastó, agafat del bracet de la seva dona , amb el tortell a la mà, després de sortir de missa de diumenge . I el record d’aquella bata amb la que pintava per evitar tacar-se.

 I amb elles, vaig anar a petar a la seva pintura , amb la llum con eix i fonament. Els seus paisatges dels jardins d’Aranjuez , població on residia bona part de l’any i que s’havia rendit als seus peus i el considerava el successor de Santiago Rusiñol amb qui va compartir tantes coses , lliçons pictòriques incloses. 
I no em vaig oblidar de l’altre cara de la seva pintura , més moderna, amb geometrisme de caire cubista com per ex. la pintura que es troba a l’església d’Argentona. I el seu bon fer com escultor havent aconseguit bona fama com imaginer en passos de setmana santa.






Però és clar, qui recorda a Sixto Albertí, nascut a Mataró el 1894 i a on va morir en el 198?. On podem trobar alguna de les seves obres?. On podem saber cinc cèntims de la seva trajectòria?. La resposta és contundent , enlloc , i el fet no tan sols és lamentable ans també estic per a dir que és miserable.


Fa molts anys , quan hi havia diners , ja vaig presentar un projecte de recordatori d’Albertí. Pensava , i penso, que la seva obra ho mereixia i a més hi havia una sèrie de circumstàncies que podia convertir-ho en un projecte global. 
Sixto Albertí era de Mataró, va viure molts anys a Argentona i va pintar per tot el Maresme, era doncs un artista comarcal. Mataró i el Maresme tenen un peculiar lligam amb Aranjuez , l’altre pàtria de l’artista. Si el tren de Mataró va ser el primer tren peninsular, el Madrid-Aranjuez va ser el segon. Un recorregut que sobreviu com element turístic en l’anomenat “tren de la fresa” que curiosament és la fruita emblema d’ambdues comarques. Un projecte d’exposició d’anada i tornada , amb un afegitó musical com seria l’audició a Mataró del “Concert d’Aranjuez”. Un projecte que va agradar però que no va arribar a fer ni la primera passa.

Ara , evidentment no és el mateix, però  això no vol dir que haguem d’enterrar de nou en l’oblit a Albertí i els seus coetanis. Evidentment seria obligació del Museu , però ja sabem que en la ment dels seus dirigents això és un impossible , però Cultura hauria de fer el pas i prendre com a propi aquesta obligada recuperació de la memòria artística plàstica local. 
Ho farà?. Penso que la resposta la tenim ben clara tots. I serà una llàstima.

PS.- Ningú no ha pensat mai que a l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró que tantes coses fa be en l’àmbit local, especialment en l’expositiu , li manca una secció de caire històric  per aprofundir en la història de l’art local , al menys des del segle passat ?. I que aquest caire històric podria ser un repte ben gratificant al que s’hi podria afegir altre gent?.

Tot demanant perdó per la “punyalada”  però, potser algú ho havia de dir.


PS.- Les imatges en blanc i negre corresponen al catàleg de l'exposició" Argentona recorda  Sixto Albertí" celebrada a l'Aixernador a l'agost del 87. la imatge en color al monument dedicat a Santiago Rusiñol que es troba a un cèntric indret d'Aranjuez.


dimarts, de febrer 18, 2014

ESPAI D’ART. JOSEP SERRA




La crítica a l’exposició que Josep Serra realitza a la barcelonina Galeria Comas ocupava el nostre darrer post, potser per això és bo complementar l’opinió mitjançant les pròpies paraules de l’artista.

D’aquí l’enllaç amb el darrer “Espai d’Art”  de m1tv , emès aquest mateix dimarts , en el que l’autor explicita el seu fer i en fa oportuna reflexió.


Una entrevista prou interessant per endinsar-se en el sempre complex món d’un creador, i més encara si és que porta l’abstracció per bandera. Una entrevista que us aconsello amb tot plaer.


diumenge, de febrer 16, 2014

JOSEP SERRA . SENSE CONCESSIONS

















Exercir la crítica d’art implica sotmetre les preferències particulars a un  tamís exigent en el que la malla que predomina és la qualitativa , molt per damunt del gust personal. Però jo hi donaria una volta més al concepte per dir que les preferències personals fan que augmentis l’exigència , sense cap mena de benevolència , a aquells que practiquen el teu concepte artístic fonamental , nivell que no demanes a altres que es mouen en les antípodes del teu concepte creatiu.

No sorprenc a ningú si de no explicito la meva preferència vers l’abstracció com a “isme” d’expressió plàstica, entenen com abstracció no el contrari del figurativisme i sí com acte mental amb el que expressar sensacions i emocions que no poden ser representades  de cap altre manera que mitjançant formes allunyades de qualsevol possible inter-relació. Potser per això son pocs els que practiquen aquesta veritable abstracció vivencial per vessar-hi en la mateixa les seves sensacions més personals.






Josep Serra , aquest gran artista argentoní, manté una fidelitat absoluta amb l’abstracció. Fa un any i escaig que ens oferia celebrar els seus 30 anys de comunió amb la pintura amb aquell seguit de mostres que sota el genèric de “Necessitat vital” ens va permetre entendre el seu univers creatiu. Una mostra de molt pes específic que marcava clarament un abans i un després. Un abans esplèndid i un després sotmès , com  no , al pas del temps.




Ara, any i mig després, Josep Serra fa trontollar les clàssiques parets de la barcelonina galeria Comas, allà als jardinets del Passeig de Gràcia, amb una potentíssima mostra que sota el títol de “Sense concessions” , ens ofereix un autor reconvertit sobre si mateix amb una evolució personal en la que ens ofereix una certa depuració de la seva visceralitat , tot cercant un camí en el que la potència concentrada del color genera un nou eix explicatiu , al voltant del qual s’escampa una diversitat cromàtica més plana , menys gestual, però curiosament molt més cinètica , en la producció d’un moviment envoltant que t’abdueix en la mirada fent-te entrar en l’ull del seu huracà plàstic.





Gerardo Gil, en el dens i magnífic escrit de presentació que és d’obligatòria lectura per la seva qualitat, ens recorda el sentit de l’autor de ser un pintor representatiu , el que no vol dir d’aparences, i sí de situacions emocionals. I és aquesta justament la lectura que precisa la mirada de tota la mostra. Una mirada en la que caldrà deturar-se en l’exterior, en les noves textures, en aquest tachisme quasi aerogràfic, en la potència desmesurada del gestualisme central que estructura l’obra.







Però també caldrà fer-ho en aquesta nova mirada vers una poètica més sensible, simple en l’aparença però d’altíssima complexitat. I deturar-se per examinar detingudament les peces de caire quasi dicromàtic ( blancs , negres i l’ample gama de grisos) poc habitual en ell i que ara obren la porta a un camí enormement interessant.

Tot això ,  mantenint l’essencial força interior del seu fer capaç de convertir sensacions , emocions i vivències , en magnífiques obres d’art com les que omplen aquesta exposició d’obligada visita.

Felicitats.


Josep Serra. “Sense concessions”
Galeria Comas. Passeig de Gràcia 114 ( Diagonal)
De l’11 de febrer al 5 de març de 2014


dimecres, de febrer 12, 2014

ROGER ESTRANY. SORTIR DE LA LÍNIA




Realitzar la mateixa professió , afecció  o activitat creativa que algun membre de la teva família que n’ha obtingut reconeixement públic de la mateixa és tasca feixuga .Ho és ja que la comparança és obligada i implica l’obligació de fer quelcom per diferenciar-se i establir personalitat pròpia. Una tasca que no és baladí i és enormement complexa . I ho dic per experiència pròpia.

Davant d’aques ts fet les postures es multipliquen i justament en aquests dies hem pogut veure’n a Mataró dues de ben diferents , tant que quasi es troben a les antípodes. Per un costat Ivan Jordà reivindica la figura artística del seu pare i la fidelitat als seus principis creatius i titula la seva exposició com “ADN” . Per l’altre Roger Estrany  fuig del pes de l’herència familiar i presenta a l’espai capgròs una exposició de nom “Sortir de la línia” com deixant ben clar el seu desig de fugir del pes creatiu de la nissaga familiar establerta per la linealitat del seu oncle Santi Estrany ( per ell tiet Tayo), de l’avi Rafael Estrany, al que no va conèixer, i també del seu pare Jordi que encara que era arquitecte havia fet també els seus “pinitos” artístics com es pot veure en l’exposició actual que es presenta en el pis superior de Ca l’Arenas.

Roger Estrany , de professió músic, ha decidit deixar per un temps les notes musicals per aprofundir en la seva altre vesant creativa que n’és la plàstica , essent aquesta la seva primera exposició “seriosa” en la que ens demostra el seu fer. Un fer dispers i variat tal i com correspon a un artista jove , ja que l’hem d’entendre com a tal ja que la seva aposta creativa és recent i està en aquell camí evolutiu a partir d’unes beceroles que s’entenen encara properes.

Així ens trobem davant l’oferta d’un ample ventall de mirades estructurades essencialment en la figura i realitzades en una diversitat estilística que va des d’un cert racionalisme estructural de raons pseudo geomètriques fins a altres de caire expressionista que sens dubte son el millor del presentat.

Unes obres que marquen uns fonaments però que alhora precisen d’una més intensa capacitat comunicativa. Per un cantó és obvi l’existència d’unes mancances tècniques fruit de la inexperiència , un fet que incideix en el resultat final del presentat , però potser el concepte general rau en la necessitat de que el propi artista defineixi quin és el camí que pretén desenvolupar.

I diem això ja que la dispersió és massa intensa i d’ella es resenteix , i molt , el conjunt. Al costat d’obres fluixes n’apareixen d’altres , com la que encapçala aquest post on existeix un gruix de virtuts que permeten albirar un futur positiu.
Un futur que està en mans del creador. Ell ha de decidir de tots els camins presentats quin és el de la seva veritat. Per la nostra part , com ja hem dit, el mateix  està clar , ara cal esperar la coincidència . 

I mentre, observar els detalls positius puntuals de cada obra , que hi son , per esperar i desitjar que el cognom Estrany segueixi essent ben viu en el món artístic mataroní.