RETORN AL VIDRE

La Destil·leria ha tingut la bona pensada d’afegir-se als actes commemoratius del centenari de la creació de les Cristalleries de Mataró, conegudes popularment com “el forn del vidre”, organitzant una mostra col·lectiva comissariada per Marta Durán, amb antecedents familiars en la mateixa, que de títol “Retorn al vidre” ha aplegat a als artistes: Albert Alís  ·  Laia Arnau  ·  Artigasplanas  ·  Glòria Badosa  ·  Josep M. Codina  ·  Rosa Codina-Esteve  ·  Marta Duran  ·  Albert Geronès  ·  Josep M. Gomis  ·  Ricard Jordà  ·  Sara León  ·  Catherine Lorton  ·  Eduard Novellas  ·  Miquel Ortega  ·  Laia Pla  ·  Joan Poch  ·  Marc Prat  ·  Jordi Prat Pons  ·  Jordi Santamaria  ·   Jaume Simon  ·  Mònica Vilert i als membres de l’escola taller de joieria: Txell Alemany Solé  ·  Carme Calafell  ·  Carme López  ·  Mireia Mas Terra  ·  Gemma Pallès Riera  ·   Ignasi Puy  ·  Carme Roher.

Tota col·lectiva és justament com el seu nom indica una mostra conformada per diversos autors amb més o menys varietat estilística o conceptual que expressen la seva particular visió plàstica al voltant del tema que els reuneix. La potència de la col·lectiva estarà en el nivell dels artistes , la seva implicació, i la fermesa del concepte que els ha d’unir.

En el cas que ens ocupa l’eteri del motiu  convida i permet una dispersió enorme de formes d’expressió que ha estat resolta amb diversitat per els seus protagonistes . Unes solucions , més adients o no, però realitzades en tots els participants amb un treball personal i reflexiu , el que és d’agrair, però amb uns diferències de nivell qualitatiu i conceptual certament importants que converteix el tot en una mostra interessant en l’anàlisi individual personal de cada autor però esfilagarsada en el col·lectiu ja que el global no acaba d’arrodonir la que pressuposo intencionalitat del projecte.

Encara que no cal, en exposicions com aquesta, unes distincions específiques, si però que vull remarcar l’obra de Jaume Simón com la que més ha entès l’ideari de la proposta amb una exquisida realització visual que mostra el bon nivell actual del creador. Al seu costat, i sense sorpreses, els autors estan al seu nivell habitual que sens dubte és fet a remarcar.

Malgrat tot m’ha sorprès l’absència d’artistes del vidre en la mostra. A Mataró tenim a creadors com Eugenia Mugnani , dedicada de sempre a l’art vidrier, o a Esther Aliu que en temps va ser artista important del sector per el que la seva presència era quasi obligada o el cas de Lluís Roca Estrems, professional de l’art en vidre amb un important reconeixement internacional. Absències que pesen i més per que un creu que no son fruit de la selecció i sí del desconeixement , el que mostra el poc que sabem de l’art i els artistes que viuen en el nostre entorn més proper.

Mostra més valorable en l’aspecte individual que en el col·lectiu però que permet una agradable visita.

Retorn al  vidre

Del 25 de gener al 26 de febrer de 2020

Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials.

EMPREMPTES DE DONES

El Museu Monjo està recuperant a marxes forçades, exposició a exposició, el prestigi malbaratat per l’anterior direcció i mica en mica va cridant l’atenció de l’afeccionat amb una acurada i diversa selecció de les seves exposicions que fugint de la cridòria de les grans firmes dona veu a aquesta ingent quantitat de creadors d’alt nivell que tenim al país i que generalment resten amagats sota el silenci i l’oblit per manca de possibilitat d’expressar la qualitat del seu art.

Ni més ni menys és el que succeeix  ara amb l’exposició “Empremtes de Dones” amb el protagonisme de Pilar Masip, Rosa Permanyer, Alicia Gallego i Neus Colet, un petit col·lectiu de dones artistes que comparteixen passió per l’art en general i el gravat en particular, i que ja fa deus anys que comparteixen veus per fer una demostració coral de les seves capacitats mitjançant la diversitat que permet el gravat en la seva diversitat tècnica, adaptable a tota mena  de sentits i sensibilitats.

Diuen que el gravat és droga additiva tant per artistes com seguidors. I jo en dono fe. Des de petit quan m’extasiava davant els gravats de Pau Roig, Raventós, Oriol Muntané i especialment Rafel Estrany penjats a casa, - les “pintures sense pintura” com les anomenava-, fins avui mateix, el gravat m’ha interessat enormement . El gravat implica per una part una concepció tècnica absoluta per part del creador. Saber què vol expressar i encertar la manera més adient per aconseguir-ho. Però pel damunt de tot conjugar de la manera més perfecta possible l’equilibri entre fons i forma, tècnica i creativitat. Però implica també un sentit de socialització de l’art que no hem de menystenir , ans el contrari, de cap de les maneres.

Masip, Permanyer, Gallego i Colet formen un col·lectiu compacte. les individualitats es sometent al sentit coral i global de la mostra, de modus i manera que en visitar-la és molt difícil copsar a vol ras l’autoria de les peces. Però aquesta col·lectivitat no limita per res les característiques personals de les creadores.

Colet, més complexa en el fons, és més iconogràfica en les formes. Gallego manté el seu llenguatge sud-americà, de formes marcades i una certa duresa i contundència en la seva plasticitat. Masip és més poètica en una obra més propera a la natura, mentre que Permanyer ens ofereix una obra més sensorial i intimista i estic per dir passional, amb el cromatisme en que l’executa.

Quatre autores, quatre mirades, quatre maneres d’expressar un sentiment comú, el d’explicitar la seva sensibilitat i fer-la avinent a l’espectador que navega per la mostra cridat , ara per el treball d’una artista ara per l’altre, però sempre amb el convenciment de la gran qualitat de l’exposat, que queda palès en el primer queixal de la sala esdevingut mostroari potent de tot el que està en l’exposició.

“Empremta de Dones” és una magnífica exposició que cal visitar. Amb un acurat muntatge que evita individualitats però alhora interferències conceptuals, l’espectador passeja per un mar de quatre rius a quin més atractiu i asserena la seva ànima amb la potència creativa de les autores protagonistes que han fet del gravat eina i bandera pe expressar la seva gran sensibilitat i creativitat artística.

Felicitats.

VARIACIONS HUERTOS

A l’art com a l’esport hi ha l’avantatge que després d’una derrota (mala exposició) o fins hi tot d’un desastre ( pèssima exposició) se’ns ofereix ràpidament la possibilitat de compensar-ho amb una victòria (bona exposició). Això ho veiem clarament avui mateix a Mataró que després del mal gust de boca de la pèssima exposició de Rafel Pou ens podem ràpidament recuperar amb l’excel·lent mostra d’Eduard Huertos que presenta les seves “variacions” a la sala d’Aparelladors.

Eduard Huertos no és pas un nouvingut a això de l’art , més aviat el contrari, però ja en la seva maduresa ha trobat en el gravat el punt exacte en el que poder expressar la seva sensibilitat creativa, com ho ha demostrat en les darrers exposicions i ho fa ara de nou amb aquestes “Variacions”.

En entrar en la sal i fer ràpida passada em va venir a la ment les variacions Goldberg, música celestial de Bach que podria sonar de manera ben adient en l’entorn expositiu, engrandint el gaudi sensitiu de la visita.

Ho dic així ja que les variacions Goldberg es componen d'un tema que en aquest cas una ària, que serveix de base per a les trenta variacions posteriors. Al final torna a repetir-se l'ària inicial. El que lliga totes les variacions no és la melodia del tema, sinó la base harmònica. Les melodies poden variar, però sempre amb un fil conductor harmònic. Només en l'última variació Bach va prendre llibertats, amb estranyes melodies musicals que s'allunyen del tema original, ja que són dues melodies folklòriques alemanyes. 

En aquesta exposició Huertos presenta en certa manera el seu treball del mateix modus, variacions al voltant d’una idea recurrent comuna, amb alguna afegitons colaterals. No com moltes vegades fan els gravadors que presenten tan sols petites variacions cromàtiques o formals al voltant de la repetida impressió d’una mateixa planxa. Aquí Huertos , juganer , estableix la dinàmica al voltants d’uns criteris comuns, que tenen a voltes la línia , a voltes un entramat que esdevé quasi paisatgístic a l’estil Conxa Ibañez, en altre més filosòfic però connectats per un eix comú que bé adobat amb el coneixement de l’ofici i l’amor cap el gravat, i una sensibilitta creativa i estètica fora mides.

Queda clar doncs que aquesta és una exposició d’obligada visita tant per els amants del gravat que en sortiren plenament satisfets com per aquells poc avesats i fins i tot per aquells que s’hi acostin per primera vegada  que entendran la bellesa d’aquesta tècnica ancestral quan cau en les mans d’un gran tècnic i un gran artista sensible, com ho és Eduard Huertos.

Exposició de visita ineludible.

Felicitats.

ATEMPTAT ARTÍSTIC.

Quan fa més de quaranta anys un s’iniciava en el camí de la crítica artística, hi havia la gran discussió, sortosament ara ja desapareguda, entre art figuratiu i art abstracte. Entre els avantatges que defensaven els proclius a l’art figuratiu era que mentre quan una obra figurativa era dolenta això quedava ben clar als ulls dels professionals, afeccionats i neòfits, mentre que era precís ser un bon coneixedor de l’abstracció per reconèixer les obres dolentes de les bones i que per tant el filtre de qualitat era massa lax i permetia a l’abstracció ser refugi d’artistes dolents i de poca qualitat. Una teoria que si encara fos vigent estaria del tot desmuntada tan sols visitar l’exposició que aquest mes de gener Rafel Pou presenta sota el títol de  ‘RAF, Abst, 19’, a l’espai capgròs.

L’abstracció és una forma d’expressió artística en què s'aïlla conceptualment un sentiment, un objecte o una propietat d'un objecte. Es tracta d’enfrontar-se a l’essència d’allò que volem representar i per tant descontextualitzar-lo de la realitat i plasmar-lo de forma artística i creativa.

Però Rafel Pou no ho entén així i la seva constant referència a la realitat que intenta fer veure en les seves obres indica més , que davant la impossibilitat  de copsar-les artísticament d’una manera referencial ( realista, figurativa o pseudo figurativa) prefereix reduir-ho a un pastitx de taques , colors, ratlles i volums, establertes sobre les teles de manera inconnexa i desabrida ,formant un totum revolutum  disbauxat que més aviat retrau que no pas motiva a l’atenció.

De manera ben essencial l’art es redueix a l’equilibri entre fons i formes mitjan l’ús aplicat de la tècnica corresponent. El problema és quan no existeix fons (concepte) , formes ( estructura pictòrica) i la tècnica és redueix a unes beceroles  poc treballades. Llavors el fracàs és ineludible i és el que li passa a Rafel Pou. En alguna obra hi ha una petita espurna que pot ser plaent i cridar l’atenció, però si trenquem el seu aïllament i apliquem la lectura al conjunt, tal i com cal fer, observem ràpidament que aquell petit bri d’esperança artística ha estat sols fruit de la casualitat.

Pèssima exposició doncs la d’aquest mes a l’espai capgròs que hauria d’obligar a un profund plantejament creatiu a l’autor. Li cal preguntar-se que vol dir i com ho vol dir, i llavors intenta cercar mitjançant l’aprenentatge dels mitjans adients per aconseguir els seus objectius. Per que ara per ara el que practica és de manera planera un veritable atemptat artístic.

PER PRENDRE EXEMPLE

La fotografia que encapçala aquest post correspon a la descoberta, als espais d’atenció al ciutadà de l’Ajuntament d’Argentona, de l’obra de l’artista local Josep Serra, recentment adquirida per l’Ajuntament.

El consistori argentoní atinadament va decidir destinar una partida de 4000 euros en el Pressupost de la Regidoria de Cultura per a tal d’adquirir obres d’artistes locals i enriquir així el patrimoni artístic de la vila que en el plàstic es prou valuós gràcies a la donació que Joan Pannón va fer de la col·lecció de l’Aixernador , espai d’enorme importància artística  a finals de la dècada dels 80 i començaments de la dels 90, amb especial dedicació als joves artistes comarcals, el que ha permès confeccionar una col·lecció magnífica d’obres iniciàtiques dels actualment artistes més importants de la comarca, al costat d’obres d’altres artistes consagrats que també van exposar en el centre cultural.

No sé  si amb aquesta compra, l’Ajuntament va esgotar el seu pressupost anyal ni quins van ser els camins per triar obra i artista. Ho preguntaré  a la primera possibilitat, però no vaig acudir a l’acte ja que jubilat de la professió crítica, els matins dels dissabtes com explicitava criticant la moda contemporània de fer inauguracions al migdia d’aquest dia, son de mercat, esmorzar familiar llegint el diari i bugada, i si de cas més tard, de passejada i vermouth. Entenc però les circumstàncies especials d’aquest cas en tractar-se d’un espai d’oficines i celebrar-se l’acte en dia de festa major d’hivern. Sigui com sigui , en aquest cas l’autor escollit no és gens discutible, i l’obra clarament representativa del seu fer i en el que pertoca al judici crític és una obra de gran qualitat.

S’ha de felicitar efusivament al consistori argentoní per la seva aposta per l’art i els artistes de casa seguint l’exemple d’un altre ajuntament comarcal com és el cas de Llavaners que de fa anys, i en el paquet destinat al Museu de Llavaneres, existeix partida per a l’adquisició d’obres per el Museu , primant obra d’artistes locals o que hagin tingut relació amb la vila, o obres que representin algun indret de la població. Tasca a la que Lluís Albertí, magnífic director del Museu Arxiu hi dedica molts esforços per ampliar aquest Museu que té la veritable pinacoteca de referència comarcal.

Lamentablement no succeeix el mateix amb Mataró que segueix entossudida a no exercir de capital cultural de la comarca. Creu que amb la col·laboració amb la Biennal Torres Garcia i la col·lecció Bassat ja compleix amb escreix i seguim sense una col·lecció d’obres d’artistes locals i la col·lecció plàstica municipal és paupèrrima, com ho demostra l’exposició pública al Museu, de les adquisicions dels deu darrers anys per a  la col·lecció municipal, obres quasi totes elles arribades per donació.  Amb unes poques excepcions, la resta son d’una pobresa tan esfereïdora que fa vergonya la seva exposició pública.

Felicitats dons a Argentona, els argentonins i al seu Ajuntament per aquesta adquisició que esperem tingui una continuïtat en el temps, i a veure si condeix l’exemple i s’escampa per altres poblacions de la comarca, especialment per a la seva capital Mataró.

Felicitats

DAVID SALVADÓ. IN MEMÒRIAM

No hem començat bé l’any. Massa tard per poder-li donar el darrer adeu, m’arriba la per a mi , més que trista notícia de la mort en el canvi d’anys del gran artista, excel·lent persona i bon amic, l’autor de Vilassar de Dalt, David Salvadó.

Cada vegada em costa més fer l’obituari de companys de fatigues artístiques des de fa molts anys, com és el cas de David Salvadó de qui ja vaig fer crítica de la seva primera exposició allà el març de 1977, és a dir de fa quasi quaranta tres anys, encara que el meu coneixement personal anava de més lluny ja que era empleat de la sucursal de Banca Catalana a Argentona i mantenia amb ell relacions professionals.

Fora d’aquest aspecte personal, per a mi molt important, el cas de David Salvadó és un cas que explicita en el genèric la gran contradicció de l’artista entre el món creatiu, el comercial i la necessitat econòmica vital per seguir el caminar del seu veritable art.

Per un llavors Salvadó que era un gran dibuixant figuratiu amb una especial predilecció per el realisme, es movia en l’entorn “mañetis” a on cultivà l’amistat amb Eduard Comabella amb qui realitzà a duo les seves primeres exposicions, la primera de les quals va ser del 9 al 20 de març a la sala d’exposicions de la caixa Laietana d’Argentona com ho mostra el més que senzill recordatori-catàleg de la mateixa. Mentre Comabella seguia amb els seus especial paisatges i presentava per primer cop els seus “creuats”, Salvadó establia un diàleg intens amb la figuració i el realisme. D’ell dèiem a la  crítica (en castellà tal i com pertocava pel moment):

“Elogios también merece la obra de David Salvadó, un debutante que nos sorprende con un muestrario variado de algo tan dificultoso para un debutante , como lo es la naturaleza muerta, el bodegón, el estudio de interiores etc.

La sorpresa se acentúa cuando el autor confiesa que solo hace un año y medio que se dedica al menester artístico. Y es que la excelente disposición, la distribución adecuada, los contrastes cromáticos, los volúmenes.. son realizados en mano firme, sabedor intuitivo de una capacidad más que positiva.

Como en el caso anterior ( -comentari crític de Comabella-), SALVADÓ tiene mucho por aprender, pero aquí está su cualidad, que se sabe conocedor de su debilidad, quizá se auto disminuye, y en esta propia humildad, puede y debe estar el aliento vital que coloque a este novel autor al nivel que deba merecer. Porque tras detenerse ampliamente ante su obra, fácil es comprender que de seguir así Salvadó será alguien a recordar. Y si para muestra vale un botón, solo es preciso detenerse ante una obra ( “silla con botella” ), en su construcción y en sus pinceladas está latente el alma sensible de un hombre que sabe expresar perfectamente a través del pincel su exacerbada sensibilidad”. Y a hores d’ara segueixo veient aquella obra amb la perfecció del translúcid d’aquelles velles garrafes de vidre  que ara tornen a estar de moda.

L’evolució del seu art va ser immediata i ràpidament es va desempallegar del seu realisme  per avançar per camins abstractius , fet al que ajudà sens dubte la possibilitat de professionalitzar-se en coincidir dos vectorials molt importants. Per un cantó la possibilitat d’acollir-se a una baixa incentivada del banc on treballava que estava en moments convulsos, i per l’altre el fet de caure en mans de Nico del Rio, director gerent de Tertre que li proposar formar part dels seus poulains com ja ho eren Novellas i Jordà.

Aquesta professionalització el va fer avançar a passos de gegant amb una abstracció subtil  que a voltes era propera a Zobel, i en altre virava cap el getstualisme de Hartung, però recolzat sempre per la seva primorosa tècnica que donava un aire poètic i sensual als seus treballs. Uns treballs que varen merèixer sempre elogis importants per part de la critica dels més diversos indrets, entre els que em sembla recordar  un gran article a Batik, però en canvi no van tenir un reflex massa positiu en el camp de les  vendes. La seva pintura assolia el sublim en el tècnic i mitjançant ell traspuava una sensibilitat creativa fora de mides.

Però la crisi dels vuitanta li va fer molt de mal. La davallada absoluta de vendes i les necessitats econòmiques vitals, com a persona amb una responsabilitat familiar, el van fer abandonar la seva veritable raó artística ( l’abstracció) a la que mai va retornar , i recuperar la seva arrel d’ofici ( la pintura figurativa ) amb una cara més comercial però amb una dignitat i professionalitat absoluta. Una faceta figurativa que accentuà la seva tendència al hiper realisme, en especial en una aposta per els interiors. Allà en aquelles imatges de cases de poble o de l’eixample, amb espais generosos, amb rajoles hidràuliques, amb aquella poètica del decadent, d’un temps passat. Amb uns interior que Claudi Puchades qualificava no sols d’interiors físics ans també emocionals. Una pintura que simultanejà amb el dibuix d’estampats tèxtils per importants marques internacionals.

Però per a David Salvadó , el seu trencament amb l’abstracció i la professionalitat li provocà alhora , una desconfiança total en el món del comerç de l’art del que s’allunyà del tot, d’aquí els eu escàs nombre d’exposicions. No entenia , i a bon segur amb una certa raó, el perquè del cost d’un exposició , que la depesa que implicava per l’artista fes que els guanys fossin generalment mínims. Que mentre l’autor ho apostava tot, la galeria sempre en sortia guanyant. Per això sols exposava a la galeria Súbex del carrer Mallorca de Barcelona, amb qui mantenia una relació personal d’amistat que superava el tracte comercial.

Per això va decidir cercar la venda directe i es convertí en participant habitual de les Fires d’Art al carrer, a on era una de les estrelles, essent habitual en les millors fires del país . Però també en aquest camp s’enfrontà a la contradicció  de valorar la seva obra en el preu just, que era superior al seus companys de fira  degut a la seva qualitat. Però aquesta diferència de preu , -mai va voler vendre a preus de misèria-, incidia en el públic que malgrat reconèixer la seva qualitat es decantava massa vegades per obres de menor preu, d’altres artistes sense apostar per la qualitat de les seves.

Unes contradiccions artístiques i comercials que David Salvadó afrontà amb un concepte de professionalitat total fonamentada en la seva fidelitat absoluta a si mateix i el seu art. Un art excels al meu entendre en el camp de l’abstracció , espai conceptual en el que alliberava essències i sensibilitats en grau extrem, però també en el camp figuratiu , on el seu ofici i la seva pulcritud perfeccionista donava peu a unes obres excel·lents en la forma i en el fons, amb una poètica personal, identificable a la seva poètica humana, en la que expressava una certa tristor interior en un món en clara decadència en el que no havia pogut expressar tal i com ell hauria volgut, el seu art i la seva remarcable sensibilitat creativa.

Ara la seva desaparició deixa un buit important entre els que el vàrem estimar i conèixer alhora que crida a una valoració del seu art, massa desconegut per a molts. Una desaparició que alhora que ens convida a la reflexió del difícil equilibri entre creació artística , comerç i supervivència econòmica.

David, amb tot l’enyor, rep la més forta de les abraçades , amb l’afecte que durant tants anys hem mantingut.

Que la terra et sigui lleu, company.

Les fotografies son  extretes de la xarxa, menys la de l’abstracció que és d’una obra que m’obsequià i de la que gaudeixo en les parets de casa. Igualment hi ha una fotografia amb Núria Poch, un servidor, Perecoll i ell mateix, efectuada en la taula rodona celebrada a la Nau Gaudí, al voltant de la figura de la galeria Tertre.

JOAN HORTÓS . “15 X 15”

 JOAN HORTÓS

Sempre és millor començar amb bon peu. Per això he intentat sempre que el primer post de l’any sigui al voltant d’uns fets positius. Generalment ho he aconseguit però en pocs anys ha estat tan fàcil com en aquest ja que pertoca parlar de dues interesants exposicions amb les que l’Associació Sant Lluc fa feliç cloenda del 2019, com ho son les de Joan Hortós a Aparelladors  i la tradicional del 15 x15 al Casal.

Diuen que els crítics no haurien de tenir debilitats per no malmetre “l’objectivitat” dels seus comentaris, però com que sempre he pensat i defensat que la crítica és essencialment subjectiva ja que és tan sols l’opinió personal d’un individu amb les pertinents capacitats per analitzar i “jutjar” l’obra de l’artista , he estat sempre ple de debilitats envers certs artistes dels que “m’he enamorat” pictòricament i vista la seva trajectòria no puc dir que hagi fet mala tria. Eduard Comabella, Mònica Vilert, Rosa Codina Esteva en poden ser tres evidents exemples.

Joan Hortós és una de les meves recents debilitats com també ho és el seu company professional i amical Oriol de la Hoz. Una debilitat que no fa més que donar-me la raó en les seves diverses exposicions públiques en les que mostra el seu actual estat de gràcia que és més que notable.

Hortós és d’aquells artistes difícilment encasellables en un estil determinat per el caràcter absolutament personal del seu treball que alhora és inconfusible. Per a molts és un il·lustrador , fet del que discrepo, ja que il·lustradors son aquells que donen visió plàstica d’una història, i jo penso que Hortós fa justament el contrari , és capaç de generar tota una història a través de cadascuna de les seves obres.

Com un vell conte contes medieval que desplegava els seus pergamins il·lustrats en la plaça del poble per explicar velles rondalles, Hortós ens explica les rondalles modernes del món en el que vivim  través d’uns treballs visuals seductorament atractius en els que amb amabilitat visual i de manera reflexiva i dolça en l’aparença però  amb un transfons moltes vegades àcidament crític expressa la seva mirada envers la societat i el món en que vivim.

En aquesta peculiar barreja de les seves influences populars adquirides amb Nona i la seva proximitat al món del realisme màgic de Rovira, Alcoy o Ponç i el seu toc contemporani l’autor va vestint l’estilística “fallera” del conjunt que li és tant propera ,destrament plasmada mitjançant l’espectacular domini del gouache que ha esdevingut la tècnica màgica que s’ajusta perfectament a les seves intencions.

I amb aquest vímets si un és artista els resultats a bon segur seran més que satisfactòria que és el que passa amb aquestes “estampes” amb que Joan Hortós ens ha felicitat de maner a espectacular el Nadal, obrint-nos alhora la porta d’aquest 2020 que desitgem plàsticament espectacular.

Encara que queda poc , si no n’heu fet visita aprofiteu aquest cap de setmana per acostar-vos a la sala d’Aparelladors. La seva contemplació serà un magnífic regal de Reis.

“15 X 15”

És aquesta una de les més interesants exposicions que any rere any, i ja en van unes quantes temporades, ofereix la Sant Lluc a la ciutat. I ho és per que és el millor reflex de la realitat artístics de la plàstica local ja que amb excepció dels top o d’aquells que se’n creuen hi participa un notable nombre de creadors locals ( en aquesta ocasió depassen els setanta , 74 si no vaig errat ) i en ella ofereix la seva realitat artística més nua i real.

La inhabitual mida obligada de les obres  (15 x 15 cm) fa que cap artista pugui tirar de fons com si ho fa ne altres col·lectives ( el Sant Lluc sense anar més enllà) i per tant l’oferta és d’un seguit d’obres originals realitzades per l’ocasió, que amb l’afegitó de la peculiar mida obliga que l’obra sigui mesurada, treballada a fons i obligui a un veritable esforç creatiu que demostra el veritable nivell de l’artista participant. A més en el cas de professionals o propers a la professionalitat, l’experiència serveix per fer provatures de noves idees que justament que en cas de ser exitoses podrem veure plasmades en treballs de les seves següents exposicions.

És per això que aquesta és l’exposició ideal per a ensumar evolucions i gaudir profundament de les essències més pures, reals i sinceres dels nostres creadors. I si a més els preus de les obres son tan apetitosos com les obres  fa d’aquesta exposició un esdeveniment que ningú hauria de perdre’s i en la que no hi ha ni millors ni pitjors ja que l repte no està en la comparança i sí amb un mateix.

Les imatges estan extrets de les xarxes socials dels autors i organitzadors