El Museu Monjo està recuperant a marxes forçades, exposició
a exposició, el prestigi malbaratat per l’anterior direcció i mica en mica va
cridant l’atenció de l’afeccionat amb una acurada i diversa selecció de les seves
exposicions que fugint de la cridòria de les grans firmes dona veu a aquesta
ingent quantitat de creadors d’alt nivell que tenim al país i que generalment resten
amagats sota el silenci i l’oblit per manca de possibilitat d’expressar la qualitat
del seu art.
Ni més ni menys és el que succeeix ara amb l’exposició “Empremtes de Dones” amb
el protagonisme de Pilar Masip, Rosa Permanyer, Alicia Gallego i Neus Colet, un
petit col·lectiu de dones artistes que comparteixen passió per l’art en general
i el gravat en particular, i que ja fa deus anys que comparteixen veus per fer
una demostració coral de les seves capacitats mitjançant la diversitat que
permet el gravat en la seva diversitat tècnica, adaptable a tota mena de sentits i sensibilitats.
Diuen que el gravat és droga additiva tant per artistes com seguidors.
I jo en dono fe. Des de petit quan m’extasiava davant els gravats de Pau Roig, Raventós,
Oriol Muntané i especialment Rafel Estrany penjats a casa, - les “pintures
sense pintura” com les anomenava-, fins avui mateix, el gravat m’ha interessat enormement
. El gravat implica per una part una concepció tècnica absoluta per part del creador.
Saber què vol expressar i encertar la manera més adient per aconseguir-ho. Però
pel damunt de tot conjugar de la manera més perfecta possible l’equilibri entre
fons i forma, tècnica i creativitat. Però implica també un sentit de
socialització de l’art que no hem de menystenir , ans el contrari, de cap de
les maneres.
Masip, Permanyer, Gallego i Colet formen un col·lectiu compacte. les individualitats es sometent al sentit coral i global de la mostra, de modus
i manera que en visitar-la és molt difícil copsar a vol ras l’autoria de les
peces. Però aquesta col·lectivitat no limita per res les característiques personals de les creadores.
Colet, més complexa en el fons, és més iconogràfica en les
formes. Gallego manté el seu llenguatge sud-americà, de formes marcades i una
certa duresa i contundència en la seva plasticitat. Masip és més poètica en una
obra més propera a la natura, mentre que Permanyer ens ofereix una obra més
sensorial i intimista i estic per dir passional, amb el cromatisme en que l’executa.
Quatre autores, quatre mirades, quatre maneres d’expressar
un sentiment comú, el d’explicitar la seva sensibilitat i fer-la avinent a l’espectador
que navega per la mostra cridat , ara per el treball d’una artista ara per l’altre,
però sempre amb el convenciment de la gran qualitat de l’exposat, que queda palès
en el primer queixal de la sala esdevingut mostroari potent de tot el que està
en l’exposició.
“Empremta de Dones” és una magnífica exposició que cal
visitar. Amb un acurat muntatge que evita individualitats però alhora
interferències conceptuals, l’espectador passeja per un mar de quatre rius a
quin més atractiu i asserena la seva ànima amb la potència creativa de les
autores protagonistes que han fet del gravat eina i bandera pe expressar la
seva gran sensibilitat i creativitat artística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada