divendres, de desembre 23, 2016

15X15







Dels múltiples actes artístics que organitza l’Associació Sant Lluc, els meus preferits sons ens dubte , la Biennal Torres García i l’exposició del 15 X 15. Dues mostres en certa manera antagòniques, però que reflecteixen perfectament la contradicció pròpia de la creació artística: per un cantó l’obre de grans dimensions , l’espectacularitat , la demostració de la magnificència de l’ofici, l’obra que aclapara i domina, el broc gros de l’art. Per l’altre tot just el contrari, l’essència, la necessitat de despullar el concepte, la grandesa de les coses petites, el broc petit.

Enguany un cop més , s’arriba a la mostra 15 x 15 realitzada ara per obligacions logístiques a la sala del Casal amb la participació de 65 artistes que com és habitual han presentat en l’obra per ells seleccionada el millor del seu fer.



Fer una reducció a la mida 15 x15 és molt difícil. Jo diria que és com un tweet d’art , reducció al mínim  dels caràcters a emprar i amb aquesta limitació assolir una obra en la que s’expressi les mateixes emocions i sensacions que en un altre de mida habitual.

I hem de dir que l’aposta és reeixida quasi per a tots els participants, el que per aquells que volem anar més enllà de l’aparença és un magnífic element analític que ens permet discernir possibilitats i realitats d’aquells artistes als que tenim al costat i dels que ens hem acostumat a veure i gaudir del seu fer.




Un anàlisi que comporta una bona nota general sense entrar en detalls. En una mostra coral com és aquesta no és bo, ni escaient , fer lloança del bo i escarni el dolent. De tot n'hi ha a l’exposició però amb una nota general  ben positiva el que ha de permetre una venda generosa ja que per una xifra reduïda podem gaudir d’un original  de qualitat i en moltes ocasions amb la signatura d’un artista notable.

Encara que aquest apartat del preu permet una altra visió psicològica i de l’autoestima  d’alguns participants.




 És enormement significatiu examinar els preus amb el que han qualificat a les seves obres els mateixos artistes. Certament hi ha un nivell, una història , i un currículum que fa obligada una variació en el preu de les diferents obres i diferents artistes. Però et quedes garratibat quan veus com certs artistes inflen el preu sense que existeixi motiu ni qualitatiu ni curricular. En la comparança tenen el seu càstig, però que recordin tots que , tal i com vaig penjar al fb , que la fundació Pasqual Maragall ofereix una lito de Ràfols Casamada de 40x30 per 50 euros.la comparança és insultant.

Dues dates: qualitat i preu que cal considerar en aquesta exposició a la que convido visita i a ser possible adquisició. Hi ha moltes obres que valen la pena , i més si en considerem el preu.Una ocasió que caldria aprofitar.





dimarts, de desembre 20, 2016

FUNDADORS DE LA SANT LLUC




La setmana passada s’inaugurà en el segon pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro l’exposició que ha de servir d’homenatge als set artistes que ara fa 70 anys , és a dir a 1946, varen tenir la pensada de fundar la col·lectiva de Sant Lluc que amb petits intervals ha arribat fins els nostres dies , amb 55 edicions de la mateixa.

No vull negar que quan en el decurs de la inauguració de la sant Lluc d’enguany es comunicà la intenció de realitzar aquesta mostra vaig arrufar el nas doncs em temia que podia ser una carrincloneria en la nostàlgia del temps passat , ara he de dir , i em complau molt dir-ho, que el treball de la gent del Sant Lluc ha estat excel·lent ja que el que s’ha aconseguit és una mirada intensa a la realitat d’uns anys obscurs en si mateixos, i obscurs i del tot desconeguts en quant a la visió de la realitat artística, ja que a bon segur és l’època menys estudiada del segle passat, quan precisament per el trasbals de canvi que implicaven els temps va ser uns moment rics en la creació, com ha quedat ben palès en mostres com “Campo abierto” que vaig visitar aquest estiu al CARS i que mostrava l’art de tot l’estat des de 1940 fins el 53,exposició que era una sorpresa constant en cada racó i artista.

Circumstància parella succeeix en aquesta ocasió, ja que fora dels germans Arenas, abastament estudiats degut a les obligacions de ca l’Arenas, i en menor mida el cas de Jordi Puiggalí, el coneixement plàstic dels germans Zaragoza és mínim, com el de Marià Ribas a qui si es coneix per la seva tasca històric-arqueològica o el cas de Cuyàs més conegut per dibuixos puntuals de caire recreatiu que no pas per la seva veritable mirada creativa.

55 peces conformen una atapeïda exposició  mereixedora d’un millor espai ( la planta baixa era en aquest cas obligada) que l’espongés i permetés una mirada més clara i definitòria del conjunt exposat.





De tot l’exposat, i seguin la reflexió de línies anteriors, cal remarcar la gran i positiva sorpresa que  ha significat la pintura de Marià Ribas, del que tots coneixíem la seva vesant històric arqueològica però no pas la seva vesant pictòrica. Aquí ens sorprèn amb obres com “El solitari” en una línia que ens retrotrau al simbolisme màgic, o com els magnífics i contradictoris olis del “Claustre del Monestir de Poblet”(1945) o “La caseta dels Arenas a la mataroneta”(1945) per no parlar del dibuix del Monestir de Poblet , aquets ja més en el camp historiogràfic més conegut.






Igualment sorpresa és la mirada al treball dels germans Josep i Marc Zaragoza ( per a mi Marcos Zaragoza que va ser professor de dibuix al batxillerat a Valldemia). Dues mirades al paisatgisme tradicional, amb un apunt més lumínic tirant al paisatgisme de Grau per part de Marc, mentre que l’obra de Josep és més enfosquida i com més reflexiva.





Bona mirada a Manuel Cuyàs, de qui és obligada un profunda revisió mitjançant un antològica històrica , amb una obra excepcional com ho és la mirada a la seva dona i a en Terri des del seu estudi. Obra complementada amb un variat ventall del seu bon fer en el dibuix i la il·lustració.



De Jordi Puiggalí  ens trobem amb l’habilitat formal del seu dibuix fonamentat essencialment en la figura femenina ,i molt especialment cal mirada per remarcar la viva formalitat de les seves escultures.




Poc a dir dels germans Arenas que conformen la part més previsible de la mostra. Jordi amb un seguit d’obres , forces de les quals ja han estat exhibides recentment , mentre que en el cas de Jaume bo és apuntar a les aquarel·les més primerenques on ja demostra el seu domini de la tècnica. Cal remarcar igualment l’eclecticisme volumètric d’aire modern en l’escultura amb les figures de les Santes. Una demostració clara del seu tarannà creatiu.



Una exposició per la que vull reclamar atenció i detinguda visita. I de la que és trist i lamentable no hi hagi oportú catàleg , encara que fos modest. I dic això ja que per un costat ens trobem davant  una mirada a l’època molt desconeguda de l’art mataroní  i per l’altre ja que essent la majoria de les obres pertanyents a col·leccions familiars, el normal és que rarament tornin a ser exposades públicament , per el que una documentació escaient  és del tot obligada.

Lamentablement Cultura  que per lògica hauria de potenciar aquests fets  manté la seva postura d menysteniment i ofegament a tot allò que soni a plàstica. Estic ben convençut que l’exposició de Guillén Balmes que  s’inaugurava a Can Palauet en les mateixes dades disposarà d’un generós catàleg , encara que la relació de l’autor amb la nostre ciutat hagi estat nul·la.

Mentre l’oblit planarà pel damunt d’una exposició certament històrica  a la que cal acostar-se , més amb el convenciment de poder visionar un temps determinat que no pas per jutjar la qualitat artística de l’exposat.



diumenge, de desembre 18, 2016

GERARD ROSÉS.L’ART DE LA VIDA




En aquest mes de desembre i mantenint l’habitual col·laboració amb la galeria Lolet Comas, l’espai capgròs acull un magnífic recull d’obra de l’artista masnouí, Gerard Rosés.



Vaig conèixer a Rosés, allà en al frontissa dels vuitanta /noranta , és a dir que ja ha plogut d’ençà. Va ser en una mena d’exposició celebrada  a l’espai que la Lolet Comas tenia a la Pça Gran. No cal ni dir que vaig quedar encisat per la seva obra, sempre difícil de definir. Un parell d’anys després em va acabar de robar el cor amb una extraordinària exposició al Museu de Granollers , amb tema únic, el de les olimpíades , on el dinamisme esportiu esclatava en les mans de Rosés, amb figures a mida natural i amb un treball rítmic i dinàmic amb el que  depassava l’espai físic per esdevenir omnipresent en l’espai expositiu.
D¡ençà llavors he esdevingut fan del treball de Rosés  havent tingut la sort de presentar-lo en diverses ocasions , alguna tan especial com  la mostra individual realitzada en un àmbit particular d’alt standing.



Ara em retrobo amb el seu fer en aqueta mostra de l’espai capgròs on s’evidencia la seva constant superació creativa  que segueix fonamentada en el domini aclaparador de la seva peculiar tècnica que té en el cartró d’embalar el seu element primigeni i el cúter com eina fonamental de treball. Amb elles crea aquests obre d’impossible definició( per uns pintura tridimensional, per altres escultura acolorida)amb les que reflexa un fet tan elemental com complex com és la quotidianitat en la multiplicitat de les seves cares.

Una quotidianitat  expressada sempre amb frescor  i personalitat pròpia però que alhora no deixa de ser un portadors d’un missatge profund en relació a com som i com vivim.






Passejar-se per una exposició de Gerard Rosés sempre és plaent. Ho és en el punt purament artístic, per el seu agosarament, la seva saviesa i la seva intel·ligència creativa. Però ho és més en el sentit interior que ens presenta, i amb el que ens converteix en veritables protagonistes del seu treball, aquell amb el que ens fa retrat puntual de la nostre manera de ser.

Una exposició aquesta de Gerard Rosés, a l’espai capgròs que seria una llàstima passés desapercebuda per els bons afeccionats.

( les obres que il·lustren aquest post son representatives , i no han de correspondre emab exactitud a l'exposat)

dimarts, de desembre 13, 2016

CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA. LLAVANERES





De fa un temps que Llavaneres va agafant volada en el camp artístic. I tot gràcies a l’ingent tasca del  seu Museu Arxiu amb seu als magnífics indrets de can Caralt.
Una tasca centrada , artísticament parlant, en tres potes: la col·lecció del Museu, la sala d’exposicions i de fa quatre anys el concurs de pintura i escultura.

Un Museu que dona goig de visitar amb una magnífica col·lecció de pintura dels dos darrers segles, amb noms tan importants com Miró, Tàpies, Clavé, Guinovart , Hernández PIjuan, Subirachs, Riera Aragó i un bon grapat més amb una col·lecció variada i eclèctica , però de gran qualitat. Col·lecció en la que està perfectament reflectida la realitat de la comarca. Allò de que inexplicablement no disposa Mataró, com és una petita col·lecció d’artistes locals i comarcals, llueix amb tota potència a Llavaneres, amb obres de  Rovira Brull, Alcoy, Novellas, Comabella, per parlar dels autors lamentablement ja desapareguts , però també de Perecoll, Jordà, Alís, Duran, Simon, Serra, Marc Prat i tota la llista dels més importants autors comarcals de l’actualitat.

Una sala d’exposiicons amb unes temporades en les que és difícil trobar-hi aquella exposició que no dona el nivell. Amb una programació ben treballada en la que es conjuga l’actualitat amb la mirada als mestres del passat i sempre amb una absoluta dignitat en el nivell i la presentació. Una sala  que es pot visitar a cegues , sabent de vell antuvi que és quasi segur que la mirada serà ben plaent.




Dos elements que des de fa quatre anys s’han volgut arrodonir amb un concurs de pintura i escultura  que en els dues primeres edicions no tenia remuneració econòmica i sols drets d’exposar en plena temporada i que des d’aquesta edició s’ha completat amb 1000 euros de dotació econòmica. UN premi que ha crescut de mirada exponencial , passant de la vintena de la primera edició, a la quarantena de la segona  per arribar a l’actual amb quasi vuitanta participants.
Un creixement exponencial de nombre  que ha vingut acompanyat també d’un igual creixement qualitatiu, que ha dificultat i molt a la tasca del jurat  tant en el que pertoca a la selecció de la trentena d’obres a exposar , com en la concessió final dels premis.

Una tasca  de la que en una tercera part en soc responsable, repetint de nou com a jurat tal i com he fet en les anteriors edicions , acompanyat en aquesta mb el gran  dels grans , entre els crítics d’art del país i home de cultura sense igual, Josep MªCadena , i l’artista portuguès afincat a Llavaners Carlos Bunga.

Un jurat que va donar com a guanyador l’escultura que presenta Albert Jaime Batlle en la que gràcilment conjuga els conceptes del ritme i el volum en una producció d’aires contemporanis.



El segon premi va ser per Agàpit Borrás que en la seva línia de poètica visual, es decanta en aquesta ocasió per un treball d’arrels pop de gran seducció, essent el tercer premi per la pintora Glòria Badosa amb la seva abstracció d’arrels staelians en  un pas més en la positiva evolució  que està duent a terme.

Tres magnífiques peces que tenen una adient acompanyament en una exposició d’agradable visita i que serveix per deixar clar l’arrelament , que esperem sigui ja definitiu d’aquest concurs que complementa de manera perfecte la gran tasca d’aquest Museu de Llavaneres que mereix al menys d’una visita obligada a l’any.

Les fotografies corresponen per ordre , al pòdium de guanaydors i a les obres guanyadores seguint l'ordre de premiats.



diumenge, de desembre 11, 2016

L'EXTREMA SENSIBILITAT DEL GRAVAT D'EDUARD HUERTOS




L’Eduard Huertos té un físic imponent, entenent com a tal aquell que imposa. Si em permet la comparança, jo el veig com el gegant amable de molts comptes infantils.  Un físic que per aquella estranya relació de valors ens imaginem correspondria a un artista vigorós, dur i complex. D’aquells que sembla hauria de barallar-se amb l’obra mitjançant el gest, la potència, i una certa intensitat de pinzellada. És a dir un artista més de broc gros, que no pas de petita i acurada sensibilitat que és com en realitat se’ns mostra en les seves obres i en aquesta magnífica exposició que ara presenta al Col·legi d’Aparelladors.

De Huertos en teníem presents tan sols petits apunts com darrerament ho va ser la portada de la Col·lectiva Sant Lluc o la magnífica obra que presentava la mateixa.



Avui en la que per a mi és la seva primera individual Huertos se’ns mostra com un artista minuciós, de treball acurat i artesanal, en uns aires poètics d’extrema sensibilitat que tant es pot acostar al cantó més minimal, com es pot moure en un geometrsime cartesià, com igualment pot avançar per zones més intenses amb el color com element amb el que també cal comptar, i molt especialment que entén perfectament la gran capacitat del gravat en la contemporaneïtat.
I és que l’exposició de l’Eduard Huertos encara que manté el monolitisme de la seva personalitat ,  ens permet observar que la mateixa no és tan plana com la seva obra i sí presenta uns certs encaixos polièdrics, elements tots ells establerts en el fonament d’un desig de perfecció tècnica, perfectament apresa de les mans de tan insignes mestres com son la Claudia i en Jordi, de Murtra edicions.




Comença la visita amb un magnífic gravat damunt metacrilat que ens transport a l’obra guanyadora de la darrera Biennal Torres Garcia. Un treball, acurat ,poètic i amb sensibilitat a flor de pell. Segueix amb un seguit d’experiències geomètriques, quasi  treball de delineant on la saviesa amb l’angle de gir de les planxes , dona una perspectiva especial. Malgrat l’aparença de la rigidesa estructural, son obres d’un dinamisme espectacular

Segueix amb un seguit de peces de caire contemporani, on demostra la seva capacitat compositiva defugint del tradicional i generant uns conceptes en res estàtics , plens de capacitat , vigor i qualitat.



La paret frontal s’estableix en un conjunt de col·lages en els que les estructures vectorials arrodonides per els volums cromàtics , generen uns espais dimensionals, dignes dels millors logos . Espectaculars en habilitat, capacitat i resultat.

Finalment podem gaudir d’un bon gruix de mini prints , elements que semblen a voltes simples processus previs, esbossos o semblants quan tenen per se autonomia pròpia en el concepte de la greu dificultat de la síntesi sense perdre orígens, eix i raons.




Diverses cares , formes de ser i sensacions , d’un artista al que cal conèixer més i fins i tot dir que caldrà d’exigir molt més després de veure la capacitat tècnica , gosadia creativa i sensibilitat personal que suren curulles en aquesta magnífica exposició d’obligada visita.


dissabte, de desembre 10, 2016

INAZIO ABRAO.- LA POTÈNCIA ESCULTÒRICA EN FUSTA.






No té sort Inazio Abrao a Mataró. Fa unes temporades es va presentaramb altres companys, en una magnífica exposició al Foment de curiós  títol   (4x3) +4 que va merèixer tota mena d’elogis però poca atenció del públic.
Ara retorna i ho fa amb "Detalles constuctius"al primer pis de l’Ateneu Fundació Iluro quan aquest espai està en les seves hores més baixes. I ho fa de manera semi clandestina.

 Està malament posar-se per ex., però un té el costum d’estar informat de les exposicions que es fan a Mataró i rodalies, però he de reconèixer que d’aquesta no en tenia cap notícia i em va arribar de la mà  d’un dels més grans afeccionats de la ciutat, saberut i amant de l’art , que tampoc en tenia notícia i se la va trobar al visitar la mostra de Capitani.  I és clar si els hooligans de les exposicions no en tenim coneixement, un pot pensar que quin serà el coneixement general. Intentem doncs fer-ne oportuna comunicació ja que la mostra s’ho val i molt.

Encara que Inazio Abrao és gallec , no puc negar que visitant la seva exposició, i fen abstracció de l’espai, m’he trobat immers en alguna  de les sales del Belles Artes de Bilbao dedicada al gran i potent grup d’escultors bascos dedicats a l’escultura en fusta. Sols m’ha  distorsionat l’excés d’obra i la poc adequada il·luminació de l’espai  que converteix en apagat el que és un veritable esclat de potència escultòrica.




Abrao és fonamenta en uns conceptes en aparença tan simples com ho son  volum, matèria i síntesi. Tres potes , potents i ben estructurades amb les que genera el seu discurs expositiu. Un discurs estructurat en un cert aire minimalista que s’escrostona i explosiona per  l’essència que desplega en cada treball. Tècnicament impecable, per no dir més, coneix com pocs el material i sap jugar amb les seves característiques , que hauríem de qualificar com d’organolèptiques, per en cada cas aplicar-les de la manera més adient.
 I tot això dirigit a unes estructures constructives  en les que l’equilibri dinàmic genera  les tensions corresponents per acabar en un to  en el que serenor i sensibilitat es donen la mà.



Passejar-se per l’exposició, i dic bé quan dic passejar-se ja que visitar-la és com moure’s en un jardí d’escultures, ens permet apropar-se a aquestes  que van des de la simplicitat més absoluta fins a l’equilibri més cercat i calculat, per fer del concepte del volum l’element que domini completament en el conjunt, però no un volum estable i esmorteït i sí dinàmic i vivencial que domina totalment en  conjunt i quasi convida a portar-se a casa qualsevol dels seus treballs, cosa difícil ja que com indica en el número que apareix com etiqueta en cada obra , aquest és ni més ni menys que el seu pes.



Abrao un constructivista en fusta que genera sensibilitat i art a parts igualis en una exposició majestàtica que és d’obligada visita en el primer pis d e l’Ateneu. Força, concepte i sensibilitat , tres en un , en un artista de la fusta simplement excepcional. Exposició d’obligada visita amb la seguretat d’un gaudi artístic absolut.

(fotos obtingudes de les xarxes socials,  el que no implica que siguin obres preesnts  a l'exposició)




dijous, de desembre 08, 2016

MADOLA. ART I CERÀMICA EN NIVELL SUBLIM









Massa vegades hi ha grans exposicions que passen del tot desapercebudes. Això és el que podria passar amb dues exposicions excepcionals que en aquest dies tenim per les nostres contrades com ho son les de la ceramista MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona o la de l’escultor en fusta INAZIO ABRAO  en el primer pis de l’Ateneu  Fundació Iluro, del que en parlarem demà. La poca difusió de les mateixes i el fet de l’asincopat de les programacions en ambdós indrets a bon segur poden fer-les caure en l’oblit . Un oblit que segur no existirà en el record d’aquells que les visitin ja que la qualitat de les mateixes és suficient com per deixar bona petja en l’apartat  sensitiu dels bons afeccionats.





MADOLA ( M.Àngels Laplana) és una reconeguda ceramista d’amplíssim caminar i amb un currículum impressionant en el món de la ceràmica , tècnica que practica des dels seus començaments a l’escola Massana on va quedar abduïda per la ceràmica en tenir de professor a Llorens Artigas.

La ceràmica de Madola no és pas un bibelot, ans el contrari ,és ruda , intensa, primitiva, curulla sempre d’intensitat i força i amb una qualitat que depassa amplament l’habitual. Per a mi l’únic error és mantenir-se fidel a l’apel·latiu de ceramista doncs per  a mi està ben clar que ens trobem davant d’una fantàstica escultora que empra la ceràmica com a material.







Ara , Madola aprofitant l’avinentesa d’haver estat convidada per ceràmiques Collet  per el seu calendari anys de “sio-2”, ens permet la contemplació de les dotze obres ( una per mes) que comporta el calendari,  a la casa Gòtica d’Argentona , Una contemplació espectacular arrodonida per un excel·lent i senzill muntatge que serveix per enlairar encara més el flux artístic que emanen els seus treballs.







Jo diria que en certa manera , aquestes peces son la sublimació del concepte artístic de Madola. Primitives en la forma i el treball, assoleixen magnificència contemporània en la que la rugositat material sembla diluir-se  en ala sensibilitat extrema de cada una de les peces , fet al que ajuda de manera fonamental la riquesa de les seves textures i la força tel·lúrica que regeix en tota l’exposició. Tot amb l’afegitó d’un ritme gestual i una paleta cromàtica que les enriqueix fins assolir en la individualitat i el conjunt , el veritable concepte del que ha de ser una obra d’art.

Una exposició aquesta en la que un podria acabar perfectament la seva llista de qualificatius positius i a bon segur es quedaria curt.




MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona. Imperdonable no visitar-la (atenció als horaris de visita , informeu-vos prèviament). Sens dubte una de les millors exposicions que he visitat en les darreres temporades. Espectacular.

dimarts, de desembre 06, 2016

ATEMPTAT PATRIMONIAL CONTRA LA CASA COLL I REGÀS





La casa Coll i Regàs és un edifici modernista de Mataró (Maresme), creat per l'arquitecte català Josep Puig i Cadafalch l'any 1898 per encàrrec de l'empresari Joaquim Coll i Regàs, un important fabricant tèxtil de Mataró,Barcelona. Exponent dels elements significatius del decorativisme que va caracteritzar el moviment modernista, va ser declarada l'any 2000 Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de monument històric. Actualment és propietat de la Fundació Iluro de Mataró.

La casa era propietat de Joaquim Coll i Regàs, que havia heretat del seu oncle un negoci familiar de fabricació de gèneres de punt. Tot just cinc anys abans d'emprendre's l'obra, la fàbrica havia experimentat una considerable puixança mercès a les exportacions cap a Cuba i Puerto Rico afavorides per l'aranzel proteccionista. El projecte va ser signat per Antoni Maria Gallissà, tot i que aleshores Puig i Cadafalch, veritable autor, ja no era l'arquitecte municipal de Mataró i, per tant, no incorria en incompatibilitat

L'edifici també va ser conegut com a casa Fontdevila, nom del propietari posterior, quan Joaquim Coll va morir de forma prematura. A finals del segle XX va ser adquirida per la fundació Caixa Laietana fins que el 2013 va canviar a la Fundació Iluro, actual propietària.

La façana del carrer, de ritme neogòtic, va incorporar la socolada, el portal, la gran tribuna de la planta pis, i tots els finestrals amb pedra de Montjuïc, esculpida per Eusebi Arnau, amic i col·laborador constant de Josep Puig i Cadafalch. “La filosa”, que corona i completa el portal d'entrada, és avui símbol de la ciutat.La façana es va acabar amb esgrafiats i aplacats de rajoles decorades, que ressalten sobretot en el gran frontó sobre la tribuna. Un ràfec a la catalana culmina l'edifici. Les reixes dels finestrals de la planta baixa -possiblement obrades als tallers de Manuel Ballarín, col·laborador habitual de Josep Puig i Cadafalch, a Barcelona- incorporen peces característiques de la maquinària del gènere de punt. Josep Puig i Cadafalch era molt conscient que construïa una casa per a un fabricant tèxtil i, per aquest motiu, introdueix en esgrafiats, vidres emplomats i rajoles la imatge d'una flor que, cal suposar, és la flor del cotó, i la roda dentada pròpia de la maquinària tèxtil.

(Viquipèdia dixi)

Malgrat la magnificència arquitectònica de l’edifici, mai ha estat aquest un edifici que la ciutat i els mataronins s’hagin sentit seu i l’hagin mostrat amb orgull al s visitants , més aviat al contrari el seu esperit ha esdevingut amb el pas del temps gris i deixat com ho era el seu estat general del que mai  ningú en va tenir cura ni tan sols per vitalitzar la seva importància.




Adquirida ja per caixa Laietana , a mitjans dels anys setanta van decidir la genial idea d carregar-se els seus jardins , dissenyats per el mateix Puig i Cadfalch , amb la clara relexió dels ”jardinistes” del moment. Va ser una destrossa amb totes les de la llei, feta amb malignitat i alevosia, davant de la qual poca gent va piular.

Un va expressar de manera intensa les seves queixes en el mitjans d’informació locals  i va provocar una de les situacions més esperpèntiques de la meva vida .Per un cantó Pere Rigau, per un llavors relacions públiques de l’entitat , em va citar moltes vegades per intentar convencem , de que carregar-se els jardins no tenia cap mena d’importància i per fer-ho es va dedicar a desqualificar-me de manera grotesca i barroera la figura de Puig i Cadafalch a qui considerà un pèssim arquitecte i devaluà la seva obra a límits del més rastrer.





Per altre cantó, Xavier Ester , per un llavors cap d’obres de l’entitat , em convidà en repetides ocasions als millors restaurants de Barcelona per oferir la part contrària. Lloança sense límits de  Puig i Cadafalch, defensant que tot el conjunt en que es convertiria l’entorn el que faria seria remarcar la potència i qualitat de al casa .

El cert és que es procedí a trinxar els jardins i l’entorn de la casa i del fet aparegué el casal d’avis del carrera Argentona , i el bloc d'habitatges i oficines, entre les que irònicament s’hi troba l’estatge d’Omnium Cultural, entitat teòricament dedicada a la defensa de la cultura del país, en totes les seves vessants.


Teòricament la casa Coll i Regàs havia de ser l’estança noble de la caixa Laietana , però es va convertit en una nau fantasma sense ús específic , dormida a esquenes de la ciutat. Un edifici que sols era possible visitar en moments especials i que acollia part de la col·lecció d’art de l’entitat. Fa molts anys que no la he visitada i per tant no sé quines obres s‘hi conserven actualment , ja que el pas de propietat de la Caixa Laietana  a la seva Fundació o i el posterior affaire Bankia  han pogut variar el seu contingut, del que recordo vivament , la magnífica escultura de Manuel Cusachs del “Doll de Cadaqués” i l’espectacular col·lecció del Tarot d’Eduard Alcoy, una sèrie emblemàtica que ja fa massa anys està furtada del goig de la contemplació dels mataronins en general i de tots els amants de l’art en particular.


Amb el pas del temps s’ha oberta una mica la seva disponibilitat però sols mitjançant fets específics com les visites guiades de la ciutat o les rutes del Modernisme, però no ajudant a ser un element emblemàtic de la ciutat , tal i com hauria de ser. I el cert és que hi ha una majoria aclaparadora dels ciutadans que mai l’ha visitada i desconeix del tot la seva importància.

Una mirada difícil per dintre i difícil per fora . la seva il·luminació exterior va ser possible per la generositat de veïns de la vorera del davant que van permetre col·locar focus en les seves propietats per poder efectuar una mínima il·luminació, que tot s’ha de dir , no és habitual estigui encesa.

Heretada per la Fundació Iluro aquesta va prendre l’adequada decisió de fer-ne conservació i restauració degut al seu greu estat de deteriorament. El gener d’aquest any es presentava el projecte de rehabilitació amb un cost de 80.350 euros, d’ells 25000 aportats per la Generalitat.


En començar els treballs aquests van ser encomanats a l’empresa local estucats Alsina de gran prestigi i solvència per l’alta qualitat dels seus treballs del que tots els mataronins en tenim constància cada dia. A poc van ser comminats a abandonar i l’obra va ser encarregada a altre empresa des de la Generalitat  (com així ho explica estucats Alsina  al seu fb)


L’aparició d’uns color granatosos en els començaments de la restauració i l’evidència d’unes males praxis van provocar a poc de començar queixes públiques de  personalitats doctes en el camp, entre les que vull destacar la del doctor mataroní Joaquim Graupera. Totes elles van ser espolsades amb la desqualificació dels que es queixaven i amb una defensa numantina d l’aparellador Joan Fèlix Martínez, responsable de la direcció d’obra. Per cert , un gran professional però aliè al’especialització del món de la restauració d’edificis històrics. I per evitar un seguiment es va convertir la façana en un bunker del que res es podia observar, jugant a la política de fets consumats.





En resposta a les crítiques sols aparegué un petit article al Tot Mataró en el que ja quedaven clares les intencions : Així els esgrafiats es refaran de forma fidedigna.

Per tant  quedava clar que del que es tractava no era d’una restauració i sí d’una salvatjada com ho és carregar-se l’original per després col·locar-hi unes còpies.
Òbviament ningú amb dos dits de senys podria pensar que la Generalitat que feia seguiment de l’obra permetés tal atentat al patrimoni, convertint una teòrica restauració en una destrucció patrimonial. I això és ni més ni menys el que ha passat.

La presentació pública a la premsa donant per acabats els treballs quan no era així , (avui mateix al matí s’estava treballant i queda el que son tots els acabats fins de cantonades i marges), ha destapat la caixa dels trons.
El Periódico ja deia aquets divendres. “ Así pues, se ha podido restituir el motivo ornamental original de los esgrafiados, gracias a la plantilla que se conserva y, de hecho, se ha podido reproducir muy fielmente”, fet en el que incideix també La Vanguardia i destapava totes les alarmes que queden del tot confirmades. reproduir, és fer una còpia, no restaurar un original.

A la casa Coll i Regàs no s’ha fet una restauració ( Fer les reparacions necessàries per a tornar una obra d'art a l'estat de quan era nova o no deteriorada.. DIGEC dixit) i el que s’ha fet és una destrucció absoluta del patrimoni carregant-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch per posar-hi unes calques que fan molt bonic però que son actuals i sense cap mena de valor . I a més a més no ho han fet ni amb el rigor de l’exactitud.






Com poden observar en aquestes fotografies d'ara i abans ,els esgrafiats ni tan sols son idèntics al dibuixos originals, , com queda ben clar en les cantonades inferiors dels mateixos. 


En un país normalitzat avui tots els components de la Fundació Iluro estarien destituïts i amb una citació judicial a la butxaca per atemptar contra el patrimoni. I si ells han seguit fil per randa les ordres de la Gene, es obvi que la responsabilitat hauria de còrrer fins a qui pertoqui. El trist és que tots sabem que  no passarà res. Ningú serà culpable d’un crim anunciat i denunciat de fa temps.

Millor dit, si que passarà algo, el que ja ha passat, que la ciutat i els seus ciutadans han perdut per desídia i incompetència un tresor esdevingut ja com irrecuperable.

I ara què?. espero que després de ser la riota del país per la nova capgrosada ( la xarxa en va ple , en especial en el que pertoca a la riota i indignació del món seriós de la restauració) cal en primer lloc explicacions públiques, i en segon cas assumpció de responsabilitats i actuacions legals contra els ·irresponsables”. I Patrimoni de la ciutat alguna cosa haurà de dir, no?.

Algunes veus per lo bajini diuen que aquesta era la única solució degut al mal estat dels esgrafiats. Ho sento però no ho crec. No dubto del mal estat que era evident, però a dies d’ara estic segur de l’existència de solucions. No fa pas tants anys que es va restaurar la façana de la casa Ametller que  a bon segur estava en en igual o pitjor estat, degut a que la contaminació que patia és bestial mb l'afegitó de que   cal recordar que fins a final dels cinquanta tenien la fumarada del tren , amb estació a cel obert a passeig de Gràcia. Malgrat això la rstauració es realitzà amb evident èxit.

I possant-nos en el pitjor. Calia llavors haver avaluat molt finament si era imprescindible la destrucció patrimonial, , cosa que no es va fer.

Ara cal exigir responsabilitats i cal assumir-les. Sols així podem tenir confiança en que fets com aquest no es repetiran.