diumenge, d’abril 30, 2017

TROPISMES. SUBLIM CARME GAROLERA



Fa ja uns quants anys una pintora mataronina , enfadada amb mi per que mai atorgava a les seves exposicions la lloança que ella creia merèixer, va llençar a l’aire l’acusació exculpatòria de que la raó i causa era de que un , el crític , era misogin. Vaig riure per un llavors i ho segueixo fent cada vegada que ho recordo.

En el sentir personal sempre he sentit una bona atracció per les dones. Sobtosament estic casat amb una dona de gran capacitat professional i gran intel·ligència. He tingut dos filles amb les que bavejo permanentment. En el treball he tingut la sort d’haver estat envoltat quasi sempre per dones , i elles han estat sempre els meus caps més directes, per el que sé perfectament el pa que si gasta del seu bon saber.





Però, i aquí és del que es tracta , sempre he mantingut un gran respecte per el paper femení en el món de l’art . I no d’ara en el que n’existeix garbuix, ans de sempre. Noms com els de Nefer, Rosa Codina Esteva, Mònica Vilert, Assumpta Vilalta en son exemple anterior de la meva aposta aboluta per el seu bon fer i en puc afegir uns quants més , com per ex. actualment els casos d’Isabel Biete, Glòria Badosa, Cristina Villa, Emma Agustí i d’altes.



D’entre tot el gruix de dones que han merescut la meva atenció per ser artistes , que no dones , n’hi ha una que sempre , amb la seva obra, ha omplert de satisfacció el bocí espiritual de l’art que domina en el meu pensament i aquesta no és altre que Carme Garolera que sortosament , i ja era hora , esclata en la seva magnificència creativa a la seva ciutat que és Mataró,- malgrat que la Direcció de Cultura ja l’hi hagi tret dret de ciutadania i la consideri barcelonina-, amb aquesta gran exposició, d’obligada visita , com ho és  aquests “Tropismes” inaugurats el passat divendres a la sala d’Aparelladors

.


Avui passejant-me davant la seva obra m’ha transportat a aquella vella exposició iniciàtica al Museu, justament amb altres tres artistes dones on ja Garolera mostrava aquell punt de capacitat interior i creativa que li ha permès, amb el pas del temps,  aconseguir l’alt nivell que ara mateix ens ofereix.
Carme Garolera ens ofereix avui els seus “Tropismes”, fil continuador de l’obra que ja presentara a Tempus Fugit. Si ens acostem a la definició etimològica , veurem que els tropismes s’han de considerar com un fenomen biològic que indica el creixement o canvi direccional d’un organisme, normalment una planta, com resposta a un estímul mig ambiental.




Per a Garolera l’estimul ambiental de al seva sensibilitat i capacitat creativa l’ha  portat , com dèiem en el catàleg de Tempus Fugit , l’exposició que la va donar a conèixer al seus propis convilatans, a un sentit més vital del concepte en el que de nou la figuració subjacent, perenne en tota la seva trajectòria, estructura unes noves trames gràfiques, entrelligades i gestuals que ens sedueixen en profunditat i aconsegueixen atrapar-nos en aquestes xarxes d’arrels profundes.
Un símil  perfecte del paral·lelisme entre vida i creació, que son elements indestriables en el sentir de tota veritable artista.




Diu el poeta Antonio Gamoneda que la bellesa no és un lloc a on hi vagin a parar els covards. Per aconseguir-la fa  falta convicció, lluita i batalla perenne. Garolera està permanentment en ella, i ara més quan afegeix el punt de color en la justa mida per equilibrar el màxim el control de les tensions de l’obra, fent que el mateix no sols no decorativitzi la mateixa ans el contrari , l’endureixi potenciant el seu missatge.




I això per no parlar de la gra sorpresa de l’exposició, com ho son els treballs d’un caire en aparença més minimalistes , que esdevenen gest pur, marcant rimes i conviccions , obrint un camí en el que hi caldrà aprofundir però que avui per avui i en aquest aspecte encara iniciàtic ,supuren força i sensibilitat per el broc gros. Obres que sols poden ser qualificades com magnífiques.





No vull acabar aquest comentari sense reproduir les línies d’un article J.F. Ivars que sense anar dedicades a Garolera em van semblar del tot escaients i definitòries.


Deia Ivars: EL referent figuratiu resulta essencialment modificat i sotmès  a l’autonomia de la visió que el redueix en un registre d’estímuls visuals. El motiu, per parlar a l’antigua, queda llavors reduït a unes escuetes  formes fragmentàries i obert a la llum que condiciona activament els efectes perceptius.

Em va semblar que parlava de l’obra de Garolera , però no, ho feia de Ràfols Casamada , amb qui en teoria té poc a veure, però que en l’equiparació mental per part meva , em va semblar era el millor dels elogis.

Una exposició aquesta” Tropismes” de Carme Garolera, simplement espectacular i de recomanadíssima visita. Una exposició que hauria de deixar definitivament el nom de Garolera com una de les grans de l’art mataroní.

Felicitats.

(fotografies extretes de la xarxa social de la pròpia autora)

dissabte, d’abril 29, 2017

LA INCREIBLE SINTONIA MENGUANT DE LES ARTS PLÀSTIQUES.




No fa pas tants anys que l’art plàstic era un component preuat en el discurs cultural de la societat. Les exposicions eren visitades , les inauguracions comportaven un cert ritual social, els artistes eren reconeguts , la premsa parlava de  les mateixes amb pàgines especials i els diaris mantenien secció de crítica i cartellera de galeries com si de cinemes o teatre es tractés.

Ara tot això ha estat esborrat del mapa, l’art ha desaparegut dels continguts culturals, si exceptuem això sí el component de l’art espectacle. Amb les seves grans i fastuoses exposicions, aquestes son les úniques que mereixen una certa atenció en la difusió de les mateixes i certament segueixen mantenint un cert halo social que a voltes quasi comporta la necessitat de la visita en el ritual d’estar a la page del que es cou en la tribu.

La comparança és brutal. Així cada divendres tots els diaris i fins i tot les teles, parlen de les estrenes de cinema  del cap de setmana dels que a posteriori es realitzarà la corresponent crítica. Qualsevol estrena teatral també rep la pertinent atenció, generalment amanida amb la corresponent entrevista a l’actor o director protagonista.  Igualment succeeix davant de qualsevol concert important del que  amés a més ,com no, s’oferirà alguna imatge del mateix  i a ser possible un tall de veu. I això és tant per  al món de la música clàssica com de la pop. L’arribada d’un nou disc produeix igualment la corresponent entrevista parlant del mateix , amb l’afegitó del corresponent minut sonor. Fet semblant succeeix davant la presentació d’una nova novel·la d’un autor reconegut

Que passa si el que es tracta és d’una nova exposició d’un pintor important, o d’una exposició rellevant per algun motiu?. Doncs no passa res més que el silenci. Ni hi ha comunicació, ni evidentment l’autor es convidat a explicar fets , causes i raons del seu treball.

Si entrem a les edicions on line dels diaris  La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo , Ara i el Punt Avui queda tot ben clar. En aquets dos darrers la pestanya de Cultura ens redirigeix a un contenidor comú de les notícies culturals, entre els que escassament apareixen notícies dedicades  a les arts plàstiques. A la resta la pestanya cultura redirigeix a un contenidor general amb sub pestanyes específiques (cinema, llibres, música, teatre etc ). Sols en el País apareix una subdivisió exclusiva per l’art i l’arquitectura. Una demostració evident de la manca generalitzada d’interès per l’art , fet que de rebot  afecta al afeccionat ja que és molt difícil saber en cada moment quines son les exposicions interessants que mereixen visita en l’entorn proper i capitalí.

I en un món com l’actual en el que la comunicació és una eina imprescindible per fer conèixer qualsevol cosa, la desaparició de les arts plàstiques dels mitjans de comunicació tant dels tradicionals com de les noves formes comunicatives comporten ineludiblement a la desaparició “real” del món. És doncs el moment d’intentar fer un tomb a questa situació ja que de mantenir-se en la davallada , la plàstica pot acabar en pocs anys a una situació marginal sols per arts ferits, amb l’excepció d’aquell art espectacle de les grans exposicions i dels grans mites.

I aquesta situació és encara més perillosa a una Catalunya enfonsada culturalment i com no a Mataró on la plàstica és ja marginal gràcies a l’ajut del menysteniment etern de Direcció de Cultura.



dimecres, d’abril 26, 2017

NIT DE LA CULTURA. ( II )



Era obvi que amb un sol post no podia quedar-me en el que pertoca a la Nit de la Cultura. Algú amb presa m’exigia ser constructiu, encara que penso que ho era ja que totes les meves negatives a la festa estaven degudament raonades el que de per se indica un caràcter constructiu.

Ara però és el moment de oferir alternatives. Curiosament la convocatòria no explicita  el modus de realització de la festa, però això si l’emmarca en un entorn aïllat. Penso que no hauria de ser així. La nit de la cultura hauria de ser la cirereta que arrodonís un veritable espetec cultural. Uns dies en els que la cultura dominés l’entorn de la ciutat: Una gran exposició, una gran obra de teatre, un bon seguit de concerts, espectacles de dansa, conferències de tota mena, simpòsium al voltant de la cultura local ... i al final com a cirereta en acte solemne, l’atorgament dels premis.  Un concepte que crec no es contempla de cap de es maneres en el projecte explicat, que converteixen a la “nit” en un fet solitari i aïllat.

Puc estar d’acord que projectar premis a nivell disciplinar pot provocar algun any certs problemes. Si be en certes disciplines més majoritàries ( teatre, plàstica...) no hi hauria problemes en bastir de candidats anys rere any, si que en altres podria ser més dificultós i provoqués una  baixada de nivell.

Però aquesta disfunció no s’ha de resoldre amb les categories que es proposen en la convocatòria més proclius a associacions i projectes que no pas a la creació pròpiament dita que és , al meu entendre, a qui en fonament hauria d’estar dedicada la diada., o millor dit, “la nit”.

En el projecte que fa anys vàrem bastir per a 5 cèntims i que lamentablement no es va poder dur a terme, establíem un nombre de 6 premiats , un per cada lletra de la paraula Mataró, que podien coincidir en al disciplina. És  a dir apostar per els fets i els seus creedors , deixant de costat en quina disciplina de la cultura realitzaven la seva tasca.

La proposta actual limita a uns nivells misèrrims la possibilitat d’un creador d’assolir un premi des de la seva individualitat. Una espectacular exposició, un bon treball teatral, un bon llibre , difícilment podran ser considerats aspirants a la premis  de Innovació i emprenedoria, de compromís i cohesió social, o de recerca i difusió, quedant molt limitat en el cas de projecció de la ciutat. 

Evidentment queda lluny de la possibilitat de considerar.se en l’àmbit de trajectòria i personalitat mataronina. I per tant sols queda la possibilitat de ser Premi del Jurat , el que tendeix al zero infinit les possibilitats de que un acte creatiu potent però en els nivells de la normalitat pugui assolir cap mena de reconeixement.

Semblen més uns premis d’auto reconeixement municipal i d’autoestima que afavoreix més als agents culturals que no pas al fet creatiu amb protagonistes individuals.

Fora d’això em sembla lamentable que la tria es faci en relació a l’any 2016 per ser atorgada nou mesos més tard ( certament i valgui l’acudit, una absoluta parida). Tenint en compte que les temporades culturals s’estableixen a partir de setembre. No seria millor convocar el premi per a fets de la temporada 2016-17?

En el que pertoca al jurat , és ben cert que en una ciutat com la nostra plena de grups, capelles i capellets, filies i fòbies , una mirada externa pot afavorir la neutralitat , però ha de quedar clar que aquesta mirada externa ha de disposar al menys d’un coneixement de la realitat cultural de la ciutat. Dubto molt, o simplement estic convençut que ni el director de la revista Enderrock, ni el de Cultura Popular de la generalitat ni la directora del centre d’art La Panera de Lleida tinguin un coneixement circular i plural del fer creatiu mataroní. En el cas de Celia de Diego , per ex, queda molt clara la seva tendència per el contemporani i un absolut desconeixement de la plàstica local, el que la converteix en agent de capelleta, que és el que a bon segur s’hauria i es pretenia evitar.

Igualment atorgar el mànec de la paella en cas d’un empat al president Manuel Cuyàs, és un fet ben discutible., ja que l’error al fer un jurat de nombre parell pot afavorir l’empat en moltes ocasions.I de nou tornaríem al defecte que justament volíem evitar.

I evidentment el més important, al meu entendre, és que Cultura Mataró hauria de creuer en els premis que ell  mateix ha creat. I tot sembla indicar que no se’ls creu. Va llençar l’idea en un moment de crisi per el cas Viladomat i més com a paraigües que no pas per convenciment , com ha quedat clar en el retard en la plasmació d’una idea que en teoria j hauria d’haver estat treballada en el moment de que es llençava  a l’aire. I la seva difusió és absolutament escadussera amb uns formalismes que ni arriben a la gent, ni conviden de cap de les maneres a presentar cap candidatura. I vull que quedi clar amb un exemple. Si vull presentar una exposició determinada per la seva qualitat i importància algú és capaç de dir-me en quin apartat he de presentar la candidatura?, de la mateixa o de l’artista protagonista?

I una demostració del tant se’n fotisme que per cultura significa aquesta nit és el cartell anunciador, d’ínfima qualitat i a més absolutament irrellevant en el que pertoca al’acte que ha d’anunciar.

Estem però a cinc mesos vista  i esperem, que encara que sigui excepció, Cultura es posi les piles i poleixi un projecte , avui per avui absolutament infumable.


dilluns, d’abril 24, 2017

NIT de la CULTURA





El regidor de Cultura ha presentat avui la que serà la primera  edició de la que serà nit de la Cultura de Mataró.

Fa molt de temps que un s’ha cansat de reclamar el reconeixement de la ciutat envers els seus protagonistes culturals. Un reconeixement que va estar a punt de ser creat ja fa un munt d’anys per la revista Capgròs quan  hi havia el suplement cultural 5 cèntims. El projecte estava arrodonit i fins i tot existia el disseny del premi: mig arc de la Nau Gaudí al damunt d’una placa de metacrilat en la que s’incorporava la placa identificadora del guardó i una moneda de 5 cèntims , per el suplement que el convocava. Lamentablement just llavors va esclatar la crisi i tot va anar en orris.

Des de llavors ,cada any en celebrar-se la festa de l’esport he reclamat una diada semblant per la cultura. Així com que Alcaldia igual que rep als esportistes que han aconseguit algun guardó, faci el mateix davant l’èxit d’algun protagonista cultural de la ciutat.

He reclamat la festa amb persistència , però ni en el pitjor dels meus somnis podia pensar en un projecte tan absurd i maldestre com l’avui presentat pel regidor. I per favor, no cal començar amb allò de que ja està en PIC queixant-se, és que sempre està contra tot. Avui he parlat del tema amb diverses persones de la cultura i hom se’n feia creus del mateix per l’aberrant de la proposta.

Per començar fem-ho amb el cartell anunciador. Si el miren poden pensar vostès moltes coses i ben diverses , però em sembla que de cap de les maneres poden pensar que es tracta d’un cartell per a una festa per honorar els actius culturals de la ciutat.

A totes les grans ciutats, totes les comunitats autònomes , a Catalunya i a l’estat els guardons culturals s’atorguen per disciplines. Si hi ha unanimitat en fer-ho així per alguna cosa serà, potser per que és la millor manera de no intentar comparar vàlues de diferents fets culturals. Doncs a Mataró, capgrosssos com sempre , no ho farem així i les categories seran:

1.- Innovació i emprenedoria
2.-Projecció de la ciutat
3.- Compromís i cohesió social.
4.-Recerca i difusió
5.-Trajectòria i personalitat mataronina
6.-Premi del Jurat.

És a dir uns premis que semblen més programats per l’IMPEM que no pas per Cultura. Molt difícil ho té, per a no dir impossible, qualsevol creador individual tradicional ( Músic, artista, literat, dansa, etc )  per aconseguir un reconeixement a menys que l’hagi fet molt grossa (Projecció de ciutat) ja que el de trajectòria suposo es considerarà en el global d’una carrera.
Semblen més uns premis en el caminar de la dèria del contemporani que no pas per el reconeixement del bon i gran treball dels protagonistes culturals de la ciutat.

Per a més inri, el jurat , que estranyament és parell, i que els noms del mateix no apareixen ni en les bases del concurs ni en els formularis,  està format per tres persones  del tot aliens a la ciutat i de les que cal suposar com a màxim un coneixement parcial de la cultura de Mataró i del seu fer, com son: Cèlia de Diego,( no del Diego com erròniament l'anomena la nota informativa de Cultura) directora del centre d’Art La panera de Lleida, Lluís Puig, director general de Cultura Popular de la Generalitat i Lluís Gendrau director de la revista Enderrock. Al seu costat els mataronins Marga Viza , directora de la Fundació Catalunya La Pedrera, a la que curiosament aquest dimecres contraprograma Cultura la seva conferència a Ca l’Arenas tot presentant el llibre Blanc de Cultura; L’actor Joan Pera i el periodista Manuel Cuyàs, que exercirà de President i tindrà la paella pel mànec en cas de desempat.

Algú em pot explicar com els primers podran dirimir en justícia el seu vot. Posem un exemple, a mi m’hauria agradat presentar a Joan Parés de Mataró, un artista al que la ciutat deu urgentment un homenatge abans no sigui massa tard. Un homenatge que certament hauria de ser un reconeixement en forma d’antològica , fet que no té previst ni enguany  ni el proper any. Però si no és així bo seria amb un premi oficial. Però com el poden votar tres persones que no tenen ni puta idea de qui és. I el mateix podríem dir amb altres noms Manuel Cusachs ( tant l’escultor com l’historiador) o l’arxiver Clariana o....

Si Cultura vol donar premis oficial a Òmnium, a la colla castellera Capgossos, al MAC o a Clack ,em sembla molt bé, o molt malament. Però el projecte que la cultura mataronina reclama no és aquest i sí un altre de ben diferent. Ara sols falta la cirereta amb la visualització del guardó que a bon segur provocarà ampolles.

Sigui com sigui, l’espetec està servit per el dia 29 de setembre. És el darrer cap de setmana de setembre o sigui que encara està previst bon temps, per tant és una cap de setmana ben adient per marxar i fugir del paripée i el ridícul.

Per cert senyor Fernández. Vostè va dir que la festa es celebraria a la primavera , per si no ho sap, li comunico que el 29 de setembre és tardor, és a dir dues estacions més tard.

dijous, d’abril 20, 2017

PASSAT I FUTUR. JOSEP BOIX i ANNA DE JAIME


PASSAT



El Museu de Llavaneres té el bon costum d’acostar-nos , al menys una vegada a la temporada , a una mirada enrere, tot fent homenatge en forma de record a algun artista de vàlua que hagi tingut relació familiar , artística o creativa amb la vila.

Enguany el nom escollit ha estat el de JOSEP BOIX SOLER, que encara que nascut a Solsona ( 1891) i mort a Barcelona (1988 ) va mantenir residència i inspiració artística a Llavaneres, espai protagonista de moltes de les seves obres.

Boix Soler era un postimpressionista de manual. Amant de la pintura a l’aire lliure que practicava amb delit, a voltes acompanyat de joves afeccionats , com era el cas de Tomàs Safont Tria amb qui va compartir forces jornades. I diem que era un post impressionista de  manual ja que el seu delit en aquests sortides artístiques estava en la recerca de la llum i el color  que sàviament passades per el sedàs de la seva mirada  esdevenen eixos de tota la seva pintura.

Una llum i un color plenament mediterranis en un àmbit d’una pintura molt més figurativa que no pas realista, ja que Boix Soler entenia molt bé allò de que “un pintor ha de veure el que pinta , mai pintar el que veu”.

Potser al meu entendre, el detall més diferenciador de la resta del gruix de pintors de la seva línia , està en la gran habilitat en la composició de paisatge amb figures, en les que sempre aconsegueix un dinamisme adient que dona veracitat i llibertat a una obra que en cas contrari podria caure perfectament en l’encartonament i la insipidesa.

Un pintor , Boix i Soler, fidel al seu art i al seu temps, i amb un tremp creatiu superior a l’habitual mig de la seva època i que sens dubte mereix un millor coneixement que no pas aquest semi oblit en el que estava instal·lat i del que esperem surti mercès aquesta epxosició del Museu de Llavaneres.


FUTUR




Anna de Jaime debuta de manera seriosa i formal en el camp expositiu tot presentant els seus “Territoris” a l’espai Capgròs.

L’autora, llicenciada en Belles Arts i  que es dedica al magisteri artístic en una escola de la ciutat, ens ofereix una passejada per la seva abstracció geomètrica, una abstracció que defuig de la vesant constructivista, en una volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles i estructures , importa poc ja que per a ella sembla que sigui l’acotació els espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li paga la pena.

Com deia ella mateixa en unes declaracions a capgròs, el que l’importa és l’essència ,en aquell pensament de que l’art no té significació però sí sentit.
Un sentit que per de Jaime està en una bellesa més espiritual  que formal i en unes formes que es recolzen en la seva imperfecció, cercant el sentit de la inestabilitat que es conjuga en els equilibris geomètrics que ens proposa.

Una exposició que com a punt de partida és prou interessant però que cal definir amb més intensitat, en el joc, o de la disbauxa controlada o del raonament descontrolat. Jo estic més per l’aposta de trencar l’harmonia avui per avui existent, però això és una mirada de fora i sempre hem de pensar que l’art sols és art quan expressa la veritat interior de qui el crea i genera.

Sigui com sigui crec que tot non afeccionat ha d’apuntar el seu nom  per a un futur que espero ben proper.





dilluns, d’abril 17, 2017

PUNTS DE LLIBRE




Si hi ha una exposició a Mataró que permet mesurar de forma molt coherent el nivell artístic, creatiu i fins i tot d’egolatria de la que podríem considerar “mass media” de l’art local, no hi ha dubte que és la mostra que de fa ja uns quants anys organitza l’associació Sant Lluc entre els seus associats. És una mostra que sempre visito amb molta atenció i generalment amb una valoració final ben positiva. Enguany , dedicada a Puig i Cadafalch i de retruc al modernisme, no ha estat menys.

Dic que és la que millor representa  la mass media, - afirmació que no faria amb la col·lectiva de Sant Lluc-, ja que com en el cas de la Sant Lluc no hi ha les primeres firmes de l’art local, però tampoc hi ha l‘afeccionat que quasi sols fa una obra a l’any i per la Sant lluc. Un fet que compacta el nivell en els limitis dels nivell mig-alt i mig-normal i estableix una sintonia sense alts i baixos molt remarcables.

A més a més la mostra comporta un doble repte, tècnic i conceptual, producte de les mides establertes i de la temàtica obligada. Un repte front del qual es precisa una reflexió profunda en l’ideari i una adequació formal a la forma expressiva del propi artista. Una dualitat que no es pot solventar en un tres i nores i que fa que l’obligada reflexió doni pes específic a l’obra presentada.





Igualment és molt interessant xafardejar els preus que els autors han donat als seus treballs. La mirada detinguda permet veure molt clar qui sap en el nivell en el que està i qui , en canvi, es valora molt més de la seva realitat, o en el cas contrari, menys del que la seva vàlua mereix. Detall curiós que paga la pena valorar , fins i tot en la petita trampa de no posar preu a l’obra i considerar-la ja propietat personal.


Enguany diria jo que el nivell és superior a l’habitual , tant per l’esforç dels creedors com per el fet de que la temàtica era artísticament agraïda per aconseguir obres visualment atractives. Com sempre , no faré distincions ja que la mostra és coral però crec que s’ha de dir que el nivell en general està en l’aprovat alt i hi ha unes quantes obres que a un no li faria res tenir penjades a les parets de casa.


divendres, d’abril 14, 2017

ELS GRAVATS DE GOYA DEL MUSEU DE MATARÓ. UN TRESOR QUE NO HAURIA D’ESTAR AMAGAT.






Aquests dies ha estat notícia el fet de que en la darrera subhasta de Sotheby’s s’ha adjudicat un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significa uns 605.000 euros i això tenint en compte l’actual depreciació de la lliuranglesa.

La notícia en sí no tindria una transcendència propera més enllà de la valoració crematística del gravats de l’ínclit artista aragonès, però està clar que  és una notícia que no pot passar de trascantó per els nostres verals ja que el Museu de Mataró , no tan sols és propietari i dipositari d’una altre sèrie d’aquest gravats , ans pel fet de que no estan sols i van acompanyats dels 80 gravats que conformen els ”caprichos”, els 82 de la sèrie  “Els desatres de la guerra” i els 31 “disparates” conformant la col·lecció completa de Goya amb l’absència d’un sol  exemplar, amb un total de 217 gravats impresos
 
 i que  a més a més corresponen a l’edició de 1937, anomenada de “guerra” que es considerada com de les millors per la qualitat de d’impressió i el gruix de l’entintat.



Una xifra de gravats que fent teòrica regla de tres converteix a la col·lecció del Museu en una col·lecció amb un preu de taxació d’uns quants milions d’euros. Un veritable tresor que resta amagat als ulls dels mataronins.

La col·lecció de gravats de Goya van arribar al Museu de Mataró de mans de Rafael Estrany , de la mateixa misteriosa manera que ho van fer altres peces com per ex. els dos dibuixos de Salvador Dalí. Diverses son les hipòtesi però la més real s’acosta a que Estrany va rampinyar el possible per potenciar el Museu de Mataró de la gran quantitat d’obres que restaven amuntegades  a Montjuic , fruit del desori patrimonial que va comportar la Guerra Civil , i sense propietaris clars.

La sèrie “Els desastres de la guerra” van ser exposats amb gran èxit a l’any 1945 i sols van tornar a la llum pública quan el museu , remodelat en democràcia, va passar a ser Museu comarcal(1983). Llavors es va fer un  exposició amb forces gravats, d’aquest sèrie i altres, que va ser molt criticada i denostada ja que el  gravats van ser presentats amb passe-par-tout amagant les barbes i el solc d’impressió , alhora que restaven subjectes al passe-par-tout amb adhesiu cel·lo. Una absolut barrabassada, i la qualifiquem així vist els dies en que ens trobem


En arribar 1996, i celebrar-se  el 250 aniversari del naixement de Goya ,el Museu a través del seu director Carles Marfà, amb el suport de la regidora de Cultura , Carmina Benito, es va negar rotundament a tornar exposar la col·lecció, tot dient que no feia tant que havia estat exposada. La pressió d’un bon gruix de gent de l’art i pressions culturals superiors a les locals van fer que  l’alcalde obligués a la realització d’una exposició monogràfica que va tenir un important ressò, de tal manera que va esdevenir en itinerant i es va passejar per diversos museus del país.

L’exposició es va arrodonir amb alguna que altre conferència , entre elles la de Juan Carrete , per un llavors director de la Calcografia Nacional, amb qui em va succeir un dels fets més esperpèntics de la meva carrera periodística. Estant entrevistant-lo per a televisió de Mataró  en una petita sala del Museu, el seu director Carles Marfà va donar ordre d’apagar la llum i deixar-nos a les fosques , el que va obligar a refer tota l’entrevista a la plaça de l’Ajuntament, davant l’astorament absolut del propi Carrete que no entenia res i ens va donar tot el suport.





Curiosament aquesta exposició, que el propi Carles Marfà s’havia negat a realitzar , va tenir  important sortida per ser exposada al museu José Luis Cuevas que es just al costat del Zócalo, plaça principal de la capital mexicana. Un museu que agafa el nom del més important gravador mexicà i que al costat de la seva obra i a la d’altres gravadors, acull una important col·lecció de pintura tant d’artistes mexicans, com sud americans i europeus. Una visita que va fer que  canvi arribés al Museu una gran exposició de Cuevas que estava en itinerància per Europa.




Curiosament l’exposició dels gravats de Goya que estava totalment muntada i provada per la seva itinerància va comportar que es desplacessin a Mèxic DF , i per un període d’uns deu dies, el propi director Marfà, Àngels Soler, que constava com a curadora de l’exposició, i amb ells Ramon Ramis, director en aquells moments del patronat Municipal de Cultura i en Remigio Herrero que era el regidor de cultura. Aquí podeu llegir la notícia que va publicar el diari mexicà El Universal.

A posteriori els gravats de Goya no han estat exposats conjuntament i sols alguns que de forma individual han format part de’exposicions temporals de Ca l’Arenas.



De la importància dels gravats de Goya i de la seva història en l’entorn local, podeu trobar a Google, l’estudi detallat que es publicà als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria , signat per Carles Marfà, Esther Gurri i Joan Banús.

Si de per ser era del tot lamentable que un tresor com aquesta col·lecció del gravats de Goya no estigués a la disponibilitat visual dels mataronins i dels visitants del Museu, ara , taxada de manera ben clora en raó d’aquest subhasta , no fer-los públics de nou i de manera permanent és un luxe que una ciutat com Mataró no es pot permetre.



Hem perdut l’obra de Viladomat , la capella dels Dolors costa molts “dolors” poder-la visitar, la casa Coll i Regàs no és visitable, seria ja massa que no és fes res per que els gravats de Goya siguin del tot visitables i esdevinguin un far de llum per cridar l’atenció dels amants de l’art i la cultura , i convidar-los a visitar una Mataró, massa   trista i enfonsada patrimonialment  per la poc atenció que de fa temps se li dona des de la casa gran i Beneficència.




dimarts, d’abril 04, 2017

CAMÍ (NS) QUE POTSER NO PORTEN ENLLOC





Fa quaranta anys les exposicions tenien per títol elements genèrics (exposició de pintures, olis, aquarel·les) o temàtics ( bodegons, paisatges, marines..). Va costar força que es normalitzés la idea de que una exposició no era simplement el conjunt d’un seguit d’obres amb un lligam tan minsa com la tècnica o la temàtica i que era precís donar ideari de conjunt, en aquest capítol particular que és cada exposició en el llibre de la seva trajectòria artística i d’aquí la necessitat d’una paraula o frase que resumís l’ideari de l’exposició.

Elisa F. Jufré, una veterana artista osonenca , exposa ara a la sala d’Aparelladors  i així ho entén ja que tria un títol en plural vist que el presentat  respon a  una multiplicitat de plantejaments pictòrics que ocupen l’ample ventall estilístic que va des d’una pseudo abstracció geomètrica amb una certa ressemblança amb Klee, fins a la figuració realista més estricta , tractada amb evident solvència encara que en alguns casos vorejant una estètica quasi kitsch, i passant per una paisatgisme constructivista del que trobem mostra habitual en botigues de decoració.




Aquesta diversitat provoca en un espectador desorientat quasi la sensació de trobar-se front d’una mostra col·lectiva quan no és així, el que provoca ràpidament la pregunta de quina és la realitat creativa d’una l’autora capaç de ser polimòrfica en el concepte i fins i tot en la realització de l’obra.

I és clar , un dels elements fonamentals de l’art és la sinceritat. El fet de que l’artista sigui capaç d’expressar la seva nuesa interior en el que pertoca a sensacions i emocions. I aquí aquesta sinceritat no es demostra diluïda del tot en la multiplicitat de conceptes a voltes del tot contradictoris.


Potser per això i vistos uns camins que més aviat fan pensar que no porten enlloc, i considerant que tècnicament hi ha prou vímets com per tirar endavant amb una certa pulcritud , potser seria convenient deixar el plural per agafar el singular en qualsevol de les vessants presentades i des de la unicitat seguir per una camins més coherents en el concepte escollit. Potser llavors trobaríem la veritat d’un artista , perduda en la diversitat dels treballs ara presentats.

diumenge, d’abril 02, 2017

NOVEMBRE PRIMAVERAL






Si hi ha un moment difícil per exercir la crítica aquest és quan s’ha de comentar una exposició d’algú que està en els seus inicis. El resultat global a bon segur que serà obvi, ens trobarem davants unes mancances tècniques, davant d’unes estructures constructives de l’obra que a bon segur hauran de ser molt millorables, podrem trobar uns pocs detalls positius i a bon segur un munt de negatius, però no haurà de ser aquest el punt de mira del judici i sí en canvi un altre de molt més eteri com és el de la intuïció de preveure si en aquell major o menor desgavell, hi ha aquella espurna que ens permet preveure que allà hi ha “fusta” per començar un caminar artístic .



Laura Llobet és una joveníssima artista  que realitza a Dòria Llibres el seu debut expositiu . I la seva exposició “Novembre” respon a la perfecció a la mostra d’una artista debutant amb possibles. Tècnicament es mou amb una certa soltura , però com és habitual en els casos dels principiants cada quadre no és una sola obra i sí en canvi és un mix de treballs que acaben confegint una obra única que no global, el que les converteix en peces  generalment desestructurades amb equilibris descompensats.

Cromàticament es mou en la mesura en l’afany de crear uns ambients agradables i dolçament poètics, fet que en bona part aconsegueix però al preu de diluir la intensitat de l’abstracció creant un to massa decoratiu, tou i mancat de vibració.




Tota aquests prèvia  son unes consideracions tant reals com lògiques en les condicions de l’artista , i molt especialment per aquesta pressa expositiva que tenen tant ella com tants debutants , quan haver esperat una mica i assentar conceptes hauria estat molt més aconsellable i amb uns resultats finals molt més fiables.




Per que aquí està la clau de tot, l’assoliment de un certa solvència en l’idioma plàstic. I davant del presentat els meus dubtes estan en si de veritat l’abstracció és la línia real d l’autora , o és conseqüència d’un sentiment d’admiració, delectació, respecte, i mimetisme envers qui més l’acarona. Cal tenir en compte que si el novembre del títol és per que en ell s’ha gestat l’exposició, en el mateix temps encara la figuració era el que l’artista publicava en les xarxes socials. I els canvis dràstics no existeixen en l’art i si el canvi per evolució, que sempre ha de ser pausat i reflexiu.





Però com dèiem al començament el més important en aquestes exposicions no està en el vist i sí en aquella ànima interior que roman amagada però que ens permet ensumar el flaire d’un veritable art. I sí, penso que aquí existeix ànima d’artista , però cal com no treballar i molt. I quan ho diem no és tan sols en l’apartat tècnic, i sí essencialment en el sentit del concepte creatiu.
Laura Llobet ha de  decidir quin és el camí més adient per a expressar de manera més clara i precisa les seves emocions i sensacions  artístiques. I aquesta és una reflexió personal davant la qual no caben  influencia  ni pressions. Ha de ser una reflexió de solitud i de mirar mol endins. Aquesta decisió serà la que marcarà de manera definitiva l’esclat o no, d’aquesta intuïció artística que ara sembla amagada però per a la qual a  un li és fàcil apostar, això sí, cal que  en el procés hi hagin les suficients dosi de reflexió, tranquil·litat i humilitat. En la teulada de l’artista hi ha el seu futur.


(les fotografies han etat extretes del web de l'artista)