dijous, de novembre 30, 2023

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ. 1975

Comencem la història. Cada capítol comença amb un article dedicat a l'element més important del mateix, en aquest cas inicial, dedicat a la galeria Tantra , després dita Tertre. Seguirà amb els fets més importants succeits en aquella temporada per acabar amb un post amb el resum de les exposicions celebrades durant l'any a la ciutat.

1975

Inauguració de Tertre, galeria d’art


Catàleg de l'exposició inugural de Tantra, posteriorment Tertre


El 23 d’octubre de 1975, just el dia del meu 24 aniversari i tan sols  un mes abans de la mort del dictador Franco,  s’inaugurava Tertre, galeria d’art o millor dit, s’inaugurava Tantra, galeria d’art, ja que aquest era el seu nom original que va haver de ser substituït al cap d’un temps per estar ja registrat per una galeria d’Oviedo.

La inauguració d’aquest espai expositiu no sols és el fet artístic més important de l’any ans també ho és dels darrers 40 anys de final del segle passat, i és, al meu entendre, la causa i raó de l’evolució de la ciutat de Mataró i els seus artistes envers la contemporaneïtat artística. Tertre va ser l’inductor i alhora el catalitzador de la mateixa. En va ser causa i raó.


Catàlegs de les exposicions de Rovira Brull i Ricard Jordà


Tantra , era un galeria professional, la primera que existia a Mataró en la seva història, i es trobava situada al Carrer dels Álamos, fora muralles i per tant del circuit comercial i cultural de la ciutat , el que vol dir que obligava a desplaçar-se obligatòriament per a visitar-la. El seu director i propietari era Nicolás del Rio "Nico", com així era conegut , conformava per se un curiós puzzle, emparentat per matrimoni amb l’alta burgesia mataronina, mantenia bones relacions amb la intel·lectualitat local per la seva vessant poètica, artística i literària, alhora que també ho feia amb l’esquerra i els sectors obrers i sindicals de la clandestinitat amb qui congeniava amb la seva militància al PSUC i després de viure en directe el maig del 68 a Paris com a treballador de la Citröen.

Tertre era una galeria amplia amb una irregular disposició volumètrica que permetia si era necessari diferenciar dos espais i fer per tant dues exposicions alhora, també disposava d’un bon fons de galeria amb autors de tota mena, estils i qualitats. Una de les seves característiques era l’emmoquetat de les parets d’un color marró fosc que no era neutral per a la majoria d’exposicions i que donava un aire interior i reflexiu a les obres allà exposades.


Cataleg de l'exposició de Subirachs i litografia de Novellas per a la seva expsoició


Tertre s’inaugurà amb una molt interessant exposició d’un artista al que la història no ha fet justícia com era Francisco (Paco) Valbuena. Artista informalista d’alt  nivell amb una pintura tant intensa com complexa, que era presentat en el catàleg per Arnau Puig que lloava la seva saviesa en la creació d’espais plàstics complexes. L’exposició va ser una sotragada absoluta per el món artístic local, tant a nivell de creadors com d’afeccionats i col·leccionistes, alhora que en va ser una alenada d’aire fresc i nou .

La importància de Tertre s’estructura en diversos àmbits: El primer, la col·locació de Mataró en el mapa artístic del que havia absolutament desaparegut, després d’algunes glorioses èpoques del Museu. Un fet que possibilità el que artistes de primer nivell exposessin  a la ciutat , com ho mostra l’ample, eclèctic i variat llistat de les seves exposicions.



Catàlegs dels aniversaris de quinze i vint anys de Tertre

Cal també valorar la seva implicació en la defensa i divulgació dels artistes locals, amb exposicions dels ja reconeguts, com Alcoy, Rovira Brull, Opisso i altres, com amb l’aposta per nous valors locals als que fins i tot apadrinà a la galeria, casos de Novellas, Jordà, o David Salvadó, mentre recolzava tota mena d’activitats emergents com per exemple les propostes d’Art a la Platja o l’obrir les portes als grafitti i l’art urbà que començava a albirar-se a la ciutat.

Cal remarcar finalment la incitació vers un col·leccionisme a petita escala, aconseguit amb un fons de galeria eclèctic i variat i amb la peculiaritat del fet de que moltes exposicions comportaven l’existència de serigrafies del cartell a mida pòster i alhora que el catàleg de mà anava acompanyat de l’obsequi del mateix a mida de butxaca. Veritables esquers comercials per a la seva funció.


Litografies de Pal i Ortuño, qua acompanyaven els catàlegs de les seves exposicions

Un tot que culmina amb el seu reconeixement professional amb un espai directiu a l’associació de galeries d’art de Catalunya i amb la selecció per estar present a la fira internacional Arco de Madrid en les edicions de 1983 i 1984.

Tertre va tenir una vida ben activa prop de vint temporades, - quinze d’elles a bon nivell-,  i va començar un declivi paral·lel a la sort del seu propietari fins que tancà silenciosament a finals del segle.

Al setembre de 2005 , i organitzat per la gent del Dimarts del Llimoner,  Nicolas del Rio  va rebre per part del món local de l’art i la cultura, l’homenatge que sens dubte mereixia. Nico del Rio va morir el maig de 2009.


dimarts, de novembre 28, 2023

RECULL HISTÒRIC DE L’ART MATARONÍ (1975-2025)

  A partir d’avui i amb l’intent de poder publicar un parell d’articles al mes, oferiré la meva mirada històrica a l’art que he viscut , i m’ha fet viure, intensament durant més de 50 anys. Serà un resum  crític, plural i espero que lluminós, sobre el que ha passat en l’art de la nostre ciutat durant aquest temps.

 Amb l’esperança i el desig de que pugui ser del vostre gust i mereixi al vostre atenció, comencem

 

PREÀMBUL .

Just en arribar el 1975, Mataró no estava en uns moments de gran efervescència cultural.

Si en anys anteriors havien existit un certs moviments individuals i col·lectius importants com per ex la lluita per salvar les restes arqueològiques de Torre Llauder, estimulades per la creació de la Secció Arqueològica del Museu Municipal de Mataró (1970); la creació de  la delegació de l’Òmnium Cultural a Mataró i la inauguració del nou Foment Mataroní i de la nova sala d’exposicions de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana ,traslladada a la planta baixa de la pça Sta Anna(1971); l’inici de la segona època de la col·lectiva Sant Lluc de la mà dels anomenats Santlluqueros (Antoni Boix, Salvador Pujol, Eduard López i Joan Parés); la realització de la primera setmana Cultural organitzada des de la clandestinitat del PSUC; i exposicions importants al Museu com les Tàpies o Viladecans (1972) o els actes que provocà la celebració del 125 aniversari del ferrocarril Mataró- Barcelona (1973)
L’any 1974, tingué un tarannà diferent. Començava  amb l’explosió que el 18 de gener destruïa el conjunt escultòric dedicat “A los caidos” que havia estat realitzat per Manuel Cusachs trencant l’habitual ortodòxia d’aquests monuments. En comptes de la tradicional creu amb els noms i emblemes corresponents, Cusachs havia triat per el monument , una peça esculpida en granet en la que apareixia la figura central d’una dona amb un nen entre cames al seus peus. Obra que havia estat enormement discutida en els seus moments.

Un fet important també va ser la inauguració de les dependències de la Secció Arqueològica del Museu , presidida per Joan Bonamusa.  Els nous espais al carrer Sant Pelegrí significaven un gran avenç ja que disposaven de laboratori, secció fotogràfica i espais especialitzats en els diversos temes de conreu de la secció.

Artísticament però la ciutat estava en un cert sopor, apaivagada la remor del Sant Pere més alt, l’activitat artística es movia en paral·lel entre els dos mons contraposats: el del classicisme ,  dominador a la ciutat, amb els Germans Arenas, Estrany, Boix, Puiggalí , Cuyàs i la gent provinent de l’escola d’Arts i Oficis, i l’art més contemporani i social , encapçalat per Alcoy i Rovira Brull, artistes barcelonins que a començaments dels 60 havien arribat a la ciutat i havien provocat un cert terratrèmol artístic amb el seu art i la seva intencionalitat pictòrica , que tenien gran predicament entre els joves artistes,

Expositivament parlant els espais existents eren:  La sala de la Biblioteca Popular, que a l’any 1971 s’havia situat  a l’alçada de carrer a la Plaça Sta.  Anna. Galeria dirigida per Claudi “Tayo” Mayol en la que cohabitaven els artistes mataronins considerats d’elit amb exposicions d’altres artistes catalans de bon nivell en la línia tradicional. Eren habituals artistes del grup de la Punyalada, del passeig de Gràcia o de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya.

El Museu de Mataró amb sala d’exposicions dirigida per Santi Estrany, amb una intensa activitat , - les exposicions acostumaven a durar sols una quinzena-, en la que alternaven exposicions institucionals de ministeris o diputacions, amb les d’artistes més evolucionats i de forma destacada oferint espai als joves mataronins. Podríem dir que tots els artistes que voregen o superen avui en dia els 60 anys varen debutar expositivament al Museu, en una tasca de promoció que mai va ser prou valorada.

Coexistia amb ells  la galeria del Banc Mercantil de Manresa, entitat antecessora de  Banca Catalana. Es trobava al primer pis  d’on es trobava la delegació del banc, al carrer Barcelona , just on ara hi ha la joieria Tous. La seva línia era eclèctica, tant exposaven artistes locals nouvinguts (Comabella) o amb un cert prestigi ( Parés de Mataró) com de fora, com es presentaven conjunts de fons d’art  amb obres d’artistes de primer nivell.

A nivell particular existia Anticus”, -al carrer Sant Cugat, al Pla d’en Boet, ben a prop d’on hi ha actualment la comissaria dels mossos-,  anomenada galeria museu ja que aquesta era la intenció de Joan Recto, el seu fundador l’any 1972, la d’aglutinar en un mateix espai la seva col·lecció de peces artístiques i antiguitats, especialment   de caire oriental, una llibreria selecta i una sala d’exposicions. Lamentablement  al poc d’inaugurar va emmalaltir i morir i malgrat que la seva vídua va continuar el projecte , aquest ja no va ser ni de bon tros el mateix. Anticus va ser una galeria dedicada a l’art en la seva vessant més tradicional i sense risc de cap mena. Professionals de nivell, correctes en la forma, però insípids en el fons i el conjunt.

A finals d’any apareixien tres nous espais que varen tenir un curt camí. Un era un projecte ambiciós, “La cripta d’art” , un especial espai al carrer de Beata Maria que va inaugurar Jordi Arenas amb una antològica després de 20 anys sense exposar a la ciutat. Exposició a la que va seguir una de dibuixos de Joaquim Mir. Les desavinences entre els socis van portar al seu tancament un parell d’anys més tard.

També la llibreria Capgròs, predecessora de “Robafaves” , al Torrent i la botiga de mobles Tot, dedicada a mobles de disseny nòrdic com els de Jordi Casablancas o Anson, que es trobava a la ronda Alfons X cantonada Álamos, on actualment hi ha el bar “La Bombeta”, dedicaren un petit espai expositiu i  mantingueren una curta activitat amb mostes de cert nivell obrint uns nous punts de mira al reduït espectre expositiu local.

Per el que pertoca a artistes, la col·lectiva sant Lluc que sempre ha estat un eficient baròmetre per mesurar l’art local, sòls acollia a39 artistes dels que paga la pena recordar els seus noms: germans  Jaume i Jordi Arenas; Joaquim Arenas; F. Benítez; A.de P. Boix; Guerau Calabia; M. Cabot,; Juanjo Cardenal; Pere Gonzalez Coll (Perecoll); F.Costa; M. Cusachs; E. Domínguez; S. Esquerra; J.Graupera; R. Jordà; J.M .Jubany; E. López; A. Luis ; A.Lleonart; R.Llibre; J. Martínez; J. Munné; J. Noguera; J. Novellas; A.Palomer (Pal); J.Parés ;M. Poch; J. Puiggalí; S. Pujol; JL Rabassa; E. Ral; M. Rovira; T Safont Tria; C. Sellers; S. Soler; E. De Torres ; P.M. Viada; J. Vilarrupla i B. Vizcaíno. I cito tots els noms per que hom pugui observar quina va ser la seva trajectòria a posteriori i qui va aconseguir fer-se un espai i un nom a l’art de la ciutat .

Per un llavors el críic d’art Pere Pascual Clopés (PIC) indicava, en un comentari molt proper a la realitat actual, que” .. el Sant Lluc no tiene chispa para encender el entusiasmoper a rematar tot reflexionantpara el Sant Lluc anual cada artista debiera mandar su mejor obra, exigiéndose un auto análisis de valores. Entonces la colectiva tendría una fuerza sin discusión. Incluso puede que el éxito sonriera”. És a dir com avui mateix.

Altre exposició a remarcar va ser la que efectuà Eduard Alcoy a la Biblioteca Popular , després d’exitoses exposicions a Madrid, Barcelona i Italia presenta 40 obres que mereixeren una crítica de PIC amb final tan destacat com aquest “Arte puro, lo demás como decía Eugeni d’Ors es el vacío relleno de colorines. Es decir, la nada.”

L’any acabava amb una intensa activitat en celebrar-se a Mataró els 500 anys de llibres en català, el que va provocar un allau d’activitats amb participacions tan destacades com J. Cadena, Huertas Claveria, Paco Candel, Francesc Vallverdú, Maria del Mar Bonet o Rafael Subirachs. I que en l’artístic comptà amb una espectacular conferència d’Alexandre Cirici.

En aquells temps l’alcalde de Mataró era Francesc Robert Graupera i el responsable de cultura Àngel Fábregas Blanch.

 

dilluns, de novembre 20, 2023

JULIO CÈSAR ORTEGA. BITUMEN. GEOMETRIA CASUAL


 

El Museu del Càntir en aquesta vibrant temporada artística que ens està oferint a la seva sala d’exposicions presenta ara, per acabar l’any, la interessant exposició  que sota el títol  de “Bitumen, geometria casual. De la pintura al tridimensional” amb el protagonisme de Julio César Ortega , ens ofereix una nova visió  del concepte escultòric mitjançant l’ús d’un element pel general aliè a la creació artística com és el Bitumen, és a dir l’asfalt.



Vaig conèixer a l’autor fa uns anys, de la mà de Rafel Romero, professor com ell de Belles Arts. Després he pogut seguir el seu caminar artístic i creatiu i fins i tot he tingut ocasió de fer una conferència col·loqui a les seves classes , com ho han pogut fer també els artistes mataronins Perecoll i Miquel Ortega , que també han col·laborat amb ell a la Universitat.

Tots hem trobat amb Julio C. Ortega l’exemple de l’artista que cerca el seu camí i que mitjançant les seves reflexions, juntament amb les que escolta d’altre gent de l’art, va confegint mica en mica el seu caminar artístic que ha anat variant amb el temps fins assolir ara mateix, i al meu entendre, la seva realitat més absoluta.



Hem de considerar que Ortega es movia fa pocs anys per altres paràmetres dels que ara ens mostra a Argentona. I aquest moviment explosiu i alhora personalitzat li ha permés abandonar un art repetitiu i en certa manera molt vist, per anar a la cerca de la seva personal i pròpia personalitat. I a fe que ho ha aconseguit, com queda clar en aquesta exposició del Museu del Càntir .

En ella, per una part tenim les seves pintures, geometries pures, realitzades amb bitumen (asfalt) durant la pandèmia i que amb el seu geometrisme fonamental li serveixen d’estructura a les obres volumètriques que son la raó i causa de l’exposició.



Unes obres que estan  encapçalades i dominades per aquella mena d’arxipèlag  variat , conformat per diverses peces que semblant executar una dansa permanent, ens presenten un organicisme , conceptual i material, que essent cridòria esdevé bàlsam per conjuntar el global, al  que segueixen les pintures i escultures, donant un to conjunt a una mostra que essent diversa podria esdevenir dispersa i per tant perdre tot el seu interès.

Es allà on ens trobem amb els exercicis que semblant matemàtics, en unes estructures essencialment geomètriques, esdevenen petites juguesques que ens mostren la filosofia pensativa de l’autor, que partint de l’equilibri i fugint de la disbauxa, ens diu, ens parla i ens mostra i demostra, que tot és possible i que la gran xarxa de comunicació és fluctuant i  es transforma constantment.



L’obra de Julio Ortega queda ben clar que va més enllà de la seva aposta visual, que és molt bona i enormement atractiva , i que la seva recerca camina, com ell mateix diu en el catàleg de l’exposició , vers “ noves retòriques, modelats constructius, que es vesteixen de la disfressa escultòrica”.

I en aquesta dualitat , entre l’escultura i allò que sense ser-ho en essència, ens enganya per participar en el joc ,  Julio César Ortega, converteix el tridimensional en una aparent aposta , de la que emergeixen efluvis artístics , tan importants que converteixen  la seva exposició en un quelcom més que una mostra, en una lliçó filosòfica  de la creació artística.

D’aconsellable visita

 

Bitumen. Geometria Casual. De la pintura al tetradimensional.

Julio César Ortega

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de Novembre de 2023 al 7 de gener de 2024


dilluns, de novembre 13, 2023

Mª JOSÉ CARRASCO . OBRA GRÀFICA I PINTURA. LA CÚPULA

 



Després de ser en la darrera legislatura municipal, adjunta  a la regidoria de Cultura de Mataró, Mª José Carrasco es retroba amb la vida de ciutadana “normal” i retorna a l’activitat artística que havia conreat durant tota la seva vida i per recuperar el to, el tremp i fer-ho avinent a tothom, realitza una exposició que podríem considerar de retrobament a La Cúpula, l’espai expositiu del carrer St. Francesc d’Assís.



L’exposició és més doncs un espai de retrobament  que no pas de nova creació i el que ens ofereix l’autora és un poti poti del que realitzà en els darrers anys d’activitat artística abans de la seva tasca municipal, és a dir anb ub nínim de quatre anys enrere, i per tant no és escaient per part del crític efectuar una crítica a l’ús, ja que el resultat de la mateixa no respondria a la realitat creativa de l’autora.




Però malgrat això bo és destacar alguns dels treballs de l’artista que l’espectador anirà trobant en el maremàgnum de variació que significa la mostra, que és, repeteixo, un totum revolutum del fer de l’artista, com queda palès amb les fotografies que us oferim,. Malgrat que la mostra no la puguem jutjar com quelcom actual, bo és valorar el seu desig de mantenir-se activa i dir-ho ben clar i fort al públic, reconeixent el seu afany i desig de reiniciar el seu treball artístic amb normalitat.






Celebrem doncs aquest retorn i esperem a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició, en la que podrem jutjar ja la seva nova realitat i en la que , evidentment , en podrem parlar de manera crítica.

 

Maria José Carrasco. Obra gràfica i pintura.

La Cúpula. Art Gallery

De l’11 de Novembre al 12 de Desembre de 2022

  

divendres, de novembre 10, 2023

RASTRES COMPARTITS. FRANCESC CATALÀ ROCA I RAMON MANENT

 

 



Fa un parell d’anys ( Novembre de 2021)  la fotogràfa Cristina Garcia Rodero ens sorprenia a la Nau Gaudí amb la seva exposició “España oculta”. D’ella escriviem en aquest mateix blog això: Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut”

Ho escric ara i aquí de nou perquè quasi fil per randa és el que he pensat en el moment de començar aquest escrit sobre el magnífic treball de Ramon Manent i Francesc Català Roca que deriva en l’excel·lent  exposició “Rastres compartits” que ocupa per els propers mesos la Nau Gaudí, celebrant alhora l’any Català Roca en motiu del centenari del seu naixement.

Català Roca i Ramon Manent son dos fotògrafs que no tenint certament el mateix llenguatge, mantenen en canvi rastres comuns., com el que presenten en aquesta exposició en el que es recullen fotografies realitzades a Espanya, en la segona meitat del segle passat, i amb les que ens apropen a una realitat ara del tot inexistent, però que serveix per mostrar-nos, cada artista a la seva manera, les peculiaritats socials d’aquell moment, en un duel dialèctic entre ciutat i mon rural,  que ens impacta per la seva cruesa i per el que significa de temps passat, que a nosaltres ens sembla molt més lluny del que és en realitat.




“Les imatges de Català-Roca i Ramon Manent documenten la realitat perquè la reflecteixen per damunt de l’experimentació artística, en una cerca constant de la fotografia humanista documental. Retraten les ciutats i la seva gent, maneres de viure, penúries i il·lusions. Tot un compendi de la nostra història recent en imatges construïdes a través de la seva mirada, tot creant un contingut narratiu”. Paraules extretes de la presentació oficial de l’exposició i que ens semblen perfectament escaients per entendre, copsar i gaudir amb intensitat de la mateixa.




Un gaudi que converteix la mirada en un record personal, en una reflexió automàtica que succeeix a qualsevol persona interessat en la mirada d’aquell que sap “mirar” amb més profunditat que un mateix. I evidentment Català Roca i Ramon Manent son dos artistes per què saben mirar més enllà del que veiem la majoria de nosaltres , trobant en cada mirada el petit miracle de convertir un fet normal, habitual o un lloc mil voltes vist, en una nova mirada que ens encisa i ens convenç, a tots, i sens dubte això significa que ens trobem davant la mirada d’uns artistes.



Per això cal visitar aquesta exposició. Massa vegades , i més ara mateix amb la facilitat que ens dona el mòbil, pensem que fer fotografies és molt fàcil. Tots estem orgullosos d’aquella foto que tan va agradar als amics. Ara , veient i gaudint de la creativitat i sensibilitat d’aquests dos grans fotògrafs i per tant grans artistes, ens donem compte que el que fem nosaltres son petits enganys sense cap mena de transcendència, que la fotografia esdevé art quan cau en les mans i l’excel·lent fer de dos professionals en l’exercici majestàtic del seu ofici.





És molt destacable aquesta aparició periòdica de la fotografia als espais de la Nau Gaudí. I ho és, no nomès per el espectador, ans també i el que és més importnant per la certificació i l’aval que dona als seus protagonistes , de ser gran artistes. Cosa que ningú dubtarà després de veure aquesta gran  exposició que omple a tot honor els espais majestuosos de la Nau Gaudí. No us la perdeu.

Felicitats.


Rastres  Compartits. Català- Roca i Ramon Manent

Nua Gaudí. Mataró

Del 27 d'Octubre del 2023 al 25 de febrer del 2024






diumenge, de novembre 05, 2023

EN FORMA PRÒPIA. MÒNICA VILERT

 



Després d’ocupar part de la sala d’exposicions amb la mostra dedicada als guanyadors del Concurs d’Art de Llavaneres, retorna ara amb tota la seva força pictòrica i artística , l’artista Mònica Vilert per omplir l’espai amb el seu fer , per mostrar a qui encara no ho sàpiga, que és una de les grans artistes del Maresme amb un domini de l’art absolutament ple en el concepte de comunicació, que depassa en molt a autors molt més coneguts.

De sempre, des que vaig conèixer el seu fer juntament amb altres companys de taller amb el mestratge del Rovira Brull, que he estat seguidor irreductible del seu fer. Em vaig quedar especialment embadalit del seu mestratge en aquella espectacular exposició que pel setembre del 1991 va realitzar conjuntament a Tertre i a la sala de la Caixa Laietana  i des de llavors he seguit amb il·lusió i satisfacció la seva carrera , que no ha estat fàcil per circumstàncies que no venen ara al cas.




Avui, recobrada del tot per l’art des de fa uns anys, retorna amb aquesta exposició a l’expressió màxima de la seva personalitat artística, aquella que clarament marcava Francesc Miralles en el seu magnífic escrit  per l’exposició que realizara  a  l’ensems a Tertre i Caixa Laietana al setembre del 1991. Fa més de 30 anys Miralles deia “ Cal posar la sensibilitat  a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista  desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i l’univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura, i convertir-se en un gest a l’aire, en una senyal a l’infinit”.

Aquestes frases . escrites per el mestre Miralles fa més de trenta anys, esdevenen ara realitat total en veure el treball que presenta de manera ordenada al Museu de Llavaneres amb una exposició que hem de qualificar d’espectacular i magnífica.




Allà ens trobem davant la veritable Mònca Vilert, la vibrant artista que s’amaga en una exterior artístic fred , però que alhora desprèn ingent quantitat de força i escalfor, amb l’ajut exacte de color, i que desenvolupa els seus treballs sota unes aparents regles , que per alguns poden semblar fins i tot matemàtiques, per estructurar amb el mínim d’elements i fins i tot de color, uns conjunts plàstics que essent en essència abstracció pura, esdevenen elements referencials per a qualsevol espectador interessat.

Conec abastament la translació d’emocions que provoca el treball de Vilert. A casa, entre els centenars d’obres que hi ha, sols una ha estat adquirida i és la que em va regalar qui més estimo quan vaig fer quaranta anys. Ara, trenta dos anys més tard, l’obra de Vilert em cluca l’ull cada dia i m’indica que l’art és una forma personal de ser i que marca al seu autor amb un estil personal i propi que tant  li serveix per el seu interior com per expressar els seus pensaments i passions de forma que alhora puguin ser compresos i compartits per l’espectador.




Ara a Llavaneres ens trobem davant d’una autora apassionada que vol traspassar el seu art de forma freda per cridar així l’atenció de l’espectador i portar-lo cap el seu costat. El tropisme de les seves figures , la teòrica  de les seves obres, el traspàs simple, però intens, de les seves vibracions artístiques a l’espectador , conformen una pluja fina però constant, que atrapa a hom que s’acosta a la seva visió i més encara a qui la vol viure.

Com molt bé ens recordava F. Miralles, cal anar poc a poc per endinsar-nos en el món de suggeriments a que ens enfronten les obres que ens presenta Mònica  Vilert Però una vegada enfrontats a ells,  cal fixar-se en els signes que ens trameten i una vegada escoltats  deixar que planament entrin en el nostre interior per així copsar amb tota intensitat la comunicació que ens presenta l’autora.




L’exposició de Mònica Vilert és sens dubte, una de les millors de l’any i de la que cal aprofitar-ne tots els seus sentits, des de la seva plàstica bellesa, fins a raonaments superiors que ens envolten a l’intentar establir contacte amb el treball de l’autora que compren a la perfecció que l’art és posar en comunicació l’interior de l’artista amb el dels espectadors.

Exposició d’obligadíssima visita per a tots aquells a qui agradi l’art

Felicitats.

 

“En forma pròpia”. Mònica Vilert

Can Caralt . Museu de Llavaneres.

Del 27 d’Octubre al 19 de Novembre de 2023

 


divendres, de novembre 03, 2023

PERCEPCIÓ, MATÈRIA I MEMÒRIA. ESTHER ALIU



Esther Aliu és una artista palamosina que ja fa una vintena d’anys que va aparèixer per Mataró.  Malgrat procedir de l’art del vidre, no ha estat aquest l’element plàstic que ha emprat en aquests anys , dominat per la plàstica en general, amb una ampla ascendència en el camp de l’ensenyament pictòric. L’any passat reapareixia m el Museu de Mataró amb una petita i molt interessant experiència amb el vidre com a protagonista  i ara esclata amb el seu bon i actual fer amb aquesta exposició al museu Monjo de Vilassar de Mar.




Fa ja quasi deu anys quan exposà la seva plàstica a Aparelladors de Mataró, deia : els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”. Ara Aliu, ha volgut recuperar aquesta boirina que quasi se l’hi esmunyia dels dits i plenament conscient de la importància del vidre en el seu fer artístic ens ha volgut mostrar la seva ànima artística desenvolupant una atípica simfonia que ressona amb especials sons al Museu Monjo de Vilassar.



Aliu aprofita al màxim la seva sensibilitat per endinsar-se en paràgrafs inconcrets del seu ser i el seu entendre la vida, per expressar-los amb especial sensibilitat i traç, construint un puzzle múltiple , que l’espectador pot concretar a la seva manera , mitjançant les seves obres, treballades en una atípica i profunda simfonia en la que estructura les seves vivències per fer-les de tots però alhora restant úniques per a ella mateixa.




Els treballs d’Aliu amb el vidre son complexes joguines plenes de signes, detalls i senyals que estructuren plàsticament el paisatge interior de l’autora i que, restant penjats en una sala d’exposicions permeten fer-los nostres per mimetisme, o si de cas sentir-los aliens, però sentint-los, que és la raó de la plàstica s’agafi per on s’agafi.



L’exposició d’Ester Aliu és una magnífica mostra de sensibilitat, expressió, intimitat i bellesa. Expressa amb plenitud el seu interior més íntim, amb un art transparent que sedueix per les seves formes i alhora per el que l’espectador intueix del seu significat, confegint un tot que cerca un estat de reflexió interior que s’agraeix davant la petulància que tant acostumem a trobar en les sales d’exposició, donant cos a una magnífica mostra de la que recomanem amplament la seva visita.

 

Percepció, Matèria i memòria. Esther Aliu

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 22 d’Octubre al 19 de novembre de 2023

 

dijous, de novembre 02, 2023

“INTRAMUROS”. LA DESTIL·LERIA

 

Obra de Raimo Gali


Com de fa ja unes temporades “La destil·leria” en començar la temporada obre les seves estances per realitzar una jove exposició que va dirigida per Alberto Romero Gil.Aquest any canvia l’apel·latiu de “Tarannàs” per aquesta “Intramuros” en la que presenta diversos alumnes de Belles Arts per que mostrin el seu bon fer al públic en general.

Els resultats dels anys anteriors sense ser espectaculars eren el suficientment vàlids per presentar pel general, obres que no entraven en una programàtica habitual però amb una bona resolució tècnica i plàstica, ja que la gran majoria estaven realitzades per artistes professionals.

Ot Prieto


Paula Machota


Avui canvia el programa i amb “Intramuros” ens presenta a sis autors estudiants del darrer curs de Belles Arts ( Silvia Ayala, Toni Esposito, Raimo Gali, Akane Ibañez, Paula Machota I Ot Prieto) que , segons l’escrit de presentació i la signatura de Silvia Ayala, una de les autores de l’exposició , proposa” un acostament, mitjançant el llenguatge pictòric, als discursos i inquietuds que sorgeixen entre les parets que ens convergeixen. Convida a la contemplació i al qüestionament de la quotidianitat a través d’un recorregut entre els que habitem, on fem vida”.

Un bon plantejament que no s’assoleix i del que es queda enormement curt, ja que amb els sis protagonistes sols s’arriba a la desena d’obres presentades, amb una majoria de mides molt reduïdes, que queden perdudes com volant en solitud entre la buidor generalitzada de l’espai expositiu.

Akane Ibañez


Raimo Gali


D’entre ells cal destacar el treball de Raimo Gali, que presenta una peça de mides correctes , en la que presenta un espai íntim,  una habitació, a bon segur la seva, destrament explicitada amb el llit i un seguit d’apunts artístics a la paret. Una peça intimista que serveix d’excel·lent tarja de presentació, mostrant-lo com el millor del grup, però amb un preu de venda ( 1000 euros  + iva ) absolutament desproporcionat i inacceptable per a una obra d’un estudiant de Belles Arts .

La resta es mou amb un cert enginy en el que fa, però sense establir els mitjans de connexió amb l’espectador que resta desconnectat en la buidor de la sala, el que demostra que fer una exposició és molt més que penjar quatre obres a la paret, que és precís un enllaç entre les mateixes, que superi el fet accidental de la coincidència, en aquest cas,  de curs acadèmic.

Silvia Ayala


Toni Esposito


Una exposició en que deixa clar la necessitat que hi ha a Belles Arts de situar als creadors, no en núvol d’autosuficiència i sí en la dura realitat de l’art d’avui mateix, per poder situar-los com a creedors artístics i no ser simplement “especies” rares que intenten expressar-se amb la plàstica, encara no apresa, com si ja fossin uns professionals absoluts.

 

Intramuros. La Destil.leria

S. Ayala, T. Esposito, R. Gali, A. Ibañez, P. Machota i Ot Prieto

Del 21 d'Octubre al 14 de Novembre de 2023