L’ART DEL TAPÍS

He sigut sempre un enamorat de l’art del tapís, especialment del tapis contemporani. A bon segur que la passió me la va encomanar el pare que tenia relació amb els Aymat , fundadors de l’escola catalana de Tapís i relacionats amb Mataró. Mitjançant ells va entrar en contacte amb el francès Jean Lurçat veritable iniciador del tapís modern i posteriorment amb Grau Garriga en motiu dels tres tapissos de caire religiós que encara avui llueixen, i de quina manera, a l’església d’Argentona.

Amb Grau Garriga i l’escola de Sant Cugat el tapís català entrà en una veritable època daurada amb espectaculars treballs dels grans artistes com eren J, Royo, M.A. Raventós, D. Oromí , A. Muñoz i un bon grapat més. Alhora el tapís va seduir a grans artistes com Miró, Tàpies o Subirachs que van ser capaços de crear obres que van ser traslladades al tapís de la mà  dels grans artistes tapissers dels moment.

Aquesta època daurada que ocupà des de finals de la dècada dels setanta fins ben avançada la dècada dels vuitanta, va crear a més una mimètica decorativa  amb la realització de diversos tapissos de caire absolutament comercial i fins i tot una certa crida de l’art del tapís com una manualitat a desenvolupar en substitució del macramé, estrella indubtable d’aquests ensenyaments artístics decoratius.

 A posteriori el tapís va anar desapareixent dels espais expositius , amb les petites excepcions de M: Assumpció Raventós i molt especialment en el cas de Grau Garriga que amb les seves exposicions i antològiques va retre el seu darrer servei a l’art que tant estimava.

En els darrers dies ha arribat la notícia que una obre d’Aurèlia Muñoz, ”Taking athread for a walk” , ocupa espai de privilegi a l’expo que al voltant de l’art tèxtil, ha inaugurat l’ampliació del MOMA, seguint l’estela de Grau garriga que fa uns anys va presidir amb un  tapís gegantí, l’entrada del Metropolitan.

Conjuntament a aquest fet, s’exposa al MNAC la seva obra ”Ens social” , donada per la família de l’artista,  al costat d’altres treballs igualment signats per ella.

Els treballs d’Aurèlia Muñoz i M.A: Raventós han pogut ser gaudits també a Mataró, en les exposicions de la Col·lecció Bassat.

Ni que dir que ens alegrem moltíssim d’aquesta revifada museística de l’art del tapís , esperant que alhora serveixi com espurna atractiva per a una renovació potent d’aquesta especificitat creativa que crec segueix essent una eina de futur creatiu important, amb una important implicació contemporània.

(Les imatges corresponen correlativament ala tapissos de Grau Garriga a l'església d'Argentona, l'obra d'Aurèlia Muñoz que s'exposa al MOMA i un detall de M. A. Raventós en una obra de la Col:lecció Bassat)

REALISME(S) A CATALUNYA 1917-1936

 Quasi a corre cuita ja que el mateix diumenge, el passat, tancava les seves portes vaig acudir al Museu Maricel de Sitges a veure l’excel·lent exposició que sota el comissariat de Mariona Seguranyes La mostra relata, tal i com senyala el catàleg de mà de la  mostra, les trobades i divergències dels creadors catalans entre el final de la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Guerra Civil espanyola, sacsejats per les grans transformacions socials i polítiques del moment (la Gran Guerra; la Revolució Russa; la mort del president de la Mancomunitat i impulsor del Noucentisme, Enric Prat de la Riba; la Dictadura de Primo de Rivera; els conflictes socials i laborals…).

I ho fa fent repassada a vint-i-cinc autors amb algunes de les seves obres més representatives establint un diàleg fluid, intens i seductor que produeix una intensa comunicació amb l’espectador.

A través de quatre àmbits : 1.- Antecedents d’un classicisme modern (1905-1914)

2.- A la recerca de noves figuracions (1917-1936).

3.-Pintors catalans  sota la influència de Picasso

4,-Metafísica , surrealisme s) i logicofobisme

S’estructura l’exposició amb artistes tan importants com Picassó, Miró i Dalí, com a eixos i contrapunt, al voltants dels quals apareixen noms com Torres-García, Sunyer, Mercadé, Vayreda Casabó, Sisquella, Campany, Feliu Elias, Humbert, Togores, Domingo, Pruna, Remedios Varo, Santos Torroella, García Lamolla, Marià Andreu, Planells, Cristófol, Apel·les Fenosa, Calsina i altres, que amb unes obres potents constantment dialoguen  alhora que semblen reptar-se amb els seus diferents conceptes creatius generant una harmonia en la diversitat que dona un sentit compacte a una mostra que podria haver-se perdut en la diversitat creativa i estilística.

Una exposició plena de sorpreses amb una tria d’obres magnífica que certifica la qualitat i importància del moment, alhora que obre l’interrogant de les causes del poc atractiu que aquest important període ha tingut fins ara ala historiografia plàstica del país.

Per el mataronins i maresmencs, l’exposició te a més a més l’interès de la presència de tres autors: Joaquim Torres García amb la composició al·legòrica “La Catalunya grega”; Mariano Andreu, el sempre poc reconegut a la seva ciutat Mataró, amb “Tres figures” i el canetenc Ramon de Capmany amb l'excel·lent “Tenista” que presideix el post.

Fet que alhora ens fa preguntar -nos les causes que una exposició com aquesta de caire itinerant, - ara va al Museu de Valls i a partir del febrer ocuparà el Museu d’Olot-, no arriba a Mataró, com tampoc acostuma a arribar cap de les expos plàstiques que organitza la Generalitat, la Diputació, o com en aquest cas la xarxa de Museus d’Art de Catalunya. I si arriben les de caràcter contemporani de qualsevol procedència.

Però no cal donar-hi més voltes, mentre mani la que mana, Mataró seguirà orfe d’exposicions de tant nivell com aquesta mateixa que recomanen intensament. Si podeu fer-ne excussió per visitar-la paga enormement la pena.

EL POP MEDITERRANI D’ANTONI LUIS

Ple a vessar a la inauguració, ahir, de l’expo “CON  JUNTS” d’Antoni Luis a la sala d’Aparelladors. Ple merescut encara que fos tan sols com a reconeixement per la tasca que l’autor realitza al front de l’Associació Sant Lluc  i a més per el fet de que tota la recaudació econòmica que generi la mostra serà destinada a la residència Torre Llauder gestionada per Càritas Mataró, fet que s’ha d’agrair alhora que enalteix a l’artista. Ple important però també amb moltes absències d’artistes locals el que demostra una vegada més el d’individualista i desagraït que és el mon artístic mataroní.

Avui l’Antoni Luis ens mig sorprèn amb aquesta mirada pop que dona ala seu treball. I dic mig sorprèn, ja que habitualment en els esdeveniments “divertimento” que organitza la seva associació (Punts de llibre o 15x15 ) ja era habitual que aquest fos el toc de la seva obra presentada. Avui però sorprèn amb una dedicació complerta , trencant la seva visió paisatgista, o el cicle dedicat a espais fabrils buits, fora d’ús o desapareguts, ben interessant com queda palès en l’obra exposada a Can Serra en l’exposició dedicada a les darreres donacions a la ciutat.

L’art pop no ha tingut mai a Espanya i Catalunya un gruix important d’acceptació. Els grans mestres  de l’estil, Eduardo Arroyo i Equipo Crònica, l’han emprat com un element essencial de crítica social en el sentit de l’art com a punt fonamental d’evolució en el pensament.

No és aquest el desig d’Antoni Luis, que seguint de manera fidel l’estètica i el criteri de l’americà, resident de fa a anys a Barcelona, Philip Stanton practica una art hedonista  de cromatismes accentuats.

Antoni Luis segueix fil per randa el seu mestratge i ens ofereix essencialment un bon seguit de natures mortes i composicions, en les que la relació amb el menjar i la seva parafernàlia son evidents. Fet que complementa amb altres composicions de caire domèstic en les que hàbilment sap treure suc artístic a indrets  personals, que existeixen a cada llar, amb elements com el carro de la compra, l’ampolla de butà, la fregona o semblants. Obres aquestes darreres en les que denota la seva gran capacitat descriptiva
.

Recolzat en una composició que podríem considerar com pseudo cubista,amb un clar sentit de la il·lustració i amb un sentiment gràfic potent i evident, Luís resol amb habilitat , amb l’ús de reserves si s‘escau, els detalls tècnics més escaients per aconseguir uns resultats finals atractius i seductors, especialment en la llunyania i el conjunt global.

Exposició enormement atractiva que va més enllà del divertimento i en la que vista el seu caràcter benèfic s’ha de  disculpar el seu atapeïment en benefici de la intencionalitat en que s’estableix la mostra. De tota ella , un voldria remarcar el tríptic dedicat als oficis, certament brillant i que hauria de ser adquirit obligatòriament per la Unió de Botiguers, i totes aquelles obres que defugen del més formal ei en les que agosarament de l’artista s’evidencia.

 És allà on es mostra la qualitat d’aquest autor que va superant-se any a any, com si adquirís saviesa creativa en l’osmosi amb la qualitat d’art que passa per les seves mans cada any.

Hi ha una dita castellana que diu “A la vejez viruelas”. Antoni Luis està assolint ara en al seva maduresa el punt àlgid de la seva capacitat creativa com ho demostra aquesta exposició de la que recomano visita, i vist el caràcter benèfic, compra si és possible. 

Felicitats

CON JUNTS . Obra d’Antoni Luís

Sala del Col·legi d’Aparelladors.

De l’11 d’Octubre al 3 de Novembre de 2019

OCTUBRE 2009

 Si prestem atenció a l’agenda cultural de Mataró, en els indrets oficial d’exposicions de la ciutat  sols es celebra una sola inauguració en tot el mes , es tracta de la l’obra d’Antoni Lluis al Col·legi d’Aparelladors, encara que en realitat n’hi ha una més, la de Imma Merino al Capgròs, un espai que mai apareix a l’agenda de la ciutat  malgrat  portar 15 anys i 200 exposicions d trajectòria.

Ara fa 10 anys , en el 2009 la situació era bastant parella i molt diferent de dècades anteriors en la que el mes d’octubre era dels més forts de la temporada amb les importants inauguracions en totes les sales que servien per inaugurar temporada i amb l’afegitó del Sant Lluc i l’expo del dia de l’estalvi, Festa Major de la Caixa Laietana, al finalitzar el mes.

Les dues exposicions valorables eren “Partint del coure” la mostra anyal del taller de Gravat del PMC, dirigida per Jordi Rosés i Claudia Lloret, que malgrat la seva immensa qualitat i enorme didactisme quedava desplaçada a l’espai f al Foment. I l’altre era el tastet de Perecoll a la sala d’entrada de Ca l’Arenas  que en l’entorn del cicle “Art i Guerra” presentava una excepcional obra dedicada en el record de la tragèdia al mercat de Markale a Sarajevo el 1994. Una obra espectacular i  de grans dimensions 1.62 x 3.25 metres que en una errada monumental de l’organització quedava reduïda en cartel·la i posteriorment en l’edició del catàleg a les mateixes xifres numèriques però en centímetres , és a dir convertida en una miniatura de la mida d’un segell de correus.

Fora d’això remarcar els èxits d’Alberto Romero a la Parés 2 i de Marta Duran a la Comas i el fet del lliurament a al ciutat del Premi Torres García  que havia estat guanyat per Marc Llacuna. En l’acte l’alcalde Barón va prometre, encara que després no es va complir , que l’autor podria escollir el lloc en el que volia ser exposada la seva obra. Va anar a parar a la biblioteca Pompeu Fabra i a posteriori va haver de ser restaurada per l’inadequat de la seva ubicació.

Igualment existien queixes generalitzades per el menysteniment oficial de l’art per part de Cultura Municipal per l’actuació general i molt especialment per Ca l’Arenas.

 És  a dir exactament el mateix que avui en dia. 10 anys perduts per millorar la realitat cultural de la ciutat. I el més trist és que segueixen en el comandament ela mateixos i fracassats inútils.

QUATRE ARTISTES QUATRE

“Ser jurat d’un concurs de pintura és ben fàcil. Sols es tracta d’escollir l’obra que et sembli la millor de totes les que es presenten. El que és difícil és encertar. Per que això és com quan en un restaurant et passen el carro de prostres i tu tries aquell que et sembla més llaminer i en boca resulta absolutament decebedor, mentre que el teu veí que ha triat un de molt més discret et dona una cullerada i és bocatto di cardinale”. Així m’explicava , fa un anys, el gran crític Josep Mª Cadena , el paper del jurat d’un concurs de pintura.

Els jurats del IV Premi de Pintura i Escultura de Llavaneres, entre els que m’hi trobo, poden/podem dormir tranquils perquè de nou en aquesta edició no sé si vàrem encertar amb el veredicte, però fallar segur que no, com queda ben palès en la mostra col·lectiva que els quatre artistes guardonats presenten conjuntament a la sala d’exposicions de Can Caralt del Museu de Llavaneres.

Quatre autors diferents que en la seva individualitat  conjuguen una exposició absolutament diversa, inclòs en algun cas oposada, però que en el conjunt les obres no es donen bufetades, i presenten un mirador divers i variat d’una part de la realitat artística i creativa del nostre país.

Anna Guerra ( Valls,1966) guanyadora del concurs, ens presenta una variada composició de peces que pertanyen a una abstracció que haurem de qualificar de musical  ja que segons ella mateixa explicita la seva pintura és complementaria a la seva altre gran passió que és la música.

Les seves obres es mouen en un llenguatge de signes abstractes, que semblen surar màgicament en un espai  en el que la lluminositat té un paper primordial. Tot en un estil que ens retrotrau al sempre admirat Mompó.

Josep Millás (Igualada, 1962) practica la nova figuració del segle XXI. Tècnicament impecable, i amb una habilitat compositiva important, Millàs s’enfronta perfectament a paisatges i composicions amb resultats visualment enormement atractius i plaents, però potser la seva mirada freda i amb una certa distancia de la més mínima passió creativa ens porta més cap  a l’ofici de pintor que cap a la creació d’artista in sensu stricto.

Anna de Jaime (Mataró, 1980)és una de les promeses artístiques mataronines que s’està convertint en realitat com ho demostrà en la selecció de finalista en el darrer Torres García. Abstracte pura, juga amb el color, i les ombres al ritmes de les seves pinzellades per estructurar unes obres denses i melodioses amb “una voluntat executora d’una arquitectura de sentit” com ella mateix defineix.

El seu apreci i domini del color li permet jugar amb ell per aconseguir l’atracció visual que com veritable esquer ens apropa i ens serveix per endinsar-nos en el seu mon sensible. Artista en progrés evident a la que cal tenir ja tota consideració.

Mònica Vilert (Mataró, 1966).  Poc podem afegir al que ja hem dit tantes i tantes vegades al respecte d’aquesta gran artista. Recentment guanyadora del Torres García, ara a Llavaneres renova la seva aposta eterna per els mons interiors amb la subtilitat dels seus blancs, l’afegitó de l’organicitat i aquest equilibri permanent entre fons i formes que ens endinsa en el magicisme de la seva personal personalitat, i no és joc de paraules.

En resum quatre artistes exposen a Llavaneres, quatre artistes distints i fins i tot en certa part contradictoris,que conjuguen una equilibrada i vibrant col·lectiva que paga la pena visitar.

Quatre artistes, quatre. Exposició Col·lectiva

Anna Guerra, Josep Millàs, Anna de Jaime, Mònica Vilert

Del 4 d’Octubre al 3 de Novembre de 2019

EL JARDÍ

La Destil·leria inaugura temporada expositiva presentant "El jardí" ,segon capítol de “Tarannàs”, comissariada per Albert Romero, tal i com ho va fer la temporada passada.

Com explicita la pròpia galeria: “El jardí en la seva amplitud temàtica ha estat un tema recurrent al llarg de la història de l'art. Aquesta exposició pretén mostrar una visió genuïna i pròpia del tema. Per a això s'han reunit 10 artistes contemporanis amb mirada i conclusions distants que convertiran la sala d'exposicions de la Destil·leria en un autèntic boscatge.
Paula Acosta, Sophie Aguilera, Marcos Cardenas, Ana García Pérez, Matías Krahn Uribe, María Lería, Pablo Maeso Blanco, Keiko Owaga, Alberto Romero Gil, Albert Vidal ”són els artistes que en formen part.

I així és, una exposició col·lectiva, que no coral, agafada conceptualment amb pinces , sense que el nexe unitiu s’evidenciï més enllà del títol i que es salva per la qualitat individual de les peces presentades, reflex perfecte de la qualitat del components  del llistat de la mostra.

Evidentment el jardí és un element recurrent en la història de l’art, seria difícil trobar alguna època en la que d’una o altre manera no apareguin unes quantes obres mestres amb la temàtica del jardí com a protagonista, en la més ample varietat d,ismes  o tècniques , i aquí esperàvem una mica això, un cocktail compositiu configurant una macedònia artística que ens oferís una polièdrica mirada i no ha estat així, ja que el concepte coral és inexistent i esdevé simplement una suma d’individualitats.

Sortosament, com dèiem abans, la qualitat individual de les obres destaca i fa plaent la visita, amb un Alberto Romero amb dues obres espectaculars d’altíssima qualitat, ben acompanyat per Keiko Ogawa, Albert Vidal i algun altre artista que no puc nomenar ja que la manca de signatura i cartel·les els converteix, per aquí no els coneixem, en un veritable enigma. Varietat estilística però amb algunes peces agafades tant de trascantó que semblen alienes al projecte comú.

La llàstima és que una exposició com aquesta no hagi anat una mica més lluny, i hagi presentat , quasi presidint la mostra , una obra del mataroní Sixto Albertí, autor que va succeir a Santiago Rusiñol com a pintor oficial dels jardins d’Aranjuez. Un gran mestre d’aquesta pintura de gènere. Aquest diàleg des de la contemporaneïtat entre passat , present i amb mirada de futur hauria reblat una exposició que malgrat la seva manca de concepte, és de recomanable visita per els bons treballs que la conformen.

TARANNÀS. "EL JARDÍ"

La Destil·leria  

del 28 de setembre al 5 de novembre

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials

LES ETÈRIES METAMORFOSI DE SUSSI VILASECA

Tan sols afirmar que l’obra presentada per Sussi Vilaseca a la Col·lectiva de Sant Lluc era una de les cinc millors, que l’autora ens vol donar la raó fonamentant el seu treball amb una esplèndida, sentida i sensible exposició a l’espai capgròs que ens demostra la fortalesa de la seva aposta plàstica.

Jugant amb elements de transposició fotogràfica, Vilaseca ens enreda en un trompe l’oeil amb unes obres en les que res és el que és percep, ni tampoc el que sembla, i en les que la transmutació de la realitat  està realitzada amb una finesa i sensibilitat fora de mides.

Aprofitant les possibilitats manipulatives de la tècnica, l’autora demostra la seva capacitat de cercar elements sensibles i fer-los surar des de la globalitat de les imatges previes, donant -lis un protagonisme seductor i comunicatiu.

Si a això hi afegim una  bona aposta cromàtica que serveixi per donar to i reforçar la base de la composició, resultarà que el resultat final és plaent en el que pertoca al visual i absolutament seductor en el conjunt de la força que traspua.

Molt interesant, encara que no innovadora, l’aposta de l’autora a qui ara li falta superar l’important repte de depassar les mínimes dimensions de les obres presentades per fer un pas endavant i enfrontar-se a unes mides més normalitzades. Un repte important que estem segurs superarà  vistes les seves capacitats sensitives i tècniques demostra en aquesta ben interessant exposició de la que recomano la visita.

METAMORFOSI.- SUSSI VILASECA

Espai capgròs

Del 26 de setembre al 30 d’octubre

CATÀLEGS

En temps en els que la post veritat sembla imposar-se no ha d’estranyar gens ni a ningú ,que la primera pregunta que pugui fer un artista d’un cert nivell, davant la proposta de la realització d’una exposició , no sigui al respecte de les condicions de l’espai, durada i tota la logística de la pròpia exposició sinó quin tipus de catàleg acompanyarà a la mostra. I més encara si l’organització de la mateixa és de qualsevol servei públic, des de municipals fins a les més altes instàncies.

Mentre ha desaparegut quasi per arreu el petit flyer, díptic o tríptic que servia per acompanyar qualsevol exposició i que de pas servia per formar a l’espectador desorientat , ha augmentat el nombre de catàlegs , a voltes faraònics , que serveixen per documentar l’exposició, que sembla ser la causa i raó de la mateixa. No importa que no la visiti ningú, el que importa és la seva documentació i que aquesta quedi establerta en xarxa mitjançant el catàleg, i si pot ser algun vídeo específic millor.

Jo soc un gran consumidor de catàlegs i en tinc un munt. Certament a mi em serveix per cercar  documentació en la meva tasca de crític. En tinc de tota mena i estic convençut que en relació a l’art local, disposo dels millor fons documental de  les exposicions fetes a Mataró en els darrers 45 anys.

Però els catàlegs son, i crec han de ser, l’ajut a la visió d’una exposició. I si de cas un element que ens permeti fer l’anàlisi a  posteriori amb l’ajut de fotografies i escrit. I com últim recurs, ha de ser el record d’una gran exposició que ens ha impressionat i/o emocionat.

Però no , en certs indrets, per ex Mataró, el catàleg no està preparat en el moment de la inauguració  i es publica a les acaballes de la mostra.  La raó, cap més enllà de la xuleria personal.  Certament els escrits poden estar preparats amb temps, i les fotos realitzar-les quan es selecciona i/o arriben les obres, que no és pas el dia abans. Però aquí rau el fatu error d’organitzadors que volen la singularització de la foto en sala, el muntatge per deixar pixadeta marcant territori. I per damunt de tot amb uns crèdits més llargs que els de la Guerra de les Galaxies, que cal fer currículum.

Amb aquesta teoria, els catàlegs sols arriben a aquells indrets acadèmics o endollats de torn, i no queden a l’abast del poble pla que és per a qui haurien d’estar a disposició, ciutadans en qui ha de recaure el benefici dels molts euros gastats.

Ara mateix a Mataró hi ha hagut dos casos. El de Vaccum, l’expo de Rosa Codina-Esteve que ni tan sols va ser presentat, amb el de menysteniment que significa per l’artista, i el de “Reflexos” la mostra al voltant  de l’expo de Damià Campeny d’actualitat encara a Ca L’Arenas.

A la crítica de l’exposició dèiem justament això: “Una exposició que sembla tingui un sol motiu , l’edició d’un catàleg doctoral. Fet fonamental que farà avinent poder llegir amb calma i tranquil·litat tota la documentació i fruir-ne, no com ara en que la seva abassegadora presència distreu el tot de les obres i imatges presentades, desvirtuant-les i de pas a l’artista”.

Ara el catàleg ha aparegut, acomplint exactament les expectatives de les que parlàvem. La llàstima és que tampoc ha estat presentat, i no està previst ,- segons l’agenda municipal de cultura-, fer-ho. El que és una llàstima ja que així queda condemnat  a l’emmagatzematge i posterior destrucció, en comptes d’estar a les llars dels art ferits mataronins.

Queda clar que la ineptitud de Cultura no sols està en l’organització d’exposicions ans també en la nefasta gestió de les publicacions que les mateixes generen.

Senyora regidora una tasca més en la llarga llista de tasques a ordenar amb raciocini.

(la fotografia és del meu estudi de treball)