diumenge, de juliol 22, 2018

VERGONYÒS I INTOLERABLE ANTI HOMENATGE A JAUME ARENAS










 Fa uns anys vaig llegir un escrit que em va frapar. Era al respecte d’un homenatge fet a un artista a Madrid. El cronista explicava que els homenatges es podien fer de tres maneres. Una, des de  l’admiració. Llavors l’homenatge estava treballat i es dedicava  a analitzar i lloar tot el bo i millor que havia realitzat aquella persona, dignificant-lo al màxim i intentant apropar-lo a la gent que el desconeixia, alhora que en feia gran record a quí havien gaudit del seu art i coneixement.

 La segona era fer-ho des de la independència. És a dir des de una certa neutralitat però això si, intentant remarcar les virtuts i potenciant tot allò de bo que havia realitzat. En certa manera asèptica però amb una clara tendència positiva.

Finalment hi havia aquells que es realitzaven des de la “hijoputez” (sic), és a dir aquells realitzats des del convenciment  de que l’homenatge era immerescut i per tant tot ell s’establia no en lloar el bo i positiu, ans el contrari, en donar una visió absolutament negativa i desmereixedora del fer de l’homenatjat , i fer-ho   sota un prisma tan negatiu  que qualsevol assistent sortís amb el convenciment de la seva poca vàlua.




Queda ben clar que l’exposició que Cultura ha organitzat a ca l’Arenas per retre homenatge a Jaume Arenas en la commemoració del centenari del seu naixement correspon a aquest darrer tipus i executat en el seu grau màxim, doncs no crec que ni el pitjor enemic que tingués Jaume Arenas en vida, hagués gosat la realització d’una exposició tan llunyana a la realitat, tan poc explicativa del seu fer i tan menyspreable en el que pertoca a la qualitat de les obres presentades i que en conseqüència doni una imatge artística tan pobre i d’escassa qualitat com n’és el resultat de visitar tan disbauxada, inexacte i insultant exposició.

L’exposició que justament es presenta en la seva pròpia casa és un desideràtum absolut  i fracassa de manera absoluta en tots els seus aspectes com ho son : concepte i estructura expositiva, disseny i presentació, qualitat  i representativitat de l’obra exposada, documentació i actes complementaris.

En primer lloc cal remarcar que el fonament de la mateixa s ‘estableix en el show ben llunyà a la realitat artística, al voltant de les imatges de les Santes submergides al mar l’any 1955 i ja recuperades l exposades l’any 1984 i que ara de nou han reiniciat el seu periple, en aquets cas amb una restauració modificant el material, bronze per plom, i amb l’afegitó d’una nova petxina realitzada de manera ben acurada per J.M. Gomis.



Res a dir al fet, ans el contrari, però el que  no pot ser és que es capgiri la realitat per convertir aquesta escultura en la seva peça cabdal.

Jaume Arenas ni era escultor ni li agradava especialment ser-ho. La seva escassa producció ho demostra. Personalment ell em va dir que l’escultura de Les Santes tenia una importància gran en l’espiritual ja que significava la fusió de tres coses fonamentals per a ell com eren: la ciutat de Mataró, l’art i el mar.  Però que artísticament eren una obra menor i accidental. Fins i tot  havíem rigut comentant un cert aspecte masculinitzat de les mateixes, i el fet de la seva estructura geomètrica , de la que m’havia dit, “semblen cubistes”, un estil artístic que no li agradava i al que se sentia molt llunyà.

Centrar tota l’exposició en un element circumstancial, dedicar-hi a ell tot el pressupost i les activitats complementaries , és indicatiu del nul valor que des de Cultura s’ha donat a al realitat artística de Jaume Arenas establert en la pintura i especialment en l’aquarel·la.





Analitzant pas a pas l’exposició cal dir que el principal problema de la mateixa és la inexistència d’un concepte expositiu i del fil unitari que ha de lligar l’exposició.

Qualsevol persona que s’acosti a l’exposició surt de la mateixa amb el desconeixement absolut de qui era Jaume Arenas, quin va ser el seu fer i quina va ser la seva transcendència. L’absència de qualsevol cronologia personal i curricular i la inexistència fins i tot nominal de fets clars en la seva història com ho és l’escola d’Arts i oficis, el seu paper  pedagògic, la creació de la col·lectiva de sant Lluc, el seu amor per el mar, el seu paper en la creació del Club Nàutic, l’acció de promotor artístic dirigint una magnífica sala d’art en l’edifici del Nàutic, la seva pertinença al grup del Arts amb les seves periòdiques exposicions, i fins i tot l’homenatge post mortem que va rebre dels artistes de Mataró, juntament amb el crític Pere Pascul Clopés (PIC) en l’exposició “55 artistes per un record”, son elements inexistents en l’exposició i no permet fer lectura de les seves obres com a conseqüència del seu cicle vital





Certament no existeix una estructura expositiva de la mostra que s’agrupa en quatre àrees tan etèries i diluïdes com ho son : Retrats, fantasies, mar i insinuacions , amb el que l’aiguabarreig de fets , èpoques i moments queda garantit i no permet en cap moment una lectura del fer i l’evolució de l’artista.







Igualment el disseny i la presentació de l’exposició malgrat portar la sempre garant signatura de Pere Fradera és en aquest cas d’una pobresa insultant i lamentable. Si bé és encertada i qualitativa la visió gràfica de la mostra, el muntatge general de l’obra presentada és lamentable, amb uns plafons esdevinguts puzles illegibles en l’artístic i pèssimament resolts en el visual, amb l’afegitó insultant de presentar les obres , no emmarcades com s’escau i sí en canvi embossades en plàstic, el que impossibilita del tot la seva mirada visual, per els reflex i la modificació cromàtica i textural que produeixen, com clarament s'observa en les fotografies, alhora que queden del tot devaludades en ser equiparades a un piló d’obres de mercadillo o de deixalles d’encants.




Puc assegurar que he vist milers d’exposicions , i centenars d’elles en Museus, però mai, ni en el més humil d’ells, havia vist mai aquesta insultant i menystenidora manera de presentar les obres. Hi ha altres maneres de fer-ho, no tan nobles com les de l’emmarcat però mai tan absolutament insultants , com aquesta de l’embolcall amb plàstic. Potser hauria estat bé no gastar-se tants diners amb el vaixell Santa Eulàlia i dedicar-les a dignificar l’obra artística de Jaume Arenas que és el que s’hauria de tractar aquesta exposició. Això per no dir dels problemes de conservació que es poden causar en motiu de la calor dels focus i un embolcall no porós.






Mai Cultura havia fet aquesta aposta . Fins i tot les més intranscendents expos del MAC han tingut sempre el corresponent emmarcat.  Apostar ara per ell és una veritable escopinada a la cara a Jaume Arenas i a tot el que significa la plàstica i alhora és un clar avís als navegants plàstics del nul valor que té l’obra plàstica per Cultura Mataró.




Altre element a jutjar és el nivell qualitatiu de l’obra presentada. Demostrant l’habitual vagància de Cultura en el que es refereix a la plàstica, l’exposició s’ha limitat als fons del llegat Arenas, que com és ben sabut per a qualsevol que tingui la més petita noció d’aquests llegats familiars , corresponen sempre a les rampoines  de l’artista ja que son cul de sac de tot allò que el creador no ha pogut col·locar en vida en el món comercial , i per tant son sempre poc representatives i escasses de qualitat. 




Per això haurem de convenir que el nivell representatiu i qualitatiu no sols és escàs si no mínim i no respon en res a la realitat artística i qualitativa de Jaume Arenas, fet que  queda ben palès als ulls de tots, amb el baix nivell i representativitat de les seves típiques  aquarel·les de mars i cels amb els que guanyà fama i reconeixement( tots n’hem vist o tenim una de millor). Sols es salva l’apartat “fantasies”, més íntim i particular, i desconegut de bona part dels mataronins que esdevé l’únic apartat remarcable i visitable de tota l’exposició.

De veritat, tan costava fer una peita crida en els entorns propers per aconseguir obres més significatives i demostratives de la qualitat de l’artista que aquest conjunt que devalua al màxim el seu nivell?.

Tot queda a més arrodonit per una documentació que sols mereix el qualificatiu de miserable. Us puc ben assegurar que en el meu petit arxiu hi ha més documents dels que estan presents a l’exposició. Ara si en seguir aquest concepte de “hijoputez” amb el que s’estructura la mostra ,  el que es tracatava era de minimitzar al màxim el valor de Jaume Arenas, hem de dir que l’organització ha aconseguit abastament els seus objectius.

Finalment , no deixa de ser curiós que en tot el seguit d’actes complementaris, el 90% sigui dedicat al tema de l’escultura de Les Santes , i sols aparegui una màster class d’aquarel.la i en canvi no aparegui cap visita guiada a l’exposició, ni cap xerrada al voltant de l’obra de Jaume Arenas i la seva transcendència en l’art mataroní. El que deixa ben clar el nul valor que l’obra artística de Jaume Arenas té entre els organitzadors d’aquest anti homenatge.

És per això que demanem i exigim responsabilitats davant tal desideràtum. Queda clar que en una societat culturalment avançada una exposició com aquesta seria clausurada demà mateix per faltar greument a la veritat i per ser insultant envers un artista gran i important com ho va ser Jaume Arenas. Però com que a Cultura de Mataró mentre les santes funcionin no hi ha problema queda clar que no passarà res. 
Però si passarà una cosa, que aquesta exposició tindrà un catàleg i es documentaran un seguit de falsedats tant en la mentida com en el silenci i l’oblit, que  és l’altre cara de la mentida, que falsejaran la realitat d’un artista  que mereix molt més que aquesta tifarada d’exposició que obligatòriament hauria de fer rodar caps.




L’homenatge a Jaume Arenas esdevé així una exposició impresentable, mentidera, lluny de la realitat de l’artista i que aconsellem de manera intensa la seva NO VISITA. Una taca  de difícil eliminació en el ja de per se lamentable historial de Cultura Mataró en el plàstic.

Amb exposicions com aquesta es fàcil sentir-se avergonyit de ser mataroní .


(Les imatges del post corresponen a obres de l'exposició, totes elles de Jaume Arenas, menys el seu retrat que és de M. Cuyàs i el poster de l'exposició homenatge 55 pintors per un record)

dimecres, de juliol 18, 2018

MOR EMILI BADÍA PEIX




Aquest blog dedicat essencialment a la crítica artística sembla haver-se convertit en aquests darrers dies en un obituari permanent. A les morts de Jordi Puigggalí i de Miquel Àngel Faidella s’afegeix ara la de l’Emili Badia, home discret i amatent, de gran cultura i saviesa que havia arribat a l’art ja de gran , però amb una qualitat i capacitat que ja voldrien molts dels creedors més saberuts.

Emili Badía havia sovintejat les classes d’Arts i Oficis en la seva joventut, apassionat com era de l’art i el dibuix, però les circumstàncies de la vida l’obligaren a desenvolupar paper en la industria familiar. Quan va acabar aquesta, passats ja els seixanta d’edat, va voler acomplir les seves il·lusions artístiques i va trobar en l’escultura ceràmica el seu lloc de trobada.

El vaig conèixer amb profunditat en coincidir habitualment en l’autobús de la Casas quan un tornava del treball i ell de les seves classes artístiques en la que es mostrà com un disciplinat i ràpid aprenent. En aquelles llargues i profitoses converses vaig tenir ocasió de conèixer a un home savi, que havia recorregut molts indrets i d’uns grans coneixements artístics.

Un dia em convidà  al seu taller, que es trobava a un pis de la cruïlla de la Plaça de Cuba amb el carrer Unió i que compartia amb en Pepe Novellas. Feia llavors unes peces dolces i acurades , plenes d’aire decoratiu i absentes de sentiments artístics. Amb unes representacions de dofins com  a peça estrella. Li vaig fer conya dient-li que aquells treballs eren magnífics per captivar a senyores sesentones de poca volada, però que en l’artístic no servien.




Em va fer cas i va evolucionar amb plenitud amb peces com les que es mostren en la imatge , la menina llueix resplendent a casa. O com un seguit de toros amb una potència brutal, o una exposició de caire eròtic que celebrà a la casa gòtica d’Argentona i en la que sorneguer com sempre i mb aquells ulls d trapella que gastava em digué davant la meva sorpresa per la gosadia eròtica de les peces, que ella amb la seva dona ,malgrat l’edat, encara feien “cosetes”. L’any 2012 va ser l’artista convidat a la sant Lluc.

El vaig veure i vaig parlar amb ell per darrera vegada , a l’exposició de Manuel Cusachs de qui era gran amic. Em va saludar com sempre amb aquell sr. Pere que es gastava i el vaig trobar una mica mancat de forces però ple d’il·lusions. Ara conec que ens ha deixat i ho ha fet marcant el record d’una gran persona i un artista excel·lent  a qui les condicions de l’època van limitar.

Gràcies Emili per la teva amistat i el teu art  i que la terra et sigui lleu.

dilluns, de juliol 16, 2018

FENT HONOR AL COGNOM. CERÀMIQUES D’ENRIC MESTRE











La fira Argillà celebrada la passada setmana a Argentona va ser un èxit total en tots els seus apartats, però d’entre ells cal fer esment destacat el de les seves exposicions, tant les específiques per la fira , com la de la ceràmica en 3D, com la del país convidat, Romania, que oferia una ampla visió de la seva desconeguda diversitat.



Però evidentment cal fer esment , alhora que destacar i recomanar ferventment ( és manté viva fins el 9 de setembre) la magistral exposició que el veterà ceramista valencià Enric Mestre ( Alboraia, València 1936) ens ofereix. Una exposició que és un cant a l’art, la ceràmica, la sensibilitat, la potència i la comunicació creativa. Una exposició de caire retrospectiu i alhora antològica. Una vintena de peces que demostren un nivell fora de mides en el concepte, la creació i el resultat final. Una exposició emocionant que captiva tan sols ens deturem davant la primera peça i manté aquesta tensió de comunicació plena en totes i cadascuna de les peces presentades.



Sempre que he tingut el plaer de presentar exposicions de ceràmica artística he defensat que al meu entendre els ceramistes  havien d’oblidar aquest qualificatiu específic de “ceramistes” ja que correspon a un qualificatiu tècnic. Ells s’haurien de qualificar com artistes  a seques, o generalment com escultors. No veig a Chillida afegint al seu nom , l’apel·latiu de forjador, o  qui fa escultures de marbre , qualificant-se com a marbrista , o ebenista a qui usa la fusta per realitzar les seves escultures. La tècnica és sempre mitja, mai finalitat. Però aquesta opinió generalment no és considerada de bon grat per els ceramistes que diuen així potenciar la vàlua de la seva tècnica que a diferència de les altres assoleix un resultat final a voltes inesperat degut a la imprescindible existència d’elements aliens a la voluntat de l’artista com és la cuita i les seves variables.


Vaig fer-li aquestes reflexions al propi Enric Mestre i davant la meva sorpresa va dir que estava totalment d’acord. Ell es considera un escultor volumètric racionalista que ha trobat en la ceràmica la tècnica que més s’adiu a les seves necessitats ja que li permet afegir color, ritme i harmonia als seus treballs , fet que seria del tot impossible amb altres materials.



L’obra de Mestre va des d’un cert racionalisme constructivista amb evidents referències que van des d’unes arrels otezianes  fins a una mirada intensa al muralisme geomètric , passant per uns homenatges implícits a Chillida, en aquesta recerca de la conquesta del buit, fins arribar a un minimalisme  que ens porten a Corberó i Sergi Aguilar. Tot en un treball que va des d'un cert classicisme fins a la contemponeitat més viva i viscuda.



Una repassada ben ample a l’evolució de l’escultura sintètica, amb mirada implícita però alhora amb un toc del tot personal que les individualitza amb el  seu nom i el seu fer.



L’exposició d’Enric Mestre és, fent honor al seu cognom, una lliçó magistral de concepte, forma i tècnica que sedueix en la seva perfecció i bellesa, capgirant la seva aparença freda, en unes obres càlides  que arriben i corprenen per la seva perfecció i bellesa  que fan del seu creador, Enric Mestre, una veritable icona de la ceràmica alhora que l’eleva al nivell dels grans artistes del volum, del que és absolutament parell en ànima i fer.




Una exposició absolutament magistral, digne de qualsevol museu d’aquells que tots pronunciem el seu nom amb respecte i fascinació. Una exposició que mereix detinguda i repetida visita i que seria pecat mortal oblidar-se d’ella, ara que tenim la possibilitat de gaudir-la amb plenitud.



Exposició imprescindible per la seva qualitat. Del millor que hem pogut gaudir en l’entorn proper en molts anys.




Felicitats amb tot el respecte per el mestre Mestre.


dimarts, de juliol 10, 2018

Miquel Àngel FAIDELLA





Avui m’arriba la notícia de la mort de Miquel Àngel Faidella. Ja fa anys que coneixíem la seva malaltia però el cert és que la seva mort ha estat per a mi una sorpresa total ja que no era conscient del tot de la gravetat del seu estat.

És sens dubte una pèrdua molt important per l’art local. Ho és ja que massa vegades creiem que son els artistes els grans protagonistes de l’activitat artística local. I certament ho son , però ho son gràcies a la intervenció de gent com els galeristes o com les associacions i els ens que organitzen les exposicions, que preparen i greixen les maquinaries per que l’artista es pugui lluir.

En Miquel Àngel ha estat un d’aquests imprescindibles protagonistes secundaris. La seva tasca al Sant Lluc en el disseny de tantes coses, com per ex. tota la part gràfica de la Biennal,   i la seva feina incansable en la difusió de les activitats de l’entitat , han estat fonamentals per el seu èxit.

I òbviament no cal oblidar-se de la seva vesant artística de dissenyador gràfic en la “fabricació” de tantes i tantes obres editorials relacionades amb l’art i amb l’artístic. Un espai en el que  trobà punt d’expressió del seu innat talent creatiu i artístic.

En Miquel Àngel és d’aquella gent , que massa vegades queda amagada lluny dels focus i que sols es troba a faltar quan ja no hi son , per que la magnitud i la importància del seu fer s’evidencia en l’absència.

Vagi des d’aquí el meu condol per l’Isabel i per el seus fills , i com no per la família del Sant Lluc i de l’art mataroní. Tot lamentant que ens haguem quedat sense el temps per aclarir les petiteses dels malentesos que ens havien allunyat.
L’ambient artístic mataroní avui és més pobre després de la teva desaparició Miquel Àngel.

Que la terra et sigui lleu. Et recordarem.

(fotografia extreta de la xarxa)


dijous, de juliol 05, 2018

MOR JORDI PUIGGALÍ




 A l’edat de 96 anys ha mort Jordi Puiggalí, el penúltim representant del que podríem dir generació artística d’Arts i Oficis, i membre del grup dels arts ( amb els germans Arenas, Manuel Cuyàs, Salvador Esquerra i Emíla de Torres) , quedant ara com a supervivent tan sols l’Antoni Boix.


Aparellador i llicenciat en belles Arts va dedicar bona part de la seva vida a la docència acadèmica reglada , essent director durant molts anys de l’Escola d’Arts aplicades i oficis  artístics Pau Gargallo de Badalona.





Certament va ser un element controvertit ja que mentre essencialment era un defensor absolut de l’academicisme i la seva obra tenia una clara influència el noucentisme, compartia associacionisme amb el FAD , o l’Associació d’Artistes actuals. Va ser membre de el cercle de Sant lluc i de l’Associació de Sant Lluc local, essent organitzador de la col·lectiva local després de l’abandó dels santlluqueros i fins l’aparició de l’actual associació.




Essencialment hem de considerar-lo com un escultor, encara que com a bon professional era un gran apassionat del dibuix en especial el nu femení i en la tècnica a la sanguina.




Escultòricament va ser deixeble de Josep Mª Bohigas i de frederic Marés, amb qui compartí estilística. La seva obra més preuada és la de caire religiós destacant la seva presència en els més importants temples locals com son Sant josep, , Sta Anna i sant Pau i molt especialment la basílica de Santa Maria.



Però l’obra escultòrica més important de Puigaglí va ser el fris del monument a José Antonio, a Barcelona, que es trobava ( ha estat desballestat) a la cruïlla de Avda Sarria , amb l’antiga Infanta Carlota , actualment Josep Tarradellas. Un monument quanyat en concurs amb el projecte arquitectònica de Jordi Estrany.
Un concurs amb important participació, i onze finalistes , amb un jurat més que important que els va fer guanyadors davant el projecte de Terradas i  Tey, essent triat egons el jurat per : “Correcto en su aspecto urbanístico, muy logrado el arquitectónico, con adecuada ponderación de volúmenes y calidad de materiales, y conseguido el efecto escultórico por la disposición de los bajosrelieves y simbolismo de los mismos”. Un concurs que els hi va significar un premi de 100.000 pestes de l’època ( 1959). El monument va ser desballestat el 2009 i si no recordo malament les pecs del fris van ser tornades a l’artista.



Jordi Puiggaglí era un home adust, un xic malcarat, enfadat amb l’art i el món ja que creia no havia aconseguit tenir el reconeixement que creia merèixer. Vaig tenir amb ell una relació a vegades més que difícil amb situacions esperpèntiques com quan , havent acomplert jo ja els quaranta , va trucar  a la meva mare per exigir-li em renyés ben fort per criticar la seva obra i la dels seus amics. Un caràcter el seu que va fer que artísticament morís en la dècada dels setanta incapaç d’adaptar-se a una nova mirada artística més actual sense renunciar a les essències.


Malgrat això en la darrera època va ser objecte d’un parell d’homenatges com l’exposició antològica de 2002 organitzada  al Ateneu de la Caixa laietana que va ser una gran sorpresa per la gran potència clàssica e les seves obres de primera època . En complir 90 anys els amics de ca l’Arenas li van retre homenatge amb visita especial al seu taller mataroní.



Ara ens ha deixat  i queda ja condemnat a l’oblit etern amb aquesta Cultura local que no ens deixa veure i gaudir de cap de les obres els nostres artistes.


(les imatges han estat extretes de la xarxa)



dimarts, de juliol 03, 2018

ARGILLÀ. ARGENTONA 2018.




 Ara fa justament quatre anys que el Patronat Municipal del Museu del Càntir d’Argentona prenia una discissió transcendental, tal i com era separar la fira de Ceràmica i terrissa de les celebracions de la Festa major de Sant Domingo i començar una trajectòria en solitud. Una decisió difícil però ben meditada ja que la coincidència d’ambdós esdeveniments provocava un sobresaturació de personal que no permetia lluir a la Festa Major com a tal, alhora que la fira esdevenia més espai de passeig que no espai per aquells veritables afeccionat al noble art de la ceràmica.

El resultats van ser tant positius que la decisió ja va ser definitiva , associant-se a partir de la següent edició al concepte “argillà” aquesta fira internacional que tenia ja seus a Faenza ( Itàlia) i Aubagne (França), essent aqueta ciutat francesa la convidada a la fira que mantenia la seva exitosa paramètrica.
L’any passat , 2017, el projecte es complicà ja que s’afegí a la revolució de dades , la revolució en el Càntir de l’any que es podia adquirir ja a la Fira , un mes abans doncs que per la Festa el Càntir , alhora que abandonava la seva històrica tradició de reproduir un càntir de terrissa popular, per passar a  presentar un Càntir de Disseny, donant modernitat a la tradició i girant cap el que podríem dir segle XXI.

Certament la ceràmica tradicional està en davallada el que havia convertit la venda de càntirs en residual. Calia doncs anar a cercar nous mercats , especialment intentant captivar a un públic jove. D’aquí el càntir dedicat a Puig i Cadafalch en el seu centenari. Tot en una edició numerada i limitada  a 3000 peces que s’esgotaran just per aquests dies. El cert és que els resultats van ser del tot positius.




Arribem doncs a una nova edició, donant una volta més al cargol.
Joan i Pol Cruanyes, juntament amb Carles Bassó han estat encarregats de donar forma al càntir 2018 i ho han fet amb la peça “cantirmplora”, paraula que engloba càntir i cantimplora ja que si bé manté la forma d’una cantimplora , agafa els caràcters del càntir. Té broc i pitorro, mentre que cal recordar que els cantimplores sols tenen un broc gros.







En  el moment de la presentació el prototip aquest era doble, amb els colors negre i vermell, dualitat que no va poder ser eliminada per el patronat per el que enguany el càntir estarà disponible en dos colors.

Al fet propi del Càntir de l’any cala afegir la presència de Romania com a país convidat que presentarà al saló de Pedra una excepcional exposició de la ceràmica popular el país. Una mostra que es completarà en la internacionalitat amb la presència d ceramistes de deu països, tots ells de gran qualitat , ja que la potència de la fira permet ja realitzar una acurada selecció que elevi el nivell a cotes importants.




En el camp expositiu cal remarcar també dues importants exposicions. Al Museu del Càntir, ceràmiques d’Enric Mestre , un dels millors ceramistes espanyols , artista de tradició i avantguarda amb unes capacitats tècniques i conceptuals excepcionals. Al seu cotat i a la casa Gòtica una exposició revolucionaria: Dissenys i ceràmica 3D, potser el futur d’aquet noble art.


Si a més hi afegim les activitats tradicionals de la fira , com és el cinema, els concursos de torn i tota mena de demostracions ceràmiques no ens queda més que dir que si sou amants no ja de la ceràmica, si no de l’art o de la cultura popular, la vostra presència  al fira Argillà a Argentona , d’aquest divendres a diumenge, és més que obligada.
No us la perdeu.




diumenge, de juliol 01, 2018

MÀXIMO ALMEIDA.- GAIA





En Máximo Almeida té un posat  senzill, de persona tímida i introvertida. Sembla molt de mirar endins i fugir de la cridòria i fullaraca del món exterior. I la seva pintura és un fidel reflex d’una aparença que no és postureo i sí fidel reflex de la realitat.


Corria l’any 2006 quan juntament amb Alberto Romero Gil aconseguien sengles guardons en els premis de Pintura Jove de la Parés , i era un parell d’anys després quan ens sorprenia, i al bons afeccionats corprenia, amb una espectacular presència a “Quatre” a l’Ateneu, amb una exposició “Nocturn” en la que ens mostrava una ciutat peculiar, freda i màgica , a lo Blade Runner, una ciutat fantàstica , freda en l’aparença però que traspuava humanisme i vida interior. Una exposició d’altíssima categoria que no li va provocar el resó que mereixia tat per la seva qualitat tècnica com conceptual. 




Des de llavors el seu fer ha anat amb entrebancs amb algunes mostres dedicades al retrat de caire realista però adornat per un tamís pop, que en certa manera trencaven la seva línia habitual i que no acabaven a ser reeixides ja que semblaven impostades i llunyanes a la seva sinceritat. Així en el 2012 obria un parèntesi i es situava en standby en una recuperació anímica i especialment a la recerca d’uns sentiments que l’impulsessin de nou a la necessitat d’expressar-los mitjançant l’art.


Avui, al cap de més de cinc anys, Màximo Almeida retrobat amb si mateix i amb l’art , presenta el seu nou fer amb la mostra “Gaia” a l’espai Capgròs, una mostra formada per dibuixos fets a llapis, de caràcter essencialment realista que retraten el medi natural en les seves diverses facetes. Gaia a més de la seva referència a la natura i en especial a la “mare” terra, per altres considerada com la deessa de la fertilitat. Dos conceptes que es complementen perfectament en aqueta exposició.




Almeida aprofita perfectament el sempre peculiar espai del lloc expositiu per presentar una exposició de caràcter intimista , en la que reivindica el paper fonamental del dibuix en el món de l’art. Allò de “ el primer sempre és el dibuix”, ara molt en desús quan no rebutjat, agafa presència i volada en el treball de l’autor. 




Ja sigui en la figuració I/o el realisme més estricte, ja sigui apostant per un cert simbolisme en el que s’evidencia encara el gran pòsit que li deixà el seu mestre Ricard Jordà, Almeida recupera aquell tremp del que parlàvem al començament amb un treball exquisit, despullat de tot , cercant l’anima i l’essència. Un treball amb elements de la natura que malgrat l’aparença de fredor que pugui provocar la seva asèpsia i perfecció, ens ofereixen una calidesa interior , accentuada en alguns cassos amb el bon recurs d’un mínim apunt de color que fa saltar l’espurna. 
Unes obres a les que afegeix en algun cas una reflexió en l’aprofundiment del seu sentiment d’estima i respecte de l’entorn natural que ens envolta i a aquí tantes vegades maltractem.




Una exposició doncs aquesta que ens permet retrobar-nos amb el bon fer d’aquest delicat artista alhora que demostra com el dibuix és una eina important, al menys tant com qualsevol altre per aconseguir una valuosa obra d’art. Un treball que esperem serveixi definitivament per tancar el seu silenci i esdevingui inici d’una positiva nova època.

Exposició que paga la seva visita.

Fotografies extretes de les xarxes socials