diumenge, de maig 19, 2019

LA INTENSA MIRADA PICTÒRICA DE SILVIA ALCALÁ





L’empoderament de la dona en el món de l’art, actualment abassegador, ha servit per eliminar definitivament el mal concepte d’art femení en el tòpic de gènere que havia servit per qualificar-lo com un art sensible, decoratiu, tou, amable i fins i tot nyoyo i cursí.




La desaparició d’aquest art “femení”  fonamentat en els tòpics de gènere ha estat substituït per un nou concepte, més d’acord amb la realitat personal i social de les dones artistes ,com ho és el d’art “en femení”. considerant com a tal l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta.
En aquest concepte es on s’estableix i desenvolupa els seus conceptes artístics Silvia Alcalá que en aquest mes esclata amb una exposició resplendent  "Feminae... Mujeres” a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.





Silvia Alcalá és un creadora amb una potent formació. No és habitual trobar-se amb artistes amb titulació de Belles Arts i Història de l’Art, un fet que li permet alhora de copsar el concepte artístic com a forma evolutiva d’un passat immemorial, i trobar-hi la forma tècnica més escaient per assolir més plenament les seves intencions plàstiques.





Pintora en essència com és, creu fermament que la pintura  és avui per avui el llenguatge més subversiu per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre complex i conflictiu. Molt en la línia de la gran artista Susy Gòmez, a Silvia Alcalá l'interessa dialogar des de la pintura, que quasi sempre ens parla d'humanització, de l'imperfecte, que és justament el punt de partida  que precisa per explicar-se.

Silvia Alcalá estructura la seva pintura, tant en el concepte com tècnicament, de dins a fora. Les seves obres comencen donant primacia al fons, aquell element generalment menystingut per a una majoria de creadors. Allà , fonamentada generalment en el collage, l’autora munta la bastida que sustentarà i estructurarà l’obra.




Des del color, element fonamental per a ella, no per que serveixi com esquer d’atenció, i sí per sentir-lo vivencialment, passant per els detalls tècnics com és l’ús accentuat de papers de seda que en la diversitat de colors i el seu entrecreuament generen un pòsit cromàtic màgic  que servirà en la culminació de l’obra per elevar la figura que la dominarà.

Un fet, aquest del collage que li permet marcar la musicalitat i la intenció de cada una de les seves peces. Així ens trobem davant uns plantejaments a voltes fauvistes, en altre amb caires antillans ben referenciats a Gauguin, o fins i tot fent homenatge referencial a les composicions cromàtic - geomètriques de Paul Klee.




Aquest fons servirà de suport i arrel a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes que alguns qualificarien com picassianes però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo. Unes figures estàtiques i hieràtiques, amb mirada freda a l’estil de la mirada romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, ens interroguen sense pausa, i seguint-nos al llarg de tota l’exposició.

Uns figures de dones que ens parlen des de l’interior, silent i carregat de pors i angoixes, en el cas de les úniques peces no vibrantment cromàtiques i establertes en grisos i colors enfosquits. Mentre que per l’altre part, la més cromàtica, l’interrogant va per camins més socials i identitaris del paper de la dona en la societat, molt en un sentit d’absència de plenitud .




El veritable art si vol complir la seva veritable funció ha de neguitejar, ha d’interrogar, provocar reflexions  i cercar respostes. Justament aquest és la lluita de Silvia Alcalá, atreure amb l’esquer de la bellesa estètica i una vegada enganxat l’espectador en la densa tela d’aranya de la seva pintura, realitzar mil i una preguntes que ni s’identifiquen ni s’expliciten, però que l’obliguen a submergir-se en l’aposta conceptual de l’artista per intentar-hi trobar solucions  i respostes.





Creu l’artista que una mirada supera qualsevol silenci i lluita en cada obra per que així sigui. I a fe que ho aconsegueix amb aquestes mirades que parlen, reflexionen i interroguen en una exposició que no s’haurien de perdre. Defugin la bellesa formal de les peces i siguin capaços de capbussar-se en la força del seu interior i estic convençut  que un neguit seré els acompanyarà al sortir de la sala. El que significarà el triomf del veritable art , i el d’una artista poc coneguda que han d’apuntar a la seva agenda, Silvia Alcalá.




Felicitats.


(les imatges del post son pròpies i extretes de les xarxes i no han de correspondre forçosament a obra exposada)


dimarts, de maig 14, 2019

L’ADRENALÍNICA PINTURA DE PASCUTI





Pascuti ( Joan Pascual i Martí) amb qui malgrat la coincidència absoluta de cognoms no tinc cap mena de relació familiar , és un autor resident a Òrrius que s‘estrena expositivament de manera individual a la comarca amb l’exposició que ocupa aquest mes l’espai capgròs, després de diverses presències en col·lectives i principalment en  el Sant Lluc.

Pascuti és una persona vitalista en extrem que precisa de manera absoluta expandir aquesta vitalitat. En el físic ho fa mitjançant la pràctica de l’escalada que l’ha fet visitar les muntanyes de mig món mentre que en l’aspecte anímic i espiritual ho fa amb la pintura de la que és practicant des de fa una trentena d’anys.




En els seus inicis Pascuti practicava una pintura figurativa de la que ha evolucionat per arribar a aquesta abstracció actual, a bon segur molt més propera a la seva identitat de llibertat, ja que difícilment s’havia de trobar còmode en l’encasellament  més formal al que està obligat en certa manera el practicant de la figuració. L’abstracció en canvi li permet expressar amb tota la llibertat del gest, la forma i el color, les seves sensacions més íntimes.

Així la pintura s’estableix en el seu cas com una descarrega adrenalínca constant que es mou , al menys en el que pertoca a l’avui exposat per dos camins: un de més oníric, d’aires i caire surrealista amb clares influences mironianes, -salvant totes les distancies-,i altre de caire més subtil, d’influences orientals en les que el gest domina per damunt de les formes.




En ambdues circumstancies la pintura de Pascuti és adrenalínica , com una descarrega de vitalitat, el que és alhora una virtut i un gran defecte. La virtut està com no en la frescor que emana la seva pintura, però aquesta queda frenada per la manca de reflexió general que s’estableix en l’obra.
És per això que caldria aconsellar a Pascuti que intentés treballar de manera més pausada , que la seva obra no fos sempre una llambregada rere d’altre i que en canvi fos més pausat en la realització, i que aquesta fos més meditada ja que estic convençut que obtindria molts millors resultats i no succeiria com ara , en que cada obra ofeerix uns detalls positius particulars, però que en el conjunt queda “cremada” a voltes per el tema cromàtic, altres per l’enfarfegament conceptual, en altres per el desequilibri del conjunt i...




Pintar amb el fre de mà posat no és un problema greu si serveix per reflexionar i temperar la fogositat innata del creador. Cuinar amb el foc sempre alt acostuma a deixar uns resultats d’aliments. cremats per fora i crus per dins. Això és justament el que li passa al nostre protagonista,  que la potencia visual emmascara unes peces massa crues i a les que falta encara una bona cuita interior. Cal doncs cuidar i refredar la visceralitat per aconseguir unes reflexions plàstiques més potents que no es quedin tan sols en el visual.

dimecres, de maig 08, 2019

CATHERINE LORTON. BIOGEOMETRIES





 Les parets de La destil·leria llueixen de manera resplendent amb l’exposició “Biogeometries” de Catherine Lorton que demostra amb aquesta més que recomanable exposició haver assolit ja un lloc de privilegi entre l’elit artística local. I ho diem així, curt i ras, i de bon començament per aquell que no es vol perdre en les ziga-zagues dels comentaris crítics.

En veure aquesta exposició i fer repassada al passat, sorgeix allò tòpic de “quién te ha visto y quién te ve”. Fa tan sols poc més d’una dècada que Lorton era una pintora immersa en un paisatgisme i una figuració adotzenada en la imitació del mestre, amb una obra vulgar, repetitiva i mediocre que res de bo presagiava en un anàlisi de vol ras, però que si s’aprofundia en l’anàlisi apareixia un espurna de rebel·lia i un llunyà ressò d’artista insatisfeta.

Intel·ligent i ambiciosa com és , Lorton va reflexionar profundament i va entendre que si seguia per aquell camí es quedaria en una mediocre pintoreta local i que el seu fer seria mort  més enllà de la petita autocomplaença. Va entendre que el camí per avançar i assolir una certa dignitat d’artista passava per dos fets durs i difícils quan un ja no disposa de la il·lusió del principiant. Dos elements era fonamentals. La formació i la crítica. La primera per assolir uns conceptes tècnics i mentals que servissin per bastir la seva idea creativa, i la segona , entenent la crítica com cal, és a dir no com element negatiu i de censura i sí com element de judici i anàlisi per a millorar.




Llençada amb il·lusió al futur, Lorton va cursar estudis reglats a la Pau Gargallo i es va diplomar en escultura i ceràmica artística. I cada vegada va anar mirant més cap a dintre i es va anar oblidant de mirar  en fora. Sols ho feia per alimentar el concepte, per aconseguir nous elements que donessin potència al seu vital motor artístic.

Així iniciava el seu camí cap l’infinit allà el 2010, amb l’exposició “Nous camins” a Gal-Art, galeria mataronina d’infausta memòria. En la presentació del catàleg escrivíem: “Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son considerats com artistes poden assolir.”




A ella van seguir “Nous llenguatges” al 2011 a Aparelladors en una exposició vibrant de la que dèiem :” mirades en les que la brillantor de la forma no ens ha de fer oblidar la mirada detinguda al detall que apareix , com afirmació o interrogació, en totes i cadascuna de les seves peces.

Però l’esclat va ser el 2014 a la Presó amb “Les veus perdudes” en la que dominava l’escultura i la ceràmica. Una mostra colpidora i de la que dèiem. “ L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.




I allà ja començava a albirar-se el món del gravat com a punt de fuga de la potència plàstica. Un gravat que com tots sabem és una tècnica de cuina lenta i d’aprenentatge igualment lent , en el que Lorton s’ha submergit i aprofundit fins a límits insospitats.

La seva impulsiva impaciència i gestualitat s’ha vist obligada a la reflexió i al mètode i a pensar molt abans d’executar i això l’ha beneficiat. A més ha aparegut el repte, un element imprescindible per a molts artistes . La superació de límits com aposta personal. I amb tots aquest elements , ben amanits per la personal filosofia del “botonisme” , han confegit la formula perfecte per fer esclatar de manera definitiva el fer artístic de la creadora.




Sols entrar a La destil·leria, a mà dreta , apareix resplendent l’obra que defineix i domina tota l’exposició, una obra arrodonida plàsticament, tècnicament excel·lent , i amb un senti harmònic perfecte. Un munt de “botons lortians” dansant frenèticament en un espai ingràvid però alhora engabiats per dues superfícies “biomètriques” que els encapsulen , sotmès tot a la potència i l’interrogant de l’especial món en el que es mou l’autora. Les seves dimensions i la força de les imatges que trenquen la immobilitat plàstica per esdevenir obra viva, son en tal grau espatarrants que poden fins i tot arribar a frenar a l’espectador per la por que la resta de l’exposat no respongui al mateix nivell. Però no cal patir, la resta, encara que no assoleix tal nivell de magnificència el voreja.




Tècnicament agosarada  però superant amb nota la prova, aposta per gravats de grans mides, quasi gegantins, en els que ,- i aquest és potser el gran defecte de l’exposició-, la magnitud de la superfície l’obliga a un cert enfarfegament  plàstic que demana a crits una depuració amb l’eliminació del superflu. Potser per això les obres de mida més habitual son més agraïdes ja que en elles podem gaudir de manera més pura de la intencionalitat plàstica de l’autora.

Una intencionalitta clarament emocional i en al que vol submergir a l’espectador que clarament queda subjugat per la bellesa plàstica que atresoren i per la força de la tensió que generen presentant interrogants difícils d’esbrinar.



Però sigui com sigui, l’exposició és en conjunt una pura delícia plàstica , en la que cal deturar-se davant de cada treball per descobrir i gaudir dels detalls que ens ofereix i per copsar la filosofia que vol emetre. I com no apuntar ben bé el nom de l’artista protagonista, Catherine Lorton que des d’ara mateix és ja una de les grans de l’art mataroní.

Felicitats.

(imatges extretes de les xarxes socials)

Biogeometries . Catherine Lorton
La destil·leria . Del 4 de maig al 5 de juny de 2019



dilluns, d’abril 22, 2019

SALA D’EXPOSICIONS D’APARELLADORS. 10 ANYS



Fa ja 10 anys que l’Associació sant Lluc va tenir la gran pensada de pactar amb el Col·legi d’Aparelladors , Arquitectes tècnics i enginyers d’edificació, l’aprofitament de l’espai expositiu que es troba als baixos de l’edifici que acull el Col·legi  a la plaça Xammar de Mataró.

Una sala que amb alguns problemes com ho pugui ser algun d’il·luminació i principalment la intensitat explicativa i cromàtica de la moqueta que ocupa el terra de l’espai, gaudeix d’un munt de qualitats que han estat abastament aprofitdes tant per l’Associació per fer una programació permanent, com per els artistes que en al més gran varietat d’estils, conceptes, tècniques i tendències l’han anat ocupant durant auest deu anys.

Ara ,en celebrar-se l’aniversari la gent del Sant Lluc ha tingut de nou una bona pensada com ho és realitzar una col·lectiva amb les obres que els artistes han deixat en certa manera com a   contrapartida per la cessió de l’espai. Una exposició amb un resultat qualitatiu interessant i que mereix varies reflexions.

La primera es la de la bona feina feta en aquests deus anys per l’Associació, amb un nivell qualitatiu important, que encara que ha davallat en els últims anys, segueix essent notable , amb algunes excepcions, i que ha convertit a l’espai d’Aparelladors en element de referència a la ciutat.

La segona està en la generositat dels artistes , donant uns obres en certa manera significatives. No unes obres qualsevols, de racó de magatzem, i sí en canvi en el desig de permanència i significació de la seva vàlua. Unes obres que permeten en la seva exposició global veure la seva vàlua i alhora en aquells que exposaren els primers anys, copsar la seva evolució al respecte de la seva realitat artística actual.

I finalment observar que el fons actual del CAATEEB és a bon segur el millor fons d’art actual existent a Mataró, a on sembla ser que diuen que també  hi ha un fons d’art municipal però que mai ha estat ensenyat ni exposat ni documentat públicament, i per tant ningú sap de la seva vàlua.
La varietat i eclecticisme de les exposicions, i la presència abundat d’artistes locals, permet , a través del mateix, veure el nivell, la realitat, el passat proper i el present recent de bons part de la realitat artística local. Un fons que hauria de fer reflexionar  a la Cultura Oficial al respecte de la imperiosa necessitat de l’existència d’una pinacoteca local pública en els espais museístics locals.

Una exposició , aquesta del 10 aniversari del CAATEEB que esdevé d’obligada visita per fer record i memòria del que ha estat la vida expositiva de la ciutat, alhora que de gaudir d’interesants obres d’artistes de tota mena, en especial dels mataronins tan esquerps massas vegades en mostrar-se en el seu entorn més proper.

dimecres, d’abril 17, 2019

REFLEXOS. L’OBRA DE DAMIÀ CAMPENY







Damià Campeny és un dels pocs artistes de primer nivell nascut a Mataró, ciutat en la que va viure sols fins els dotze anys quan es desplaçà a Barcelona per iniciar el seu periple d’estudi , per no tornar més a residir a la seva ciutat natal que va ser per a ell més un fet circumstancial que no pas vivencial.

La ciutat ha mantingut igualment el distanciament amb la seva figura com ho demostra el fet de que malgrat la seva més que reconeguda fama, sols dues obres seves estiguin a la mateixa, com ho son l’escultura de Sant Vicenç de Paul a al parròquia de Sant Josep i la de Sant Jaume a l’hospital de sant Jaume i Santa Magdalena, escultures que passen ambdues del tot desapercebudes en les seves ubicacions. Existeix notícia d’una tercera obra que es trobava a Sta Maria, segons relata Joan Francesc Clariana i Roig  en l’aconsellable article Presència d’un mataroní oblidat: Damià Campeny a la nostra ciutat publicat a la revista del Grup d’Història del Casal nº76 , de l’any 2005.

En el pla més anecdòtic, el nom de Campeny apareix com a titular d’un Institut d’ensenyament mitjà,  d’un carrer que fins fa ben poc era cul de sac, existeix una reproducció de la seva obra Flora a la plaça de la Ciutat jardí, alguns documents al Museu Arxiu, una placa al carrer d’en Pujol 39 en la casa on va néixer i una figura seva a la galeria de mataronins il·lustres. Com veiem ben poca cosa per a un artista ben notable.




Un menysteniment cap a la figura de Campeny que es va evidenciar  quan el 1999, aprofitant l’avinentesa del tancament per obres de la Galleria Nazionale de Parma, Pilar Vélez, per un llavors directora del Museu Marés va portar al museu que dirigia el Triomf de taula de l’ambaixador, realitzat a Roma el 1803, que així viatjava per primera vegada fora d’Italia. Per a tal d’optimitzar despesa, Pilar Vélez va oferir al Museu de Mataró i a la caixa Laietana compartir exposició i despeses. Ambdues institucions van refusar l’oferta tot dient que no era un treball “interessant”, tal i com va quedar palès en l’entrevista que Pilar Vélez va concedir a “Espai d’Art” de TVM.. Curiosament l’any anterior 1998, caixa Laietana havia col: laborat amb la Biblioteca de Catalunya  per editar l’espectacular monografia del doctor Carlos Cid Priego “La vida i la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny I Estrany”




És per això que era del tot recomanable, per no dir obligat, treure la pols a tan insigne autor i fer-lo avinent als ciutadans de a peu mitjançant alguna important exposició. I crec que aquesta ha estat la intenció de “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” exposició que es va inaugurar el passat 12 d’abril i romandrà oberta fins el 27d’octubre ( sí, sí han llegit bé, més de mig any de durada) a ca l’Arenas.

Una exposició que comissariada per Anna Riera i Mora, una de les grans expertes de Campeny, per no dir la més experta després de la mort ja fa uns quants anys del doctor Carles Cid Priego. Un exposició doctoral, curulla d’informació , abassegadora en el que pertoca a dades, detalls , documentació, que aclapara a l’espectador no especialista, que s’acaba perdent davant tal muntanya d’informació i acaba inexorablement claudicant  fent-ne passada ràpida com a conseqüència del fracàs didàctic de la mateixa que hauria de ser el punt fonamental per la que s’ha gestat.

Son tants els detalls que s’escapen a l’espectador , tant per la gran quantia dels mateixos, com per el mal muntatge dels detalls de la mostra (originals, fotografies i documentació segons sembla queden visualment separat per el color de les cartel·les, com ens indicà a posteriori els funcionaris de l’espai però curiosament aquest detall no queda explicitat en cap moment de l’exposició el que el converteix en inexistent) ,així com el fet de que l'exposició comença pel primer pis, fet que tampoc està indicat, converteixen en un veritable fiasco a la mostra





Una exposició que sembla tingui un sol motiu , l’edició d’un catàleg doctoral. Fet fonamental que farà avinent poder llegir amb calma i tranquil·litat tota la documentació i fruir-ne, no com ara en que la seva abassegadora presència distreu el tot de les obres i imatges presentades, desvirtuant-les i de pas a l’artista.

Una exposició que cal visitar intentant centrar-se en l’obra i despullant-la de tot l’academicisme històric que l’envolcalla i esperant el catàleg que sens dubte serà un bonsacompanyant a la monografia de Cid Priego.


dilluns, d’abril 08, 2019

PUNTS DE LLIBRE




De les múltiples exposicions que organitza l’Associació Sant Lluc, formalment cal destacar la Biennal Torres García que ens permet fer una mirada variada i dispersa a l’art que es fa en els nostres contrades, i la Col·lectiva de Sant Lluc que ens apropa a una mirada de la mass media artística local.

Però si volem conèixer i analitzat l’estat real i veritable dels artistes mataronins  ens hem de deturar en dues altres mostres , esdevingudes ja tradicionals, com son la del “15 x 15 “ i la de punts de llibre. I és així ja que mentre que el criteri de la selecció d’obra per part els artistes a la col·lectiva no és l’exigent que caldria i son moltes les vagades en que es presenta aquella obra qualsevol que dorm en un racó de l’estudi i son escasses les vegades en que en canvi el que es presenta es una obra  de mà.xima dignitat i corresponent al millor de l’artista, això no succeeix en aquestes dues exposicions, quasi considerades com a  menors però que en canvi és on podem trobar el més destil·lat de l’expressió creativa dels nostres artistes.

I és així ja que l’especificitat de les mides ,inhabituals en el diari treballar de l’artista, l’obliga sempre a crear per ellas una obra nova, fresca i actual. I l’obliga alhora a cercar conceptes i maneres d’expressar  que siguin les més adients per el resultat final, encara que no siguin habituals en el seu modus operandi diari.
És per això que podem veure perfectament la realitat més real, i valgui la redundància de cada artista i podem avaluar-lo de manera més adient.

És per això que jo soc fan d’aqueta exposició de Punts de llibre que ocupa la sala del Casal amb la participació de 65 artistes associats  en un to més que remarcable, amb forces sorpreses ben positives , que portaran unes signatures o altres, segons el gust particular del visitant. Però jo els hi recomano que per una vegada, actuïn com a crítics i analitzin l’obra presentada comparant-la amb l’habitual de l’artista i tinguin per segur que s’enduran curioses sorpreses.

Una interessant exposició que recomano vivament , i que a més comporta la possibilitat d’adquirir a bon preu alguna obra del seu artista preferit, i que repetint cada any es pot assolir una més que notable col·lecció.

Punts de Llibre 2019


Sala del casala Aliança fins el 28 d’abril

dimarts, d’abril 02, 2019

DONES



La revista capgròs sempre ha estat ben propera  a la cultura i molt especialment a l’art. El seu recolzament ha estat des de diversos angles. Des del purament informatiu, amb l’agendat de les activitats i donant notícia puntual a les exposicions locals i aquelles de foranes que protagonitzaven els artistes de casa , fins al proactiu amb el tema il·lustratiu dels diversos comptes  que anyalment ha anat publicant com amb la creació de l’espai capgròs, un espai expositiu situat en el hall de l’empresa i que proper als 17 anys d’activitat ja aplega un historial de quasi dues centes exposicions.

Però també en les efemèrides importants l’art assolia lloc de privilegi en la celebració. Així  en el 25 aniversari es celebrà l’exposició “Mirades” en la que 25 artistes mataronins van plasmar el seu lloc emblemàtic de la ciutat , o en el 30 aniversari en que es celebrà “Tempus Fugit” amb 7 artistes mataronins que va ser el preludi de l’expo que amb el mateix nom ocupà l’any següent la Nau Gaudí.

Ara , en motiu del 35 aniversari, l’expo escollida ha estat “Dones” amb la participació de Glòria Badosa, Maria José Carrasco, Rosa Codina, Marta Cuixart, Anna de jaime, Marta Duran, Catherine Lorton, Margarida March; Gina Portera, Marga Riera, Mónica Vilert i el padrinatge espiritual d' Emília de Torres. Una exposició amb artistes dones feta per homenatjar a les Dones que van ser les primeres en portar la revista Capgròs a casa ( fa 35 anys el tema de la compra diària era bàsicament femení) i que han mantingut la confiança en la revista i l’han convertit en obligada en totes les llars, totes les setmanes.

L’art és únic. No existeix l’art femení, existeixen dones artistes i elles son les que ocupen amb tot honor l’espai capgròs amb un altíssim nivell de qualitat.
Les onze artistes escollides no son les onze millors dones artistes de Mataró y comarca, no era aquesta la intenció de la tria, però si responen amb un eclecticisme total a diverses generacions , estils, temàtiques  i tècniques, demostrant abastament les seves capacitats i vàlues d tal manera que converetixen aquesta exposició en una de les més interessants celebrades a l’espai capgròs en la seva petita però intensa història.

No és punt i moment de destacar unes obres sobre altres , qualsevol visitant trobarà aquella especificitat creativa amb la que es sentirà a gust , però sí que és obligat remarcar la presència d’una obra d’Emília de Torres veritable  precursora de les artistes femenines a Mataró. Als anys 50 es licencià en Belles Arts , essent sols dues dones en la promoció, i de sempre va mantenir viva , quasi fins  el seu centenari, una activitat artística i plàstica de gran qualitat que la va convertir en la Gran dama de l’art mataroní. La seva presencia senyoreja la mostra per la seva qualitat i alhora és punt a emmirallar-se per a qualsevol de les participants.

Tot agraint l’absoluta disponibilitat trobada en totes les artistes participants, especialment entre els familiars de Emília de Torres, volem recomenar abastament aquesta exposició que mostra la qualitat i el nivell de les nostres dones artistes que amb la mateixa demanen a crits una altre exposició amb la mateixa filosofia i amb un nombre més alt de participants i en un indret emblemàtic de la ciutat.

Si amb Tempus Fugit va ser possible, per què no intentar-ho de nou amb “Dones”. Per a molts seria un somni fet realitat.