LESANTESONSOM

Avui s’ha iniciat la prèvia a Les Santes amb la inauguració de la tradicional exposició de fotografies de l’any passat que enguany porten la signatura de Soler&Balcells.
Una inauguració que desitgem no sigui premonitòria , ja que l’acte ha estat poc concorregut , amb un cartell de segona que han encapçalat Elisabeth de Dòria i Gisel Noè en absència dels caps de l’entitat i de qualsevol polític ja que coincidia amb el ple mensual .

Cada any el repte de l’exposició de Santes és més difícil, complex i costerut. Han estat tants els angles de captació de la festa que la volta de més del cargol exigeixi cada vegada més una perspectiva innovadora i agosarada per intentar fugir de tòpic i repeticions. Soler&Balcells ho ha entès molt bé i ens presenta una mostra que essent en certa manera com totes , s’ha volgut diferenciar en els fons i la forma apostant per la imatge visual multimèdia , amb la seva visió acompanyada del só , un element sempre oblidat i sense el qual no es pot entendre el concepte general de la mateixa. A més ho fa vestint l’espai amb una veritable pluja d’imatges que obliguen a la contemplació personalitzada i a entrar de totes totes , en la juguesca del creador.


A bon segur que aquesta serà una mostra controvertida. L’encert en obviar a la gent, que esdevé en protagonista de segona, i a més fer-ho convertint-lo en una massa difícilment identificable , per apostar per una descontextualització gràfica dels fets per incidir en el detall que li dona vida , no plaurà gens al Sr Pep i a la Sra Maria que es deleixen cada any per trobar al net, la jove o al vei, però en canvi serà ben aplaudit per aquells que volem cercar un quelcom més. Per aquells que ens quedem més amb el fons que no pas amb l’estereotip formal de certes tradicions convertides en llei.


És per això que cal dir sense embuts que aquesta és una de les més brillants exposicions de Santes de fa molts anys. La seva plasmació en vistes seqüencials , encara que en diverses ocasions aquest concepte distregui al conjunt de l’acte retratat , permet en canvi viure l’acte en la seva totalitat malgrat la seva dispersió en el temps , i fer-ho de manera més intensa degut a l’afegitó del so.

Però a més Soler&Balcells no desentona gens en la tècnica i el concepte fotogràfic en que aconsegueix sempre l’adequat enquadrament per definir en la pràctica el bon concepte mental que és l’eix clau per entendre l’exposició.

És per això que us recomanem amplament la seva visita. I fer-ho amb temps per poder seure i seguir atentament totes les imatges que van apareixent en un etern bucle d’imatge i só, que encisa , captiva i sedueix.
Una exposició digne d’un bon artista , com és el cas de Soler&Balcells, un nom que no hauria de caure en l’oblit per part de ningú.

LOGO DE SANTES

En el catàleg de l’exposició apareix el Logo de Les Santes que reproduïm.
Hem de dir clarament que és molt dolent , gens atractiu i el que és pitjor desnaturalitza del tot el concepte del cartell de Mònica Vilert.

El trencar la màgia de l’encís de la volatilitat sensible present en el cartell, per contextualitzar-lo en l’evidència d’una geganta ballarina , amb peus i corona , trenca tot l’ideari del cartell i el converteix en un no res.
A més la figura respon gràficament ,i en una primera mirada, a un quelcom semblant a una pell de plàtan , amb el trist afegitó de que cromàticament el resultat verdós res té a veure amb el to peculiar de l’obra de Vilert.

Un logo que és un veritable atemptat artístic ben demostratiu de que en l’aspecte gràfic les coses de Les Santes no s’acaben de fer bé. Un logo del que és imprescindible saber-ne l’autor per tenir-lo present en la memòria negativa de tots nosaltres.

Un logo que caldria eliminar d’arreu on es trobi.


EDUARD COMABELLA

Cal recordar a tothom que demà divendres ( avui divendres per a la gran majoria de lectors d'aquest post) a 2/4 de 8 del vespre i a les sales del Museu de Llavaneres a Can Caralt , s'inaugura la mostra retrospectiva dedicada a l'Edurad Comabella. Una mostra que complerta i complementa la que vàrem poder veure a començaments d'any a Can Palauet.
Una exposició d'obligada visita i de la que he tingut el plaer, l'honor i l'emoció de fer-ne l'escrit del catàleg i demà poder fer la presentació pròpiament dita.
Com no que us espero ja que el protagonista i l'exposició així s'ho mereixen.

PETITS TRESORS

Per raons que ara no venen al cas , estem remenant la casa on vivia la mare. Sempre és curiós i motiu de reflexió personal veure el munt d’objectes , papers , objectes i per que no dir-ho , andròmines varies, que s’acumulen en els vells calaixos i altells de les cases.
En mig d’ells , al costat d’emocionants troballes personals que ens retornen a l’infantesa i la joventut , sempre apareixen petits “tresors” de valor més que res personal.

Com exemple valguin les dues imatges que acompanyen aquest post. Una és un “pin” , encara que llavors es devia dir alguna cosa com “escut de solapa” i correspon a Les Santes de 1955 , on es demostra que fa més de 50 anys que el merchandaising ja feia de les seves.

L’altra és una felicitació de Nadal de l’any següent (1956). Els protagonistes dels dibuixos son Eduard Alcoy i Juanito Hernádez Pijoan.
Simplement emocionant.

Al Club Nàutic del Balis , a Llavaneres , s'inaugura el proper dissabte , i amb durada de tan sols una setmana, una exposició de Lázaro Ferré , aquest important artista que d'ençà un tems resideix a la comarca ( Sant Vicens de Montalt) i del que vàrem poder gaudir d'una gran exposició a la Caixa Laietana fa un parell de temporades.

Conversor en idioma propi dels idiomes pictòrics dels grans montres de l'art , el seu treball captiva i sedueix en una individualització creativa de la que pocs artistes gaudeixen.

Per això be podem recomar a priori aquesta exposició, en la seguretat d'un encert ple.

ALBERT ALÍS / CARTELLS

En la presentació prèvia a l’entrevista amb públic de fa uns dies a l’Ateneu Laietana , feia esment de que un dels trets diferenciadors de Capgròs havia estat la seva atenció al fet cultural i dintre d’ell , i de manera especial, al món de l’art. Citava com exemple aquest “Espai capgròs” en que es converteix el vestíbul de la redacció mitjançant les exposicions que mes a mes honoren les seves parets.

Penso que malgrat les seves importants limitacions físiques és un espai pou atractiu , potser més en l’esperit del mateix que en el sentit real de l’indret. Dic això ja que de sempre la intenció expositiva ha estat marcada per dos camins ben diferents que penso han assolit els seus objectius temporada rera temporada. I que ningú vegi en aquestes paraules un auto-homenatge , ja que al contrari del que molts creuen el meu paper en tota la temporada es ben secundari , limitant-se a una xerrada tot passat l’estiu , amb en Mateu Ros per apuntar possibilitats per l’any següent i alguna que altra opinió davant les peticions d’exposar que presenten alguns creadors.

Però tornant a les intencions aquestes es limiten a fer acurades exposicions donant oportunitats a joves i artistes desconeguts per un costat , i per l’altra oferint als artistes més professionals i consagrats la possibilitat de fer provatures , experiències ,escollir variables als seus habituals camins , com si d’una prèvia es tractés . Si fa no fa com allò que tant habitual és en el camp del teatre, com és estrenar una obra en “bolos” en diverses poblacions per veure la resposta del públic i polir l’obra fins l’estrena definitiva a la “capital”.

L’Albert Alís que és l’artista que inaugurà el passat dijous, ha entès perfectament aquesta possibilitat i ha dedicat l’espai a una nova manera de captar el seu concepte del paisatge i a més afegir-hi l’aposta d’introduir la tipografia en les seves obres , donant una essència de cartell.

Per fer-ho Alís realitza una triple aposta tècnica. Per un costat allibera encara més el seu concepte paisatgístic fins assolir un reduccionisme màxim , però apostant això sí per unes característiques identifiquetives d’una ciutat, amb un indret de la mateixa. Per l’altra , s’enfronta a una diversitat tècnica a la recerca de l’element més indicat per a cada ocasió , ja sigui l’oli, l’aiguada , el pastel , el gouache... . Finalment es llença decidit a la introducció de la tipografia per acabar d’embolicar tot el conjunt , aconseguint allò que hauríem de definir com un cartell d’art.

Assoleix així tot el conjunt un sentit de “divertimentto” absolut , però no en el sentit pejoratiu de la paraula i sí en el concepte de que per un costat l’autor crec que s’ha divertit , i molt , en tota l’experiència , i per l’altra els resultats son àgils, innovadors , gens habituals , “divertits” en una paraula i un concepte.

Crec que aquesta exposició paga molt la pena de visitar. Té una frescor diferent. És hàbil però sense truc , i l’autor ha preferit moltes vegades apostar per detalls menors que no pas per aquella veritable icona de la ciutat , aconseguint així captar l’ànima de la ciutat més que no pas la seva cara. És a dir, traslladar amb saviesa el concepte del retrat humà al retrat d’una ciutat mitjançant un dels seus racons. I amb l’afegitó del nom . amb tipografia adient , que no tan sols no molesta , ans el contrari, serveix per equilibrar amb saviesa els buits de la peça.

Totes les obres presentades son prou plaents però en aquesta ocasió crec que val la pena demanar-ne l’atenció per tres d’elles : Besalú, París i per damunt de tot Brigthon , que sintetitza en si mateixa , aconseguint amb una sobrietat espartana i tan sols el detall cromàtic del llistat de les gandules a la platja, tot el concepte que l’autor ha volgut plasmar en aquesta més que encertada experiència, de la que cal una atinada visita.

Felicitats.

RECORDS

La primera quinzena de juliol servirà per fer record de dos grans artistes malauradament ja desapareguts.

Per un costat al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres , a Can Caralt , el proper divendres 3 de juliol i a 2/4 de vuit del vespre s’inaugurarà l’exposició homenatge a l’Eduard Comabella que servirà per completar i complementar la que es realitzà a primers d’any a Can Palauet.

Més modesta , tant per raons d’espai com de pressupost , aquesta mostra serà potser més emocionant si cal ja que es realitza en el seu poble i en el seu entorn. Per a mi ha estat un gran honor que hagi estat l’escollit per fer-ne la presentació, així com per l’escrit més tècnic del catàleg que va acompanyat d’un de més personal de la mà de Gisel Martínez.

Una exposició d’obligada visita en el record de l’Eduard i amb la sorpresa de noves i sorprenents peces per gaudir del seu treball.

El 18 de juliol se celebrà la ja tradicional Festa de Sant Pere Més Alt , enguany dedicada al record de Pepe Novellas. El sant Pere més Alt sempre ha estat una festa oberta a tothom però enguany n’és obligada la participació de tots els artistes, ja que aquest sí que serà el sentit homenatge dels seus companys. Un homenatge que tindrà a l’art i a l’amistat com veritables protagonistes .

Per això vull afegir-me a la crida de participació. En l’enyor d’en Pepe , tots hi hem d’estar presents.

“ BASSATS DAY “ ( i 3 )

Tot començant amb la més gran de les felicitacions per a tots els Joans , encapçalats per aquells que en son habituals lectors d’aquest blog com son , Joan A. Baron , Joan Salicrú, Joan Safont , Joana Torres ... , valgui la pena fer una darrera mirada a la conversa pública amb Lluis Bassat del passat divendres a l’Ateneu Laietana . Una mirada en la que cal reflexionar sobre les presències i com no les absències. Una mirada en la que cal anar més enllà de la simple realitat o aparença.

Fora de la excel·lent presència de públic ( més de 200 persones ) ,cal destacar en primer lloc la presència del Conseller Tresserres.
No és normal que un Conseller estigui present en un acte d’aniversari d’una revista gratuïta , per més valor afegit i importància que aquesta tingui. En un acte així , acostuma a assistir un secretari , el delegat comarcal o simplement ningú i s’adreça un burocràtic escrit. Per això l’única lectura de la presència del Conseller està en Lluís Bassat i el seu pol d’atracció. Una lectura a la que cal fer-hi els afegitons que hom vulgui, que en aquest cas , i al meu entendre , presenta el suport institucional al projecte , ja que ningú s’enganyi , Bassat va acceptar la conversa amb un únic objectiu , presentar i vendre el “seu” Museu, que sortosament serà també el de la ciutat , i el nostre.

En el que pertoca a l’Ajuntament , l’obligada presència de Baron i Penedès ( aquest cop sí ) i d’Alicia Romero ,entre els membres del Govern, xifra superada amplament per els regidors de l’oposició ( tant de CiU com del PPC ) amb els seus respetius cap de llista ( Mora i Mojedano ) al capdavant, i amb la gens habitual presència del regidor Safont Tria.

Com es pot observar cal remarcar l’absència de gent de IC i la de Carlos Fernández que justament és el regidor que té cura de la comunicació. La seva absència en aquest acte , i en la resta dels organitzats en aquest aniversari de Capgròs, es políticament inacceptable , i més quan hom sap que la seva elecció va ser acudir a la festa del seu barri, espai on tenia molts altres moments per assistir.
Certament no cal fer-se mala sang , ni quan un recorda la seva absència en la mostra pictòrica “25 Mirades” , i en canvi si va acudir , a títol personal, a la següent exposició , fet que l’honora com amic però alhora el desacredita com a polític. Encara que tots sabem que hi ha vegades que una absència és el millor elogi.

Cal remarcar també la presència d’importants protagonistes de la “vida cultural” catalana , que varen voler compartir aquest acte , amb el que de suport implícit significa. Càrrecs importants del grup Godó , ex-directora del museu Picasso , galeristes barcelonins , pesos pesats d’algunes entitats financeres , col·leccionistes d’art ..., son alguns dels personatges que varen voler escoltar de primera mà el projecte del Museu.

Curiosa i llastimosament , el contrapès local va ser molt minsa. No hi era Esther Merino , la nova Directora de l’IMAC , perdent així una immillorable ocasió de presentar-se en públic i al mon de la cultura local. No hi havia la gent del Museu ( impresentables com sempre ). Tampoc ningú de Can Xalant, ni...., però el més lamentable va ser la molt escassa presencia d’artistes locals.

Ja fa dies que em queixo, i crec que amb tota raó , d’aquesta invisibilitat dels artistes de casa. Curiosament és un col·lectiu que està constantment queixós i plorós , - amb la seva part de raó - , per com son tractats , però en canvi deserten en tot el que pertoca a la força de la seva presència en el moment de recolzar fets artístics importants , per no dir transcendents , amb un sentit borni de la mirada llunyana , en no pensar que tot allò que activi la vida artística i cultural de la ciutat , de retop els afavorirà de manera evident.

Mal comptats varen ser els artistes en l’acte de la Torres Garcia, i pocs més en aquest. Això sí , els de primera línia , els que entenen que el protagonisme creatiu ha d’anar acompanyat d’un cert protagonisme personal , d’aquests hi eren quasi tots. Però l’absència de la resta és de nou la certificació que així, amb aquesta postura , amb aquesta estretor de mires , és molt difícil, per ano dir impossible , arribar a enlloc d’un cert nivell.

“ BASSATS DAY “ ( 2 )


Difícil és parlar d’un acte com l’organitzat per Capgròs en la seu de l’Ateneu Laietana , amb conversa pública amb Lluís Bassat, quan un hi ha tingut una directa implicació i participació personal. Llavors la lectura sols es pot realitzar sota uns criteris rigorosament subjectius.
Amb aquesta paramètrica pel davant , valgui dir que un va sortir satisfet de l’acte , tant en el global, - que és el que valia - , com en el que podríem dir, la seva “actuació “ personal. Clar que Lluís Bassat és un home que amb la seva saviesa comunicadora ho fa fàcil , alhora que sap copsar de tal manera l’atenció de tothom , que el dos conductors hauríem pogut desaparèixer per darrera i a bon segur que ningú hauria notat la nostra falta.


Però l’important de tota la conversa estava evidentment en tot el tema del Museu, i és aquí on Caprgròs va conseguir un veritable scoop , ja que per primera vegada es va poder veure la realitat d’una petita part de les peces que conformen la col·lecció , però especialment va ser molt important el poder ensenyar , en una absoluta exclusiva , el projecte que Bassat mitjançant l’estudi d’Arquitectura B720 ( autor de projectes tan importants com la Ciutat de la Justícia , l'aeroport de Lleida o el projecte de nova ubicació dels Encants ) ha realitzat per a la seu definitiva del Museu a la Farinera Ylla i Aliberch.

Cal dir ja de vell antuvi que personalment m’agrada molt aquest projecte. Aquell dia 6 de Maig , quan a la sala de maquetes de B720 , ens ensenyaven el projecte i el seu concepte , ( silenciats fins avui per un mateix , això sí mossegant-se les ungles , per l’obligada demanada de confidencialitat per part de Bassat ) , i em varen preguntar el que em semblava , vaig dir sols una paraula: Emocionant. Paraula que ara segueixo repetint.


No m’estic de dir que aquest és un excel·lent projecte que solventa la conservació de les naus bàsiques de la farinera i els seus arcs , amb l’afegitó d’aquesta segona planta a l’aire , recolzada en els dos edificis pilars laterals, que converteixen el conjunt en un cub àgil i en certa manera dinàmic. A més, l’estructura compartimentada de la planta baixa permet la modulació de la col·lecció, mentre que els 1400 m2 de la planta superior, diàfana i amb llum zenital, crea un espai apte per a qualsevol experiència. Tot això conjuntat amb la cirereta final d’una façana de leds , amb les possibilitats cromàtiques i de variació que comporta aquesta capacitat tècnica.

Bassat va ser molt hàbil presentant així de cop i volta el projecte “personal”. Era aquest un projecte que no el podia presentar el Govern ja que cal començar reglamentàriament amb el desenvolupament del Consorci , abans d’endinsar-se pels camins del projecte final. Però Bassat tenia ven clar que aquesta era la seva oportunitat.
Ensenyar un caramel d’aquest tipus és tan llaminer que és impossible de rebutjar , el que condiciona cap ell tota la dinàmica a seguir. Tan sols calia veure la cara de Baron , a qui tenia a poc més d’un metre, que encara que tenia coneixença de les intencions de Bassat , es va adonar massa tard que amb tota la intenció, el publicista li havia passat la patata calenta. “Jo us ofereixo aquest projecte , si no es du a terme , no serà pas per culpa meva”.

Ara dons les cartes ja estan marcades. Tenim seu temporal , ens ensenyen un magnífic projecte per a la seu definitiva i ens han mostrat una petita part de les peces de la col·lecció que així en vol planer pot ser de prou interès. La direcció està en les millors mans possibles ( Núria Poch) , quedant encara en l’aire el tema cabdal , i sempre complex , de la financiació, encara que l’activa presència del Conseller Tresserras en l’acte es pot llegir com un suport institucional previ, fet prou important.
Ara dons comença el futur ,que de totes totes ,donarà un alt valor afegit a la ciutat. Una aposta cultural , la primera en tota la democràcia , en la que cal jugar a límits. Mataró en aquest cas no pot fallar. Seria perdre el tren d’un futur en una oportunitat a bon segur irrepetible.

PS.- Aquest matí he rebut un correu de to insultant, d’aquells d’impossible identificació personal, on se m’acusava de voler atacar amb mentides l’acció del Govern , ja que no era cert el que ahir explicàvem del desconeixement per part dels grups de l’oposició de tot el projecte de la Nau Gaudí.
Dons bé , avui en les valoracions de l’oposició , Safont Tria repeteix fil per randa els conceptes que ahir explicitàvem , inclòs l’apart de Baron amb Joan Mora.

Valgui això per dir , que un pot encertar o errar en el tema de les opinions , però quan diem coses amb noms per davant ,vol dir que son fets que estan degudament contrastats. Al menys aquest és i ha estat sempre el nostre camí.

" BASSATS DAY "

Així , en anglès per donar el toc internacional que li cal, el passat divendres va ser el gran dia de Lluís Bassat a Mataró , convertint-lo en el veritable tret de sortida , que crec, espero i desitjo ja és sense retorn , per un Museu que acollint la seva col·lecció , portarà intrínsec el seu nom.

A les cinc de la tarda , roda de premsa a l’Ajuntament per anunciar oficialment allò que més o menys hom sabia , que de moment i a l’espera de la construcció de l’edifici del museu a la Farinera , la col·lecció Bassat i les exposicions que pugui comportar aniran fent tastets a la Nau Gaudí, que reconvertirà el seu espai mitjançant una curosa , i el menys costosa possible, remodelació interior , “sense clavar ni un clau a les parets” , tal i com ha dit el mateix Bassat.

Encara que a un no li agrada molt això de penjar-se medalles, ho farem avui a l’estil Màgic Andreu , ja que els lectors habituals d’aquest post han estat sempre informats de que les coses anirien així.

Si fem mirada enrera , en el post del dijous 11 de desembre , és a dir fa cinc mesos i mig , i amb titular de “El Bassat a la Nau Gaudí” , explicàvem una història que quasi podem dir s’ha acomplert fil per randa , amb un petit decalatge en la data d’inauguració final per el tema de l’adequació. Un post que ara cal rellegir per veure com a bon segur ha estat la història.
Una afirmació , aquesta del trasllat, que òbviament va ser desmentida per Baron en totes les entrevistes de fi d’any i per la qual vaig haver-me de sentir-les de tots colors , en especial per part de la gent del Govern i del PSC més relacionats amb el tema cultural. Estaria bé , que ara vista la realitat , al menys en fessin autocrítica , tot veient que en realitat ni s’assabenten del que passa per casa seva.

Baron dons ha hagut de fer marxa enrera. Ho ha fet a contracor i per que no tenia cap altra opció, ja que és absolutament cert que el “Bassat” si no s’acceptava aquesta opció hauria volat de Mataró. Ho ha fet reconeixent l’error , cosa que l’honora, i to dient el sabut de que és de savis el rectificar , però sense entendre que encara és més de savis escoltar al munt de gent amb criteri que li deia per activa i per passiva que un telecentre a la Nau Gaudí no tan sols era un error, ans era quasi una aberració, una actitud contra natura.

Ho ha fet i li ha costat molt. El cert és que estem en condicions de dir que la decisió definitiva va arribar en un dinar en el que a més dels implicats hi va assistir Giralt Miracle , que justament havia lloat la Nau Gaudí en la seva funció actual. Les seves paraules i reflexions , curiosament defensant en privat el contrari del que havia defensat en públic , van ser definitives per tirar endavant allò que ja s’havia embastat amb totes les mides ja preses, feia ja uns quants messos.

L’únic que mancava era fer-ho públic. Difícil era trobar el moment en un ambient de crisi i amb altres problemes afegits a la ciutat , però la presència de Bassat en l’acte de Capgròs obligava a avançar-se no fos cas que Bassat , hàbil publicista de si mateix , ho deixes anar com aquell que no vol , en mig de la conversa. Així en hora tan torera com la de les cinc de la tarda es donava la bona nova i Baron i Penedès podien lluir a la foto.

Però Baron que malgrat ser el gran defensor del Museu ,per el que hi ha posat el coll quan ha calgut , s’ha trobat massa sol en un projecte que tots els grups defensaven. La seva soledat fruit de la debilitat qualitativa del seu govern , no l’ha deixat actuar amb alçada de mires ni al final. I diem això ja que els grups de l’oposició , el mateix divendres al migdia poc en savien del que succeiria poques hores després. Millor dit , Joan Mora si que en sabia tan sols cinc cèntims , explicats a corre cuites i en un apart en acabar el divendres al matí la reunió de portaveus. La resta res de res.

Qui a bon segur si que ja ho tenien clar eren els lectors d’aquest blog , on feia dies ja anunciàvem que el divendres es faria públic per on “navegaria” el futur Museu Bassat. I que millor per navegar que la Nau Gaudi?.

Deixem per demà la segona part del Bassats Day , amb l’entrevista amb públic celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana, en l’acte central del 25 aniversari de Capgròs.

Un acte i una entrevista que també caldrà valorar com es mereix pel fet d'haver-se desvetllat en públic el projecte arquitectònic que Bassat ha preparat per el seu Museu. Un projecte que vàrem tenir ocasió de veure i palpar ( idea , plànols , maqueta ) el dimecres 6 de maig en la pròpia seu de la Fundació Bassat i del que hem mantingut rigurós silenci , per la confidencialitat obligada a la deferència que es va tenir amb els afortunats davant tal primicia. Un projecte que no s'havia pogut presentar en la roda de premsa ja que és a iniciativa de Bassat i d'ell mai s'ha parlat oficialment ni en el Govern ni amb l'oposició.

Per això aquella nit i després del gol agònic d'Iniesta , escriviem això.

"Però aquesta emoció ha estat tan sols la cirereta d’altres emocions , igualment intenses però per a mi més interiors i captivadores . Unes emocions fruit d’uns fets per els que un hauria pagat per assistir i que a l’hora de la veritat ha pogut veure en directe ,de convidat a primera fila i fins i tot amb petites frases en el repartiment.Uns fets que m’han omplert d’il·lusió i dels que ja en tindrem ocasió de parlar , i molt, ja que estic convençut que aquesta il·lusió serà tan contagiosa com la de la Champions i la d’aquest Barça que a tots ens enamora."

Molt, però que molt , n'haurem de parlar d'aquest Museu Bassat que ha iniciat ja la seva "navegació"