dimecres, de gener 18, 2017

ÚNIC. LA DETIL·LERIA





Segueix Agit Baqué entenent perfectament que per que un espai funcioni , en ell hi ha de succeir de manera constant coses ben diverses, que mantenir sols l’activitat expositiva en les parets acaba adormint i al final matant a qualsevol projecte. En aquesta lluita està La Destil·leria el que ja l’ha convertit malgrat la seva joventut en un espai de referència cultural a Mataró i comarca.

Ara ha programat en el sempre esmorteït temps del gener una bonica i interessant experiència que no és altre que durant quinze deis, dotze d’obertura hàbil de la galeria, La Destil·leria acull en les seves parets una obra única d’un artista reconegut, amb el que aconsegueix  centrar en aquella escollida peça la mirada de l’espectador aconseguint una lectura clara i definida en contraposició a la mirada més dispersa, però també més complerta que es produeix quan l’exposició esdevé habitual, amb un autor presentant el ventall del seu fer.

Una experiència ben positiva ,que cal recolzar amb la visita  iq ue de moment presenta resultats prou positius. L’obra gràfica de Tâpies (dissabte) era simplement espectacular, ahir Yago Vilamanyà ens sorprenia amb un interesant treball en pedra i avui ens retrobem amb un gravat d’un Plensa iniciàtic , d’allà els anys vuitanta , molt lluny i diferent del Plensa , el que fa pressuposar una col·lecció potent i atractiva que ha de convidar al passeig que sempre significa acostar-se  a la Desstil·leria.

Dit això crec que també cal fer altres reflexions no tan positives , però que espero siguin llegides com el que son una crítica del tot constructiva.

A primer cop d’ull el total de l’experiència sembla haver estat construïda una mica a corre cuita , o si no haurem de dir que està poc treballada. Per començar el llistat de  protagonistes és absolutament desigual i es dispersa en la seva diversitat, potser caldria un conjunt més homogeni amb un cert lligam comú. Col·locar a Yago entre Tâpies i Plensa és posar-lo al peus dels lleons i cal tenir en compte també que hi ha noms amb un nivell més aviat justet per entrar en la comparança.

La publicitació de l’experiència ha estat desafortunada. Per començar l’escrit de presentació és una veritable palla mental, parlant de la fragmentació i l’obsolescència instantània per seguir en aquesta afirmació de que vivim enllaunats en una temporalitat social inèdita per acabar parlant de la possibilitat de gaudir d’un espai desassossegat lluny del consum frenètic actual

Soc  dels que pensa que per presentar certs tipus d’exposicions no fa falta entrar en fàtues intel·lectualitats , que cal explicar projecte i essències i en aquest cas particular cal incidir i molt en els artistes participants. 
I per fer-ho res millor que un petit currículum de tots ells, ja que hi ha noms que no son populars a nivell de carrer com per ex, la magnífica Carme Solé Vendrell. I que dir d’ emprar en certs casos (Miró I Clavé) el segon cognom. Aquest s’usa com element diferenciador quan hi ha un altre artista amb el que pot provocar confusió, però Mrió i Clavé son marques en sí i per tant l’aparició d’un segon cognom fa pensar que és un altre artista, coincident en el cognom , i no el “gran” , i més quan Tàpies sols és senyalat amb el seu primer cognom.

Una vegada posada en marxa l’experiència hauria d’haver estat obligada la presència viva en les xarxes social, amb fotografies de les peces exposades i fins i tot el petit detall incentivador del que ha de venir. No ha estat així, i ningú sap del nivell de qualitat que fins avui s’està gastant en l’event.

Igualment , hauria estat molt convenient que aquells autors més propers haguessin tingut horari fix de presència per poder parlar amb ells i vivificar la seva obra.

Elements tots ells, subsanables amb facilitat des d’una preparació intensa en la prèvia de la mostra que de moment queda reduïda al pas diari d’una obra i que per tant obliga també al pas diari de l’afeccionat  que no disposa dels detalls corresponents que li permetin fer tria i acudir quan més li sigui convenient.

Malgrat aquest detalls que caldrà subsanar en una segon edició d’Únic  que esperem i desitgem tingui continuitat, cal recomanar que en aquests dies en la vostre passejada pel centre de Mataró us acosteu a La destil·leria  on segur que trobareu una peça que us pot encisar.



diumenge, de gener 15, 2017

ANDREU VILASÍS. ESMALTS. MUSEU DEL CÀNTIR




A bon segur que la causa és haver-me fet gran , però ara quan sento certs noms de creadors , la meva ànima es posa automàticament dempeus i fins i tot acoto una mica el cap en senyal de reverència, encara que ni la tècnica ni l’estilística que practiquin aquests artistes correspongui als meus particulars gustos, però el respecte que em mereixen certes trajectòries així m’ ho marquen.


Justament és el que he fet en motiu de l’exposició d’esmalts que el gran mestre Andreu Vilasís presenta al Museu del Càntir d’Argentona, com si fos l’embolcall professional a l’important acte del proper dimarts al Museu del Disseny en el que el mestre lliurarà a  la institució la seva biblioteca i documentació especialitzada en el món de l’esmalt , a bon segur una de les millors del món.




“L'esmalt és una pasta vítria mòlta a la mida de polsim que s'aplica sobre un metall i es deixa fondre dins un forn a una temperatura que oscil·la entre els 700 i els 900° C. Durant la cocció, l'arena fina (l'esmalt) es fon i s'adapta a la superfície i forma del metall amb el qual s'uneix íntimament. Quan es refreda, el metall queda cobert per una pasta vitrificada brillant si després es poleix.

L'esmaltat es pot realitzar a partir d'un procediment sec o humit depenent de les tècniques d'aplicació i dels processos que poden ser manuals i rudimentaris fins als més sofisticats gràcies a la tecnologia moderna. La tècnica de l'esmalt al foc s'ha utilitzat com a subsidiari de la metal·lúrgia, com ara en el cas sumptuari, en joieria i orfebreria, o en el cas de la indústria i en el de la fabricació d'electrodomèstics, senyalitzacions urbanes o revestiments arquitectònics.

Avui en dia, l'esmalt és un dels mitjans d'expressió artística més perfeccionats que existeix. És una matèria dura, que pot ser brillant o mat, no decolora amb l'acció de la llum, és resistent als agents .

pol·luents, és fàcil de netejar i té una gamma infinita de tons. Pot ser de qualitat opaca o transparent i que permet la visió de la textura del suport conferint-li una riquesa matèrica no superada(vikipèdia dixit).




Una tècnica tan històrica com complexa i difícil de la que Vilasís n’ha assolit mestratge fora de mides, en especial, -tal i com explica acuradament Núria L. Ribalta , en l’escrit de presentació en el catàleg-, en la seva meticulosa i renovada tècnica de la grisalla.

Una tècnica, la de l’esmalt, que potser ha estat en la seva aplicació creativa  la que menys adaptació al temps actuals ha tingut del gruix de tot el conjunt que conformen el que en diem arts aplicades i oficis artístics. Un esmalt que s’ha quedat en una estètica demodé, d’una bellesa rampoina i poc engrescadora , vorejant massa vegades el que en podríem dir una compositiva cursi , havent estat pocs els esmaltadors que hagin trencat aquets conceptes de segles passats per produir un concepte més proper a la realitat artística del segle XXI.



I aquest concepte de passat , de record que tenim tots , d’aquelles obres que es veiem en les joieries, en el camí de la reproducció d’obres mestres de l’art o en medallons camafeus o semblants , sempre més amb una mirada cap el passat que no pas albirant un nou futur.

Fa molt poc que Luis Racionero explicava en un article que l’art és una barreja entre realisme i idealisme, i segons cap on decanti la balança el creador, el resultat en serà un o altre. Vilasis aposta per concepte , escola i convenciment per aquesta mirada propera a l’univers femení, amb una bellesa tòpica i típica, però amb un desenvolupament formal  estricte , en uns plantejaments que es fonamenten en el concepte de la bellesa del noucentisme. I allà es troba a gust i desenvolupa de manera perfecta la seva praxis conceptual que ve afegida d’uns plantejaments tècnics fora mida.



Però esta clar que alhora apareix l’etern dubte de la tècnica , si aquesta és sols mitjà o ha de ser protagonista. Un que es decanta clarament per la primera opció, sent que l’encontillament de l’obra  sotmesa a unes fèrules tècniques quasi dictatorials és la que limita el concepte expositiu a l’admiració de l’esmalt  com element formal, fixant la mirada més en els detalls  cromàtics quasi impossibles, el subtil del modus i manera , deixant en segon terme el concepte i la comunicació, que al meu entendre és el que marca de manera clara el sentiment d’art.

Per això que la conclusió del comentari és complex per si mateix. M’agrada i m’admira el savoir faire de mestratge quasi absolut que es desprèn de l’obra d’Andreu Vilasís. M’admira encara més la seva trajectòria i la seva passió absoluta per la tècnica. Però em dol, l’encarcarament conceptual del treball massa limitat a una bellesa formal fora de temps i no en la recerca d’un futur, per el que alguns grans esmaltistes lluiten, com per ex. les mataronines germanes March.



Malgrat tot he de recomanar amb intensitat aquesta exposició. Per un costat per la lliçó esmaltista que representa, per l’altre per el respecte absolut que em mereix el mestre Vilasís, i en tercer lloc per esperonar a joves en trobar un camí de futur a una tècnica ancestral que fa massa temps que es troba en punt mort i que precisa d’una urgent revolució.

(les imatges han estat extretes de la xarxa i poden correspondre o no a obres presents en l'exposició)



dimecres, de gener 04, 2017

BELEN VILANOVA. CAP A DINS





Vaig conèixer artísticament a Belen Vilanova per l’obra que va presentar a la darrera col·lectiva de Sant Lluc. Era una abstracció cromàtica difícil d’encasellar en qualsevol de les subestilísques de l’abstracció, però era posseïdora a més d’una força cromàtica evident, d’un concepte de ritme i equilibri notable.



Això va fer que aconsellés el seu nom , entre d’altres , a Mateu Ros per a preparar la temporada expositiva de l’espai capgròs que ocupa ara mateix amb la mostra “Cap a dins”. Una ocupació amb la sorpresa de que les obres que presenta no son pintures i sí fotografies manipulades, i la sorpresa afegida per a mi de la seva confessió de que aquell quadre , inici de tota la història , és l’única obra pictòrica que havia fet, cosa que parla i be de la seva concepció creativa i de la seva adaptació als més diversos medis formals per a la seva comunicació creativa.





Belen Vilanova és una artista argentina ( san Juan 1985), llicenciada i professora d’Arts Visuals  que de fa un any resideix a Mataró. Ella és artista “recién” arribada a Mataró. I empro al paraula “recién” en el concepte que un company de feina argentí em deia, tot explicant-me que “recién” no solament posseïa el significat de “fer poc temps” i sí el concepte de que estant aquí , encara hi havia el senyal de pertinença allà, com si encara no hi hagués hagut el trencament  i no existís encara  la distància mental, i sí sols la física.

Com a bona argentina  Belen Vilanova s’interroga de manera constant i permanent al respecte de si mateixa , en aquest psico- anàlisi al que tant acostumats estan i tant estrany ens sona  nosaltres. Mancada potser, ara i aquí,  d’un psicoterapeuta individual , Belen Vilanova resol aquest problema amb una psico teràpia pública en la que expressar els eu sentiments , els seus temors, les seves pors i més que res les seves reflexions sobre la vida, en aquet cas la seva, sotmesa ara a un procés de modificacions i canvis intensos i difícils de preveure , alhora de la necessitat d’adaptar-se a uns nous conceptes vitals i ambientals ben llunyans d’aquells als que estava acostumada.




Així entén la creació artística com “una via d’explorar el sentit de les coses i d’un mateix”, i per aconseguir-ho treballa amb autoretrats fets a la platja de Mataró,( el mar i la platja , uns elements que la tenen encisada des de la seva arribada), fotografies a les que aplica els més diversos elements orgànics , entre ella la pròpia aigua de mar, per que actuïn damunt les mateixes i modifiquin així de manera ostensible i considerable el seu resultat aparent. Unes modificacions variades i variables, en tota l’escala del gradient, des de les més subtils a les més intenses i colpidores, aconseguint així una profunda reflexió al voltant de la identitat , el pas del temps, l’adaptació  a uns nous entorns, etc.

Unes reflexions que explica de manera exhaustiva  en el seu web i que podeu trobar , - us aconsello la seva lectura-, en aquest enllaç: http://belenvilanova10.wixsite.com/belenvilanova/transformaciones-de-la-propia-imagen





Unes imatges que fora del valor d’autoanàlisi que significa , gaudeixen d’una potència plàstica  molt intensa i son plenament sugerents en la simple façana visual, façana en la que mai hem de quedar-nos i sí depassar-la per entrar en la juguesca que ens ofereix l’artista i que poden transmutar i fer paral·lela a les nostres pròpies i personals vivències individuals.





Una exposició d’aquesta nouvinguda artista contemporània a la que augurem positius èxits en la carrera que compartirem. Carrera que s’inicia amb aquesta exposició a l’espai capgròs que us recomanem amb plaer.


(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

dilluns, de gener 02, 2017

2017.- EXPOSICIONS



Qui em segueixi per les xarxes socials haurà pogut veure perfectament la meva terrible dicotomia que fa que mentre sempre em complauen les exposicions amb poca obra i ben triada i considero pecat greu l’atapeïment, tinc una necessitar personal en el jo més personal d’omplir buits en una pulsió d’horror vacui absoluta.

I res pitjor per aquell que pateix tal disfunció que començar l’any i enfrontar-se a una agenda quasi impol·luta quasi sense cap mena d’esdeveniments.
Avui sortosament ha començat a alleugerar-se el neguit, tot prenent nota ja del bon grapat d’exposicions  a les que caldrà fer visita durant l’any.

Pel que veig la meva tradicional visita estiuenca a la capital de l’estat  pintarà molt bé aquest any.

Així al Reina Sofia , del 4 d’abril al 5 de setembre  hi haurà l’expo “Piedad y terror en Picasso” , amb la celebració del 80 aniversari del Guernica com a eix. Seran 150 obres amb inici als anys 20, amb la marca que per a l’autor significà la primera guerra Mundial. També en el mateix reina Sofia podrem gaudir dels prototips avanguardistes de Kobro i Strzeminski.

Caldrà fer parada a la Thyssen on trobarem una mostra al voltant el renaixement a Venècia, amb el subtítol de “triomf de la bellesa idestrucció de la pintura”, amb obra de Ticià, Tinoretto i Veronés . Alhora podrem gaudir també d’una important mostra de Sonia Delaunay-Terk, de títol “art, disseny i moda” que serà la seva primera monogràfica a l’estat.

Mentre al Prado podrem visitar la mostra de “tresors de la HispanicSociety of América, de Nueva York, amb obres d’art islàmic, medieval, colonial, art llatí americà del segle XiX i pintura espanyola dels segles  XiX i XX.

Però òbviament el viatge d’aquest anys ens haurà de portar al Guggenheim de Bilbao a on del 3 de febrer fins el 4 de juny es podrà visitar procedent de la Royal Academy of Arts de Londres una excepcional exposició d’obres inherents a l’Expressionisme Abstracte.  Seran  130 obres entre pintures i escultures les que ompliran a vessar de qualitat el museu bilbaí amb noms com Pollock, Rothko, Newman, Still.

Mentre a Barcelona la cosa està molt més apagada. Al Picasso de moment tan sols s’anuncia una mostra de retrats de l’artista i al MNAC el programa no és gens encisador amb mostres de Torné Esquius, Ismael Smith o Ramon Pichot., tot esperant per el 18 l’exposició dedicada a Gala Dalí.

A Mapfre domini fotogràfic fins a la tardor on arribarà Rodin amb la seva exposició “L’infern segons Rodin” .Una tardor que vindrà acompanyada de dues mostres molt interessants  i necessàries , com seran les de Brossa al MACBA i la de Joan Ponç a la Pedrera.

Mentre per el caixafòrum podrem visitar a la primavera una mostra d’art de l’edat mitjana provinent dels fons del British Museum i al juny la que esperem sigui espectacular mostra al voltant de De Chirico provinent de la seva fundació.

Molt ens agradaria poder afegir a aquest llistat les expos que es celebraran a Mataró i comarca  però el cert és que no en tenim ni idea. A priori i de les poques que coneixem serà obligada la visita a la mostra d’Eduard Alcoy que es celebrar`al Museu de Llavaneres i les de Pere Salinas i de ceràmica  de Faenza que tindran lloc al Museu del Càntir.

De moment en un fet insòlit i gens esperançador en aquest mes de gener amb el que comença l’any no està prevista la inauguració de cap exposició a la nostra ciutat , fet tan lamentable com preocupant.

PS.- Clicant en les lletres morades podreu veure els pertinents enllçaos de les exposicions que ja estan explicitades en els webs dels museus corresponents.



divendres, de desembre 23, 2016

15X15







Dels múltiples actes artístics que organitza l’Associació Sant Lluc, els meus preferits sons ens dubte , la Biennal Torres García i l’exposició del 15 X 15. Dues mostres en certa manera antagòniques, però que reflecteixen perfectament la contradicció pròpia de la creació artística: per un cantó l’obre de grans dimensions , l’espectacularitat , la demostració de la magnificència de l’ofici, l’obra que aclapara i domina, el broc gros de l’art. Per l’altre tot just el contrari, l’essència, la necessitat de despullar el concepte, la grandesa de les coses petites, el broc petit.

Enguany un cop més , s’arriba a la mostra 15 x 15 realitzada ara per obligacions logístiques a la sala del Casal amb la participació de 65 artistes que com és habitual han presentat en l’obra per ells seleccionada el millor del seu fer.



Fer una reducció a la mida 15 x15 és molt difícil. Jo diria que és com un tweet d’art , reducció al mínim  dels caràcters a emprar i amb aquesta limitació assolir una obra en la que s’expressi les mateixes emocions i sensacions que en un altre de mida habitual.

I hem de dir que l’aposta és reeixida quasi per a tots els participants, el que per aquells que volem anar més enllà de l’aparença és un magnífic element analític que ens permet discernir possibilitats i realitats d’aquells artistes als que tenim al costat i dels que ens hem acostumat a veure i gaudir del seu fer.




Un anàlisi que comporta una bona nota general sense entrar en detalls. En una mostra coral com és aquesta no és bo, ni escaient , fer lloança del bo i escarni el dolent. De tot n'hi ha a l’exposició però amb una nota general  ben positiva el que ha de permetre una venda generosa ja que per una xifra reduïda podem gaudir d’un original  de qualitat i en moltes ocasions amb la signatura d’un artista notable.

Encara que aquest apartat del preu permet una altra visió psicològica i de l’autoestima  d’alguns participants.




 És enormement significatiu examinar els preus amb el que han qualificat a les seves obres els mateixos artistes. Certament hi ha un nivell, una història , i un currículum que fa obligada una variació en el preu de les diferents obres i diferents artistes. Però et quedes garratibat quan veus com certs artistes inflen el preu sense que existeixi motiu ni qualitatiu ni curricular. En la comparança tenen el seu càstig, però que recordin tots que , tal i com vaig penjar al fb , que la fundació Pasqual Maragall ofereix una lito de Ràfols Casamada de 40x30 per 50 euros.la comparança és insultant.

Dues dates: qualitat i preu que cal considerar en aquesta exposició a la que convido visita i a ser possible adquisició. Hi ha moltes obres que valen la pena , i més si en considerem el preu.Una ocasió que caldria aprofitar.





dimarts, de desembre 20, 2016

FUNDADORS DE LA SANT LLUC




La setmana passada s’inaugurà en el segon pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro l’exposició que ha de servir d’homenatge als set artistes que ara fa 70 anys , és a dir a 1946, varen tenir la pensada de fundar la col·lectiva de Sant Lluc que amb petits intervals ha arribat fins els nostres dies , amb 55 edicions de la mateixa.

No vull negar que quan en el decurs de la inauguració de la sant Lluc d’enguany es comunicà la intenció de realitzar aquesta mostra vaig arrufar el nas doncs em temia que podia ser una carrincloneria en la nostàlgia del temps passat , ara he de dir , i em complau molt dir-ho, que el treball de la gent del Sant Lluc ha estat excel·lent ja que el que s’ha aconseguit és una mirada intensa a la realitat d’uns anys obscurs en si mateixos, i obscurs i del tot desconeguts en quant a la visió de la realitat artística, ja que a bon segur és l’època menys estudiada del segle passat, quan precisament per el trasbals de canvi que implicaven els temps va ser uns moment rics en la creació, com ha quedat ben palès en mostres com “Campo abierto” que vaig visitar aquest estiu al CARS i que mostrava l’art de tot l’estat des de 1940 fins el 53,exposició que era una sorpresa constant en cada racó i artista.

Circumstància parella succeeix en aquesta ocasió, ja que fora dels germans Arenas, abastament estudiats degut a les obligacions de ca l’Arenas, i en menor mida el cas de Jordi Puiggalí, el coneixement plàstic dels germans Zaragoza és mínim, com el de Marià Ribas a qui si es coneix per la seva tasca històric-arqueològica o el cas de Cuyàs més conegut per dibuixos puntuals de caire recreatiu que no pas per la seva veritable mirada creativa.

55 peces conformen una atapeïda exposició  mereixedora d’un millor espai ( la planta baixa era en aquest cas obligada) que l’espongés i permetés una mirada més clara i definitòria del conjunt exposat.





De tot l’exposat, i seguin la reflexió de línies anteriors, cal remarcar la gran i positiva sorpresa que  ha significat la pintura de Marià Ribas, del que tots coneixíem la seva vesant històric arqueològica però no pas la seva vesant pictòrica. Aquí ens sorprèn amb obres com “El solitari” en una línia que ens retrotrau al simbolisme màgic, o com els magnífics i contradictoris olis del “Claustre del Monestir de Poblet”(1945) o “La caseta dels Arenas a la mataroneta”(1945) per no parlar del dibuix del Monestir de Poblet , aquets ja més en el camp historiogràfic més conegut.






Igualment sorpresa és la mirada al treball dels germans Josep i Marc Zaragoza ( per a mi Marcos Zaragoza que va ser professor de dibuix al batxillerat a Valldemia). Dues mirades al paisatgisme tradicional, amb un apunt més lumínic tirant al paisatgisme de Grau per part de Marc, mentre que l’obra de Josep és més enfosquida i com més reflexiva.





Bona mirada a Manuel Cuyàs, de qui és obligada un profunda revisió mitjançant un antològica històrica , amb una obra excepcional com ho és la mirada a la seva dona i a en Terri des del seu estudi. Obra complementada amb un variat ventall del seu bon fer en el dibuix i la il·lustració.



De Jordi Puiggalí  ens trobem amb l’habilitat formal del seu dibuix fonamentat essencialment en la figura femenina ,i molt especialment cal mirada per remarcar la viva formalitat de les seves escultures.




Poc a dir dels germans Arenas que conformen la part més previsible de la mostra. Jordi amb un seguit d’obres , forces de les quals ja han estat exhibides recentment , mentre que en el cas de Jaume bo és apuntar a les aquarel·les més primerenques on ja demostra el seu domini de la tècnica. Cal remarcar igualment l’eclecticisme volumètric d’aire modern en l’escultura amb les figures de les Santes. Una demostració clara del seu tarannà creatiu.



Una exposició per la que vull reclamar atenció i detinguda visita. I de la que és trist i lamentable no hi hagi oportú catàleg , encara que fos modest. I dic això ja que per un costat ens trobem davant  una mirada a l’època molt desconeguda de l’art mataroní  i per l’altre ja que essent la majoria de les obres pertanyents a col·leccions familiars, el normal és que rarament tornin a ser exposades públicament , per el que una documentació escaient  és del tot obligada.

Lamentablement Cultura  que per lògica hauria de potenciar aquests fets  manté la seva postura d menysteniment i ofegament a tot allò que soni a plàstica. Estic ben convençut que l’exposició de Guillén Balmes que  s’inaugurava a Can Palauet en les mateixes dades disposarà d’un generós catàleg , encara que la relació de l’autor amb la nostre ciutat hagi estat nul·la.

Mentre l’oblit planarà pel damunt d’una exposició certament històrica  a la que cal acostar-se , més amb el convenciment de poder visionar un temps determinat que no pas per jutjar la qualitat artística de l’exposat.



diumenge, de desembre 18, 2016

GERARD ROSÉS.L’ART DE LA VIDA




En aquest mes de desembre i mantenint l’habitual col·laboració amb la galeria Lolet Comas, l’espai capgròs acull un magnífic recull d’obra de l’artista masnouí, Gerard Rosés.



Vaig conèixer a Rosés, allà en al frontissa dels vuitanta /noranta , és a dir que ja ha plogut d’ençà. Va ser en una mena d’exposició celebrada  a l’espai que la Lolet Comas tenia a la Pça Gran. No cal ni dir que vaig quedar encisat per la seva obra, sempre difícil de definir. Un parell d’anys després em va acabar de robar el cor amb una extraordinària exposició al Museu de Granollers , amb tema únic, el de les olimpíades , on el dinamisme esportiu esclatava en les mans de Rosés, amb figures a mida natural i amb un treball rítmic i dinàmic amb el que  depassava l’espai físic per esdevenir omnipresent en l’espai expositiu.
D¡ençà llavors he esdevingut fan del treball de Rosés  havent tingut la sort de presentar-lo en diverses ocasions , alguna tan especial com  la mostra individual realitzada en un àmbit particular d’alt standing.



Ara em retrobo amb el seu fer en aqueta mostra de l’espai capgròs on s’evidencia la seva constant superació creativa  que segueix fonamentada en el domini aclaparador de la seva peculiar tècnica que té en el cartró d’embalar el seu element primigeni i el cúter com eina fonamental de treball. Amb elles crea aquests obre d’impossible definició( per uns pintura tridimensional, per altres escultura acolorida)amb les que reflexa un fet tan elemental com complex com és la quotidianitat en la multiplicitat de les seves cares.

Una quotidianitat  expressada sempre amb frescor  i personalitat pròpia però que alhora no deixa de ser un portadors d’un missatge profund en relació a com som i com vivim.






Passejar-se per una exposició de Gerard Rosés sempre és plaent. Ho és en el punt purament artístic, per el seu agosarament, la seva saviesa i la seva intel·ligència creativa. Però ho és més en el sentit interior que ens presenta, i amb el que ens converteix en veritables protagonistes del seu treball, aquell amb el que ens fa retrat puntual de la nostre manera de ser.

Una exposició aquesta de Gerard Rosés, a l’espai capgròs que seria una llàstima passés desapercebuda per els bons afeccionats.

( les obres que il·lustren aquest post son representatives , i no han de correspondre emab exactitud a l'exposat)