LUIS MELÉNDEZ




Gran i grata sorpresa la que vaig sentir al trobar-me a “El País” d’ahir un magnífic article de Félix de Azúa ( “Una mirada desafiante” ) lloant la magnificència d’un artista tan desconegut del públic en general i d’un bon nombre d’afeccionats, però alhora tan magnífic que n’és obligada ja la qualificació entre els grans mestres de l’art espanyol, com ho és Luis Meléndez ( 1715 – 1780 ).

Vaig descobrir ja fa uns anys a Luis Meléndez tot passejant per El Prado intentant fugir de les multituds que envoltaven Grecos, Velázquez i altres noms ben coneguts. No he de negar que el tema de la natura morta , del bodegó , mai havia estat estimulant per a mi. L’havia considerat simplement com un treball escolàstic, com un exercici d’habilitat compositiva , sense cap mena de transcendència, però l’atenta mirada a la seva obra em va deixar bocabadat per la seva perfecció , fruit d’una obsessió , com molt bé explica el columnista en l’esmentat article.

Em va interessar de tal manera la pintura de Meléndez que vaig cercar la corresponent informació en la que a més de trobar una vida de pel·lícula , vaig poder conèixer que les seves obres no eren composicions a l’ús i si en canvi era un veritable puzzle en el que l’autor col·locava i pintava individualment cada peça , per col·locar-la en l’espai que creia adient , sense una visió del resultat final del conjunt, el que accentuà el meu interès. Un interès que va quedar del tot satisfet amb la mostra de caire antològica que li dedicà El Prado al 2004.

Sempre que algú em demana consell per una visita ràpida a El Prado , al costat dels imprescindibles Velázquez , El Greco i Goya , afegeixo els noms de El Bosco, Zurbarán , Ribera i Meléndez. El resultat és espectacular , quasi tots queden sorpresos per la qualitat d’aquest autor desconegut per a ells.

Avui l’atenta lectura de l’impagable article de Féliz de Azúa me l’ha retornat amb tota vigència i m’he quedat de nou corprès amb les seves obres , aquelles que bé es podrien qualificar com les del Mondrian dels segle XVIII.

Avui cal dir en primer lloc que un dona tot el seu suport a l’editorial conjunta publicada en tots els diaris catalans. Una editorial que és excel·lent reflexió de l’estat vital en el que ens trobem els catalans i que hauria de ser punt de profunda reflexió política, aquí i allà , en l’afany de recuperar el nivell precís de la més afinada de les coexistències.

Una reflexió que vistes les declaracions realitzades al voltant difícilment ni tan sols s’iniciarà , amb estirabots tan repulsius com segur serà el de “El Mundo” que ja anuncia una resposta per aquest divendres i que avui ja encapçala la prèvia amb titular tan sucós com : “Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio”.

EL MURAL DE MACHADO

Per diversos cantons m’ha arribat aquests dies la notícia del desig municipal de recuperar el mural al voltant de l’obra d’Antonio Machado que realitzat per Pepe Novellas s’havia d’instal·lar en el passadís del col·legi que porta el nom del poeta.

Per aquells que no recordin la història , aquest mural va ser un encàrrec municipal després de la realització de l’escultura dedicada al poeta realitzada pel mateix Novellas. Va ser un encàrrec d’aquells que en argot es diuen “la torna” i que serveix per compensar als creadors de les mancances pressupostàries que sovintegen en els municipis. Un exemple ben clar estava en l’encàrrec del cartell de l’Onze de setembre encomanat a l’artista que l’any anterior havia realitzat el Cartell de Les Santes.

El cert és que Pepe Novellas va realitzar el projecte amb unes xapes metàl·liques al damunt de les quals s’hi dipositarien personatges i alegories machadianes , amb el nexe unitiu dels seus diversos poemes. Un projecte però que mai es va acabar de plasmar del tot en el paper ni en la realitat de l’encàrrec i que semblava del tot perdut.
El cert és que l’inici de la malaltia de l’artista va accelerar els tràmits i va existir el desig de poder dur a terme el mural però la rapidesa de la progressió de la mateixa va impossibilitat del tot l’existència ni tan sols d’un projecte consolidat.

Ara , de cop i volta , a algú se li ha encès la llumeta i s’han començat les converses per regirar el projecte , donant-li un nou espai d’acollida en el mateix centre escolar però ara en la zona exterior ( molt millor ) i reconstruir l’obra en base als espais marcats per Novellas , seguint el guió pautat per ella mateix , però realitzant els treballs l’artista Ricard Jordà. I aquest bat-i-bull, que voleu que us digui, no m’acaba de convèncer.

Em sembla magnífic que es realitzi un mural artístic dedicat a Machado, que sigui en l’escola que porta el seu nom i que el realitzi el bon artista i millor amic , en Ricard Jordà, però no acabo d’entendre clar ( artísticament parlant) el mantenir l’ideari de Novellas com a fonament del treball.

Jordà i Novellas eren amics , van ser companys d’estudi , varen compartir moltes vivències a nivell personal i artístic , van beure d’una font comú , però els seus llenguatges plàstics son del tot divergents en la formalitat i per tant el resultat serà absolutament diferent. Per això defenso no barrejar les coses , que cagades com lade la Sagrada Família haurien de servir d’exemple. Defenso dons si de cas, un mural de Jordà i per Jordà.

Caldrà dons estar molt a l’aguait de com es plantegin de veritat les coses. Avui per avui el que es ven des de l’oficialitat és que s’ha recuperat el mural de Novellas i s’ha de dir que aquest concepte és absolutament fals. Que hi ha deutes pendents que s’han de pagar ?, dons és fa però d’una manera artísticament coherent i no amb composicions agafades pels pèls .

Però potser el que domina ara és el desig de recuperar una figura important en l’art local i a la que es va tractar força malament , com ho demostra que en tota la seva trajectòria sols va exposar en espais municipals en tres ocasions : Dues en començar la seva carrera i l’altra en motiu de l’antològica en ser anomenat artista olímpic, ja que el pegat de Ca l’Arenas no es pot considerar de cap manera una exposició.

O haig de ser més mal intencionat i pensar que aquesta sorprenent presa de l'oficialitat per recuperar el projecte, és afany de l’Ajuntament per rentar-se la cara davant del silenci a la petició duta a terme ben poc després de morir l’artista , de celebrar una gran antològica a finals de gener de 2010 , coincidint amb el primer aniversari de la seva mort i el que hauria sigut el seu seixanta aniversari?. Un projecte amb el sí de sempre per davant però en el que mai s’ha fet ni tan sols la primera puntada . O millor dit la primera puntada , convertida en la mateixa paraula sense la “n” , sí que es va realitzar amb el vet del comissari proposat per la família.

Un afffaire aquest del mural que sens dubte caldrà vigilar molt de prop. I això que tots els membres de la part artística son de tota confiança , però a vegades el respecte a la figura del mestre i de l’amic , permet acceptar unes malintencionades manipulacions , en allò que en diríem “ a fi de bé”, que en res beneficien a ningú.

SOC AVI

Permeteu-me que avui no escrigui d’art , ni d’exposicions ni d’artistes.
Que no escrigui de política , ni critiqui a l’Ajuntament , i molt menys a l’IMAC.
Permeteu-me avui que simplement gaudeixi amb tota intensitat d’aquest nou nivell de sensibilitat com és el que s’assoleix en estrenar-se com a avi. I qui hi ha arribat sabrà molt bé del que parlo.

Per això deixeu-me avui simplement somiar en córrer i jugar amb el meu net mentre in-mente vetllo la seva primera nit.

HIPERMERC’ART

En arribar aquestes dates per arreu floreixen com bolets els anomenats Mercats d’Art , mostres col·lectives de les que tots sabem la seva filosofia: obra individualitzada d’artistes diversos a preus ben raonables .

No puc negar que en soc un bon defensor d’aquest tipus d’activitat. Ja sé que molts em diran que així defenso un art en certa manera adotzenat , ja que encara que es tracti d’obra individual moltes son les vegades en que en realitat es tracta quasi d’una pbra seriada , vistes les mínimes diferències existents entre un i altra treball d’un mateix autor. Però malgrat aquesta evidència , crec que els Mercats d’art tenen una positiva missió.

La tenen ja que adquirir per a ús propi o per a regalar una obra d’art , per petita que sigui , és sempre positiu i és indicatiu d’un sentiment de sensibilitat que bé estaria que fóra ben abundant. I en segon lloc ja que aquesta petita adquisició servirà , a bon segur , com esquer per apropar-se a l’art i per agafar el cuquet davant altres treballs , probablement amb un nivell d’exigència creixent.

És per això que us convido a visitar aquest tipus de manifestacions i tot remenant per aquí i per allà , acabar amb una compra , per petita que sigui , en la certesa de poder trobar alguna que altra peça de valoració més que estimable.
Caldrà passejar-se dons per aquestes manifestacions de les que podem destacar a nivell comarcal la que se celebra a Argentona , mentre que bé valdrà visitar la mostra de “mini art” que organitza els de la Sant Lluc , en un concepte parell. Fora d’aquí cal fer atenció en els diversos que se celebren a Barcelona , amb el de Vinçon com estrella capdavantera , en el que per cert en aquesta edició hi prenen part Margarita Feixas i Regina Puig.

NO ANEM BÉ

Seguim amb la cantarella de que cal regenerar la vida política , afirmació ben encertada per altra part , però alhora succeeix que els grans partits semblen jugar a veure qui la fa més grossa.
No cal ni parlar del PP amb aquest “trio de la bencina “ ( Rajoy- Cospedal – Soraya” ) dignes successors del Gran Teatro Chino de la Manolita Chen.

O de CiU amb el joc de les fundacions i dels prohoms que ho son però que no, ja que eren però potser no tant.

O del tribunal Constitucional que sembla el guirigall digne d’una reunió de comunitat mal avinguda..
O del.....

Però el pitjor és que els que van coalligats amb els meus , és a dir , el PSOE , sembla voler guanyar el concurs de barrabassades.
Ahir a “El País” , entrevista a tota plana amb Leire Pajín. Si algú creia que aquesta noieta tenia alguna cosa a dir fora de rucades , ara ja estarà convençut que això és impossible. Feia temps que no veia una entrevista amb algun responsable de partit polític importat marcant tan poc nivell, omplint-se de més obvietats i jugant al “ i tú més” tot cantant allò de “ que tipo que tengo , que guapa que soy “ , en referència al partit , off course. Unes declaracions que en qualsevol partit seriós haurien provocat una destitució immediata. Però remarco el de “partit seriós”.

I és que aquesta és una expressió difícil d’adjudicar al PSOE. Per moltes coses en general i per una en particular , essent aquesta el lamentable espectacle d’auto afirmació amb el miting d’ahir.
Tots ho hem vist : jazz, catifa vermella, preguntes a l’estil Holliwwood , i presentadors estúpids que encara deuen estar avergonyits del que cal fer per poder treballar i menjar.

Si l’espectacle pseudo-americà era barroer , fora d lloc , inoportú ..., en moments com els actuals tots els qualificatius s’han de resumir amb un : Inadmisible.

I pensar que així volen guanyar les eleccions . Que quan les perdin , que lamentablement i amb molt dolor per part meva , les perdran , que no mirin cap els votants i simplement es mirin al mirall. Allà trobaran la raó de la derrota.

EN ESTAT PUR

Uns dies de silenci i de repòs per poder-me “recuperar” de l’empatx d’aire pur en forma artística i natural que he acumulat en els darrers dies. Unes visions que han omplert el meu esperit i que en part espero que dintre de poc temps omplin també el vostre.

La tarda de dijous va ser curulla en emocions. Visita a dos col·leccionistes mataronins que m’obren les portes de les seves cases i de les seves col·leccions centrades en una figura al voltant de la qual estic treballant actualment. El plaer és immens i els meus ulls i el meu cap no donen abast davant la intensitat de tants imputs , i el que és més important davant la sorpresa que significa cada nova peça , cada mirada en un racó, cada ....

Unes visites en les que caldrà aprofundir, que t’omplen l’esperit en l’artístic en veure que hi ha gent més enderiada encara que un mateix al voltant de l’art i els artistes locals , i el que és plaer més íntim, que et mostren els seus tresors i els posen a la teva disposició ja que te consideren que ets un dels seus , que a capa i espasa has defensat els seus principis , sense ni tan sols tenir coneixença de la seva existència. I això, que voleu que os digui , es del tot d’agrair.

Al vespre , inauguració de l’estudi de De Antonio que es troba al carrer Argüelles , en la zona que ja s’està convertint en el Montmartre mataroní amb tallers de l’Alberts Alís, l’Anna Garcia i l’Albert Romero, en Josep M. Codina , la Carme Fageda , en Daniel Llin i bona part dels que n’eren alumnes de Pepe Novellas , en Pere Fradera. Com veieu un nucli creatiu important amb ganes de moguda.

Una bonica trobada amb gent d’arreu i amb la sorpresa de la presència del regidor Carlos Fernández a la que a darrera hora s’afegí el també regidor Ramon Bassas. Una trobada amical en la que vaig tenir el petit protagonisme de presentar l’acte , establint una conversa pública amb l’autor que crec va ser prou enriquidora per a tots.
Un estudi , el del bon amic De Antonio que desitgem serveixi per arrelar-lo de manera més ferma si cal , en aquest Mataró que ja és seu i que desitgem sigui protagonista interior de la vivència de les seves emocions i passions esdevingudes obres d’art plenes de pulsions de tota mena.

Com deia en la presentació. De Antonio un artista de Madrid , explosiónat creativament a San Francisco, amb experiències a Dubai i somiant viure a Nova York , però que en el fons sap que Mataró és un bon lloc per crear i que ja mai el podrà deixar de costat.

MURTRA EDICIONS

Divendres a la sala del Col·legi d’Aparelladors ... Murtra edicions va presentar una exposició amb peces del seu segell. Murtra edicions , és a dir Jordi Rosés i Pilar Lloret es defineixen com : ... un taller professional especialitzat en gravat calcogràfic. Fem edicions d'estampes, carpetes d’artista i llibres d’autor; per a editors, museus, empreses, galeristes i artistes individuals “. Ara a Mataró presenten un petit mostroari amb el treball de cinc dels seus creadors.


Sandra Lehnis presenta obres de la seva sèrie “Animus Mundi “ inspirada en el paisatge d’oliveres i ametllers de l’illa de Mallorca. Una sèrie d’aiguaforts i col·lage en la que existeix la recerca d’una unió espiritual entre els elements vegetals de l’illa. Una obra de gran sensibilitat i sentit abstractiu i abstracte , que expressa una serenor espiritual altament comunicativa


Melinda Schawel recerca amb les seves aiguatintes el sentit de la comunicació en un espai ple d’idiomes diferents. Mapes , cartes i postals agafen nova volada de les seves mans , en un cert concepte d’enyors decadent d’una comunicació que a bon segur enriquia el pas del temps, davant la comunicació de la immediatesa d’avui mateix.


Les aiguatintes al sucre amb punta seca i col·lage de la Francine Simonin ens fan aposta per les dues cares de la moneda que tenim tots nosaltres. Per un costat amb suavitat i transparències , amb petits detalls de sensibilitat que atrauen la mirada en la recerca del més íntim. Per l’altra amb peces impactants de cromatismes agosarats en el que no es defuig del contrast entre la força del color i la intensitat de la pinzellada que tot marcant límits , acota espais i centra emocions.

Finalment son Riera Aragó I Perejaume , ambdós amb la seva personalitat i la seva gran qualitat que no anirem pas a discutir aquí, mostren aspectes de la seva ferma personalitat amb uns treballs plenament identificatius que responen perfectament als camps creatius que conreen. Perejaume i el seu paisatge poètic i natural , i Riera i Aragó amb la constatació de l seu peculiar món ple d’artilugis i andròmines que responen sempre al seu pensar.

Una exposició aquesta que cal visitar amb la seguretat que és del millor que podrem veure aquesta temporada i que hauria de tenir continuació amb la visita al seu weeb ( http://www.murtraedicions.com/ ) fet que arrodoniria del tot la visita.

COTLLIURE

Quan cal asserenar l’esperit cadascun de nosaltres te un lloc preferit. Un espai que encara que és ben conegut sempre respira aquell to que permet recuperar la tranquil·litat interior que hom precisa.



Dels diversos indrets que tots tenim in mente , un es queda amb dos poblacions de la Catalunya Nord com son Ceret i Cotlliure. Qualsevol exposició del sempre excel·lent Museu d’Art Modern de Ceret convida a la passejada , - no arriba a les dues hores de trajecte -, especialment en dissabte en el que el mercat setmanal dona un aire especial a la mateixa i més quan el temps és primaveral i es pot r per dinar en algunes de les seves placetes amb encant.

Cotlliure però té un aire més especial si cal. Si en el bon temps el seu punt turístic pot deixar un reragust un xic diferent , endinsar-se per la població en temps com ara mateix , és un plaer indescriptible, com ho ha estat aquest dissabte . Sense res especial, o potser millor dit , amb el seu tot especial , és un indret que cal trepitjar de tant en tant en la seguretat de que la visita és del tot profitosa.

I si apostes per un dinar a Llançà , amb paella de categoria , el resultat esdevé plaer de Deus.

CREADORS I HEREUS

M’arriba la convidada a la conferència / recital al voltant de Miguel Hernández que Manuel Patricio i Carlos Soriano realitzaran el proper divendres a les 19.03 hores a la sala d’actes del Pla d’en Boet. Tot excusant la meva absència davant la coincidència horària amb l’exposició d’Edicions Murtra , els hi desitjo el més grans dels èxits però potser de manera que no arribi molt lluny el ressò.

Dic això ja que avui apareix en el diari la noticia de les picabaralles que tenen els hereters del poeta amb el seu llegat amb postures que depassen tot l’imaginable. Per un costat està el tira i afluixa per el lloc on s’ha de dipositar el llegat , si mantenir-lo a Elx on el va dipositar la viuda o traslladar-lo a Oriola. Una tria amb fonaments estrictament econòmics , als que de fora si afegeixen els polítics: Elx (PSOE) - Oriola ( PP ).

Però l’increïble succeeix quan es parla de la celebració del centenari ja que la família ha creat una empresa ( Centenario Miguel Hernández S.L.) i vol cobrar de tothom, arribant al súmmum de que Oriola ha de parlar de “año hernandiano” ja que no pot emprar el terme “Centenario Miguel Hernández” o que l’editorial Aguilar ha hagut de modificar un llibre sobre el poeta en el que el catedràtic Eutimio Martin hi havia treballat quinze anys ja que per reproduir els poemes demanaven més diners que no pas el que cobrarà el mateix autor.

Aquest lamentable fet no és l’únic i sí un nombre més d’una llarga llista de la que en vol rasant podem recordar els casos de C.J.Cela , Alberti o els pintors Saura o José Guerrero.

Curiosament mentre que els artistes acostumen a ser generosos en vida, els seus hereus que passen a viure la vida en base a viure del mort , esdevenen uns ferotges recaptadors que massa vegades perverteixen el llegat del creador i el col·loquen en una tesitura que mai es podia haver imaginat.

O sigui Manel i Carlos , a vigilar no sigui que algú vulgui venir a cobrar el dret de cuixa. I és que un veu que de seguir així hi hauran hereus que voldran cobrar pels drets de posar el nom d’un carrer al “seu” creador. I no vull donar idees.

INAUGURACIONS


Després d’una certa tranquil·litat expositiva en dos dies , dos actes als que caldrà acudir.
Per un costat demà dijous , a dos quarts de nou , l’artista De Antonio inaugura el seu taller i convida a amics i afeccionats.
Vist l’estat de crisi i la gran dificultat per dur a terme exposicions , cada vegades més s’estila aquesta intimista presentació en el mateix estudi de l’artista i destinada a gent propera i interessada. Crec que és una tendència altament positiva. La proximitat d’obra i artista que permet aquest acte lluny a l’oficialitat , a voltes burocràtica , de les inauguracions , conviden a entrar més en el treball del creador i a entendre l’inter-relació entre l’artista i la seva obra. Una possibilitat que demà podrem examinar de nou i de la que n’haurem de parlar.















Com també ho haurem de fer de l’exposició que divendres s’inaugura al Col·legi d’Aparelladors i ..... Seguint la bona temporada arriba ara Edicions Murtra i la seva obra gràfica. Dir Murtra és dir Jordi Rosés i Pilar Lloret, és a dir el bo del millor. Si a més afegim que l’obra porta la signatura dels creadors que indica el flyer hem de quedar convençuts que serà una exposició que no es pot perdre de cap de les maneres.

PÇA BLUME.
APARCAMENT AMB BUTLLA

Tarda magnífica. Quasi tres hores amb l’art com a protagonista , gaudint d’ell amb tota intensitat. Descobrir petits , o grans , tresors. Endinsar-se per viaranys ocults per arribar a peces de gran qualitat i estima que son desconegudes per a molts. Capficar-se en la rebotiga mental del creador per veure raons, causes i conseqüències . I veure obra i més obra , en gran part molt interessant, d’aquella que un s’enduria a casa sense cap mena d’escarafalls , ja sigui per lluir-la o com a plaer ocult. Una tarda magnífica de la que espero en surtin uns sucosos fruits dels que puguem gaudir tots.

De camí cap a casa , la boira humida incomoda però no produeix aquella fredor que es fica a dintre i que un no sap com treure., el que dona a la passejada un to especial , llàstima que en arribar a la Pça Blume de nou torna al fer de cada dia i jo una vegada més m’encenc.

Per qui no ho sàpiga , la Pça Joaquim Blume és la petita placeta que es troba davant del camp de futbol del Mataró. És un lloc incòmode i difícil per caminats i automobilistes. Per a uns no hi ha pas en el camí natural i per l’altra hi ha un garbuix de direccions que complica enormement la circulació. Dons bé en aquest petit indret avui fregant les nou del vespre nou vehicles mal estacionats. I la xifra era petita , el passat divendres a quarts de vuit n’eren tretze els que infringien les normes.

M’he queixat del desgavell per activa i per passiva i no he obtingut cap resultat. He fet apunt al blog, ho dic a tot guàrdia municipal amb el que em topo. En la setmana passada reclamava l’atenció d’aquell que feia endur amb la grua a un vehicle mal estacionat a la paret del covent . Una queixa amb resultat d’un aixecament d’espatlles ple de tan se m’enfotisme . O el mateix divendres en directe a una patrulla que ho sentia molt però estava de servei custodiant al bus municipal.

Diguis el que diguis , comuniquis amb qui comuniquis , et queixis com et queixis, res impedeix que els que aparquen allà tot esperant que els seus nens acabin el futbol tinguin una butlla que no tenim els demés i això no pot ser.

Si els de Mobilitat creuen que es pot aparcar envaint passos de vianants , ocupant zona de càrrega i descàrrega amb senyal de grua amb atenció preferent , aparcant en zona de prohibició d’estacionar ja que és carril direccional , pujant al damunt de la vorera de l’illeta central i....Dons bé , si Mobilitat crec que això val , que ho digui , que tregui els senyals de prohibició i en col·loqui un altra dient “Aquí val tot” i ens tocarà callar. Però mentre, protestarem en la certesa de que un vehicle aparcat en les mateixes condicions a les onze del matí o les quatre de la tarda durava tan sols cinc minuts sense rebre la corresponent visita de la grua.

Per això i en contra de la butlla d’aquest campi qui pugui seguirem vigilants i periòdicament informarem d l’estat de la qüestió , ja que crec sincerament que ja n’hi ha prou.
Les butlles per Quaresma i ja fa temps que han desaparegut.. Esperem que la de la Pça Blume caduqui ben aviat . A ser possible demà mateix.

Seguirem a l’aguait.

BEATIFICACIÓ


Llegeixo a cg.com que el proper 23 de Gener , Mataró acollirà la primera beatificació que es dugui a terme a Catalunya d’ençà el segle Xiii. El seu protagonista el Dr Samsó , arxiprest de Santa Maria , que va ser assassinat l’1 de setembre de 1936.

És per això que faig ullada a la Guia de Catequistes , escrita per ell, i que era publicada del 23 d’Abril del mateix 36 , és a dir poc més de quatre mesos abans de morir.

Un llibre curiós que serveix per entendre el concepte de religió d’aquells moments.