dimarts, de maig 23, 2017

PERE SALINAS. GEOGRAFIES DEL SILENCI.





Encara que sense status de ser dels grans, tots aquells artferits que maldem per el país per veure, visitar i gaudir d’exposicions de tota mena sabem perfectament del nivell, vàlua i qualitat del treball constant i entossudit de Pere Salinas en aquesta lluita constant i permanent amb si mateix per expressar els seus sentiments més intensos i personals mitjançant una pintura profundament rica en matisos i qualitat que alhora crea un halo comunicatiu que subjugant-te t’abdueix i et fa penetrar en la profunditat del seu interior.

Encara que darrerament en Pere Salinas ens tenia acostumats a endinsar-nos per el camí de la taca i la grafia , ara ens retrotrau a un passat proper ( deu anys) presentant-nos al museu del Càntir d’Argentona la mostra “Geografies del Silenci” en la que ens ofereix un peti recull d’un grapat de pintures ( olis i aquarel·les) que realitzara en aquell temps i que havien restat endormiscades en el seu taller i que ara desperten resplendents en una precuela que ens permet , no tan sols admirar-nos encara més de la saviesa de l’autor, ans també oferir-nos uns pistes evident de causes i raons i principalment entendre al seva evolució


.




Geografies del silenci” és ens dubte un títol tan atractiu i cridaner com descriptiu. I penso així ja que l’obra de Salinas malgrat l’aparent cridòria de la seva gestualitat , se’ns presenta no com un espetec turmentós i sí com un pluja fina i intens que penetra profundament en la terra sensible de l’espectador. Una obra absolutament silenciosa. I geografia ja que , encara que menys emprada , és definició també del conjunt de característiques que conformen la realitat física i humana d’un territori. En aquest cas, el més íntim i personal.






Pere Salinas no ha triat bona era per a viure. Sens dubte que hauria estat més feliç en un post renaixement. Saberut com és, amant i bon coneixedor de la música , la poètica i la literatura en general, la plàstica esdevé per a ell l’eina més adient per expressar-se, i ho fa en un compendi dels seus sabers,
Així avui podem gaudir d’un treball enormement rítmic, que fàcil seria qualificar com a musical, en el que sota un fons negroide  que tan sols s’insinua, l’autor van desgranant pinzellades, textures i colors en un equilibri compassat amb el que aconsegueix que les abruptes tensions de gest i color, s’escampin de manera ordenada  capgirant la teòrica virulència original per establir una consonància de matisos que asserenant l’obra generen un esperit  interior espectacular en l’artístic i impressionant en el de sensacions que produeix.

La lluita entre terrosos i blaus, en les que el negre és contrapunt, estableix la dicotomia formal de cos / esperit, vida/mort .I ho fa amb tanta intensitat interior que supera el teòric decorativisme  que es podria atribuir al resultat final.

Mentre que l’aparença es mou en un expressionisme intens, tota tenim clar que el transfons és d’una lírica poètica que ens porta a descobrir els més íntims racons de l’ànima de l’artista.

Una exposició excepcional, aquesta de Pere Salinas al Museu del Càntir d’Argentona, que és d’obligada, lenta i repetida visita.

Felicitats.

Imatges extretes de la xarxa



dimarts, de maig 16, 2017

CARTELL DE SANTES 2017. LES EMOTICONES SANTERES DE RAüL RONCERO



El barceloní Raül Roncero, i dic barceloní ja que així mateix es qualifica en el seu web en el que no apareix enlloc la referència de Mataró ,ha estat l’autor escollit per a ser protagonista del cartell de Santes d’enguany.

Un cartell que, deixant-me del tot indiferent, en especial per la seva simplicitat elemental en el concepte , composició i realització, per a mi té però un element  ben positiu que és el de mantenir el criteri establert de fa anys,  amb el concepte de “cartell d’autor” com a definitori del projecte. Fet que succeeí  a partir del cartell de Parés de Mataró que va ser el que va marcar el tret passional de sortida.  

I és obvi que aquest cartell és made in Raül Roncero, artista mimat de Cultura que quan encara no havia arribat als vint-i-cinc ja havia disposat d’exposició al Foment,  Can Palauet i a ca l’Arenas, fet absolutament impensable en un artista plàstic mataroní per més qualitat que atresori.

Roncero no s’ha trencat molt les banyes en l’ideari ja que ha repetit el concepte que va desenvolupar en el “Welcome to Mataró” en el que va dibuixar un centenar de “protagonistes” de la ciutat entre els que un s’hi trobava encara que no s’hi reconeixia i que ara mateix encara es pot veure a Can Palauet. Ara repeteix concepte amb la variació d’establir-ho en forma d’emoticons representatius dels mil i un objectes i personatges que configuren l’especial planeta “santero”, confegint un cartell jove i visualment atractiu i que òbviament serà del gust del hooligans de la festa.

Altre cosa és si fem reflexió el concepte cartell i de la seva funció. Ja fa molts anys un saberut especialista del tema em deia que el cartell de Santes  era l’anti cartell ja que és un cartell que per la seva difusió tan sols localista, en comptes d’anunciar un acte a gent que el desconeixia, anuncia un acte conegut a gent que ja sap de que es tracta. El cas d’enguany és el paradigma. Un cartell del tot clar  per els santeros i enigmàtic del tot a qui no sàpiga de que es tracta.

Potser per això un reivindica de fa anys una definició clara de com ha de ser el cartell i a qui ha de ser encarregat , per evitar els trip i joc de cada any en que les forces contradictòries en l'estilistica, negocien com si d’un mercat de baixa estofa es tractés. De sempre que defenso la postura que per ex, tenen els ajuntaments de Barcelona o Lleida d’apostar sempre per un artista consagrat que en el cas de Lleida serveix alhora com homenatge de la ciutat per la trajectòria del creador.

Resumint: Cartell dque a bon segur serà del gust del món santero, però que no passarà a la història dels millors cartells i que alhora serveix per a l’objectiu actual de Cultura que no és altre que col·locar de nou  el mon MAC en la visualització  creativa de la ciutat.


dilluns, de maig 15, 2017

LA DESTIL·LERIA. “FLORS I VIOLES”





L’èxit i /o el fracàs no son en realitat conceptes absoluts ,ans el contrari , son relatius del tot. Ser segon en una cursa serà un fracàs si esperaves guanyar i un èxit gran si esperaves quedar al voltant del lloc deu. Just el mateix passa amb les exposicions . la seva valoració sempre serà relativitzada per les esperances que a priori dipositàvem en elles.




Ara a la Destil·leria es presenta la mostra ”Flors i violes” que es presentada com un diàleg entre la pintura de Marta Duran, que segons s’explica en l’escrit de presentació,  beu de l’obra d’artistes com Cy Twombly, A. Kiefer, Barceló o els expressionistes alemanys  i Marisa Benjamim, artista portuguesa difícil de classificar ja que la seva obra va bastant més enllà de la interdisciplinarietat (segons  també l’escrit de presentació). El vídeo, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, les performance, cap suport li és aliè per explicar el que per ella és fonamental: l’amor a la natura, la seva font d’inspiració. L’espai de l’artista conforma una cuina entesa com a espai de relació, diàleg i de creació, un lloc de la memòria i un laboratori.
Tot aprofitant que , com segueix explicant el text de presentació, l’arquitectura de la galeria recorda un hivernacle i ofereix una llar temporal adequada per a les seves plantes.





És obvi que amb aquesta bastida intel·lectual , un s’acostés a l’exposició amb el desig de veure un quelcom no tan habitual, amb una obra de Marta Duran renovada per les seves influences i la sorpresa interdisciplinar de Benjamim , i amb aquestes premisses a la butxaca  és obvi que el resultat és absolutament decebedor. Lectura que a bon segur hauria estat diferent  si la proposta s’hagués fet des de la normalitat i no des de l’excepcionalitat, com ha estat el cas.






Marta Duran se’ns ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional, estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més individualitzats  lluny de la gran estructura formal en la que treballava no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari plàstic que depuri fortament la seva tendència  cap una pintura més acomodatícia i comercial.





Un intent del que en surt perjudicat per la lectura de la seva companya amb qui s’aparella artísticament , ja que en el cas de Marisa Benjamim la seva aposta creativa és absolutament simple en la seva teoritzada dificultat , amb un domini aclaparador del decoratiu per damunt de qualsevol altre concepte.


Una obra ben feta, ben estructurada però freda , sense ànima, molt adequada per a una revista de decoració, però no pas d’aquelles d’alt nivell, no, el seu és un treball que pot fer embogir de satisfacció  a la burgesia del barri de Salamanca  o als lectors habituals de Telva, però sense poder anar més enllà.

Equilibri en l’essència d’una teòrica mirada al passat per confegir conjunts edulcorats exempts de tota vibració comunicativa en el concepte artístic, limitant-se al joc del sensorial d’un cert record, i exaltació el passat. I mantenint sempre la tendència a allò que podríem definir com “bon gust”

Resumint doncs, una mostra, aquesta de Flors i Violes, molt llunyana en la realitat a la parafernàlia pseudo intel·lectual que semblava oferir-se en l’escrit de presentació. Amb una Marta Duran lluitadora al màxim en aquest el seu desig de reinventar-se sense perdre orígens i pensaments, i una Marisa Benjamim innòcua, insípida i purament decorativa.


Una mostra que decepciona per les seves aspiracions preves que no s’assoleixn en el xoc real de l’exposició.

(Les fotografies el post han estat extretes de les xarxes socials)

divendres, de maig 05, 2017

EDUARD HUERTOS. EL PRINCIPI ÉS EL DIBUIX.





No fa pas massa temps que l’Eduard Huertos s’ha fet de nou visible en el món de l’art , un món en que exposava per primera vegada al Museu de Mataró allà finals dels cinquanta.

Una rentré però,ferma i poderosa , principalment embolcallat en el món del gravat en el que sembla haver trobat  la tècnica més adient per  a la seva expressivitat , alhora que un estat perfecte entre el poder de la línia , el ritme de la composició i l’equilibri global de la peça.





No fa pas molt de temps que lloàvem amb tota justícia la seva magnífica exposició presentada a la sala d’Aparelladors, quan de nou hem de mantenir els elogis per la seva també poderosa mostra de l’espai capgròs, en al que posats a ser justos sols presenta un evident defecte que no és altre que és l’excés d’obra exposada que no permet airejar a les peces i donar-li aquella volatilitat que formes i colors exigeixen.




Ens diu l’Eduard que el principi era el dibuix, però jo diria que més que el principi, per a Huertos el dibuix és l’excusa per a construir els seus ritmes silents en els que la minuciositat d’artesà saberut , es barreja amb una capacitat compositiva quasi musical per establir una obra flexible i dinàmica en una certa teoria de fluxos estètiques que criden a la serenor i al bellesa.




Perfeccionista en alt grau, i encara que l’obra s’ofereix lliure i sembli quasi improvisada , l’anàlisi del detall ens permet observar que la mateixa respon en realitat a un veritable projecte arquitectònic en el que les tensions dominen l’entramat i generen tot el poder d’un concepte subjugant a simple vista , en el que les transformacions de les energies creatives es fan evidents.




Ja sigui mitjançant formes més geomètriques o més disbauxades , complexes o elementals, amb monocromia o amb diversitat cromàtica, des de la més apastellada  fins a la més accentuada en la seva nova aposta tècnica en el camp del gravat, Huertos sap perfectament que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat , per tant sotmet la seva saviesa d’ofici a un concepte en el que l’estètica i la bellesa tenen un paper predominant.




Un sentit, aquest de la bellesa més evident, esclata en el seguit d’àgils apunts aquarel·lats de cromatismes atrevits en els que sembla voler alliberar-se de les fèrules obligades que imposa el món del gravat.

Tot per confegir una mostra en la que havent-hi de tot , no sobra res, -amb l’excecpció del nombre de pecs que comentàvem abans-, i que servei per evidenciar encara més, l’alt nivell d’aquest creador que no essent nouvingut , esclata ara en la qualitat del seu bon fer.

Una bona exposició, de recomanable vista.

Felicitats.

(fotografies extrtes de laes xarxes social de l'artista)




dimarts, de maig 02, 2017

CULTURA I EL MUSEU DE MATARÓ A LA RECERCA DEL RÈCORD GUINNES D’INCAPACITAT GESTORA.



No fa pas gaires dies parlàvem del fet de que el museu de Mataró segueix sense mostrar la col·lecció de gravats de Goya, un veritable tresor , en l’econòmic i el cultural, que roman guardadet en un calaix a l’espera de temps millors, quan la seva exposició seria sens dubte un atractiu patrimonial que enlairaria l’interès del Museu de Mataró per part  dels seus  ciutadans, alhora que serviria d’esquer per atreure visitants a la nostra ciutat en el global, i al Museu de Mataró en el particular.

Avui El País publica un article de títol “Més patrimoni per a tots” que podeu enllaçar aquí, en el que explicita les adquisicions de la Generalitat per els Museus catalans durant 2016 que varen comportar una despesa de més de 1.5 milions d’euros. D’entre la varietat i diversitat de les obres adquirides s’indica , oh sorpresa! que es va adquirir l’obra de Viladomat “La reverberació de Santa Teresa” per un valor de 4968 euros destinada al Museu de Mataró. Poques línies després explica Magda Gassó, responsable del Servei de Museus i Protecció de Béns Mobles de la Generalitat que: “No es compra res que no tingui interès per al museu i sempre que vagi a l’exposició, no a la reserva”.

I aquí és quan un s’encén. Algú de vostès ha tingut coneixement d’aquesta adquisició per el Museu de Mataró.? Cultura ho ha anunciat en algun moment?. Vist que aquestes  adquisicions son sols per a ser exposades i no per restar en el magatzem, algú em pot dir on es troba exposada aquesta peça.?

Com que soc xafarderot de mena , he buscat a la xarxa per si hi havia hagut aquesta presentació , i un no la recordava, però no he trobat res de res. El que si he trobat un apunt al respecte d’aquesta obra amb arrels mataronines en unes “Notes sobre la procedència mataronina d’unes teles de Viladomat” , que l’historiador Rafel Soler presentà en una sessió d’estudis mataronins, que podeu visitar en aquest enllaç:


Penso sincerament que  el desideràtum el Museu depassa el màxim del tolerable i que calen mesures urgents ja. Unes mesures que hem de demanar dràstiques vist que tot el que va succeint a Cultura i al voltant de l’art ja passa de taca d’oli.

I per damunt de tot, recordem que hi ha un responsable màxim, encara que el qualificatiu no se l’hi escaigui. Quan Alcaldia prendrà les decisions oportunes per que Cultura ocupi el lloc que li pertoca en el desenvolupament de la ciutat i en ell , les arts siguin reconegudes en el seu just nivell i mida?. És urgent.

I evidentment cal exigir l’immediata exposició de l’obra adquirida per la Generalitat  ja que com queda clar  es va adquirir per a ser exposada i no per restar amagada.


I encara de manera més intensa cal exigir explicacions públiques  que ja sabem , i com és norma de la casa , no tindràn lloc .


(La fotografia de la façana del Museu amb l'ombra de l'escultura Mataró, és de Ramon Manent i està extreta de la xarxa)

diumenge, d’abril 30, 2017

TROPISMES. SUBLIM CARME GAROLERA



Fa ja uns quants anys una pintora mataronina , enfadada amb mi per que mai atorgava a les seves exposicions la lloança que ella creia merèixer, va llençar a l’aire l’acusació exculpatòria de que la raó i causa era de que un , el crític , era misogin. Vaig riure per un llavors i ho segueixo fent cada vegada que ho recordo.

En el sentir personal sempre he sentit una bona atracció per les dones. Sobtosament estic casat amb una dona de gran capacitat professional i gran intel·ligència. He tingut dos filles amb les que bavejo permanentment. En el treball he tingut la sort d’haver estat envoltat quasi sempre per dones , i elles han estat sempre els meus caps més directes, per el que sé perfectament el pa que si gasta del seu bon saber.





Però, i aquí és del que es tracta , sempre he mantingut un gran respecte per el paper femení en el món de l’art . I no d’ara en el que n’existeix garbuix, ans de sempre. Noms com els de Nefer, Rosa Codina Esteva, Mònica Vilert, Assumpta Vilalta en son exemple anterior de la meva aposta aboluta per el seu bon fer i en puc afegir uns quants més , com per ex. actualment els casos d’Isabel Biete, Glòria Badosa, Cristina Villa, Emma Agustí i d’altes.



D’entre tot el gruix de dones que han merescut la meva atenció per ser artistes , que no dones , n’hi ha una que sempre , amb la seva obra, ha omplert de satisfacció el bocí espiritual de l’art que domina en el meu pensament i aquesta no és altre que Carme Garolera que sortosament , i ja era hora , esclata en la seva magnificència creativa a la seva ciutat que és Mataró,- malgrat que la Direcció de Cultura ja l’hi hagi tret dret de ciutadania i la consideri barcelonina-, amb aquesta gran exposició, d’obligada visita , com ho és  aquests “Tropismes” inaugurats el passat divendres a la sala d’Aparelladors

.


Avui passejant-me davant la seva obra m’ha transportat a aquella vella exposició iniciàtica al Museu, justament amb altres tres artistes dones on ja Garolera mostrava aquell punt de capacitat interior i creativa que li ha permès, amb el pas del temps,  aconseguir l’alt nivell que ara mateix ens ofereix.
Carme Garolera ens ofereix avui els seus “Tropismes”, fil continuador de l’obra que ja presentara a Tempus Fugit. Si ens acostem a la definició etimològica , veurem que els tropismes s’han de considerar com un fenomen biològic que indica el creixement o canvi direccional d’un organisme, normalment una planta, com resposta a un estímul mig ambiental.




Per a Garolera l’estimul ambiental de al seva sensibilitat i capacitat creativa l’ha  portat , com dèiem en el catàleg de Tempus Fugit , l’exposició que la va donar a conèixer al seus propis convilatans, a un sentit més vital del concepte en el que de nou la figuració subjacent, perenne en tota la seva trajectòria, estructura unes noves trames gràfiques, entrelligades i gestuals que ens sedueixen en profunditat i aconsegueixen atrapar-nos en aquestes xarxes d’arrels profundes.
Un símil  perfecte del paral·lelisme entre vida i creació, que son elements indestriables en el sentir de tota veritable artista.




Diu el poeta Antonio Gamoneda que la bellesa no és un lloc a on hi vagin a parar els covards. Per aconseguir-la fa  falta convicció, lluita i batalla perenne. Garolera està permanentment en ella, i ara més quan afegeix el punt de color en la justa mida per equilibrar el màxim el control de les tensions de l’obra, fent que el mateix no sols no decorativitzi la mateixa ans el contrari , l’endureixi potenciant el seu missatge.




I això per no parlar de la gra sorpresa de l’exposició, com ho son els treballs d’un caire en aparença més minimalistes , que esdevenen gest pur, marcant rimes i conviccions , obrint un camí en el que hi caldrà aprofundir però que avui per avui i en aquest aspecte encara iniciàtic ,supuren força i sensibilitat per el broc gros. Obres que sols poden ser qualificades com magnífiques.





No vull acabar aquest comentari sense reproduir les línies d’un article J.F. Ivars que sense anar dedicades a Garolera em van semblar del tot escaients i definitòries.


Deia Ivars: EL referent figuratiu resulta essencialment modificat i sotmès  a l’autonomia de la visió que el redueix en un registre d’estímuls visuals. El motiu, per parlar a l’antigua, queda llavors reduït a unes escuetes  formes fragmentàries i obert a la llum que condiciona activament els efectes perceptius.

Em va semblar que parlava de l’obra de Garolera , però no, ho feia de Ràfols Casamada , amb qui en teoria té poc a veure, però que en l’equiparació mental per part meva , em va semblar era el millor dels elogis.

Una exposició aquesta” Tropismes” de Carme Garolera, simplement espectacular i de recomanadíssima visita. Una exposició que hauria de deixar definitivament el nom de Garolera com una de les grans de l’art mataroní.

Felicitats.

(fotografies extretes de la xarxa social de la pròpia autora)

dissabte, d’abril 29, 2017

LA INCREIBLE SINTONIA MENGUANT DE LES ARTS PLÀSTIQUES.




No fa pas tants anys que l’art plàstic era un component preuat en el discurs cultural de la societat. Les exposicions eren visitades , les inauguracions comportaven un cert ritual social, els artistes eren reconeguts , la premsa parlava de  les mateixes amb pàgines especials i els diaris mantenien secció de crítica i cartellera de galeries com si de cinemes o teatre es tractés.

Ara tot això ha estat esborrat del mapa, l’art ha desaparegut dels continguts culturals, si exceptuem això sí el component de l’art espectacle. Amb les seves grans i fastuoses exposicions, aquestes son les úniques que mereixen una certa atenció en la difusió de les mateixes i certament segueixen mantenint un cert halo social que a voltes quasi comporta la necessitat de la visita en el ritual d’estar a la page del que es cou en la tribu.

La comparança és brutal. Així cada divendres tots els diaris i fins i tot les teles, parlen de les estrenes de cinema  del cap de setmana dels que a posteriori es realitzarà la corresponent crítica. Qualsevol estrena teatral també rep la pertinent atenció, generalment amanida amb la corresponent entrevista a l’actor o director protagonista.  Igualment succeeix davant de qualsevol concert important del que  amés a més ,com no, s’oferirà alguna imatge del mateix  i a ser possible un tall de veu. I això és tant per  al món de la música clàssica com de la pop. L’arribada d’un nou disc produeix igualment la corresponent entrevista parlant del mateix , amb l’afegitó del corresponent minut sonor. Fet semblant succeeix davant la presentació d’una nova novel·la d’un autor reconegut

Que passa si el que es tracta és d’una nova exposició d’un pintor important, o d’una exposició rellevant per algun motiu?. Doncs no passa res més que el silenci. Ni hi ha comunicació, ni evidentment l’autor es convidat a explicar fets , causes i raons del seu treball.

Si entrem a les edicions on line dels diaris  La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo , Ara i el Punt Avui queda tot ben clar. En aquets dos darrers la pestanya de Cultura ens redirigeix a un contenidor comú de les notícies culturals, entre els que escassament apareixen notícies dedicades  a les arts plàstiques. A la resta la pestanya cultura redirigeix a un contenidor general amb sub pestanyes específiques (cinema, llibres, música, teatre etc ). Sols en el País apareix una subdivisió exclusiva per l’art i l’arquitectura. Una demostració evident de la manca generalitzada d’interès per l’art , fet que de rebot  afecta al afeccionat ja que és molt difícil saber en cada moment quines son les exposicions interessants que mereixen visita en l’entorn proper i capitalí.

I en un món com l’actual en el que la comunicació és una eina imprescindible per fer conèixer qualsevol cosa, la desaparició de les arts plàstiques dels mitjans de comunicació tant dels tradicionals com de les noves formes comunicatives comporten ineludiblement a la desaparició “real” del món. És doncs el moment d’intentar fer un tomb a questa situació ja que de mantenir-se en la davallada , la plàstica pot acabar en pocs anys a una situació marginal sols per arts ferits, amb l’excepció d’aquell art espectacle de les grans exposicions i dels grans mites.

I aquesta situació és encara més perillosa a una Catalunya enfonsada culturalment i com no a Mataró on la plàstica és ja marginal gràcies a l’ajut del menysteniment etern de Direcció de Cultura.