dilluns, de juny 18, 2018

LA DESAFECCIÓ PELS MUSEUS DE MATARÓ NO TAN SOLS ÉS CULPA DE L’HORARI.



 Des de començaments del  mes de juny els centres museístics de Mataró han ampliat el seu horari amb l’esgarrifosa xifra de tres hores més a la setmana , és dir que ca l’Arenas i can Marfà obriran ara també els dijous, i que la resta de centres ho faran també el dissabte al matí, fent a l’hora la correcció d’horari de tarda que passa a ser de 5 a 8 en comptes de 6a9, una hora  que era absolutament inhàbil per a visitants forans , especialment si eren estrangers que a les 6, hora anterior d’inici, ja estaven més preocupats per sopar que no pas per visites culturals.

Una millora que hem d’aplaudir però que queda lluny encara dels horaris dels Museus propers de Llavaneres i del Càntir d’Argentona , i com no, de la Fundació Palau.Com e possible que poble petits puguin mantenir un horari de museus ample i correcte , i en canvi Mataró, no?.

Les darreres xifres de visitants de Museus que ens ofereix la Generalitat (2016),- curiosament en la primera quinzena de gener l’Ajuntament de Barcelona ja ens ofería les dades dels seus Museus de 2017, cosa que encara no ha fet la Gene, a bon segur per causa del 155-, parlen de la misèrrima xifra de visitants dels museus maatronins ( 2393 a Torre Llauder, 1405 a ca l’Arenas, 8731 a can Serra, 5254 Can Marfà incloent les dades inaugurals, i 762 Museu arxiu de Santa Maria). No apareixen les dades de la Nau gaudí però puc assegurar-vos que superen la suma dels visitants globals de tot el conjunt de centres mataronins.

Queda clar doncs que fora d’uns horaris inhòspits, el cert és que l’atractiu dels museus mataronins és mínim, o al menys el que s’ensenya de les seves col·leccions i la manera que s’ensenya és simplement lamentable. El museu del Càntir d’Argentona amb 11763 visitants supera a tots els estaments amb escreix.





Si expliquem algú que el Museu de Mataró té la col·lecció de gravats de Goya i no els ensenya , evidentment ens diràn capgrossos. És que ja ho hem fet , em van respondre a la meva darrera queixa. És a dir segons la direcció del Museu de Mataró, la gent del Prado s’equivoca no retirant Les Menins,a la Maja de Goya,les obres de El Bosco, o qualsevol de les millors peces ja que ja s’han exhibit molts vegades. Però és clar, no tenim tampoc pinacoteca d’artistes locals, el que no ens permet endinsar-nos en Rovira Brull, Novellas, Alcoy i tot el seguit de grans artistes mataronins. I a més a més la resta està deixada de la mà de Déu el que fa que la seva visita sigui de tant baix nivell que ningú gosi recomanar-la.

Si hi afegim unes visites guiades de pa sucat amb oli i la poca atenció als infants ens queda una oferta pansida i aigualida.
Potser dons, triats i remenats  els horaris, ara ens posem a millorar l’atractiu del que es veu, com es veu i com es pot explicar. Per que , més hores oberts, però més visitants?. Ho dubto i molt?.





I és que em sembla que per a molts queda clar que el futur dels centres museístics mataronins ha d’anar indissolublement lligat a les dues joies 
patrimonials de la ciutat: La capella dels Dolors i la casa Coll i Regàs. La primera amb Can Serra i el Museu Arxiu i la segona amb Ca l’Arenas, encara que sols sigui per proximitat. Però mentre ambdues joies mantinguin una horari tant disbauxat i tan complex ( ara mateix pe visitar la proposta La Casa Coll i Regàs, como muestra del modernismo catalán, sols es pot reservar en tot l’estiu pel.21 de juliol i el 4 i 18 d’agost. Tan vergonyós com inadmissible. i la capella els Dolors segueix essent sols visitable els dissabtes si hi ha una pre inscripció telefònica , res de per Internet.

Així ja podem obrir les 24 hores del dia que els gran patrimoni de la ciutat segueix invisible per atots , començant per els propis mataronins.

MATARÓ CIUTAT DE CAPGROSSOS . I A LA REGIDORIA DE CULTURA , ENCARA MÉS

Les fotografies han etat extrets de la xarxa. la de la porta del Museu, barrat i tancat com sempre a la cultura , és de Ramon Manent)


divendres, de juny 15, 2018

LA SAGRADA FAMÍLIA DELS JORDÀ









Hom que conegui a Ricard Jordà sabrà que el seu concepte de família com a cèl·lula  bàsica de la societat  és en ell un concepte diferent al d’habitud. Curiosament però té un enorme sentiment de família com arrel , lligam i punt de recolzament. La seva relació amb germans i els seus fills  demostra una estructura de lligams que en la diversitat, agrupa i alinea.


 

Una estructura que l’aferma, d’aquí el seu desig llunyà de fer quelcom conjuntament amb aquells fills que a bon segur per raons genètiques, han seguit mantenint l’ADN plàstic i creatiu, és a dir amb en Thierry i molt especialment amb l’Ivàn. I és en aquest desig de transcendència familiar que de fa temps s’ha anat gestant als espais de La destil·leria aquesta història que al final ha agafat el nóm de “contradiccions”, una aventura conjunta però essencialment individual, generada i dirigida per el pater famílies que ha deixat espai d’intervencions als seus fills , a bon segur amb un grau superior al que ell hauria desitjat, i inferior al que hauria volgut la seva descendència
Una obra gestada en el coral, però en la que els solistes es remarquen  i mostren la seva individualitat. Una obra modular, feta i construïda per a la seva separació, en forma de puzle dispers i variat, però capaç de general vàlua personalitzada en tots i cadascun dels retalls establerts del global.



  

La instal·lació ha agafat el nom de “Contradiccions” , a bon segur ben adient, ja que n’hi han i moltes , però que en realitat bé  es podria haver dit “El cicle de la vida” ja que el conjunt comença amb l’homenatge implícit a Courbet i la seva obra “L’origen del món” , però en comptes d’aquell sexe femení pelut , es converteix aquí en un sexe femení més asèptic i angelical, del que sorgeix tot amb  un cordó umbilical que metafòricament lliga tota la proposta , i que acaba amb la mort , una d’evident , el muntatge massa efectista del nen mort a les costes de Lesbos, i un altre d’intuïda en la demostració de l’autodestrucció,amb el treball ( l’epoc..... alipsi),  de claríssima lectura directe ( whisky i pastilles) I amb un homenatge larvat però també ben evident a l’amic ja desaparegut Pepe Novellas( que va morir d’EPOC).  




I al bell mig, presidint tota la història , la rotunditat d’un cor, en equilibri permanent, fort en el cos i dèbil en l’arrel. Un cor que genera i ho centra tot, malgrat que els afegitons de lluentor rebaixin i massa, la seva identitat.

La resta és simplement un recorregut vital, escrit i explicitat a sis mans. Vivències, plors i alegries, anhels, esperances i alhora foscor i desencís. Una vida , la dels creedors que és massa semblant a la nostre com per no fer-ne paral·lelisme en molts dels seus actes i representacions.

Un abocador constant d’emocions i sensacions , en aquesta veritable mona de Pasqua que ha fet la família Jordà. O jo diria més, en aquesta Sagrada Família laica en que converteixen el seu treball. Racons, finestres , miradors( com en l’obra de GaudÍ) ,... tots ells curulls de símbols, de detalls que alhora ens permeten endinsar-nos en aquesta orgia íntima d’emocions privades.
Una obra davant de la qual no serveix cap distanciament. En la que cal capbussar-se per fruir o maleir  el paràgraf de la nostra existència que ben nua apareix en el context general.



Una obra que artísticament queda marcada per el fer d’en Ricard, el pater famílies  que serena i serveix de contrapunt amb saviesa artística i creativa. Ell és la síntesi, el metrònom que marca el ritme del conjunt  i intenta controlar les lògiques disbauxes dels seus fills que, joves i impulsius encara , es mouen en una marxa ben diferent, i encara mancada de síntesis i essències.




Però i resumint, Contradiccions és una mostra de més que obligada visita. Una mostra  de gran qualitat artística. L’art   ha de motivar i inquietar sempre , i és obvi que una exposició com aquesta ho fa. Inquieta, neguiteja i convida a la reflexió. I a més amb una visualització actual, viva i dinàmica. Un art de sempre esdevingut art d’avui. Fet que convida del tot a la felicitació per l’èxit aconseguit.


No us la heu de perdre de cap de les maneres, així com cal adquirir el magnífica catàleg editat per l’ocasió.Ttot per acabar amb una expressió obligada : Jordà’s, Que cabrons que sou!!!!

(Aquest article ha estat gestat, mentre un es prenia un “pinchazo” en honor als seus protagonistes)

( Les fotografies han estat extretes de la xarxa)

dimarts, de juny 12, 2018

INADMISIBLE o EL QUE PICA, CURA





Fa unes poques temporades , la gent del sant Lluc disposava de tres espais expositius ben definits: Sala del Col·legi d’Aparelladors, sala de la Presó i la sala del Casal. Tres espais que en certa manera marcaven com tres divisions amb límits clars i ben definits i que alhora esperonaven als artistes  a poder fer el salt  a la que podríem definir com categoria superior.

Les obres de la Presó i la no recuperació d’aquell espai expositiu han provocat una distorsió evident en els límits qualitatius expositius de l’entitat , amb una baixada de nivell evident, que queda actualment expressada de forma diàfana amb les dues exposicions , la de Manuel Font i Manuel Campaña que no fan pas honor, ans el contrari, a l’espai que els acull.

Josep Font Heras exposa obra recent a la sala del Casal. I he de dir ja de bon començament que és la pitjor exposició que he vist en molts, però molts anys, i absolutament indigne de ser exposada en un espai expositiu seriós.

El cert és que el seu flyer enganya ja que penses que et pots trobar amb un híper realista però el que trobes és una mostra conformada per un intolerable seguit de dibuixos d’aquelles làmines Freixas de quan un era jovenet. Dibuixos de tota mena, fets amb escassa gràcia i acolorits amb menys encara. Un absolut desastre.

I que ningú vingui ara i em digui, que potser per part de la crítica el silenci i l’oblit seria el més convenient. Doncs no. En primer lloc l’autor denota la seva manca absoluta de sensibilitat no fent autocrítica, el que indica la seva nul·la arrel artística. A més , el seu fer ha estat avalat a bon segur per el eu entorn, fet comprensible, però també ha obtingut el vist i plau del Sant Lluc donant ales a una veritable deixalla artística. Davant d’això és obligació del crític d’aixecar la veu i provocar a l’artista que té dos solucions : o fa un reset o ho deixa, però el que està ben clar que exposicions com aquesta no poden arribar a uns espais seriosos per que demostren una manca absoluta de criteri i de respecte al sentir de creació artística.

Un respecte que ha d’estar sempre present en tots el estaments creatius: artistes, galeristes i crítics.




En Manel Campaña era d’aquells artistes que un definia com de Sant Lluc, és a dir que  sols els veies per Sant Lluc amb peça important, i la resta eren petites petjades en col·lectives o concursos i així fins la següent edició., en que observaves que havia millorato no,  i seguia work in progress com es diu ara.

No fa pas tant va realitzar la seva primera exposició important a l’espai capgròs i va ser absolutament decebedora. La seva densitat pictòrica i cromàtica s’havia esvaït i tot es reduïa a unes visions venecianes, buides de sentiments, continguts i ànima.

Ara al col·legi d’aparelladors , Campaña s’enfronta en la totalitat amb peces de mida més gran, el que demostra la seva valentia, però ho fa derivant cap una mirada “alisenca” de blancs i buits que sols es pot assolir amb dignitat i qualitat quan és conseqüència del buidat de l’entorn per centrar-se en l’essència , i a més a més a més quan es disposa d’una nivells tècnics de gran qualitat , fets ambdós que no succeeixen en aquesta exposició.



Campaña titula la seva exposició com “Llocs i moments”, títol que implica proximitat i vivència, però en canvi en el moment de plasmar-los a la tela es distancia d’ells , amb imatges en bona part extretes d’imatges fotogràfiques que fan que el paisatge no sigui viscut i sols comporti ànima de postal, i aquesta es transporti en l’encartonament i la llunyania. Unes imatges a més a més , amb molts i evidents problemes tècnics, com ho son perspectives i proporcionalitat d’espais , el que converteixen l’exposició en un quiero y no puedo permanent , en la que entenem els seus desitjos creatius però alhora veiem que aquests no son  assolits en cap de les maneres.




Aquesta exposició de Campaña, absolutament fallida i indigne de l’espai que ocupa, ha de fer reflexionar profundament a l’artista. Pot retornar a aquells camins més densos en la textura i el cromatisme, i avançar damunt d’aquells fonaments , o pensar que és  la pintura que avui presenta la que és el reflex idoni del seu concepte creatiu. Si és així  cal una millora tècnica important i el que és més important pensar com pot donar ànima a una pintura avui per avui inodora i insípida.

Dues exposicions fracassades però que ofereixen dues lectures de futur ben diferents.negre del tot en el cas de Font , i d’una taca recuperable en el cas de Campaña que es pot esmenar en la recerca d’ànima i solucionant les greus errades tècniques evidenciades en aquesta mostra.

diumenge, de juny 10, 2018

EXPOSICIÓ DE MUSEU.GUINOVART FIGURATIU.LLAVANERES.







El somni de tot estament cultural és assolir tal nivell de qualitat que a la gent no li calgui mirar la programació, simplement sàpiga que pot acostar-se a l’indret amb tota la seguretat i certesa que allò que hi trobarà, ja sigui un concert , una exposició o una obra de teatre, serà segur de de gran qualitat.

Artísticament  i a la comarca , en la darrera dècada del segle passat, succeïa al Museu Monjo quan manava i programava, Paco Rodón. Enguany succeeix: A la nau Gaudí amb les expos de Bassat. Unes expos amb noms de nivell històric i museístic internacional, i a Can Caralt, seu del museu Arxiu de Llavaneres, a on les exposicions es succeixen de forma eclèctica , alternant-se joves, artistes consagrats, petites sorpreses del tot desconeguts o noms importants en la gran i la petita història artística del nostre país. Amb un parell de cireretes a l’any , que venen acompanyades d’acurats catàlegs.


Una d’elles és la que en aquests mesos de juny i juliol, omple les seves parets , presentant amb col·laboració amb la fundació Carme i Lluís Bassat , una excelsa mostra de Guinovart figuratiu, afegint-se als actes de l’any Guinovart.
 Lamentablement l’any Guinovart no està tenint el ressò que mereixeria, a bon segur per una deficient estructura conceptual, i que com sempre el pitjor dels gran artistes és el seu entorn més proper.

Lluís Bassat , gran amic personal de Guino, disposa d’una col·lecció impressionant d’obres seves , tal i com hem pogut anar degustant en les diverses expos de la Nau Gaudí, però avui es supera , oferint-nos un tast diferent i més espectacular encara. i ho fa fent repassada al Guinovart iniciàtic , al figuratiu, al de formació, amb una magnífica mostra d’una llarga vintena de peces seves , en general de petit format,  en la que s’observa la gènesi, la capacitat discursiva i l’aprofundiment personal de l’artista, i que pertanyen essencialment a la dècada dels cinquanta.




Des de la peça que presideix el catàleg i la mostra ( “Sense títol “ de 1957 ) i que per a mi és una relectura personal i desenfadada de “Les senyoretes d’Avinyó” de Picasso,  hi ha un seguit d’obres d’un expressionisme figuratiu intens, amb l’home de la camisa vermella com gran estrella, i un seguit d’apunts i retrats d’una qualitat introspectiva absolutament excelsa, quasi totes elles establertes en una figuració interioritzada que augmenten el poder de la seva lectura.

Passejar per l’exposició m’ha portat en el record a l’expo de fa un parell d’anys al reina Sofia, de títol “Campo abierto” que s’ocupava d’aquesta dècada dels cinquanta , amb obres de primera època dels grans artistes de la segona meitat de segle.



Guinovart en aquesta mostra llunyana a la seva pintura més orgànica, les d’Agramunt, per entendre’ns, ens demostra la seva saviesa, personalitat, capacitat constructiva i expressiva, en una exposició de recerca , lluny de la comercialitat i cercant la puresa de l’interior de l’artista.

Una exposició impecable, excelsa, que obliga a una repetida i detinguda visita amb la certesa de que sigui pecat mortal el seu oblit. Hi ha vegades que acostumat a la buidor de tantes i tantes exposicions , trobar-se front d’una com aquesta , esdevé sant viàtic per aquells irredempts en l’art.

Felicitats gent del Museu de Llavaners i gràcies Fundació Bassat per oferir-nos tan absolut gaudi.

No us la perdeu de cap de les maneres.


dijous, de juny 07, 2018

TORRA I TORRES GARCÍA





Fa un parell de dies, el vicari Torra , imbuït de la seva ignorància artística va reivindicar retornar els frescs de Torres García , al seu lloc original. No ho va fer sota uns plantejaments artístic històrics i sí en la lectura política de les obres que allà hi va instal·lar Primo de Rivera , obviant que l’encàrrec que s’havia fet al noucentista Torres va ser cancel·lat per el modernista Puig i Cadafalch ,  de mataroní a mataroní.

 Deixant de costat l’estat de les obres i el fet de que no havent estat acabat l’encàrrec hi hauria uns forats evidents i marcats , que potser Torra pensava omplir seguint el malaurat estil Sagrada Família. Quedava clar que era un gest més, en aquesta política solament gestual que domina a Catalunya en els darrers anys.

Curiosament fa dos anys el MOMA  va organitzar una gran antològica dedicada a Torres García, que va arribar a Espanya per ser exposada a l’espai telefónica i a Màlaga. Una gran exposició que vaig visitar amb goig  i de la que disposo del catàleg signat per la seva jove Cecília. La mostra no va arribar a Barcelona , fet del que es queixava amargament Pepe Serra, director del MNAC que ho havia intentat. Costava menys de 3 milions d’euros, la Generalitat no hi va voler aportar res i  res també s’aconseguí de la societat civil catalana. En resum , no hi va haver-hi exposició.

D’haver-se pogut realitzar hauria estat un fet cultural inqüestionable i de gran valor històric. Hauria estat cultura de tots i per a tots. Però això no interessa, el que val és el gest, el relat , la mentida de la història paral·lela . Costava menys de tres milions, avui n’hem regalat 20 a la propaganda partidista de TV3.

Ja ho sabem , per el vicari Torra i el pastisser boig Puigdemont, el relat està per damunt de tot i la cultura no importa, sempre i quan no serveixi als seus interessos.

Pobre Catalunya , que hem fet de malament els catalans per patir això?.

dimarts, de juny 05, 2018

CARME RIERA . ESTIMAT ESTANY







La tècnica és sempre mitjà i mai finalitat. Certament en alguns moments i circumstàncies hi ha tècniques més adequades que altres per aconseguir els resultat desitjats. Però sempre, sempre el domini de la tècnica com objectiu final és absolutament perjudicial.

Hi h autors però  que creuen que aquesta subordinació de poders, amb domini de la tècnica, no sols és convenient ans absolutament necessari. Ho sento però discrepo en l’absolut. Les obres artístiques, com el menjar, no son millors o pitjors segons la tècnica amb la que han estat cuinades, i sí per la seva capacitat comunicativa i d’expressió dels sentiments i emocions més íntims dels seus autors.

Carme Riera fa temps que en la seva creació està abduïda per l’estany, element que descobreix mitjançant el seu pare que l’emprava per fer creus d’arrel gòtica I és aquesta una abducció de subordinació absoluta i com  a tal té les seves clarors i les seves ombres.


Claror en l’apartat escultòric. Les propietats de l’estany, la seva peculiar rugositat i la seva certa opacitat en el reflex, fa que aquelles obres volumètriques que presenta l’autora agafin unes tonalitats sensibles ,alhora que en bona part s’aprofitin de les característiques que podríem qualificar com organolèptiques del material, donant força matèrica  i interior als seus treballs.

Unes característiques en el positiu que en canvi esdevenen just el contrari en el moment en que parlem de la vesant pictòrica  en la que el misteri que ofereix en el volum desapareix del tot, donant un aire brut i descuidat al conjunt que a més perjudica i mol, les posteriors superposicions dels pigments cromàtics.

Per més que cal lloar la constància investigadora de l’artista , si els resultats no acompanyen, o simplement si es pot arribar a pensar que amb materials més habituals els resultats serien millors, caldrà reconèixer , tal i com començàvem aquets escrit, que la tècnica ha d’estar sempre subordinada a la creació i mai al revés. Carme Riera ens ho demostra fefaentment amb aquesta exposició que passarà sense pena ni glòria.

(les imatges han etat extretes de la xarxa i no han de correspondre exactment a l'exposició)


dissabte, de juny 02, 2018

EL SEGUR I AGOSARAT CAMINAR DE JOAN ROSELL






No fa pas gaire parlàvem de que a voltes amb una sola mirada  en el global ja podíem definir quina era la sensació d’una exposició , abans, fins i tot, de gaudir-la en la individualitat. La mostra “Colors” del calellenc Joan Rosell que presenta a l’espai capgròs i amb la que esclata individualment a Mataró, n’és una exemple paradigmàtic.

Rosell és un artista d’arrel figurativa , camp que ha conreat de sempre , que de fa un temps, i molt especialment d’ençà que va entrar en aquesta droga dura, sense remei possible, que és el gravat ha anat evolucionant d’una manera ràpida i constant en l’eliminació de l’anècdota per cercar  amb tota intensitat l’essència més pura d’allò que vol expressar, fins assolir una abstracció d’arrel expressionista. Una recerca dura i emotiva  en la que la depuració posant l’accent especialment en el gest , el ritme i el moviment , amb el contrapunt acurat del color, ha convertit el seu treball en quelcom especial i personal .





Ara a l’espai capgròs esclata amb tota plenitud , especialment per la seva aposta valenta , entenent perfectament les eines que tenia a la mà i emprant-les de la forma més agosarada i correcte possible.


L’espai capgròs no és un galeria a l’ús , la distribució de la zona expositiva , amb ambients molt diferenciats, la il·luminació, la dificultat de concentrar-se en l’obra penjada , obliga a una reflexió pausada a l’artista  i li permet a canvi efectuar aquelles aventures  que no li son possibles en un espai expositiu més tradicional. 

Rosell ho ha entès així i ha fet una aposta visualment majestuosa com ho és sense dubte el gran mural  a l’estil patchwork amb el que omple mitjançant una setantena de treballs tota la gran paret lateral de l’espai , i ho fa amb un mural contrastat, equilibrat , absolutament viu i cridaner que obliga a fixar la mirada i a analitzar els mil detalls que  s’acumulen en el mateix , en un joc entre la seducció i l’abducció que funciona més enllà del propi espai físic de la sala, motivant l’atenció de l’espectador que transita per el carrer de Sant Benet.

Després del veritable cop visual que significa aqueta peça, Rosell intel·ligentment ha apostat per una resta de treball més sensible i pausat en la que mostra la seva capacitat tècnica i sensibilitat i arrodonir així una magnífica exposició.





Una exposició que us recomanem amb tot plaer i que en certa manera esdevé una doble lliçó artística. Per un cantó la pròpia que emana del treball de l’artista i per l’altre la que s’estableix com a conseqüència de la valentia compositiva del creador que demostra que les apostes arriscades som fonamentals per tirar endavant  i que fer una exposició amb el trenet , - un quadre rere l’altre-, sens vibració genèrica no serveix ni aporta res. Que com diu la dita , qui no arrisca no pisca, i que l’art ha de ser sempre un salt mortal sense xarxa.




Ni més ni menys el que fa Joan Rosell amb aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maners.

Felicitats.