dijous, de desembre 08, 2016

MAADOLA. ART I CERÀMICA EN NIVELL SUBLIM







Massa vegades hi ha grans exposicions que passen del tot desapercebudes. Això és el que podria passar amb dues exposicions excepcionals que en aquest dies tenim per les nostres contrades com ho son les de la ceramista MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona o la de l’escultor en fusta INAZIO ABRAO  en el primer pis de l’Ateneu  Fundació Iluro, del que en parlarem demà. La poca difusió de les mateixes i el fet de l’asincopat de les programacions en ambdós indrets a bon segur poden fer-les caure en l’oblit . Un oblit que segur no existirà en el record d’aquells que les visitin ja que la qualitat de les mateixes és suficient com per deixar bona petja en l’apartat  sensitiu dels bons afeccionats.




MADOLA ( M.Àngels Laplana) és una reconeguda ceramista d’amplíssim caminar i amb un currículum impressionant en el món de la ceràmica , tècnica que practica des dels seus començaments a l’escola Massana on va quedar abduïda per la ceràmica en tenir de professor a Llorens Artigas.

La ceràmica de Madola no és pas un bibelot, ans el contrari ,és ruda , intensa, primitiva, curulla sempre d’intensitat i força i amb una qualitat que depassa amplament l’habitual. Per a mi l’únic error és mantenir-se fidel a l’apel·latiu de ceramista doncs per  a mi està ben clar que ens trobem davant d’una fantàstica escultora que empra la ceràmica com a material.






Ara , Madola aprofitant l’avinentesa d’haver estat convidada per ceràmiques Collet  per el seu calendari anys de “sio-2”, ens permet la contemplació de les dotze obres ( una per mes) que comporta el calendari,  a la casa Gòtica d’Argentona , Una contemplació espectacular arrodonida per un excel·lent i senzill muntatge que serveix per enlairar encara més el flux artístic que emanen els seus treballs.






Jo diria que en certa manera , aquestes peces son la sublimació del concepte artístic de Madola. Primitives en la forma i el treball, assoleixen magnificència contemporània en la que la rugositat material sembla diluir-se  en ala sensibilitat extrema de cada una de les peces , fet al que ajuda de manera fonamental la riquesa de les seves textures i la força tel·lúrica que regeix en tota l’exposició. Tot amb l’afegitó d’un ritme gestual i una paleta cromàtica que les enriqueix fins assolir en la individualitat i el conjunt , el veritable concepte del que ha de ser una obra d’art.

Una exposició aquesta en la que un podria acabar perfectament la seva llista de qualificatius positius i a bon segur es quedaria curt.




MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona. Imperdonable no visitar-la (atenció als horaris de visita , informeu-vos prèviament). Sens dubte una de les millors exposicions que he visitat en les darreres temporades. Espectacular.

dimarts, de desembre 06, 2016

ATEMPTAT PATRIMONIAL CONTRA LA CASA COLL I REGÀS





La casa Coll i Regàs és un edifici modernista de Mataró (Maresme), creat per l'arquitecte català Josep Puig i Cadafalch l'any 1898 per encàrrec de l'empresari Joaquim Coll i Regàs, un important fabricant tèxtil de Mataró,Barcelona. Exponent dels elements significatius del decorativisme que va caracteritzar el moviment modernista, va ser declarada l'any 2000 Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de monument històric. Actualment és propietat de la Fundació Iluro de Mataró.

La casa era propietat de Joaquim Coll i Regàs, que havia heretat del seu oncle un negoci familiar de fabricació de gèneres de punt. Tot just cinc anys abans d'emprendre's l'obra, la fàbrica havia experimentat una considerable puixança mercès a les exportacions cap a Cuba i Puerto Rico afavorides per l'aranzel proteccionista. El projecte va ser signat per Antoni Maria Gallissà, tot i que aleshores Puig i Cadafalch, veritable autor, ja no era l'arquitecte municipal de Mataró i, per tant, no incorria en incompatibilitat

L'edifici també va ser conegut com a casa Fontdevila, nom del propietari posterior, quan Joaquim Coll va morir de forma prematura. A finals del segle XX va ser adquirida per la fundació Caixa Laietana fins que el 2013 va canviar a la Fundació Iluro, actual propietària.

La façana del carrer, de ritme neogòtic, va incorporar la socolada, el portal, la gran tribuna de la planta pis, i tots els finestrals amb pedra de Montjuïc, esculpida per Eusebi Arnau, amic i col·laborador constant de Josep Puig i Cadafalch. “La filosa”, que corona i completa el portal d'entrada, és avui símbol de la ciutat.La façana es va acabar amb esgrafiats i aplacats de rajoles decorades, que ressalten sobretot en el gran frontó sobre la tribuna. Un ràfec a la catalana culmina l'edifici. Les reixes dels finestrals de la planta baixa -possiblement obrades als tallers de Manuel Ballarín, col·laborador habitual de Josep Puig i Cadafalch, a Barcelona- incorporen peces característiques de la maquinària del gènere de punt. Josep Puig i Cadafalch era molt conscient que construïa una casa per a un fabricant tèxtil i, per aquest motiu, introdueix en esgrafiats, vidres emplomats i rajoles la imatge d'una flor que, cal suposar, és la flor del cotó, i la roda dentada pròpia de la maquinària tèxtil.

(Viquipèdia dixi)

Malgrat la magnificència arquitectònica de l’edifici, mai ha estat aquest un edifici que la ciutat i els mataronins s’hagin sentit seu i l’hagin mostrat amb orgull al s visitants , més aviat al contrari el seu esperit ha esdevingut amb el pas del temps gris i deixat com ho era el seu estat general del que mai  ningú en va tenir cura ni tan sols per vitalitzar la seva importància.




Adquirida ja per caixa Laietana , a mitjans dels anys setanta van decidir la genial idea d carregar-se els seus jardins , dissenyats per el mateix Puig i Cadfalch , amb la clara relexió dels ”jardinistes” del moment. Va ser una destrossa amb totes les de la llei, feta amb malignitat i alevosia, davant de la qual poca gent va piular.

Un va expressar de manera intensa les seves queixes en el mitjans d’informació locals  i va provocar una de les situacions més esperpèntiques de la meva vida .Per un cantó Pere Rigau, per un llavors relacions públiques de l’entitat , em va citar moltes vegades per intentar convencem , de que carregar-se els jardins no tenia cap mena d’importància i per fer-ho es va dedicar a desqualificar-me de manera grotesca i barroera la figura de Puig i Cadafalch a qui considerà un pèssim arquitecte i devaluà la seva obra a límits del més rastrer.





Per altre cantó, Xavier Ester , per un llavors cap d’obres de l’entitat , em convidà en repetides ocasions als millors restaurants de Barcelona per oferir la part contrària. Lloança sense límits de  Puig i Cadafalch, defensant que tot el conjunt en que es convertiria l’entorn el que faria seria remarcar la potència i qualitat de al casa .

El cert és que es procedí a trinxar els jardins i l’entorn de la casa i del fet aparegué el casal d’avis del carrera Argentona , i el bloc d'habitatges i oficines, entre les que irònicament s’hi troba l’estatge d’Omnium Cultural, entitat teòricament dedicada a la defensa de la cultura del país, en totes les seves vessants.


Teòricament la casa Coll i Regàs havia de ser l’estança noble de la caixa Laietana , però es va convertit en una nau fantasma sense ús específic , dormida a esquenes de la ciutat. Un edifici que sols era possible visitar en moments especials i que acollia part de la col·lecció d’art de l’entitat. Fa molts anys que no la he visitada i per tant no sé quines obres s‘hi conserven actualment , ja que el pas de propietat de la Caixa Laietana  a la seva Fundació o i el posterior affaire Bankia  han pogut variar el seu contingut, del que recordo vivament , la magnífica escultura de Manuel Cusachs del “Doll de Cadaqués” i l’espectacular col·lecció del Tarot d’Eduard Alcoy, una sèrie emblemàtica que ja fa massa anys està furtada del goig de la contemplació dels mataronins en general i de tots els amants de l’art en particular.


Amb el pas del temps s’ha oberta una mica la seva disponibilitat però sols mitjançant fets específics com les visites guiades de la ciutat o les rutes del Modernisme, però no ajudant a ser un element emblemàtic de la ciutat , tal i com hauria de ser. I el cert és que hi ha una majoria aclaparadora dels ciutadans que mai l’ha visitada i desconeix del tot la seva importància.

Una mirada difícil per dintre i difícil per fora . la seva il·luminació exterior va ser possible per la generositat de veïns de la vorera del davant que van permetre col·locar focus en les seves propietats per poder efectuar una mínima il·luminació, que tot s’ha de dir , no és habitual estigui encesa.

Heretada per la Fundació Iluro aquesta va prendre l’adequada decisió de fer-ne conservació i restauració degut al seu greu estat de deteriorament. El gener d’aquest any es presentava el projecte de rehabilitació amb un cost de 80.350 euros, d’ells 25000 aportats per la Generalitat.


En començar els treballs aquests van ser encomanats a l’empresa local estucats Alsina de gran prestigi i solvència per l’alta qualitat dels seus treballs del que tots els mataronins en tenim constància cada dia. A poc van ser comminats a abandonar i l’obra va ser encarregada a altre empresa des de la Generalitat  (com així ho explica estucats Alsina  al seu fb)


L’aparició d’uns color granatosos en els començaments de la restauració i l’evidència d’unes males praxis van provocar a poc de començar queixes públiques de  personalitats doctes en el camp, entre les que vull destacar la del doctor mataroní Joaquim Graupera. Totes elles van ser espolsades amb la desqualificació dels que es queixaven i amb una defensa numantina d l’aparellador Joan Fèlix Martínez, responsable de la direcció d’obra. Per cert , un gran professional però aliè al’especialització del món de la restauració d’edificis històrics. I per evitar un seguiment es va convertir la façana en un bunker del que res es podia observar, jugant a la política de fets consumats.





En resposta a les crítiques sols aparegué un petit article al Tot Mataró en el que ja quedaven clares les intencions : Així els esgrafiats es refaran de forma fidedigna.

Per tant  quedava clar que del que es tractava no era d’una restauració i sí d’una salvatjada com ho és carregar-se l’original per després col·locar-hi unes còpies.
Òbviament ningú amb dos dits de senys podria pensar que la Generalitat que feia seguiment de l’obra permetés tal atentat al patrimoni, convertint una teòrica restauració en una destrucció patrimonial. I això és ni més ni menys el que ha passat.

La presentació pública a la premsa donant per acabats els treballs quan no era així , (avui mateix al matí s’estava treballant i queda el que son tots els acabats fins de cantonades i marges), ha destapat la caixa dels trons.
El Periódico ja deia aquets divendres. “ Así pues, se ha podido restituir el motivo ornamental original de los esgrafiados, gracias a la plantilla que se conserva y, de hecho, se ha podido reproducir muy fielmente”, fet en el que incideix també La Vanguardia i destapava totes les alarmes que queden del tot confirmades. reproduir, és fer una còpia, no restaurar un original.

A la casa Coll i Regàs no s’ha fet una restauració ( Fer les reparacions necessàries per a tornar una obra d'art a l'estat de quan era nova o no deteriorada.. DIGEC dixit) i el que s’ha fet és una destrucció absoluta del patrimoni carregant-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch per posar-hi unes calques que fan molt bonic però que son actuals i sense cap mena de valor . I a més a més no ho han fet ni amb el rigor de l’exactitud.






Com poden observar en aquestes fotografies d'ara i abans ,els esgrafiats ni tan sols son idèntics al dibuixos originals, , com queda ben clar en les cantonades inferiors dels mateixos. 


En un país normalitzat avui tots els components de la Fundació Iluro estarien destituïts i amb una citació judicial a la butxaca per atemptar contra el patrimoni. I si ells han seguit fil per randa les ordres de la Gene, es obvi que la responsabilitat hauria de còrrer fins a qui pertoqui. El trist és que tots sabem que  no passarà res. Ningú serà culpable d’un crim anunciat i denunciat de fa temps.

Millor dit, si que passarà algo, el que ja ha passat, que la ciutat i els seus ciutadans han perdut per desídia i incompetència un tresor esdevingut ja com irrecuperable.

I ara què?. espero que després de ser la riota del país per la nova capgrosada ( la xarxa en va ple , en especial en el que pertoca a la riota i indignació del món seriós de la restauració) cal en primer lloc explicacions públiques, i en segon cas assumpció de responsabilitats i actuacions legals contra els ·irresponsables”. I Patrimoni de la ciutat alguna cosa haurà de dir, no?.

Algunes veus per lo bajini diuen que aquesta era la única solució degut al mal estat dels esgrafiats. Ho sento però no ho crec. No dubto del mal estat que era evident, però a dies d’ara estic segur de l’existència de solucions. No fa pas tants anys que es va restaurar la façana de la casa Ametller que  a bon segur estava en en igual o pitjor estat, degut a que la contaminació que patia és bestial mb l'afegitó de que   cal recordar que fins a final dels cinquanta tenien la fumarada del tren , amb estació a cel obert a passeig de Gràcia. Malgrat això la rstauració es realitzà amb evident èxit.

I possant-nos en el pitjor. Calia llavors haver avaluat molt finament si era imprescindible la destrucció patrimonial, , cosa que no es va fer.

Ara cal exigir responsabilitats i cal assumir-les. Sols així podem tenir confiança en que fets com aquest no es repetiran.

dilluns, de desembre 05, 2016

NADAL I ART




Fa ja un bon grapat d’anys que alguns van voler donar més intenció a “la elegància social del regalo” que publicitaven els grans magatzems afegint l’element art com a símbol de distinció i cultura. Així va néixer el supemerc-Art d’American Prints al carrer Calvet de Barcelona al que s’afegia poc després la sala Vinçon en la prestigiosa botiga del mateix nom i la idea es va estendre ràpidament per arreu del país.



La idea era senzilla, artistes professionals de cert nivell oferint en cubetes obres de petit format  i amb tècniques més simples a uns preus assequibles. Qualitat, firma i bon preu eren les tres potes en les que es sustentava l’invent.

Però com tot, el pas del temps i molt especialment la degradació del concepte , amb una radical baixada de nivell de qualitat d’obres i artistes va anar matant el projecte que ara es manté en diferents modus i maneres.
Per les nostres contrades cal destacar per damunt de tot el projecte “Tres cents”  amb el que la Destil·leria recupera un vella idea que va servir per agrupar als artistes a finals dels setanta / començaments dels vuitanta amb les experiències “La gastronomia” i 55 artistes per un record en homenatge a Jaume Arena i al meu pare.



Obra de mida estàndard unificada en el preu , en aquest cas 300 euros, mitjançant una exposició dinàmica que comporta que qualsevol obra que es venuda es substituïda per un altra del mateix autor. Els artistes participants ( veure imatge) han estat molt curosos i s’han comportat amb una aposta de qualitat i sensibilitat amb treballs dignes i representatius del seu fer., el que converteix aquesta exposició en la gran possibilitat d’aconseguir una obra de qualitat i d’artista reconegut en el nostre entorn a un preu més que just. Una exposició d’aconsellable visita i recomanable adquisició del presentat.




El Museu del Càntir d’Argentona s’acosta a la mateixa proposta amb una vintena d’artistes locals o relacionats amb la vila i el Museu que també presenten obra personal i identificat iva , en aquets cas amb un preu màxim de 300 euros i mantenint també el caràcter dinàmic de la mostra. Com en el cas anterior aconsellable visita i possibilitat de trobar alguna obra prou interesant.





Lolet Comas fa un pas endavant i manté el criteri de col·lectiva però apostant ja per un nivell d’artistes reconeguts en l’àmbit qualitatiu i comercial, com son Francesc Artigau, Marcos Palazzi, Perico Pastor, Didier Lourenço, Marc Jesús i els germans Moscardó que unifiquen la proposta sota el títol de “Visions de dones: abans, ara i arreu”. Una exposició aj en els aires habituals de l’època , de nivell comercial i amb la particular visió de cada un els autors que responen amb obres del seu nivell. Mostra més que correcte  que convida també a la visita i adquisició, encara que en aquest cas a preus superiors.

Tres propostes que serveixen com esquer per a la bona pensada d’obsequiar art en aquestes festes.



dimecres, de novembre 30, 2016

ATENEU FUNDACIÓ ILURO. RAÚL CAPITANI. HOMENATGE ???

  


Fa sis anys la gent del Dimarts del Llimoner es va dirigir a Direcció de Cultura per a aconseguir una mostra antològica dedicada a Raúl Capitani. D’ençà aquell moment van repetir la petició diverses vegades, sempre amb el mateix resultat de la negativa o el silenci.

Aquets mes d’agost i vista el molt deteriorat estat de salut de l’artista, Cultura va creure que era el moment. Així mataven dos ocells d’un tret. Per un costat complien amb la promesa d’una mostra anual especial amb un artista plàstic viu de la ciutat ( en el moment del sant Lluc la Fundació Iluro mantenia reserva d’espai però desconeixia el nom el protagonista) i per l’altre feien homenatge a l’artista i evitaven els improperis de la gent de la plàstica local.






Però al final la raó és tossuda i Cultura es tirava un tret al peu. Ni acomplia el compromís de fer mostra especial d’un artista viu ni podia homenatjar oficialment tal i com calia a Raúl Capitani.

I així, el passat 19 de novembre i sota l’estrany comissariat de Raquel Medina que en un acte d’honradesa deia públicament no haver conegut en vida a l’artista i desconèixer bona part del seu fer i la seva trajectòria , s’inaugurava a l’Ateneu de la Fundació Iluro i de la mà de Direcció Cultura una de les més miserables mostres d’homenatge que he vist en la meva vida, - i n’he vist unes quantes-,  i que hauria de fer caure la cara de vergonya, si en tinguessin,  a tots els seus responsables. Una mostra confegida per un centenar de peces , totes elles provinents de la col·lecció familiar, que ens permeten uns pinzellades lliures i sense cap lligam del que va ser una part de la vida i el treball de l’artista.




És clar que potser aquells que han visitat l’exposició diran : ja està en Pic carregant les tintes ja que l’exposició els hi ha agradat i no els hi trec pas la raó. Visualment parlant i en un sentit del tot relatiu la mostra és interessant tal i com calia esperar ja que tots sabem de la qualitat de Capitani i aquesta qualitat domina en tot el conjunt del presentat, ja sigui amb la bona col·lecció de gravats , com en la part pictòrica en la que hi ha unes positives sorpreses de caire més abstractiu d’impressionant nivell, i la presència escultòrica que era desconeguda per a molts. 

Però si deixem el concepte relatiu i alcem el punt de mira, per fer anàlisi absolut, haurem de comprendre que la mostra és un fracàs espectacular.

Començant per el formal l’exposició és un absolut desastre. Lineal, sense punts i a parts, amb una disposició de tren interminable, saturada d’obres moltes d’elles repetitives. Sense cap mena de fil conductor ni estructura de connexió, sense diferenciar èpoques, tendències i estils. Una interminable rècula d’obres que passen davant l’espectador sense entendre ni raó, ni causa. Sense ni tan sols unes mínimes explicacions cronològiques i de currículum. Molt difícil és presentar-ho pitjor.






Però el formal és de matrícula si ho comparem en el conceptual que a fi de comptes és el que s’ha d’explicitar d’un autor en una mostra d’aquest tipus.
Hi ha un concepte mai escrit, però amb el que hom hi està d’acord. Que en una mostra de caire historicista  i en el que pertoca a obres, a l’última font a la que cal adreçar-se és  a la familiar. La raó és obvia. Quasi cap artista té el costum de reservar-se una col·lecció particular amb obres significatives. Llavors el que s’acostuma a trobar en el redós familiar , son les restes de sèrie, l’estoc que no ha estat venut, obres per tant de segon nivell. En aquest cas  i de manera inaudita la totalitat de l’obra presentada pertany a l’entorn familiar cosa del tot inexplicable fora de pensar en el desig de documentar l’obra i que llastra enormement el nivell qualitatiu.



Hom que conegui encara que sigui de manera només superficial la trajectòria de Capitani a bon segur que parlaria de diversos Capitanis: l’etapa argentina , l’arribada a Mataró, el seu paper com educador social, el taller de gravat , l’entorn dels Dimarts del Llimoner, els darrers temps més de llibertat  i tot això recobert per una obra genèrica establerta sempre en el social, fonamentada en una capacitat tècnica fora de mides, i amb el rera  fons que li serveix de substrat actiu de la seva gran intel·lectualitat ,com ho son els seus profunds coneixements literaris, filosòfic, polítics i d’història de l’art.





Doncs bé, res de tot això queda aclarit i explicat en l’exposició.
Un pot entendre que no es puguin presentar obres de la seva primera etapa  a l’Argentina però no pot entendre de cap de les maneres l’oblit dels moments de la seva arribada a Mataró, la seva col·laboració amb la Fuset i les seves primeres exposicions de la mà de Manuel Casahuga. Que no s’exposi el seu gravat inicial de la Coca de Mataró amb el que s’inicia tota la història amb aquest, el nostre país i amb la nostre ciutat. Que no hi hagi cap del seus dibuixos a tinta acolorits de manera aquarel·lada amb lectures molt intencionades de poemes de Lorca, Machado i  Miguel Hernández. Aquestes absències marquen  clarament el acmí pels verals del desconeixement.



I és que un artista mai és sols ell i sí també la seva circumstància que en el cas d Capitani es multiplica per el seu fet d’artista educador i conformador de grups. Com es pot passar per alt la seva etapa d’educador en el departament de serveis socials de l’Ajuntament intentant redreçar a un bon grup de joves en perill d’exclusió per haver abandonat tota mena d’ensenyament?. Com no son visibles aquells “garabatos dabuten” (1992/3) que  va servir per retornar a la vida comú a un bon grapat de joves que fàcilment s’haurien perdut?.

O la carpeta “Mataró Imatges” , realitzada en el II curs de Disseny gràfic i serigrafia a l’entorn dels programes de garantia social , Ajuntament de Mataró 1997/8. O la dedicada en homenatge a Gaudí del curs 1998/99?





I que dir del món del gravat , en el que el seu mestratge va fer créixer el verí del mateix en tants i tants artistes locals. Certament hi ha un munt de gravats en l’exposició, però estan deslligats , com perduts , sense parlar-se. I entre les carpetes presentades, curiosament manquen les dues més importants i representatives i que van tenir major repercussió. Com van ser les dedicades al tango i al Jazz , - aquesta enormement important per el lligam amb els treballs d’Alcoy i Rovira Brull que també havien treballat en el tema.




Qui visita l’exposició entendrà la potència del seu gravat però res podrà saber , ni tan sols intuir del seu paper en el Taller de Gravat del Patronat de cultura. Una cita del tot obligada en l’exposició, a l’igual que la presència nominal i formal dels seus alumnes , rendits sempre al fet i la passió del seu amic i mestre.

I que dir de la seva relació amb els Dimarts del Llimoner de qui va ser pal de paller intel·lectual durant molt de temps. La seva presència en les activitats col·lectives del grup, amb obres tan impressionats com ho és la dels musics del Casament. I més.




Però res de tot això es veu a  l’exposició. Capitani un home que sempre s’explicava , a vegades fins i tot massa, esdevé ara  un home mut, del que res sabem, amb un centenar d’obres que semblen surar en un núvol i sense cap mena de manera per lligar-se , establir connexions , i entendre fer i consideracions d’un gran artista.

És per això que sortim molt entristits d’una mostra tan miserable. I molt  ens temem que encara ho estarem més quan a mitjans de mes es presenti el catàleg de l’exposició, que molt ens temem pot convertir aquest interrogant d’homenatge en una veritable escopinada al seu record. Catàleg en el que espero ni tan sols ser nomenat malgrat que un , orgullosament sigui qui ha parlat més de la seva obra i li ha presentat en nombroses ocasions. I és que un no vol , ni de resquitlló, ser  partícip  en unes mostres que haurien  de ser homenatge al bon fer i acabant essent escopinades pejoratives al damunt d’unes trajectòries envejables.

Capitani a la Fundació Iluro, Res d’homenatge i molt d’insult a la seva memòria. I amb uns clars miserables com a protagonistes.

Exposicions com aquets haurien forçosament de foragitar a impresentables com ho son el regidor de Cultura i els responsables plàstics de Direcció de Cultura.

No pot ser que gent que tant ha fet per al cultura i la ciutat, sigui vilipendiada amb miserables mostres com la que lamentablement acull l’Ateneu de la Fundació Iluro, un altre estament del que caldrà parlar profundament , i gens bé, en properes ocasions. El cul venut fa que siguin possible malèvoles exposicions com aquesta de Capitani que ens ocupa.

Homenatge?. De cap manera. Simplement una escopinada absoluta en el seu bon fer. Del tot lamentable.

Cal urgentment depurar responsabilitats,


diumenge, de novembre 27, 2016

POL PEIRÓ. SOLEDAT CRÒNICA



Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà del seu mestre i mentor, en Josep Mª Codina. La raó va ser el desig de lespai capgròs ,de qui en soc assessor, dapostar per nous i joves artistes. En aquest desig ens va ajudar Josep M. Codina com a membre del professorat del batxillerat artístic de Sta Anna aconsellant-nos algun nom. Un dells va ser el seu.

Ens va sorprendre, i molt positivament, el seu treball. El coneixement que a priori tenia dell era duna figuració hàbil amb especial espurneig per el camp del retrat i a lhora  de la veritat em vaig trobar amb un artista que ens oferia una abstracció intuïda i contundent. Vaig fer-ne la presentació i en ella vaig remarcar un punt per a mi molt important, com ho és lobligació dels artistes joves a equivocar-se, el que seria demostració dun treball en llibertat i principalment en lagosarament i en el desig de fugir de la sempre més agraïda  facilitat acadèmica.




Han passat ja uns anys dençà aquell moment i ja han estat unes poques les exposicions de Peiró, entre elles una ben recent , que espero i desitjo hagi estat tan sols un parèntesi  en el seu caminar creatiu. Parèntesi que desitjo tancat i sense intencions de reobrir ja que ha estat un gravíssim error per dues raons. Una,  per el de distracció creativa que ha comportat i laltre per el que pot haver significat per el seu ego , amb una popularitat inflada no en la seva veritat artística i creativa i sí en la seva anècdota. Pecats de joventut sens dubte , però pecats que sacostumen  a pagar molt i molt cars. I crec que tots sabem que em refereixo a la seva experiència retratant a polítics sobiranistes.

Ara , a la sala del sant Jaume de Premià de Dalt, sortosament ens retrobem amb lartista. Retorna Pol Peiró a la seva realitat creativa i ho fa amb una mostra prou contundent i evolutiva envers les anteriors com per seguir atorgant-li vot de confiança.





Una mostra estructurada en la pintura com  a raó i fonament. Una mostra amb alts i baixos com correspon a un artista que encara està en les beceroles, però una mostra amb suficients flaires com pe seguir apostant en ell. Curiosament però, i com si de referències bíbliques es tractés, el millor del presentat no està pas en la sala inicial i sí amagat en el racons del primer pis.

Dentrada Peiró juga amb el cercle om element unitari dun conjunt dobres en les que cohabiten alguns problemes tècnics. Per un costat la manca de rotunditat de lelement unitari , no acabat en el gest i sí amb pinzellada auxiliar que trenca la uniformitat i en rebaixa la potència. Un fet a bon segur conseqüència de la petitesa del seu lloc de treball però que no ha de ser excusa.

Les obres daquella sala sestructuren en el fonament de la potència del gest i aquest no és assolit i el remendo les perjudica enormement. Al seu costat però hi ha unes petites joietes de petit format, que semblen esperar ansioses el seu salt a unes mides superiors. Obres plenes de força, color i sensibilitat que superen en molt a les penjades a les parets.







Passejar-se per la sala superior és un petit plaer en la cacera del millor de lexposat. Obres més independents i contundents. Més equilibris en el blancs, un del greus problemes de lautor, i una obertura més potent en la seva sempre reduïda paleta , amb nous tons i intencions que ens parlen duns camins a seguir que poden ser ben positius. I també laparició contundent del gruix que cal treballar més, per evitar esberlats i dominis no desitjats.




Pol Peiró està molt en el camí, però li cal més que mai, esdevenir cartoixà i tancar-se en el silenci  i la reflexió  per despullar-se definitivament de tota la fullaraca que lenvolta i sols apropiar-se del que li és íntim i proper. Cal defugir ràpidament de la fatuitat literària amb la que vol envoltar els seus treballs. Fugir de títols absurds com el daquesta Soledat Crònica que reivindica, i més encara destupideses de poètiques pseudoliteràries de certs cantants sud-americans , i menys arrodonir-ho amb frases lapidaries tan estúpides com aquest Saber perdre és dhipòcrites que mostren un pensament que automàticament el desqualifica, per que saber perdre  és sempre postura dintel·ligents , com ho ha de ser-ho el propi artista , fent un anàlisi exhaustiu de la seva exposició.


Tota mostra ha  de ser valorada en raó de les expectatives que genera. Pol Peiró hauria de moures en unes expectatives baixes. És molt jove , està començant i el camí de lart és llarg i feixuc, però erròniament sha muntant en el carro de la fama i està en un ego pujat ( que és això de que lartista arribi tard a la seva inauguració i mentre, deixi als visitants sota la pluja, si no una manca absoluta de  respecte als espectadors i a piori possibles compradors de la seva obra?). Com em deia fa ben poc en Josep Mª Cadena , el pitjor artista és aquell que va dartista , i aquest és un camí del que Pol Peiró ha de fugir ràpidament.




Per això avui vull ser potser ,més dur que dhabitud. I ho vull ser per que confio cegament en les seves aptituds . Hi ha art en les seves mans, en el seu fer i ens va deixant pinzellades  aquí i allà, però si no ens concentrem en el que cal, tot pot anar en orris. En aquesta exposició hi ha quatre peces magnífiques, Però hi ha molt enfarinament ( una cosa és tenir influències del mestre i altre es voler col·locar-les amb calçador on no toca), un gest trencat que cal potenciar, i cal seguir alliberant les obres  a la recerca de la simplicitat i no carregar per amagar errades. I cal apostar per aquesta nova paleta cromàtica que sembla albirar-se.

Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat, oblidar el mal son que en veritat ha estat trobar-se en una popularitat immerescuda, per tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc, - a les obres actuals encara els hi manca temps de cocció-, i llavors a bon segur seguirem poden apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ah de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora






Una exposició , aquest de Pol Peiró, al Sant Jaume de Premià de Dalt , de la que aconsello la visita . I ho faig ja que en ella hi ha prou encenalls com per que dintre duns anys potser puguem estar orgullosos en dir que vàrem ser presents en una de les primeres exposicions dun artista que pot ser de referència. Però això sols pot ser veritat si ell mateix desinfla el globus daire en el que està muntat i es tanca en el silenci alliberador de la creació. Una creació que té com a grans enemics la cridòria de les xarxes socials, el fals orgull de la foto al costat de... , la necessitat e la presència pública permanent i constant. Si Pol Peiró ho entén així a bon segur podrem gaudir dun bon artista , si no,  tan sols ens quedarem amb la fatuïtat daquell que va dartista.





Per tant visitin i gaudeixin daquesta exposició, amb més que suficients valors , però no li diguin a lartista. Sols recuperant la humilitat perduda podrà continuar en el positiu camí que lart sembl haver-li preparat,