divendres, d’abril 03, 2020

JOSEP Mª GOMIS. ADÉU A L’ARTISTA DEL SOMRIURE PERMANENT











Avui en mig del desànim generalitzat que en la majoria ens està produint aquest confinament  i la crisi sanitària  actual, ens ha arribat la notícia de la mort de Josep Mª Gomis, gran artista , bon amic i per damunt de tot excel·lent persona.

Coneixia a Josep Mª Gomis de fa molt de temps, ni recordo de quan, a bon segur que a l’entorn dels mañetis , aquella colla de joves artistes que s’establí el voltant del mestre Pablo Mañé, i a on jo hi tenia bons amics . Durant molt de temps el nostre contacte va ser superficial , de trobar-nos aquí i allà, però com que Gomis per un llavors no era gens  procliu a les exposicions i més aviat es dedicava a l’escultura de taller no vàrem tenir l’oportunitat d’un contacte més viu i directe que arribà ja en el segle actual quan es va deslliurar de velles recances i va començar una activitat més desfermada i expositiva. Activitat que esperava accelerar un cop jubilat de l seu treball a la banca, però el destí ha estat esquerp amb ell i  tan sols iniciada aquesta època el marcava amb un malaltia de dolent pronòstic que finalment s’ha confirmat amb la seva mort.

Amb en Josep Mª era molt fàcil ser i sentir-se amic. Afable, simpàtic, amb un somriure sempre als seus llavis. És dels poquíssims artistes a qui no he sentit mai parlar malament de cap company de professió, cosa que en món de l’art on els ganivets i els pinzells enverinats volen per arreu, és més que rara avis.

Curiosament la nostre amistat s’afermà per un fet geogràfic circumstancial. Gomis tenia una afecció, ignorada per molts , que no era altre que la paleontologia i el món dels fòssils , dels que era un gran expert , essent posseïdor d’una remarcable col·lecció. Aquesta afecció el portava cada anys a la serra d’Albarracín, zona amb gran quantitat de petges prehistòriques. Enamorat com soc d’aquella zona per raons nadiues de la meva dona , es va establir un vincle invisible de proximitat d’una terra , la de Terol, tan magnífica com desconeguda, i ala que els dos sentíem com la nostra segona terra.

Per parlar de la seva personalitat artística em plau reproduir un escrit que li vaig fer per el catàleg de l’exposició que per mes de juny de 2011 celebrà a Can Caralt, al Museu de Llavaneres.

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.


Gomis gaudia d’un preciosisme tècnic aclaparador. De concepció escultòrica , dominava el dibuix a al perfecció, però alhora també el color i principalment el concepte el que li permetia resultats tan espectaculars com el de la imatge de sant Pere que es troba a la basílica de Santa Maria. Darrerament havia trobat en les resines el material escaient per les seves escultures . Unes obres que adquirien amb elles moviment i gracilitat , alhora que la seva pàtina confegia un sentit de solidesa i un atractiu visual de primera.

La foto que encapçala el post és una obra que em regalà en motiu de la presentació abans esmentada . És tracta d’una dona paisatge, exemple perfecte del misteri que volia donar als seus treballs i de l’habilitat conceptual i creativa del que era capaç.

Ara però tot queda enrere. Com sempre diem, els artistes teniu la sort que seguiu entre nosaltres mitjançant les vostres obres , però sempre ens quedarà l’absència de la teva generositat, la teva capacitat vital, la ironia, la teva sornegueria i principalment el teu sempitern somriure de nen trapella que essent ja adult, volia tornar a la infantesa per gronxar-se a la recerca dels estels que tant observaves en els límpids cels de Terol.

Adeu i que el viatge i la terra et siguin lleus, dona records al molts companys amb els que et trobaràs i t’asseguro que el primer dia que pugui sortir aniré als peus de la placa que tens col·locada a la ciutat, allà al costat de la capelleta de Can Laru i  brindaré per tú,  tot recordant el molt que ens has donat.

Adéu amic i allà on estiguis no perdis el teu , ja etern, somriure.

La més gran de les abraçades.



dijous, d’abril 02, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT (III)


CA L’ARENAS


Ca l’Arenas és sens dubte el fiasco més gran entre els projectes culturals / artístics de la darreres èpoques a la ciutat de Mataró.

El cert és que la història començà malament i ha seguit de mal en pitjor fins ara mateix. La donació testamentaria de Jordi Arenas del edifici en el que vivia per a ser convertit en un espai dedicat a l’art i els artistes mataronins , no deixava de ser un regal enverinat ja que evidentment el consistori no podia rebutjar de cap de les maneres la donació si no volia que fos qualificat com un ajuntament anticultural , però la reconversió d’un edifici familiar com aquell en un centre artístic era enormement difícil quan calia alhora mantenir el seu esperit i per tant conservar els elements nobles de la casa,  com eren l’enrajolat hidràulic , vidrieres, portes, esgrafiats, alhora que calia adequar-se a les estrictes normatives de seguretat d’un edifici públic.

Sortosament, i després de moltes dificultats , el projecte es convertí en una brillant realitat ja que el treball artístic arquitectònic que es va fer en el vell casalot del carrera Argentona va ser simplement magnífic i espectacular.
No ho va ser en canvi el projecte d’usos que es va plantejar des de Cultura. El més fàcil , i alhora útil,  hauria estat associar Ca l’Arenas  administrativament  al Museu i nominar-ne un cap que gestionés la programació artístic cultural de l’indret, sota uns coneixements suficients de la història i realitat de l’art mataroní.

Però no va ser així, i es va decidir que es convertís en la secció d’art del Museu, un ens que portava anys i panys, menystenint i barrant el pas a qualsevol manifestació artística. Combinat això amb l’habitual acció genocida de la plàstica duta a terme per Cultura Mataró, va generar una aberrant programació amb cicles temàtics d’un any de durada , conformats per una mostra coral conformada amb els paupèrrims fons del Museu i un seguit de exposicions que ocupaven les petites sales de la planta baixa en les que la presència d’autor mataronins va ser simplement testimonial.

Una programació amb exposicions molt poc interessants i lluïdes alhora que aquesta absència de l’art local que restava proscrit malgrat la disposició testamentaria, combinat amb l’absència total de qualsevol activitat complementaria, uns horaris maldestres que amb el temps han anat minvant fins a restar en quasi testimonials, ha fet que la gent hagi oblidat el lloc i el nombre de visitants és cada vegada més petit , esdevenint actualment en ridícul, com si l’interès fos que aquesta ridícula assistència de visitants  servís per excusa per a un tancament de l’indret.

De fa un parell de temporades i sense cap mena d’avís es substituí el projecte d’aquest cicle anyal per un discontinu en l’expositiu, sense que en cap moment s’hagi explicat quin és el projecte del Museu envers el que és la seva seu del seu centre d’art . Inclòs en els darrers temps ha corregut intensament el rumor de que s’havia intentat cedir la gestió organitzativa a la gent del sant Lluc sense que aquests acceptessin la proposta.

Ha arribat l’hora de girar el mitjó i retornar a la realitat de la intenció testamentaria i convertir certament a Ca L’Arenas en un centre d’Art viu i actiu. I per això caldria un consens entre administració i els artistes mataronins. Ca L’Arenas hauria de ser el sancta santorum de l’art mataroní, i acollir exposicions dels artistes locals consagrats que no exposen habitualment a la ciutat per manca d’espais, i alhora ser la porta dels artistes joves, recuperant l’esperit del Museu. Recordem que quasi la totalitat d’artistes que tenen més e 50 anys la seva primera exposició es va realitzar en el vell Museu de Mataró. I alhora alternar amb exposicions importants d’artistes foranis, així com aprofitar les mostres itinerants de Generalitat, Diputació i les més diverses Fundacions.

Igualment podria ser espai expositiu del Fons d’Art d’artistes locals. Fons avui per avui inexistent però que tard o d’hora s’haurà de plantejar activar ja que és una vergonya que en una ciutat artísticament potent com la nostra, sigui impossible veure obra dels seus artistes importants , vius o morts. I evidentment ‘han d’activar les activitats complementaries, que no poden limitar-se a la conferència mensual dels Amics de ca l’Arenas. El pati dona moltes possibilitats en període de bon temps com per oblidar-ho com s’ha fet fina ara.

Ca l’Arenas s’ha de recuperar per que es pot i la ciutat i l’art local ho necessita. I té recepta senzilla: retornar a l’ideari testamentari, fer bones exposicions amb predomini d’artistes locals, amb eclecticisme total i amb durades racionals, com pe ex. dos mesos,  correctament publicitades. Si hi afegim una racionalització d’horaris i la programació d’activitats complementaries, alhora que fem visible l’equipament, tant en el físic, com en el teixit cultural, és més que probable que ca l’Arenas , reneixi qual Au Fènix de les seves cendres.

Però, serà possible?. Crec sincerament que no, ja que la postura de Cultura segueix essent contraria a la plàstica , a al que considera inútil, antiga i desfasada. I encara que la regidora pugui pensar el contrari, tots sabem que el seu poder en el departament és més aviat escàs i la seva influència en el Govern, nul·la.

Malgrat això crec que l’obligat canvi s’hauria d’intentar i seria bo que els artistes es mullessin en la defensa de ca l’Arenas. però no he conegut mesells més grans que els artistes mataronins incapaços d’alçar la veu davant les mil i una malifetes que pateixen.

Ca L’Arenas un error a esmenar i cal fer-ho ja.


dimarts, de març 31, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT (II)


B  Bassat, Lluís

L’arribada de Lluís Bassat a la vida artística mataronina és el millor que ha passat a al ciutat en les darreres èpoques. Fem-ne història:

Bassat , resident a Llavaneres encara que a cavall amb Mataró , sempre explica que segons a quina part de la seva casa es troba està en una o altra població, tenia pactat amb l’alcalde de Llavaneres, per un llavors, Victor Ros del PP la creació d’un Museu d’Art contemporani en la seva població. L’arribada de les eleccions municipals provocà un canvi de govern  i el nou govern , de CiU, va creure que a la població hi havia altres prioritats i va refusar el projecte.

Assabentat l’alcalde Baron de les circumstàncies li va faltar temps per proposar a Mataró com seu del projecte. S’iniciaren així unes converses que tingueren coma  culminació el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró que acolliria la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat i s’establiria en un nou edifici bastit en la Farinera Ylla i Aliberch. Projecte de Museu que un va tenir ocasió i goig de veure , amb maqueta inclosa , en els estudis de b720 arquitectes , realitzat per Anna Bassat, filla del col·leccionista.

Lamentablement en aquells moments esclatà la crisi i tot el projecte del nou Museu se’n anà en orris , per el que Baron va ofertar a Bassat la possibilitat de que fos la Nau Gaudí, primer edifici que projectà el genial arquitecte, lamentablement dedicat des de la seva recuperació a acollir un centre d'informació i orientació professional per a joves menors de 25 anys, per que  fos seu temporal de la col·lecció  que s’aniria mostrant de manera parcial i periòdica. Fet que acceptà Bassat i així el 10 de Novembre de 2010 s’inaugurava la primera exposició  de la seva col·lecció a la que n’han seguit vuit mes  i algunes d’externes com la de la Col·leció Gueron d’art inconformista Rus, una monogràfica de Subarroca , o una magnífica mostra d’art brut.

L’arribada de Bassat ha estat fonamental per a l’evolució, per no dir revolució en l’art i la cultura mataronina. Ho ha estat per l’art en general, per els artistes mataronins en particular, i per la promoció de la ciutat que ha provocat la seva febril activitat.

Mataró té una important història en el que pertoca a bones exposicions. Als cinquanta i poc, el Museu de Mataró va ser lloc on els més innovadors artistes hi van passar Tàpies, Cuixart, Villèlia, Hernández Pijuan, Alcoy, i molts més. Va existir una revifada a començaments dels 70 que culmina amb Tertre i algunes apostes de la Caixa Laietana que per ex, havia arribat a programar Equipo Crònica, però des de llavors una davallada sense fi.

L’arribada de Bassat i les seves exposicions han permet gaudir a Mataró d’obres dels més importants artistes, des de Picasso, Miró, Tàpies, Leger, Oteiza o Chillida, fins el més granat de l’art català a partir de les generacions de post guerra, amb especial delectació en els dos artistes fetitxes del col·leccionista com son Guinovart o Râfols Casamada. Una llista que ha permès posar l’accent en noms de molta qualitat i que eren desconeguts d’aquells afeccionats no artferits. Tot amb unes exposicions d’alt nivell, dignes dels més prestigiosos museus, amb uns acuradíssims muntatges i amb l’afegitó d’uns espectaculars catàlegs que honoren ara les biblioteques de molts mataronins gràcies al fet de que son d’obsequi en les inauguracions. Qualitats totes elles en les que si nota la ma de mestre de Núria Poch

Unes obres i uns protagonistes impossibles de poder-se gaudir a la ciutat sense la seva aportació.

Bassat ha incidit , i molt, en els artistes mataronins i els seus cercles d’influència. S’ha d’explicar però que la seva arribada no va ser ben rebuda per certs col·lectius de creadors. Criticaven els diners que costava l’enrenou quan  la despesa en art local era del tot inexistent, sense espais expositius, sense ajuts per a cap projecte , essent invisibles per a l’administració cultural local. Política d’amplituds de mires, de ciutat i de futur, contra política de poble, de supervivència i ego local.

Certament Bassat no va fer molt en els inicis per connectar amb l’art local i els seus regnes de taifes, el que crec va ser un error. Sortosament Tempus Fugit, una exposició a la que no era molt procliu, li va obrir els ulls al respecte de la vàlua de molts creadors locals. Si fins aquell dia sols en coneixia a tres de comptats, Tempus Fugit va ser per a ell un terrabastall i va trobar la tecla exacte per incardinar-se amb els artistes locals. Va incorporar  a la colecció a diversos autors locals, va començar a  sovintejar les exposicions que es realitzaven a la ciutat i fins i tot va encarregar a un artista local el retrat familiar que feia temps desitjava.

Però a més a més, ha donat veu a aquesta artistes locals en les seves exposicions, al costat dels autors més consagrats, sense desentonar-hi mai. I així obres dels artistes mataronins s’han passejat per tota Andalusia, Àvila, Valladolid,  Madrid, Bulgària , fins el cim que va ser l’exposició de 7 artistes mataronins a Nova York a la seu de l’Institut Cervantes.

I coma  cirereta, que no hem de menystenir, està la il·lusió que ha generat en tot el món creatiu, esperonant-lo a una millor creació per a veiam si hi havia sort i el treball entrava per l’ull dret al col·leccionista i els afegia a la llista.

Però no hem de deixar de costat el grau de difusió de la ciutat de Mataró que ha comportat aquestes actuacions exteriors . Des de remarcar la capitalitat comarcal, amb les expos subordinades a Llavaneres i Argentona, fins a portar el nom de Mataró, i a més a més sota el segell cultural, per arreu de l’estat i a l’estranger  amb el cim de Nova York.  Una publicitat positiva difícil d’assolir ni amb un gran campanya publicitària.

Per això , davant tot el que ha significat l’arribada de Bassat a la ciutat , el nostre agraïment hauria de ser enorme, i hauríem de pregar continuï entre nosaltres malgrat els pals a les rodes que moltes vegades ha patit, i el refús de cert poder cultural, aquell que rau a beneficència, que mai l’ha vist amb bons ulls i que sempre ha fet , i crec que ho seguirà intentant, tot allò per espolsar-se’l de sobre. Que no escolti els cants de sirena per traslladar la col·lecció  a altres indrets i que vulgui seguir essent un capgròs més, per que som molts els que li devem agraïment permanent.

(la fotografia que encapçala el post ha estat extreta de la xarxa i és de Ângel Alvarez.)

dilluns, de març 30, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT

A artistes.




Fa unes setmanes em varen entrevistar a Mataró audiovisual per que tenien projectat fer un programa sobre l’estat de l’art a Mataró, projecte del que res més he sabut. La primera pregunta va ser la tòpica: com està l’art a la ciutat?. La meva resposta va ser que si entenem l’art com a global, molt malament , però si ens fixem en els que el generen, el comunament dit artistes, gaudeix de molt bona salut.

I així és, a Mataró tenim una quantitat impressionant de creadors plàstics. Jo crec que percentualment devem ser la ciutat de Catalunya amb més artistes plàstics per càpita. I a més amb un bon grapat d’autors de qualitat més que notable.

Certament ens falta , un pal de paller, un autor d’anomenada internacional o si no volem tirar tant enlaire , reconegut en els principals espais expositius del país i amb obra en importants Museus. No el tenim. Però si en canvi tenim un bon grapat d’autors de més que bon nivell i a més , en la més ample diversitat d’estilístiques, especialitats i conceptes. Uns grup d’artistes a qui a bon segur ha mancat l’empenta d’algun galerista o del propi Ajuntament, dedicat de fa vint anys tan sols a recolzar l’art contemporani, sense cap mena de resultat positiu fins ara.

Actualment la feina de Lluís Bassat així com la de Marieke Severens a Pontearte ( Maastricht) està permetent a certs artistes assolir un nivell de difusió nacional i internacional que no esperaven fa un temps, oportunitat que estan aprofitant adequadament.

I al costat d’aquesta elit local, es mou un bon nucli de creadors , que son molt més que afeccionats, que es desenvolupen amb soltura i més enllà ens trobem un enorme gruix d’afeccionats que treballen amb l’esperança de poder presentar un dia les seves creacions.

Si ens fixem a la col·lectiva de Sant Lluc es presenten un centenar d’autors. Si tenim en compte que ni si presenten els professionals, ni bona part del pseudo-professionals i tampoc la gent jove haurem de convenir que la xifra d’autora mataronins amb una mínim de dignitat es mou sobre al xifra de més de dos cents. Una base més que estimable per dir que existeix un cor artístic potent que batega per la ciutat.

Això si, aquest és un cor envellit. Les grans firmes mataronines superen els 60 anys , alguns amb escreix. I la resta es mou entre els 45 i els 60 anys. Essent molt pocs els creadors joves que s’afegeixen a la corrua plàstica mataronina, a bon segur moguts per altres tendències modals, com ho pugui ser el vídeo, les performances conceptuals i altres moviments.

Un col·lectiu d’artistes potents  dels que be faria la ciutat de promocionar-los. Quan l’èxit de Tempus Fugit va aparèixer el projecte de realitzar una col·lectiva d’artistes locals i passejar-los per arreu de Catalunya. Ara que les vaques van migrades i a bon segur que encara hi aniran més i per tant els espais expositius estaran desitjosos de projectes de qualitat i poc cost, no estaria gens malament que es rellancés el projecte, potser amb ell donaríem lluentor a aquesta gran generació de creadors, arrel, saba i flor de l’art i la cultura mataronina.

dimecres, de març 25, 2020

TEMPUS FUGIT. 5 ANYS. REFLEXIONS PERSONALS











Ahir s’acompliren 5 anys de la inauguració a la Nau Gaudí de l’exposició Tempus Fugit. Una mostra que ara, amb una perspectiva de cinc anys , es pot considerar ja com històrica.




Més de quatre centes persones , en una tarda plujosa en el físic i emboirada en el cor ja que aquell matí havia succeït l’accident aeri de Germanwings en el que havien mort cinc persones de Mataró i comarca , el que provocà el dol  que va impedir una inauguració oficial , es van acostar a la Nau Gaudí, molts d’ells per primera vegada malgrat que ja feia cinc anys que mantenia activitat cultural, per veure una exposició en que es reflexionava sobre l’evolució de la concepció artística dels creadors amb el pas del temps.




Tempus Fugit s’havia gestat feia anys. Una vegada a Madrid vaig visitar una curiosa exposició. Era una galeria llarga i estreta i l’artista havia penjat un conjunt de peces seves de feia anys en una paret i les confrontava amb la versió actual del mateix indret. Ho vaig trobar molt interesant. I vaig pensar que a Mataró que sempre s’ha girat de cul a la història de l’art local podria ser interesant fer el mateix amb els seus artistes més preuats. La idea va ser presentada a la caixa Laietana, juntament amb una d’altre que es deia “Dones” i era un projecte de visualitzar l’art produït per dones. No van semblar interessants. Vaig presentar el mateix projecte al MAC i va ser refusat de manera ignominiosa. Finalment i en motiu del 30 aniversari del capgròs , amb l’ajut de Mateu Ros i l’equip del setmanari, en vaig poder fer una versió reduïda , amb només set artistes mataronins. Allà l’alcalde Mora es va enamorar del  projecte i va ser en acabar l’any que em convidava a dur-lo a terme en tota la seva dimensió.



La posta en marxa va ser complicada . Hom sap de que les meves relacions amb Cultura Mataró sempre han estat nefastes . I Cultura , que veia el projecte com una imposició en les seves competències ,va fer el possible i l’impossible per que no es dugués a terme el projecte. A més a Lluís Bassat no li feia cap gràcia ja que, desconeixedor de la realitat artística local, creia que la mostra seria de baixa qualitat i això perjudicaria al nivell qualitatiu que havia assolit a la Nau.




 Malgrat que com consta en el contracte que vaig firmar, el meu cost professional seria de ZERO euros., els entrebancs i pals a la roda van ser constants en la gestació i més encara en veure l’èxit de l’exposició, a la que van putejar de manera infecte , demostrant la nul·la qualitat humana i professional dels que manaven per allà. Mai oblidaré ni noms ni fets.

L’exposició va ser per a mi un gran repte professional i personal. Encara que havia demostrat abastament les meves capacitats professionals muntant en menys de 40 dies, una mostra d’homenatge a Alfred Opisso a la sala de la Caixa Laietana, amb catàleg llibre inclòs, i en la que vàrem mostrar un Opisso diferent al que hom coneixia . En ella vaig tenir el suport de la Laietana, però aquest, en canvi ,era un projecte personal que havia de vestir i bastir amb molt poques complicitats i disposant de pocs dies i menys hores ja que en aquell moment encara estava en vida laboral.



EL primer escull, era triar els 24 artistes participants. Quedaven molt clars la meitat dels noms, però en els altres la cosa podia ballar. La decisió va ser que havien de representar el màxim dels camins artístics que es desenvolupaven a la ciutat. Per això van ser triats els que van ser triats i altres es van quedar a fora, ja que la seva línia ja estava representada per altres artistes. La resposta dels artistes va ser excepcional. Hom va contestar immediatament amb un SÍ rotund. De fet tan sols hi varen haver dos negatives, les de Jordi Cuyàs i Domènec. El primer em va respondre amb un més que correcte mail que per ètica personal, no hi podria prendre part. Amb Domènec el silenci va ser la única resposta.




El segon punt es tractava de triar les obres que haurien de ser exposades .  Per decidir-ho vaig trepitjat tots i cadascun dels tallers dels artistes i de manera conjunta vàrem escollir les peces, però en el moment d’alguna discrepància era la meva veu la que decidia. El cert és que aquesta decisió sempre va ser acceptada ja que entenien que ells tenien sols la visió de la seva part, i no la del conjunt de l’exposició.



Crec que va ser un gran encert fer-me acompanyar per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat que per una part em podia ajudar a resoldre dubtes i per altre li permetia conèixer a molts artistes mataronins que desconeixia, i així tenir una visió de l’art local. L’encert d’aquesta mesura s’ha pogut observar en el fet que a partir de Tempus Fugit, Lluís Bassat ha anat adquirint obra d’artistes que va descobrir en aquella mostra.



Una vegada triada l’obra era qüestió de bastir l’exposició. Aquí vaig trobar la total col·laboració del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, de Pere Fradera a qui havia exigit com a dissenyador de l’exposició i el catàleg , i de Manuel Contreras que va tenir cura de les fotografies. Tots uns grans professionals que varen realitzar una tasca brillantíssima.



Així es va inaugurar una exposició que va ser un èxit total. En primer lloc artístic , ja que s’oferia una mirada diferent dels artistes coneguts  alhora que apareixien alguns noms desconeguts per els mataronins , com el casos de Guirao o Garolera, o oblidats com Lleonart, confegint una exposició variada i complerta que en opinió generalitzada mantenia el nivell de l’exposat fins un llavors i que era digne de qualsevol espai expositiu de nivell. Una exposició que va satisfer a la majoria d’artistes per el seu nivell i per la disposició de la mateixa.



L’èxit de públic també va ser absolut. Crec que a hores d’ara encara és l’exposició que ha portat més visites a la Nau. Els actes complementaris, com les visites, van ser d’un èxit aclaparador, amb més de cent participants en cadascuna d’elles. I a més a més crec que per primera vegada es va realitzar un vincle unitiu entre els ciutadans i la Nau. Un vincle que s’ha mantingut en el temps.



Per tant he de dir que professionalment crec que vaig sortir amb nota de la prova. Crec que vaig demostrar que era més que un crític aficionat , destraler i en aparença malcarat que es carregava als artistes , era un crític capaç de gestionar de manera absolutament professional una exposició d’alt nivell artístic i ciutadà.



Però evidentment aquesta entrega professional m’ha passat ampla i trista factura en el personal, de tal manera que en cercles privats sempre he dit el que ara diré en públic: que em penedeixo totalment d’haver-la dut a terme i que la seva organització ha estat el més greu error que he comés en la meva vida de crític d’art  . A més de passar-me factura en el camp de la salut, ho ha fet també en el camp de les relacions personals i professionals.





Sols acabada d’inaugurar ,les dificultats es multiplicaven. L’èxit de la mateixa, que no esperaven a Beneficència, va engegar tota la maquinària en contra. La difusió i publicitat promesa no es va realitzar i es convertí en una exposició inexistent. Sort del boca orella que va fer inútils els esforços de silenciar-la .Era exposició  plat de segona fila fins i tot a la pròpia agenda cultural. El primer cap de setmana constava a la web de Cultura com que l’exposició estava tancada. Hom sabem qui en va ser el reponsable, malgrat varen voler culpar a Núria Poch. S’havia pactat fer gestions amb poblacions catalanes per donar-li un cert nivell d’itinerància, i malgrat que de manera individual s’havien fet gestions en alguns municipis, la seva oficialització per part municipal va ser zero gestions, amb el que els artistes mataronins no varen poder mostrar la seva qualitat més allà de la ciutat, però com que no eren contemporanis, no hi havia res a fer. Fins i tot no es ava enviar el catàleg a les biblioteques públiques de Mataró en afany de silenciar-la històricament. Al cap d’un any i per casualitat ho vaig descobrir i després d’algunes discussions es va fer l’enviament.




I el gran culpable de tot té el nom de l’ínclit defensor cultural , el regidor Quim Fernández, que va seguir insistint en tallar el meu cap fins que ho va aconseguir amb el cessament del meu lloc de vocal del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per “deslleialtat institucional” ja que vaig exigir el compliment del segon capítol d’exposicions d’artistes locals tal i com el mateix Fernández deia en el seu escrit del catàleg : “Convindria que aquesta primera exposició en clau local no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant  repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions que es fan de la Col·lecció Bassat es podrien complementar anual o bianualment amb una exposició d’art local...” N’han vist alguna? . Home de paraula el regidor Fernández. Ara es diu que per la tardor es podria realitzar una altre exposició amb artistes locals. Poc en sé i no crec que hi tingui cap participació,




Però a més a més he patit la ingratitud de molts. Haver d’aguantar acusacions malintencionades d’haver cobrat importants quantitats de certs artistes per poder estar entre els escollits. Em dol en l’ànima no haver rebut cap suport d’aquells que van ser protagonistes en els moments durs del meu injust cessament. I de l’oblit absolut que en aquests anys ha tingut aquella exposició . Ahir mateix, dia del seu 5 aniversari, malgrat parlar-ne en les xarxes socials no he obtingut cap imput que reflexionés sobre la importància d’aquella exposició en la transcendència de la plàstica mataronina i dels seus artistes.




 Em dol, però que hi farem. Quan un s’ha jubilat i ha perdut el poder que li donava la seva transcendència periodística pública, ha d’acceptar que no és ja ningú. Però un pensa que a Mataró hi ha hagut en els darrers 50 anys, tres exposicions històriques en el que pertoca a l’art local: Les de Dürnau , Tempus Fugit i Artistes de Mataró a Nova York. Sols tres persones repeteixen en totes elles: Rosa Codina Esteve, Perecoll i un mateix que ha fet el text dels tres històrics catàlegs. Amb aquest pòsit em conformo, malgrat que em dolgui i molt els silencis i les traïcions, com per exemple la última conseqüència de l’exposició de Nova York.



Per això quedi molt clar  que no oblidaré mai la vil actitud de Quim Fernández, la de l’alcalde David Bote que es va plegar a les seves exigències malgrat saber que era injust, Com un dia em digué l’alcalde Barón: No siguis il·lus Pere, per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Ni les actuacions del PSC  local i d’ERC local que van votar favorablement el meu cessament, saben que mai més tindran el meu vot ni la meva col·laboració.



Però em queda el regust de la venjança que tots sabem que és un plat que es serveix fred. I aquesta és que cada any que passi, aquest exposició de la que ahir en celebràvem el cinquè aniversari, serà històricament més important. I malgrat vulguin mai podran esborrar la meva signatura de la mateixa.

Aquesta és la meva alegria i el meu consol.

dilluns, de març 23, 2020

A FI D’INVENTARI. GENEALOGIES. CAROLINE BLISSON



Un setmana de confinament, comportant un desgavell físic i emocional i provocant un estrany estat d’ànim en el que disposant de temps no disposis d’ànim ni concentració per a tasques habituals i per a un quotidianes, com enfrontar-se a la reflexió crítica de les exposicions .Avui però, cansat ja de la situació he decidit que al menys dia sí, dia no, he d’escriure un post per mantenir viva l’activitat mental i creativa , i res millor que començar amb la crítica de dues exposicions vigents , encara que per raons òbvies avui per avui invisibles, però que mereixen oportú comentari encara que sols sigui a fi d’inventari, com son Genealogies al museu Monjo i la de xilografies de Caroline Bilson a la sala d’Aparelladors



GENEALOGIES. REESCRIURE PASSATS, INVENTAR FUTURS

Sota un títol llarg i ferregòs i en excés conceptual, el Museu Monjo acull la que des de fa unes temporades ja es tradicional exposició amb la facultat de Belles Arts i la col·laboració d’estudiants i professors , en aquets cas a més amb l’afegitó d’una artista de tant renom com Eulalia Valldosera i la participació també d’un col·lectiu de recluses de la presó de Wad Ras.



Exposicions d’aquest tipus sempre mereixen atenció i detinguda visita. Permeten veure per on van les intencions creatives de les últimes generacions ben prestes  a saltar  l’arena  del món artístic i permeten intuir capacitats creatives , tot en la dispersió generalitzada del conjunt que provoca un totutm revolutum que a vegades desconcerta.



Tenint en compte de que en mostres d’aquest tipus mai es tracta d’individualitzar ja que una sola obra podria portar-nos a enganys , si cal observar que en el global existeix una certa tendència a no defugir de la bellesa i d’un cert esteticisme més convencional, però també pequen d’un cert recargolament comunicatiu. En les explicacions del dia inaugural, algú precisava de cinc minuts per explicar una obra i les seves intencions. I l’art ha de ser de comunicació ràpida i directa, i una vegada enganxat l’espectador ja cercarà la subtilitat dels mil i uns detalls.



Exposició amb nivell més que interessant que preveu una bona fornada de nous artistes.
Els participants son  Rocío Arregui, Anaïs Civit, Col·lectiva de Dones de Wad Ras, Elisenda Junyent, Claúdia Llevet, Lucía Loren, Nuria Moreno Deamo, Emili Marreres, Juancho Pacheco,Lucido Petrillo, Serrat Pons, Joan Miquel Porquer, Pablo de los Ríos i Eulàlia Valldosera.




 XILOGRAFIES DE CAROLINE BILSON.

Amb el sots títol de “Un viatge en gravats a través dels edificis fins a la cuina”, l’artista Caroline Bilson, autora que viu a cavall entre Anglaterra a Catalunya, omple , i com es massa habitual, en demesia la sala d’Aparelladors  per presentar les seves xilografies en fusta i linòleum al voltant dels edificis, la seva passió i el pilar de la seva professió ja que arquitecte especialista en restauració.




Però l’anàlisi de Blisson va més enllà de la fisonomia de nobles i imponents edificis,  que dibuixa i replica no com objectes inanimats i sí com plens de vida i per tant dinàmics, d’aquí l’accent en detalls puntuals  donant una clara importància a allò que els diferencia , aconseguint una atracció que ve més enllà del visual per assolir copsar l’esperit d’aquell edifici al que omple de vida mitjançant el seu retrat formal i figuratiu.


I és que potser la paraula que més s’adiu al treball de Bilson és “vital” i les seves obres cerquen aquell element “vital de l’edifici, i el troba per un costat en la bellesa de la seva magnificència i per l’altre en la part més permanentment “vital” de la casa com és la cuina i en la seva conseqüència , el menjar.





Tota aquesta filosofia ve acompanyada d’un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en la plasmació de les seves emocions en una exposició distreta i vital que crida alegrement a l’espectador amb la seva particular màgia.



dissabte, de març 07, 2020

TARLATANA 17. MUSEU DEL CÀNTIR






Quan fa poc més d’un any un membre em va comentar la creació d’aquest grup de gravadors em va alegrar molt la notícia. Primer em va agradar el nom amb que s’havien batejat , agafat del teixit amb el que s’acostuma a netejar les planxes del gravat. Però està clar que la tarlatana és quelcom més , és un teixit amb ductilitat absoluta que omple el més alt ventall, des de la força estructural de les benes de guix a la sinuositat rítmica dels tutús dels ballets o  l’erotisme dels escots banyera dels vestits de gala.




M’agradà igualment per que és una nova baula en la magnífica història d’amor del gravat i Mataró. Història amb punts claus tant importants com els bojos de l’impremta Abadal, els gravats de Goya, el treball de Rafel Estrany o de la nissaga Muntané, les serigrafies de Zoe Barut, l’enorme esforç de Raúl Capitani , el mestratge de la gent de Murtra o últimament l’esperança de consolidació del taller de Gravat.



I principalment m’agrada ja que enderiat de sempre per el gravat, la pintura sense pintura que deia de petit, tot allò que ajudi a entendre aquest misteri  comparable al de la santíssima trinitat de que es tracta d’obres úniques quan totes son estampades de la matriu mare, ho defensaré sempre.



El gravat és la tècnica més social ja que és aquella que gràcies a la multiplicitat de la tirada permet obtenir “originals” d’autors importants a un preu assequible. Alhora que la seva diversitat de tècniques i aplicacions permet que en ell s’hi puguin aplegar totes les tendències, ismes i intencions dels seus autors. Alhora que la dificultat tècnica pròpia del mateix assegura una pervivència obligada dels modus operandi que obliga al treball curós, reflexiu, perfeccionista que en la seva culminació afavoreix i genera una alta qualitat de l’obra.



Tarlatana 17, arriba ara a Argentona amb una magnífica exposició molt ben presentada per els tècnics del Museu  que han fet una acurada selecció del que s’havia  d’exposar i ho han distribuït amb cura  , realitzant un itinerari de correspondències en que tot lliga i ningú dona patades al veí. Una exposició amb varietat d’estilístiques, tècniques i resultats. Una mostra en al que hom es sentirà més atret per un tipus d’obres que per altres però que en la lectura general obtindrà un plaer conjunt i a bon seguir es sentirà interrogat i per que no dir-ho , seduït per aquesta aposta gràfica de l’art que li ofereixen els gravats de Tarlatana 17.




Ara però tarlatana 17 ja ha ofert un bon ventall de col·lectives i ha arribat l’hora de les exposicions corals. S’ha de superar la simplicitat de que cadascú exposi el que cregui més convenient, i cal apostar per una lectura comuna, ja sigui tècnica, temàtica o objectual. Cal reduir l’individual al col·lectiu amb el convenciment de que serà millor per a tots. Ara les exposicions de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu.



Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.