dilluns, de maig 11, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT



   J     joves artistes

Si hi ha un problema o millor dit una preocupació en el context general de la plàstica, és la poca presència de creadors joves disposats a endinsar-se en l’aventura de la creació .

Els temps han canviat i molt. Ara el predomini del visual és llum cegadora que atrau de manera irremeiable a les noves generacions. El camp del disseny, del concepte, de les instal·lacions a ser possible en un entorn multimèdia, crida molt més l’atenció de les noves generacions que no pas el silent treball de taller amb la dificultat afegida de l’aprenentatge de l’ofici, molt més lent i feixuc que no pas el domini de les noves tecnologies.

Aquesta realitat queda palesa a les facultats i escoles d’arts, en les que els classes de pintura i altres tècniques tradicionals son les menys demandades , alhora que en canvi son aquelles en les que existeix un pòsit creatiu i formatiu molt més intens. El desig del domini de la provocació per damunt de la reflexió en l’obra d’art, és sens dubte un dels grans causants de la davallada de la transcendència de l’art a les nostres vides i en conseqüència com punt de mira i objectiu dels nouvinguts a la professió.

Fa menys de quaranta anys, Mataró bullia de joves artistes que es movien encercles concèntrics a l’activitat dels seus mestres . Els “mañetis” de Pablo Mañé, pictòrics i evolucionats, la gent de ca l’Arenas, de mirada més clàssica i tradicional, els de l’entorn de Rovira Brull més endinsats en l’art com eina carregada de futur i per tant virats cap un art de caire més social. I al seu voltant grups i subgrups, els de la Biga Blava, o aquells aquí Raúl Capitani començava a enverinar amb la droga del gravat. Un garbuix de formes i maneres que omplia tot l’espectre de la creació artística.

Però , i ara?. Ara el silenci domina. Malgrat l’existència de diversos batxillerats artístics a la ciutat, la germinació de nous creadors plàstics és quasi inexistent. Sols cal observar els resultats d’aquests batxillerats que es presenten a l’anyal cita del Sant Lluc. És molt difícil , per a no dir impossible, nomenar un autor de menys de vint-i-cinc anys amb “maneres”, no apareixen públicament si és que existeixen.

Si ens fixem el concepte de joves artistes es mou en uns noms en que els més petits en edat ja estan a la quarantena. És a dir que tornem als anys 70/80 quan els premis de pintura jove xifraven en aquest 40 el límit en la participació.
I davant aquest desert, poc hi ha a fer en ser un fet generalitzat i no local. Sols ens queda esperar a veiam si apareix aquella flor en mig del no res que il·lumini el nostre futur. 

Nosaltres no hi perdem l’esperança.

diumenge, de maig 03, 2020

LA CRISI. LA GRAN OPORTUNITAT DE LA PLÀSTICA






Que les crisi son font d’oportunitats és una frase /reflexió que acostuma a aparèixer en moments com els actuals. Avui però crec sincerament que en el que pertoca a la plàstica, en especial a la pintura, pot ser el gran moment per el seu rellançament.

La crisi , artísticament parlant, comporta un replantejament individual, col·lectiu i social. Individualment és obligada la reflexió personal, aquella que es fa difícil quan un està en la febrada creativa del dia a dia. La crisi comporta uns altres tempos, més pausats, que conviden més a la mirada interna que no pas al brogit extern.
A més la quasi desaparició total de l’aspecte comercial, convida a una llibertat creativa més absoluta en la que es deixi de costat tota llicencia estètica o estilística fruit de la pressió de la venda. Ja que no hi ha venda, per que no llençar-se a la llibertat  absoluta, crear el que veritablement plau al creador. Ja que no venc, al menys gaudeixo en la meva màxima sinceritat.

Però al costat d’aquets punt individual, n’apareix el col·lectiu. La garbellada / escombrada amb aquells artistes menys preparats en el tècnic i el creatiu, llençats a la franja més baixa de la creació i el comerç. Amb la crisi, l’art , especialment el decoratiu, passa a un terme marginal, desapareix del llistat de prioritats i necessitats. I en un món tan atapeït en nombre, com l’artístic, aquesta desaparició provoca una selecció “natural” que afavoreix als supervivents  ja que mostren la seva fortalesa anímica, tècnica i creativa.

Però potser el més important pot ser el replantejament social. No ens hem d’enganyar si reconeixem que la pintura, l’escultura i aquest genèric que definim com a “plàstica” no està de moda. És una expressió creativa que sembla establir-se en els criteris d’uns temps ja passats i d’una societat  poc profunda i reflexiva. Ara el que s’estila és el “concepte”, encara que les grans fires artístiques, les grans exposicions i l’èxit del Museus, semblen dir el contrari. Però el diner públic, institucions , fundacions i demés, més dirigits cap una política d’aparador, d’epâter les bougeois o de titulars de diaris i flash de les televisions, aposten per l’espectacularitat de certes “parides” , a veiam qui la diu o fa més grossa.

Esgotades les rotondes, l’escultura pública ha mort, Mataró n’és un exemple. Amb Museus en mans de directors amb ànsia de vedetisme, i amb polítics llunyans a uns coneixements culturals i artístics, es prefereix pecar per passar-se de “moderns” amb actuacions o instal·lacions que freguen , quan no cauen absolutament en el patetisme, però donen aquell toc de “nou” quan en realitat son tan velles i repetides com els paisatges d’escola d’Olot. Tot per no fer aposta per la pintura , un art malauradament qualificat com burgés.

Però arriba la crisi. I com he sentit dir a més d’un artista: Crisi, quina crisi?. Fa quaranta anys que estic en això. I jo sempre he estat en crisi. Quanta raó. El que passa és que els plàstics creen amb constància i perseverança. Esperant una expo que potser tarda en arribar o un client que mai sabem quan pot aparèixer per la porta de l’estudi. Mentre que el conceptual no crea , sols fa projectes, a voltes faraònics i la seva feina sembla ser únicament anar  a la recerca i cacera del finançament, especialment mitjançant la beca o subvenció. I fins que no hi ha diner no hi ha concreció material del projecte que a la vegada, moltes vegades s’externalitza, per la seva complexitat formal.

Però en temps de crisi, i més com l’actual que distorsionarà tota la normalitat actual, en la que el diner públic serà escàs i amb exigències creatives molt més estrictes, l’art conceptual, sense fiançament previ, sense l’ajut oficial,  plegarà veles  i intentarà hivernar en espera de temps millors, que trigaran a tornar. Llavors serà quan es repetirà la història. I la plàstica tornarà a ressorgir resplendent.

Estic del tot convençut que la “nova normalitat” de la que es parla tindrà en la Plàstica la seva expressió artística més qualificada. O sigui creadors , a esprémer les vostres capacitats disposats a ser la resposta necessària per aquets moment.

Per què queda clar que cal aprofitar l’oportunitat.

dimarts, d’abril 28, 2020

ART A LES LLARS






 La pandèmia ha deixat en evidència una circumstància que molts ja havíem observat i comentat i que no és altre que l’absència generalitzada d’obres d’art en les cases de la gent de tot tipus i nivell, econòmic i intel·lectual.

El confinament ha obligat a les televisions  a omplir d’opinions els seus programes amb vídeo conferències el que ens ha permès introduir-nos tafanerament en la intimitat el seus estudis, menjadors o sales d’estar. I el cert és que es poden comptar amb els dits de la mà aquells personatges amb presència d’art en les seves llars, això per no entrar en el nivell i qualitat dels mateixos.

Aquesta absència, enormement preocupant artística i culturalment parlant, hauria de motivar al món de l’art per esbrinar les causes d’aquesta desaparició social i intentar posar fil a l’agulla per solucionar-ho.

Fa un temps parlava amb un comercial important i m’explicava que en el món comercial hi ha dos moments altament difícils. El primer és el de la creació de la “necessitat” de la possessió del producte i el segon saber-se adaptar a les circumstancies quan el mercat està en vies de saturació.

Al referir-se al món de l’art , al que ell és afeccionat amb una petita i interessant col·lecció adquirida a baix preu en subhastes dels darrers anys, em deia que avui l’art és fum. I que mentre fa uns anys la possessió d’obres d’art era un senyal i símbol de progrés social i fins i tot donava un vernís cultural i intel·lectual de certa solvència , ara , la possessió d’art ni tan sols és signe d’esnobisme i d’anar contracorrent. És sols una mena d’anomalia que pertany al cercle íntim i ha esdevingut en la contemplació, un plaer simplement onanista.

Per tant el que cal és tornar a  crear la necessitat del gaudi i la possessió d’art  I que sempre és més fàcil crear una necessitat  amb unes perspectives grans de mercat ja que aquest actualment és quasi verge, que no pas introduir-se en un mercat saturat i per tant amb un cert cansament i tendència a la recerca  de noves experiències.




No deixa de ser curiós que de manera contradictòria l’assistència als Museus s’ha multiplicat, alhora que els mateixos esdevenen en un reclam cultural de primer ordre per a al ciutat que els gaudeix (Bilbao o Màlaga son exemple paradigmàtic). I de fa ja uns anys , les grans exposicions son reclams que mouen a milers de viatgers amb tot el benefici econòmic que això significa.

Davant d’aquestes circumstàncies com pot ser aquest nul interès per la possessió d’art. Segons ell, una de les causes més importants és la desaparició de l’artista com element cultural important i com personatge públic. Mentre que actors, músics, escriptors i no diguem ja els cuiners, els nous artistes del segle XXI, apareixen  repetidament en els mitjans de comunicació i son actualitat permanent per el seu fer, els artistes han desaparegut del tot del focus públic. Al nostre país potser tan sols Antonio López, Barceló i Plensa, tenen un cert ressò mediàtic. La resta, res de res. Llueixes molt si dius que has anat al celler de can Roca i no llueixes res si dius que has comprat un  Viladecans o .. ( poseu aquí el nom de l’artista que preferiu)

Mentre que l’aparició d’un nou llibre, un nou disc, o l’estrena d’una obra de teatre o una pel·lícula, fa que els seus protagonistes en facin promoció en els diversos mitjans, i es parli d’ells i amb ells a la ràdio i televisió i ocupin espais de premsa,  una nova exposició d’un artista mereix tan sols un curt amagat a les planes culturals d’un diari i evidentment un molt escassa presència, si existeix, en mitjans audiovisuals a menys de ser una exposició d’aquelles que diríem de “culte”.

I aquesta desaparició és evident en format general (Espanya, Catalunya) com en el format més proper, local i comarcal.  No fa molt en una xerrada informal amb un artista , em deia, i perdoneu la personalització, que la desaparició de la crítica a Mataró, havia produït una invisibilitat de l’art i els artistes locals. Que abans qualsevol expo implicava el ressò d’una entrevista a la tele o a la ràdio, la filmació de la mateixa  i la pertinent crítica a la premsa local, el que donava pàtina , transcendència i popularitat a l’obra de l’autor. Ara qualsevol exposició passa del tot desapercebuda i com a màxim té importància en el món artístic local. Però com ell reflexionava, si no ens obrim a la ciutadania general, estem morts.

I si a això hi afegim que la publicitació d’expos o actes culturals artístics sols apareixen per internet i per tant es vedat privat per a amics i gent de l’ambient, i així hem exclòs al públic en general,  el que fa que la invisibilitat  domini sobre el món de lart.

Cal tornar doncs a donar vida pública a l’art i als artistes. Cal recuperar espais informatius i que existeixi un altaveu constant de les activitats creatives.
I evidentment és imprescindible una resituació de l’art en l’econòmic. En moments en que preus d’obres d’artistes consagrats estan sota mínims, i es poden aconseguir excel·lents obres a preus assequibles, certes valoracions estan fora de mides i de mercat. I principalment caldria incidir en el tema preu, no ja en els artistes professionals amb trajectòria marcada i definida, ans especialment en afeccionats i semi professionals que son els nivells als que poden assolir aquells que s’acosten per primera vegada al mercat de l’art.

Un exemple és clarificador. En quasi totes les exposicions que es celebren a l’espai capgròs, amb el nivell habitual dels artistes que allà exposen, rarament no hi ha artista que en alguna de les seves obres assoleixi quatre xifres en el seu preu.  Xifres inadmissibles en la relació qualitat/ preu i que espanten i esperiten  a aquells desitjosos de gaudir d’art a les seves parets i que comencen amb senzillesa i il·lusió.

Cal doncs tornar a ressituar el mercat de l’art, i evidentment cal retornar a la professionalització. No tenen futur aquestes galeries que  venen quadres com podrien vendre perfums o sabates, i cobren pistonades increïbles per exposar , i a canvi sols ofereixen el lloguer de la sala i una secretaria recepcionista indolent. Cal recuperar i revitalitzar la figura del marxant com home que confiava amb l’artista i el seu valor i es movia per vendre i promocionar la seva obra ja que era ell qui es jugava els diners. Adquiria a preu barat però permetia a l’artista viure sense l’angoixa de la necessitat de la venda exterior.

En resum cal recuperar el prestigi de l’art i de l’artista com element cultural, social i intel·lectual. I cal fer-ho ja. De moment  el confinament ha demostrat que hi ha un mercat ample, verge i  buit de prejudicis estètics . Ara cal respondre a les seves necessitats i per començar és imprescindible tornar a fer sentir la necessitat de l’art com element de gaudi , contemplació i exquisidesa personal.

Ho aconseguirem?. Aquí està el repte.



dissabte, d’abril 25, 2020

ABECEDARI DE L'ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT


I             Iluro, Fundació



La Fundació Iluro es configura com a Fundació Privada Especial, com a resultat de la transformació de la Caixa d'Estalvis Laietana essent hereva del patrimoni de la seva fundació amb la finalitat d'administrar els fons per a l'obra social de l'anterior entitat, adequant-se a les noves circumstàncies. Ho fa amb un patronat estructurat per l’Ajuntament de Mataró amb membres escollits per ell  com a persones de reconegut prestigi en l’àmbit i amb representants  de l’ Associació Sant Lluc de l'Art, Centre Catòlic de Mataró, Foment Mataroní, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i Òmnium Cultural.

La Fundació és per tant hereva de la tasca social de la Caixa Laietana, que en l’apartat artístic ha tingut un paper ben important en la vessant expositiva històrica de la ciutat.

La història de la Caixa Laietana i l’art s’escriu amb dues cares ben diferenciades. Una de positiva ,l’apartat de les seves sales d’exposicions, i una d’altre més obscura i negativa com és en l’apartat artístic patrimonial.

Expositivament parlant no es pot escriure la història de l’art local sense parlar de les sales d’exposicions de la Biblioteca Popular, situada en primer lloc en el primer pis, al damunt de la pròpia biblioteca i a posteriori a la planta baixa de la Plaça Sta Anna. Dirigida durant molt de temps per Claudi “Tayo” Mayol , mantenia una activitat constant durant l’any i es dedicava  a alternar artistes locals amb artistes principalment barcelonins, sempre en una estilística de caire tradicional però en la seva cara més evolucionada com per ex. el grup de la Punyalada.

A posteriori el pas a la sala de la Riera , al costat de l’Ajuntament, i més modernament el salt a l’edifici de l’Ateneu provocà un eclecticisme expositiu més important, però mai amb una línia definida ja que després de Tayo Mayol no va existir mai una direcció que marqués camí, tendència o intenció, el que provocà una disparitat absoluta d’exposicions, intencions i molt especialment qualitats.

Però si aquesta tasca expositiva s’ha de considerar positiva, principalment en les èpoques del 50 al 70, en que va aguantar la flama juntament amb la sala del Museu Municipal,  Caixa Laietana no va saber o voler invertir per aconseguir un fons artístic de qualitat , com si ho van fer altres caixes del seu nivell com les de Sabadell, Terrassa o Girona.

Durant molt de temps l’única entra da en el fons de l’entitat provenia de l’obra que obligatòriament cedien els artistes com a  pagament del lloguer de la sala. A posteriori les adquisicions provenien del gust particular de la direcció i/o d’obres lliurades com a pagaments d’operacions financeres de l’entitat. Com s’ha pogut observar en les exposicions recentment realitzades el Fons de l’entitat així obtingut és escàs en nombre, valor i qualitat.

L’entrada en ritme de la Fundació Iluro , amb un menysteniment gran al respecte de l’acció cultural plàstica ha estat i és un greu cop al món artístic mataroní.

Disposant d’una magnífics espais expositius , aquests estan destinats a tota mena d’institucions, associacions, col·lectius, etc menys a l’activitat artística que en els darrers anys  ha quedat reduïda a la tradicional exposició col·lectiva de Sant Lluc , a la mostra de la Biennal Torres Garcia i a una exposició comparativa de la pròpia col·lecció i la de la Fundació Bassat, havent estat nul·la tota activitat artística individual. Fet del tot lamentable per història, per importància de l’espai expositiu, per transcendència social local de les exposicions que allà s’efectuen, i per la manca d’espais expositius dignes que hi ha a la ciutat.

Suposo que encara mantenen les condicions d’un lloguer de sala amb uns preus, en aquells moments disparats en relació a la despesa que per a l’entitat representa una exposició.

Igualment la seva gestió patrimonial és de dubtosa solvència cultural en el que pertoca a les dificultat per visitar la casa Coll i Regàs, potenciada més com scape room que no pas com element monumental arquitectònic cultural.
Amb tot això , i en aquets moments , la valoració de l’actitud envers l’art per part de la Fundació Iluro sols es pot considerar com a molt dolenta i des de la modèstia d’aquestes ratlles la convidem a rectificar.

En moments com els actuals de gran crisi cultural i artística i disposant la ciutat d’un gran nombre d’artistes amb suficient qualitat, no estaria de més retomar el tremp expositiu i programar una bona temporada expositiva.

Per tradició, història i futur crec que seria de justícia fer-ho així.


dilluns, d’abril 20, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ. EN TEMPS DE CONFINAMENT


H    història


Un dels greus problemes de l’art mataroní, és la seva manca d’historiografia documental. No existeix  cap treball en  forma de llibre, o de recerca històrica del que ha estat i ha significat l’art i la plàstica a Mataró , no tan sols en el decurs del passat més llunyà, ans tan sols del passat més proper com ho pugui ser el segle XX o a partir de la guerra civil , període en el que la creació artística assoleix un plantejament més divers , plural i professional, i de transcendència social.

Si intentem cercar una mirada general, tan sols ens trobarem amb uns pocs reculls de caire historiogràfic com ho puguin ser els catàlegs de les exposicions . “Art Mataró 1888-1988 Mataró- Dürnau ” ( 1988) “Tempus Fugit (2015). “25 anys del dimarts del Llimoner” (2018) i “Artistes de Mataró a New York” ( 2020).

Lamentablement però l’únic document amb pàtina oficial com és el catàleg  “Art Mataró 1942 – 2016” al respecte d’un seguit d’exposicions celebrades a Ca L‘Arenas i que va amb el segell del Museu de Mataró, segell amb una teòrica imatge de certificació oficial per a hom que no conegui l’odi del Museu envers l’art local. Aquest és un document amb una quantitat d’errades i falsedats importants que el converteix ne un document digne de L’institut de Nova història. Dades falsejades, noms erronis i principalment una mirada sectària posant l’accent sols en la postura que han cobejat durant els darrers anys i fent mirada esquiva, fugissera i essencialment menystenidora cap el paper de la plàstica i els seus artistes.

I em poso com exemple. Agradi o no, entre un servidor i el meu pare, han estat han estat uns setanta cinc anys, que aviat està dit, dedicats a la crítica d’art a Mataró, amb presència a Ràdio Maresme, Radio Mataró, Cadena 13, Televisió de Mataró, Diari de Mataró en les diverses etapes i noms, El Maresme, Capgròs i altre col·laboracions en mitjans d’escassa durada i transcendència . Un nivell d’informació artística envejada arreu del país. Doncs bé: Història oficial, silenci total. A Mataró no ha existit cap mena d’informació artística. M’estalvio els adjectius ja que serien ofensius i altament malsonants.

En el que pertoca a monografies individuals existeixen certs llibres o catàlegs d’exposicions dedicats als més importants artistes mataronins ( Perecoll, Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Rafel Estrany, Santi Estrany, Emília de Torres, Jordi Arenas, Josep Mª Codina) però en molts d’ells inclosos alguns de la sèrie Singulars realitzats per Cultura Mataró, no existeix cap mena de documentació històrica, ni tan sols un currículum personal i expositiu ( ex. Novellas, Capitani, Jaume Arenas)

Quan les activitats artístiques desapareixen del món comunicatiu , l’art desapareix de la col·lectivitat. Actualment qualsevol exposició , o un fet artístic important en el petit món de l’art local, no arriba enlloc, una vegada no existeix cap mitjà d’informació que es faci ressò del mateix. Un recorda que quan estava a televisió de Mataró, amb molt pocs mitjans, es donaven imatges de totes les exposicions  que es feien a Mataró i rodalies i s’emetien en l’espai d’art i els noticiaris. Ara, amb molts més mitjans, sols s’enregistren les de protocol, aquelles en les que hi acudeix un regidor o l’alcalde, anant en orris un fons documental cultural important.

Si no documentem els fets d’avui, difícilment podran ser observats, estudiats i analitzats en el futur. I un art sense documentació dels fets, i documentació documental , i valgui al redundància, en forma d’obra d’un fons d’art és el preludi d’una mort anunciada.

I en aquest camí estem. I el pitjor és que amb l’aquiescència dels propis artistes que segueixen mesells en el silenci més absolut, aquell que els porta  a l’oblit de les properes generacions.


dijous, d’abril 16, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT



G       galeries d’art.



 Com ja dèiem en parlar de La destil·leria, el nombre de galeries comercials de Mataró és tan paupèrrim que es redueix a la unitat, però no volem parlar ara de les galeries comercials si no dels espais expositius es diguin sala d’exposicions, galeries, o com fa uns anys es va posar de moda espais d’art. Aquests segueixen essent molt escassos tant com per la importància de Mataró, capital de comarca, vuitena ciutat de Catalunya i 51 d’Espanya com per el gran nombre de creadors i l’existència d’un pòsit molt important en l’artístic i expositiu a les seves esquenes.

Actualment els espaís expositius existents a Mataró son:

“Can Palauet” vedat des de fa 18 temporades a la plàstica i dedicat únicament a la contemporeneitat de MAC i entitats bessones.

Museu de Mataró ( Can Serra) i Ca l’Arenas ( secció d’art del Museu de Mataró). Sense programació definida ni en línia ni intencions. No estan oberts a cap proposta expositiva provinent d’un artista individual o col·lectiva. Ells son els que marquen què, qui i com ha d’ocupar l’espai. Sense periodicitat , publicitat i propostes tractives dormen en la somnolència més absoluta.

Fundació Iluro ,hereva de l’acció expositiva de la Caixa Laietana. Encara que compta amb tres espais expositius aquests son ocupats generalment per entitats i estaments i rarament es dediquen a les exposicions plàstiques. Darrerament sols La sant Lluc ( anyalment) i la Biennal Torres García ocupen artísticament els seus espais.

Sala del col·legi d’Aparelladors , gestionada per l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró, ofereix de fa anys unes temporades complertes que amb un criteri eclèctic  reparteix  entre artistes locals i forans, en ample ventall de tècniques i estilístiques. Amb una qualitat prou acceptable s’ha convertit en el millor espai expositiu lliure de la ciutat, encara que presenta un inconvenient important com és el seu horari d’obertura.

Sala del Casal Aliança , gestionada també per l’associació Sant Lluc serveix per realitzar exposicions de to menor, especialment entre artistes afeccionats o amb nivells qualitatius inferiors.

L’espai capgròs amb quinze anys d’existència i dues centes exposicions en el seu historial, és un espai atípic ja que no respon a les condicions tècniques d’una galeria expositiva però si en canvi ofereix un resó públic important  el que l’ha convertit en un espai cobejat tant per artistes amb pedegree per realitzar-hi experiències que no podria dur a terme en espais expositius convencionals com per artistes en el pas d’afeccionats a un nivell una mica superior.

La Destil·leria , ens remetim a la lletra D d’aquest abecedari.
Nau Gaudí que ocuparà la lletra N del nostre abecedari.

Fora d’aquests espais , n’apareixen altres com centres cívics, Can Marfà, Moldumat o alguns espais de restauració que esporàdicament  també duent a terme activitats expositives.

Res a veure amb altre temps . En començar els anys vuitanta a Mataró mantenien activitat expositiva permanent  els següents espais expositius:
Caixa d’Estalvis Laietana ( Biblioteca Popular) ,Galeria Tertre (C.Alamos),,  L’Abast ( C. Sant Bru ) , Sala Fuset ( C. Sant Francesc) , Museu de Mataró ( Plaça Ajuntament),  Studium 48 (c. Sant Josep) ,Tot Art ( C. Torrent), galeria Anticus ( C. Unió . Pla d’en Boet), Submari groc ( Torrent ),  Banc de Bilbao ( Camí Ral), Caixa de Catalunya ( Riera) ,Banc Mercantil de Manresa ( C Barcelona) Club Naútic de Mataró ( platja del Callao) , C.A. Laietania ( La cornisa) ,Foment Mataroní i U.E.C. (ambdues  al carrer Nou) , casal Aliança ( c. Bonaire), Casa del llimoner ( c. Massevà), la Biga Blava ( c. Sant Antoni).  Totes aquestes de forma més o menys coetània.

En èpoques posteriors s’hi afegí una saleta municipal a l’entrada de l’Ajuntament que va desaparèixer en inaugurar-se Can Palauet , Fundació Mare Nostra (Riera ) , radio Nyala (baixada escaletes) , Anteprima (plaça santa Maria), galeria Minerva ( c. Barcelona) i finalment ja en aquest segle Espai 28 (carrer sant Francesc),  enBlanc (c.lepanto)i Gal-Art ( Rda O’Donell) Igualment cal considerar que la sala de la caixa Laietana passà la Riera i a posteriori a la Fundació de l’entitat al carrer Bonaire, mentre que durant unes poques temporades també s’habilità espai expositiu  en l’antic espai de la Bilbioteca ( Primer pis Plaça Sta Anna)

Com podem observar una davallada expositiva a la que caldria trobar raons que a bon segur son sociològiques i econòmiques. Per un costat d’una mala gestió empresarial i per l’altre una mirada de poble, d’artistes i compradors amb costums poc professionals com la compra al taller i no a les galeries, o l’adquisició d’obres a Barcelona, molt en el concepte de Mataró sota teulada aquell excel·lent llibre de Manuel Cuyàs amb fotografies de Ramon Manent.

Sigui com sigui, crec que ni tant ni tan poc. Mataró com a ciutat de serveis en que sembla vol especialitzar-se precisa d’un teixit d’artistes i compradors el suficient potent com per exercir aquesta funció i la de capitalitat comarcal.  I un comerç cultural de qualitat és signe de riquesa formal i intel·lectual d’un poble.

diumenge, d’abril 12, 2020

Abecedari de l’art mataroní, en temps de confinament (VI)



F   Fons d’Art


Si ara després d’aquest confinament, en les a bon segur compulsives sortides que farem per recuperar la vida activa, vostè decideix que estaria bé recuperar la mirada dels nombrosos i qualificats artistes mataronins vius i aquells ens han precedit, he de dir-li que ho té difícil, i si no es vol moure de Mataró, encara pitjor ja que és impossible fer aquest repàs històric fonamental, ja que la nostra ciutat, la dels capgrossos, deu ser l’única ciutat  de cert nivell i amb Museu Municipal que no disposa d’un fons d’art dels seus creadors.

El Museu de Mataró va iniciar-se amb un fons prou important gràcies a l’actuació del seu fundador Rafel Estrany que  formava part de la Junta de Museus el que li va permetre traslladar al de Mataró un seguit d’obres importants que després de la desfeta de la Guerra Civil no havien estat reclamades per el seus propietaris, com per ex. la col·lecció de gravats de Goya o uns dibuixos de primera època de Dalí.

Fora d’aquest fons inicial  i de l’entrada d’alguns fons com el Fons Arenas, o la col·lecció de Xavier Ubach, les entrades d’obres d’art a la col·lecció municipal ha estat sempre minsa i com a conseqüència de “pagament” per haver realitzat alguna exposició, com va ser en els temps de la direcció de Santi Estrany, o amb les exposicions plàstiques realitzades a Can Palauet de les que es recollí un bon grapat d’obres que han restat visibles sota unes més que dolentes condicions expositives i de conservació a la biblioteca Pompeu Fabra. I justament des de Setembre ,  Can Serra acollia una exposició de les obres arribades al fons durant les deu últimes temporades , exposició de tan misèrrima qualitat fora de dues o tres exposicions que era per sortir plorant de la visita.

Certament que en les col·leccions locals hi deuen haver més obres , com les relacionades amb el MAC o els diversos tallers de Gravat , però aquest és un secret més ben guardat que el de la Coca Cola. Mai s’ha fet públic el llistat del fons reals d’obres que podríem dir públiques, malgrat que quan s’inaugurà Ca l’Arenas i d’això ja fa catorze anys es va prometre que en el centre hi hauria un terminal informàtic en que es podrien consultar tots les dades de la col·lecció municipal. Però com tot el que es refereix a la plàstica el resultat ha estat promesa incomplerta.

Per tant si voleu veure el treballs dels més importants artistes mataronins , vius o morts, no trobareu  cap indret de la ciutat a on gaudir-los, però el que és més preocupant , de molts d’ells la ciutat no disposa de cap obra representativa del seu fer, i en altre la seva representació és anecdòtica i d’una qualitat minsa i escassa.

El cert és  que l’únic indret és on es pot veure una representació qualitativa de les obres dels més importants artistes locals és el Museu de Llavaneres amb obra significativa de quasi tots ells, o en el Fons d’Argentona ( casa Gòtica) on hi l’obra que dipositaren a l’Aixernador tots els artistes que varen passar per aquell emblemàtic indret i que respon a obra iniciàtica dels que ara son importants artistes locals.

La necessitat d’un Fons d’Art d’artistes locals és absolutament imprescindible per establir un nexe comunicatiu i d’unió entre l’art de l’ahir i de l’avui, i el llenguatge plàstic dels seus creadors. A més és un símbol comú que augmenta el sentit de col·lectivitat entre els ciutadans com va quedar ben palpable amb l’exposició Tempus Fugit que reflexionava sobra aquesta baula d’unió dels tempos artístics , que no hem d’oblidar mai és una manera de reflectir els “tempos” de la societat en la que es produeix la creació.

Ara bé, està disposat l’Ajuntament a la creació d’aquest fons d’art . Jo dic , rotundament NO, encara que de tant en tant el deslleial, en el que respecta a mi, alcalde Bote de tant en tant ,quan em veu i com per acontentar-me, em diu, Pere , ja tinc l‘espai per exposar el fons d’art i jo li dic que sí, que sí , que quin fons d’art.

No em vull fer mala sang amb la proposta de Fons d’Art que un va encapçalar el 2005 i que finalment es signava el 2007 com em recorda la fotografia que encapçala aquest post, i que van dinamitar amb tota la mala llet del món, la gent de Cultura i els regidors Graupera i el jeta de Penedès. Una història que tinc documentada fil per randa i que és la demostració del poder mafiós de Cultura Mataró. Tot amb l’aquiescència de l’alcalde Baron que em va apunyalar per l’esquena, tot somrient.

No em vull fer mala sang però segueixo pensant que encara és possible aquell somni i que amb bona voluntat i amb cartes damunt la taula per part de l’administració, i sense comodins amagats, Mataró podria gaudir d’un excel·lent fons plàstic que seria orgull de la ciutat i dels seus artistes. I sense costar gaires diners que ara n’hi ha pocs i en sortir d’això encara n’hi haurà menys.

Algú al consistori és capaç d’agafar el repte?. Sra MªJosé Pérez Carrasco si vol passar a la petita història de la Cultura local com una dels pocsregidores que ha fet quelcom positiu per la Cultura de la ciutat, aquesta és una bona oportunitat.

Per pensar-hi.