DRETS D’AUTOR

Massa vegades hom creia que en adquirir una obra d’art , per humil, senzilla i modesta que es tractés , el comprador n’adquiria com una pàtria potestat i en podia fer el que li vingués en gana. I no parlem tan sols dels compradors particulars , i sí especialment de quan els compradors eren , empreses , institucions privades o el mateix estat mitjançant qualsevol de les seves múltiples institucions.

Diversos han estat els judicis , i les sentències , que han anat donat raó als creadors davant flagrants mal usos d’aquest dret de propietat absoluta , inexistent i a més il·legal. Ara sembla que definitivament no tan sols queda ben determinat , ans s’amplia aquest propietat legal donant a l’artista l’anomenat “droit de suite” amb el que tota revenda oficial d’una obra generarà per l’artista un benefici que anirà de manera inversament proporcional al cost d’un 0.255 a un 4%.
Aquest fet que incidirà poc en el comprador si afavorirà a l’artista en especial al jove i menys conegut , ja que els grans artistes disposen tots ells de societats que ja gestionen els seus drets.

És dons el moment d’estar a l’aguait. Aquells que ens passegem per les subhastes barcelonines , encara que sols sigui com visitants de les exposicions prèvies , ja estem acompanyats a veure obres d’artistes mataronines que surten al parquet. Ara , d’aquesta venda n’obtindran uns beneficis proporcionals al resultat final, fet del que ens congratulem ja que n’és acte de tota justícia.

PRESIDÈNCIA


TVMataró llençava ahir la notícia i Cap-gros se’n feia ràpid ressò . Carlos Fernández assumiria part de les competències de l’àrea de Presidència que havia deixat Esteve Terradas en abandonar el consistori local per ocupar càrrec parell a la Delegació del Govern a Barcelona. L’altra part quedaria en mans d’un Gabinet d’Alcaldia mentre que Núria Aguilar es dedicarà a la gent gran en una regidoria independitzada de benestar Social.

Tot en sí es ben noticiable i mereix una atenció que l’hora que marca el meu rellotge impedeix dedicar-li ( veure el Penya – Barça ha valgut la pena ) i que haurem de deixar per aquest cap de setmana.
Però sigui com sigui no m’estic de fer un petit paral·lelisme. En aquests dies tots hem escoltat comentaris al voltant de la famosa expressió d’Oriol Pujol qualificant de “casa de barrets” al Govern de Catalunya. No fa tant vàrem escoltar de boca de tan il·lustre personatge fill del seu pare , o potser filant prim , fill de la seva mare , parlant de Montilla com la bèstia grossa.
Dons bé , Oriol Pujol des de 1993 fins al final del poder del seu pare a la Generalitat, va estar acochat al departament de Presidència en diferents càrrecs ( Cap del Gabinet Tècnic . Dtor General d’Afers Imterdepartamentals. Director General del mateix i de Relacions amb el Parlament ).

És a dir , la gent del partit , la més barroera , la més primària , aquella que ataca a l’adversari pensant no que és un adversari i sí que és un enemic ( del lloc de treball és evident ) és a la que es destina lloc tan important i que es vicia de contingut per convertir-se en guàrdia pretoriana d’aquell que mana.

Si Baron és això el que vol, ha encertat del tot amb l’elecció de Carlos Fernández , i a més com deia un bon amic, si té feina ,encara que bruta, no és dedicarà al dia a dia , fet que la ciutat i tots agrairem. Però si Baron creu en un govern en progrés per tirar endavant aquest nomenament és un greu error.

Potser per això quan avui m’arribava un correu convidant-me a un acte el proper dilluns per celebrar el primer aniversari del nou Govern, em preguntava si de debò hi havia alguna cosa que celebrar i jo mateix em responia, fora del fet de que no manin els altres ( que seria molt pitjor), de celebrar , celebrar ..., res de res.

QUATRE ( II )

“Quatre” és la mostra que cada any en arribar la primavera ofereix Caixa Laietana a quatre artistes joves ( o no tan joves si tenim en compte que algun depassa la quarantena ) en l’intent d’oferir una mirada a un art que podríem dir més fresc o menys acomodatici.

Hem de reconèixer que sense assolir grans nivells, anteriors edicions de Quatre ens havien ofertat una mirada més intensa que no pas la d’enguany establerta més en l’artifici , en el joc , que no pas en la reflexió, l’aposta crítica i la valentia creativa més enllà dels plantejaments estrictament pictòrics.

Fora del mataroní Màximo Almeida , del que en parlàvem en un post de fa uns dies , amb una obra afermada en el seu llenguatge peculiar i que be val una deturada visita , en la resta existeix una tendència excessiva per un decorativisme “modernillo” , en unes obres que a vegades cauen més en el que podríem de dir de botiga de mobles de disseny que d’una galeria d’art.

Àngel Martínez ( Barcelona 1966 ) redueix la seva presència a un teòric simplisme en el joc de les composicions. Objectes comuns i quotidians convertits en elements geomètrics per conjugar formes i volums que en aquest venen acompanyats de la presència del color , a la recerca d’un senzill tromple l’oeil que no provoca en absolut.

Envoltat d’una mirada a lo De Chirico , però en les seves antípodes en el que pertoca a concepte , Àngel Martínez fracassa en el seu intent d’aconseguir convertir els elements habitual en elements essencialment bells. I el seu fracàs està no en els objectes i sí en la seva mirada que vol ser freda i esdevé insípida , i que vol jugar a ser interessant quan en realitat és vulgar.

Tot en aposta absolutament fallida que ens transporta a una motivació pueril sense cap mena de transcendència

ART I DINERS

L’art val el que la gent vulgui pagar per ell. Són paraules de Maria García Yelo , actual directora del departament espanyol d’Art Contemporani de Christie’s i que fa fins ben poc era subdirectora del Museu Reina Sofia.

Diners els de Roman Abramóvich , el multimillonari ucranià mes conegut per ser l’amo del Chelsea que fa ben pocs minuts ha perdut la final de la Champions.

L’altra dia es va gastar ell solet 76.5 milions d’euros per adquirir un tríptic de Francis Bacon i un nu de Lucian Freud ( Benefits supervisor sleeping ) , amb el que aquest artista aconseguia el rècord de preu d’una obra d’artista viu.

Diners i paraules. I com no, Art. Tres elements que conjugats poden donar molt de sí.

20 DE MAIG. JAUME ARENAS

Benvolgut Jaume:

En un dia com avui no vull passar per alt el teu record. Estiguis on estiguis , a bon segur allà on descansen els bons artistes, m’agrada pensar que segueixes amb delectació el que passa per el mon de l’art d’aquí baix , llegeixes els comentaris del que s’escriu i al menys en el que per a mi pertoca , mantens aquell retolador verd per subratllar les paraules o frases que no et semblaven be i poder-les retopar en la primera conversa.

No puc negar que enyoro la teva presència , la teva passió vital per l’art i per la ciutat. Segueixo admirat amb les teves aiguades que ara , i amb comptagotes , de tant en tant aquests ... ( millor no dir la paraula, que tu eres senyor de correcció exquisida ) que manen en la que va ser la teva casa ens presenten de trascantó.

És clar que segueixen seduint-me els teus treballs de marines turmentades , en especial quan afegies aquells tons grocs, rosats o acarbassats, però segueixo pensant en la teva capacitat de les aiguades submarines , en aquells detalls de boira i pluja , en els retrats del Ferm , que mai ningú ha retratat com tu vas saber fer, en ...

Però ja ho veus . Avui ha fet vint-i-cinc anys que ens vas deixar i ningú ho ha recordat. Ni tan sols aquells que per obligació moral haurien de fer-ho. Però no t’importi, son uns malnascuts ( no rondinis , el que ho diu soc jo) però vull que et quedis amb el record de la gent de la ciutat que encara llueixen de les teves obres , que segueixen embadalits davant els teus mars tempestuosos , que...

I és que tu Jaume , vas ser en realitat un revolucionari. Un revolucionari benestant que vas saber fer entendre a la burgesia de la ciutat que calia anar un parell de passes més enllà i que en realitat això del realisme i l’abstracció eren dos camames per engatusar a incauts. Que la raó era una i sola.: el bon art.

Podria i voldria dir-te més coses però que et puc dir que tu no coneguis de primera mà. Simplement , i en dia tan assenyalat voldria renovar el sentit més profund del meu respecte i la meva amistat.
Amb tot el record, una abraçada de

Pere Pascual Martí , PIC II

PS.- Quan tot passejant per aquí et trobis amb el pare i ho comentis , dóna-li un petó i una abraçada ben forta. Li dius, encara que ja ho sap, que el trobo molt a faltar

“Jaume ha mort a les 13.18. Habitació 202 de l’Hospital. Ha sofert molt . Que descansi en la Pau de Déu”. (20.03.2008)

Paraules del diari de Jordi Arenas , explicitades per F.Masriera en el llibre “Jordi Arenas , la sublimació de l’art”.


Avui fa vint-i-cinc anys que va morir en Jaume Arenas , el germà gran de la nissaga Arenas , el veritable artista de la família. Encara que la seva casa és ara el centre d’art del museu de Mataró , ni aquest ni ningú ha tingut la decència de fer-ne el més petit dels recordatoris.

Per això , per a la regiduria de Cultura , per els responsables d’art del PMC o de l'IMAC o com li vulguin dir, per els responsables del Museu de Mataró, per aquells que remenen a Ca l’Arenas i han fet una programació en l’oblit i per tots aquells que podien i haurien d’haver-ne fet memòria , vagi el meu sentiment de menyspreu més absolut.

JOAN LAPORTA

Ahir vaig ser un més del milers d’espectadors que respectuosament , per allà dos quarts d’onze, van acostar-se al receptor de televisió, van sintonitzar TV3 i varen disposar-se a escoltar al President del F.C.Barcelona que havia de desgranar raons, causes, motius i circumstàncies de tot el que havia succeït en aquesta maleïda temporada.

Laporta és d’aquells de silogismes senzills: Abans , la religió era l’opi del poble. Ara diuen que ho és l’esport. Si és així jo soc el “papa” d’aquesta religió peculiar que n’és el barcelonisme i per tant sempre tinc raó i la meva veritat és indiscutible quan parlo ex-càtedra.

Per això va rebutjar la roda premsa amb tots els mitjans de comunicació, i es va dirigir a TV3, avui per avui encara la seva ( demà serà la Sexta que ves per on la manega en J. Roures amic personal i soci de J.Cruyff) i va llençar el sermó exculpatori per ell , dirigint alhora tota la culpa cap avall , en una postura inacceptable com a persona i impresentable com a dirigent.

Però aquell que volia deixar de ser el gendre de .. i el cunyat de..., per que aquells fossin el sogre de.. i el cunyat de..., no ha sabut veure que la gent d’ara és del tot descreguda i que per tant no combrega amb rodes de molí, i menys quan el que et volen fer empassar son “pedretes” de l’alçada d’un campanar.

Per això avui tots els periodistes s’han llençat a la jugular per valorar com un suspens la seva representació d’ahir. I és que aquests que manen segueixen vivint en uns núvols . Ja pots guanyar la lliga que demanen la teva dimissió i et tomben el canvi d’estatuts (Calderon i R.Madrid) , o be et diuen que estan del tot al lloro i per tant no es deixen enganyar ( Laporta).

I potser és que l’opi del poble ja ni és la religió ni és l’esport i ves a saber quin és. Serà Eurovisión o Chiquiliquatre , o serà qualsevol reality show de ballarins , models, o gran hermanos a l’ús ?.
Sigui com sigui , el que cada dia queda més clar és que la gent no es deixa ensarronar així com així, per una il·lusió o un ideal.

I be estaria que els polítics en prenguessin atinada nota. I molt especialment la gent que dirigeix el PSC a Mataró.


CULTURA A MATARÓ

Oriol Burgada és un dels millors periodistes que hi ha a la ciutat. Crec que ens honorem amb un respecte mutu , i per el que a mi pertoca amb una admiració total.
Ara els divendres a TVM ( repeticions diverses en el cap de setmana) l’Oriol comenta amb la col·laboració de diversos periodistes locals el més important dels fets noticiables de la setmana .I ho fa apretant en el punt just per intentar veure el rerafons de la notícia.
Els seus col·laboradors també son primeres espases ( Joan Salicrú, Teresa Carreras , Betty Doñate , Oriol Debat , Judith Vives , Vern Bueno...) . Aquesta setmana estava amb Espartac Peran, Manel Roca i Albert Calls. Després de les oportunes visites al tema Casal de Cerdanyola i el salt d’Esteva Terradas , es va comentar sols apuntant-se , el tema de la cultura a Mataró.

Encara que discrepo del tot en el vot de confiança a Penedès , del que cada dia que passa sense fer les explicacions del tema Fons d’Art ( ni una paraula oficial per part de ningú després de més d’un més d’haver presentat la renúncia i amb preguntes de ple ) em cau més als peus , la resta de reflexions va ser demolidora.

Poc temps, poques paraules , però totes elles dinamita pura per expressar el negatiu absolut de la situació actual a la ciutat.

Unes reflexions que mereixerien alguna cosa més que el silenci captiu d’aquells que manen en raó d’un pacte que dia a dia i de manera permanent s’incompleix de manera flagrant.

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

Sempre es diu que malament rai quan s’ha de celebrar el “Dia de ... “ , el que vol dir que la cosa no rutlla. Aquest diumenge ( 18 de Maig) toca celebrar el Dia Internacional dels Museus i encara que sortosament el naixement d’un turisme cultural i aquest fenomen de l’oci cultural ha fet augmentar i molt les visites , bo és incidir en el que es pugui, a conèixer de manera més intensa aquesta antics magatzems de tresors , cada vegada més adequats a la visió actual, que són els Museus.

Per aconseguir-ho hom se les empesca de la millor manera en l’afany de guanyar visitants en un dia com aquest , i més enguany que en caure en cap de setmana permet realitzar unes més atractives variacions. Potser el que ha dominat en general , tal i com ja s’havia fet en altres anys , és allargar la vista fins més enllà de la mitja nit i aprofitar els espais per realitzar petits actes i actuacions que fossin esquers atractius per apropar al públic, que després ja seria la vàlua del mateix Museu el que faria la resta. Una idea realitzada generalment amb tot èxit.

Però , i a Mataró?. Dons bé , a Mataró res de res , fora d’una conferència vàlida sols per a entesos , celebrada ahir divendres a Can Palauet al voltant de la Pintura catalana del Barroc, dels Juncosa a Viladomat.
Que no entenen res aquesta gent?. Tant inútils son?. A Ca l’Arenas hi ha un magnífic pati per haver realitzat avui alguna activitat musical o teatre de petit format. El Museu disposa d’estris com per exemple llençar-se al carrer i realitzar activitats a la Pça de l’Ajuntament , o....

És tant l’estat de degradació de l’activitat museística local que en aquests dies els Museus de Catalunya trien una peça per destacar-la i oferir-ne individualitzada visió. El Museu de Mataró, gandul fins a límits insospitats , presenta un gravat de Goya de la mostra que ocupa la seva sala, així ni tan sols han hagut de remenar i triar.
Amb això està dit tot però mentre, aquests ganduls segueixen cobrant , - i no pas poc -, per que Mataró sigui la riota museística del nostre país.

PS.- Per cert el Museu més visitat de Catalunya és el del Barça. Amb això està dit tot.

EDUCACIÓ. IMMIGRACIÓ. INTEGRACIÓ

Tres paraules amb un clar accent i molt ben posat. Tres paraules difícils de lligar i més quan els mitjans que es disposen son els que son , és a dir minsos , i que obliguen a prendre mesures que moltes vegades son difícil de fer entendre a uns i altres.

Tres paraules que si no les sabem cuinar adequadament poden provocar un daltabaix important en la comunitat i arribar a punts , com per ex, els que hem vist en països ben propers i més potents , que dirigeixen a un cul de sac de quasi impossible sortida.

Parlo avui d’aquest tema ja que em sorprèn i molt que malgrat haver passejat per blogs de diferents polítics en lloc he vist comentada la notícia que m’alegrava el matí d’ahir , quan llegia el dur i queixós discurs del Síndic de Greuges alertant de que les coses no tan sols no es feien bé ans el contrari , caminant per una via que poc de bo podia aportar.
Però Rafael Ribó volia llençar un elogi , indicant aquells indrets que sí estaven fent els deures i que n’eren exemple a seguir. Tres ciutats eren les anomenades, Vic , Olot i Mataró.


Crec que és una notícia magnífica i que es deu en bona part a la gran tasca duta a terme per l’antic regidor Pep Comas , un home d’altíssim nivell, com ho demostra el càrrec de responsabilitat que ara ocupa, que va ser el gran ideòleg del pla d’escoles i escoles bressol que van floreixent any rera any per els diversos barris de la ciutat , pla d’actuació del que a bon segur viurà la ciutat durant uns quants anys.

Per això em sorprèn , i molt, que hagi pogut passar desapercebuda. Evidentment no hi faig cap segona lectura ( Pep Comas és d’ICV) , ja que sempre ha estat home de govern més que de partit , i Baron ha vetllat i vetlla molt per educació ja que és tema vocacional que l’apassiona, per el que crec que caldria explicitar iapuntar-se tots aquest èxit i disfrutar-lo tal i com és mereix.

Felicitats Pep Comas . Felicitats IME . Felicitats Mataró.

LA FORÇA DEL GOVERN

En totes les anàlisi efectuades al voltant del canvi produït en el Govern municipal , apareix el comentari de la feblesa del mateix degut a la fluixa llista electoral ( diuen uns) , pèssima llista electoral ( dic jo) , però l’anàlisi es fa sols en base al PSC , no tenint en compte la resta de membres del Govern.

En parlar de Pep Comas queda ben clar que la seva retirada de la vida municipal es nota i molt. No és que Conxita Calvo ho faci malament , ni molt menys , però el coneixement , el nivell de contactes , el domini de la situació, la visió de futur de Pep Comas , es troba a faltar i molt . I més quan el que queda és fluix però que molt fluix.

( PS.- Baron deu estar creuant els dits , demanant que ningú més faci fallida. La raó és clara , mirar els noms que segueixen en la llista és per tremolar del tot).

FESTES DE BARRI, UN NOU INCOMPLIMENT DEL PROGRAMA ELECTORAL.

Comença la temporada. D’ara en endavant cada cap de setmana tindrem un part de la ciutat celebrant la seva festa particular.

No en soc gens amant , per no dir que en soc bastant contrari , al menys tal i com avui per avui estan establertes , per això em va agradar molt la proposta de Baron de : “... incloure en la programació de cada festa de barri un element cultural que sobrepassi el propi terriotri del barri i pugui ser atractiu pels públics de tot Mataró “.

De moment a la primera , res de res. Pregunto a gent que es mou en aquest ambient i em diuen que si he begut. Que més aviat al contrari ja que enguany l’ajut municipal encara és més escàs.
És a dir , un nou incompliment del programa electoral de cultura. I van......

MIRADA CAP EL FUTUR




Encara que a corre-cuita , és tard , he tingut un dia a petar sense un segon de descans, no vull passar per alt aquesta mena de columna diària en que s’ha convertit el post del blog. Per això començo amb imatges de les escultures de Manolo Valdés.

Després de passejar-se per alguns indrets de l’estat han arribat a la barcelonina Rbla de Catalunya una vintena d’escultures gegantines de Manolo Valdés. Son l’aposta anyal per aquest art al carrer que organitza La Caixa i que l’any passat va tenir el protagonisme de l’escultor Igor Mitorajj.

Encara que oficialment la mostra s’inaugura en aquest cap de setmana ja quasi totes les escultures son visibles i el cert és que fan molta patxoca. En sí mateixa és una gran exposició que hauríem de recomanar a tothom , però aquesta recomanació s’accentua enguany pels afeccionats mataronins , i encara s’accentua més per Baron i Bassas , i no diem Penedès ja que tots sabem que aquest no pinta res.

Una recomanació a la que afegiríem una cinta mètrica per anar prenent mides. Diem això ja que quan Lluís Bassat parlava del seu Museu a Llavaneres , explicitava que tenia previst un gran passeig d’escultures que aniria vorejant la Riera, començant a la cruïlla de la carretera de Mata i acabant a les portes del Museu, i que per començar havia encarregat una escultura gegantina a Manolo Valdés.

Creient de manera absoluta en la paraula de Bassat , un somia amb aquesta escultura donant la benvinguda al Bassat mataroní . Potser per això cal la mirada i les mides dels responsables, i com no la mirada de tots els bons afeccionats mataronins que ja poden començar així amb el que podria ser un aperitiu d’entrada al Museu.

ESTEVE TERRADAS

Sorprès del tot estic amb el meu post en referència al nou lloc de treball de l’Esteve Terradas que motiva la seva desaparició de la política mataronina.
Sorprès per aquesta certa unanimitat en el comentaris si fem ullada a allò que s’ha escrit per arreu. Una unanimitat que esdevé quasi absoluta quan en parlar de futur hom parla del fluix equip del PSC per mantenir la legislatura. Un concepte , el de llista pèssima , que va servir per anatemitzar a molts , entre els que em trobo , en aquella coral de palmeros encapçalats per les JSC que amb el temps han passat al silenci més absolut. Un silenci que no vull estar-me de dir han trencat amb una nota en referència al cas Casal de Joves de Cerdanyola que els hauria d’avergonyir de totes totes.
El voler salvar l’insalvable , - la postura municipal i molt especialment la de la regidora Barrera -, obviant Xerinola , el que és, el que ha fet i el que representa, els situa de nou en el lloc que es mereixen, el de la marginalitat més inútil.

I per favor aquesta vegada que no es molestin en post i comentaris. No van ser capaços de donar la cara quan calia i ara ja no val. Les JSC de Mataró és un veritable tumor en l’entorn de l’organització que no tan sols malmet amb la seva pressió a tot l’actiu municipal ( una gran majoria de votants socialistes mataronins no voldríem a Fernández i /o Barrera ni tan sols a la junta de la nostra escala) ans també impedeix que gent “normal” , amb il·lusions de noves aportacions , sense cercar cap poltona a canvi, s’acostin a la política per revitalitzar-la i eliminar a tants paràsits.

I qui es vulgui donar per al·ludit que ho faci. Segur que anava per ell.

SE’N VA E.T.

Fa temps que corre per la ciutat un acudit dolent encunyat per l’oposició. Diuen que quan E.T. ( Esteve Terradas ) passa per davant l’Ajuntament no pot més que aixecar el dit i dir allò de “Mi casa”.
L’acudit es dolent i està en aquella franja de la indolència ja que ni té gràcia , ni es barroer , ni arriba a tenir mala llet , però té un punt trapella, ja que certament després de més de mitja vida trepitjant Riera 48 des d’un o altra pedaç del poder , la figura d’Esteve Terradas forma part important de la història de tan venerables pedres.

La noticia de l’abandó de la Política municipal per part d'Esteve Terradas i fer salt amunt ( i quedi ben clar que dic salt i no patada ) per ocupar-se dels espais que tant be domina a la delegació del Govern, ha estat en part una sorpresa , però una sorpresa que no ha deixat indiferent a ningú, ja que per bé o mal tots el trobaran a faltar.


Terradas és com Gatusso, Makelele o Baquero. No arriba a la gent , la foscor del seu joc fa que massa vegades no s’entengui , aconseguint fins i tot crespar a l’afecció , però en canvi gaudeix de tota la consideració de l’staff que el considera indispensable.
Terradas forma part d’aquell nucli dur d’homes de partit de fidelitats insubornables. Dominador de la sala de màquines , aparenta un posat gris però sap que en les seves mans existeix el control, que dit d’altra manera significa el poder , que exerceix de manera sistemàtica sense que li tremoli la mà en un tarannà que pot arribar a acceptar allò de que el fi justifica el medi.
Home de partit , comissari polític , controla a uns i als altres ( l’oposició) no permetent cap variació de l’ortodòxia, el pacte o el que calgui a fi d’aconseguir uns objectius polítics ben marcats.

Per això la seva marxa afebleix el poder que no disposa de recanvi pertinent, ofereix descans a l’oposició, i especialment allibera a molta gent del mateix Ajuntament que el tenien com el “coco” per la seva rara habilitat en esbroncar sense mesura, tenir un concepte molt baix del que significa respecte a les persones inferiors en l’escalafó i exercir una evident tirania ( a bon segur en raó de la seva feina) en tot el que pertoca a la referència exterior que , i ho dic amb absolut convenciment , ha pogut perjudicar diverses vegades la imatge exterior del consistori mataroní.

Però si amb la seva marxa deixa un buit molt important en el partit, en el que pertoca al Govern provoca un cert desballestament difícil de corregir.
Si queda clar que Baron , Bassas , Romero i López son intocables en els seus llocs , que Batista per obvies raons no pot fer més del que fa , queden per ocupar el lloc Esteban, Melero, Barrera , Fernández i Pera.
Podríem descartar a Esteban ( per especificitat del càrrec) i a Pera en mig del canvi a Institut. A Barrera per la seva evident incapacitat , intuïda abans de les eleccions i demostrada amb escreix en el temps del mandat. Queden dons Melero i Fernández.
Aquest darrer és essencialment home d’aparell i com a tal ja és secretari del grup municipal socialista , però o es gira com un mitjó els condicionaments de l’àrea o no lliga ni amb Super-Glue , ja que cal recordar que actualment Terradas ocupava l’àrea de Presidència amb poder sobre Comunicació, Política Lingüística, Civisme i Nova Ciutadania, elements tots ells difícilment enquadrables amb el perfil del regidor. I quasi parell el cas de Melero, encara que certament disposa de més coneixements , més bones relacions i essencialment més capacitat que no pas Carlos Fernández , home molt d’aparell i absolutament de res més.

Quin ha de ser dons el paper de Núria Aguilar ?. Tots sabem que d’haver-se assolit el regidor dotze , ella seria actualment regidora de Dona , fet que s’agrairia de totes totes però, i ara ?.

Serà per ella el càrrec de Terradas?. Variarà el cartipàs i es crearà la regiduria de la Dona?. Tindrà un altra destí?. Moltes preguntes sense resposta potser inclòs per a ella mateixa, ja que cal recordar que Núria Aguilar ocupava en totes les apostes un lloc més avançat en les llistes , del que va ser descavalcat per Esteban i Barrera que l’avançaven en el lloc davant la sorpresa i indignació de la gran majoria de simpatitzants i militants , aquells als que no es pot qualificar de llepaculs, sabedors de que la causa de la seva baixada tenia fonaments personals degut a una decisió íntima que res tenia a veure amb la política.

Arriba dons el moment d’apostar. Quin serà el resultat final?. Sigui el que sigui quedarà clar que amb els vímets de que disposa el PSC és absolutament impossible fer un Govern amb cara i ulls , i ens haurem de conformar amb un govern dèbil o el que és pitjor , amb una qualitat baixa per una ciutat del pressupost i el nombre d’habitants ( i problemes) com ho és la nostra.

Però lamentablment això ja es veia molt clar quan es va presentar una llista de tan baix nivell com la que va ser presentada a les urnes.
O, no?