dimecres, de juliol 10, 2019

OLGA SERRAL.CAMÍ DE COTÓ.




L’Espai Capgròs presenta aquest estiu el novador treball de la mataronina Olga Serral, artista que malgrat una constant i diversificada activitat no és molt coneguda de l’afeccionat general, ja que defuig en part els camins expressius i expositius habituals per endinsar-se per verals  més específics en especial en el camp de la gràfica i els llibres d’autor.




Provinent de l’art gràfic, Serral ha trobat en el paper i en aquest cas el cotó, el suport idoni per expressar la seva sensibilitat artista i creativa, que es mou essencialment en les reflexions al voltant de la vida i de les petges i cicatrius que la mateixa ens va deixant en cadascun de nosaltres.



Mitjançant una investigació constant i no essent gens poruga en la gosadia, Serral es troba en la constant recerca de quin és el millor suport i camí per expressar les seves emocions. Ja sigui amb gravats, gofrats, relleus, inclusions  i fins i tot aquestes menes de fagocitacions d’objectes personals o ambientals, Serral va trobant moments per expressar les emocions més simples i les més complexes, emocions que depassen la seva personalitat per ser compartides per a tots els espectadors en uns peces senzilles i rotundes alhora, que sedueixen en la seva bellesa i emotivitat però que també ens interroguen sobre nosaltres i el nostre entorn vital.



Interesant exposició que precisa d’una detinguda visita ,  en la que no cal caure en el parany de quedar-se en la bellesa exterior i si precisa en canvi d’una reflexió interior i personal. Una exposició que ens predisposa a la següent en aquest camí encara molt incomplert que ha iniciat l’autora i en el que caldrà aprofundir i evolucionar.


Recomano la visita


dimecres, de juliol 03, 2019

RECUPERANT ELENA PAREDES





Al Maresme artístic existeixen dues marques que per se son sinònims de qualitat. Per un cantó Can Caralt, sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres que de fa un temps ha esdevingut veritable espai expositiu de referència a la comarca i que és cobejat, no tan sols per els artistes comarcals, ans també per artistes de gran qualitat d’arreu del país. L’altre és la Fundació Bassat que ja sigui en el paper de col·lecció , exposant els fons de la mateixa, com en el descobriment i recuperació de grans artistes que per diverses raons, no han merescut el favor de la història i el públic, com en el cas de Subarroca o ara mateix d’Elena Paredes que en la conjunció astral d’ambdues entitats  esclata amb resplandent magnificència en l’exposició d’estiu de Can Caralt, en el que es una veritable sorpresa que alhora significa una passejada per més de mig segle d’art català.




Elena Paredes ( 1955 – 1998) és un artista argentina que s’afincà a Barcelona i molt especialment a Cadaqués a on entrà en contacte amb el gruix d’artistes catalans que tenien el seu sojorn per aquelles terres. Va ser la primera dona que guanyà el Premi de dibuix Joan Miró ( 1955) i entre les seves exposicions cal remarcar les realitzades a la Maegth i Dau al Set , el que fa avinent el nivell del seu treball. Anecdòticament hem de dir que va exposar ala mataronina galeria  l’Abast ( 1977) en una col·lectiva d’art gràfic d’artistes catalans contemporanis , al costat del bo i millor de l’art del moment.


A la seva mort , el seu nom desaparegué del planeta artístic, cosa que ja haviasucceit en els  darrers anys de vida fina que fa un parell d’anys la Fundació Bassat aplegà un centenar de peces eves que han estat incorporades a la col·lecció i que ara, una reduïda part i en forma d’individual arriben per primera vegada al públic en general.

L’obra que es mostra d’Elena Paredes ens ofereix un recorregut per la seva trajectòria  desdel 1955 al 1997. Una trajectòria rica en matisos i evolucions i que ens permet fer-ne paral·lelisme amb la trajectòria històrica de l’art que català  en aquest convivència paral·lela .


Aquesta lectura ens permet , per un cantó, oferir-nos a una pintora amb un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en les més diverses tendències amb èxit total. Capaç de començar amb un paisatgisme constructivista i volumètric i seguir per un expressionisme figuratiu d’altíssim nivell. És justament aquesta capacitat de mimetitzar-te externa i el que és més important, interiorment amb les tendències existents a l’època, és  la segona gran característica del seu fer. L’informalisme conceptual i matèric, l’intrarealisme a l’entorn d’una nova figuració, i l’abstracció contundent que fa que noms com Tàpies, Mensa o Cuixart surtin espontanis  surant per la mostra , demostra l’alt nivell d’una gran artista que amb clares referències de molts, ofereix en canvi una mirada personal i única dels grans, passats per el sedàs de la seva pròpia personalitat.




Exposició altament interesant , que en realitat son dues exposicions en una. La primera , la que recupera un nom important que havia caigut en l’oblit (Elena Paredes) i al que caldrà fer una important revisió i la segona , la que ens permet fer repàs a la realitat artística d’una determinada època del nostre país en la que encara queda molt per estudiar.




Felicitats a la Col·lecció Bassat i a can Caralt per aquest treball conjunt que ens permet recuperar tan oblidat nom.

Exposició d’obligada i mol recomanable visita que serà una agradabilísima sorpresa per els amants del bon art.


dijous, de juny 27, 2019

OSCAR SANCHÍS. LA PERFECCIÓ DE L’AQUAREL.LA DESCRIPTIVA




L’exposició de l’artista mataroní , de fa temps afincat a Barcelona, Òscar Sanchís, que presenta els seus darrers treballs a la sala d’Aparelladors , m’ha retornat de cop i volta als finals dels anys 70, començaments dels 80 del segle passat.

En aquells temps sovintejaven a Mataró, especialment a Anticus, la galeria del carrer Sant Cugat i a la sala de la Caixa Laietana, i posteriorment a Studium 48 i Tot-Art, exposicions de Torrabadell, Ayneto, Fresquet, Olivé, Lloveras, tots ells membres de mèrit de la per un llavors potent Associació d’Aquarel·listes de Catalunya que practicaven una aquarel·la descriptiva, il·lustrativa , estricta en els cànons  i sense cap mena de vel·leïtat de modernor.




Una aquarel·la tan mimètica entre ells que J.M. Cadena un dia em digué que si els reunissin a  tots per fer una obra d’una mateixa zona i no els hi deixessin signar fins al cap d’un mes, molts no sabrien distingir la seva obra de la del seus companys, de tant alt grau d’identitat en l’estructura i resolució compositiva que tenien entre ells.

Quaranta anys més tard l’aquarel·la ha perdut el paper important que tenia en aquells moments, i no deixa de ser curiós, ja que el material, tant en pigments, com molt especialment en la qualitat i diversitat dels papers ha millorat ad infinitum, però potser la dificultat tècnica , - la tècnica és una circumstància poc apreciada avui en dia -, ha retirat als autors d’aquesta espectacular especialitat.
Sanchís en canvi, enamorat de la mateixa, ha aprofundit en ella fins adquirir un mestratge de perfecció considerable, fet que queda ben pales en aquesta replena exposició que omple a vessar les parets d’Aparelladors. Una exposició que per poder ser gaudida amb més intensitat bé en sobra una tercera part.



Una exposició en la que podríem fer diferenciació de dos tipus d’obres: les d’ofici i les de benefici. Les primeres son aquelles en que semblen realitzades quasi a cegues, o el domini tècnic li permet fer obre amables, d’indrets igualment amables, amb un resultat ensucrat  d’aquells del “que maco”, ideals com a  decoració standart , sense cap mena de compromís i passió. Obres de menú per a espectadors poc exigents. Obres solament d’ofici. Obres de pintor com  a millor definició. Obres formalment molt ben fets però sense cap ànima comunicativa més allà de la descriptiva.




Sortosament aquestes obre cohabiten amb d’altres més atrevides, més potents i que presenten uns reptes evidents. Obres en les que la tècnica no apareix com a única virtut , ja que hi ha una recerca del motiu, un establiment de les directrius en les que s’estructurarà l’obra, una aposta per una cromàtica més agosarada i un desig creatiu que supera en molt el simplement tècnic. Unes obres d’artista que van molt més enllà de les de pintor.





Exposició especial aquesta que avui Sanchís ens ofereix a Aparelladors. Especial per la tècnica, molt en davallada actualment, i també pe el concepte artístic. Però és una exposició avaluable tant per la perfecció tècnica d’altíssim nivell, com per el desig d’adequar a aires de modernor, una pintura decorativa i essencialment il·lustrativa que ja semblava enterrada a la història.

Però també ofereix una pregunta, com és per que Sanchís no fa un pas més enllà i aprofitant les seves capacitats no és llença per camins més desfermats, més en un estil com el del desaparegut Amadeu Casals, i cerca al contemporaneïtat d’una tècnica meravellós , actualment tant en desús com és la de l’aquarel·la.

De veritat que seria un plaer poder veure-ho i gaudir-ho.

dilluns, de juny 24, 2019

PINTURA, OH LA PINTURA !!!. SOTA MÍNIMS





 Els creadors quan assoleixen aquesta consideració en majúscules son capaços de tractar la seva especialitat en les seves més diverses vessants, però entre ells sempre n’hi ha una que correspon exactament a la seva “veritat” més estricta  i serà aquella en la que aconseguiran la plenitud personal, i com no la comunicativa, que a fi de comptes signifiques la raó i la conseqüència de l’art. 

Un músic és capaç de tocar més que correctament els més diversos instruments, però n’hi ha un en el que assoleix l’excel·lència. L’escriptor pot tocar els més diversos pals literaris  però serà sols en un d’ells quan es sent plenament realitzat. I justament el mateix succeeix amb els artistes , podran treballar diverses idiomes i emprar les més diverses tècniques , però serà sols en una determinada actitud que assoliran la seva veritat artística.





Qui hagi seguit el caminar de Teresa Pera a través de les seves exposicions ( Museu Monjo. Maig 2013 / La destil·leria . Desembre 2014 /Can Caralt. Llavaneres . Setembre 2015 .Col·legi d’Aparelladors 2015), no tindrà cap mena de dubte de que Teresa Pera és en ànima i essència, pintora, i és en aquest camp en el que sublima el seu missatge vital que justament troba en la plàstica pictòrica el camp abonat a la més desfermada de les seves dissertacions sensitives.  El seu políptic dedicat al seu mestre, mentor i amic, Alberto Gonzalo, n’és la demostració més fefaent. Una obra rotunda, mesurada i meditada que esdevenia veritable obra clau per entendre  la veritat plàstica i pictòrica de l’autora.




Ara però, tres anys més tard, ens trobem a La Destil·leria amb una creadora desorientada, meliflua, preocupada més per estar en l’ona de la mediocritat del concepte que no pas en la recerca potent de la seva expressió. Absolutament allunyada de la frase de Zóbel amb la que definíem la seva primera exposició : “Ver lo que ve, y pintar lo invisible del leve estallido”, Pera ha esdevingut una simple aprenenta a la que no s’endevina futur immediat.



És lògic que un, que estava encisat amb la seva creació, es pregunti com ha pogut ser aquest trencament amb un fer i un llenguatge creatiu en el que tot encaixava com anell al dit,  per anar a conrear les antípodes, i un no troba cap raó més poderosa que el fet de la seva entrada com a  professora ajudant a la facultat de Belles Arts.




Un indret ben curiós aquest, ja que en ell s’evangelitza més en la teoria conceptual posant l’accent en l’estètica, sempre que no caigui en decorativisme o bellesa, més propers a uns camps filosòfics que no pas en els fonaments acadèmics ancestrals, i en el que s’ha arribat a dir a professors  de tècniques pictòriques que allò era un perdre el temps, que la pintura era cosa del passat i que seria millor la seva desaparició voluntària que no pas la seva erradicació per ser element retrògrad indigne d’ocupar espais de docència.




Teresa Pera ha entrat en aquest mon del “conceptualisme” i amb la fe del convers ha renunciat al passat , i per tant al seu propi jo, per seguir al guru de torn i així avui  en aquest Sota mínims” a la Destil·leria presenta les seves raons que tal i com s’explica en la informació que publica la galeria responen a això:
“Durant el procés de creació, Pera s’ha aturat a reflexionar més que ma i sobre l’entorn. Preguntes com ara què persisteix de les substàncies que desapareixen, com es poden optimitzar els recursos o com canvia la percepció de la natura i el paisatge, han quedat plasmades en totes les seves obres.




«Sota mínims» pretén anar una mica més enllà de la reflexió ecològica i les qualitats narratives o estètiques. I per això també vol establir un paral·lelisme amb la condició de l’artista, professió que sovint es troba en situacions de precarietat. En definitiva, l’exposició és una invitació a dialogar amb l’espectador sobre un lloc i unmoment compartits. Sobre la idea d’una mala utopia, com diu Edgar Morin, que s’instal·la a poc a poc en l’imaginari de les persones. Sobre un territori que no pot quedar erm”.

Així, tal i com segueix explicant la informació oficial,” L’exposició s’articula a través d’instal·lacions, escultures i làmines cal·ligrafiades. L’aigua, el temps i el lloc modifiquen totes les obres. El metabolisme orgànic i el moviment aquós es fan evidents tant a les pintures com als objectes.
El caràcter performàtic de l’exposició és una de les raons per les quals Teresa Pera ha realitzat in situ algunes de les obres.”




I per tancar el cercle es presenta una obra que ha estat al taller de l’artista els dos últims anys i  s’ha anat esborrant amb l’acció de la humitat i les condicions a què ha estat sotmesa durant aquest temps.

Una exposició aquesta absolutament descompensada que com si d’una fibril·lació auricular es tractés fa que aurícules i ventricles no bateguin al mateix ritme i la intensitat del concepte, prou vàlid, no es parell a la intensitat de l’obra que el representa. Una obra que de tan aquosa, s’esvaeix, s’evapora i no deixa petja en el pensament i el record de l’espectador.

Potser per això , i en el convenciment de que Teresa Pera és una bona artista, m’imagino el mateix joc conceptual expressat mitjançant plàstica pictòrica  en l’evolució de la Teresa Pera de fa tres anys i crec que no hi ha color, millor dit, sí que hi ha color, molt color, i subtilitats , pinzellades, gruixos i textures. Hi ha pintura.

Pintura, OH! La pintura, a la que volen matar i segueix més viva i necessària que mai, una pintura a la que segur tornarà Teresa Pera, massa bona artista per perdre’s en bajanades puerils com les avui ens presenta.


dissabte, de juny 22, 2019

BIENNAL TORRES GARCÍA ( i V).- SELECCIONATS





Dèiem en el primer d’aquest sèrie de posts que enguany la Biennal no destacava per el nivell mig de qualitat, al menys en el que fa referència a les quaranta obres seleccionades. Desconeixo el nivell de les dues centes i escaig que es van quedar a la prèvia però confio absolutament en la vàlua del prestigiós jurat i per tant calculo que entre elles no hi hauria cap tresor amagat.

Entre les que han arribat a la vista dels espectadors, hi ha dos grans decepcions ja que les obres presentades no estan ni de bon tros al nivell de la seva qualitat com son els casos de Núria Guinovart i Gonzalo Elvira. 

De la resta poca cosa a remarcar.  De totes elles, sols l’obra de Martí Font Segú ( fotografia superior), mereixeria al meu entendre una major atenció essent digne al menys de ser guardonat. Una peça atractiva, molt ben treballada i que presenta interrogants, un fer poc habitual en aquesta edició. 


Al seu nivell també estava l’obra d’Alba Milán Sánchez,( imatge adjunta) a la que uns desajustos tècnics limitaven la seva força i poder d’atracció.


Fora d’elles , cal parlar del geometrisme ben realitzat i equilibrat d’ Aureliano Alfonzo, el joc geomètric cromàtic de Clara Isabel Arribas Cerezo, la frescor de Blanca Gibert , trencant les seves habituals horitzontalitats, el bon fer d’Adrián Jorques Tortosa i  l’afany purista perfeccionista de Jaume Pérez Cremades.
Tot en una edició més d’aquesta biennal plenament afermada en el context plàstic del país i de la resta de l’estat i a al que manca tan sols un petit salt per ser ja un concurs de referència generalitzada.

Amb les meves felicitacions   a l’organització vagi l’esperança i el desig d’una novena edició molt millor que no pas l’actual.



dimarts, de juny 18, 2019

BIENNAL TORRES GARCÍA ( IV ). ARTISTES LOCALS SELECCIONATS



Parlo de memòria però crec que no vaig errat si dic que aquesta és l’edició en que més artistes locals han estat seleccionats. I a més ho han estat amb peces que responen perfectament a la seva personal idiosincràsia pictòrica i sense haver fet concessions ni al premi ni al jurat . I ho dic així ja que generalment molts son els creadors que modifiquen lleugerament les seves lectures creatives segons la tendència general del premi o el jurat que el qualifica, apropant-les als seus particulars gustos més a l’espera de la recompensa econòmica que no pas a la recompensa creativa de ser seleccionat per el seu treball.




GLÒRIA BADOSA ( “F 1419” . oli sobre tela  162 x130 cm)

presenta una abstracció plenament emmarcada en la seva línia de treball actual  submergida com està en el camp de l’abstracció poètica. La seva obra “rafoleja” el que no és pas un defecte i sí una demostració del nivell que està assolint en aquest camp. El seu blaus, molt ben compensats amb una parell d’espurnes ataronjades, que equilibren la peça , creen una ambient enormement atractiu que potser té el defecte d’un cert decorativisme. Queda clar que el següent pas és “endurir” l’obra per seguir avançant en aquesta línia en al que sembla haver trobat definitivament la seva raó artística.




ANNA DE  JAIME ( “Metafísica de la Ausencia. Primeros principios en al consideración del intersticio y las posibilidades “. 162 x 162 cm)

Fa el salt al buit amb aquesta obra  ja que fins ara, o al menys públicament, mai havia presentat obra de mides tan grans. I fa al salt amb total desinhibició i un domini de les mides i l’equilibri que suposen prou escaient.

L’obra dintre de la seva estilística actual aguanta la mirada però queda una mica mancada d’una major consistència fet al que ajuda un cromatisme massa decoratiu. Ens imaginem la mateixa obra amb un treball de negres i grisos i creiem hauria estat molt més impactant. Aquesta certa baixada de pistó de caire decoratiu, i el títol son sens dubte el pitjor d’una obra que marca clarament el progrés de futur d’aquesta artista que s’està justament llaurant un nom en l’ambient local.




JORDI PRAT PONS ( “Deixalleria 2015”. Collage i oli sobre lli 150 x 120 cm)

Els artistes professionals mataronins no tenen per costum acudir a la convocatòria de la biennal. Ho van fer més abundantment els primers anys, però en els darrers edicions semblen defugir-la a bon segur per la por de la no selecció i el que podria significar per la seva carrera local. El cert és que és absurd ja que la cura de l’organització ha estat absoluta en tots els anys i mai s’ha filtrat cap nom, però..

Jordi Prat defuig d’aquestes misèries  i encertadament crec jo, cerca més la validació del jurat amb el que significa, que no pas la por de no assolir glòria efímera , i presenta en aqueta ocasió una obra habitual en ell a l’entorn de la seva estilística “vintage”. Una obra efectiva i molt ben treballada. , amb un cert grau de dificultat superior a les molt conegudes series de “botelles” o “xapes”. Potser a l’entorn del que significa un concurs, hauria estat més impactant qualsevol dels seus treballs sobre obres de grans artistes, però Prat , i tindrà raons més suficients que no pas les meves, ha apostat per la seva línia tradicional, i ho ha fet amb encert i èxit.





ITA PUIG. ( “Constel·lació 2/19”. Aquarel.la, tina xina, llapis i retolador sobre tela 114 x 162 cm)

Agradable sorpresa el retorn creatiu d’Ita Puig més centrada darrerament en altres activitats. En aquesta obra seleccionada, Ita Puig manté el  seu idioma creatiu contemporani en la seva plenitud, en aquesta invitació permanent a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i en la recerca constant de la serenitat interior. Una obra absolutament introspectiva en  la que és difícil penetrar per manca de pistes clares, potser per desig de la mateixa creadora que ens invita d’aquesta manera a plasmar encara que sigui metafòricament el nostre propi interior.

Obra ben característica de l’autora de la que celebrem el retorn actiu a casa nostra.




JAUME SIMON (“Territori cromàtic” Acrílic sobre paper 162 x 162 cm)

Jaume Simon presenta la única obra de caire conceptual, no pictòrica exhibida a la Biennal. Quatre escaires de colors emmarcant el buit, esdevingut espai físic en la paret que els sustenta. Un joc provocatiu marcant la pintura no com a “presencia” i sí com “absència” i redireccionant reflexions envers obres mestres com pugui ser el quadrat blanc sobre blanc de Malèvitx.

Una aposta , aquesta , que no es pas novedosa, i fins i tot el mateix artista va fer la mateixa juguesca en el Concurs d’escultura de la Fundació Vila Casas essent igualment seleccionada.


diumenge, de juny 16, 2019

8 BIENNAL TORRES GARCÍA. ( III ). GUARDONATS



FERNANDO DÍAZ GE (1961) . Resident a Alcobendas

Guardonat per  “Nuevo catecismo” un collage i dibuix sobre paper de  mides 84 x 150 cm.



Encara que he dit per activa i per passiva que m’agrada molt la obra guanyadora de Mònica Vilert, d, haver estat jurat del premi el meu vot hauria estat per Díaz Ge i la seva obra

 Una peça de molta intensitat i densa lectura conformada per 40 porcions individuals, cadascuna d’elles amb una gran dosi de seducció i misteri, en la com si d’un multi escàner cerebral es tractés, dissecciona amb rica i peculiar iconografia els petits detalls del seu peculiar món plàstic que m’apropa i em retrotrau a figures com Zush, o molt especialment el sevillà Gordillo.



JOAN ILL GARCÍA (1954) resident a Barcelona

Guardó per a l seva obra “Natura morta” , una tècnica mixta de fusta, tela polièster i pintura de 162 x 120 cm.




Ill especialista en treballar sobre límits pictòrics especialment en el que pertoca a la llum i la transparència., ens ofereix ara una seductora aposta dinàmica establerta en base i fonament a una geometria pictòrica molt en l’aire del vell informalisme en la seva vesant poètica que a través de la malla que cobreix la tela agafa un dinamisme i un ritme seductor que supera el trompe l’oeil en el que podria caure. Interesant.


JO MILNE  (1966)  Resident a Barcelona

Guardó per l’obra “Fossil Founding XIV”, un acrílic i oli sobre mylar i fusta de 140 x152 cm.




Jo Milne era a bon segur una de les favorites del concurs, tant per el seu currículum, com per el fet de que ja l’hagués fregat en la passada edició i fins i tot per circumstàncies emocionals personals que també entren en consideració en al deliberació de qualsevol jurat. Però si bé la proposta feta per l’artista en aquest el  seu a viatge per materials translúcids, creant tot un univers que levita impulsat per la força centrífuga del cosmos, proposta en la que es  mou darrerament, és interessant, el cert és que alhora es repetitiva amb unes visualitzacions identificadores marca de la casa però ja vistes en demesia en altres concursos i exposicions.
Proposta interessant però més que coneguda en el que pertoca a filosofia, ritme i cromatisme.


JOSÉ LUIS PAZ FO (1977) resident al Masnou

Guardonat  per “Ausencia fragmentada”, un esmalt i tinta sobre fusta de 94.1 x 119.6 cm.



Paz Fo, signava simplement FO quan fa uns quinze anys va exposar alguna vegada a l’Ateneu Laietana. Per un llavors mantenia una plàstica estructurada en la repetició rítmica i asincrònica de números o elements, amb un tracte molt directe i gestual, amb l’ajut de gruixos i color.

Ara per el vist amb l’obra guardonada segueix amb la sistemàtica reproducció però en comptes de donar primacia a l’objecte individual, el dona a l’obra en conjunt a la que en aquest cas la dota de ritme i sensualitat mitjançant petites pinzellades individualitzades , quasi inexistents per se, però d’una gran efectivitat en el conjunt global. 

Estilística de seducció visual important en aquest cas en l’ abstracció, com també succeeix en la figuració, com és el cas d’altre obres de l’artista.