dijous, de març 30, 2017

ESPAI DE LES ARTS. I LA VASELINA QUI LA POSA?




Ahir el regidor de Cultura va presentar primer a la premsa i a posteriori als teòrics usuaris ( curiosa aquesta prevalença de donar per fet una cosa que ni tan sols s’ha explicat als que han de ser els seus veritables protagonistes) el projecte de la Casa de les Arts a establir-se a l’espai de la Presó. Un espai que ja Antoni Sagarra en el primer mandat democràtic havia qualificat en el seu pla quatre anual per dotar a la ciutat d’infraestructures culturals , planejant convertir l’edifici de Rogent en seu del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Un pla que no es realità ja que com tots sabem, a Mataró l’aposta cultural com element de futur de la ciutat va ser ràpidament descartada i potser per això ara, en ple segle XXI, , estem com estem.

Aquí podeu trobar l’ideari del projecte que publica el web de Cultura. Un projecte que a primer cop d’ull es presentava amb una música engrescadora , en especial que s’apuntava la desaparició del monopoli expositiu de Can Palauet per part de l’art mal anomenat contemporani, que després de setze temporades , si, han llegit bé, setze temporades, tornava a uns camins més eclèctics i participatius.



Però a la que s’ha filat més prim, hem anat a la lletra de la cançó, i molt especialment a la lletra petita i als solos, hem pogut veure que res de res , que tot és una operació d’acotxar l’enlairament del projecte del M|A|C per que retorni las nivells de Can Xalant i com que fer-ho a seques hauria estat escandalós i a bon segur no hauria estat factible, ara ho encabim en un projecte global en que matem dos ocells d’un tret, aconseguim el que volem amb el MAC , i encara més,  alhora escapcem definitivament a  la plàstica a la que a més a més podrem acusar de no haver sabut aprofitar la gran ocasió que els hi hem presentat.

Un MAC que per cert és el gran desconegut de tothom. Ningú sap quin és el seu pressupost, qui mana en ell, qui és el seu consell directiu i assessor, com  fa la tria de projectes, com s’avaluen les seves actuacions , en el cultural i l’econòmic. Potser que per començar , obrim portes i finestres i expliquem amb detall que és el MAC, com funciona i quin és el seu modus operandi total.
Mirant el projecte queda clar que sols hi ha un gran beneficiat, el MAC que a més d’esdevenir visible, ,assoleix seu, sala d’exposicions, sala d’activitats educatives, sala d’edicions i multimèdia. I alhora pot recuperar el projecte de residents.




Fora d’ell, tots hi surten perdent. La gent del Sant Lluc es queden sense sala d’exposicions, que curiosament si tindrà el MAC, i sense espai de cap mena. El mal dit taller de Gravat , ja que no és de cap de les maneres un taller en el sentit educatiu i formatiu que havia assolit el taller de Gravat en les mans de Capitani i de Murtra, és simplement un aprofitament de material per , en una mena de coworking, uns interessats puguin tirar les seves estampes , i de tant en tant oferir de manera aleatòria algun curset puntual. Doncs bé, el mal dit taller de Gravat , perd un 40% de la seva superfície i es troba amb greus problemes ja que essent la Presó un immoble cultural de la més altra protecció, això impedeix tota mena d’actuació en l’espai.  És bo preguntar-se com podrà ser possible en aquest entorn , elements essencials com son extractors potents , gestió de residus, etc...

La gent del Llimoner i altres possibles entitats , queden penjants al mig del no res, ja que la Presó no es converteix com caldria esperar en un hotel d’entitats , el seu protagonisme esdevé en el clímax en unataula de centreen la que es posaran en solfa els projectes i la seva idoneïtat.




Curiosament no es parla del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Com a membre de la seva junta , he de dir que el Govern mai ha parlat d’aquest projecte, quan sembla evident la necessitat de que ell hi fos present i fins i tot aglutinador de molts dels projectes.

Igualment el Govern no parla de que s’adjunti al projecte el material que havia a Can Xalant i que pertanyia a l’Ajuntament. Males llengües diuen que això no és possible ja que aquest material, o bona part d’ell, ha desaparegut , amb la aquiescència d’una Cultura que ha mirat cap un altre costat.

També es parla d’usar espais de certes cel·les per a tallers a títol individual, encara que seria bo explicar com i de quina manera , retornant a la impossibilitat de fer coses per la protecció de l’edifici. És evident que per ex. no podrà ser possible que una paret s’embruti, això per no parlar de les mínimes infraestructures imprescindibles, en forma de piques, muntacàrregues per a poder pujar els material, en especial en el camp escultòric, etc.




Això sí , els projectes que es gestin a la casa tindran sortida a Can Palauet. Però, quins projecteS?. Sols el MAC està en condicions de produir-los, la resta son més oients que no pas presents i allà no podran generar res. Però a més a més, con es gestionarà això?. Qui avaluarà els projectes?. Com s’establiran les prioritats , i el calendari?. Hom amb qui hem parlat , acaba convenint que tot s’acabarà amb un repartiment d’espais i temps. Ex. Dos mesos de Can Palauet per el Sant Lluc, dos per el taller de Gravat, un per Capsa , un pel Llimoner i quatre per el MAC, amb el que s’acaba de desvirtuar tot.


A més a més , l’opció Can Palauet és una absoluta aberració ja que implica la desaparició de l’únic espai de la ciutat que pot ser emprat per exposicions de cert nivell.

El que cal és redefinir els espais expositius públics i relligar-los entre ells. Can Serra ha de ser seu de les mostres històriques i àmbit historicista. Ca l’Arenas ha de centrar-se en l’àmbit local i Can Palauet ha d’esdevenir en la veritable sala d’exposicions de la ciutat , amb un programa de nivell amb presència d’artistes locals i forans., sempre d’alt nivell; aprofitant la multiplicitat d’exposicions de nom que actualment es passegen per arreu sota el patrocini d’institucions i entitats. Una sala de nivell. Per això el lloc idoni de resposta de la Presó és Ca l’Arenas a qui s’ha de rescatar de l’oblit, començant donant-li la visibilitat  de tota mena , en especial horària, que ara no té.





I per acabar d’adobar-ho , Cultura decideix menystenir encara més a la plàstica , i l’exposició homenatge que realitzava a l’Ateneu ( Duran / Capitani) decideix traslladar-la a Ca l’Arenas. Si, la dels 1880 visitants /any , la de menys de 5 visitants diaris. La que sols s’obre els caps de setmana. Es a dir que una expo de quatre mesos a Ca l’Arenas aconsegueix menys visitants que els aconseguits en una setmana a l’Ateneu. I Ho fa de motu propi ja que el desig de la Fundació Iluro era mantenir-la. I era tant així que el forat que deixa serà substituït per una mostra commemorativa del 25 anys dels Dimarts del Llimoner.

Una exposició que ofereixen a Ricard Jordà. Un artista que fa uns anys , en motiu dels seus 50 anys de professió, havia aconseguit aparaular un antològica omplint el Museu i l’Ateneu. Ara , menys de la meitat d’espai, en un ambient inhòspit i hostil. A més a més, res d triar comissariat, comissariada per el Museu, un lloc en el que ningú coneix a l’artista i al seu fer. Per no saber, no saben ni si accentua el seu cognom , i com.




No entenen que si es tractada amb coneixement una exposició com  aquest pot visualitzar la història plàstica de Mataró de mig segle. Començant amb Arts i oficis i Jordi Arenas, seguint per els grans mestres Alcoy, Rovira i el Sant Pere més Alt. Tot seguint per Tertre i el boom artístic de la transició. Continuant  per la travessa del desert, els Dimarts del llimoner , fins arribar a l’art actual. Però això sols es pot fer amb algú que conegui a l’artista l’evolució artística de Mataró. I al Museu no hi ha ningú, però no importa ja trobarem una altre Raquel Medina  per fer el lamentable desastre de l’expo de Capitani, i pagar e ps uns quants milers d’euros.

Una història més que ves a saber com acabarà. Potser com el projecte de Can Minguell?. O com tants d’altres.

Lamentablement però la plàstica ja està acostumada que amb Cultura de Mataró la història sempre es repeteix i ella acaba essent la cornuda i pagant el gasto, Potser ara al menys arriba el moment de començar a dir prou i potser que si de cas la vaselina la posi Cultura.



fotografies pròpies

diumenge, de març 26, 2017

TEMPUS FUGIT



Aquest divendres es van acomplir dos anys de la inauguració de l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí.

Com que l’èxit de la mateixa va permetre a tothom situar-la en l’entorn de l’art local, no crec que faci falta ara fer resum i panegíric del que va significar per l’art local, per els seus artistes i per la realitat plàstica de la ciutat.

Ara però, i dos anys després , un lamenta profundament la traïdoria absoluta en la que es va moure en aquells moments i ho ha seguit fent en aquests dos anys, el departament municipal de Cultura, intentant minimitzar l’èxit de l’exposició i lluitant a sang per que la mateixa no tingués la continuïtat que havia promès l’alcalde Mora i defensava per l’escrit en el mateix catàleg, el propi regidor de cultura.

 Mentre hi ha diners sense límits ni control per el M|A|C  de molt escassa resposta ciutadana, la resposta permanent davant qualsevol avant projecte , que en aquets cas ampliava la seva zona d’influença a la comarcal, ha estat , no hi ha ni hi haurà mai un euro.

Per això, un que va depositar i gastar totes les seves forces i més en aquell projecte , i estava disposat a repetir desgast en la seva continuació, ara a dos anys vista pensi que en els seus més de quaranta anys de carrera en el camp artístic, tant  sols hi ha dos fets dels que un es penedeixi absolutament d’haver-hi pres part. Un és l’antològica de Pepe Novellas , el més lamentable homenatge que s’hagi pogut fer a un artista de nivell. I l’altre aquest Tempus Fugit, un projecte de futur i transcendència en el camp de la plàstica local i comarcal , dinamitat per la incompetència i sectarisme del conjunt d’impresentables que manen i  remenen de manera dictatorial en el vell casalot de Beneficència.

Emocionat en el record i entristit del tot en la realitat d’ara mateix, penso que malgrat els esforços d’aquest grapat d’indesitjables, Tempus Fugit ha quedat en la història com un projecte qualitatiu, solvent i seriós al que volgudament , uns han volgut tallar les ales.


dimecres, de març 22, 2017

VISITAR EL PATRIMONI DE MATARÓ. UNA PROVA IMPOSSIBLE




Les xarxes de Mataró bullen d’alegria (?) per haver classificat a la Basílica de Sta Maria entre els quarts finalistes del monument més estimat de Catalunya. Ara s’ha d’eliminar amb la Portalada del monestir de Ripoll, a qui ha superat en vots a la fase prèvia.

Curiosament Mataró, a qui ningú se l’hi acudirà qualificar com a ciutat monumental, és de les ciutats que va apostar amb més monuments per aquets concurs de votació popular. Així a Sta Maria- Capella dels Dolors , hi va afegir la botiga la Confiança, la Nau Gaudí i la casa Coll i Regàs.

Davant d’aquesta eufòria desfermada de la que en soc , com molts, enormement crític , he pensat que potser vaig errat i que em cal un reciclatge ràpid dels monuments patrimonials de la ciutat per  a una adequada “posta en valor” dels mateixos. Per això i davant d’un cap de setmana en la que la meva agenda està orfe d’activitats he pensat que seria un bon moment alhora que així complia la promesa d’ensenyar els tresors de Mataró a un vell company de treball enderiat com jo per l’art i el patrimoni.

Amb desig i ganes he intentat posar fil a l’agulla  però ha quedat demostrat que per poder visitar els “tresors” de Mataró precises de paciència i fins i tot d’una conjunció astral que afavoreixi l’incquadrable sudoko d’horaris i dies de visita.
Per que els horaris son els següent( extrets de l’opuscle municipal al respecte de  rutes i visites guiades març- juny 2017)





Capella dels Dolors:  A les 18 i 19 hores de l,1, 15,29 d’abril; 13 i 27 de maig; i 10 de juny. És a dir que tan insigne monument sols es pot visitar en dues visites a la tarda els dissabtes de cada quinze dies. Això si prèvia inscripció a Turisme de Mataró, inscripció que no es pot fer per internet i s’ha de fer telefònica o personalment.
La casa Coll i Regàs ningú et concreta quan es pot visitar. El web de la Fundació Iluro no n diu res i en la pestanya que indica “contacte” i que teòricament  podria permetre una consulta via mail, no dona a cap lloc, amb el que estàs impossibilitat de saber res de res.




Ës pot visitar en les rutes: “El Modernisme a Mataro” i “Ruta Puig i Cadafalch. Mataró- Argentona”:  La primera es realitza aquest diumenge 26 de març i el 29 d’Abril, 27 de maig i 18 de juny. És a dir el darrer diumenge de mes a les 11hores, mentre que la segona és els dissabtes 1 d’Abril, 6 de Maig i 13 de juny.a les 10 del matí (aquí la tria del dia sembla feta a l’atzar). Igualment es pot visitar si fas el triangle modernista al Maresme: Puig i Cadafalch, Gaudí i Domènech i Montaner, el diumenge 20  de maig a les deu del matí .Excepte en el cas del modernisme a Mataró, cal també inscripció prèvia. Ara en cap cas ens garantitzen que es pugui visitar l’interior de la casa degut a les obres de rehabilitació de l’edifici que esperem hagin estat menys destroyer que les dels esgrafiats exteriors.






Si volem visitar el clos arqueològic de Torre Llauder, la visita és el dissabte a les 12del matí ( hivern) 19 tarde(estiu), això si no plou ja que en aquest cas es suspèn la visita.

A Can Marfà el podem visitar el tercer dissabte de cada mes a les 18 hores.la visita guiada a can Serra és en canvi el primer dissabte de cada mes a les 18 hores.Si el que voleu es visita guiada a la Nau Gaudí aquesta és el primer diumenge de mes a les 12 hores, mentre que la visita guiada a ca l’Arenas és el segon dissabte de cada mes a les 6 de la tarde.




Si el que voleu es visitar les exposicions que hi ha a la ciutat. Cal recordar que l’hora de visita és de 17 a 20 hores  a l’hivern i de 18 a 21 hores  al’estiu. Obert de dimarts a diumenge ( Can Serra, Can Palauet i Nau Gaudí) mentre que Ca l’Arenas sols obre divendres, dissabte i diumenge.

Ara amb totes les dades a la mà, qui és el guapo que pot quadrar les visites sense dedicar-hi unes quantes hores per solucionar el sudoku i  un mes sencer per realitzar les visites I si això ja és letal per un mataroní que haurem de dir d’algú de fora que vulgui gaudir dels nostres tresors patrimonials.



Fa uns dies , en presentar el balanç turístic de l’any , s’assenyalava que els promotors turístics havien reclamat més activitats culturals en temporada d’estiu , en la que es tanquen algunes d’aquestes instal·lacions en el mes d’agost. No estaria de més fer possible que a l’entorn d’un sol dia fos visitable bona part del nostre patrimoni que lamentablement no és tant i no existís aquets desori que converteix en prova impossible de realitzar, el visitar de manera ordenada i adequada aquells indrets dels que tan orgullosos hauríem d’estar els mataronins. I ho estem.

I és clar com volem que el nostre patrimoni sigui el més estimat si és digne de tenacitat cum laude fer-ne una visita?.



(Les fotografies son pròpies i extretes de la xarxa)

dilluns, de març 20, 2017

QUAN DEPERTÀ EL DINOSAURE SEGUIA ALLÀ





Front de qualsevol problema hi ha diverses maneres d’actuar, que generalitzant es poden resumir en dues. Una és fer accions , d’una o altre manera , i l’altre  actuar a l’estil Rajoy, és a dir , no fer res, deixar que el tema es dilueixi, es podreixi, i morint o no , desparegui de l’espectre visual i mental .

En el tema Cultural a Mataró queda ben clar que la postura que sempre es pren és la segona , la de fer com si no passés res, com si no existís cap problema, i esperar que al diluir-se de l’atenció pública el problema desaparegués de per se, però no, en desperar el dinosaure segueix allà, com tan magistralment expressà Augusto Monterroso.






Fa uns mesos esclatà la polèmica davant la falsa restauració i real destrucció dels esgrafiats de Puig i Cadafalch a la casa Coll i Regàs,. El tema va tenir ressò molt més enllà dels límits locals amb la presa de posició de diversos professionals del mon de la restauració que van dir la seva , amb una quasi unànime repulsa davant de l’atemptat patrimonial sofert per tan vil actuació.

Un tema sens dubte important en el món cultural local, vista la importància de l’indret , un dels pocs edificis de veritable valor patrimonial de la ciutat i per el nom del seu protagonista, Puig i Cadafalch, i més en l’any dedicat a la seva memòria. Molt soroll, però de nous res de res. Ni la Fundació Iluro, ni Cultura ni Patrimoni va fer cap notificació pública oferint la versió oficial de la  , per a mi, clara malifeta. Han passat uns mesos i tot oblidat. Sense esgrafiats originals, però amb silenci absolut. I sense cap mena d’explicació oficial.

Fa una setmana era el Museu Arxiu de Santa Maria que es passava per l’engonal la propietat intel·lectual i organitzava una exposició al voltant de la restauració de la capella dels Dolors , fonamentada en fotografies de les quals una gran majoria eren de la fotògrafa Marga Cruz a qui ni se li demana permís per usarles en la mateixa, ni se li comunica l’exposició i a la que evidentment no es convida a la inauguració. Davant d’això sols un mail de semi disculpes, en el que plana un evident tuf paternalista de pensar “nena, no n’hi ha per tant, si en realitat t’estem fent un favor ja que indiquem el teu nom en fotografies i crèdits”: L’exposició segueix i evidentment encara no li han demanat l’obligat permís.




Altre alteració habitual de la propietat intel·lectual està en no col·locar com és normatiu el nom de l’autor en el lateral del cartell. Ara mateix en el cartell de ”A la vora del jazz” apareix la signatura de Ricard Jordà en la peça que ha cedit , però és una signatura sols reconeixible per el que coneixem a Jordà i a la seva obra. Però i aquells que no coenixen a Jordá, - recordem que el cartell és d’abast comarcal-, com saben el protagonista de la peça?.


El mateix va succeir amb el cartell de Carnestoltes . Em va agradar al veure’l en un anunci de les parades del bus. Encara que ho vaig remirar tot no vaig saber trobar el nom de l’autor, que cercant per la xarxa vaig saber que  era el dissenyador valencià Vicent Ramón Pascual.

Ja sé que diversos son els cartells que realitza el departament d’imatge que no precisen d’individualització, però si tota la resta, fet que no acostuma a succeir.





I seguim. S’anuncia que finalment l’alcalde republicà Josep Abril , que va ser afusellat tindrà el merescut homenatge en forma de peça escultòrica que realitzarà l’escultor Perecoll. Davant l’oficialització de la notícia apareix l’escultor Jaume Simón , dient que  a ell també li havien demanat un projecte i que per tant al menys ha d’existir el respecte professional i fer-li comunicació de que la seva peça ha estat refusada. Una presentació que confirma Jesus Nieto que era l’encarregat de fer les propostes, que alhora indica que també havia estat convidat l’escultor Yago Vilmanyà que no va arribar a presentar el projecte i que el de Simon era molt més econòmic.

Davant d’això i sense entrar en valorar si és just o no que s’encarregui a Perecoll, - no he vist el seu projecte però m’agrada molt la seva idea-, queda clar que ha d’existir una resposta oficial, que a més a més és molt fàcil. Si hi havia diversos projectes aspirants , ha d’existir un acta en el que quedi clar qui va guanyar, les raons i quins van ser les persones que van decidir la tria. Ras i curt. I aquí s’acaba tot. I l’explicació ha de ser ràpida per evitar la maledicència que parla ja de tracte de favor, de que la decisió va ser presa sols per el regidor de Cultura Sergi Penedès, - cal recordar que es un tema de 2007, ara fa deu anys-, i que els de dalt desconeixien l’existència d’altars aspirants.

Sigui el que sigui, de moment silenci oficial. Un silenci que s’haurà de trencar ja que l’artista ha entrat per registre la consegüent reclamació.

Sigui com sigui , algú dels que manen han de posar en ordre tot aquell desgavell. O és que pretenen que els artistes  deixin de ser mesells i es revoltin. Pretenen potser que Marga Cruz associada al VEGAP, - per els no entesos la SGAE dels artistes-, denuncii el cas i li caigui un pal de consideració al Museu Arxiu, o que Jaume Simon judicialitzi el cas amb demanda  per danys i perjudicis  i s’obligui a l’anul·lació de tot el procés.

Senyores , prenguin mesures , facin correccions , siguin seriosos i deixin de seguir la tàctica Rajoy, per que quan es despertin es trobaran que el dinosaure seguirà allà mateix.




dijous, de març 16, 2017

PERE MÀRTIR. BRASÓ. ".... I OBÈLIX"








 Que Pere Màrtir Brasó l’artista vilassarenc, afincat de fa anys a Mataró és del més interessant que corre per les nostres contrades i és ja artista de culte entre un bon grapat dels selectes afeccionats de la comarca és cosa ben sabuda. La seva darrera exposició l’estiu passat a Vilassar va merèixer tota mena d’elogis.


Ara, torna  la palestra , presentant el seu treball als espais de La Destil·leria, sota el títol “ ...i Obèlix” que manté la seva línia de lectures subliminals en els noms de les seves exposicions. Una mostra que encara que davalla al respecte de la de Vilassar , a bon segur  per les diferències pròpies dels espais i per una aposta cada vegada més minimalista, segueix refermant l’idioma i la intencionalitat comunicativa de l’artista.



A la sala principal Brasó ens ofereix tres peces de mides grans que serveixen per retrotraure’ns al seu passat pictòric, com si d’un lligam referencial es tractés. Per un costat una peça etèria i emblanquida ens porta al seu treball seleccionat fa un parell de biennals Torres García. Un treball que ara s’amaneix amb el toc de la devoció del creador per el treball de Perejaume.

L’acompanyen en l’espai , l’obra “rodalies” que manté la pictòrica del bosc  cremat, encara que girant ara la mirada al nucli urbà, i es clou el tríptic amb la peça, a bon segur més interesant de les tres , de lenta i obligada lectura i intensa reflexió, a l’entorn dels moments  del  ”.. Continuarà”.



Potser per tot el dit que un es queda amb el presentat en la sala interior en la que les obres exposades es mouen en la línia més directa de l’autor. Aquella en la que fonamentada en el concepte visual del còmic, Brasó expressa tot el seu cinisme, ironia, i com no, mala llet, per mostrar la seva mirada inquieta en relació al que ens envolta, que resumit en un sol concepte  hauríem de dir, en la vida. 



Potser, i està clar que les circumstàncies personals motiven un tarannà o un altre, en aquesta ocasió la mirada és menys àcida i punyent, o dit d’altre manera més endolcida , però el suficientment intensa com per obligar a la detinguda reflexió des del punt de vista que ens ofereix l’autor.

Una exposició, aquesta de la Destil·leria molt escaient per començar a enamorar-se dels treballs de Brasó ,per aquells que el coneixien, però alhora un xic tova per aquells que coneixem i seguim  el seu caminar de fa anys.

Sigui com sigui però, és una exposició d’obligada i recomanada visita.

(Fotografies extretes de les xarxes socials de La destil·leria)


dimarts, de març 14, 2017

MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA. LAMENTABLE I INADMISIBLE





Fa uns dIes un diari de gran tirada va realitzar una excel·lent editorial en la defensa de la cultura com un bé fonamental de la ciutadania que estava essent abandonat i calia recuperar com element essencial. Una defensa estructurada per un costat, en la importància de que hom pogués rebre tota mena d' imputs en forma d’activitat cultural i per l‘altre en la defensa obligada i aferrissada dels creadors culturals .

Si traslladem la situació a Mataró, haurem de convenir que amb evidents matisos, en especial en el camp plàstic, l’oferta cultural general que ens ofereix la Cultura oficial omple un ample ventall de possibilitats, però en canvi tot és molt pitjor si parlem del camp de la defensa, recolzament, col·laboració i reconeixement de l’apartat creatiu. Un punt que s’accentua amb un cert menysteniment a la creació en si mateixa, com s’ha evidenciat aquest cap de setmana amb la inauguració d l’exposició dedicada a la restauració de la Capella dels Dolors per part del Museu Arxiu de Santa Maria.

Una exposició que s’explica així en el web de Cultura:

Exposició sobre el procés de restauració de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria.

La intervenció, iniciada el setembre de 2015, va acabar el març del 2016. Els criteris de restauració han estat regits per la mínima intervenció i la màxima reversibilitat. L’exposició mostra l’estat en què estaven les pintures murals dels paraments i la volta, i com s’ha netejat, s’ha consolidat el suport i s’ha procedit a la reintegració pictòrica.

La Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró és una de les joies patrimonials del barroc català. Fou construïda per la Venerable Congregació dels Dolors entre 1698 i 1708. Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755) hi va realitzar un projecte integral de decoració entre els anys 1722 i 1737. El conjunt, amb sala de juntes, cripta, sagristia i cor, és avui un dels més sumptuosos i ben conservats de Catalunya.

En els últims anys, les pintures murals de paraments i voltes presentaven greus problemes, especialment a causa d’humitats, que perjudicaven la conservació del conjunt. La pèrdua de policromia, l’ennegriment general, els despreniments i les esquerdes eren les patologies més visibles.

La mostra consta de fotografies, breus explicacions, màpings i un documental, el visitant podrà entendre el procés que s’ha dut a terme.


Com veuen parla de fotografies però ja comencem per no fer -ne públic el nom dels autors, els veritables facedors de la mostra.

Doncs bé d’entre aquest fotògrafs es troba la gran professional que és Marga Cruz. Però s’hi troba sense saber-ho, sense que li hagin demanat autorització per editar les fotografies, sense preguntar-li si l’hi semblava bé prendre-hi part i per a més inri, sense comunicar-li l’exposició i evidentment sense convidar-la a l’acte inaugural. Desconeixo si ha succeït el mateix amb els altres fotògrafs protagonistes de la mostra.

Marga Cruz es va assabentar per una trucada de la restauradora , en preguntar-li si coincidirien en l’acte i òbviament es va cabrejar. Curiosament la resposta del Museu Arxiu davant la seva emprenyamenta  va ser negar l’oblit, segons ells  la convidada s’havia fet i si no s’havia rebut tot era culpa d’una errada informàtica , la típica excusa de quan no hi ha excuses , sense entendre que això era l’anècdota, que l’important era haver usat uns treballs professionals sense permís vulnerant tota la deontologia professional i evidentment la llei de propietat intel·lectual, fet que ni se’ls hi havia passat pel cap.

Un concepte que es repeteix en el mail que ahir dilluns li va adreçar el director del Museu , Sr. Nico Guanyabens, i al que he tingut accés.

Es repeteixen les disculpes però no entenent de cap de les maneres l’enuig de la professional. Segons ells consta la seva autoria en les fotografies i en els crèdits. Faltaria més, però el que passa és que per llei, inclòs el cas de que les fotografies fossin propietat del Museu si no hi ha cessió expressa dels drets, no poden ser exposades sense el consentiment de l’artista. Ja que aquest pot pensar que una exposició com aquesta el perjudica , o vol reservar les imatges per altres projectes. I no diguem del tema reproducció, fet fonamental en les fotografies, és l’autor el que ha de vetllar per que el resultat final i l’exposat respongui exactament a les qualitats creatives i artístiques de les mateixes. I aquí ni la pròpia fotògrafa sap com han quedat les seves fotos ja que encara no ha pogut visitar la mostra degut a la minvada finestra horària d’opertura de la mateixa.

I si tenen dubtes que parlin amb gent com la Núria Poch, directora del Museu Bassat que sap molt bé la feina que té per les autoritzacions de les peces a exposar i per pagar escrupolosament els drets d’autor per les reproduccions en el catàleg, malgrat que les peces son propietat de la pròpia Col·lecció Bassat.

El pitjor de tot és que a la gent del Museu, vist el mail del seu director, i els comentaris en alguna xarxa social, és queda en que ells ho fan a fi de bé i les crítiques son conseqüència de que alguns els hi tenim mania i que per tant la col·laboració essent mesells és obligada.

Siguem seriosos , qui ha de seguir escrupolosament les regles han de ser en primer lloc els centres oficials i queda clar , com es va demostrar amb el tema Viladomat i en la pròpia gestió de la restauració i posterior acte inaugural , i ara mateix que al Museu Arxiu aquestes coses els hi van grans, el que no és excusa per no assumir les responsabilitats que pertoca.

I demostració que tant se’ls hi en fot, és que a hores d’ara la fotografia que encapçala la nota en l’agenda de Cultura ,que és la que encapçala aquest post, segueix sense que s’indiqui la seva autoria.


Ps.- Havent aparegut finalment en el web del Museu Arxiu, que no en el de Cultura , el nom de l'autor de la fotografia que presideix el post, he de dir que és de Lluís Rugama.
.



dijous, de març 09, 2017

INADMISIBLE TREBOR.





He envellit ,el temps no passa en va, i aquella agressivitat de jovenet ja no em ve tant de gust. I dic això ja que no vull aprofundir gens ni mica en la crítica a l’exposició que Robert Orús,que també signa Trebor,  fa al Casal Aliança, en una continuació temporal a la que va fer el mes passat a l’espai capgròs, , fet que de per se demostra una manca absoluta d’ètica i respecte professional.

No vaig fer comentari de la seva exposició a l’espai capgròs per no fer sang.. Ara , després de veure l’exposat al casal Aliança hauria de fer-ne massacre.
Em quedaré amb uns pocs conceptes.  Dues exposicions del pitjor que he vist en molts anys. Dignes d’una acadèmia de treballs manuals en el cas de les pintures volumètriques i ni vull qualificar a les seves sanefes, que per cert , res tenen a veure amb les mandales que diu conèixer tant bé.





El pitjor de tot és que la meva coneixença pictòrica de Robert Orús ve  en motiu de l’acurat treball a la sant Lluc amb un dibuix d’unes fulles caigudes, degudament acolorit, un treball molt digne que res té a veure amb l’ara exposat que no mereix cap mena d’atenció.

Una a exposició i un nom que vist el vist mereix caure en el més absolut dels oblits. No cal perdre ni un segon per veure el que ara exposa al casal Aliança.

dimecres, de març 08, 2017

CÀNTIRS. JOSEP M. JARA





L’espai capgròs es presenta aquest més ple a vessar de càntirs, ja que aquesta és l’aposta creativa que presenta l’argentoní Josep Mª Jara per  la seva presentació formal en un espai de la capital comarcal.



Una exposició que abans d’entrar en l’anàlisi detallat de la mateixa ha de quedar ben clar que queda marcada i limitada per l’excés d’obra presentada, que depassa en molt el màxim aconsellable. Un excés, -hem de pensar que parlem d’una quarantena de peces-, que perjudica en molt el conjunt exposat i que converteix en fluixa i inacceptable una exposició que per la vàlua d’alguns dels seus treballs mereixeria una millor atenció.

Jara presenta els eu fer englobat en tres àrees: càntirs escultòrics, càntirs d’homenatge i càntirs pictòrics.




Els primers sons ens dubte el millor de l’exposat. Ben desenvolupats en el concepte i la realització, aquests càntirs treballats amb filferro i amb l’afegitó interior de diversos materials, pedres, svarowskis..., assoleixen potència i alhora tenen un aire eteri que els hi dona cos i volatilitat. L’afegitó del color, en especial en el cas del treballat amb filferro blau, ofereix un contrapunt jovenívol que s’agraeix i que constata l’encert del treball. Ara , i com a reflexió, seria convenient fer un pas endavant i en comptes de reinterpretar peces tradicionals potser ha arribat l’hora de la creació personal en el que pertoca a formes noves i innovadores.






Altre apartat és el dels càntirs homenatge, dedicats a grans mestres de l’art. Un conjunt en el que ens podem trobar de tot , peces encertades i altres d’absolutament errònies, però això sí, totes elles amb un excés d’informació , en el desig de traslladar a una sola peça tot a la càrrega creativa de l’autor a qui es vol fer referència i homenatge.  Bona idea però que precisa d’un treball molt més intens en la depuració i la síntesi a la recerca de l’ànima de l’artista , deixant de costat l’anècdota.



Finalment ens trobem amb els càntirs pictòrics, un abundant conjunt de peces que es limita a  tan sols tres peces positivament avaluables, que son  els tres treballs de més mida que es troben  en l’espai del sobre escala. La resta millor abandonar-los en el calaix de l’oblit.




És en aquestes tres peces on hi ha idea, capacitat constructiva , desig d’anar més enllà. Hi ha l’espurna de misteri que precisa tota obra d’art. I encara que hi ha alguns evidents defectes , centrats com en tota la mostra en l’excés, s’endevina un camí en el que caldrà treballar, avançar i prosperar. Aquest haurà de ser el camí evolutiu del creador.



En resum, i com compendi global. Un treball que pot ser ben positiu si s’elimina l’excès i es concentra en trobar l’esència nítida. Una idea, una obra, no un  garbuix d’idees per a un sol treball. I per trobar l’esència cal depurar tot allò que distreu massa. Pedretes, vidrets i brillantors quan s’escaigui i no com a  norma i  con a símbol de valor.

Depurar , depurar i depurar aquest és el camí que cal emprar si es vol seguir endavant en el món de l’art.




Quan Josep M. Jara tanqui aquesta exposició, moment obligat del balanç, haurà d’entendre moltes coses, la primera d’ella que ha de pujar el seu nivell d’autocrítica i autoexigència, que no s’ha d’enganyar a si mateix i ha de ser en el propi estudi quan elimini tots aquells treballs que no superen un mínim exigible. I la línia del mínim de l’ha de marcar ell mateix.



Ha d’entendre també que cal despullar l’obra de tot el superflu, que l’espectador no s’enlluerna per pedres de colors, swavarowskis i demes punyetetes. Que no es pot carregar cada obra amb un miler de símbols . Que poc i breu no deixa de ser el millor. Amb aquets vímets , o filferros, el futur canta millor i ell disposa de les capacitats per no anar desafinant.


Les fotografies han etat extretes de la pròpia xarxa social de l'autor

diumenge, de març 05, 2017

LA LITERATURA PLÀSTICA DE JOAN PERE VILADECANS




Art i literatura mantenen una passional i eterna història d’amor protagonitzada per els millors artistes que aconsegueixen unir de manera perfecte ambdós idiomes creatius.
Joan Pere Viladecans apassionat de les paraules que segons ell mateix confessa es converteixen en imatges en el seu interior, ha desenvolupat de manera permanent el desig d’unir en el seu treball la seva personal  mirada plàstica amb les paraules dels grans escriptors i poetes.
Essent l’eix de la seva creació un concepte tan literari com el de naturalesa/temps/vida , fàcil és entendre la perfecta simbiosi que aconsegueix quan s’acosta  a les obres dels grans escriptors. Una conjunció que es realitza tant quan practica una mirada explicativa com és en el cas dels seus treballs il·lustratius, com quan resumeix i concentra en una sola imatge tot el sentit literari d’una obra  mitjançant la seva personal i reconeixible  iconografia.



Viladecans es mou en una clara metodologia literària que va des de l’elecció del suport, passant òbviament per el nivell i intensitat dels cromatismes emprats i arrodonint-lo amb els materials afegits per aprofundir en la lectura plàstica. Amb aquests vímets l’autor converteix totes i cadascuna de les seves obres en una veritable peça literària , tancant així el cercle que quasi ens provoca el dubte de si Viladecans és un pintor que fa literatura o un escriptor que pinta amb el pinzell de les paraules.


Escrit per el catàleg de l'exposició Joan Pere Viladecans i els llibres, inaugurada avui a Can Vallerià. Premia de Dalt.


La fotografia és de F.J.Moreno Romagueras

dimecres, de març 01, 2017

jOSEP M. CODINA. PINTURES SOBRE PAPER





Fa uns trenta anys que en Josep Mª Codina, per un llavors artista jovencell, va exposar a l’Aixernador, un espai cultural que era qui en aquells temps dominava l’àmbit artístic comarcal. Per a ell va ser una exposició molt important . En primer lloc per que significava un salt qualitatiu en al seva carrera expositiva i per l’altre ja que en aquesta exposició es va fer avinent els començaments del trencament evolutiu de la seva mirada creativa
.
Codina era en aquells moments la nova saba i darrera baula del que un críic agosarat va definir com “Escola de Mataró”, la que mai va existir, conformada per l’ètica i l’estètica de Rovira Brull, Alcoy, Pal, Jordà , Novellas... un art fonamentat en la crítica social i política en el fonament d’un cert realisme màgic.
Josep M. Codina, parent, amic i deixeble de Pepe Novellas, era en aquells moments el teòric continuador de la manera artística de fer dels grans mestres. Es movia per els seus camins , encara que mantenia com el seu mestre Pepe Novellas, un traspunt hedonista en la seva pintura. Però un important trasbals de salut que va patir just abans de l’exposició va canviar el seu tarannà i la seva filosofia pictòrica. El personatges renaixentistes , a l’estil Pepe, es van convertir en alquimistes i doctors, amb els més diversos i imaginaris instruments quirúrgics, un fet que se m’ha fet avinent en visitar l’exposició de Guillem Balmes.





Allà a l’Aixernador va néixer el veritable Josep Mª Codina, el que ha conreat el seu art amb capacitat , qualitat i reconeixemenet, fins ara mateix en que retorna a Argentona , a la sala d'exposicions del Museu del Cântir amb una magnífica exposició de pintures sobre paper, evidenciant el nivell supelatiu de les seves capacitats.

No son del tot noves les obres ara exposades ja que en bona part pertanyen  a la seva darrera mostra a la galeria barcelonina Àmbit, però si ho son en el sentit de vigència i plenitud. Codina ha assolit un ple autoconvenciment del seu art . en el que es mou segur però mantenint trempera i actitud, sense deixar-se portar  per la rutina.




Ell segueix amb la pell com font, fonament i raó del seu fer. Aquesta pell que és alhora barrera i filtre , que impedeix el pas però que també ens permet supurar les nostres nafres. Pell dura/ pell fràgil, és a dir  ni més ni menys que la pròpia personalitat de l’autor i de tots nosaltres.

La pell amb les seves taques, la seva orografia, els seus corriols, les marques de la realitat i del pas del temps, els signes de al vida , i el resum del sentiment de l’haver-la viscut.

Tècnicament irreprotxable Codina seguix amb el grafit com a massa mare per engendrar la  fermentació del seu treball en el que el color ha deixat de ser accident per anar agafant protagonisme i marcant el sentit de la vida i la força de les seves vivències , que no ho oblidi ningú son alhora les nostres.
Una exposició magníficament “vestida” amb els paper a l’aire  que donen amb el seu lleuger moviment senyal encara més viva de la seva fragilitat i la seva intencionalitat.



Exposició que cal visitar repetida i detingudament per copsar en plenitud la lectura artística i vital que ens ofereix el gran pintor mataroní.
Una obra que es resumeix, tal i com vaig fer en la presentació de la mateixa que amb gran plaer vaig realitzar, amb el poema de Joan Margarit que em serveix també aquí per arrodonir el post

Perseguint la bellesa estaràs sol
Perquè en trobar-la, s’esvaneix i deixa
La seva pols de papallona als dits.
I tornarà a percaçar l’esclat
Que saps dins teu, talment el llamp
Que en un instant et mostra,
Fins el llunyà horitzó, la realitat.

Felicitats.