A BENEFICI D’INVENTARI: JuliaART. MARGA CRUZ. TALLER DE GRAVAT.

 

Esdevingut aquet blog en quasi la única referència puntual de les activitats plàstiques a ala ciutat i comarca, i  pe si algú en temps venidors vol saber els que s’exposava en la mateixa, faig ara apunt puntual d’algunes exposicions que no han merescut per diverses raons, entre ells per la manca de temps de qui això escriu, un comentari personalitzat.

El cas de JuliaART( així amb majúscules i minúscules) és l’exemple d’allò que mai hauria d’exposar-se en una sala d’art. A “EL COSmOS SE HIZO ARTE” (sic), l’autora presenta pintures d’excel·lents fotografies del cosmos, però carents de la més mínima expressió creativa i limitant-se a la reproducció mimètica de la natura. I si intentem crear art, vol dir que hi haurem de posar la nostra empremta personal en forma de sentiment intern. L’hiperrealisme és una altre cosa ja que implica una mirada quasi filosòfica a la realitat. Aquí JuliaART  copia a la realitat sense desnaturalitzar-la i a més amb evident problemes tècnics, el que fa que el seu treball no interessi i que tan sols et faci encuriosir per veure les fotografies raó de la còpia que a bon segur seran molt més creatives i interessants que la seva plàstica.

Sala Casal Aliança del 6 al 29 de maig de 2022

Marga Cruz, reconeguda fotògrafa, ha estat de sempre enderiada de l’art, ja de ben joveneta va ser una de els darreres alummes de Jordi Arenas i en la seva vessant professional ha fet seguiments a les obres de diversos artistes , entre el que cal destacar el realitzat a la gestació de Laia l’arquera per part de Rovira Brull.

De fa uns pocs anys ah encetat un nou camí en el camp de la creació creant un món imaginari personal que li ha servit per haver il·lustrat diverses experiències literàries com és el cas que ha presentat a l’espai capgròs presentant les il·lustracions del llibre “Et fem costat. 41 relats i un llapis”, escrits realitzats a l’entorn del tema oncològic, als que Marga Cruz ha acompanyat plàsticament.

L’especificitat del tema , la seva duresa i la necessitat de ser observada des d’un prisma especial, ha encotillat la fantasia descriptiva habitual de l’autora posada en aquest cas en l’única direcció de ser suport plàstic a uns textos. Igualment les restriccions a l’hora del color, han empobrit el conjunt, en el que justament destaquen les obres acolorides ja que agafen més força i intenció.

Per això caldrà esperar una propera exposició més lliure i menys encotillada per descobrir la riquesa il·lustrativa de l’autora i de l’imaginari que està creant.

Espai capgròs del 26 de maig al29 de juny de 2022

 

 

Diuen les xarxes que el taller de Gravat esta exposant a can Palauet i jo em nego rotundament a  acceptar-ho ja que  el què es pot visitar a can Palauet es pot definir de moltes maneres però mai com una exposició.

Estava exultant quan vaig saber que can Palauet  obria les seves portes a l’art presentant el “fi de curs” del taller de Gravat , però després de fer—ne visita  he de dir que feia anys que no sortia d’una teòrica exposició tan emprenyat i cabrejat amb ganes de calar foc a l’edifici.

Encara que la gent del taller de Gravat s’auto atorguin ser successors del taller que inicià Raúl Capitani, quan son dos conceptes divergents quan no antagònics en el fer, no deixa de ser cert que responen a l’aixopluc de la regidoria de Cultura, amb una regidora que curiosament ha estat fundadora del taller i n’és membre actiu del mateix.

Per això no puc entendre de cap de els maneres que hagi condemnat als treballs dels seus companys a ser exposats en espai tan inhòspit i inadequat. En la claustrofòbica sala tub descendent de l’edifici, on habitualment si projecten els vídeos  s’amunteguen ni més ni menys que 41 obres que malgrat els esforços del muntatge, es mengen unes a les altres impedint gaudir de les qualitats que a bon segur atresoren, alhora que identificar autors i tècniques degut a les microscòpiques cartel·les que les acompanyen. Un nou  menysteniment insultant per part de Cultura envers la plàstica, i en aquest cas envers ells mateixos .

Però tampoc entenc que els artistes s’hagin menjat tal gripau. Per dignitat havien d’haver rebutjat l’espai i esperar un indret millor. Tot artista ha d’exigir respecte per a ell i per la seva obra. I en aquest cas, el respecte no existeix per enlloc.

Un greu error que impedeix gaudir del , generalment, bon treball de la gent del taller de gravat.

Can Palauet del 3 de juny al 23 de juny de 2022

 

 

 

 

QUAN DEPERTÀ EL DINOSAURE SEGUIA ALLÀ

Front de qualsevol problema hi ha diverses maneres d’actuar, que generalitzant es poden resumir en dues. Una és fer accions , d’una o altre manera , i l’altre  actuar a l’estil Rajoy, és a dir , no fer res, deixar que el tema es dilueixi, es podreixi, i morint o no , desparegui de l’espectre visual i mental .

En el tema Cultural a Mataró queda ben clar que la postura que sempre es pren és la segona , la de fer com si no passés res, com si no existís cap problema, i esperar que al diluir-se de l’atenció pública el problema desaparegués de per se, però no, en desperar el dinosaure segueix allà, com tan magistralment expressà Augusto Monterroso.

Fa uns mesos esclatà la polèmica davant la falsa restauració i real destrucció dels esgrafiats de Puig i Cadafalch a la casa Coll i Regàs,. El tema va tenir ressò molt més enllà dels límits locals amb la presa de posició de diversos professionals del mon de la restauració que van dir la seva , amb una quasi unànime repulsa davant de l’atemptat patrimonial sofert per tan vil actuació.

Un tema sens dubte important en el món cultural local, vista la importància de l’indret , un dels pocs edificis de veritable valor patrimonial de la ciutat i per el nom del seu protagonista, Puig i Cadafalch, i més en l’any dedicat a la seva memòria. Molt soroll, però de nous res de res. Ni la Fundació Iluro, ni Cultura ni Patrimoni va fer cap notificació pública oferint la versió oficial de la  , per a mi, clara malifeta. Han passat uns mesos i tot oblidat. Sense esgrafiats originals, però amb silenci absolut. I sense cap mena d’explicació oficial.

Fa una setmana era el Museu Arxiu de Santa Maria que es passava per l’engonal la propietat intel·lectual i organitzava una exposició al voltant de la restauració de la capella dels Dolors , fonamentada en fotografies de les quals una gran majoria eren de la fotògrafa Marga Cruz a qui ni se li demana permís per usarles en la mateixa, ni se li comunica l’exposició i a la que evidentment no es convida a la inauguració. Davant d’això sols un mail de semi disculpes, en el que plana un evident tuf paternalista de pensar “nena, no n’hi ha per tant, si en realitat t’estem fent un favor ja que indiquem el teu nom en fotografies i crèdits”: L’exposició segueix i evidentment encara no li han demanat l’obligat permís.

Altre alteració habitual de la propietat intel·lectual està en no col·locar com és normatiu el nom de l’autor en el lateral del cartell. Ara mateix en el cartell de ”A la vora del jazz” apareix la signatura de Ricard Jordà en la peça que ha cedit , però és una signatura sols reconeixible per el que coneixem a Jordà i a la seva obra. Però i aquells que no coenixen a Jordá, - recordem que el cartell és d’abast comarcal-, com saben el protagonista de la peça?.

El mateix va succeir amb el cartell de Carnestoltes . Em va agradar al veure’l en un anunci de les parades del bus. Encara que ho vaig remirar tot no vaig saber trobar el nom de l’autor, que cercant per la xarxa vaig saber que  era el dissenyador valencià Vicent Ramón Pascual.

Ja sé que diversos son els cartells que realitza el departament d’imatge que no precisen d’individualització, però si tota la resta, fet que no acostuma a succeir.

I seguim. S’anuncia que finalment l’alcalde republicà Josep Abril , que va ser afusellat tindrà el merescut homenatge en forma de peça escultòrica que realitzarà l’escultor Perecoll. Davant l’oficialització de la notícia apareix l’escultor Jaume Simón , dient que  a ell també li havien demanat un projecte i que per tant al menys ha d’existir el respecte professional i fer-li comunicació de que la seva peça ha estat refusada. Una presentació que confirma Jesus Nieto que era l’encarregat de fer les propostes, que alhora indica que també havia estat convidat l’escultor Yago Vilmanyà que no va arribar a presentar el projecte i que el de Simon era molt més econòmic.

Davant d’això i sense entrar en valorar si és just o no que s’encarregui a Perecoll, - no he vist el seu projecte però m’agrada molt la seva idea-, queda clar que ha d’existir una resposta oficial, que a més a més és molt fàcil. Si hi havia diversos projectes aspirants , ha d’existir un acta en el que quedi clar qui va guanyar, les raons i quins van ser les persones que van decidir la tria. Ras i curt. I aquí s’acaba tot. I l’explicació ha de ser ràpida per evitar la maledicència que parla ja de tracte de favor, de que la decisió va ser presa sols per el regidor de Cultura Sergi Penedès, - cal recordar que es un tema de 2007, ara fa deu anys-, i que els de dalt desconeixien l’existència d’altars aspirants.

Sigui el que sigui, de moment silenci oficial. Un silenci que s’haurà de trencar ja que l’artista ha entrat per registre la consegüent reclamació.

Sigui com sigui , algú dels que manen han de posar en ordre tot aquell desgavell. O és que pretenen que els artistes  deixin de ser mesells i es revoltin. Pretenen potser que Marga Cruz associada al VEGAP, - per els no entesos la SGAE dels artistes-, denuncii el cas i li caigui un pal de consideració al Museu Arxiu, o que Jaume Simon judicialitzi el cas amb demanda  per danys i perjudicis  i s’obligui a l’anul·lació de tot el procés.

Senyores , prenguin mesures , facin correccions , siguin seriosos i deixin de seguir la tàctica Rajoy, per que quan es despertin es trobaran que el dinosaure seguirà allà mateix.