dimarts, d’abril 26, 2016

L’ART DEL SABER FER




No fa pas tant, tot presentant l’exposició de ceràmiques de Joan Serra al Museu Arxiu de Llavaneres vaig defensar públicament que per a mi existia un problema quan algú es qualificava com ceramista en comptes de com artista; un problema que es repetia constantment en els àmbits d’aquestes arts mal dites menors o aplicades.

Vaig defensar que aquesta autoqualificació de la tècnica per damunt de l’art marcava la primacia de l’ofici per damunt de la creació i que per a mi era un error. Una reflexió aquesta, que no va ser acceptada de bon grat per part dels ceramistes assistents al acte que em van deixar ben clar que elles eren , per damunt de tot, ceramistes. És aquesta una reflexió que ara hauríem de repetir en comentar l’ exposició que sota el títol “L’art del saber fer” ens presenta a La Destil·leria un seguit de gravats de Jordi Rosés i de l’artista quebequesa Francine Simonin.




Ho penso així ja que d’entrada el títol de la mostra , i per tant la veritable declaració d’intencions de la mateixa, incideix tot obviant el nom dels artistes protagonistes ,en remarcar “el bon fer” , en l’ofici, en la tècnica quan en realitat aquesta sols ha de ser mitjà, amb el que d’imprescindible significa, però mai aquest “ofici” ha de mediatitzar el resultat final que és el que veritablement ha d’importar i el que haurà de ser sentit i jutjat per els espectadors. 

Jordi Rosés i Francine Simonin son els protagonistes d’aquesta ben visitable exposició de La destil·leria que ens ofereix amb ells una mirada en certa manera dual del treball del gravat en contraposar l’obra artística de Jordi Rosés, creador, però essencialment tècnic creatiu a l’Art Print Residence  , amb el treball de l’artista pur que a bon segur ha rebut els consell del propi Rosés en el moment de preparar les seves obres.

Jordi Rosés és un artista que ha reduït la seva creació a mínims degut a la seva tasca de tècnic creatiu amb els artistes que acudeixen a Murtra i per tant les seves obres son absolutament desconegudes per a una gran majoria. 




Avui ens presenta una sèrie de treballs a l’entorn del paisatgisme marítim i els fars on demostra la gran qualitat creativa, conceptual i formal del seu fer . unes obres potents, dures i sensibles a l’hora, totes elles de gran qualitat.
I òbviament Rosés ens presenta el seu treball mitjançant gravats però queda clar que no és per un fet circumstancial i/o acomodatici, no, ho és per que el gravat és justament el mitjà idoni per aconseguir les textures, les sensacions, l’àmbit conceptual, amb el que expressar al màxim les seves emocions. És a dir, tal i com ha de ser, tècnica com a funció per potenciar el concepte creatiu.





Francine Simonin en canvi no acompleix amb aquests paràmetres i l’obra queda coixa en el comunicatiu. Els resultats d’uns treballs tècnicament impecables no aconsegueixen trametre la passió que segons explicava Clàudia Lloret, l’artista havia sentit en visitari gaudir de la ciutat de Barcelona.

La seva translació emocional a la plàstica queda esmorteïda i inhibeix el comunicatiu ja que potser en aquest cas la tècnica emprada refreda i esquematitza la visió de la ciutat inhibit la vibració de l’espectador que fàcilment pot pensar que amb altres eïnes ( pictòriques , per exemple) en podria haver tret uns millors resultats.





Potser per això segueixo pensant que cal mesurar i valorar la tècnica emprada (en aquest cas el gravat) en l’aconseguir l’equilibri de la seva funcionalitat. Mentre que hi ha obres que el demanen a crits (Jordi Rosés) n’hi ha d’altres que la positivitat del gravat estarà més en la multiplicitat i l’acostament al públic que comporta que no pas en el mateix sentit artístic de la peça. I és que per la perfecció tècnica mai haurem de positivitzar unes obres que no assoleixen el degut clímax comunicatiu.




I és que el bon fer ha de ser sempre un sentit global i mai aquell que és producte de la separació dels conceptes indestriables que conformen una obra d’art, com ho son els formals i els conceptuals.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)(La destil·leria / Art Print Residence)

dissabte, d’abril 16, 2016

EL SILENCI DEL PINTOR


Per enèsima vegada, Vicente Verdú ho broda en aquest magnífic escrit "El silenci del pintor" en el que reflexiona sobre la creació pictòrica.
Es común decir que los pintores carecen del don de la palabra. No es, sin embargo, un error. Cuanto más pintan más se desarrolla esta peculiaridad y se muestran a menudo especialmente silentes cuando se comentan, ante ellos, sus creaciones.
No se trata solo por pudor -como sería fácil de entender- sino porque ellos son quienes sinceramente prefieren la afasia y aman ante todo la contemplación. Prefieren el ojo frente a la lengua, el impacto a la explicación.
En suma, se presentan con frecuencia como tipos silentes y falsamente ignorantes de cuanto hacen de verdad. Falsamente, porque se trata, en general, de profesionales cuya condición consiste en aproximar su alma al alma de las cosas (visibles o no) sin mediación razonada alguna.
Pero, además, llegado el caso en que hablen un lenguaje, este tiende a ser muy poco comunitario. Casi ningún artista empleará un habla fácilmente transmisible y, en consecuencia, tampoco entre ellos cabe esperar una conversación hilada a la manera común. Ni siquiera aureolada de mucho sentido común.
Hacen por tanto peña los artistas plásticos en tanto que meditativos, introvertidos y poco elocuentes. aun entre sí. Fuera del habla pues y fuera, en apariencia, de la fase oral. Infantes puros, infans o seres a los que se les niega la palabra y su combatiente identidad.
Y sucede esto no por censura sino por la naturaleza de un arte que muy concentrado en la íntima conversación con el lienzo o la tabla o el plexiglás desplaza la intromisión de cualquier intervención.
De este modo, los pintores -a diferencia de los arquitectos, extraordinariamente parlanchines siempre- no acostumbran a declarar casi nada de gran interés sobre su obra. Acaso no necesitan hacerlo ni les resulta atractiva esa pretensión. No la echan, en fin, de menos. El cuadro habla desde su exposición y las palabras serían un peligro de su deposición.
Precisamente, todo pintor que escribe, hace poemas, reflexiona sobre su arte, va perdiendo con cada letra y cada línea una partícula o una vena de la posible magia que ha generado al pintar en su estudio.
Écfrais era el término que se empleaba en la Grecia antigua para referirse a la retórica que trataba de traducir las obras de arte en palabras. Todo un fracaso: la mirada que el cuadro emite se enturbia al definirla, se decolora al nombrarla, se vulgariza o se estropea. Los críticos de arte tienen tan bien aprendida esta lección que con frecuencia no hablan tanto del cuadro como de su elucubración personal, de su precio, de su localización histórica o de sus parecidos.
El pintor plasma formas y colores de modo que su traducción en párrafos y páginas no lleva sino a la cháchara cultista o a las ganas de hablar por hablar. Inclinación perversa, porque de lo que se trata aquí, en la Galería o en el Museo, no es darse gusto hablando sino otorgándose el gusto o el disgusto de mirar y mirar.

dimecres, d’abril 13, 2016

PAULÍ JOSA. EMBRENZIDES D’ÀNIMA




El Maresme és una comarca més real en el mapa que en el context de la vida diària. Esfilagarsada, mirant en part a Barcelona i en part a Girona, s’estructura en una dinàmica d’aïllament de les parts i d’incomunicació de les mateixes. I si això succeeix en el polític i el comercial, com no hauria de succeir en el cultural?.

Malgrat els esforços de molts no hi ha hagut manera de tenir ni tan sols un context informatiu que donés coneixença del que es fa culturalment parlant en la comarca i així tots ens perdem actes i exposicions que haurien de ser d’obligada visita, i el que és pitjor, coneixença d’autors d’important vàlua que podrien servir de lligam d’aquest  esfilagarsat concepte cultural comarcal, com és el cas del pintor Paulí Josa.




Encara que afincat durant molts anys en la zona de Premià, el nom i el fer de Paulí Josa em va arribar a coneixement mitjançant una destarotada exposició que celebrà a Begemot, aquella sala de molt curta vida a Mataró. I dic destarotada ja que l’incomprensible muntatge i alguns detalls com per ex que just en el moment d’inaugurar encara no estigués “penjada” l’obra principal de la mateixa que ocupava l’envà inicial, convidava més a fer ràpida passada que no pas a cercar la comunicació amb l’obra exposada. Però era tal la potencialitat de la mateixa que un quedava immers en aquell flux creatiu malgrat, repeteixo, les distorsions de l’entorn.

D’ençà aquells moments he seguit mitjançant les xarxes socials el fer de l’artista ( per cert, si s’és permesa l’opinió aquest “animaldepintor” del fb, hauré de dir que no és gaire escaient i fins i tot es podria considerar contraproduent)  i per tant no he volgut perdre’m la seva exposició a ca l’Antiga un magnífic indret de Teià, també massa desconegut de tots en aquest context de comarca nebulosa de la que abans parlàvem.




Ca l’Antiga és un edifici d’aires senyorials que domina una bella finca que es troba a Teià allà ben prop del cementiri. Ha estat recuperat per Mª Ángeles Pérez Latorre, una experta en energies renovables que després de treballar molt anys a Paris i Brussel·les ha trobat en aquest indret el lloc idoni de fer efectius els seus somnis culturals.

Diplomada en escenografia per l’Institut del teatre i en Belles Arts per l’escola d’Ixelles, és una veritable apassionada cultural capaç de fer qualsevol “bogeria” per poder gaudir d’un concert, una exposició o una obra de teatre, i ha trobat a Ca l’Antiga l’espai idoni per poder inter-relacionar la cultura i els espectadors en un concepte de petit/mitjà format , en el que la qualitat és eix, raó i essència, i que en el cas de la plàstica es resumeix en la realització d’exposicions al magnífic espai adaptat del celler. 




És aquí on Paulí Josa ara ens presenta la seva aposta de “Jocs de llum”, en una exposició que té a la llum pictòrica com a protagonista , tant en el que pertoca a la llum real de l’art com amb la juguesca de la llum amagada.

En Paulí Josa practica una abstracció de caire expressionista, però no el desfermat expressionisme americà i sí un expressionisme molt més europeu en el que pertoca a la cerebralitat del concepte i a una recerca global d’un cert esteticisme estructurat en la potència pròpia de la creació i el complement més que adient, del gest , les textures , el color, i en el cas que avui ens ocupa, la llum.




Fonamentada en un concepte humanista , - és evident la presència de l’home com a protagonista de totes les seves batalles pictòriques-, Paulí Josa reflexiona constantment sobre l’home com element personal, social, intel·lectual i espiritual. La seva mirada d’ampli gir , educada en els viatges i els contactes amb les més diverses cultures, conflueixen en aquests passionals treballs que ens parlen de lluites personals i col·lectives, expliciten , ves a saber si per foragitar-los, els dimonis més personals i íntims, i miren alhora vers un futur que el propi artista estructura en la nebulosa del dubte però amb un apunt vers l’esperança.

Excel·lent dominador tècnic , aquesta faceta d’ofici de pintor li permet  arrodonir la força dels seus pensaments , amb unes obres que hauria de qualificar com de gran musicalitat , en les que color, llum i textures semblen desafiar-se en un equilibri de contraposicions permanents que obtenen un resultat visual i plàstic altament comunicatiu.





Desafiant a mides, formes i volums, Paulí Josa omple d’art el celler de ca l’Antiga amb una obra potent i alhora ben plaent en el plàstic i en l’estètic i a la que no li fa falta jugar amb aquestes apostes de variacions cromàtiques segons llums o foscors , en una juguesca de bocabadar incauts, d’epâter les bourgeois, que fins i tot desmereix un treball que marca la capacitat i qualitat d’aquest bon pintor que tenim per les nostres contrades i al que certament desconeixem.

Una exposició que paga la visita , en un espai al que si jo fos artista de nivell ja estaria demanant hora per intentar exposar en el mateix , de la mateixa manera que si jo tingués a l’abast la programació d’una galeria no tindria dubtes de contactar amb Paulí Josa per que fos protagonista del meu espai.



diumenge, d’abril 10, 2016

EL PODER DE LES PETITES COSES





Si no vaig errat, i amb això de l’edat ja em comença a fallar la memòria, va ser el capità Enciam, el primer super heroi del concepte ecològic reciclador, qui impulsava a les joves generacions a realitzar petits gests per impulsar la milloria del planeta en base i fonament del poder que tenen les petites coses.

Artísticament parlant està ben clar que a tots els afeccionats se’ns fa la boca aigua davant certes exposicions, certes programacions. Hi ha noms que ens fan salivar i qui més qui menys somia en un seguit d’exposicions que desitjaria visitar si la butxaca li fos propicia ja que , com hem dit moltes vegades , el nostre país precisament no és molt procliu a un alt nivell en les seves manifestacions.

Però està clar també que al costat d’aquest gran Art, d’aquest art espectacle si és que el voleu definir així, li cal el contrast de la potenciació de l’art petit, del quotidià, d’aquell art que depassant el concepte d’afeccionat, es mou en els llindars d’un professionalisme més de desig que no pas monetari.





És allà on cal remarcar els esforços de molts per potenciar aquesta llavor de l’art, esperonar a l’afecció i estimular al pas endavant, en aquest concepte del Capità Enciam de que els petits canvis son poderosos.

En aquest concepte del poder de les coses petites tenim i hem tingut en aquests dies a Mataró tres exemples poderosos que cal remarcar i recolzar, com ho son: El segon premi de Pintura de la galeria Lolet Comas, la mostra de Punts de Llibre de la Sant Lluc i l’exposició del Capgròs en que hi ha un maridatge magnífic entre comerç, poesia i plàstica.




La gent de Moldumat Art se l’ha tornat a jugar i va llençar la convocatòria al segon premi de pintura amb un resultat prou escaient en participació, una vuitantena de peces presentades , i amb un petit pom de peces prou interessants que va fer ben difícil tasca del jurat amb el resultat final de Jordi Santamaria com a guanyador i els noms d’Antoni Martí, Pol Peiró i Mònica Vilert com accèssits.

Un concurs modest, senzill, però altament esperonador per a molts artistes a qui serveix en alguns casos com a primera porta per a presentar en públic el seu fer, i per altres ja més reconeguts , un esperó en la lluita entre confrares del mateix nivell, per a demostrar les seves aspiracions, progressos i resultats.
Un projecte que cal aplaudir, amb el que cal col·laborar, i al que cal desitjar llarga vida. I fins i to vull dir que cal desitjar que li apareguin “rivals”. Tot seria indicatiu del bullir d’un segment de l’art , moltes vegades humil, en el que existeix sorpreses i qualitat més que positives, que precisen de fets com aquest per donar-se a conèixer i mostrar el seu bon fer.



Altre mostra ben recomanable és la de punts de llibre organitzada per l’Associació Sant Lluc que ja ha esdevingut un clàssic, amb una edició, l’actual, amb 54 artistes participants. Els punts de llibre son se’ns dubte un magnífic exercici de síntesi creativa, ja que exigeix mantenir alhora el concepte creatiu de l’autor però realitzant-lo mitjançant una considerable reducció de mides i limitant-se al format rectangular d’habitud.




Un repte al que de fa anys es llencen agosarats els autors amb uns resultats generalment més que acceptables i amb alguns resultats de qualitat que cal remarcar. Unes distincions que no farem en aquest cas ja que mostres corals com aquesta precisen d’un anàlisi global i no pas pormenoritzat, però si que incidirem ja que és de justícia, en la recomanació de la visita en el segur que hom hi trobarà la peça escaient als seus conceptes  estètics més preuats.




Sota el títol de “Poesia al carrer” , l’espai capgròs presenta una mostra d’aquelles que semblen intranscendents i que son el reflex de la realitat quotidiana i del desig d’interacció entre dos conceptes creatius tan potents com son la poesia i la plàstica , lligats i conxorxats en la defensa del comerç , essencialment de proximitat.

De la poètica mà de Lola Casas i l’hàbil mà pictòrica de Ramon Llinés, l’espai capgròs aplega el conjunt de pecs que han servit per honorar i adornar un bon gruix de les botigues de l’Unió de Botiguers , en aquest apropament entre comerç i cultura que tan desitjós i desitjable és sempre.

Tres petites apostes, tres passes sense càrrega de profunditat, tres juguesques en les que cal incidir. Tres somriures que demostren el gran poder de les coses que tantes vegades considerem petites però que en realitat no ho son tant.