dissabte, d’octubre 28, 2006

DONES

Quin dia. Tot ell de bòlid, amunt i avall , i sempre envoltat per dones per totes parts. Al matí en el treball, aquesta tarda en el volei femení, ben aviat amb la gent de l’IME que celebrava avui un emotiu comiat a n’en Pep Fité , pal de paller de l’escoles bressols mataronines durant tants anys. I després seguiré amb dones ja que caldrà anar a buscar a la filla al cinema i fer de repartidora, de les amigues, com no. I.....
Potser per això que no em queda més remei que afegir el comentari de l’exposició “ On són les dones? “ que és actualitat en aquests dies a Can Palauet.

On són les dones? , és una exposició amb trampa. Trampa en el títol que sembla parlar d’una mostra protagonitzada per dones artistes, idea que encara es reforça amb el subtitulat “espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX, quan tan sols ho són en una molt petita part.

Trampa en el fil argumental ja que la dona i el seu espai és un element agafat amb pinces en moltes de les obres presentades , essent de forma majoritària més un element accidental del discurs pictòric, que no pas causa i raó com en seria escaient.

Trampa també en el context general de la mostra ja que a l’important llistat d’artistes participants, no hi correspon unes obres de parella importància. En general son obres de caire menor , poc representatives i fins hi tot en alguns casos, absolutament discordants amb la trajectòria del mateix artista , convertint a bona part de l’exposició en impossible juguesca d’aparellar obra i creador.

Amb tot això queda clar que tot es resumeix en un recull divergent i variat, sense un nexe fot d’unió que el sustenti , d’unes obres que ens parlen més de la diversitat de l’art català que no pas del sentit que n’és excusa de la mostra.

El fluix muntatge que converteix Can Palauet en un bigarrat mostroari, la deficient senyalètica de la mostra que no permet situar obres i artistes en el seu entorn estilístic i personal, converteixen a la mostra en un puzzle discret i de poc interès, que res te a veure amb la mostra parella amb tema de paisatge que fa un parell de temporades aplaudíem amb intensitat.

Una exposició que seria remarcable en poblacions de menys nivell en les que es difícil la presència dels grans artistes, però sdevé inacceptable en una ciutat com Mataró que cerca el seu lloc i el seu pes en l’àmbit cultural del nostre país.

On són les dones?
Espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX
Can Palauet
Del 20 d’Octubre al 26 de Novembre de 2006

divendres, d’octubre 27, 2006

EL 641

Aquest migdia 641 persones s’han aplegat al Ritz , en el dinar de “Tribuna Barcelona” aquest reconegut fòrum d’opinió que sota el paraigües de “El Periòdico”, però dirigit per la societat civil amb Serra Ramoneda i López Burniol de caps de cartell , fan repassada periòdica a la realitat del país. Avui ha estat per escoltar les propostes electorals de Jose Montilla.

641 persones que representava el més granat de la societat civil, cultural i empresarial catalana, i com no a la societat política del cantó del convidat. Consellers, parlamentaris, direcció del partit, membres de la Diputació i altres ens prou importants, Alcaldes, regidors.... i a bon segur el 641 de la llista, seguint criteris d’importància era el que això signa.
El passat cap de setmana vaig rebre un mail per convidar-me, amb el simpàtic afegitó de que encara que sabien que era dur de convèncer , esperaven que amb aquesta veuria amb millors ulls a Montilla. L’oferta era irresistible, i vaig acceptar ràpid. Ho vaig fer per curiositat personal i política, i si volem anar més enllà, per curiositat sociològica. He de dir que totes han quedat acomplertes.

Políticament, res a dir. Montilla desgrana el seu discurs , llegint-lo, en el que fa repàs del programa, amb accent oportú en diferents punts. Si segueixes el discurs, observes el que ja sabies o intuïes , és un bon programa superior en bona mida a la resta, i potser el que és més important, plenament possibilista.
Montilla però el desgrana com si d’un rosari es tractés. No hi ha emoció, el to monocorde,- ni s’excita en els pocs moments en que fa crítica de l’adversari,-, convida a la somnolència . Malgrat això el que diu potser enganxa per la sinceritat que desprèn, tot sabent que en cap moment hi ha el picar l’ullet a la càmara, el buscar el costat bo, el presentar l’esquer per fer l’acudit fàcil i la rialla encara més.

Surt airós de les preguntes, encara que s’ha de reconèixer que han estat toves. Malgrat els evidents problemes idiomàtics, - es nota molt que constantment tradueix encara que les errades no han estat ni moltes, ni molt evidents -, intenta estar àgil i amb cintura per lligar la pregunta al missatge que pretén explicitar.
Està convincent, dona un to de seguretat, supura eficiència i fa olor a honradesa. És a dir és la imatge perfecta del conseller en cap. I dic això amb cert pesar, però a Montilla li manca el carisma que cal exigir al President de Catalunya i per tant al representant públic i polític del nostre país.

De la resta moltes coses per assimilar i més, si un s’ha dedicat a intentar observar amb ulls oberts. Discernir el nivell d’un polític, per el nombre de gent que ràpidament s’acosta a saludar-lo. Cercar proximitat i indiferències. I si és vol filar prim , seguir en la llista de convidats quins estan en un saló i quins en un altra més allunyat. Ho he fet, entre els noms que coneixia, i us puc assegurar que és un exercici ben profitós.
Per el que pertoca a Mataró, es nota que hi ha to . Situats en sala de primer nivell, hi ha més convidats que d’altres zones que sobre el paper semblen tenir més poder. A més destaca que els convidats son gent de la societat civil i no pas els regidors de torn.

La situació espaial fa que per veure les imatges de Montilla la vista es dirigeixi cap el que hauríem de considerar segona taula ( plena de pesos pesants ). En ella els més atents són Vallés ( cofoi per els merescuts elogis que rep) , Gili i Mieras. El més rialler Williams Carner, Josep Mª Sala com si estigués de tornada de tot juga amb l’agenda electrònica i Royes te badallera, però en un entorn general prou atent, com si el lloc estigués en joc.

En resum, constatació en quasi tot. Que el programa és molt bo i que un no entén l’entossudiment d’aplicar-lo sols a la imatge Montilla, quan queda molt clar que fer-ho a la imatge de marca PSC seria molt més rendible.
Que seguim sense entendre la renúncia al ticket Montilla - Castells que tan bons resultats podria produir , en especial en l’electorat més català , establint aquest domini aclaparador de la vessant PSOE front la natural que seria PSC.
Que el tripartit no es reeditarà ( veurem que succeeix segons els resultats) o dit d’altra manera que mentar Carod és mentar la “bicha”.

Potser per tant ,cal una reflexió final. Que el programa del PSC és el MILLOR. Que Montilla fa el que pot però no dona la talla ( i no és acudit fàcil) o potser al contrari , que si tots tenim clar que és eficient, honrat, sensible en el social, normal per dir-ho d’una manera, potser caldria fer-ne aposta ferma.

Per el que a mi pertoca està clar. Cal votar PSC, és el millor per a Catalunya. Montilla?. No és el meu candidat, però hi ha algú amb sa judici que pugui dir que Mas és millor?.
En resum, i per que quedi clar. Cal votar PSC , i potser el no aprofitar aquest slogan tan primari pot ser el gran error que faci perdre unes eleccions.

PS.- Aquest post està penjat en hora diferent. Estava previst penjar-lo el dijous vespre, però va ser impossible per problemes de servidor.

dimecres, d’octubre 25, 2006

MESTRES

Sempre he dit que “El Periódico” és un diari de transport i de bar . Avui però quan m’he acostat al quiosc a comprar la meva bíblia ( la meva dona dixit ) és a dir “El País” , la portada de la competència esclatava entre tots.

He de dir que l’ensenyament és un tema recurrent en les converses casolanes, i ja no dic quan es reuneix tota la família. Les quatre dones de la família es mouen en el camp de l’ensenyament , i en vessants diferents, d’aquí que l’ensenyament sigui un tema que d’una o altra manera visc de manera ben propera.
Per això no m’ha estranyat ni un pel la carta que “El Periódico” ha encertat col·locant en portada. Una carta amb algun però, i amb moltes preguntes de difícil resposta.

Però la veritat està aquí. És allò d l’educació que dèiem ahir. Cal posar fonaments ferms per poder tirar endavant. És cert que la societat no està per la labor. Que mil coses són més importants que no pas l’educació, per a massa persones, però és aquí a on el govern ha d’establir els criteris per redreçar les situacions.
Per què el que està clar és que el problema ja no es cosa de quatre i s’ha generalitzat. No valen els regals electorals d’unes beques de menjador per aquí, uns llibres per allà, una subvenció per l’altra costat. Això està molt be, però queda reforçar l’arrel. Si no ho fem així l’ensenyament al nostre país seguirà essent la gran causa de posteriors mals. I tot tenint en compte la magnífica tasca dels mestres.

I fins ara, tots però que quasi tots, hem fet la viu viu, i hem deixat de costat les justes demandes dels professionals.
La defensa aferrissada per un ensenyament públic i de qualitat ha de ser punt fonamental en qualsevol programa que vulgui tenir alguna cosa a dir en aquesta societat.

La carta que avui es publicava , quasi exigeix una resposta punt a punt per part dels partits polítics. M’agradaria pensar que el PSC ho farà.

ACTIVITAT ELECTORAL

Faig passada per diversos blogs polítics. Em deturo , com no, en el de Saül Gordillo, tan ben informat com sempre i tan partidista com sempre , portant aigua al seu molí cosa que tan bon profit li va reportar en la seva estada a “El Punt del Maresme” . Faig repassada dels vídeos electorals ( m’estalvia triar en el munt que hi ha a internet ) i em quedo amb una frase del d’Artur Mas: “ Tothom que estima Catalunya té l’obligació de votar un bon Govern”. Si no fos que sé que és un vídeo de CiU diria que fan propaganda del nou tripartit.

Diumenge vaig riure molt amb en “Tata”, el bon amic que és l’alter-ego de Carod a “Polònia”. Xafarderies vàries de les filmacions, repàs del macking-off , anècdotes per un porró. De totes em quedo amb que Mas es deixa maquillar però sota cap concepte es deixa pentinar. Diu que tot és un toc personal.

Correus de Mataró ha actuat de manera ben intel·ligent. Ahir em vaig trobar a la bústia de casa les 10 propagandes electorals ( 5 per la dona i 5 per a mi). Dic que és una bona idea ja que així van anar totes directament a la brossa i no en va quedar cap rodant per la casa. Algú podria dia als partits que si anunciessin que no faran la tramesa electoral i a canvi destinaran els diners que costa a qualsevol ONG , a bon segur guanyarien més vots que no pas d’aquesta manera, sabedors de que quasi el cent per cent de la mateixa va a la brossa.

ESTRANYA SENSACIÓ

Avui la meva filla gran , disset anys, m’ha vingut amb la còpia del seu primer contracte de treball i amb el nombre de la Seguretat Social.
Està fent de monitora a l’escola esportiva de l’escola on estudia i li han fet el contracte que li pertoca. Em sembla molt be. Encara que sigui per quatre hores i quatre euros , aquestes legalitzacions són del millor que es pugui fer.
Ara ja és una més en el mon laboral. Dintre d’un temps rebrà allò de la vida laboral, aquella que m’acollona quan em diu que fa més de trenta tres anys que treballo i això que el parèntesi de la mili és un forat negre ( en tots els sentits) de la meva vida.

dimarts, d’octubre 24, 2006

EDUCACIÓ I CULTURA

Tot això es soluciona amb més educació i cultura”. Aquesta frase, que ja és frase feta l’hem dit i sentit mil i una vegades , i malgrat el seu ús repetit atresora tanta veritat que segueix essent allò d’una veritat com un temple.

D’educació alguna cosa es parla en aquest moments electorals, Diverses propostes , marcant diferències entre els conceptes dominants d’escola pública o privada, però unes propostes en una majoria convincents per la seva necessitat i de les que penso que les del PSC són les millors amb difeència. Encara que espero i desitjo tinguin una plasmació en la realitat d’una manera més ben estructurada que la necessària sisena hores que tan maldecaps ha comportat.

Però la cultura en canvi ha augmentat el seu paper de “maria” sense transcendència. Ni tan sols s’apunta en els mitings electorals, fora d’algun apunt personalitzat segons l’indret on es realitzi , i ni un borrall en declaracions, debats i discussions entre les propostes.

Que jo sàpiga a Mataró hi ha hagut dos presentacions en l’àmbit cultural, i les dues diria jo que han estat de forma quasi clandestina. De la d’IC en tinc coneixement per el resum del capgros.com , i la pressuposo en forma de roda de premsa , sense intervenció dels agents culturals.

De la del PSC en tinc coneixement per un mail quan ja feia estona que funcionava. Cert és que era un mail del diumenge, i un no va obrir el correu fins dilluns al vespre ( raons obvies de lleure un dia i de treball l’altra) , però penso que hauria calgut més anticipació en el comunicat particular i molt especialment una publicitació general que obris el coneixement a tothom, que a bon segur és del que es tracta: Mostrar propostes per convèncer a aquells que dubten en el PSC com opció definitiva.

No tinc noticia de com va anar, fora del blog de l’alcalde en el que en parla molt positivament i en el que trobo enllaç amb el programa de cultura del PSC que evidentment desconeixia. El llegiré mica en mica, que com si no res es tracta de més de cent planes que somio sucoses.
Però en la citació hi ha alguns punts que em fan fregadís .

La cultura , i ho he dit i ho repetiré tantes vegades com faci falta i a qui faci falta , és a Mataró la gran assignatura pendent del PSC. Per un costat no ha existit ni un veritable interès en ser posseïdor de la regiduria , i per l’altra no s’ha potenciat ni la seva sectorial ni s’ha fet presència en el òrgans de govern del PMC amb persones amb pes cultural i que fossin conegudes del teixit cultural de la ciutat, deixant-se el poder en mans del dirigisme veïnal, massa vegades inclinat a la cultureta del record de les festes de barri , absolutament obsoletes i sense sentit fora d’alguna remarcable excepció , i obviant no ja la gran cultura ( obligatòria en una ciutat que vol tenir pes capital) , ans també la realitat cultural global que ha fet que el PSC no tingués cap mena de pes en decisions transcendentals com puguin ser els affairs Monumental, Can Xalant, Ca l’Arenas, Mostra de Cinema, Companyia Trànsit, Sta Maria , Proposta Mataró , Carnestoltes .... , temes en els que sols l’actuació personalitzada de l’alcaldia ha pogut redreçar , quan amb una presència més activa en el si de Cultura podrien haver tingut uns molt millors resultats.

Per això els noms de Ferran Bello, Cultura Popular i Casa d’Andalusia com a lloc de celebració, segueixen marcant aquest dirigisme i pes específic de l’associacionisme veïnal en el camí a seguir en la cultura del PSC , que com queda palès en el resum dels darrers anys , no ha estat per tirar coets, ans el contrari , dons precisa una profunda reflexió i autocrítica per donar a la cultura ( la gran i la petita) el pes, la força i el dinamisme que la ciutat precisa i que un partit com el PSC ha d’oferir a la ciutadania.

Unes reflexions que a partir del seu programa de cultura , que llegiré amb tota intensitat , ha de permetre estructurar un programa cultural, potent i engrescador, per a les properes eleccions municipals. Per això cal apostar decididament i fer-ho amb criteri i coherència . No seguir en la inèrcia actual que no porta enlloc, i eliminant el que calgui ( que és molt) , portar de nou la il·lusió al món cultural mataroní, adormit, sedat i fastiguejat per quatre anys de direccionisme enlloc i de pèrdua constant de qualitat en el conjunt de les activitats.

I per damunt de tot recordar que es tracta del PSC . Socialisme i Catalunya han de ser els fonaments, eixos i bastides, per donar força a aquesta Cultura que tan malalta està en la nostra ciutat.

dilluns, d’octubre 23, 2006

23 d’OCTUBRE . SANT PERE PASCUAL

No és que ningú s’hagi tornat boig i intenti la meva santificació , però si vosaltres teniu un d’aquells dietaris de sobretaula, d’aquells de dos forats, que cada dia en fas passa enllà i et queda a doble plana. Dons be, en una bon grapat dels mateixos, consta que avui és Sant Pere Pascual.

Evidentment no soc jo i sí un frare mercedari valencià que morí martiritzat a Jaen, on era bisbe. De jove va estar a París, va ser canonge de la catedral de València, anomenat per Jaume I que el va anomenar tutor del seu fill Sancho.
Alguns el consideren ànima bessona de Raimon Llull , va crear la Biblia parva, primera adaptació de la Biblia al valencià, alhora que va traduir bona part dels Evangelis.
Està sepultat a la catedral de Baeza.

És a dir, que ja ni sant puc ser, dons em tenen ocupat nom i cognom.


55

Però avui també és el meu aniversari. Em dic Pere com el pare, l’avi, com és diu el meu fill... i Pascual com a cognom familiar. Per tant res a dir amb el dia, fora de la curiositat espacial.

Avui fa 55 que vaig néixer, és a dir que ja tinc una edat. M’ha consolat però que al celebrar-ho amb cava a l’hora de dinar , - amb pregunta inclosa . “Que sou del Madrid?-, no ser si per fer animar-me, em deien que semblo més jove. Fet que també em repetien algunes companyes que obviament em comparaven amb els seus pares, a voltes més joves que jo.

55 anys , algunes que altres salves deixades anar, però encara amb molta guerra a la butxaca.55 anys que és la flor de la vida i amb el total convenciment que el millor encara ha d’arribar.

I a més el 23 d’Octubre és un bon dia: Marcava els bitllets de mil, es va inaugurar Tertre , i a més és l’aniversari de Pelé ( 65, deu més que jo) i de Zubizarreta (45, 10 menys que jo). Així és lògic que m’agradi tant el futbol.

Pere cert. Ahir no va haver-hi lliga, no?.

dissabte, d’octubre 21, 2006

RELACIONS

Sembla que aquest blog el llegeix més gent de la que pensava. Justament aquesta tarda a la Riera era en Manuel Mas el que em deia que tot llegint aquest blog s’ha assabentat de coses que succeïren en el seu mandat i que desconeixia del tot.
Dic això ja que avui he rebut alguna que altre trucada dient-me que sí, que estaven d’acord amb el que expressava ahir , i que ja és hora d’una per totes de trencar relacions amb el patronat.

Aquesta idea cada vegada està surant més en l’ambient artístic mataroní. Va tenir pes en una reunió de diferents artistes auspiciada per el dissenyador Xavier Martín , en que a més d’intentar fer coses, es va reflexionar sobre la manera de protestar per la sectària actitud del Patronat.
Està en el sentiment de Perecoll que després de la seva experiència madrilenya no en vol saber res d’un Patronat que li nega suport, però que desplaça ( encara que sortosament l’aviació va ser justa, i es van quedar a terra) a Graupera i Milan per lluir a la foto i suposo que per aprofitar la tirada. En renega en bona part el Sant Lluc que gestiona directament amb alcaldia la Torres Garcia , passant de la ineficacia del Patronat. Ho diuen Màximo Almeida i Alberto Romero Gil, que després de ser finalistes un cop més del premi Fundació Banc Sabadell a la Parés, exploten al ser entrevistats a TVM per que mai ningú del Patronat els hi ha dit res.

I si cal seguim explicitant noms. Hi ha un cansament absolut davant la desidia, la inoperància, la ineptitud , i molt especialment el sentiment generalitzat de despreci que reben als artistes mataronins a la seu de Benficència.

Tot això tenint en compte que en el projecte d’actuacions per l’any vinent consta com objectiu “treballar al costat dels col·lectius i artistes de la ciutat per incorporar les seves aportacions al programa d’arts visuals”. Esperem que al menys constin en el punt 1 del llistat d’accions a realitzar: “ Elaboració i desenvolupament del programa d’Arts Visuals de la Ciutat amb l’elaboració d’un Mapa d’Arts Visuals amb el suport de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona.”

Clar que en el punt 7 parla de “concretar amb els representants dels artistes de la ciutat les formes de col·laboració per a la creació del Fons d’Art, i creant-ne les bases per a la seva difusió amb una exposició pública a la ciutat i l’edició d’una publicació”.
Era per juliol quan es fixà la data del quinze de setembre com a punt per discutir l’informe jurídic. Fer-ho amb lleugeresa ja que a mitjans de novembre calia fer-ne presentació pública i tan sols passat Reis començar la recollida d’obra i documentació.

El 14 de setembre rebia la pertinent trucada de que “estamos en ello” i en un no res enfilarem el procés. Han passat quaranta dies del comunicat i més de noranta de que el servei jurídic en fes dictamen.
Com molt be deia avui mateix en Perecoll, venen ganes d’exabruptes com el tan parodiat de Fernando Fernán Gómez, però es que com diria la meva avia ( sabiduria popular de Torelló) això passa de taca d’oli.

ON SÓN LES DONES ?

Aquest titular , amb l’afegitó de “espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX “ , és el títol trampa de la més que fluixa exposició que omple Can Palauet.
Diem trampa ja que el títol i l’explicitat en la nota del Patronat , amb l’afegitó de que la figura del cartell és de Sacharoff , porta la confusió de que es tracta d’una mostra d’artistes de sexe femení.

Res més lluny de la realitat, és una mostra amb peces que tenen, i val més que mai l’expressió, a la dona com objecte de la seva contemplació, ja sigui com a protagonista, com element complementari de l’obra o tan sols com un accesoria més o menys accidental.
Malgrat la bona nòmina d’artistes signants la mostra és d’una escassa qualitat i de resultat absolutament decbedor, amb un recomanació minsa de visita , en un interés més important degut a qui signa les obres que no pas al valor relatiu de les mateixes en el seu fer.

divendres, d’octubre 20, 2006

UN MALENTÈS ?, DE QUI?.

Tal i com deia ahir, avui m’he posat en contacte amb el PMC per parlar de l’exposició d’Autoretrats dels Germans Arenas. Després de molts intents, quan no comunicava , no contesten, fet que demostra la gran feina que hi ha al PMC, he pogut parlar amb Laia Gelonch.
Amb l’amabilitat que la caracteritza m’ha explicat els fets d’ahir, - dels que semblava tenir coneixement -., tot indicant que havia estat un malentès. Sí que s’havia realitzat la inauguració, però no s’havia celebrat cap acte inaugural, És a dir s’havien exposats les noves peces però sense cap mena d’oficialitat. “Hi ha exposicions que per el seu nivell no precisen d’inauguració. Són simplement canvis de quadres en una col·lecció” , Gelonch dixit. Per això el malentès al voltant del concepte inauguració. “Simplement son qüestions de nivell” han estat les seves darreres paraules , abans de que un pengés educadament , després de mossegar-se els llavis per no contestar , ja que a bon segur ella no en tenia cap responsabilitat.

Diverses son les reflexions del fet: 1.- La qualitativa . L’exposició ( la he visitada avui) supera en molt la mitjana de qualitat de l’edifici. Juntament amb la mostra de Cuyàs és el millor de l’exposat d’ençà la seva inauguració.

2.- Davant les meves reiterades queixes per l’oblit de Jaume Arenas en els actes inaugurals, hom em va tacar la boca, tot dient que justament amb motiu d’aquesta exposició hi hauria l’oportú reconeixement. Especial èmfasi d’aquest reconeixent va estar en boca de Jaume Graupera en la darrera reunió al voltant del Fons d’Art celebrada el mes de juliol, Testimonis,: Alis, Baron, Codina i Milán,.
La qüestió del reconeixement queda ben palesa: l’oblit i el silenci.

3.- Acceptant l’error de decidir no celebrar una inauguració oficial, algú em pot explicar el fet de la manca de tot mena d’avis de l’existència d’aquesta exposició?.
El dimecres arribava correu del PMC amb convidada per les mostres avui inaugurades a Can Palauet i a la pròpia Casa Arenas. De la mostra d’autoretrats , res de res. Fet parell succeïa amb el correu electrònic: avis de la mostra dels nassos, i silenci envers la dels germans Arenas.

Per això i per moltes més coses potser cal dir d’una manera ben clara que ja n’hi ha prou. Que una cosa és defensar el que un creu, i altra molt diferent és humiliar i intentar aniquilar la cara contraria, postura batasunera en la que és mestra el PMC.

Per això i de manera pública vull expressar el meu trencament de relacions amb el PMC , alhora que públicament demano que siguin eliminades les meves dades de qualsevol arxiu del que ells i elements afins ( Museu, Can Xalant, Ca l’Arenas...) puguin disposar.
No vull cap mena d’informació, ni cap contacte, amb aquells que son capaços d’humiliar i despreciar a aquells que conreen un art que es diferent a la seva monolítica opció de l’art contemporani.

És una postura que sols es pot reconsiderar quan el PMC actui amb els criteris d’igualtat que haurien de ser el seu punt de mira, i especialment quan per part del PMC es realitzi la deguda rehabilitació de la figura de Jaume Arenas, tal i com ell mereix, i el regidor va prometre de manera pública.

De la resta en parlarem un altra dia.

dijous, d’octubre 19, 2006

DESAPARICIONS

Avui , dia a19 d’Octubre , segons l’agenda del mes d’octubre del PMC i la programació que fins ahir mateix es donava ( suposo que avui també) a Ca l’Arenas, diu que al Menjador hi havia canvi i es presentaven autoretrats dels germans Arenas.

No he negat mai el meu enorme apreci per Jaume Arenas. D’aquí el meu enuig absolut en els actes inaugurals( el despreci vers Jaume Arenas en tots els actes inaugurals de la Casa Arenas és un fet que sempre em quedarà en la valoració dels marmesors i dels que varen muntar les mostres inaugurals com indicatiu clar de la seva escasa qualitat humana, i molt especialment quan després de ser conscients del fet, han deixat passar el temps sense fer res).
Llavors Baron, Graupera, Masriera, Luis... em varen dir que en feia un gra massa. Que en un no res estava prevista aquesta mostra conjunta d’autoretrats i que podria veure que no tenia raó. Que el centre és diu Ca l’Arenas , en comptes de Germans Arenas per culpa meva i de l’acrònim que formava....

Avui a dos quarts de set de la tarda ( hora activa a Ca l’Arenas) he trucat al número telefònic que s’indica en un opuscle rebut ahir mateix ( 93 741 29 30). La meva sorpresa ha estat quan desprès de molt sonar ha contestat una persona que al parlar de Ca l’Arenas, salta ràpid, “això és el Patronat Municipal de Cultura”. Avenços de la tècnica i de les trucades redirigides. Pregunta meva al respecte de si s’inaugura la mostra d’autoretrats. Silenci, sons del teclat de l’ordinador, i resposta de que no hi ha cap inauguració. Pregunta meva al respecte de la informació de l’agenda, silenci, consulta al costat, i una veu de fons que li remarca que no, que avui és un dia normal amb l’horari normal. Pregunta de que si s’ha ajornat o que passa, i curiosament la comunicació es talla. No segueixo ja que tinc el temps just per que avui és dijous i tinc programa a TVM.

Que ha passat?. No serà que els artistes s’han retardat en l’entrega d’originals?. I que se’m perdoni la ironia i l’humor negre.
Com pot ser que una exposició com aquesta s’ajorni. Es tracta de quatre peces, classificades totes elles en l’inventari, en una mostra planificada fa més de mig any. Algú em pot donar resposta?.

Queda clar que demà al matí la demanaré al propi PMC, però no n’hi ha prou. La gent del carrer ha de saber com es possible que amb tan sols quatre mesos de vida, s’ajornin exposicions, no s’ha fet cap acte complementari, dels tallers ni noticia, el mateix del mateix al respecte de les bases de dades informatitzades que hauries d’estar a disposició de la gent per saber els tresors dels que gaudim en les nostres col·leccions públiques....
I que dir del magnífic cafè a prendre en l’interval de la sucosa visita a les diverses exposicions de la casa?
Algú m’ho explica?.Serà culpa de l’externalització?. O potser de la ineptitud?.

Us he de dir ben clar que jo aposto per aquesta darrera figura.

APARICIONS

Curiosament, i sense estar anunciada apareix per demà “Projecte N.A.S.” al mateix Ca l’Arenas , que s’exposarà a La Finestra i a La galeria.
El responsable es Jordi Lafon , artista de Vic, i com tots sabem enormement lligat amb Mataró , ciutat a la que ves a saber si arribarà mercès el GPS.

És a dir, allò que està previst , en un entorn i una línia determinada desapareix, i en canvi una cosa ben diferent i que no tes res a veure ni amb el centre ni amb la ciutat, però sí amb l’art contemporani, ja que pertany a “H” de Vic , germana de “ACM” i per tant manaire de Can Xalant apareix amb tots els ets i uts.

Es menja d’alguna manera?.

De veritat, crec que el PMC ho hauria d’explicar públicament.

CATÀLEGS.

Observant el darrer que m’ha arribat no veig que en cap lloc indiqui qui l’ha fet. És Pere Fradera, responsable de la idea original, o és Jordi Cuyàs que sembla tenir-ne l’exclusiva sense cap raó que s’hagi explicat?.
O potser serà que en el PMC hi ha tràfic d’influències fonamentades en raons personals de difícil explicació?.

Per això vagi a l'aire la meva darrera pregunta: Qui fa aquests opuscles de Ca l’Arenas?. En raó a què: adjudicació directa, concurs, favoritisme....?. Que s’ha de fer per poder optar a un encàrrec ?.
Espero resposta.

CONCLUSIÓ


Observat amb visió contemporània , potser tot està ben clar. La clau és tocar-nos els nassos , o d’una manera menys políticament correcta, allò que no sona.



MONTILLA

El bon amic Ramon Bassas adjunta la seva sempre encertada visió en un comentari a un post. Li agraeixo.
L’aprecio mot, especialment per la seva sensibilitat i els seus coneixements d’art, i encara que discrepo de la seva vessant de comissari polític, se que actua en el convenciment.
Però a mi no m’ha de convèncer de res. La dicotomia PSC – PSOE és una evidència comentada per arreu. I aquells que venim de lluny , que en unes primeres eleccions vàrem votar PSP , el partit de Tierno Galván amb l’aviador Mata de cap de llista, i que mai hem obtingut la més mínima prebenda del poder ( a un li segueixen negant informació, invitacions i catàlegs en actes organitzats per les entitats públiques municipals ) ningú ens ha de vendre cap moto.

Un votarà PSC ja que està plenament convençut que és el millor per Catalunya. I un somiarà que Catalunya hi surti guanyant, encara que pensi que a Montilla, Corbacho, Zaragoza i Chacón , per dir els quatre pesos pessants del PSOE que mai pensaran en Catalunya com una nació o com un país, i sí sempre com una comunitat com pugui ser La Rioja o Múrcia, no disposaran del poder suficient com per poder subjugar al PSC envers el PSOE.

Un està convençut que en poc temps existirà una refundació del PSC , aliat com no amb el PSOE, però no subjugat. Llavors no tinc cap dubte que m’afiliaré ( si em volen) . La pregunta està en....,Joan Anton, Ivan, Ramon.., en quin costat estaríeu?. I no val sortit d’estudi. Son dues opcions prou diferents com per fer-ne diferència.

dimecres, d’octubre 18, 2006

18 D’OCTUBRE

Segons el calendari, avui és Sant Lluc, patró dels artistes. Un dia important per a mi. El meu pare, més boig per l’art que jo mateix, va voler casar-se en aquest dia, Avui en fa 57. L’endemà, després de la tradicional nit de nuvis a un hotel de Barcelona, visita al saló d’Octubre, on va coincidir amb José Luis Comerón. Històries que en un dia com avui retornen a la memòria explicada .

Soc fruit dons d’aquest dia. En el mateix dia em vaig treure el carnet de conduir. Un dia important sens dubte. Un dia en el que em sento feliç. Per a mi l’art segueix essent una cosa molt important , molt més a bon segur que aquells que remenen les cireres en el tema. D’aquí el meu desencís i els meus rebots.

Però avui estic feliç. Mai he pintat però és el dia del meu patró, i m’agradaria que ningú pensi el contrari.
Per tant. Felicitats als que viviu que les arts són important per a vosaltres. Avui és el dia del vostre patró. Avui és Sant Lluc. Felicitats.
(Per decència. Gent del PMC , abstenir-se)

EMPRESA CASAS

El capgros.com va ple d’opinions contra l’Empresa Casas. Qui ha seguit aquest blog sap que més d’una vegada he llençat la meva queixa davant el despreci continuat de l’empresa vers els seus usuaris.
Ara de cop i volta hom es llença a queixar-se i val la pena. El tracte de la Casas és en general indigne, i fins i tot insultant.
Per això m’agradaria pensar que algú de l’oficialitat farà alguna cosa. Fa un any i davant les meves queixes l’alcaldia va dir que en faria seguiment. Ara són múltiples.
Avui per avui la majoria dels serveis de la Casas son indignes i el tracte amb el passatgers encara més humiliant. M’agradaria rebre alguna noticia de que algú li ha tocat el crostó. Per poc que sigui serà merescut.

Avui per avui, en un país normalitzat, a l’Empresa Casas li seria retirada l’autorització. Però ens agradi o no, estem on estem. I que ningú s’enganyi. El transport de viatgers per carretera és responsabilitat de la Generalitat.

MONTILLA

Avui ha estat a Mataró. Òbviament no he assistit al míting, El meu vot és de totes totes per el PSC. La seva línia política crec que és la millor per Catalunya. És tant cert com penso que Montilla i de Madre en son una rèmora i mai em sentiré representant per ells, imatge d’una Espanya que m’agradaria enterrada, i absolutament contraries a la Catalunya d’esquerres en la que somio.

Per això em quedo bocabadat davant les declaracions de bons amics que es dediquen a cantar les lloances de Montilla, Per favor, sigueu honestos. Pregoneu les virtuts del PSC i la seva capacitat de govern que a bon segur afavorirà a Catalunya, sempre que el PSOE de Montilla i de Madre sigui capaç d’escoltar i no imposar.

Cal guanyar. Sigui com sigui, Montilla sempre serà millor que Mas, encara que costi trobar-hi la diferència.
I a mi em costa, i molt, malgrat estar convençut que el meu vot sols pot ser un , el del PSC , i repeteixo PSC , que si ningú és capaç de demostrar-me el contrari està molt lluny d’aquest PSOE que malauradament per a bona part d’aquells que ens sentim socialistes i catalans, es el que en veritat es presenta a les eleccions.
És aquella creu que hem de patir aquells que pensem en socialista i en Catalunya.
Sigui com sigui, però, guanyarem.

dimarts, d’octubre 17, 2006

DIVÍ TRESOR

Els del Sant Lluc aposten clarament per la joventut com ho demostren , no tan sols els diversos actes que programen, ans especialment en les col·lectives que serveixen per presentar el treball d’aquests engrescats creadors. Ara mateix al Casal Aliança ens ofereixen un mix amb la signatura de Ivan Jordà, Eduard Novellas , Marta Petit i Marc Prat.
Una mostra ben recomanable de la que adjunto la crítica publicada en el capgros.com


En l’aposta per la joventut , la gent del Sant Lluc , malgrat una certa tendència a la repetició , estan obtenint uns bons resultats que es fan escaients una vegada mes en la col·lectiva jove que presenten aquests dies al Casal. Encara que amb gust a tast, com si d’un assaig per exposar a Ca l’Arenas es tractés, la mostra permet un interessant judici al voltants dels seus protagonistes.

Marta Petit segueix amb aquesta aposta per el que podríem definir com poètica visual
contemporània , amb aquestes peces de traç continuat , en el joc d’un espai blanc separat i estructurat en raó d’una línia simple que marca la figura, el símbol i amb una senzillesa total, estructura el concepte i acaba l’obra. Una obra molt més complexa que en aparença i de gran comunicació visual.

Marc Prat segueix amb la seva sèrie “claustres “ en la que l’entramat geomètric i figuratiu cada vegada va esberlant-se més en uns camins de lleugeresa abstracte que s’ensumen dominats en l’horitzó.

Eduard Novellas presenta un complement del seu treball actual a Ca l’Arenas. El seu personal retrat com a ideari, recolzat ara amb una figura femenina que pot servir per encetar un nou camí de subtil sensualitat.

Ivanjot en canvi és la gran decepció. Amb obres de temporades anteriors, descentrades en la forma i el concepte, Jordà perd l’oportunitat de fer-nos avinent el seu bon fer que ara i aquí no està present en cap moment.

Una petita col·lectiva esdevinguda en tast prou atractiu per amants de la més nova verema artística.

NAU GAUDÍ

Avui arriba la notícia de la nova disbauxa en la malaurada Nau Gaudí.

Qualsevol cosa que diguem es poc i cal certificar, pesi a qui pesi, que els tècnics municipals no han estat a l’alçada ni de bon tros. És aquest una nova pedra en un camí que ningú sembla haver tingut mai clar, i en el que no s’hi ha esmerçat ni els esforços ni el seguiment que una obra tan important mereixen.
Cal dons retomar al camí, donar plantufada, - i alguna cosa més -, a l’irresponsable responsable de la malifeta , i d’una vegada per totes , prendre aquest treball com el que és , un fet important en el més que escàs patrimoni de la ciutat.

Ara però, si volem ser positius, caldrà fer reflexió i replantejar-se l’ús de la nau, ja que la proposició final era tan disbauxada que algú diu que si tots els entrebancs no seran una maledicció de Gaudí davant tal bestiesa.

Esperem que el temps de la realització, i l’oportunitat d’un nou consistori amb el desitjat canvi d’amo en l’apartat cultural, permeti una sortida més que digne a la Nau .

I aquesta dignitat ha d’estar en el continent i en el contingut.

dilluns, d’octubre 16, 2006

PONT

He fet pont. I estic per escriure-ho amb signes d’admiració. Per raons de la meva feina professional, son mal comptats els ponts que puc fer en anys. Aquesta vegada però la moneda ha sortit cara i he passat quatre dies de descans , relatiu però descans, que ben merescuts els tenia. Quatre dies sense obrir l’ordinador, sense escriure ni un borrall, sense visitar cap blog , passejant i intentant gaudir dels petits plaers dels que un pot disposar quan no hi ha ni un despertador que li obri els ulls de matinada , ni un horari esclau que et mani i dirigeixi molt més del que un voldria.

CARCASSONNE

Dijous, aprofitant l’avinentesa vaig fer passejada cap Carcassonne. És aquesta una ciutat amb la que tinc una especial relació emocional. Feia temps que no hi anava, de quan les nenes eren petites, i vam pensar que era un bon moment per la visita. La llàstima és que vàrem ensopegar amb el dia. Vaig sortir plovent i vaig tornar plovent , amb una pluja que no ens abandonà amb tots els inconvenients que significa quan el que val es quasi simplement passejar i endinsar-se en el particular esperit que allà es respira.

La causa del meu enamorament amb Carcassonne és peculiar. L’arrel està en el quadre que acompanya al post ( perdoneu el nivell de la foto, feta a correcuita ) ,que el tinc penjat just al costat , i que és el primer quadre que un pintor em va regalar.

L’obra es de Lloveras un afamat pintor barceloní dels anys 50,60 i 70 que pertanyia a l’anomenat grup del Passeig de Gràcia. Lloveras exposava cada dos o tres
anys a la sala de la Biblioteca Popular , i ho feia amb un èxit total.
No tenia encara deu anys i sempre anava amb el meu p
are a veure totes les exposicions que es feien a Mataró
. Aquesta no va ser excepció i Lloveras després de parlar amb el meu pare, i suposo que per fer una gràcia, em preguntà si m’havia agradat l’exposició. Li vaig dir que no, per
què no hi havia el color vermell.

Van passar un parell d’anys i en la següent exposició de Lloveras, em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia un quadre reservat per a mi. Era aquesta vermellosa visió de La Cité. Em va explicar que la meva resposta del vermell l’havia descol·locat. Que era cert que l’usava molt poc, i que durant un bon temps va intentar fer-ne ús, però que no havia trobat l’ocasió fins aquell tarda a Carcassonne. L’havia pintat i malgrat que diverses persones l’havien volgut comprar, ell tenia clar que aquell quadre era per aquella criatura que no aixecant quatre dits de terra semblava tenir les coses tan clares.

Com podeu entendre , aquest és un quadre del que mai em despendré.

Fora d’això m’agrada Carcassonne per dintre i per fora, malgrat el to turístic, manté aquell aire francès dels detalls , de la decoració, del bigarrament dels restaurants. I manté alguna que altre botiga que per els llaminers de galetes i caramels, com ho és un , pot ser un pou sense fons i alhora un sadollar l’ànima de petits plaers terrenals , que a vegades tanta falta ens fan.

I al tornar paradeta a Colliure per fer pertinent visita a la tomba de Machado , que les filles ja creixen, i cal que coneguin el paisatge i com no, el paisanatge.

POCAVERGONYES

Aquesta és una paraula ben nostra i ben identificativa que està caient en desús. El seu significat ho diu tot, i de manera ben clara. Per a mi és el qualificatiu més escaient que poden rebre els promotors del lamentable DVD que ahir es repartia encartat en els diaris del país.

Del mateix tot està dit i tot està sentit . No cal insistir en aquest apropiament tan habitual en CiU de pensar que Catalunya és el seu cortijo
i ells en són els señoritos. Això sense entrar en detalls amb l’ús dels masters de TV3. De que han de demanar permís si la tele és seva i tan sols els hi hem pogut manllevar durant una mica de temps?.

No m’agrada gens aquesta manera de fer política i crec que és molt perillosa i contraproduent. Tant com quan Guerra es va treure de la màniga allò dels dobberman. Al fina es converteix en un efecte boomerang de més que difícil control.

Avui m’han preguntat si me l’havia mirat. La meva resposta ha estat que no , cosa que és cert , però amb l’afegitó de dir que a casa la pornografia , tal vegada al vespre i quan les nenes ja dormen. I ahir no era el cas.

dimarts, d’octubre 10, 2006

EXTERNALITZACIÓ

No hi ha dubte que la noticia de l’externalització de part del funcionament de Ca l’Arenas ha estat una gran sorpresa per tothom . Una sorpresa, ja que mentre el concurs de l’Aula de Teatre havia estat abastament comentat i publicitat, d’aquest no se’n havia dit ni mú.

Avui he passejat per la weeb municipal intentant trobar dades sobre el mateix: bases , participants , fallo del jurat , i no he sabut trobar res. Com que és possible que en algun lloc hi siguin , molt em plauria si algú me’n sap donar raó.
L’únic que he trobat està en la convocatòria de la reunió de Patronat del mes de juliol, en que si existeix el punt de la possible aprovació de les bases del concurs. De la resta , res de res, encara que no és d’estranyar, ja que la darrera acta del Patronat que està a disposició és del mes d’Octubre de l’any passat.

En justícia però s’ha d’indicar que en el pla d’usos i serveis de Ca l’Arenas i en seu apartat 8 de personals i serveis , s’especifica que els llocs de treballs que es perfilen amb una triple funció d’atenció als usuaris, de dinamització i de vigilància de l’equipament, seran contractades a empreses externes mitjançant concurs.
Fet semblant es produirà amb els guies-monitors , el personal dels tallers didàctics i el personal que atengui el café-bar.

És a dir que potser el tema no està tant en l’externalització, que ens agradi o no està en el disbauxat pla d’usos que tan mal girbat ha deixat al Centre , com en el fet de la poca publicitat del concurs , de que guanyi una empresa creada quasi ex-professo, i de la ningú vol dir res. Elements tots ells que deixen en la nebulosa del dubte , la veritable netedat del concurs.
I desconfiar del PMC existint prèvies com les de l’adjudicació de Can Xalant , amb tota la legalitat del mon, però alhora amb tot el dirigisme , en un camí lligat i ben lligat, és el més natural del mon.

Potser per això i en be del propi Patronat , de Ca l’Arenas i de la pròpia empresa Antequem S.L. , bo seria que es aparegui tota la informació , en general del concurs i en particular de l’empresa guanyadora , per que el sempre enrarit aire de la Casa rebi al menys una alenada d’aire fresc, i desitgem que net.

Altra cosa és parlar de si aquesta externalització és convenient , possible o obligada.
Però això son figues d’un altra paner, o potser millor dit, d’un altra post.

dilluns, d’octubre 09, 2006

ORGULL

Potser aquesta és una paraula perillosa. Qui té orgull és orgullós. Però a vegades cal sentir-se orgullós de fer algunes coses, encara que sols sigui com a contrapunt d’altres.
Avui em sento molt orgullós de que la meva signatura aparegui al costat de tantes d’altres de bons amics, al Maresme Report que acaba de néixer. No hi ha dubte que és una revista que hom pot ensenyar amb orgull. Ben feta, ben dissenyada, amb qualitat de paper, amb reportatges atractius, amb... I al costat de tants periodistes, la signatura i l’escrit d’un no acaba de desentonar.

Per això, i encara que sols per una vegada, deixeu que un estigui molt content d’haver-se conegut i pugui lluir amb gent aliena a tot això , tot dient que ell n’és un més d’aquesta glamourosa revista.

Felicitats Cap Gros. Felicitats Mateu, Quico, Pilar, ..........
Felicitats a tots i gràcies per deixar-me ser un més.

POC QUE TE CREC PAS

Avui manllevo , encara que sigui sols per el paral·lelisme, el titular d’un dels darrers post de l’Alcalde.

Avui en nota pública s’ha explicitat que el PMC ha externalitzat els serveis exterior de suport de Ca l’Arenas a Antequem S.L. , una societat mataronina de nova creació que s’ha fet amb els serveis d’atenció, acollida i informació dels usuaris, així com del manteniment i assistència tècnica de l’equipament , per valor de 100.978 euros.

Divendres vaig assistir a la inauguració de la mostra de Puiggalí i com sempre ni vaig tenir ni atenció , ni acollida ni informació . El cert és que fa uns dies amb Eduard Novellas hi va haver copa de cava i amb Puiggalí ni un bona nit, però això ja son coses que passen, o potser ja son coses de l’externalització.

Bromes a part , no deixa de ser estrany que a tres mesos de la inauguració , es realitzi un concurs d’aquest tipus, que a diferència del de l’Aula de Teatre , no ha tingut una publicitació expressa , i el seu resultat hagi estat sorprenent per a quasi tots , i més quan es parla d’una empresa desconeguda, creada quasi expressament per a l’ocasió.
Dit d’altra manera, que tot està fosc, fa molta pudor, i més quan algun periodista especialitzat ( Vern Bueno. Cap gros ) pregunta a PMC, a la responsable amb la premsa Laia Gelonch, o a Carles Marfà, responsable de Ca l’Arenas, hom fuig d’estudi i ningú vol dir ni una paraula d’aquesta fantasmagòrica “Antequem”.

Dons que voleu que us digui, Que poc que te crec pas.

I això que un està acostumat a moltes coses. A una trucada el 14 per dir que en quatre dies està ja tot a punt, i que demà , pont amunt o pont avall, ja en farà un mes.
Son les qüestions inqüestionables del PMC, l’únic ens en el mon que és capaç de repetir pressupost en despeses com llum, aigua, telèfon....
Seria de servei públic ensenyar com ho fa.

Jo , que voleu que us digui.

Que poc que te crec pas.

TANCAT

Malgrat els horaris establerts avui la mostra d’artistes joves que organitza el Sant Lluc estava tancada.

És mala senyal. Els horaris estan per acomplir-se , encara que la mostra pinta malament ja abans d’inaugurar.
Dos artistes de la mateixa , comparteixen exposició. Eduard Novellas amb Ca l’Arenas i Ivanjot inaugura ben aviat al Museu del Càntir. Son fets que indiquen una manca d’ètica perillosa i una organització com el Sant Lluc caldria tenir cura d’això.

Com deia la meva iaia, sabiduria del Montseny, de bones intencions l’infern n’està ple.

diumenge, d’octubre 08, 2006

ANIVERSARI

Aquesta nit s’acompleix un any que em vaig despertar a mitja nit a l’habitació de Donosti on estava passant el cap de setmana , amb un mur a la meva oïda esquerra i amb una sensació d’inseguretat en l’equilibri,absoluta. Després començà l’anar de metge en metge, les proves, l’ingrés hospitalari i el diagnòstic definitiu : sordesa brusca a bon segur per un infart d’oïda.

Ha passat un any , difícil sens dubte, amb tremolors per dintre i amb serenor per fora. El cert és que ara , a un any vista , penso que estic prou be.La inseguretat dels primers moments ha disminuït , faig una vida absolutament normal, i fora de molèsties que un acaba assumint amb naturalitat, segueixo fent el mateix , i ves a saber si encara amb més ímpetu.

Fins i tot em fa gràcia que el metge que em tractà faci servir com exemple amb pacients menys animats, aquell acudit que un com autoprotecció emprava en els primers dies. Aquell acudit quasi d’humor negre, que feia que quan un s’assabentava del que m’havia succeït i em deia “ho sento” , jo amb ironia responia “dons jo no”.

CAP DE SETMANA

El que si he fet aquest cap de setmana és descansar. El que em va succeir hom assegura que va ser conseqüència d’un fort estrees. Ara, per raons diverses, a la feina estem en una situació de molta feina i molta tensió. Aquesta ha estat una setmana intensa. Potser per això he practicat un cert relax en aquest dia i mig de descans ( vaig treballar , i molt, el dissabte al matí). Un descans en el que no he volgut perdre la passejada dels gegants.

No soc especialment geganter , però sempre m’ha agradat el sentit de festa que tenen i admiro a aquells que son capaços de setmana a setmana portar-los a ballar per les més diverses contrades. Avui he pogut fer repassada al munt de colles que s’ha aplegat a Mataró i especialment fer-ne una mirada estètica i fins i tot sociològica de com han anat canviant els gegants.
Per cert, parlant de canvi,el que han fet els altres meus gegants. Els nous d’Argentona son mes llustrosos que els anteriors però m’han fet perdre el record de tantes tardes d’infantesa i joventut.

Avui lectura, esports , tele... Veure com guanyava l’Alonso ( Schummi segueixes essent el més gran) , l’homenatge a Solozábal ( el 7 sempre serà teu) , escoltar l’aberració de que els d’Alcoi han desfilat en la festa de la Hispanitat a New York sols amb els “cristians” i han deixat als moros a terra ( a on anirem a parar amb aquesta disbauxada por a ofendre a qui no es capaç de separar fets i creences ) , i llegir el diari amb tranquil·litat per gaudir un cop més de l’article de Javier Marías a EPS sobre l’acostament del polítics als escriptors.

Genial com sempre, Marías fa retrat agut dels reconeixements en els moments àlgids i de l’oblit posterior. Especial esment fa del cas del record de Vicente Aleixandre. I aquí hem tocat fibra.
El dia que vaig fer 18 anys el meu pare em va regalar el llibre de prosa “Los encuentros” de Vicente Aleixandre acompanyat d’una carta manuscrita del poeta, la primera de les diverses que es van intercanviar i que ja no va guardar. D’ençà llavors que Aleixandre ha estat el meu poeta preferit.

Potser per això i per espantar els dimonis de l’aniversari , avui vull que les seves paraules acabin en meu post

Silencio
Bajo el sollozo un jardín no mojado
Oh pájaros, los cantos, los plumajes
Esta lírica mano azul sin sueño.
Del tamaño de un ave, unos labios. No escucho.
El paisaje es la risa. Dos cinturas amandose.
Loa árboles en sombra segregan voz. Silencio.
Asi repaso niebla o plata dura,
Beso en la frente lírica agua sola,
Agua de nieve, corazón o urna,
Vaticinio de besos ¡oh cabida! ,
Donde ya mis oidos no escucharon
Los pasos en la arena, o luz o sombra.

Vicente Aleixandre

divendres, d’octubre 06, 2006

Avui no tenia pas previst escriure cap post. Així ho he dit a la meva parella de fans més fidel. Ells mateixos diuen que cada dia aguantem per anar a dormir a veure si ja està penjat el post. Ara que ho sé, intentaré fer-ho més aviat, cosa que també serà bo per a mi. El cert és que m’han donat una responsabilitat afegida. Ves a saber si han tingut un pre-dormir bo o dolent , segons el que jo he escrit.

Fora de bromes, gràcies, moltes gràcies, per la vostra fidelitat.

JORDI PUIGGALÍ

Avui hi ha hagut inauguració a Ca l’Arenas. Es tracta de fer inauguracions cada dos per tres per cridar l’atenció i veure si així s’acosta gent al casalot del carrer Argentona, que es manté vuit i esmortit.
No acaba d’arrancar i avui érem els quatre de sempre i la família i amics de l’artista. I volem des de aquí fer quatre crits al col·lectiu de l’art de Mataró, sempre en l’eterna i justificada queixa del poc i dolent que es fa , però no donant recolzament als actes expositius amb tot el que significaria aquesta presència. Una mica més tard, ha arribat l’alcalde Baron en aquest paper permanent de suport a la gent de l’art , que molt li agraïm per tot el que significa.

No fa pas tant que Jordi Puiggalí ens oferí una mostra de caire antològic a l’Ateneu. En certa manera va ser una sorpresa per aquells que sols coneixien els seus treballs més recents , ja que mostrava un fer més que valuós. Ara en aquest petit tast que esdevé la seva mostra a Ca l’Arenas es repeteix la història.
Diem això ja que en el presentat hi ha les dues cares de la moneda,. Una, la de l’artista, i ens referim a l’obra dels cinquanta-seixanta. És una obra intensa, vibrant, sense por, amb una punt d’agressivitat i de dolçor que formen un contrasentit que reforça la figura. L’altre , les peces més actuals. Obres essencialment d’ofici, però sense aquella ànima interior que apareix en les primeres. Obra digne però sense aquell alè que la valorable. Obres d’ofici que no d’artista.

A la col·lecció familiar, ara a casa de la mare, hi ha dues magnífiques escultures de Puiggali. Son dues terracotes, una de St. Pere i l’altra d’una pantera. Les dues son demostratives de la seva qualitat.
Llàstima que a Puiggalí el seu tarannà esquívol, aquest posat de cascarrabies, en aquest sentit del propi convenciment de que no ha estat valorat com es mereix, l’ha allunyat d’una realitat que ja no li es propera.Son fets que es noten i molt en aquesta exposició, que cal visitar per acostar-se a les seves obres més llunyanes , aquelles que porten la signatura d’un Jordi Puiggalí artista , capaç d’arrambar amb tot.

Fins hi tot amb el grup escultòric d’homentage a José Antonio a Barcelona( Avda Sarrià cruïlla amb Pau Casals , abans Infanta Carlota) , realitzat juntament amb l’arquitecte Jordi Estrany, germà del pintor Santi Estrany. Una peça que trencà motlles en el que pertoca als monuments polítics de l’època, i que curiosament ara desapareix del curriculum , per una vergonya inútil i injustificada.

MOVIMENT

I ja que parlem de moviments , cal remarcar el que intenta iniciar el dissenyador Xavier Martín.
Com no que qualsevol moguda artística a Mataró ha de ser benvinguda , encara que s’empri com a banderí d’engantxe algun que altre nom tan sols disposat a escoltar. com avui mateix ens confirmava aquest protagonista.
Però és que hi ha tantes mancances que qualsevol cosa ha de ser benvinguda, sempre i quan no existeixi un rerafons polític com aquells que curiosament afloren al acostar-se unes eleccions.
De moment però vagi la benvinguda i tots els desitjos de sort. Quants més serem, més riurem, i per petita cosa que s’aconsegueixi serà per celebrar.
Però sigui com sigui, que no sigui qüestió tan sols de paraules i existeixi un projecte elaborat per a poder ser recolzat.

dimecres, d’octubre 04, 2006

RECOLZAMENTS

Aquest dilluns en Perecoll va inaugurar exposició al Palau de Congressos de Madrid , allà al final del carrer Orense i ben prop del Bernabeu. La inauguració va ser un èxit, com ho esta essent l’exposició. No teníem dubtes de cap de les dues coses. Per un costat l’obre d’en Pere, a més de la seva vàlua, impacta de manera absoluta en un primer coneixement , i de l’altra per que Perecoll és sens dubte l’artista proper que millor sap vendre el seu producte, cosa que no és pas una crítica ans el contrari.

Tenien prevista l’assistència a l’acte en Jaume Graupera i en Rafa Milan , regidor de Cultura i director del PMC respectivament, però problemes de vol varen impedir el viatge, fet que motiva una clara reflexió.

En primer lloc la sensació alegre de que sembla que per primera vegada hi pugui haver un recolzament personalitzat a un artista quan aquest està en una fita important de la seva carrera. Un recolzament moral absolutament necessari i que fins ara s’obviava.
Però està clar també que per part del PMC va existir una negativa de col·laborar en l’exposició mitjançant catàleg, transport... ja que no hi havia pressupost.

Quin hauria de ser dons la postura del PMC?. Crec que en primer lloc recolzar l’obra de l’artista ajudant a que la seva presència sigui la millor possible. Després, si s'escau , la presència física. Si no, pot passar com ara mateix en que fàcil es caure en la temptació de pensar que val més dos dies a Madrid i viure la seva faceta cultural que no pas col·laborar en el cost personal que significa una mostra d’aquest tipus.

Això per no entrar en odioses comparacions, del fàcil que sembla viatjar a Madrid a lluir càrrec entre la intelectualidad i que difícil és acostar-se al carrrer de Bonaire per veure un Sant Lluc en el que hi ha pres part més d’un centenar d’artistes de casa.


Per cert l’organitzador de tot ha estat J.L,Montaner, un peculiar personatge que molt be recordaran alguns artistes mataronins quan intentava ser el seu manager, marxant, assessor per una quantitat fixa al mes i un petit percentatge en les vendes.
És l’única persona que he vist que hagi pogut treure de pollaguera al sempre tranquil Bis Lligonya., ja que aquell dia pensava que en Bis li trencava la cara.

La història és senzilla, Un artista forani que exposava a Mataró va ser entrevistat en el programa “Espai d’Art” , per invitació meva, com sempre es fa. Al cap d’uns dies va demanar unes quantes còpies a TVM i quan les va anar a recollir se li demanar una quantitat per cobrir despeses. Es va indignar ja que segons ell , havia pagat vint-i-cinc mil pessetes per aquella entrevista, i per tant considerava que tenia dret a tenir de franc totes aquelles còpies. Per demostrar-ho va presentar el rebut. En ell constava aquella xifra per l’entrevista, una de semblant per la crítica apareguda al cap-gros, una altra com a pagament per el crític, etc...

Espero que ara a la capital, s’hagi reciclat i en faci una acurada promoció.

dimarts, d’octubre 03, 2006

POST ERRAT

Avui tenia un post pensat al voltant ,i mai tan ben dit, de l’exposició de Perecoll a Madrid. Totes les dades encaixen, o millor dit, confirmen allò que lamentablement ja sabíem fa un parell de mesos. Però en aquest blog, encara que alguns artistes in pectore no s’ho creguin , ho confirmem tot , i ens hem trobat que el telèfon definitiu avui no estava operatiu. D’aquí a que deixem per demà les explicacions pertinents. Unes explicacions que haurien de merèixer oportuna resposta.

Per obrir boca, dos fets: 1.- En la inauguració del Sant Lluc ( més d’un centenar d’artistes locals) no hi va assistir ningú de pes del PMC ( llegeixis Jaume Graupera, Rafa Milan, Iván Pera...).- 2.- Perecoll va demanar un ajut per a la seva exposició a Madrid i la resposta va ser que no existia pressupost.

La resposta , demà.

BLOGS

Avui he tingut temps ( a la feina el nou sistema operatiu ha caigut i avui hem quedat alliberats. No vull pensar el que serà de mi en els propers dies)
Això fa que després de la compra mensual a l’Alcampo faci allò que fa temps que no feia, un repàs pels blogs. I no sé si algú ha observat la devallada de molts d’ells. En realitat quasi sols queden els polítics. De la resta, la majoria estan hivernats , quan no morts.

Sí que queda un magnífic apunt de Joan Salicrú ( sempre ens quedarà la Pça des Vosges i le Marais), de Jòse Spà ( que mentider que ets quan em valores i que bonic deus ser anar a l’estadi dels Wolwes , mític equip de la Lliga anglesa).(Per cert quin magnífic deixeble has deixat en l’Oriol Debat . Es nota que es gabatxo d’arrels i que sap és el que es ser de l’Espanyol de la mà del seu oncle Artur). I poca cosa més.

Sembla com si explicar coses anés de baixa o ja no fos convenient. Potser per això, que jo continuo.

MONTILLA

He vist la sèrie de TV3 sobre publicitat. Excel·lent.

Han passat el de Manuel Luque i Colon. Ja saben allò de, busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri.
Hem rigut molt a casa. Sembla un anunci de la campanya electoral de Montilla, Fisicament hi ha un pararl·lelisme de tipus de figura i a més el català és igual de fals , d'aquells als que se li nota la parla habitual. I en el missatge, tot està clar. En la comparança, el vot sols pot tenir un camí. Cal votar PSC.
El pitjor és que votar d’aquesta manera és molt trist. Quasi tant trist com el paper d’ aquells que han apunyalat a Maragall i que ara li freguen l’esquena.

El cert és que justament ara quan veig certs blogs que s’omplen de Motilla o de Monti ja, estimo més el fet de la meva no militància. Hi ha coses que un mai ha de perdre. I no parlo de l’honor que és un concepte militaroide que no em plau en absolut. El que un mai ha de perdre és la vergonya, com a concepte ètic. Un 75 per cent dels blogs de militants del PSC l’han perdut aclaparadorament en aquest període.
Sort que hom cerca la seva escapatòria. Una gran majoria , vergonyosament es diuen del PSC però escriuen els seus blogs en castellà. Que me lo expliquen.

Encara que està tot ben clar.
Tant com la meva pregunta .
Jo vull votar PSC?, A qui he de votar?. I per favor, que ningú em contesti Montilla.

CATALÀ

No he vist cap comentari en relació a la samarreta d’ànims a Etoo que va presentar el Barça el passat dissabte. No he vist en lloc que es fes el més petit comentari de la manca d’accent o del signe d’admiració penjat al bell mig de la frase.
Però està clar que el Barça és més que un club ( com es deia abans, un puticlub). Si ho fem nosaltres ens crucifiquen, afirma la periquita de la meva filla.
El pitjor és que potser té tota la raó.

dilluns, d’octubre 02, 2006

PASSAT I FUTUR

De manera més que escaient l’Alcalde de Mataró, feia presidir el seu blog personal del passat dissabte amb aquesta fotografia de “Ballamanetes” ( fot. Ciudad de la pintura) , l’aquarel·la de Rafael Estrany que presideix el seu despatx. El motiu , la inauguració aquell dia de la remodelació de la Rda que porta el nom de l’artista.
“Ballmanetes” és una obra de 1930 que aconseguí el Premi Nacional d’Aquarel·la . Va ser adquirida per subscripció popular i regalada a la ciutat.

Com veiem, fa molts anys que Mataró pateix sequera en l’adquisició d’obres d’art per el seu patrimoni. Potser per això cal apostar fort per aquesta “Proposta Mataró” com a Fons d’Art , format per la cessió d’obra significativa per part dels artistes locals.
Després del desencallament de la negociació just abans de l’estiu, estem a l’espera d’una propera reunió, una vegada que el tema està ja en mans dels serveis jurídics. Una reunió que pensem serà ben aviat, segons em comunicà el director del PMC Rafael Milan.

El que si observem amb certa sorpresa és que la posta en marxa del Fons tenia uns punts indiscutibles ,com eren la seva independència, la seva ubicació a Ca l’Arenas i el fet de que en el pressupost municipal existís una partida destinada a l’adquisició d’obres d’art d’artistes locals , per millorar el mateix. Per el que hem pogut veure en algun esborrany , aquesta partida de moment no existeix.

A qui pertoqui posar fil a l’agulla , que hi prengui cura.

PILAR LÓPEZ

En el EPS d’aquesta setmana apareix una excel·lent entrevista amb aquesta quasi centenària balladora. L’he seguit amb atenció ja que el seu nom m’ha portat al primer contacte que vaig tenir amb el “ball” com espectador i la immensa emoció que em va provocar.

Vaig veure actuar a Pilar López i el seu ballet a Mataró. Devia ser la segona part de la dècada dels seixanta , i el lloc penso que el Parc Municipal, o potser el Velòdrom. Pilar López i el seu ballet va actuar en l’entorn d’una cosa que es deia Festivales de España, que es tractava d’unes gires organitzades per “Información y Turismo” amb importants artistes que eren ofertes als Ajuntaments . Hi havia una mica de tot, tirant com no a “lo español” , però podies trobar-te amb alguna que altre sorpresa, en forma de teatre clàssic, zarzuela de nivell, o com en aquest cas el ballet español de Pilar López considerat en aquells temps com un dels millors del món.

Vaig assistir a la representació amb el meu pare, gran amant del flamenc i del ball anomenat espanyol. Sé que ho vaig fer amb recança. Era anar a un espectacle que no em cridava l’atenció i a més implicava després tornar a peu a Argentona. Però el resultat va ser excepcional. Vaig emocionar-me , com tan sols ho he fet en una altra actuació, quan vaig veure casualment a Antonio en l’escenari de l’interior de les Coves de Nerja.

Ara la seva entrevista m’ha portat a la joventut i a les primeres emocions d’una plàstica i una essència , la del ball, que m’eren , i encara em son , massa desconegudes.