divendres, d’octubre 06, 2006

Avui no tenia pas previst escriure cap post. Així ho he dit a la meva parella de fans més fidel. Ells mateixos diuen que cada dia aguantem per anar a dormir a veure si ja està penjat el post. Ara que ho sé, intentaré fer-ho més aviat, cosa que també serà bo per a mi. El cert és que m’han donat una responsabilitat afegida. Ves a saber si han tingut un pre-dormir bo o dolent , segons el que jo he escrit.

Fora de bromes, gràcies, moltes gràcies, per la vostra fidelitat.

JORDI PUIGGALÍ

Avui hi ha hagut inauguració a Ca l’Arenas. Es tracta de fer inauguracions cada dos per tres per cridar l’atenció i veure si així s’acosta gent al casalot del carrer Argentona, que es manté vuit i esmortit.
No acaba d’arrancar i avui érem els quatre de sempre i la família i amics de l’artista. I volem des de aquí fer quatre crits al col·lectiu de l’art de Mataró, sempre en l’eterna i justificada queixa del poc i dolent que es fa , però no donant recolzament als actes expositius amb tot el que significaria aquesta presència. Una mica més tard, ha arribat l’alcalde Baron en aquest paper permanent de suport a la gent de l’art , que molt li agraïm per tot el que significa.

No fa pas tant que Jordi Puiggalí ens oferí una mostra de caire antològic a l’Ateneu. En certa manera va ser una sorpresa per aquells que sols coneixien els seus treballs més recents , ja que mostrava un fer més que valuós. Ara en aquest petit tast que esdevé la seva mostra a Ca l’Arenas es repeteix la història.
Diem això ja que en el presentat hi ha les dues cares de la moneda,. Una, la de l’artista, i ens referim a l’obra dels cinquanta-seixanta. És una obra intensa, vibrant, sense por, amb una punt d’agressivitat i de dolçor que formen un contrasentit que reforça la figura. L’altre , les peces més actuals. Obres essencialment d’ofici, però sense aquella ànima interior que apareix en les primeres. Obra digne però sense aquell alè que la valorable. Obres d’ofici que no d’artista.

A la col·lecció familiar, ara a casa de la mare, hi ha dues magnífiques escultures de Puiggali. Son dues terracotes, una de St. Pere i l’altra d’una pantera. Les dues son demostratives de la seva qualitat.
Llàstima que a Puiggalí el seu tarannà esquívol, aquest posat de cascarrabies, en aquest sentit del propi convenciment de que no ha estat valorat com es mereix, l’ha allunyat d’una realitat que ja no li es propera.Son fets que es noten i molt en aquesta exposició, que cal visitar per acostar-se a les seves obres més llunyanes , aquelles que porten la signatura d’un Jordi Puiggalí artista , capaç d’arrambar amb tot.

Fins hi tot amb el grup escultòric d’homentage a José Antonio a Barcelona( Avda Sarrià cruïlla amb Pau Casals , abans Infanta Carlota) , realitzat juntament amb l’arquitecte Jordi Estrany, germà del pintor Santi Estrany. Una peça que trencà motlles en el que pertoca als monuments polítics de l’època, i que curiosament ara desapareix del curriculum , per una vergonya inútil i injustificada.

MOVIMENT

I ja que parlem de moviments , cal remarcar el que intenta iniciar el dissenyador Xavier Martín.
Com no que qualsevol moguda artística a Mataró ha de ser benvinguda , encara que s’empri com a banderí d’engantxe algun que altre nom tan sols disposat a escoltar. com avui mateix ens confirmava aquest protagonista.
Però és que hi ha tantes mancances que qualsevol cosa ha de ser benvinguda, sempre i quan no existeixi un rerafons polític com aquells que curiosament afloren al acostar-se unes eleccions.
De moment però vagi la benvinguda i tots els desitjos de sort. Quants més serem, més riurem, i per petita cosa que s’aconsegueixi serà per celebrar.
Però sigui com sigui, que no sigui qüestió tan sols de paraules i existeixi un projecte elaborat per a poder ser recolzat.