diumenge, d’octubre 15, 2017

EDUARD ALCOY, PASSAPORTS A L’ART (1947-1987)






Eduard Alcoy no deixa de ser un mite en l’ambient cultural de Mataró. Molts s’omplen la boca d’ell quan és un absolut desconegut per a la gran majoria de mataronins que ni en saben res ni tampoc  en tenen cap possibilitat de saber-ne res, ja que a la ciutat no hi ha obra exposada i l’única peça pública existent, hom desconeix que és d’ell, (obra mural al palau d’esports Josep Mora, en estat mig de conservació) i qui en disposa d’una bona col·lecció , - Fundació Iluro-, no té a be mostrar-la en ni en la casa Coll i Regàs en la que estava penjada la magnífica sèrie del Tarot, ni el gruix d’obra de les que disposava o disposa.

Per la resta , és a dir per aquells que no assoleixen  o voregen els seixanta, Alcoy és un artista del que han sentit parlar molt, però del que no han vist quasi res, fora de diverses obres, forces, en col·leccions privades de la ciutat.




Ara, aprofitant els 30 anys de la seva desaparició el Museu arxiu de Llavaneres, ha organitzat una exposició retrospectiva a modus d’homenatge, i sembla ser que Anna Capella, directora del Museu de Mataró, sí, just aquella que em deia davant de testimonis en la performance que Jaume Simon realitzar fa uns mesos, que els mataronins havíem d’acceptar que Alcoy i Rovira Brull eren uns artistes mediocres , n’organitzarà un altre a Ca l’Arenas  per tapar el forat deixat per la negativa de Ricard Jordà i Pere M. Brasó a ser protagonistes d’aquell homenatge a la plàstica local que tan lamentablement l’ínclit Quim Fernández es va treure de la màniga per compensar el decalatge institucional de la plàstica envers l’art contemporani.




Doncs bé Lluís Albertí i la gent el Museu de Llavaneres han tingut a bé oferir-nos una excel·lent exposició comissariada per Rosa Alcoy, filla d l’artista, que amb l’ajut d’un modest però més que acurat catàleg ens permet examinar i esbrinar, la trajectòria creativa de tan gran artista.



Així ens podem deturar i redescobrir la seva mirada primerenca dels anys 50, amb treballs tan significatius com ”El trompeta”  o l’excels  “Yellow dog Blues” per a mi, una de les grans obres d’Alcoy de l’època. Podem seguir amb la pintura informalista de 1959 , ben propera a Millares i amb el simbòlic Crit, per endinsar-nos a continuació amb La Gioconda, l’homenatge a El Bosco i el Pintor de papallones  que ens van dirigint cap l’Alcoy més reconeixible amb la guerra, La barca dels folls, Museu en crisi i la resta d’obres que completen la mostra , ben amanida alhora amb el més desconegut detall escultòric i un seguit de dibuixos i apunts que serveixen per emmarcar tot el contingut.





Un conjunt que ens ofereix l’anàlisi en la diversitat de conceptes establerts en el nexe d’unió d’aquesta pintura humanística i de crítica social que sempre va empènyer a Alcoy en el seu treball. Amb la màgia i la fantasia, va saber crear uns mons reals en els que hom es sentia proper. Va saber estructurar un mon de folls en un perfecte equilibri compensat en el físic de l’estructura pictòrica i en el mental de l’efectivitat del seu missatge. Personatges imaginats esdevinguts reals en aquest joc de simbolismes en el que l’artista era el mag i nosaltres els simples espectador bocabadats davant la seva saviesa imaginativa. Un fluir de missatges que li permetia expressar les emocions més íntimes alhora que personals i col·lectives. El poder, la soledat, la mort, el desig. els somnis i les il·lusions, la misèria, la guerra. I tot amb la dolçor irònica d’uns personatges que van molt més enllà del que mostren. allunyats de la vida real però alhora formant-ne part.









Una exposició que ningú s’hauria de perdre i que ens permet recuperar el treball d’Alcoy després d dinou anys de silenci i als trenta anys de la seva mort. Una exposició magnífica , amb obra perfectament triada que ens dona oportunitat a fer repàs de la seva llarga i fructífera trajectòria i que no mereix res més que la més gran de les felicitacions al museu Arxiu i a la família que l’han feta possible.



Mostra d’intensa, detinguda i molt recomanable visita. Fins els 26 de novembre a can Caralt de Llavaneres.


dimarts, d’octubre 10, 2017

JOSEP SERRA. PAPERS. UNA PINTURA VISCUDA




El gran art no és mai un problema , i sí un destí; per això s’acosta tant a la ignorància oberta i fuig del coneixement tancat. L’art és Destí i el dia en que això s’arribi a entendre deixarem d’escoltar tot aquest estúpid rosari d’obligacions que els diferents estetes l’hi han posat sempre al damunt,- que l’art ha de ser bonic o moral, o expressiu o imaginatiu o copiador o abstracte-, i hom caurà en compte que l’art, com destí que és, no el podem construir nosaltres , ni tan sols fer-lo nosaltres, sinó escoltar-lo i complir-lo"





Aquestes paraules son de Ramón Gaya, un pintor que estant a les antípodes estilístiques de Josep Serra copsa perfectament el mateix sentiment interior del que gaudeix l’artista argentoní. Per Josep Serra l’art no és una necessitat és una conseqüència de la seva forma d’expressió més íntima.I és en aquest concepte d’intimitat personal des d’on es pot veure, analitzar i gaudir de la seva pintura.

Ara ens presenta a La destil·leria una excel·lent mostra de papers, un suport que és per a ell exactament igual que qualsevol altre. La modificació del seu treball està tan sols en l’ús de les metòdiques més adients per el suport, però sense modificar gens ni mica el seu concepte creatiu i abstracte.

Que Josep Serra està en un moment àlgid de la seva carrera quedava ben clar en l’expo que realitzà no fa tant a la galeria Comas. Ara es manté en el mateix camp expressiu, però amb una aparició important en la seva trajectòria  i aquesta no és altre que una certa depuració, una autolimitació de l’automatisme per seguir treballant des de la frontalitat però a la recerca d’uns límits esdevinguts ancoratges que semblen capdirigir l’obra vers un espais interiors en els que es troba com peix a l’aigua.





A diferència d’altres autors de la seva corda pictòrica , Serra no ha perdut mai la lírica de les seves pinzellades , retrobades ara més que mai amb l’aposta per un blanc que marca límits, o per la mirada profunda del seu treball més allargassat. L’obra de Serra no es desenvolupa així des de l’automatisme psiquíc , ni de l’action painting, ni el dripping, es mou més en el sentit de compliment d’un destí que deia Gaia.



L’objectiu últim de l’art es mostrar els teixits més interiors de l’ànima, deia Viola. I en aquest camí es troba l’autor. Un autor nu, que es mostra nu , amb la seva pintura nua . Deixem-nos de reminiscències. sentiments i demés punyetes, i quedem-nos en la veritat del creador. Aquell que no l’importa si la seva pintura es bonica o lletja, si està de moda o no. Simplement compleix amb l’obligació d’escoltar al seu interior i mostrar-lo, tal com és i sense cap mena d’embuts .amb un treball creatiu que li dona importància, sentit i potència a la seva vida , aquella destinada a fer de l’art el seu far i guia.




I to això ho podem trobar , si sabem buscar i no ens quedem en l’exterior, en una exposició dura i sincera que és d’obligada i deturada visita, la de Josep Serra a la destil·leria de Mataró, no us la perdeu.

(imatges extretes de la xarxa)


diumenge, d’octubre 08, 2017

PETITES EXPOSICIONS. AYMERICH/ SCHAAR






El meu pare, de qui vaig aprendre tot el que sé d’art , em deia que era molt important veure-ho tot, que fins en la més simple de les exposicions hi havia alguna cosa per aprendre i que justament en elles era on hi podria trobar aquell detall que més em sorprendria, just el que m’ha passat aquest dies amb dues exposicions d’aquelles que considerem menors.



Una d’elles és la del malauradament desaparegut Guillem Aymerich que presenta els seus “Ninotets” al hall de la Biblioteca Pompeu Fabra.
Aymerich era sens dubte un artista peculiar. El seu era crear petits “teatrillos”  en els que presentava un petit acudit, o representava un fet real que li havia provocat una emoció. Uns teatrillos amb personatges i tota la decoració ad hoc, creada físicament ad hoc per ella mateix. Però tot això no ho feia en una composició habitual si no que ho col·locava en l’interior d’una botella, com si d’un vaixell d’idees es tractés.





Es clar que un fet com aquest sembla estar més proper a l’artesania que no pas a l’art , però és tal la gràcia, i l’encant dels seus treballs que seria del tot una injustícia, reduir-los a un fet lúdic artesanal, com si de la torre Eiffel feta amb escuradents. El treball d’Aymerich té la gràcia i lla frescor d’aquell que sap perfectament expressar les seves emocions i sensacions en aquesta aposta lúdic-artística, i a fé que ho feia de meravella. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment més tancat.




A la sala del casal exposa l’alemanya afincada fa temps a la nostra comarca , Elisa Schaar . Ho fa amb una exposició de títol “Summerswing” que s’adapta perfectament al sentiment que vol trametre amb les seves obres, unes obres plens de ritme i d’un ambient absolutament càlid en l’entorn d’aquesta abstracció cromàtica de clar component líric que practica.




Schaar segueix en la línia que ja ens presentava en l’espai capgròs però amb un avanç important  en el que pertoca a la seva llibertat compositiva. Les seves obres es veuen ara més àgils i menys acartronades, amb el gest marcant el ritme i la potència, amb un agosarament més atractiu i alhora controlat de la paleta cromàtica, enormement càlida.Però aquest avenç conceptual no acaba d’arrodonir-se en un fet que ha de ser  molt important en la seva pintura com és el salt a les mides més grans. 




Ara i  aquí conjuga formats petits amb d’altres de mitjans, i en la comparança directe , s’evidencia un equilibri superior en les obres petites , front les altres en les que existeix una certa desestructura en el conjunt de l’obra , però que s’intueix podrà ser superada aviat i donarà pas a una creadora més valenta i madura. 
Però hi ha dos elements que l’autora ha de superar ràpidament. Un la saturació d’obres en cada exposició. Si ja era evident a l’espai capgròs, ara s’accentua en les dimensions d’una sala petita i en certa manera claustrofòbica i en l’aparició d’unes mides més grans. Cal urgentment depurar el nombre de peces de les seves exposicions. I l’altre està en la inversemblança dels seus preus. Que una autora desconeguda ,i en formació gosi col·locar preus entre 4 i 5000 euros és tal bajanada que es desqualifica per si mateixa.

Petites exposicions que permeten observar detalls creatius  que  mostren sensibilitats  en un cas, alhoraa que albirar noves perspectives en l’altre.


dissabte, de setembre 30, 2017

SANT LLUC ( i III ). INDIVIDUALITZACIÓ






 Deia en dels anteriors posts dedicats al Sant Lluc que l’edició d’enguany era per a mi la pitjor de la dècada. I ho deia fonamentant-me en quatre fets: el fluix nivell general del conjunt, la no aparició de cap nom desconegut que pogués ser una sorpresa positiva, la nul·la aportació dels artistes joves i una certa dexació en artistes més reconeguts  que pel general han presentat obres molt per sota del seu nivell habitual.




És clar que també hi ha anotes positives que permeten que al menys la mostra pugui ser visitada. Així és el cas del conjunt presentat per l’artista convidat , Agàpit Borràs, l’interessant treball de gravadors i dibuixants , i el correcte to general de l’apartat escultòric. Però no ens hem d’enganyar el pes específic de la col·lectiva està en l’apartat pictòric i aquest es generalment molt fluix, amb un bon grapat d’obres que no mereixerien de cap de les maneres estar en aquesta exposició, - ni en qualsevol cap altre -, ja que son veritable atemptats a la dignitat creativa, el que ens fa preguntar-nos com serien la vintena d’obres que han estat rebutjades.







Sens dubte que el millor està en el gruix del gravat en que cap peça desentona i les Catherine Lorton, Cecília Morales, Margarida March, Eduard Huertos i Marta Casas ens mostren l’altíssim nivell que mantenen els gravadors mataronins que de la mà , generalment, de la gent de l’Art Print ens permeten gaudir sempre de les seves capacitats expressades de forma magnífica en els seus treballs


.

L’apartat del dibuix ens ofereix potser l’única sorpresa de la mostra com ho és l’excel·lent treball de Pau Viader  i el de Valentina Sánchez Carbonero, així com els dignes treballs fotogràfics presentats.



Disparitat hi ha en el camp escultòric, encara que el nivell és prou valorable amb una ample varietat de tècniques i estils. Petita sorpresa la de B. Cabanillas amb l’afegitó escultòric al seu , com sempre , pulcre treball de marbrista. Mentre que Cusachs manté la seva nova aposta jovenívola, Pol Codina, Cabellos , Gomis i Tregón mantenen el seu to i línia habitual, al contrari d’altres artistes amb possibles que no estan en la col·lectiva amb peces dignes del seu fer.



En l’apartat pictòric quasi caldria recomanar tan sols l’espai d’entrada a on  Martí, Simon, Badosa, el recuperat Vilarrupla. Oriol de la Hoz, Joan Hortós, Almeida, Padilla i Safont  Tria, acompanyen a les vibrants Schaar i Fageda que donen trempera al conjunt i n’esdevenen del més plaent. A la resta poc a dir, amb alguns detalls com puguin ser Pascuti, Torrent , Veciana o Rigola i amb grans decepcions en els noms d’artistes més coneguts com Poch, Ortega, Santamaria , Segura o Llucià González, mol per sota del seu bon saber i entendre.



Finalment res més que felicitar a Àgapit Borràs per la magnífica dissertació personal i creativa del seu fer.  Capacitat compositiva, creativa, i molt especialment conceptual i intel·lectual. Un veritable plaer passejar-se per les seves peces. Veritable lliçó d’art que molts dels expositors haurien d’aprofitar.




En resum, un Sant lluc desequilibrat , amb petites espurnes però de to general esfilagarsat amb un predomini de mediocritat que caldria eliminar.





Ara , al Sant Lluc li toca , com al país, fer profunda reflexió per intentar anar més enllà, quan queda molt clar que quedar-se en aquest camí és quedar-se en la mediocritat , la davallada i al final la mort. Ara més que mai cal ser valents. I la reflexió no ha de ser sols de l’organització , a la que hauríem de retre pleitesia i sí també per part dels artistes , massa  desagraïts davant l’ingent tasca de l’organització per a l’art i els artistes.





Visca el sant Lluc.


dimarts, de setembre 26, 2017

SANT LLUC 2017.( II ).- VISIÓ GENERAL




Estic duent a terme un buidatge d’hemeroteca en el meu desig d’intentar estructurar una petita història de la plàstica mataronina des de l’any 1975 en que vaig començar la meva tasca crítica. Aquests dies vaig coincidir amb el sant Lluc del 1978. Vaig llegir atentament el meu escrit i lamentablement vaig poder observar que fora de les diferenciacions particulars de noms i detalls, el concepte general de la crítica era perfectament escaient ara mateix i que podria calcar paràgrafs sencers que seguirien essent plenament certs, vius i actuals.



Que després de quaranta edicions la mirada al voltant de la mostra fos la mateixa podria indicar que la mateixa està tan assentada i estructurada, que sols fan falta petites variacions en l’accessori ja que l’eix i el fonament funciona de manera perfecte i a gust de tots . Però ningú s’enganya i sabem que no és així. Queda clar que el que vol dir és que quaranta edicions després encara no em trobat el desllorigador que permeti una col·lectiva en la que qualitat i quantitat, artistes “professionals” i “afeccionats” siguin capaços de compartir un ideari comú i puguin oferir a la ciutat la veritable realitat plàstica de la mateixa.




Certament que l’Associació Sant Lluc s’ha trencat les banyes en l’intent d’aconseguir l’impossible quadratura del cercle, amb dues variants importants i a bon segur que encertades , l’establiment de numerus clausus ( 70 participants) i la participació d’alumnes dels batxillerats artístics. Unes modificacions però que no han fet variar substancialment el conjunt. La limitació en la participació, no ha aixecat la qualitat i els alumnes de batxillerat no han seguit presentant els seus treballs els anys següents i queden per tant com una bombolla que al final es desfà, no generant la continuïtat desitjada.

Llavors el Sant Lluc segueix essent una exposició potent i multitudinària en el que pertoca als visitants , però que va minvant molt de qualitat , com en aquets any , - potser la més fluixa de la dècada-, on sol els apartats escultòrics i de gravat mereixen un aprovat , mentre que la pintura , amb les lògiques i pertinents excepcions que explicitaren en el comentari de la individualització, està per uns nivells que no assoleixen l’aprovat , amb la desagradable sorpresa del fluix nivell d’obres presentades per autors de cert reconeixement en l’àmbit local.



Els artistes locals més reconeguts ja fa anys que han donat l’esquena a la col·lectiva i a la llista cada anys se n’afegeix algun de nou. Les noves generacions no apareixen i el Sant Lluc es nodreix cada vegada més de la massa mèdia, dels afeccionats que cerquen els seus 5 minuts de glòria davant amics i coneguts i que en una gran majoria es mouen en uns nivells baixos de qualitat que fan davallar la mitjana de la col·lectiva al més baix, fet que alhora comporta l’afermament d’aquells creadors de qualitat que entenen que la festa no va per   ells. És a dir el peix que es mossega la cua.




I és clar que davant d’això sols hi ha dues possibilitats. Una, la de seguir igual i anar fent la viu viu fins que la mostra desmereixi tant  que deixi de tenir cap mena d’interès,.(Entre todos la mataron y ella solita se murió). Mort lenta, però mort.
L’altre es fer-ne no garbellada i sí sacsejada total i reinventar-se f recreant un nou sant Lluc.




Just  en aquella crítica de fa quaranta anys parlàvem d’un sant Lluc global. Una festa que ocupés tota la ciutat. Actualment a les grans ciutats , en especial a Madrid, es celebra una inauguració conjunta de totes les galeries que inicien temporada el mateix dia i a la mateixa hora amb un seguit d’actes complementaris. Per què no pensar el mateix per la ciutat. Iniciar temporada amb una Sant Lluc de més curta durada però ocupant l’Ateneu, com ara, i afegint-se la Destil·leria, espai Capgròs, Aparelladors,  la sala del Casal, Lolet Comas . I a ser possible Ca l’Arenas. Tot en una organització col·lectiva i amb separació tècnica / estilística / de qualitat o la que fos, decidida de comú acord.
Una mostra en la que més o menys es poguessin sentir-se còmodes els artistes consagrats i que alhora  tingués el senti de festa dels creadors més afeccionats.
Allò que pensàvem fa quaranta anys potser ara podria ser realitat ja que si no  el sant Lluc seguirà essent una exposició que no correspon a la realitat de l’art a la ciutat que no em d’oblidar , i va per els puristes , que aquets era justament i no altre ,el desig dels seus fundadors. Un Sant Lluc de tot i per tots.

Aquest hauria de ser el desig  ja que si no , el sant Lluc actual està en el camí de la desaparició per manca de qualitat.



Si l’associació va ser valenta per llençar-se a una piscina difícil com una Biennal, bon repte seria aquesta remodelació d’una mostra amb tanta alta estima en la vida cultural de Mataró. I si hi pensem?.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa de l'asssociació organitzadora

divendres, de setembre 22, 2017

SANT LLUC 2018 (I). INAUGURACIÓ




Absolutament lamentable i improcedent el discurs -míting de caire independentista que el Sr. Jordi Surinyach va realitzar a l’acte inaugural de la Col·lectiva sant Lluc d’enguany.

Evidentment que el Sr. Surnyach, com a persona individual té tot el dret d’optar per l’opció política que cregui convenient i fer-ne proselitisme, però evidentment aquell no era ni el lloc ni el moment.

La col·lectiva Sant Lluc és una col·lectiva d’artistes locals amb la més ample varietat d’estils, tendències, qualitats , i absolutament segur que també d’opcions polítiques. Unes opcions personals que s’han guardat per ells i no manifesten en cap de les obres presentades , era obligat per tant  la reciprocitat per part del presentador.

I més encara quan lamentablement l’actuació del Govern de la Generalitat és i ha estat miserable  en el que pertoca a defensa i difusió de la cultura , en especial l’artística com s’ha fet palès una vegada més avui mateix, amb el nou pla de Museus.

Però és clar, el sr. Surinyach no estava allà com a representant de si mateix i sí en representació de la Fundació Iluro, una fundació pública que pertany a tots els mataronins  i molt especialment als impositors de la Caixa Laietana de la que és hereva. per tant com a representant d’una fundació pública de gran àmbit , la seva neutralitat política havia de ser obligada.

Igualment cal recordar que els Patrons de la Fundació no han estat escollits per el poble i sí solament per l’Ajuntament en representació, i per tant es deuen al global de la ciutat i no tan sols a una part, estructurada en el personal.

Havent passat 48 hores i no havent hagut per part de la Fundació cap mena de desvinculació de les paraules del Sr. Surinyach per part de l’entitat, vull demanar i quasi exigir que la Fundació Iluro manifesti públicament el seu sentir al respecte de les paraules del seu representant i esdevingui tal i com s’escau en  representació de la diversitat política de la ciutat.

Per altre part , com a ciutadà i home de l’art i de la cultura de Mataró exigeixo la immediata destitució del Sr. Jordi Surinyach com  patró de la Fundació Iluro per extralimitació de les seves funcions i per un vil aprofitament política partidista del càrrec.


dimarts, de setembre 19, 2017

CONFLUÈNCIES DEL FANG. JOAN SERRA I MIA LLAUDER




Joan Serra i Mia Llauder son dos artistes excepcionals, encara que ells sempre diuen que son simplement uns ceramistes de bon nivell. Reconeguts per tot Europa a la que viatgen sovint per exposar, i convidats a les millors fires , el cert és que lamentablement aquí son uns perfectes desconeguts, - és curiós que hom reconeix Ixió però no a ells-,  i quasi estic convençut que malgrat la seva gran vàlua no hi ha peces seves en la col·lecció municipal.



Ambdós ja van ser una absoluta sorpresa quan varen exposar en la col·lectiva inaugural d’Espai 28, i el trist és que Joan Serra va seguir essent sorpresa en el Tempus Fugit. Una sorpresa que es manté en totes i cadascuna de les seves exposicions que sortosament per a ells i per els amants de la ceràmica i l’art  sovintegen cada vegada més. Grans exposicions recents, com les de Joan Serra a can Caralt o la de Mia Llauder  al Museu del Càntir d’Argentona.



Ara , i sota l’adient títol de “Confluències del fang” Joan Serra i Mia Llauder comparteixen l’espai de la sala del Col·legi d’Aparelladors amb una mostra excel·lent que respon perfectament al seu nivell de creativitat i que serveix alhora per explicitar el complementari de les seves diversitats creatives , establertes en un cert seny en el cas d’en Joan i més arrauxades en el creatiu en el cas de la Mia.


A Joan Serra el veig com el vell alquimista , tancat en les seves formules màgiques i secretes, amb les que intenta desenvolupar treballs de manera constant i permanent ves a saber si a la recerca de la pedra filosofal. El que no seria expressió en aquets cas molt errada, en el senti petri que tenen molts dels seus treballs i en el sentit filosòfic que impregna a tota la seva obra.

Les obres de Serra son en aparença serioses, com si no vulgues donar pas  a una estètica endolcida. Son obres potents que son en certa manera fruit d’un atzar , controlat això sí, però atzar en el fons. Son obres de seny , “al límit del caos” , que segons ell mateix defineix corresponen al moment exacte en què la terra i el foc conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de la metamorfosi del volum, condicions que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del poder de la natura a escala humana.

Una obra serena, agosarada , ferma i d’una gran potència tectònica que curiosament convida a ser tocada i acaronada. Una obra endurida però terriblement dolça, que sona i crida en el misteri i en la magnificència del seu resultat final, ja sigui quan treballa de manera verge com quan s’acompanya d’altres elements a la recerca de noves textures. El que fa que  seu conjunt mostri el nivell de mestratge d’aquest gran ceramista que ningú hauria d’oblidar en el llistat dels grans artistes de casa nostra.

Mia Llauder ens fa la mirada contrària però alhora complementària. La mirada gràcil, rítmica , plena de moviment, més alegre i que en ocasions és plenament juganera, però recolzada en uns fonaments tècnics fora de mida que li permet assolir composicions i textures que semblen defugir del camp ceràmic , però mantenint afermat un sentit de l’estètica i la bellesa plàstica en el més alt nivell.

Per un cantó ens ofereix unes obres més fixes però establertes generalment en un clar component coral en les que el color li permet entroncar els lligams i donar potència a uns treballs n’aparença febles en el físic. Conjunt de gran intensitat i finesa que obliguen a una detinguda mirada i anàlisi.



En l’altre cantó ens trobem amb peces més mòbils, establertes en la modalitat que generen un sentit rítmic apassionant. En una certa distorsió aparent de l’equilibri però conformant en la fragilitat una volumètrica enormement potent.
L’obra de Llauder  és com un perfecte ballet en el que es conjugui la bellesa del clàssic amb la contemporaneïtat més agosarada, essent les seves peces la consolidació física del moviment que la dansa estableix.




Joan Serra i Mia Llauder, contradictoris i alhora complementaris. Seny i Rauxa en un treball creatiu del més alt nivell.

Exposició d’obligada , repetida i detinguda visita.

Moltes felicitats


Les fotografies han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre obligadament a obres presentades en l'exposició