PUNT D’INFLEXIÓ. JORDI TORRENT.

 

Des de no fa pas gaire, els artistes cerquen títols a les seves exposicions que compleixin  amb la crida d’atenció a l’espectador però que alhora expliquin en part la intencionalitat de la mostra que presenten.

Jordi Torrent sembla afegir-se al criteri i titula la nova exposició que celebra al Col·legí d’Aparelladors de Mataró amb el títol “Punt d’inflexió”, que és perfectament adient a la seva intenció de mostrar la seva nova mirada artística , en una abstracció personal que l’allunya del tot al paisatgisme evolucionat en el que havia treballat, i amb bons resultats, durant quasi tota la seva carrera.

Fa un parell d’anys que a tots ens va sorprendre veure el seu nom entre els finalistes del Premi de Pintura Vila Casas, acompanyant a artistes mataronines com Rosa Codina Esteve i Catherine Lorton. Un esdeveniment enormement important per a la seva carrera artística i que responia a l’obra que ara encapçala l’exposició mataronina.

Una exposició en la que l’autor repeteix de forma sistemàtica unes obres en les que amb la solitud contrastada del blanc i negre , estableix uns rítmics diàlegs entre formes originals i ombres que confegeixen un ambient d’inquieta gestualitat que alhora que sedueix-en per la seva habilitat creativa i compositiva, promouen alhora la creació d’un àmbit plàstic en el que un pensa que es pot cercar més.

Una recerca que es fa evident en les tres peces petites que completen l’exposició, en les que s’evidencien les sensacions de ritme i moviment  que a vegades s’escapen en les peces de més mida en la que destaca un treball confegit ja amb color i defugint en part del ritme homogeni de la resta del presentat.

És evident que l’autor es troba ara en les beceroles d’un nou camí. Que mentre abans amb el domini absolut que tenia de la seva creació, el treball era més fàcil i fluid i que ara cal pensar, cercar nous camins i provar molt en la recerca de les noves experiències, però com que ell mateix em confessava que està gaudint molt en el nou camí i en aquesta recerca mental constant, mentre que l’esgotament creatiu començava a aparèixer en l’obra paisatgística que havia treballat durant tant de temps, hem de pensar , i així ho desitgem, que ha aparegut un nou artista , amb un concepte diferent i que aquest pot ser el camí que el convertirà més en artista que en pintor, que és com quasi se’l podia qualificar.

Una exposició interessant , demostrativa de que l’artista quan vol pot anar més enllà i que en l’esforç i el convenciment de la capacitat d’un mateix, en poden sortir les suficients eines per seguir endavant en el camí de l’art que és ni més ni menys que traslladar les emocions personals als espectadors mitjançant la translació plàstica.

Ara el que cal es seguir en la recerca d’aquest nou “jo” artístic per afermar la nova personalitat creativa que estic absolutament convençut és molt millor que la practicada fins ara. I esperem que així, Jordi Torrent ens ho demostri en les properes exposicions.

 

Jordi Torrent

Punt d’Inflexió.

Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Del 20 d’Octubre al 19 de Novembre de2023

 

PELL MUTANT. JORDI NIN

 

La sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, o com coi es digui després del canvi estructural de nom de la professió, acull en aquest mes una exposició singular, tot presentant part de la sèrie “Pell Mutant” a càrrec de Jordi Nin. Una exposició que no essent pictòrica esdevé de les més plàstiques que s’han exposat en les darrers temporades.

Jordi Nin és essencialment un artista de la llum. És artista multidisciplinari en creacions audiovisuals, cinematogràfiques i fotogràfiques essent un dels pioners en la realització d’intervencions urbanes mitjançant il·luminacions i projeccions arquitectòniques de gran format sobre edificis emblemàtics.  Intervencions realitzades en edificis tan emblemàtics com l’Alcázar de Còrdoba, la catedral de Santiago o l’Ajuntament de Barcelona. Igualment com especialista en il·luminació va ser el responsable de la il·luminació de la Capella dels Dolors de la nostre ciutat.

Ara ens presenta el treball “Pell Mutant” que ell mateix defineix “com un treball fotogràfic d’arqueologia del present que busca els espais migratoris de la ciutat on les persones abandonen els seus missatges. El projecte s’ha basat a trobar aquests espais ocults a la distreta mirada del passejant i desxifrar les imatges i missatges de tota mena que se superposen en les parets. Fora de context i a través d’una nova mirada es transformen aquests missatges en una nova dimensió visual, provocant una lectura atenta i estètica d’aquest univers de la ciutat”. Un treball realitzat al districte de Ciutat vella de Barcelona durant els anys 2018 i 2019, que converteix a l’espectador en un personal “voyeur” de les accions que han efectuat altres ciutadans  en l’espai urbà comú.

Un treball , aquest, que podria esdevenir banal, o simplement anecdòtic , sinó fos per l’agudesa de l’artista que ens fa avinents detalls i curiositats que converteixen el resultat de la recerca en una mirada sociològica d’alt voltatge que sorprèn a l’espectador que s’havia quedat atrapat en la força visual i cromàtica de les imatges, i observa que en totes i cadascuna de les obres presentades existeix un quelcom més, una mirada oculta, una segona i una tercera lectura visual i social que ens obliga quasi a voler saber  quins son els protagonistes dels elements dels col·lages visuals que ens han abduït.

Si afegim  el fet de que el concepte ve acompanyat d’un perfeccionisme tècnic i reproductiu irreprotxable, haurem de reconèixer i qualificar aquesta exposició com excel·lent  ja que conjuga a la perfecció continent i contingut, estètica i misteri, adobada tota ella per una força comunicativa de gran intensitat que la converteix en una exposició d’obligada i  detinguda visita a la caça i captura dels mil i un detalls que ens ofereix cada obra d’aquest artista amb majúscules que és Jordi Nin.

Felicitats.

Pell Mutant. Jordi Nin

Sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró

del 4 de novembre al 4 de desembre de 2022

 

 

ONZE TELES I QUARANTA-CINC PAPERS. Glòria Badosa.

 

La sala del Col·legi d’Aparelladors no vol ser menys que les seves companyes i comença esclatant la temporada tot presentant la magnifica  ,exposició que ens ofereix Glòria Badosa sota l’explícit títol de "11 Teles i 45 papers".

En visitar l’exposició vaig coincidir amb un reconegut artista local que em comentava que per a ell , Glòria Badosa era l’artista de l’entorn que més havia evolucionat en els darrers anys. I he de dir que coincideixo en l’opinió .

Coneixo a Badosa des de sempre per raons de veïnatge i conseqüentment he pogut seguir la totalitat de la seva trajectòria. Durant anys va practicar una figuració dolça i poètica en la línia que llavors es definia com quelcom tan incorrecta actualment, com “pintura femenina”.

Fa una quinzena d’anys va aparèixer com de trascantó una desfiguració que va anar guanyant terreny  en el seu idioma plàstic fina assolir una posició de predomini. Va ser allà  el juny de 2011 , a la sala del casal Aliança , al costat de la seva convilatana i amiga Pepi Roig, en l’exposició “Ara x Ara” que Badosa va fer el definitiu salt al buit a l’abstracció. Deiem per un llavors :” Aposta per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament”.

Des d’aquell moment i fins ara, Badosa ha anat fent passes endavant en totes i cadascuna de les exposicions que ha realitzat. Si dèiem que sabia el que estava buscant, el cert és que la recerca ha tingut èxit i aquella abstracció poètica i de chill out que parlàvem ha passat a una abstracció contundent, estètica però sense por , amb atreviments cromàtics i principalment constructius que gesten  unes obres seductores i plenes de potencia.

Si a vegades havíem parlat d’un cert “staelisme” de les seves obres , la seva aposta actual per uns treballs més plans i monocromàtics generen un llenguatge equilibradament contundent que s’agraeix i l’enalteix   en la qualitat, com ha quedat palès en la darrera Biennal Torres García   o en l’actual Sant Lluc.

detall ddel collage

A més en aquesta ocasió ha agafat perfectament el toro per les banyes i davant la sempre complicada catifa vermella d’Aparelladors, Badosa s’hi enfronta  amb obres del mateix color aconseguint revertir la potència que irradia la mateixa , fent que sigui com un reflex que accentua la valentia dels treballs presentats.

Uns treballs en forma i manera d’onze teles amb el roig i el negre com a grans protagonistes a voltes acompanyades d’unes zones lumíniques que acaben  generant espais e sortida i fuga en la uniformitat de la tela. Uns colors en diàleg permanent  que exerceixen una gens subtil seducció front l’espectador.

Teles que van acompanyades d’un impressionat mural de 45 obres a paper, que segueixen la mateixa estructura i que confegeixen un gegantí col·lage que no sols domina i marca senti a la sala, ans també que mostra el nivell creatiu d’una autora que va començar amb humilitat en l’abstracció i que ara mostra el domini de materials i llenguatge i que ens fa esperar el futur en el convenciment de  que el millor està per venir.

 Molt interesant exposició de recomanable visita.

 

Onze tels i quaranta-cinc papers. Glòria Badosa

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 9 de setembre al 2 d’Octubre de 2022

 

JORDI JUBANY. INTRÍNSEC

 

En Jordi Jubany és un artista mataroní, dels pocs que ha preferit fer carrera fora de la seva ciutat, en la que es fa escadusser veure obra seva. Afermat el seu art a Girona i molt especialment a la galeria El Claustre, Jubany s’ha guanyat merescuda fama en el món d’un paisatgisme figuratiu de nova planta que fonamentat en una estructura clàssica intenta establir una nova mirada més propera a la realitat d’avui mateix . I a fe que ho aconsegueix.

Ara però en aquest retorn expositiu a al seva ciutat, l’artista fa capitomba total i aposta per presentar el au art més íntim, ben llunyà de la línia referencial que conrea en la seva vessant professional comercial.

Així omple la sala d’Aparelladors amb l’exposició “Intrínsec” que acull un seguit d’obres de caire abstractiu, amb una certa iconografia identitaria i amb multitud de referències, en la que podríem dir és la cara oculta de la seva capacitat creativa , i a bon segur la més personal.

Òbviament la mostra queda esfilagarsada en el seu conjunt, però manté la dignitat gràcies a l’ofici de l’autor en aquesta la seva catarsi creativa, clarament explicitada en el muntatge de l’exposició. I és així ja que la mostra queda clarament dividida per una imaginaria bisectriu. En un costat hi ha l’obra genèrica, més primària emocionalment parlant, en la que desenvolupa a l’engròs el seu camí evolutiu en l’abstracció , amb els seus encerts i errors, mentre que en l’altre paret ens trobem davant ja d’obres de síntesi, obres meditades, molt més treballades en la depuració, llunyanes a l’anècdota visual per cercar la puresa del concepte. És justament aquí on Jubany ens demostra la seva capacitat abstractiva en el doble sentit de la paraula de purificació de l’essència i de l’isme.

Ara a l’autor se li presenta el treball més feixuc. Passar a mida raonable, aquelles obres que ara s’apunten en petit format i aconseguir mantenir la força, el gest i la intenció i fer-les avinent al públic.

Un repte  atractiu i seductor que segur que Jordi Jubany agafarà amb il·lusió i que esperem ens permeti veure’n els resultats en la propera exposició i de manera ben exitosa

 

Jordi Jubany.” Intrínsec”

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de maig al 19 de juny de 2022

 

 

POLÍPTIC. ANTONI LUIS

 

Una de les múltiples i inacabades discussions del món de l’art és aquella que filosofa  de quin és el següent pas que ha de fer el creador quan ha trobat el que considera el seu idioma plàstic, en el que s’hi troba a gust , creu que desenvolupa millor el seu pensar i expressa millor les seves emocions i sensacions.

Per a uns el que cal és depurar l’idioma fins a l’essència en un caminar progressiu fins assolir el nirvana artístic particular ( cas Joan Miró). Per altres en canvi un cop assolit el màxim i amb un futur que portarà ineludiblement a la repetició s’ha de considerar la “pantalla” com superada , - per emprar un llenguatge actual-, i reinventar-se per uns altres verals en la recerca d’una nova “veritat” personal (cas Picasso).

Està ben clar que en aquesta discussió, l’opinió d’Antoni Luis, el veterà artista mataroní, és la reinventar-se cada vegada per seguir gaudint del misteri de la creació i de la gestació de la mateixa.

Si durant bona part de la seva vida artística , el dibuix i el paisatge  han estat la seva forma d’expressió plàstica sempre per uns camins figuratius tradicionals, sota l’ombra del mestratge que li donà Jordi Arenas, fa uns anys ja ens va sorprendre amb una sèrie del que podríem dir “paisatge industrial”  amb una mirada penetrant en les despulles de les fàbriques tèxtils abandonades. Uns treballs intensament viscuts que supuraven alhora enyor i història viva.

Darrerament ens vam acostumar a un Antoni Luis bevent del pop, un pop personal, costumista i mediterrani que culminà amb una sorprenent i ben girbada exposició al Col·legi d’Aparelladors sota el títol de “Con Junts”, cònica de la qual podeu recuperar aquí , un conjunt d’obres individualitzades però relacionades entre si en petits grups, que transformava el seu caminar artístic dirigint-lo cap uns corriols cromàtics, alegres, esperançats però alhora amb  les suficients dosi de reflexió i pensament . Amb dolçor i també amb ironia s’esplaiava en el seu mon personal.

Ara , dos anys i mig més tard, Antoni Luis fa capitomba sobre si mateix, i elimina la p del pop per passar-se a un llenguatge essencialment op ( òptic), en la que mitjançant 37 peces individuals, agrupades en tres grans políptics ens ofereix una simfonia coral, agosarada i a la vegada tranquil·la, en un equilibri formal quasi matemàticament controlat, però picant-nos l’ullet en fer-nos entendre que aquests son els políptics triats, però en podrien ser d’altres que deixa a la nostre imaginació.

Amb un equilibri total , tant en la construcció com amb l’ús perfectament combinat del color, Luís ens ofereix tres políptics de bona mida, realitzats amb acrílic i tempera sobre tauler, un en homenatge a Vincent  V.G. , un altre un impressionat codi de barres i un darrer , veritable encaix de geometries i colors, en les que tot jugant i gaudint personal, estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment.

Malgrat l’aparença d’un divertimento, l’obra que ara ens presenta Antoni Luis, és al demostració d’una activitat plena i una capacitat de reinvenció artística envejable en i la demostració que tot artista mai ho ha dit tot, sempre li queda una zona de la seva capacitat creativa per explorar i explotar.

Felicitats.

Políptic. Antoni Luis

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

El 18 de març al 18 d’abril de 2022

 

QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC.

 

Marta Duran, Michelle le Pape i Esther Tenedor, son tres artistes i alhora amigues que coincidint actualment en una línia de treball fonamentada en la natura , tant en el que pertoca a la seva vesant estètica i de vellesa com en la més crítica al voltant de l’abandonament que està patint aquesta per part dels humans, han decidit exposar de forma conjunta els seus treballs i així ho fan aquets mes a la sala del Col·legi d’Aparelladors amb l’exposició de títol “En el límit del bosc”.

Obres de Marta Duran

Una exposició que produeix un sentiment ambivalent. Si un aconsegueix fer abstracció, una per una, de les obres presentades, el resultat serà sens dubte plaent i positiu, ja que les tres autores amb les seves diferències constructives i de nivell, es mouen en la seva zona de confort creatiu , confort que es trasllada a l’espectador amant d’aquest estilística i el far gaudir amplament del seus treballs.

Obra de Michelle Le Pape

Però aquesta abstracció individualitzada dels treballs és quasi impossible per el nombre i densitat de les peces presentades , en especial de les peces no pictòriques , el que produeix un garbuix i una densitat visual tal tal que impossibilita qualsevol la digestió artística del presentat.

Obra d¡Esther Tenedor

I el cert és que és llàstima, ja que com dèiem abans, les artistes mostren la seva solvència artística. De Marta Duran, poc hi ha de dir ja que és abastament coneguda de tots. Està en uns moments en que es mou per camins més texturals i ha intensificat la seva paleta cromàtica en uns camins evolutius. Le Pape manté aquesta abstracció cromàtica amb inclusions subtils que tant bé domina, i Esther Tenedor , deixa de costat el to de la seva darrera expo a l’espai capgròs i retoma el camí del Sant Lluc del 21 , en el que destacà amb una obra també de caire floral. Com a resum de tot l’exposat aconsello fixar l’atenció en les obres de petit format que amaguen les essències del fer de cada artista.

Exposició que no assoleix el nivell desitjat especialment per l’excés i l’enfarfegament de les obres presentades que produeixen el fet paradoxal de que els quadres no permeten visionar correctament l’exposició en el global. Dit d’altre manera i aprofitant el títol de l’exposició, els arbres no deixen veure el bosc. Llàstima

 

Marta Duran, Michelle Le Pape, Ester Tenedor

En el límit  del Bosc

Del 18 de febrer al 13 de març de 2022

 

 

15 X15.

 

Obra de Joan Hortós

Si hi ha una exposició col·lectiva a Mataró que any rere any es supera a si mateixa  en el que pertoca a quantitat, qualitat i interès dels espectadors és sens dubte la de 15 X15 que amorosament conres cada anys l’Associació de Sant Lluc.

Aquest any han estat 85 els creedors que han respost a la seva crida confegint una estimable mostra , magníficament presentada  a la sala d’Aparelladors amb un encomiable treball de Teresa Roig en el comissariat i muntatge. amb el que ha donat l’aire que precisen aquestes petits obres de tan solls 15 cm de mida.

La gran majoria d’autors a més a més a més no han escatimat esforços per aconseguir unes obres amb personalitat pròpia i identificativa d’ells mateixos , amb uns nivells qualitatius prou valorables, donant així pas a un veritable puzle, o potser seria més escaient parlar de patchwok de mini obres, en les que hi estan presents tots els estils , tendències, tècniques i materials, en un bigarrat conjunt pluri individual que captiva en el general i obliga a la deturada atenció a la recerca de l’obra més plaent per a cada espectador.

Lamentablement la mostra ha estat tenyida pel dol de la mort , l’endemà de l’acte inaugural , de Joan Hortós que com cada any participava ne la mateixa, en aquest cas amb una obra plenament significativa del seu fer.

15x15

Del 15 de desembre de 2021 al 9 de gener de 2022

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

 

FRANCESC BAS. RATLLATS

 

La sala del col·legi d’Aparelladors presenta en aquest mes una exposició tan interesant i de qualitat com a l’hora inhabitual, ja que es tracta d’exposar un variat mostrari de la capacitat creativa gràfica de Francesc Bas, pintor i grafista mataroní que va morir fa uns anys.

Fill de Francesc Bas Espuny , un altre gran grafista local que va dur a terme, al costat de Rafel Estrany, la feixuga tasca de salvaguardar en el possible els tresors artístics de la ciutat en temps de la guerra civil. Bas, nascut a Mataró, va créixer a Tortosa on s’havia desplaçat la família, i professionalment es va formar a Barcelona en la que exercí magisteri a  l’escola Massana alhora que formava part d’una important agència de publicitat. Fundador del FAD en el que pertoca a l’art gràfic i gran estudiós de les tipografies, Bas és dels més importants precursors del disseny gràfic contemporani de Catalunya.

A Mataró, ciutat a la que va tornar en acabar la seva carrera, era un perfecte desconegut i sòls va tenir una certa transcendència pública per la seva pintura al tremp, de la que vaig tenir l’honor de promoure’n una exposició a l’espai capgròs, única individual que realitzà i que va tenir gran èxit per la bellesa i extrema qualitat de les obres presentades.

Ara a Aparelladors se’ns ofereix la seva vesant gràfica, professional i  lúdica, i ho fa de la mà d’un acurada selecció de treballs, realitzada amb extrem gust per la seva vídua Quima Romero, mostrant per un costat un espectacular conjunt de cartells i per l’altre una mostra dels seus peculiars dibuixos” ratllats”, confegint el tot d’una mostra que respira elegància, virtuosisme i una gran qualitat artística i creativa.

La paret “fosca” d’aparelladors, s’il·lumina resplendent amb un patchwork de cartells publicitaris d’altíssim nivell en els que cohabiten la força visual amb una enorme força conceptual destinada a reforçar l’idea de l’anunciat. Simples i contundents, com el puny enguantat que anuncia uns campionats de boxa, melòdic com el referent a uns concerts o amb idees duals , - una clau per anunciar un open de tenis, que alhora en un altre es silueteja en el moviment-, i així successivament. Tot en una lliçó magistral de plàstica i intencionalitat publicitària.

En la resta ens trobem amb un munt de dibuixos “ratllats” que donen títol a l’exposició, on Bas conjuga formes sense fi en un trompe l’oeil permanent a l’estil dels dibuixos impossibles d’Escher, però limitats a la simple ratlla. Uns dibuixos realitzats amb rotring i una cura extrema que bocabaden a l’espectador tot seduint-lo, i als que sàviament sap donar l’oportú toc de color en el lloc i moment escaient.

L’exposició Ratllats de Francesc Bas esdevé així una exposició especial que mereix tota atenció, tant per l’altíssima qualitat tècnica i conceptual com per descobrir o conèixer millor, el treball d’un mestre del grafisme català que tot i essent mataroní, és pràcticament desconegut en lla seva terra nadiua.

D’obligada visita

“Ratllats”. Francesc Bas

Sala col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 22 d’Octubre al 14 de novembre de 2021

 

PUNTS DE LLIBRE

 

Son poques les exposicions de les quals podries fer la crítica comentari de la mateixa, de manera prèvia i sense haver de retocar ni un sols concepte a posteriori de la seva visió, si de cas apuntar algun nom destacat o alguna sorpresa que un hagi pogut detectar i cregui ha de ser remarcat.

Dues d’elles son les exposicions col·lectives que organitza l’Associació Sant Lluc com ho son “15 x 15” i la de “Punts de Llibre” que tradicionalment es celebra pels volts de Sant Jordi i enguany per raons òbvies s’ha retardat una mica el que ha permès l’afegitó  dels treballs artístics al voltant de la llegenda de Sant Jordi preparada per a ser exposada per instagram i que  ara queda materialitzada en el conjunt.

El més valorable de l’exposició és , com diem a cada edició, és l’esforç creatiu dels autors en realitzar una obra amb les limitacions de dimensions pròpies d’un punt de llibre. Un esforç que s’accentua cada any amb l’abandó ara ja quasi general dels tòpics del moment, de la rosa, de Sant Jordi i tota la seva iconografia  i finalment del petit truc de fer una peça de més dimensions i partir-la en diferents porcions individuals., llençant-se desfermats cap a creacions personals , que a voltes ens sorprenen.

Enguany i sense fer esments individuals ja que crec que en aquest cas no pertoca, si cal posar l’accent en el nivell qualitatiu que al meu entendre és superior al d’altres edicions, amb algunes peces d’altíssim interès, el que demostra l’aprofitament dels nostres creedors de la disponibilitat de temps que en certa manera ens ha ofert la pandèmia.

Per tant no ens queda més que, tot felicitant a artistes i organitzadors,  recomanar fermament la visita i si s’escau aprofitar la possibilitat d’adquirir per un preu quasi anecdòtic, una obra petita en dimensions, però que no hem de considerar de cap de les maneres com menor, d’un artista local.

 

PINHAI. VILARDELL.

 

La sala del col·legi d’Aparelladors acull per començar any l’obra pictòrica ( acrílics sobre fusta) de Francesc Xavier Lozano VILARDELL, artista de Valldoreix que disposa d’un potent currículum tant en l’artístic com en l’acadèmic. Llicenciat en Belles Arts en l’especialitat d’escultura i Premi especial de doctorat, exerceix docència en la mateixa universitat fet que simultanieja amb una constant activitat expositiva en  la que al començament pintura i escultura es donaven la mà per acabar prenent aquesta la primacia com es pot veure en les obres que presenta a la seva web que podeu visitar aquí.

Ara i avui Vilardell omple amb demesia la sala d’Aparelladors amb l’exposició PINHAI acrònim  de pintura i haiku que com és de quasi tots sabut és una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa. El títol suposo apareix ja que la intencionalitat de l’artista és fer maridatge de dos vessants creatives, la poètica i la plàstica i alhora fer-ne també de les cultures oriental i occidental.

Així l’artista es dedica a plasmar plàsticament amb el seu estil inconfusible un seguit de poemes convenientment explicitats en les cartel·les de les obres. I ho fa amb una explosió cromàtica, amb desenvolupament d’estructures geomètriques a les que vesteix , complementant-les amb una ample diversitat de figures, peixos, plantes , insectes etc  en la recerca d’una joc visual que cridi l’atenció de l’espectador , confegint un tot d’ample atractiu cromàtic, visual i estètic.

 

Recolzat amb una tècnica que domina com pocs i amb l’ajut de plantilles i reserves , Vilardell va construint aquests veritables jocs de puntes de coixí submergides en un mon de grafisme i especialment de potencia cromàtica intensa i contrastada que acaba amb unes peces “boniques” i “decoratives”.

 

Però ha de quedar ben clar que si ens quedem en el bonic i el decoratiu, alguna cosa falla , artísticament parlant. Si amb l’explosió cromàtica plenament càlida amb la que vesteix les seves obres , el resultat és una pintura freda i quasi asèptica, vol dir que hi ha quelcom que no encaixa en l’apartat comunicatiu.

  Potser serà que en l’art cal depassar la superfície formal, que en el fons és simple esquer visual, per anar més enllà a la recerca del misteri i dels interrogants que l’artista ens planteja, però això no succeeix en cap moment en l’obra que avui jutgem, ja que aquest misteri, aquests interrogants o no existeixen o son difícils de ser copsats per els espectadors.

El curiós però capbussant-nos en el seu web hem trobat uns treballs anteriors , en la mateixa línia però més interesants. En aquests treballs primigenis existia una certa dosi de saturació i enfarfegament però saltaven a la vista interrogants que motivaven a intentar fer-ne escaient lectura. Obres que després de l’obligada  depuració i evolució mantenien un fort atractiu formal i alhora conceptual. Però al final la depuració ha estat tan dràstica que ens em hem quedat amb una pell millorada i més bonica però sense vibració en l’ànima.

 Potser seria escaient un retorn al passat, eliminar l’excés de densitat pictòrica  però mantenint dilemes amb les grafies complexes i els entrecreuaments geomètrics que donaven dinamisme al treball, inclòs rebaixant l’actual accentuació cromàtica , donant temps de repòs visual a l’espectador, el que a bon segur evitaria distraccions visuals i permetria concentrar-se en el misteri que atresoren els treballs i que ara resta amagat sota la cataracta visual que pateix la seva epidermis.

 

Crec que Vilardell és un artista potent i reflexiu. I si fa autocrítica veurà que no pot ser que uns obres tan càlides visualment, siguin alhora tan fredes en l’interior ( això no és maridatge de cultures) i que alguna cosa caldrà fer . Ara la reflexió li toca a ell en el creatiu i també en l’expositiu ja que es obligat millorar en el vestir i bastir l’exposició. Cal seleccionar  i evitar l’excés d’obra que molesta al conjunt. Potser així hauria lloc per unes cartel·les més grans que facilitessin la lectura dels haikus inductors, fet absolutament impossible amb les mides actuals.

 Exposició contradictòria , aquesta de Vilardell a Aparelladors. Saborosa per fora però insípida per dintre .Amb  les qualitats que atresora sobradament l’artista , esperem que solucionarà el desequilibri i ben aviat podrem gaudir d’una exposició molt més arrodonida i plaent per a tots, els estetes i aquells que cerquem un quelcom més enllà de la aparença.

Pinhai. VILARDELL

Sala del col·legi d'Aparelladors. Mataró

del 22 de gener al 14 de febrer de 2021