dimecres, de febrer 27, 2013

ESTUCATS ALSINA






Mataró no és pas una ciutat que destaqui per la seva monumentalitat arquitectònica , tant en el que pertoca a edificis històrics com actuals, però dintre del que podríem considerar mediocritat arquitectònica si que existeix una característica que l’ha dignificat que no és altra que els esgrafiats , aquests veritables murals que han servit per enllaçar la tradicionalitat de les velles cases senyorials amb una nova època més actual, corresponent als moments de l’expansió de la ciutat en els anys seixanta i posteriors.



Especialment de la mà dels germans Estrany , un en Jordi com arquitecte i l’altre en Santi com artista, molts blocs d’edificis del nou Mataró van donar dignitat a la seves façanes amb unes magnífiques obres , moltes d’elles malauradament destruïdes amb el pas del temps , la decadència industrial i l’especulació immobiliària. 

Quasi totes aquestes obres , disperses en el temps, ubicació, estil etc , van tenir en comú un protagonista professional que va aconseguir amb tota perfecció la translació del dibuix, l’esbós , el projecte, a la realitat i aquest no va ser altre que l’Alsina , el cap i propietari de l’empresa Estucats Alsina , immensos professionals que van convertir l’estucat i l’esgrafiat en un art , recuperant vells temps d’esplendor.


Ahir, a la inauguració de l’exposició de l’Ateneu , em va arribar la notícia de la mort del patriarca Alsina. Malgrat que he xafardejat no he trobat enlloc cap recordatori públic per el seu paper i crec que seria una total injustícia un oblit absolut. Ell, amb la seva empenta , la seva professionalitat i el seu absolut criteri artístic va ajudar , i molt, que aquesta la nostra Mataró, no fos tan gris i tan trista , responent als projectes del seus artistes.


Per això des de aquest blog i en aquest post, vull fer-li en el record, el petit i personal homenatge del meu respecte i admiració, amb l’agraïment per el seu paper artístic en l'embelliment de la ciutat.

Gràcies sr. Alsina

(Les imatges corresponen a esgrafiats de Santi Estrany, Eduard Alcoy, Jordi Cuyàs i tradicional . Entre ells el mític de la Pça de l'Ajuntament que la convertí en la parla habitual en la "Pça dels Ninots". )


dilluns, de febrer 25, 2013

NO ÉS AIXÒ COMPANYS , NO ÉS AIXÒ ( II )





Fa molts anys que estic en això de la comunicació i potser per el fet de no ser “professional” , en el sentit de guanyar-me la vida en aquest camp, ha fet que el tema de les audiències sempre m’ha importat ben poc. Ara , amb el fet de disposar de comptador de visites en el blog, no puc negar que de tant en tant faig ullada a les xifres i , tot esparverant-me per les mateixes ( prop de 160.000 pàgines servides) em segueixo sorprenent dels resultats de cada post.

Em sorprèn , i en certa manera em dol, que els post polítics tinguin més audiència que els purament artístics ( qüestió de sumar interessats , suposo). I em sorprèn també que els posts més visitats no es corresponguin , al meu entendre , amb els més interessants, essent la meva darrera sorpresa el nombre de visites i la transcendència que ha tingut el post del passat dijous de títol “No és això companys , no és això”.

Aquest va ser un post escrit des de la més sincera indignació envers un bon gruix d’artistes locals ( i no pas els bons ) que de fa temps se’n senyoregen en un nivells de fatuïtat que fa fredar. L’escridassada ha comportat , no tan sols un nombre superior de visites a l’habitual, ans també un bon gruix de missatges mitjançant tots els camins possibles, amb dues idees dominants que es resumeixen en una frase: “Ho sento, no en tenia informació”.

En el que pertoca a les disculpes , és obvi que no és a mi a quin les han de dirigir. Un simplement va expressar la seva queixa. Les disculpes , si es que és creu convenient oferir-les, han d’anar dirigides cap als responsables de la sala. I res millor que fer-ho tot visitant-la, i si s’escau presentant els respectes personals i professionals. Però el tema informació si que em toca de prop.

En primer lloc és ben cert que Begemot no ha fet una publicitat correcte, però crec que tenen la disculpa d’estar en els començaments per un costat i per l’altre el desconeixement de l’entorn i dels protagonistes. Però dit això, i valorant la seva importància , el desconeixement de la majoria bé més d’una vagància fruit d’estar cadascun en la seva torre d’ivori , mirant-se cofoi al mirall de la madrastra de la Blancaneus , que no pas del desig de prendre part en la col·lectivitat creativa.

Actualment qui no sap una cosa és per que no vol. Envoltats de xarxes i moviments socials que ho expliciten tot , parlar del desconeixement és enganyar-se a si mateix. Per què , algú pot entendre que el divendres hom llegís el post renyant , i curiosament ningú llegís els dies abans el post anterior convidant?.

Un , ho dèiem al començament , no guanya ni un duro amb l’art però intenta estar a l’aguait al màxim. Des de fa més de 30 anys , amb el petit interval dels mesos en que vaig formar part del Consell rector de l’IMAC, un està vedat per Cultura i no rep ni comunicacions dels seus actes ni invitacions a les seves inauguracions. Penso que he assistit a quasi la seva totalitat. Igual passa amb la Caixa Laietana. Llavors , com és possible que gent que vol ser professional al màxim no estigui a l’aguait del que passa al seu entorn?. Com pot ser que no assisteixi a una inauguració si no ha estat abans convidada, o fins i tot , ni tan sols així?. Per no parlar del costum entre molts dels artistes de no visitar la resta d'exposicions de la ciutat , si no tenen alguna relació / obligació "especial".

Tan tancats en el seu estudi , tan concentrats en la seva creació, estan els pintors mataronins que immersos en la seva bombolla desconeixen del tot la realitat que els envolta?. O potser la veritat és més simple i senzilla , ni ho saben , ni els interessa, ni els hi preocupa. I així ens va, així els hi va.

O la gent de l’art mataroní pren consciència que cal formar pinya i fer-ho des de la proximitat , la trobada en els actes , el parlar , el discutir i el concretar objectius o tot anirà encara pitjor que ara , que ja és dir.
A Mataró la plàstica no s’exposa a la sala municipal (Can Palauet) de fa nou temporades ; el Museu no disposa d’un Fons d’Art amb obres dels més importants artistes de la ciutat i si les volem veure hem d’anar a Llavaneres ; Ca l’Arenas , que havia de ser la casa dels artistes locals, no aixeca cap i és un cadàver en vida; les sales de l’Ateneu , sense ordre i direcció, son disputades a cop d’egocèntrica destral , en un repugnant repartiment d’herència.... Llavors apareix algú que vol guanyar-se la vida amb una galeria comercial i....  I mentre els artistes fent la viu viu. 

Repeteixo. No és això companys , no és això.

I potser seria hora de començar a prendre consciència individual del poder i la necessitat del concepte col·lectiu. I aquesta ha de ser una presa de posició individual davant la qual no val la veu d’aquells que no tenim pas en el nostre desig ser Pepito Grillo. 

Sols els artistes poden salvar l’art expositiu a Mataró.

Però la pregunta cou i dol: Ja ho volen?


diumenge, de febrer 24, 2013

NAUFRAGI A L’ATENEU





 Després del naufragi de Caixa Laietana , esdevingut esfondrament absolut, ara sembla que les seves naus auxiliars, provinents de la Fundació , vagin per el mateix camí.
Mentre que la Biblioteca Popular sembla festejada per Ajuntament i Diputació, l’espai expositiu de l’Ateneu pareix deixat de la mà de Déu i sense responsable qualificat per a decidir amb criteri,  inicia una moviment de davallada que crec lamentarem profundament ja que per el vist ( exposicions actuals ) i previst ( tres exposicions de la gent del Llimoner i Santi Clavell a finals d’any ) , ens trobem davant una continuïtat sense projecte , indigne del tot de la importància de l’ens  i de la magnificència de l’espai.


I potser per que ens acostumem ràpid a aquesta davallada de nivell, l’Ateneu ens ofereix ara en la seva planta baixa , el muntatge de la vilassarenca Noemí Carrau Gual , de títol  “Un nàufrag a Venècia”. Una mostra composada per els seus treballs, els del fotògraf Matthias Scholz amanit tot en  un muntatge escenogràfic referenciat a la ciutat dels canals.

Un conjunt que cal dir-ho de manera ràpida , directe, clara i contundent, esdevé en la pitjor mostra que ha ocupat les sales de l’Ateneu , estic per dir des de la seva inauguració. Una mostra de nivell de Casal o Centre Cívic però que de cap de les maneres hauria d’ocupar un espai com el que ocupa, per la seva absoluta i evident  manca de nivell.

Noemí Carrau és una jove dissenyadora gràfica , establerta a cavall de Vilassar de Mar i Venècia. Una creadora que es mou amb una certa habilitat en el món del disseny gràfic i la il·lustració, amb una estilística fonamentada en la distorsió, que si bé no és original, se la fa seva amb un toc personal que la converteix de manera efectiva en un simpàtic biibelot de record turístic , però sense més.

El pitjor és quan es pretén convertir aquest element simpàtic en una veritable obra d’art. Llavors és quan s’enfonsa del tot l’edifici i més quan es juga a l’ engany ( per a no habituats ) de convertir els petits originals en obres de mida habitual, mitjançant la impressió digitalitzada en tela. 
Una conversió que no tan sols no serveix per enlairar la potència de l’obra ans el contrari, perjudica enormement el treball de l’autora ja que el pixelat de la reproducció trenca l’esquema cromàtic , essencialment fosc , de les obres que perden d’aquesta manera tota la seva vàlua i fins i tot el toc de simpatia que està present en el seu format original.

Si la cosa quedés així , hauríem de convenir en que l'exposat conforma una molt fluixa mostra , en la que el millor està justament en els petits originals en vitrines junt amb els llibres d’autor i que la resta seria millor obviar-la. Però com que no és així i l’exposició té ínfules de grandesa , el catacroc ha de ser molt superior.

Diem això ja que la mostra va acompanyada d’una parafernàlia escenogràfica de góndoles , carnavals, vestimentes i elements senyalistics i referencials , que pretenen situar a l’espectador en un ambient venecià , però que aconsegueixen justament el contrari degut al concepte de joguina que expressen. És així ja que la vulgaritat, carrincloneria i manca d’originalitat de l’escena, converteixen l’espai en un decorat de cartró pedra que trenca l'uniformitat expositiva i impossibilita la convivència amb les obres plàstiques que certament apareixen com a nàufrags en un àmbit sense sentit.




Si a això hi afegim un catàleg que trenca la unanimitat de la col·lecció de l’espai i ho fa , no per millorar les possibilitats reproductives de l’obra , i sí per convertir-lo en una manifestació d’egocentrisme concentrat amb expressions tan espectaculars per la manca de rigor com es autoelogiar-se el muntatge ( “... a través d’una atmosfera molt suggestiva i rica de detalls ... “) o definir les fotografies presents com “excepcionals i úniques “ , haurem de convenir que la globalitat de la mostra no mereix res més que el suspens més rotund.

Una exposició que és un naufragi absolut i que hauria de fer replantejar seriosament a l’autora el seu fer expositiu. Sense ser res de l’altre món , i com ja hem dit abans , Noemi Carrau té habilitat i una certa gràcia en el camp de la il·lustració gràfica. Que segueixi per aquest camí, que progressi en ell, que investigui, que aposti per mides més grans , que aprofundeixi en camins que li poden ser atractius com els de la litografia o serigrafia i que amb aquests vímets sigui valenta i exposi despullada de tota parafernàlia.

De fer-ho així, estic plenament convençut que els resultats serien el suficientment positius com per ser valorats d ’altra manera que amb apostes com les d’avui , indignes del tot d’arribar a un espai públic com l'Ateneu que hauria de tenir l’exigència de la qualitat com element fonamental de la seva acció cultural.

Ateneu Caixa Laietana.
Noemí Carrau Gual. “Un nàufrag a Venècia”
Del 21 de febrer al 7 d’abril de 2013

(Les imatges del post poden no ser corresponents a obres exposades i s’han presentat a títol explicatiu)


dissabte, de febrer 23, 2013

EL REI QUE ANAVA DESPULLAT




Cada vegada que arriba ARCO apareix a la premsa alguna “anècdota” en referència a la confusió que produeix algun objecte o semblant que és convertit en “obra d'art” per qualsevol visitant distret, com per ex. enguany el trípode d’una càmera de televisió.

Potser tot està en que ARCO com a fira que és, significa un batibull important en el que tot a vegades sembla valer. I com que en el tema contemporani massa vegades tot sembla que val , certament existeix una clara dissociació entre art i qualitat , com si la presència a ARCO signifiqués per si sola un certificat de vàlua.

Aquest fet . que darrerament sembla accentuar-se , està provocant una davallada important de nivell i sortosament està produint en les ments lúcides del país un cert desvetllament en el pensament que provoca i comença a aparèixer aquelles veus que declaren obertament que el rei ARCO  en realitat va masses vegades despullat.

Avui Vicente Verdú, en el seu sermó setmanal des de la trona de El País, ens il·lumina una vegada més amb una columna que com no, és una veritable meravella i que us recomano llegir atentament.





ARCO Y SU HOSPITAL GENERAL

Para mi desgracia y de tantos otros más importantes que yo esta ha sido la primera edición de Arco que podría ser la última. Dios quiera que no sea así, pero la misma sensación que transmite un paciente moribundo, al que le da igual el agua que el zumo de peras o el pescado hervido que el puré de patatas, comunicaba la 32ª edición de este año 2013.
Efectivamente nunca fue la Feria de Arte de Madrid una primera estrella mundial, pero mantuvimos la creencia, desde 1982, que una tras otra anualidad cobraba brillo y hasta un resplandor inesperado que nos hacía creer en su vida como una divertida y exultante manifestación artística, pronto unida al primer socialismo cabal. Muchos habríamos pagado lo que no teníamos por estar allí. Seguro que buena parte de nosotros, “los anhelantes”, no merecíamos ser convocados, pero así aumentaba el prestigio de ese club que nos rechazaba en beneficio de otras galerías y artistas que por entonces tenían algo mejor que ofrecer. No importa si esta oferta comprendía el escándalo de un toro sangrante, figuras humanas con verrugas y pelos en poliuretano o en pirámides de una mierda a secas. De hecho, ni una ni otra cosa, se les había ocurrido a los demás y el desafío, generalmente extranjero, consistía en que para la próxima edición buscaríamos fórmulas ignoradas y obras con insólitos efectos especiales.
Incluso entre los que siempre preferimos la pintura-pintura y no lo estrafalario, plasmado en soportes de plástico y abono de cabras, se nos ocurrió que el arte mantenía su vitalidad y merecía la pena participar en esa olla caliente de ungüento bueno, malo o regular.
¿Qué ha sucedido después? Que efectivamente el arte ha exasperado sus ofertas tratando de atraer a gentes de Singapur, de China o de Catar con sus cámaras blindadas a nombre de grandes multimillonarios. Gentes exóticas que sabían el precio y no el valor aproximado de las cosas.
Con todo ello, el arte fue desgarrándose en un baile de San Vito de aparatosa histeria donde casi nada tenía que ver con las vanguardias en sentido lato sino con las retaguardias de un sector que bien brotaba, a veces, de las mismas letrinas y otras de la muerte artificial, fea y hospitalaria.
Sin duda el arte ha alcanzado algún desconocido tope artístico que, en su carrera comercial, ha traspasado los extremos y, en consecuencia, ha invadido otros sectores distantes, desde la gastronomía a la petroquímica y desde la fluorescencia al pladur, efectos propios de su actual enfermedad casi mortal.
Pero hay más. Los organizadores, las fundaciones y los comisarios tan honestos como los de otro tiempo palmotean a ciegas entre lo que puede venderse y lo que no. Pero, hecho este supremo esfuerzo mercantil, el resultado es que ya no se vende nada.
Los galeristas se conforman con terminar la fiesta colocando un picassoo un clavé, un hernández pijoan o un ràfols, un miró o un manolo valdés.Con ello resuelven con creces el precio del transporte y el alquiler del estand. ¿Los demás artistas? Casi todo —no todo, desde luego— se tiene como quincalla o gutapercha.
La mortecina luz espiritual que presidía la última edición de Arco y los amplios vacíos en los pabellones 8 y 10, a la manera de espacios devastados por bombas de neutrones, dan cuenta de los crímenes oficiales que han intervenido para herir de muerte a Arco. O lo que es lo mismo, girar el Arco hacia su propio pecho y acabar prácticamente con su corazón.
El IVA del 21% hiere de muerte súbita pero, además, la Ley de Mecenazgo y el desamparo del coleccionista han desplegado un desierto sobre cuyo plano candente los artistas mueren de sed. Les da lo mismo el agua que el zumo de peras, el pescado hervido que el puré de patatas. Todos enfermos. Todos encamados en el hospital.
¿Una metáfora? ¿Un tropo cualquiera? Vamos a ver: ¿no fue en efecto Ifema el decisivo hospital de campaña cuando las muchas víctimas del 11-M tuvieron urgente y absoluta necesidad de él?
Vicente Verdú


dijous, de febrer 21, 2013

NO ÉS AIXÒ COMPANYS , NO ÉS AIXÒ.






Sabor agredolç en tornar a casa després de l'acte cultural inaugural de Begemot, la nova galeria d'art a Mataró. Un acte que ha merescut l’atenció d’una quarantena de persones

Dolç, però que molt dolç, per haver gaudit d'un magnífic concert de piano amb el protagonisme de la concertista japonesa Yoko Suzuki que ens ha delectat amb la seva gran qualitat. Ha estat un veritable gaudi musical escoltar-la.
Però també un regust agre , molt agre , per la resposta dels artistes a la convidada. Tan sols amb els dits d'una mà en tenim prou per comptar als artistes que s'han acostat a l'acte i penso que aquesta actitud no és de rebut. 

En moments com els actuals quan la cultura està sota mínims i l'art encara més , trobar a unes persones , - no sé si anomenar-los bojos, il·lusos o il·luminats -, que aposten per obrir una galeria d'art a Mataró i que a més volen fer una oferta cultural i ho demostren acostant-nos , per començar ,  a una magnífica concertista de piano , com ha demostrat abastament que és Yoko Suzuki i  respondre a la seva crida amb l'absència penso que , parlant clar i català, no té perdó de Déu.

Fa uns dies vaig publicar en el meu blog unes reflexions sota el títol de "Els artistes , culpables?'". Avui crec que l'interrogant està de més i la pregunta ha esdevingut ja afirmació. No pot ser que els creadors girin l’esquena d’aquesta manera a qui intenta compartit l’apartat comercial que , ho vulguem o no, forma part inseparable del món de la creació. I més quan en aquests dies el degoteig d’artistes per presentar les seves credencials ha estat constant, i estem convençuts que seguirà. I no diguem en el cas de que el projecte prosperi, com així esperem. 

No anem bé. Amb actuacions com aquestes els promotors de Begemot tindrien tota la raó per donar l'esquena als creadors mataronins. Espero que no ho facin, però el que està clar és que els artistes de Mataró amb la seva actitud han perdut el dret a plorar per una situació com l'actual per que han estat incapaços de recolzar a aquell que ha intentat donar vida i caliu a un art que a Mataró s'està morint.

Per això he decidit suspendre la meva protesta per el fet de l’absència de la plàstica a Can Palauet. Certament és un fet vergonyós que cal esbombar, però si els artistes on incapaços de recolzar a qui aposta per ells, no mereixen que altres apareguin com els seus defensors.

Avui he de dir molt clar que els artistes de Mataró m’han acabat les garrofes.

No hi ha dret que maltractin de tal manera el seu propi camp de conreu , però això sí, exigint després col·laboració i ajuda. He col·laborat sempre amb els artistes locals . He fet i faig presentacions a dojo sense demanar mai res a canvi , però avui ha estat la gota que ha omplert el got que estava a punt de vessar , com quedava clar en post ben propers. I evidentment després d’aquests darrers temps, culminats avui, potser caldrà que hi hagi un abans i un després.

Certament Mataró no es mereix el nivell de l’art del que gaudeix , però cada vegada veig més clar que potser el nivell correspon en paral·lel a la desídia d’uns creadors incapaços de fer res per a ells mateixos.

Companys aneu errats. I el pitjor és que llençant pedres contra la pròpia teulada el resultat final és sempre el mateix : Prendre mal. 
Avui la teula s’ha foradat i comença ja el temps dels pedassos. I aquests sols poden tapar-se amb una manera d’actuar ben diferent. Demà divendres ( avui per a molts ) s’inaugura exposició al Col·legi d’Aparelladors. El protagonista , un artista local ( Mariano Cabellos). Quants artistes assistiran a la inauguració?.

De veritat, de tot cor. No és això companys , no és això.

(Res millor per il·lustrar aquest post que una obra de Manolo Millares)


dimecres, de febrer 20, 2013

ESPAI D’ART / MARGARITA YARMATS / BEGEMOT



Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” amb entrevista amb Margarita Yarmats ,  directora / propietària de “begemot” la nova galeria d’art inaugurada a Mataró ( C. Fray Luís de León prop del C. Sta Benet).
Una galeria que demà dijous ( avui per a molts del lector d’aquest post ) té la seva inauguració cultural amb el concert de piano que a partir de les 20.00 hores realitzarà la prestigiosa pianista japonesa Yoko Suzuki de la que us oferim imatge en un dels seus concerts al palau de la Música.




Un acte cultural al que hi està convidat tot el món artístic i cultural de la ciutat i al que estaria bé que la ciutat respongués amb una audiència massiva.


<!-- Copyright (c)2006 Site Met

dimarts, de febrer 19, 2013

MÉS DIÀSPORA





Escriure directament fa que a vegades dades que tenies molt clares en començar l’escrit després se’n van en orris i cauen en un lamentable oblit si , per les raons que siguin , l’escrit ha quedat interromput en els moments de la redacció.

Això em va passar ahir , i avui toca subsanar-ho de tot cor, quan en parlar del seguit d’autors mataronins que surten de les nostres petites fronteres per anar a exposar més enllà, va quedar en el tinter , o millor dit en les tecles de l’ordinador, la mostra que Alberto Romero Gil i Ana Garcia inauguren ja mateix a la galeria Nolde a Navacerrada. Una galeria important , una de les més importants de la Comunitat de Madrid , amb un ample pedegree i que a més en moments estacionals com aquest està en el seu punt àlgid. Una sala ja coneguda per ells i en la que estem segurs aconseguiran el pertinent èxit.

Un èxit merescut per la seva qualitat i que ens referma en la nostra crida.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 



PREMI PER CAN XALANT




L’Associació de Crítics d’art de Catalunya (ACCA)  , de la que formo part , va fallar ahir els seus premis anyals  i en el que pertoca al premi corresponent a “Espais de Producció i creació”, aquest va ser atorgant a Can Xalant “ per la programació dels seus darrers set anys”.

Un premi atorgat doncs a una trajectòria que sembla ja acabada. I he de dir que crec és un premi merescut. Certament Can Xalant ho ha fet molt bé en el seu camp específic de l’art i el pensament contemporani, però la contestació rebuda a Mataró no està en el seu valor absolut, que seria ben lloable si fos sota l’aixopluc absolut de la Generalitat . Esdevé en criticable quan bona part de l’aportació dinerària prové de les arques municipals i la ciutat rep a canvi una misèrrima aportació.

Està aquí , i no en altre lloc, la causa de la seva desaparició, tal i com ha estat fins avui.

dilluns, de febrer 18, 2013

DIÀSPORA






En aquests propers dies i en les properes setmanes, un bon grapat d’artistes mataronins seran actualitat per les seves exposicions en diferents indrets del nostre país i de fronteres més enllà.


Per alguns el camí serà curt com per ex, Yago Vilamanyà que presenta la seva exposició “Retorn” al Museu del Càntir d’ Argentona , o en Pere M. Brasó que en el proper mes de març presentarà les seves darreres realitzacions al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

 Per altres la proximitat d’una exposició a inaugurar en els propers dies a la sempre agradable sala l’Arcada de Blanes ha des er el preludi i preparatiu per una posterior exposició a la sempre exigent Ginebra, com és el cas d’Albert Alís.

Marta Duran per altre costat exposa en aquest mes de març en el Barclyas Bank , a París, en la sempre emblemàtica Avinguda de l’Òpera . Mentre , Perecoll i Marc Prat , a duo fan les alemanyes exposant a la galeria Kunst Kontor de la ciutat de Wiesbaden, ciutat de quasi tres cents mil habitants propera a Frankfurt.

 I anant més enllà , Joan Poch i Camil Giralt  fan les Amèriques i es presenten a la fira Internacional d’Art de Bolivia , la primera que es celebra en aquell país sota l’aixopluc del Ministeri de Cultura. Una experiència a la que potser s’hi afegirà algun altre artista mataroní.

Amb vol llar o vol curt els artistes mataronins han entès perfectament que cal volar. Que un no es pot quedar en el petit reducte localista i menys amb les poques possibilitats comercials i expositives , després de la quasi desaparició de la Caixa Laietana i amb la postura pública que dona totalment l’esquena als artistes plàstics.
Fan molt bé de llançar-se a l’experiència i l’aventura , fet que recolzem del tot, amb la certesa que de la seva qualitat en poden sortir resultats ben positius.



I com que parlem de la seva qualitat la pregunta surt immediata. Si son acceptats en aquests diversos espais , tots ells de reconeguda solvència, com és possible que no puguin exposar el la sala d’exposicions municipal de la seva pròpia ciutat?.

Una pregunta amb resposta difícil. Per això mentre els responsables se la pensen nosaltres seguim amb la cantarella :

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

diumenge, de febrer 17, 2013

SANT ANDREU DE LLAVANERES , CAPITAL PICTÒRICA DEL MARESME








Ja fa temps que Mataró ha perdut la capitalitat pictòrica del Maresme, però ara encara més.
Amb Can Palauet dedicat única i exclusivament a l’art contemporani, i no pas sempre de qualitat. Amb Ca l’Arenas fet un desori i convertit en un desert de fet, qualitat i públic. Desapareguda en combat la Caixa Laietana , amb direcció inexistent a l’Ateneu , a punt de caure en mans restrictives i que no encaren mires molt altes. Amb tot això sols ens queda la bona voluntat del Sant Lluc , mai prou lloats , per poder gaudir a la nostra ciutat d’alguna que altre exposició pictòrica de qualitat.

Per això de fa ja uns quants anys els afeccionats a la pintura de Mataró emigren cada mes cap els voltants per a tal de poder gaudir de bones exposicions. Fa ja un grapat d’anys que era Vilassar de Mar l’objectiu de les nostres peregrinacions mensuals de primer dissabte de mes . Allà de la mà de Paco Rodon vàrem gaudir del bo i del millor de l’art català. En especial de l’art corresponents als períodes maleïts de les escoles artístiques dels seixanta i setanta.





Ara , i des de fa uns pocs anys ,curtcircuitat el Monjo per la desaparició de la seva ànima màter i caigut en les pitjors mans  que l’han portat a una veritable mort, ha pres el relleu la gent del Museu Arxiu de Llavaneres, amb Lluís Albertí i Àlvar Sáez al capdavant, que ens ofereixen unes magnífiques temporades , aplegant a parts proporcionals la quota localista, amb un grapat d’exposicions conformades essencialment per els millors artistes mataronins i amb l’afegitó d’un parell d’exposicions de veritable mèrit , com en el mes que ens ocupa amb un magnífic recordatori del bon fer de Josep Serra Llimona , un d’aquells artistes nostrats que en altre indret seria quasi un heroi nacional i aquí resta perdut en el conjunt global i sols troba aixopluc en els veritables art ferits.

Definir a Josep Serra Llimona d’una manera entenedora és ben fàcil: un artista de la Parés. Però un artista genètic i per tant amb tots els ets i uts que això significa en aquest concepte post impressionista passat per el tamís català de la lluminositat mediterrània i en al recerca d’uns conceptes pictòrics en certa manera personal i intransferibles

.
Per el vist , no ha volgut la gent de Llavaneres , tirar del fons d’armari de la Parés i aprofitant l’avinentesa del coneixement ens ofereix una mirada molt més íntima de l’autor.Una mirada que va des d’unes primeres obres iniciàtiques , amb un paisatgisme de caire més constructivista , -amb la curiosa signatura de Pep Serra- , fins a obres molt més properes en el temps en les que l’artista desgrana la seva particular sensibilitat.

Ens trobem així en un repàs a la trajectòria creativa , amb una curosa parada en l’apartat de l’aiguada on ens mostra la seva habilitat i qualitat en una aquarel·la d’arrel molt seca en la que desgrana qualitat i sensibilitat a dojo, com amb la magnífica obra d’aires monocromàtics on els finestrals esdevenen prodigi creatiu d’aquells de fer-ne cas.




Al seu costat composicions , paisatges urbans , i especialment la petita meravella d’aquells interiors d’arrels tan clarament de Matisse, que ens transporten amb la seva lluminositat a un ambient calfretós, en el que l’espectador es submergeix immers en la sensibilitat peculiar del mestre.

Amb tot això , la gent del Museu de Llavaneres ens permet  endinsar-nos en la vibrant personalitat d’un artista que com dèiem al començament , seria figura de Museu en altres indrets mentre que aquí roman en el pejoratiu de ser “ un de la Parés”. Un artista elegant en la realització, íntim en la sensibilitat , acurat en el comportament tècnic i principalment , enormement calent en la comunicació , en un conjunt creatiu d’alt nivell del que en podem gaudir altament en aquesta magnífica i recomanable exposició.

Josep Serra Llimona. Museu Arxiu de Llavaneres.
Del 15 de febrer al 10 de març de 2012.



REFLEXIONS A POSTERIORI

Dèiem al començament del comentari que ja havia esdevingut costum acostar-nos cada mes al Museu Arxiu de Llavaneres per veure bones exposicions. I caldria l’afegitó de bones exposicions d’artistes mataronins de les que un n’ha tingut el plaer de presentar-ne darrerament unes quantes . Noms com els de Perecoll. Marta Duran , Jordi Prat , Marc Prat , Eduard Novellas, Yago Vilamanyà, Manuel Cusachs , Josep Mª Codina , i tants d’altres,per no dir dels recordatoris a Eduard Comabella, Pepe Novellas o Emília de Torres , han convertit al casalot de Can Caralt en el veritable santuari on podem gaudir de l’art de la nostra ciutat que ens està vedat gaudir in situ.

I que dir de la col·lecció que atresora el Museu?. Mentre que a Mataró, entre la ineptitud de la gent del Museu i l’obcecació de qui veritablement mana en la cultura artística de la ciutat , que no son altres que els tècnics , ens quedem sense poder veure res dels nostres mestres , propers i llunyans , aquests ensenyorejen les partes de la veïna població , a on ens hem de desplaçar si volem ensenyar a algú qui era Alcoy, Rovira, Opisso, Estrany , o els més propers , i triïn el nom que vostès vulguin en el teòric top 20 de l’art mataroní.

A Mataró , des del primer any de la regidoria de Graupera que no s’ha programat cap exposició de pintor local a Can Palauet ( i en van 9 temporades), on sols hi ha estat presents els noms de Santi Estrany i Pepe Novellas , degut a les mostres d’homenatge realitzades. Igualment nul·les han estat la presència de creadors plàstics amb l’excepció de les itinerants de Chillida i Tàpies , provinents de la Generalitat. Ha arribat doncs l’hora de que públicament s’expliqui tal aberració cultural.

Per això de nou iniciarem la cantarella que publicarem a cada post fins tenir una resposta pública.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

Quim Fernández , actua en conseqüència i fes-ho ja.


 

dissabte, de febrer 16, 2013

LA MALEDICCIÓ DEL QUADRE BONIC




Amb aquest magnífic i seductor títol en Vicente Verdú, esdevingut per a mi en el veritable esteta de capçalera , ens presenta el seu article dels dissabtes a ElPaís. Uns articles de lenta digestió però que esdevenen en veritable aliment espiritual per aquells a qui l’art , o millor dit, les arts , son un quelcom més que un bucòlic plaer visual.

Avui Verdú aposta per un concepte tan abstracte com ho és del sentiment de la bellesa en la contemplació artística. Frases com “el bonic no té res a veure amb la bellesa” o “el bonic serveix per referir-se a tot el que no és art” o “l’impressionime és ja a questes alçades , bonic” , son simples apunts d’un article impagable que cal llegir i el que és millor, reflexionar al respecte de la profunditat de les seves tesi.

Per això i principalment per que em complau en sobremanera i no el trobo gens bonic , el publico en aquest post

La maldición del cuadro bonito.

Vicente Verdú 

Hay una circunstancia que puede afectar mortalmente a un cuadro y es que resulte bonito. Lo bonito es una especie de la que —como de la peste— debe huir el buen pintor. Lo bonito provoca un efecto tan popular que puede contagiar a casi todo el mundo. Lo bonito, lo bonito del norte y lo bonito del sur, apesta. Lo bonito no tiene nada que ver con la belleza ni tampoco con la originalidad. Mejor dicho: constituye la negación de la originalidad puesto que si triunfa es precisamente gracias a su condición de cosa ya vista. Ya está visto y al volverlo a ver se obtiene un plácida sensación en cuyo seno baila lo bonito.
Otra cosa muy diferente es la belleza. Mi querido amigo Eugenio Trías opuso, en su libro inolvidable, lo bello y lo siniestro. La otra cara majestuosa de la belleza es su faz siniestra. Tanto en un caso como en el otro alcanzan la categoría de lo sublime y enriquecen con ello al espectador. Lo enaltecen o lo hacen sucumbir en un abismo excepcional. De una u otra manera el sujeto se halla frente a un suceso que le trasciende y la procura inmortalidad. Lo bonito, sin embargo, es además de mortal, altamente degenerativo.

Todo cuadro que se sintetice en la exclamación de bonito abdica de todo interés superior. O mejor, esta calificación lo ratificaría en su enanismo. Lo bonito vale para referirse a casi todo lo que no es arte. Cuando traspasa esa frontera, el arte acaba a sus pies.

Mientras lo bello se opone a lo siniestro, en el fondo cruzan sus divinas manos. Por el contrario, cuando lo bonito se opone a lo feo, en el fondo se cruza la mediocridad. Ahora ya puede decirse que es incomparablemente más cool lo que se basa en cualquier registro de la fealdad. No hace falta reunir ejemplos de la música, la moda o el cine. Lo bonito es un subordinado satélite de lo feo pero se comporta, además, con la náusea de lo feo escarchado.

El impresionismo, por ejemplo, es ya, a estas alturas, bonito. Fue al principio insoportable y salvaje pero ahora es doméstico, muy comestible y dulzón. Las colas que convocan su exposiciones son regueros de gentes ávidas por saborear su confitería cultural de ahora. No hambrientos por sus orígenes sino por sus presentes de azúcar.

O dicho inversamente, lo más dulzón y pastelero es reductible al orden de lo bonito. Justamente, la melaza de la que se compone lo bonito empastela al cuadro que la posee. No hay cuadro bonito que visto varias veces no lleve por tanto a la angustia. De este modo, ARCO es una ocasión para realizar esta experiencia digestiva.

Este año, dentro de la organización de la feria, funciona una asesoría para coleccionistas novatos (fresh collectors) que se propone orientar a todos aquellos que no tienen gusto alguno ni vergüenza en reconocerlo. Gracias a esta consultoría, ciertos artistas llegan a realizar sus ventas, puesto que lo primeros consejos efectivos a los coleccionistas, según los mismos asesores, son aquellos que abundan en lo que de antemano les ha parecido más o menos “bonito” a la clientela.

Hay que huir de ellos como de la peste. O quizás no. Porque lo que se trata es de vender cuadros y cuantos más mejor porque ¿cómo podrían vivir de otro modo los artistas? Hay que vender los cuadros mejores, los cuadros peores, pero sobre todo los bonitos. Porque los bellos de verdad es probable que tarden años en cotizarse. Es decir, demandarse tanto como portentos de la belleza o como gigantes de la monstruosidad. Como creaciones de excelencia o como malditos.

¿Malditos? Lo maldito es justamente la tenia que debilita el intestino de lo bonito. Gracias a ella, el lienzo va perdiendo entidad, se demedia y se hace definitivamente ridículo. O, lo que es más exacto, se manifiesta cursi de una vez.

Porque ¿cómo no admitir que lo cursi y lo bonito se acuestan y copulan incestuosamente, estrechamente juntos para alumbrar gusanos de colores fluorescentes que llaman la atención de los coleccionistas bobos, los despistados y determinados turistas?

 (L'obra que encapçala el post és de Lluís Roura)