AMICS , O ENEMICS, DEL MUSEU DEL CÀNTIR ???

A quatre dies mal comptats de Sant Domingo, dia de la Festa Major d’Argentona, les aigües de la seva font baixen tèrboles degut a la guerra que han creat els Amics del Museu del Càntir contra el Consell que regeix el mateix i contra l’Ajuntament de la població. I dic, baixen tèrboles, per emprar una frase entenedora per a tothom.

Fa tres anys, el Museu del Càntir estava dirigit per un Patronat que era el veritable propietari  dels càntirs del Museu i de tot el que ho envoltava, però no ho era de l’edifici del mateix . Tal i com va passar fa una dècada a Mataró , els patronats municipals, com per ex el d’escoles bressol, cultura o esports, van desaparèixer i es varen integrar en les estructures municipals.

El mateix succeí a Argentona, on els Amics del Museu del Càntir van entregar el poder de tot a l’Ajuntament de la població i es confegí el Consell del Museu, un consell consultiu , que és qui ha de marcar les línies mestres del Museu, però sempre sota l’aprovació del ple municipal. És a dir , un consell molt propositiu, però nul·lament executiu. Els Amics del Museu entraven amb dues places en el Consell, per fer i proposar actuacions, que com en els demés cassos havien de ser aprovades pel conjunt i conseqüentment per el ple municipal. L’antiga junta dels Amics va dimitir i es proposà a Marga Bagot, mítica guanyadora del concurs d’aixecament de càntirs, que n’ocupés la presidència com així va ser.

Però per raons i circumstàncies que desconec però que son fàcils d’intuir, els Amics s’han convertit en enemics, quasi diabòlics, del Museu i de tots aquells que no segueixin el seu tarannà. Fan el que els rota, sense seguir cap línia oficial, i qui gosi discutir la seva postura ja sap a la persecució a que estarà sotmès. Com exemple definitiu hi ha l’exigència de que se’ls hi regalin 65 càntirs de l’any , (valor de quasi 2000 euros) per a la festa del Càntir, xifra absolutament impossible de complir per el seu cost i per el greuge comparatiu amb la resta d’entitats del poble.

No vull entrar en els mil i un detalls que defineixen la seva actuació i que mostren clarament la seva nul·la estima  al Museu del Càntir, però si que vull és donar un toc d’alerta a aquells que imbuïts per la seva dialèctica abassegadora que no admet rèplica i per la seva enganyosa capacitat divulgadora del càntir i la seva festa, poden caure en el parany totalitari del seu discurs.

Si volen fer del càntir l’eix de la seva vida, que ho facin, però per favor deixin en pau a aquells que treballem per un Museu cultural viu i actiu, un museu que aquells que es diuen amics seus, sols volen per efectuar reunions, quan no en disposa de cap sala, i per establir una batalla política contar el poder municipal.

A qui ha treballat per el Museu mai se l’hi ha demanat ensenya política de cap mena, ara amb el totalitarisme dels Amics, queda ben clar quina és la seva lluita i quines son les seves intencions, i cap d’elles és lluitar per aconseguir un museu millor en tots els aspectes, el de la col·lecció ,la millora del propi edifici, el càntir de l’any, la seva direcció i difusió, les seves exposicions. En resum de fer del Museu un Museu molt millor de com estava.

I com que els que s’anomenen Amics del Museu del Càntir, no semblen estar en res per aquesta línia, jo el hi proposo com ja he fet altres vegades, que canviïn el nom de l’Associació per el d’Amics del Càntir, que segueixin amb el càntir arc iris com a símbol de la seva línia d’actuació, que facin mil i un jocs amb el càntir, i per damunt de tot que deixin treballar amb pau i tranquil·litat a tots aquells que estimem un Museu, que ni visiten, ni coneixen.

I si ho fan, que ho facin amb el respecte que pertoca. Respecte que s’han passat pel forro, amb la il·legalitat de l’elaboració d’un joc de cartes de parelles del càntir,  en que s’ha usat ,sense el pertinent permís , la imatge protegida dels càntirs d’autor, alhora que sense cap mena d’autorització també han usat el nom i el logo del Museu , entitat a qui agradava la idea i estava disposada  a col·laborar

Però queda ben clar que aquells que sempre tenen la raó, que empren l’insult com a forma d’intimidació, que es creuen els amos i senyors d’un Museu del que s’aprofiten del nom, però que no coneixen ni trepitgen, que usen com emblema un lamentable càntir que fa la punyeta a la resta de càntirs d’autor i que és demostratiu del nul nivell artístic i cultural dels que representa, mai poden ser amics d’un Museu i sí en canvi enemics.

Per tant , aquí està la meva opinió envers un lloc que estimo enormement, el Museu del Càntir, davant l’acció demolidora d’un grup d’aprofitats que el volen destruir en la seva essència.

Un marxa ja de vacances, esperant que l’eclipsi total que esperem gaudir per terres d’Aragó, esborroni la mala praxi que denunciem en aquest escrit i quan tornem, a finals d’agost, les coses s’hagin reconduït per a bé del Museu del Càntir i de la Cultura Popular.

Bones vacances a tots.

“NULLA DIES SINE LINEA”.- PERE FRADERA. MUSEU DE MATARO

Aquest dimecres s‘inaugurà al Museu de Mataró el darrer projecte artístic de Pere Fradera que sota el títol de “Nulla Dies Sine Linea”  consta de 22 treballs dibuixístics amb els que ens ofereix una mirada, que semblant distant per la fredor asèptica de la seva realització, omple de vida 22 edificis emblemàtics de Mataró   que assoleixen en les seves mans un protagonisme especial quan per els ciutadans l’havien perdut en la quotidianitat de trobar-los en cada passejada que realitzem per la ciutat.

Com molt bé explica Carlos Cudeiro en l’escrit de presentació de la mostra, “ el dibuix, molt més que la fotografia, continua essent imprescindible per entendre la realitat ja que és com un matxet esmolat que ens allibera la visió de tot allò que no contribueix a fer que la representació sigui comprensible”.

I justament això és el que amb tota la seva habilitat i sapiència, que es molta, Pere Fradera empra per confegir una mostra silent en l’aparença, però plena de vida que ens omple de sana curiositat per anar descobrint en el treball, les mil i una imatges que tots nosaltres tenim dels edificis que en son protagonistes. I a més a més, provocant la incitació a redescobrir-los sota el paraigües de la seva mirada.

Els 22 edificis triats, ens passegen per els edificis civils i religiosos més emblemàtics de la ciutat. Des de l’Ajuntament a Santa Maria, passant per la Presó o l’Escorxador, sense obviar la Nau Gaudí la casa Coll i Regàs o ca l’Arenas, o la casa Capell, la casa de Beneficència o el Mercat del Rengle. En tots ells la perfecció de la reproducció visual ens enlluerna i seduint-nos converteix la sempre esmorteïda ciutat de Mataró, en una ciutat de somni a la que sens dubte voldríem viatjar.

Amb la perfecció tècnica de tots i cadascun dels treballs presentats i amb el recull de detalls que se’ns ofereixen, la teòrica fredor ambiental del presentat, adquireix ànima, força i calor seduint totalment a l’espectador que es rendeix amb facilitat a l’enorme tasca de l’autor i la grandiloqüència de l’exposat.

Una excel·lent exposició que serveix per fer-nos sentir l’orgull de posseir uns enormes tresors que essent nostres no els sentíem com a tals i que ara recuperen abastament la seva força gràcies al magnífic treball de Pere Fradera .

Exposició d’obligadíssima visita

 

Nulla dies sine linea. Una mirada a edificis de Mataró.

Dibuixos de Pere Fradera.

Museu de Mataró

Del 8 de juliol de 2026 al 31 de gener de2027

 

Ps.-   Malgrat la qualitat del presentat em sembla enormement exagerada ( 7 mesos) la durada de l’exposició. Com igualment ho és els sis mesos de l’exposició de Rovira Brull o l’amplíssima durada de les exposicions de la Nau Gaudí que acostumen a vorejar l’any, quan no el depassen. La durada de les exposicions municipals és un tema que caldria millorar.

 

MERCADILLO DE SANTES

 

La Fundació Iluro absolutament desnortada en l’artístic , i més encara des de la seva nova direcció tècnica que és desconeixedora absoluta de la realitat de la seva història i dels artistes que dormen en el seu acull , omple durant l’estiu les seves sales expositives, suplint l’habitual exposició de Santes amb una col·lectiva d’obres de la seva propietat que son agrupades sota el rimbombant títol de ”Dies de festa , Llocs de trobada”.

Una exposició que és en realitat un conjunt de peces d’impossible lligam que s’assemblen més en el total a una parada dels encants, en la que com sempre, un hi pot trobar agradabilíssimes sorpreses, al costat d’obres de nul valor.

Així hi podem trobar un seguit d’obres infumables d’Alfred Opisso, de les seves sèries de treballs d,ambients parisencs i zíngars, que son salvades per l’obra “Fira”  que ja va ser portada en l’exposició antològica que un va dirigir a començaments del 2010 a la sala de la Biblioteca Popular.

També podem trobar un bon gruix d’obres menors de Pepe Novellas que podrien tenir gràcia, vistes en conjunt, però que desapareix el seu valor, convertint-lo en un “artista per tot” en la seva dispersió expositiva.  El mateix succeix amb un parell d’Alcoys, que fan joc amb un gens destacat Mariano Andreu, el gran desconegut artista mataroní de qui sí s’hauria de fer una gran exposició ,com uns perduts Rafael Griera o Pere Pruna.

I que no dir de la millor peça de la mostra , gens destacada del conjunt, com ho és, sens cap mena de dubtes ,el treball de Carme Rovira , “Ball de sardanes” (1960) que encapçala aquest escrit, veritable obra mestre que hauria d’haver sigut destacada de manera molt més remarcable.

Al seu costat sols l’espectacular treball d’aires picassians de Lázaro Ferré,  l’obre d’aires santvicentins de Laureà Barrau, el llibre de Contes de la ciutat il·lustrat per artistes, d’un Sant Jordi de fa molts anys, o l’escultura de Manuel Cusachs, destaquen en un mar de mediocritats i peces sense interès que serien acceptables en una exposició organitzada per una petita entitat però que mai haurien de ser englobades en un conjunt grandiloqüent en el que no llueixen en la seva solitud i amb el conjunt de peces que volen més ser encabides en l’entorn d’un feixuc discurs escrit (espais de trobada, la música, el menjar, memòria i transformació de la festa, carrer i mercat, festes populars...)  que no pas per correspondre a una exposició essencialment plàstica com caldria.

Fracàs absolut de l’intent de mostrar la col·lecció de l’entitat. I si val un consell, no persisteixin. La col·lecció de la Fundació és d’escàs valor després de les diverses fusions i d’algunes gestions dels que en més alt grau manaven en aquells temps. I el poc que val ja s’ha mostrat en els darrers anys. Així , que muts i a la gàbia, i així s’eviten ridículs tan aclaparadors com el d’aquesta absolutament inútil exposició amb més fullaraca que valors.