dimarts, de gener 31, 2006

FRASES

Vaig a l’Alcampo ja que em toca la compra mensual. Poso la ràdio, Com sempre, la SER. El programa “La ventana”, amb la Gemma Nierga , encara una debilitat més accentuada.
Parla en Boris Izaguirre, que quan no va de pluma demostra la seva gran intel·ligència. Parla amb altres contertulians dels Oscar. Com no, de “Brokeback mountain” . Parla de l’amor i repeteix la frase altres vegades sentida. “En la parella sempre hi ha un que estima i un que es deixa estimar”. Tòpica i a bon segur certa. Però m’agrada pensar , i ho comentava amb la meva dona , que potser per que una parella funcioni cal que tots dos creguin que són ells els que estimen més. Tot rient ha ironitzat, però hi ha parelles que funcionin?. M’ha fet un petó i hem rigut plegats.


La meva dona té un oncle que és germà de La Salle. Està jubilat de l’ensenyament i està en un col·legi de Palma com encarregat de la biblioteca. Com que s’avorreix i s’ha apuntat a això de les noves tecnologies em (ens) fregeix amb multitud de missatges de tot tipus. No puc dir que sigui progre ni tan sols lliberal, així que la majoria van a la bassa directament. Avui quasi per accident n’he obert un. Era un power-point argentí del tot carrincló, però amb frase a considerar “abajo el “tener” , arriba el “ser” . Si la netegem , pot servir i molt.



PS.- No vull pensar que sigui degut als meus comentaris, però avui ja s’ha canviat el senyal de parada de l’autobús. Està ben situat al límit de la vorera i no al bell mig. Felicitats.
Ara tan sols cal demanar que es retirin els contenidors que han recuperat el seu lloc al costat de l’escultura “Intolerància” , fent del tot desagradable la seva vista. Al davant, just en la corba de l’inici del girador, potser podria ser un lloc escaient per situar-los.
I és que cultura al carrer, no és tan sols posar escultures , és també envoltar-les d’un espai idoni.

dilluns, de gener 30, 2006

SENSIBILITATS

PLÀSTICA

La de Concha Ibáñez.

Exposa a l’Espai Cap Gros. Amb la seva simplicitat sempre em meravella. La vaig conèixer en una exposició a Tertre fa , més o menys, trenta anys. El seu paisatge llavors em va frapar, acostumat al paisatge acomodatici que dominava, - i segueix dominant -, aquest concepte.
Amb aparença de naïf, però sense ser-ho mai, més aviat al contrari, Concha Ibañez despulla el paisatge de l’anècdota i es centra en la raó, en l’arrel. Llum, color i volum, fonamenten la seva raó i amb ells conjuga les peces que ens ofereixen la seva visió, que en el més fons, és la nostra, d’aquells indrets que ha (hem) viscut. La seva mirada a Castella i el Marroc , protagonistes ara i avui, sobten i emocionen.
Quina gran artista és la Concha Ibáñez. Nascuda a Canet i ara retrobada a Mataró. Com em va plaure tornar a fer-li un petó i una abraçada.


MUSICAL

La de Joaquín Sabina

Sempre m’ha agradat. Suposo que he envejat aquest esperit canalla que el caracteritza , amb el que m’identifico i mai he pogut, sabut, o volgut practicar.
Acompanyo a la meva dona a obrir una escola en la que s’ha de pintar. Son quarts de vuit del matí de dissabte. Agafo el cotxe i en el CD sona el darrer Sabina ( Pájaros de Portugal).
Sabia que la meva filla l’havia baixat d’Internet , però entre que agafo poc el cotxe i quasi sempre poso la ràdio... No és el seu millor disc, però te dues cançons impagables : “Seis Tequilas”, i molt especialment “Nube Negra”. Sabina en estat pur i dur, és a dir, molt proper a tots.
“Al otro lado de la nube en quiebra / allá donde se escriben las canciones / al otro lado de la nube negra “.... “Allá donde no quedan mercaderes / que vendan soledades de ginebra”.
Impagable i emocionant. Emocions en el temps d’espera. Serà per la pluja i el temps gris. Serà... O potser no?.


INTERIOR

Monument a la intolerància ( Perecoll ) .

Està molt a prop de casa i el miro sovint. Lamentablement la Casa Gran no el mira amb afecte. Està envoltant de containers de vidre, plàstics i paper , que curosament s’encarrega de retirar just en el dia de l’ofrena floral, per retornar-los quatre dies després.
A més si es mira des de la punta de Carles Padrós, queda desnaturalitzat per l’obra de Llucià González que es troba en el giratori de sota. El monument queda així emmarcat per un dau i una baldufa. ( Si ho voleu mirar amb ironia, tota una reflexió de la vida, la mort i la sort, en el camps de concentració).
Per a mí la millor escultura de Perecoll. Sempre m’emociona. I en aquests dies encara més. Mirar-lo obliga a pensar i a conjurar-se en uns fets i moments que mai més s’han d’esdevenir.


RABIOSA

La gamberrada nocturna

Visc en una zona que considero ben tranquil·la, amb algun qu’altre estirabot. Vaig a buscar el pa i els diaris del diumenge i em trobo que a bona part de Can Torner i del carrer Àvila hi ha hagut caça de retrovisors. Bona part del retrovisors dels cotxes allà aparcats estan amb els retrovisors , en especial els plegables , trencats.
Ja fa un parell de setmanes molts automòbils portaven enganxina de la Municipal per comunicar-se amb ells. Em sembla que s’havien trencat panys o cosa semblant.
M’emprenya i molt la violència gratuïta. El fer mal, per fer mal. Ja sé que és de difícil eradicació i més que qüestió municipal, ha d’existir un treball d’educació i del paper de control dels pares, i...
Però això no em fa oblidar l’agror que sento quan veig aquest fotre per fotre , que a res condueix i que signifiquen massa coses , que potser es resumeixen en la frase que poc després llegeixo a “El País”: “El que no gastem ara en escoles, ho haurem de gastar després en policia”.
Tan dura i abrupta com real. Que tots ho tinguem en compte.


XAPUSERA

Reclamava fa uns dies pel fet de no haver fet rampa per discapacitats en l’arranjament de CarlesPadrós. Observo que ja l’ha fet, però tan corre a cuita, que pitjor impossible.
Està en la vorera al mig de la zona d’aparcament ( no hi haurà qui hi arribi ). A més l’han fet just davant d’un senyal de tràfic i d’un dels molts postes de fusta que serveixen d’enllaç elèctric i que lamentablement encara dominen en el meu barri.
En resum que si algú amb la seva cadira de rodes arriba ( per miracle) a poder emprar el baixador , es torbarà en una acera estreta amb els impediments suficients com per no poder fer cap mena de maniobra. És a dir , baixador per lluir i no usar.
Llavors és quan m’omplo de sensibilitat xapusera i penso com hi poden haver inútils tan grans, i a sobre , que cobrin per el seu treball.


D’IMPOTÈNCIA

Abans de començar aquest blog, vaig entrar en el d’en Ramon Bassas per afegir comentari en un dia que parlava de “La Matarona”. Li repetia la petició, que d’ença fa deu anys ,més o menys, vaig realitzant a tots els alcaldes i regidors que queden a tiro, que no és altra que demanar s'indiqui mitjançant l’oportuna placa, el nom, autor i altres signes d’identitat, de les diferents escultures públiques que es troben en la ciutat.
Us puc assegurar que mai he obtingut un no per resposta , i que el “ això està fet” és la resposta dominant.
Ara , aprofitant l’avinentesa de parlar d’escultures, repeteixo el missatge.

Espero que tinguem sort . Per cert quina gran cançó de Llach. Excel·lent per arrodonir el post.

dijous, de gener 26, 2006

OBRES

Sabedor de que aquest blog és llegit per membres del consistori mataroní, els hi recomano una vista al voltant seu, quan demà s’acostin al monument “Intolerància” , realitzat pel bon amic Perecoll, - impagable l’acte de divendres passat a l’Ateneu Laietana -, situat a Carles Padrós.
Aquesta zona ha estat darrerament en obres. Unes obres per les que s’haurien de demanar responsabilitats. Per un costat per la seva durada, l’impasse de tres setmanes no és pot comprendre de cap manera, i per l’altre perquè sembla que no han tingut supervisor, ni públic ni de l’empresa, de cap mena.

Diem això ja que no es pot entendre , que si baixem per Carles Padrós, costat Barcelona, en arribar a la remodelació ens trobem que ha desaparegut el pas per persones disminuïdes. I també pel fet que en l’ampliació de la vorera han estat molt curosos en la conservació del senyal de parada de bus. És a dir, que la senyal segueix en el mateix lloc. Abans just en el límit de la vorera , ara al bell mig de la vorera.

Autoritats, mirar i prendre nota , n’és una obligació.

CAN XALANT

Dimarts vaig assistir a la presentació de les ofertes de Can Xalant . Em va sorprendre , positivament, les instal·lacions i l’equipament.
Avui el Director del centre ha estat a “Espai d’Art” de TVM i ha estat acurat i contemplatiu en les seves apreciacions. Ha reconegut errors de comunicació i ha ofert el Centre a la ciutat i comarca, considerant-lo com un quelcom lògic.

Repetint-me, aposto per la frase “ deixem créixer l’herba, abans de segar-la”. I així estarem. Ojalà , que vol dir, que Déu ho vulgui, sigui així.

Dit d'altre manera, que Can Xalant sigui allò que de veritat tot, però tots, desitgem

dimecres, de gener 25, 2006

SABER LLEGIR

OMPLIM DE CONTINGUT LA CASA ARENAS

NOSALTRES, artistes de Mataró i de la seva zona d’influença, estem convençuts de que la posta en marxa del “Centre d’Art Germans Arenas” ha de servir perquè la ciutat recuperi el seu lloc en el món de l’Art del nostre país i alhora perquè els seus artistes siguin en ell, coneguts i reconeguts.
Creiem però que no n’hi ha prou amb que el Centre d’Art Germans Arenas mantingui una programació d’exposicions i activitats complementaries atractives i d’alt nivell. Cal també de que disposi d’un fons artístic i documental suficientment representatiu i de qualitat, que permeti aquest coneixement i reconeixement dels artistes locals, tant en l’àmbit de la pròpia ciutat com fora d’ella, mitjançant la realització de mostres itinerants o d’intercanvi, recollint així l’esperit artístic i mataroní del llegat Arenas.
Coneixedors de la inexistència de cap col·lecció pública que aplegant obra d’artistes mataronins pugui realitzar aquesta funció, els artistes que hem demostrat abastament la nostra generositat col·laborant amb tot tipus de mostres de caire social, no volem ser menys generosos amb la nostra ciutat i per tant
Ens COMPROMETEM a CEDIR una OBRA SIGNIFICATIVA de la nostra creació per a tal de formar el FONS D’ART del Centre d’Art Germans Arenas , obra que es mantindrà en ell sempre que la mateixa sigui utilitzada a fi de be. Aquesta obra podrà ser bescanviada per una altra, igualment significativa, quan l’artista consideri que la mateixa ja no el representa, degut a la seva evolució.
Igualment ens comprometem a lliurar un DOSSIER CURRICULAR , el més documentat possible, per a ser dipositat en l’arxiu del Centre, facilitant la seva consulta per aquells estudiosos de l’art local.
En contrapartida DEMANEM que els artistes del fons HAN DE DISPOSAR de REPRESENTANTS en l’òrgan de direcció del Centre,- sigui quin sigui l’escollit -, per a tal de vetllar per l’acompliment de les intencions de la cessió.
Que l’Ajuntament de Mataró es COMPROMETI que a partir del proper Pressupost Municipal existirà UNA PARTIDA destinada a L’ADQUISICIÓ D’OBRES D’ART per a tal de potenciar aquest Fons d’Art

HO SIGNEM



Aquest és el document de compromís de cessió ( els subrallats son meus) que varen signar tots i cadascun dels artistes mataronins disposats a participar en el Fons d’Art del centre d’Art Germans Arenas ( ara amb l’afegitó de Clavell per evitar l’acròstic de CAGA ). Tot el document età en funció, raó i significat de dues idees que es conjuguen de manera simètrica. Fons d’Art i centre d’Art Germans Arenas.

Per això em sobten molt les declaracions del regidor de Jaume Graupera, acceptant el Fons d’Art però desvinculant-lo de la Casa Arenas. Que no sap llegir?. O és que mai ha tingut curiositat per el document?.

El Fons d’Art respon a una mancança pública, però s’estructura en fonament a un equipament. Fa deu mesos que el regidor va tenir constància de la iniciativa. Fins el moment mai ha mogut fitxa, ha convocat a una reunió o ha fet cap proposta. Contestar, en una fugida endavant, sense concretar res, és fugir d’estudi una vegada més , davant d’un tema que el supera i que incomoda, i molt, a ell i als que maneguen els fils del PMC.

El Fons d’Art és una proposta difícil de rebutjar, - així ho considera tothom, i ningú , ni pública ni privadament, ha dit el contrari -, que te perfectament cabuda en el nou Centre d’Art , amb un pla d’usos molt dolent, en el que en cap moment el poder (PMC) ha tingut a be dirigir-se al poble pla ( artistes) per fer conjuntament el camí.

Sort que quan dos volen una cosa ( artistes i alcaldia) és difícil que un altreaconsegueixi impedir-ho. I menys quan no es té cap raó per enfrontar parers, cas ara i aquí, del Patronat Municipal de Cultura.

dilluns, de gener 23, 2006

CA L’ARENAS

Demano permís per emprar l’expressió: Ca l’Arenas. Que això del CAGAC (Centra d’Art Germans Arenas i Clavell) és d’un provincià que t’hi cagues, i valgui el joc fonètic i l’escatològic alhora.

Dissabte al matí (11.00 h,) presentació oficial a Can Palauet. Tota l’oficialitat. Regidor, Director del PMC, tècnics. Director del Museu i tota la seva patuleia. Els de Can Xalant... És a dir, tots aquells que no van mai a cap fet artístic, tots allà fent patxoca. Pensament ràpid: I si tanquem la porta i els deixem ... Pensament reflexiu: “Mala hierba, nunca muere “(dita castellana)
Santi Martínez en nom dels marmesors ens explica el testament. Jordi Arenas dixit ( més o menys) : Deixo la casa als artistes mataronins. ( si aixequés el cap).

Jaume Graupera explica obvietats als reunits, entre ells una dotzena d’artistes mal comptats . ( I això que era una presentació a la gent de l’art). La causa , segons Graupera, és que la convocatòria s’havia fet a corre cuita ja que es volia realitzar abans de la de la premsa ( dimarts 24) , però no es podia convidar abans que el dimecres (18) ho aprovés tot la Junta del Patronat.
(Una altra dita : “S’agafa abans a un mentider que a un coix”). Les invitacions van amb data del 13 i els presents la varen rebre el dimarts 17. ( Graupera, Graupera...)

Carles Marfà va de modern amb el power-point. Paraules llegides i cap document a la mà, El pla d’usos no està present i els interessats el reclamen, esperem que arribi aviat. Una hora en la que ningú entén res i qui més qui menys, badalla.

Precs i preguntes. Pere Fradera està content ja que diu que és la primera vegada que algú del Patronat el convida a un acte ( Quina desil·lusió, i jo pensava que n’era l’únic). De la resta de preguntes, ja sabeu, uns preguntant naps i l’altre contestant cols.

Vista a ca l’Arenas i el resultant a la vista està, excel·lent. Cal felicitar als tècnics que malgrat els inconvenients forçats per les servituds n’han tret un resultat magnífic amb molts pocs peròs , i cap d’ells per la seva responsabilitat. Caldrà parlar de les portes o de la disbauxa de magatzem, o..., però sempre amb l’aplaudiment per davant amb els tècnics signants del projecte: Felicitats.
El fotut, i sols cal veure les respostes avui al capgros.com per part d’un bon ventall d’autors mataronins, està en la distribució de l’espai: 80% més magatzem, pel Museu, 20% per les exposicions temporals.

Vull expressar aquí el sil·logisme , tendenciós si es vol, que ja vaig emprar el passat dissabte: El fons del Museu és bo o dolent?. Si és dolent no mereix aquest percentatge . Si és bo, el que cal és destituir fulminantment al director del Museu per haver-lo furtat a la contemplació dels ciutadans en aquestos vint anys.

Sigui com sigui el pla d’usos s’ha de refer. Cal una altra partició. Cal el punt que uneixi passat i futur. Cal veure les coses en perspectiva activa i no passiva. Potser seria millor pensar amb un fons més viu i canviant, aprofitant la seva diversitat, que omplís les sales de la planta baixa, i unes exposicions més formoses que les que ofereixen els 26 ó 13 m2 de les sales previstes actualment ( set quadres mitjans com a màxim).

Cal plantejar el futur i fer-ho amb diàleg i amb els artistes. El pla presentat per el Museu es tan dolent que caldria depurar responsabilitats , ja que si artísticament es discutible, legal i sintàcticament presenta tal munt d’errors , que el converteix en una riota per a qualsevol espectador imparcial.
Ara és l’hora de començar el treball. Espero que la comissió per parlar del Fons d’Art serveixi per endegar un millor centre a Ca l’Arenas, per què, vist el vist, qualsevol semblança amb un projecte de qualitat és pura coincidència.


PS:_ EM truca en Manuel Cusachs, desencisat per el futur de la Casa Arenas. Em prega disculpes per no haver signat el manifest d’adhesió al Fons, però que ara , i més que mai, s’hi apunta. Que comptem amb ell per tot. És una gran satisfacció.

diumenge, de gener 22, 2006

NEGRE , BLANC I YAGO VILAMANYÀ

CONVERSES EN NEGRE

Aquest divendres he estat protagonista secundari en l’entrevista amb públic del Report, efectuada a Perecoll en el magnífic marc de l’Ateneu Caixa Laietana.

Potser està malament que un mateix ho digui però crec que ha estat un acte excel·lent. El treball de la gent del Cap Gros, aconseguint el marc i l’ambient, amb unes increïbles piruletes axocolatades de l’Uño , que passaven d’allò més bé amb el cava del celler Joan Domingo, mentre sonava un magnífic repertori de jazz en viu ,servien per donar to final a una conversa que penso ha estat seguida amb atenció i plaer per el públic, en la que Perecoll ha sabut donar en tot moment el joc que s’esperava, i un ha intentat mantenir la coherència del discurs.

Per les sensacions pròpies i per les felicitacions rebudes, sembla que ens hem sortit prou be, aconseguint un acte cultural rodó amb el que es demostra que quan s’ofereixen ingredients atractius la gent s’hi acosta i els disfruta. Així ho van fer més d’un centenar de persones que omplirem amb escreix la sala, amb presències remarcables de molts artistes i autoritats amb J.A.Barón al davant.

Però com tot sempre amb la petita taca negre que deixa un lleuger mal regust. No hi havia ningú del Patronat Municipal de Cultura. Ni regidor, ni director, ni tècnics, ni.... Que passa allà al carrer Sant Josep. Que si no ho organitza l’ACM és un acte que no val la pena tenir en l’agenda. Dons no, va ser un acte més que interessant i del que en podrien prendre bona nota.


FUMATA BLANCA

És la que crec que es va escampar e divendres tarda, després de la conversa que mantinguérem el Sr. Alcalde, el regidor de Cultura i un mateix a fi i efecte de desencallar el projecte del Fons d’Art per la Casa Arenas.

Després de la mateixa estic convençut que el Fons es durà a terme. I ho estic ja que hi ha dos parts que aniran a mort per ell. Per un costat l’Alcaldia que no es cansa de repetir que no es pot negar a un oferiment tan generós i valuós per la ciutat, i per l’altre els artistes que volen realitzar la cessió i no entenen els entrebancs però estan disposats a superar-los. Front d’això estic convençut que poc hi podrà el poc interès que sembla aportar Cultura en el procés.

De moment i en quinze dies hi haurà una reunió per establir ja els paràmetres en els que començar a treballar en l’aspecte legal de la cessió i per establir els fonaments mínims en que s’ha de produir. Albert Alís, J.M.Codina i Perecoll seran els artistes que representaran al col·lectiu en aquesta negociació que estic convençut serà del tot positiva, i de la que en sortirà una bona col·lecció d’artistes locals , de la que tan mancada està la ciutat.


YAGO VILAMANYÀ


És protagonista avui en “El País” encara que potser molts no se’n hagin adonat. En la pàgina 6 de la secció Catalunya , i en un magnífic article de títol “El laboratorio humano” a l’entorn del barri del “Fondo” de Sta Coloma de Gramenet , que té un 35% d’estrangers de uns 60 païssos, la foto que emmarca l’escrit ens ofereix en primer pla l’escultura d’una dona , realitzada ja fa forces anys per Yago Vilamanyà.
Una escultura amb història ja que Manuela de Madre , en el seu primer acte com alcaldessa , la volia retirar ja que la gent jugava amb la mateixa, - està integrada en la plaça -, i ho va considerar com un acte de degradació envers la dona. Sortosament algú li va treure la dèria del cap, i allà segueix honorant l’espai.

I parlant de "El País", excel·lent el to de la Història d’Art que ofereix a partir d’avui.


DEMÀ

Amb temps i tranquil·litat, parlarem de la Casa Arenas, que el passat dissabte va ser presentada als artistes. De la convocatòria, de l’acte i de la Casa en parlarem largo y tendido , que de tot hi ha per sucar-hi pà.

dijous, de gener 19, 2006

MATARÓ PECADORA

No vull enfadar-me. Cal dormir, per després en fred prendre decisions. Val la pena enviar-ho tot a la merda, però és deixar camp lliure a l’enemic. Si s’ha resistit trenta anys, no vindrà d’una punyalada més . Però potser cal dir prou i donar un cop de porta que ja tenen ordres ...

Aquestes reflexions, i mil de parelles, roden ara pel meu cap. Mitjançant capgròs.com m’assabento que el Fons d’Art definitivament no entra en els plans de ca l’Arenas.
No és una sorpresa. Ja fa dies que ho vaig comentant en aquest blog. El pla d’usos era ja definitori, però m’emprenya, i molt, assabentar-me a través de la premsa i no de viva veu per part del regidor.

Fa quatre mesos que es van presentar les signatures de les cent primeres obres del Fons. En quatre mesos ni una paraula . Ara el periodista serveix de missatger . No tinc avís de cap entrevista amb el Sr. Graupera , per tant em pregunto , quan pensava comunicar-me la decisió?. Si aquesta és l’estil ètic de la regiduria , potser serà qüestió de pensar en l’exili cultural.

Per la mateixa noticia m’assabento de que no hi jornada de portes obertes a la Casa Arenas i si una per artistes , a la que òbviament jo tampoc estic convidat. Encara em resonen les paraules del Sr.Graupera, amb el Sr. J.A.Barón, alcalde de Mataró com a testimoni . “La visita està feta. Quan tu vulguis. Et faig un truc i t’ho ensenyo tot, No home ,no, No cal fer-la amb els artistes, així ho veurem més tranquil·lament” . Quins pebrots.

Encara que em pregunto a quins artistes han convidat. Aquesta tarda-nit he parlat amb Perecoll i J.M:Codina i cap dels dos estava convidat. Clar que si el que ha usat és la llista del PMC sols estaran convidats els amos del “cortijo” , és a dir els de “ACM”.

Cavalcada, Tres Tombs, Can Xalant, Carnestoltes , Fons d’Art.... Quin pecat tan gran ha fet Mataró per haver de purgar amb una regidoria que tota el que toca desgavella. Ah, però sense oblidar el silenci, per a mi, còmplice , de les altres forces polítiques del govern.

dimecres, de gener 18, 2006

RISOTERÀPIA

Diuen, i jo hi estic força d’acord, que el riure és sa. Que allibera tensions estimulant diferents elements de l’organisme, aconseguint un estat més plaent i amb una visió més positiva. És tan evident que existeixen departaments, anomenats de risoterapia , que treballen en aquest camp amb resultants més que positius.

Avui he tingut un dia dur. A més cada vegada que em ve al cap l’assumpte del Fons d’Art de la Casa Arenas , se m’altera la bilirrubina i em puja gargamella amunt una aspror que no preludia res bo. Però he arribat a casa i tot ha canviat.
M’han fet a mans una producció realitzada per alumnes d’audiovisual de la EUPMT (Carla Boix , Pere Rubí, Anna Luart, David Minguillón, Àlex Manau i Julia Giordano). Era un treball avaluable en els seus estudis i tractava de l’Art a Mataró. A finals de l’any passat em van demanar la meva col·laboració, en forma d’entrevista, i vaig accedir gustós.

El treball resultant és ben interessant, i en ell he trobat la perla que ha fet canviar el meu dia. Entrevista amb Jaume Graupera, i sense posar-se vermell , sense immutar-se, mantenint el rictus, afirma sense embuts “ que Mataró , en especial en el que pertoca al cantó municipal, es ciutat puntera en l’art al respecte de tot Catalunya”.

Sentir-lo i esclafir a riure , en un riure incontinent, quasi espasmòdic, d’aquells sense mesura, ha estat instantani. Quan he pogut dominar la situació m’he mirat al mirall i m’he vist diferent. Orgullós de viure on visc, amb l’honor afegit de ser crític d’art de ciutat tan puntera artísticament parlant., el meu “ego” , ha pujat tant que ja no necessito llibres per recuperar l’autoestima , el “prozac” pot anar a la bassa i tot jo soc un home nou.

Per això ja no em preocupa, ni gens ni mica, el desgavell de la Casa Arenas, ni la vergonya del Museu que sols disposa de 1791 peces d’Art, contra 4836 del llegat Arenas. És a dir que uns particulars atresoraven a casa seva més de quatre vegades les obres d’art de les que disposava el Museu de la ciutat.
Ni les dimensions de les sales d’exposició temporals, que semblen fets en un projecte de la Sra ministre de Vivenda. Ni de la riota que significa el nombre d’artistes locals que aporta el Museu, ni de la separació entre artistes locals, nous creadors mataronins, art jove i emergent, noves tendències, que ningú entén. O la prohibició d’exposar a artistes no locals si no pertanyen a les noves tendències. Això per no parlar del superman/ supergirl que es busca ja que el lloc de treball es perfila en la triple funció d’atenció als usuaris, de dinamització i de vigilància de l’equipament (sic).
Tot amb “uns objectius a assolir molt ambiciosos ( una trentena d’exposicions a l’any, a més de la programació d’altres activitats, visites i tallers, publicacions”. I per fer-ho un pressupost de 600 euros/exposició).

Amb tot això , com em pot importar que no vulguin el Fons d’Art , que els importi un pebrot l’art, els artistes , la cultura i els ciutadans.
Som els millors, el rovell de l’ou, el melic del món. Som la hòstia . Som....
I ara perdoneu que us he de deixar. M’acaba de venir un altre atac de riure incontrolable.

dimarts, de gener 17, 2006

NOTES

PUNT 1.- 17 DE GENER

Avui és Sant Antoni Abad, més conegut com a Sant Antoni dels burros , o així li dèiem a Argentona en la meva joventut.
Avui fa 19 anys que vaig fer el més intel·ligent de la meva vida,com va ser casar-me amb la Xoni , la meva ..., la meva tot.
Com que el dia era el que és , i era el meu segon matrimoni, l’acudit apareixia ràpid. Però amb acudit o sense ha valgut molt la pena.
Em puc , em podeu , felicitar. I m’agrada pensar que a ella també.


Punt 2.- ARTICLES

No vull passar per alt tres articles d’aquests dies en el diari que són d’obligada lectura.
El primer, del passat dissabte a la plana 2 de Catalunya de “El País”. El seu autor Ignacio Vidal-Folch parla de l’arquitecte mataroní Josep Goday del que aquest any es celebra el 125 aniversari del seu naixement. En fa un gran elogi i bo es prendre’n nota. Qui ja ho va fer és en Santi Estrany que reclama per ell l’oportú reconeixement. Si no recordo malament J.A.Barón n’ha fet esment en alguna ocasió, però com no fili prim el PMC ens deixarà de nou amb el cul a l’aire com en el cas Campeny.
El segon “Instrucciones a los sirvientes” de Javier Marías en el suplement “EPS” del diumenge. M’ha recordat a tanta gent com crec farà recordar a qui el llegeixi.
El tercer , la columna de Rosa Montero a la contraportada d’avui mateix de “El País”. El seu títol “Arte” i és una crítica ferotge , i absolutament encertada, vers un tipus d’art i un tipus de corporativisme. És un article que haurien de retallar , i llegir cada dia al menys durant els propers deu anys, creadors i seguidors de la línia de “Can Xalant” , encara que només sigui per publicar en una weeb amb un sots-encapçalament tan “cagate lorito” capaç de dir “democratitzem la democràcia” ( quina por).


PUNT 3.- FONS D’ART A ARGENTONA

Dissabte vaig tenir el goig de presentar la segona part de la donació del Fons d’Art de l’Aixernador a l’Ajuntament d’Argentona.
Ni ells saben el que tenen. Hernández Pijoan, Guinovart, Todó, Rovira Brull, Garcia Vilella, Perecoll, Cusachs, Novellas, Codina.... i així fins un centenar d’obres.
Quina enveja i més vist com s’han posat les coses amb el Fons d’Art de la Casa Arenas.

PUNT 4.- L’HAN MATAT ABANS DE NÉIXER?

He tingut accés , no de manera oficial com seria el més natural en una societat normal, al pla de funcions, usos, espais i serveis del Centre d’Art Germans Arenas i Clavell.
Estic tan indignat que avui no vull aprofundir en el tema , encara m’arruïnaria el dia.

De moment sols uns apunts que accentuarem demà: Malgrat que en el moment de la data del pla, ja feia tres mesos que l’Ajuntament disposava de les signatures de compromís de cessió per el Fons d’Art, aquest no es ni tan sols esmentat en el document.
En l’estructura del document s’evidencia una clara voluntat política de que el Fons no és dugui a terme, obviant les condicions dels signants i marcant un camí d’entrebancs que impossibilita de totes totes , la creació del Fons.

Fora d’aquest apartat el desgavell general del pla és tan increïble que cap persona amb seny el pot haver creat, tramés i/o acceptat.
Com a mostra l’apunt de les sales d’exposicions temporals. La dedicada a les exposicions que podríem qualificar com d’art habitual és de 26.70 m2. La de l’art jove 13 m2. És a dir una al menjador de casa , i l’altre en l’habitació gran.
Això si , per el Fons dl Museu de Mataró, 146.50 m2. I sort que l’ínclit Graupera afirma en actes dl PMC , que el Fons d’Art és difícil de ser acceptat, ja que la Casa Arenas no pot ser , sota cap concepte, una pinacoteca.

Queda clar dons que ens han matat el Fons abans de néixer , i caldrà una explicació. En particular , als artistes disposats a cedir obra , i com no, a la ciutat.

divendres, de gener 13, 2006

L’AIXERNADOR

Demà dissabte és la Festa Major d’Argentona, el meu altre poble, en el que he viscut quaranta anys. M’han convidat a presentar l’exposició de la segona part de la Col·lecció de l’Aixernador que en Joan Pannon ha donat al poble. Estic molt content.

Ho estic ja que és la quarta Festa Major consecutiva en que presento una exposició. Aviat serè tan habitual com La Principal de la Bisbal. El cert és que com passa quasi sempre, mentre vivia a Argentona, l’Ajuntament i jo no érem pas massa amics. Aquest paper de mosca torrecollons, que constantment toca la nafra en el que pertoca al sempre descuidat afany cultural de les institucions, et converteix injustament en una mena de proscrit. Ara en canvi les coses van molt millor, i per mi sempre és un plaer poder parlar d’Art a Argentona.

Per l’altre, ja que es tracta de parlar de l’Aixernador , el nucli cultural argentoní més vibrant de la segona meitat del segle passat. Aquell que de la mà de Pannon, Rodón, Margarida Colomer, el que això signa, i molts d’altres, es convertí en referència cultural de la comarca, punt de mirada de Mataró, i lloc al que s’acostava hom que tenia quelcom a dir en qualsevol vessant cultural, i que va morir empés per els deutes per un cantó, i amb l’ajut de J.Clofent i O.Calvo.

El primer, exemple del polític al que hom desprès de conèixer , es convertia en el grup de convençuts de que la política estava feta per pujar i de que política i esperit de servei eren dues paraules antagòniques. El segon , un funcionari típic que per salvar la pell s’alia amb qui faci falta.

Ara curiosament, Oriol Calvo serà qui rebi el fruit d’aquell gran error (Per cert, la proposta era que la Casa de Cultura que era inviable degut al seu pèssim concepte esdevingués en Museu del Càntir ja que s’havia fet petit, i que el Museu del Càntir fos la Casa de Cultura continuant el paper de l’Aixernador. Curiosament aquella diabòlica proposta ,segons paraules exactes de Clofent, ha esdevingut amb el temps fefaent realitat). Argentona disposarà així d’un fons d’Art enveja de molts pobles, entre ells el de Mataró, que incomprensiblement , al meu entendre, segueix rebutjant l’oferiment d’un centenar d’artistes per conformar el Fons d’Art Germans Arenes amb obres específiques i de qualitat.

Ojalà, dintre d’una anys ens trobem a Mataró amb tessitura semblant. Que qui va ajudar a que l’Aixernador desapareixes , sigui justament qui en rep els seus beneficis. Us ben aseguro que no m'importaria.

Coses veredes.

dijous, de gener 12, 2006

L’ART A L’ IMPEM

No és frase meva. És d’en Perecoll i l’ha dit avui a TVM quan l’entrevistava a l’Espai d’Art. Fart del menyspreu que els artistes reben a cultura demana el canvi de departament. I ho deia indignat , i ha deixat més perles:

“Can Xalant és com fer el CAR en un lloc en el que no es disposa de cap instal·lació esportiva. És un nyap que no serveix per res”.
“ Iniciar ca l’Arenas sense el Fons d’Art i amb el fons del Museu es matar-la abans de néixer. Sense direcció ni criteri, és a dir en mans del Museu, no servirà de res”.

Una entrevista que s’ha fet curta. Sort que divendres vinent a les vuit del vespre i a l’Ateneu , n’hi haurà una altra amb públic, per el “Mataró Report”. Penso que caldrà seguir-la amb atenció. En Pere es mulla i això s’agraeix en temps en que hom mira al voltant abans d’obrir-ne boca.

L'ILLA CRUZATE


El projecte me’l va explicar en Jaume Graupera la primera vegada que vàrem parlar del Fons d’Art . Em va demanar discreció i així ho he fet. És un projecte necessari en el que caldrà apostar fort i fer-ho en el sentit del post d’en Quico Castanyer que mostra magisteri en els seguit de comentaris que han vivificat el seu blog. Gràcies mestre.

POLIS

Jo m’apunto a la síndrome “Hills Street”. He de reconèixer la meva fòbia a tot allò vestit d’uniforme i que va armat.

Certament comprenc la necessitat de la seva existència, però no en els dreshols actuals. Una psicòloga amiga, em deia que tres quartes parts dels aspirants a mossos no passarien un test psicològic lleugerament exigent per a un treball normal, però que en el cas dels gossos de Tura, tantes places tants passis, i si la línea de tall es al voltant del bprder-line, dons això, mala sort.
I així va. La pitjor policia democràtica, els més alts índexs de denúncies etc...

I más de lo mismo, per la policia local. Incapaç de dur a terme el sempieterm projecte del policia de barri. És l’ideal, però per això es precisa un sentit de servei al ciutadà, i enterrar sota molts metres d’orgull ,el mal entès principi d’autoritat en el que jo soc el bo i vostè una merda de ciutadà, perquè jo porto una gorra de plat i vostè no, encara que vostè sigui una persona irreprotxable i jo sigui incapaç de fer la “o” amb un canuto.

Per això amic Ramon penso que en el cas “Oriol” has errat de molt a molt. ( I quan vulguis t’explico la broca d’un poli de pacotilla en un control a mitja nit i davant les meves filles). Com es diu ara “me he quedado con su cara” , i algun dia em prendre revenja , n’estic convençut.

Però vull anar amb compte. Que com deia la meva iaia “les cabres pels seus pecats tenen els genolls pelats”. Així succeeix que el pare de la companya del meu fill, és poli. Però potser és diferent, penso jo. No crec que el comportament del portanveu de la policia francòfona de Suïssa ( Laussanne) pugui tenir un tracte tan alterat com el sofert pels amics Oriol i Jose.

CA L’ARENAS

Ja heu vist que ens em queixat de que malgrat les promeses d’una visita exclusiva per la gent de l’Art a ales noves instal·lacions , aquesta no arribava i en canvi s’anunciava una jornada de portes obertes.

Curiosament en les agendes electròniques de certs dirigents aquesta visita si està marcada, però ni s’ha fet pública en cap agenda oficial, ni s’ha comunicat a ningú que coneguem.
Serà que com que a la Casa Gran no tenen ni coneixement ni llistat dels artistes no saben a qui convidar?. Serà que tan sols han convidat als veritables artistes , és a dir a la gent d’ACM, únics personatges dignes de ser tinguts en compte?. Que serà, serà.

XAFARDERIA

Diuen que la gent de Can Xalant s’han adreçat a l’Arcàdia demanant el mail dels joves creadors. Cosa molt lamentable, però pitjor és que a ningú ens sorpren la notícia i la donguem com a real al cent per cent.

dimecres, de gener 11, 2006

SEVILLANES

Avui tinc molt poc temps per escriure ja que estic ocupat navegant per Internet en recerca i captura de poder baixar-me qualsevol mètode visual per aprendre a ballar sevillanes.
Encara que soc negat per ballar espero fer-ho el suficientment be com per que a canvi algú es llenci a aprendre el català.

De pas honoraré al meu pare , amant com pocs d’Andalusia, i que es va quedar amb les ganes de tenir una filla per posar-li de nom Reyes ( patrona de Sevilla) i al ser nen es convertí en Joan Mª dels Reis., i en repetir el sexe el nom escollit va ser Gabriel de la Dolorosa , frare llec, que no sabent llegir, resava a la Verge, ballant flamenc. ( I el que dic és absolutament cert).

PS.- Un bon amic m’assegura que hi ha ganes de seguir molt de prop tot el tema Can Xalant , ja que ha quedat clar que les coses no van pel camí que haurien de seguir, especialment en el tema comunicació.

Lamento però que s’atribueixi més a una falta de rodatge que a una intencionalitat clarament marcada. Un que ha patit i molt la postura batasunera d’IC en el que pertoca a la cultura local ( dic batasunera ja que sempre s’ha caracteritzat per fer la seva i aniquilar a qui no pensa com ell ) , està plenament convençut que de Can Xalant en mamaran els quatre de l’olla i els demés les veurem volar, en un projecte absolutament desfasat , del que quatre s’aprofitaran i molt , i ningú gosarà dir res de res , no fos cas de que diguin que soc carca.

Però és que la cultura no interessa a ningú, i molt menys al partit més votat de la ciutat (PSC) i sí no que algú revisi les actes de la seva sectorial de cultura. De veritable pena i vergonya.

dimarts, de gener 10, 2006

REFLEXIONS

Fa deu dies que ha començat l’any 2006 i el meu blog verge. La raó senzilla,: he tingut vacances ( ben merescudes per cert). No se el per què però preciso d’una certa excitació per escriure. Hi ha que s’inspiren en el silenci, en la tranquil·litat. Per a mi és impossible. Em cal l’adrenalina, el ritme, la inmediatesa. Els articles sempre els faig en directe, al darrer moment. I puc assegurar que soc d’una escrupulosa puntualitat. Si algú truca reclamant un escrit meu ho fa amb les disculpes per davant ja que sap que no acostumo a fallar. ( I els companys de TVM i molt especialment els de Cap Gros , espero en donin fe).

Però en vacances soc incapaç d’escriure quatre ratlles. I el que és pitjor, no puc endinsar-me en aquells espais en els que quasi luxuriós em llenço cada dia.
Reiniciant ara l’activitat , n’he fet capbussada als meus habituals. Com envejo la seva perseverància. Un , en aquest obligat resum al que porta el canvi d’any, ha pensat , i molt , en el seu blog. Estic més convençut que mai que el blog n’ha de ser com una diaria columna d’opinió. És a dir, que el primer blocaire, ha estat en J.Mª Espinás amb les seves columnes a l’Avui i a ara a “El Periódico”. ( L’hi hauré de fer oportú comentari a la meva cosina Isabel Martí , mestressa de l’Editorial “La campana”). Per això intentaré ser més constant i menys llarg. Com l’Eli Solsona de la que conec el seu riure clar en la redacció de TVM quan aquest avi s’acosta quinzenalment per fer l’Espai d’Art. El seu blog, a l’estil i imitació dels seus companys JosepMª. I Oriol, va en aquest camí.

Per aixa avui em quedo en tres petits consells:

Consell 1.- Article “Mutantes” de Margarita Rivière a “El País” (Catalunya) del passat diumenge. Parla del fenomen “blog”. ( És estrany que el bon amic Ramon B. no en fes esment)

Consell 2.- “Crítica i crítiques. Escrits d’Art”. És d’en Daniel Giralt Miracle. És magnífic i d’obligada lectura per a qualsevol amant de l’Art.
Per cert està editat per H.AAC, l’associació de Vic paral·lela a ACM de Mataró ( que regeix Can Xalant ). A veure quan aquí veiem també una cosa semblant.

Consell 3.- Visitar l’exposició d’Antoni Perna al Monjo. És magnífica i Perma esdevé en una gran realitat en l’adormit art català d’ara mateix. Si algú creu que tinc al menys un 10% de credibilitat artística que la visiti, no en sortirà decebut.

PS.- Avui he assistit a la conferència de J.M. Cadena a l’entorn de l’antològica de Pablo Mañé. Cadena ha estat magnífic com sempre. Lliçó d’història , recordatori del bon Mañé, i lectura de quatre crítiques per parlar del Mañé comercial que ara ens ofereixen i que no val dos rals.

Per cert, si alguna cosa va fer Mañé a Mataró va ser crear una escola. Avui a la conferència sobre la seva obra tan sols dos membres de la mateixa , quasi la mateixa xifra que en el dia inaugural.
Qui vulgui , que triï la lectura que li sembli més escaient. Però la realitat queda clara. De nou l’hi ha colat un gol al PMC , degut a que ningú sabia qui era en realitat Pablo Mañé. I mentre Barón i Graupera omplint-se la boca de bones paraules. Que no és això companys, que no és això.

PS 2.- I de la Casa Arenas?. De veritat s’ha eliminat la visita detallada, destinada a la gent de l’Art?.
O és que com que no hi cap llistat, no saben a qui convidar?.
Pobrets. O potser millor... Desgraciadets...

PS 3.- Amic Joan, sempre ens quedarà París. Si algú coneix , i estima, la Pce des Vosges, és que coneix i estima París. I el Marais amb el veritable Museu Picasso, el de Picasso de veritat, no l’edulcorat Picasso barceloní.
Per cert, com és possible que Mataró no s’aprofiti de Manel Baena, aquest magnífic professional mataroní, cap de premsa del Picasso barceloní , per portar a casa nostra alguna de les espurnes del carrer Moncada?.

Potser serà que tot bufa cap a Can Xalant, més conegut com el “buc fantasma” , no sé sí per què ningú sap que s’hi cou, o dedicat als membres de la seva tripulació.